Tema 2 Lésser Humà

Seminari de
Filosofia
INS. La Pineda
L’ésser humà
Tema 2
INS La Pineda
Josep M Berrocal
L’ésser humà
ÍNDEX
Pàg
2. L’ésser humà 3
2.1. Presentació del problema: tres formes diferents de “veure” l’ésser humà 3
2.2. A la recerca del nostre origen 4
2.2.1. Factors determinants de l’evolució biològica 4
2.2.2. Factors determinants del procés d’hominització 9
2.3. L’espècie humana: la cultura 14
2.3.1. Què és la cultura? 14
2.3.2. Hi ha cultures no humanes? 15
2.3.3. Enculturació i abisme generacional 16
2.3.4. La subcultura 17
2.3.5. La contracultura 17
2.3.6. La interculturalitat 17
2.3.7. L’etnocentrisme 17
2.4. L’ésser humà com a animal simbòlic: el llenguatge 19
2.4.1. Introducció 19
2.4.2. Per què és un animal simbòlic 20
2.4.3. El llenguatge com a element simbòlic 21
2.4.4. Diferències entre el llenguatge humà i el llenguatge animal 22
2.4.5. Les funcions del llenguatge des d’una perspectiva filosòfica. 23
2
L’ésser humà
2. L’ÉSSER HUMÀ.
2.1. PRESENTACIÓ DEL PROBLEMA: TRES FORMES DIFERENTS DE "VEURE" ELS
ÉSSERS HUMANS.
Hem quedat que fer filosofia és no dimitir de pensar i d’interrogar-se. Sobre què? Sobre tot. Com en un malson,
la quantitat de preguntes no disminueix a mesura que anem trobant respostes, sinó al contrari. De la mateixa
manera que en pujar una muntanya descobrim la immensitat del camí que queda per recórrer, així mateix a
mesura que anem trobant respostes també descobrim nous interrogants
Antropologia: estudi de la naturalesa de apareixent en l’horitzó. Sembla que ser més curiosos ens permet ser més
l’home, per a situar-lo en el món i arribi
al seu propi autoconeixement. savis, però també que, a la inversa, com més sabem, més curiosos ens
tornem.
Si bé els interrogants no tenen límit, també és cert que tots ells deriven -directa o indirectament- d’un
interrogant bàsic: ¿Què som els humans? Tots els interrogants que anirem plantejant al llarg del curs són com
retalls d’aquest interrogant fonamental. Si t’hi fixes, dels humans ja n’hem dit algunes coses: que ens
equivoquem, que ho sabem (si no preferim mirar cap a una altra banda), que ens esforcem per saber més, que
això no resulta confortable...
[Una precisió terminològica: sempre que puguem, parlarem d’éssers humans, humans, o individus, i evitarem de
referir-nos als membres de la nostra espècie com a “homes”. El terme “home” el reservarem per als éssers
humans de sexe masculí.]
Imaginem que demanem a dues persones que ens defineixin què és una cadira.
Definir: (del llatí “fines”: límit, frontera)
Una ens diu que “és una cosa per asseure’s”. L’altra ens diu que “és un significa assenyalar els límits. En aquest
moble”. Ambdues definicions són dolentes, i ambdues pateixen del mateix sentit originari, definir equival a delimitar.
mal, encara que en diferent mesura: no acaben de deixar clares les diferències De la mateixa manera, definir quelcom (per
exemple, els éssers humans) és traçar algun
entre una cadira i una no-cadira, de manera que algú que es refiés d’aquestes tipus de línia divisòria (frontera) que deixi
definicions ens podria assenyalar com a cadira un objecte que no ho és (la clar les diferències entre el que volem
definir i les altres realitats.
tassa del wàter en el primer cas i la calaixera en el segon, per posar algun
exemple).
En intentar definir-nos, els humans cerquem les fronteres que ens separen de la resta de la realitat: què tenim de
peculiar, de diferent, d’específic?, què ens fa humans? I en respondre d’una o altra manera aquestes preguntes,
dibuixem una imatge de nosaltres mateixos. Cada època, cada cultura, cada civilització, construeix una idea diferent
de la naturalesa dels humans. En mirar-nos al mirall hem construït imatges molt diferents, fins i tot contradictòries i
incompatibles, de la naturalesa humana. Més enllà de la diversitat de les respostes, però, cal fixar-se en la continuïtat
de la pregunta: què som? Cada imatge al mirall és una resposta.
Per tant, quan definim diem què és (essència) i què no és (aparença) l’objecte.
Així, per definir l’ésser humà caldrà dir que és un ésser que es caracteritza per:
• Conèixer i autoconèixer. Kant ens ho diu a la Crítica de la Raó Pura: Què puc conèixer?
• Actuar: Kant a la Crítica de la Raó Pràctica: Què he de fer?
• Sentir: Kant a la Crítica del Judici: Què puc esperar?
2.1.1.- Què és l’home?: "Si se pregunta a un europeo culto lo que piensa al oír la palabra hombre, casi siempre
empezarán a rivalizar en su cabeza tres círculos de ideas, totalmente inconciliables entre sí. Primero el círculo de
ideas de la tradición judeocristiana: Adán y Eva, la creación, el Paraíso, la caída. Segundo, el círculo de ideas de
la antigüedad clásica; aquí la conciencia que el hombre tiene de sí mismo se elevó por primera vez en el mundo a
un concepto de su posición singular mediante la tesis de que el hombre es hombre porque posee "razón", logos,
fronesis, ratio, mens, etc.(...) El tercer círculo de ideas es el círculo de las ideas forjadas por la ciencia moderna de
la naturaleza y por la psicología genética y que se han hecho tradicionales también hace mucho tiempo; según
estas ideas, el hombre sería un producto final y muy tardío de la evolución del planeta Tierra, un ser que sólo se
distinguiría de sus precursores en el reino animal por el grado de complicación con que se combinarían en él
energía y facultades que en sí ya existen en la naturaleza infrahumana". (M. SCHELER. El puesto del hombre en
el cosmos, 1984.)
3
L’ésser humà
Idea principal del text:
2.2. A LA RECERCA DEL NOSTRE ORIGEN.
Si hi ha una idea de la qual hom comença a no dubtar és que l’ésser humà és un producte de l’evolució, igual que la
resta d’éssers vius, ja siguin animals o vegetals. Així, si volem saber què és aquest ésser humà ens caldrà començar
la nostra explicació per veure com és que és actualment com és, i què és pròpiament.
De la mateixa manera, ara ja podríem definir aquest ésser diferenciant-lo dels animals: a la pregunta sobre què som
els humans, podríem respondre que som “animals culturals”. Ara bé, això és tan genèric i imprecís que -de fet- no és
una resposta. Comprendre la naturalesa humana serà, en part, comprendre per què som animals culturals.
Però respondre aquesta pregunta ens exigirà tenir presents les respostes a aquestes altres dues preguntes:
2.2.1. Quins són els factors determinants de l'evolució biològica? Per avançar les coses, la resposta a aquesta
primera pregunta ens permetrà de veure que si hi ha conductes culturals és perquè al llarg del procés evolutiu s'han
produït els canvis necessaris per fer possible la capacitat de comportar-se culturalment i s'han donat les condicions
necessàries perquè tal capacitat fos selectivament avantatjosa. Caldrà entrar en detalls, però.
2.2.2. Quins han estat els factors determinants del procés d'hominització? La resposta a aquesta pregunta ens
permetrà analitzar en detall les capacitats dels nostres avantpassats, les seves necessitats i les innovacions genètiques
que, en aquestes circumstàncies, eren avantatges selectius.
Anem a profunditzar i a aclarir el que volem dir:
2.2.1. Quins són els factors determinants de l'evolució biològica?
a. El present i el passat.
Des de ben antic els humans ens hem interrogat pels nostres orígens. No hi ha religió
Aristòtil: 384-322 aC.
que no hagi elaborat el seu mite antropogònic (narració de caràcter religiós sobre
l’origen de l’home) i que no hi hagi tractat d’establir el lloc de l’home en el món. Més
enllà de la diversitat de formes, comprensible tractant-se de cultures allunyades en l’espai i el temps, hi ha una
coincidència de fons en la idea que l’ésser humà va ser creat per algun ésser diví preexistent. Aquesta forma de
pensar segons la qual som el resultat de l’acció directa d’un Déu –o de molts- que ens ha creat a la seva imatge i
semblança rep el nom de creacionisme i ha estat durant segles la visió imperant sobre el nostre origen.
2.2.1.1. El món com a creació divina: “Aquells qui sostenen que el món és ingènit no s’adonen que suprimeixen la
providència, tan útil i necessària per a la religió. La raó, en efecte, ens persuadeix que el creador i pare pren cura
de la creació. Un pare es preocupa de la preservació dels seus fills, i aquesta mateixa és l’actitud de l’artesà
respecte als seus productes. (...) Afegim que la tesi que el món és ingènit és insostenible i nociva, car aboca aquest
món a l’anarquia, com si fos una ciutat privada de delegats de govern, d’àrbitres i de jutges encarregats de
l’administració i de la gestió dels afers públics”. (FILÓ D’ALEXANDRIA. La creació del món, 9-11. (s.I))
4
L’ésser humà
Les tres principals teories que han intentat explicar la diversitat de les espècies i que, per extensió, donen explicació
de l’origen de l’ésser humà, són, per ordre cronològic, el fixisme, el creacionisme i l’evolucionisme.
1. El fixisme. Si ens apartem del terreny religiós i anem al filosòfic, la teoria que va dominar durant segles va
ser el fixisme, i el seu impulsor, Aristòtil. Segons ell, les espècies no han estat creades per ningú, sinó que
són eternes, fixes i inalterables. És a dir, cada espècie respon a una forma perfecta que li és pròpia i que no
pot ser modificada. Els individus neixen i moren però l’espècies subsisteixen. Nega tota evolució en
l’espècie humana.
2. El creacionisme. Amb el triomf del cristianisme i el seu domini de la cultura occidental, les teories
d’Aristòtil es van haver de fer compatibles amb les afirmacions de la Bíblia. Si bé es va continuar afirmant
el fixisme de les espècies, ara aquestes ja no existien des de sempre, sinó que tenien un origen determinat i
situat en el temps. Aquest origen és el moment de la creació.
3. L’evolucionisme. Així, fins a principis del segle XIX, es pensava
Filogènesi: l'evolució que les espècies animals i vegetals eren immutables, és a dir, que sempre
morfològica i funcional havien tingut les mateixes característiques bàsiques. Fou a partir de les obres
considerada, en la sèrie animal, de Lamarck (1744-1829) i, sobre tot, de Charles Darwin (1809-1882) que
com un desenvolupament
progressiu històric. la cosa canvià: ambdós defensaven la teoria de l’evolucionisme, segons la
qual els organismes vius han donat lloc a organismes més complexos que els
seus progenitors.
Així, la ciència actual parteix del principi que la natura (i no tan sols els humans) té una història. Les
espècies vegetals o animals que avui coneixem no han existit sempre ni han estat sempre iguals, sinó al
contrari: les seves característiques morfològiques i comportamentals són el fruit d'un llarguíssim (a escala
humana) procés de canvi a partir d'individus que tan sols podem conèixer per les seves restes fòssils i per
reconstruccions hipotètiques a partir de les mateixes. Això significa que qualsevol intent d'explicar
satisfactòriament algun aspecte de la realitat natural tal com s'ofereix als nostres ulls implica per necessitat
una referència als estadis previs que l'han fet possible, exactament de la mateixa manera que l'adequada
comprensió de la civilització actual fa necessari un estudi exhaustiu de les cultures que ens han precedit: les
característiques d'aquests períodes anteriors permeten explicar per què les coses són així ara, i no d'una altra
manera.
Potser caldria assenyalar aquí que els factors de l’evolució biològica que ara passem a comentar són
pròpiament factors “darwinians”; és a dir, tot i que Lamarck també afirmava com a certa la teoria de
l’evolució, va ser Darwin qui la va formular amb precisió científica, essent avui dia el model acceptat. Per
no oblidar-nos de la importància de Lamarck, exposem en poques paraules les quatre tesis que definirien la
seva teoria:
• els organismes simples progressen gradualment fins a organismes complexos;
• aquests canvis són causats per l’adaptació al medi de determinats òrgans;
• l’exercici dels òrgans produeix el seu desenvolupament;
• els caràcters així adquirits s’hereten.
Darwin acceptava les tesis de Lamarck, excepte al tercera. Per ell, els organismes naixien amb una
constitució genètica determinada i era la mateixa al moment de morir.
Ara bé, el que no podia explicar Darwin era:
• l’origen de la variabilitat dins d’una mateixa espècie, i
• el mecanisme que permet la transmissió d’aquestes característiques.
5
L’ésser humà
És a dir, per què neixen girafes amb el coll més llarg que altres, o papallones negres en poblacions de
papallones majoritàriament blanques? Com és que els descendents hereten aquests canvis? La resposta a
aquestes preguntes ens la dóna l’anomenada teoria sintètica de l’evolució o neodarwinisme1, amb el
descobriment de l’ADN i la introducció del concepte de mutació. Aquesta teoria va ser desenvolupada per
Theodor Dobzshansky, Ernst Mayr i George Simpson. Segons aquests investigadors, el procés evolutiu es
fruit de dos mecanismes:
1. La variabilitat genètica2. L’aparició d’individus amb característiques noves s’explica a partir de la
recombinació genètica i les mutacions que creen combinacions noves de les heretades dels
progenitors. En la recombinació genètica es combina el material genètic que aporta cada un dels
progenitors, de manera que el nou ésser rep els trets de l’un o de l’altre segons les lleis de Mendel.
2. La selecció natural3. Aquesta actua sobre aquesta variabilitat, seleccionant aquells individus que
puguin tenir una característica nova que segons el medi resulti un avantatge adaptatiu.
b. La natura també té una història.

Ontogènesi: desenvolupament,
Veiem doncs, que fins a Lamarck i Darwin, pares de la biologia evolucionista, els o evolució morfològica o
humans creien ser els únics éssers amb història (una història que no afectava, però, a funcional, durant la vida
individual (incloent les
la seva natura sinó tan sols a la seva cultura). La causa d'aquesta creença és prou funcions psicològiques).
senzilla: els canvis que es produeixen en el que anomenem "cultura" o "civilització"
són fàcilment observables i així, l'arada, els animals de tir, els arcs i les fletxes, els vaixells de vela o les locomotores
de vapor són objectes que posen de manifest un passat diferent de la mateixa manera que l'esclavitud, el canibalisme
o el cremar bruixes i heretges. Per contra, la natura sembla no canviar: els cavalls, o els ocells, o els geranis,
semblen no haver variat la seva conducta. Al canvi constant dels costums culturals s'hi contraposa l'estabilitat i
permanència dels éssers naturals, i aquest sembla ser sens dubte un element
més de diferenciació entre els humans i la resta d’éssers.
Les alteracions de la natura són molt menys evidents per als humans en la
mesura en què no es poden apreciar al llarg del temps de vida de l'individu ni
tan sols en terminis més llargs, de diverses generacions. Parlar d'evolució de
les espècies significa parlar d'alteracions que es produeixen al llarg de milers,
quan no de milions d'anys, absolutament inapreciables des de les esquifides
dimensions de la vida humana. Significa enfrontar-se amb unes escales
temporals difícilment imaginables abans de l'obra de Charles Darwin.
c. Un disseny sense dissenyador conscient.
Qualsevol observador pot apreciar que els éssers vius presenten un disseny d’increïble complexitat: res no sobra, res
no falta, tot té la seva finalitat, la seva utilitat i el seu propòsit... “la natura no fa res en va”. Resulta difícil
comprendre el savi disseny dels éssers vius sense suposar un “savi dissenyador”, artífex de tanta harmonia i
precisió. L’existència d’aquest artesà sobrehumà que planifica i dissenya les seves criatures com ho faria un
enginyer, sembla l’única explicació possible de l’exquisida perfecció que la natura exhibeix. La dificultat més
1
Alguns aspectes de la teoria sintètica:
1. El procés evolutiu es basa en els principis darwinistes de la variabilitat de la descendència i de la selecció natural.
2. La variabilitat és deguda a mutacions –crea nous gens- i a recombinacions genètiques –crea noves combinacions de gens-.
3. El que evoluciona són les poblacions (conjunt d’individus d’una mateixa espècie que habita al mateix lloc i, per tant, comparteixen
un mateix conjunt de gens), no els individus.
4. Els factors que fan variar les freqüències gèniques d’una població són: a) La selecció natural, b) Mutacions, c) Migracions i d)
Deriva gènica: canvis en les freqüències genètiques que es dóna quan el nombre d’individus reproductors que contribueixen a
formar la generació següent resulta inferior al que és imprescindible perquè aquestes freqüències genètiques hi estiguin ben
representades. P.e., si separen uns quants individus per donar lloc a una nova població, quants menys siguin, més influiran les seves
característiques i, per tant, més diferent serà la seva progènie respecte de la població mare.
5. Perquè una població generi una espècie diferent, cal que estigui aïllada.
2
Veure el punt “e”.
3
Veure el punt “d”.
6
L’ésser humà
important de la biologia darwiniana radica precisament en el rebuig de la idea, aparentment òbvia, de que el disseny
és el resultat de l’activitat d’un dissenyador.
Analitzarem amb més detall aquesta qüestió. El llenguatge quotidià posa de manifest que habitualment interpretem
les característiques dels éssers vius en termes de “propòsits” o “finalitats”. Diem, per exemple, coses com aquestes:
• els colors vius de les flors o les seves olors tenen com a finalitat atraure els insectes que contribuiran
així al procés de polinització.
• les castanyes són plenes de punxes perquè així s’enganxen al pèl dels mamífers, que les traslladen a
d’altres indrets i fan possible que la llavor germini en territoris apartats, encara no “colonitzats” per
castanyers.
• els eriçons presenten una peculiar cobertura de punxes a fi de protegir-se d’agressors més forts i més
ràpids però incapaços de penetrar la formidable barrera d’espines de l’eriçó.
I així podríem seguir indefinidament: arreu hi trobaríem un propòsit, un Teleologia: estudi dels finalismes i de
objectiu, una finalitat. De qui són aquests propòsits? Certament, no de les les accions finals.
flors, ni dels castanyers, ni dels eriçons. Ni de cap altre ésser natural. Ni les
flors “es pinten a fi de”, ni els eriçons o les castanyes “es recobreixen de punxes a fi de”. Sorprenentment, les
acolorides flors o els punxeguts eriçons aconsegueixen coses que no es proposen, però que els van la mar de bé per
sobreviure i reproduir-se. No ens queden gaires alternatives: algú els ha dissenyat per tal que funcionin així de bé. Si
hi ha propòsits i finalitats, hi ha d’haver algú que té propòsits i finalitats: cal un creador.
No és que Darwin negués l’existència de Déu: simplement explicà la natura
Teologia: ciència que estudia a Déu i prescindint del savi dissenyador que fins aleshores havia estat imprescindible
totes les coses divines.
(recorda que els primers filòsofs intentaven justament el mateix: explicar la
natura prescindint d’agents sobrenaturals i forces ocultes). Però la biologia
darwiniana no fou gens ben rebuda en molts cercles religiosos (encara passa ara!), probablement perquè deixava
sense fonament una de les més importants argumentacions en favor de l’existència de Déu.
2.2.1.2. El món com a producte de la naturalesa: "El relojero de mi título ha sido tomado prestado de un famoso
tratado escrito por William Paley, teólogo del siglo XVIII: Su “Natural Theology - or Evidences of the Existence
and Attributes of the Deity Collected from the Appareances of Nature”, publicado en 1802, es la exposición más
conocida del "Argumento del Diseño", el argumento que más ha influido para demostrar la existencia de un Dios.
(...) [Paley] sentía un respeto peculiar por la complejidad del mundo de los seres vivos, y observó que requería un
tipo de explicación muy especial. En la única cosa en que se equivocó -y hay que admitir que se trataba de algo
importante- fue en la explicación. El dio la tradicional respuesta religiosa al acertijo, pero la articuló de una
manera más clara y convincente de lo que habían hecho todos hasta entonces. La verdadera explicación, sin
embargo, era totalmente distinta y tuvo que esperar la llegada de uno de los pensadores más revolucionarios de
todos los tiempos, Charles Darwin.
Paley comienza su Natural Theology con un famoso pasaje: Evolució: qualsevol canvi gradual que
“Supongamos que, al cruzar un zarzal, mi pie tropieza con una piedra, y se es produeix en un periode de temps.
me pregunta cómo esa piedra ha llegado hasta allí; probablemente podría
contestar que, por lo que yo sabía, había estado allí desde siempre: quizá tampoco sería fácil demostrar lo absurdo
de esta respuesta. Pero supongamos que había encontrado un reloj en el suelo, y se me preguntase qué había
sucedido para que el reloj estuviese en aquel sitio; yo no podría dar la misma respuesta que antes, de que, por lo
que yo sabía, el reloj podía haber estado allí siempre”.
Paley aprecia aquí la diferencia entre los objetos físicos naturales, como las piedras, y los objetos diseñados y
fabricados, como los relojes. Continúa exponiendo que si en un zarzal encontráramos un objeto similar a un reloj,
aunque desconociéramos cómo se podía haber producido su existencia, su precisión y la complejidad de su diseño
nos forzarían a concluir
“que el reloj debió de tener un fabricante: que debió de existir, en algún momento y en algún lugar, un artífice o
artífices, que lo construyeran con una finalidad cuya respuesta encontramos en la actualidad; que concibió su
construcción y diseñó su utilización”.
Nadie podría contrariar razonablemente su conclusión, insiste Paley, aunque esto es lo que hace precisamente el
ateo, cuando contempla las obras de la naturaleza, ya que:
“cada indicación de una idea, cada manifestación de diseño que existe en el reloj, existe en las obras de la
naturaleza; con la diferencia, por parte de éstas, de ser tan excelsas o más, y en un grado que supera todo cálculo”.
7
L’ésser humà
(...) Aunque parezca todo lo contrario, el único relojero que existe en la naturaleza es la fuerza ciega de la física,
aunque desplegada de una manera especial. Un verdadero relojero tiene previsión: diseña sus engranajes y
muelles, y planifica las conexiones entre sí, con una finalidad en la mente. La selección natural, el proceso
automático, ciego e inconsciente que descubrió Darwin, y que ahora sabemos que es la explicación de la existencia
y forma de todo tipo de vida con un propósito aparente, no tiene ninguna finalidad en mente. No tiene mente ni
imaginación. No planifica el futuro. No tiene ninguna visión, ni previsión, ni vista. Si puede decirse que cumple una
función de relojero en la naturaleza, ésta es la de relojero ciego." (DAWKINS, R. El relojero ciego, 1986. )
Aprenentatge: diem que hem après

Aprehenentatge: diem que hem aprehès quan la nostra conducta s’ha modificat
quan hem interioritzat l’aprenentatge, és com a resultat de la pràctica o de
a dir, quan hem comprés allò que hem l’experiència rebuda.
après.
d. Selecció natural.1
La ciència actual incorpora de ple la idea evolutiva de Darwin, enriquida pels avenços posteriors de la genètica, que
si bé confirmen les tesis darwinianes en el fonamental, també hi incorporen matisos gens menyspreables.
L'aportació de Darwin a la història del pensament no és tant la noció d'evolució de les espècies, que ja havia estat
formulada amb anterioritat, com el concepte de selecció natural com a principi explicatiu de l'origen i de l'evolució
de les espècies. Segons aquest principi, la competència inevitable entre els organismes de la mateixa espècie i la
seva lluita constant per a l'obtenció dels recursos necessaris (lluita per la supervivència) fa que tan sols aquells
individus amb major capacitat de resposta davant les exigències del medi, puguin sobreviure i reproduir-se. La
natura selecciona així de forma cega i mecànica els individus més capaços d'adaptar-se satisfactòriament al seu
entorn (aquells que es mostren més competitius, en definitiva).
2.2.1.3. Com es fa la selecció natural?: "Atès que els membres d'una població, produïts en sobreabundància,
s'adapten en major o menor mesura a les condicions del medi ambient, la majoria dels individus més ben adaptats i
una minoria dels més mal adaptats aconseguiran de sobreviure i transmetran el seu patrimoni genètic a les
generacions següents." (SCHWOERBEL, W. Evolució. Teories sobre l'evolució de les espècies, 1984, pàg. 142)
Ovelles Ancon
1
Lleis de Mendel.
1. Llei de la uniformitat: quan s’encreuen dues races pures, tots els descendents són iguals entre sí.
2. Llei de la segregació: els dos factors hereditaris que informen sobre un mateix caràcter no es fusionen o barregen, sinó que queden
diferenciats durant tota la vida de l’individu i se segreguen, és a dir, se separen i es reparteixen en el moment de la formació dels
gàmets (cèl·lules sexuals).
3. Llei de la independència dels caràcters: els factors hereditaris per a un caràcter s’hereten independentment dels factors per a un altre.
Són independents a través de les generacions i s’agrupen a l’atzar en els descendents. (Morgan, més tard, va veure que també es
podien heretar junts)
8
L’ésser humà
e. Diversitat genètica.
D'altra banda, les investigacions genètiques que inicià el contemporani de Darwin, Georges Mendel (1822-1884),
conduïren amb el temps a la resolució d'un vell enigma: l'enigma de l'herència. Sabem ara que si els pollets o els
cap-grossos han d'acabar essent pollastres o granotes iguals que els seus pares des del punt de vista anatòmic i
fisiològic, tot plegat és degut a que els pares transmeten als fills una informació genètica (el codi genètic) que haurà
de determinar cada detall del desenvolupament físic de l'individu en el futur. El codi genètic dels fills és, doncs, una
còpia exacta del codi genètic dels pares, i aquesta és a la vegada la informació que els fills transmetran als seus
descendents: el codi genètic de l'espècie. Si això fos simplement així, no hi hauria lloc per al canvi, per a l'evolució,
com tampoc per a l'origen de noves espècies.
Les coses són força més complicades del que es pot deduir de l'explicació anterior, però ara per ara tan sols ens
interessa destacar:
1. que hi ha en tot procés de reproducció sexual una combinació de les informacions genètiques dels pares
que dóna lloc a una innovació genètica, i que
2. eventualment en la informació genètica que es transmet de pares a fills es produeixen mutacions,
alteracions fruit de l'atzar.
Tant en un cas com en l'altre, estem davant d'innovacions genètiques que normalment signifiquen alguna petita i fins
i tot inapreciable modificació en l'anatomia de l'individu afectat. Això resulta de gran importància per entendre el
procés evolutiu: aquestes innovacions anatòmiques poden significar en alguns casos la introducció d'avantatges
selectius per a l'individu. Dit d'una altra manera, poden augmentar la capacitat de resposta de l'individu davant les
exigències d'un medi hostil i, en conseqüència, facilitar la seva supervivència i reproducció. La seva descendència,
doncs, heretarà d'ell la "innovació genètica" i en la mesura en què es tracta d'un avantatge selectiu, la quantitat
d'individus que el posseeixen tendirà a augmentar, mentre que la quantitat d’individus que no el posseeixen tendirà a
disminuir i arribaran fins i tot a desaparèixer (òbviament, en un procés de milers d'anys). És així, doncs, que si
poguéssim comparar les característiques de dos éssers vius, descendent l'un de l'altre i separats per unes quantes
generacions, podríem descobrir interessants diferències entre ambdós, diferències més notables com més
generacions els separin. Amb prou generacions, direm que els individus són de dues "espècies" diferents. Per
entendre el que Darwin anomenà "l'origen de les espècies" és tan necessari comprendre el principi de selecció
natural que ell mateix desenvolupà, com els mecanismes que regulen la transmissió d'informació genètica i les seves
eventuals modificacions.
Instint: acte orientat a aconseguir
satisfer alguna necessitat; pauta de
conducta instintiva.
Innatisme: idea segons la qual en
l’ésser humà hi ha coneixements innats,
és a dir, amb els què naixem i, per tant,
no apresos. Reflexe: acte immediat i inconscient;
resposta innata a un estímul.
2.2.2. Quins han estat els factors determinants del procés d'hominització?
Segueixen uns extractes d'un text de Marvin Harris, que hem dividit en unitats menors per tal de facilitar-ne la
lectura. Hauries d'aconseguir precisar les causes -el per què- d'algunes de les característiques dels humans.
2.2.2.1. Per què bípedes?: "El principi fou el peu. Fa quatre milions d'anys, abans d'adquirir l'ús de la paraula o de
la raó, els nostres avantpassats ja caminaven drets. Altres simis conservaven el peu en forma de mà, propi del
nostre avantpassat comú trepador i arborícola. Seguien, doncs, dotats de quatre mans. Els dits dels peus eren grans
com polzes i podien tocar tots els altres; servien per penjar-se de branca en branca i aconseguir la fruita alta,
situada lluny del terra, però no per suportar tot el pes del cos. Quan baixaven al terra, per anar d'una mata de
fruiters a una altra caminaven habitualment a quatre potes, tal vegada com els goril·les o els ximpanzés moderns,
que es desplacen amb l'ajut de potes curtes i grosses, proveïdes de peus plans amb el dit gros molt separat i braços
llargs en línia recta des dels muscles fins a les mans, o tal vegada utilitzaven les mans com els orangutans moderns,
per caminar amb els punys. Talment com els grans simis, podien romandre drets o caminar a dues potes, però
només de forma esporàdica i per cobrir distàncies curtes. Els seus peus no tan sols no eren apropiats per estar o
caminar drets, sinó que a les seves potes i natges els faltaven els músculs que mantenen en posició vertical els
éssers humans. Igualment, la columna vertebral descrivia un arc senzill, sense la convexitat estabilitzadora que els
9
L’ésser humà
humans tenim a la regió lumbar. A dues potes, més que caminar tentinejaven: per aquest motiu alçaven els braços
per mantenir l'equilibri, raó per la qual aquests no servien per transportar objectes, excepte en distàncies curtes.
Els nostres avantpassats simis eren diferents. Tenien peus com els nostres
Fases del bipedisme: La marxa bípeda del amb dits que no podien doblegar-se per agafar o recollir objectes i que
humans fa necessària una alternança fluïda de
moviments entre la fase de sosteniment i la servien bàsicament per restar drets, córrer, saltar o etzibar puntades de
fase de balanceig de cada cama. Els peu. Tota la resta era responsabilitat de les mans.
esdeveniments fonamentals són el moviment (...) Per quin motiu la natura creà un simi que caminés a dues potes? La
d'avanç, utilitzant el dit gros del peu, al
començament de la fase de balanceig, i el resposta s'ha de trobar en la capacitat d'un animal d'aquest tipus per
recolzament sobre el taló, al començament de espavilar-se al terra. Cap animal gran camina per les branques dels
la fase de sosteniment.
arbres i, encara menys, salta amb dues potes de branca en branca. Però
el simple fet de viure al terra no serveix per explicar que anem drets.
Viure al terra és, ni més ni menys, el que fa la majoria dels mamífers que, no obstant (dels elefants als gats, cavalls
i babuins) es desplacen a quatre potes. Un simi bípede i bimà només té sentit, des del punt de vista de l'evolució,
perquè podia fer al terra quelcom que cap altra criatura havia fet mai tant ni tan bé: usar les mans per fabricar i
transportar eines, i usar eines per satisfer les seves necessitats quotidianes".
2.2.2.2. Els ullals i les eines: "La prova, en part, la trobem en la nostra dentadura. Tos els simis actuals tenen
ullals protuberants que serveixen per obrir fruits de closca dura, per tallar bambú, i també com a armes que
ensenyen o que empren en combats contra depredadors o rivals sexuals. Però els nostres avantpassats bípedes i
bimans no tenien uns ullals així. Els incisius que tenien ja eren força petits; els molars, amples i plans; les
mandíbules funcionaven més per moldre i triturar que per ferir i tallar. Així doncs, els nostres avantpassats sense
ullals poderosos ¿eren inofensius? Ho dubto. La dentició humana transmet un missatge diferent i més inquietant:
espanten més els que esgrimeixen els pals més llargs que no els que ensenyen els ullals més grans.
La utilització d'eines i la posició dreta evolucionaren alhora. A mesura que els australopitècids depenien més de les
eines s'anava incrementant la diferència entre els seus peus i les seves mans, i com a conseqüència d'aquest
increment augmentava encara més la seva dependència de les eines. Però ¿per què?, ¿quin benefici els reportava
això? Gairebé amb total seguretat la resposta ha de ser que les eines els capacitaven per consumir aliments
nutritius del terra que els simis quadrumans i arborícoles no podien explotar amb tanta eficàcia.(...)
Però ¿què hi havia al terra que resultava tan atractiu que feia que els simis, per aconseguir-ho, invertissin en la
fabricació i ús d'eines? Deixem-nos guiar pels ximpanzés. Sabem que ells inverteixen en la fabricació i l'ús d'eines,
sobretot per caçar insectes ocults en els seus amagatalls. Branques i pals són les seves eines preferides en les seves
caceres. Alguns observadors indiquen que, al llarg de tota una hora, els ximpanzés de Gombe transporten eines ben
fabricades per caçar termites d'un termiter a un altre, cobrint una distància total d'un quilòmetre. Formiguers i
termiters són més fàcils de veure a la sabana oberta amb arbres dispersos que no a la pròpia selva. Podem
imaginar els avantpassats dels australopitècids aventurant-se per temporades a sortir de la selva a la recerca dels
paquets de greix i proteïnes, altament nutritius, tancats en aquestes fortaleses d'insectes. Com que els formiguers
estaven lluny dels llocs on es trobaven els instruments adequats per pescar, furgar, explorar i escarbotar, caldria
transportar les eines o la matèria prima per fabricar-les cobrint distàncies superiors que a la selva. Els individus
que fabriquessin els millors pals i els usessin amb major habilitat gaudirien de dietes més riques en greixos i
proteïnes, serien més forts i sans i deixarien més descendència. A mesura que augmentessin la freqüència i la
durada de les expedicions a camp obert, els avantpassats dels australopitècids començarien aviat a aprofitar
recursos alimentaris addicionals, disponibles en el nou hàbitat. En algunes èpoques de l'any, les llavors de les
herbes es podien pelar i menjar. Durant l'excavació a la recerca d'insectes subterranis, descobririen inevitablement
bulbs, tubercles i arrels comestibles, rics en calories, que encara ara són un recurs important dels caçadors-
recol.lectors humans d'Àfrica".
2.2.2.3. Caçadors o carronyers: "Els ximpanzés són caçadors més que carronyers per
una senzilla raó: a la selva hi ha menys restes de grans animals morts i resulta més
difícil trobar-les. Tenint en compte els immensos ramats que pasturaven a les sabanes,
els primers australopitècids foren probablement carronyers abans que caçadors. Els
seus pals d'escarbotar no eren prou esmolats ni consistents per perforar l'epidermis dels
nyus, antílops, zebres o gaseles. Sense ullals forts ni eines de tall, no tenien manera de
travessar pells dures i aconseguir la carn, per molt que aconseguissin matar algun adult
d'una o altra forma. Alimentar-se de carronya resolia aquests problemes: els lleons i
altres depredadors feien la feina de matar i esquarterar l'animal, deixant la carn a la
10
El foc va permetre
eines més resistents
L’ésser humà
vista. Un cop farts, els depredadors anaven a fer una becaina a l'ombra. El principal problema dels nostres
avantpassats era aleshores el de desempallegar-se d'altres carronyers. Els voltors i xacals se'ls podia allunyar
agitant els pals i punxant-los amb ells. Les hienes, amb les seves poderoses mandíbules per trinxar els ossos,
degueren constituir un problema molt més gran per un grup de primats amb alçades entre els 91 i els 122
centímetres. Amb molta prudència, els australopitècids guardaven les distàncies si les hienes arribaven primer, o
fugien ràpidament si apareixien quan ells havien començat el sopar. En qualsevol cas, era aconsellable no
entretenir-se, arrencar i tallar tot el possible i marxar a un lloc segur com abans millor. (...) El lloc més segur eren
els arbres, on -si era necessari- els australopitècids podien abandonar els seus pals, agafar-se a l'escorça amb els
seus dits corbats i fugir cap a les branques més enlairades.(...)
Tot i que els australopitècids mai arribaren a ser grans caçadors, acabaren millorant la seva capacitat de competir
com a carronyers. El límit del seu èxit residia en que havien d'esperar que les dents dels caçadors o carronyers
millor dotats per la natura perforessin les pells, abans de poder apropar-se a un animal mort. Però, en algun
moment fa entre 3 i 2,5 milions d'anys, molt abans que entrés en escena l'homo habilis, els australopitècids
aconseguiren un avenç tecnològic tan important com el que més en la història de la humanitat. Començaren a
fabricar ganivets i destrals a partir de fragments de pedra. Pell, muscle, nervi i os cedien enfront dels nous
artefactes tan fàcilment com davant dels ullals i urpes més esmolats. Una forma de vida més intrèpida trucava a la
porta".
2.2.2.4. Les eines i el desenvolupament del cervell: "Amb la fabricació de nuclis i resquills de pedra, pals per
escarbotar esmolats, corretges i bosses de cuir, i el transport i emmagatzematge d'eines materials, s'assoliren els
límits del cervell dels simis. (...) La selecció natural afavorí els individus que aprenien més aviat a fabricar les
millors eines, que prenien les decisions més intel·ligents sobre quan usar-les i que podien optimitzar la producció,
d'acord amb els canvis diaris o estacionals, de la quantitat o disponibilitat dels aliments d'origen animal i vegetal.
La selecció d'aquestes capacitats pot explicar que el tamany (del cervell) de l'homo habilis sigui un 40 o 50 per cent
major que el dels australopitècids.
Tot i comptar amb eines més complexes i un cervell més gran, però, no tenim proves que l'homo habilis estigués
més ben dotat per a la caça major. La seva escassa estatura i els seus dits corbats en peus i mans -que ens indiquen
que encara s'enfilava als arbres per tal d'escapar dels depredadors- no suggereixen un caçador intrèpid, i les seves
eines, útils per esquarterar animals de gran tamany, no semblen massa útils per a caçar-los.
Segurament els nostres avantpassats seguiren essent principalment carronyers fins que aparegué el primer homo
erectus, fa 1,6 milions d'anys. Tot el relacionat amb l'erectus suggereix l'ocupació d'un nínxol ecològic basat en un
nou estil de subsistència. Es tractava d'una espècie, considerablement més alta que l'habilis, i els seus dits de mans
i peus havien perdut tots els vestigis d'agilitat arbòria. Les seves eines eren resquills de pedra esmolats, nous tipus
de nuclis treballats d'ambdues cares i amb forma de grans destrals de mà allargades i apuntades, ganivets i
puntes". (Marvin HARRIS. Nuestra especie, 1991.)
e. Conductes intel·ligents.
Segons Howard Gardner, n’hi ha set tipus diferents d’intel·ligència; cada un d’ells fa referència a un àmbit
d’actuació diferent de l’ésser humà, de tal forma que un individu pot destacar-ne en una, però no en un altre.
Per determinar el grau d’intel·ligència dels éssers humans es fa servir, actualment, el que s’anomena coeficient
intel·lectual (C.I) El quocient intel·lectual expressa amb tota claredat la relació entre l’edat mental i l'edat
cronològica d'un individu, i ens dóna una expressió de la vivesa i el grau d'intel·ligència del subjecte que es
sotmet a un test. D'acord amb les normes estadístiques amb les quals s'elaboren els tests, un quocient
intel·lectual de 100 correspon al tipus mitjà d'intel·ligència.
Els set tipus d’intel·ligència que podem tenir els éssers humans són els següents:
• Lògica-matemàtica: ajuda als processos d’abstracció. Intel·ligència: solució correcta d’un problema
• Verbal-lingüística. nou per al subjecte; coordinació per tal
• Corporal-cinètica. d’assolir un cert objectiu de forma immediata.
• Espacial.
• Musical. Abstracció: procés mental que ens pemet
• Interpersonal. trobar les característiques que són comunes als
diferents objectes d’una mateixa espècie que es
• Intrapersonal.
(La unió d’aquestes dues últimes dóna lloc al que Goleman va anomernar “intel·ligència emocional”.
11
L’ésser humà
2.2.2.5. Són intel·ligents les plantes?: "Verán, hay una planta trepadora, la enredadera de Pasión, cuyas hojas son
un suculento manjar para las mariposas, o, mejor dicho, para las orugas que más tarde se convertirán en
mariposas. Para defenderse de esas devoradoras insaciables, la enredadera sintetiza un veneno natural, semejante
al ácido cianhídrico, que evita que los glotones gusanazos acaben con sus hojas: si comen, se mueren, y por la
cuenta que les tiene no prueban bocado. Pero héte aquí que una subespecie de mariposa, la Heliconius, se ha
hecho resistente contra ese veneno (de hecho, también lo produce); de manera que la muy pérfida pone sus huevos
en la enredadera para que así sus hijas orugas, en cuanto asomen la cabeza, puedan pegarse grandes atracones
con el verde.
Ahora bien, no se crean que esta feroz escaramuza de la naturaleza se detiene
aquí, porque la planta de la Pasión ha sido capaz de encontrar una técnica
sutil de contraataque. Resulta que las orugas Heliconium, como muchas
otras, son caníbales. O sea, que en su frenesí por crecer y mudar, y dejar de
ser unos bichejos asquerosos y convertirse en bellas mariposas (bellas para
aquellos que las consideren así, yo no puedo olvidar su pasado agusanado
cuando las veo, pura contradicción formal, esencia de paradoja); en su afán
por tragar, digo, se comen todo lo que caiga por delante, desde hojas
envenenadas hasta hermanas orugas más pequeñas. Por eso, las madres
mariposas ponen sus huevos aislados, de uno en uno, bien pegados a los tallos de la enredadera, pero separados
por el suficiente espacio como para que la primera oruga que aparezca no devore inmediatamente a las demás.
Pues bien, la planta de Pasión falsifica esos huevos: llena sus tallos de diminutas protuberancias delicadamente
coloreadas en amarillo, con la punta translúcida, una copia perfecta y primorosa de los huevos de heliconia, una
verdadera obra maestra del fraude natural; y así, la mariposa, al encontrar todo el espacio ya ocupado por una
progenie enemiga, se marcha a buscar otra enredadera más propicia para su prole.
Puede que a ustedes esta fascinante historia les parezca enternecedora: todos esos desvelos de las plantitas y los
bichitos para vivir y reproducirse. Pero a mí el asunto me fastidia muchísimo. Y es que reflexionando sobre el tema
surge una pregunta dolorosa: si la naturaleza se ha tomado tanto trabajo en diseñar esas estrategias de
supervivencia, si ha tenido la generosidad y la diligencia de meter tanta sabiduría en una simple planta, ¿por qué
diantre se ha olvidado de los humanos? Quiero decir que el truco del caballo de Troya es una niñería comparado
con la refinada y ciega inteligencia de la enredadera. Si un maldito vegetal es capaz de organizarse la vida tan
ricamente, ¿por qué nosotros, que poseemos una inquietud autopensante a la que llamamos conciencia, y un
puñado de neuronas ajetreadas, y memoria, y deseos de futuro; por qué nosotros, en fin, supuestos reyes de la
creación, nos montamos la existencia tan rematadamente mal?
Esa estúpida mariposa, ese hierbajo trepador, parecen saber a la perfección lo que les conviene; pero el ser
humano es autodestructivo, inseguro, confuso. Ni tan siquiera hace falta mencionar las guerras, las hambrunas, las
tiranías y los genocidios para comprender que el ser humano es un desastre: basta con mirar el día a día, la
cotidianeidad más simple y más común. La ignorancia con que nos enfrentamos a la vida, el vaivén absurdo de los
sentimientos, los celos (profesionales o amorosos), los miedos (físicos o metafísicos); las ambiciones siempre
desmedidas, absurdas, inalcanzables. Comparados con esa planta falsificadora de huevos, los humanos somos un
fracaso.
No voy a entrar aquí a discutir si todo ese ingenio vegetal responde a un plan. Esto es, si existe un dios, o si la
sabiduría biológica de la planta de Pasión responde simplemente a las ciegas leyes darwinianas del azar.(…).
Con todo, y pese a la existencia de tamaño agravio comparativo con el reino vegetal, el animal e incluso el mineral
(¡con qué pericia se organizan las estructuras cristalinas, por ejemplo, y en qué impenetrable caos nos debatimos
las personas!), hay algo en la realidad humana que me conmueve profundamente, y es precisamente esa
desmesura, esa desproporción, esa absoluta falta de adecuación entre las aspiraciones y la realidad, entre las
pretensiones de inteligencia y nuestra auténtica estulticia, entre nuestro desaforado deseo de ser felices y la
posibilidad (o más bien la imposibilidad) de conseguirlo. Somos más tontos que una planta, eso lo tengo claro,
pero, a diferencia de la enredadera, nosotros aspiramos a ser sabios. Es decir, pedimos lo imposible. Si algo me
reconcilia con el ser humano es esa valiente locura que nos hace vivir por encima de nuestras posibilidades. Ese
deseo febril, infatigable, que nos hace soñarnos como no somos". (Rosa MONTERO. “La inteligencia vegetal” a
El País Semanal, 1994.)
Són intel·ligents els animals no humans?: "Sultan (el ximpanzé més intel·ligent de Köhler), estirat al costat dels
barrots, no pot aconseguir la fruita, que és fora del seu abast, per mitjà d'un únic pal curt que té a la seva
12
L’ésser humà
disposició. Enllà dels barrots hi ha dipositat un pal més llarg, a uns dos metres al costat de l'objectiu i paral·lel a
l'enreixat. No es pot agafar amb la mà, però es pot collir per mitjà d'un pal curt. Sultan intenta atènyer la fruita
amb el més curt dels dos pals. Com que no ho aconsegueix arrenca un tros de filferro que sobresurt de la xarxa de
la seva gàbia, però això també és inútil. Després, mira al seu voltant (hi ha sempre, en el decurs d'aquests tests
algunes pauses llargues durant les quals els animals examinen tota la regió visible). De cop i volta, agafa una altra
vegada el pal petit, va directament als barrots que hi ha davant del pal llarg, l'arrossega cap ell amb "l'auxiliar", se
n'apodera i se l'en duu al punt que es troba davant de l'objectiu (el fruit), del qual s'apodera. Des del moment en
què la seva vista cau sobre el pal llarg, la seva manera de comportar-se forma un tot consecutiu, sense interrupció
i, per bé que agafar el pal gran per mitjà del petit és una acció que podria ser completa i diferenciada per si
mateixa, l'observació mostra que segueix, molt sobtadament, un interval de vacil·lació i dubte -el fet de mirar al
voltant- que indubtablement té una relació amb l'objectiu final i que és immergida de seguida en l'acció final de la
consecució de l'objectiu". (HILGARD, E.R. Introducció a la psicologia, 1973.)
Completa el mapa conceptual amb la informació que has anat recollint de la lectura dels textos anteriors:
PRIMATS
tenien
tenien
BIPEDISME Columna amb arc senzill
tenien
apareix
fases
permet
tenien provoca
canvia
Dits dels peus com els

Sosteniment nostres Columna menys
per corvada
fa canviar
Nutrició fa canvis
Usar
mengen permet
aparició
permet no permet
desenvolupa es fa
Gran
per això
Triturar
desenvolupa desenvolupa
Cultura
13
L’ésser humà
2.3. L’ESPÈCIE HUMANA: LA CULTURA.
2.3.1. Què és la cultura?
Els trets específics de l’ésser humà han fet que no quedés immòbil en el procés evolutiu, sinó que aquests trets que
no comparteix ni amb els seus avantpassats més immediats, li han permès d’adaptar-se al medi d’una forma
totalment nova, ja no d’una forma purament fisiològica, sinó d’una forma cultural. És a dir, l’ésser humà ha creat la
seva pròpia cultura. Quin són aquests trets que li han permès aquesta creació:
a) en primer lloc, l’ésser humà té la capacitat de crear eines no naturals, les quals
li permetran d’actuar sobre el medi de manera molt més eficaç a com ho havien fet
anteriorment altres éssers;
b) en segon lloc, l’ésser humà ha desenvolupat una forma peculiar de llenguatge
que no es redueix simplement a captar sensacions del món exterior i que afecten a
realitats biològiques del propi individu, sinó que la seva forma de llenguatge -que
com ja veurem més endavant es caracteritza per ser simbòlica- li permetrà
transformar aquestes sensacions en objectes amb els quals transformar el món;
c) en tercer lloc, i tal com deia Aristòtil, l’ésser humà va néixer com a individu
social, amb la necessitat dels altres per desenvolupar-se individualment; sense els altres, sense les agrupacions
socials, sense la sociabilitat, no podria arribar a ser el que és;
d) i, finalment, el tret més específic de l’ésser humà respecte dels altres éssers i que ha permès que desenvolupés
una activitat cultural, és la seva capacitat de coneixement i d’autoconeixement, doncs ja no és només que
aprengui -o aprehengui- coses del que succeeix al seu voltant, sinó que és capaç de conèixer allò que és ell
mateix.
Moltes definicions s’han donat de la cultura, i totes tindrien el seu element de veritat. Nosaltres hem triat la que
dóna Edwuard Brunett Tylor, potser la més clara, i la que dóna Marvin Harris.
2.3.1.1. Definició de cultura: “La cultura en su sentido etnográfico amplio, es ese todo complejo que comprende
conocimientos, creencias, arte, moral, derecho, costumbres y cualesquiera otras capacidades y hábitos adquiridos
por el hombre en tanto miembro de la sociedad.” (BRUNET TYLOR, E. La cultura primitiva, 1975.)
2.3.1.2. Una altra definició: "El tret més característic dels homínids, o al menys de l'homo sapiens, és la seva
capacitat lingüística i cultural. Mentre que d'altres primats posseeixen tradicions apreses i, per tant, cultures
rudimentàries, en els homínids la cultura eclipsa l'herència genètica com a font de canvis adaptatius. Aquesta
dependència de la cultura està estretament relacionada amb la singular capacitat humana per al llenguatge, i
ambdues estan relacionades amb l'habilitat manual aconseguida gràcies al bipedisme, la substitució dels maxil·lars
i les dents per instruments i una cooperació social intensa i a llarg termini basada en els vincles sexuals.
(...) El terme societat significa un grup de persones que comparteixen un hàbitat comú i que depenen els uns dels
altres per a la seva supervivència i benestar. Degut a l'existència de pautes restrictives d'aparellament culturalment
imposades, les societats no sempre formen una única població reproductora, encara que el normal és que els límits
entre societats diferents es defineixin per discontinuïtats en l'aparellament i una disminució en les taxes de flux de
gens.
(...) La cultura fa referència al cos de tradicions socialment adquirides que apareixen de forma rudimentària entre
els mamífers, especialment entre els primats. Quan els antropòlegs parlen d'una cultura humana normalment es
refereixen a l'estil de vida total, socialment adquirit, d'un grup de persones, que inclou les formes pautades i
recurrents de pensar, sentir i actuar.(...) (Marvin HARRIS. Introducció a l'antropologia general, 1971.)
14
L’ésser humà
2.3.2. Hi ha cultures no humanes?

Altres elements de la cultura: la cultura
implica aprenentatge; canvia al llarg del temps;
Com acabem de dir, l’ésser humà és un animal cultural. Però no només és és artificial; necessita de la societat; i, una cosa
un ésser cultural, sinó també natural. Per què? Perquè forma part dels òbvia, però que cal recordar-ho, és diferent a
éssers naturals (gossos, geranis, pins, formigues...), perquè posseeix un una altra cultura.
sistema biològic amb un determinat funcionament (p.e., el cor és

l’encarregat de repartir la sang per tot el cos), perquè aquest sistema biològic compta amb una sèrie d’exigències per
adaptar-se al medi on viu. Per tant, l’individu humà és tant natural com cultural.
El problema sorgeix al tractar a la resta d’animals. Aquests, és obvi, són animals naturals, si més no per les mateixes
raons per les que l’ésser humà ho era. Ara bé, posseeix també una cultura? Les abelles no formen una estructura
cultural ben definida? La resposta a aquests interrogants no és gens fàcil, i la diferència entre respondre sí o no és,
en la majoria d’ocasions, de precisió conceptual. No volem determinar la teva opinió al respecte -suposo que això
ho tens clar-, però sí que volem dir-te una cosa: per a que una cultura sigui tal, cal que els seus individus tinguin
capacitat d’aprendre no només amb el que tenen al davant, sinó també que siguin capaços d’aprendre amb allò que
encara no és. Una altra vegada la diferència entre “aprendre” i “aprehendre”. Insistim, però, que la darrera opinió la
tens tu. Per orientar-te t’exposem dos textos, un on clarament es diferencia la cultura dels animals de la cultura dels
humans, per arribar a dir que la cultura animal no hauria de dir-se tal, i un altre text on es manifesta un tret propi de
l’ésser humà i que determinava la creació de la cultura.
2.3.2.1. Diferència fonamental entre la “cultura animal” i la cultura humana: "Moltes aus i molts mamífers
posseeixen una forma primitiva de cultura en la que es produeix una transmissió d'informació conductual, així com
una acumulació en forma de tradició. A més, tant la conducta dels innovadors com la dels seguidors del nou model
de conducta té molt d'elecció múltiple. L'única diferència entre la seva cultura i la humana consisteix en que la
transmissió d'informació es realitza per imitació, i no a través d'ensenyament en un sentit estricte del terme, que, en
les seves formes sofisticades o avançades, constitueix un tret especial dels humans". (TYLER BONNER, J.
L'evolució de la cultura en els animals, 1980, pàg. 180. )
2.3.2.2. Un exemple de cultura animal?: "Pel setembre de 1953, S. Kawamura

(1954) observà per primera vegada, a l'illa japonesa de Koshima, com la femella
de Macaca fuscata F-111, de 15 mesos d'edat, rentava a la vora del mar i amb les
dues mans algunes de les patates que com a ració alimentícia es subministraven
regularment a la colònia de macacos japonesos que viuen en estat natural en
aquella illa. Una altra observació, pel novembre de 1954, assenyalà que el mascle
M-10, d'un any d'edat, també havia après a rentar les patates abans de menjar-les.
Pel gener de l'any següent, un mascle, el M-12, i també la femella F-105, mare de
F-111, descobridora d'aquesta "cultura", rentaven regularment aquests tubèrculs
abans de menjar-se'ls; hi havia, doncs, quatre individus que el primer mes de l'any Macaca Fuscata
següent rentaven usualment aquest aliment abans de consumir-lo.
A l'any 1957 eren 15 els animals que coneixien aquesta tècnica, i al 1962, amb una població total de 59 individus,
36 d'ells rentaven regularment les patates; això representava un 73.4% de la població total.
L'autor esmentat comprovà que la dinàmica d'aquest aprenentatge seguia una línia que s'iniciava en un individu
infantil, passava als seus companys de jocs de la mateixa edat, després a les seves mares i després a les femelles
subadultes. Els mascles adults eren els últims en aprendre i alguns d'ells no arribaven mai a adquirir aquesta nova
conducta.
El mateix autor observà també com la mateixa femella F-111, en una altra ocasió, recollia blat que estava barrejat
amb la sorra de la platja (a més de les patates, s'alimentava aquests macacos amb blat bullit), i el deixava surar en
el mar, aconseguint així, per decantació, separar els grans de la sorra. Aquesta habilitat seguí una línia de difusió
15
L’ésser humà
"cultural" similar a la que hem descrit anteriorment. Es demostrà novament que aquestes noves conductes sempre
són adquirides pels joves del grup i que passen posteriorment als individus adults a través de la dinàmica de les
relacions socials, essent el joc el vehicle propagador entre els joves". (SABATÉ PI, J. El ximpanzé i els orígens de
la cultura.)
2.3.3. Enculturació i abisme generacional.
Els continguts d’una cultura es transmeten de generació en generació, cosa que no vol dir que les cultures no
canviïn. No hi ha cultura que no evolucioni amb el pas del temps, en funció de les noves necessitats, dels individus
que la conformen, dels avenços tecnològics... La forma més fàcil de transmetre la cultura és a través del llenguatge,
però la forma més usual és la que rep el nom d’enculturació, la qual consisteix en la imitació per part dels joves de
la conducta cultural dels adults, adaptant-la a les seves necessitats; o en el control que exerceixen els adults sobre el
comportament dels joves.
2.3.3.1. Què és la enculturació?: "La cultura d'una societat tendeix a ésser similar en molts aspectes d'una
generació a l'altra. En part, aquesta continuïtat en els estils de vida es manté gràcies al procés conegut com
enculturació. L'enculturació és una experiència d'aprenentatge parcialment conscient i parcialment inconscient a
través de la qual la generació de més edat incita, indueix i obliga a la generació més jove a adoptar les formes de
pensar i comportar-se tradicionals. (...)
L'enculturació es basa, principalment, en el control que la generació de més edat exerceix sobre els mitjans de
premiar i castigar els infants. Cada generació és programada no tan sols per replicar la conducta de la generació
anterior, sinó també per premiar la conducta que s'adequa a les pautes de la seva pròpia experiència
d'enculturació i castigar, o almenys no premiar, la conducta que es desvia d'aquestes pautes.
...[Ara bé], les antigues pautes no sempre es repeteixen amb exactitud en generacions successives, i contínuament
s'afegeixen pautes noves. En els darrers temps, aquest fenomen d'innovació ha assolit tals proporcions en les
societats industrials que els adults, programats com estaven per a la continuïtat intergeneracional, s'han sentit
alarmats. El fenomen en qüestió ha estat denominat "abisme generacional"". (Marvin HARRIS. Introducció a
l'antropologia general, 1971.)
En el procés d’enculturació sorgeix un problema: abans els adults tenien coneixements que els joves no havien
adquirit doncs no tenien la forma ni l’experiència suficient; però avui ens atreviríem a dir que molts joves ja sabem
molt més que els seus adults. Així, fins a quin punt tenen dret els adults a determinar la forma cultural de la seva
societat i dels membres joves que en ella es desenvolupen?
2.3.3.2. Què és l’abisme generacional?: "Avui dia, enlloc del món no hi ha vells que sàpiguen el que els infants ja
saben; no importa com de llunyanes i senzilles siguin les societats en què visquin aquests infants. En el passat
sempre hi havia vells que sabien més que qualsevol infant a causa de la seva experiència de maduració en el sí d'un
sistema cultural. Avui en dia no n'hi ha. No es tracta tan sols de que els pares ja no siguin guies, sinó de que ja no
existeixen guies, tant si els busquem en el nostre propi país com en l'estranger. No hi ha vells que sàpiguen el que
saben les persones criades en els darrers vint anys sobre el món en què van néixer". (MEAD, M. Culture and
Commitment, 197O.)
16
L’ésser humà
2.3.4. La subcultura.
La societat és molt complexa i diversa. Encara que sempre hi ha una cultura predominant, no tothom segueix les
mateixes pautes, el mateix estil de vida. En aquests casos parlem de subcultura per definir les diverses formes
d’expressió cultural que es donen dins dels diferents grups que formen la societat. Com, per exemple, quan
parlem de la cultura urbana (per fer referència a aquells que comparteixen els gust pels grafits, el hip-hop,...). El
terme no implica una valoració inferior, simplement indica una cultura que es dóna dins d’un marc cultural més
ampli. Les diferents subcultures es generen a partir de múltiples variables com la classe social, l’origen ètnic o
geogràfic, els gustos musicals, les creences religioses, etc.
2.3.5. La contracultura.
Al llarg de la història, en moltes cultures, també hi ha hagut qui estava

totalment en contra dels cànons de conducta generals i ha proposat un
model totalment alternatiu. Parlem aleshores de contracultura, com els
cínics de l’antiga Grècia que defensaven una manera de viure asocial que
refusava tots els valors imperants (fama, diners, treball, lleis,...) o com els
moviments hippies de la dècada de 1960, que criticaven la manera de vida
tradicional de la classe mitjana americana i els valors de la cultura oficial.
Els membres del moviment hippie contraposaven a aquests valors les
comunes, l’amor lliure, el pacifisme,... Es diu que Alexandre Magne, al
veure’l, li va dir si necessitava res;
i Diògenes li va respondre:
2.3.6. L’interculturalisme. “Aparta’t, que em treus el sol”
Aquesta actitud parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural
perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.
Es proposa els següents objectius:
• Reconèixer la naturalesa pluralista de la nostra societat i del nostre món.
• Comprendre la complexitat de la relació entre les diverses cultures, tant en el terreny personal com
en el comunitari.
• Promoure el diàleg entre les cultures.
• Col·laborar en la recerca de respostes als problemes mundials.
2.3.7. L’etnocentrisme.
Analitza la cultura des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar els
altres. Aquesta actitud té, com a mínim, tres conseqüències:
1. La falta de comprensió per entendre els qui no comparteixen la manera de viure i
2. La radicalització del sentiment de cohesió amb el propi grup, que fa que els sues membres es
sentin superiors als altres i adoptin una actitud paternalista o d’imposició cap als que són
diferents.
3. Pot arribar a manifestar xenofòbia (odi envers els estrangers), racisme o xovinisme (patriotisme
fanàtic). Però la posició més estesa és l’aporofòbia (rebuig i menyspreu envers el pobre).
2.3.7.1. L’aporofòbia: “Com es moda últimament, experts de tota mena diran que el racisme, la xenofòbia i els
fonamentalismes religiosos són els obstacles més grans per resoldre els nostres problemes comuns. Però la
veritat és que a la base de tots ells es trobarà, com sempre, l’aporofòbia. És el pobre (“L’aporos”) qui molesta,
més que l’estranger (el “xenos”). L’estranger ric sempre és benvingut: s’obren les portes a l’àrab desbordant
de petrodòlars, al comerciant jueu, als gitano col·locat a la jet. I les mateixes portes es tanquen al gitano que
ven paperines en barris marginals, a la dominicana que fa feines a les llars. En aquest Mar Nostre la cosa no
va tant de “xenofòbia” o de “racisme” i encara menys d’odis entre religions monoteistes, sorgides d’un tronc
comú, molt properes per naixement i per orientació vital. Va de misèria i d’intentar un diàleg per superar-la, si
volem de debò ser mediterranis. El Mediterrani és, des de Sòcrates almenys, un lloc de diàleg, perquè els mars
solen valorar les diferències i les semblances de qui ve de l’altra riba. El primer tema d’aquest diàleg ha de ser
17
L’ésser humà
avui com incorporar l’”aporos”, el necessitat, al gaudi del que li correspon per naixement, al gaudi d’una vida
materialment i culturalment digna. (CORTINA, A. Article publicat a l’ABC Cultural)
AL·LEGORIA PER LLEGIR I PENSAR.
Etnocèntrics tendim a ser tots els humans. L'etnocentrisme és l'actitud de considerar un grup propi -sovint el grup
cultural, racial o nacional- com a superior, i els grups aliens o perifèrics com a inferiors. Manifestem un
etnocentrisme suau quan afirmem que com a casa no hi ha res; però manifestem un etnocentrisme hostil quan
menyspreem o odiem el que és diferent o estranger (xenofòbia).
En la cosmovisió dels indis Cherokees de les muntanyes Great Smoky d'Amèrica del Nord es mostra, com en la
majoria de mites i visions del món, una actitud etnocèntrica. L'obra perfecta de la creació no són els blancs, ni els
negres, sinó els propis indis, ni individus pàl·lids ni individus carbonitzats.
Pels indis Cherokees de les muntanyes Great Smoky d'Amèrica del Nord, com per a moltes altres cultures, l'ésser
humà és l'obra més perfecta del Creador. Aquest va crear els blancs, els negres i, per suposat, els indis de pell
morena. Els va crear construint primer un forn i preparant una massa adequada. Amb aquesta, va donar forma a
tres figures humanes. Col·locà les figures en el forn i va esperar a que es coguessin.
Però la seva impaciència per veure el resultat del seu experiment, que coronava la seva obra de creació era tan
gran, que va retirar una figura excessivament aviat. Estava a mig coure, pàl·lida, de color desagradable. Però
bona o dolenta, ja estava feta, d'ella descendeix el tipus d'home blanc. La seva segona figura va sortir bé, en el
temps just, i de la forma com ell l'havia pensat. Molt morena, li agradava en tots els aspectes, i aquesta figura va
ser l'avantpassat dels indis. Tant la va contemplar, que es va oblidar de treure del forn la tercera forma, fins que
va olorar que s'estava torrant. Va obrir la porta del forn ràpidament i va trobar la seva última figura
carbonitzada i negra. Va ser lamentable, però no ni havia ja res a fer; aquest va ser el primer home negre.
HERKOVITS, El hombre y sus obras
Més que de la cultura, hem de parlar de cultures en plural, de la mateixa manera que no és adequat parlar de la
societat sinó de les societats. Si comparem la societat amb una orquestra, la partitura que interpreten seria la
cultura; és a dir, la cultura seria el conjunt, més o menys integrat, d'idees i visions del món, de valors, actituds i
normes, de modes de vida i recursos tecnològics d'una societat.
La diversitat cultural és un valor, però no implica que les diferents cultures no tinguin trets millorables, i no tots
els trets culturals valen igual. El relativisme cultural és el punt de vista segons el qual els elements que
constitueixen una cultura depenen del lloc on es troba, de les necessitats de la seva població, de la seva història,
etc. Ara bé, el respecte al relativisme cultural no impossibilita considerar preferibles uns trets culturals respecte
d'altres. No és preferible la llibertat a l'esclavitud?
2.4. L’ÉSSER HUMÀ COM A ANIMAL SIMBÒLIC: EL LLENGUATGE.
2.4.1. Introducció
A diferència dels animals o les plantes, l’ésser humà no viu delimitat dins d’un entorn natural del qual en depengui
com a espècie, sinó que habita el món que ell mateix construeix. Construir un món, però, vol dir donar sentit a les
coses, obrir un camp de joc on els fenòmens -les persones, els objectes, les situacions...- tinguin per a nosaltres un
significat determinat. Per a donar sentit a les coses fem servir unes formes que tenen un caràcter universal, és a dir,
permeten delimitar tots els fenòmens del mateix tipus i, a més a més, la seva validesa pot ser reconeguda i admesa
per tothom. És a dir, aquestes formes han de ser universals, cosa que no vol dir que hagin de ser igual per a tothom.
18
L’ésser humà
Aquestes formes universals amb les quals donem sentit a les coses s’anomenen símbols, i el produir-los és una de
les característiques fonamentals de l’ésser humà. Per això, podem anomenar a l’ésser humà com un “animal
simbòlic”.
2.4.1.1. L’home com a creador de símbols: "Existeix una diferència innegable entre les reaccions orgàniques i les
respostes humanes. En el primer cas, una resposta directa i immediata segueix l'estímul extern, en el segon, la
resposta és demorada, interrompuda i retardada per un procés lent i complicat de pensament. (...) [L'home] ja no
viu simplement en un pur univers físic sinó en un univers simbòlic. El llenguatge, l'art i la religió constitueixen parts
d'aquest univers. (...) La realitat física sembla retrocedir en la mateixa mesura en què avança l'activitat simbòlica.
Enlloc de tractar amb les coses mateixes, en certa manera [l'home] conversa constantment amb sí mateix. La raó és
un terme realment inadequat per abastar les formes de la vida cultural humana en tota la seva riquesa i diversitat,
però totes aquestes formes són formes simbòliques. Per tant, enlloc de definir l'home com a "animal racional", el
definirem com a animal simbòlic". (CASSIRER, E. Antropologia filosòfica, 1945. )
De manifestacions simbòliques n’hi ha Cal fer una precisió terminològica per a no confondre’ns en les
explicacions que ara encetem: no és el mateix els “signes”, els “senyals” i
moltes, però sense cap mena de dubte el
llenguatge, la ciència, l’art i la religió
els “símbols”. Si anem al diccionari, aquest ens diu que els signes són
conformen les quatre més importants.
qualsevol cosa, acció o succés que, per una relació natural o convencional,
evoca una altra cosa a la qual representa. Així, en tot signe s’estableix una relació entre un significat i un significant
Si aquesta relació és natural, estem parlant de senyals; si, al contrari, la relació entre els dos és artificial o
convencional, aleshores ens referim als símbols.
2.4.2. Per què és un animal simbòlic?
Si l’ésser humà ha estat capaç de construir símbols ha estat, simplement, perquè ha

tingut la facultat de la raó. Gràcies a ella ha pogut establir relacions convencionals,
és a dir, no naturals, per tant no presents directament a la naturalesa, sinó que
s’havien de pensar de forma abstracta; i això és gràcies a la raó. Ens atreviríem a
dir -si les característiques fisiològiques ho permetessin- que si un altre animal
hagués tingut aquesta capacitat, ara no seria l’ésser humà l’únic ésser simbòlic,
sinó que n’haurien altres. La dificultat rau, una altra vegada, en si aquesta facultat
havia d’estar molt desenvolupada per a que es donés una forma simbòlica
concreta, el llenguatge. Doncs bé, no calia gaire desenvolupament, i ens
explicarem. La raó va permetre que el llenguatge, com a manifestació simbòlica,
es desenvolupés; però, alhora, el propi llenguatge va permetre que la raó anés
desenvolupant cada cop més les seves estructures fins arribar a les actuals (que,
com pots suposar, encara no són les definitives). M. Foucault: 1926-1984
2.4.2.1. L’home és social per naturalesa: "La raó de que els humans siguin animals socials, més que qualsevol
abella i que qualsevol altre animal gregari és clara. La natura, com diem, no fa res en va. Tan sols els humans,
entre els animals, posseeixen la paraula". (ARISTÒTIL. Política, s.IV a.n.e.)
2.4.2.2. El llenguatge és fonamental per a la socialització: “El vincle instintiu que comprèn i uneix grups socials
més o menys nombrosos va ser també el requisit per a la creació del llenguatge parlat. La pregunta sobre què va
existir abans, el pensament racional o la parla, en el fons, és tan inútil com la que es refereix a l'ou i a la gallina.
De tota manera, el pensament racional és possible sense la parla, però el fet contrari resultaria problemàtic. En tot
19
L’ésser humà
cas, sense el simbolisme de la parla, no es podrien construir conceptes comuns i assequibles per a molts individus".
(LORENZ, K. L'acció de la naturalesa i el destí de l'home.)
2.4.3. El llenguatge com a element simbòlic.
Com hem dit a la introducció d’aquest capítol, una de les manifestacions simbòliques és el llenguatge. Donar sentit
a les coses, definir-les, establir-ne el seu significat: això és, primer de tot, parlar. El llenguatge ens permet de posar
de manifest allò que les coses són, el ser de les coses. Ésser humà vol dir ésser-en-el-llenguatge, tenir seny, distingir
l’ésser. Davant d’això, la manca de llenguatge suposa que no tingui lloc la presència del que les coses són, que no es
manifesti el sentit.
Gràcies al llenguatge, entre altres manifestacions, l’ésser humà ha tingut la possibilitat de ser lliure, doncs ha pogut
anomenar les coses en funció del que ell, i només ell, sentia; per tant, és convencional. Els animals no són lliures
perquè no viuen en un món simbòlic, construït culturalment, sinó que viuen delimitats en un entorn natural, estan
sotmesos a l’evolució natural; i l’ésser humà també, però, a més a més, està sotmès a l’evolució cultural, que no és
altra que la que ell mateix ha construït, ha determinat, ha delimitat, ha fixat. Aquesta evolució cultural funciona, per
tant, d’una manera convencional: són els acords dels homes els que la determinen. Mentre que l’evolució biològica
funciona de forma necessària, és i no pot ser que no sigui d’aquesta manera.
2.4.3.1. Relació entre el llenguatge i la cultura: "El desenvolupament cultural és

també un desenvolupament lingüístic. Un ritme de canvi ràpid i acumulatiu de les
tradicions implica un avenç en la quantitat d'informació socialment adquirida,
emmagatzemada, recuperada i compartida. (...) El llenguatge humà és el mitjà a
través del qual els records sobreviuen els individus i les generacions. Però no és un
simple mitjà: és també una força instrumental activa en la creació de l'activitat social
cada cop més complexa que l'evolució cultural imposa a la vida quotidiana.
(...) A mida que els nostres avantpassats començaren a dependre més i més de la
fabricació i utilització d'eines, i de les tradicions culturals, el seu repertori genètic de
grunys, ganyotes i enrabiades no devia ser suficient per expressar la gamma creixent
J. Habermas: 1929- ? de peticions que havien de realitzar. Els gestos i sons d'invenció cultural degueren
augmentar proporcionalment. Els experiments realitzats amb simis ensinistrats ens
indiquen que l'australopitecus afarensis podia haver posseït un repertori entre 100 i 200 gestos o sons socialment
adquirits que usaria per realitzar peticions senzilles als altres. No es tractava d'una llengua tal i com nosaltres la
coneixem, però constituïa amb seguretat el punt de partida del qual podia haver evolucionat la llengua tal i com
nosaltres la coneixem". (Marvin HARRIS. La nostra espècie, 1991.)
2.4.3.2. Un altre exemple de la relació: "L'home és l'únic animal que parla i que fabrica els seus utensilis, i en
conseqüència és educable de forma singular. Naturalment, transmet encara la seva herència física genètica a la
generació següent, però la seva vida intel·lectual, la seva cultura es transmeten per la pràctica no biològica sinó
educativa. (...) En l'evolució biològica la pressió del medi escapa al control dels animals subjectes a ella. En canvi,
20
L’ésser humà
des que l'home és home ha estat conscientment compromès en la tasca de modificar el medi natural (...) Cada
progrés significava l'adaptació del medi a l'home i no la de l'home al medi que l'envolta. (...)
De tots els instruments que l'home ha adquirit per trencar amb els seus parents més pobres i assentar la seva llar en
aquest planeta, el llenguatge és el més fonamental (...) La característica fonamental del llenguatge (la comunicació)
està implícita en la fabricació d'utensilis". (FARRINGTON, B. L'evolucionisme, 1967.)
Sempre tenim en ment la mateixa pregunta: ¿com és que els éssers humans van ser capaços d’arribar a una forma de
llenguatge útil per a entendre’ns amb altres éssers humans? Va ser una imposició divina? O més aviat va ser un
element més de l’atzar? Segurament cap de les dues respostes serà vàlida, tot i que la segona tindria més sentit.
L’ésser humà, com van veure a l’inici d’aquest curs, va evolucionar de formes animals, segurament dels primats. Un
dels aspectes, tal com indicàvem, que ens va diferenciar d’aquests animals va ser que necessitàvem dels altres per a
sobreviure, cosa que va provocar que haguéssim de relacionar-nos amb altres éssers humans, i no només relacionar-
nos, sinó fins i tot cooperar. Això va portar a que era necessari, insistim, per a la supervivència de l’espècie, que les
relacions i les comunicacions entre els diferents individus fos el més perfecte possible. Aquells que ho van
aconseguir van poder perpetuar aquesta característica genètica, clarament positiva, en els seus descendents, fins que
tots van arribar a tenir la possibilitat de comunicar-se amb paraules. No és, per tant, res més que un pur fenomen
natural.
2.4.3.3. El llenguatge és un element natural: "Els trets únics del llenguatge humà
indubtablement provenen d'adaptacions genètiques relacionades amb la major
dependència dels primers homínids de la cooperació social i de formes de
subsistència més culturals que genètics. El tipus de circuits neuronals amb què
neixen els humans fa que aprendre a parlar sigui tan natural com aprendre a
caminar". (Marvin HARRIS. Introducció a l'antropologia general, 1971.)
L’ésser humà posseeix una anatomia ben concreta i diferenciada de la resta d’éssers
vius. Aquesta anatomia li permet articular sons complexos, gràcies a l’estructura del
seu cervell, i generar paraules amb les quals poder-se comunicar amb la resta
d’éssers humans. El lloro, per exemple, només pot repetir sons, per imitació, però no
és capaç d’articular paraules. Ni el ximpanzé té l’estructura cerebral adient per a fer-
ho. (Ull!, això no vol dir que els animals no humans no es puguin comunicar, Torre de Babel
simplement diem que no són capaços de generar articulacions amb els sons).
2.4.3.4. La doble articulació del llenguatge: "El lenguaje humano, como doblemente articulado, puede ser descrito
bajo dos puntos de vista que, siguiendo a Louis Hjelmslev, llamaremos los aspectos del contenido y de la expresión
(...). Lo que, bajo el punto de vista del contenido, podríamos llamar articulación hablada, es el resultado del hecho
siguiente: para expresar una situación que al sujeto puede parecerle una totalidad ineludible, que puede analizarse
y reducirse a experiencias anteriores, propias o ajenas, habría que utilizar una sucesión de unidades, cada una de
las cuales posee un valor semántico específico. (...) La articulación lingüística, bajo el punto de vista de la
expresión, ha sido objeto de profundas investigaciones en el transcurso de las dos últimas décadas. Todas las
teorías del fonema se basan en la suposición, expresada con mayor o menor claridad, de que el signo lingüístico
puede ser analizado como sucesión de unidades separadas y carentes de significado". (MARTINET, A. La doble
articulación lingüística)
21
L’ésser humà
2.4.3.5. Com evoluciona el llenguatge en els éssers humans: “Des del punt de vista de la psicologia evolutiva,
podem diferenciar les següents fases en el desenvolupament del llenguatge: 1r/ El crit és la forma més primitiva
de la vocalització humana. Quan s’arriba a una maduració orgànica (respiració controlada, inici de la
dentició,etc.) apareix la fase del laleig. 2n/ Comença aproximadament cap als sis mesos d’edat. Es caracteritza
perquè el nen controla ja auditivament els seus propis sons i perquè aquests no posseeixen encara cap
contingut simbòlic. Segons Irwin, fins als quinze mesos es pronuncien més vocals que consonants; a partir
d’aleshores, augmenten les consonants fins que als dos anys i mig ja es combinen adequadament amb les
vocals. S’ha observat que el laleig de tots els nens és similar, indistintament de la seva llengua materna. Així,
solen pronunciar bàsicament sons amb “a”, units a certes consonants: “mamamama”, “papapa”, “tatata”,
etc. 3r/ Cap a l’any i mig, el nen comença a emetre les primeres paraules amb significat. Al principi són
paraules soltes, però aviat construeix frases, a les que alguns lingüistes denominen expressions telegràfiques, ja
que alguns nexes i àdhuc el predicat són suprimits (‘xolata més’), adquirint sentit la frase pel context o l’ajut
gestual. Mica en mica, el nen anirà augmentant el número de frases, completant-les paulatinament. A la vegada
creix el nombre de paraules conegudes. 4t/ Cap als cinc anys, el desenvolupament sintàctic pot considerar-se
finalitzat. El cabdal lèxic s’aproxima ja a les dues mil paraules. El seu domini semàntic seguirà llavors una
doble direcció: per una banda, incorpora nous termes, a la vegada que canvia i amplia el significat de les
paraules conegudes; per altra banda,modifica la subordinació i les possibilitats combinatòries de les paraules
incorporades.” (J.M. GARCÍA GUTIÉRREZ . Psicología, Ed. Laberinto)
2.4.4. Diferències entre el llenguatge humà i el llenguatge animal.
Quan un sent a un gos, no li diem que està parlant, sinó que està, en tot cas, comunicant-se. Quan una abella fa
voltes determinades davant d’altres abelles, no diem que l’abella està parlant, sinó que s’està comunicant. I així és.
L’animal no humà no parla, no té llenguatge simbòlic; el que ha desenvolupat, en la majoria de casos, és una forma
de comunicació, necessària per a la seva supervivència: el gos que no borda pot perdre el territori i la seva femella
davant d’aquell que demostra més autoritat (i més força); l’abella que no es comunica no li pot indicar a les seves
“colegues” on és el menjar, necessari per a viure. Aquesta forma de comunicació s’anomena “llenguatge emotiu”.
L’altra forma de comunicació, exclusiva dels humans, és el “llenguatge
descriptiu”, el qual consisteix en explicar el que succeeix amb sons articulats, amb
paraules, i sobre tot explicar allò que no succeeix però que pot arribar a succeir.
Aquesta és una de les fronteres més importants entre el món animal i el món
humà: la capacitat de l’ésser humà de descriure fenòmens, cosa que els animals no
poden fer. Alerta, evidentment l´home també té un llenguatge emotiu, doncs és
capaç d’emetre sons sense sentit aparent, és capaç d’indicar el seu estat d’ànim
amb una mirada...
2.4.4.1. Llenguatge emotiu i llenguatge descriptiu: "El llenguatge no constitueix

un fenomen simple i uniforme. (...) Cal distingir diverses capes geològiques del
Galileo Galilei: 1564-1642
llenguatge. La primera i fonamental és, sens dubte, el llenguatge emotiu; una gran
22
L’ésser humà
part de tota expressió humana correspon encara a aquesta capa. Però existeix una forma de llenguatge ben
diferent; la paraula ja no és una simple interjecció, no és una expressió involuntària del sentiment, sinó part d'una
oració que té una estructura
uctura sintàctica i lògica ben definides. En el món animal trobarem analogies i paral·lelismes
amb el llenguatge emotiu. (...) No obstant hi manca un element que és característic i indispensable en qualsevol
llenguatge humà: no trobarem signes amb una referència
referència objectiva o sentit. (...) La diferència entre el llenguatge
proposicional i el llenguatge emotiu representa la vertadera frontera entre el món humà i l'animal". (CASSIRER,
E. Antropologia filosòfica, 1945.)
2.4.5. Les funcions del llenguatge des d’una perspectiva filosòfica.
El fet de posseir llenguatge és el que ens fa específicament humans. La riquesa o la pobresa de llenguatge
condiciona la construcció del món humà de cada individu, el seu coneixement d’aquest món, la seva capacitat
per comunicar-sese amb els altres i per raonar correctament. Això ho podem comprovar descrivint quines són les
funcions del llenguatge des d’una perspectiva filosòfica:
• Representativa. Els seus símbols representen tant les realitats físiques

físiques com les culturals. D’aquesta
manera, cada element o qualitat que constitueix la realitat està representat per un símbol del
llenguatge en la ment humana.
• Cognoscitiva.. A través del llenguatge no només es representen els objectes, sinó que també es
codifica
ica i registra tot el coneixement que en tenim i, per tant, els seus usos, possibilitats i perills. És,
a més, el suport que permet transmetre el coneixement humà a noves generacions i fer que així es
vagi incrementant progressivament.
• Comunicativa. Els seus us símbols, per ser universals i reconeguts per tots els membres d’una
determinada comunitat cultural, permeten la comunicació entre els diversos individus. Possibilita,
per tant, la intersubjectivitat. El món humà és una construcció social. L’individu, quequ d’altra manera
quedaria aïllat en la seva pròpia subjectivitat, entra en contacte amb la realitat dels altres a través
d’un món simbòlic compartit.
• Discursiva. És el vehicle de la racionalitat humana. Per tant, possibilita el raonament.
La Escuela dee Atenas,

Atenas, de Rafael. Fresc que es troba als museus vaticans, al Vaticà.
1: Zenó de Citi o Zenó d’Elea 2: Epicur 3: Federico II 4: Boeci o Anaximandre o Empèdocles 5: Averroes 6: Pitágoras 7: Alcibíades o Alexandre
Magne 8: Antístenes o Jenofont 9: Hipatia 10: Esquines o Jenofont 11: Parmènides 12: Sòcrates 13: Heraclit (pintat com Miguel Ángel) 14: Plató amb
el Timeo (pintat com Leonardo da Vinci)) 15: Aristòtil amb l’Ètica 16: Diògenes de Sinope 17: Plotí 18: Euclides o Arquímedes 19: Estrabó o
Zoroastro? 20: Claudi Ptolomeo R: Apel·les com Rafael 21: Protógenes com El Sodoma
23
L’ésser humà
24

Tema 2 Lésser Humà

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Tema 2 Lésser Humà

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Seminari de

Idea principal del text:

2.2. A LA RECERCA DEL NOSTRE ORIGEN.

Anem a profunditzar i a aclarir el que volem dir:

2.2.1. Quins són els factors determinants de l'evolució biològica?

Idea principal del text:

b. La natura també té una història.

c. Un disseny sense dissenyador conscient.

Idea principal del text:

Aprenentatge: diem que hem après

Dits dels peus com els

2.3. L’ESPÈCIE HUMANA: LA CULTURA.

2.3.1. Què és la cultura?

Idea principal del text:

2.3.2. Hi ha cultures no humanes?

sistema biològic amb un determinat funcionament (p.e., el cor és

Idea principal del text:

2.3.2.2. Un exemple de cultura animal?: "Pel setembre de 1953, S. Kawamura

2.3.3. Enculturació i abisme generacional.

Idea principal del text:

Idea principal del text:

Al llarg de la història, en moltes cultures, també hi ha hagut qui estava

AL·LEGORIA PER LLEGIR I PENSAR.

HERKOVITS, El hombre y sus obras

2.4. L’ÉSSER HUMÀ COM A ANIMAL SIMBÒLIC: EL LLENGUATGE.

Idea principal del text:

2.4.2. Per què és un animal simbòlic?

Si l’ésser humà ha estat capaç de construir símbols ha estat, simplement, perquè ha

Idea principal del text:

2.4.3. El llenguatge com a element simbòlic.

2.4.3.1. Relació entre el llenguatge i la cultura: "El desenvolupament cultural és

Idea principal del text:

Idea principal del text:

Idea principal del text:

Idea principal del text:

2.4.4. Diferències entre el llenguatge humà i el llenguatge animal.

2.4.4.1. Llenguatge emotiu i llenguatge descriptiu: "El llenguatge no constitueix

Idea principal del text:

2.4.5. Les funcions del llenguatge des d’una perspectiva filosòfica.

• Representativa. Els seus símbols representen tant les realitats físiques

La Escuela dee Atenas,

You might also like