ARISTÒTIL

POLÍTICA-ANTROPOLOGIA molt vinculats

Últim autor clàssic tot i viure a l’hel·lenisme perquè té tots els esquemes clàssics i no menciona
la seva època i sistemes polítics tot i escriure sobre política (no desconeixement, omissió
conscient per no tenir problemes).

D’Aristòtil n’hem conservat obres esotèriques (per un públic especialitzat).

Iginio Marín

Definicions humà:

“Animal social”: zoon politikon (millor traduir-ho com a animal polític o cívic, perquè l’home
no és d’una societat qualsevol, és un animal de polis. Només serà plenament humà a la polis).
Polis com a criteri de demarcació del concepte “humà”.

Distingeix tipus de societats: oikos (família), poblat, polis, l’home plenament a l’últim.

1a forma d’associació humana: oikos.

Agrupació d’oikos: poblat (satisfer necessitats bàsiques per sobreviure + satisfer plaer).

Ambdos es mouen en l’àmbit de la pura supervivència

Agrupació en polis és la que permet no només sobreviure, sinó viure bé.

“El tot és necessàriament anterior a la part”: no és una aproximació històrica perquè ja diu que
primer oikos després poblat i després polis; sinó un punt de vista de lògica (si allò pròpiament
humà es pot desenvolupar només a la polis, la polis és anterior a allò humà). No és com el
contracte social modern, perquè és una opció artificial i posterior. En Aristòtil, la polis és per
naturalesa (physis).

Naturalesa teleològica (finalitat, funció): tot el que existeix tenen una funció concreta a
desenvolupar. La polis és per naturalesa perquè és el fi de l’oikos i el poblat, com si fossin una
llavor que amb la polis arriba al punt més àlgid.

“Únic animal amb logos”: els humans es diferencien de la resta d’animals per facultat racional.

Distinció logos / veu: els animals també tenen veu, que permet expressar dolor i plaer
(sensacions). Això ho compartim, però no el logos, pròpiament humà: capacitat de distingir
justícia i injustícia; perjudicial i convenient.

La polis és l’espai que permet que es desenvolupi això amb el dia-logos. El dialogos permet
l’establiment de lleis o nomos, i per això les lleis són el marc d’allò pròpiament humà.

Aquesta definició és la que permet justificar la 1a, perquè el logos ens porta a la polis, a
diferència de la veu. Logos – polis.

Justícia consisteix en ordenar els habitants respectant naturalesa igual i desigual. És just que hi
hagi ciutadans i no-ciutadans. Justificació per naturalesa teleològica: tots els individus tenen
una funció concreta per complir, alguns destinats a manar i d’altres a obeir: ànima a cos, home
a dona, grec a bàrbar, pare a nen, etc.

Esclaus no logos.
La dona té logos, però sense autoritat, per això necessita un tutor (menor d’edat permanent).

Els nens tenen logos, problema simplement temporal.

Tipus d’ànima:

Ànima vegetativa (plantes): funcions de nutrició, creixement i reproducció.

Ànima sensitiva (animals): funcions anteriors + sensibilitat (sentits: dolor i plaer),

autolocomoció,

Ànima racional (humans): funcions anteriors i logos.

Legitimació de guerres: la de la caça i contra bàrbars, perquè es neguen a acceptar la seva

naturalesa de ser dominats.

“Ciutadans naturalitzats”: se’ls atorguen drets de ciutadania sense complir requisits, és una
excepció.

Ni aquests ni el territori ni l’edat ens porten directament a ser ciutadans.

Aquí no diu res de la dona, per què? Per què polités és masculí, no admet femení, es dona per
suposat ja.

Parts no constituents de la polis però necessàries són diferents oficis, rics, recursos, aliment,
etc. Però parts pròpiament constitutives són militar i deliberativa, destinats a governar perquè
logos desenvolupat. Treballador no pot ser ciutadà, perquè forma de vida innoble i contrària a
la virtut: no manipulació d’objectes exteriors a tu, objecte de treball tu mateix. Només útils en
la mesura que permet la realització (finalitat) d’allò realment noble.

Esclau: per naturalesa no es pertany a si mateix, ha de tenir un amo. Només ho haurien de ser
els bàrbars, per això ho justifica amb: a llocs freds no intel·ligència però valent; a Àsia sí
intel·ligència no valentia. Els grecs tenen els dos, justificació de colonització, els altres obeir
com a bàrbars.

Per ser feliç, es necessiten 3 tipus de béns:

Externs: riquesa.

Del cos: salut.

De l’ànima:

Per ser feliç, els necessites tots tres. Però no pots centrar-te en els externs i els del cos perquè
no depenen de tu. Els de l’ànima ningú te’ls pot arrabassar, ningú el trencarà la felicitat.

PLATÓ-ARISTÒTIL: en Plató home com a unió accidental i no substancial, l’ànima pot subsistir
sense cos, transmigració. En Aristòtil, la unió cos-ànima és substancial. No és possible
l’existència de formes separades de la matèria, és una unió indissoluble.