Tema 2 - Atenes

PLATÓ  Leonardo Da Vinci ARISTÒTIL M.Angelo

Plató  només s’han conservat d’ell apunts que tenia pels seus alumnes. A la vella
Grècia el que més hi havia era teatre i per tant Aristòtil escrivia diàlegs pel teatre. Es
dubta si les idees són de Sòcrates o d’ell mateix. La frase més coneguda de Sòcrates és:
només sé que no sé res. Els primers diàlegs en els que Plató retrata a Sòcrates acaben
sense conclusió i fa que es vegi que realment no sap res. Per això, Sòcrates és el que
feia les preguntes, perquè deia que no sabia res i feia preguntes per demostrar que la
resta de gent tampoc sabia res. Finalment, el van denunciar i el van condemnar a mort
per corrupció de menors. El nom dels diàlegs ve del nom de la persona amb la que
parla Sòcrates.

Idees Socràtes (escrites en un text de Plató)

Fa una comparació amb les llevadores (persones grans que ajudaven a parir).
Maièutica socràtica: art de fer néixer les idees correctes de la gent.
Ajuda a néixer homes (masclisme) però només es fixa en les seves ànimes i en les seves
idees. Reafirma que no sap res (és estèril), però malgrat que no sàpiga fer res ajuda a
fer (ignorant al principi que acaba fent admirables progressos).Presumeix de què no
sap res i que només ajuda a la gent a treure les seves bones idees. Els alumnes que
acaben la feina parlen bé de Sòcrates, en canvi, aquell que marxen abans d’acabar-la,
no. Només alguns arriben a completar tot el procés i la resta en canvi s’enfaden amb
ell per no donar-li la resposta o perquè se senten estressats...
A l’època de Sòcrates la democràcia estava en la seva època daurada i molta gent es
nombrava com a sofista (savi). I altres, se’ls nombra com a gent que busca la saviesa
(filòsofs = amant de la sabiesa). Sòcrates presumeix de no saber res i diu que si la gent
pensa acabarà trobant el seu resultat (no com altra gent que presumia de saber-ho tot
i poder-ho ensenyar tot). Des del punt de vista de Sòcrates els sofistes són un
problema, sobretot perquè representaven una filosofia relatives (una idea pot ser
bona al matí i dolenta a la tarda), en canvi, Sòcrates pensa que si una idea és bona ho
és sempre. Per tant, Sòcrates anirà sempre contra els sofistes i Plató més tard també
ho intentarà.

Text Aristòtil
Socràtes ja comença a parlar de les persones i les seves virtuts. No coneix la definició
de virtut però si el concepte i feia preguntes per conèixer la definició.

Text Plató
Va formar l’escola platònica que va durar uns 800 anys i el seu nom era l’Acadèmia.
Només podien entrar a la seva escola la gent que sabia matemàtiques. Els nomes de
les obres de teatre de Plató ve determinat pel nom de la persona que discuteix amb
Plató.
Plató dona per bona la idea de reviure. Creu que l’ànima és immortal i que al ajuntar-
se amb un cos neix, i al separar-se d’ell representa la mort (només mor el cos). El cos té
una relació amb Heràclit, i en canvi, l’ànima que no canvia amb Parmènides. Per tant,
l’anima quan neix ja ho sap tot i per ser sàvia quan es troba amb les persones només
cal que ho recuperi tot. En aquest procés de recordar-ho tot, Plató li’n diu
reminiscència. El cos també dona informació, però no és fiable ja que pot contradir el
coneixement de l’ànima. Tota aquella gent que utilitza el cos per treure idees són
ximples que no paren de dir tonteries.
Per això Plató és interessant, ja que, recull idees de Parmènides (ànima) i d’Heràclit
(cos). Malgrat que li agraden més les idees de Parmènides.
L’ÀNIMA (segons Plató) imaginem-nos que l’animà és un carro estirat per cavalls (de
dos (per transportar) o quatre cavalls (per carreres, no és ànima) portat per l’auriga
(conductor)). Hi dos tipus de cavalls i aurigues, un bo i un dolent (els Déus són tots
bons). Com que no tots els cavalls són bons hi ha accidents i l’ànima cau en el món
material on vivim. Tot el que és ànima i s’encarrega de tot el que és inanimat. L’ésser
humà és immortal quan ens fixem en l’ànima, en canvi perquè circula per les altures i
dirigeix tot l’Univers, en canvi, quan l’ànima s’uneix a un cos s’anomena que és mortal
perquè la seva unió serà temporal i el cos és mortal.
Quan una persona mortal vol tornar a arribar a ser immortal intenta recordar tot el seu
coneixement, en canvi, si es passa de tot aquella ànima es tornarà a reencarnar en un
altre cos. Per tant, les ànimes intenten arribar a un món de les idees on les ànimes ho
aprenen tot, però quan s’uneixen a un cos no les poden veure i intenten recordar-les
per facilitar el seu retorn al món de les idees (=formes, essències) i immortalitat on són
els Déus i les ànimes. Quan en el món dels cossos veiem formes imperfectes (cercles,
quadrats...) ens recorden als cercles perfectes de la nostra vida anterior. Per tant, els
cossos per si sols no es mouen, això vol dir que quan un cos es mou està unit a una
ànima.
Sempre tens sensacions i idees, però sempre t’has de guiar per la raó i idees (similitud
amb Parmènides). Però malgrat que no t’hagis de guiar per les sensacions, aquestes
són bones ja que t’ajuden a recordar les idees que has après en una altra vida. Per
exemple: si et posen un examen sorprès per demà sempre diràs que és injust. Saps que
és injust perquè tots tenim una idea de justícia de la nostra vida anterior, que serà la
mateixa per tots. L’ànima dels humans està dividida en 3 parts:
- L’auriga racional és el cap, la que pensa. PENSAR
- El cavall bo és irascible, el que fa cas al que pensa l’auriga. Està als pulmons.
ACTUA
- El cavall dolent és concupiscible, és el que té els desitjos. Està més avall dels
pulmons.  DESITJAR
En el cas dels animals només hi ha els que ACTUA I DESITJA, i en les plantes només una
que és el que DESITJA. Els cossos tenen la virtut d’activar els rècords que tenim de la
nostra vida anterior. Segons Plató si et dediques a estudiar acabaràs sent un savi sense
cap tipus de coordinació (no faràs esport).
Plató és duelista, hi ha dos tipus de món. Un de les idees on tot és perfecte i tot està
en harmonia (on Parmènides té raó) i un dels cossos on tot està en guerra i per tant es
desgasta (on Heràclit té raó).

El mite de la caverna (Plató)

És un dibuix del cinema on en unes escales hi ha uns esclaus assentats i darrere
aquestes escales hi ha una persona fent imatges amb foc i unes torxes, i així fan
imatges a la paret on estan mirant els esclaus. Aquests es pensen que les ombres els
parlen ja que és l’únic que veuen (estan lligats amb cadenes). Si aquesta gent mirés a la
llum tindria un enlluernament i diria que veu pitjor que abans, a no ser que s’esperi i
vegi que tot el que ha viscut fins ara és fals. Però com que li farien mal, l’esclau
desobeiria.
Amb això intenta explica l’aprenentatge: hi ha una fase on et fa mal, ja que, veus coses
que no t’esperaves i no sabies. Si passes aquesta fase dolorosa, llavors és quan arriba
l’aprenentatge real, però sinó arribes en aquesta fase, et quedes encallat sempre en la
mateixa fase. També es contraposa les imatges amb els objectes, on es diuen que les
imatges (o còpies) són falses i els objectes (o persones) que són certes. Però està clar
que fora de la caverna hi ha un sol (que fa de foc), uns objectes (arbres, pedres...) i les
seves respectives ombres.
Utilitza això per comparar-los dient que la caverna és el món material / físic i el món
exterior és el món de l’exterior. Per tant si un company s’escapés al món exterior i
intentés tornar a salvar als altres esclaus, li dirien que no volen sortir perquè aquest
està pitjor que quan estava dins la caverna perquè ja està acostumat al món de les
idees. Ho compara amb Sòcrates quan intentava explicar les seves idees i la resta de
gent el criticava i li deia que era un boig, Sòcrates és el que surt de la caverna i la resta
de gent són els esclaus. També ho fa amb la presó i el món exterior. On el món exterior
és el món intel·ligible (intel·lectual, immaterial i permanent; molt semblant a
Parmènides) o idees i el món sensible (material i canviant; molt semblant a Heràclit).
Parmènides és com un pare per a Plató. Per això hi ha un text seu on diu que farà un
parricidi, matar a Parmènides.
Segons Plató malgrat que hi hagi una sola idea d’alguna cosa, aquesta es pot
subdividir en altres coses. Per exemple, malgrat només hi hagi una idea de justícia,
aquesta es pot dividir dient que les votacions es fan per majoria.

Al·legoria de la línia (Plató)

Les classes socials són tancades. Té una visió molt conservadora de la societat. Hi ha 3
tipus d’ànimes:
 - Pensar  Racional: han de governar sobre les altres dos. Aquesta part de la
societat són els filòsofs.
- Actuar  Irascible: entre la part racional i aquesta han de governar sobre la
resta. Aquesta part són els militars, policies, exèrcits...
- Desitjar  Concupiscible: són els que han d’obeir. Són els agricultors,
venedors, grangers...
La societat no pot estar governada per plaers i desitjos ja que farien que aquesta anés
canviant per opinions. Els únics que poden governar són els coneixements científics.
La classe social venia determinada per les aptituds de la persona i no per la família de
la que vingués o el que volgués fer. Així t’assegures que les classes socials estiguin
formades pels millors de cada classe. Les persones que es guiessin pel cos (majoria de
la ciutat) estudiaven junts i anaven a les mateixes classes socials, i en canvi, les
persones que es guiaven per les idees (guerrers i filòsofs) feien educació física i música.
Estudiar junts, els permetia treballar junts posteriorment.

Aristòtil (opina sobre Plató i Sòcrates)  és alumne Plató.

Aristòtil enfocarà la seva filosofia en un sol món que canvia de manera moderada
segons la cosa que canvia (és a dir, hi ha coses que canvien i altres que són
permanents). Crea el “liceo” una escola al costat d’una estàtua d’Apol·lo que es podia
transformar en un licos (=llop; licantrop).
Diu que hi ha dues esferes diferents: la terra on hi ha els elements (foc, aigua, terra i
aire), i després fora de la terra (lluna per exemple) on deia que hi havia només una
cinquena essència (l’èter). La lluna girava al voltant de la terra i les estrelles són
estàtiques. Segons ell, en aquesta cinquena esfera hi havia una música essencial.
Aquesta teoria ja se sap que no és certa, malgrat que n’hi d’altres que s’han mantingut
com la de substàncies elementals (taula periòdica).
Les substàncies les defineix com a les coses que no canvien o quasi no canvien, són els
elements més simples. És adir, la substància són els elements més simples i els seus
derivats que els hi costen més de canviar, malgrat que ho poden acabar fent. I els
accidents són tots les coses que són d’una manera però es poden canviar sense fer un
canvi gran (Exemple: un cotxe amb motor; sense motor no és un cotxe SUBSTÀNCIA,
un cotxe és de color groc; si fos de color vermell seguiria sent un cotxe ACCIDENTS).
Una cosa pot ser en potència o en acte:
- En potència: és una possibilitat que hi ha (un alumne pot estar suspès o
aprovat). I per tant, pot ser que els contraris existeixin però no alhora.
- En acte: és el que ha succeït realment de les dues possibilitats. Llavors, el
contrari ja no existeix.
Per tant, les coses s’han de canviar quan estant en potència i no en acte que ja són una
realitat. És a dir, coneixen les potencialitats de les substàncies pots fer tots els canvis
que vulguis. Per conèixer el perquè d’un canvi s’han de saber les CAUSES que ho han
ocasionat. Sempre que hi hagi un canvi hi ha hagut una causa.
Una altra classificació és la matèria i forma. Són dos aspectes inseparables i són causa.
És a dir, algunes coses que es mouen són degudes a la matèria o forma:
- Matèria: de què està feta una cosa.
- Forma: com està organitzada o estructurada una cosa.
La causa que explica perquè hi ha moviment i per tant és la causa per experiència és la
causa motor.
Finalment, la finalitat no es considera una causa per res del món.
Però, si sabem la forma, la matèria i la finalitat d’una cosa, coneixeràs l’essència
d’aquesta. Però tota aquesta, està definida per la causa motor.
La 1a causa primera és sinònim de motor immòbil. És una causa que provoca el
moviment però que ningú l’havia fet moure abans. En algunes filosofies aquets motor
immòbil és Déu, és la interpretació que s’ha fet quan s’ha intentat entendre a Aristòtil.
L’ànima, a diferència dels objectes que necessiten algú perquè els mogui, és
autosuficient i es pot moure completament sola. Aristòtil pensa que no el que pensa
bé no és el que sap i el que ho fa bé, sinó que la persona sàvia i que sap, entrena de
veritat el que ells volen fer. L’ànima té dos coses:
- No triat: són coses que no has pogut triar i que has tingut des de naixement;
facultats i sentiments.
- Triat: són coses que millores a base de pràctica perquè les has triat tu;
disposicions i hàbits. Si tens una cosa la tens dominada vol dir que la podràs
repetir tots els cops que vulguis, això se’n diu virtut; és una cosa treballada i
sempre és d’algú. En un punt mig (és una obra d’art; no se li pot afegir res i é
l’excel·lència de molts factors) el resultat és el millor que es pot aconseguir, i a
mida que et va allunyant d’aquest el teu rendiment decreix. La virtut és un
hàbit (diferent per a cada persona) d’esta sempre en equilibri al estar en el
punt mig. Hi ha excepcions com: l’adulteri, el robatori, l’homicidi i l’enveja (per
molt que estigui en el punt mig, no està bé ni és justificable). Si hi ha una cosa
que no està en el punt mig, a part d’afectar negativament en el rendiment, és
un vici i per tant no està bé. Exemple: temor – valor – temeritat; el punt
correcte és el valor ja que és el punt mig.
La felicitat és una finalitat que mou els humans. Aristòtil no està d’acord amb això
perquè pensa que la felicitat s’aconsegueix durant el transcurs de l’activitat i no al
finalitzar-la i aconseguir l’objectiu. És una cosa que té valor per a ella mateixa i no
necessita de cap altre per tenir-lo. La felicitat et fa ser autònom, ja que, ets capaç de
fer-la completament sol perquè et dona motivació i fa que busquis recursos per fer-la.
A més, només pots fer coses bé sinó ets feliç, ja que, no tindràs ganes de fer-les i les
faràs malament. Hi ha dues maneres d’interpretar a Aristòtil:
 - Les persones més felices són els filòsofs, ja que, fan una cosa que els hi agrada
molt i a més és el millor
- Totes les persones que fan alguna cosa que els faci feliços, ho faran bé i a més
òbviament seran felices. Al ser feliços obtens autarquia: llibertat i autonomia a
fer les coses (et manes tu i tens els recursos per fer-ho.
CULTURA GREGA: just després d’Aristòtil es posa molt de moda la cultura grega
(elenisme). Tots els filòsofs parlen de felicitat però no tots de la mateixa manera. Les 3
filosofies més importants són:
- Aristòtil  autarquia.
- Epicur  ataraxia (=tranquil·litat).
- Epictet = Estoics llibertat (diferent a Aristòtil).

Epicur
La seva idea és que tothom pot fer filosofia, des dels més joves fins als més vells. Ens
diu que si volem ser feliços no ens hem de preocupar per certes coses:
No ens hem de preocupar pels Déus. Qualsevol idea sobre la divinitat ha de respectar
la seva felicitat (al tenir-ho tot són feliços i passen de tu, no es necessita fer-los
ofrenes). Els déus no faran res per tu i per tant tot el que et passi no té cap relació amb
la divinitat, que només es relacionarà amb altres Déus.
La mort, 2n tema de preocupació no és res per a nosaltres. Ja que, com es diu, al morir
no hi havia sensacions i per tant no ens genera cap cosa bona ni dolenta. És a dir, quan
nosaltres sentim no hi ha mor, però quan hi ha mor nosaltres ja no sentim i per tant no
és res.
El futur, 3er tema que a vegades no depèn de nosaltres i no ho podrem canviar-ho.
Això fa que no ens hàgim de preocupar i només ens preocupem en el moment que si
depèn de nosaltres.
Tot i això, tots tenim desitjos i Epicur els divideix en 3:
- Naturals: tenen com a fonament la natura i per tant se’ls hi ha de fer cas.
o Necessaris: són coses imprescindibles per viure (Ex: alimentar-se).
o No necessaris: no és essencial per poder viure però és molt important
(Ex: tenir una dieta variada).
- Vans: no tenen fonament i per tant malgrat existeixin no se’ls hi ha de fer cas,
ja que, no tenen fonaments. És una cosa completament extra i no té cap
fonaments (Ex: menjar caviar cada dia).
Nosaltres per ser feliços volem el benestar del cos i ataràxia (tranquil·litat de l’ànima).
Allò que ens fa feliços és el plaer que al ser una sensació és una cosa experimentable.
Per decidir si un plaer és bo o no és fent una comparació entre el plaer i el dolor. Si et
dona més plaer que dolor és un bon plaer, en canvi, si hi ha més dolor que plaer no ho
és. Tot i això, per poder valorar-ho s’ha de poder experimentar-ho. Generalment, les
coses que més plaer també és el que et dona el major dolor, i per tant, el millor plaer
és el moderat (Ex: l’amistat generalment genera un plaer molt gran per un dolor mol
petit). Tot el que la naturalesa ens demana és fàcil d’obtenir. Totes aquestes coses està
bé fer-les amb gent que s’assembli a tu (no igual), que són els amics. Així és com viuràs
com un Déu entre els humans.

Epictet / Estoics
Se’ls hi diu estoics perquè es reunien a l’estoa, que era una plaça de pedres. Tenen un
pensament molt similar a la psicologia actual. Diuen que hi ha dos tipus de coses: unes
que depenen de tu mateix i altres que no depenen de tu. La opinió, el desig, el voler...
és una cosa que si depèn de nosaltres i en canvi el cos, els béns, la reputació, les
dignitats (el que passa)... no ho és. Pensen que només t’has de preocupar de les coses
que depenen de tu. Si creus que és lliure (el que depèn de tu) allò que no ho és,
estaràs patint cada dia i tindràs obstacles constants. Els estoics intenten eliminar totes
aquelles raons de depressió fent que no et preocupis per les coses que no depenen de
tu, i si ho fas tindràs sempre les paperetes per fracassar. Les opinions que té una
persona ens generen inquietuds i ens fa mal. Parlen que no has d’esperar que les coses
passin com tu desitges, sinó que desitgis que passin tal i com succeeixen (quan tens un
bon dia encaixes bé tot el que et passa). La ciència ens ajudar a saber el que passa i així
no ens guiem per opinions i ens guiem per factors. A vegades, frenar les emocions i
centrar-se en les dades pot salvar una vida. Són DETERMINISTES assumeixen que els
fets són els fets i no es poden canviar.
Els humans SEMPRE tindrem un coneixement parcial de les coses, només tindran un
coneixement total la divinitat (escull el paper de cada persona i aquesta ho ha
d’intentar fer el millor possible). És a dir, sempre hi ha marge de millora de les coses
que depenen de tu i obsessionar-te amb canviar alguna cosa que no depèn de tu és
dolent. Els Déus són savis i curosos: gestionen l’ordre de les coses del món i fan que
aquestes funcionin. Això vol dir, que les persones no hem de fer malbé la raó (un
bomber ha d’apagar el foc i no espantar-se). Per tant, hi ha dos tipus de reaccions per
les impressions que rebem:
- Deixar que ens afecti o ens condicioni (no sempre ho fa immediatament).
- Deixar-la com a simple informació i seguir sent lliure de prendre decisions.
Però hi ha coses com les influències socials i culturals que fan que ens qüestionem les
coses i no creiem que abans de res som ciutadans. Per tant, com a conclusió podríem
dir que ser estoic és:
- Patir per les coses que estan a la teva mà (aprofitar al màxim).
- Assumir el que no depèn de tu i no preocupar-t’hi (malgrat que sempre podràs
decidir alguna cosa).