APOCALIPSIS, SÍMBOLS SATÀNICS I BRUIXERIA

LES REFERÈNCIES AL LLIBRE DE L’APOCALIPSIS

Quan el segon mort apareix a l’abadia els monjos relacionen que cadascuna de les morts
s’han produït en circumstàncies clarament paral·leles a les de l’Apocalipsi, cosa que els
porta a creure que s’aproxima. L'Apocalipsi és l'últim llibre de la Revelació escrita,
manifestació profètica de Déu en la història, o més ben dit al fi d’aquesta. Els temes que
tracta l’obra tenen relació directa amb temes del film, així com amb el context amb el
que s’inspira, almenys indirectament.
L'Apocalipsi és la història relatada pel profeta Joan que observa i percep els poders del
món, és a dir, les forces oposades a Déu i a la llum de Crist. L'autor tracta d'exposar
com en Crist i a l'Església s'han complert les paraules profètiques de l'Antic Testament i
com en els esdeveniments finals la lluita entre els poders del món són una realitat
esdevinguda tant en les profecies veterotestamentàries, com en les Paraules de Crist. A
través dels colors que hi apareixen es pot desxifrar el simbolisme que hi apareix a tot el
llibre. El color blanc és el de la glòria celestial, color de la puresa i de les vestidures dels
sacerdots.
El color vermell en l'Apocalipsi descriu el color vermell per a indicar el martiri. Aquest
color suggereix, per tant, la crueltat, que no respecta la vida humana, i també indica el
sanguinari, per la seva relació amb la paraula sagni. El negre simbolitza negativitat,
injustícia, la mentida i la falsedat i també la foscor i al diable. El «negre» és un color
apocalíptic.1 Remarquem aquests colors per tenir presència intensa al film, però també
per simbolitzar dins l’Apocalipsi els tres representants dels poders del món.
Fins i tot els dos blocs temàtics en que es pot dividir tracten de l’enfrontament entre el
poder temporal i l’espiritual. El primer versa sobre el Judici diví davant els poders del
món i el segon bloc tracta sobre la victòria de Déu mitjançant el poder del Messies. Déu
apareix en el llibre com a Totpoderós i com a Rei de les nacions. l'autor del nostre llibre
estava dominat per algunes qüestions fonamentals: Qui mana en el món, Déu o
l'emperador? Qui salva dels poders del món, l'emperador o Crist? Estan els poders del
món per sobre de Déu o sota el seu control? Intervenen aquests poders en els homes? De
quina manera afronta el llibre de l'Apocalipsi aquesta realitat? Clarament una de les
qüestions més grans de l’Església baix medieval es veu representada al llibre, tot i que

1
LLAMAS, A. (2003): “Dios y los poderes del mundo en el libro del apocalipsis” en Naturaleza y
gracia: revista cuatrimestral de ciencias eclesiásticas, Nº. 2, p. 335
específicament es referís a les persecucions que l’Imperi romà exercia sobre els
cristians, el seu tema també té un fort lligam al debat del context al que pertany
l’adaptació cinematogràfica.
Els poders de l’emperador terrenals primerament són representats pels quatre genets
apocalíptics, responsables de les calamitats humanes. El mal està representat pel Drac i
les bèsties, és a dir, els poders al seu del Drac. Aquests són els símbols del poder
mundà. La imatge de la gran prostituta per l’altra banda és la causant de l'embriaguesa
dels reis de la terra que s'oposen a Crist. El Judici diví en el llibre de l'Apocalipsi té
l’objectiu de servir de consol als cristians perseguits pels poderosos del món. Per a això
a l’Apocalipsi triomfa Déu sobre el mal (com no), pel que es farà justícia. La justícia
significa donar el seu merescut a la injustícia, a la mentida, a tota forma que oprimeix a
l'altre en benefici propi. Déu no seria Déu si no fos just i bo, pel que tota injustícia serà
venjada. Si no quedava clar la proclamació de victòria sobre els emperadors a
l’Apocalipsi l'Església està perseguida en la terra per Satanàs. La institució és
representada pel Xai que és el protagonista de tota aquesta visió. També representa a
Crist en la seva aparent vulnerabilitat i missió de sacrifici.
Si tornem als quatre genets, aquests pretenen articular simbòlicament una crítica
sociopolítica dels poders del món, ja que Déu no diu que aquestes calamitats siguin
decretades per ell. Déu no les desitja. Es tracta dels elements de la negativitat afavorits i
produïts pels mateixos homes que s'enfronten a Déu i al seu Crist. El llibre de
l'Apocalipsi per tant manifesta de manera clara que el Regne de Déu arriba a través de
l'eliminació dels poders del món, perquè són hostils al propi Regne de Déu. El significat
del Drac (és un símbol de l'astúcia i la perillositat que amaga com a una entitat
misteriosa (Satanàs) que no lluita tant contra Déu mateix, sinó contra la fidelitat de la
humanitat a Déu. Aquests poders del món front la realitat de Déu estan representats en
les dues bèsties. La gran prostituta finalment, simbolitzant la ciutat que governa sobre
els reis de la terra, com una Babilònia, té també la finalitat de criticar els poders
temporals. Representa la de la cobdícia, la negativitat, la idolatria i el compendi de tot
mal amb el qual els reis de la terra s'han prostituït amb la seva luxúria.
SATANISME SIMBÓLIC, BRUIXERIA (gat, gall negre, feminitat):
Adso de Melk es veu pertorbat durant tot el film per les imatges del diable, que es
menciona en un primer moment per l’abat com a causant del primer mort i després seria
el complert culpable dels assassinats. A més el novici és el que es presentat directa o
indirectament amb l’única figura femenina. Ara ens centrarem ens aquests temes ja que
tenen forta relació amb el context en el que s’inspira l’obra i les concepcions de la
bruixeria.

El diable és un personatge omnipresent en els textos antics del cristianisme. Les idees
que s'han desenvolupat entorn a la figura del diable en la cultura occidental tenen el seu
origen en els escrits del poble jueu i les influències que aquests van rebre dels seus
veïns. Una de les principals influències provenen de la seva presa de contacte amb la
civilització babilònica i Tiamat el drac del caos que amenaça amb destruir l'ordre de
l'univers o els dimonis i genis assiris, representats amb ales i rostres d'animals i arpes.
No pot oblidar-se com també rep les influències del Zoroastrisme, en que hi ha una
perpètua dicotomia entre dues forces oposades, el bé i el mal, expulsat aquest del cel. La
figura de Satanàs, que al principi té el significat d’adversari s'investeix en sentit jurídic
com a “acusador” en l'Antic Testament, trobant-lo en el Nou Testament enterament
personalitzat en un àngel per exemple a l'Apocalipsi. La teologia catòlica que no podia
admetre un principi negatiu en la creació divina, al haver creat Déu als àngels, fa ús de
la llegenda de la rebel·lió i caiguda dels Ángeles. Al seu torn va ser influenciada durant
els primers segles per moviments religiosos coetanis com el Gnosticisme i el
maniqueisme, el que derivaria en el dualisme que subsistirà durant l'Edat mitjana.
D'altra banda, com a possible origen de la imatge de lletjor atribuïda al diable per la
qual el novici Adso s'impressiona tant, ens trobem amb la tradició del petit etíop sumada
als textos que parlen d'éssers negres com a representants de les tenebres i els diables
burletes que donarien lloc a la imatge del diable bizantí que connectaria al seu torn amb
les formes sinistres que es desenvolupen en el romànic. 2 Per a comprendre millor aquest
desenvolupament evolutiu cap a una imatge grotesca, lletja i terrorífica cal tenir en
compte que per als primers cristians els déus pagans eren serfs del diable. Això, unit
amb el símil aparegut en el Nou Testament en el qual s'identifica al boc amb els infidels,
fan que s'identifiqui la sexualitat com una cosa diabòlica, sent per això la figura
mitològica de Pan representant de la força de la destrucció i la creació però sobretot del
desig sexual, acompanyat de Dionís i participant de les seves orgies alcohòliques i de
desenfrenament sexual; amb tot no estranya que s’acabés identificant amb el diable.
Amb el dimoni es tractava de condensar tot allò pertanyent al mal. El príncep de les
tenebres es relacionaria amb el diable. Això no evitaria que Sant Agustí evités
l’anècdota a l’hora de donar forma a allò que en el seu sentit no en tènia. Segons ell els
2
YARZA, J. (1979): “Del ángel caído al diablo medieval” en Boletín del Seminario de Estudios de Arte
y Arqueología, Tomo 45, p.305
diables eren de natura aèria, mantinguda després de la caiguda del cel. Al mateix temps
però s’anava desenvolupant una literatura monàstica on l’asceta, com a verdader heroi
cristià, mantenia la lluita contra el dimoni, que s’amagava sota les formes més
insospitables, pel que guanyarien terreny les representacions grotesques on el dimoni
mai és veu com veritablement és, des de figuris d’animals fins a dons atractives o àngels
de llum.
Pel que fa a la bruixeria que també és comenta en la pel·lícula i té relació directa amb
Satanàs, cal veure quin origen va tenir i si es troba ben representada. Cap a l'any 1000,
l'Església va quedar gairebé tancada per al serf a causa de la diferència d'idioma
provocada pel llatí. La bruixeria sorgí en les èpoques de desesperació profunda que va
crear el món de l'Església. Jules Michelet afirma que "La bruja es su crimen”. L'Església
s’encarava frontalment contra tot allò que la pogués desprestigiar, sent la més clara la
medicina, per la qual no va deixar de finançar el seu monopoli, per tal d’extingir la
bruixa. És important remarcar bruixa i no bruixot. Al segle XIV va declarar-se que si la
dona s'atrevia a curar sense haver estudiat, era bruixo i mereixia morir. Qualsevol cosa
era heretgia al segle XIII, i tot era màgia al XIV. En la teoria d'aquella època l'heretgia
difereix poc de la possessió diabòlica.
Amb l’augment dels poders dels emperadors i l’Església els serfs veien la llibertat
només al posar-se el sol. Les antigues danses paganes degueren ser llavors molt més
furioses. S’afegirien alegries de venjança, frases satíriques, burles i caricatures del
senyor i dels sacerdots. Sorgeix així una cultura nocturna que no tenia res a veure de la
del dia. Aquí neix el sentit dels aquelarres abans de 1300. Perquè els aquelarres
prenguessin la forma sorprenent d'una guerra declarada al déu d'aquest temps, era
necessari encara molt més. No solament era necessari una desesperació sense fons, sinó
haver perdut tot respecte a l’Església. Això va succeir al segle XIV, sota el papat
d’Avinyó i durant el Gran Cisma, quan l'Església va quedar dividida, quan la noblesa i
el rei, feta presonera dels anglesos, van exterminar al poble per a extreure-li el seu
rescat. Els aquelarres tenen llavors la forma grandiosa i terrible de la Missa Negra, de
l'ofici a la inversa, on es desafia a Crist, on se li prega que destrueixi amb el llampec si
és que pot fer-ho. Abans d’aquest context hauria estat impossible per l’horror que hauria
provocat. Ningú s'hauria atrevit a aquesta creació monstruosa del segle de Dante. Una
fúria general que va fer pujar la impietat a l'altura de les còleres populars. Per a
comprendre que eren aquestes còleres és necessari recordar que el poble, criat i educat
pel mateix clergat en la fe dels miracles, havia esperat un miracle durant segles, i aquest
miracle no s'havia produït mai. El poble el demanava en va. El cel, a partir de llavors se
li va aparèixer com a aliat dels seus feroços botxins, pel que ell mateix es defensaria
convertint-se en botxí.
La poca llibertat de la dona té molt a veure, ja que controlava altres coses. En primer
lloc ella heretava feus; ella aportava regnes al rei. En el més alt i en el més baix hi
apareix, pura o tacada. Al cel però, és la Verge, l’estèril, i la que mor jove la que es
celebra. En el sàbat la dona seria sacerdot, l'altar, l'hòstia amb la qual combregava tot el
poble. El pagès no hauria donat a la dona el lloc dominant que ella ocupa en l'aquelarre,
sinó que va ser ella qui ho va prendre pel seu compte. Ella va veure al segle XIV com
s’obrien, tres-cents, quatre-cents anys de fogueres on suplicaria. A partir de 1300 la seva
medicina va ser jutjada malefici, els seus remeis castigats com a verins. L'innocent
sortilegi pel qual els leprosos creien llavors millorar la seva sort, va portar com a
conseqüència la massacre d'aquests infortunats. Un papa va fer escorxar viu a un bisbe
sospitós de bruixeria. Sota una repressió tan cega, atrevir-se poc o molt, era arriscar el
mateix. L'audàcia va créixer pel perill mateix. La bruixa va poder atrevir-se a tot.
D’aquí la importància de la nit. A l'alba el pagès tornaria a la servitud, a l'ombra del
castell o a la de l'església, en el treball monòton. Podem arribar a la conclusió que a la
pel·lícula es segueixen els trets que relacionaríem amb la bruixeria: duta a terme
hipotèticament per la nit, jutjada irracionalment, objectiu d’això una dona, i la relació
que fan d’objectes de ritual.
Com a apunt final comentarem alguna simbologia satànica utilitzada al film, en el que
s’utilitzen alguns animals, colors dels quals ja hem comentat més amunt. Hi havia
animals que tot i la seva tradició pagana mai van ser satanitzats. El gos, símbol de la
fidelitat i de l'amistat, igual que el cavall, té algunes referències bíbliques adverses, la
qual cosa no impedeix que es transformi en el símbol arquetípic de la societat feudal.
Noble i fidel seguirà als seus amos fins al sepulcre on li acompanyarà, com a bon
vassall al seu senyor, als seus peus. Cap gos apareix però al Nom de la Rosa. El gat si fa
una aparició, i per contra del gos, s’associa amb la traïció. Exemplificarà a l'heretge, i,
en les moltes versions de l'Últim Sopar, no faltarà el felí pegat també als peus, en aquest
cas, de Judes. El gat negre de la pel·lícula seguirà aquesta simbologia, sent la seva única
aparició quan s’acusa de bruixeria a la dona que entra a l’abadia juntament amb
Salvatore de Montferrat.
 NAVAS FERNÁNDEZ, A. (2007): “La belleza satánica: el diablo
melancólico”, Boletín de Arte nº 28, Departamento de Historia del Arte,
Universidad de Málaga, pp. 153-172
 MUÑIZ, M., CARMEN D. (1996): “El simbolismo animal en la cultura
medieval” Espacio, tiempo y forma. Serie III, Historia medieval Núm. 9, pp.
229-256
 LLAMAS, A. (2003): “Dios y los poderes del mundo en el libro del apocalipsis”
en Naturaleza y gracia: revista cuatrimestral de ciencias eclesiásticas, Nº. 2,
pp. 331-355
 YARZA, J. (1979): “Del ángel caído al diablo medieval” en Boletín del
Seminario de Estudios de Arte y Arqueología, Tomo 45, pp. 299-316