3.

LLIURECANVISME

El model de lliure comerç s'arrela en la doctrina econòmica del lliurecanvisme o del lliure canvi,
que propugna la no-intervenció estatal en el comerç internacional, permetent que els fluxos de
mercaderies es governen pels avantatges de cada país i la competitivitat de les empreses,
suposant que amb això es produirà una adequada distribució dels béns i serveis i una
assignació òptima dels recursos econòmics a escala planetària. El lliurecanvisme és considerat
com el primer capitalisme i planteja la llibertat absoluta de negoci i comerç, és a dir, el mercat
lliure, enfront de les rigideses de l'economia de l'Antic règim.

El lliure comerç, comerç lliure o llibertat de comerç, en la teoria econòmica és un model de

mercat ideal en què el comerç de béns i serveis entre els països flueix de manera
ininterrompuda sense barreres tarifàries (imposts especials, drets aranzelaris…) o no tarifàries
(normes, controls sanitaris, procediments de reconeixement tècnic…) imposades pel govern. Es
parla aleshores d'una economia oberta. Es troba a l'altre extrem de l'autarquia i del
proteccionisme. El grau d'obertura o de llibertat de mercat varia d'una època a l'altre.

PROTECCIONISME

El proteccionisme és un corrent econòmic que aposta per la producció nacional i imposa taxes
i aranzels als productes internacionals per limitar les importacions. S'oposa al lliurecanvisme i
limita la competència.

Es una política econòmica dirigida a protegir l’economia d’un estat, defensant els seus
productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en diferents nivells
d’intensitat, i pot anar des de prohibicions d’importació o exportació fins a la utilització dels
aranzels com a instrument d’aquella protecció, graduant l’alçada dels drets segons la intensitat
de la protecció que hom vol assegurar. La política proteccionista pot tenir un caràcter
permanent, com és el cas dels períodes d’autarquia, o pot adoptar la forma d’un
proteccionisme dit educador, basat en la necessitat d’envoltar la indústria naixent o menys
desenvolupada de condicions favorables per millorar la seva posició davant les indústries
estrangeres. Si aquesta política esta ben orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix
nivells de més eficiència i es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els
aranzels protectors poden ésser rebaixats.

Històricament, el proteccionisme ha estat la política escollida dels naixents estats nacionals i

que trobà la seva expressió en el mercantilisme (segles XVI i XVII). Bàsicament es tractava de
gravar les entrades de productes manufacturats i les sortides de primeres matèries. Alguns
exemples històrics de proteccionisme es troben al règim autàrquic durant el primer
franquisme, amb un aïllament internacional polític i econòmic.

3) VAGA GENERAL

A Espanya, des de la Constitució de Cadis de 1812, el sufragi era censatari, limitat a propietaris
i persones amb determinades "capacitats". Durant el breu període del sexenni democràtic i la
Primera República (1868-1874) va ser la primera vegada que es va implantar el sufragi
universal directe dels homes majors de 25 anys. Fins als 1890 no s'aprova el sufragi universal
dels homes majors de 25 anys, amb un govern liberal de Sagasta. El 1931 la Segona República
dóna el dret de sufragi també a les dones, que es va aplicar per primera vegada en les
Eleccions generals espanyoles de 1933.
Al pas del segle XIX al segle XX van ser molt comunes perquè els moviments sindicals tenien
una gran influència a nivell internacional. Destaca la vaga general del 1917 que malgrat la
repressió i victòria militar va ser un pas important en la fi de l'imperi espanyol. Les vagues
generals van ser freqüents a Països Catalans durant les primeres dècades del segle XX
organitzades per moviments anarquistes. Francesc Ferrer va fundar el 1901 la revista libertària
Huelga General (1901-1903), dirigida per Ignaci Clarià.

ALTERNANÇA (TURNISMO)

El turnismo o bipartidisme va ser un dels elements fonamentals del sistema de la Restauració

borbònica a Espanya. Va consistir en l'alternança en el govern dels dos partits dinàstics
(conservador i liberal). la formació de govern per part de cada un d'ells no depenia del triomf
en les eleccions, sinó de la decisió del rei en funció d'una crisi política o de desgast al poder del
partit governant. El seu origen va ser a la exigència de Sagasta que el rei cridés a governar el
1881 el seu partit com alternança al de Cánovas. La cessió del rei a aquesta petició va instaurar
el precedent del relleu pacífic en el poder, i va allunyar el risc de pronunciaments i motins.

Es trencava així amb el que havia estat la pràctica del regnat d'Isabel II, que es fonamentar en
el monopoli del govern dels moderats, de manera que els progressistes només tenien la via del
aixecament per aconseguir el poder. El normal en aquest relleu era que abans existís un cert
desgast del govern i que l'oposició pressionés perque es produís el canvi. Però en la pràctica
això no era l'essencial: es va instaurar un acord tàcit que els dos partits que donaven suport a
la monarquia d'Alfons XII es turnaríen el poder , mitjançant la manipulació del procés electoral,
d'un veritable frau que permet parlar de democràcia purament formal o "sistema liberal sense
democràcia".

La consolidació del turnismo va tenir lloc en l'etapa de la regència de Maria Cristina (1885-
1902) especialment després del govern llarg liberal (1885-1890) i l'anomenat Pacte del Pardo,
que va establir l'acord entre Cánovas i Sagasta i la regent de fer torns el poder amb la finalitat
d'assegurar la pròpia monarquia davant la doble amenaça carlista i republicana. La seqüència
d'ocupació del poder entre el Partit Conservador i el Partit Liberal mostra a la perfecció quin va
ser la manera en què aquesta pràctica es va dur a terme.

3. CACIQUISME

El caciquisme és un sistema social i polític en el qual existeixen formalment les institucions de

la democràcia parlamentària (com les eleccions o els partits polítics), però a la pràctica el
poder real es troba en mans de les persones (cacics) que posseeixen major influència
econòmica i social en cada localitat, comarca o regió. Aquestes persones manipulen els
resultats de les eleccions per a beneficiar als seus interessos.

A l’Estat espanyol la corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la vida política
municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931), especialment a partir
de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles oligarquies l’utilitzaven per tal
d’evitar canvis radicals en l’estructura del poder. El cacic local era normalment un home amb
poder econòmic, intel·lectual o moral sobre una comunitat i ben relacionat amb
l’administració. Per damunt d’ell hi havia el cacic del districte, que controlava i feia elegir el
personatge prèviament designat. El governador civil, càrrec de nomenament directe del
ministeri de governació, exigia als cacics el compliment de les consignes del propi partit (liberal
o conservador), a canvi d’ajudar ell de diverses maneres els cacics elegits. Sovint el poder del
cacic era tan gran, que imposava amb facilitat la seva voluntat; però en ocasions calia acudir a
la compra descarada dels vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs
individus, eliminar paquets de sufragis i invalidar l’elecció, si havia fracassat). El desastre
colonial del 1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia Pardo Bazán, Benito
Pérez Galdós), l’acció dels nous partits (republicans, regionalistes, nacionalistes, reformistes i
socialistes), les eleccions del 1901 (guanyades pels socialistes a Astúries i pels catalanistes a
Catalunya) i la llei electoral del 1907 iniciaren la davallada del caciquisme, mantingut només a
les zones rurals.

SUFRAGI UNIVERSAL

El sufragi universal consisteix a dotar del dret a vot a tota la població adulta d'un Estat,
independentment de la seva raça, sexe, creences o condició social.

Malgrat que sigui considerat un assoliment de la democràcia i una cosa imprescindible en tot
sistema polític modern, al llarg de la història dels segles XIX i XX, i fins i tot en l'actualitat, el
sufragi universal no ha estat possible per diverses polítiques, grups de pressió o règims polítics.

A Espanya, des de la Constitució de Cadis de 1812, el sufragi era censatari, limitat a propietaris
i persones amb determinades "capacitats". Durant el breu període del sexenni democràtic i la
Primera República (1868-1874) va ser la primera vegada que es va implantar el sufragi
universal directe dels homes majors de 25 anys. Fins als 1890 no s'aprova el sufragi universal
dels homes majors de 25 anys, amb un govern liberal de Sagasta. El 1931 la Segona República
dóna el dret de sufragi també a les dones, que es va aplicar per primera vegada en les
Eleccions generals espanyoles de 1933.