EURÍPIDES, Bacants

No hi ha paraula com “religió”, perquè no està relacionat amb creença, tampoc entendrien
creient vs. creient practicant.

Per ells hi ha threskeía, que és la PRÀCTICA de certs rituals, accent en la praxis.

Tampoc hi ha concepte “pecat”, en tot cas HAMARTIA, errors fatals o tràgics que formen part
del destí de qui els comet (com Èdip). Normalment són comesos sense consciència o malícia,
no com el pecat on la falta és conscient i implica una condemna merescuda. Els grecs no
creuen que ho dominen tot o la pròpia vida, por perquè el destí no el controlen i Èdip l’estava
intentant evitar i tot. Ho veien a la tragèdia i provocava katharsis col·lectiva, la tragèdia i
comèdia podien ser rituals.

Importància d’Homer i Hesíode, mite metalls de Plató és reelaboració de mite de les races en
Treballs i dies d’Hesíode. Contrasta elogi d’Hesíode del treball camperol amb desprestigi
aristotèlic.

1a generació d’or: exclusivament masculina, existència casi divina, no dolor misèries malalties
o vellesa. Morir = adormir-se.

Degeneració o etapa de plata.

Etapa de bronze

Etapa dels herois

Etapa de ferro

Per entendre mitologia i threskeía, també Èsquil i Sòfocles.

Politeisme antropomòrfic (forces divines en plural i amb característiques humanes): Zeus com
a subjecte de ploure, etc. No és el Déu-pare perfecte i amb bona relació amb els creats. “Els
déus són com nens jugant amb mosques”. Molt aleatori, quin destí? A la vida passen coses i no
saps d’on baixen, perquè són aquestes forces divines inexplicables. El que no se sap explicar =
diví, força misteriosa que t’ha entrat i t’ha fet fer algo (lapsus, ocurrències, coratge de cop,
esdeveniments, etc.).

Religió oficial ben coneguda, però Bacants són de cultes mistèrics (misteri en grec = callar).
Relacionats amb Dionís, no tant a la comunitat sinó dirigits a les inquietuds dels individus. Gran
protagonisme de grups marginats com esclaus o dones, única condició per participar-hi era
que parlessis grec per entendre les direccions.

Dualitat Apol·lo-Dionís: Oficial representada a l’obra, el que persegueixen les bacants (Apol·lo:
mesura, cànon, ordre). Dionís contrari, mite en què per 3 mesos governa Dionís a Delfos.
Període curt, però tot el que representa ell i bogeria té espai.

Harmonia no és manca de conflicte, és equilibri entre dos extrems, no nega la tensió entre
contraris com Apol·lo i Dionís, només que no acabis amb una part només.

Mite Pandora, allibera tots els mals i s’acaba etapa d’or però queda esperança.

Destí tràgic i ingovernable que afecta fins i tot als déus, es parteix d’aquesta idea tràgica i
inevitable.
Moments de dolor com a moment per creixement.

Darrere la religiositat grega hi ha una valoració de valoració del present, de l’instant viu (Carpe
diem posterior romà); perquè no hi ha altre món com en cristianisme i destí tràgic.

Saviesa: consciència de la fragilitat i limitacions humanes, a partir d’aquí.

Estoics miracle d’estar viu i de viure, viure com si haguessis de morir al vespre.

De la fragilitat no en surt només por, goig de viure (no infinitud, consciència final).

CULTES MISTÈRICS:
Misteris d’Eleusis: tenen a veure amb el mite de Persèfone i Demèter.
Persèfone raptada per Hades. Demèter és la mare i intenta que retorni, i veu el
Kykeón, fet de farina i menta (història de les drogues d’Escohotado).
Cultes mistèrics centrats en Dionís (déu del vi i del teatre: com a déu del vi, divinitat
molt antiga; com a déu del teatre, molt més novell. Es mou entre el més primitiu i allò
més civilitzat)