El Simbolisme

És evident que els símbols formen part de la humanitat des dels seus inicis i que la
Història de l’Art és mostra més que evident. Pintures, escultures, gravats no són només una
aparença, sinó que l’artista i la societat les han dotat d’un significat més o menys evident. Així
doncs, parlar de simbolisme seria, com en el cas del realisme, una evidencia reiterativa. Però
d’igual manera que vam veure que es podía parlar de realisme com a moviment independent i
singularitzat (Courbet, Damier, els paisatgistes de Barbizon…), el mateix podríem dir del
simbolisme.

Sota la denominació de simbolisme s’inclou un seguit de pintors heterogenis que

conformen allò que s’ha anomenat l’esperit fi de segle. Front el positivisme cientifista que ha
il·luminat l’aparició de l’impressionisme i la consegüent reacció postimpresionista, un altre
vessant idealista s’obri pas en el polièdric final del segle XIX, eixe en que es mouen Freud,
Wagner, Mallarmé i Oscar Wilde. Front la recerca de la realitat que hem trobat en la pintura des
de mitjans de segle (Realisme o Impressionisme), el simbolisme té diferentes respostes: o bé
busca realitats alternatives en altres latituds i geografies (el que fan Gauguin -en la seua fugida,
primerament, a Pont Aven, i després al Pacífic, o Van Gogh, qui troba en Arlés una mena del seu
admirat i allunyat Japó) o, el que és més habitual, troba eixes alternatives sense moure’s de casa,
mirant cap a dins (els mateixos Gauguin o Van Gogh, però també Redon), el passat o la mitología
(Moreau, Klimt).

El moviment simbolista reacciona contra els valors del materialisme i del pragmatisme
de la societat industrial, reivindicant la cerca interior i la veritat universal i per a açò se serveixen
dels somnis que gràcies a Freud ja no conceben únicament com a imatges irreals, sinó com un
mitjà d'expressió de la realitat. Els simbolistes —els precedents dels quals es troben en William
Blake, els nazarens i els prerrafaelites— propugnen una pintura de contingut poètic, allunyada
de les investigacions naturalistes o científiques (Jean Deville, lligat al moviment Rosa+Creu,
parlava de les formes degenerades de l’art, que ell identificava amb el realisme i
l’impressionisme). Reivindiquen l’espiritualitat, l’intel·lecte front el món sensible, l’enigma, el
misteri. Per a ells, l’art no ha de ser una prolongació, imitació o interpretació de la realitat
objectiva, sinó un espai creatiu propi: el de l’art per l’art. Eixa recerca de la bellesa, de l’art pour
l’art, suposa un retorn a l’infantesa, l’irracionalitat i el primitivisme. Per altra banda, el fet que
cada símbol puga tindre la visió de l’autor però també de l’espectador li confereix una riqueza
de significats en la que la implicació de qui mira és cabdal.

Amb el seu allunyament del prosaïc del món i de la realitat visible, els simbolistes seran
uns (auto)marginats, la qual cosa els portarà a camins diversos: des del misticisme al pecat, de
la religió a l’erotisme, de l’ortodòxia a l’esoterisme. Com a conseqüència, el pintor simbolista,
allunyat de la realitat, posa la primera pedra de la independència artística. Si no ha de
representar la natura, el llenç és el seu territori i l’art el seu vedat particular i en ell pot fer el
que desitje, fins i tot fugir de la figuració. Gauguin va dir: “Un petit consell, no copies massa la
natura. L’art és una abstracció; deriva eixa abstracció de la natura mentre somies amb ella, però
pensa més en la creació que en el resultat. L’única manera d’elevar-nos cap a Déu és fer el que
fa el Mestre diví: crear”. Per aquesta raó, tot i que la gran aportació del simbolisme es referisca
més al contingut que la forma, la varietat de manifestacions simbolistes no exclouen de vegades
la importància de la tècnica emprada (Gauguin, Sérusier)

Temàticament, el pintor simbolista retornarà als mites, la religiositat i la mística, sense

menysprear la història, la vida o la mort. Esment especial mereix el paper jugat per la dona, a la

[Escriba aquí]
que el simbolisme idealitzarà o menysprearà, i a la que dotarà d’una aura de misteri i misoginia
que derivarà en la creació de la imatge de la femme fatale (sovint, la dona i la mort van unides:
l'una porta a l'altra)

La llista de pintors que es podrien agrupar sota la denominació simbolista podría ser
pràcticament interminable. El caràcter ambigu i heterogeni del concepte simbolista suposa
incloure-hi autors que també podem adscriure a altres moviments. De fet, ja hem vist com
artistes lligats al postimpressionisme podrien perfectament ser considerats simbolistes. Així, el
Gauguin de La visió després del sermó, ¿De dónde venimos? ¿Qué somos? ¿Adónde vamos?...
què és, sinó un simbolista? I Van Gogh, que expressa el seu interior a través de la seua pintura?
Un expressionista, per suposat, que utilitza la natura com a símbol de un candent món interior.
Per altra banda, a Klimt, les diverses històries de l’art tant també el poden incloure en el
Modernisme en pintura (és el principal representant de la Sezession vienesa). I què dir d’Ensor
o Munch, també lligats a l’expressionisme? I no és Burne-Jones un artista relacionat amb la
Germandat Prerafaelita?

A aquesta complicació classificatòria es podria afegir la globalitat del moviment; és a dir,

hi ha artistes de diverses geografies: de la mateixa França (Moreau, Puvis de Chavannes, Redon,
Le Douainer Rousseau), Anglaterra (Burne-Jones, Beardsley), Europa central (Böcklin, Klimt o el
singular Kubin), Holanda (Toorop), Bèlgica (Rops i Ensor), els països nòrdics (Munch) o Itàlia
(Segantini). A Espanya, caldria tindre ben presents les obres d’un jove malagueny anomenat
Pablo Ruíz Picasso, especialment les de l’Època Blava. Però eixa és una altra història…

No podem separar el simbolisme pictòric del literari. El 1884, Huysmans publica À

rebours, una novel·la el protagonista de la qual abandona la civilitació fastigat, retirant-se a un
món alternatiu al marge del materialisme de la societat industrial. En eixe món es dedica a gaudir
de la poesía, la pintura, la música… intentant aconseguir una vivència pròpia de gran intensitat
estètica i emocional. És la imatge per antonomasia del decadent, el dandi que renuncia al món
que l’envolta i que intenta viure al marge de la societat en una mena de gàbia daurada. Dos anys
després, el 1886, Jean Moréas publica el Manifest del simbolisme (Le Figaro, 18 de setembre de
1886 – curiosament, el mateix any de l’última exposició impresionista; és a dir, un món es
tancava i d’altre s’obria).

Les tertúlies dels dimarts a casa del poeta Stéphane Mallarmé són el gressol d’un estil que, des
de París, s’obri al món. Doncs, si la capital francesa és el centre de l’època, la capital del món
colonitzat (i civilitzat?), l’ombra del nou moviment s’escampa per tota Europa. Beaudelaire,
Rimbaud o Verlaine formaran, junt Mallarmé, la resta del pòker dels poetes simbolistes, la
poesía dels quals suposa un trencament amb l’anterior i anuncia la modernitat. Precisament,
fou Mallarmé qui va estar relacionat amb els artistes, des de Manet a Munch o Gauguin, que el
van retratar.

Com s’ha assenyalat adés, l’extensió del moviment portaria a una anàlisi d’autors
inacabable. Consegüentment, hem sel·lecionat alguns dels més representatius. Ens centrarem
més a França deixant per al final autors que freguen diverses adscripcions estilístiques (és el cas
de Klimt, Munch o Ensor).

A França destaquen Pierre Puvis de Chavanne (1824-1898), Gustave Moreau (1826-

1898) i Odilon Redon (1840-1916), en qui ens centrarem. Puvis de Chavanne és una mena de
referent per a tot el moviment simbolista. Puvis era un pintor reconegut (habitual als Salons,
decorador d’edificis oficials com la Sorbona o el Panteó…) que volia “no ser natura, sinó estar al
marge d’ella”, i que havia simplificat formes i paleta de color en busca d’una senzillesa cada

[Escriba aquí]
vegada major. Una de les seues obres més cèlebres, El pescador pobre (1881), inspira l’esperit
d’autors com Van Gogh, Gauguin o el jove Picasso. Per contra, Moreau és un artista de gran
imaginació, que es capbussa en temes mitològics o bíblics (Salomé) als que dota d’exotisme i
voluptuositat; una mena d’eremita admirat pels surrealistes que als seus Esbossos abstractes
avança l’abstracció inminent.

Odilon Redon (1840-1916) és allò que anomenaríem una rara avis. Nascut a Bordeus,
els seus pares el van deixar de menut a cura d’un vell tio a una finca rústica on desenvolupà un
enriquit i imaginatiu món interior. Gran admirador de Delacroix, anà a París a estudiar, però
l’academicisme del seu mestre (“El professor em torturava”) va fer que tornara a la Gironda. Ací
va conéixer el gravador R. Bresdin, un dels pocs artistes allunyats de les recerques cientifistes i
realistes de l’impressionisme, qui el va introduir al món de les arts gràfiques de l’època (sector
aquest molt més lliure i innovador que el de la pintura coetània, molt més condicionada pels
límits acadèmics). Així començà desenvolupant una obra en blanc i negre que no canviarà fins
els cinquanta anys. D’aquesta etapa destaquen àlbums com Dans le rêve (En somnis, 1879) o La
nuit (La nit, 1886), els títols dels quals donen moltes pistes dels camins que transita el seu art.
Va ser el contacte amb Gauguin i Bernard (del grup de Pont Aven) el que introduiria el
cromatisme en la seua obra. Redon associarà el color a la llum i a l’ascens espiritual. El pintor no
és un reproductor, sinó un creador que s’obri a la subjectivitat, l’autonomia dels elements
artístics (línia i color) o al subconscient: és a dir, a l’expressionsime, l’abstracció o el surrealisme.
Ja en l’època és vist com una mena de frontisa entre moviments i artistes. En ell es veuen
referències de Blake, Goya o Turner, sense menysprar el deute amb altres gravadors com Durer
o Rembrandt. També se’l relaciona amb Cézanne i exposarà amb els Fauves, actuant com una
mena de pont entre diverses corrents de l’època. Tanmateix, el seu allunyament de la realitat
és, en certa mida, qüestionable. Se sap que estudià zoologia i anatomia. Part de la natura, però
estudiant-la com si fóra una mena d’entomòleg, d’investigador de formes unicelulars o
pluricelulars per a reinterpretar-la a través del seu particular microscopi artístic. “Tota la meua
originalitat consisteix en donar vida, a la manera humana, a éssers impossibles tot seguint les
lleis de la possibilitat”, va dir. Màscares, caps seccionats amb els ulls tancats, insectes, serps o
elements mitològics conformen el seu sorprenent registre artístic en el que no falten, amb gran
profussió, les natures mortes de flors.

Interessants són també els Nabis (profetes, en hebreu), grup lligat a Gauguin en la seua
etapa bretona a Pont-Aven. D’ells destaquen Emile Bernard (director de La Revue Blanche) i Paul
Sérusier (1865-1927), qui a El talismà frega l’abstracció amb vius colors d’inspiració gauguiniana.

El belga James Ensor (1860-1949) ha presentat, tradicionalment, una difícil adscripció

estilística. Nascut a Ostende, participà a Les XX (grup simbolista belga), amb el que va tindre una
relació molt tempestuosa. Aïllat, acabà desenvolupant una pintura molt personal i colorista,
allunyada del naturalisme, en la que abunda la representació de màscares i esquelets, una mena
d’altra cara de la societat burgesa de la que procedia però que el rebutjava. A més de per la seua
particular temática, caldria destacar la faceta experimental d’un artista que treballà tècniques
molt diverses (oli, aquarel·la, gouache, aiguafort…)

Edvard Munch (1863-1944) és una mena de transició entre l’Impressionisme i

l’Expressionisme alemany. Si en el primer viatge que va fer a París (1885) encara estava viu el
moviment impressionista, és la seua segona estada (1889) la que el marcarà. A Munch no li
interessa la interpretació visual de la natura segons la veu Monet, sinó la dissecció de l’ànima
humana a la manera d’un Van Gogh. Entre 1893 i 1908 va viure a Alemanya, on deixaria la seua
llavor. La dansa de la vida, El crit, El vampir, La mort i la doncella són algunes de les obres en

[Escriba aquí]
què plasma les seues obsesions a partir d’un llenguatge formal molt particular en el que
abunden les deformacions i els colors cridaners. La dona, els seus canvis corporals i el seu
carácter d’èsser pecador que porta els hòmens a la perdició són palesos a algunes de les seues
pintures.

Gustav Klimt (1862–1918) és el més exquisit i refinat dels tres. Principal representant de
la Sezession en pintura, la seua obra té un toc sensual i decadent molt en la línia del simbolisme
finisecular, si bé no es pot dissociar de la situació d’un imperi, l’Austrohongarés, que vivia la seua
pròpia descomposició. L’estil de Klimt està en les antípodes d’Ensor i Munch. Es basa en la línea,
en la preeminència d’un dibuix que, no obstant, no té un carácter classicista com succeïa a
Ingres, sinó utilitzat per a donar una sensació d’intemporalitat i distanciament. El seu sentit líric
i decoratiu tal vegada puga procedir el fet d’haver sigut fill d’orfebre i d’haver treballat com a
decorador d’edifics als seus inicis, si bé tampoc cal menysprear la influència que van tindre a la
seua pintura les icones i els mosaïcs bizantins.

Aquest ha sigut un breu recorregut per un període de l’art europeu en què les fronteres
entre els artistes i els moviments són summament dèbils. La pròpia evolució d’aquests pintors
fa que, en definitiva, l’espectador (l’alumne, el profesor) es trobe davant d’intuicions i no de
certesses.

[Escriba aquí]