6 SOCIETAT

Humor gràfic, les tentines

dels grans artistes
JORDI CLAPÉS TERUEL

L’humor gràfic és un art? L’art el fan els artistes; i, si n’hi ha que

han creat bon humor gràfic, podem considerar que aquesta
part de la seva obra també és art?

Analitzem la qüestió amb un primer exemple: jutgeu aquesta

obra del pintor i gravador Francisco Goya (1746-1828) d’un
dels vuit àlbums (el C, fet entre 1803 i 1824) que va crear per al
seu gaudi i el dels seus íntims, com una mena de capricis (figura
1). Molts d’aquests grans dibuixos tenen escrita una llegenda a
la part inferior, més original i directa que les dels caricaturistes
anglesos de l’època, i més breus que les dels francesos Daumier,
Gavarni i Grandville. Tant si representen escenes observades per
ell com si són inventades, alguns d’aquests dibuixos es poden
considerar veritables acudits gràfics.

Però anem a pams i aclarim els dos conceptes: humor gràfic i

art. En aquest escrit em conformo a considerar l’humor gràfic
com el reflex, en un dibuix, de l’«estat d’ànim que tendeix a
remarcar el caràcter còmic, ridícul, absurd o insòlit de determi-
nats aspectes de la realitat»1. Seguint la divisió arbitrària que
el periodista Iván Tubau fa a El humor gráfico en la prensa del
franquismo2, equivaldria a un tipus d’humor que està entre els
que ell defineix com a humor pur i humor crític. Em refereixo a
un humor tirant a abstracte, absurd, poètic i una mica costu-
mista. Així, queda descartada tota la producció satírica feta des
de la fi del segle XVIII com a instrument de lluita, com a L’Exèrcit
dels Cantis (figura 2) de Jacques-Louis David (1748-1825), l’in-
discutible pintor de la Revolució Francesa que va immortalitzar
moments com La mort de Marat o la Coronació de Napoleó
com a emperador.
Per produir el tipus d’humor gràfic a què em refereixo cal domi-
nar la idea humorística (per exemple, un acudit) i la representa-
ció gràfica (habitualment, un dibuix). Es pot donar el cas que la
idea i el dibuix siguin de creadors diferents però, curiosament,
les dues tasques sovint recauen en la mateixa persona. Possible-
ment, aquest tipus d’obres està més a l’abast de l’artista plàstic
que vol explicar una idea humorística que de l’humorista que
hauria de dominar la representació gràfica, ja que per expres-
sar-la amb èxit cal un cert domini del dibuix. De fet, el missatge
està tan present en la imatge que de vegades pot prescindir del
text. Però pot no ser així, com quan els escriptors catalans Pere
Calders (Kalders) i Avel·lí Artís Gener (Tísner) van dirigir junts
l’Esquella de la Torratxa del setembre de 1936 a l’octubre de
1937 i van encetar la millor etapa del setmanari amb un humor
moderníssim que després de la guerra s’aniria estenent per tot
el món.
1 Accepció del Gran Larousse Català.
2 Tubau, Iván, El humor gráfico en la prensa del franquismo. Editorial
Mitre, Barcelona, 1987.
Figura 1. Francisco Goya, Tuti li mundi, Hispanic Society of America, New
York, c. 1820. Un jove espellifat que ha pagat per contemplar l’atracció
popular anomenada mundonuevo o tuti li mundi proporciona, de franc i
sense adonar-se’n, un espectacle gratuït alternatiu a una noia. Jo el titula-
ria Mirant pels forats.
Si reculem en el temps per localitzar un expert en totes dues dis-
ciplines (la representació gràfica i la pensada enginyosa i aguda)
caldrà buscar entre els creadors que les dominaven. Sens dubte
hi havia grans artistes que excel·lien en totes dues, però els fal-
tava considerar la seva fusió. De l’artista, científic i pensador
florentí Leonardo da Vinci (1452-1519) se’n conserven creaci-
ons que, combinades, podem presentar com un antecedent de
l’acudit gràfic (figura 3 de la pàgina 9). Per a aquest experiment
he triat un estudi de dos homes, fet a tinta, i un acudit seu que
es transcriu a Leonardo da Vinci. Cuaderno de notas3.
Pel que fa al concepte d’art, es defineix generalment com l’ha-
bilitat i la destresa per fer certes coses, adquirida a través de
l’estudi i l’experiència. Segons l’Espasa4 és sinònim d’artifici i es
distingeix de la naturalesa, entesa com els fenòmens tal com
se’ns presenten, perquè el produïm amb investigació i esforç.
Però hi ha arts que no estan destinades a satisfer les necessitats
3 Leonardo da Vinci. Cuaderno de notas. Ediciones Busma, Madrid,
1982.
4 Enciclopèdia Universal Ilustrada Espasa. Volum VI, José Espasa e Hi-
jos Editores, Barcelona, 1909.

Figura 2. El govern anglès (1794), gravat propagandístic que el pintor neoclàssic
Jacques-Louis David va acceptar fer i en el qual el Diable personifica el govern britànic.
pràctiques de l’existència, sinó a produir un estat particular de
sensibilitat, més o menys lligat al plaer estètic. Reivindico que
cal situar el bon humor gràfic en la categoria d’aquest Art en
majúscula.
Els autors clàssics definien l’art com la imitació bella de la Natu-
ralesa i, per tant, el conjunt de procediments que implicava
aconseguir-ho. L’any 1746 Charles Batteaux empra per primera
vegada, a Les Beaux Arts réduits à un même principe, el con-
cepte de belles arts per definir les arts que aporten bellesa: l’es-
culptura (amb p d’esculpir), la pintura, la música i la poesia. Poc
després, a l’Encyclopédie de Diderot, s’hi afegiria l’arquitectura.
Totes aquestes arts posseeixen dues característiques essencials:
d’una banda els efectes (sovint gratificants) que produeixen
sobre el receptor i, de l’altra, les facultats especials que reque-
reix l’artista, independentment de la seva habilitat tècnica, i
que s’atribueixen a la inspiració. Ara bé, com va dir l’escultor
Josep Clarà: «La inspiració no és un instant, un moment, un
fulgor, com creuen els necis. És una qüestió de paciència, de
lluita constant, és obra de tota la vida»5. D’acord amb aquestes
consideracions, podem afirmar que l’obra de Goya esmentada,
com moltes de Sempé, Mingote, Quino o Gin, són Art, ja que
mostren un gran ofici en la realització gràfica i una destacada
agudesa en la idea.
5 Ho recull Josep M. Infiesta al cinquè volum de la col·lecció Gent
Nostra dedicat a Clarà, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona, 1979.
SOCIETAT 7
Gaudim ara d’una magistral obra (figura 4 de la pàgina 9) del
pintor, escultor i caricaturista francès Honoré Daumier (1808-
1879), possiblement el primer gran humorista gràfic (també en
el sentit professional del terme). La va fer després que la llei de
setembre de 1835 escapcés els drets concedits per Lluís XVIII a
la Carta atorgada i obligués els caricaturistes dirigits per Charles
Philipon a canviar de registre i centrar-se
en la temàtica dels costums. De vegades
el text estava redactat per un periodista
Si un creador
de les seves revistes (La Caricature, Le Cha- fa“només”
rivari...), però no crec que sigui aquest el humor
cas. gràfic,
podem
A molts artistes se’ls reconeix la producció
considerar
feta en una sola disciplina artística, sobre-
tot la pintura. Però alguns van excel·lir en que fa art
més d’una, com el mateix Daumier, que va i que, per
destacar fent pintures, escultures mode- tant, és un
lades i litografies. Ara bé, si un creador artista?
plàstic fa “només” humor gràfic, podem
considerar que fa art i que, per tant, és un
artista? Deixeu-m’ho reblar: per què un creador que combina
taques de colors i textures o andròmines escampades per terra
es considera automàticament un artista, i un altre que fa una
obra plàstica d’indubtable qualitat gràfica i que sap transmetre
el seu missatge (ja que, si no, la seva obra no té cap raó de ser)
es considera un ninotaire en el sentit despectiu de la paraula
ninot?
8 SOCIETAT
Parlant de ninots, observeu aquest acudit publicat a La Publici-
dad el 30 d’agost de 1898 (figura 5) de l’escriptor i dibuixant
Apel·les Mestres (1854-1938). A l’acudit, el ninot de l’esquerra
caricaturitza un artista, l’altre personatge representa un burgès,
i la conversa fa referència al monument del pintor El Greco que,
per iniciativa de Santiago Rusiñol, es va inaugurar el 29 d’agost
de 1898 a Sitges.
Si l’impressionisme marca un punt d’inflexió en la manera de
pintar, per com es taca la tela amb el pinzell, pel que fa al dibuix
també es percep un canvi una mica equivalent: es va passant
del detallisme vuitcentista (una mica com el del mateix Apel-
Figura 6. Picasso, 1959
les Mestres) al traç espontani dels esbossos que els artistes no
havien incorporat encara a la seva obra definitiva. De fet, el
canvi d’estil amb què l’autor ha representat els dos personatges
accentua encara més el caràcter humorístic de l’obra.
Els pintors i els escultors figuratius que perseguien la imitació
bella de la naturalesa van cedir el testimoni a l’artista plàstic que
treballa amb el color, la forma, la textura i l’espai. L’artista s’ado-
na de dues coses: el missatge s’expressa amb més claredat si es
prescindeix de tot allò que pot interferir o distreure l’espectador,
i és més directe i contundent si es transmet amb el mínim d’ele-
ments. I hi ha disciplines en les quals això es fa especialment
 SOCIETAT 9

Figura 4. Honoré Daumier, 1838. - Si us plau, senyor!

No mogueu les mans, que engegareu a rodar la sessió.

Figura 3. Leonardo de Vinci, ca 1487-1490. Dos homes discutien entre

ells. Basant-se en l’autoritat de Pitàgores, l’un volia demostrar que havia
estat en el món anteriorment. El segon no el deixava acabar de parlar. Lla-
vors el primer li diu: - Aquesta és la prova que jo ja vaig estar aquí abans:
recordo que tu eres un moliner. L’altre, picat, li dóna la raó tot dient: - És
cert, ara recordo que tu eres l’ase que em portava la farina.

palès, com el disseny o l’humor gràfic. Veieu sinó el dibuix de la

figura 6: el personatge de l’esquerra està fet amb quatre línies,
i el de la dreta amb un parell de taques.

Hom podria pensar que l’ha fet Saul Steinberg o el mateix Jaume
Perich. Però no, el va fer Pablo Ruiz Picasso (1881-1973). Per bé
que no necessita cap comentari (ni l’incongruent “sin palabras”
dels tebeos dels anys 60), es titula El reconeixement mèdic i està
fet amb tinta xina sobre paper, com la majoria d’acudits gràfics
de la seva època.

Quan volem destacar la vàlua d’una obra d’art que ens ha col-
pit, sovint remarquem com ha aconseguit transmetre’ns certes Figura 5. Apel·les Mestres, 1898. -Aquest tal Greco seria fill de Sitges, oi?
emocions. I és indubtable que l’humor, quan en percebem els -No digui disbarats! -Ah, doncs, hi havia viscut? -Tampoc! -Llavors, són
efectes, ens transmet una agradable emoció que podem situar els grecs els qui ho han muntat? -Tampoc! -Doncs jo no ho entenc. -Jo
entre la hilaritat i l’alegria6. Si ens les transmet una obra d’hu- tampoc!!!
mor gràfic, no la situa també en la categoria de veritable obra
d’art?

Tradicionalment, les anomenades Belles Arts eren sis: música,

dansa, poètica (i drama), pintura (i dibuix), escultura i arquitec-
tura. Més endavant s’hi van afegir el cinema (setè), la fotografia
(vuitè) i la historieta (novè). Actualment hi ha un cert debat
per establir quin ha de ser el desè art. Personalment, crec que
s’ha de prescindir dels llistats. Una obra serà o no Art pels seus
propis mèrits, i no pel fet de figurar en una llista dels top ten.
6 Podeu consultar les reflexions que vaig fer sobre el tema a l’article
“Humor: de l’estat líquid a l’estat d’ànim”, publicat al número 181
d’aquesta mateixa revista.