Joan Ordi i Fernández

Introducció
El Llibre de Job (Jb) no planteja una qüestió merament religiosa, que es referiria a la crisi de la doctrina jueva
tradicional segons la qual els pecats comesos són castigats ja en aquesta vida amb penes i sofriments, de
manera que l'existència d'aquests seria la confirmació de l'anterioritat i realitat d'aquells. En un sentit filosòfic,
Jb és també un monument literari més de la universal problemàtica que suposa l'existència del mal i del
sofriment humans quan ni l'un ni l'altre es poden interpretar honestament com a conseqüència directa i
merescuda de conductes personals no ètiques. Es tracta del tema que es formula de manera habitual sota la
rúbrica de el sofriment de l'innocent. Des d'aquesta perspectiva filosòfica resulta lícit preguntar-se què ensenya
al respecte el Llibre de Job. Les línies que segueixen intenten oferir una resposta a aquesta qüestió, que
òbviament tan sols reflecteix una lectura personal o subjectiva del text. El lector/a jutjarà sobre el valor
d'aquesta aportació.

1. Els tres cercles del sofriment

En ser posat a prova, Job experimenta tres atacs que descriuen com els tres cercles concèntrics o àrees en què
la persona pot experimentar un sofriment que amenaci amb treure-li l'alegria de la vida. El primer cercle o zona
se situa en la perifèria més externa de la persona i fa referència als béns que Job posseeix. La pèrdua de les
riqueses i comoditats materials que posseïa té un efecte social de desprestigi davant dels altres i assenyala Job
com una persona que comença a no gaudir de la benedicció de Déu. A partir d'aquest moment comença a
planar sobre la seva existència la sospita que Déu el maleeix i el desacredita als ulls de tothom privant-lo del
seu estatus social. La segona àrea o cercle concèntric ja toca més directament allò que resulta de grandíssima
importància per a una persona: la seva família, la que ha construït compartint l'existència amb la seva parella.
Veure com els propis fills i filles han de morir de manera injusta simplement perquè la pròpia fidelitat sigui
posada a prova constitueix una espècie de paradigma de sofriment del tot irracional. I el dolor interior, el dolor
de l'ànima que aquesta situació provoca, toca profundament els sentiments més nobles i característics de la
persona. Ara el descrèdit es gira contra el sentit humà de l'obra més valuosa que ha dut a terme en aquest
món: és com si no hagués tingut cap sentit haver engendrat fills, haver bastit una unitat familiar de convivència
basada en l'estimació i la dignitat de cada ésser humà nascut de les pròpies entranyes. L'Acusador destrueix en
un instant tot un projecte de vida i així sembla que Déu mateix se'n rigui dels esforços que un home i una dona
han fet al llarg de tota una vida. I el tercer cercle concèntric ja envolta el jo en el pla de la pròpia integritat
física. L'afectació que implica una malaltia que ataca el cos de cap a peus posa en qüestió de manera radical el
sentit de la vida humana en el cos. La corporalitat forma part de la persona d'una manera essencial. D'aquí que
la salut corporal se'ns presenti associada a la felicitat. A la inversa, un estat cabal i complet de malaltia corporal
no només comporta un sofriment físic insuportable, sinó sobretot una amenaça directíssima al sentit de
l'existència humana en aquest món.

Els tres cercles, doncs, acaben radicalitzat al màxim la pregunta filosòfica sobre el sofriment humà de
l'innocent. La situació que descriu el Llibre de Job travessa tota la història de la humanitat i de les cultures, i
resulta ben actual també avui dia en formes diverses. Pensem, per exemple, en les persones que, a causa de
conflictes armats en el seu país d'origen, s'han vist privades dels béns indispensables per viure i que els
donaven un mínim d'estatus social davant dels altres, i que primer o simultàniament han perdut el nucli
fonamental de la seva família directa i que, finalment, pateixen malalties físiques i/o psíquiques importants o
fins i tot incapacitants de per vida. Aquestes persones duran una existència marcada per la perspectiva del
sofriment més dramàtic que podem entomar les persones en aquest món: sense béns, sense família, sense
pàtria, sense salut. Tenallats pels tres cercles del sofriment, ¿és possible conservar encara la sensació de la
dignitat personal, del sentit de la vida, del futur com a esperança raonable? Només cal esmentar altres casos
ben actuals referits a la població infantil perquè aquestes preguntes adquireixin tot el dramatisme de rostres
ben concrets, d'històries ben personals: els meninos da rua del Brasil, els nens del metro de Moscou, les nenes
explotades sexualment en països sud-americans, els nens soldats en països africans, etc., etc. La figura de Job
passa així a ser l'exponent d'un sofriment de l'innocent portat al paroxisme i convertit en símbol de la major
injustícia que pot suportar el planeta Terra. La pregunta pel mal en aquest món i pel sofriment de l'innocent ha
estat sempre, i ho serà per sempre, la creu de la filosofia, la pedra d'ensopec de tota teoria filosòfica que
pretengui donar una explicació completa i última del sentit de la vida humana. Dit d'una altra manera, no
1
resulta possible elaborar una explicació racional del mal i del sofriment. Cap filosofia pot justificar honestament
l'existència terrible i destructora del mal i l'absurd del sofriment infligit a l'innocent. El Llibre de Job tampoc no
dóna cap resposta. Possiblement només es limita a dir les tres coses següents, que ja contenen tanmateix en si
un ensenyament molt important: 1) que no hi ha cap resposta al problema del mal i del sofriment de
l'innocent; 2) que donar sentit a la vida humana implica acceptar justament que no hi ha cap resposta i que per
això mateix no resulta possible construir una vida amb sentit sense lluitar per alleugerir el sofriment en el món i
per instaurar el màxim possible de bé; i 3) que Déu es fa solidari d'aquest sofriment dels éssers humans i pateix
juntament amb nosaltres. Però aquí ja entrem en el terreny de la fe i anem més enllà de la filosofia com a tal.

2. El sofriment immerescut posa a prova la nostra persona

Les desgràcies que advenen a Job segons els tres cercles concèntrics esmentats abans troben la justificació de
la prova de la fe. L'Acusador no s'estima Job, ni admira la seva integritat. La seva intenció no rau a verificar
objectivament la seva fidelitat a Déu i el seu compromís amb el bé. L'Acusador del Llibre de Job representa el
paradigma d'aquella actitud psicològica que es pot percebre en força persones i que consisteix a desconfiar
sistemàticament de tota conducta exemplar i meritòria i de tot acte humà noble i modèlic, ja que es pensa que
darrere hi ha d'haver per força interessos innobles ben emmascarats. Aquesta actitud luterana de desconfiança
en la capacitat humana per a la sinceritat i la bondat ha tingut la seva traducció filosòfica en els autors que Paul
Ricoeur anomenava mestres de la sospita: Karl Marx, Friedrich Nietzsche i Sigmund Freud. La justificació que
l'Acusador dóna davant la cort celestial per iniciar la segona prova contra Job, la que acabarà amb la seva salut
personal (el tercer cercle de sofriment), conté la formulació magistral de la malfiança amb què Marx, Nietzsche
i Freud, i altres autors, han renegat de la bondat humana: «- No és res, això de Job: per salvar la pell, l'home
s'ho juga tot. Però, només que aixequis la mà i toquis la seva persona, et juro que et maleirà a la cara!" (Jb 2,4-
5)» Si el mal que patim altera greument la integritat física que envolta directament el nostre jo (tercer cercle
del sofriment), llavors el sofriment que ens corseca fa que les nostres reaccions resultin ser inevitablement el
màxim de sinceres, expressin autènticament les nostres conviccions més profundes i desemmascarin tota la
ficció, falsedat i joc social amb què volem aparentar davant dels altres. I així la imatge de la nostra persona
s'ensorra als ulls de tothom, com aquella estàtua d'una resplendor extraordinària i d'un aspecte terrible que
tenia els peus en part d'argila , de manera que una simple pedra que es va desprendre, la va fer pols tota
sencera en un instant (Dn 2,31-35). Repetim-ho amb l'Acusador: per salvar la pell, l'home s'ho juga tot. I només
el sofriment profund, aquell que ens va arrencant les tres capes amb què protegim i despleguem el nostre jo:
els béns, la família i la salut, pot revelar veritablement qui som en el cor més pregon del nostre jo.

És obvi que aquí el Llibre de Job ens transmet una intuïció universal sobre la condició humana que conté un
gran ensenyament filosòfic: despullats de tota seguretat, des de la més perifèrica fins a la més nuclear,
descobrim l'essencial i constitutiva fragilitat i desemparança de la nostra persona. En aquest sentit es pot
afirmar que el sofriment radical – i possiblement el més radical sigui el sofriment de l'innocent, el sofriment
causat pel mal immerescut – posa a prova la nostra persona. I això vol dir que viure amb maduresa i lucidesa
humanes equival a: 1) construir un tipus de convicció sobre la vida (filosofia) que ni el sofriment més radical
pugui fer trontollar i 2) alhora intentar viure (ètica) de tal manera que el que fem vagi alimentant la solidesa
d'aquesta opció fonamental passi el que passi. El personatge literari de Job ens exposaria així la realització
perfecta d'aquest ideal, que la majoria dels mortals, en canvi, només assolim en un grau força inferior. En
efecte, un cop duta a terme tota la feina destructora de l'Acusador, al Job que no ha trobat consol en la teoria
tradicional - que explica el sofriment com a conseqüència del pecat - només li resta ser el màxim de sincer
davant de si mateix i davant Déu: «Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar? Amb la mà em tapo la boca! He
parlat massa i no vull respondre. No hi afegiré res més.» (Jb 40,4-5) Ens trobem aquí amb un reconeixement
escruixidor de la ignorància i la impotència de l'ésser humà, de la fragilitat i indigència constitutives de la seva
naturalesa, de la incomprensibilitat de l'existència del mal i de la irracionalitat del sofriment de l'innocent. Res
de falses promeses d'una autoredempció definitiva de la humanitat! No se'ns hi diu per exemple (en estil
fictici): "Ara no enteneu per què hi ha el mal en el món i per què tantes víctimes innocents l'han de patir de
manera inhumana, però vindrà un dia en què el progrés de la ciència i la tecnologia, la racionalització de totes
les esferes de la vida i la superació de les tendències egoistes del psiquisme humà gràcies a l'eugenèsia i a la
neuropsicologia garantiran la plena extinció del mal i del sofriment. El paradís és possible! De moment,
aguanteu aquesta fase de transició de la història de la humanitat encara imperfecta, perquè gràcies al vostre
sofriment finalment tota la humanitat serà alliberada." Job encarna, en canvi, la veritable lucidesa que
filosòficament convé tenir: despullats de tota seguretat, ens adonem que el sofriment inevitable de la vida –
sigui just, sigui injust – posa a prova la nostra actitud de fons davant la indigència humana, davant la
desemparança de tota persona: - Jo sóc ben poca cosa. Amb la mà em tapo la boca. Però confio en el
Totpoderós, l'únic que va més enllà de les nostres teories, sempre imperfectes i sovint injustes, com la teoria
tradicional de la retribució, que veu en el sofriment la marca del càstig de Déu: «No! La misèria de l'home no
2
surt pas de la terra, la pena no li ve de fora: se la forja ell mateix, com les guspires salten del foc» (5,6-7).
Preguntem-nos, doncs, amb quina filosofia personal ens situem davant del mal i del sofriment humà: ¿els
intentem convertir en ocasió per edificar una forma noble de relacionar-nos amb els altres, sobretot amb les
víctimes, i d'acceptar la nostra fragilitat i confiar-la a Qui valgui la pena segons la fe de cadascú? ¿Com
afrontem la irracionalitat del fet que una persona, o tot un poble, hagi d'entomar immerescudament dosis
insuportables de sofriment en els tres cercles esmentats: els béns, la família i la salut? Aquestes preguntes ens
porten al punt de reflexió següent.

3. L'actitud de Job davant del sofriment: un model per la filosofia?

A la filosofia li interessen dues coses simultàniament: 1) il·luminar – en la mesura del possible – l'existència
humana en aquest planeta amb una comprensió racional de les grans preguntes de la vida; i 2) orientar la
forma de valorar, d'actuar i de conviure d'acord amb aquella comprensió racional de la vida, de manera que
teoria i praxi s'acostin a un ideal d'humanitat, a un cert model de vida pensada i viscuda el més humanament
possible. Doncs bé, la concepció de l'existència que Job mostra tenir i que posa en joc pràcticament en la forma
com assumeix el sofriment injust, pot ajudar-nos a reflexionar sobre la gran qüestió que tothom ha d'intentar
respondre de manera personal al llarg de la seva vida: ¿quines conviccions i quines actituds i valoracions
coherents amb aquestes conviccions podrien constituir per a mi un puntal indispensable per donar sentit a la
meva pròpia existència? Atès que el sofriment en aquest món és inevitable i que sovint mostra el rostre de
l'absurd, i tenint en compte que no hi ha cap resposta definitivament convincent a la pregunta per què existeix
el mal, sembla que la condició humana no pot ser viscuda amb lucidesa sense que ens plantegem
constantment quina seria l'opció fonamental que caldria prendre. En aquest sentit, ens atrevim a afirmar que el
Llibre de Job no ha estat escrit només per criticar la doctrina tradicional del sofriment com a càstig diví, ni per
mostrar en tota la seva puresa en què consisteix el sofriment de l'innocent, sinó possiblement també per
proposar la figura literària de Job com a model de reflexió i d'actitud personal davant la irracionalitat del mal i
del sofriment injust. Tot el capítol 42, el darrer del llibre, ens justifica en aquesta interpretació, ja que l'autor fa
que el mateix Senyor finalment lloï Job per haver dit la veritat sobre Déu i per haver estat el seu servent, i li
restitueixi amb escreix els tres cercles destruïts al començament: els béns, la família i la salut, mentre que els
amics de Job es veuen blasmats pel mateix Déu que havien intentat defensar contra Job i només se salven de la
ira de Déu perquè Job prega i intercedeix per ells. Intentarem, doncs, recollir primer els indicis del llibre que
ens portin a clarificar el tipus de conviccions i d'actituds de Job davant el seu sofriment injust i després
proposarem una reflexió d'àmbit més filosòfic que ens pugui servir per la nostra vida. Així continuarem traient-
li un profit filosòfic al Llibre de Job.

1. A 1,1 se'ns assegura que Job era un home íntegre i recte, que reverenciava Déu i s'apartava del mal.
Aquesta simple descripció, tot i ser sumària i global, ja subratlla clarament que en Job es dóna una integració
evident de concepció de la vida (teoria) i de forma de vida (ètica). A més a més, s'hi insinua que l'actitud vital i
conducta concreta depenen de les conviccions més personals: no es pot reverenciar Déu i no apartar-se del mal
i no obrar rectament. Teoria i praxi s'uneixen en una síntesi que dóna unitat i harmonia a la vida d'una persona.

2. Un altre element que el text vol destacar per comprendre la figura de Job es troba en el sentit de la
sospita de l'Acusador. A 1,9 i 2,4-5 aquest alimenta l'acusació que la descripció anterior de Job no respon a una
actitud veritablement desinteressada del seu cor: Job es comportaria rectament i reverenciaria Déu per
l'interès de no veure's privat dels seus béns, de la seva família i de la seva salut, o sigui, per estalviar-se el
sofriment dels tres cercles que protegeixen com un cinturó la felicitat del jo. Tot el llibre, però, anirà remarcant
la sinceritat de la conducta i de les actituds i conviccions de Job. I en aquest sentit el llibre sembla ser un cant
de lloança al model de vida humana que representa un home que ho perd tot menys la seva fe i la seva ètica,
un home que conserva la dignitat d'una coherència de vida interior que es fa independent de l'arbitrarietat de
les circumstàncies de la vida exterior. La frase següent d'1,21 verifica l'autenticitat de la descripció d'1,1: «-
Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dóna, ell mateix ho pren. Beneït sigui el
seu nom!» És com si Job digués: "Si la meva convicció rau en la fe en un Déu de qui prové tota vida i tots els
béns de la vida, i si l'ètica que vull seguir per coherència amb aquesta convicció em porta a voler ser íntegre i
recte en el tracte amb els altres (4,3-6), cap modificació en els tres cercles de confort de la meva felicitat no pot
fer-me canviar ni d'opinió ni d'actitud. Si tot ho he rebut gratuïtament, el que perdo de manera aparentment
absurda i arbitrària tampoc no constitueix per a mi un dret absolut. En les mans de Déu diposito el sentit últim
de tot el que em passi i tingui, siguin béns nombrosos o pobresa extrema, siguin fills treballadors i filles maques
o fills morts abans de mi o cap descendent, sigui una salut esplèndida o una malaltia que em produeixi un dolor
indicible: només Déu coneix el sentit de tot plegat i sap per què em convé el que em doni o em prengui." Per
tant, es pot interpretar el Llibre de Job com la història de la derrota de l'Acusador, que no s'estima els homes i

3
que no els considera capaços d'honestedat ni de desinterès. La frase de Job a la seva dona resulta, des
d'aquesta òptica, paradigmàtica: «- Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu i mor d'una
vegada! Job li va respondre: - Parles com qui no té seny! Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem
d'acceptar els mals?» I això que el dolor de Job era molt gran (2,13)!

3. Els versets de 3,1-2; 3,3 i 10,18, en què Job maleeix el dia del seu naixement i desitja no haver
nascut i fins i tot morir ja immediatament (6,8-10), no contradiuen pas la integritat de les seves conviccions i de
la seva ètica: expressen més aviat la desesperació de l'innocent per un dolor físic i un sofriment psicològic que
arriben al nivell del paroxisme. Es pot conjecturar, doncs, que el subratllat d'aquest patiment extrem que
abasta tots els cercles de la vida d'una persona serveix literàriament per posar encara més en valor el caràcter
modèlic de la història de Job, contra la malfiança de l'Acusador. Tot el capítol 3 reflecteix amb una gran bellesa
poètica la desesperació extrema que han de viure tantes i tantes persones al món enfonsades en la pobresa
més radical, abandonades en una soledat inhumana i patint per malalties físiques greus. Qui no diria en una
situació així: «No tinc pau ni assossec, no trobo repòs, m'assalta el neguit!» (3,26)?

4. ¿D'on treu Job la força psicològica per mantenir la integritat de les seves conviccions i actitud contra
la doctrina imperant, tossudament reafirmada mil voltes pels amics que el visiten i segons la qual calia
equiparar santedat i èxit en els tres cercles del jo: prosperitat material, família abundant i salut personal? En la
resposta a Elifaz de Teman, veiem un Job que poua la seva força psicològica de l'honestedat de l'autoexamen.
Diu als seus amics: «Aclariu-me les coses i callaré. Si he fallat, mostreu-me en què! Les paraules justes tenen
molta força, però els vostres arguments, què poden demostrar?» (6,24-25) Contra la teoria, l'honestedat amb
un mateix, l'autoexamen sincer disposat a reconèixer els propis pecats. I la veritat per damunt de tot, aquella
en què segons Santa Teresa de Jesús consisteix la humilitat. També ho va sentenciar Jesús mateix en relació
amb la fidelitat a la seva paraula: «Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures» (Jn 8,32). Job s'examina a si
mateix i no creu sincerament que hagi d'admetre que ha pecat greument als ulls de Déu. Fins i tot en el cas que
hagués comès un pecat, trobaria absolutament desproporcionat el càstig que suposadament pateix ara, com si
Déu no pogués passar per alt una falta dels homes (7,21). Sobre el rerefons d'una nítida confessió de la
grandesa inigualable de Déu i de la seva justícia insuperable (9,1-4), Job també realitza una proclamació clara i
sincera de la seva innocència (9,15), però admet alhora que no pot assolir de si mateix un coneixement complet
i segur: «Sóc just, i la meva boca em condemna; ell em declara culpable, malgrat que sóc innocent. Però, sóc
innocent? Ni jo mateix no ho sé!» (9,20-21) Aquesta sinceritat radical envers un mateix l'exposa a les crítiques
furibundes dels seus amics, que la interpreten com una mostra inacceptable d'orgull, ja que no estan disposats
a canviar la teoria teològica de la retribució del pecat ja en vida. I Job acusa el cansament de la repetició
insaciable d'una teoria que contradiu els fets i que converteix el poder de Déu en arbitrari i mesquí: «A mi em
toca ser culpable! Per què fatigar-me en va?» (9,29) I també: «¿Qui no coneix arguments com els vostres?»
(12,3) En poques paraules, el dramàtic i injust sofriment físic i psicològic de Job es veu espiritualment
incrementat perquè, segons la fe religiosa del seu poble, no troba explicació coherent en la doctrina tradicional
del càstig pels pecats. Malgrat això, ell no renuncia a la seva fe en Déu, a la justícia infinita del Senyor de la vida
i de la mort, i a considerar que la rectitud i la integritat de vida han de ser l'ideal ètic a seguir. Per això confia en
Déu i entoma la desgràcia de la fortuna esperant del Senyor el veritable reconeixement del valor de la seva
persona. Col·loca la seva vida així sota el signe del lliurament, de qui la confia a Qui pot donar sentit a tant
d'absurd. I per això el llibre el presenta com una figura exemplar: perquè malgrat el mal, el sofriment i la
pèrdua de tota felicitat possible en aquest món, espera un sentit contra tota evidència aparent.

Els quatre elements anteriors se'ns presenten emmarcats en un context d'explícita confessionalitat religiosa
monoteista. Si fem abstracció, però, d'aquesta matriu teològica i espiritual, ens poden aportar indicadors
interessants per afrontar la vida des d'una perspectiva filosòfica més general. En aquest sentit podrien portar-
nos a les reflexions següents.

a (en relació amb 1). La coherència que Job mostra entre les seves conviccions i la seva conducta ètica
ens fa pensar que l'ésser humà es troba invitat sempre a anar edificant una personalitat harmònica que: 1)
integri estil de vida i manera de pensar, i 2) que contribueixi a la humanització de la vida en el planeta.

b (en relació amb 2). Aquest ideal de vida, que ennobleix la persona i la convivència amb els altres, cal
perseguir-lo pel seu valor intrínsec, pel bé que en si mateix suposa, i no pas en funció de càlculs d'interès
personal. L'Acusador vol verificar justament que Job és sincer, honest i autèntic en la prossecució de la seva
opció fonamental de vida. I això vol dir que convé anar revisant quines són les motivacions profundes que
guien la nostra conducta i el nostre pensament. La veritat, la bondat i la bellesa valen per elles mateixes i són
capaces de mobilitzar el nostre desinterès, l'objectivitat i la gratuïtat. I aquí podem ajudar-nos tots/es
mútuament a un autoexamen que no eludeixi la confrontació amb el parer dels altres.
4
 c (en relació amb 3). Les situacions de dolor i de sofriment que podem experimentar contenen una
crida a acceptar la vida tal com és, amb la seva dosi d'irracionalitat insuprimible, d'injustícia mortificant i
d'indigència constitutiva. Això no implica plegar-se de braços i no lluitar per millorar el món: al revés! Es tracta
de no tancar els ulls a la realitat, de mantenir una mirada realista i lúcida sobre la condició humana i de fer tot
el que es pugui per no multiplicar mal i sofriment en el món, sinó per escampar el bé on sigui possible,
començant per la conversió del propi cor als valors humans. Ara bé, la història de Job ens fa palesa la radical
contingència i inconsistència de totes les coses humanes, allò que els clàssics també consideraven els capricis
de la roda de la fortuna i la imprevisibilitat del futur. I, en aquest sentit, cal saber fer-se solidari del patiment
injust de tantes i tantes persones i cal saber cridar des del paroxisme desesperat del dolor per la injustícia que
regna en el món. La desesperació agònica de Job, que fins i tot el porta a desitjar la mort fulminant, podem
transformar-la en un crit de rebel·lia i indignació contra la prepotència i la insensibilitat dels poders que
senyoregen en les nostres societats.

d (en relació amb 4). I, finalment, la força psicològica que pot mantenir-nos actius/ves i il·lusionats en
la lluita pel bé i la justícia ha de ser la confiança. El Llibre de Job ens presenta un home que confiava en Déu
malgrat no entendre l'últim perquè de tot plegat. Heus-ne ací un exemple: «Accepta, Senyor, de ser el meu
garant! Qui es comprometria, sinó tu, a favor meu?» (17,3) Aquesta confiança és posada a prova de manera
radical: des del cercle més perifèric dels béns que la persona necessita per viure i per gaudir d'un estatus social
mínim, passant pel cercle del projecte de família que ha donat sentit a una vida compartida amb la parella, fins
a la pèrdua de la salut física indispensable perquè la vida corpòria en aquest món sigui font de felicitat. La
destrucció dels tres cercles que envolten el jo i li permeten experimentar que la seva vida té sentit, no liquida la
confiança que Job manté en Déu com a opció fonamental, com a ideal de vida: «És en Déu que hi ha consell i
intel·ligència, la saviesa i el poder per actuar». (12,13) El cas de Job, però, no és anecdòtic: ens interpel·la en
termes filosòfics generals. Ens planteja, de fet, la qüestió de confiar la pròpia vida i la vida dels altres. Si prenem
clara consciència de la indigència humana, de la gratuïtat amb què hem rebut una vida que no hem merescut
prèviament, de la impossibilitat de vèncer la fragilitat que marca tot el que és humà i de la destrucció definitiva
de tot plegat en la mort, llavors no té sentit viure com si només haguéssim de confiar en la ciència, la
tecnologia, el pensament i el poder humans. L'home pot esdevenir objecte de confiança per a l'home tan sols
en una mesura limitada. A qui o a què confiarem, doncs, el sentit últim de la nostra existència, el valor ètic de la
nostra biografia, les ànsies d'alliberament, de justícia i de bondat que clamen des de la Terra? A les mans de qui
o de què dipositarem la significació de l'aventura humana en el planeta? En quina Justícia última, insubornable
i absolutament imparcial ens emmirallarem per crear realitats de justícia en les nostres societats i cultures del
món? Sense un referent últim que transcendeixi l'home mateix, ¿tindríem una força psicològica equivalent a la
de Job per fer front a tots els reptes amb què la vida humana ens desafia? Creiem que aquesta és la pregunta
que el Llibre de Job ens obliga a plantejar-nos seriosament, honestament, sense por i amb lucidesa.
Probablement contingui el seu ensenyament filosòfic més important.

Conclusió
No hem entrat a dilucidar de quina manera el Llibre de Job supera teològicament la doctrina clàssica de la
retribució en vida en relació amb el sofriment de l'innocent, tot i que la resposta succinta sonaria així: confiant
en la justícia superior de Déu i en el seu amor infinit. Només hem recollit alguns elements del text que ens
puguin ajudar a enfocar la qüestió filosòfica més general de com situar-nos davant la vida amb actituds i
conviccions adients. El llibre ens presenta, en aquest sentit, un cert model a tenir en compte. I el seu valor com
a referent va més enllà del context confessional en què se'l construeix. Per això no hauria de connotar cap
exageració afirmar que el Llibre de Job projecta el lector/a en l'escenari universal de la reflexió de l'home sobre
l'home mateix. I alhora rebutja explicacions fàcils que no siguin compatibles amb els fets: «De coses així, n'he
sentides massa: no es pot aguantar el vostre consol!» (16,2) Els dos textos següents, amb els quals acabem la
nostra proposta de lectura del Llibre de Job, fan palès l'interès del llibre per l'ésser humà.

«L'home neix de les entranyes de la mare,

viu un instant i s'atipa de neguits.
Sobre com les flors i es marceix,
passa com una ombra i no s'atura.» (14,1-2)

«D'on ve, doncs, la saviesa?

On resideix la intel·ligència?
Resta amagada als ulls de tothom,
no la veuen ni els ocells del cel.» (28,20-21)

5
Que tant la filosofia com la teologia ens ajudin a trobar aquestes saviesa i intel·ligència sense les quals no som
res!

***

Post scriptum: comentari bibliogràfic

Com que la lectura que proposem del Llibre de Job és enterament personal, no cal que la justifiquem per comparació amb
l'abundant bibliografia que ha suscitat el text al llarg dels segles. No hem pretès en cap moment posicionar-nos en relació
amb cap interpretació concreta. Tan sols hem volgut oferir una línia de reflexió de caire antropològic filosòfic sense cap
suport bibliogràfic específic. Tanmateix és possible que al lector/a li interessi que li comentem alguna referència que pugui
esperonar-lo a endinsar-se més en un aspecte o altre del tema. Per aquesta raó indiquem uns pocs suggeriments a tall de
lectura complementària.

1. Sobre el problema del mal en clau de filosofia hermenèutica resulta molt aclaridor el treball següent:

Paul Ricoeur, El mal: un desafío a la filosofía y a la teología, Madrid: Amorrortu Editores, 2006.

Però les dimensions psicològiques, filosòfiques o teològiques del tema donarien lloc a un elenc bibliogràfic
d'estudis i comentaris molt extens. Les següents obres en són una petita mostra des d'enfocaments molt diversos:

Ernst Bloch, El ateísmo en el cristianismo, Madrid: Taurus, 1983.

José María Cabodevilla, La impaciencia de Job, Madrid: BAC, 1967.
G. K. Chesterton, «El Libro de Job», a: El hombre que fue jueves, Madrid: Valdemar, 2000.
Herbert Haag, El problema del mal, Barcelona: Herder, 1981.
Karl Jaspers, La fe filosófica ante la revelación, Madrid: Gredos, 1968.
Carl Gustav Jung, Respuesta a Job, Madrid: Fondo de Cultura Económica, 1998.
Immanuel Kant, Sobre el fracaso de todo ensayo filosòfico en la Teodicea, Madrid: Universidad Complutense,
1992.
Peter Lippert, El hombre Job habla a su Dios, México: Jus Ediciones, 1967.
Julio Quesada, La filosofía y el mal, Madrid: Síntesis, 2004.
Andrés Torres Queiruga, Del terror de Isaac al Abba de Jesús. Hacia una nueva imagen de Dios, Lizarra: Verbo
Divino, 2000.
Gerhard von Rad, La acción de Dios en Israel. Ensayos sobre el Antiguo Testamento, Madrid: Trotta, 1996.
Rüdiger Safranski, El mal o el drama de la libertad, Barcelona: Tusquets, 2002.

2. Sobre la qüestió del sentit de la vida, aguditzada per la mateixa problemàtica del sofriment de l'innocent, però
viscuda de manera connatural a tota existència, paga la pena de llegir les cinc propostes següents, entre moltes altres:

Juan Antonio Estrada, El sentido y el sinsentido de la vida. Preguntas a la filosofía y a la religión, Madrid: Trotta,
2010.
13
Joseph Gevaert, El problema del hombre. Introducción a la antropología filosòfica, Salamanca: Sígueme, 2003.
Jean Grondin, Del sentido de la vida. Un ensayo filosófico, Barcelona: Herder, 2005.
Juan Masiá Clavel, Animal vulnerable. Curso de antropología filosófica, Madrid: Trotta, 2015.
Ángel Cristóbal Montes, El enigma humano, Madrid: Trotta, 2013.

3. Un intent d'abastar el Llibre de Job en la unitat d'una perspectiva filosòfica i teològica alhora es troba en
l'article següent:

Pedro Fernández Liria, «Reflexiones sobre Job. En torno al problema del mal, el sufrimiento del justo y la
Teodicea», a: Logos. Anales del Seminario de Metafísica (de la Universidad Complutense de Madrid) 38 (2005) 169-195.