EL CATALANISME POLÍTIC

- A Catalunya durant la primera meitat del XIX es va anar consolidant un sentiment

d’identitat que va donar origen al CATALANISME POLÍTIC, una reivindicació
d’autogovern català en el sí de l’Estat espanyol. Hi van confluir reivindicacions
lingüístiques i culturals, realitats econòmiques i socials diferenciades i actituds
polítiques pròpies. En aquesta línia, el correu literari de la Renaixença originà un
important moviment catalanista.

- La industrialització va eixamplar les diferències socials i polítiques entre Catalunya i

la resta d’Espanya (“Catalunya, la fàbrica d’Espanya”). Mentre Catalunya vivia un
procés creixent d’urbanització i iniciava un nou model social (burgesia industrial vs
naixent classe obrera), la resta de l’Estat era agrari.

- La indústria catalana necessitava instaurar el proteccionisme econòmic a fi de

defensar la producció pròpia amb la imposició d’aranzels als articles estrangers,
especialment als teixits britànics. Altrament, la burgesia de la resta de l’Estat amb
interessos agraris, comercials i financers era partidària del lliurecanvisme, és a dir
del comerç amb l’estranger sense impostos. La política del lliurecanvi dels
successius governs exercida fins el 1891, fou motiu de conflicte permanent.

- La reivindicació proteccionista va aplegar a Catalunya tots els grups socials (des

dels sectors empresarials fins els obrers).

- En la configuració del CATALANISME, hi influeixen actituds polítiques pròpies de

Catalunya. Tant el CARLISME, com el FEDERALISME, criticaren els
CENTRALISME dels governs moderat i progressista des de la mort de FERRAN VII.
El CARLISME havia promès el retorn als antics furs de Catalunya, mentre que els
federals defensaven una organització descentralitzada de l’Estat.

- Durant el SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-74) havien aparegut les primeres

formulacions del CATALANISME POLÍTIC, però fou durant la Restauració que varen
prendre expressió política. El nacionalisme català fou minoritari, de caràcter
intel.lectual, professional i adreçat a les classes mitjanes (escriptors, metges,
advocats, arquitectes, enginyers, professors, petits propietaris...). Tenia escassa
presència entre la burgesia industrial, els grans propietaris i la classe obrera.

- A començaments del XX, es va convertir en un veritable moviment de caire

interclassista. En la formulació del catalanisme com a ideologia confluïren 3
SECTORS diferenciats:

- El Republicanisme federal del catalanisme progressista. El fracàs de la I República

va obligar els republicans federals a iniciar un debat intern. Valentí ALMIRALL es
separà del Partit Federal i va reconduir el federalisme vers postulats catalanistes.

- L’any 1878, va identificar la creació d’un Estat Català amb el particularisme o

l’exigència d’una realitat catalana pròpia. Segons ALMIRALL, Catalunya havia de
tenir un Estat propi, perquè Catalunya era una realitat històrica i tenia dret al seu
 propi autogovern. En el seu llibre “Lo Catalanisme” (1886) defensà un catalanisme
de caràcter democràtic i laic. També va fundar el primer diari en llengua catalana, El
Diari Català i la primera associació política catalanista, el Centre Català.

● El Tradicionalisme catòlic del catalanisme conservador. Amb la Restauració, alguns

sectors eclesiàstics evolucionaren des del carlisme vers el catalanisme. El canonge Jaume
Collell, el poeta Jacint Verdaguer i Josep Torras I Bages van considerar indestriables
catalanisme i catolicisme amb el seu lema “Catalunya serà cristiana o no serà”. Els vehicles
de comunicació seran “La tradició catalana” o la revista “La Veu del Montserrat” i
defensaven l’autonomia, la religió, la monarquia i l’organització tradicional de la família.
Aquest grup d’eclesiàstics es va haver d’enfrontar a la jerarquia de l’Església, de tarannà
integrista i plenament espanyolitzada.

● El catalanisme romàntic dels jocs florals. Es tracta d’un nucli d’intel.lectuals i escriptors
liderats pel poeta i dramaturg Àngel Guimerà que van néixer al voltant dels Jocs Florals i del
diari La Renaixença. Els seus plantejaments eren radicalment catalanistes o
independentistes, tolerants en matèria religiosa i contraris a la política de la Restauració.
Inicialment eren el pont entre el catalanisme laic i democràtic d’Almirall i el catòlic i
tradicionalista de Torras i Bages.

- La major part dels sectors catalanistes es van reunir, sota la iniciativa de Valentí
Almirall, en el Primer Congrés Catalanista (1880) i en el Segon (1883) on hi
predominaven els intel.lectuals, els professionals liberals i els comerciants. Un dels
acords presos fou la fundació del Centre Català, primera associació de caràcter
polític catalanista que va fer campanyes de propaganda, actes en defensa del
proteccionisme econòmic i presentà una candidatura a les eleccions generals de
1886.

- La primera gran acció del catalanisme fou la presentació d’un Memorial de Greuges
al rei Alfons XII (1885). El document redactat per Almirall, en llengua castellana,
expressava el descontentament dels catalans pel menysteniment que patia la
llengua catalana per part de l’Estat (escoles), defensava el manteniment del dret civil
català i es posicionava a favor del proteccionisme econòmic. Tal acció recolzada pels
industrials, es considera el primer acte oficial del catalanisme polític.

- El Centre Català tenia una secció juvenil que s’aglutinava al voltant del Centre
Escolar Excursionista. Tot i així, ja s’apreciaven diferents tendències dins del
catalanisme que provocaren una escissió i el naixement d’una nova associació: la
Lliga de Catalunya (1887), de caràcter conservador i nacionalment més radical.

- L’any 1888, aprofitant la vinguda de la Reina regent a l’Exposició Universal de

Barcelona, els catalanistes de la Lliga van fer públic un document en el qual
reivindicaven l’autonomia política de Catalunya. Tot aquest moviment anava
acompanyat de mítings i del manteniment del dret civil català.

- La Lliga de Catalunya amb l’objectiu de cohesionar centres i periòdics catalanistes,

va inspirar la constitució de la UNIÓ CATALANISTA, federació d’entitats catalanistes,
l’any 1891. Aquesta va aprovar un document clau per la història del catalanisme
 conegut amb el nom de les Bases de Manresa, que aglutinava elements federalistes
i tradicionalistes.

- Les bases per a la Constitució Regional Catalana, proclamaven la sobirania de

Catalunya, defensaven el dret a disposar d’unes Corts pròpies amb plena capacitat
legislativa, instituïa el català com a única llengua oficial, dotava a Catalunya de
competències en ensenyament i justícia, derogava el servei militar obligatori i posava
l’ordre públic sota control d’una policia autonòmica.

- Durant anys, les Bases foren el programa d’autogovern del catalanisme i la Unió
estava molt activa. En esclatar la guerra de Cuba, els catalanistes es van mostrar
partidaris d’atorgar la independència a l’illa i també es solidaritzaren amb el poble
cretenc, ofegat per l’Imperi Turc. (Missatge a Creta).

- Així, en pocs anys, el catalanisme experimentà un gran creixement territorial i social

que es plasmà en associacions obreres catalanistes i juvenils, burgesos industrials,
nuclis intel.lectuals i intruccions pastorals del bisbe Morgades. (CADCI, Àngel
Guimerà, Ateneu Barcelonès).

L’OBRERISME A LES DARRERIES DEL SEGLE XIX (1874-1900)​

- Els paràmetres de la Restauració durant el regnat d’Alfons XII es centraven en el

BIPARTIDISME o sistema de partits turnants (Cànovas vs Sagasta), la Constitució
de 1876, el CACIQUISME i el frau electoral (tupinada).

- Aquesta fal·làcia política va quedar ratificada al Pacte del Pardo (1885) i marginava
del poder la resta d’opcions (republicans, ultraconservadors, socialistes etc. També
restringia l’acció obrerista que s’agrupava al voltant de dues opcions: ANARQUISME
I SOCIALISME.
- El moviment obrer anarquista del 1874-81 era clandestí a causa de la política
repressiva del govern Cànovas (Partit Conservador). La situació canvia amb la
política permisiva de Sagasta (Partit Liberal) que va permetre als anarquistes
celebrar un Congrés a Barcelona i fundar la FTRE (Federació dels Treballadors de la
Regió Espanyola).
- La FTRE, moderada i amb força implantació, va celebrar l’any 1890 per primera
vegada, la Diada del Primer de Maig, dia Internacional dels treballadors on es
reivindicava la jornada laboral de 8 hores.
- Als anys 90 l’ANARQUISME ja manifestava dues tendències a escala internacional:
l’ANARCOCOL.LECTIVISME i l’ANARCOCOMUNISME. Quant al primer, direm que
es basava en les tesis de Mijail Bakunin, destacava l’acció sindical i la majoria dels
delegats catalans li donaven suport. Per contra, entre els delegats andalusos,
predominava l’deari anarcocomunista de Kropotkin i Malatesta, favorable a l’acció
terrorista, com a mitjà per a transformar la societat (1890-1897).
- La violència anarquista està vinculada a Andalusia on un terrorisme rural anarquista
va atemptar contra les collites i propietats dels terratinents. En aquesta línia poden
esmentar el procés contra la Mano Negra, 1883 o l’assalt d’uns 500 jornalers a Jerez
de la Frontera el 1892.
 - A Catalunya, continuà existint un sector anarquista que rebutjava l’ús de la violència
però s’imposà l’estratègia terrorista (propaganda pel fet). L’any 1893 es van produir a
Barcelona 14 atemptats amb bomba, entre ells el del general Martínez Campos.
L’autor de l’atemptat, Paulí Pallàs, fou executat 15 dies més tard. El 7 de novembre,
Santiago Salvador llançà des del 5è pis del teatre del Liceu dues bombes que
causaren la mort de 25 persones i nombrosos ferits. El juny del 1896, el terrorisme
anarquista atemptà contra la processó de Corpus cosa que va originar una repressió
indiscriminada contra els nuclis obreristes organitzats. El sindicalisme anarquista fou
desarticulat a través del Procés de Montjuïc que dictà 5 penes de mort, 20 de presó i
63 deportacions. El procés fou durament criticat pels intel.lectuals progressistes
d’Europa per les seves irregularitats jurídiques (tortures). En tal context, Angiolillo,
anarquista italià, assassinà Cánovas del Castillo, cap del Govern.

- El SOCIALISME a Espanya neix l’any 1879 dels grups marxistes que encara es
trobaven en la il.legalitat. Aquests havien constituït l’Agrupació Socialista Madrilenya,
dirigida pel tipògraf, Pablo Iglesias, engegat la publicació del setmanari El Socialista i
format federacions locals.
- L’agost de 1888, va néixer el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de la mà
d’Iglesias, d’extracció social molt humil. El PSOE, partit marxista era partidari de la
presa del poder polític per part de la classe treballadora, de la col.lectivització de la
propietat de l’emancipació dels obrers. A mesura que el partit va anar quallant entre
la classe obrera, es va anar creant les “Casas del Pueblo”, locals de reunió on
s’organitzaven conferències, activitats, actes culturals i lúdics i des d’on es combatia
l’analfabetisme dels obrers. El PSOE va arrelar als medis obrers de Madrid,
Valladolid, País Basc, Astúries i València. Per contra, a Catalunya va tenir una
presència molt reduïda.
- La Unió General de Treballadors (UGT) fou fundada el 1888 a Barcelona. Es tracta
d’un sindicat que recollia els corrents de pensament del socialisme marxista. El
sindicalisme del període era apolític i reformista, és a dir reivindicava objectius de
caràcter laboral. També podem parlar d’un sindicalisme d’inspiració cristiana al País
Valencià, encapçalat pel pare Vicent.

EL CONFLICTE COLONIAL i EL DESASTRE DEL 98

El conflicte colonial a les darreries del XIX es situa a les àrees de Cuba, Puerto Rico i
Filipines. A Cuba, la sobirania espanyola era molt discutida i la primera guerra
d’independència s’havia iniciat el 1868 i finalitzat amb la Pau de Zanjón. Aquesta però no va
significar l’inici del programa reformista que hauria permès aturar el secessionisme cubà.
Val a dir que l’illa de Cuba era una colònia pròspera atès que l’economia girava a l’entorn de
la producció sucrera, capitalitzada pels nord-americans. Altrament la política aranzelària
imposada pel govern espanyol des del 1891 perjudicava greument l’economia cubana.
Finalment, la corrupció de l’Administració Colonial i la negativa a concedir la independència
de l’illa provocaren l’any 1895, la darrera i definitiva guerra d’independència.

- El moviment d’emancipació encapçalat per José Martí, Máximo Gómez i Antonio

Macero. Les autoritats espanyoles intentaren, sense èxit, aïllar els insurrectes i
impossibilitar la infiltració enviant un contingent de 200 mil soldats. Els mètodes
expeditius aplicats pel general Weyler a partir de 1896 van incloure el despoblament
 massiu dels pobles i l’establiment de camps de concentració (reconcentración).
Aquesta política repressiva que comportà la mort per inanició de milers de camperols
pobres va radicalitzar el conflicte i desprestigiar Espanya, davant l’opinió pública
nord-americana.
- El mes de novembre del 97 el govern Sagasta va atorgar l’autonomia a Cuba.
Paral.lelament a les Filipines esclatà un moviment independentista (1896), dirigit per
Emílio Aguinaldo.
- En aquest context d’inestabilitat política i crisi econòmica de la metròpoli, cal
inscriure la guerra hispanoamericana. A partir del 1865, els Estats Units
experimentaren un espectacular creixement industrial i econòmic que unit a la
proximitat geogràfica amb Cuba i Puerto Rico, la futura apertura del canal de
Panamà i la presència de capital nord americà a les dues illes, feien previsible una
intervenció militar dels EUA.
- Les relacions entre Espanya i el Estats Units eren tenses i es varen agreujar quan el
cuirassat nord americà Maine esclatà misteriosament al Port de l’Havana (febrer de
1898).
- Les autoritats nord americanes van acusar els espanyols d’haver enfonsat el vaixell i
després d’una activa campanya de premsa, els Estats Units, sota la presidència de
W. McKinley declararen la guerra a Espanya. A Espanya, l’opinió pública era
favorable a la guerra i sols els REPUBLICANS FEDERALS, SOCIALISTES I
CATALANISTES, conscients de la superioritat militar i econòmica americana, es
manifestaren públicament en contra.
- La campanya militar fou breu i entre els mesos de maig i juny els americans varen
prendre Cavite (Filipines) i Santiago de Cuba. El 25 de juliol desembarcaren a Puerto
Rico i, el 14 d’agost, van ocupar Manila, posant fi a la guerra.

- L’impacte de la pèrdua colonial i les conseqüències de la guerra hispanoamericana

van suposar un estadi de pessimisme que es va imposar entre els sectors més
influents de la societat espanyola. Així, polítics i escriptors van batejar la derrota del
1898, amb el concepte de “desastre”.
- El principal perjudicat del desastre del 98 fou el sistema polític bipartidista que fou
acusat de corrupte, fraudulent i incapaç de resoldre els problemes dels ciutadans.
Podem considerar que la contesa va tenir un gran impacte a nivell humà, econòmic i
polític: el cost humà en soldats destinats a la guerra fou d’uns 230 mil homes
d’extracció social i econòmica molt humil, ja que els joves reclutats no podien pagar
la seva exempció. El nombre de morts fou d’uns 50.000, a conseqüència de les
malalties tropicals. La guerra també va tenir per Espanya, un enorme cost econòmic,
ja que l’Estat va emetre deute públic i a fi d’augmentar els ingressos, van pujar els
impostos. Altrament, la fi de l’Imperi va representar per a Espanya la pèrdua del
mercat colonial i la repatriació de capitals. Així, molts espanyols residents a les
colònies retornaren a Espanya, van vendre els seus negocis illencs i invertiren en la
banca i en empreses diverses (revitalització de l’economia espanyola).

- Políticament parlant, es va signar el TRACTAT de PARÍS (10 DE DESEMBRE DE

1898) segons el qual Espanya reconeixia la independència de CUBA i cedia als
Estats Units, Filipines, Puerto Rico i l’illa de Guam. Finalment el 1899 el govern
espanyol va vendre a Alemanya les restes imperials del pacífic: Illes Carolines, les
Mariannes i les Palau. Espanya només conservava alguns petits territoris d’Àfrica.
 - La pèrdua de l’Imperi va significar la conversió d’Espanya en una potència de segon
ordre, decadent i moribunda sense influència en la política europea i internacional.

LA I REPÚBLICA ESPANYOLA (11 Febrer del 1873- 29 Desembre de 1874)

❖ Un cop proclamada la República l’11 de febrer del 1873 es va instituir un govern de

coalició format per republicans federals i membres del Partit Radical, presidits pel
català Estanislau Figueras i de caire UNITARI (manteniment de l’Estat). Tot i així, a
moltes ciutats espanyoles els federals intransigents, descontents, van constituir
juntes revolucionàries i els jornalers andalusos iniciaren l’ocupació dels latifundis.

❖ A Catalunya, els federals partidaris d’establir l’Estat federal des de baix van intentar
proclamar l’Estat Català dins de la República federal espanyola.

❖ L’entesa entre federals i radicals es va trencar i va donar pas a un nou gabinet que
va convocar eleccions a Corts constituents pel mes de maig 1873.

❖ FEDERALISME: Juny 1873-setembre 1873: PI I MARGALL I SALMERON

❖ Per incentivar la participació electoral el govern va rebaixar el límit d’edat a 21 anys,

però malgrat la victòria, aquesta no era real pel retraimiento (la majoria dels partits
no es presentaren a les eleccions).

❖ Les Corts defineixen un model de règim REPUBLICÀ I FEDERAL presidit per

Francesc PI I MARGALL però la divisió evident dins del partit, no va permetre dotar
d’estabilitat el règim per poder governar.

❖ El primer objectiu del nou govern és la redacció d’un projecte de Constitució però
mai fou aprovada. Aquesta declarava l’organització en federacions del país. El poder
es repartia entre les institucions AUTÒNOMES (MUNICIPI, REGIÓ i NACIÓ). Es
reconeixien 15 Estats federals més Cuba, Puerto Rico i Filipines.

❖ La Constitució era molt semblant a la de 1869 en una línia àmpliament democràtica:

ratificació de l’abolició de l’esclavitud a les colònies abolició de les quintes, reforma
dels impostos, legislació proteccionista en el terreny laboral i separació definitiva de
l’Església i de l’Estat.

ELS 3 PROBLEMES DE LA I REPÚBLICA

1. a) El conflicte carlí que s’allargaria del 1873 al 1876 i que fou un front obert, costós
i difícil. Es va estendre a gran part de Catalunya, Terol i Conca i es consolidà a les
províncies basques i Navarra.

2. La guerra de Cuba iniciada l’any 1868 continuava i la República fou incapaç de

millorar la situació perquè les autoritats i funcionaris espanyols a Cuba eren
favorables als Borbons.
 3. Cantonalisme: A l’estiu del 1873, en algunes zones del país, republicanes
intransigents, les aspiracions revolucionàries difoses per la propaganda dels nuclis
BAKUNINISTES de la Internacional obrera, es van alçar cantons independents. Al
juliol es va proclamar el de Cartagena i després els de Sevilla, Cadis Almansa,
Granada, Castelló etc.

4. Els cantonalistes eren un conglomerat social compost per artesans, botiguers i

assalariats dirigits per estudiants, polítics i intel.lectuals que es trobaven decebuts
pel rumb dels esdeveniments. A Catalunya, per exemple, el moviment no va tenir
incidència a causa de la importància del carlisme que dominava gran part del
territori.

- PI I MARGALL desbordat i davant l’amenaça de guerra civil, va dimitir i fou substituït

per Nicolàs SALMERON, qui va intentar restablir l’autoritat del govern central. El
nou president conscient de la gravetat de la situació es va acostar a les classes
conservadores però en no voler aplicar la pena de mort fou rellevat per Emilio
CASTELAR.

GIR VERS LA DRETA: setembre 1873 – gener 1874: Govern CASTELAR

- Castelar partidari d’una República unitària va abandonar les pretensions federalistes

i reformistes. El seu programa es resumia en tres paraules: ordre, autoritat i govern.

- Les Corts, per controlar la situació, van atorgar poders gairebé dictatorials durant
tres mesos al President. Aquest concedí àmplies atribucions als caps militars que
havien de mantenir l’ordre.
- Castelar va confiar en l’exèrcit per reprimir el cantonalisme. En poques setmanes
van anar caient els focus cantonalistes, el darrer dels quals fou Cartagena (gener
1874).
- El mes de desembre del 73 alguns diputats esquerrans volien plantejar la dimissió
de Castelar i virar cap a l’esquerra; parlem de Pi i Margall, Figueras i Salmeron que
haguessin assolit el seu objectiu però el 3 de gener de 1874, el general PAVÍA va
envair l’hemicicle amb forces de la Guàrdia Civil i va dissoldre per la força
l’Assemblea.
- Les Corts quedaran dissoltes i el general SERRANO es va convertir en el darrer
president d’una República que esdevenia unitària. Aquest governà de manera
dictatorial i accentuà la repressió contra l’obrerisme i el federalisme.

- Enmig de tanta inestabilitat, els monàrquics s’havien organitzat i el seu cap, Antònio
CÀNOVAS DEL CASTILLO, havia aconseguit que la Reina, Isabel II, abdiqués en el
seu fill, el príncep Alfons (1870). Finalment, el 29 de desembre de 1874, a Sagunt,
el general Martínez Campos va proclamar Alfons, rei d’Espanya, iniciant el període
de la Restauració Borbònica (1875-1923).

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1923): CANOVISME I BIPARTIDISME.

➔ La Restauració va significar el retorn de la monarquia Borbònica i amb ella les

classes conservadores van tornar a monopolitzar el poder. Finalitzada la I República,
 els monàrquics dirigits per Antonio Cànovas del Castillo van presentar els Borbons
com l’única alternativa de poder i la corona passava a mans del príncep Alfons.

➔ Alfons de Borbó aconsellat per Cànovas s’educarà al Regne Unit en un ambient

castrense, a l’acadèmia militar de Sandhurst. Des d’allí, va fer públic un Manifest al
poble espanyol (1 de desembre del 1874) en el qual es comprometia a ser un
monarca conciliador liberal.

➔ El general Martínez Campos però va precipitar els esdeveniments i va proclamar al

príncep Alfons, Rei d’Espanya, enmig de l’entusiasme popular. (9 de gener 1875).

➔ El SISTEMA RESTAURADOR obtingué dos èxits importants en poc temps: la fi de la

tercera guerra carlina l’any 1876 (Carles VIIè) i la pacificació de l’illa de Cuba amb la
coneguda Pau de Zanjón l’any 1878.

➔ La monarquia d’Alfons XII s’hauria de basar en un nou text constitucional: la Llei

Fonamental de 1876, que era una síntesi de les constitucions de 1845 i 1869.
Aquesta tornava a la sobirania compartida del Rei i les Corts, pròpia de la
Constitució del 45 i el poder legislatiu residia en les Corts que eren bicamerals:
Congrés i Senat. En relació a la qüestió religiosa no es va reconèixer la llibertat de
culte, si bé hi havia una situació de tolerància envers les altres religions, que podien
practicar el culte de manera privada.

➔ Altrament, Cánovas va construir un sistema polític de base social, en el qual els

militars perdien el protagonisme que havien tingut durant el regnat d’Isabel II.

➔ El nou règim de caràcter parlamentari es va caracteritzar pel BIPARTIDISME, el

CACIQUISME i les TUPINADES o FRAU ELECTORAL freqüents.

➔ Parlem de dos partits dinàstics, anomenats així perquè donaven suport al rei Alfons
XII que monopolitzaven la vida política i s’alternaven en el poder: el
CONSERVADOR i el LIBERAL

➔ El Partit CONSERVADOR, liderat per CÁNOVAS DEL CASTILLO, aplegava antics

moderats i unionistes, terratinents, alta burgesia industrial i jerarquia catòlica. Era
favorable al proteccionisme econòmic i al catolicisme. Altrament, el Partit LIBERAL,
dirigit per SAGASTA, es nodria d’antics progressistes i demòcrates. La seva base
social estava formada per la mitjana i petita burgesia i sectors professionals.
Defensava el lliurecanvisme i la llibertat religiosa.

➔ Cànovas i Sagasta confirmen l’alternaça pacífica en el PACTE d’El PARDO (1885),

en motiu de la prematura mort d’Alfons XII a causa de la tuberculosi.

➔ El sistema electoral de la Restauració, invertia els termes propis d’un autèntic règim
parlamentari que distava molt del model britànic. Així doncs l’alternança bipartidista
no depenia de la voluntat popular sinó de l’executiu.
➔ A l’Espanya de la Restauració, el sufragi estava pervertit i el falsejament electoral,
una realitat institucionalitzada. S’estructurava a partir de dues institucions bàsiques:
el ministeri de la Governació, que era l’encarregat d’elaborar l’encasillado o nòmina
de diputats que havien de sortir escollits a cada circumscripció.

➔ Les ordres emanades del ministeri, eren seguides amb diligència, a cada província
pels governadors civils.

➔ Així doncs, les tupinades o trampes electorals, incloïen difunts, vots de funcionaris
subalterns, recomptes de vots falsejats etc.

➔ Quant al caciquisme cal dir que es tractava d’individus o famílies que per la seva
influència econòmica, controlaven una determina circumscripció electoral. Una bona
part de la població, especialment en l’àmbit rural, els necessitava pels temes laborals
i tràmits administratius. On generaven rebuig, s’organitzaven les “partides de la
porra”.

➔ Tals pràctiques es recolzaven en un elevat abstencionisme de prop del 80% del cens
ja que la població es mostrava apàtica, desencisada i l’oposició estava bloquejada.

➔ L’any 1881 el primer govern Sagasta va legalitzar tots els partits polítics però amb el
sistema caciquil i les tupinades, els seus resultats eren molt precaris. Parlem dels
següents partits de l’Oposició: el Republicanisme, el PSOE fundat per Pablo Iglesias,
el carlisme, encara present a Navarra, País Basc i Catalunya i els moviments
regionalistes i nacionalistes basc (Sabino de Arana) i català. El catalanisme polític
sorgeix com a resposta al centralisme i a la corrupció política. Els seus ideòlegs
procedien del republicanisme federal.

➔ Per concloure direm que l’any 1898 Espanya es va veure abocada a un conflicte
colonial amb la pèrdua de les darreres colònies del segle XV (Cuba, Puerto Rico i
Filipinas) cosa que va provocar una gran crisi en el sistema. Paral.lelament
l’obrerisme va patir una gran repressió però aviat es va reorganitzar en el seu
vessant anarquista, provocant gran violència social (pistolerisme).