Psicologia de la Personalitat: Apunts Parcial

Tema 1: Introducció conceptual a la psicologia de la personalitat

1. La psicologia de la personalitat

Diferència amb altres disciplines de la psicologia

Mentre que la Psicologia social estudia la conducta de l’individu dins del grup, la psicologia de la
personalitat s’ocupa de l’estudi de la persona. Les persones no ens diferenciem únicament pel nostre físic,
sinó també per la nostra manera de comportar-nos, de sentir i de pensar. La forma de ser influeix en les
nostres vides i és també una font d’identitat, que ens permet reconèixer-nos al llarg de la nostra vida, malgrat
els grans canvis que haurem fet

La Psicologia de la Personalitat és l’estudi singular d’una persona. Aquesta disciplina de la psicologia

vol descriure, explicar, predir i intervenir en el comportament diferenciat d’un individu

La ciència de la Psicologia de la Personalitat es demana:

 Com és la persona? Descripció

 Per què una persona és com és? El seu comportament és degut a causes biològiques, socials,
personals?
 Com es comportarà en un futur? Ens comportem d’igual manera sempre, al llarg del temps i en
totes les situacions?
 Com intervenir? Per modificar comportaments inadaptats o psicopatològics

Personalitat i creativitat Ens preguntem, quins trets de la personalitat afavoreixen la creativitat?

Els estudis que s’han realitzat des de l’enfocament dels trets de la personalitat acostumen a coincidir que
les persones creatives tenen unes característiques comunes. Es pressuposa que aquesta manera de ser els
predisposa a aquestes conductes originals que són un motor de canvi i de progrés. Destaquen els següents
trets: tendència al risc, inconformisme, gust per la solitud i per l’establiment de regles noves, independència
de judici i tolerància a l’ambigüitat (Eysenck 1993; Mckinnon, 1965; Martindale, 1989; Simonton, 1999,
2000; i Sternberg, 1985)

Ús comú i ús científic del terme “personalitat”

Els termes “personalitat” i “caràcter” són probablement les paraules més emprades, quan parlem en la vida
quotidiana sobre les maneres de ser. Són significacions que difereixen de la psicologia més acadèmica, i de
l’ús científic del terme personalitat. Comunament utilitzem el terme “personalitat” per fer un judici de la
valor (tenir o no tenir personalitat) i també quan volem reconèixer una característica diferenciadora que
posseeix una persona o un objecte

 “té una gran personalitat, no té personalitat” “és un edifici amb personalitat”

Com podem inferir, aquest ús conté dues aplicacions:

 visió quantitativa de la personalitat

 ser diferent, quelcom essencial que el distingeix

Sovint de manera col·loquial s’utilitza l’expressió “té molta personalitat o no té gens de personalitat“, el
que ve a significar que es mostra insegur, dubitatiu, que no sap defensar els seus drets, presenta immaduresa
emocional, etc. També s’utilitza per anomenar allò que posseeixen els personatges públics, quan es mostren
assertius i aparentment segurs d’ells mateixos. Tot plegat es tracta d’una visió quantitativa de la
personalitat, de tenir més o menys personalitat

D’altra banda, com hem comentat, també s’utilitza per crear un objecte amb distinció, que el fa diferent
dels seus semblants. És el cas per exemple d’anomenar: “hotels amb personalitat”, “és un cotxe amb molta
personalitat”, de manera que ve a significar que es tracta d’un objecte únic, identificable i que destaca per
aquesta singularitat

 El terme “personalitat” també significa allò que ens identifica i ens fa ser diferents dels altres. Tot
individu te personalitat, perquè és allò que el distingeix. Hi ha tantes personalitats com persones

Aproximació etimològica a la personalitat

La etimologia del terme personalitat s’ha situat en el persa “phersu” , el grec “prosopon” i el llatí
“personalitas” Aquestes són les hipòtesis alternatives que es proposen sobre la procedència del terme
“persona”:

Del persa "phersu" o Del grec "prosopon"

Del llatí "personalitas"
dimoni/daimon Correspon a careta o
Expressa la essència o
Allò que l'experiència màscara que els actors feien
element més íntim de la
humana no pot controlar, servir per identificar-se en
persona quan deriva al
que fa la persona escena, tenia una funció
terme llatí
imprevisible social o pública

Podem observar que es passa de significar la màscara que revela el personatge en la funció pública (rol
social) fins a expressar l’essència o element més intern de la persona quan deriva al terme llatí de
personalitas

Què hi ha rere la màscara?

La personalitat és la màscara, els papers que la persona desenvolupa al llarg de la vida, equivalent a una
identitat social (aparença i superfície). Però el significat del terme “persona” va evolucionar lentament
vers una designació més abstracta, que es referia tant a l’aparença (la màscara) com a la persona que hi
ha sota (Allport, 1961). És a dir, conèixer la veritat profunda i oculta de les persones, en definitiva, el que
hi ha sota la màscara social

La essència i la màscara

Significa conèixer:

 La veritat profunda i oculta de les persones

 La imatge externa que mostra (identitat social)

El control, la màscara i la identitat

Avui també es pot pretendre cercar la uniformitat de la màscara, per ocultar la identitat personal, per defugir
del control dels governs i les empreses davant de la pèrdua de la privacitat i el reconeixement per
videovigilància

Essències i màscares

Com desenvoluparem més endavant, la Psicologia de la Personalitat actual parteix d’una voluntat de
conceptualitzar la personalitat com quelcom complexa, composada de múltiples fragmentacions. Segons el
context, actuem i presentem diferents identitats socials, sense perdre una identitat global

2. Terminologia relacionada amb la personalitat

Identitat: La identitat és l’element organitzador de la personalitat, que tendeix a la estabilitat i dona una
sensació de continuïtat al llarg del temps i suposa una identificació amb un conjunt de representacions
(Kernberg, 2007). La identitat és el principi d’organització conscient de la personalitat, condensa en ella
mateixa la experiència i la representació que la persona fa de sí mateixa. El concepte d’identitat està molt
vinculat amb els factors socials i culturals diferenciadors

 La identitat conté en un mateix moment, la continuïtat dels canvis

Temperament: Es refereix a la dimensió biofísica del subjecte. És la part biològicament determinada de la
personalitat (Millon i Everly (1996, p. 19). L’estudi de la personalitat ha anat molt vinculat des de la Grècia
Clàssica a l’estudi i desenvolupament del temperaments fonaments: sanguini, colèric, melancòlic i
flegmàtic

Caràcter: El caràcter és aquella part de la personalitat que s’origina de la interacció entre temperament i el
medi ambient. Conté expectatives i aprenentatge cultural en relació amb l’edat, ocupació. Terme d’origen
americà es refereix més als processos socials, ètics i morals del subjecte, i emfatitzen l’estabilitat en la
forma de ser de la persona

Estil de vida: Es refereix al conjunt de patrons de conducta que el subjecte desenvolupa i les conseqüències
que té per a ell, sobretot en l’àrea de la salut. Alfred Adler distingia quatre tipus d’estils de vida. Dominant,
depenent, evitatiu i social, avui vinculats a determinats trastorns de la personalitat, exceptuant el darrer que
seria el més saludable

Individu: Entenem per individu un exemplar concret d’una espècie qualsevol d’ésser viu. La individualitat
és una propietat que destaca i constitueixen la seva identitat. En la Psicologia de la Personalitat, en lloc de
parlar d’individu parlarem de persona

Organisme: L' organisme fa referència al conjunt de funcions física-biològiques de l’individu, mentre que
psiquisme a les funcions psicològiques. El terme organisme també connota parlar d’un nivell biològic per
diferenciar-se del psicològic

 Organisme constitució nivell biològic

 Psiquisme personalitat nivell psicològic

Constitució: Es tracta de captar la variabilitat individual en els aspectes morfològics i físics. Des de
l’antiguitat es va considerar que aquestes variacions morfològiques eren la base de les variacions
conductuals, psicològiques o socials. Es va formalitzar aquest terme i es va relacionar amb el temperament
i el caràcter. Entenem per constitució la dotació biològica d’un individu en els seus aspectes estàtics
(anatomia) i dinàmics (funcions hormonals)ç

 Adjectius : musculós, esquelètic, for

3. La psicologia de la personalitat com a ciència

Diversos psicòlegs han proposat la elaboració d’una psicologia científica de la personalitat. Un principi
bàsic de la ciència és que la personalitat pugui ser objecte d’estudi científic (Pervin, Cattell, Eysenck,…).
Pels psicòlegs científics la “personalitat”, La personalitat és un patró individual relativament estable de
pensaments, sentiments i conductes

La personalitat fa referència a les qualitats psicològiques que contribueixen al perdurable i distintiu patró
de sentiments, pensament i manera de conduir-se d’una persona (Cervone i Pervin, 2009, p. 8)

 Perdurable: coherent a través del temps i en diferents situacions

 Distintiu: característiques que difereixen d’una persona a la altra

La personalitat ens serveix per saber-nos i que els altres ho sàpiguen, que som diferents. També per re-
coneixer-nos i ser re-coneguts sempre amb la mateixa entitat, com la mateixa persona. Sense una certa
consistència situacional (transituacional) i estabilitat temporal no podem parlar de personalitat

La personalitat és ego-sintònica: Les nostres emocions, conductes i pensaments són ego-sintònics, són
reconeguts com a “nostres”, perquè estan en sintonia amb el nostre ser, ens aporten sentit de coherència i
continuïtat al llarg de la vida. La persona te una necessitat de sentir-se coherent, la experiència i percepció
de consistència permet una idea més senzilla d’un mateix i reduir la incertesa

Què és la personalitat? El supòsit bàsic és que processos i estructures de la personalitat poden ser objecte
d’estudi científic. Per a fer-ho les teories de la personalitat han de respondre a les següents preguntes: què
és la personalitat, com funciona, i quins són els factors que l’afecten. La personalitat és un tema tant
complexa que resulta difícil imaginar que una sola teoria podria ser suficient per explicar tot el que
necessitem saber sobre la conducta humana. A més totes ells tenen models teòrics diferents sobre la persona

La personalitat és un constructe: La personalitat no es pot observar, ja que és un constructe, és un

concepte (el concepte expressa una abstracció formada per la generalització a partir del particular) integrat
dins d’un marc o teoria científica. Aquests conceptes emmarcats dins d’unes teories, adquireixen el seu
valor científic i tenen sentit si s’utilitzen de forma precisa i exacta. La Psicologia pretén en general predir
el comportament de les persones a través d’una metodologia científica i el constructe que millor recull
aquest estudi és el de la Psicologia de la Personalitat

La personalitat és un constructe complex de caràcter molt general

Per posar un altre exemple psicològic de constructe, tindríem el de “motivació” , ja que són les seves
concepcions les que li atorguen valor de forma precisa i exacta a nivell científic. I adquireix una
funcionalitat diferent segons el marc teòric en que s’inclou. No existeix una definició compartida de la
personalitat

No hi ha un paradigma comú. Cada autor presenta la seva pròpia definició, i no és possible entendre
correctament una definició de la personalitat sense contextualitzar el marc cultural i social en el que sorgeix,
i l’autobiografia del seu autor

El concepte de personalitat ha anat variant al llarg de l’historia, des de posicions més filosòfiques i no
científiques en que es donava molta importància a les variables motivacionals, fins avui on es valoren
cada cop més els aspectes cognitius i socials

L’estudi científic de la personalitat és la continuïtat històrica de la tradició mèdicaclínica de l’estudi de

la constitució i del temperament, i de la tradició filosòfica-literària del caràcter. També cal considerar
que la majoria de les teories existents varen sorgir del camp clínic, i això vol dir des de la patologia més
que des de la normalitat. En l'actualitat l’estudi científic de la personalitat és un conjunt de 22 teories de la
personalitat

No hi ha una teoria única correcta, totes elles es complementen

Cada teoria capta una informació important sobre la naturalesa humana. Cada teoria conté una sèrie d’eines
que poden ser més o menys efectives per realitzar un estudi específic. Per aquest motiu és interesant
desenvolupar un pensament crític des del coneixement i la avaluació pròpies de cadascuna de les teories, i
conèixer la seva utilitat i aplicacions. Des d’un posicionament integratiu, l’existència de múltiples teories
s’ha de viure com quelcom positiu per a la Psicologia ja que complementen l’estudi d’un subjecte. La
diversitat pot permetre l’acceleració general d’una disciplina

Algunes definicions de personalitat

 La personalitat són les tendències estables d’una persona a comportar-se d’una determinada
manera en diferents situacions
 La personalitat és la relació que hom estableix amb un mateix i amb els altres

La personalitat engloba tots els aspectes de la persona, no només la manera de ser. Per exemple l’
intel·ligència o la motivació formen part de la personalitat

Definició de personalitat d’ Eysenck (1987 Una organització més o menys estable i duradora del
caràcter, temperament, intel·lecte i físic d’una persona que determina la seva adaptació única a l’ambient

 Caràcter va associat a voluntat aspectes ètics i morals

 Temperament és un sistema de comportament afectiu o emocional
 Intel·lecte, és el comportament cognitius
 Físic recull allò corporal i neuroendocrí
Aquesta definició remarca les característiques estables i duradores de l’individu. Per aquest motiu ha estat
criticada, sobretot des del conductisme el qual, com Thorndike accentuarien més la línia d’entendre els
comportaments estables i duradores, com a hàbits, més vinculats a associacions E-R. El conductisme no
s’ha interessat per la personalitat. Pels conductistes, la personalitat és considerada com un patró de
conductes que s’adquireixen a través dels processos de condicionament

Definició de Larsen i Buss (2005) La personalitat és el conjunt de trets psicològics i de mecanismes

dins de l’individu que són organitzats i relativament estables, i que influeixen en les seves interaccions i
adaptacions a l’ambient intrapsíquic, físic i social. (Larsen i Buss, 2005, p. 4)

Aquesta és una altra proposta de definició més actualitzada, que recull els elements essencials de la
personalitat. Elements que composen aquesta definició:

Trets psicològics: descriuen les característiques que ens distingeixen o ens fan semblants. Per exemple dir
que hom és tímid ens contraposa persones més desinhibides en l’àmbit social. En aquest sentit, els trets
descriuen les tendències promig d’una persona. Els trets ens ajuden a descriure i diferenciar a les persones,
també ens ajuden a entendre o explicar el comportament. I en darrer lloc, ajuden a predir el comportament

Dins de l’individu: vol dir que s’emfatitza que les fonts importants de la personalitat resideixen dins de
l’individu. Són disposicions estables al llarg del temps i consistents en diverses situacions

Intrapsíquic: vol dir dins de la ment. Els nostre record i les nostres experiències proporcionen un context
per entendre la nostra conducta

Organitzat: que no és tan sols una col·lecció d’elements

Relativament estables en el temps: sobretot durant la vida adulta, i en general són consistents al llarg de les
situacions. Un estat no és un tret. Dir que algú és propens (que passa sovint, amb freqüència) a la
impulsivitat és descriure un tret psicològic. No ho és si es tracta d’una situació puntual. Alguns psicòlegs
sostenen que la consistència al llarg de les situacions és dèbil (Mischel, 1968)

Influeixen: significa que els trets de la personalitat són forces que influeixen en la manera en que pensem,
actuem i sentim

4. Les teories de la personalitat

Una teoria de la personalitat ha de servir per:

 Organitzar la informació existent (proporciona una guia pels investigadors, organitza les troballes)
 Generar nou coneixement sobre temes importants
 Fer prediccions

Les teories científiques necessiten distingir-se de les pseudociències, a través d’un mètode científic i un
suport empíric confiable. Les teories, són provades per observacions sistemàtiques que poden ser repetides
per altres investigadors i que produeixen conclusions similars

Podríem classificar en sis els dominis del coneixement de la naturalesa humana:

 Els trets amb els que neix una persona (domini disposicional)
 Aspectes biològics (domini biològic)
 Conflictes de la pròpia ment de la persona (domini intrapsíquic)
 Pensaments, sentiments, desitjos, creences i altres experiències subjectives personals i privades
(domini cognitiu-experimental)
 Posicions socials, culturals i de gènere en el món (domini social i cultural)
 Ajustaments que la persona ha de fer davant dels reptes inevitables de la vida (domini d’adaptació)

L’assignatura psicologia de la personalitat està organitzada al voltant d’aquests sis dominis del
funcionament de la personalitat: disposicional, biològic, intrapsíquic, cognitiu-experimental, social i
cultural i d’adaptació. En cadascun d’aquest enfocaments s’inclourà les teories que es proposen en cada
domini, així com l’ investigació empírica realitzada, és a dir, l’ interacció entre teoria i la investigació de la
personalitat

Domini disposicional: Teories dels trets. Vol calcular de manera quantitativa i fiable les diferències
individuals

Domini Biològic o genètic: Els éssers humans són, abans que res conjunts de sistemes biològics i aquests
condicionen el comportament, el pensament i l’acció. Té que veure amb el domini general de la genètica
de la personalitat, la psicofisiologia de la personalitat (excitació cortical i els neurotransmissors) i l’evolució

Domini intrapsíquic: Tracta dels mecanismes mentals de la personalitat que no operen al nivell de la
consciència. Per exemple el psicoanàlisi que aborda l’instint, les forces i sexuals i agressives. Inclou també
els mecanismes de defensa com la repressió, la negació, la projecció. Psicoanàlisi: la ment com un sistema
energètic amb els impulsos biològics bàsics en conflicte amb les restriccions socials

Domini fenomenològic: Estan menys preocupats pels processos inconscients i més interessats per la
experiència conscient sobre el món que l’envolta. La persona es mou per necessitats biològiques però també
per motius d’autorealització, creixement personal i autosatisfacció. Posa èmfasi en el self

Domini cognitiu-experimental: Es centra en la cognició i l’experiència subjectiva com els pensaments

conscients, sentiments, creences i desitjos sobre un mateix i els altres. Aquesta experiència implica al jo i
l’autoconcepte. Aquests aspectes descriptius s’organitzen en com ens veiem a nosaltres mateixos, el nostre
autoconeixement, les imatges de jos passats i de jos futurs. La forma com ens avaluem a nosaltres mateixos,
per tant, la nostra autoestima. Un altre aspecte important de l’experiència subjectiva implica les nostres
emocions

Domini social i cultural: La personalitat afecta i és afectada pel context social i cultural. Els grups
difereixen entre sí. Cada cultura accepta i fomenta diferents formes de comportament. El fet de que siguem
introvertits afectarà al nombre d’amics que tindrem dins dels grups D’altra banda també és rellevant el sexe
en fomentar aquestes diferents conductes socials

Domini d’adaptació: Es refereix al fet que la personalitat desenvolupa una funció clau en la manera en
que afrontem, els adaptem i ens ajustem als dat-i-baixos dels fets de la nostra vida quotidiana. La
personalitat per exemple està relacionada amb aspectes de salut com la malaltia cardíaca

5. La personalitat és un procés dinàmic en interacció

Entenc la personalitat com un procés dinàmic dels diferents elements cognitius, emocionals i conductuals,
que interactuen dins d’un context històric, social i ecològic, modificant-se contínuament i mantenint una
relativa autonomia

Podem formular i comprendre la personalitat com un conjunt de dimensions i trets, però aquesta proposició
centrada únicament amb l’estructura comporta una visió massa consistent i estàtica, molt allunyada de la
realitat. Penso que els elements relativament estàtic i el dinàmic, són complementaris i transmeten a la
personalitat, malgrat la seva ambivalència, un valor procedimental actiu

D’altra banda, la personalitat no només explica les diferències individuals, sinó que explica sobretot
l’organització interna de la experiència i l’acció individual. És a dir, recull la interpretació i vivència
emocional de les experiències. Cal també tenir en consideració que la personalitat, a més de ser reactiva és
proactiva, els trets de la personalitat també trien els estímuls de l’ambient

Sovint hem posat més atenció al resultat que als processos que donen lloc a les conductes, descuidant
moltes vegades el context i la situació general de les conductes

 Quan entrem en contacte amb altres persones i tenim experiències noves, ens modifiquem

Et consideres la mateixa persona que fa deu o vint anys? ¿Tenia d’infant els mateixos trets de la personalitat
que ara? Segurament, siguis la mateixa persona en alguns aspectes, amb gustos i característiques similars
que en els anys de joventut; no obstant això, probablement has canviat. És probable que t'hagis tornat més
serè o que ara t’agradin coses que abans potser ni et cridaven l'atenció. Com i per què es transforma la
personalitat en el transcurs de la vida són aspectes que es continuen investigant. Més endavant abordarem
alguns d’aquests factors

La relativa estabilitat de la personalitat: entre la continuïtat i el canvi

La personalitat no exclou el canvi, ni tan sols en el temperament, encara que tingui una fonamentació
biològica. La consistència de la personalitat la generen els trets, però també factors externs com la professió,
factors econòmics, culturals, que fan que la conducta es mantingui al llarg del temps

La personalitat és un procés de transformació continuada al llarg de la vida. La majoria de les persones

canviem en el transcurs de la nostra vida, aquests canvis són oscil·lacions de la personalitat (Specht, 2017).
Durant la infància les diferències individuals tenen una baixa continuïtat, tendeixen a mostrar-se més
estables durant l’adolescència, i augmenta gradualment la seva estabilitat fins a l’edat adulta. Fins als 16
anys que no està totalment constituïda la personalitat, i es modifica poc a partir dels 30-40 anys (Soler i
Pascual, 2017). L'estudi longitudinal de la personalitat a través dels anomenats «cinc grans» suggereix que
els majors canvis esdevenen abans de l'edat de 30 anys, però també més enllà dels 70 anys (Geist i Leitner,
2021)

 Les persones canviem al llarg de la nostra vida degut a la maduració biològica, les exigències de
l’entorn i les experiències personals

Les persones canviem al llarg de la nostra vida degut a la maduració biològica, les exigències de l’entorn i
les experiències personals. Després d’una estada formativa en un altre país, els estudiants es reconeixen
més oberts a les experiències, més sociables i amb una major percepció d’autoeficàcia

Tot seguit anem a descriure alguns d’aquests factors 17 que poden modificar la nostra personalitat, com
exercir el poder, la professió, o la intensitat dels esdeveniments vitals

El poder i la personalitat

Exercir de polític o tenir un rol empresarial amb poder reconegut, pot modificar la manera de ser? Alguns
estudis van en aquest sentit perquè assumir un determinat paper social modifica les expectatives, les quals
influeixen en la formació del nostre autoconcepte. Ja sigui en l’àmbit polític o empresarial sovint les
persones que ocupen un alt càrrec durant un temps perllongat canvien la manera de pensar i de comportarse.
Alguns d’ells sobreestimen la seva capacitat i ignoren els punts de vista d’altres persones. Alguns polítics
fan servir el poder en benefici propi (Sturm, 2014)

 El poder ens transforma et porta a percebre el que t’envolta d’una altra manera

El poder ens permet veure el món d’una altra manera. Ens fa ser un altre. Quan s’ocupen posicions inferiors
dins d’una estructura organitzativa, s’és més aviat preventiu per evitar sancions. Els que ocupen llocs
elevats busquen la recompensa. Perceben el que els envolta d’una altra manera

El treball modifica i construeix la personalitat

La tasca professional que realitzem pot construir la nostra personalitat? Creieu que la professió que heu
escollit contribuirà a configurar d’alguna manera determinada, la vostra personalitat? La vida laboral d'una
persona influeix la seva personalitat. Tots els trets centrals de la personalitat es veuen afectats. L'inici i el
final de la vida laboral influeixen en els trets de la personalitat que són rellevants en el treball

Una carrera professional que comença i que acaba amb la jubilació, deixen empremta en la personalitat.
Segons Eva Asselmann i Jule Specht, els joves adults es varen tornar més responsables, amables i
extravertits quan varen obtenir la seva primera feina. L'amabilitat va seguir augmentant durant els tres
primers anys de treball. Mentre que la responsabilitat, en canvi, va assolir un màxim ja a l'inici de la vida
laboral i va acabar disminuint després de la jubilació. En les persones que es van jubilar, la consciència va
ser menor durant i després del primer any de jubilació que abans Aquest últim fenomen es coneix com
l’efecte de “la Dolce Vita”
  Es pot concloure que l’inici de la vida laboral pot afavorir la maduració de la personalitat i que la
jubilació pot afavorir la “relaxació” de la personalitat

Entre els 20 i els 40 augmentava considerablement la responsabilitat. També la amabilitat i la cordialitat

augmentava amb el pas del temps. En canvi disminuïa l’obertura a noves experiències en les persones grans,
i augmentava la amabilitat. En resum, la responsabilitat augmenta de forma global al accedir al món laboral,
i decau amb la jubilació

Els trets de la personalitat en la orientació professional

Les persones amb menys amabilitat, neurotisme i obertura a l'experiència durant el batxillerat eren més
propenses a entrar a l'exèrcit després de graduar-se. A l’entrenament militar estava associat a canvis de
personalitat. En comparació amb un grup de control, els reclutes militars tenien nivells més baixos
d’agradabilitat després de l’entrenament. Aquests nivells van persistir cinc anys després de la formació,
fins i tot després que els participants van entrar a la universitat o al mercat laboral

 Identificació experiències vitals associades a canvis en els trets de personalitat

La importància dels esdeveniments vitals (fets de vida)

Valorem la importància de la genètica, però sobretot la dels esdeveniments vitals. Les diferències
individuals en el desenvolupament de la personalitat s’associen a transicions vitals i experiències de vida
individuals. Els trets de personalitat no només determinen l'èxit professional, sinó que l'èxit en el treball
també pot canviar la personalitat

Es pot aprendre la personalitat?

Entre els 20 i els 40 augmentava considerablement la responsabilitat. També la amabilitat i la cordialitat

augmentava amb el pas del temps. En canvi disminuïa l’obertura a noves experiències en les persones grans,
i augmentava la amabilitat

6. Mètodes d’estudi de la personalitat

L’estudi de la personalitat ha tingut dos enfocaments bàsics: l’idiogràfic i el nomotètic. Gordon Alport
(1937) va introduir aquesta diferenciació per indicar un estudi centrat en la persona real i concreta; i un
altre per indicar l’organització de la personalitat en general en el que es vol comprendre com funcionen les
persones en general. Per emmarcar aquests dos mètodes, ens va bé situar-nos de manera modesta, que tots
plegats som força semblants, encara que a vegades ens costi reconèixer-ho

Tot ésser humà és en cert sentit:

 Com tots els altres (universals)

 Com algunes altres (particulars)
 Com cap altre, cap persona és igual a una altra (únics)

Això té com a conseqüència que el camp de la personalitat s’ocupi de tres temes:

 Els universals humans

 Les diferències individuals
 La unicitat individual

Implicacions en cada nivell d’anàlisi:

Naturalesa humana: Els trets i mecanismes de la personalitat són típics de la nostra espècie i les té tothom.
Per exemple tothom té habilitats lingüístiques, desig de viure i de pertànyer a un grup social. Es tracta de
recerques nomotètiques. Al estudiar els universals ens demanem: què tenim en comú en la manera de ser
totes les persones?

Diferències individuals i de grup: Al estudiar les diferències entre les persones ens demanem: Com difereix
la gent una de la altra? Algunes persones són extravertides i d’altres introvertides. Aquestes són dimensions
de diferències individuals, formes en les que cada persona és com algunes altres persones. També s’estudien
grups de persones, per exemple comportaments específics pel grup d’adolescents o dels homes o de les
dones. Per exemple els homes exhibeixen en totes les cultures més violència en la societat

Éssers únics: Pel que fa a la unicitat ens demanem: Com es pot explicar la singularitat de la persona
individual de manera científica? No hi ha dos individus idèntics. L ‘investigació idiogràfica (que significa
literalment “la descripció d’un”) de manera regular es centra en un sol subjecte, tractant d’observar principis
generals que es manifesten en una sola persona. Per exemple entendre una persona dins de la seva història
de vida

En síntesi, som iguals, però també som diferents. La Psicologia de la Personalitat estudia els universals de
la naturalesa humana i l’explicació de les diferències individuals. Totes les persones som úniques, però
podem trobar aspectes comuns. La Psicologia de la personalitat tindrà un caràcter idiogràfic, però també
nomotètic

Conèixer la persona en la seva totalitat

Conèixer la persona en la seva totalitat La noció de personalitat en el seu sentit exhaustiu inclou tots els
aspectes de la persona: la seva vida mental, experiències emocionals i la seva conducta social. Volen
conèixer a la persona en la seva totalitat

El mètode clínic

El mètode clínic de l’estudi de la personalitat consisteix en l’estudi global i directe de la personalitat del
subjecte, a través de la entrevista psicològica, la història de vida o bé la observació directa de les seves
conductes. Els primers estudis de la personalitat varen ser clínics, des de la psicopatologia. En aquests
moments es fan també des de la normalitat

7. La personalitat és un concepte històric i cultural

La concepció de la personalitat està influenciada per factors personals, per l’època històrica i per les
característiques culturals dels membres d’una societat. Els moments històrics, les èpoques, marquen a les
persones que els ha tocat viure-les, així com també les condicions materials i socials que comporten

L’ antropòleg i sociòleg Marcel Mauss, nebot del prestigiós sociòleg francès Emile Durkheim, exposa que
el concepte de persona com un jo individualitzat no és una idea innata o primordial, sinó que és una noció
que ha tingut un desenvolupament històric i cultural. Mauss es va donar compte que el concepte del jo era
diferent segons la societat que estudiava i que a les cultures diferents de les nostres, no se’ls pot aplicar el
paradigma occidental. Per tant no es podia separar la noció del jo de la societat

Conceptes com íntim, jo, ego i persona no sempre han estat tant universals com avui, ni havien establert les
bases de qui som, i com actuem. Els membres d’algunes cultures trobarien estranya la nostra idea que la
conducta té l’origen en la personalitat. Dirien que és el resultat del guiatge diví

 Cada temps té la seva persona: la personalitat és sócio-històrica No es pot comprendre la

personalitat al marge de la història, perquè aquesta configura un sistema d’idees i creences, de
patrons conductuals i estils emocionals que configuren la personalitat en cada moment

En l’actualitat, la concepció del jo individual està molt present en tota la cultura d’Occident, però no sempre
ha estat així. Tot seguit es descriu l’evolució història en la concepció del jo

Amb el Renaixement va néixer l’humanisme i la consideració de l’home com el centre de la pròpia acció,
el jo singular. En aquest moment històric, contraposat a l’època medieval, es varen separar les conductes
públic i privades. L’individu va passar a perdre espontaneïtat i a regular les seves emocions (Elías, 1989)

Durant la Reforma, més enllà de ser un moviment religiós, es va accentuar el procés d’individuació.
L’home es va convertir en amo i senyor de la seva pròpia vida. Va ser el principi de la consciència i la
introspecció com a centre de la conducta. Va agafar valor la voluntat personal. L’home com a objecte de
coneixement és un producte de la Il·lustració. Es pretenia aplicar el mètode de les ciències exactes al
coneixement de l’home. Pensar-se a un mateix com a subjecte amb dret a la felicitat. En aquell moment va
néixer l’expressió de la interioritat

El jo des de la concepció romàntica a la postmoderna

El Romanticisme és el darrer pas per a una concepció i vivència de l’home contemporani. Des de la
perspectiva romàntica l’home es vist com una subjectivitat. Hem heretat sobretot una visió romàntica del
jo, la del segle XIX, en la que s’atribueix a cada individu una essència, una manera de ser autèntica i sincera
que es projecten en els trets de la personalitat

Lyons (1978) ha situat l’aparició substancial del jo, com una vivència i centre de referència primària de
l’experiència, com un producte del pensament de finals del segle XVIII. Abans d’aquesta data,
probablement les persones eren conceptualitzades amb categories més generals, com a membres d’una
professió, relació, classe, etc

En la concepció romàntica del jo es va crear un nou objecte d’estudi: el de la interioritat oculta que es
trobava amagada per sota de la capa superficial conscient (Eltner, 1971), en la que es donava un valor molt
rellevant a l’expressió (emocional) al permetre donar veu a les profunditats del ser

 Els romàntics consideraven les emocions com la veritat de cada persona, la seva dimensió més
genuïna, perquè s’escapen de la nostra voluntat

L’atenció al detall era substituïda per l’expressió del contingut emocional. L’essència no residia en el tema,
sinó en el que suggerien els seus personatges. Allò substancial era allò latent, les profunditats interiors. En
l’art romàntic tenia especial rellevància la presència de l’ocult, que transcendia els sentits

El romanticisme és sobretot una actitud i una sensibilitat davant de la vida, la intensitat dels sentiments. El
romanticisme aporta a la vivència de l’home contemporani la consciència de la seva subjectivitat

Més tard Freud donaria forma als riscos i perills de l’inconscient. La força impulsora de la conducta estava
situada més enllà de la consciència. La idea era que existia una veritat respecte a les persones i que
convenia aclarir-la

 Que hi ha quelcom reprimit en les persones és una definició romàntica de la persona

Els exemples clàssics dels models romàntics en psicoteràpia són la psicoanàlisi (tendència innata i essència)
i les teràpies humanistes (visió transcendent de la persona). Per Gergen (2018) gran part de la concepció
contemporània del jo te el seu origen en el període romàntic. És un vocabulari relacionat amb la profunditat
i en la importància de l’individu. La Idea romàntica del jo la trobem avui en els llibres d’autoajuda, els
quals prediquen buscar i trobar l’essència

 El que ens ajuda de debò és transcendir aquesta mateixa identitat per retrobar-nos amb aquell qui
som en realitat” (Alonso, 2011, p. 74)
 Un jo únic és un enfocament individualista, idealista i romàntic

El món està dins nostre

Com hem comentat, l’individualisme expressiu del romanticisme va contribuir al culte i cultiu del món
interior. Però aquesta distinció dins/fora, interior/exterior, ment/món es avui difícil de mantenir i es vol
superar aquesta diferenciació és confusa i enganyosa

El pas de la cultura moderna a la postmoderna4 ha suposat mostrar interès pels aspectes de la interacció
social i la cultura, que conformen el nostre sentit d’identitat. Ja no interessa transcendir i allò essencial, sinó
allò observable i contrastable empíricament. El constructivisme forma part ja de la pretesa postmodernitat,
transformant de manera dràstica la concepció tradicional del self. Aquestes en són algunes paraules
associades a aquest enfocament:

 Relativisme // Ambivalència // Pluralisme // Realitat-ficció // Complexitat // Realitat Virtual

Penso que com a psicòlegs, ens és necessari conèixer què diuen els sociòlegs de l’estat històric que vivim,
això ens pot ajudar a comprendre els efectes socials en els psicològics. Per a Gergen (1991), les tecnologies
de la saturació social (Internet, xarxes socials, massmedia, telefonia mòbil,...) han fet desaparèixer la
distinció entre realitat i ficció

Vivim unes realitats socialment construïdes formades per un conglomerat d’imatges i interpretacions que
ens predisposen a un estat continuat de construcció i reconstrucció, en que la realitat i la ficció es dissolen.
La veritat sembla ser una qüestió emocional i de perspectives, producte dels intercanvis i consensos socials

Davant d’aquesta colonització digital el self no es queda passiu ha d’assimilar aquesta massificació
d’imatges i d’informació que l’estimula i el satura alhora; una situació que el supera i es fa difícil d’assumir
i interioritzar. Amb tot això la persona ha d’anar assumir una dispersió de rols socials, i tots ells amb
exigència i a vegades de forma inconsistent, conduint inevitablement a un estat de fragmentació. El self
integrat, coherent i consistent deixa de ser-ho des de la perspectiva postmoderna

 Excés d’estimulació Saturació social

S’imposa una sensació de transitorietat, desordre i caos. Aquesta crisi constant del jo alimenta una incertesa
sobre la continuïtat i consistència del jo (Gauchet, 2004, p. 257)

Eternitat de l’instant: passat i futur no existeixen

Les persones estem desconnectades

Els canvis continuats impedeixen la creació de relacions privilegiades i íntimes dels uns amb els altres, i
aïllen a les persones. Avui el vincle social no és una exigència moral, sinó que és una variable ambiental
en que la majoria de les relacions no exigeixen compromís (Bretón, 2016, p.13)

L’individu contemporani, més que vinculat, està connectat, es comunica cada vegada més, però es troba
amb els altres cada vegada menys (Breton, 2009, p. 44) i de fet prefereix les relacions superficials que
comencen i acaben segons la seva voluntat. El vincle amb l’altre s’ha tornat quelcom opcional. La majoria
de les relacions no exigeixen compromís. Bretón (2016) aconsella caminar, desaparèixer, tornar-se anònim,
sense obligacions d’identitat

 Si privilegiem a través de les TIC els missatges senzills, superficials, emocionals i ràpids, llavors
ens serà més difícil transmetre o entendre realitats o sentiments complexes

8. La psicologia cultural de la personalitat

No existeix una naturalesa humana independent de la cultura. L’estudi de les relacions entre cultura i
personalitat ja varen ser tractades per Allport (1943). Com hem comentat, el concepte de personalitat
difereix en les cultures. Però sovint ha estat estudiada de manera etnocèntrica a partir de models occidentals.
Aquesta actitud considera que la humanitat acaba en la frontera de la pròpia cultura

L’estudi transcultural de la personalitat ha portat a estudiar les diferències entre les cultures a través de
diferents variables: individualitat, creences, normes, rols, valors, etc. Harry Triandis (1989) un dels autors
més importants en el camp de la psicologia transcultural ha distingit dos tipus principals de cultures:
col·lectivistes i individualistes. Tot seguit anem a observar que mentre que en unes cultures l’individu és
vist com un subjecte singular, en altres és vist com una interdependència

Desenvolupar el concepte de personalitat té especial sentit fer-ho dins de les cultures occidentals perquè
aquestes cultures concedeixen una gran importància a la autonomia, a prendre decisions pròpies i ser
independent, a distingir-se els uns dels altres. Mentre que en les cultures asiàtiques, les persones es veuen
com formant part d’una comunitat, i acostumen a reprimir les emocions que posen en perill d’harmonia
social. Els objectius propis s’assoleixen en aquest estar bé amb els altres, reconeixent la interdependència.
La holística d’Orient que ignora l’individu, el subordina a la totalitat social (Mari, 2016, p. 81). La
concepció xinesa de la personalitat està íntimament relacionada amb les característiques pròpies d’una
determinada família
  Cultura Occidental: individualisme (Europa, EEUU) Es centren en els seus propis objectius i
en potenciar els trets de la personalitat que porten a assolir-los
 Cultura Oriental: Interconnexió (Japó, Xina, Corea). Autocontrol emocional. No es promou
l’expressió de les emocions en les cultures de l’Àsia Oriental

Les creences que les cultures configuren sobre el món i el seu ordre tenen efectes en la conducta i la
personalitat del subjectes així com també en la seva activitat cerebral

Diferent activitat cerebral

Les diferències culturals també es poden observar en la diferent activitat cerebral a través de la ressonància
magnètica (Ma et al., 2014). Les persones d’Àsia Oriental presentaven una major activitat neuronal en les
regions cerebrals que s’ocupaven dels estímuls socials i en les que participen en l’autocontrol i la regulació
dels sentiments. En les cultures occidentals es va detectar una activitat més intensa en les àrees cerebrals
més vinculades a la consciència d’un mateix

Cultures que censuren la individualitat: A l’Afganistan, en la “cultura” talibana, que malauradament ara
torna, es prohibeixen les representacions i el retrat fotogràfic perquè a través d’elles la persona pren
consciència de la seva individualitat. Per la societat afgana la identitat d’una persona es defineix i es
reconeix per la seva pertinença a una família o tribu

Mitologia Xinesa i la personalitat: En la mitologia xinesa el zodíac es composa d’un cicle de dotze signes
animals, i els trets personals i de comportament d’una persona estan associats amb l’animal que representa
el seu any de naixement

Aborígens australians: En la cultura dels aborígens australians, cadascú dels seus membres rep un nom al
nàixer però el perd quan creix. Llavors es tria un sobrenom més apropiat per a sí mateix. És d’esperar que
el nom de cada persona canviarà vàries vegades durant la seva vida a mesura que la seva saviesa, la seva
creativitat i els seus objectius es defineixin amb més claredat al transcórrer el temps (Morgan 2011, p. 61)

Cultura i pensament Les normes i els valors específics d’una cultura repercuteixen en la manera de
percebre i d’actuar

 Cultures independents: pensament més analític

 Cultures interdependents: pensament holístic, contextual

Sensibilització per les normes culturals

Al comparar nacions individualistes i col·lectivistes (Estats Units davant Japó) es varen trobar predictors
culturals sobre el comportament ambiental. Per als participants japonesos, les normes percebudes sobre el
comportament ambiental preveuen una major actitud preventiva ambiental. Per facilitar la sostenibilitat
entre els països, caldria entendre de quina manera la cultura determina quins factors psicològics impulsen
l’acció humana (Kimin et al. 2016). La comprensió cultural ens pot ajudar a entendre millor cada país fa
front al greu problema mediambiental global

La pressió de les Xarxes Socials ens fa ser diferents

En l’actualitat es constat un increment en els joves una obsessió per la perfecció degut a unes expectatives
més elevades i por a cometre errors (Curran & Hill, 2017). La sensació de pressió social ha augmentat en
un 33%. Es situa com a causa, a les Xarxes Socials que estableix una comparació continuada amb els altres,
una competitivitat dels centres acadèmics i les famílies

També ha augmentat el narcisisme en les darrers dècades. És el culte modern a la autoadmiració i

autoafirmació que podem observar en l’Instagram. Les característiques valorades per la societat occidental
actual, com la competitivitat, el consum i el culte a la riquesa i a la bellesa, han fomentat en gran mesura el
tret narcisista de la personalitat (Twenge & Foster, 2008)

Si voleu ampliar informació sobre aquests aspectes en que es posa èmfasi en la influència de la cultura en
la nostra personalitat, existeix dins de la psicologia una disciplina anomenada la psicologia cultural, que
és un àmbit de la psicologia que s'encarrega d'estudiar la manera en què els elements culturals influeixen
en el comportament, els costums i la percepció de grups de persones. És a dir, examina el context en què
viuen les persones per trobar-hi causes que els individus tendeixin a actuar d'una manera i no d'una altra

9. El concepte postmodern del self: el jo múltiple

En la nostra societat complexa, postmoderna, el subjecte està fragmentat, descentralitzat, perquè

contínuament està mutant, en perpètua mobilitat i amb una identitat fluïda (Robert Jay Lifton, 1999). Fins
i tot les relacions més íntimes han perdut el seu caràcter de durabilitat. Com diria el sociòleg Zygmunt
Bauman, ens trobem dins d’una modernitat líquida, un món de superfície, sense profunditat

Més que trobar-nos amb una sola identitat, la persona actual es caracteritza per un grup d’identitats
sectorials (Jameson, 2002) en que s’ha fet evident la multiplicitat del jo, és a dir, interpretar i desenvolupar
diferents personatges com estratègia adaptativa

 El self recull la nostra manera de comprendre qui som i per què estem-en-el-món

Avui estan amenaçades totes les premisses tradicionals sobre la naturalesa de la identitat de l’ésser humà.
Sorgeixen noves concepcions postmodernes de la identitat que afecten a les formes de conduir-se i de
relacionar-se amb les altres persones

 Amb aquest enfocament es posa èmfasi en la importància de les relacions socials que establim, la
qual predisposa una forma d’estar en el món

Tot seguit exposarem una conceptualització del self, a partir de la visió que aporta el psicòleg social
Kenneth Gergen (2018) a través del que ell anomena el “jo saturat” . L’aparició de les identitats múltiples
postulades per Gergen no és nou. Ja Donald Winnicott parlava del false self o el psiquiatre Ronald David
Laing amb el divided self

Gergen (2018) defensa la tesi de que l’increment brutal dels estímuls socials, propers a l’estat de saturació,
és el que ha assentat les bases dels canvis en la nostra experiència quotidiana. Per ell avui és difícil poder
establir generalitzacions estables i precises sobre com ens comportem així com assumir una posició
coherent des del punt de vista racional. La vida quotidiana s’ha convertit un mar d’exigències i alhora de
dubtes sobre un mateix

Com a conseqüència de la multiplicitat accelerada de relacions que es produeixen, en resulta una

fragmentació de les conceptualitzacions del jo. Amb aquesta varietat de rols que desenvolupem, el jo
autèntic s’ha esfumat, ja no és reconeixible. El jo saturat deixa de ser un jo únic i passa a ser múltiple
dins d’una concepció del jo fluctuant

El jo passa a ser entès com el resultat de la construcció social, el jo en relació, i per tant la multiplicitat del
ser en la interacció de diferents ambients socials. La persona desenvolupa en els altres impressions per
assolir els seus objectius. Abandonant la pretensió de sinceritat, es tracta d’una visió estratègica de la
personalitat, que s’adapta amb rapidesa a les exigències mutables de les situacions

Del jo ocult al jo relacional

El segle XX resol el desafiament de conèixer-se un mateix, suprimeix la preocupació romàntica per

l’interior ocult i ho reemplaça per un jo relacional. El jo s’esfuma en un estat de relació amb els altres,
interdependent, vinculat amb les relacions en les que la persona es troba immers. Les Xarxes socials són
actors actius per accelerar aquesta multiplicitat del seu jo. Alternem constantment contactes i versions
presencials i virtuals, sent totes elles reals

En el món postmodern no hi ha essència individual a la que adherir-se o ser-ne fidel. Sorgeix una nova
realitat, la de la relació. El nostre comportament, els nostres esquemes mentals i els nostres sentiments
canvien segons amb qui estem, què estem fent i per què. La multiplicació de perspectives desdibuixa els
límits. Les realitats plurals generen un estat de fusió i indeterminació
  Som la manifestació de les relacions. Cada versió del jo és producte d’una relació determinada,
creada entre un mateix i els altres. Fragments dels altres, cúmuls de possibilitats

Ara els compromisos són transitoris, Ja no es dona una relació profunda, es cerca l’actuació eficaç, un
utilitarisme: ens preguntem per les pèrduesi els guanys dels nostres actes i el seu valor funcional, la seva
acció instrumental. Com mitjans per un fi. No hi ha una expressió autèntica de jo, l’individu es construeix
dins d’una pauta de relació: soc sincer dins d’un estat de relació. Millers de relacions fragmentades. No
cal una coherència persona de la identitat, una continuïtat al llarg del temps. Pel postmodern la vida es torna
més expressiva i rica si es suspenen les demandes de coherència personal

Flexibilitat conductual

Es tracta probablement de saber actuar en funció de les exigències de la situació, deixant de banda les propis
paràmetres interns per a l’acció o les pròpies conviccions. Tot plegat tindria com hem comentat, un to de
practicitat, gens d’idealisme, per adaptar-se a cada moment i situació. Es tractaria de mostrar-se extravertit
o introvertit en cada cas, quan la situació ho exigeixi. Això donaria un to de flexibilitat conductual. No és
tant important ser sincer. Queda en dubte que vol dir enganyar, mentir, ser sincer? L’important és
l’adaptació

 Especificitat situacional en el nostre comportament Som moltes persones alhora: multiplicitats de

jos. Avui es perd la essència del jo

Com les TIC ens han modificat

Les tecnologies han modificat i alterat l’organització de la psicologia personal (Martin Murcia, 2006). Està
emergent una personalitat tecnològica caracteritzada per la mediació de la tecnologia en la satisfacció de
necessitats i en l’organització de les nostres conductes. S’estan modificant les formes d’interacció i amb
elles les formes de sentir i de viure. A través d’Internet es multipliquen les maneres de comunicar-se i
d’estar connectats. Anem de finestra en finestra, d’un link a un altre. El jo serien finestres juxtaposades
(Moreno, 2007, p. 330). La comunicació per mitjà l’ordinador i el mòbil són avui un lloc per construir i
reconstruir la pròpia identitat

Fins ara hem conceptualitzat la complexitat quotidiana que viu el self, a través self saturat, com un conjunt
d’identitats diferents depenent de les relacions socials que ha d’establir, i per tant constituït per identitats
múltiples, sense ser entesa com una psicopatologia. Però avui, els trastorns dissociatius recullen en el DSM-
5 els trastorns trastorns psicopatològics de la identitat, i que amb anterioritat s’anomenava Personalitat
Múltiple

Els trastorns dissociatius

La patologia dissociativa acostuma a anar acompanyada de la pèrdua completa o parcial de la consciència,

de la memòria o d’alteracions perceptives

 Despersonalització: la persona sent com irreal la seva pròpia experiència

Es considera quan existeixen dos o més identitats que controlen el comportament de la persona, on apareix
cada personalitat en moments diferents, cadascuna d’elles amb un patró propi i constant, cadascuna amb la
seva forma de percebre, de relacionar-se i d’entendre l’entorn i a si mateix

El trànsit d’una a una altra és sobtat i sol coincidir amb un factor d’estrès. Produeix amnèsia asimètrica,
que consisteix en la incapacitat de recordar informació personal rellevant sobre alguna de les altres
identitats, les quals poden estar jerarquitzades. Es tracta d’un trastorn greu amb caràcter crònic. El TID
s’instaura en l’adolescència, encara que contínua i s’expressa durant l’edat adulta, és més comú en dones
(Davey, 2014; Robles, 2011)

Resum concepte postmodern del self

 Es rebutja la idea que un ésser humà té un sol jo unificat. Som moltes persones alhora
 Fragmentat, descentralitzat i múltiple (plural)
  Identitat canviant, fluïda, líquida
 Cultural, social i contextual
 Saturada (discursos exigents contradictoris, en conflicte)
 La pantalla digital és el mediador de la construcció del jo
 Contràriament a l'expressió psicològica popular, "fals jo", aquestes presentacions d'un mateix, són
part de nosaltres, no són falsos

10. Existeix el jo vertader?

Fins ara hem desenvolupat la concepció de que en el món actual que ens toca viure la personalitat està
composada per múltiples jos, i això és un fenomen psicològic normal. Dins d’aquest enfocament s’ha
criticat la opció de pensar que hi ha un jo autèntic, perquè en realitat n’hi ha de diversos. Tot seguit
abordarem una alta visió de valorar-lo com un element que pot aportar benestar

Ens diuen que l’important és connectar amb nosaltres mateixos, en ser qui som. Què significa ser autèntic
o genuí, i com es mesura? Existeix un jo fals que no formi part de nosaltres?

És difícil, conèixer-se realment el propi jo, o és possible que el jo veritable ni tan sols existeixi. A més, les
troballes empíriques suggereixen que els informes d’autenticitat solen estar contaminats per un
comportament valenciat positivament (percepció positiva del comportament), cosa que pot minar encara
més la validesa de les mesures d’autenticitat (Katrina et al. 2016). És a dir, inferim que les nostres accions
considerades positives són més autèntiques

El veritable jo es percep com a positiu i moral

Les persones però, som complexes, multifacètiques i sovint ambivalents, en contraposició a un jo unitari ni
vertader. Associem el jo vertader amb aspectes d’un mateix que ens fan sentir com que tenim el millor a
nosaltres, o també per mantenir la imatge favorable dels altres (ell no ho hagués fet mai, no acostuma a ser
així,....). En aquestes descripcions del jo hi trobem qualitats positives, com l’ honestedat, generositat i
bondat. En general associem i jutgem les conductes positives com més autentiques que les negatives, i
freqüentment descuidem els descriptors negatius. Dos estudis van provar si les persones esbiaixaven per
inferir que les seves accions positives són més autèntiques que les seves accions negatives (Katrina et al.
2016)

És a dir, tendim a sentir-nos més autèntics quan actuem segons els canons socials o experimentem el mateix
que els altres. Sembla que el jo vertader estigui més vinculat a com desitgem que ens vegin, i gaudir de la
nostra reputació desitjada. En resum, el veritable jo es percep com a positiu i moral (Strohminger et al.
2017)

Sentir-se en contacte amb el propi jo pot ser útil per generar benestar, per seguir vivint segons l’ideal d’una
bona vida que s’orienta cap a patrons saludables d’autenticitat: em projecto per poder canviar cap a un jo
millor

Quan les persones es senten més autèntiques i s’assemblen més al seu jo ideal es troben millor. Els
sentiments subjectius d’autenticitat contribueixen de manera important al benestar (Rivera et al. 2019). És
com una auto-guia, que actua de punt de referència per avaluar si un mateix està a l’alçada d’un valor
cultural compartit del que significa viure una bona vida

 L’autenticitat comporta autonomia i congruència i està relacionat amb el benestar subjectiu (Ryan)

Per acabar: Penso que malgrat que la nostra manera de ser tendeix a una sèrie de patrons en forma d’hàbits
de comportament, esquemes mentals, i afrontament emocional més o menys estable, som en realitat un
procés continuat canviant. Perquè quan entrem en contacte amb persones i experiències noves, ens
modifiquem. La nostra personalitat no és una entitat estable, sinó dinàmica i canviant. En part depenem de
les condicions i circumstàncies que hem de viure. Quelcom surt i entra de la nostra consciència i
inconsciència al llarg del dia
La nostra ment te la tendència a valorar les nostres experiències de vida en categories i esquemes per ajudar-
nos a establir sentit. Aquestes etiquetes o constructes classifiquen el que sentim, pensem i veiem. Però
potser això no és ben bé el reflex de la nostra experiència directa. En part de forma no conscient, tot flueix
constantment, interconnectat, i no aïllat

Tema 2: Avaluació de la personalitat, mesura i dissenys d’investigació

1. Introducció

Des de la època de la civilització grega s’ha volgut conèixer a les persones més enllà de la simple
observació. Per aquest motiu s’han desenvolupat diferents instruments per descobrir que hi ha rere la
màscara, és a dir, accedir a la identitat secreta de l’altre, a la “vertadera personalitat”. Alguns dels
instruments emprats han estat pura especulació, eines pseudocientífiques, mentre que d’altres tenen un valor
empíric i científic. A finals del segle XIX i principis del XX és quan trobem els inicis de la psicologia com
a ciència i també l’estudi científic de la personalitat. Un moment en que s’inicien les tres tradicions
d’investigació de la personalitat: la clínica, la correlacional i la experimental

Test Eneagrama: tenen validesa aquests 9 eneatipus?

En aquest tema veure’m l’esforç històric i l’evolució d’aquests procediments. Des de elements objectius
observacionals, projectius, conductuals, psicomètrics o a través dels actuals algoritmes del Big Data. El
terme avaluació de la personalitat s’utilitza generalment per fer referència als esforços per mesurar aspectes
de la personalitat dels individus a fi de prendre una decisió aplicada i pràctica per a la selecció de personal,
pel tractament clínic, o bé per fer recerca

Cal també tenir en consideració que la perspectiva teòrica des del que s’observa la personalitat condiciona
els diferents mètodes d’avaluació. Cada teoria utilitza diferents unitats d’anàlisi. No hi ha un acord comú
entre els psicòlegs de la personalitat sobre el tipus variables a ser mesurades ni tampoc en com fer-ho.
Sovint molta de la informació de la personalitat prové dels qüestionaris d’atoregistre i l’entrevista
psicològica, però com veurem, cada instrument té limitacions. La avaluació de la personalitat no pot
restringir-se a la avaluació a través d’un sol instrument, per exemple realitzar només tests de la personalitat,
sinó que ha de basar-se en incloure unitats cognitives, conductuals i emocionals

Tot seguit es relaciona el tipus d’instrument d’avaluació amb la seva teoria:

 2. La descripció no científica de la personalitat

La fisiognomia i la frenologia: l’estudi de la personalitat a través del crani i el rostre

Un dels sistemes més antics per estudiar la personalitat de forma pseudocientífica ha estat la fisiognomia,
que consisteix en buscar els indicadors de la personalitat en la configuració del rostre. En el segle XVII,
Marin Cureu va escriure diversos tractats, i entre ells, obres sobre fisiognomia. Mantenia que l’ordre intern
del cos es podia reflectir en l’aparença física (Duran, 2015, p. 74)1, recollint la idea de que la cara de la
persona la persona transmet la seva ànima més secreta

 La Fisiognomia és una pseudociència basada en l'estudi de la cara i dels trets facials per determinar
les característiques d'una persona (personalitat, caràcter o moral)

Aquesta pràctica es va estendre al S. XVIII a través del filòsof i literat suís John Caspar Lavater el qual
va va publicar l’art de conèixer els homes per la fisiognomia

Els tractats de Lavater estan plens d’ulls i celles, de llavis i nassos, classificats de manera siguin una guia
per anar qualificant una persona segons les seves parts. Un conjunt de peces aillades com les d’un
trencaclosques, que un cop unides dibuixaven el vertader caràcter de la persona

Lavater va tenir un important seguidor, va ser el metge i criminòleg Cesare Lombroso, el qual va elaborar
la seva teoria a partir del darwinisme social i l’eugenèsia. Es tractava d’un sistema per descobrir les persones
proclius a cometre delictes, Servia per identificar criminals potencials o culpabilitzar a un sospitós en un
judici. Pels seguidors de Lavater i Lombroso, la cara era el mirall de l’ànima, mentre que pels frenòlegs les
protuberàncies del crani eren el reflex de les qualitats mentals

 Per Cesare Lombroso el criminal ho era per la biologia i no del medi o l’educació

La frenologia va ser fundada a finals del segle XVIII per l’anatomista i fisioleg alemany Franz Joseph
Gall (1758-1828). Sostenia que les característiques de l’individu estaven determinades en parts concretes
del cervell, que es taven més o menys desenvolupades segons les persones i que aquestes “bosses” eren el
reflex de les formes del crani. Aquesta pseudociéncia pretenia que mirant externament el crani es podria
deduir les aptituds o dfectes de l’individu
La imatge de la bona salut, amb regions en diferents colors indicant els òrgans atribuïts als instints animals,
domèstics, a les aspiracions, el "acte perfeccionament", a les facultats morals, perceptives i reflexives

La frenologia, va tenir molt predicament a França al segle XVIII, i també a Catalunya també, gràcies a
Mariano Cubí (1801-1875). Durant el segle XX, aquesta concepció topogràfica va ser predominant, i es va
veure reforçada pel fet de que el cervell s’estudiava a partir de les lesions que es produeixen i els dèficits
que aquests comportaven. Per exemple alteracions del llenguatge que es succeeixen en lesions de la part
inferior de la crosta frontal

 Avui dia sabem que qualsevol funció cerebral és molt més global del que s’havia cregut

Trance hipnòtic

 Premissa: eliminar les defenses conscients del subjecte i poder de manifest la “veritat”. No te cap
validesa empírica i científica. L’hipnotitzador exerceix una enorme influéncia sobre el que el
subjecte experimenta
 Les preguntes i les suggestions de l’hipnotitzador condueixen a reconstruir records que es prenen
per records vertaders (Loftus, 1997)

3. Els instruments d’avaluació de la personalita

Probablement, cada instrument d’avaluació avalúa aspectes diferents de la persona, i en aquest sentit, podria
aportar dades que són complementàries unes amb les altres. Cada font d’informació aporta dades, però per
sí sola té un valor limitat i incomplet Els instruments d’avaluació més emprats són el qüestionari i l’
entrevista psicològica són els mètodes més utilitzats per avaluar la personalitat. Les principals tècniques o
instruments d’avaluació de la personalitat són:

 Tècniques projectives
 Qüestionari d’autoinforme
 Històries de vida
 Observació sistemàtica
 Entrevista psicològica
 Avaluació conductual
 Avaluació cognitiva 8. Big Data

Fonts de dades de la psicologia de la personalitat

Hi ha diferents formes d’aconseguir informació científica sobre la persona. Aquestes dades es poden
agrupar en les sigues angles LOTS de dades (data):

 L (Life record data) Les dades de cicle de vida de resultats (L-Data)

 O (Observer data) Dades Observador-informe (O-Data)
 T (Test data) Les dades de prova (T-Data)
 S (Self report data) Informació comunicada voluntàriament (S-Data)

Dades - L És informació que obtenim a través de la història personal o el record de vida. A través de la
història clínica, dels informes acadèmics, etc

Dades – O Dades d’informació proporcionades per persones que coneixen a la persona (pares, professors,
amics,...)
Dades – T Informació obtinguda com a resultat de procediments experimentals, proves estandarditzades
de laboratori. Dispositius de gravació mecànics i dispositius de gravació fisiològics

Dades - S Informació proporcionada pel mateix subjecte, per exemple respostes a qüestionaris
autoadministrats

4. Tècniques projectives de la personalitat

El substrat teòric de les proves projectives són les teories dinàmiques de la personalitat. Aquestes teories
pretenen una visió global de la persona, idiosincràtica i acceptant el substrat inconscient, on hi trobem:
impulsos, tendències, conflictes, necessitats, etc. Segons aquesta conceptualització, aquests elements es
poden inferir a través del comportament extern dels individus o bé allò per allò que expliquen o dibuixen.
La hipòtesi és que la manera en que la persona percep i interpreta el material presentat, o en que estructura
la situació, reflexarà aspectes fonamentals del seu funcionament psicològic. És a dir, la persona projectarà
els seus processos de pensament, necessitats i característiques de la personalitat

Es consideren tècniques emmascarades, perquè pretenen com ja hem comentat, revelar aspectes
inconscients de la conducta. Els que defensen aquest tipus de proves diuen que els permeten entrar en
contacte amb les aspiracions de les persones, desitjos i fantasies, conflictes de manera que no se’n adonin,
i que tampoc podrien sortir en el qüestionari

Els mecanismes defensius que es porten a terme durant les tècniques projectives són:

 La projecció: la projecció deforma la realitat en el sentit i l’orientació de les preocupacions

afectives
 La identificació: respon al principi del plaer, ens parla de les nostres motivacions. El jo absorveix
les qualitats del objecte extern
 La negació: és la representació d’un pensament reprimit que s’obre pas a la consciencia sota la
condició de ser negat

La idea que hi ha rera les tècniques projectives, és que el que veu la persona en l’estímul es relaciona de
manera directa amb:

 El què està en la seva ment

 Revela quelcom sobre la seva personalitat
 Projecta les seves preocupacions, conflictes, trets i formes de veure o afrontar el món en l’estímul
ambigú
 Posa al descobert pensaments i fantasies inconscients, com los problemes sexuals o familiars
latents

Tipus d’estímuls

Presentació d’estímuls ambigus, com una taca de tinta o una il·lustració. Poden partir d’estímuls visuals
amb més o menys estructuració, com el tests TAT, o les taques Roschach, en els quals el subjecte ha de dir
què hi veu en la làmina gràfica. La consigna també pot ser que expliquin una història al voltant dels estímuls

A partir d’estímuls verbals en que es verbalitzen frases que el subjecte ha de completar (frases incompletes),
o bé associació de paraules. Exemple: “Quan em veig al mirall, jo…… ” per tal de que ells completin la
oració

També s’utilitzen tècniques expressives on es demana que el subjecte faci un dibuix (Test de la família de
Corman, HTP). També es poden fer fer representacions dins d’una dinámica grupal

La quantitat de tècniques projectives és gran i diversa. En aquest apartat descriurem alguns dels instruments
més coneguts per tal d’adquir un posicionament personal crític. Les proves projectives han estat utilitzades
durant molt de temps, degut a l’atractiu que tenen per a molts clínics. Però tenen evidència empírica? Tenen
validesa i fiabilitat psicomètriques?
Malgrat que aquestes tècniques presenten problemes metodològics, són força emprats i hi ha un contrast
entre la seva aplicació clínica i les crítiques que reben per part dels acadèmics. Les tècniques projectives en
l’actualitat estan cada cop més en desús per la dificultat d’objectivar els seus continguts i la seva aplicació
poc estandarditzada (Moreno, 2007, p. 112)3. A més la teoria de base i la seva significació o interpretació,
no està prou ben establerta i acceptada. Es pot considerar que el valor de les tècniques projectives està més
en l’experiència professional del psicòleg i els seus recursos, que el mètode per ell mateix (Moreno, 2007,
p. 112)

 El concepte de projecció Els tests projectius es basen en el concepte de projecció, que significa
de manera generica, desplaçar cap a l’exterior aquelles qualitats, sentiments, o desigs que no es
reconeixen o bé es rebutgen

Tot seguit anem descriurem algunestècniques projectives classificades segons aquestes categories:

 Tècniques de taques de tinta: Taques de Rorschach

 Il.lustacions per elaborar històries o relats: TAT, Test de Szondi, AAP, MAPS
 Les paraules com estímuls projectius: Associació de paraules de Jung, Test de frases
incomplertes
 Elaboració de dibuixos: dibuix de la persona, Test HTP (casa, arbre, persona), test de la família,
Test Ehrig Wartegg

Tècniques de taques de tinta

Tira una mica de tinta en el centre d’un full de paper blanc i dobla’l. Deixa que es sequi i obtindràs una taca
de tinta. Una de les tècniques projectives més populars és la de Hermann Rorschach, en que se li presenten
al subjecte deu làmines de taques de tinta, les cinc primeres en blanc i negra, i les cinc restants amb elements
en color. La tasca consisteix en que el subjecte descrigui el que observa. Es basa en que la projecció
descriurà l’estructura perceptiva del subjecte, des de globals a analítics. La interpretació engloba tant
aspectes formals com de contingut. Hi ha diferents mètodes per interpretar les respostes d'una persona a la
prova de Rorschach, i alguns produeixen resultats més vàlids que d’altres (Exner, 1996; Masling, 2002;
Viglione i Taylor, 2003; Weiner, 1996, 1997; Exner i Erdberg, 2005). En l’actualitat es segueix el model
de Exner (1990)4

Hermann Roschach (1884-1922)

Rorschach va ser un psiquiatra suís, el seu pare havia estat mestre d’art, i es va interssar tant per l’art com
pel psicoanàlisi, sobretot pel treball de Carl jung i dels mètodes de com fer treure a la llum el material
inconscient. Per alguns, la prova de Rorschach és més una entrevista estructurada que una tècnica o prova

El test dels colors

Max Lüscher. Es tracta de triar els colors que més t’agraden, els que et sents com a neutre i aquells que et
disgusten activament. Després se’n fa una interpretació segons el color triat

Il.lustacions per elaborar històries o relats

Es tracta d’elaborar una història a partir d’imatges o dibuixos. Una història amb un inci, una part mitja i un
final. Què revela la història sobre les teves necessitats, temors, desitjos, control dels impulsos, …. la teva
personalitat?
Test d’apercepció temàtica (TAT)

Parteix del supòsit de que la invenció de relats i històries activa les necessitats de la persona i les seves
motivacions principals, així com la forma de pensar i les seves representacions mentals. Un dels tets més
emprats ha estat del Test d’Apercepció Temàtica (TAT)

Consisteix en 31 làmines, una de les quals està en blanc a partir de les quals la persona ha d’inventar-se una
història. Se’ls demana: què ha portat a les persones a viure la situació representada, i també què estan
pensant i sentint les persones repersentades en les làmines. L’interpretació del contingut es fa a partir del
model de necessitats de Henry Murray. Parteix de que l’examinat s’ha identificat amb algun personatge en
la història, i en les necessitats del protagonista

 En aquesta prova, com sovint trobem en les proves projectives hi falta estandarització en la seva
aplicació i uniformitat en la interpretació. Per exemple, pel que fa als procediments en alguns casos
només es passen 1, 2 o 3 làmines

Test de Szondi: Anomenat també Anàlisi de la destinació. Consta de 48 fotografies de pacients amb
trastorns mentals. L'examinat ha de d'escollir la fotografia que més i la que menys li agrada. En l'actualitat
gairebé no s'utilitza. Es basava en un predeterminisme genètic que avui no té base científica

The adult attachment picture system (AAP): Sistema de dibuixos projectius que avalua els patrons de vincle
dels adults. Consta de 8 imatges amb escenes de vincle afectiu. El pacient ha de narrar una història
relacionada amb cada il.lustració. Què pensa, què sent? Com va arribar a aquesta situació?

Test de fabricació d’una història amb imatges (MAPS): El MAPS és una prova projectiva en què el subjecte
explica històries sobre figures de cartró que selecciona i posa en un fons. El MAPS Test, creat per
Shneidman, combina trets del psicodrama, el TAT, i el Test Mundial (una prova de joc), en que l’infant
utilitza representacions en miniatura d’objectes comuns en la vida quotidiana com ara cases, cotxes,
animals, tanques i persones

Aquest test segons els seus autors, és útil per revelar dinàmiques de la personalitat. S'administren diferents
formes de la prova a nens i adults, i els materials de la prova consta de seixanta-set figures de cartró i vint-
i-un fons o etapes. Inclouen homes, dones, nens, membres de grups minoritaris, personatges llegendaris i
ficticis, siluetes, figures amb rostres en blanc, figures d’animals i figures de sexe indeterminat. Les
escenografies inclouen escenes molt estructurades com una sala d'estar, dormitori, cementiri, viver, aula
escolar i clínica, així com telons de fons no estructurats com núvols o una targeta en blanc

L'examinador mostra els materials del tema i se li demana al subjecte que seleccioni i posi les figures com
serien a la vida real. Quan ha configurat una escena, se li demana al subjecte que expliqui una història que
mostri qui són els personatges, què fan, com es senten i pensen, i com es va resolent un incident representat.
Després de cada història, l'examinador fa una sèrie de preguntes sobre el sexe, l'edat i la personalitat de tots
els personatges amb els quals sent que s'ha identificat el subjecte. També pregunta sobre el títol de la
història, qualsevol part que sembli poc clara o qualsevol altre aspecte de les instruccions que no s’han dut
a terme, com ara la no resolució de la història
L’examinador registra la explicació que fa el subjecte i marca la col·locació de les figures en un dispositiu
de gravació especial de manera que cada escena es pugui reconstruir més endavant. També anota el temps
de reacció inicial abans de la col·locació de la primera imatge, així com les figures que primer van ser
escollides i després rebutjades. Les històries se sotmeten a anàlisis qualitatius del mateix tipus general que
amb el TAT, i també s’obtenen de forma objectiva segons l’elecció de les figures, la col·locació de figures,
l’ús de figures, els fons i els temps de reacció

A continuació, s'analitzen detingudament aquests factors com a mitjà per interpretar els objectius, els
desitjos, els conflictes, els valors i l'ideal del jo del subjecte, així com els seus modes de comportament
característics. En aquesta anàlisi hi participen moltes consideracions: nombre excessiu o varietat de figures,
perseverança (la mateixa figura sempre emprada), aglomeració i col·locació estranya, ús del costat en blanc
de la figura, superposició de figures, temps de reacció excessiu, etc

Les paraules com estímuls projectius

S’utilitzen paraules o frases incompletes que s’han de complementar. Són les tècniques anomenades
associació de paraules i frases incompletes

Associació de paraules (C. Jung, 1910)

Carl Jung sostenia que al seleccionar certes paraules clau que representaven possibles àrees de conflicte,
les tècniques d’associació de paraules podrien emprar-se com a instrument per al psicodiagnòstic. La prova
consistia en 60 paraules (verbs, adjectius,...) algunes considerades neutres (cadira, llibre, aigua,..) i d’altres
traumàtiques (amor, novia, mare, pare,…). S’avaluava el temps de reacció, el contingut, etc

 1910 Conferència: “El mètode d’associació”

 Consigna: després de cada paraula respon tant ràpid com pugui la primera paraula que li ve al cap
 L’analista recull la velocitat i la intensitat, així com les reaccions per treure conclusions

Test de frases incomplertes

Una altra tècnica projectiva que utilitza l’estímul verbal projectiu són les frases incompletes. Com el seu
nom indica, ee li presenta al subjecte l’inici d’una frase que ha de completar. Els tests de frases incompletes
més populars són els de Julian Rotter i el de Sacks. Cal tenir en consideració que la prova de les frases
incompleteses un mètode molt vulnerable a la simulació per part de l’examinat

 “La darrera vegada que vaig plorar va ser...” “Em preocupo sobre...” “En mig de la nit a vegades
jo...” “Tothom està d’acord en que el meu pare...” “Quan era adolescent, jo pensava que a ala edat
que tinc ara...” “Algun dia jo...”

Sons com estímuls projectius B.F.Skinner va elaborar un instrument projectiu a partir del so com
estímul

Elaboració de dibuixos

Fer fer un dibuix: Implica la producció d’un dibuix. En la obra clàssica Projeccions de la personalitat en
el dibuixo de la figura humana de Karen Machover (1949, p. 35), la seva autora afirma: …. Dibuixar una
persona està relacionat de manera íntima amb els impulsos, ansietats, conflictes i compensacions
característiques de l’individu. En cert sentit, la figura que es dibuixa és la mateix i el paper que li correspon
al seu ambient
  El dibuix parla de: les necessitats internes, expressar una visió de nosaltres mateixos tal com som
i com ens agradaria ser

Dibuix de la persona

Consigna: se li demana al subjecte que dibuixi una persona i a vegades també es realitza una entrevista..
Per a la seva interpretació es posa atenció en el temps de realització, la col.locació de les figures, el tamany
d’aquestes, la pressió amb la que ha dibuixat, simetria, qualitat de la línia, sombrejat, presència de
borradures, expressions facials i l’aparença general. El supòsit és que els aspectes formals del dibuix
(tamany del traç, força i intensitat, disposició del dibuix en el paper, així com el contingut) son elements
indicadors de la seva personalitat

Aspectes que es tenen en consideració per a la interpretació dels dibuixos projectius

 Aspectes expressius (estructurals dels dibuixos projectius)

 Es té en consideració tant l’ estructura com el contingut dels dibuixos
 Aspectes estructurals: seqüència, tamany, presició i qualitat de la línea, emplaçament en la fulla
del paper, exactitud i detalls, simetría, perspectiva, proporcions, el sombrejat, el reforçament, el
borrat
 Anàlisi del contingut: anàlisi del contingut del dibuix, i també de les respostes a la entrevista

Exemples d’interpretació

 Seqüència: primer allò que més ens importa

 Ordre confús: falta capacitat de planificació, pobre organització
 Línia ondulada: inestabilitat emocional Increment tamany figures: baixa tolerancia a la frustació
 Gran tamany: acting out
 Tamany petit: ansioetat Linia fina: timidesa Linees reforçades: agressivitat
 Tamany: dibuixos petits persones amb sentiments de retraiment, sentiment d’inferioritat massa
grans expansió
 Pressió: nivell energètic
 Traços llargs: mantenen un control ferm, traç curt, persona inhibida
 Borrar: autoinsatisfacció, incerteza, indecisió
 Manca de detalls: aillament emocional
 Emplaçament Dibuix al mig: persona equilibrada, estable
 Dibuix a l’esquerra: es pot comportar impulsivament
 Dibuix a la dreta: inhibició
 Dibuix amunt: la persona fa un gran esforç
 Dibuix avall: la persona es sent insegura

Hi ha poca evidència respecte a la fiabilitat entre avaluadors de les interpretacions dels clínics de les
característiques de l'dibuix de figures Un dels tests projectius gràfics més emprats és el test HTP que
consisteix en fer dibuixar una casa, un arbre i una persona

Test HTP (casa, arbre, persona)

 Supòsit: els aspectes de la personalitat que són inaccessibles en una entrevista verbal es revelen a
través del dibuix
 Hipòtesi: a través del dibuix expressa allò amb el que es sent identificat
 Com el subjecte estructura el dibuix, descriu els propis conflictes i ansietats bàsiques, les relacions
objectals i els mecanismes de defensa

Dibuix projectiu HTP

Significació Projecció d’elements de la personalitat àrees de conflicte psicològic Exploració de

l’experiència del jo en relació amb un mateix i els altres

Aplicació Ús terapèutic i psicopedagògic

Població Nens i nenes de més de 8 anys

Procediment Primer dibuixar, Entrevista

Instruccions Es demana a l’infant que dibuixi lliurement una casa, un arbre i una persona, Es remarca que
no és una prova d’habilitat artística

Temps 30 a 90’ (es cronometra el temps que triga), Llapis nº 2 + goma+ llapiços de colors

Presentació del paper Horitzontal casa // Vertical arbre i persona

Registrar Latència inicial, Ordre de detalls dibuixats, Durada de les pauses i els detalls específics,Temps
total

Dibuix projectiu: família

 Significació: exploració de la afectivitat infantil, les vivències de les relacions familiars

 Interpretació: Teoria psicoanalista, complexes i mecanismes de defensa
 Autors: Buck, Hammer, Zimmerman, Garfinkle
 Població: Infantil

Interpretació estructural

Tamany global del dibuix i espai disponible; Característiques psicoafectives dels infants; Projecta la
vivència de la relació dinàmica entre la persona i l’ambient, sobretot amb les figures parentals; Forma de
respondre a les pressions ambientals Autoestima

Emplaçament dels dibuixos en el paper

 Dalt: món de les idees, la fantasia, allò espiritual (fugir de la realitat, buscar satisfaccions en la
fantasia)
 Baix: allò sòlid, ferm, concret (major contacte amb la realitat)
 En la borera final: tendència depressiva, inseguretat, necessitat de suport i dependència exagerada
 Centre: el cor, els afectes, la sensibilitat
 Esquerra: tendència regressiva
 Part central: seguretat
 Petit i centrat: forta vivència de prohibició de l’expansió vital, conflicte entre el jo i el superjò

Ombrejat Indicador de conflictes emocionals: ansietat i agressivitat

Borrar Indicadors de conflictes emocionals; Ansietat obsessiva-compulsiva

Distància entre personatges Distància física = distancia emocional. Nivell de comunicació emocional.
Dibuix de persones en diferents plans: falta de comunicació

Ordre del dibuix

 Dibuixat en primer lloc: més valoració, aquell que es considera més important, admiració, enveja,
també vol dir més identificació i més dependència
 Dibuixar-se en primer lloc significa egocentrisme
 Dibuixar-se en darrer lloc significa desvalorització
 Suprimir algú: nega una realitat que produeix angoixa, també vol dir sentiments ambivalents i
ddesvalorització
 Suprimir les mans: significa manca de capacitat analítica, dificultats de contacte ambiental o bé
sentiments de culpa
 Suprimir trets facials: desvalorització, perturbació en les relacions interpersonals
 Afegir elements (avis, paisatge,..) significa valorar-los

El Test de l’ Arbre de Koch: El dibuix de l'arbre és un test de projecció gràfica elaborat per Karl Koch,
afirma que en el dibuix de l'arbre, darrere la simplicitat de l'arbre hi van apareixent reflexats els diferents
elements bàsics que configuren l'estructura de propi jo. És a dir, l'arbre dibuixat és un reflex de la veritable
essència personal

Test Ehrig Wartegg (1934): Per revelar la personalitat. Es tracta de completar i fer un dibuix amb aquestes
línees que són punt de partida

L’exploració a través del dibuix pot resultar útil sobretot en psicologia infantil, però qüestionable en
psicologia juvenil i d’adults

Limitacions dels mètode projectius

Tot i que les tècniques projectives continuen sent àmpliament utilitzades en entorns clínics i forenses, el
seu estat científic és molt controvertit. Lilienfeld et al. (2000) va avaluar les propietats psicomètriques
(normes, fiabilitat, validesa, validesa incremental, utilitat del tractament) de tres grans instruments
projectius: Rorschach Inkblot Test, Test Temàtic d'Apercepció (TAT) i dibuixos de figures humanes. Va
arribar a la conclusió que te poc suport empíric la validesa del Rorschach i del TAT. No tenen validesa
empírica. L’evidència de validesa dels dibuixos de figures humanes és encara més limitada. Els índexs de
projecció no s’han demostrat de forma constant

Recomanacions sobre l'ús forense i clínic de les tècniques projectives

Lilienfeld et al. (2000) conclou i recomana que els psicòlegs hauríem de tenir molta precaució en l’ús
d’instruments projectius en contextos forenses i en la pràctica clínica. En primer lloc, perquè moltes
tècniques projectives sovint no són fiables, de manera que hi ha un espai considerable per a la subjectivitat
i l'error, en les puntuacions d'un psicòleg a l'altre. En segon lloc, perquè la fiabilitat i validesa està poc
demostrada. En tercer lloc, perquè les puntuacions no tenen unes comparatives amb un grup o població
normatiu

Tenint en compte aquests problemes, Lilienfeld et al. (2000)7 recoma que els psicòlegs forenses i clínics
s’abstinguin d’administrar els dibuixos de Rorschach, TAT i figura humana o, com a mínim, limitin les
seves interpretacions. Sempre que sigui possible, les avaluacions forenses i clíniques s’han de basar en
tècniques d’avaluació més fiables, com entrevistes clíniques estructurades i tests autoadministrats

Conclusions

 Les tècniques projectives són susceptibles de falsificació, així com d'influències situacionals
 Les tècniques projectives s’utilitzen rutinàriament amb finalitats per a les quals no són vàlides o
els manca suport empíric
 Falta standarització en l’aplicació de les proves projectives
 No es pot demostrar l’existència de l’inconscient
 No es té en compte les variables situacionals i interpersonal en la projecció

Els examinats amb poca habilitat artística poden ser etiquetats erròniament com patològics? Hi te un pes la
influéncia de la cultura i l’aprenentatge?

5. Estructura de la personalitat

Abstracte: fer abstracte és treure de, concentrar en sí mateix les qualitats essencials de quelcom més gran o
de diverses coses

El concepte d’estructura de la personalitat es refereix als aspectes estables i permanents de la personalitat.

Són comparables als àtoms o als components químics de les matèries o de la física. Són els elements de
construcció de la teoria de la personalitat. Malgrat que ens adentrem a una concepció i ús dels trets, la
psicologia de la personalitat no pot reduir-se a una taxonomia dels trets. Es tracta d’un enfocament
quantitatiu i nomotètic que estableix una comparativa descriptiva respecte a la seva població. El nombre de
trets difereix de cada autor i instrument. Per emprar-los convé una formació teòrica i una experiència en
cadscun dels instruments
Les unitats d’anàlisi

Per a un psicòleg de la personalitat, el que li interessa és conèixer les respostes habituals en contextos
diferents i en moments diferents del seu desenvolupament d’aquell individu. En aquest context ens
interessen més els hàbits i costums que no pas les respostes especifiques, es tracta de recollir més les
tendències a comportar-se (hàbit, tret) , més que no pas la resposta a un moment concret (respost, acció,
conducta)

La conducta i la personalitat pot estar organitzada de manera jerárquica: respostes, hàbits, trets, tipus,
estat i sistema

Jerarquia en les unitats d’anàlisi: de més abstracció a més concreció.

Jerarquia en les unitats d’anàlisi: de més més concreció a més abstracció.

Els trets de la personalitat són resums descriptius de conductes

Resposta: És una conducta única i específica vinculada a un estímul. Les situacions (els estímuls)
determinen en un alt grau les conductes o respostes dels individus

 Situació 1 Resposta 1 (conducta única)

Les persones no responem d’igual manera davant d’un mateix estímul. Existeix una variabilitat de la
conducta interindividual (1), de manera que davant d’un mateix estímul les persones actuen de manera
diferent. També pot passar que una mateixa persona no respongui d’igual manera a una situació semblant,
per exemple segons l’estat anímic, llavors diem que hi ha una variabilitat intraindividual (2)

Caldrà estar atent per avaluar si podem generalitzar aquestes conductes observades de manera concreta,
avaluant si es dóna un hàbit o costum, si hi ha repetició d’una determinada conducta. Aquesta generalització
o repetició es pot donar en dos plans: el temps (sovint, sempre) les situacions (iguals, semblants o també
diferents)

Hàbit: Els hàbits són conductes consistents en situacions específiques resultat de l’aprenentatge. Els hàbits
són connexions apreses (E-R), duradores i estables entre estímuls i respostes. A diferència dels trets, els
quals són disposicions, constructes hipotètics i suposats que s’infereixen d’indicadors concrets de la pròpia
conducta, els hàbits estan molt lligats a les situacions i són observables a nivell de comportament

Tret: Són hàbits intercorrelacionats. El concepte de tret és sinònim al de disposició. Els trets es defineixen
a partir de la correlació d’un conjunt d’hàbits que apareixen en determinades situacions (en forma de
respostes específiques). Les correlacions s’analitzen per mitjà de l’anàlisi factorial, el qual ens permet
analitzar les causes de la covariació de les respostes; aquestes causes són variables latents i s’identifiquen
matemàticament pels factors. Són com maneres del ser que persisteixen i estan latents, no són tan sols
reactius a sers estímuls

 Exemple: estalviar és un hàbit; ser previsor un tret

Dimensions contínues: Als trets se’ls considera com a dimensions contínues. La gent té un tret en particular
en major o menor mesura; la majoria està en un punt mig, i els altres tendeixen cap a un dels extrems. No
és tot o res, tenir o no tenir, estar engegat o apagat com passaria en una categoria

 Introvertit/da ______________________________________ Extravertit/da

Unes persones serien molt introvertides, la majoria terme mig i uns quants molt extravertits. La alçada és
una dimensió contínua. En contrast el sexe biològic és categòric. A diferencia d’alt i baix, home i dona
identifiquen categories de persones qualitativament diferents

El Tret va associat a estabilitat, consistència i ocurrència repetida d’accions. El tret és la unitat d’anàlisi
en Psicologia de la Personalitat. Podem entendre l’estructura de la personalitat com un conjunt de
dimensions estables o factors psicològics interns

Característiques dels trets

Són factors interns i es defineixen com a “característiques psicològiques disposicionals, àmplies,

consistents i estables durant el temps que s’utilitzen per a descriure, avaluar i predir la personalitat dels
individus”

Disposicional: Que
Ampli: Que els seus Consistent: En una
predisposa a Estable: Constant
efectes provoquen gran varietat de
realitzar un tipus de en el temps
conductes generals situacions
conducta

Estat: L’Estat descriu situacions temporals de la ment i de l’ànim. Són les fluctuacions dels trets. L’estat
d’ànim és un fenomen afectiu el qual el trobem directament vinculat amb els afectes i les emocions. Els
estats d’ànim tenen més durada que les respostes emocionals; i tot i que són menys permanents que els
sentiments, són menys reactius i més persistents que les emocions i amb un comportament somàtic-visceral
de menor intensitat

 L’estat és una situació temporal de la ment i de l’ànim

Tipus: Es refereix a l’agrupació de molts trets diferents. És a dir, és un conjunt de trets correlacionats, o
grup d’actes intercorrelacionats. És un concepte superior al tret. Per exemple la personalitat de Tipus A
propensa a partir estrès i somatitzar malalties cardiovasculars. Tant en el cas dels trets com en el dels tipus,
es considera que aquests constructes constitueixen les dimensions bàsiques de la personalitat i que es
distribueixen entre els subjectes com una variable contínua

Els grecs van inventar aquesta categoria per a classificar els subjectes sobre la base del seu temperament,
així varen formular els tipus colèric, sanguini, malenconiós i flegmàtic, amb l’objectiu de classificar els
tipus de temperament humà

Trets que composen el Patró A

 Velocitat, activitat
 Impaciència
 Urgència
 Fatiga i insatisfacció
 Ira i hostilitat
 Dominant i autoritari
Personalitat tipus C

S’ha associat al càncer. Patològica amabilitat: Es diu que aquestes persones són conformistes, obedients,
poc assertives , pacients , submises, passives, ansioses per complaure (Baltrusch & Waltz, 1985). No
expressen les seves emocions negatives, sobretot la ira i aquesta falta d’expressió emocional està associada
amb la immunodepressió i altres respostes fisiològiques que estimulen el desenvolupament del càncer.
Aquesta competència social aparentment competent generaria una desregulació fisiològica. Il·lustra una
certa tensió entre ser sincer amb un mateix versus ser sol·lícit amb els desigs i necessitats dels altres. És
perillós estar tant entregat a l’ambient social de manera que els propis desigs i els sentiments es vegin
insatisfets, i fins i tot no siguin reconeguts

Sistema: Consisteix en un conjunt de parts altament interconnectades. El seu comportament reflexa la seva
organització. El tot és més que la suma de les parts. La personalitat és conceptualitzada per alguns teòrics
com un sistema

6. Els qüestionaris d’ autoinforme

Els motius que ens porten a emprar el qüestionari parteix de la hipòtesi de que és el propi individu qui més
riquesa d’informació té sobre ell mateix, i que aquesta és inaccessible pels altres

Autoconeixement: el valor de la introspecció

La introspecció consisteix en mirar cap endins els pensaments, sentiments, motius i intencions conscients.
En l’actualitat es qüestiona el valor i la fiabilitat de la informació obtinguda mitjançant l’introspecció.
Podem coneixer-nos a nosaltres mateixos de manera objectiva i determinant?

 El nostre jo és mòbil, un procés, una adaptació contínua a les circumstancies canviants.

 Sovint ens pensem més estable del que som
 Les investigacions revelen que amb gran probabilitat, ens coneixem pitjor del que ens pensem
 El “jo vertader queda en part, amagat, ocult a nosaltres mateixos, però sovint visible als altres
 Hi ha un biaix en l'actor-observador, la voluntat de millora de si mateix, els efectes de distància
temporal, la percepció de la lliure elecció

Efecte Dunning-Kruger

Com més incompetent és algú, menys se’ns dona compte. Es dona per suposat que les pèrsones inetl.ligents
són també més conscients

La utilitat de la sobreestimació moderada

Sobreestimar-se moderadament el potencial propi en lloc de subestimar-se, ens permet tornar-nos més
actius davant dels problemes, i perseguir els nostres objectius 31. Una autoimatge una mica distorsionada
cap a llò positiu seria beneficionsa per catalitzar la pròpia conducta (Wilson i Dunn, 2012)

Conèixer-nos a través dels trets

En general, la tendència actual és a representar i avaluar la personalitat en trets o dimensions, ja que

permeten quantificar i reflexar de manera precisa la diversitat, la complexitat i el caràcter idiogràfic de les
persones. Aquest anàlisi dels trets es realitza a través dels qüestionaris d’autoinforme, els quals segueixen
taxonomies diverses en nombre, segons quin sigui el model (Cattell, Eusenyck, Big Five, Millon,
Wiggins,...)

Per a no dependre de les habilitats d’un entrevistador o de les habilitats interpretatives d’un observador en
la avaluació de la personalitat, els psicòlegs varen dissenyar les proves objectives o inventaris de
personalitat. En general es tracta de proves escrites que s’ apliquen i es qualifiquen d’ acord amb un
procediment estàndard. Les proves en general s’ elaboren de manera que la persona simplement escolleix
un “sí” o “no” com a resposta o seleccioni una resposta entre moltes opcions
Les proves objectives son las eines de major ús para la avaluació de la personalitat, però presenten dos
seriosos inconvenients. Primer, si la persona no es coneix bé, o no es del tot objectiva sobre la seva persona,
i en segon lloc si desitja donar una imatge particular de sí mateixa (Funder, 1991; Carducci, 2009)

També cal considerar que si la gent ha respost a altres qüestionaris de personalitat, la seva familiaritat
amb el format de la prova, afectarà les seves respostes al qüestionari actual. Aquest és un problema
particular en las universitats, on es probable que els estudiants participin en moltes investigacions que
utilitzen inventaris de personalitat (Council, 1993)

Objectius i funcions dels qüestionaris

El qüestionari té, en la societat actual, àmplia difusió; s’aplica no sols en psicologia i en sociologia, sinó
també en qualsevol camp que precisi estudis d’opinió i de mercat, adreçats al millor coneixement d’actituds,
d’aptituds, d’interessos, activitats o qualsevol altre comportament humà

Definició de qüestionari

“Conjunt d’elements estructurats, que fa referència a característiques personals, opinions, actituds, desigs,
sentiments, comportaments, mètricament construït i estandarditzat”

Estructurat: vol dir que es limita la llibertat per escollir una resposta. Les mesures no estructurades són
les tècniques projectives, l’observació, l’entrevista, etc. Un inventari autodescriptiu cosnsta d’una sèrie
s’estímuls verbals estandadritzats, en les quals les seves respostes es qualifiquen en funció dels correlats
conductuals

Característiques del qüestionari

 Fonamentació teòrica
 Estandarització (mateixa prova per tothom)
 Ojectivitat (no influeix la persona que ho aplica)
 Validesa

Fonamentació teòrica: Cada qüestionari ha de tenir una base teòrica que s’ha utilitzat com a base per a la
seva construcció i seguidament per a poder ser interpretat

Estandarització: Les persones que responen al qüestionari sempre han d’estar davant de la mateixa prova,
en les mateixes condicions de realització. Inclou: procés d’aplicació, puntuació i valoració dels resultats,
condicions externes, instruccions, actitud de l’aplicador, material i forma, manera de contestar o format de
resposta

 El psicòleg s’haura de familiaritzar-se amb els instruments per resoldre dubtes i aplicar-ho de
forma estandarditzada

Objectivitat: Es dona quan els resultats no es veuen influïts per la conducta de la persona que l’aplica. Està
relacionat amb la tipificació de les puntuacions i la interpretació d’aquestes. En les tècniques projectives,
l’examinador influeix de manera de determinar la puntuació i interpretació de les respostes

Validesa: La validesa és considerat el factor principal que el psicòleg ha de tenir en compte al valorar i
escollir un qüestionari. És el grau en que un instrument d’avaluació mesura el que pretén mesurar. Valora
si l’instrument mesura aquell comportament, tret o atribut que intenta mesurar

 La validesa és el grau d’exactitud amb que el test mesura allò que diu que ha de mesurar

Anàlisi Factorial: Serveix en la construcció de qüestionaris multidimensionals per a determinar el nombre,

estructura i naturalesa de les dimensions de la personalitat. És un procediment matemàtic que s’utilitza per
identificar el menor nombre de trets, habilitats o factors
Formes del qüestionari

El qüestionari pot tenir diferents formes, des de preguntes obertes del tipus: acaba la frase…., o d’altres
més estructurades i tancades (digues “vertader” o “fals”). En cas de plantejar preguntes obertes, faran falta
esquemes de codificació o categorització per classificar les respostes que s’obtenen, per tal de poder
interpretar o donar sentit a les respostes obertes del participant

Resposta oberta: Plantejar un exercici a classe: fer agafar un full en blanc i de manera espontània completar
la frase “Jo sóc……….” 20 vegades. Els autors d’aquest exercici són: Manford Kuhn i Thomas Mc Parland
(1954). Després es tracta de valorar l’ordre de cada resposta i el seu significat. Aquesta prova de les vint
afirmacions és una forma útil per avaluar com es defineixen a sí mateix les persones i per conèixer allò que
és important per a la comprensió de sí mateix (1er. nom, 2on residència, ....etc.)

Resposta tancada amb gradient de resposta: Més comuns que aquests qüestionaris oberts, són els
qüestionaris de la personalitat estructurats. La manera més simple és demanar als subjectes que es
descriguin a través d’una sèrie d’adjectius (Adjective Check List: ACL, autor: Gough, 1980). La persona
marca o bé puntua de l’1 al 8 el grau en que el caracteritza per exemple obert/tancat; actiu/passiu; fred/càlid

Resposta tancada (Sí/?/No/) (Molt d’acord/Bastant/Regular...): Són més comuns però altres tests
d’autoinforme com el NEO (Costa i McCrae, 2000), o bé el CPI (Gough, 1987), l’ EPQ-R. En que es
demana preguntes tipus: “m’agrada la majoria de les persones que conec ?, Ric amb facilitat, m’agradaria
veure una competició esportiva ? Les persones han de respondre si hi estan molt d’acord, bastant o gens, o
bé vertader o fals

Limitacions dels qüestionaris

Les limitacions que presenten els autoinformes és que les persones no sempre són sinceres, potser perquè
no es coneguin prou bé a sí mateixes o perquè de manera intencionada volen donar una imatge determinada.
Per aquest motiu és important complementar amb l’observació, i no partir únicament d’aquesta informació

Problemes que cal tenir en comte i que s’equilibren a través d’escales de sinceritat

 Distorció intencionada
 Desitjabilitat social

La distorció intencionada

Es tracta de contestar les proves donant una imatge distorsionada de sí mateix per falsificar de manera
intencionada les respostes en la direcció positiva o negativa per cenveniència personal. Motius:

 Donar una bona impressió

 Contestar com un faria un candidat
 Donar una imatge negativa de sí mateix

Aquest factors es mesuren a través de les escales psicomètriques

Desitjabilitat social

Convé tenir en compte que sovint volem presentar-nos de manera més positiva als altres (desitjabilitat
social). Edwards (1957) defineix la desitjabilitat social com la tendència dels subjectes a atribuir-se a sí
mateixos íntems de personalitat socialment desitjables i a rebutjar aquells socialment indesitjables. La
desitjabilitat social capta si les respostes van adreçades les formes socials desitjables de manera que sigui
apreciat o agradables des del punt de vista social
Principals escales per detectar Desitjabilitat Social

Atrapem a les persones que volen falsificar les respostes escollint sempre aquelles que reponen a
comportaments socialment acceptables. Amb diferents trobarem en els qüestionaris d’autoinforme,
diferents instruments per detectar la manca de sinceritat:

 La escala L del MMPI

 Estils de resposta en el 16PF-5: MI, IN i AQ
 Sinceritat en el Big Five
 Escala L en el EPQ-R

També ho trobarem descrit a través dels diferents termes:

Estils i tendències de resposta, aquiescencia, manipulació de la imatge: La manera titipica i constant de

respondre als tests psicològics sense tenir en compte el contingut dels ítems. Tant la aquiesescència com la
desitjabilitat social poden ser estils o tendències segons l’aspecte que s’intenti subratllar

Proves psicofisiològiques per mesurar la sinceritat

Polígraf: la màquina de la veritat

Una eina popular de medició psicofisiològica de la conducta és el detector de mentides o polígraf. Es suposa
que quan un subjecte menteix passen canvis físics detectables. El polígraf registra de manera continudada
diferents índexs fisiològics (respioració, resposta galvànica de la pell i volum sanguini/pols) mentre
l’entrevistador li fa una sèrie de preguntes

El polígraf no s’accepta com a prova de sincertitat perquè la seva fiabilitat és limitada. Pot donar lloc a que
una persona culpable menteixi perquè està molt concentrada, sap relaxar-se, es creu les sevs mentides, és
un bon actor que sap regular el seu estat fisioplògic,… I que una persona innocent sembli mentidera perquè
es trova en una situación incòmoda, en un interrogatori que el preocupa

 Premissa: mentir és estressant en el pla emocional i també en els paràmetres fisiològics corporals
 Es dubtosa la seva fiabilitat
 Les persones fràgils i ansioses també poden marcar fisiològicament

L’escanner cerebral

L’escanner cerebral és un 24% millor detector de mentides que el polígraf, però també és infalibre (Journal
of Clinical Psychiatry. Vol. 77, pp. 1372-1380, 2016)

La mentida dels testimonis: escoltar més que mirar

Convé posar atenció en les contradiccions. Demanar informació sobre detalls. Cercar la comprensió i lògica
del relat. Demanar d’immediat explicacions. Fer-lo parlar més, ja que pot causar en contradiccions
La fiabilitat dels tests psicomètrics

El concepte de fiabilitat es refereix al grau en que les observacions poden ser repetides. Mesura si aquella
eina segueix avaluant el mateix al llarg del temps. Una forma d’estimar la fiabilitat és per mitjà de la medició
repetida, per exemple amb un interval d’un mes, i estimar si es donen puntuacions semblants

 Iguals resultats al llarg del temps = estabilitat i consistència

La fiabilitat pot determinar-se amb mètodes de test-retest, a través de formes equivalents i de divisió de
meitats. Amb formes equivalents: els subjectes realitzen dues formes semblants del test (forma A i B). Amb
la divisió de meitats, la prova s’aplica una vegada i es compara la puntuació rebuda en els ítems de la meitat
de la prova amb la puntuació de la altra meitat

Quan s’han de repetir la realització del qüestionari en un interval de temps curt és necessari disposar de
formes paral. leles (forma A i B) Alerta: no es pot repetir la prova de forma inmediata ja que perd fiabilitat,
convés esperar 6 mesos, o aplicar una altra forma del test

Els qüestionaris de la personalitat més utilitzats

 16FP-5 de Cattell
 NEO-PI-R de Costa y McCrae
 Inventari Multifàsic de Personalitat de Minnesota (MMPI-2) (Dorfman y Leonard, 2001).
 Inventari Multiaxial Clínic de Millon
 EPQ-R de H. Eysenck

La observació conductual sistemàtica (dades O) La ciència comença amb l’observació. Aquest és el

mètode més antic de recollida de dades. L’observació conductual és una tècnica que involucra observar les
activitats de les persones i portar una forma habitual de registre

 Observació quotidiana, ordinària, no científica: percepcions casuals, sense hipòtesi, sense

intencionalitat, observació sense teoria
 Observació científica: utilitza hipòtesis, finalitats de diagnòstic, coneixement, comprensió

Avantatges i desavantatges de l’observació

Avantatges

 Poder escollir múltiples observadors, de manera que redueixi els prejudicis dels observadors únics
 Es pot seleccionar persones que coneixen d’ aprop a la persona, d’aquesta manera s’accedeix a
informacions privilegiades, sovint inaccessible a altres fonts
 Permet captar múltiples personalitats socials

Desavantatges

 Poden haver-hi prejudicis vers la persona

Fases en el procés d’observació

 Establiment de: Què es vol observar, A qui es vol observar, Què se’n vol fer amb les dades
 Elaborar una guia d’observació
 Entrenament dels observadors
 Interacció observador-observat
 Recollida de la informació 6. Anàlisi i interpretació de les dades

Medicions de rendiment situacional Algunes vegades es posa a prova a l’experimentat per observar i
avaluar a un individu sota un conjunt de circumstàncies

Representació de rols Es fa actuar en una situació improvisada

Observació directa Una altra manera d’investigar com es comporta una persona consisteix en observar
les seves accions en situacions quotidianes al llarg d’un període perllongat de temps. Els conductistes i
els teòrics de l’aprenentatge social prefereixen aquest mètode d’ avaluació de la personalitat ja que els
permet veure la forma en que las situacions influeixen en la conducta i advertir la gama de conductes que
la persona es capaç de exhibir

De manera ideal, les observacions no esbiaixades dels observadors presenten una imatge exacta de la
conducta, però un observador corre també el risc de mal interpretar el vertader significat d’un acte. La
observació directa és un mètode de investigació costós i que demana temps, que pot conduir a resultats
fallits si, la presencia del observador afecta la conducta de la gent

Procediment: es tracta de registrar fets que tenen lloc en la vida normal dels seus participants, o bé fer-ho
en situacions artificials. És millor l’observació en contexts realistes de la vida quotidiana. Les avantatges
de les situacions artificials és que podem controlar les condicions i promoure un comportament rellevant,
però el cost que té és el de perdre realisme de la vida quotidiana

Les dades que provenen de l’observació perquè es puguin considerar com a científiques han de complir tres
condicions mínimes: objectives, fiables i vàlides. Objectives vol dir que són independents dels observadors.
Es compleix si quan comparem el resultat de les observacions de dos observadors independents aquestes
són iguals. Per facilitar-ho es tracta de seguir procediments estandarditzats en la realització de les proves
(protocols de resposta

Conducta no verbal tres estils

Entrevista psicològica de la personalitat

Una entrevista és una conversa entre dues persones amb el propòsit d’ obtenir informació de la persona
entrevistada. Algunes entrevistes són no estructurades, és a dir, l’ entrevistador planteja preguntes al
entrevistat sobre qualsevol material que sorgeixi i, sempre que sigui apropiat, fer preguntes de seguiment.
Però quan realitzem investigació sistemàtica sobre de la personalitat, els investigadors recorren amb més
freqüència a la entrevista estructurada. En aquest tipus de entrevista, l’ ordre i el contingut de las
preguntes son fixes i l’ entrevistador s’ adhereix al format establert. Encara que és menys personal, la
entrevista estructurada permet obtenir informació comparable de tots els entrevistats. També és més eficaç
per obtenir informació sobre els temes delicats i específics que difícilment sorgeixen de manera espontània
en una entrevista no estructurada

7. Històries de vida

Alguns psicòlegs com Mc Adams (1993, 2001); McAdams, Josselson & lieblich (2001, 2006) Mc Adams
2006, McLean, Pasupathi i Pals (2007) sostenen que, en l’inici de la vida adulta, la persona adopta una
qualitat narrativa, una historia en potencia. Aquest ésser narratiu és el sentit de la persona del seu propi
passat, present i futur, de la seva pròpia historia. Els treballs de McAdams han posat en relleu que les
persones que viuen en societats modernes comencen a organitzar la seva vida de manera narrativa al final
de l’adolescència i l’inici de la vida adulta

La vida adopta una qualitat d’una historia, amb un passat, un present i un futur amb un argument, temes
específics i un repartiment de personatges. Les persones creen aquestes histories internalitzades que els
permet reconstruir els seus passats i anticipar els seus futurs proporcionant a la seva vida un grau d’unicitat
i propòsit, el qual constitueix el self o identitat, és a dir, la nostra personalitat, qui som

8. Big Data

Gràcies al Big data, a la intel·ligència artificial i l’aprenentatge automatitzat, per primera vegada en la
història comença a ser possible conèixer a una persona millor que ella mateixa (Harari, 2018). Les polítiques
post-pandèmia s’adrecen a l’automatització, informatització i robotització general

S’imposa el càlcul perquè es quantifica el nostre comportament i ens adrecem cap al que s’anomena
quantified self amb tota gama de gadgets que permeten mesurar els passos que hem fet durant el dia i fa
prediccions sobre el que tot seguit farem. Els algoritmes estableixen correlacions entre les diverses dades
d’una mateixa persona, i entre els de persones diferents. Per exemple Netflix ens suggereix una pel. Lícula
a partir de les que prèviament em seleccionat. Amazon ens omple d’anuncis vinculats a les cerques
realitzades i per tant subministra estímuls per a la modificació de conducta

Cada dia Google, Facebook, Instagram recullen milions de dades sobre nosaltres. Generem prou dades com
perquè es pugui conèixer a fons al nostra personalitat, els nostres hàbits i les nostres accions?
Informàticament es poden establir correlacions que constitueixen teories sobre la naturalesa de cada
individu

 Els algorismes xifren el món, el classifiquen, el prediuen a partir dels nostres tickets de compra.
Són dinàmics i canvien a mesura que el Big Data va processant els milions de dades que introduïm
sobre les nostres preferències

Sembla que, l’anàlisi de la personalitat la fan millor i més acuradament les màquines. Segons l’estudi de
Youyou et al. 2015), l’anàlisi dels m’agrada de Facebook és més acurat a l’hora de predir la personalitat
que les resposta a un qüestionari. A més del Facebook, també es pot estudiar la personalitat a través del
mitjançant el (diversitat de contactes, localització, freqüència d’usos, temps que triguen a respondre un
missatge mòbil)

Google pot influir en el que la gent tria (manipulació per motor de cerca) ? Amb aquest gest impedeix que
la gent tingui accés a punts de divista diferents al seu? Qui controla l’algoritme? Per tot això, quin impacte
tindrà en el nostre comportament, en el vincles socials aquesta nova lògica? Els algorismes s’anticipen als
nostres desigs i controlen els nostres actes?

9. Dissenys d’investigació de la personalitat

Hi ha tres dissenys d’investigació bàsics i principals en el camp de la psicologia de la personalitat:

experimental, correccional i estudi de cas. Cadascun te avantatges i desavantatges, i proporciona una
informació complementària. Estudi de cas vol dir la descripció qualitativa detallada d’un sol individu.
L’estudi correlacional significa examinar la relació quantitativa entre dues o més variables. Mentre que
els experiments es tracta de la relació quantitativa causal entre condicions que varien sistemàticament,
esperant canvis en les conductes de les persones

Mètodes experimentals

És un enfocament d’investigació en el qual l’experimentador manipula una variable d’interès.

Frequentment s’assigna a l’atzar diferents participants de la recerca amb diferents circumstàncies
experimentals. Els mètodes experimentals s’utilitzen de manera típica per determinar la causalitat; és a dir,
per constatar si una variable influeix en una altra variable. En aquest cas es manipula una o més variables,
i s’assegura que els participants en cada condició experimental siguin equivalents, és a dir la mostra sigui
homogènia. També la mostra representativa de la població d’estudi és assignada a l’atzar en cadascuna de
les circumstàncies (control, i experimental)

L’experimentador ha de manipular una variable, la variable independent i mesurar els seus efectes en la
segona variable, la depenent. Per exemple en l’estudi de l’ansietat i el seu efecte en el rendiment acadèmic

 Ansietat Variable independent

 Rendiment acadèmic Variable depenent

Un altre exemple: volem comprovar si els extravertits rendeixen més que els introvertits en ambients molt
estimulats, o amb molt de soroll. Primer passen qüestionari a una població i discriminem els introvertits
dels extravertits. Després creem situacions de rendiment acadèmic en situacions de silenci i de soroll. Els
resultats mostren que els introvertits rendeixen més en condicions silencioses, mentre que els extravertits
ho fan en condicions de soroll

La conducta que anem a observar és la variable depenent, la qual s’espera que sigui causada per una variable
independent. De manera sensible es fan dos grups, l’experimental (que s’exposa a la variable independent)
i uns altres que no se’ls aplica la variable independent, que són el grup control

El mètode experimental proporciona un alt grau de control sobre el context, l’ambient i les característiques
del subjecte. Té com avantatge la confiança en la causalitat ja que hi ha un cert control. Per contra, es dona
una certa artificialitat que pot ser diferent de la vida real. Hom es demana fins a quin punt poden ser
estudiades en el laboratori manifestacions de la personalitat? Són extrapolables aquestes conclusions al
comportament dels individus en la seva vida quotidiana? Després de descomposar la personalitat en peces,
fa falta reintegrar el trenca-closques, és a dir, entendre el funcionament de les parts en el context del sistema
global. També té com a problema que no es poden generalitzar les conclusions a altres situacions

En síntesi, el mètode experimental és efectiu per demostrar relacions entre variables. Com autors de
l’aproximació experimental de la personalitat tenim: Wilheim Wundt, Hermann Ebbinghaus, Ivan Pavlov,
J.B. Watson, Clark Hull i B.F. Skinner

Aquesta manipulació de les variables no es dona ni en les aproximacions clínica o estudi de cas ni tampoc
en la correlacional

Limitacions del mètode experimental

 Les investigacions resulten artificials i limitades a altres contextos

 Característiques de la demana: els individus doten de propòsit i significat allò que estan fent i que
no farien en situacions naturals
 Experimentació de l’experimentador: es condueixen per la hipòtesi

Investigació correlacional

Es tracta d’un enfocament de recerca on les diferències individuals existents es mesuren i es relacionen una
respecte la altra, en comptes de ser manipulades. No és sols un valor estadístic, sinó que també és un tipus
de recerca. En el mètode correlacional s’utilitza un procediment estadístic per determinar si hi ha una relació
entre dues variables (coeficient de correlació). L’investigador està intentant identificar de manera directa
les relacions entre dues o més variables. Pretén determinar què va amb què, en lloc d’intentar manipular o
influir en el fenomen. Per exemple es va trobar una correlació directa entre la conducta antisocial i la
violència en els programes televisius, però no en podem assegurar una causalitat

Com avantatge ens permet identificar relacions entre variables conforme tenen lloc de manera natural.
Permet recollir una gran quantitat d’informació sobre molta gent alhora. Per exemple sobre les
diferències individuals. Altres exemples: la gent tímida és menys arriscada? La gent arriscada és més
simpàtica?
Coeficient de correlació

És el procediment estadístic més comú per mesurar les relacions entre variables. És a dir, mesura el grau
en que dues variables van juntes. Si les persones amb més altes puntuacions en ansietat i puntuen també
més alt en timides). Si es te puntuacions altes en una variable i baixes puntuacions en una altra es diu que
correlacionen negativament (la ansietat i la confiança en un mateix).Cal tenir en consideració que la
correlació negativa també és significativa

 Una correlació positiva perfecta és una correlació d’1.0

 Una correlació negativa perfecta és d’ -1.0

És important tenir en compte que hom no pot inferir causalitat de les correlacions, per dos motius
principals: 1) problema de direccionalitat. Si A i B es correlacionen, no sabem si A és la causa de B, o bé
B és la causa d’A. Per exemple no sabem si la felicitat porta a ser més extravertit, o bé ser extravertit porta
a ser més feliç. El que sí sabem és que correlacionen

En segon lloc el problema de la tercera variable. Podria ser que dues variables es correlacionin degut a
una tercera variable desconeguda que causa ambdues. Per exemple la quantitat de gelats venuts correlaciona
amb el nombre de persones que es varen ofegar. Però tot plegat depèn d’una tercera variable, que és el
clima calorós. Com autors de l’aproximació correlacional de la personalitat tenim: Francis Galton,
Raymond B. Cattell, Hans J. Eysenck, Paul T. Costa i Robert R. Mc Crae

Limitacions

 Dona informació superficial sobre les persones a nivell individual

 Resulta difícil obtenir conclusions sòlides sobre la causalitat. Si es rela ciona dues variables no vol
dir que una va causar la altra. Podria haver-hi una tercera variable

Estudi de cas

El mètode clínic més important és l’estudi de cas o història de cas en el qual el psicòleg busca en el passat
i el present dels usuaris, que pugui revelar l’origen dels problemes emocionals que presenten. És com
escriure una petita biografia de la vida emocional de la persona fins a l’actualitat

És un enfocament de recerca en el que s’estudia a una persona individual amb molt detall. S’associa sobretot
a la recerca clínica, a la d’un terapeuta aprofundint amb el seu treball terapèutic. A vegades un investigador
de la personalitat està interessat en examinar amb detall la vida d’una persona. Per exemple, conèixer d’un
individu particular, el d’una persona que viatja sola al voltant del món en un vaixell petit. A través de
l’estudi del seu diari bitàcora de viatge, entrevistes, cartes personals, qüestionaris de personalitat, etc.
Després es codifiquen els texts escrits

El gran defensor d’aquest mètode va ser Gordon Allport, el qual podia inferir importants hipòtesis sobre
la personalitat a través d’individus aïllats. També forma part de la tradició més clínica. El problema que té
aquest tipus de recerca és que les troballes d’un individu no poden generalitzar-se a altres persones

Cpom ja s’ha comentat, aquest tipus d’estudi científic de la personalitat, està relacionat amb l’aproximació
clínica de la personalitat, és a dir, amb psicoterapeutes que tracten les psicopatologies. Des d’un enfocament
fenomenològic acostumen a emprar tècniques subjectives, com són els documents personals

Limitacions

 Dificultats en la generalització
 No proporciona una explicació causal definitiva

Com emprar dissenys experimentals, correlacional i d’estudi de cas

El mètode experimental és adequat per establir relacions causals entre variables

Els dissenys correlacionals són adequats per establir la relació entre dues o més variables que tenen lloc
en la vida quotidiana, però no podem establir causalitat

Els estudis de cas són ideals per generar hipòtesis que poden provar-se després emprant mètodes
correlacionals o experimentals. Ideals per descriure la riquesa i la complexitat de la riquesa humana. Els
estudis de cas no poden establir causalitat com els experimentals, ni poden identificar patrons de covariació

Quadre resum de les avantatges i les limitacions potencials dels mètodes de recerca de la personalitat:

Tema 4: Genètica i personalitat

1. Introducció

Potser no som del tot lliures. Potser ho som menys del que ens pensem. No tothom arriba al món amb el
mateix equip en termes de predisposicions cognitives, emocionals i conductals. Hi hauria un component
genètic que ens fa més vulnerables a determinades conductes, o ens protegeix d’altres? L’ addicció és una
qüestió biològica? Una persona que te un greu problema d’abús d’alguna substancia mostra algun problema
amb la neuroquímica de la recompensa o bé és una falta de disciplina? També ho és la conducta delictiva i
antisocial?

 La ment és un objecte al qual donen forma la història i la biologia (Harari, 2018, p. 344)

Partirem de la constatació de que naixem amb una quantitat considerable de coneixements adquirits
genèticament, és a dir, de memòries que tenen lloc sense experiència sensorial. Aquesta informació innata
codificada dins del llenguatge minúscul i críptic de l’ADN (Eagleman, 2013, p. 108)2 podrà tenir una
influència variable en el nostre comportament

S’ha constatat una base biològica en el nostre comportament. Per exemple, una part dels profetes, màrtirs i
líders de la història, varen patir epilèpsia del lòbul temporal. S’ha evidenciat un augment de la religiositat,
i també el fet de sentir veus, com a símptomes coherents amb la epilèpsia del lòbul temporal (Eagleman,
2013, p. 250)
Però també és cert que els gens i l’entorn interactuen seguint pautes complexes. La genètica i la història
personal moldegen el cervell amb resultats molt diferents (Eagleman, 2013, p. 226). Ni la biologia sola, ni
l’entorn sol determinen el producte final de la personalitat (Kauffman, 2010)

S’ha pogut constatar el paper tant dels factors genètics com ambientals en l'etiologia dels trets psicopàtics.
A més s’ha observat que l’estil de criança juga un paper destacat, sent una gran influència ambiental, en
determinades característiques de la psicopatia en l’edat adulta (Dotterer et al., 2021)

Al final d’aquest tema probablement ens quedarem amb la conclusió que tot plegat és el resultat de la
interacció de factors. Anem tot seguit a conèixer aquest fonament biològic amb el qual partim per inciar
aquest procés de la construcción de la personalitat

La maduració del jo

El naixement de la personalitat comença dins del fetus, en les regions del sistema límbic inferior, on
s’estableixen en un moment molt primerenc del desenvolupament cerebral. La manera com aquest nou ésser
reacciona a les situacions ambientals, determinarà juntament amb el sistema límbic inferior, el nucli de la
personalitat

Les experiències durant els primers anys de vida influeixen sobretot en les connexions neuronals i
defineixen aquelles persones, situacions o elements que associem amb el benestar i el patiment (Strüber i
Roth, 2018)

Les demandes ambientals: en el segle XXI no ens podem permetre l’estabilitat

El cervell adult és més flexible i volàtil del que es creia. Tornar a connectar neurones i reprogramar les
sinapsi és una feina difícil als 50 anys de vida (Harari, 2018, p. 362), però al segle XXI quasi no et pots
permetre l’estabilitat. Necessitem la capacitat adaptativa d’aprendre i de reinventar-nos contínuament

És possible una personalitat millorada? La pseudociència de l’eugenèsia

L’eugenèsia és una filosofia que proposa la millora dels caràcter hereditaris de les persones a través de
diverses tècniques d’intervenció i selecció artificial. El que pretenen es afavorir o eliminar determinades
característiques biològiques que són considerades desitjables o indesitjables. La formulació moderna de
l’eugenèsia prové dels treballs de Francis Galton (1822- 1911). Galton es va fixar sobretot en l’herència de
les capacitats intel·lectuals, però també de l’alçada i la forma de la cara

L’eugenèsia negativa proposa esterilitzar o eliminar les persones considerades menys aptes i la eugenèsia
positiva es proposava afavorir els aparellaments entre les persones més aptes.

 Hitler va dir que va estudiar amb gran interès les teories eugenèsiques de Galton i els seus
seguidors. En una carta a Madison Grant, cofundadora de la Galton Society of America, Hitler es
referia al llibre de Grant The Passing of the Great Race com "la meva bíblia"

Bebès de disseny

La proposta de bebès de disseny s’orienta cap a considerar que el rellevant no és l’experiència que hom viu
o les relacions que estableix, sinó el determinisme genètic. La preocupació que aquests fets generen és
ideològica, perquè se’n pot fer un bon o un mal ús d’aquestes tècniques, per exemple la pretensió de fer
una raça humana superior. També en la valoració que els delinqüents no són responsables dels seus actes
i que no se’ls pot rehabilitar.

El determinisme genètic

Ens introduïm en un enfocament que parteix de la concepció de que la ment és un producte del cervell, de
la nostra fisiologia. Que els nostres actes no són més que la suma de mecanismes biològics i orgànics. Els
investigadors en aquest camp intenten determinar el grau en que les diferències individuals en la personalitat
són causades per les diferències genètiques. Com veurem en acabar aquest tema, com més arribem a
comprendre la nostra biologia, més apreciarem la forma en que la nostra cultura moldeja aquesta base
fisiològica

Amb els avanços recents de la neuropsicologia es va perdent el valor del jo subjectiu, allò fenomenològic
que experimenta. La ment es va enfocant cap a un interrogant cerebral de sinapsis i xarxes; però es pot
captar el sentit de la vida en termes neurocientífics?

El determinisme genètic redueix la identitat personal al genoma, el qual posseeix suposadament la força de
nostra singularitat. El nostre codi genètic, instal·lat en cadascuna de les nostres cèl·lules, contindria
l’explicació de la nostra aparença, dels nostres trets de la personalitat, i del destí biològic (les malalties que
ens afectaran). En un instant evolutiu el cos estaria a punt pel desplegament de les informacions contingudes
en els gens

Entre un quaranta i un seixanta per cent de les variacions de personalitat observades es deuen a un o més
trets del temperament. Aquestes característiques temperamentals són heretables, es mostren relativament
estables al llarg del període vital de la persona, i es troben vinculades a un conjunt de sistemes hormonals
o de neurotransmissors específics (Fischer, 2012, p. 312)6. Des d’aquest posicionament, el gen seria una
condició necessària i suficient per presentar un determinat tret de la personalitat

Però, fins a quin punt la variació de la personalitat és causada per l’herència o per l’entorn? Les persones
tenen personalitats diferents perquè hereten gens diferents dels seus pares biològics, o perquè tenen
experiències diferents durant el desenvolupament? Com veurem, en aquest tema, els mètodes per respondre
a aquesta pregunta són bastant complexos, però en certa manera, els resultats ho són molt menys

S’ha pogut constatar, que en bessons idèntics separats al néixer i criats en famílies adoptives diferents,
malgrat havien tingut una infància diferent, després de molts anys presentaven moltes semblances, per
exemple ens els hàbits d’oci, en les relacions afectives,...etc.; en general les semblances eren notables

Amb tot això, cal considerar que malgrat trobem relacions significatives entre els gens i la personalitat,
aquest relació no exclou a l’influencia de l’ambient. Anem a estudiar quin percentatge és atribuïble als gens
i quin és degut a les diferències ambientals. Els gens i l’ambient per un individu són com la farina i l’aigua
per un pastís, ambdós ingredients són necessaris, però costa saber quin és l’ ingredient que ha estat més
rellevant per obtenir el resultat final. Considerem que una part de la nostra personalitat ve marcada
genèticament, i que els gens desenvolupen un paper valuós en la forma de ser de les persones, sobretot en
el temperament
Ambient o herència: som lliures?

Neurogènesis adulta: neixen noves neurones al llarg de la vida

 Exercici físic i estimulació cognitiva contra l’Alzheimer

 En l’hipocamp és una de les dues àrees cerebrals en la que esdevenen més neurogènsi adulta

Interacció Personalitat: f (genètica x ambient)

 Gen potencial de desenvolupament

 Entorn facilita, estimula, optimitza el desenvolupament

La ment i el cervell humà són el resultat d’interaccions complexes entre biologia i societat (Goldberg, 2019,
p. 10). Som criatures biològiques que hem evolucionat a partir dels avantpassats animals més simples i que
compartim amb ells el comportament instintiu i après (Darwin: L’origen de les especies). Però el cervell de
cada persona és lleugerament diferent del altres

Epigenètica

L'adquisició de l’alfabetització va ser un dels assoliments epigenètics més importants de l’homo sapiens.
L’acte d’aprendre a llegir va afegir un circuit completament nou al nostre cervell homínid. Va canviar
l’estructura de les nostres connexions i va reconfigurar el cervell, transformant la naturalesa del pensament
humà (Wolf, 2020, p. 14). La formació del circuit cerebral de lectura és un assoliment epigenètic únic en
la història intel·lectual de la nostra espècie (Wolf, 2020, p. 90)

 Modifiquen les connexions sinàptiques a través de l’estrès, la experiència, l’aprenentatge, les

lesions i les malalties

Resum dels factors determinants de la personalitat

 Adquirit (ambient, experiència) La personalitat reflexa la manera en que la persona va ser educada
(experiències familiars i en societat). Premissa: som el resultat de l’aprenentatge o dels factors
ambientals
 Genètica La personalitat es deu a la genètica transmesa de pares a fills/es. Es dona èmfasi a la
naturalesa biològica del comportament. Premissa: som aquell que som gràcies a les
característiques biològiques heretades
 Interacció En l’actualitat es posa èmfasi en la interacció entre els factors hereditaris i els ambientals
ja que es considera que allò innat i allò adquirit es va influenciant de manera dinàmica. Les
experiències ambientals activen mecanismes genètics. Premissa: les experiències viscudes poden
alterar la biologia de l’organisme

En la concepció interacció genètica-ambient, s’entén que l’entorn determina el grau en el que el potencial
genètic d’un individu arriba a expressar-se. Per exemple, la manca d’atenció integrada al cervell, i la cura
per part dels cuidadors poden afavorir o afectar el desenvolupament de la persona i de la seva personalitat.
És a dir, la interacció amb el cuidador primari és crucial per al desenvolupament neuroafectiu dels infants
i per a la formació de representacions internes

Les interaccions facilitades o no donades moldejaran de manera decisiva tot el desenvolupament, des dels
aspectes cognitius fins als emocionals, passant pels socials. Recordem el cas dels orfenats romanesos de
Ceausescu durant la dictadura comunista, uns centres on l’abús, les violacions i la fam eren comunes.
L’estudi, realitzat amb nens que van créixer en orfenats romanesos, revela canvis en la composició cerebral
dels nens que van passar els primers anys a les institucions en comparació amb els que van ser assignats a
l’atzar a l’acolliment familiar. Les troballes apunten a un "període sensible" al cervell per al
desenvolupament social, assegura Nathan Fox, investigador del desenvolupament infantil de la Universitat
de Maryland

 La primera vegada que Nathan Fox va entrar a un orfenat romanès, el silenci el va impactar. "El
més destacable de l'habitació infantil era la tranquil·litat que tenia, probablement perquè els nadons
havien après que els seus crits no rebien resposta”

Tots som uns éssers únics, ja que tenim una particular selecció de variants genètiques del genoma humà
col·lectiu, i ens trobem immersos dins d’una família, una cultura, una època i un grup d’iguals concrets.
Estem dotats d’unes eines innates que ens permeten adaptar-nos a les circumstàncies del nostre mon
personal. Tots construïm la nostra pròpia forma de ser i trobem sentit al que som. Som com la majoria de
les persones, però amb tota l’emoció que comporta, som únics i irrepetibles

La tecnologia ens modificarà?

Aldous Huxley, l’autor d’Un món feliç, afirmava que el món el canvien les tecnologies, no les ideologies

Idees clau:

 La cultura pot condicionar la naturalesa de la genètica humana

 La cultura serà un motor de canvi genètic, més important que l’entorn natural

Posthumanisme: la vida més enllà de l’individu

La concepció de “posthumà” no implica el fi de la humanitat, sinó més aviat el fi d’una certa concepció del
que es considerava humà (Hayles, 1999, p. 286)11. Per a la filòsofa Rosi Braidotti (2015)12, la perspectiva
posthumana es basa en la decadència dels ideals humanistes de la Il·lustració europea, en que l’Home, de
forma etnocèntrica, era la mesura de totes les coses. De manera que sotmetia i explotava la natura i els altres
animals

Ella proposa treure’s la centralitat i els privilegis de la persona humana (anthropos), i d’aquesta forma,
abandonar la supremacia de la espècie, i igualar-la a la dels altres animals i també als no-humans. Proposa
amb el posthumanisme, que no es doni una separació entre la naturalesa i la cultura, entre allò donat i allò
construït, una íntima i productiva connexió entre els subjectes humans i els artefactes tecnològics que han
creat, i valora la impossibilitat teòrica de mantenir-los separats

Proposa una nova subjectivitat estesa per a l’home que contempli un contínuum naturacultura. Suposa el
desplaçament de la subjectivitat unitària cap a una de de nova que ella anomena “nòmada”, amb un profund
sentiment d’interconnexió i respecte entre l’ego i els altres, inclosos els no humans

El futur posthumà: mons possibles que ja estan a prop

Es pot considerar la ciència i la tecnologia com un factor que l’influeix en l’evolució de les persones. Les
lleis humanes, amb el seu progrés se sumen a les lleis naturals que determinen l’evolució general.
Configurem el que ens envolta, i aquest entorn ens configura en un circuit coevolutiu

Són les persones tradicionalment considerades discapacitades les que actualment lideren l’evolució de les
tecnologies de perfeccionament humà. Des dels cors artificials a les neuropròtesis. L’ésser humà s’orienta
cap a controlar deliberadament el seu destí biològic. Es tracta de l’evolució humana autodirigida
El canvi tecnològic és inevitable, però el canvi per si sol no implica progrés o millora. En les properes
dècades haurem d’afrontar eleccions importants sobre l’aplicació de la tecnologia per millorar el nostre cos
i la nostra vida. Entra en joc la possibilitat de modificar embrions, cervells o memòries, d’inserir la nostra
ment en un món virtual i de viure’l aquest, com un món alternatiu al real. La modificació i la desaparició
de la frontera entre l’àmbit real i el virtual pot introduir canvis en la cultura i en la personalitat

A través de l’anàlisi d’ADN es pot mesurar la compatibilitat psicològica, neurològica i biològica. Per tant
les anàlisi químiques o biològiques poden ser una eina per prendre decisions en la selecció de la parella
afectiva. S’obre la possibilitat d’esborrar els records autobiogràfics nocius, o bé de tenir pròtesis cognitives
i emocionals que siguin una extensió de la persona, amb la finalitat de posar remei a la solitud o bé per a
mantenir un adequat equilibri emocional. Telèfons intel·ligents amb aplicacions per meditar, per pensar
millor, per modificar en un determinat sentit, ja són una realitat

Necessitem saber si els progressos tecnològics van en la direcció adequada, és a dir, si afavoreixen a l’ésser
humà o tot al contrari

 El transhumà és qui modifica el seu cos per millorar la seva eficiència, no per una necessitat
mèdica, com ara haver-se de posar una pròtesi de genoll. Un pas més enllà podria ser millorar la
resistència o ampliar la memòria del cervell

2. La herència genètica

Gen: És la unitat fonamental de la herència i la unitat bàsica de tota la informació biològica. Conèixer la
unitat mínima és fonamental per conèixer el tot. Un organisme és molt més que els seus gens, però per
comprendre un organisme, primer s’ha d’entendre els seus gens (Siddharta Mukherjee, 2017, p. 25). No es
pot conèixer el temperament, o la identitat sense comptar amb el concepte de gen

Cromosomes: Els gens resideixen en els cromosomes, unes llargues estructures filamentoses tancades en
les cèl·lules que contenen desenes de milers de gens encadenats. Els éssers humans tenim un total de 46
cromosomes, 23 d’un progenitor i 23 de l’altre. El conjunt d’instruccions genètiques de que és portador un
organisme s’anomena genoma (la enciclopèdia de tots els gens)

Genoma humà: El genoma humà és el conjunt complert de gens que posseeix un organisme, localitzats en
23 parells de gens. Encara que al juny del 2000 els científics varen completar el primer esborrany del
genoma humà, s’ha de recorre un llarg camí per entendre els vincles complexes i misteriosos entre els gens
i el comportament humà total. El genoma humà conté entre 21.000 i 23.000 gens que proporcionen les
instruccions mestres per construir, reparar i mantenir els organismes humans. L’ADN és la font
d’informació genètica

La herència genètica

És la transmissió de gens codificats en l’ADN, d’una generació a la següent. L’ADN és un magatzem

potencial d’informació codificada que espera que la desxifrin o obrin. Com una llista de components
potencials que esperen instruccions per construir proteïnes, que regulen i mantenen tots els aspectes de la
vida

 Les làmpades (gens) hi són, però pot ser que no s’encenguin

Segons les condicions de la vida, els gens s’activen o desactiven El trastorn bipolar te una heretabilitat
(factors genètics) d’entre el 60 i el 90% (Cipriani, Danti, Carlesi et al. 2017). La genètica actual està cada
vegada més orientada cap a la epigènesi, és a dir, cap als processos per mitjà dels quals els gens s’expressen
o activen (es tradueixen en proteïnes), en interacció amb certes condicions ambientals. Els gens són una
recepta per construir un cos o una manera de ser, però les receptes s’han de cuinar i cada vegada que es
cuina una recepta, el menjar surt diferent, com ho són dos bessons

No naixem amb el cervell ja cablejat. El cervell amb les seves funcions mentals es construeix amb
l’experiència, a mesura que es fan servir. El nostre cervell és plàstic neuronal i es en gran part resultat de
la nostra pràctica Estem restringits per certes predisposicions, però moldejats per l’experiència

3. La epigenètica

La epigenètica

La epigenètica és un sistema de regulació que controla l'expressió dels gens sense afectar la composició
dels gens en si mateixos. Bessons monozigòtics: tenen el mateix ADN però poden ser diferents i, sobretot,
tenir malalties diferents. Com és possible, si disposen del mateix material genètic? Doncs perquè, tot i que
comparteixen l’ADN, a cada individu es regula d’una manera determinada. Cada cervell és únic, les seves
connexions i funcionament representa la història del seu desenvolupament i experiència individual

Herència epigenètica

L’herència epigenètica fa referencia als sistemes corporals que es poden transferir d’una generació a una
altra sense tenir una arrel específica en l’ADN. Per exemple factors estressants de la mare embarassada es
poden transmetre al seu fill/a

Entre la herència i la experiència

La epigenètica explica com la vida va deixant petjades en la herència i va definint les característiques
úniques de cada persona. Encara que la informació genètica sigui la mateixa, algunes dades genètiques
surten a la llum i d’altres estan ocultes

 Algunes neurones no es parlen entre elles

En aquest sentit, els bessons univitel·lins es van distanciant des del punt de vista epigenètic, ja que les
influències ambientals podrien activar o desactivar els gens de forma concreta. No tot depèn del que està
escrit en el llibre de la vida d’una persona, sinó també de quan i com és llegit aquest llibre en el curs dels
anys

 Epigenètica: l’efecte placebo al cos; La millor forma de predir el futur és crear-lo

El concepte de determinisme continua regnant en la ment del públic en general. Ens han programat perquè
creguem que som víctimes de la nostra biologia, però la proposta de la Neuroplasticitat Autodirigida
(SDN, self-directe neuroplasticity), suggereix que nosaltres dirigim la formació de noves vies neurals i la
destrucció de les antigues, mitjançant la qualitat de les experiències que cultivem

Els pensaments, les emocions i les creences generen cadenes d’esdeveniments fisiològics al cos, de manera
que activen o desactiven els gens (Dispenza, 2015)13. La epigenètica es manifesta en marques que són
molècules (acetilacions o metilacions) que s’adhereixen a l’ADN i influeixen als gens propers a aquestes
marques de manera que es puguin expressar o no. Els factors que poden induir canvis epigenètics són:
estímuls ambientals, la alimentació, l’estrès i els estats emocionals dels subjectes (Morgado, 2019, p. 111)

Trauma i epigenètica

Trauma i epigenètica Dels nostres progenitors no sols heretem el codi genètic, sinó també peculiaritats
psicològiques derivades de la seva pròpia experiència. Les històries personals poden modificar l’activitat
transcripcional de l’ADN. Aquestes modificacions funcionals del genoma es poden transmetre de generació
en generació
Idees clau:

 Els traumes precoços poden causar canvis epigenètics, és a dir, canvis moleculars que no alteren
el ADN d’un gen, però que afecten l’expressió d’aquesta seqüència. Alguns canvis epigenètics
comencen en la infància i persisteixen fins a l’edat adulta (Kandel, 2019, p. 191)
 Els gens involucrats en el risc d’obesitat redueixen aquest risc si la persona està físicament activa.
Aquesta és una demostració de la influència epigenètica en l’obesitat
 Hi ha una influència dels comportaments i de l’entorn en l’expressió dels gens que hem heretat
dels nostres progenitors (Morgado, 2019, p. 124)
 Els fills/es de mares sotmeses a estrès prenatal tenen més probabilitats de patir alteracions
emocionals i dèficit atencional
 El maltracta o abús en la infància pressuposa més trastorns mentals severs i també de la
personalitat
 Les persones que varen patir abusos durant la infància desenvolupaven pocs receptors per al
cortisol (hormona de l’estrès. D’aquesta manera aquest missatger químic no podia reduir de
manera eficient les reaccions inflamatòries. Això afavoria l’aparició de malalties inflamatòries
com el reuma (McGowan et al. 2009)16
 Els estressors vitals estressants poden deixar petjada en els espermatozoides dels pares i ser
transmesos als seus fills (Rodgers, 2013)17
 Els processos epigenètics estan relacionats en el desenvolupament de trastorns de la personalitat
Antisocial i TLP (Geschel, Kahl 2018)18
 Les experiències estressants perllongades, són capaces de modificar trets de la personalitat com la
responsabilitat, la afabilitat i la apertura a la experiència i atenuar dimensions temperamentals

El tipus de vida i les experiències viscudes pels pares poden influenciar genèticament en les característiques
i el tipus de vida dels seus fills i nets (Morgado, 2019, p. 113)

4. La heretabilitat

La heretabilitat és una estadística que es refereix a la proporció de variància observada en un grup

d’individus que pot explicar-se per la variació genètica. Una heretabilitat de .20 significa que el component
ambiental (no genètic) és .80

La heretabilitat, contràriament al que es pot pensar, només es refereix a diferències en una mostra o
població, no a un individu. D’altra banda no és una dada constant, sinó que s’aplica a una població en un
punt de temps i en una col·lecció particular d’ambients. Com que les correlacions fluctuen d’una mostra a
una altra, és un estadístic que no té una precisió absoluta

La heretabilitat és el grau en que les influències genètiques afecten una característica concreta

 Es refereix a diferències en una mostra o població, no a un individu

 No és una dada constant
 No té una precisió absoluta
 S’han de contemplar com estimacions del grau d’influència

Índex d’heretabilitat

Mesura matemàtica de la heretabilitat Interpretació:

 0 = sense valor
 0.2 = significa que el component ambiental (no genètic) és: 0.80
 = aquella característica ve determinada del tot per factors genètics

Si per exemple trobem que la correlació entre bessons idèntics criats de forma separada és de .60, aquesta
dada suggereix que els bessons idèntics separats tendeixen a ser molt més semblants entre sí que a persones
no relacionades. Aquest valor de .60 significaria que el 60% de la variància entre les persones en aquest
tret es deu als seus gens o herència
Malgrat que el percentatge varia d’un autor a un altre, i que l’interval és ampli, en general les
característiques de la personalitat són de 30 a 50% heretables, i per tant de 50 a 70% ambientals (Larsen
i Buss, 2005, p. 189)

Mentre que per Soler i Pascual (2018, p. 72) els trets de la personalitat estan en bona mesura influïts per la
genètica, amb una heretabilitat estimada habitualment en un rang que va des del 40 fins al 60%

Tot seguit es presenten els càlculs d’heretabilitat d’algunes característiques físiques, aptituds, i els trets de
la personalitat a partir del recull realitzat per Cerdona i Pervin, 2009)

5. Metodologies per estudiar la influència de l’herència i el medi

Quan intentem avaluar la importància relativa de l'herència i el medi ambient el primer pas és esbrinar fins
a quin punt són similars les personalitats dels membres d’una mateixa família. A vegades els parents
tendeixen a ser més similars que els germans o els pares mateixos. Potser la similitud es deu al fet que els
parents estan relacionats biològicament i, per tant, tenen més gens en comú. O potser la similitud es deu al
fet que els parents han conviscut junts durant un període de temps més llarg

Mètodes de genètica conductual

L’estudi de les aportacions genètiques a la conducta es coneix com el camp de la genètica conductual. Els
genetistes conductuals utilitzen quatre mètodes bàsiques d’estudi: estudis de criança selectiva, estudis
familiars, estudis sobre bessons i estudis sobres adopció

 Criança selectiva d’animals

 Estudis familiars
 Estudi de bessons
 Estudis d’adopció

Estudis sobre criança selectiva d’animals

 Els humans no som els únics animals que tenim personalitat, intel.ligència i emocions (Jean
Goodall, 2018)

S’han trobat diferències individuals en diverses espècies animals: gossos, vaques, pops i mosques. L’origen
de la personalitat humana podria trobar-se en les característiques del comportament dels animals. Els altres
animals, tenen personalitat com nosaltres i s’organitzen de forma semblant a la nostra. El neuroticisme i la
extraversió està present en tot l’arbre filogenètic fins i tot en els peixos, el pop i més recentment els insectes
(David Anderson, 1993)

Des d’aquest mètode realitzat a partir de la criança selectiva d’animals, es tracta d’identificar les
característiques desitjades en els animals i creuar-los amb altres animals que tenen aquestes característiques.
Tots sabem que diferents races van associats amb diferents comportaments (un pit bull acostuma a ser
agressiu). Que els creuaments hagin tingut èxit demostra que l’herència està relacionada amb els trets de la
personalitat. Malgrat aquestes dades sobretot amb gossos, no ens diu res sobre la heretabilitat dels trets de
la personalitat en humans. Per raons obvies no es poden fer experiments de criança selectiva amb persones

Estudis familiars

Dos membres d’una família (germans/es,..) que comparteixen un mateix ambient familiar, haurien de ser
semblants en les seves personalitats?

 Mateix ambient i mateixa genètica

L’ordre dels germans i la personalitat

L’ordre dels germans i la personalitat Ser el gran dels germans, estar al mig o ser el petit/a, o ser fill/a
únic/a, influeix en la personalitat? En estudis fets a més de 20.000 alemanys, britànics i estatunidencs per
conèixer si l’ordre del naixement repercuteix en els trets de la personalitat, varen comparar la personalitat
d’infants de la mateixa família; també amb la de persones de diferents grups familiars però que ocupaven
la mateixa posició entre germans. La recerca no va trobar cap relació entre l’odre de naixement dels germans
i els trets de la personalitat concrets

No varen trobar efectes substancials de que l'ordre del naixement influencïi les dimensions de la
personalitat. Els investigadors conclouen: “Això no només contradiu les teories psicològiques destacades,
sinó que també va en contra de la intuïció de moltes persones" (Rohrer, Egloff i Schmukle, 2015)

Ambient compartit i no compartit

Els ambients compartits consisteixen en aquells ambients que es comparteixen entre germans, com a
resultat de créixer en la mateixa família

Els ambients no compartits consisteixen en aquells ambients en que no són compartits pels germans que
creixen en la mateixa família. Per exemple, els germans poden ser tractats de manera diferent pel pare i la
mare (estil educatiu) degut al sexe, a les diferències de l’ordre del naixement o de certs fets de vida que són
únics en un dels fills en particular. Al mateix temps, cadascun dels fills creix amb un diferent grup de
companys, malalties

Els resultats de les recerques demostren que la experiència particular (ambient no compartit) que tenen
els germans dins i fora de la família, semblen ser molt més importants pel desenvolupament de la
personalitat que les experiències compartides com a resultar d’estar en la mateixa família
Es suggereix que un 40% és genètic, un 35% degut als ambients no compartits i només un 5% és degut
als ambients compartits. La resta és error de càlcul. Són per tant les experiències úniques les rellevants. Les
influències ambientals crítiques per la personalitat semblen trobar-se en les experiències úniques de cada
nen/a

 Trobar el propi camí. Escollir entre alternatives Això ho canvia tot, en part

Resultats

 La experiència particular que tenen els germans dins i fora de la família semblen ser molt més
importants pel desenvolupament de la personalitat que les experiències compartides com a resultar
d’estar en la mateixa família
 Es suggereix que un 40% és genètic, un 35% degut als ambients no compartits i només un 5% és
degut als ambients compartits. La resta és error de càlcul
 Les rellevants, són per tant les experiències úniques

Estudi de bessons

Són interessants els estudis amb bessons criats separadament perquè ens ajuden a fer una distinció sobre la
influència de la genètica i l’ambient

Els bessons idèntics anomenats monozigòtics neixen d’un sol òvul fertilitzat, el qual es divideix en dos, en
un moment determinat de la gestació. Per tant comparteixen el 100% dels seus gens. Són del mateix sexe,
i com a conseqüència, hi ha moltes possibilitats de ser idèntics

Per contra el bessons dizigòtics (di=2) comparteixen el 50% dels gens perquè provenen d’òvuls que varen
ser fertilitzats per separat. Els bessons dizigòtics poden ser del mateix sexe o oposat. De tots els bessons
que neixen, 2/3 són dizigòtics i 1/3 monozigòtic. S’ha pogut constatar que hi ha més heretabilitat genètica
entre els monozigòtics que els dizigòtics

Hi ha més heretabilitat genètica entre els monozigòtics que els dizigòtics Estudis fets en bessons
monozigòtics i dizigòtics, mostren que s’assemblen més en la seva personalitat els bessons monozigòtics o
univitel·lins

L’estudi de bessons de Minnesota (Bouchard i McGue, 1990; Tellegen i altres, 1988) Els resultats
mostren estimacions que van des del 20 al 45% d'heretabilitat (Bouchard, 1994 ; Loehlin, 1992) i que
cobreix: extraversió, agradabilitat, escrupolositat, neuroticisme, apertura a l’experiència

Thomas Bouchard

Estudis fets amb 121 bessons idèntics separats en néixer Conclusions:

 Hi ha una semblança significativa en les personalitats i comportaments de bessons

 Similituds: temperament, hàbits i costums, gustos i preferències, expressivitat i comportament
social
Estudis d’adopció

Els estudis sobre infants que creixen amb persones diferents als seus pares biològics s’anomenen estudis
sobre adopció. Els estudis d’adopció pot ser el mètode genètic conductual més poderós que es disposa. Es
tracta d’estudiar bessons idèntics (monozigòtics) que van ser adoptats per anar bé, en dues famílies
diferents. A ser possible, aquesta adopció ha de tenir lloc després del naixement, abans que els germans
hagin tingut experiències de criança. Així es pot concloure que les similituds entre els germans es deu a la
seva herència genètica

 Un dels dissenys de genètica conductual més poderosos és el que combina les avantatges en
estudis de bessons i d’adopció al mateix temps, estudiant bessons criats separats
 Si es troba una correlació positiva entre els nens adoptats i els seus pares adoptius, llavors això
proporciona evidència sòlida per a les influències ambientals

Resultats d’estudis en bessons adoptats

Els estudis de bessons i d’adopció, tant d’infants com d’adults, han demostrat l’evidència sòlida de la
presència d’un risc genètic en la psicopatia. Aquesta noció es basa en el fet que els individus psicopàtics
hereten una composició genètica que desencadena una reactivitat fisiològica i un funcionament cerebral
alterat. Alhora, aquest factor genètic, sumat a una sèrie d’influències ambientals, dona lloc a una interacció
que constitueix als trets de personalitat psicopàtica de l’individu (Frazier et al., 2019)

Els gens que són considerats com a principals responsables en el desenvolupament de la psicopatia són els
que es relacionen amb el sistema serotoninèrgic i el sistema oxitocinèrgic, i que contribueixen a la reducció
de la reactivitat emocional i la capacitat de crear vincles. A més, també s’ha evidenciat un risc genètic en
el fenotip antisocial, ja que s’ha observat que existeix una puntuació de risc poligenètic per l’agressió,
afectant també la funció neurocognitiva i el processament de la informació, alhora que influeix en el
temperament de l’individu (De Brito et al., 2021)

Conclusió: els infants adoptats s’assemblen als seus pares biològics en moltes característiques de la
personalitat, encara que no hi hagi hagut contacte directa. En aquest apartat, hem examinat els mètodes
utilitzats pels investigadors per esbrinar fins a quin punt les diferències en les personalitats es deuen a la
genètica (heretabilitat) o degut a diferències ambientals. Tot seguit es concreten aquelles àrees de la
personalitat que són heretables

6. Àrees de la personalitat que s’hereten

Segons Ashton (2018)23, els resultats dels estudis d’heretabilitat suggereixen que hi ha influències
genètiques força intenses sobre les qualitats de la personalitat, independentment de les característiques que
es considerin. Per contra, com hem pogut observar, la influència de la convivència dins de la mateixa llar
semblen ser febles. En canvi, prenen força els ambients no compartits o experiències ambientals úniques

Tot seguit anem a concretar de manera específica, des del temperament fins als trets de la personalitat, quins
són els nivells d’heretabilitat. Tenint en consideració que en general, les característiques de la
personalitat s’hereten entre el 30 i el 50% (Larsen i Buss, 2005, p. 189)
Temperament

Del temperament analitzarem es següents aspectes:

 Sociabilitat: estils d’interacció amb el medi social

 Emocionabilitat: tendència a presentar activació fisiològica en la resposta als estímuls ambientals
 Nivell d’Activitat: quantitat de resposta produïda

Sociabilitat La sociabilitat és un temperament genètic més que una determinació ambiental, coincideix amb
la personalitat extravertida adulta

 Nens difícils: no s’apropen a la gent

 Nens fàcils: amistosos disposició a interactuar

Emocionabilitat La reactivitat emocional és innata (Goldsmith & Campos, 1990) Als dos o tres mesos
d’edat els éssers humans presenten patrons emocionals ben definits i es mantenen en la vida adulta.
Significat d’emocionabilitat: facilitat i intensitat de la activació Emocional

 Facilitat: quantitat d’estimulació necessària per activar-se

 Intensitat: força de resposta
 Continuitat: es tracta de la visió optimista i/o pessimista pels problemes i les dificultats:
Neuroticisme

Nivell d’activitat El nivell d’activitat té un important component hereditari. Els infants hiperactius tenen
més probabilitats de que els seus pares/mares ho hagin estat. Significat: la intensitat de la conducta i la
velocitat de les activitats

Trets de la personalitat

Les variables de la personalitat com l’extraversió i el neuroticisme, a igual que altres dimensions dels
Cinc Grans, tenen una heretabilitat moderada, entre el 30% i el 50%, segons els estudis

Eysenck:

 Extraversió (.51)
 Neuroticisme (.54)
 Psicoticisme (no hi ha proves concloents)

Herència i patologia de la personalitat

La heretabilitat genètica mitja per a les 18 dimensions afectives, cognitives i interpersonals que tenen
importants implicacions per a la salut mental de les persones, la seva adaptació i el seu benestar del a través
del qüestionari DAPP-BQ és del 45% (Soler i Pascual, 2018,p. 40)

S’hereta la psicopatologia?

Proves científiques assenyalen clarament la influència genètica en els següents trastorns mentals: Trastorn
bipolar, esquizofrènia, alcoholisme, Alzheimer; Però no hi ha un factor únic, sinó que es combinen
influències múltiples

Els gens no ho són tot

Alguns gens desenvolupen una funció en la psicosi esquizofrènica, però no determinen per ella mateixa la
malaltia. És decisiu les informacions hereditàries en quina mesura es troben actives i en quin moment. El
mecanisme epigenètic hi té un paper rellevant

Heretabilitat en el trastorn bipolar i la esquizofrènia El trastorn Bipolar i la Esquizofrènia

comparteixen un clar vincle genètic

Genètica i creativitat Variacions genètiques poden afectar a la desinhibició cognitiva i aquest factor
podria predisposar al pensament creatiu i l’excentricitat (Kéri, 2009)
Agressivitat i buscar sensacions L’agressivitat i buscar sensacions. L’agressivitat té una base biològica
en algunes persones. La testosterona té una funció medul·lar en la conducta agressiva. En nivells més alts
es donen més problemes de conducta. Les persones amb antecedents de conducta violenta mostren baixa
producció de serotonina. La reducció de la serotonina en el SNC pot produir una desinhibició del
comportament

Buscar sensacions Assumir riscs físics, socials, legals, financers. Mecanismes bioquímics: la dopamina
impulsa la conducta d’aproximació. Conclusió: Heretabilitat: .60s intensa. Buscar sensacions (i els
mecanismes d’aproximació) és un tret durador de la personalitat i té un origen biològic heretat

Alcoholisme i tabaquisme Alcoholisme i tabaquisme està relacionat amb la disposició de buscar

sensacions. Les diferències individuals en els hàbits de beure i fumar mostren evidència d'heretabilitat. Tots
els estudis de genètica conductual de l’alcoholisme mostren heretabilitats de .50 o majors. Es va trobar un
vincle genètic entre l’alcoholisme i el trastorn de conducta (comportament antisocial)

Tema 5: La dimensió disposicional de la personalitat

1. Les teories disposicionals o dimensions lèxiques de la personalitat

El supòsit conceptual que determina l’estratègia de les disposicions és que la personalitat és un conjunt de
característiques permanents i innates de la persona, que influeixen en les interaccions amb la gent i amb el
seu entorn. Les persones es caracteritzen per la diferent quantitat de cadascuna d’aquestes peculiaritats
(trets o disposicions). Aquestes disposicions són més o menys permanents i estables, el que genera un cert
grau de congruència en la conducta al llarg del temps i d’una o altra circumstància

Èmfasi en la medició, el càlcul, i les tècniques quantitatives

Els teòrics dels trets posen èmfasi en les ciències del càlcul. Contraposats a l’enfocament psicoanalític,
pretenen quantificar els trets de manera precisa per poder avançar en el progrés científic. Volen que la
mesura dels atributs psicològics sigui el màxim d’objectiva i fiable possible com ho fan les ciències físiques

 El domini disposicional emfatitza la medició, l’ús de tècniques quantitatives per mesurar i estudiar
els trets de la personalitat

Factors biològics

La majoria dels teòrics dels trets creuen que els factors biològics heretats són un determinant essencial de
les diferències individuals visibles en els trets. Per entendre en profunditat el concepte biològic de tret, fa
falta una visió biològica d’aquest terme. Per exemple, podem descriure que una persona és amigable o
sociable, aquest comportament es deu a una causa interna, biològica, a una predisposició que prové del
propi cos
Organització jeràrquica

Una altra suposició compartida és que la conducta i la personalitat pot estar organitzada de manera
jeràrquica. Es considera els trets com a resums descriptius de comportament

Jerarquia en la unitats d’anàlisi de l’estructura de la personalitat

Consistència i estabilitat dels trets

Les teories disposicionalss’interessen per aquells aspectes de la personalitat que són estables al llarg del
temps (1), relativament consistents al llarg de les situacions (2) i que fan a les persones que siguin diferents.
Ens preguntem: una persona introvertida, ho tendeix a ser la major part del temps (és estable al llarg del
temps) i tendeix a ser introvertida en el treball, a casa (és consistent en diverses situacions) o bé és un estat
(quelcom transitori)? Els trets com a elements bàsics de la personalitat descriuen regularitats o consistències
generals en el funcionament de les persones (rutines, costums). Són útils per descriure a les persones,
classificar-les en categories (amable, hostil,…)

Disposició

L’estudi dels trets constitueix el domini disposicional. S’utilitza el terme “disposició” perquè es refereix a
una tendència inherent a comportar-se d’una manera específica, o predilecció per fer una determinada
activitat. Les disposicions fan referència als atributs dels individus entesos com a tendències persistents a
actuar d’una manera determinada

 El terme “tret” s’utilitza de manera intercanviable amb el terme “disposició”

Aquestes disposicions estan latents encara que no s’expressin, o no hi hagin expressions observables. Els
trets són característiques internes causals El comportament és funció dels trets o bé funció de la situació?

 C= f (trets) o bé C= f ( situació)

Per exemple, en una situació d’enterrament, les persones es mostren afectades, receptibles i afables pel dol.
La manera d’integrar els dos punts de vista és dir que tant la personalitat a través dels trets, com també les
situacions intervenen en una determinada conducta

 C= f ( trets x situació)

Quants trets existeixen?

En l’actualitat la taxonomia més popular considera cinc grans trets fonamentals: extraversió, neuroticisme,
apertura a l’experiència, escrupolositat i afabilitat (OCEAN). No hi ha una teoria dels trets única, sinó que
són diverses. En el segle XX, les bases de la psicologia dels trets varen ser plantejades per tres investigadors:
Gordon Allport, Raymond Cattell i Hans Eysenck

2. Què és un tret de la personalitat?

El terme “tret” de la personalitat es refereix a aquells patrons constants en la forma en que un individu es
comporta, sent i pensa. El tret conté un conjunt d’hàbits correlacionats. Per exemple, segons Hans Eyseck,
una persona extravertida (puntuació alta) és una persona que tendeix a ser sociable, activa, viva, assertiva)

Hàbits que conté l’extraversió segons H. Eysenck

Característiques

Si es descriu a una persona com amable es pretén dir que aquesta persona tendeix a actuar de manera amable
al llarg del temps (setmanes, mesos, anys,…) i en diferents situacions (família, amics, forasters,…). Com
ja hem comentat amb anterioritat, el terme “tret” cnté dues connotacions: persistència o estabilitat, distinció
i consistència (diferents situacions igual comportament)

 Tret estabilitat, consistència, ocurrència repetida d’accions

Els introvertits són tímids?

Als extravertits els agrada el treball en grup, mentre que als introvertits no tant. Una persona introvertida
no té perquè ser tímida. Té amics. Sap a qui recorre si necessita ajuda. L’introvertit no vol pertànyer a un
gran grup, preferix el petit comitè, no perquè tingui problemes de relació, sinó perquè li agrada una mica
de solitud i treballar pel seu compte

Utilitat dels trets

Es considerem les funcions: predictiva, descriptiva, classificatòria i explicativa. Les funcions més
importants que compleixen els trets són la descriptiva i la classificatòria ja que ajuden a sistematitzar un
conjunt de relacions entre E i R

Com s’identifiquen els trets?

Per identificar els trets utilitzem tres estratègies:

 enfocament lèxic
 enfocament estadístic
 enfocament teòric

L’enfocament lèxic parteix de que per descriure les diferències entre les persones partim del llenguatge
natural i les paraules (sobretot adjectius) que es troben en el diccionari. Les persones troben els termes
necessaris per descriure les diferències i si no, inventen paraules: dominant, cooperatius, etc. En l’idioma
espanyol hi ha 2.800 adjectius descriptius de trets. L’enfocament lèxic produeix dos criteris clars per
identificar els trets importants: freqüència de sinònims i universalitat transcultural. Si hi ha forces sinònims
vol dir que aquella dimensió és important. (per exemple per la dominació: influent, insistent, que mana,
persuasiu, líder). La freqüència de sinònims proporciona un criteri d’importància. La universalitat
transcultural és si un tret és rellevant voldrà dir que totes les cultures l’hauran codificat en el seu propi
llenguatge

L’enfocament estadístic per identificar els trets importants. S’utilitza en general anàlisi factorial, en que
es busca la covariació. Serveix per organitzar un conjunt de trets de la personalitat. Es busca la càrrega
factorial. Per exemple el factor “extraversió” té càrregues altes amb graciós, divertit i popular. Creatiu amb
imaginatiu, inventiu i original. Ambiciós amb treballador, productiu i decidit. Això vol dir reduir a un
nombre significatiu de factors bàsics un gran nombre de trets

L’enfocament teòric dicta quines variables són importants de mesurar. La teoria assenyala allò que cal
anar a buscar, per exemple la psicoanalítica, “la personalitat oral o anal”, mentre que la motivació
d’autorealització en les teories humanistes
Història de les teories disposicional

 La Primera Guerra Mundial va permetre als psicòlegs avaluar les característiques humanes per
excloure individus amb greus problemes neuròtics
 A partir de 1940 va prendre empenta l’aproximació correlacional de la personalitat
 Destaquen les escales de mesura i els qüestionaris com a font d’informació i l’ús de l’anàlisi
factorial com a tècnica estadística i el concepte de tret com element bàsic de la personalitat

Resum teories dels trets-dimensions lèxiques

 Inici: anys 1940-1950

 Els factors explicatius de la personalitat són interns
 Són postures nomotètiques
 Tota persona es pot situar entre els diferents trets i dimensions
 Els trets es poden identificar a través de les tècniques matemàtiques de l’anàlisi factorial
 S’accepta que els trets s’heretin
 Es poden mesurar els trets
 L’estat és un producte de d’interacció entre el tret i les situacions
 Els trets i els estats són constructes hipotètics útils i per tant vàlids

Autors disposicionals de la personalitat

 Gordon Allport
 Raymond Cattell
 Hans Eysenck
 McRae i Costa (model 5 Grans)
 J. Wiggins

En conjunt, podem diferenciar dos grans blocs de models d'estudi de l'estructura de la personalitat, que
anomenem modelsfactorials de la personalitat, i que dividim en biològics i lèxics. En la figura següent es
representen aquests dos blocs i els models principals

Els models factorials biològics que tracten de descriure les diferències individuals en personalitat, en
considerar els mecanismes biològics que sustenten els processos conductuals, cognitius i emocionals els
responsables de l'estabilitat i consistència de la conducta. L’enfocament lèxic considera que tots els trets
de personalitat estan recollits en el llenguatge natural, el que s'utilitza habitualment, el que utilitza la gent
 3. Teoria dels trets de gordon w. Allport (1897-196 7)

Contraposat a la psicoanàlisi que es dedicava a l’exploració en profunditat de la neurosi, Allport va

subratllar les dimensions saludables i organitzades de la conducta humana. Allport creia que els trets eren
les unitats bàsiques de la personalitat. Per ell, els trets es troben en els sistemes neurofisiològics, que partien
de diferències biològiques i físiques de les persones, i que eren heretats. El tret era quelcom estable en el
temps i el diferenciava dels estats, que eren transitoris o temporals i de les activitats que eren respostes
úniques

Considerava que els trets eren els elements estructurals bàsics de la personalitat. I que predisposaven a
respondre d’una forma determinada. S’ha demostrat a través d’estudis transculturals el caràcter biològic
heretat dels trets

Jerarquia d’unitats: Allport considerava que els trets eren els elements estructurals de la personalitat
Pensava que un tret era una predispoció a respondre d’una manera determinada

 Tret: sociable
 Estat: satisfacció, excitat, estar colèric
 Activitat: conducta única

Allport distingia trets universals i trets singulars. Afirmava que les persones posseim trets en graus variables
d’importància i generalitat. Alguns trets podien ser cardinals (present i característic de la persona) i d’altres
predisposicions secundaries. Valorava també la influència de la situació en la resposta per explicar que no
sempre ens comportem d’igual manera. A més de les situacions, reconeixia que les persones també estan
influenciades per les motivacions

 Trets (arrels biològiques) + situació + motivació

Allport va promoure un tipus de recerca més idiogràfica (estudi de cas) de la personalitat aspecte que el fa
diferents dels altres teòrics dels trets, els quals es mostren nomotètics

Enfocament lèxic

Va agafar paraules del diccionari i va classificar 18.000 termes (adjectius) en categories estables i
perdurables, estats d’ànim, aptituds, etc. Va fer un gran esforç per realitzar una taxonomia de termes del
trets

Diferències entre trets i hàbits

Tret
Hàbit
Variable latent
Resposta observable
Consistència situacional
Especificitat situacional
Definit teòricament
Definit empíricament
Terme de referència
Terme específic
àmplia

És un hàbit o és un tret? Hàbit és la repetició de la mateixa conducta. Hàbit és una acció que es
realitza sense la intervenció de cap pensament conscient (Eyal, 2014)

4. Teoria dels trets de r. B. Cattell (1905-1998)

De formació químic, R.B. Cattell es va acabant doctorant en psicologia. Ell volia, com a químic, assolir
una taxonomia dels elements bàsics (com una taula periòdica) de la personalitat. Va ser el gran impulsor de
l’aplicació de l’anàlisi factorial

Junt amb J. Eysenck han estat dues figures mundialment reconegudes en l’anàlisi i l’estudi de la
personalitat. La obra de Cattell s’identifica amb el de la complexitat al haver gestionat tantes variables i
sintetitzar-les en pocs elements. Va investigar al costat d’ Sperman, creador de la tècnica estadística de
l’anàlisi factorial. Va aplicar l’anàlisi factorial a la descoberta de l’estructura de la personalitat, en el sentit
d’investigar a través de mètodes multivariats la interacció entre variables, i la pluricausalitat de les
conductes

Anàlisi factorial L’Anàlisi Factorial és l’instrument estadístic utilitzar per identificar els trets o factors
importants. Les correlacions s’analitzen per mitjà de l’anàlisi factorial, el qual ens permet analitzar les
causes de la covariació de les respostes; aquestes causes són variables latents i s’identifiquen
matemàticament pels factors. Es realitza a través de buscar la càrrega factorial. Per exemple el factor
extraversió té càrregues altes amb les conductes de ser graciós, divertit i popular. Creatiu amb imaginatiu,
inventiu i original. Mentre que ambiciós amb treballador, productiu i decidit. Això vol dir reduir o
condensar a un nombre significatiu de factors bàsics en uns trets

Jerarquia entre els trets Cattell va establir una jerarquia entre els trets. Va identificar 16 trets. En aquest
sentit distingia el concepte d’estat referint-se a l’emoció i l’estat d’ànim, amb un temps particular i delimitat

La seva és una teoria de la personalitat emmarcada dins de les teories lèxiques de la personalitat perquè es
fonamenta en els continguts verbals que les persones des de sempre emprem per descriure als altres i a
nosaltres mateixos. En aquest sentit segueix a tradició iniciada per Allport de que els trets es sintetitzen a
través de les paraules que les cultures utilitzen per descriure la manera de ser

Aquest llenguatge natural es detecta a través de les paraules que trobem en els diccionaris. Allport va reduir
la llista de termes de la personalitat a 18.000 paraules a partir dels 550.000 del diccionari Webster D. Hem
de considerar que el diccionari de la llengua catalana té 20.000 entrades

Aquest esforç taxonòmic el va realitzar R. B. Cattell als anys 1940 amb l’objectiu d’estudiar una estructura
de la personalitat subjacent al llenguatge en forma de trets. Va eliminar els termes repetits, redundants i en
va reduir el nombre de descriptors fins a uns 5.000 paraules, les va agrupar en 171 categories de trets.
Després les va classificar de manera bipolar atenent a si eren sinònims i antònims. Finalment va condensar
aquests 171 en 35 variables de trets, va aplicar l’anàlisi factorial i en va reduir a 16 de principals o
primaris, que es poden agrupar amb més rotacions factorials en 5 factors secundaris, que vol dir
directament observables o pròxims a la conducta

 Per Cattell els trets són explicatius

Qüestionaris de Cattell per avaluar la personalitat

 16PF-5 a partir de 16 anys

 16-PF-APQ entre 12 i 19 anys
 CPQ 8 a 12 anys

Quadre dels Factors de la personalitat del model de Cattell

 5. Model jeràrquic de la personalitat de hans j. Eysenck

Va néixer a Berlín al 1916. Exiliat a Anglaterra al 1934 amb l’arribada de Hitler. Durant la 2ª. Guerra
Mundial va treballar com a psicòleg clínic en l’hospital militar Mill Hill. Després va ser director del Dept.
de Psicologia de l’Hospital Maudsley de Londres. Va morir al 1997. A l’igual que Cattell, buscava la
predicció de la conducta, i l’estudi científic de la personalitat

Influència de la teoria dels 4 temperaments d’Hipòcrates, en la teoria de H. Eysenck

 Eysenck va descriure dos factors o dimensions per explicar les variacions en la nostra personalitat:
extroversió –introversió i estabilitat- inestabilitat emocional

Enfocament biologista de la personalitat

Tant Eysenck com Wundt, pensaven que la personalitat es debia en molta part a causes endògenes o
somàtiques (els trets eren bàsicament resultat de l’herència) i en que el sistema nerviós ens determina.
Estudis fets amb bessons corroboren aquesta herència dels trets. També s’ha demostrat en estudis
transculturals el seu component biològic i la estabilitat al llarg del temps

 El model d’Eysenk és la taxonomia que té les seves arrels més biològiques

Supòsits

 naixem amb un tipus particular de cervell que dona lloc a diferències en el funcionament
psicofisiològic que predisposa a manifestar diferències en els processos psicològics a un tipus
diferent de personalitat amb un comportament social diferent, i unes possibilitats de malaltia
mental

Tres trets

 Extraversió-introversió (E)
 Neuroticisme (N)
 Psicoticisme (P) PEN

El component biològic de la sociabilitat

La hipòtesi de Pavlov (1927) era que la sociabilitat era funció d’un sistema nerviós dèbil o d’un sistema
nerviós fort. Un sistema nerviós dèbil descriuria el tret introvertit (sensible, menys estable i més excitable)
de manera que amb poca estimulació podríem aconseguir el màxim de resposta. El contrari seria el tret
extravertit

 S.N. Dèbil es tractaria de persones amb menys necessitat d’estimulació externa, serien més
sensibles, menys estables, més excitables, persones introvertides
 S.N. Fort són persones que necessiten molta més estimulació externa pel funcionament òptim,
són persones extravertides

La idea és que els introvertits són més excitables, tenen més excitació cortical de base. Per exemple, els
introvertits en una festa bulliciosa estan sobreexcitats. La conducta social per tant serà més inhibida que la
d’un extravertit, perquè l’excitació que experimenten és més alta. Mentre que els extravertits experimenten
una menor excitació cortical que els introvertits el que els porta a buscar experiències socials més intenses

Eysenck deia al 1967:

“Les persones que mostren un activitat pròpia d’un sistema nerviós dèbil (introvertides) es caracteritzen per
disposar de llindars sensorials baixos, capacitat de treball màxima aconseguida amb intensitats
d’estimulació baixes i llindars d’estimulació baixos”

El llindar sensorial vol dir que amb poca intensitat de l’estimulació es pot aconseguir el màxim de resposta.
Les persones introvertides es distrauran més fàcilment i no s’avorriran tant com els extravertits, perquè amb
poca intensitat en tenen prou

6. Model de jeffrey gray (1934-2004)

Jeffry Gray (1993) va elaborar un model de la personalitat complementari al d’Eysenck que es centra en la
teoria de la sensibilitat al reforç i al càstig. Inspirat en la recerca biològica i els estudis amb animals, J. Gray
va proposar dos sistemes de conducta complementaris amb una forta base biològica: el sistema d’activació
conductual (SAC) i el sistema d’inhibició conductual (SIC)

Gray (1982) va reformular la teoria de la personalitat de Eysenck i va definir als extravertits com a individus
selectivament responents a les senyals de recompensa i com a subjectes propensos a passar als actes sense
cauteles. Gray definex als introvertits com individus més selectivament atents a les senyals de càstig que al
de les recompenses. Per ell, aquesta conducta introvertida es deu a factors biològics, al sistema inhibidor
de l’acció, i no pas a un simple estat de manca de conducta, sinó un estat biològic de màxima activació

El SAC seria sensible als reforços i regularia la conducta d’aproximació i repetició de la conducta reforçada.
El SIC seria determinant de les conductes de fugida, evitació i inhibició. Quan una conducta és castigada,
la persona tendiria e evitar aquella conducta en un futur, degut a les molèsties desagradables que genera

 Si en una persona li predomina el SIC, aquesta es mostrarà propensa a les conductes ansioses i
de por; mentre que les persones en que predomina el SAC buscaria activament la recompensa i
la satisfacció dels seus desigs i necessitats
 Hi hauria una proximitat entre el SAC i la variable extraversió i el SIC amb el neuroticisme o
ansietat

Gray va atribuir les diferències en ansietat i en impulsivitat de les persones a la sensibilitat neurobiologia
davant dels estímuls de recompensa i càstig. Un Sistema d’Activació o Aproximació Conductual (CAS)
anclat profundament en el cervell, és el que controla l’abordatge dels estímuls positius, però també les
recompenses (diners, drogues,…). Si aquest sistema s’excita amb facilitat, llavors es manifesta una
conducta impulsiva

7. El model circumplex de j. Wiggins

Els cercles han fascinat als psicòlegs de la personalitat com a representacions possibles de l’esfera de la
personalitat. El cercles simbolitzen la integritat i la unitat. “Circumflex” tan sols és un nom complicat per
al cercle
Wiggins (1979) parteix de la suposició lèxica de la personalitat (totes les diferències importants de la
personalitat estan codificades dins del llenguatge natural), però sobretot un dels trets que ens diferenciem
dels altres és la manera com ens relacionem amb els altres, els trets interpersonals (que impliquen
intercanvis). Els dos recursos que defineixen l’intercanvi social són l’amor (calidesa afectiva) i la posició
dominant (LOV i DOM)

La seva proposta és interessant perquè proporciona una definició explícita del comportament
interpersonal. La relació entre els trets és bipolar de manera que es localitzen en cantons oposats del cercle
i es correlacionen de manera negativa entre sí. El model circumplex alerta als investigadors de la llacuna
que hi ha en temes de relació interpersonal, per exemple en molts estudis de dominació i agressió. Però
aquesta proposta presenta limitacions: limitar-se només a dues dimensions. Per exemple el tret
escrupolositat té repercussions interpersonals i no es contempla en aquest model

8. Model dels cinc factors de paul costa i robert mccrae

El model dels Cinc Factors o els Cinc Grans, s’ha convertit en el més destacat de la psicologia dels trets i
les disposicions (Goldberg, 1990). Els investigadors han confirmat el model dels cinc factors com el que
millor recull els termes disposicionals

El model dels cinc factors es va basar originàriament en una combinació de l’enfoc lèxic i l’enfoc estadístic,
que es va iniciar als anys 1930 amb el treball pioner d’Allport i Odbert (1936), els quals varen revisar en el
diccionari els termes relacionats amb els trets, com ja hem descrit en anteriors apartats

Per a construir aquest model Costa i McCrae varen rebre la influència sobretot de Fiske (1949) i Warren
Norman (1963). Fiske va construir una descripció de la personalitat a partir de 22 de les variables de Cattell,
i conjuntament amb les avaluacions fetes per 128 psicòlegs clínics de la personalitat. A Fiske se’l senyala
com la primera persona en descobrir la primera versió dels cinc factors, però no el fet d’haver identificat la
seva estructura precisa

Els Cinc Grans Factors de la Personalitat

Els autors més importants d’aquest model del Big Five, són Paul Costa i Robert Mc Crae, Fiske i Norman.
El psicòleg Warren Norman (1963) va extraure a través d’aplicar l’anàlisi factorial a diferents
denominacions de la personalitat, cinc factors principals:

 Extraversió
  Conformitat
 Concordança
 Estabilitat emocional (neuroticisme d’Eysenck)
 Cultura

La diferencia important entre la denominació actual del model dels cinc gran i l’esquema anterior de
Norman està sobretot en la dimensió Cultura. Paul Costa i Robert McCare varen veure que la disposició
cultura tenia poques cargues factorials on s’hi vinculava intel·ligència i educació, i sí en canvi originalitat,
creativitat i independència i el varen anomenar Apertura

On hi ha hagut més desacord és en com anomenar aquest 5è factor, de manera que diversos investigadors
l’han anomenat de manera diferent: cultura, intel·lecte, sensibilitat de la ment. A Turquia es defineix millor
com apertura, a Holanda com a crític i rebel, en alemany: intel·ligència, talent i capacitat, en italià:
convencionalisme. Per aquest motiu es fa necessari un treball transcultural més extens

En el model de cinc factors, cada persona té uns trets obtinguts dins d’un contínum

S’ha constatat una evidència empírica transcultural i també en diferents edats, de manera que es conclou
que les cinc grans dimensions de la personalitat són universals. McCrae i Costa pressuposen que les
diferències individuals són tendències a posar de manifest estructures de pensament, sentiments i accions
de forma consistent. Per a ells els factors no són merament descriptius sinó que tenen valor causal

Assenyalen que els factors de la personalitat són d’origen biològic i que és tant forta aquesta força, que
aquesta predisposició no deixa massa lloc a la influència de l’entorn o de l’experiència social, és a dir, que
hi té poca influéncia. Les dades científiques però, contradiuen aquesta proposta ja que les situacions també
són influents

Com avaluar els Cinc Grans de la personalitat

S’han desenvolupat diversos qüestionaris. Els inventaris de personalitat NEO (NEO-PI) i els seus
successors NEO-PI-R, I NEO-FFI, varen ser dissenyats per Costa i McCrae i són els més validats i fiables.
També trobem el BFQ que és una test més reduït

Model hexafactorial

S’ha proposat un 6è factor que no ha estat considerat en la proposta dels cinc grans. Es tractaria de la
honestedat/humilitat (Ashton i altres, 2004). Les diferències individuals en la tendència a ser honest i
sincer, en oposició a ser trampós i deslleial representen un vertader sisè factor

 Honestedat / Humilitat Deshonestedat/ Egoisme

Evolució i canvi en els trets de la personalitat

 La personalitat és més estable durant períodes de temps curt

 La personalitat és més estable en la edat adulta que durant la infància
 Malgrat que no hi hagi evidéncia d’una estabilitat general, hi ha diferències individuals en la
estabilitat
 Encara que hi hagi evidencia d’estabilitat en els trets, els límits de la influencia ambiental sobre el
canvi, durant la infància i la edat adulta segueixen pendents de ser determinats.

Aplicacions del model dels cinc grans

Orientació vocacional

 Les persones altes en extraversió haurien d’optar per ocupacions socials i empresarials
 Les persones altes es obertura a l’experiència haurien d’optar en ocupacions artístiques i en recerca
ja que pensen de manera independent

Diagnòstic clínic

 Opinen que es conductes anormals (manifestacions psicopatològiques) són versions exagerades

dels trets de la personalitat normals. Una personalitat compulsiva podria ser entesa com una
extensió d’algú que puntua alt en responsabilitat i neuroticisme. La personalitat antisocial com
algú que puntua baix tant en amabilitat com en responsabilitat

9. Marvin zuckerman (1928-2018)

Aquest és un model de la personalitat alternatiu al Big Five (Alternative Five Factor Model). Parteix
d’estudis sobre la deprivació sensorial, i que algunes persones mostren reaccions molt negatives davant de
la falta d'estimulació ambiental. La premissa és que les regions sensorials del cervell necessiten estimulació
permanent

Necessitat d’estimulació

Factor bàsic de la de personalitat que depèn del nivell òptim d'activació de cada persona. § Les persones
que necessiten molta estimulació per sentir-se a gust i “vives” tindran una major tendència a buscar
sensacions

Els 5 factors de personalitat de Zuckerman

 Neuroticisme-Ansietat (N-anx)
 Sociabilitat (Sy)
 Hostilitat-Agressivitat (Host -Agg)
 Activitat (Act)
 Recerca de Sensacions impulsiva no socialitzada (ImpSS).

Aplicació Prediu conductes de risc antisocial i consum de substàncies

Crítica El model de Zuckerman inclou factors que es solapen entre ells

 Les persones amb trets de la personalitat com la búsqueda de sensacions i l’ impulsivitat, i baixos
en afabilitat i escrupolositat tendeixen a abusar més de l’alcohol
 Hi ha més probabilitat d’abandonar la universitat aquells que varen ser més impulsius. La
impulsivitat o falta d’autocontrol afecta al desenvolupament en el treball
 10. Model biosocial de millon

Model clínic integrador

Theodore Millon (1928-2014) és un dels psicòlegs més rellevants en l’estudi dels trastorns de la
personalitat. Va realitzar un gran esforç per desenvolupar marcs teòrics de gran amplitud tractant de
desenvolupar models comprensius i integradors. Va ternir la Influència de Gardner Murphy

El model de la personalitat de Millon (1990) organitza la estructura de la personalitat en tres àrees bàsiques:
a) Fites motivacionals, b) Estils cognitius, i 3) Relacions interpersonals. En aquest enfocament no hi ha
referències directes als trastorns de la personalitat, però hi són implícits com a excessos de les conductes
normals

Model d’estils de la personalitat de Th. Millon

Avalua els trastorns de la personalitat Test MCMI-IV, Inventari Clínic Multiaxial de Millon

El desenvolupament de la personalitat com el resultat de la combinació de factors genètics i

d'aprenentatge social, amb especial insistència en aquests últims. Millon va establir cinc orientacions
existencials bàsiques que són les que determinen el tipus d'adaptació al medi que realitzarà la personalitat:
distanciament, dependència, independència, contradicció i ambivalència

11. Model de robert cloninger

El treball de Rbert Cloninger va sorgir dels plantejaments inicials de H. Eysenck, tractant de trobar una
fonamentació psicofisiològica als trets de conducta. Des d’ aquesta posició el temperament tindria una acció
causal sobre la conducta adaptativa. Cloninger (1987) Va proposar en un primer moment, un model
trifactorial consistent en tres dimensions:

 evitació del dolor

 búsqueda de recompenses
 búsqueda de novetats

Segons aquest model cada variable aniria associada a un neurotransmissor específic, dopamina a la
búsqueda de novetats, serotonina a la evitació del dany i la norepinefrina a buscar la dependència.
Posteriorment va afegir una dimensió complementària al temperament, la persistència i hi va afegir la
avaluació del caràcter. La personalitat seria la interacció entre les variables temperamentals (determinades
per la genètica) i les del caràcter (determinades per la història d’aprenentatge)

Model de S. Cloninger. Dimensions de temperament i el caràcter

Temperaments

 Buscar novetats: conducta exploratòria que busca situacions noves i diferents

 Evitació del dany: conductes adreçades a evitar situacions aversives
 Dependència de la recompensa: conducta adreçada a obtenir reforços
 Persistència: manteniment de la resposta malgrat la manca de reforços

Caràcter

 Autodirecció: capacitat per autocontrolar i dirigir la pròpia conducta

  Cooperació: capacitat de contactar i col·laborar amb els altres
 Autotrascendència: capacitat per superar la pròpia perspectiva individual

Dimensions temperamentals del model de Cloninger

Les tres dimensions del caràcter proposades per Cloninger son:

 Autodirectivitat
 Cooperativisme
 Autotranscendència (o espiritualitat)

Dimensions del caràcter de Cloninger

Test per avaluar el temperament i el caràcter Identifiquen també el tipus de trastorn al qual el
subjecte presenta vulnerabilitat

 TPQ qüestionari inicial. Avaluava les tres primeres dimensions

 TCI-R (inventari del temperament i el caràcter revisat) qüestionari definitiu

12. Noves propostes: persones altament sensibles

La proposta d’Elaine Aron és que hi ha persones que:

 percibeixen els estímuls de forma més intensa

 processen la informació de forma diferent

Característiques de les persones PAS

 Profunda i rumiativa capacitat de reflexió

 Tenència a sobrestimular-se (fins i tot a saturar-se)
 Emocionabilitat i empatia elevades
 Habilitat per captar subtileses, matisos

Respostes

 Són menys resistents psíquicament degut a la sobreestimulació, s’han de retirar

 Marcada creativitat i exquisida percepció de la bellesa
 Esperen i observen: davant de situacions novedoses, necessiten aturar-se i procurar-se són més
prudents
 Tenen necessitat d’aïllar-se
Prevalença P.A.S.

Prevalença: 15-20% de la població general presenta una bastant o extremada sensibilitat. Segons Aron, el
70% dels PAS són introvertits i el 30% extravertits. De manera superficial es pot confondre la introversió
amb la alta sensibilitat (Aron, 2017, p. 12). Processen de forma més intensa les informacions, tenen una
reacció neuronal diferent (sorolls, olors, fam, dolor,…)

Evidència empírica

Falten estudis que confirmin objectivament la alta sensibilitat (a través de ressonància magnètica (Acevedo
et al. 2014). Es tracta d’una variant del neuroticisme? (molt sensible i susceptible). Es produeix inhibició
conductual en aquestes persones (J. Gray)? Aquests trets es confonen amb la timidesa, la introversió i el
neuroticisme. El nostre entorn s’ha tornat més complexa. El fet que tantes persones s’identifiquin amb la
alta sensibilitat pot ser la manifestació de la sobreexigència cultura

13. Crítica a la teoria dels trets: situacionisme

Consistència entre situacions (Consistència transituacional)

Se suposa que els trets, com a predisposicions de conducta, són per la seva pròpia naturalesa
transituacionals, és a dir, que estan presents en les diferents situacions. Malgrat aquesta afirmació, les dades
indiquen que la conducta és situacional

 Setting: escenari de conducta. Es refereix a un context físic, social i temporal determinat, al que
hi van associades unes expectatives de conducta

La crítica prové sobretot dels treballs d’Walter Mischel, que amb el seu llibre Personalitat i Avaluació
(1968) que va influir de manera profunda en el camp de la psicologia. Els estudis de Mischel (1984)
consideren que les conductes estan situacionalment determinades. Que la correlació entre els trets i la
conducta real rarament sobrepassa el nivel de 0.30. Ve a significar que la determinació era limitada i/o
parcial

Aquesta postura s’anomena situacionisme. Per exemple hom pot ser amigable a l’escola amb les persones
que coneix i reservada amb els estranys. Aquest autor es mostrava molt crític quan els psicòlegs dels trets
afirmaven prediccions en el comportament, ell afegia que no es pot predir com es comportarà un individu
en situacions particulars

Mateixa persona

 Amigable gent que conec

 Reservada estranys

Els psicòlegs de la personalitat han abandonat l’aparença de poder predir a totes les persones tot el temps i
en totes les situacions, i s’han orientat per l’afirmació de que només poden predir “algunes persones durant
alguna part del temps”

Els investigadors han anomenat amb el terme situacions intenses per referir-se a situacions en les que
gairebé totes les persones reaccionen de manera similar. Per exemple funerals, serveis religiosos, ascensors.
Quan les situacions són més ambigües llavors es projecta més o és més influent la personalitat de l’individu

Quan escollim les situacions projectem la nostra personalitat: selecció natural. La selecció natural és al
tendència a escollir les situacions en les que un mateix es troba còmode. Aquesta selecció reflexa les
característiques de la seva personalitat. Per tant podem estudiar a una persona coneixement els ambients
que freqüenta. Certs tipus de situacions posen de manifest diferents aspectes de la personalitat que no serien
visibles, sobretot quan estem en situacions d’estrès

Interacció persona-situació (la posició actual)

 Tenim fins ara que el comportament és funció dels trets o bé funció de la situació
  Les dues propostes són certes, en determinades situacions esportives es donen amb més facilitats
insults, però també és cert que les persones callades també ho són en situacions esportives

La proposta interactiva manté que no tant l’estructura de la personalitat, ni tampoc de la situació, sinó la
interacció de totes dues, constitueix el factor que influeix més. La interacció social més simple i per tant,
la més estudiada és la diàdica: entre dues persones

 La manera d’integrar els dos punts de vista és dir que tant la personalitat a través dels trets, com
també les situacions intervenen en una determinada conducta

Per exemple una persona potencialment agressiva només podria mostrar-s’hi en determinades situacions de
frustració. Una altra manera d’enunciar-ho seria dir: “si, si, llavors” (Soda, Mischel i Wright, 1994). Per
exemple, si la situació és frustrant, i si la persona és agressiva, llavors es comportarà de manera impulsiva).
Aquest és el punt de vista actual

També es parla del concepte d’especificitat situacional, en el sentit de que a vegades han de ser
determinades situacions les que desencadeni una determinada conducta. Per exemple, hom pot ser tranquil
generalment, però patir ansietat als exàmens, les diferencies només apareixen sota circumstàncies concretes

14. Desenvolupament, estabilitat, canvi i congruència de la personalitat al llarg del temps

En que el canvi en la personalitat pot ser un indicador d’adaptació i resposta als contextos situacionals que
afecten a la persona. Quan Ulisses va tornar a Ítaca, només el varen reconèixer el seu gos Argos i la seva
dida Euriclea. Ulisses no sols havia envellit, sinó que també l’havia canviat. Si ens pensem al llarg del
temps, revisant la nostra història de vida, segurament que valorarem que em canviat, per exemple en els
nostres interessos i afeccions, les nostres actituds sobre els amics i l’escola. Però també es probable que es
mantingui un nucli d’essència d’un mateix, any rere any, de manera que es pot dir que hom és el mateix en
certs aspectes essencials. Quins aspectes permaneixen al llarg del temps? Quins canvien?

Consistència en la personalitat

Tot seguit es presenta els coeficients de correlació en dos moments del cicle vital entre 28 i 56 anys, i els
57-84 (Costa i McCrae, 1990). Com es pot verificar els coeficients són molts alts, el que dona una elevada
consistència en els trets de la personalitat al llarg del cicle vital. Tot i així aquest mateix estudi ha trobat
variacions al llarg del cicle vital:

 Neuroticisme Disminueix
 Extraversió Disminueix
 Apertura Disminueix
 Amabilitat Augmenta
 Responsabilitat Augmenta

Altres variables de la personalitat

 Impulsivitat Disminueix
 Necessitat d’assoliment Disminueix
 Ambició Disminueix
 Afiliació Augmenta
 Autonomia Augmenta
 Realisme Augmenta

Les diferències individuals de trets de personalitat són generalment estables durant l'edat adulta; on hi ha
canvis, generalment van en la direcció de la major maduresa. Les tendències són similars en homes i dones
i en diferents cultures. Amb l’avanç de l’edat, les persones generalment es tornen més estables, agradables
i conscients emocionalment, amb un millor control d’impulsos, però menys actives i menys obertes a
noves accions i valors que els individus més joves (Terracciano, McCrae i Costa, 2008)
Les formes del canvi

La consideració del canvi de la personalitat es pot fer des de l’augment o la disminució d’un determinat
tret o bé de manera qualitativa, des d’un canvi en l’organització i desenvolupament personal

Des de l’àmbit quantitatiu, hi ha prou estudis que indiquen que hi ha canvis reals en els trets importants.
Pel que fa a la impulsivitat i la flexibilitat ambdós disminueixen amb l’augment d’edat (Dudek i Hall,
1991). Disminueix l’ambició amb el pas dels anys (Howard i Bray, 1988). Els trets de la personalitat en
que el canvi és menor, són aquells trets que tenen una clara fonamentació biològica, com l’extraversió i el
neuroticisme (Moreno, 2007, p. 294)

Consciència del canvi

Creieu que una persona trasplantada modifica la seva personalitat? La persona que ha patit una malaltia
greu modifica la seva personalitat? Són la família i les persones properes les que canvien?

 La clau del balanç de continuïtat i el canvi està en la identitat

Tema 6: Aproximació psicoanalítica de la personalitat

1. Aportacions històriques de sigmund freud

Quan parlem del Psicoanàlisi, sovint ho associem a Freud, a l’inconscient, els somnis, el dibà, el jo,….etc.
, de manera que podem afirmar que els conceptes psicoanalítics s’han introduït en la nostra cultura popular.
Totes aquestes teories també se les coneix amb el nom de psicodinàmiques (la personalitat s’estructura i es
desenvolupa per un seguit d’etapes caracteritzades pel conflicte intrapsíquic)

Què és la psicoanàlisi? Es refereix a la psicoteràpia d’orientació psicoanalítica, guiada per aquesta teoria.
L’estratègia psicoanalítica ha estat dominada per l’obra i els escrits de Sigmund Freud Freud considerava
que els factors biològics eren primordials en el desenvolupament

Malgrat els seus detractors i seguidors, Sigmund Freud ha tingut una profunda influència en la cultura
contemporània i en la psicologia general i la psicoteràpia. Ofereix una visió àmplia de la naturalesa humana.
Va establir els fonaments per molts dels temes i interrogants que els psicòlegs estan abordant en l’actualitat

 La idea de la teràpia de la parla. Curar-se el fet de recordar un fet traumàtic oblidat (abús sexual)
 Concepte del jo, el superjò, els mecanismes de defensa com la projecció i la repressió
 L’inconscient. Va fer notar que la ment té regions sobre les quals ni ella mateixa té consciència
 Va establir una estructura i una dinàmica de la personalitat

Algunes aportacions històriques

Molts trastorns que abans es consideraven d’origen físic en realitat tenen una gènesi psicològica. La ment
està escindida. Part d’ella és inconscient i determina la conducta. Els símptomes neuròtics o d’ansietat en
part expressen i protegeixen pulsions amagades o records que són tabú. La psicoanàlisi és una forma de
tractament que implica parlar sobre les experiències i amb això es poden reduir els símptomes. El
desenvolupament humà normal es caracteritza per un procés i unes etapes psicosexuals; en els casos de
psicopatologia pot donar-se una regressió o fixació

Potser Freud tenia una part de raó: no som del tot lliures quan triem

Una visió aplicada de la psicoanàlisi al moment actual et tenim vinculant l’inconscient als processos
cognitius, per exemple en el cas que posa en relació la realitat, temps i consciència. Hi ha una complicada
relació entre la imatge cognitiva que tenim de la realitat i el temps. S’ha fet evident que la activitat cerebral
es produeix sovint amb antelació a la nostra consciència, i s’activa abans de que nosaltres ho sapiguem

El nostre cervell no està funcionant al mateix temps que els esdeveniments dels quals en som conscients.
Dels centenars estímuls sensorials que arriben al nostre cos, el nostre cervell només envia a la nostra
consciencia aquells que són necessaris per prendre decisions, mentre que la resta es troben en els circuits
inconscients. I per fer-ho ha de treballar per avançat

La major part de les funcions es produeixen automàticament, i el que nosaltres considerem consciència és
en realitat breus moments clars que emprem per prendre decisions més o menys importants. El conjunt
d’aquestes decisions constitueix el relat, la narrativa que nosaltres prenem com a voluntat. (Montero, 2017,
p. 183)

A partir de la neurobiologia, amb una base científica, s’ha pogut constatar que la part conscient del nostre
cervell és relativament petita, i el nostre comportament menys racional del que voldríem admetre: Freud
tenia part de raó. A vegades pensem que som lliures de triar, però estem seguin un camí biològic,
l’inconscient de recompensa que activa la nostra conducta

 Sovint, són les emocions i no pas les raons les que guien la nostra conducta. No som completament
lliures, ni tampoc actuem segons la nostra consciencia racional, moltes vegades la raó està al servei
de les nostres emocions, les quals guien les nostres decisions
 Les neurones mirall ens descobreix que la major part dels mecanismes d’aprenentatge es situen
més enllà de la nostra consciència

L’inconscient cognitiu

Quin paper te la ment conscient en els nostres coneixements i les nostres conductes? Gairebé tot el que fem,
pensem i sentim, no està sota el nostre control conscient (Eagleman, 2013, p. 12)2. Moltes vegades
l’execució de les nostres accions està controlada per processos no conscients. El novel·lista i assagista
Eduardo Morgan Forster afirmava que la gent no diu el que pensa, en part perquè la gent no sempre sap el
que pensa. Afirmava: “No ho sé fins que no he sentit dir-m’ho”. En realitat, només codifiquen una petita
quantitat d’informació que arriba als nostres ulls. D’alguna manera hi ha un abisme entre el que el cervell
sap de manera conscient, i el que és accessible a la ment. Per ser honestos amb nosaltres mateixos hauríem
d’admetre que no som tant lliures i conscients a l’hora de triar

 Els processos mentals estan actius de manera no conscient

Aquest desconeixement també es dona en el pla motor. A partir dels experiments de Benjamin Libet, Dan
Wegner i Patrick Haggard s’ha constatat que hi ha factors desconeguts per al nostre raonament conscient
que es posen en marxa abans de l’acció. Es va constatar un augment de la activitat nerviosa molt abans de
dur a terme un moviment voluntari. Per concloure que hi ha parts del cervell que pren decisions molt abans
de que la persona experimenti conscientment l’impuls (Libet et al., 1983, 1985), i per tant, els
processaments no conscients poden exercir control també sobre el comportament

 El valor de la introspecció De fet, no som conscients de massa cosa fins que no ens ho preguntem
2. Breu biografia de sigmund freud (1856-1939)

Les teories de la personalitat són el resultat del pensament d’una persona immers en un context històric i
cultural determinat

Coneixerem al vertader Freud? Segurament que no, més aviat coneixerem al Freud que ell volia que
penséssim sobre el desenvolupament de les seves idees. Els seus relats mostren una progressió lògica i
gradual de les idees i teories que resulta massa ordenat. Va destruir els papers per fer impossible aquest
rastreig de les seves idees. A més hi ha narracions que varen ser inventades com en el tractament de
Bertha que en realitat no es va curar sinó que va anar tenint recaigudes
Va néixer el 6 de maig de 1856 a Friburg, una petita localitat de Moràvia (República Xeca) situada a la part
nord de l’imperi austrohungar. Va morir a Londres al 1939 després de l’ocupació alemanya i persecució
dels jueus . Va viure en la Viena conservadora de finals del segle XIX

Amant dels llibres, la literatura, la història, la religió i la mitologia. Aníbal és l’heroi mític de Freud (Babin,
2015, p. 22) 4 valorant-se com a bon jueu, la seva perseverança i obstinació. A 1882 a Viena destaca el
metge Josef Breuer que atén els casos de neurosi histèrica a través d’un tractament psicoterapèutic a través
de la parla. Va anomenar catarsi a la descàrrega adequada dels afectes patògens, el que permetia al subjecte
evocar o fins i tot revire els fets tratumàtics

Amb Breuer el jove Sigmund Freud va construir els ciments de la teoria i pràctica psicoanalítica. Al 1885
intueix les propietats anestèsiques de la cocaïna, en una època en que el seu ús quotidià i privat era molt
extés. Ell mateix l’utilitza per resistir la fatiga i treballar més (Babin, 2015, p. 28)

Els símptomes histèrics tenien una lògica subjacent. L’origen del símptoma histèric era una experiència
intensa i emocionalment desagradable. Encara que no fos recordada, l’experiència passada operava
activament en l’inconscient. Els símptomes podien ser eliminats si es facilitava l’expressió de l’emoció
estrangulada a través del mètode catàrtic

Jean Martin Charcot

La cura de la simptomatologia histèrica a través de la hipnosi el va portar a conèixer a Charcot. Freud

admirava profundament al mestre Charcot i aquest li va produir una impressió tant forta que va produir una
transferència positiva

Freud tenia una gran facilitat per les llengües, de les que ens parlava diverses. Va traduir a Charcot de
manera brillant. Més endavant va comentar que el llenguatge dels símptomes es tradueix com un dialecte.
(Es tracta d'una forma de somatització, en què els factors mentals s'expressen com a símptomes físics. Els
símptomes apareixen sovint després d'haver viscut un esdeveniment estressant de caràcter psíquic i social)

Els símptomes poden ser eliminats, modificats o restablerts per hipnosi. La hipnosi era provocada per la
fixació de la mirada sobre un objecte brillant o per la mirada de l’hipnotitzador. Però al despertar, el pacient
havia oblidat tot el que havia dit o fet (Babin, 2015, p. 38). La hipnosi havia de servir per eliminar les pors
del pacients i la força dels records. A través de la hipnosi Freud va buscar en els records inconscients dels
pacient les experiències emocionals ocultes que no s’havien expressat plenament quan varen passar

 L’existència de potents processos psíquics estan ocults a la consciéncia. Aquests coneixements

emergeixen per mitjà de la situació hipnòtica

Una sessió d’hipnosi (1887) obra de Richard Bergh

Charcot va convertir la histèria en un gran espectacle. En aquest "gran asil de la misèria humana", com en
deia, Charcot i el seu equip es van dedicar a estudiar les captives diagnosticades amb aquest mal. En un
informe de 1878, va rebutjar la idea que totes les formes d'histèria tenien una base purament psicològica i,
encara que no va poder trobar cap base anatòmica per a les seves conclusions, va aïllar una forma extrema
com una "alteració fisiològica" o una névrose (una aflicció general del sistema nerviós)

Va assegurar que no només era una malaltia veritable, sinó que els atacs tenien quatre fases diferents i
identificables:

 Tònica (similar a un atac d'epilèpsia)

  Clònica, amb contorsions i finalitzant amb l'arcs du circle (el cos en arc sostingut sobre el cap i els
peus)
 Passional (emoció extrema i èxtasi)
 Deliri final (lànguid i somnolent)

Charcot i els seus col·laboradors van documentar i reproduir aquesta sèrie de símptomes, provocant crisis
amb llums brillants i sons forts, punxant cossos, aplicant corrent elèctric i administrant èter, transcrivint les
fantasies i deliris dels pacients

Les cures incloïen l'hipnotisme i l'electroteràpia, així com el magnetisme i la compressió ovàrica. La trucar
la gran hystérie, o la gran histèria, un mal tan real que ho podia mostrar en públic. Va reemplaçar les
tradicionals rondes de sala amb demostracions clíniques teatrals i entrevistes a pacients en un escenari
il·luminat a l'amfiteatre de La Salpêtrière. Agustine Aviat va ser diagnosticada amb histèria i es va convertir
en una de les preferides de Charcot

Els seus rampells i els de les altres no només es podien veure en persona, sinó també observar-los amb
deteniment gràcies als dibuixos i les escultures de l'artista resident, el doctor Paul Ritcher, o les imatges
capturades per Paul-Marie-Léon Regnard, amb una tecnologia recentment inventada: la fotografia

 Regnard també tenia el seu model favorit: Louise Augustine Gleizes, per la seva joventut, pell
clara, rostre expressiu i la teatricalitat dels seus atacs; segons ell, “a la càmera li agrada ella”

3. Suposicions fonamentals de la teoria psicoanalítica

Característiques principals de la teoria psicoanalítica Les teories de Freud comparteixen algunes

característiques i suposicions comuns:

Dinàmica Hi ha un flux dinàmic d’energia psíquica entre les estructures de la personalitat. Perquè una
persona funcioni cal que redueixi la tensió psíquica (convé satisfer les pulsions)

Determinista La conducta humana la determinen pulsions innates. Tota conducta té un significat, aquesta
no existeix per casualitat. Dóna pes en els factors biològics. Molts seguidors de Freud varen diferir de les
seves teories inicials: Jung, Adler, Molts psicoanalistes contemporanis posen èmfasi en els factors socials,
més que no pas en els factors biològics com feia Freud. A més tots ells valoren molt els primers anys de
vida, però també valoren les experiències posteriors

Organitzativa i estructurada La personalitat s’organitza en vàries capes d’estructura i funcions. La

personalitat la formen tres estructures separades : l’allò (pulsions primitives de búsqueda de plaer), el jo
(racional) i el superjò (valors incorporats de la societat). Es pot dunar un conflicte entre aquestes estructures
que determinaran la conducta de l’individu

Importància en el desenvolupament infantil Totes les persones avancen per una seqüència del
desenvolupament d’etapes psicosexuals. Les experiències de la primera infància són molt importants. Per
Freud, la persona quedava establerta cap als 5 anys d’edat

Instints bàsics: vida i mort

Freud va raonar que la vida psicològica era impulsada per forces universals. Una pulsió en la estratègia
psicoanalítica és una força innata acumulada en la ment humana. Quan les pulsions no es satisfan,
experimentem tensió. Hi havia segons Freud dos tipus de pulsions: les d’autopreservació i les sexuals

 La pulsió d’autopreservació comprèn totes les necessitats físiques, incloent-hi la respiració, la set,
la fam
 La pulsió sexual avarca tot allò que vol dir sensible, més enllà d’allò específicament sexual

Freud pensava que el que motiva la conducta humana és buscar el plaer, el que es relaciona amb
l’alliberament de la conducta libidinal. Malgrat això, les societats obstaculitzen les vies de satisfacció
complertes. La personalitat és l’equilibri entre la satisfacció de les pulsions sexuals i la conformitat amb les
restriccions de la societat. Les forces innates o pulsions són les que regeixen els nostres pensaments I la
nostra conducta. Les pulsions insatisfetes donen com a resultat, tensions que s’alleugereixen quan
s’expressen aquestes tensions

Després de la segona guerra mundial, al 1920 va formular la pulsió agressiva, impuls o instint de mort, o
thanatos, en oposició a la pulsió de vida o eros

 El model de la naturalesa humana de Freud depenia de la noció d’energia psíquica que motivava
tota activitat humana
 L’energia psíquica prové dels instints (influència de Darwin) els quals són la base del conflicte

Hi ha dues categories d’instints:

 Instints d’autoconservació
 Instints sexuals (de supervivència i de reproducció igual que Darwin) de la selecció natural

Posteriorment va unir els instints d’autoconservació i els sexuals i els va anomenar instints de vida. A partir
dels horrors de la Primera Guerra mundial va desenvolupar l’idea de l’instint de mort (destrucció, agressió
vers els altres). Va anomenar a la libido com a instint de vida (menjar, sexe) i tànatos com a instint de mort

Motivació inconscient

La ment conscient és la part que conté tots els pensaments, sentiments i percepcions de les que hom se’n
adona en el present. Aquests pensaments representen només una fracció petita d’informació disponible. La
nostra conducta i el nostre pensament és degut a factors interns. A més, les forces motivadores, deriven de
processos que estan més enllà de la nostra consciència (l’inconscient)

Com un iceberg l’inconscient és la part més gran de la ment humana. Aquí hi ha la informació inacceptable,
oculta a la vista inconscient pensaments desagradables: records, somnis,…etc. Els símptomes a més de ser
una pressió inconscient en la seva lluita per expressar-se, són també l’expressió simbòlica inconscient d’un
conflicte no resolt. Freud va ensenyar que la majoria dels símptomes de les malalties mentals són causats
per motivacions inconscients. Va presentar 12 històries clíniques. Per tal de curar els símptomes: Primer
s’ha de descobrir la causa inconscient dels símptomes,: el record ocult d’una experiència pertorbadora,
desagradable que havia estat reprimida

Les estructures de la personalitat

Freud va proposar un marc d’organització de la ment del que va descriure’n diferents estructures mentals
(l’ allò, el jo i el superjò) i les relacions entre elles. Una part de la ment crea impulsos, l’altre escolta el que
la societat espera i l’altre tracta de satisfer els impulsos dins dels límits de la realitat i la societat

Allò: Dipòsit
Jo: Executiu de la Superjò: Sosté els
d’energia psíquica
personalitat (principi valors i els ideals
(instint, principi de
de realitat) socials
plaer)

La interacció del allò, el jo i el superjò pot generar ansietat

 La feina del jo, consisteix a equilibrar les accions agressives / de plaer de l’identificador amb el
control moral del superjò
L’allò, el jo i el superjò són constructes teòrics, no existeixen físicament dins del cervell; representen els
aspectes de la conducta humana, del desig i la búsqueda del plaer (allò), allò realista i racional (jo) i la
moral i l’ideal (superjò)

L’allò Les necessitats fisiològiques, la fam ,la set, s’han de resoldre. És el principi de plaer Els nens i nenes
infantils han d’aprendre a demorar la gratificació i desenvolupar i ferse conscients d’ells separats d’allò
extern. Ells han de considerar de que quelcom és el no jo i que ha de ser tingut en compte , però relacionat
amb ells

El jo Es regeix per el principi de realitat, que aplaça la descàrrega d’energia, mentre no aparegui una
situació o un objecte apropiat en el món real. Mentre que el principi del plaer s’orienta cap endins, el principi
de la realitat s’orienta cap enfora. Es tracta de saber gestionar les limitacions de la realitat física directa,
però també seguir les normes i prohibicions socials

El superjò El superjò representa internament el valor dels pares i de la societat: pugna per l’ideal més que
per el real; jutja un altre com a correcta o indegut. La seva funció és la consciència de la conducta moralment
correcta

Interacció entre l’allò, el jo i el superjò

En general hi ha tres finalitats en cadascuna d’aquestes entitats, que poden estar en conflicte. Potencialment
pot generar conflicte intrapsíquic ja que les demandes de l’allò poden pressionar per una satisfacció
immediata

La font del conflicte sorgeix entre l’individu i la societat Com es resolt aquest conflicte intrapsíquic?

 Eliminant la pulsió
 Expressant la pulsió de manera directa
 Canviant la direcció de la pulsió

La bona gestió i solució d’aquests conflictes és un procés defensiu i constructiu de la personalitat

Mecanismes de defensa

Característiques del M.D.

Segons Freud el propòsit principal dels mecanismes de defensa del jo és protegir aquest dels impulsos
inacceptables de l’allò i l’ansietat no manejable. Els mecanismes de defensa del jo són processos
inconscients del jo que impedeixen que els pensaments disruptius i fora de la consciència s’expressin de
manera directa. No tenen perquè tenir un valor negatiu, I fins a un punt poden ser adaptatius, si no hi ha
molta distorsió de la realitat

Els interessos i les pulsions del individu estan en conflicte constant amb les necessitats de la societat. Per
evitar l’anarquia total, les necessitats del individu s’han d’expressar només per vies d’escapament
restringides io i socialment acceptades

Funcions dels M.D.

El jo aconsegueix reduir l’ansietat a través dels mecanismes de defensa. Els mecanismes de defensa tenen
dues funcions:

 Protegir el jo
 Minimitzar l’ansietat

L’ús dels mecanismes de defensa

Hem de fer front en la vida quotidiana fets inesperats i decepcionants. Els m. D. Poden ajudar a fer front a
les emocions que genera. Però hi ha circumstàncies que el seu ús pot portar a empitjorar la situació si es
projecta massa Son útils si es fan servir de forma ocasional perquè no interfereixen en la vida personal i
social Els hàbits de defensa són en part degut a l’edat. Com més petits, es creen mecanismes de defensa
més primitius o immadurs, com la negació i la repressió. Més tard es desenvolupen defenses més
complexes I madures com la identificació defensiva i la racionalització

 M. D. més madur la identificació

 M. D. més primitiu la negació

Tipus de Mecanismes de defensa

La repressió i la resistència

Els abordaré coma sinònims ja que els dos posen una barrera defensiva al dolor psicològic. Va ser el
precursor dels mecanismes de defensa: els records desagradables, sovint són reprimits. Tots els mecanismes
de defensa impliquen un grau de repressió en el sentit de que algun aspecte de la realitat és negat o
distorsionat a fi de que es redueixi l’ansietat i es protegeixi el control del jo sobre el sistema psíquic. La
repressió implica excloure activa i totalment els pensaments amenaçadors de la consciència. La repressió
es caracteritza per l’incessant esforç de contenció dels desitjos primitius

 Ex. : “D’això no en vull parlar” (no vull que surti un trauma)

La repressió és el mecanisme de defensa més elemental i també el més rudimentari. D’alguna manera els
altres mecanismes de defensa es poden entendre com a subtipus de la repressió. La repressió limita l’accés
a records afectius negatius

Resistència (resistir-se al record)

Freud va detectar que els pacients (Cas Ilona) no volien comunicar els seus pensaments, que els ocultaven.
La resistència a recordar fets emocionals importants és una maniobra defensiva que utilitza la ment per
rebutjar els pensaments i sentiments atemoritzants

 Ex. : El cas ilona: desitjava al seu cunyat però aquests sentiments li causaven culpa perquè la seva
germana estava malalta i indefensa Conflicte i resistència emocional (idees doloroses) que es
converteixen en símptomes corporals.

Com actuen les resistències

Ell va passar a centrar-se en aquest fet en no centrar-se en el símptomes i l’acumulació d’emoció no

expressada, sinó en la falta de disposició del pacient per recordar pensaments dolorosos o inacceptables.
Resistir-se al record és una evidència de repressió motivada. Només els pensaments o idees inacceptables
per causes ètiques generen ansietat i per tant han de ser reprimides. La fita de la psicoteràpia es va convertir
en l’examen i interpretació de les resistències del pacient

Negació

En contrast amb la repressió, la qual implica mantenir una experiència fora de la memòria, una persona en
negació insisteix en que les coses no són com semblen

 Exemple: ruptura afectiva i pensar que la parella tornarà en qualsevol moment o bé tendir a culpar
fora de nosaltres allò que ens ha passat (atribució causal externa)

La negació d’experiències i pensaments doloroses és un dels primers mecanismes de defensa que es crea la
persona

 Exemple: algú que estigui abromat per la mort d’un ser estimat , pot creure que encara viu. Les
persones troben alleugeriment temporal a la seva realitat, al deixar-se portar per l’ensonyament

Desplaçament

Un impuls amenaçador o inacceptable és canalitzat o redirigit a un blanc no amenaçador. Falta però base
empírica per afirmar que els impulsos són com líquids hidràulics que es desvien Implica transferir l’impuls
provocat per un objecte amenaçador inacceptable a un objecte menys amenaçador i més acceptable. Per
exemple una persona que és injustament criticat per el seu superior , en comptes d’expressar aquesta
hostilitat cap a ell es dirigeix cap a un membre de la família

 Exemple: estàs enfadat amb el jefe i ho desplaces vers el company/a afectiu/va criticant o bé
cridant excessivament Redirigir la ira vers una altre o l’atracció sexual vers una altra persona
que ho permet, el blanc no importa

Racionalització

Implica generar raons acceptables que de l’altra manera serien inacceptables. Es tracta de trobar una raó
per eliminar l’ansietat o la culpa trobant una excusa perfectament raonable

 Per exemple: “Et deixen i expliques als amics que mai et va interessar del tot aquella persona”

Formació reactiva

L’intent per contenir l’expressió d’un impuls inacceptable porta a fer el comportament completament
oposat. Es tracta de rebutjar un impuls inacceptable posant èmfasi en el seu oposat, tant en el pensament
com en la conducta

 Exemple: estàs enfadat i et mostres especialment amable amb aquella persona Es detecta quan una
persona fa quelcom en excés o de manera persistent sense cap raó aparent
 Exemple: algú amenaçat amb ganes de dominar pot mostrar-se tímid i actuar passivament. N
Aquests comportaments són llavors una formació reactiva contra el fort impuls dominant Una
aparença de conducta puritana pot tenir excessius desitjos eròtics. A vegades algú que diu que odia
a l’altre, pot tenir en el fons un important desig

Projecció

Algunes vegades veiem en els altres trets i desitjos que trobem més preocupants en nosaltres mateixos.
Projectem (atribuïm) les nostres pròpies qualitats inacceptables als altres. Podem odiar als altres en comptes
d’odiar-nos. Una persona que anomena estúpida a la gent pot contenir alguna inseguretat en ella mateixa

 Exemple: un lladre està preocupat perquè el robin i diu que no es pot confiar en els altres h
Efecte consens fals: podem tenir a assumir que els altres són semblants a nosaltres que
comparteixen les mateixes preferències, motivacions, etc
 Exemple: faig això perquè tothom ho fa Consisteix en atribuir els propis impulsos o desitjos
inacceptables a algú. Un marit gelós acusava a la seva dona d’infidelitat. De fet, era el marit el que
volia tenir una aventura, però no podia admetre aquest desig. El que fas és buscar “xivos
expiatoris”

Sublimació

Per Freud aquest és el mecanisme defensiu més adaptatiu. Es la canalització dels instints sexuals i agressius
a través d’activitats socials desitjables. La sublimació modifica impulsos inacceptables i els canalitza per
vies acceptables, fins i tot admirades. La religió, la ciència I l’art són les principals vies de sublimació. Les
tasques creatives (pintar i escriure poesia són sublimacions comuns de l’impuls sexual

 Exemple: Fer esport en comptes d’expressar la ira, entrar a l’exèrcit en comptes de matar

Un elevat impuls agressiu es sublimat a través de jugar a futbol. Es tracta d’un mecanisme de defensa exitós
perquè dóna de debò una nova direcció als impulsos indesitjables

 Un ex-presoner fa de de policia

Regressió

La regressió és fer una conducta associada amb el plaer i la satisfacció d’un període de desenvolupament
anterior. Es tracta del retorn a maneres de resposta d’etapes prèvies. Es tracta d’una dificultat en el
desenvolupament psicosexual al servei de la defensa de la personalitat contra l’estrès
Etapes freudianes del desenvolupament de la personalitat

Per Freud és un error associar el despertar de la sexualitat amb l’adolescencia, considera que comença en
la primera infància. Els psicoanalistes divideixen la personalitat en un nombre d’etapes diferenciades que
es consideren universals o significatives. Les etapes freudianes del desenvolupament de la personalitat
s’anomenen psicosexuals perquè són la manifestació de la pulsió sexual. En moments particulars del
desenvolupament, un àrea del cos, les “zones erògenes” : boca, anus o regió genital- són especialment
sensible a l’estimulació genital

La fixació de la libido

Mentre una persona es troba en aquella etapa, la libido s’inverteix amb aquella zona erògena primària. Per
avançar cap a una nova etapa , hom s’ha d’alliberar d’aquella etapa inicial

Conflicte etapa
Dedicació líbio
No permet no hi ha libido per fer front a un nou conflicte

Les persones tenen dificultat per deixar una etapa i passar a la següent. La frustració es produeix quan no
s’han satisfet les necessitats de la persona relatives a l’etapa psicosexual. Llavors es pot produir una fixació.
La fixació que té lloc a la infància, influeix en la personalitat posterior i l’individu desenvolupa un tipus de
personalitat (per exemple anal). La fixació té lloc tant per excés (sobreindulgència) com per dèficit

La fixació de la libido pot passar en qualsevol de les etapes i per tant s’atura i distorsionada seqüència del
desenvolupament que segueix cap a l’expressió adulta. Llavors es converteix en un medi dominant
d’obtenció de satisfacció. Exemple el plaer de la fase anal i no acceptar aquesta renúncia pel control dels
esfínters Al final pot comportar l’aparició de trets compulsius defensius

Etapes psicosexuals Relació etapa i zona libidinal

Oral (fins al 1 anys) Boca
Anal (2-3 anys) Anus
Fàl·lica (4-6 anys) Genitals
Latència (6-11 anys) Cap
Genital (adolescència endavant) Primacia genital

Etapa oral i personalitat oral

Durant l primer any de vida, la boca és la font més important de reducció de tensió (amb l’alimentació) i
de plaer (succió). El destete és el conflicte principal , com més difícil sigui deixar el pit de la mare, més
libido es fixarà en l’etapa oral, hi aura més fixació en aquesta etapa. No és necessàriament la boca en sí,
sinó la dependència, el fet de rebre cuidatges maternals, la calidesa humanes. El que costa és despendre’s
d’aquesta necessitat maternal

La personalitat oral que suposa la fixació oral es caracteritza per :

 Preocupació per donar i rebre

 Interès per al dependència i independència, la passivitat i l’activitat
 Actituds especials d’apropament i distància en la relació amb els altres
 Extrems d’optimisme i pessimisme
 Obertura a experiències noves
 Necessitat i inquietud per ser alimentat contínuament
 Ús dels canals orals de gratificació per abordar la frustració : sobrealimentar- se, fumar, parlar
amb excés)

Si la causa de fixació en la fase oral és per excés pot portar a un optimisme passiu : creuen que el món ja
resoldrà els seus problemes, no convé fer massa. Si la causa és la frustració pot portar al pessimisme passiu
: hom no pot fer res per resoldre la vida
Una predicció directa de la teoria de Freud és que la gent que està fixe en l’etapa oral, tendirà a menjar i a
beure en excés. Correlacionen imatges oral en les taques del Roschach i l’obesitat i l’alcoholisme. La
dependència és el tret central de la personalitat oral

 Fixació oral dependència

Etapa anal i personalitat anal

Després de la boca la font de paler passa a l’anus. Plaer en anar de ventre i en retenir. Els nens davant de la
pressió dels pares han d’aprendre a controlar l’orina i la defecació. El control de la bufeta aporta
l’autocontrol general , mentre que en l’etapa anterior, treure-li el pit és treure-li la dependència

Adquisicions:

 Control encoprètic i enurètic autocontrol

 Treure el pit independència

Si els nens accedeixen fàcilment a les exigències dels seus pares sobre el control dels esfínters, crearan la
base per a l’autocontrol afectiu. Un nen que tingui dificultats per desenvolupar el control i cumplir amb les
exigències dels pares desenvoluparà una personalitat anal

La personalitat anal: hi ha nens que descobreixen que l’oposició directa és un medi exitós de control
social, la adopten com estratègia per manejar la frustració en general. expressen la seva ira sent desordenats,
ira i hostilitat : “merda” (es refereix a l’eliminació). L’expulsió i la retenció anals són dues cares de la
mateixa fixació

Conducta adulta:

 Personalitat anal expulsiva desordenat, desorganitzat,descuudat, desafiant, agressiu

 Personalitat anal retentiu pulcre, ordenat, organitzat, cuidadós,puntual, meticulós

La historiadora britànica Lyndal Roper, biògrafa de Martín Lutero (1483-1546), fa referencia al “caràcter
anal” (obsessiu) del reformador, el qual es reflexa en la seva intensiva preocupació pels trastorns digestius.
Es suggereix que Lutero es va tornar rebel perquè els seus pares eren massa severs li donaven càstigs físics
corporals

L’experiència empírica no dona suport a les hipòtesis de que la fixació sigui la causa de la personalitat anal
o oral. El que costa demostrar és la inferència de que la personalitat que mostra l’adult sigui deguda a una
fixació de l’etapa psicosexual

La personalitat anal eròtica: Són persones amb molt d’ordre, neteja i obstinació. Partint del relats dels
seus pacients, Freud arriba aquesta conclusió en que els seus pacients recordaven una infància amb més
dificultats de lo usual en l’entrenament del control d’esfínters i que exasperaven als seus pares. No coneixen
la vergonya i troben plaer

Etapa fàl·lica i personalitat fàl·lica

Durant el quart i cinquè any de vida, la libido es centra en la regió genital. Els nens en aquesta edat es fan
preguntes sobre el naixement i el sexe. El conflicte en l’etapa fàl·lica és últim i el més decisiu. Aquest
conflicte té que veure amb el desig inconscient de poder el progenitor del sexe oposat i desfer-se’n del
provenir del mateix sexe. A aquesta situació la va anomenar complexa d’Edip (mitologia grega)

La personalitat fàl·lica: Aquest és temerari, segur de sí mateix. Hi ha també un element narcisista. Com
que tenen por de castració els fa por l’apropament i l’amor. També són valents i amb tendència a exhibir-
se, unes conductes que són defensives contra l’ansietat de castració

 Després segueix un període de latència en que la libido queda adormida

La etapa genital començarà en la pubertat, quan comença a madurar sexualment. La libido es centra de
nou en l’àrea genital
L’autoanalisi de Freud i el complexe d’edip

Freud va descobrir un amor més o menys eròtic per la seva mare i una hostilitat igualment pertorbadora cap
al seu pare. Aquestes descobertes varen ser incorporades més tard com a principis fonamentals de la teoria
psicoanalítica. L’incident que va portar a Freud a emprar en sí mateix el mètode psicoanalític sembla haver
estat el període posterior a la mort del seu pare a l’octubre del 1896

 Va viure amb ambivalència la seva mort

 Va descobrir en ell el complexe d’Edip
 Va sentir atracció impulsos sexuals cap a la seva mare
 Mantenia un vincle afectiu molt fort amb la seva mare

“Jo he fallat en mi, com qualsevol altra partt, sentiments d’amor cap a la meva mare i de gelos cap al meu
pare, sentiments que jo crec que són comuns a tots els infants petits”

El complexe d’electra: La nena no tem la pèrdua del penis sinó que el que ha d’assumir és la seva manca.
Quan descobreix que el seu clítoris no és el penis enveja als nens de la seva posessió (Freud, 1940, p. 193)

Comparativa dels complexes d’Edip i Electra

Complexe d’Edip

Vincle amb la mare que fa sentir gelosia vers el pare i sentiments d’hostilitat vers ell. Por a la castració.
Necessitat de tranquil·litzar al pare i impedir l’atac imaginari. El principal objecte d’amor del nen és la seva
mare. Veu al progenitor com un rival, el qual li agradaria eliminar. Però té por de represàlies del pare, a ser
castrat

La resolució del complexa d’Edip comprèn dos processos:

 Repressió dels desitjos incestuosos

 Identificació defensiva amb el seu pare

Complexe d’Electra

Vincle amb la mare que genera gelos vers els rivals i sentiments generals d’inferioritat al descobrir les
diferències genitals amb els homes. Enveja de penis. Vincle amb el pare per ser més poderós que la mare.
La nena té enveja de penis més que por a la castració. Llavors té por a perdre l’amor de la seva mare el que
finalment el motiva a resoldre el complexe d’Electra. Actualment el concepte de Freud d’enveja de penis i
la suposada funció en el desenvolupament psicosexual es troba entre les seves idees menys acceptades.
Freud considerava que la resolució del complexe d’Edip era l’aspecte més important del desenvolupament
de la personalitat. Important perquè els principis morals del nen es desenvolupen per mitjà la identificació
amb els pares. La dissolució del Complexe d’Edip dona per resultat la identificació del nen amb el seu pare
i l’establiment d’un superjò o la moralitat incorporada dels seus pares. En el cas de nenes no té un final tant
definit és en tot cas assumir una repressió massiva. Segons Freud les dones no desenvolupar un superjò tant
fort com els homes. En l’actualitat es considera amb raó com una ideologia matxista i antifemisnista
Personalitat i psicoanàlisi

 La psicoanàlisi a més de ser una teoria de la personalitat també és un mètode de psicoteràpia per
ajudar als individus que experimenten un trastorn mental
 Es pot considerar com un mètode de reestructuració de la personalitat
 La majoria dels psicoanalistes s’han sotmès a la psicoteràpia psicoanalítica requisit per poder
practica
 La sessió psicoanalítica dura 50 minuts i pot repetir-se vàries vegades a al setmana i les sessions
poden continuar anys. La fita de les sessions és que es permeti als pacients identificar material
inconscient que podria estar generant pensaments indesitjables
 La feina del psicoanalista és de ser capaç de reconèixer senyals subtils del que acaba de dir i llavors
li demana que segueixi amb aquell tema per excavar en conflictes i traumes passats

Tècniques per revelar l’inconscient

La fita del psicoanàlisi és fer conscient l’inconscient. Freud insistia sovint en la anlogia entre el treball
psicoanalític i l’arquiologia: es tracta de coses amagades que s’han de desenterrar. Obrir-se primer al
contingut manifest per després desxifrar, com si fos un jerogrífic el llenguatge codificat. La malaltia
mental s’expliquen com a resultat de conflictes inconscients. El primer pas és identificar el pensaments i
sentiments inconscients. Després fer front a aquests impulsos de manera realista i madura

Tècniques per fer aflorar la ment inconscient:

 La paraula
 Associació lliure
 Somnis
 Tècniques projectives

La cura a través de la paraula

El cas de Bertha Pappenheim. L’accés als fets traumàtics. La catarsi és la descoberta de la cura per la paraula
que porta a l’alleugeriment dels símptomes. Els seus símptomes presentaven paràlisi a les extremitats i
problemes de visió (paràlisi temporal de les extremitats i disfunció dels òrgans sensorials). També va
presentar problemes de la parla que Breuer va relacionar amb la mort del seu pare (9 mesos abans) atorgant
aquest fet el valor de trauma. Va trobar també que els temes que no en volia parlar i que presentava un
mutisme selecció es tractava d’insistir en que analitzés el problema i va veure que era útil. Es tractava de
repetir varies paraules de les seves fantasies

 Catarsi verbal: cura per la paraula que genera purificació i alliberació emocional Va descobrir
l’alleugeriment dels símptoma després de que la emoció fos Expressada

La descoberta de l’associació lliure: Freud aprèn a escoltar

Diga’m el primer que et vingui al cap! Va descobrir que cada símptoma no tenia una causa ni una arrel sinó
múltiples determinants que s’havien lligat associativament en els pensaments del pacient. Cada símptoma
es recolzava en una xarxa ramificada d’idees, impulsos i significats emocionalment relacionats. Cas
d’Emmy el símptoma de negar-se a menjar estava relacionat amb experiències prèvies de repugnància cap
a l’acte de menjar. Per escriure de manera creativa (Ludwig Borne). Agafar unes quantes fulles de paper i
durant tres dies anotar sense mentides o hipocresia el que li vingui pel cap. Es tractava de deixar deambular
amb llibertat pels seus pensaments fugaços i expressar en paraules cada idea tal i com passava

No es poden fer judicis de valor mentre es narren aquests pensaments. • La regla fonamental del psicoanàlisi
de Freud era que el pacient digués tot el que li vingués a la ment sense modificar o censurar el flux de
penamnetanet. Freud va descobrir que la seqüència i la velocitat del flux de les idees revelaven una lògica
subjacent
El mètode dels somnis

Serveix per fer de trampolí per a les associacions lliures. Freud interpretava que el fet de somiar era satisfer
els impulsos i desitjos inconscients. Pels psicoanalistes els somnis contenen claus valuoses per l’inconscient
Freud l’anomena “el camí real al inconscient”. Moltes interpretacions tenen que veure amb el sexe, però
això respon a l’època victoriana al període històric en el que Freud va elaborar la seva teoria. El que sommia
és al qui li correspon saber, a partir dels elements del somni, el significat de que és portador

Tècniques projectives

La idea del que veu una persona amb una figura ambigua davant d’una tinta reflexa la seva personalitat. Es
pensa que les persones projecten les seves personalitats en el que informen quan veuen en un estímul
ambigu. Una persona hostil hi podria veure unes dents i sang. Sovint aquestes tècniques són criticades per
la falta d’evidència científica ((Wood, 2003). El dibuix de la persona projecta els propis conflictes. Es tracta
d’evitar el censor conscient del pacient i revelar els conflictes inconscients i impulsius i desitjos reprimits

Avaluació de les contribucions del psicoanàlisi

 Molts dels darrers conceptes com el jo, l’allò i el superjò així com els mecanismes de defensa,
transferència i contratransferència són d’aplicació general
 La transferència: són els sentiments que el pacient transfereix cap al seu analista. Per exemple pot
reproduir l’admiració cap al seu pare. D’aquesta manera es poden reproduir les reaccions antigues
vers el pare en el context de la sessió. Per exemple un estudiant pot reaccionar malament si al rebre
un 8 buscava l’admiració del pare
 Encara es practica sovint les tècniques de psicoteràpia malgrat haver abandonat el divan es
demana sobre els somnis, associacions lliures, identifiquen i interpreten formes de resistència i
treballen a través de la transferència

Avaluació del psicoanàlisi clínic

La contribució de la teoria de la personalitat de Freud segueix sent controvertida. Alguns diuen que s’hauria
d’abandonar (Eysenck, 1985) i d’altres que està ben viu (Westen, 1998). Freud partia d’observacions
clíniques no d’estudis experimentals

No pretenia una verificació científica de la seva teoria. Volia que fos una psicologia general. Sovint les
seves hipòtesi estan plantejades en termes que no són verificables o refutables i no es poden observar
directament (p. Exemple: complexe d’edip o la repressió) perquè estan fora de la consciencia. No va posar
a disposició les observacions originals a diferència del que fan els científics

No tots els homes han sentit un amor eròtic per la mare i sentiments ambivalents d’amor i odi vers el pare.
Pensen que el psicoanàlisi és més una qüestió de creences que de fets científics. Es basa en l’estudi de cas
i els casos que Freud va estudiar, gent rica, ben educada, molt verbal que tenien temps lliure. A partir d’ells
va construir la seva autoria universal de la naturalesa humana

Massa èmfasi en els instints sexuals en la seva teoria del desenvolupament infantil. Te una visió massa
negativa de la naturalesa humana. Freud valora a la persona com a passiva només el psicoanàlisi et permet
una autocomprensió Freud pretenia crear una teoria que tingués aplicació universal, una teoria amb un fort
accent nomotètic

Postfreudians Amb l’aparició de E. Fromm i Sullivan, Jung, Erikson, etc. Es va passar a donar més
importància a les relacions i el context psicosocial

El vincle afectiu

Teoria del vincle afectiu

John Bowlby i Mary Ainsworth varen ressaltar la importància de que els infants es sentin segurs en les
relaciona amb els seus progenitors, com a base des de la que explorar el món i com a font de tranquil·litat
quan es senten angoixats. Un infant hauria d’experimentar una relació afectuosa, íntima i contínua amb les
seves figures de vincle afectiu. Els infants poden desenvolupar un vincle amb més d’una persona amb un
clar ordre de preferència

Tipus de vincle afectiu El comportament de vincle afectiu es classifica com:

Insegur-resistent
(ambivalent està intranquil i
rebutja la mare, molta
Segur
ansietat quan la mare se’n va
i quan torna la mare es fa
difícil de poder consolar-los)

Insegur-evitatiu (ambivalent
està intranquil i evita la mare,
mostren poc interès quan la
mare se’n va i poc interès per
la tornada de la mare)
Insegur-desorganitzat (els
nadons es mostren confusos,
immòbils i apropant-se per
després allunyar-se de forma
abrupta a mesura que la
figura d'afecció s'aproxima,
es dona en nens maltractats)

Conseqüències dels vincles segurs

La principal conseqüència emocional és que en un futur l’infant podrà confiar en altres persones, així com
gestionar les seves emocions. Les mares d’infants amb vincle afectiu segur tendeixen a mostrar-se
receptives amb els seus infants i sensibles a les seves necessitats. La sensibilitat materna és un factor
important per a que els infants desenvolupin o no un vincle afectiu segur. Això permet als infants models
de funcionament intern de la mare com algú disponible i receptiva, i com una persona digne de ser estimada

 Les representacions internes de les figures de vincle afectiu influeixen en les relacions que els
infants tindran amb els altres a mesura que creixeran

Conseqüències dels vincles insegurs

Les mares de nens amb el vincle insegur acostumen a ser impredibles

 Problemes en les seves relacions personals

 Dependència emocional
 Menor competència social
 Els nens amb un patró desorganitzat en la infància tendeixen a mostrar conductes disruptives, es
mostren més desobedients i agressius
 Menor tolerància a l'estrès
 Menor capacitat de solució de problemes

Crítica a la psicoanàlisi (michel onfray, 2011)

Objectius generals

Michel Onfray (2011) vol demostrar que la psicoanàlisi és la obra del seu autor amb els seus fantasmes, les
seves obsessions, el seu món interior. Que la psicoanàlisi no ha estat oberta a la crítica: s’ha de ser un
analista o haver estat “analitzat” per estar legitimitat per emetre un judici sobre la disciplina

Creences que vol desmuntar

 Que Freud va descobrir l’inconscient per si sol, amb l’ajuda del seu autoanàlisi
 Que el lapsus, l’acte fallit, l’acudit i l’oblit donen testimoni d’una psicopatologia per la qual
s’accedeix a l’inconscient
 El somni és interpretable perquè expressa de forma disfressada un desig reprimit i és una via
d’accés a l’inconscient
  El psicoanàlisi prové d’observacions clíniques i pertany a l’àmbit de la ciència
 Freud va descobrir una tècnica del divan que permet atendre i curar les patologies
 La presa de consciència d’una repressió assolida a través de l’anàlisi provoca la desaparició del
símptoma
 El complex d’Edip segons el qual l’infant té desigs sexuals pel progenitor del sexe oposat i
considera al progenitor del seu mateix sexe com un rival a qui és precís matar simbòlicament és
universal
 La resistència al psicoanàlisi demostra l’existència d’una neurosi en el subjecte

Objectius crítica

 Freud va formular la seva hipòtesi de l’inconscient en una immersió històrica sobretot filosòfica:
Schopenhauer i Nietzsche, i també amb lectures científiques
 No es pot comprendre la psicopatologia de la vida quotidiana com la conseqüència d’una repressió
libidinal i menys edípica
 El somni té un sentit però s’ha de descartar que ho faci per complert per motius libidinals o edípics
 El psicoanàlisi és una disciplina que pertany a l’àmbit de la psicologia literària, la qual procedeix
de la autobiografia del seu inventor i va bé per comprendre’l a ell i només a ell
 La teràpia analítica és una branca del pensament màgic que funciona per l’efecte placebo
 La presa de consciència d’una repressió no provoca mecàniment la desaparició dels símptomes i
la curació
 Lluny de ser universal, el complex d’Edip manifesta el desig infantil de Sigmund Freud i només
d’ell

L’autoria del psicoanàlisi

Malgrat que Freud s’autotorga la autoria del psicoanàlisi, correspon al metge Josef Breuer la creació
original del psicoanàlisi, mètode que va aplicar per primera vegada amb una noia afectada d’histèria
(Michel Onfray, 2011, p. 359)

Per què destruir a Nietzsche?

Freud detestava la filosofia i als filòsofs. Freud minimitzava o ignorava l’aportació de Nietzsche en la seva
obra. Adler: “Nietzsche és el més proper a la nostra manera de pensar”. Per exemple el filòsof valora l’oblit,
el concepte de malaltia com a sensibilitat excessiva respecta la vida. La afirmació segons la qual si no tenim
un bon pare l’hem de crear, i també el concepte de l’ideal del jo es troba en la obra de Nietzsche: Así habló
Zaratrustra

Exagerat paper de la sexualitat

L’exagerat paper de la sexualitat prové de l’atmosfera de Viena de finals del segle XIX. Freud no va fer un
autoanàlisi de la seva pròpia vida sexual en la seva teoria. En la seva vida afectiva es mostra molt gelós i
possessiu. Per Freud, tota psicopatologia es redueix a una obstrucció de les pulsions libidinals. Mantenia
relacions extramatrimonials amb la seva cunyada Martha

Complexa d’edip

Determinant biogràfic: Importància libidinal de la mare

Freud era el fill preferit de la seva mare: Amàlia. Tenia unes elevades expectatives en el seu fill: que seria
un geni, un heroi, un gran home. “Freud va tractar de donar-li aquest plaer, a falta de sexualitat, amb el qual
no va deixar de fantasiejar. Als 4 anys en un viatge entre Leipzig i Viena, entreveu la seva mare nua i sent
en aquest viatge el despertar de la seva libido cap a ella

El que ell s’observa en ell mateix a través de l’autoanàlisi passa a tenir un valor universal. El que ell ha
viscut tots ho han viscut. Tots els homes ho experimentaran: desitjar la mare i sentir gelos respecta al pare.
(la passió incestuosa). No s’ha demostrat que cadascú de nosaltres va voler un dia acoplar-se amb el pare
del sexe oposat i considerar al del mateix sexe com un rival, i que s’anhelava la seva desaparició
El complexa d’Edip és una magnífica troballa conceptual únicament per etiquetar la patologia del seu autor
(Onfray, 2011, 2011, p. 106). La seva filla Anna va passar deu anys en el divan del seu pare exposant les
seves fantasies sexuals, angoixes, inquietuds, la periodicitat de les regles, etc (podria ser tractat com un
incest). La seva filla Anna va morir al 1982 diuen sense haver tingut mai cap relació sexual amb un home

La etiologia sexual de la neurosi: els abusos sexuals per part del pare Trauma de joventut dels
primers anys d’infància d’abusos sexuals comesos pel progenitor als seus propis fills

La mort del pare La mort del seu pare al 1896 va generar en ell el desig d’autoanàlisi. El problema de
Freud sempre va ser com desfer-se del pare. Freud odia al seu pare i el presenta com un ser humil lat i que
alhora humilla, castra. De quin desig es tractava, potser de que el seu pare mori?

 “El somni és el compliment (disfressat) d’un desig (sufocat, reprimit)

Psicopatologia

Ernest Jones, el seu fidel deixeble va escriure que Freud patia “d’una psiconeurosi molt greu entre 1890 i
1900”. Patia somatitzacions: arítmies cardíaques, migranyes recurrents, tabaquisme, humor vacil·lant així
com conductes fòbiques (Onfray, 2011, p. 89)

Conceptes imprecisos i no observables

 No es poden repetir les experiències a través del mètode científic

 La libido i la pulsió del psicoanàlisi són imprecisos així com l’inconscient
 L’inconscient designa allò reprimit i allò reprimit per definició és invisible. No sabem què és però
sí què conté

Psicoteràpia: Les resistències

El fet de que els pacients no ho reconeixin no significa que el trauma no hagi existit en la seva infància. El
trauma reprimit no pot irrompre en la consciència. En la neurosi val més la realitat psíquica que la material.
La repressió de les pulsions està en la genealogia de la culpa. “Cara guanyo jo, creu perds tu”

La culpa sempre és de l’inconscient del pacient que es resisteix, mai de Freud. Quan el pacient nega
quelcom una interpretació és que és veritat perquè es reprimeix, és per tant una prova de veracitat. Es tracta
doncs de confirmar la veritat perquè així ja no es manifesta la repressió, causa de la patologia. Tot fracàs
del psicoanàlisi és impotable al pacient, mai al psicoanalista: són les resistències del pacient

Psicoteràpia: les interpretacions

 La verbalització d’allò reprimit, la detecció de les raons de la repressió (un trauma libidinal antic)
produeixen perquè ho diu l’analista, la volatilitat del símptoma..
 L’origen del problema: una atracció sexual reprimida
 El pensament simbòlic és una altra manera de dominar el pensament màgic
 El símbol és la realitat
 El somni és la via directa que condueix a l’inconscient de l’intèrpret
 Però de manera crítica podem afirmar que la interpretació ensenya més sobre l’intèrpret que sobre
l’interpretat
 Sempre aficionat a al·legories i metàfores
 Desxifrar i traduir és la tasca del psicoanalista

El somni

Els somnis són la realització d’un desig inconscient reprimit. Es fa mentre es dorm el que està prohibit
durant la vigília. La clínica permet a l’analista afirmar el que necessita per a justificar la seva
aintnterpretació, que és una projecció: la majoria dels somnis són edípics. Negar és afirmar allò reprimit.
Només el psicoanalista és el mestre del reprimit
  Durada del tractament: des de mig any fins a tres anys. Els pobres són impossibles de tractar: no
tenen temps de caure en la neurosi (Sobre la iniciació al tractament, p. 929)

Com que la frustració ha provocat la malaltia el psicoanalista ha de recrear les condicions en les quals es
va produir el trauma, submergir-lo analitzant la situació per conèixer l’origen del procés psicològic. Les
persones que persisteixen en la seva patologia és que obtenen una avantatge superior, no és que el
psicoanàlisi no els curi

Freud cobrava al 1925, uns 415 euros per sessió (Onfray, 2011, p. 326. Veia uns 8 pacients al dia. Els
proposa una sessió per dia excepte els diumenges i festius. El psicoanalista és l’ únic habilitat per posar fi
a l’anàlisi. Els anàlisis podien ser interminables. Avui es coneixem que algunes curacions ho varen dser de
paper

Matxisme i homofòbia

Les dones tenen enveja de penis ja que els manca. Freud creia en la inferioritat física de la dona. El problema
de les dones radica en que no són homes. Empra la metàfora del petit penis amagat que per descriure el
clítoris. Aquest òrgan és un residu masculí. Així com la dona és un home no acabat, l’homosexual és un
tipus sexual imperfecte. Matxisme. Les dones neixen amb un penis mutilat (Sobre la sexualitat femenina,
1931)

Oposició a la masturbació Desaconsella la masturbació perquè:

 És massa simple i així no ha de fer esforços per seduir

 Es desrealitzador perquè posa el real en un segon pla, prima allò imaginari
 És un acte hedonista
 És un acte regressiu

Tema 7: Aproximació fenomenològica de la personalitat

1. Introducció

 Som el que ens diuen que som Documental “Tell me who I am”
 Sense memòria, sense història L’home amb set minuts de memòria

L’enfocament fenomenològic que abordarem estudia la identitat, la importància dels records autobiogràfics
en la configuració de la nostra personalitat. També a les motivacions de les persones com a motor de la
seva personalitat, i allò que ens fa sentir “feliços”

La situació econòmica, la felicitat i el sentit de la vida

Diners i felicitat van plegats? Tenir més diners no comporta tenir més moments de felicitat (Daniel
Kanneman). Ni la fama ni els diners són el secret de la felicitat (Waldinger, 2015). En canvi, el que ens
aporta més felicitat és tenir unes relacions socials sinceres i verdaderes (Ahmed, 2014). Una relació de bona
qualitat significa una relació en què et sents segur, en la qual pots ser tu mateix. Les relacions socials i el
sentit de la vida aporten més felicitat que la situació econòmica (Jeffrey Sachs, un dels autors de l’Informe
Mundial de la felicitat 2015). L'important per a mantenir-nos feliços i saludables al llarg de la vida és la
qualitat de les nostres relacions (Robert Waldinger)

La consciència

Si no hi ha ment no hi ha consciència. Sense consciència no tindríem manera de saber que existim, i encara
menys de saber qui som i què pensem (Damasio, 2010, p. 16)1 . Antonio Damasio defineix la consciència
com l’estat de coneixement del jo i el seu entorn (Damasio, 2010, p. 221). El jo equivaldria a la
representació concisa i sentida de la vida dins del cervell (Damasio, 2010, p. 281). Sovint la consciencia va
associada a un jo autobiogràfic

 Si un s’adorm per mitjà de l’anestèsia, la consciència s’esvaeix

Consciència i regulació

La consciència optimitza la regulació de la vida, i la torna més reflexiva. La deliberació conscient reflexiona
sobre el coneixement i l’experiència. Planifica i examina el futur inhibint les respostes automàtiques i
impulsives. Per tant, endarrereix la gratificació

El record en el cos

Els estats corporals es vinculen als fets. Quan passa quelcom dolent, el cervell fa que tot el cos registri
aquella sensació i aquesta sensació queda associada a l’esdeveniment. Les sensacions produïdes per estats
físics del cos acaben guiant el comportament i la presa de decisions (Damasio, 1996). Par tant, pensem
també a través del cos

Pensem i llegim les situacions que vivim també amb el cos, perquè associem els fets amb determinades
sensacions físiques. Aquestes sensacions serveixen per guiar i influir en las presa de decisions, la qual
sembla totalment racional. D’alguna manera els estats físics també guien el nostre comportament

La personalitat és autodirecció

La vida està plena d’infinites possibilitats (oportunitats) que dibuixen recorreguts personals diferents segons
les decisions que anem prenent al llarg de la vida. Algunes persones al final de la seva vida diran que el seu
recorregut ha estat fidel i coherent amb ells mateixos. D’altres, que són irreconeixibles i que al llarg de la
seva vida han viscut diferents vides

Segons l’enfocament humanista de la personalitat, la persona és un agent unificat i coherent, autor i intèrpret
de la seva experiència. L’origen de la interpretació correspon a l’interior de la persona, a la seva essència

 La personalitat com a narrativa

 A tots ens passen coses semblants, però no tots ho vivim igual, l’únic que ens diferencia és la
forma en la que ens ho expliquem (Diana Orero)

Les paraules que ens diem

És tant important el que ens passa (circumstàncies), com també el pensament que ens genera o desencadena.
El nostre pensament és una contínua i incansable construcció de narracions. Les històries que ens expliquem
canvien la percepció que tenim de la realitat, i amb aquests nous relats, també ens modifiquem. Les paraules
es converteixen en actes, i els actes en hàbits, i d’aquesta manera es va configurant la nostra personalitat

Moltes històries que ens expliquem estan relacionades amb els relats que em escoltat de nosaltres mateixos.
Ens convertim en nosaltres a través dels altres. La credibilitat d’aquestes històries és quelcom que nosaltres
els atorguem, no és quelcom inherent a la pròpia història. D’alguna manera, sempre podem explicar-nos
una història millor

Identitat narrativa

Com a psicòlegs ens em de preguntar: Quina historia estem ajudant a configurar als pacients? Mc Adams
va trobar que les persones que es consideraven més felices eren més propenses a explicar-se històries que
abonaven del dolent a allò bo, del patiment a la salvació

 Si quelcom no acaba bé és perquè encara no ha acabat (Orero, 2018)

El poder del llenguatge. El poder de les preguntes

Podem abraçar als altres amb les paraules. Les paraules no són innocents, ens afecten i afecten als altres.
Les paraules, si s’empren adequadament ho a travessen tot. Les paraules tenen el poder de transportar-nos
i dissoldre les defenses. Les preguntes actuen com un interruptor..... Avui s’escolta poc, però quan es fa,
quan escoltes a algú de debò, fas que aquella persona es senti important
La presència de les narratives en la nostra vida

Storytelling: el perill de la historia única

La informació que consumim construeix les nostres creences, les quals acostumen a ser culturals i
provinents dels mitjans de comunicació, internet i les xarxes socials; La novel·lista Chimamanda Adichie
(2009) explica com va trobar la pròpia veu cultural autèntica, i adverteix que si només escoltem una
història sobre una persona o un país, correm el risc de caure en una incomprensió greu perquè sovint ens
expliquen un relat quan i com interessa al poder

L’Storytelling, com a tècnica de comunicació, control i poder aplicada en diferents àmbits de la política, la
justícia, i sobretot el marqueting, ha estat descrita i desenvolupada de manera excel.lent per Christian
Salmon (2016)3 . Des d’aquest plantejament s’entén que explicar és actuar de forma intencionada. Es tracta
d’un contingut que no s’adreça a la raó, a l’intel·lecte sinó que ho fa directament a les emocions

No comprem coses, comprem històries

Aquestes històries construïdes les podem identificar en el màrqueting. Acostumem a comprar no tant per
l’objecte en sí, sinó per la història que el màrqueting ens explica. Els fonaments del màrqueting és fer que
la gent es senti important. El màrqueting ho fa no tant parlant de la marca, sinó de nosaltres com a
consumidors, apel.la al nostre sentit d’importància. Quan comprem una cosa ens expliquem una història
per comprar-la

Fake news: Una arma de destrucció massiva

A través d’un relat es construeix la representació significada de l'actualitat. Alguns polítics utilitzen les
“històries explicades” per manipular a l’opinió pública. És una manera de forçar idees, de generar sentit i
controlar les conductes de la gent (Salmon, 2016). Es vol influir en les opinions, transformar i
instrumentalitzar les seves emocions, privant així dels mitjans simbòlics i intel·lectuals de pensar la seva
pròpia vida (Salmon, 2016, 249)

 Explicar és actuar

Són històries escrites per construir una determinada realitat (falsa). No importa massa la seva veracitat. Es
tracta de construir relat activament. Les mentides resulten sovint més versemblants, més atractives per
la seva emoció que la realitat. La mentida funciona, només cal fer-la servir amb determinació i amb repetició

 Els imperis diuen: som un imperi i creem la nostra pròpia realitat. Som els actors de la historia.. i
a vosaltres només un queda estudiar el que fem (Karl Rove)

El relat en la justícia, la economia i el disseny

La presentació narrativa dels esdeveniments envaeix els dictats de les sentències judicials. També la
economia és essencialment una disciplina narrativa (Deirdre N. McCloskey). El dissenyadors utilitzen les
històries per despertar emocions i neutralitzar la incertesa, per il·lustrar dades objectives i per influir les
opinions (Lupton, 2019, p. 13)

Experimentar-nos per prendre consciència

Necessitem pensar com ens sentim, quines coses ens passen i com ens les expliquem, etc. La consciència
és una condició necessària per a conèixer qui som. La perspectiva fenomenològica fa referència a
l'experiència subjectiva que tenim del jo mitjançant la consciència

Tota la nostra realitat es basa en els nostres estats de consciència Consciència del jo

La consciència del jo és corpòria

 La consciència es troba indissolublement unida a un cos en acció

 Recull la influència del cos sobre la ment
  Totes les emocions contenen una sensació dinàmica del estat corporal general (Antonio Damasio:
El error de Descartes)
 Les percepcions canvien amb el moviment del cos

Merleau-Ponty: la filosofia postcartesiana

La fenomenologia de Maurice Merleau-Ponty (1908-1961) es centra en les essències de la percepció i de

la consciència, i en una filosofia que sosté les essències en l'existència. Aquest filòsof va marcar el període
francès del moviment fenomenològic existencial com el filòsof de l'existència, del cos, de la percepció i
l'expressió. El cos és el vehicle de l'ésser al món en el qual són emmagatzemades totes les significacions
viscudes

 Percepció sensorial representa la comprensió del món

 Els nostres cossos aporten coneixement per mitjà de vies que precedeixen la cognició (el
processament que fa la ment de l’experiència)
 La consciència, el cos humà i el mon dels fenòmens estan entrellaçats entre ells
 El cos projecta la nostra subjectivitat
 L’experiència corpòria conforma el nostre pensament. Quan perdem el contacte, ens anem tornant
incorporis. El món digital ens torna sense cos?
 Hem perdut viure de sentit, viure ben a fons, només dades monitoritzades?

La fenomenologia i l’existencialisme són doctrines filosòfiques adualistes, és ser-en-el-món, ser al-

móncircumstància com descrivia el fenomenologia. Aquesta relació amb les coses és sensorial i també
cognitiu

La innocència que hem perdut

Hem anat oblidant que l’experiència corpòria de viure en el món (els espais, les textures, els sons, les olors)
conformen el nostre pensament, igual que els trets genètics que heretem i les ideologies que absorbim.
Estem perdent el contacte, ens anem tornant incorporis

 Per Antonio Damasio la consciéncia és la habilitat de sentir l’estat de la vida dins del nostre cos
en qualsevol moment. I hi és des del naixement fins al final de la nostra vida. Sentir et dona
coneixement

2. L’enfocament fenomenològic

Per Edmund Husserl (1859-1938) la fenomenologia és la ciència descriptiva de la consciència i dels seus
actes”

S’interessa per la epistemologia o construcció del coneixement humà. Aquest coneixement de la realitat
es realitza a través dels sentits i les categories de coneixements o fenòmens, els quals ordenen els
significats de la realitat viscuda. La realitat entra a la ment interpretada i llavors s’organitza en categories,
ordenant el significats de la realitat

L’ús filosòfic del terme “fenomen” el va iniciar J.H. Lambert (Nou Organon, 1764), com «doctrina de
l’aparença», o del vertader coneixement sensible, en oposició a «la doctrina de la veritat». És el camí de
la vivència. Però, en sentit propi i usual s’entén per fenomenologia la teoria filosòfica d' Edmund Husserl.
Sobresurten, entre ells Martin Heidegger. S’adhereixen a la fenomenologia, a França J.-P. Sartre, M.
Merleau-Ponty, P. Ricoeur i E. Levinas, a Itàlia A. Banfi

En la seva orientació clàssica, tal com l’entén Husserl, que l'anomena fenomenologia transcendental, és
el mètode que permet descriure el sentit de les coses vivint-les com a fenòmens de consciència. La concep
com una tasca d’aclariment per poder arribar «a les coses mateixes» partint de la pròpia subjectivitat. No
es tracta d’una descripció empírica o merament psicològica, sinó transcendental, això és, constitutiva del
coneixement de sentit, d’allò que s’ha experimentat, perquè es fonamenta en els trets essencials del que
apareix a la consciència
En l’estudi de la personalitat l’objectiu és captar la subjectivitat personal. Per comprendre i descriure a
una persona primer hem de comprendre com interpreta de forma particular les seves experiències.
Convé per tant, centrar-se en les diferències individuals i en la comprensió de l’individu global (holístic).
L’aproximació fenomenològica posa èmfasi en la perspectiva idiosincràtica de l’individu (enfocament
ideogràfic)

 Es consideren teories holístiques, això vol dir que es pretén una congruència en la personalitat: les
parts s’ajusten en un tot organitzat
 La consciència d’un mateix ens porta a preguntar-nos qui som i per què existim?

Primer és la vivència o experiència de les coses

 La subjectivitat és la forma originària sobre la que es dona la realitat, perquè sobre ella hi
dipositem l’experiència i el conèixer objectiu
 Primer experimentem subjectivament, allò vivenciat pel cos
 La subjectivitat és la condició prèvia a la objectivitat
 La vivència es dona de manera física, depèn dels processos fisiològics cerebrals: pensem amb el
cos

Idees clau de l’aproximació fenomenològica

La fenomenologia és més àmplia que l’existencialisme

Existencialisme Tendències filosòfiques modernes, que coincideixen a entendre per existència, no el simple
fet d’existir, sinó allò que constitueix la essència mateixa del home

Filòsofs existencialistes Jean Paul Sartre, Karl Jaspers, Martin Heidegger i S. Kerkegaard

Teories holístiques Congruència en la personalitat: les parts s’ajusten en un tot organitzat. Comprendre
l’individu de manera global

Epistemològica Construcció del coneixement humà

Idiogràfica Vol captar la subjectivitat personal única

Subjectivitat Constitueix el coneixement, el sentit d’allò que s’experimenta El factor significatiu no és la

realitat, sinó l’experiència, la interpretació, la vivència

3. La teoria humanista de carl rogers

Carl Rogers és un dels psicòlegs més representatius del paradigma fenomenològic en la Psicologia de la
personalitat i també de la Psicologia Humanista juntament amb A.H. Maslow

Psicologia humanista Supòsits bàsics:

 L’individu com un tot integral o Gestalt (perspectiva holística)

 Idea positiva de l’home i la seva naturalesa Bo i lliure // Proactiu (que actua) més que reactiu
(que reacciona)
 Potencial creatiu de l’home (creativitat com a expressió i actualització del sí mateix)
 Individu actiu que significa, interpreta (valor a la subjectivitat)

Perspectiva optimista

La teoria de Rogers va ser la primera alternativa a la psicoanalítica de Freud. Aquesta proposta no era tant
determinista ni pessimista, oferia una perspectiva optimista del desenvolupament i la millora personal.
També vol contraposar-se al reduccionisme del conductisme (deshumanitza a l’individu). Gran impacte:
1940-1950. Difusió i moviments socials als anys 60

Influències de Carl Rogers

Fenomenologia i existencialisme

 John Dewey: Autoconfiança, exposició pròpia i conscients de l’experiència

 Ensenyament Zen: La indesitjabilitat d’imposar-se als altres persones en comptes de facilitar-los
l’espai en el que puguin trobar-se a si mateixos

Psicoteràpia no directiva i estudi de l’experiència, de les subjectivitats

Aquestes influències el varen portar a realitzar una Psicoteràpia no directiva o Teràpia centrada en el client,
així com posar èmfasi en el procés perceptiu-cognitiu de l’existència

 La persona s’ha d’experimentar ella mateixa per “trobar-se”

Supòsits fonamentals

La teoria de la personalitat de Carl Rogers es basa en dos supòsits fonamentals:

 la conducta guia la tendència a la realització i la autoactualització

 tots els sers humans tenen necessitat d’una consideració positiva

Aspectes estructurals: autoconcepte, el self o el sí mateix

Els termes “autoconcepte, el self o el sí mateix”, Carl Rogers els empra com a sinònims. Aquest concepte
del self , el sí mateix és el concepte central de la seva psicologia de la personalitat i potser és el que millor
definiria el seu concepte de la personalitat. Com em veig a mi mateix, quin concepte en tinc, domina totes
les altres representacions

El self capta l’experiència fenomenològica-existencial, com hem descrit en la introducció. Cada persona
percep el món de manera diferent. Aquestes percepcions constitueixen el camp fenomènic de l’individu
que inclou les percepcions conscients i inconscients

L’autoconcepte representa un model organitzat i estable de percepcions, encara que el self canvia, sempre
manté aquesta propietat estructurada, integrada i organitzada

 Self = grup organitzat de percepcions

 Autoconsciència = capacitat dels humans de reflexionar sobre sí mateixos

Qui sóc jo ?, com sóc? És un retrat individual, personal i idiosincràtic que inclou el què pensem, el que
pensen de nosaltres, les fites , les aspiracions i els ideals que ens agradaria assolir. Aquesta representació
configura les nostres conductes i les experiències vitals i ens proporciona una pauta d’interpretació per
guiar les experiències posteriors. De les diferents formes de satisfer les nostres necessitats, escollim aquelles
que estan més en relació amb el nostres self. Busquem una congruència en la nostra conducta. Volem ser
coherents. L’organisme no persegueix el plaer o evita el dolor, sinó que vol preservar la seva pròpia
organització a través de la sintonia i congruència entre les nostres percepcions i les nostres experiències

Per Rogers, som la configuració organitzada de percepcions que són admissibles a la consciència El sí
mateix com una gestalt conceptual i consistent, com una unitat coherent integrada, compatible i organitzada
i composta per les percepcions característiques del jo i de les relacions amb els altres

 Autoconcepte: Possibilitats, reptes, ambicions i limitacions Elaboració d’expectatives de futur

Components del jo

Rogers va dividir el jo (autoconcepte) en dos aspectes fonamentals: el què som, però també allò que
voldríem ser

 jo real: manera en que la gent es veu en realitat a sí mateix

 jo ideal: manera en que li agradaria veure’s
Formació i construcció de l’autoconcepte

L’autoconcepte es desenvolupa en el temps i depèn en gran part de les actituds d’aquells que constitueixen
persones significatives pel individu. Internalitzem els judicis i les avaluacions de les altres persones. Estem
condicionats per complir contractes, expectatives, és a dir, per aconseguir l’aprovació

Benestar i satisfacció personal

Es dona quan hi ha congruència o una curta distància entre l’autoconcepte i l’experiència real. La
autosatisfacció està molt vinculada amb el grau en que hom aconsegueix els objectius i els ideals personals

Índex de satisfacció en la vida Autoncepte real Autoconcepte ideal

Impediments per a l’autorealització i reintegració

Les discrepàncies entre l’autoconcepte i les experiències pròpies pot reduir-se o eliminar-se a través de la
reintegració, procés que torna la consistència a l’autoconcepte. Quan la inconsistència és gran, l’ansietat
(l’amenaça) és gran; així la reintegració resulta més difícil. Aquestes situacions exigeixen una relació
segura amb una altra persona que ofereixi acceptació a manera de consideració positiva incondicional

Aspectes dinàmics: tendència a la realització

Rogers considerava l’home en continu moviment cap endavant, impulsat per l’autoactualització o tendència
actualitzant, la qual és una motivació primària. El ser humà es troba motivat per la seva tendència
actualitzadora, una tendència innata a desenvolupar les seves capacitats que serveixen per millorar o
mantenir l’organisme i també a sí mateix

En aquesta tendència actualitzant hi ha dos aspectes:

 Conservació de l’organisme necessitat primària per dèficit (aliment)

 Expansió i progrés necessitat d’autorealització

Tendència de l’organisme al creixement

Va des de la dependència a d’independència, d’allò simple a allò complexa i de la diferenciació a la

integració. Totes aquestes propostes ho són de manera teòrica, això vol dir que no ha rebut comprovació
empírica

 L’autorealització voldrà dir el manteniment i la millora del jo

La avaluació de la autoactualització ha estat realitzada a través del personal orientation inventory (POI) (Le
May i Damm, 1968)7 Diferents estudis han demostrat que els subjectes amb una puntuació alta en
autoactualització són més creatius (Runco, Ebersole i Mraz, 1991) i igualment la autorealització
correlaciona amb una baixa tendència a l’avorriment (McLeod i Vodanovich, 1991)

Arribar a ser un mateix

L’objectiu més rellevant és arribar a ser un mateix, convertir-se en persona. Això s’aconsegueix en un marc
on hom es senti segur i lliure

Condicions que faciliten el procés de convertir-se en persona:

 Obertura a l’experiència
 Confiança en el propi organisme
 Focus intern d’avaluació
 Desig de ser un procés

Rogers descriu les característiques de la persona que emergeix d’aquest procés, i també descriu les
condicions que faciliten i promouen el procés de convertir-se en persona: es tracta sobretot d’un self més
ampli i més flexible, més adaptatiu
Totes les persones tenen una necessitat de consideració positiva. Es tracta d’una retroalimentació social
positiva que ha de portar acceptació, respecte, simpatia, calidesa i amor. Ell pensava que aquesta
consideració positiva era necessària per un desenvolupament del jo i per l’èxit en les relacions
interpersonals

Segons Rogers, la persona pot arribar a funcionar plenament, només quan s’accepta a ell mateix.
L’individu posseeix per sí mateix mitjans per l’autocomprensió, per al canvi del concepte de sí mateix, de
les actituds i el comportament autodirigit. Aquests mitjans poden ser explotats amb la creació d’un clima
psicològic favorable

 L’única manera de poder comprendre satisfactòriament una persona és situar-se empàticament

amb el seu món fenomènic

Resum teoria humanista de la personalitat de Carl Rogers

 Paradigma fenomenològic
 Sorgeix de la pràctica clínica
 Enfocament holístic
 Perspectiva optimista
 Teràpia no directiva
 Objectes d’estudi Concepte Estructural, Dinàmic, del self, Procés d’actualització, de convertir-
se en persona
 Condicions afavoridores Consideració positiva incondicional, Aportar seguretat i llibertat

Concepte estructural de la personalitat

Som una configuració organitzada de percepcions que són admissibles a la consciència

L’autoconcepte, el self o el sí mateix Una unitat coherent i integrada, compatible i organitzada i composta
per les percepcions característiques del jo i de les relacions amb els altres

Congruència del self L’organisme vol preservar la seva pròpia organització malgrat els canvis pretén ser
consistent amb el seu autoconcepte

4. Teoria de la motivació humana d’ abraham Maslow

Abraham Maslow va ser un dels principals portantveus de la psicologia de la salut i la força. Va compartir
amb Rogers l’opinió optimista de la naturalesa humana i va tenir un paper important en el moviment
humanista. Maslow va considerar que la lectura de l’existencialisme “va enriquir, ampliar i corregir la seva
concepció de la personalitat humana”

Era nord-americà i va aprendre que la democràcia política i el benestar econòmic, per sí mateixos, no
resolien cap dels problemes bàsics dels valors. El lloc on adreçar-se és cap endins, vers un mateix. És doncs
en l’interior de l’home on hem d’anar a extreure el sentit de la vida

Per a Maslow es tracta de descobrir l’estructura instintiva de la naturalesa humana. Ell es va dedicar sobretot
a l’estudi dels factors que motiven la conducta. Va explorar a fons els motius d’autorealització. L’home
no troba sentit en el què és sinó en el què podria ser o arribar a ser, lliurement, per ell mateix. Una
persona que és alhora actualitat i potencialitat. L’existència humana com a projecte, com a llibertat, com
a procés d’esdevenir. El que la persona és i el que podria ser existeixen simultàniament

 Som El que s’és en aquest moment // El que desitgem ser

Com els psicoanalistes també parla de necessitats, però són diferents. No parla de processos inconscients
ni de conflicte intern com a font de motivació, sinó d’unes necessitats organitzades de manera jeràrquica
i que segueixen un procés sistemàtic

Característiques de la seva teoria:

  Model saludable, no patològic
 Model de l’home autorealitzat
 Estudia les necessitats o motivacions universals
 Model holístic (estructura unitària de l’organisme, la persona com un tot)
 Model jeràrquic

Teoria jeràrquica de la motivació humana

Maslow va formular cinc nivells de necessitats humanes fonamentals. Ordenades en una llista de les més
fortes a les més dèbils, aquestes necessitats són:

1. fisiològiques bàsiques (com l’aliment) Necessitats més fortes

2. seguretat (refugi)
3. pertinença i amor (companyia)
4. estima (sentir-se competent)
5. autorealització (creativitat) Necessitats més dèbils

Les necessitats inferiors de la piràmides (1-2), exerceixen una influència més penetrant en al conducta i
són bàsiques en termes de supervivència. Com més amunt en la piràmide, menys bàsica és la necessitat. A
mesura que les persones satisfan les seves necessitats en un nivell de la jerarquia ascendeixen al nivell
següent. No ens interessarem per les necessitats superiors si no hem assolit prèviament les més bàsiques

Categories de les necessitats

Necessitats fisiològiques Les nostres necessitats de supervivència més elementals són fisiològiques
(aliment, aigua, descans,etc.)

Necessitats de seguretat Tenen que veure amb el benestar físic, així com en la seguretat psicològica. És una
necessitat dominant en els infants donades les seves pors i inseguretats

Necessitats de pertinença i amor Relacionades amb la afiliació i l’afecte. Necessitat de sentir-se com
formant part d’un grup social amb un vincle estable

Necessitats d’estima Comprèn estima dels altres, que vol dir reconeixement, apreci, prestigi, atenció; i
autoestima que vol dir sentir-se competent, domini, assoliment, un reconeixement obtingut per els esforços
de la persona

Necessitats d’autorealització Es tracta del desig de convertir-se, de ser tot allò que hom és capaç de ser. És
un procés més que d’un estat

Motivació de creixement

Mentre que les 4 primeres necessitats motiven a les persones per deficiència, les necessitats
d’autorealització ho fan per creixement. L’autorealització fa referència a la bellesa, la veritat, la justícia.
Satisfer motius de creixement acostuma a produir un increment de la tensió, mentre que fer-ho amb motius
per dèficit genera una reducció de la tensió

Estudi de les persones que s’autorealitzen

Es tracta de saber emprar i aprofitar els talents. Maslow va estudiar 60 personatges històrics (William
James, Albert Einstein, Abraham Lincon, etc.). I va identificar 15 característiques de les persones que
s’autorealitzen

Les experiències cim

Les experiències cim consisteix en un breu i intens sentiment, que abarca la sensació de ser alhora el més
fort i el més indefens. A les persones que ho experimenten, deixa una sensació de que ha passat quelcom
molt significatiu i valuós. Tenir experiències cim, sovint és característic de les persones que s’autorealitzen
Es tracta d’una experiència breu i fugissera. Encara que no queda clar que hi hagi fets desencadenants
evidents, hi ha persones que ho relacionen amb la contemplació de la natura, amb la música, amb la reflexió
silenciosa i l’oració. Maslow pensava que totes les experiències cim promouen el creixement; de manera
que tenen un cert efecte en l’individu més enllà de l’experiència mateixa. Les experiències cim són
espontànies, i no poden crear-se ni anticipar-se. Es probable que la gent tingui experiències cim de manera
ocasional

 El concepte de flux i d’experiències optimes definit per Mihaly Csikszentmihayi (1990) és

comparable en moltes formes a les experiències cim descrites per Maslow

El sentit de transcendència i la espiritualitat

La transcendència és una vivència sensorial en que es sent que quelcom et desborda. Es percep que hi ha
quelcom més gran que tot. L’experiència de la transcendència és una experiència prèvia a tota religió (Sarah
Lane Ritchie). Hi ha una neurobiologia de la espiritualitat. El cervell és l’òrgan de la experiència religiosa

5. Mihaly csikszentmihalyi: teoria del flux

Les activitats de flux

Estar en flux és sinònim de felicitat, creixement i alegria. La noció de flux fa referencia a la experiència
òptima. Es tracta d’una condició en que les persones s’involucren tant en una activitat que res més no
sembla importar-los. El sentit del temps es distorsiona. Són experiències en que les seves habilitats són
adequades per fer front als reptes, i la persona rep indicis de que ho està fent bé. Són característiques del
flux la sensació de control, la percepció de sentir-se un, d’estar immers o abstret per l’activitat que estàs
fent. El flux és una experiència subjectiva de concentració i profund gaudi que acompanya o es deriva de
la realització d’una activitat que s’exerceix amb un cert domini

És un moment en que la concentració és molt bona i no hi ha preocupació per elements externs. Pel que fa
a la motivació, les activitats són intrínsecament recompensants. Les activitats de flux aporten una sensació
de descoberta i un sentiment creatiu de ser transportat a una nova realitat. El jo s’enforteix i es fa més
complexa

El mètode per avaluar si et trobes “en flux” és a través d’indicadors electrònics en que la persona se li fa
anotar els seus pensaments. Perquè tingui lloc el flux, els reptes que hom es proposa s’han d’equilibrar
amb les capacitats. Si és massa elevat genera ansietat, i massa baix genera avorriment

Les activitats de flux porten al creixement i a la descoberta. Sovint es produeixen experiències de flux
durant activitats físiques, l’alpinisme o la dansa, però també poden tenir lloc duent activitats mentals, com
la lectura o la resolució de problemes

Activitats que faciliten les experiències de flux:

 establir fites clares

 concentrar-se en activitats
 atendre el què està passant
 aprendre a gaudir de les experiències immediates, encara que siguin desagradables.

Poden ser cultivades per mitjà de l’elecció d’activitats i desafiament apropiats. La concentració
psicològica o mental intensa, sembla ser un dels elements principals per experimentar el flux

 El flux sembla estar molt relacionat amb les experiències cim descrites per Maslow

La força de la curiositat

El poder de la curiositat és un antídot per la ansietat i la incertesa que vivim per la Covid19. Es tracta del
plaer de fer les coses que volem a través de buscar informació, tenir desafiaments i estar obert a
l’experiència. Cal cercar activitats que connectin amb els nostres valors i interessos, en allò que considerem
significatiu de la nostra vida. Conservar els hàbits d'explorar, aprendre i descobrir. La curiositat és un
múscul mental que s'atrofia sense exercici regular i un hàbit que els pares, les escoles i els llocs de treball
han de nodrir. Els que ho fan tendeixen a ser més intel·ligents, creatius i amb més èxit (Kashdan, 2010;
Leslie, 2015)

 La pèrdua d’interès i la manca d’il·lusió és allò que ens envelleix

6. Teoria dels constructes personals de george kelly

Les persones com a científics

Són els científics els únics sers interessats amb la predicció i el control de la conducta ? Moltes vegades al
dia fem prediccions sobre el què ens passarà. Les persones estan constantment predint i tractant de controlar
esdeveniments en la seva vida. George Kelly va postular que la personalitat consisteix en un conjunt únic
organitzat de constructes personals, formes de veure les experiències creades per prevenir esdeveniments
en la seva vida

Com Rogers, George Kelly al 1931 era un clínic psicoanalista. Se’n va adonar que com més interpretava la
conducta dels seus pacients, més començava a creure que la precisió de les seves interpretacions no era
crucial. Va arribar a la conclusió de que els pacients tenien les pròpies interpretacions dels fets de la seva
vida, de la seva conducta i dels seus problemes. Pensava que els pacients canviarien si podia ajudar-los a
reinterpretar-se a sí mateix, així com els esdeveniments de la seva vida

Com Carl Rogers veia als sers humans com organismes actius que no demanen ser mobilitzats per
necessitats o impulsos interns, ni ser atrets pels incentius. En canvi, pensava que les persones es motiven
de manera intrínseca per prevenir els esdeveniments

La seva obra publicada al 1955: Psicología dels constructes personals, va tenir poc ressò en la seva època
per ser un tractat cognitiu. Les seves idees anaven per endavant 20 anys al sorgiment de la moderna
psicologia cognitiva de la personalitat. Ell tampoc pensava que la teoria dels constructes personals fos una
teoria purament cognitiva. Tractava allò cognitiu, les accions i els sentiments més que en forma de
processos separats, com un tot, el que era congruent amb l’aproximació holística característic de
l’aproximació fenomenològica

La teoria dels constructes personals

Conèixer la personalitat d’una persona significa conèixer el seu sistema de constructes. El fet de que per
classificar o definir un objecte qualsevol utilitzem una categoria determinada, significa que aquesta
categoria és rellevant i important per nosaltres. És una teoria idiogràfica (manera personal de
conceptualitzar la realitat) i holística en el sentit de que aporta una aspecte decisiu en el seu esforç per
construir conceptualment el seu món

El model d’home que es desprèn de la teoria de Kelly, representa a aquest com algú que té com a activitat
fonamental la d’organitzar la realitat, generalitzant, fent judicis valorant i escollint el seu sentit de vida. La
postura de Kelly senyala que les diferències entre les persones no depenen només dels esdeveniments, sinó
sobretot de com cadascú estableix la interacció del seu ambient a partir de construir el seu propi món
d’acord amb unes categories cognitives que anomena constructes

 Els constructes són interpretacions // Esdeveniment Interpretació (predicció, hipòtesi)

El constructe és una categoria descriptiva, un concepte bipolar que utilitzem per categoritzar esdeveniments
i representa la nostra manera especial de construir el món. Per exemple, si qualifiquen a un company com
a d’extravertit, segons Kelly estem indicant que la qualitat d’extraversió és quelcom rellevant per nosaltres.
Estem emprant el constructe extravertit-introvertit, com també podria haver estat el divertit-avorrit

 Per Kelly la conducta humana és essencialment anticipatòria més que reactiva Els processos
d’una persona es canalitzen psicològicament per la manera en que anticipa els esdeveniments
Avaluació dels constructes de la personalitat

 Rep Test (Test de Repertoris de Constructes de Rols)

 Rep Grid (Xarxa de Repertoris)

Constructes personals: les unitats bàsiques de la personalitat

Els constructes proposats per Kelly sempre adquireixen la forma d’una característica oposada a una altra:
Just-injust // Estable-fixe // Flexible-dogmàtic // Càlid-indiferent // Bo-dolent Donar-rebre // Donar-agafar
// Agressiu-tímid

Hi ha constructes generals, però també constructes específics, els quals són únics en cada individu, són
personals. La validesa del constructe es mesura pel grau d’encert en la previsió dels esdeveniments: la seva
eficàcia predictiva. La gent s’agafa als constructes que prediuen fets i descarta o corregeix els que no
aconsegueixen predir-los amb precisió

En la nostra vida quotidiana a vegades no trobem sentit perquè no trobem o no tenim els constructes
adequats per interpretar-los. Quan això passa experimentem la reacció emocional d’ ansietat. El fet de
comprendre una situació ens tranquil·litza. El nostre sistema de constructes evoluciona amb l’augment de
l’experiència. Per Kelly, els fets no modifiquen a les persones, sinó que aquestes canvien per sí mateixes al
reinterpretar els fets, es a dir, per mitjà de l’experiència

Mateix comportament persones diferents Dues persones es comporten de manera semblant si

interpreten els fets de maneres semblant

Precisió dels constructes i relacions socials Interpretar amb precisió els constructes d’una altra persona
és important en les interaccions entre les persones

Tema 8: Aproximació cognitiva social de la personalitat

1. Introducció

El model cognitiu de la persona, pressuposa que el que l’home pensa i com es representa el món, és
probablement el primer determinant de la seva conducta.

 Penso, llavors existeixo René Descartes, filòsof racionalista francès del segle XVII

Com fer marines

Stanley Kubrick en la pel·lícula La chaqueta metálica (1987) explica com es preparaven els soldats, els
marines per a lluitar al Vietnam. El primer objectiu era suprimir tot pensament reflexiu i crític: com una
tàbula rasa, els soldats/persones, estaven allà per no pensar, per aprendre i obeir h Pensar per tu mateix,
de manera pròpia, et permet ser una persona única

Processos perceptius i personalitat

La percepció és un procés dinàmic que crea ordre i sentit, un procés actiu i transformatiu. Aquest
enfocament estableix una relació entre la percepció, el processament de la informació i la personalitat.
Posen sobretot l’èmfasi en la percepció interpersonal i en la conseqüent cognició social

 Veiem les coses com som, no com són

 Qui ets? Soc allò que decideixo mirar

Tendim a veure allò que estem buscant La nostra forma de pensar consisteix en posar atenció en determinats
estímuls, i desestimar-ne d’altres. També suposa formular hipòtesis sobre com es comportaran les altres
persones, la qual determinarà la manera en com ens relacionem amb els altres

Els esquemes i els constructes, són estructures cognitives que serveixen per assimilar, interpretar, guardar
i produir informació. Les representacions que ens fem de les coses, filtren i interpreten els estímuls. La
subjectivitat personal determina la resposta als estímuls. Aquest plantejament posa l’èmfasi sobretot a la
atribució de significat estímuls socials

 Estímul Resposta

La teoria sociocognitiva de la personalitat emfatitza tant la cognició com l’aprenentatge com a fonts de
diferències individuals en la personalitat

Ens adentrem a un model de la personalitat en que els processos cognitius, el comportament i el context
interactuen, cada factor influeix i és influït pels altres simultàniament. Els processos cognitius fan referència
a totes les característiques apreses prèviament, incloses les creences, les expectatives i les característiques
de la personalitat. Comportament es refereix a tot allò que fem que pugui ser recompensat o castigat.
Finalment, el context en què es produeix el comportament es refereix a l’entorn o situació, que inclou
estímuls gratificants / castigadors

 Albert Bandura va proposar la idea del determinisme recíproc: el nostre comportament, els
processos cognitius i el context situacional s’influencien mútuament.

Ens comportem de manera diferent segons la situació

Els nostres esquemes mentals i els nostres sentiments canvien segons amb qui estem, què estem fent i per
què. La conducta de l’individu es pot explicar a partir de la situació social que l’envolta, en lloc de fer-ho
a partir dels seus trets interns. Els teòrics de l’aprenentatge social parlen d’especificitat situacional de la
conducta. La conducta és per tant específica d’una situació determinada, i s’adquireix segons els teòrics de
l’aprenentatge social, gracies als reforçadors socials que estan presents en les situacions. Per aquest motiu
es comprèn que les persones es comportin de manera diferent segons la situació. Reproduïm allò que ens
ha donat bon resultat en situacions anteriors

També, com ja hem comentat en altres apartats, el concepte de rol demostra la importància del context en
la conducta la nostra conducta, la qual canvia segons el paper social que estiguem fent. Fer diferents papers
no equival a fingir el que no som, no és una disfressa que oculta el veritable jo (la personalitat)

2. La revolució cognitiva

Aquesta aproximació psicològica te els seus inicis entre el 1950 i 1960. La corrent conductista rebutjava
els esforços per explorar els esdeveniments interns de la psicoanàlisi, ja que els considerava massa
subjectius per a un estudi científic seriós. Aquest fet portava als conductistes, a estudiar fenòmens
observables. Molts dels autors que veurem, que avui són considerats cognitius socials, són teòrics que
provenen del conductisme, com Albert Bandura

Pel model conductista, la personalitat seria vista com el sistema de conductes apreses, la història
d’aprenentatge del subjecte

El creixement de la tecnologia de les computadores a mitjans del segle XX va convertirse un model de

treball per a l’estudi dels processos cognitius humans. Hom s’adonava que si bé no podia avaluar i observar
directament el processament de la informació, sí que ho podia fer a través de la conducta resultant
Com els sers humans, les computadores reben de l’ambient informació que es processa per conduir a
decisions. La computadora ha servit com una bona analogia de la cognició humana. Els cognitivistes també
varen recollir molts conceptes de la intel·ligència artificial, fet que ha generat comprensió respecte al
funcionament de la ment humana

 Els ordinadors, i el seu ús com a metàfora del funcionament de la personalitat

El nou punt de vista de la personalitat, suposa que la personalitat la formen les creences i els conceptes
que la gent té a l’hora de processar la informació, i elaborar explicacions sobre els esdeveniments. A
diferència de l’enfocament dels trets, es dóna molta importància a com les persones varien la seva conducta
per fer front a les demandes de les situacions específiques

 El terme cognició fa referència als processos de pensament de la persona i inclou: percepció,

memòria i llenguatge
 Es tracta d’investigar de quina manera, l’individu processa la informació sobre el self, sobre ell
mateix i el món que l’envolta
 Els individus actuem elaborant categories per classificar persones, fets, objectes o situacions
 Tant el contingut com el procés són aspectes importants per a la comprensió cognitiva de la
personalitat

Processos Funcionalitat
Codificar Donar sentit i
Emmagatzemar coherència
Recuperar informació

Antecedents conceptuals

Les teories fenomenològiques de Rogers, Maslow i Kelly varen destacar la importància de les
representacions mentals del jo i del món. L’èmfasi fenomenològic en les representacions mentals, els
constructes i l’autoconcepte varen inspirar les investigacions cognitives i socials que tot seguit descriurem.
George Kelly per exemple, el podem situar com un psicòleg entre la fenomenologia i allò cognitiu

 Els autors fenomenològics-humanistes, varen posar èmfasi en com la representació del concepte
de sí mateix pot influir en la conducta dels individus. Elaborem imatges de nosaltres mateixos i
acabem assemblant-nos a la imatge
 Els éssers humans som actius, pensants, que processem la informació ambiental i ajustem les
nostres opinions i comportaments en resposta a aquesta informació

Diversitat de teories

Hi ha molts conceptes cognitius de la personalitat, com també hi ha moltes teories dels trets. Com vàrem
comentar, actualment hi ha un cert consens en el Model del Cinc Grans en la teoria dels trets; en el cas de
les teories de la personalitat cognitives, s’accepta de manera general una perspectiva social cognitiva

Unitats d’anàlisi cognitives en l’estudi de la personalitat

Es tracta d’avaluar els esquemes (o estructures de coneixement) i els processos d’autoregulació que guien
les fites personals

 Esquemes
 Atribucions
 Creences
 Expectatives
 Valors i objectius
 Habilitats, competències cognitives
 Processos d’autoregulació
 3. Teoria de julian rotter sobre les expectatives i l’avaluació

Julian Rotter va ser un dels primers psicòlegs en analitzar el paper de la cognició en la personalitat. Les
seves aportacions, actualment són més citades, sobretot la del lloc de control, que no pas en la dècada dels
cinquanta quan es varen publicar

La teoria de Rotter (1954) reconeixia la importància de factors situacionals i del reforçament com a
determinants de la conducta. Va donar importància al reforç, (com Hull i de Tolman); i també va afegir
l’influencia d’ Adler el qual posava èmfasi en el component social del comportament psicològic

 Reforç + cognició + aspectes socials

El valor i les expectatives personals en la conducta

Rotter afirmava que són els valors i les expectatives personals les que al final determinen el nostre
comportament. La conducta que escollim és el resultat de la combinació del valor i l’ expectativa. Per un
cantó l’atracció vers l’objectiu, però també és creure en les possibilitats personals per assolir-ho

 Possibilitats de la conducta o potencial de conducta valor del reforç x expectativa

Expectativa

Les persones desenvolupem expectatives que mantenim a través de diferents situacions. És el sentir
confiança de que hom ho pot fer-ho. En sel sentit contrari, deixarem de fer una conducta si pensem que és
inabastable per nosaltres

Rotter (1982) va distingir dos tipus d’expectatives:

 Expectativa específica: són estimacions subjectives particulars

 Expectativa generalitzada : quan percebem una semblança psicològica en una diversitat de
situacions

Si el valor i l’expectativa són alts, hi ha moltes probabilitats de que es faci. Quan el valor del reforçament
o els de l’expectativa és baix, també és baixa la possibilitat de realitzar una conducta

Valor del reforç Les persones difereixen en la manera en que perceben i responen a estímuls específics.
El context de la conducta és la situació psicològica específica

Atribucions Les atribucions és sinònim de percebre les causes de la conducta

Lloc de control

Quan les coses ens van bé o malament (èxit o un fracàs), a què ho atribuïm? Quina és l’explicació ens
donem, el seu origen? El lloc de control es refereix a l’opinió que cada persona té de la font dels seus
resultats (Rotter, 1966)

La resposta pot ser:

 Factors interns: propi esforç, habilitat, competència

 Factors externs: els altres, la sort o el destí

Julian Rotter (1966) va proposar el concepte de lloc de control (locus de control), com un altre factor
cognitiu que afecta l'aprenentatge i el desenvolupament de la personalitat. A diferència de l’expectativa
d’autoeficàcia, que implica la nostra creença en les nostres pròpies capacitats, el lloc de control es refereix
a les nostres creences sobre el poder que tenim sobre les nostres vides

Segons Rotter, les persones posseeixen un locus de control intern o extern. Els que tenen un control intern
tendeixen a creure que la majoria dels nostres resultats són el resultat directe dels nostres esforços. Els que
tenen un control extern tendeixen a creure que els nostres resultats estan fora del nostre control. Els externs
veuen les seves vides com controlades per altres persones, per la sort o la casualitat
Els investigadors han descobert que les persones amb un locus de control intern tenen un millor rendiment
acadèmic, aconsegueixen més en la seva carrera professional, són més independents, són més sans, són més
capaços de fer front i estan menys deprimits que les persones que tenen un locus de control extern

Lloc de control Creences sobre el poder que tenim sobre les nostres vides. Un lloc de control extern és
la creença que els nostres resultats estan fora del nostre control; un lloc intern de control és la creença que
controlem els nostres propis resultats

Dimensions del lloc de control

 Intern/Extern
 Inestable (avui)/ Estable (sempre)

El lloc de control extern és l’opinió de que els resultats obeeixen a forces externes sobre les que no es té
control. Les comparacions i les devaluacions personals s’associen amb el control extern

El lloc de control intern és l’opinió de que els resultats obeeixen a forces internes sobre les que es té
control. L’aprovació i atenció dels pares a les conductes positives s’associa amb el desenvolupament del
lloc de control intern. També s’han trobat grans diferències del lloc de control segons el país de residencia

 Si hom pensa que controla les seves circumstàncies, pot sentir menys necessitats d’escapar d’elles
i més pressió per afrontar-les activament. El lloc de control representa un aspecte del jo que
difereix entre les persones i té un impacte significatiu en moltes àrees del funcionament. El lloc
de control es pot canviar

4. El concepte d’estil cognitiu de herman witkin

Herman Witkin va fer l’aportació de que les diferents maneres de percebre te repercussions en les àrees que
afecten a l’organització de la personalitat. Va començar el seu treball en l’àrea les diferències individuals
en la percepció. Es preguntava: com sabem si el nostre cos està recta en l’espai? partim de senyals visuals
de l’ambient o de senyals del cos, o en la combinació dels dos?
El concepte d’estil cognitiu

Herman Witkin va desenvolupar el concepte d’estil cognitiu independent de camp i depenent de camp i
després els estils cognitius analítics i els globals

 Independència de camp dependència de camp

El constructe independència de camp dependència de camp, conclou que els individus independents de
camp són molt més capaços que els dependents de camp de percebre parts del camp independentment del
seu entorn, són capaços de veure el bosc a partir dels arbres.

 Independent de camp > Senyals del cos

 Dependent de camp > Senyals visuals, extretes de l’entorn

Cada estil de camp té les seves avantatges i desavantatges

es persones independent de camp són més actius en els seus esforços d’afrontament, més capaços de
controlar els impulsos de manera flexible i menys preocupats per els sentiments d’inferioritat. En general
són millors en les activitats que demanaven habilitats analítiques

Les persones dependents de camp són millors en les activitats que demanaven relacionar-se amb la gent

En l’actualitat no es desenvolupen masses treballs vinculats al concepte de l’estil cognitiu i la personalitat.

En tot cas es parla més de control del self, les persones amb un control del self elevat són molt sensibles
a les senyals d’adequació situacional i regulen la seva conducta en conseqüència; en contrast amb els que
tenen un control del self baix, menys atents a la informació social i es comporten més d’acord amb actituds
i sentiments interns

Es va demostrar que els estils cognitius eren inconsistents d’una feina a la altra, es a dir, no es podien
generalitzar els estils cognitius. Aquests estils varen ser reemplaçats per altres conceptes cognitius més
desenvolupats

5. Teoria cognitiva social d’albert bandura

Albert Bandura va començar la seva carrera com a conductista. Volia estendre els límits del conductisme
al modelament i l’aprenentatge ambiental o social. Ell va posar interès en els factors cognitius socials com
a determinants de la personalitat. La teoria de l’aprenentatge social parteix de la idea de que la conducta
humana prové de l’aprenentatge social. La seva teoria és semblant al desenvolupat per Walter Mischel

Segons Bandura, el nostre comportament rep tant l’influencia de factors ambientals com de variables de la
persona, inclosos pensaments i sentiments
Antecedents: l’aprenentatge per observació

Albert Bandura va estudiar l’aprenentatge per observació, de quina manera les persones aprenem tan sols
a través de l’observació de les conductes dels altres, les quals actuen com a models ( Xarxes Socials, etc.).
Bandura va demostrar a través de l’experimentació amb infants, com es podria aprendre conductes encara
que no hi haguessin rebut recompenses directes. Bandura va suggerir que els nens aprenen moltes conductes
simplement observant als seus pares i als altres, anomenats models, i es va referir a aquest procés com a
modelat

Condicionament vicari

Els infants podien adquirir reaccions emocionals així com reaccions conductuals per mitjà de l’observació
de models, un procés anomenat condicionament vicari

En les seves investigacions també va demostrar que el període d’observació de les reaccions emocionals
poden ser molt breus i presentar resultats de llarga durada. Molts dels nostres gustos i aversions, atraccions
i pors, poden estar basats en el condicionament vicari més que en l’experiència directa

Bandura va suggerir que si optem per imitar el comportament d’un model, depèn de si el veiem reforçat o
castigat. A través de l’aprenentatge observacional, aprenem quines conductes són acceptables i
recompensades a la nostra cultura i també aprenem a inhibir conductes desviades o socialment inacceptables
en veure quines conductes es castiguen

Podem veure els principis del determinisme recíproc en l’aprenentatge observacional. Per exemple, els
factors personals determinen quins comportaments en l’entorn una persona tria imitar i aquests
esdeveniments ambientals al seu torn es processen cognitivament d’acord amb altres factors personals

Autoeficàcia

Bandura (1977, 1995) considera que l’element determinant de la capacitat d’acció de les persones és la
creença d’autoeficàcia amb la que desenvolupa una conducta. L’autoeficàcia és el nostre nivell de
confiança en les nostres pròpies capacitats, desenvolupat a través de les nostres experiències socials.
L’autoeficàcia afecta la manera d’afrontar els reptes i assolir els objectius. En l’aprenentatge observacional,
l’autoeficàcia és un factor cognitiu que afecta quines conductes decidim imitar, així com el nostre èxit en
la realització d’aquestes conductes

 Percepció d’autoeficàcia expectativa, estimació de competència “ Sé que puc fer-ho”

Les persones amb baixa autoeficàcia eviten tasques difícils perquè dubten de la seva capacitat per tenir èxit,
tendeixen a centrar-se en el fracàs i els resultats negatius i perden confiança en les seves capacitats si
experimenten contratemps. Els sentiments d’autoeficàcia poden ser específics de determinades situacions.
La autoeficàcia és la convicció que es te sobre si pot realitzar o no una determinada conducta

 Autoeficàcia: el nivell de confiança d’algú en les seves pròpies capacitats

Fonts d’expectatives d’eficiència Les nostres expectatives d’eficiència sorgeixen de quatre importants
fonts d’informació

 L’èxit de l’execució (quan fem bé una tasca milloren les nostres expectatives d’eficiència
 L’experiència vicària (l’observar que els altres tenen èxit)
 La persuasió verbal (que ens diguin que podem aconseguir-ho incrementa les nostres
expectatives d’eficiència)
 L’activació emocional (sentir por o tranquil·litat, emocions en general és una font de
retroalimentació que influeix en les expectatives d’eficiència)
Per exemple, els èxits d’execució serien el determinant més important, les persones ens convencem de que
podrem fer quelcom quan observem que ho podem executar i que ens en podem sortir. La proposta és que:
pensem, sentim i ens comportem de manera diferent en aquelles situacions en les que ens sentim segurs
de les nostres capacitats

El fet de que una persona comenci una tasca depèn en part del nivell en que percep la seva eficiència en
relació a la tasca. Aquesta estimació, aquesta expectativa, ell l’anomena autoeficiència. Ens diem a
nosaltres que podem aconseguir-ho, és una font de convicció de competència, que es sustenta en
l’avaluació de la nostra conducta

L’ autoeficiència percebuda és almenys en part, independent de les habilitats reals. Podem ser molt hàbils,
però sentir-nos amb poca confiança, i llavors pot ser que no comencem la tasca.Les expectatives d’
eficiència s’han de distingir de les expectatives de resultat

 Expectatives de resultat estimació que una acció produirà un determinat resultat (= expectatives
de Rotter)
 Expectatives d’eficiència opinions sobre la pròpia competència

L’ execució òptima demana que tant les expectatives d’eficiència com les de resultat siguin altes

Especificitat situacional de l’autoeficàcia

Es considera que l’autoeficàcia percebuda és específica de la situació més que un tret global de la
personalitat. El concepte d’autoeficàcia ha estat especialment important en les àrees de psicoteràpia i salut

 Autoeficàcia percebuda Promou la salut. Adaptació a les situacions

La autoeficiència es relaciona amb al seguiment d’una dieta, control de la diabetis, millor adaptació a la
malaltia, afrontament als processos mèdics,... L’autoeficàcia percebuda ha estat un dels constructes més
estudiats de la personalitat

Sobre la motivació

A partir del 1988 Bandura contempla la àrea oblidada de la motivació. Un objectiu es refereix a un punt
final desitjat i un model es refereix a un punt de referència per la conducta desitjada

Sobre la motivació, els aspectes cognitius implicats:

 Feedback: Estarem més motivats si tenim informació sobre el progrés cap a un objectiu que amb
manca d’aquesta informació
 Creences o judicis d’autoeficàcia: Estarem més motivats quan tinguem judicis d’autoeficàcia
elevada per assolir un objectiu
 Expectatives: La conducta es manté per les expectatives o conseqüències previstes, més que sols
per les conseqüències immediates
 6. Teoria cognitiva social de walter Mischel

Molts psicòlegs consideren que Walter Mischel és el psicòleg cognitiu de la personalitat més destacat en
les acaballes del segle XX. La seva teoria és àmplia i ell mateix la han contrastat amb forces investigacions.
L’obra de Mischel engloba tant les variables de la persona, com les característiques importants del context.
La majoria dels psicòlegs consideren la situació i els factors personals per comprendre el comportament.
L’aproximació de Mischel a la personalitat subratlla la importància tant de la situació com de la manera en
què la persona percep la situació. En lloc de determinar la conducta per la situació, les persones utilitzen
processos cognitius per interpretar la situació i després es comporten d’acord amb aquesta interpretació

Walter va escriure:

En la teoria proposada, els individus difereixen en la forma en què se centren selectivament en les diferents
característiques de les situacions, en la manera de categoritzar-los i codificar-los cognitivament i
emocionalment i en com aquestes codificacions s’activen i interactuen amb altres cognicions i afectes del
sistema de personalitat. La teoria considera que la persona no reacciona passivament a situacions, ni genera
comportaments impermeables a les seves característiques subtils, sinó com a actius i dirigits a objectius,
construint plans i canvis autogenerats i creant en part les situacions per si mateixes

Influències

Mentre feia el doctorat el va influir les idees cognitives de George Kelly, Julian Rotter, també Henry Murray
li va fer considerar tant les variables de la persona com les ambientals per predir la conducta. A més hi ha
un paral·lelisme entre la seva obra i la Bandura. Influït per Kelly i Rotter ha intentat desenvolupar una
conceptualització alternativa de la personalitat donant especial èmfasi als aspectes cognitius

 Les variables de la persona interactuen i varien amb la situació

Importància de la situació

En el seu llibre publicat al 1968 “Personality and assessment” va criticar les teories disposicionals i
dinàmiques de la personalitat. Va afirmar que no es pot avaluar a una persona amb una sola prova de la
personalitat. Pensava que les puntuacions en una prova tipus test no són un reflexa dels comportaments
reals

Per Walter Mischel, els pronòstics de la conducta s’haurien de basar més en mostres de conducta, les quals
s’haurien de prendre en situacions tant semblants com fos possible. En el procés de selecció de personal, si
vols triar algú per fer trucades, és millor fer simulacions i triar el que ho faci millor, més que passar proves
psicomètriques. En aquest cas, l’important és la situació en la determinació del comportament, com en
Rotter i Bandura

Mischel pensava que les variables situacionals eren més importants que les disposicionals, malgrat això ,
la conducta no és completament específica de la situació. ja que per exemple, els records predisposen la
nostra conducta, d’aquesta manera, saber com s’ha comportat la persona, ens pot ajudar a predir la seva
conducta en contexts similars. Ningú s’apropa a una nova situació amb el cap vuit

 Situacions semblants mateixes conductes

La situació proporciona senyals sobre la conducta apropiada o adaptativa que són mediades per les
variables de la persona

La paradoxa de la consistència

Ell va treballar molt el concepte de consistència individual que suposa preguntar-se perquè creiem o tenim
la impressió de que acostumem a comportar-nos d’igual manera, quan en canvi el que es dona i s’observa
és un comportament divers i diferent (inconsistència conductual)
Mischel creia que si bé no hi ha massa raons com per esperar una ampla consistència transituacional, la
consistència temporal és probable. Segurament per el reforç que es rep. Una resposta es torna estable a una
situació específica si la conseqüència és positiva

Variables de la persona Mischel considera cinc grans variables de la persona per a l’estudi de la
personalitat:

 les competències (cognitives o conductuals)

 les estratègies de codificació i els constructes personals (formes específiques de classificar i
categoritzar els esdeveniments interpersonals i físics)
 les expectatives (estimacions dels resultats en situacions)
 els valors personals (manera de valorar = valor del reforçament)ç
 els sistemes autoregulatoris i els plans (recompenses que la persona s’atorga i les fites personals
que s’estableix)

No ens mostrem sempre introvertits sinó que hi han situacions en que som extravertits, cadascú té un estil
característic de comportament semblant dins de certs conjunts de situacions: estabilitat i variabilitat alhora,
una ambivalència suportable. Tenim personalitats estables però emprem diferents capacitats cognitives per
adaptar-nos. Interacció de les variables de la persona i les variables situacionals

Segons Mischel, la conducta ve determinada per:

 les exigències i restriccions de la situació

 les variables individuals de la persona
 la interacció de les variables situacionals i les de la persona

Mischel va arribar a la conclusió de que les persones són constants en la mateixa situació al llarg del temps,
es a dir, mostra una consistència personal. Perquè reconeix que diferents situacions exigeixen conductes
diferents i en conseqüència modifica el seu comportament

 Podem predir la conducta si la situació és psicològicament semblant

Hi ha però consistència transituacional en situacions d’estrès. En situacions extremes tendim a reaccionar

de manera rígida, en formes conegudes de respondre. Hem après certes formes exitoses en situacions
específiques i llavors tendim a respondre d’igual manera

Autoregulació

Una de les aportacions més notables de Mischel a la psicologia de la personalitat van ser les seves idees
sobre l’autoregulació. L’autoregulació és el procés d’identificar un objectiu o conjunt d’objectius i, en la
consecució d’aquests objectius, utilitzar tant interns (per exemple, pensaments i afectes) com externs (per
exemple, respostes de qualsevol cosa o qualsevol persona de l’entorn) comentaris per maximitzar
l’assoliment de l’objectiu. L’autoregulació també es coneix com a força de voluntat. Quan parlem de poder
de voluntat, tendim a pensar-ho com la capacitat de retardar la satisfacció

Tema 9: La construcció social de la personalitat

1. Introducció

Les relacions amb els altres ens defineixen (Lieberman, 2014)1. Les nostres identitats absorveixen la
influència dels altres, com esponges socials, deixem entrar les creences dels altres

Els guions que vivim

Eric Berne, va ser el fundador de la de l’Anàlisi Transaccional, una teoria i pràctica, que avui és considerada
pseudoteràpia, però que va triomfar als anys seixanta del segle XX. Aquest psiquiatre canadenc, estimava
que les persones naixem felices, i en tot cas, la infelicitat sorgeix de la transmissió parental en forma de
guions o manaments imposats. Eric Berne va desenvolupar la teoria dels guions, en que exposa que la vida
de les persones, ja des de ben petits, està predeterminada per un guió, el qual segueixen. En paraules del
seguidor d’Eric Berne, Steiner (2000, p. 46)2 és possible entendre i resoldre les dificultats emocionals,
examinant la interacció amb els altres éssers humans, tractant de comprendre els manaments i atribucions
opressores assignades des de la infantesa i que es mantenen al llarg de la vida

La importància del context social i cultural en la construcció de la personalitat

Mentre que les teories psicològiques més tradicionals com la psicoanàlisi i la psicologia humanista
consideraven el fet d’adquirit la identitat com quelcom interioritzat i innat, les psicologies més
contemporànies, com el constructivisme i el construccionisme, la consideren com un procés
d’interiorització de discursos i estructures narratives que tenen una base psicosocial. La identitat es
considera com el producte de la construcció i negociació narratives dins del context interpersonal amb un
important paper donat al llenguatge

 La personalitat és un procés de construcció social a través de la comunicació i el llenguatge; Som

el resultat de les nostres interaccions socials

La trobada entre les persones sempre comença per l’avaluació del rostre, es creuen les mirades i s’aprecien
la qualitat de les presències. La veu també condensa la qualitat de la presencia. D’aquest contacte en depèn
en part el to de la conversa i el seu resultat. Un contacte que s’assembla al tacte, breu però suficient, com
per recollir una opinió que influeix en la relació

Les Xarxes Socials contribueixen a la construcció de la nostra personalitat

En la nostra cultura digital, les xarxes socials poden condicionar i contribuir en un cert sentit a desenvolupar
una determinada personalitat. La nostra cultura digital ens està constituint en la forma de ser d’una
determinada manera. El món digital està modificant les nostres relacions socials. Estem en una societat
hiperconnectada i poc vinculada

La força del llenguatge i la cultura

La llengua quotidiana no sols reprodueix el món, sinó que també modela aquest món; és a dir, el transforma
al traduir-lo o interpretar-lo en el seu sistema semiòtic. Per aquest motiu, al aprehendre una llengua,
aprenem el món que es representa, el seu model del món, una manera de veure o de significar la realitat,
i que la configura

Introduir una llengua és introduir una persona en una cultura, en una particular i complexa concepció de la
vida i del món

 El que entenem per realitat és una realitat social, cultural, històrica. El llenguatge és un model del
món, no és el món
 Les religions han condicionat amb els seus criteris morals les emocions que es troben en la nostra
memòria

Vivim a través de les paraules que ens diem i que ens diuen

 Cal tractar a les persones amb dignitat i el respecte que totes elles es mereixen, perquè les paraules
que diem provoquen emocions, sentiments, pensaments en els altres i en nosaltres mateixos

El jo es construeix a través del llenguatge. Quan expliquem el perquè dels nostres actes, cometem l’error
de pensar que estem descrivint les causes de la nostra conducta; quan en realitat estem construint una versió
narrativa dels fets, que pot ser acceptada o no, segons la nostra cultura (Harré, 1989)3 . Sarbin (1986)4 i
Gergen (1985) afirmen que la forma del jo lingüístic és el resultat de la nostra predisposició a pensar en
termes narratius, i que l’estructuració narrativa de l’experiència és una característica fonamental de l’ésser
humà. L’estructuració i organització de la nostra experiència dona sentit del jo

La característica principal de qualsevol narració és la unió de diversos fets en una seqüencia capaç de
contextualitzar els esdeveniments des del punt de vista temporal i espacial. Els conceptes de temps i espai
són imprescindibles per a la construcció narrativa i són inherents a la vida humana
 2. La construcció social de la personalitat

Ens adentrem a una visió de la personalitat que entén que aquesta identitat és construïda al llarg de la nostra
vida a través de les relacions amb els altres. La personalitat és construïda pels papers i les expectatives
socials, mentre que els trets característics de cadascun es refereixen als estils d’interacció

Els enfocaments que veurem, provenen de la psicologia social, i parteixen d’una concepció de que la
identitat té alhora una visió unitària i també múltiple. Perquè entenen el jo té diferents components o
identitats de rol que emergeixen de la pròpia interacció social. En aquest sentit es dona una multiplicitat
de jos, cadscun dels quals aporta un ajust i adaptació psicosocials, amb el propòsit de vida i de benestar
psicològic

 Els trets de la personalitat no estan en el subjecte, sinó entre les persones

La personalitat com a procés

Aquesta visió conceptual concep la personalitat és un procés. Contraposat a una posició estàtica en que
podem formular i comprendre la personalitat com un conjunt de dimensions i trets, aquesta posició que
veurem no està centrada únicament amb l’estructura sinó en els elements interactius, el context i la situació
dinàmica de les conductes

Seleccionem, triem

La personalitat és proactiva, tria, s’aproxima i selecciona les persones i les situacions en les que reacciona.
Aquestes preferències venen determinades per la forma de ser de cadascú. La personalitat determina les
persones i els ambients als que estem exposats

Som proactius, triem

Els models que tenen una visió de construcció social de la personalitat són:

 Teories interpersonals (W. James, H. Sullivan)

 Constructivisme (Piaget, Vigotsky) i el construccionisme (Gergen)
 Interaccionisme simbòlic (George Herbert Mead)

Tot seguit anem a descriure de manera sintètica alguns elements característics d’aquestes teories:

Les teories interpersonals de la personalitat s’han centrat exclusivament en les variables relacionals.
Entenen que la personalitat és en gran mesura el sistema d’interaccions personals que manté el subjecte.

El model constructivista de la personalitat (construcció del coneixement i de la personalitat) es fonamenta

en la Teoria Psicogenètica de Jean Piaget i la psicologia sociocultural del Lev Vigotsky. Tot coneixement
es construeix en estreta relació amb el context social i cultural. Aquesta construcció de la personalitat es
localitza “entre” en comptes de “dins” dels individus. Dona importància al context social en el qual
s’expressa i es reconeix el comportament. En resum, la personalitat seria un procés establert a partir de les
relacions personals. Considera el jo com una estructura de coneixement particular que procedeix dels
processos d’aprenentatge de l’ambient físic i social. El jo i les autorepresentacions constitueixen continguts
mentals que sorgeixen de l’experiència

Construccionisme social o constructivisme? S’utilitza el terme “construccionisme” en detriment de

“constructivisme”, seguint la recomanació de Gergen (1985)5 per evitar confusions amb el constructivisme
de Piaget. La paraula “construccionisme” és usat més en els àmbits psicoterapèutics, psicosocials i
sociològics, i és un terme vinculat a l'explicació postmoderna de la Realitat. Aquesta visió també està
relacionada amb la teoria de George Kelly, i l’ expressió del paradigma sociocognitiu en la personalitat, la
de l'Home com a Científic (Homo Scientificus)

Interaccionisme simbòlic L’Interaccionisme simbòlic és un enfocament teòric que prové de la sociologia i

va ser fou desenvolupada per G. H. Mead. Donava una importància extraordinària als símbols i al llenguatge
com a elements centrals de la interacció humana. Creu que els signes fan visible el fenomen social de la
interacció humana. En aquest sentit, entitats les institucions, les classes socials o la consciència col·lectiva
no són realitats independents de les interaccions socials. El comportament humà no és una simple reacció
a l’entorn, sinó un procés interactiu de construcció de l’entorn

3. Característiques de l’enfocament interpersonal de la personalitat

Harry Stack Sullivan Psicòleg; es considera iniciador d’aquest enfocament interpersonal de la

personalitat

En la teoria de Sullivan la personalitat sorgeix de les experiències interpersonals, sent les relacions
primerenques les més importants. Es a dir, les nostres formes bàsiques de relacionar-nos amb nosaltres
mateixos i amb el món, sorgeixen de les primeres i més profundes experiències amb els altres

Sullivan entenia que les persones som éssers socials moldejats pel seu entorn cultural i interpersonal, i que
en conseqüència, la personalitat evoluciona en gran mesura a partir de la manera en que les persones
aprenen a adaptar-se al seu context sociocultural. Per ell les infants comencen a experimentar formes
primitives d’ansietat sobretot a partir de la seva relació amb el que els han transmès els seus pares i mares
en les relacions, i no pas degut als seus impulsos innats. De manera similar va senyar l’important efecte que
en la pre-adolescència té la interacció amb l’amic íntim

Segons Brokaw i McLemore, 19956 , els principis que conceptualitzen el funcionament de la personalitat
són:

 La personalitat es manifesta sobretot en situacions interpersonals

 La identitat personal es desenvolupa a partir de les experiències interpersonals primerenques
 Les motivacions principals són les interpersonals
 La conducta humana te la seva millor explicació en la interacció social

es relacions interpersonals prevalents que establim al llarg de la nostra vida tenen efectes en les formes i
estils de personalitat

El vincle afectiu en les etapes infantils té una influència rellevant en la construcció de la personalitat. No
es tracta d’una necessitat transitòria infantil, sinó que el vincle acompanya a la persona al llarg del cicle
vital. L’experiència del vincle segur proporciona identitat i seguretat (López i Ortiz, 1999)

Leavy Kiesler (1983) va desenvolupar un model per descriure les relacions interpersonals a través de dues
dimensions: Afiliació i Control

Els orígens interpersonals de les patologies

Sullivan partia de que les psicopatologies tenen el seu origen en els problemes i deficiències en les relacions
interpersonals. La relació emocional primerenca amb la mare, era el model inicial que influenciava a la
resta del procés. Considerava que la ansietat tenia una base social i interpersonal
Des d’aquest enfocament, la personalitat saludable consisteix en negociar el propi rol amb les altres
persones. La patologia o el malestar és la manifestació de no haver trobat el propi lloc en les relacions
interpersonals. Una relació ha de ser beneficiosa per ambdós i aquesta te sentit si no degenera en relacions
conflictives

Per a la construcció d’aquestes relacions interpersonals, s’ha posat especial èmfasi en el tipus de
comunicació, subratllant que la comunicació humana afecta directament a la formació interpersonal del jo
(Spitz, 2001). L’intercanvi d’informació juga un paper clau en la formació i estructuració de les relacions

 Algunes de les formes d’expressar les emocions en les famílies, estan connectades amb els brots
d’esquizofrènia (Goldstein, 1994)

Harry Stack Sullivan va explicar que la obsessió és el resultat lògic de l’intent d’un infant ansiós d’assolir
una certa sensació de seguretat dins de la família

La confiança amb els altres

Necessitem una expectativa generalitzada de confiança interpersonal per seguir creixent. Erik Erikson ja
descrivia la confiança com la característica essencial de la primera etapa del desenvolupament. Considerava
que la confiança fonamentava el desenvolupament de tota l’organització posterior de la personalitat. La
confiança amb els altres s’ha definit com una forma de reducció de la complexitat (Peterman, 1999)8.
D’alguna manera, es fa necessari poder acceptar amb tranquil·litat i certesa la informació que l’altre ens
dona

La autoapertura i confiança

La autoapertura, és una aportació dels enfocaments humanistes. Obrir-se als altres es un mitjà necessari per
arribar a conèixer-se a un mateix (Rogers 1996), i està vinculat amb la confiança interpersonal. Es dona
una reciprocitat en la apertura, si es generen nivells semblants d’obertura

La empatia i proximitat psicològica

La empatia és un estat d’activació emocional que prové de la comprensió de l’estat afectiu de l’altra persona
(Eisemberg i Fabes, 1990). La empatia afavoreix les interaccions competents i proporciona un sentit de
connexió amb les altres persones. La empatia és un dels principals factors d’ajuda interpersonal en moments
de crisi. Proporciona proximitat emocional en els moments d’alegria i dolor

La manipulació de les relacions: el Maquiavel·lisme

El constructe Maquiavel·lisme proposat per Ricghard Christie I Florence Geis (1970), indica un tipus de
personalitat semblants als de la obra literària El Principe de Nicolas Maquiavel (1513). Es tracta d’una
forma específica d’organitzar les relacions interpersonals centrada en la motivació pel poder

Aquest tipus de personalitat conté quatre formes d’actuar:

 Fredor emocional: els altres són simplement objectes sense valor

 Falta d’implicació moral: les relacions amb els altres són utilitaristes
 Dominant, desig d’estatus i control de l’altre
 Manca de compromís ideològic: l’interès està en ell mateix (egocentrisme)

Variables que afecten a la configuració social de la personalitat

Tot seguit descriurem tres variables que afecten a la configuració social de la personalitat, com és la identitat
i els rols de gènere, així com la autoimatge corporal
 1. Identitat de gènere i personalitat

Ser home o dona és en la majoria de les societats un element diferenciador en la configuració de la

personalitat. Perquè cada cultura i societat assigna a si és home o dona unes determinades característiques.
Reconeixes com a home o com a dona és un dels eixos centrals en la pròpia organització de la personalitat
El sexe fa referència als aspectes anatòmics i biològics, mentre que el gènere ho fa dels aspectes socials i
culturals que les societats els atribueix

2. Rols de gènere

Els rols de gènere són les funcions, expectatives i esquemes emocionals que cada societat assigna a cada
gènere. Els rols de gènere no són factors aliens o secundaris a la personalitat, sinó que són constituents del
seu nucli

El sexe i els processos de socialització

La primera pregunta que es fa als pares i mares, sobre el seu nounat, és de si és nen o nena? La interacció
dels pares i mares amb els bebès difereix en funció del gènere. El currículum ocult de gènere és el conjunt
interioritat i no visible d’esquemes, pensaments, significats i creences que organitza la manera de ser home
i dona, i les relacions socials entre ells

3. Imatge i identitat corporal

Part de la identitat personal prové de la relació amb el nostre propi cos. La representació i la conducta
corporal no són uns elements secundaris o perifèrics en l’organització psicològica de la persona. El cos és
l’experiència existencial i també una font d’identitat personal i social. La avaluació de la nostra imatge
corporal constitueix una part important de l’autoconcepte i autoestima general

 El cos és un mateix, és el punt de referència, el suport de les identificacions, rep atenció social

La imatge corporal és el conjunt de representacions, percepcions, sentiments i actituds que l’individu

elabora respecte al seu propi cos, en la seva infància i al llarg del cicle vital. La persona elabora una
representació mental en la que el cos es considerat com a propi, singular i diferent

La satisfacció corporal depèn principalment de la consideració subjectiva personal i social que se’n faci.
La imatge corporal insatisfactòria, negativa, acostuma a portar associada molts problemes personals i
interpersonals, ja que la persona es sent rebutjada. Per avaluar la satisfacció en la imatge corporal, consultar
l’annex nº 2 (Multidimensional Body Self-Relation Questionnaire)

4. El construccionisme social

La identitat narrativa

Des del punt de vista del construccionisme social, la nostra identitat està feta de temps, memòria i
llenguatge. La història d’un subjecte és la seva identitat temporal, per aquest motiu, perdre la memòria
equival a una pèrdua de la identitat

Entenen la identitat com una funció de la memòria, com un efecte de la autobiografia. Aquest enfocament
prové dels Gergen (Gergen i Gergen, 1983)9 i del seu plantejament construccionista del subjecte
psicològic. La identitat seria una narració, la representació experimentada resultat de la cultura, en el qual
s’elaboren narracions que atorguen consistència i cohesió al flux de canvis que experimentem

Aquest moviment es percep de forma consistent i gradual a través del temps. Escriure la història sovint és
una forma de legitimar el present i els canvis produïts. Descriu una trajectòria passada i ho considera com
el resultat dels objectius que la persona s’ha proposat
  Vivim en un lloc, però habitem en la memòria

Com ja hem pogut aplicar en els exercicis d’aplicació pràctica (STDs), per McAdams (1987, 1990)10 la
identitat del subjecte te una estructura narrativa. El subjecte proposa la seva identitat com a resultat del
procés particular de la seva història de vida. Les narracions que les persones fan de sí mateixes són la
identitat que assumeixen i des de la que assumeixen una forma de comportament, és a dir, que vivim d’acord
amb les històries que ens expliquem

Aquesta determinada història en que és recull el que fem i les raons perquè ho fem, és el resultat de la
socialització i cultura en la que vivim

La representació d’un mateix en els escenaris socials

Gran part de la nostra conducta depèn dels escenaris interpersonals. Com uns actors i actrius, quan estem
amb els altres estem manejant constantment la nostra imatge, per intentar guanyar el control sobre les
impressions que els altres formen de nosaltres. Per Eriving Goffman (1959)11 la naturalesa de l’home és
sobretot una representació teatral, en que no transmetem una identitat real, sinó una identitat desitjada
(recordar la imatge projectada en les Xarxes Socials)

El desig d’aprovació és una necessitat bàsica en les persones (Crowne i Marlowe, 1964). Però en aquestes
relacions socials també hi busquem la confirmació d’una imatge positiva que tenim de nosaltres mateixos,
i que volem que els altres confirmin. Per exemple: un estudiant tracta de que el seu professor l’observi com
algú que s’esforça

Les formes d’interacció social són múltiples, des d’un posicionament espontani i transparent fins al
maquiavel·lisme. Amb aquesta amplitud de registres (conductes) possibles, la negociació és la forma bàsica
que adopta la adaptació social

El construccionisme social afirma que cal qüestionar la manera com ens han ensenyat a mirar-nos i a mirar
el món; que cal posar en dubte la idea de que les nostres observacions del món són una imatge fidel i que
es tracta d’una observació imparcial de la realitat. S’oposa per tant al positivisme i l’empirisme12. Les
categories amb les que aprenem el món no es corresponen necessàriament amb equivalències reals. Són
específiques de cada cultura i d’un moment històric determinat, amb la seva conjuntura econòmica i social.
En resum, el coneixement és un artefacte de la cultura

Antecedents històrics

L’aparició del construccionisme social s’emmarca dins del postmodernisme13, el qual qüestiona i rebutja
els principis fonamentals del modernisme, que aspirava a trobar la veritat i la naturalesa de les coses, per
mitjà de la raó i la racionalitat. En aquesta recerca de la veritat hi havia la idea de que els trets superficials
amagaven regles i estructures internes

 La secció àuria es considerava lligat intrínsecament a la bellesa

Freud i Piaget descrivien estructures psíquiques ocultes per explicar els fenòmens psicològics. Una realitat
estable susceptible de ser revelada per mitjà de l’observació i l’anàlisi. En canvi el construccionisme social
afirma que hi ha diferents llenguatges o discursos que representen de manera diferent el món. Planteja una
alternativa al concepte clàssic de personalitat, en el qual la personalitat sembla ser una experiència, més
que una essència que cal descobrir
Quin és l’origen de la personalitat?

El construccionisme rebutja la idea de que les nostres emocions són expressions personals espontànies d’un
jo interior que anomenem personalitat. Parteixen de la idea que la personalitat és construïda socialment,
això significa que no es dona a l’interior de les persones, sinó entre elles

Per exemple, descriure a una persona com a simpàtica o extravertida, autocontrolada,… són paraules que
fan referència al nostre comportament en relació a les altres persones. Segons aquest punt de partida, els
nostres esquemes mentals i els nostres sentiments canvien segons amb qui estem i per què hi som

Les diferents versions del meu jo que mostro en les diferents situacions són el producte de les diferents
relacions amb els altres. Cada jo està construït socialment a partir de les trobades socials. Això explica
perquè a vegades diem i fem el contrari d’allò que ens havíem proposat

 Cada versió del jo és producte d’una relació determinada

Diverses persones ens poden descriure de manera diferent, totes són “correctes”, cada versió del jo és un
producte d’una relació determinada, és una cosa creada i construïda. Aquesta diversitat de jos és un producte
dels intercanvis lingüístics. I si el jo és un producte del llenguatge i de la interacció social, llavors el jo ha
de ser vist com un fluid que canvia constantment segons les circumstancies

Pot afectar el llenguatge la nostra manera de pensar?

L’origen de la construcció de la persona es troba en el llenguatge. Pel construccionisme, els nostres

pensaments, sentiments i experiències en general, són un producte del llenguatge. El llenguatge no és
innocent, determina el pensament, l’experiència i la consciència. El llenguatge ens proporciona la manera
d’estructurar la nostra experiència del món i de qui som. El llenguatge és qui crea la persona

 La nostra identitat és fragmentada, mutable i temporal

El discurs, el relat

El llenguatge s’estructura en forma de discursos. Un discurs produeix una determinada versió dels
esdeveniments, construeixen els fenòmens del nostre món. Cada discurs comporta una construcció diferent
i representa una naturalesa distinta de la mateixa cosa, en funció de les paraules que emprem

Els tatuatges també són discurs

La identitat és el resultat d’un procés continuat de construcció en que hi participen un gran nombre de
discursos. Aquests discursos d’origen social que formen la nostra identitat determinen el nostre
comportament. Per tant, la nostra experiència subjectiva és el resultat dels discursos en els que ens trobem
immersos culturalment

El discurs i el poder

Pel filòsof francès Michael Foucault, el poder no és una possessió, una cosa que algunes persones tenen i
d’altres no, sinó un efecte del discurs. Els discursos dominants, així com els coneixements dominants,
sovint vinculats al poder, determinen la nostra concepció de la vida i de nosaltres mateixos. Mentre que les
veus i els discursos marginals passen a ser fonts importants de resistència

Es te poder en la mesura en que tenim accés a determinats recursos i som influents (massmedia, xarxes
socials,...) sobre el nostre entorn i les vides d’altres persones. Si volem entendre les desigualtats de poder
en la societat, cal estudiar les pràctiques discursives, així com els instruments de manteniment de
determinades formes de vida social

Per exemple, alguns violadors tractats amb benevolència pels tribunals, discursen que els homes
experimenten unes urgències sexuals que no poden combatre i que han de satisfer com sigui, és el que
anomenen l’instint sexual masculí. Això permet que certs homes actuïn de forma benvolent i acabin fent
responsable de l’agressió sexual a la dona, perquè diuen anava vestida d’una determinada manera
Un altre exemple més proper, és que la psicologia pot participar en el procés de control amb els sistemes
d’avaluació i categorització de les persones, els quals poden ser emprats per establir categories d’individus
sans o malalts, equilibrats, amb una conducta social adaptada,….etc. Per aquest motiu, és necessari anar
amb compte abans d’etquetar

El poder disciplinari

Per Foucault el poder és més efectiu quan és productiu; és a dir, quan produeix saber. En el disseny de la
presó panòptica de Bentham, el carceller podia guaitar totes les cel·les des de la torre de vigilància central,
d’aquesta manera els interns mai no podien estar segurs que no els observaven

Com deia Foucault, igual que havia passat amb la confessió, la vigilància desencadenava un procés
d’interiorització que feia que els observats (tots els membres d’una societat) arribessin a controlar la seva
conducta i a modificar-la d’acord amb la norma prevalent. Avui és la autodisciplina i el control informatitzat
a través dels mitjans digitals

Segons Foucault (1976)15, el poder disciplinari és una forma de control molt més eficaç que el càstig
directa. Hem experimentat el pas del poder sobirà al poder disciplinari. Aquest tipus de poder pot sorgir a
través de la monitorització dels mòbils, un control que es pot disfressar de benefici per a la societat i
d’empirisme científic

 L’experiència i la conducta dels éssers humans són la manifestació dels discursos dominants
 Presentem una construcció de nosaltres mateixos que tingui possibilitats d’imposar-se, de validar
i legitimar la nostra posició

Resum de les característiques del construccionisme social segons Burr (1995)

 Antiessencialisme No hi ha cap essència dins de les coses i de les persones que les faci ser com són
(trets de la personalitat)
 Antirealisme Tot coneixement és el resultat d’un punt de vista determinat. Allò que anomenem
“realitat” és el resultat d’un procés de construcció lligat al llenguatge
 Especificitat històrica i cultural del coneixement Les teories i explicacions psicològiques són
productes d’un temps i d’una cultura
 El llenguatge condició prèvia del pensament La manera de pensar deriva de la llengua que fem
servir
 Importància de la interacció i les pràctiques socials Estudia la interacció en les pràctiques socials
 Importància dels processos Els processos releguen les estructures. El coneixement no és quelcom
que es te, sinó quelcom que es fa

5. L’interaccionisme simbòlic

L’interaccionisme simbòlic és una corrent de pensament propera a la psicologia social i a la sociologia que
es va desenvolupar sobretot a Nord-Amèrica a finals del segle XIX. Pressuposa que l’existència de la
societat és un requisit previ i necessari per al sorgiment d’elements com la ment (mind) i el sí mateix (self);
destacant de manera clara la interrelació entre individu i societat

George Herbert Mead (1863-1931) filòsof, sociòleg i psicòleg social estatunidenc, és considerat juntament
amb Dewey i Cooley com un dels fundadors de l’Interaccionisme Simbòlic.
Segons aquest enfocament, la identitat individual es construeix a partir dels processos d’interacció social.
És a dir, la identitat individual és social, individualització i socialització van juntes, ja que la individualitat
sorgeix a través de la interiorització d’allò social

 La consciència individual es determina socialment

Els éssers humans vivim en un món de significats que són un producte de la interacció social, i en que el
llenguatge és un element indispensable perquè pugui sorgir la nostra identitat (Mead, 2015)19. El llenguatge
és el mecanisme que facilita el sorgiment de la ment i de la autoconsciència

Supòsits de l’interaccionisme simbòlic:

 Els éssers humans vivim en un món de significats i responem a les coses segons els significats que
atribuïm. Això implica averiguar el significat que li dona el subjecte al món i no el que li donaria
l’investigador (per exemple el psicòleg)
 Aquests significats són un producte de la interacció social. L’individu es va moldejant per mitjà
de la socialització
 La definició de la situació és un procés de atribució de significats

Mead sostenia que el passat no sols està contínuament sent redefinit a la llum del present, sinó que té un
efecte estructurant en el que és probable que ocurreixi en el present. Relaciona estructura i procés. Quan la
persona és conscient del sí mateix, s’autobjectiva per convertir-se com un objecte de coneixement. El sí
mateix s’assoleix a partir del llenguatge i a partir de la comunicació social. Només a través del llenguatge
les idees poden arribar a estar disponibles

La consciència d’un mateix

La autoconsciència es fa a sí mateixa objecte de la seva pròpia reflexió. La consciència reflexiva és un

instrument que ens permet unir en certa mesura el passat, present i futur. La consciència d’un mateix és una
organització de la experiència social (Mead, 2015, p. 91)

 Sense un element social no seria possible que sorgís el sí mateix. L’individu com a persona
autoconscient només és possible si pertany a una societat

Tema 10.1: Personalitat i adaptació:

Introducció

De la diversitat de definicions que fins ara hem exposat sobre la personalitat, la concepció que en feia
Walter Mischel (1976)1 era entendre-la com a patrons de conducta típics en l’adaptació de la persona a les
situacions de la vida. Les reaccions de les persones als fets estressants varia amplament, mentre que algunes
persones desenvolupen greus problemes psicològics i físics, d’altres no pateixen cap problema o fins i tot
ho viuen com un repte, és a dir, com un bon estrès

Vivim en un entorn de volatilitat, incertesa, complexitat i ambigüitat, (VICO) i tenim la necessitat de

ser més flexibles i adaptables, estar oberts a la innovació i al canvi. La nostra manera de ser, de relacionar-
nos amb els altres, amb un mateix o amb els esdeveniments que ens toca viure, pot contribuir a donar una
resposta més o menys adaptativa

La personalitat sana és aquella que és resistent a l’estrès, que es mostra tolerant a la frustració, que té un
comportament autònom en diferents àrees de la seva vida (autocuidatge, capacitat intel·lectual)
competència professional/acadèmica i personal en diverses situacions i la habilitat per establir relacions
interpersonals satisfactòries (Vazquez, 1990)

1. La personalitat emocional

Les emocions tenen una influència rellevant sobre la personalitat, tant important com ho son els pensaments
i les conductes, i en alguns casos superior. Gran part de les conductes manifestes i de les relacions intra i
interpersonals, estan més motivades per les emocions. Les emocions són el primer sistema motivacional de
la persona i són probablement el reforç més important de la conducta

 Les emocions i l’afecte són el sistema motivacions primari necessari per al desenvolupament de
la personalitat (Silvan Tomkins, 1991)

Les emocions tenen la seva pròpia autonomia i una predictibilitat limitada, de manera que a vegades es fa
difícil trobar la lògica dels sentiments

El concepte de personalitat emocional pretén recollir que les emocions percebudes i la seva gestió són
importants indicadors de la personalitat del subjecte. Les emocions són com un resum de la personalitat del
subjecte. Les emocions creen i organitzen moltes funcions mentals: el sentit del jo, la moralitat, les habilitats
intel·lectuals,... etc

Una proposta suggereix que la personalitat es podria definir com un conjunt d’estats emocionals que
caracteritzen al subjecte (Wesler i Hankin-Wessler , 1991). Proporcionen seguretat emocional, sentit i
experiència de sí mateix. El subjecte escolliria representacions mentals que generin emocions amb les que
s’identifica

Com recordareu, Gray (1993) proposa que els extravertits tendirien a experimentar emocions positives (més
propensos a les recompenses), mentre que els introvertits serien més propensos a les emocions negatives
(més sensibles al càstig). Una personalitat obsessiva cerca el control davant de la consciència de
vulnerabilitat en el món, el qual perceben com amenaçant i impedible

Les emocions i les cognicions estan íntimament entrelligades, i que no hi ha una subordinació de les
emocions a la cognició. Les emocions són una forma primària de processar la informació rellevant (Le
Doux, 1999)

Els estats emocionals afecten a l’activitat cognitiva

La experiència emocional

El perfil emocional de cada persona està afectat pels components temperamentals inicials i per la seva
història d’ aprenentatge emocional. Des de fa segles que s’ha vinculat la forma de ser de la persona amb els
processos d’emmalaltir. Hipòcrates, pare de la medicina grega, ja insistia en els aspectes més individuals i
personals del procés d’emmalaltir i sanar

Hi ha personalitats propenses a emmalaltir, a agafar malalties psicosomàtiques com l’asma, la artritis, la

llaga pèptica i trastorns cardiovasculars. Són persones que habitualment pateixen ansietat, depressió, estrès,
i mostren una actitud pessimista, alta irritabilitat, i amb una desconfiança generalitzada

L’estrès va associat amb problemes de salut, i els mecanismes bàsics que hi intervenen són els estils de
vida, la resposta emocional i els sistemes de creences. Hi ha personalitats més resilients que d’altres i
maneres més afectives de resoldre els problemes i fer front a la incertesa quotidiana. Tot seguit en adentrem
en l’estudi del vincle entre les emocions i la seva adaptació

2. La personalitat resistent

El concepte de personalitat resistents’ha descrit com un conjunt de característiques que són una font de
resistència davant dels esdeveniments estressants que es va consolidant a través de les experiències
(Kobasa, Maddi i Kahn, 1982)3 . El que pretén és que els fets estressants es visquin o percibeixin com a
menys amenaçants i més controlables, el que incidirà en les estratègies d’afrontament emprats

La personalitat de les persones resistents a l’estrès es caracteritza pel compromís, el control i la disposició
a fer front als desafiaments. Els components essencials d’aquest constructe són tres:
  Compromís
 Control
 Repte

Compromís: S’entén com saber donar-se valor pel que la persona és, i pel què està fent. Saber-se valorar.
Ser capaç d’implicar-se en diferents situacions i activitats a més de poder ajudar als altres a nivell personal
o comunitari

Control: La tendència a creure que un mateix exerceix influència sobre els esdeveniments i resultats de les
seves pròpies accions. Es minimitzen les creences d’indefensió davant dels fets que no provoquen plaer i
es cerquen explicacions sobre per què passen els fets. De manera que es poden predir els fets i projectar
fites que provoquin el benestar. Aquest component de control es considera clau per conservar la salut en
moments de percepció de fracàs (Peñacoba i Moreno (1998)

Repte: Es basa en la creença de que el canvi forma part de la vida i que aquesta modificació de les
condicions són una oportunitat per desenvolupar-se, trobar noves experiències i d’aquesta manera assolir
més flexibilitat cognitiva. És a dir acceptar el canvi i d’aquesta manera disminuir la força del canvi com
element estressant

3. L’estrès com estímul i resposta

Què és l'estrès?

Podem considerar l'estrès com el procés que es posa en marxa quan una persona percep una situació o
esdeveniment com amenaçant o desbordant pels seus recursos. Sovint els fets que el posen en marxa són
els que estan relacionats amb els que exigeixen a l'individu un sobreesforç i per tant poden posar en perill
el seu benestar personal

Els estímuls estressants i la resposta d’estrès

Hi ha un ús extensiu del terme “estrès”, el qual recull tant la idea d’estímul, com de la resposta (estressor).
Són exemples d’estímuls estressors: una separació afectiva, el canvi de residència, o els exàmens
acadèmics. Mentre que es considera una resposta d’estrès, una resposta ansiosa psicosomàtica, conductes
d’evitació, l’experiència de por,.... etc

 Als fets se’ls anomena estressorsi la reacció de les persones davant de la situació se la anomena
resposta a l’estrès

L'estrès no sempre té conseqüències negatives, en ocasions la seva presència representa una excel·lent
oportunitat per posar en marxa nous recursos personals, enfortint així l'autoestima i incrementant les
possibilitats d'èxit en ocasions futures

De què depèn l'aparició de l'estat subjectiu de malestar o distrès?

Un mateix fet no resulta igual d'estressant per a totes les persones, ni tan sols en totes les circumstàncies o
moments de la vida per al mateix subjecte. diversos són els factors que el determinaran:

La forma d'avaluar el succés: controlable, previsible o com a desafiament. Mentre algú, per exemple pot
considerar un ascens laboral com una amenaça, per a un altre pot suposar un repte personal

Les capacitats per fer-li front

Les estratègies d’afrontament o la manera de fer front a les dificultats: negar el problema, ajornar o
posar en marxa conductes d'autocontrol, per citar només algunes, comporta diferents conseqüències en la
percepció de l'estrès

La personalitat o característiques personals: les persones tenim diferents estils de reaccionar davant les
circumstàncies que demanen un esforç de la nostra part, són trets que si bé no es poden considerar com a
definitius, sí que és cert que es van consolidant amb l'acumulació d'experiències, com ara la emotivitat o la
reactivitat a l'estrès. La tensió o el nerviosisme (ansietat latent) són variables individuals, tant en la seva
percepció com en les seves conseqüències

Suport social: el nombre i qualitat de relacions que l'individu manté pot servir com a amortidors o
amplificadors dels esdeveniments potencialment estressants, així com l'habilitat per demanar consell o
ajuda

Els factors interns i/o externs desencadenants de l’estrès

Si bé l'ambient físic pot ser un generador d'estrès, és en l’ambient social on té lloc la gran majoria de les
situacions que el provoquen. Mentre alguns autors han considerat els canvis vitals, pèrdues de persones o
relacions importants, una nova situació laboral o el naixement d'un fill/a, per posar uns exemples, poden
ser desencadenants de l'estrès. Altres assenyalen que els esdeveniments diaris, petites contrarietats
acumulatives, en ser més freqüents i propers a la persona, poden alterar en major mesura la salut

Fets importants en la vida i conseqüències en la salut

Existeixen alguns tipus de fets que la majoria de les persones perceben com estressants. Holmes i Rahe
(1967) varen estudiar i puntuar els fets importants de vida que tenen un valor potencial d’estrès. El que
més: la mort d’un familiar proper o bé el divorci dels pares. També casar-se, anar de vacances, canviar de
domicili, o bé ser privat de llibertat (presos polítics). Amb unes puntuacions més altes d’estrès hi ha més
probabilitats de patir una malaltia greu durant aquell any

 Estrès elevat més probabilitats d’emmalaltir

Avaluació de les experiències adverses durant la infància El Test ACE6 avalua la adversitat soferta
durant la infància (experiències adverses durant la infància- fins a divuit anys d’edat)

Característiques dels fets estressants

Alguns fets tenen que veure amb els canvis importants com la guerra, els accidents, els terratrèmols. Altres
són canvis en les vides d’una persona, com el canvi de vivenda, casar-se, perdre un amic, o perdre el mòbil.
Són contratemps, petits o grans, alguns episòdics, i d’altres de llarga durada, com un matrimoni infeliç. Per
últim, també pot resultar un fet estressant un desig o conflicte intern no resolt

Els fets percebuts com estressors acostumen a trobar-se dins d’una d’aquestes categories:

 Esdeveniments traumàtics
 Fets de vida (exigeix un gran canvi)
 Conflictes interns

Esdeveniments traumàtics: Són situacions extremes de perill que escapen a l’experiència humana
habitual: terratrèmols, guerres, accidents aeris, agressions físiques, violacions, etc. L’esdeveniment serà
més o menys traumàtic segons sigui avaluat o percebut com a un fet:

Controlable: grau en que és possible evitar-ho o provocar-ho. Perquè no es poden controlar i per tant no és
possible evitar-los. Creure que pots controlar els fets, redueix l’impacte del mateix, encara que aquest
control no sigui real. No tenir el control et fa sentir més estressat

Predictible: grau en que es coneix si passarà i quan. Preferim els cops previsibles que els imprevisibles.
Amb l’advertència prèvia, hom fa un procés de preparació per reduir els efectes de l’estímul nociu. La
tortura imprevisible és més dolorosa. El pronòstic incert dels resultats de les proves del càncer és més
dolorós

Canvis importants en les circumstancies de la vida: En un intent per mesurar l’impacte dels canvis en la
manera de viure, Holmes i Rahe (1967) varen desenvolupar l’escala d’esdeveniments vitals. Aquesta escala
exemplifica el valor estressant dels esdeveniments en una categoria que arriba a la puntuació màxima de
100, per la mort de la parella. (Veure annex 1 el vincle entre el fet estressant i les possibilitats d’emmalaltir)
Conflictes interns: Qüestions no resoltes conscients o inconscients. Els conflictes poden sorgir quan dues
necessitats o motius interns són oposats, o bé quan dues fites són igualment atractives. També quan els
objectius que es volen aconseguir són incompatibles

Motius de conflictes:

 Dependència en front a independència

 Intimitat en front a aïllament
 Cooperació en front a competició
 Expressió dels impulsos o control

Importància en l’avaluació cognitiva i la presa de decisions Com ja hem comentat, l’estrès és el

sentiment subjectiu produït per fets que són incontrolables o amenaçadors. La causa de l’estrès està
sobretot en com són valorats o interpretats els fets

 L’estrès te lloc quan els fets semblen incontrolables i amenaçadors

La interpretació dels fets hi té un paper determinant en el que sentim. Per aquest motiu, la resposta a l’estrès
es amplament influïda per la nostra personalitat. Les personalitats no sols interpreten els fets, sinó que
també els trien o els creen. Hom pot escollir consumir substàncies o bé dedicar-se a un determinat estil de
vida. Alguns factors relacionats amb l’estil de vida, com la dieta, el fumar, l’exercici físic, poden afectar
els processos de malalties i també desencadenar la mort. La manera de ser, per exemple la disciplina i la
responsabilitat poden contribuir a la psicologia de la salut

El procés d’estrès

Al procés de resposta a l’estrès s’anomena: síndrome d’adaptació general (SAG) La SAG és un conjunt de
respostes desplegat per tots els organisme davant de l’estrès. Consta de tres fases: alarma-resistència-
esgotament

 Alarma > Resistència > Esgotament

La primera fase d’alarma el cos es mobilitza per fer front a la amenaça, gasta recursos i disminueix les
resistències. En la fase de resistència el cos fa front activament a la amenaça i la resistència és alta. Si la
amenaça es manté, el cos passa a la fase d’esgotament

Tipus d’estrès

 Estrès agut episòdic: fi de setmana preparant exàmens

 Estrès traumàtic: cas massiu d’estrès agut s’ associa amb el TEPT
 Estrès crònic: continuat (diabetis, disminució del sistema immunològic

Temporalitat
Ocurrència
Situació Informació Durada
Predictibilitat
Novetat Manca Durada
Imminència
Controlabilitat Ambigüitat Concurrència
Incertesa
Successió
Habitem en un univers que és el de la nostra representació mental. No hem d’aferrar-nos al que nosaltres
creiem perquè no sempre és el millor. Mirar-se les coses amb positivitat no és negar el que és negatiu, és
pensar que podem fer-hi alguna cosa

4. Burnout

L’estrès és diferent segons el context o la situació

Els estímuls estressants poden variar d’un context a un altre. Per exemple, en el context laboral, es poden
localitzar en les relacions interpersonals, l’estructura i el clima organitzacional, les demandes relatives al
rol, a la tasca, aspectes físics, ...etc. , i com a conseqüència poden produir una baixa productivitat,
insatisfacció i baixes laborals entre d’altres conseqüències

Burnout: el desgast professional

A finals dels anys seixanta del segle XX, va sorgir aquest terme per descriure les conseqüències de l’estrès
crònic en el treball, en el sentit de recollir el sentiment de esgotament o “estar cremat”, exhausta i
desmotivat. Les condicions laborals modernes contribueixen a l’increment d’aquesta afectació emocional.
També les noves estructures familiars hi ha influït. Les professions d’ajuda (helping professions) o dels
serveis humans (oferir serveis humans directes i de gran rellevància per a l’individu) en són professions de
risc. En general hi estarien relacionades les professions vinculades amb la salut, l’ensenyament i la seguretat
pública

El burnout ha estat definit per Maslach I Jackson (1982)7 com el cansament emocional que porta a la pèrdua
de motivació i que acostuma a progressar cap a sentiments d’inadequació i fracàs. Es manifesta per tres
símptomes: esgotament emocional, despersonalització i falta de realització personal

Aquest trastorn no es reconeix oficialment com una malaltia en sí mateixa. Constitueix una fase inicial de
la depressió. Sovint, ambdós símptomes es solapen en gran mesura, però es tracta de dues psicopatologies
diferents que caldria saber diferenciar. L’inventari de Burnout de Maslach (MBI) és l’instrument més
reconegut per a la seva avaluació i diagnòstic diferencial

Burnout: el desgast per la criança dels fills/es

Alguns científics han considerat que els pares i les mares, i també alguns cuidadors de la gent gran o de
persones depenents, podrien també patir potencialment un burnout per les tasques que realitzen. Per
exemple, alguns pares i mares, refereixen sentir-se totalment exhaustes i amb la sensació de buidor després
d’una llarga jornada laboral. Perquè per alguns progenitors pot resultar un suplici fer-se càrrec dels fills,
sobretot quan no obeeixen les ordres parentals i es barallen entre els germans, presenten problemes de
conducta més importants o algun trastorn en el desenvolupament

Aquests són els símptomes principals:

 Esgotament Sentir-se buit i al límit de les pròpies forces

 Distanciament emocional Falta d’energia per implicar-se, donar menys valor al que l’altre sent,
mostrar més duresa emocional
 Desidentificació amb el rol de pare/mare Baixa la capacitat de ser un bon pare o una bona mare

La imatge ideal de la família, fa que moltes vegades generi en els pares i mares pot oscil·lar entre una
elevada autoexigència i els sentiments de culpa per no haver estat prou a l’alçada. Tot plegat por conduir a
una pèrdua de l’autocontrol emocional o afavorir les conductes addictives dels pares i mares en pares i
mares quan estan molt cremats

Propensió al síndrome de burnout

Característiques de la personalitat poden portar més fàcilment a la persona a un excés a desenvolupar un

burnout:

 Sensibilitat a les emocions i necessitat dels altres

  Dedicació al treball
 Idealisme
 Personalitat ansiosa
 Elevada autoexigència

5. Resiliència

El terme de resiliència fa referència a la resistència mental. Descriu l’estat de retorn a un estat d’equilibri
inicial, es a dir, al fet de poder recuperar-se després d’unes situacions estressants, o fins i tot a un guany en
la resistència. La clau neuronal de la resiliència està en la rapidesa amb la que ens recuperem del segrest
emocional. Aquesta conceptualització aporta un canvi en el paradigma sobre la salut i la malaltia, integrant
cada cop més els factors que ens mantenen sans i que fomenten el nostre benestar. Els estudis pioners sobre
la resiliència varen ser els de Norman Garmezy (1918-2009)

 "Quan estudiem les forces que permeten a les persones sobreviure i adaptar-se, els beneficis per a
la nostra societat, sens dubte, seran més grans que tot l'esforç per construir models de prevenció
primària, la meta és limitar la incidència de la vulnerabilitat."

Veurem que les persones resilients mostren una millor competència i tenen més relacions socials que els
que no ho són. Tenen una autoimatge més positiva i fan front als problemes de manera més activa.
Reaccionen amb una major flexibilitat mental davant de situacions estressants i presenten menys marcadors
inflamatoris en la sang

Definició i característiques de la resiliència

De les diverses definicions existents de resiliència, la majoria presenten tres característiques comunes
(Strahler, 2018, p. 26)

 Retorn a un estat d’equilibri inicial

 Procés dinàmic que es va transformant al llarg de la vida
 Sorgeix de la vivència de situacions de crisi i/o adversitats, i la supervivència exitosa

Per alguns psicòlegs, la resiliència no s’ha definit com un tret estructural de la personalitat, sinó com un
procés actiu que el subjecte posa en marxa en contextos d’adversitat significativa (Daskalakis et al., 2013,
Cooper et al. 2014). D’altres ho contemplen com que determinats trets de la personalitat faciliten la
resiliència

Factors que contribueixen a millorar les nostres habilitats de resiliència

Les persones resilients, com qualsevol ésser humà, experimenten preocupacions i necessitats, però amb la
diferència de que saben manejar aquestes situacions de forma saludable. Diversos autors destaquen una
diversitat de conductes que contribueixen a la resiliència, que van des del sentit de l’humor, la capacitat de
formar vincles amb els altres, fins a disposar d’un espai psicològic interior, factors tots ells que protegeixen
a les persones de les intrusions dels seus maltractadors

Per Diane Coutu (2018, p. 11) les persones resilients reuneixen tres característiques:

 Acceptació obstinada de la realitat

 Profunda convicció de que la vida te un sentit (valors molt arraigats)
 Habilitat per improvisar

Klaus Lieb (2018)9 director del Centre Alemany de Resiliència, destaca els factors que s’han demostrat
contribuir a la resiliència:

 Habilitat de de portat emocions positives amb regularitat

 Assumir els reptes amb expectatives optimistes
 Construir una xarxa social funcional a la que es pugui acudir

Les persones que són més resistents a l’estrès, tenen les següents característiques (Kobasa, 1979):
  S’impliquen més en la seva vida social i en el treball
 Estan més predisposats al desafiament i al canvi
 Senten que tenen més control sobre les seves vides

Personalitat resistent Compromís, control i disposició a fer front als desafiaments

 Control competència
 Desafiament valoració positiva

Resum

De manera resumida, els factors que apunten a un increment de la resistència mental de les persones són
els següents:

Tenir competències i relacions socials Les persones prosocials tenen una autoimatge més positiva i fan
front als problemes de manera més activa. Tenir relacions els proporciona suport emocional, ajuda pràctica
i models de referència

Les habilitats d’empatia i la tendència a ajudar als altres Afavorir el benestar dels altres reforça el vincle
amb les persones

Sentit de coherència Descriu una orientació vital bàsica, que es caracteritza per trobar un sentit al que
s’experimenta. Les persones resilients troben una explicació i consideren que tenen prou recursos com per
superar-ho. Accepten el que ha passat i veuen una oportunitat de començar de nou

Flexibilitat cognitiva Es tracta de re-analitzar les pròpies vivències i actituds, i adaptar-se de manera flexible
a les condicions ambientals canviants

Resolució de problemes Empren estratègies actives de resolució de problemes

Activitat física i benestar Estil de vida saludable (esport, alimentació saludable)

Trets de la personalitat i resiliència

Ser responsable

Un tret saludable per a ser més resilient davant de les situacions estressants és la responsabilitat. Les
persones responsables són organitzades, persistents i es centren en la feina; treballen molt de cara a objectius
a llarg termini, i els seu telòmers solen ser més llargs (Sadahiro i altres, 2015)10. La responsabilitat és el
tret de personalitat que prediu la longevitat amb més consistència (Friedman, 2014)

Part de la responsabilitat és tenir un bon control dels impulsos, ser capaç d’ajornar la temptació de coses
gratificants ( i sovint perilloses) de manera immediata. Tenir alts nivells d’impulsivitat també s’associa amb
telòmers més curts. La responsabilitat en la infantesa prediu longevitat dècades més tard. Les persones amb
autodisciplina viuen més que els menys responsables (Martin i altres, 2014), potser perquè les persones
responsables són més capaces de controlar els impulsos, seguir hàbits saludables i fer cas als consells
mèdics. També tendeixen a tenir relacions més sanes, i tot plegat reforça el benestar i la prosperitat

Perseverança: perseguir obstinadament els propis objectius augmenta les possibilitats d’èxit. Una fita que
no ha de ser ni massa fàcil ni massa difícil. La intel·ligència i el talent no constitueixen per si mateixos
garantia d’èxit. la capacitat de resistència i la autoconfiança expliquen molt millor que la intel·ligència les
diferències de rendiment entre les persones

 Perseverança malgrat la frustració i la fatiga, impaciència, ambició i perfeccionisme

Temperament sensible i ansiós, i la resiliència

El temperament és el conjunt de respostes emocionals amb les que naixem, és com els profunds fonaments
d’un edifici. El temperament està determinat biològicament. Hi ha persones amb sensibilitat a l’ansietat,
de manera que el seu cos produeix una resposta física important a la mateixa situació
Un aspecte del temperament és la sensibilitat a l’estrès. Els infants sensibles a l’estrès són més permeables,
la qual cosa vol dir que tant per bé com per mal, l’entorn no els rebota, els penetra. Aquests infants tenen
reaccions a l’estrès més grans, com per exemple a la llum, el soroll i les irritacions físiques. Els afecta les
transicions i les situacions noves. Els telòmers tendeixen a ser més curts en infants que interioritzen les
emocions (Kroenke, 2011)

 Com més fortes són les reaccions a l’estrès, més curts tendeixen a ser els telòmers

L’aprenentatge de la resiliència

La resiliència es pot aprendre. Klaus Lieb (2018) destaca que per a desenvolupar la resiliència necessària,
primer s’ha d’estar disposat a ser exposat pels atacs. De fet, sovint ens adonem del fort que som quan
experimentem situacions adverses

Millora la teva resiliència

 Centrar-se en allò positiu i expressar gratitud, són dues estratègies que permeten assolir i
desenvolupar la resiliència (Emmons, 2010)
 El feedback demanat és fonamental per al nostre desenvolupament personal i professional. Ajuda
a millorar el rendiment, a desenvolupar el talent, a ajustarnos a les expectatives, i a resoldre
problemes. Permet extraure aprenentatges de la crítica
 Reacciona de pressa Per no viure anclats en el passat, com superar la ràbia i la negació

El fracàs és un inici, no un final. Mira cap al futur, les accions preventives sovint són més eficaces que les
reactives. Ajuda als altres a que facin front al teu fracàs. Per ser lliure hauràs de desobeir. Construeix el teu
relat. Construeix la teva reputació, explica la teva versió dels fets, sigues coherent

 Descansa: la resiliència consisteix en recuperar-se, no en aguantar

A vegades creiem o pensem que ens farem més forts i prosperarem més si aguantem més. La manca d’un
període de recuperació limita enormement la nostra habilitat per ser resilients. Hi ha una correlació directa
entre aquesta falta de recuperació i una major incidència de problemes de salut i seguretat (Sluiter, 1999)14
. L’excés de treball i l’esgotament són l’oposat a la resiliència. Una persona resilient és un individu
descansat.

La clau de la resiliència és esforçar-se molt, llavors parar, recuperar-se i continuar de nou

6. Efectes de l’estrès sobre la salut

L’estrès pot influir sobre la salut perquè modifica el funcionament fisiològic general de l’organisme (per
exemple la freqüència cardíaca, pressió sanguínia, respiració, tensió muscular, etc.) la activitat
neuroendocrina, i la competència immunològica. Tot plegat permet preparar a l’organisme per a la fugida

Factors principals que intervenen en la interacció entre l’estrès psicosocial i la salut

La relació entre estrès i malaltia implica conèixer la naturalesa dels estressors, però també la valoració
cognitiva que la persona en fa, la qual pot estar relacionada amb dimensions de la personalitat. A partir
d’aquesta percepció i avaluació, la resposta no és simple, ja que intervenen diferents components, com el
coping o afrontament i la reacció emocional. Les respostes emocionals estan relacionades amb les tres
manifestacions d’emoció negativa: ansietat, depressió i hostilitat/ira. Aquestes tres, són les principals
respostes emocionals vinculades amb l’estrès (Sandín i Chorot, 1991)
Les formes en que la persona fa front a l’estrès constitueixen les estratègies d’afrontament. Implica tant
els esforços cognitius com conductuals que utilitza el subjecte per controlar les situacions estressores i
reduir o eliminar l’experiència d’estrès. Cohen i Lazarus (1979, p. 219) defineixen l’afrontament com “els
esforços tant intrapsíquics com orientats cap a l’acció, per manejar (dominar, tolerar, reduir o disminuir)
les demandes ambientals i internes, i els conflictes entre ambdós, que són valorats com excessius pels
recursos de la persona”

No existeix una estratègia bona o dolenta absolutament, sinó que depèn del seu context i la seva qualitat.
La eficàcia de la estratègia depèn de la seva capacitat de resposta a la especificitat situacional, al context
ambiental. Es tracta més de saber gestionar que dominar un fet estressant

Recursos i mecanismes d’afrontament

El que pretenen és modificar la situació o esdeveniment estressant. Entre d’altres maneres de fer-ho, hi ha:
confrontació (acció directa adreçada a la situació), distanciament, autocontrol, buscar suport social, acceptar
la responsabilitat, planificar la solució del problema, i la reavaluació positiva

El constructe d’afrontament està centrat en la disminució de l’activació davant d’una demanda que supera
a la persona. Tot seguit aprofundim en les estratègies d’afrontament per la seva utilitat psicoterapèutica,
i també perquè en la personalitat hi ha implícits estils d’afrontament que poden ser habituals

om hem comentat, afrontament es refereix al procés pel qual una persona intenta controlar dels demandes
estressants. La persona pot centrar-se en el problema o bé alleugerir les emocions associades a la situació
estressant

 Afrontament centrat en el problema

 Afrontament centrat en la emoció

Afrontament centrat en el problema

 Definir la situació o especificar el problema

 Generar alternatives
 Anticipar conseqüències
 Passar a l’acció i avaluar els resultats

Afrontament centrat en la emoció S’utilitza per regular o modificar les emocions negatives. Què fa
la persona quan vol canviar el seu estat d’ànim

Estratègies conductuals: fer exercici físic, consumir alcohol i buscar suport emocional

Estratègies cognitives: deixar temporalment el problema de banda, decidir que no valia la pensa preocupar-
se per això, modificar el significat de la situació (la seva amistat no era tant important per a mi)

Expressió emocional: la inhibició crònica de les emocions, té efectes directes sobre la salut. Expressar les
emocions millora el funcionament del sistema immune. Escriure dona sentit als fets i facilita comprendre’ls

La inhibició de l’expressió emocional

Mentre que l’expressió emocional o parlar a algú sobre algun aspecte d’un mateix, es relaciona amb la
millora de la salut. En canvi, suprimir l’expressió emocional fa augmentar els nivells d’ excitació
fisiològica, del sistema nerviós simpàtic (associat amb la resposta d’estrès de lluita o fugida). La supressió
de les emocions requereix esforç i té un cost fisiològic més enllà de l’excitació emocional

Inhibir l’expressió emocional produeix estrès

Escriure sobre allò que ens preocupa fa que emmalaltim menys, encara que ningú llegeixi allò escrit, és
beneficiós per a la salut. Escriure sobre un esdeveniment (traumàtic) permet a la persona reinterpretar i
revisar el significat d’aquest fet (James Pennebaker). Mantenir un secret requereix esforç i produeix estrès,
i revelar aquesta informació elimina l’esforç i alivia l’estrès (Niederhoffer i Pennebaker, 2002)

En les relacions de parella també s’ha demostrat que les que expressen les seves emocions a les seves
parelles tenien menys problemes en les seves relacions. D’altres estudis han mostrat que a major
expressivitat emocional, major adaptació general, més felicitat i autoestima (Katzx i CXamobell, 1994)

Estratègies d’afrontament positius:

Revalorització positiva: la persona enfoca en allò de bo del que li està succeint. Ho avalua com a
possibilitats de creixement personal i com els esforços que fa un mateix poden beneficiar a altres persones.
La adversitat enforteix

Afrontament enfocat al problema: l’ús de pensaments i conductes per manejar o resoldre la causa de
l’estrès. Enfocar-se en les coses que es podrien controlar. Donen un sentit positiu de control

Creació de fets positius: fer pauses i pensar en quelcom positiu (records, creació d’un temps lliure positius)

Ser optimista realista: L’optimisme en general ha mostrat predir la bona salut a través de l’autoregistre.
Es correlaciona amb diversos comportaments de salut positius, amb una probabilitat més baix d’emmalaltir,
amb presentar una malaltia d’una menor gravetat, amb una recuperació més ràpida o amb una disminució
en la probabilitat de recaiguda

Sensibilitat a l’estrès

Com a conseqüència d’un afrontament adequat o inadequat, pot alterar-se la sensibilitat a l’estrès, és a dir,
els fets estressants poden augmentar o disminuir la sensibilitat de la persona davant de futurs fets
estressants. A vegades la intel·ligència pot funcionar com a factor de vulnerabilitat. Per exemple, en els
infants més intel·ligents, al tenir un nivell superior de sensibilitat davant dels seus ambients, també
mostrarien una major sensibilitat als estressors (Luthar, 1991)19. Els diversos factors personals i ambientals
(temperament, habilitats socials, capacitat intel·lectual, disposicions,…) configuren en el subjecte una
sensibilització a una major competència davant de futurs fets estressants

L’estrès continuat altera l’equilibri de les defenses de l’organisme, en especial si la persona no disposa dels
recursos d’afrontament adequats. Un exemple d’afectació psicosomàtica en la pell seria la neurodermitis
i la psoriasis (malaltia autoimmunitària que causa una forta descamació de la pell) i que empitjoren en
situacions estressants (Bauer-Delto, 2013)

Els tractaments terapèutics psicosomàtics contribueixen a trencar el cercle viciós que nodreix els problemes
psicològics i dermatològics

 Perquè una resposta sigui estressant, fa falta que la persona faci una valoració de que no té els
recursos per fer front les demandes del fet amenaçador. Si no el percibeix com amenaçador, no es
dona l’estrès, passa a ser un repte, un desafiament
 Conclusió: les persones que es troben sota estrès crònic, amb el temps esgoten els seus recursos
corporals i es tornen vulnerables a les infeccions microbianes

Es considera que l’estrès disminueix la capacitat funcional del sistema immunològic per organitzar unes
resposta efectiva davant la presencia de microbis) el que condueix a una disminució de la immunitat a la
infecció i una malaltia resultant (Miller i Cohen, 2001)

 Acumulació de fets estressants Encara que no patim grans fets d’estrès, sí que és rellevant
l’acumulació de fets estressants

Els esdeveniments vitals, no sols poden influir sobre la salut dels individus, sinó també sobre la salut dels
grups i de les nacions. Per exemple la pandèmia del Coronavirus (Covid-19) al 2020 arreu del món
  Un dels sistemes més eficaços per mantenir l’atenció centrada en l’aquí i ara és fixarnos en els
moviments de la respiració
 La voluntat pot donar un cop de mà a la sort: en un naufragi tots poden morir, tot i que el que ha
après a nadar té més possibilitats de salvar-se

Factors causals temperamentals i de la personalitat que predisposen a les fòbies

Les variables de la personalitat genètiques i temperamentals influeixen en la velocitat i la força del

condicionament de la por (Gray, 1987; Zinbarg i Mohnlman, 1998). Les persones tendeixen d’alguna
manera en adquirir fòbies, segons el temperament o la personalitat. Han trobat que els infants amb un
temperament inhibit (massa tímids i retraiguts) als vint mesos d’edat, tenen un major risc de desenvolupar
fòbies específiques als set o vuit anys ( Butcher, Mineka i Hooley, 2007 p. 178)

7. Estrès i psicopatologia

S’ha constatat una extensa relació entre estrès i els problemes psicopatològics, com l’anorèxia, la depressió,
l’esquizofrènia,...etc. L’estrès, entès segons el Síndrome d’Adaptació General (fase d’alarma, resistència i
esgotament) podia explicar de manera directa l’aparició de diferents alteracions psicosomàtiques davant de
la incapacitat de l’organisme de fer els canvis adequats (resistència) o de mantenir-los en el temps
(esgotament). Forces processos desadaptatius podrien estar relacionats amb l’estrès com a desencadenant

Els elements estressants poden guardar una relació amb l’aparició o el manteniment de psicopatologies
depenent de:

 La força dels fets vitals estressants recents

 Les disposicions personals estables
 Les situacions socials cròniques, estables o permanents

Els factors que intervenen en la resposta d’afrontament a l’estrès són complexes i demanen una comprensió
tant de l’estrès com de la resposta neurobiològica que es dona, així com dels aspectes demogràfics i
disposicionals que intervenen, com la personalitat i l’estil de vida, els quals contribueixen a una major
vulnerabilitat psicosocial

El model de vulnerabilitat ens permet entendre el paper de les disposicions personals i les condicions
socials prèvies o latents, els quals modulen les relacions causals entre fets estressants i la psicopatologia.
En aquest sentit, els estils d’afrontament adaptatius, protegeixen a la persona en contra del desenvolupament
de psicopatologies davant dels fets estressant

Instruments per avaluar l’estrès percebut

 Avaluació de l’estrès percebut Escala d’estrès percebut (PSS)

 Avaluació de l’estrès en situacions laborals Qüestionari Psicosocial de Copenhague (CoPsoQ)
Per a la prevenció de riscos psicosocials
8. Estrès i suïcidi

Hem posat especial èmfasi en la avaluació cognitiva dels esdeveniments estressants. Una manera de poder
aplicar aquest recorregut conceptual, és fer-ho aprofundint en el vincle entre l’estrès i el suïcidi, posant
l’èmfasi en aquest cas en els processos cognitius. El model cognitiu explicatiu del suïcidi (Beck et al. 1975)
és un enfocament que defensa els determinants personals com a causa del suïcidi

Està relacionat amb la conceptualització que el pacient fa de la situació experimenta, la qual viu com
insostenible i desesperant. Immers en un estat emocional negatiu o pessimista en que el subjecte té una
concepció d’ ell mateix negatiu, inútil i maldestre. Des del posicionament cognitiu, el concepte clau és el
de desesperança, considerat probablement com un dels millors predictors de risc suïcida, millor que la
depressió

Hi ha però moltes variables mediadores entre el pensament suïcida i l’acte real. Una d’elles és el nivell
d’intensitat de la ansietat davant de la mort, la qual inhibeix la possibilitat de fer-se mal
La lògica suïcida indica una rigidesa de pensament així com un estil atribucional negatiu. La persona està
tancada dins d’un sistema de creences que exclou buscar qualsevol alternativa acceptable. La desesperança,
el pensament dicotòmic i la perspectiva d’un temps restringit dona un important to de dogmatisme als
aspectes cognitius

Per tot això és molt útil mesurar el risc d’ideació i d’intent suïcida

Avaluació del comportament suïcida

 Escala de desesperança de Beck

L’Escala de desesperança (HS) de Beck et al. (1974) consta de 20 ítems que fan referència a les expectatives
negatives que la persona té sobre sí mateix i el seu futur. 9 ítems tenen la clau de falsos, i 11 la de vertader.
Per a la seva puntuació s’assigna la puntuació 0 o bé 1 sí coincideix o no amb la clau. És un instrument
sensible per avaluar el potencial suïcida (Beck et al. 1990)22. Es considera que la desesperança està més
relacionada amb el suïcidi que la depressió (Drake i Cotton, 1986; Beck i Steer, 1989)

 Escala d’Ideació Suïcida (SSI)

Consta de 19 ítems i quantifica i avalua la intenció suïcida tenint en compte els següents factors: intensitat
i durada del desig de morir, en grau en que aquest desig supera al de viure, el grau en que aquesta persona
ha transformat un desig imprecís en una formulació concerta de matar-se, i el grau en que la persona ha
estat capaç de superar impediments interns del seu desig suïcida. Cada ítem consta de 3 afirmacions
alternatives en una intensitat de 0 a 2

9. Causes neurobiològiques de l’estrès: quan l’estrès deixa petjada

Quan una persona està estressada, es produeixen modificacions químiques de l’ADN, que tenen una
expressió gènica en algunes àrees del cervell. L’epigenètica, és l’ alteració molecular de l’ADN o de les
proteïnes, a partir de les experiències viscudes, les quals modifiquen el comportament dels gens sense
alterar-ne la informació que contenen

Algunes investigacions suggereixen que els canvis epigenètics podrien afectar a la generació següent. Per
exemple en ratolins mascles exposats a l’estrès intens (agredits o bé retirats de la mare), produeixen fills
més vulnerables a l’estrès (Arnstein et al. 2012)

Pèrdua de l’autocontrol en situacions d’estrès

Com a conseqüència d’un estrès continuat, es produeixen alteracions neuroquímiques associades a la

inhibició de la funció prefrontal. La influència de la crosta prefrontal es debilita i llavors passa a dominar
les parts més primitives del cervell. Com a conseqüència es produeix una pèrdua de l’autocontrol en el
centre executiu neurològic, posant en joc les funcions executives

La amígdala, que avisa d’un perill imminent i reforça els records relacionats amb la por i altres emocions,
s’encarrega de produir una major quantitat de norepinefrina i dopamina. Això interromp el funcionament
de la crosta prefrontal portant a un debilitament del control de les emocions, és a dir, s’afebleixen les
sinapsis o connexió entre neurones: les neurones es desconnecten

 La dopamina i la norepinefrina són les encarregades de desactivar els circuits de la crosta

prefrontal que intervenen en les funcions cognitives
La crosta prefrontal deixa de manar i ho passa a fer l’hipotàlem (vinculat amb la conducta sexual i
l’agressivitat) i altres zones més primitives com la amígdala i el sistema límbic (respostes emocionals).
Llavors ens trobem consumits per una ansietat paralitzant o sotmesos als impulsos que abans sabíem
dominar, duent a un excés en determinades conductes, com en el menjar, consum de substàncies o estar
captivats pel consumisme. Aquesta cadena de esdeveniments moleculars ens fa més vulnerables a posteriors
situacions difícils i contribueix a la depressió, addicció i trastorns d’ansietat

Rumiem en excés en situacions d’estrès Com a unitat de control mental, la àrea prefrontal inhibeix
accions i pensaments inapropiats, per tant, al desconnectar-se es podrien generar més pensaments obsessius
pertorbadors

10. Conseqüències estrès perllongat

El cortisol és una hormona que segreguen les glàndules suprarenals situades damunt dels ronyons. Quan
quedem captivats pels estats d’ànim com la ira, la por o la desesperança, s’eleven els nivells de cortisol i
això entorpeix el funcionament del sistema immunitari

Les protagonistes biològiques de la resposta d’estrès són les hormones adrenalina, noradrenalina i
cortisol24, les quals desenvolupen en el cos efectes adreçats sobretot a respondre davant de situacions
crítiques i difícils. Alguns dels seus efectes són l’activació del sistema cardiovascular o l’acceleració de la
respiració. Però l’estrès també té efectes en l’aprenentatge i la memòria. Per exemple, si estem molt
estressats, no recordem els continguts d’una assignatura abans d’un examen. Els exàmens constitueixen
una situació clàssica d’estrès que poden deixar la memòria en blanc

 Memòria: en situacions d’ estrès augmenta la capacitat de recordar els Esdeveniments emocionals

i que importants, però es torna patològic quan l’estrès és intens
 Menjar més o molt menys
 Menys plaer en allò que abans en produïa
 Menys atreviment social (manca d’autoconfiança)

11. Personalitat i estrès

Variables demogràfiques i disposicionals Hi ha una sèrie de variables, demogràfiques i disposicionals

que poden desenvolupar un paper important a l’interaccionar amb les variables associades amb l’estrès

Les variables demogràfiques són el sexe, l’edat, la classe social. Respecte al sexe, a part de les reticències
dels homes a demanar ajuda psicosocial (factors culturals), hi ha diferències biològiques en els homes i les
dones en la seva resposta a l’estrès. Entendreles podria ser útil per fer tractaments eficaços al ser més
específics per a dones i homes

Les dones estan més alertes en situacions d’estrès i responen emocionalment de forma ràpida (Bangasser,
2017)25, és a dir, reaccionen amb un augment superior d’hormones de l’estrès que els homes. Els homes
poden desenvolupar amb més facilitat conductes addictives, mentre que les dones trastorns de l’estat d’ànim
i trastorns psicosomàtics

Les variables disposicionals són aquelles variables relacionades amb aspectes personals disposicionals
que medien la forma i la intensitat de resposta a les situacions estressants. Les persones perfeccionistes
pateixen més estrès que els seus companys menys ambiciosos. Una de les característiques principals del
burnout, és l’excessiva exigència als propis recursos físics i psíquics

Les persones perfeccionistes busquen uns resultats excel·lents, tenen una motivació d’assoliment que els
porta a estar molt implicats i responsables amb les tasques. I els poden distanciar de les situacions socials
per mitigar la por al fracàs, també a rumiar en excés. Tenen por a una valoració negativa i a una pèrdua de
simpatia per part dels altres, amb unes alteracions cognitives:

 “Si fallo en una part és com si fallés el tot” “M’odio quan no soc el millor en tot” “Encara que
m’hi faci molt, a vegades tinc la sensació de no fer-ho prou bé”
Autocrítica excessiva i estrès

L’autocrítica és una forma dolorosa de sentir llàstima d’un mateix, no d’autosuperació. A través de la
autocompassió es vol reduir la autocrítica dura vers un mateix. L’acceptació impulsa a l’acció, a la presa
de responsabilitat, a ser un plenament conscient de ser capaç de donar resposta a l’esdeveniment. Les
persones amb autocompassió alta té nivells més baixos d’hormones de l’estrès i pateix menys ansietat i
depressió (Blackburn, 2017, p. 131)

Compassió: Es refereix als

desigs de que els altres
Autocompassió: És la
siguin feliços i vegin
amabilitat vers un mateix
alliberats de patiment. Està
relacionat amb la bondat

Optimisme disposicional

Alguns autors consideren l’optimisme i el pessimisme com a trets (Martin Seligman, Gilham). Martin
Seligman ha elaborat formes terapèutiques per incrementar el nivell d’optimisme de les persones (Seligman
i Peterson, 2003). S’ha trobat que el programa és efectiu per prevenir símptomes de depressió en estudiants
de secundaria (Cardemil, Reivich i Seligman, 2002). Es conceptualitzen de forma propera a les expectatives
de futur o concepte d’autoeficàcia (Albert Bandura)

 La autoeficàcia és la creença de que hom pot realitzar els comportaments necessaris per assolir un
resultat desitjat

L’optimisme pot posar en moviment certs comportaments que porten beneficis per a la salut Els optimistes
presenten nivells més alts d’afrontament enfocat en els problemes i nivells menors d’evitació a
l’afrontament. Els optimistes percibeixen que tenen un menor risc perquè els passin fets negatius. Les
persones però en general subestimem els nostres riscs i la nostra vulnerabilitat. Fer un prejudici optimista
pot portar a minimitzar o a ignorar els riscs inherents a la vida o a córrer més riscs dels que haurien de
ser de forma temerària

Les emocions i les valoracions positives poden tenir una funció protectora per a la salut (Tedeshi, 1998).
Perquè poden disminuir l’impacte de l’estrès en la salut (Lyubomirsky, 2001). Les emocions positives
ajuden a la persona a formar reserves d’energia. L’optimisme protegeix a les persones de la depressió. Els
optimistes veuen el món com menys ple de molèsties i per tant senten menys estrès que els pessimistes
(Gillham i altres, 1995)

Els pessimistes tendeixen a ser solitaris, i l’aïllament social pronostica una salut dolenta i angoixa general,
a més de insatisfacció amb la vida

Personalitat de tipus A i malaltia cardiovascular

Les persones amb conductes tipus A tendeixen a ser hostils, agressives o impacients i s’impliquen en excés
en el treball. Els subjectes amb problemes cardiovasculars, sovint són més competitius i agressius, més
actius i vigorosos en les seves accions ii també en la parla. També més ambiciosos i directius (Friedman i
Rosenman, 1974)

Per avaluar-lo millor emprar l’entrevista estructurada, que no pas el qüestionari d’autoinforme ja que s’obté
més validesa. L’entrevista explora més el component d’hostilitat, el qual pronostica força la malaltia
cardiovascular. Reprimir o contenir la ràbia pot ser més destructiu per al cor que expressar-la

Característiques de la personalitat de Tipus A:

 Motivació per assoliments competitius

 La urgència del temps (sempre presses i voler fer el màxim de coses en poc temps, odien perdre
el temps
  Hostilitat i agressivitats

Les reaccions de la ira i la hostilitat, quan es mantenen en el temps i deixen de ser emocions per convertir-
se en estats d’ànim, tenen efectes molt adversos. La conducta tipus A es pot modificar per mitjà programes
de psicoteràpia ben establerts

Com influeix la personalitat en les respostes a l’estrès (Blackburn i Epel, 2017)

Hi ha trets de la personalitat que poden fer que tinguem respostes a l’estrès més grans. La genètica i les
experiències vitals han donat forma a la nostra personalitat. Aspectes de la personalitat que són avaluats:

Optimisme/Pessimisme L’optimisme és la tendència a esperar o anticipar fets i resultats positius en

comptes de negatius. Es caracteritza per un sentit d’esperança i positivitat sobre el futur. El pessimisme es
la tendència a esperar o anticipar fets i resultats negatius en comptes de positius. Es caracteritza per una
manca d’esperança i positivitat sobre el futur

Hostilitat L’hostilitat té manifestacions cognitives, emocionals i conductual. El component cognitiu es

caracteritza per actituds negatives vers els altres, plenes de cinisme i desconfiança. El component emocional
va de la irritació a la ràbia i la còlera. El component conductual és la tendència a actuar verbalment o
físicament de maneres que poden ferir als altres

Rumiament El rumiament és l’atenció en un mateix motivada per la percepció d’amenaces, pèrdues o

injustícies per al jo. És l’acte de passar una quantitat significativa de temps pensant i insistint en situacions
negatives passades de la pròpia vida i del propi rol

Responsabilitat La responsabilitat és la mesura del grau en què una persona és organitzada, la cura que
posa en certes situacions i la disciplina que tendeix a tenir

Propòsit de vida El propòsit de vida, des de l’enfocament fenomenològic de la personalitat, respon a com
som de conscients de tenir un propòsit o objectiu explícit a la nostra vida. És tenir un significat, tenir
objectius i dedicar-se a activitats que valoren o una actitud que dona sentit a la vida

Introversió/Extraversió

El cervell processa la informació sensorial i la relaciona amb les experiències prèvies per establir una
avaluació cognitiva i una resposta emocional en relació al context en que es troba. Aquesta operació és
personalitzada i per tant única. Les diferències en la personalitat així com la base biològica emetran una
resposta diversa

Els subjectes introvertits i amb un elevat neuroticisme (ansietat) estan exposats amb un major grau a
establir cognicions d’indefensió, i a activar-se amb més facilitat a nivell emocional (major activació cortical
basal. Seria diferent una introversió amb un baix neuroticisme una combinació que emetria una resposta
més serena, tranquil.la i reflexiva, i persistents en l’esforç de superació

 Introvertits emotius tendència a hiperactivar-se davant les senyals de l’ambient

Mentre que els extravertits, n’hi ha de dos tipis: 1) els que necessiten experimentar sensacions i tenir
experiències emocionals per activar-se (buscar sensacions), 2) així com els que empren estils
d’afrontament que impliquen una activació permanent (Patró A). Amb conductes manifestes de lluita
urgent contra els obstacles, ambició, competició. Ja hem comentat el paper que hi té la hostilitat com a
component tòxic per a la salut, sobretot per a les malalties cardiovasculars (Chida i Steptoe, 2009; Haukkala
et al. 2010; Boy et al. 2004)

12. Personalitat i psicopatologia

La personalitat pot tenir un paper etiològic i/o de manteniment en les psicopatologies. A més, les
connexions entre psicopatologia i personalitat poden tenir implicacions pel tractament

Models de relació entre personalitat i psicopatologia

Està força acceptat suposar que la personalitat premòrbida pot ser un factor que predisposa a la
psicopatologia. Aquest model de vulnerabilitat a més assumeix que perquè es produeixi un trastorn, es
necessita a més l’aparició d’un agent ambiental estressant

El model de patoplastia proposa que els factors de la personalitat afectant al curs i la manera de presentar-
se el trastorn. En aquest cas, no s’assumeix que tingui un paper causal en la l’origen del problema, però un
factor que faci que es mantingui i no es resolgui

El model de la cicatriu consisteix en que l’experiència freqüent dels problemes psicològics deixi petjada en
les persones i modifiqueu les formes generals de comportarse i reaccionar (hom es podria tornar més hostil,
insegur o depenent)

Per últim, es podria suposar que tant la personalitat com el trastorn siguin degudes a un procés que
comparteixen per exemple un mateix temperament. Aquest és el model de la continuïtat, que es resumeix
en que algunes característiques de la personalitat normal, son en realitat manifestacions subclíniques

Quadre resum de les possible relacions entre personalitat i psicopatologia

Característiques de la personalitat i susceptibilitat als trastorns mentals

A partir de la revisió feta per Watson, Clark i Harkness (1994) 30 s’estableixen una àmplia diversitat de
relacions entre els trets d ela personalitat i elstrastorns afectius, d’ansietat, somatomorfs i també trastorns
de la personalitat. Es pot concloure que els dos trets més importants associats significativament amb el
benestar i el malestar emocional són el neuroticisme i l’extraversió, tant en el model d’Eysenck, Costa i
McCrae com el de Cattell

Neuroticisme alt

El neuroticisme alt va associat directament amb les dificultats com els problemes somàtics i la infelicitat
(Costa i McCrae, 1991). Les puntuacions altes en neuroticisme van associades amb trastorns depressius i
ansiosos (Clark, Watson i Mineka, 1994). El neuroticisme està vinculat amb tots els trastorns de la
personalitat, excepte l’histriónic, l’antisocial i el narcisista

Baixa extraversió

La introversió accentuada va associada amb els trastorns afectius (Watson, Clark i Carey, 1988). La
extraversió va associada amb la salut i el benestar psicològics (McCrae i Costa, 1991)

No hi ha evidències de relació entre l’apertura a l’experiència i els problemes psicològics.

L’escrupolositat o el sentit de la responsabilitat s’han mostrat com un aspecte adaptatiu, així com la
amabilitat que ajuda a establir uns bon vincles interpersonals (Costa, McCrae i Dye, 1992)

Perfil de personalitat de pacients amb trastorn de ansietat generalitzada

Es troben diferencies molt significatives entre els grups en relació a les subescales de protecció, afectivitat,
concordança, trobant-se les puntuacions més altes en els pacients amb el trastorn d’ansietat generalitzada

Es posa a debat, la possibilitat de que el trastorn d’ansietat generalitzada, constitueixi un trastorn de

personalitat, caracteritzat no només per la tendència crònica a la preocupació sinó també per un estil de
relació del tipus depenent, una manera de processar la informació i una predisposició a posar en primer lloc
les necessitats dels altres. Els pacients amb TAG -podrien presentar una gran tendència a anteposar les
necessitats dels altres a les pròpies (protecció) i avaluar les situacions conformi a les seves pròpies reaccions
afectives més que a les intel·lectuals (afectivitat). L'estudi suggeriria una associació freqüent entre trets
dependents de personalitat i el TAG

Intel.ligència, envelliment i personalitat

Quins canvis es produeixen a nivell cognitiu a mesura que envellim? La personalitat té influencia en la
competència intel.lectual (Ackerman, 2018)32, destacant el tret d’obertura (curiositat per conèixer) facilita
el desenvolupament de competències intel.lectuals

Tema 10.2: la biologia es pot modificar amb l’experiència

1. Introducció

Elizabeth Blackburn Nobel de Medicina. Biòloga nuclear, va estudiar la connexió entre longevitat, les
malalties i les estructures que protegeixen els cromosomes

 La plasticitat del cervell té un potencial enorme sobre com invertir els efectes de l’estrès
 La biologia es pot modificar amb l’experiència
 La biologia no és un destí, hi ha moltes coses que podem fer per mantenir els telòmers llargs
 La negligència en la primera infància, escurça els telòmers
 L’estrès psicològic de la dona embarassada pot afectar la llargada dels telòmers del fill que espera
 La negligència parental és una condició que pot perjudicar els telòmers

Biological embedding (encastament biològic) és el nom que es dona en anglès al fet que els efectes de
l’adversitat en la infantesa deixen petjada dins del cos de l’infant

2. La biologia es pot modificar amb l’experiència

Per què la gent envelleix de manera diferent? Passem un període de salut i un altre de malaltia, per alguns
aquest darrer període es molt més llarg i amb poca qualitat de vida, malgrat la seva edat biològica no sigui
excessivament envellida. Dins les cèl·lules de tot els cos, en els cromosomes, hi trobem els telòmers, els
quals s’escurcen a mesura que envellim, i aquest mecanisme cel·lular contribueix en totes les malalties de
l’envelliment.

La salut està controlada principalment pels gens, el codi genètic determina ja abans de néixer, el risc de
patir problemes cardíaques, oncològiques i també la longevitat. D’alguna manera, els gens són el nostre
destí, però la qualitat de salut ens modela segons la manera que tinguem de viure.

 L’educació i l’aprenentatge són tant importants com la genètica: el que compta no és sols allò amb
què hem nascut, sinó els hàbits que hem adquirit. La manera com vivim pot influir en com
s’expressen els gens. Els gens carreguen la pistola i l’entorn prem el gallet

3. Els telòmers i l’enzim de la telomerasa

Els telòmers són els segments repetitius d’ADN que hi ha en els extrems dels cromosomes. Aquest ADN
genètic és el que conforma l’esquema del nostre cos, el manual d’instruccions del desenvolupament. Cada
vegada que una cèl·lula es divideix, el seu preciós ADN codificador (que constitueix els gens) es copia per
mantenir-se segur i sencer Els telòmers determinen la velocitat en que envelleixen les cèl·lules i quan
moren

Els extrems dels cromosomes es poden allargar o escurçar, i en conseqüència, l’envelliment es pot accelerar
o alentir. D’igual manera, els telòmers es poden escurçar, però també poden créixer. Hi ha una connexió
entre les nostres conductes i la dimensió i qualitat dels telòmers. És a dir, la manera com vivim pot fer
que els telòmers accelerin el procés d’envelliment cel·lular, llavors les cèl·lules deixen de dividir-se i
envelleixen abans
Què fa que les cèl·lules envelleixen abans d’hora? D’entrada, els telòmers tendeixen a escurçar-se amb
el temps. Els telòmers curts són una de les raons primàries que fan envellir les cèl·lules. Quan els telòmers
es tornen massa curts, la cèl·lula para de dividir-se

Perquè els teixits del cos es mantinguin sans, les seves cèl·lules s’han d’anar renovant. Les cèl·lules
envellides ja no responen als estressors amb normalitat, tant si l’estrès és físic com si és psicològic

 Els telòmers tendeixen a escurçar-se a mesura que ens fem grans, a mesura que les cèl·lules
experimenten més i més divisions. A mesura que els telòmers s’escurcen, la gent es posa més
malalta. Els telòmers curts s’han relacionat amb els principals malalties de l’envelliment

Telomerasa, l’enzim que reposa els telòmers

Els telòmers poden afegir ADN atraient l’enzim anomenat telomerasa, la qual crea telòmers nous que
segueixen el model de la seva pròpia seqüència bioquímica. La telomerasa fa i reposa els telòmers.
Contraresta l’escurçament afegint ADN i tornant a construir l’extrem del cromosoma (Blackburn i Epel,
2017, p. 69)

 Sense teolomerasa, les cèl·lules deixen de renovar-se, i també es debiliten els telòmers de les
cèl·lules del sistema immunitari. Els telòmers es poden recuperar gràcies a la telomerasa

Per tant és necessari promoure activitats que estimulin la telomerasa, a través d’activar un determinat estil
de vida que suposi renovació. La manera com vivim pot canviar els telòmers i la telomerasa. Les
experiències vitals, i la manera com hi responem, poden canviar la longitud dels telòmers

 Com més estrès es pateix, més curts són els telòmers i més baixos són els nivells de telomerasa
(Blackburn i Epel, 2017, p. 77)

Telòmers i estrès

Els telòmers són un índex integral de moltes influències vitals (Blackburn i Epel, 2017, p. 25). Mentre no
hi hagi un indicador biològic de l’experiència vital acumulativa, els telòmers són dels indicadors més
útils que coneixement avui dia (Blackburn i Epel, 2017, p.25)

La telomerasa és un enzim que hi ha a les cèl·lules que ajuda a mantenir en bona forma les fundes
protectores dels extrems dels cromosomes. Determinades activitats i estils de vida ens ajuden a reduir
l’estrès, i augmentar la telomerasa, l’enzim que reposa els telòmers

 Les persones que es concentren més en el que estan fent en un moment concret tenen els telòmers
més llargs. Concentrar-se resulta molt sa per a les cèl·lules del cos

Hi ha qui respon a les situacions complicades sentint-se molt amenaçat i aquesta resposta està relacionada
amb telòmers més curts. Per exemple, els infants exposats a diversos fets vitals adversos (estrès continuat)
tenen les telòmers més curts (Blackburn i Epel, 2017)

Les cèl·lules escolten els pensaments. L’estrès se’ns fica a les cèl·lules
Les persones que responen a l’estrès sentint-se molt amenaçades, tenen telòmers més curts que les que
l’encaren amb un estimulant sentiment de repte. (Blackburn i Epel, 2017, p.87). Els telòmers curts poden
precedir a la una depressió, i la depressió pot accelerar l’escurçament dels telòmers

Depressió i ansietat

La depressió i l’ansietat estan relacionades amb telòmers més curts a l’hipocamp (Blackburn i Epel, (2017,
p. 150). Com més severa i perllongada és la depressió, més curts són els telòmers. Quan la persona es cura
recupera la llargària dels telòmers. Els telòmers es poden recuperar (gràcies a la telomerasa) amb més
facilitat quan acaba un episodi d’ansietat que un de depressió. La depressió es viu en els pensaments i també
en el cos. La depressió és en part, una resposta disfuncional a l’estrès

 L’estrès greu, la depressió i l’ansietat estan relacionats amb telòmers més curts L’envelliment
cel·lular pot ser un camí que duu a la depressió

Resum

 L’estrès tòxic és l’estrès sever que dura anys, i pot fer disminuir la telomerasa i escurçar els
telòmers
 Els telòmers curts té com a conseqüència un sistema immunològic més dèbil i ens fa més
vulnerables a les infeccions
 Avaluar les situacions estressants com a repte pot ajudar a potenciar en el cos i la ment una
resiliència a l’estrès que sigui protector
 A través de les nostres accions podem evitar que els telòmers envelleixen prematurament

4. Cuidar els telòmers: pensament negatiu, pensament resilient

Certs patrons de pensament no són saludables per als telòmers. L’hostilitat cínica es relaciona amb els
telòmers més curts. El pessimisme també. La dispersió mental, el rumiament i la supressió de pensaments
també poden malmetre els telòmers

 Hostilitat cínica: Relacionada amb la síndrome de la personalitat de tipus A

 Pessimisme: Les persones més pessimistes tenen els telòmers més curts (Blackburn i Epel, 2017, p.
116) 1. Per definició, es senten més amenaçats per les situacions estressants. Són més propensos a
pensar que no ho faran bé, que no poden fer front al problema i que es cronificarà
 Dispersió mental: Pensen coses diferents a les que estan fent. Poca concentració orientada en el
present ni voler estar en un altre lloc. Aquest tipus de dispersió mental negativa és l’antítesi d’un estat
conscient. Una ment dispersa és una ment infeliç (Gilbert i Killingsworth). Es tracta de deixar de voler
que passi una altra cosa en aquest moment.
La dispersió mental negativa pot ser una font invisible de conflicte. Es tracta d’afavorir la unitasca
 Rumiament: Quedar atrapat en el rumiament et llança a pensaments cada cop més negatius i
autocrítics. Quan rumiem, de fet, som menys efectius resolent problemes i ens sentim molt pitjor. Com
més es rumia després d’un fet estressant, menys telomerasa tenim en les cèl·lules CD-8. Es tenen
telòmers més curts i s’és més propens a la ansietat i la depressió
 Supressió de pensaments: L’error irònic com més t’esforces en allunyar els pensaments, amb més
força venen a cridar l’atenció. A la ment li costa molt suprimir un pensament
 Pensament resilient: No es vol canviar els pensaments, sinó a modificar la relació que es te amb
aquests pensaments. No cal creure’s els pensaments negatius, ni que s’hi reaccioni, ni sentir-se
malament perquè han vingut al cap
 Sentit i propòsit de vida: Quan et despertes al matí amb sensació de tenir una missió és més fàcil
prendre decisions. Si es té el propòsit de vida es te una resposta a l’estrès més resilient, menys
reactivitat. Millora el sistema immunitari. Ens proporciona una actitud de tenir cura més d’un mateix,
no ens abandonen tant. Saber que el que has viscut ha significat quelcom. La sensació es d’estar
immersos en una cosa més gran que nosaltres. Aquesta actitud permet encaixar millor les
circumstancies de la vida
 5. Com influeix la personalitat en les respostes a l’estrès?

Hi ha trets de la personalitat que poden fer que tinguem respostes a l’estrès més grans. La genètica i les
experiències vitals han donat forma a la nostra personalitat

Aspectes de la personalitat que són avaluats:

Optimisme/Pessimisme L’optimisme és la tendència a esperar o anticipar fets i resultats positius en comptes

de negatius. Es caracteritza per un sentit d’esperança i positivitat sobre el futur. El pessimisme es la
tendència a esperar o anticipar fets i resultats negatius en comptes de positius. Es caracteritza per una manca
d’esperança i positivitat sobre el futur.

Hostilitat L’hostilitat té manifestacions cognitives, emocionals i conductual. El component cognitiu es

caracteritza per actituds negatives vers els altres, plenes de cinisme i desconfiança. El component emocional
va de la irritació a la ràbia i la còlera. El component conductual és la tendència a actuar verbalment o
físicament de maneres que poden ferir als altres.

Rumiament El rumiament és l’atenció en un mateix motivada per la percepció d’amenaces, pèrdues o

injustícies per al jo. És l’acte de passar una quantitat significativa de temps pensant i insistint en situacions
negatives passades de la pròpia vida i del propi rol.

Responsabilitat La responsabilitat és la mesura del grau en què una persona és organitzada, la cura que posa
en certes situacions i la disciplina que tendeix a tenir.

Propòsit de vida El propòsit de vida, des de l’enfocament fenomenològic de la personalitat, respon a com
som de conscients de tenir un propòsit o objectiu explícit a la nostra vida. És tenir un significat, tenir
objectius i dedicar-se a activitats que valoren o una actitud que dona sentit a la vida.

6. Entrenem els telòmers

Quant d’exercici fa falta

L’estrès oxidatiu s’associa amb l’envelliment. Quan fem esport amb regularitat, les cèl·lules del còrtex
suprarenal alliberen menys cortisol, la hormona de l’estrès. Amb menys cortisol ens sentim més tranquils.,
L’esport és una aposta excel·lent per mantenir biològicament jove un sistema immunitari fort

Les persones sedentàries tenen els telòmers més curts. L’activitat física neteja la cèl·lules i es menja les
molècules malmeses, i les recicla. L’entrenament físic millora l’estat d’ànim i redueix la reactivitat a
l’estrès. Protegeix als telòmers. Estudis realitzats en bessons, varen constatar que el bessó més actiu tenia
els telòmers més llargs

Telòmers cansats: de l’esgotament a la reparació a través del son

El son reparador Els telòmers necessiten dormir. L’insomni crònic s’associa amb telòmers més curts. El
son te un poder reparador. El son és una activitat més: Dormir per recordar i dormir per oblidar. Quan
dormim bé, aprenem i recordem millor. Aprenem i estabilitzem el record del que hem après. Ens refresca
emocionalment. No dormir ens fa més irritables. Cal dormir almenys una mitjana de 7 hores.

Preparar el son Preparar una estona de transició protegida. La ment no és el motor d’un cotxe. El cervell
és com un avió, cal un descens lent cap al son i aterrar tan suaument com sigui possible. Una rutina que
permeti reduir activació i una desconnexió progressiva. Les pantalles són font de llum blava que ens manté
desperts, la qual suprimeix la melatonina, l’hormona de la calma, de l’endormiscament.

 Procurar evitar les pantalles des d’una hora abans d’anar-se’n a dormir

Telòmers i pes

Menjar massa escurça els telòmers, encara que la relació no és tant forta com la de depressió i telòmers
(que és tres vegades més gran). No només importa el pes i l’IMC, sinó també la salut metabòlica, és a dir,
el múscul que tenim respecte al greix corporal, i on s’acumula el greix. La inactivitat i l’estrès s’associa
amb greix abdominal, i nivells alts de sucre a la sang

 Millorar la salut metabòlica és més important que perdre pes. El cos te un punt de referència que
defensa. En comptes de restringir calories és millor centrar-se en estar físicament actiu, i menjar
aliments nutritius. Reduir sucres, no obsessionar-se en les calories. La millora de la salut
metabòlica i mental augmenta la telomerasa

L’efecte rebot o io-io després dels règims escurça els telòmers, és un cicle entre la restricció i la indulgència.
La gent obesa segueix un patró compulsiu semblant a l’afertament. Una alimentació conscient

 Procurar menjar amb un nivell de gana de 8 així no es menja en excés. Para quan estiguis a 7 o 8
de tip ja que les senyals d’atipament biològic arriben després de 20’ d’haver menjat

Tema 11: trastorns de la personalitat

Característiques trastorns de la personalitat

Trastorn de Personalitat patró persistent, inflexible, dominant i desadaptatiu que causa malestar o
deteriorament. L’individu pateix i es veu impossibilitat de desenvolupar-se plenament però sense vincular
les seves dificultats diàries amb la seva manera de ser (rígida i inflexible). Dificultat en la modificació de
determinades creences i conductes per afrontar circumstàncies ambientals estressants on són especialment
fràgils

Les àrees on es manifesten els TP són:

 La cognició (forma de percebre i interpretar-se a si mateix, als altres i els esdeveniment)

 Afecte (rang, intensitat, labilitat i adequació de la resposta emocional)
 Control dels impulsos i la necessitat de la gratificació
 Mode de relacionar-se amb els altres

Tipus de Trastorn de Personalitat classificació dels trastorns de la personalitat

Tres grans grups de trastorns de la personalitat:

El grup C: està format pels

El grup A: engloba pacients
estranys o excèntrics, i
inclou tres trastorns:
paranoide, esquizoide i
esquizotípic
Tipus de Trastorns de Personalitat: Trets bàsics
El grup B: integra els
pacients ansiosos i
pacients teatrals, emotius o
temorosos, i engloba tres
volubles, i inclou quatre
tipus de trastorns: per
trastorns: antisocial, límit,
evitació, per dependència i
histriònic i narcisista
obsessiu-compulsiu

 Paranoide: patró de desconfiança i suspicàcia, de mode que s’interpreten les intencions dels altres
com a malèvoles
 Esquizoide: patró de distanciament de les relacions socials i una gama restringida de la expressió
emocional
 Esquizotípic: patró de malestar agut en les relacions íntimes, de distorsions cognitives o perceptives
i d’excentricitats del comportament
 Antisocial: menyspreu i violació dels drets dels altres
 Límit: patró d’inestabilitat de les relacions interpersonals, de la imatge de sí mateix i dels afectes,
amb una impulsivitat marcada
 Histriònic: patró d’emotivitat i cerca d’atenció excessius
 Narcisista: patró de grandiositat, necessitat d’admiració i falta d’empatia
 Evitatiu: patró d’inhibició social, sentiments d’inadequació i hipersensibilitat a l’avaluació negativa
 Dependent: patró de comportament de submissió i adhesió amb la necessitat excessiva de ser cuidat
 Obsessiu-compulsiu: patró de preocupació per l’ordre, el perfeccionisme i el control
Enfoc categòric vs dimensional

L’enfoc diagnòstic utilitzat en el DSM-5 representa la perspectiva categorial de que els TP son síndromes
clínics qualitativament diferents

• Crítica: no s’ajusta a la experiència del pacient, pèrdua excessiva d'informació, solapament entre
els TP, dificultat establir un punt de tall

Una alternativa és la perspectiva dimensional que considera els TP com variacions desadaptatives dels
trets de la personalitat normal situades als extrems i la seva combinació amb l’ambient

• Es busca conèixer els trets específics i la seva intensitat per ajustar la intervenció

Avaluació dels TP

Entrevistes estructurades

 SCID-II (Spitzer, Williams i Gibbon, 1989)

 IPDE (Loranger, 1995) (López-Ibor, Pérez Urdániz i Rubio, 1996)
 PID-5 (en cas de gravetat) (The Personality Inventory for DSM-5) (Krueger, Derringer, Markon,
Watson i Skodol, 2010)

Autoinformes

 MMPI-2-RF (Minessota Multiphasic Personality Inventory-2-RF)

 MCMI-III (Inventari Clínic Multiaxial de Millon)
 PAI (Morey, 1991, 2007)

Avaluació dels TP pels forenses

 PCL-R (Psychopathy Checklist-Revised, entrevista clínica)