Els partits no dinàstics

⇒ Republicans: repressió durant els primers anys de Restauració i

desencís inicial dels seus seguidors.

Hi havia una forta divisió interna, però tots defensaven la república com
a forma d’Estat, reformes socials per als més necessitats com els crèdits
o el cooperativisme, la laïcitat de l’Estat o la fe en el progrés científic i
educatiu. La divisió es basava en:

→ Possibilistes: dirigits per Emilio Castelar i inclosos dins el Partit

Liberal. Eren els més conservadors i defensaven el centralisme
estatal.
→ Progressistes: confiaven en la tasca de l’exèrcit per aconseguir
el reformisme social i l’Estat unitari. Dins d’aquests hi havia els
centralistes (Salmerón) oposats a la insurrecció.
→ Federals: més nombre d’adeptes i, per tant, més força dins del
republicanisme. Defensaven un estat federal i reformismes
socials. També es van subdividir en una vessant catalanista
liderada per Vallès i Ribot.
Van intentar anar units a partir de 1890 dins la Unión Republicana i, d’aquesta
manera, van aconseguir més poder en ciutats grans on el poder del cacics era
menys.
⇒ Socialistes: dins d’aquest grup hi trobem els obrers, que es trobaven en
unes pèssimes condicions de vida i laborals a finals del segle XIX. Entre
elles s’hi trobaven les següents, que es veien accentuades en zones
rurals:

→ Salaris molt baixos.

→ Explotació infantil (7 anys)
→ Jornades laborals llargues
→ Manca de protecció laboral (accidents i acomiadaments lliures).
→ Males condicions dels habitatges (que s’havien de compartir).
→ Males condicions higièniques
→ Desnutrició, analfabetisme i nombroses malalties (29 anys d’edat
mitjana).
Per tot plegat, la sortida de la majoria dels obrers va ser fer un canvi cap als
sectors revolucionaris i entrar a les associacions obreres per intentar millorar
les seves condicions de vida. Per aquest motiu no estaven als partits dinàstics
sinó als partits socialistes i als grups anarquistes.
Amb la legalització d’associacions obreres, el PSOE, que havia estat creat
clandestinament pocs anys abans, va entrar en política sota el lideratge de
Pablo Iglesias i va començar a publicar les seves idees a El Socialista, vincle
d’unió entre les agrupacions d’aquest caire.

1
L’any 1876, després de la crisi, Karl Marx va proposar la creació de partits
marxistes d’àmbit nacional a tots els països i va ser en aquest context que va
aparèixer el PSOE l’any 1879. Al principi només tenia 25 militants i duia el nom
de Agrupació Socialista Madrilenya (no permesa a la Constitució). Una circular
del 1881 va començar a deixar certa permissivitat a aquest tipus d’associacions
fins que es van legalitzar del tot l’any 1887. Majoritàriament, el seus adeptes
inicials eren treballadors d’impremta que havien llegit les bases socialistes i
marxistes.
L’any 1888, a Barcelona s’hi va fundar la UGT, un sindicat socialista adepte al
partit que no va evitar però que el creixement del socialisme a Espanya fos lent.
En els 10 primers anys, el sindicat va passar de 3500 a 15000 afiliats i, el
PSOE, de 16 a 78 agrupacions. De fet, no va ser fins el 1910 que el partit va
aconseguir el seu primer diputat: Pablo Iglesias.
Centrant-nos a Catalunya, el socialisme estava poc arrelat tot i ser el territori
amb més obrers. Els llocs on més escampat estava eren Madrid, Astúries i el
País Basc. El primer regidor socialista català va ser a Mataró i el buit socialista
l’ocupaven els republicans i els anarquistes.
Els Ultracatòlics
L’any 1876, després de la derrota carlina i amb l’aliança entre l’Església i la
Restauració, el carlisme va començar a perdre suport especialment al País
Basc i a Navarra.
La primera escissió de l’Església va ser el 1884 amb la incorporació, seguint les
ordres del Papa Lleó XIII, de la Unión Catòlica al Partit Conservador. Dos anys
després, el 1886, Vázquez de Mella va intentar modernitzar el partit amb l’acta
de Loredan, lloc del seu exili venecià. Va dir que, malgrat mantenir el caràcter
catòlic i tradicionalista així com la defensa dels furs, acceptarien el sistema
liberal-capitalista.
L’any 1888, Ramon Nocedal va provocar una nova escissió, en aquest cas del
Partit Integrista o Catòlic Nacional. En aquest cas era el sector conservador
que acusava Carles VII de mantenir una actitud de conciliació amb el
liberalisme i de no recolzar el catolicisme.
Al veure que els trencaments els debiliten, l’any 1890 es tornen a unir en la
Comunió Tradicionalista que defensa l’extrema dreta i el catolicisme i
reconstrueix el carlisme. Això els va portar a aconseguir més bons resultats
amb 10 diputats el 1896.

2
Anarquistes
El seu objectiu principal era acabar amb el sistema capitalista que, segons ells,
perjudicava les classes treballadores i només se’n podien beneficiar els més rics.
Aquest objectiu el volien complir a partir de la Revolució del Proletariat i, malgrat que
van intentar anar junts amb els marxistes a la Primera Internacional, no ho van
aconseguir i es van dividir. Durant la dècada de 1890 i a partir de l’Exposició
Internacional de París (1889) van tornar a provar d’unir-se però no va funcionar i
únicament en va transcendir la reclamació de la jornada de 8 hores el dia 1 de maig.
Els inicis de l’anarquisme a Espanya van ser el 1868 amb l’arribada a Espanya de
Giuseppe Fanelli, enviat de l’AIT amb idees anarquistes. El 1870 es va fundar la
Federació Regional Espanyola de l’AIT, que seguia també la línia anarquista i el 1872
se’n van expulsar els marxistes.
Aquesta Federació es va il·legalitzar el 1872 i ho va estar fins el 1881, que van canviar
el nom a FTRE. La persecució, els desacords i la repressió dins de la nova associació
van provocar la resposta violenta de sectors anarquistes contra l’Estat, la burgesia i
l’Església.
Per tal de fer-se sentir, els anarquistes van optar per atemptats selectius contra gent
important del país amb Acció Directa o Propaganda pel Fet. Alguns dels més
importants van ser:
→ 1893: intent d’atemptat contra Martínez Campos a Barcelona per part de Paulí
Pallàs i bombes al Liceu per part de Santiago Salvador.
→ 1896: bomba a la Processó del Corpus de Barcelona i inici del Procés de
Montjuic contra els anarquistes.
→ 1897: Atemptat i mort de Cánovas del Castillo al País Basc per part de Michele
Angiolillo.
“Déu, Pàtria, Furs i Rei”
Aquest era el lema dels carlins, partidaris de la monarquia borbònica i Ultracatòlics. Els
elements fan referència a:
⇒ Déu: no desvincular el país de la religió sinó que aquesta n’ha de ser una part
important. Defensa del clergat i el manteniment de la confessionalitat de l’Estat.

⇒ Pàtria: defensa de la terra dels seus avantpassats. No volien impostos, sinó

pagar parts proporcionals de collita per no tenir problemes en anys dolents.
S’oposaven al servei militar ja que volien defensar el país amb les seves
armes.

⇒ Rei: defensa de la Llei Sàlica i la línia dinàstica del pretendent Carles. Oposició
a Isabel II.

⇒ Furs: lleis i institucions diferents a la resta de l’Estat en llocs com Catalunya

que els carlins volien recuperar.
Així doncs, defensen l’absolutisme, la tradició i l’antic règim però també el catalanisme
i el nacionalisme català.