INTRODUCCIÓ

Centralitat i complexitat del concepte d’identitat:

• La identitat, tal i com la pensem actualment, és un concepte recent.

‘Until the 1950s, or even the 1960s and 1970s, there was no discussion of sexual identity,
ethnic identity, political identity, national identity, corporate identity, brand identity,
identity crisis, or ‘losing’ or ‘finding’ one’s identity – indeed, no discussion at all of
‘identity’ in any of the ways that are so familiar to us today, and which, in our ordinary and
political discussions, we would now find it hard to do without.’ (Moran 2015: 11).

• É s un concepte que s’utilitza tant al llenguatge comú com al llenguatge acadèmic

(una categoria prà ctica i també una categoria d’anà lisi, segons Brubaker i Cooper).
EX. mobilitzacions per a esborrar les identificacions de gènere de les portes dels
lavabos -> la identitat com a termini es un concepte amb moltes critiques socials.
La identitat es com som de forma individual com grupal. A més, no es un termini
bo a utilitzar com a concepte acadèmic.

• Polisèmia del concepte. La identitat s’associa a diversos aspectes diferents que fan
referència a l’estret vincle entre individu i societat, a que un no existeix sense
l’altre. Però és un terme que s’utilitza de diferents maneres per referir-se tant a
aspectes més lligats al ser social de les persones, com a aspectes que fan referència
a grups. També abunden els usos contradictoris del concepte. -> vol dir moltes
coses. En general si volem aproximar-nos des del punt més ampli hem de fer
referencia al vincle estret entre individu i societat, no existeix un sense l’altre.

• Familiaritat i obvietat del concepte d’identitat.

Definicions/aproximacions a la identitat:

Amb les diferents definicions podem adonar-nos del problema que es pateix amb aquest
concepte.

1. Noció quotidiana d’identitat: allò que soc (individu) o que som (grup). Identitats
só n reals, naturals, genuïnes i no reflexives, és a dir, son aquelles que duem a
dintre:

- Conjunt de trets propis d’un individu o d’una col·lectivitat que els

caracteritza front als altres.

- ‘Conjunto de comprensiones (casi siempre inarticuladas) de lo que

significa ser un agente humano’ (Taylor 1996: 11).

- L’identitat és un problema sociolò gic, ens durà a examinar com es

defineixen diferentes tipus d’identitats, pel que es requeriran diferents
formes d’identitat que tenen protagonisme a la societat. Es parla per tant
d’una centralitat i complexitat del concepte d’identitat.

- Podem veure diferents tipus de perspectives: identitat social (col. lectiva) i

identitat personal (individual)
2. Hall: és necessari desconstruir la noció d’identitat perquè és un concepte que en la
seva forma original ja no és ú til o ‘prou bo per a pensar’. La identitat és ‘una idea
que no puede pensarse a la vieja usanza, pero sin la cual ciertas cuestiones clave
no pueden pensarse en absoluto.’ (2003:14 Hall: no es tracta de ‘qui som’ o ‘d’on
venim’ sinó de com ens han representat i de com ens podríem representar. Hall
tracta de reivindicar el concepte d’identitat i tractar-lo millor, aquest no pot
desaparèixer perquè no sabríem com definir-lo d’altra forma, però hi ha que
donar-li una nova definició més apropiada, una que ens representa:

– La identitat no es refereix a un nucli estable de la persona sinó al canvi.

Identitats canviants, fragmentades i mú ltiples.

– ‘Las identidades se constituyen dentro del discurso y no fuera de él’ (2003:

18).

– Hall: ‘Uso «identidad» para referirme al punto de encuentro, el punto de

sutura entre, por un lado, los discursos y prá cticas que intentan
«interpelarnos», hablarnos o ponernos en nuestro lugar como sujetos
sociales de discursos particulares y, por otro, los procesos que producen
subjetividades, que nos construyen como sujetos susceptibles de «decirse».
De tal modo, las identidades son puntos de adhesió n temporaria a las
posiciones subjetivas que nos construyen las prá cticas discursivas’ (2003:
20).

– Per molt que ens sembla que la identitat és un concepte sociolò gic central,
es necessari veure que com a termini es sociolò gic/acadèmic relativament
nou, abans dels 50 ningú parlava d’identitat. Era un concepte més
restringit.

– La identitat volia dir algo molt diferent fa anys/dècades. Abans era un

concepte més senzill.

Butler: ‘[t]here is no gender identity behind the expressions of gender; that

identity is performatively constituted by the very “expressions” that are said to
be its result’ (1999: 34). -> l’identitat no existeix, la construïm nosaltres, li
donem forma algo que sembla que expressa la identitat original.

Anderson: la nació ‘is an imagined political community - and imagined as both

inherently limited and sovereign.’ (2006: 5-6). -> la nació es com una
comunitat imaginada que té el mateix moviment, ja que, la nació no existeix de
forma natural, la construïm nosaltres en la nostra imaginació .

3. É s necessari eliminar tota noció d’identitat del discurs científic.

• ‘The main problem with the concept of identity is that identity and even identity
construction are not suitable as analytic concepts.’ (Alasuutari 2004: 123) ->
encara que ho vulguem, hi ha que eliminar tota noció d’identitat del discurs
científic. Per molt que no vulguem ser essencialistes acabem sent-ho. A més hi ha
una lluita entre aquest i el constructivisme. Es mostra com a terme essencial per a
utilitzar-lo. Es veurà la no identitat donant resposta a problemes trets per
l’identitat.
 • ‘"identity" is too ambiguous, too torn between "hard" and "soft" meanings,
essentialist connotations and constructivist qualifiers, to serve well the demands
of social analysis.’ (Brubaker i Cooper 2000: 2)

Sociologia de les identitats:

• Diverses identitats que s’interseccionen.

• Enfocament sociolò gic sobre la identitat.

• Què aporta una consideració sobre la identitat a la sociologia?

– Relació entre individu i societat

– Millor comprensió de fenò mens socials contemporanis més amplis (de la

individualització a la crisi de la democrà cia i el populisme).
 SOCIALITZACIÓ:

‘The self is something which has a development; it is not initially there, at birth, but arises
in the process of social experience and activity’

(Mead 1934: 135)

La socialització: implicacions.

• Procés mitjançant el qual ens despertem a la realitat dels altres, a la realitat

intersubjectiva, i aquesta realitat ens forma a nosaltres com a persones.

– El ser humà com a part prematur. El claustre social.

– L’individu no existeix abans de la societat (la revolució copernicana).

– La societat no està fora de l’individu sinó que forma part de la seva

persona. La societat configura als individus i és la base d’una identitat que
es percep com a coherent i estable.

– Al llarg de tota la vida...

– L’identitat no existeix quan naixem, la construim mentre creixem i fem el

procés social d’adquirir experiència i activitat.

Mead sobre la socialització:

• Fases en el procés de formació del self:

– La conversa de gestos

– Imitar o adoptar els rols del altres (play)

– Participar en jocs organitzats

– Adquirir un sentiment més ampli de comunitat, una noció de l’altre

generalitzat.

• Els altres significatius i la primera socialització .

• L’altre generalitzat i la identitat individual.

• Socialitzacions secundà ries.

• Implicacions: tot el que sentim va mitjà la socialització . Podriem pensar que el

esser humà forma part d’un part prematur. Nosaltres no podem fer res quan
naixem. Necessitem gairebé un nay per caminar (bà sic). Ho aprenem grà cies a la
societat que ens protegeix, i en particular, als familiars, amics...

El llenguatge:

• Per a Mead, la comunicació social està al centre de la nostra persona.

 • Mead s’interessa pel llenguatge no des del punt de vista dels significats que
expressa, sinó del context social més ampli de cooperació grupal a través de
senyals i gestos.

‘The internalization in our experience of the external conversations of gestures which we

carry on with other individuals in the social process is the essence of thinking; and the
gestures thus internalized are significant symbols because they have the same meanings
for all individual members of the given society or social group, i.e., they respectively
arouse the same attitudes in the individuals making them that they arouse in the
individuals responding to them.’ (1934: 47).

• El llenguatge com a relació social. Els significats no precedeixen la interacció social,

sinó que s’elaboren a través de la interacció social. El llenguatge, com el self, no és
anterior al procés social.

• En quant a la socialització diu que no hi ha individu. No existeix l’individu abans de

la societat. No pot existir un sense l’altre. L’esser humà és una entitat autò noma i
una font de saber. La socialització es un procés que forma l’estructura de
personalitat, forma la prò pia identitat individual. É s la societat la base d’aquesta
identitat que des del punt de vista és coherent i estable. fins que no hi ha
socialització completa no pot existir una identitat individual estable.

• El self com a eterna conversa entre el ‘I’ i el ‘Me’, entre un mateix i els altres. La
conversa es l’essència del pensar. En aquest sentit li mostra la identitat com un
mirall també. Es pot contestar i identificar. El self segueix unes fases per a formar-
se: primer, el llenguatge no està al principi, més bé la conversa de gestos; s’imita o
adopta rols d’altres; hi ha una participació en jocs d’organització i s’adquireix un
sentiment més ampli de comunitat, una noció de l’altre generalitzat.

• El llenguatge i la identitat: ‘A person learns a new language and, as we say, gets a

new soul. He puts himself into the attitude of those that make use of that language.
He cannot read its literature, cannot converse with those that belong to that
community, without taking on its peculiar attitudes. He becomes in that sense a
different individual. You cannot convey a language as a pure abstraction; you
inevitably in some degree convey also the life that lies behind it’ (1934: 283).

• L’interacció social es una relació social. El llenguatge es gairebé el nucli del self. Hi
ha una eterna conversa entre nosaltres i els altres.

El self/ la identitat:

• No posseïm el nostre self com una cosa que ens pertany, no és un ò rgan del nostre
cos; només tenim accés al self de manera indirecta a través dels altres, allò que
sembla nostre, però no ho és. El self essencialment és una estructura social i
sorgeix de l’experiència social. La identitat, per tant, és una construcció social:

– Si ens cansem de la societat podem aïllar-nos, però la societat no

desapareix perquè la tenim a dintre nostre. Seguim tenint aquestes
converses. No podem pensar sense ella.

– ‘The individual experiences himself as such, not directly, but only

indirectly, from the particular standpoints of other individual members of
 the same social group, or from the generalized standpoint of the social
group as a whole to which he belongs.’ (1934: 138).

– ‘The self, as that which can be an object to itself, is essentially a social

structure, and it arises in social experience.’ (1934: 140).

– Per a Mead, el self reflecteix individualment el patró sistemà tic general del
comportament social o grupal: ‘What goes to make up the organized self is
the organization of the attitudes which are common to the group. A person
is a personality because he belongs to a community, because he takes over
the institutions of that community into his own conduct. He takes its
language as a medium by which he gets his personality, and then through a
process of taking the different roles that all the others furnish he comes to
get the attitude of the members of the community. Such, in a certain sense,
is the structure of a man’s personality.’(162) -> no es l’indicat per explicar
l’estructura social, el self es una interacció social de grup, però no dona
pautes per analitzar el partó sistematitzat del grup, sembla que la societat
no canvia mai, la ment també es forma per la societat. El nostre cos tampoc
es desenvolupa fins que no té una identitat mitjançant l’experiència social,
aquesta ens determina a nosaltres.

El cos com a instància social:

• ‘The body is not a self, as such; it becomes a self only when it has developed a mind
within the context of social experience.’ (Mead 1934: 50)

• Elias, El proceso de la civilización (1939)

• Iris Marion Young, ‘Throwing Like a Girl’

 GOFFMAN I LA IDENTITAT

• No naixem en identitat, accedim a ella a través del altres.

• Com sentim els nostres cossos és una experiència purament social. É s com ens
comportem en els nostres cossos. En especial parlem d’etiquetes, sobre la forma de
moure-nos i aquelles formes de comportar-nos, de fer les coses d’una manera i no
d’altra, més que res com ho sentim.

• Parlem de formes d’actuar basant-nos en el que la societat diu que és correcte. É s a

dir, parlem d’una socialització (procés interioritzat).

Dramatúrgia social:

• Shakespeare: ‘All the world’s a stage and we are merely players’

• Goffman: ‘The world, in truth, is a wedding.’ (1969: 45) i ‘All the world is not, of
course, a stage, but the crucial ways in which it isn’t are not easy to specify.’ (1969:
78) [1956].

• Goffman pren influència de Shakespeare. Relaciona la realitat amb l’obra de teatre.

De vegades no som conscients de la realitat i actuem. Pensa que só n similars també
perquè actuem amb un guió de vegades social i s’hem de comportar al marge
d’aquest.

Enfocament heterodox de Goffman: ‘Los materiales ilustrativos que se utilizan en este

estudio pertenecen a distintas categorías: algunos provienen de autorizadas
investigaciones, en las que se formulan generalizaciones positivas acerca de regularidades
registradas en forma confiable; otros se basan en cró nicas informales escritas por
individuos pintorescos; muchos corresponden a categorías intermedias.’ (1981: 11-12).;
‘...doy por sentado que cuando un individuo se presenta ante otros tendrá muchos motivos
para tratar de controlar la impresió n que ellos reciban de la situació n. Este informe se
ocupa de algunas de las técnicas comunes empleadas por las personas para sustentar
dichas impresiones y de algunas de las contingencias comunes asociadas con el empleo de
estas técnicas. El contenido específico de cualquier actividad presentada por el individuo
participante o el rol que este desempeñ a en las actividades interdependientes de un
sistema social en marcha no se discutirá n; sólo me ocuparé de los problemas de índole
dramática del participante en cuanto hace a la presentació n de su actividad ante los otros.
Los problemas enfrentados por el arte teatral y la dirección de escena son triviales a
veces, pero bastante generales; en la vida social, parecen ocurrir en todas partes,
proporcionando una nítida dimensió n para el aná lisis socioló gico formal.’ (1981: 26-27). -
> Goffman va ser un dels best sellers sociolò gics. Era heterodox, les seues reflexions eren
purament acadèmiques, per això , no se’l prenien seriosament. A més, analitzava materials
de la vida quotidiana (actors socials). No parlava d’altres fenò mens que no fossin de llarga
durada/està ncia.

Giddens sobre Goffman i les seves malinterpretacions’:

• La seva obra com una sèrie d’observacions idiosincrà tiques sobre aspectes trivials
de la vida social  l’ordre d’interacció
 • Goffman com a espectador cínic dels costums de la societat nord-americana de
classe mitjana.

• Els actors: interprets manipuladors i egoïstes.

• Etnografia, antropologia de la cultura.

• Giddens mal interpreta a Goffman.

• Es relaciona la vida social amb l’ordre d’interacció . El que du a mal interpretacions

dels altres i a interaccions fluides (escoltem, prenem atenció ...) Parlem
d’interaccions mixtes, lo que venen a ser estigmatitzacions.

L’ordre d’interacció:

• Goffman, analista de la co-presència (el que fa la gent quan interactua amb altres.
Parlem de grups de gent, d’una interacció ).

• Atenció al cos, la seva disposició i exhibició – embodied messages – no es assoles

un accessori, és important per a la interacció .

• Segell personal i formes d’auto-expressió . Límits de la metà fora de la dramatú rgia:

en la vida social, la persona (self) és més que la sèrie de rols que interpreta.
Distà ncia de rol!! -> diu que hi ha un paper social en la realitat. La gent s’expressa
mitjançant un rol en pautes (sense guió ) que els individus interpreten, adopten... a
més d’haver una manipulació dels rols. É s diferencien entre actors i dramaturgs
socials.

• Importà ncia del temps i l’espai per a l’activitat humana (co-presència). Front i
back. No es assoles important el context, ja que, aquests dos afecten a l’activitat
social. No assoles el que veu la gent, també el que fem quan la gent no ens pot
veure.

• Els individus no só n simplement agents, han de demostrar la seva agència. Han de

demostrar que só n competents en el control de les maniobres, del cos, i en la
interpretació de les comunicacions amb els altres.

• Parlar: el mitjà bà sic de la interacció .

Estigma. Notes on the Management of Spoiled Identity (1963):

• Dramatú rgia social en el context de la desviació . Contactes mixtos: ‘Sentimos que el

individuo estigmatizado percibe cada fuente potencial de malestar originada en la
interacció n, que sabe que también nosotros lo percibimos e incluso que sabemos
que él lo sabe. Ya está n dadas, pues, las condiciones para el eterno retorno de la
consideració n mutua, que la psicología social de Mead nos enseñ a có mo iniciar,
pero no có mo terminar.’ (1970: 30). -> Es manejen els estigmes. Seguim modes. En
quant a aquestes no podem parlar de desviació social, però si de diferencia, son
aquelles persones que só n menyspreades a la societat.

• La identitat, concepte central. Identitat social: ‘informació social’ que transmeten

els individus sobre sí mateixos: ‘...es probable que al encontrarnos frente a un
extrañ o las primeras apariencias nos permitan prever en qué categoría se halla y
cuá les son sus atributos, es decir, su “identidad social” – para utilizar un término
má s adecuado que el de “status social”, ya que en él se incluyen atributos
 personales, como la “honestidad”, y atributos estructurales, como la “ocupació n”. -
> la identitat és un concepte complexe i general, bà sic per a la sociologia, però ben
format.

Apoyá ndonos en estas anticipaciones, las transformamos en expectativas

normativas, en demandas rigurosamente presentadas.’ (1970: 12)

La identitat social és la percepció nostra per als altres. Parlem d’atributs personals
i culturals (Estat i classe social), estatus social I flexibilitat per dir un mó n de coses.

• Identitat personal: el que fa a un individu ú nic; histò ria personal:

‘La identidad personal se relaciona... con el supuesto de que el individuo puede

diferenciarse de todos los demá s, y que alrededor de este medio de diferenciació n
se adhieren y entrelazan, como en los copos de azú car, los hechos sociales de una
ú nica historia continua, que se convertirá luego en la melosa sustancia a la cual
pueden adherirse aú n otros hechos biográ ficos. Lo que resulta difícil apreciar es
que la identidad personal puede desempeñ ar, y de hecho desempeñ a, un rol
estructurado, rutinario y estandarizado en la organizació n social, precisamente a
causa de su unicidad.’ (1970: 73). -> fem referència a trets que fan un individu
ú nic. L’ocupació d’un rol estandarditzat. Les estructures socials. Rols generats a la
societat.

• L’estigma és una característica negativa, una diferència, que trenca amb les
expectatives socials, desacreditant per tant a l’individu que el pateix i provocant
discriminació i rebuig social. L’estigma és una relació, no un atribut. ->
l’estigmatització es negativa perquè produeix prejudicis. -> l’estigma es una
relació , no un atribut. Tots els individus comparteixen un estigma, unes creències
sobre la identitat que nosaltres. Tenen les mateixes expectatives de societat amplia
general.

• Els individus estigmatitzats comparteixen les mateixes expectatives sobre la

identitat que els normals: ‘El individuo estigmatizado tiende a sostener las mismas
creencias sobre la identidad que nosotros; este es un hecho fundamental.’ (1970:
17).

• Seguim uns passos de socialització :

1. General (interiorització de normes i sobre qualsevol tipus d’identitat).

2. Estigma: s’adonen i trenquen amb lo general. Ells tenen estigma (orfe,
podrà fer de pare, encara que ell no en va tindre).
3. Posseís l’estigma: la societat tracta de forma diferent. Ocuparà tota la
realitat. Si u mateix no ho fa visible, no s’adonaran a nos que sigui físic i
evident.
4. Alliberament de l’estigma social: no pensarà constantment en com afectarà
als altres. Comparteixen les mateixes expectatives de la identitat que l’altra
gent de forma natural.

• L’estigma com a base per una identitat de grup. -> la identitat de grup entre els
estigmatitzats diu que tots s’han de sentir igual. No s’han de veure ni manipulats ni
controlats. É s un mó n molt reduït, un mó n format per gent que comparteix
 estigma. La cultura i la literatura es formen al voltant d’un estigma. Les polítiques
de identitat es formen a partir de les idees de Goffman.

• ‘Entre sus iguales, el individuo estigmatizado puede utilizar su desventaja como

base para organizar su vida, pero para lograrlo deberá resignarse a vivir en un
mundo incompleto.’ (1970: 32-33).

• ‘...por incultos que sean, los norteamericanos estigmatizados tienden a vivir en un

mundo definido literariamente; si no leen los libros referentes a las personas que
se encuentran en su misma situació n, por lo menos leen revistas y van al cine; y, en
caso de no poder hacerlo, escuchan, entonces, a los miembros del grupo, voceros
del problema, pertenecientes a su localidad. Así, la mayoría de los estigmatizados
tiene acceso a una versió n intelectualmente elaborada de sus puntos de vista.’
(1970: 38)

Goffman i la sociologia de les identitats:

• El self/ la identitat individual es formen a través d’un procés de comunicació social

amb els altres:

‘Una escena correctamente montada y representada conduce al auditorio a atribuir un “sí

mismo” (self) al personaje representado, pero esta atribució n – este “sí mismo” – es un
producto de la escena representada, y no una causa de ella Por lo tanto, el “sí mismo”,
como personaje representado, no es algo orgá nico que tenga una ubicació n específica y
cuyo destino fundamental sea nacer, madurar y morir; es un efecto dramá tico que surge
difusamente de la escena representada...’(1981: 269)

‘este sí mismo es necesariamente un habitante extrañ o, una voz del grupo que habla por y
mediante él.’ (1970: 146).

• La identitat no és un atribut, sinó un procés social: ‘El normal y el estigmatizado no

son personas, sino, má s bien, perspectivas. Estas se generan en situaciones sociales
durante contactos mixtos, en virtud de normas no verificadas (unrealized) que
probablemente juegan en el encuentro.’ (1970: 160).

• El control de l’estigma és una característica central de la societat, existeix sempre

que hi ha normes sobre la identitat. Coneixement similar de les normes socials per
part dels normals i els estigmatitzats. -> els que no compleixen les normes socials
só n els anomenats estigmatitzats.

• Els individus estigmatitzats sovint tenen una idea més clara i objectiva sobre la
interacció social i les seves condicions. L’individu estigmatitzat com un ‘crític de
l’escena social, un observador de les relacions humanes’

• L’estigma i l’ambivalència: ‘Pretendemos que el modo de actuar del individuo

estigmatizado nos diga que su carga no es opresiva ni que el hecho de llevarla lo
diferencia de nosotros; al mismo tiempo, debe mantenerse a una distancia tal que
nos asegure que no tenemos dificultades en confirmar esta creencia. En otras
palabras, se le recomienda que corresponda naturalmente aceptá ndose a sí mismo
y a nosotros, actitud que no fuimos los primeros en brindarle.’ (1970: 144).

• Goffman no parla de desviació , ell prefereix anomenar-ho diferència. Diferència

com a identitat on es creen tensions entre estigmatitzats i normals. Els
estigmatitzats defenen la seua interacció . Ell observa com actuen les persones
 davant aquesta tensió . -> En part, Goffman diu que els contactes mixtes creen
tensions entre estigmatitzats i normals. Els estigmatitzats defenen la seua
interacció , i aquest pensador observa com actuen les persones davant aquesta
tensió .

ELIAS Y LA IDENTITAT

Elias va ser un dels gran sociòlegs del s.XX. Es va centrar en una sociologia més
històrica, amb una visió microsociológica, amb agents i estructures socials.

Sociogènesis i psicogènesis:

‘El procés específic del “creixement” psíquic en les societats occidentals, que sol preocupar
avui als psicò legs i als pedagogs, es idèntic al procés civilitzador individual al que es veu
sotmès tot adolescent des de menut amb més o menys èxit, en les societat civilitzades, com
a conseqü ència del procés civilitzatori social al llarg dels segles. No es possible entendre la
psicogènesis dels hà bits dels adults en la societat civilitzada si es considera
independentment de la sociogènesis de la nostra “civilització ”. Segons una espècie de “llei
fundamental de la sociogènesis”, al voltant de la seua vida, el individu torna a recó rrer els
processos que han recorregut la societat al llard de la seva” (1989: 48-59) -> Per a Elias,
aquest dos conceptes só n els que més li preocupen perquè no entenem el nostre
desenvolupament individual independentment al desenvolupament de la societat. Les
societats creixen com les persones (infà ncia, adolescència...)

 Crítica a la noció́ de l’existència separada d’individu i societat que és producte de la

societat actual, caracteritzada per un alt nivell d’integració́ i d’individualització́ , les
societats modernes han de donar integració (unitat social) a la par que
individualització (Beck, diferenciació individual). Aquestes só n realitats separades.
Es mostra un individualisme metodolò gic (negar la realitat).

 Fa una crítica als filò sofs, que per aquella època parlaven d’un individualisme
contra uns vincles socials. Ells deien: “primer penso, després existís” fent
referencia al desenvolupament social i personal.

‘... en les peculiaritat de l’imatge tradicional de l’esser humà , compta el fet que els èssers
humans, considerats en si mateixos, com individus i com societats, es tracten, tant en el
llenguatge com en el pensament, com si fossin dos manifestacions amb existència
separada, de les quals, una sol considerar-se com “real” i l’altra com “irreal”, en lloc
d’entendre que son dos perspectives diferents dels mateixos essers humans.’ (1989:30)

 Critica tant la concepció del sistema social com la imatge d’una nació com la
concepció ideal d’un individu lliure i independent de tots els altres i del mó n
exterior (homo clausus): Descartes i l’homo philosophicus; invidu aïllat,
independent dels altres, amb una essència que s’amaga al seu interior i sistema
social des de la perspectiva provinciana de la situació actual de la prò pia societat,
que pressuposa l’estat nació . -> Ell defendrà una visió del nacionalisme i una
identitat nacional. Hi ha un sistema social, on els Estats nacions desenvoluparan
els termes nacionalisme metodolò gic.
El procés de civilització:
El procés de la civilització com un procés social de llarga durada que determina grans
transformacions no intencionades de les societats i de les estructures de la personalitat
dels individus (habitus). Origen de la noció de mur invisible entre jo i els altres. -> és un
procés social de llarga durada. Es refereix a una sèrie de transformacions d’estructures
socials (habitus).

“Aquesta auto experiència del aïllament propi, del mur invisible, que separe a la prò pia
interioritat de tots els homes i coses “externes”, prò pia de l’Edat moderna, adquireix la
mateixa força de convicció per una gran quantitat de persones que durant l’Edat Mitjana
posseïa l’idea del moviment del sol al voltant de la terra com centre de l’univers”
(1989:43)

Elias, dirà de la civilització que es un procés de transformació de la forma de viure dels

cossos, i donarà origen a les corts (classe noble). Tot açò suposarà una sèrie d’etiquetes. El
nucli de la civilització és la individualitat (amagat dins nostre), suposa una evolució i
creixent transformació d’u mateix. Aquesta individualitat necessitarà un autocontrol del
procés de la civilització , hi ha coses que no fem perquè per a la societat no està ben vist.
Aquesta individualitat no la podem obtenir, es part del nostre habitus.

 La societat com un entramat d’interdependències. Les interdependències socials,

el que vincula els individus els uns amb els altres, son el nucli del que anomena
composició , composició d’uns essers humans orientats recíprocament i
mú tuament dependents.

Estudi empíric de processos a llarg termini:

 Elias defèn la seua posició de canvis socials basats en la diferenciació i integritat en

l’Estat nació front la visió funcionalista.
 El procés de civilització transforma individus i societats: canvis en l’estructura de
la personalitat que só n resultat d’un canvi social més ampli que va en la direcció
d’una creixent diferenciació i integració social.
 Crítica a Parsons: ‘La descomposició d’uns fenò mens socials, que , de fet soles
poden considerar-se com alguna cosa en perpetu fixe, validant-se per a ell de
parelles de conceptes que limiten l’anà lisis de dues situacions oposades, implica un
empobriment innecessari de la percepció sociolò gica, tant per al treball teò ric com
per a l’empíric” (1989:15). No parla de transformacions.
 Critica a la noció de progrés del s.XIX.

Mètode comparatiu:

- Permet un necessari distanciament a l’investigador de les estructures socials de la

seva societat.-> nacionalisme (particularitats).
- Necessari per entendre les interconnexions que existeixen en realitats complexes i
per comprendre una unitat en la seva interrelació amb altres en una determinada
figuració .

La societat dels individus: llibre de Elias.

- Llibre basat en 3 assaigs: 1. Jo i altres (contrari a la identitat) 2. Variació de

l’anterior. 3. Identitat (central).
 - Integració de la humanitat (globalització ), a causa dels Estats nacions.
- Noves formes d’identitat i d’identificació : identificació del ser humà amb els altres,
independentment del seu estat o tribu, és a dir, de la seva identitat col·lectiva. Nou
sentit global de responsabilitat envers els altres que s’expressa en una ètica
mundial dels drets humans.

- La identitat del jo i del nosaltres. El nosaltres designa la identitat col·lectiva o de

grup, que Elias explora per mitjà del concepte de habitus: ‘cada ser humano
particular, distinto como es de todos los demá s, lleva en sí mismo una impronta
específica que comparte con otros miembros de su sociedad. Esta impronta, el
habitus (actitud social) del individuo, constituye, por así decirlo, el terreno del que
brotan los rasgos personales por los cuales un ser humano se diferencia de los
otros miembros de su sociedad.’ (1990: 210, traducció modificada). ‘... aquesta
imatge (la d’identitat dels nosaltres), que prou a sovint posseeix la forma d’un
procés més o menys prolongat, no assoles te una funció individual, també una
funció social molt important. Dona al esser humà particular un passat que va molt
més enllà del seu propi passat personal, individual i, al mateix temps, fa que alguna
cosa dels homes i dones del passat segueixi viu en els homes i dones del present’
(1990: 259). -> hi ha una identitat individual: el nom, la cara. El que ens fa
diferents de tots els altres. El ser humà depèn cada u de si mateix i no de les
relacions socials.

- L’estructura canviant de la societat condueix cada cop més cap a un predomini de

la identitat del jo sobre la identitat del nosaltres. Conseqü ències: concepció́ de
l’homo clausus, la família, la responsabilitat individual.

‘A dia d’ara l’esser humà particular depèn molt més de si en lo que fa a la forma de les
relacions que rentable i a la continuació o finalització d’aquestes. Junt amb el carà cter
menys permanent de les relaciones, el seu carà cter més intercanviable constitueix una
forma particular del habitus. Aquesta estructura de les relacions exigeix de les persones
particulars una major preocupació , formes més conscients d’autoregulació , una
disminució de la espontaneïtat en el actuar i el parlar, en lo que respecta al establiment i
maneig de les relacions’ (1990:235)

 La disminució del paper de la família es relaciona amb la preponderà ncia d’un

nivell d’integració més ampli: l’estat. L’estat com a unitat primà ria de
supervivència. Ampliació progressiva de la identitat del nosaltres de l’estat: de
l’estat absolutista a l’estat-nació́ .
 Habitus: ‘el carà cter social o la estructura social de la personalitat del individuo’
(1990: 245). Habitus nacional.

La identitat nacional:

 Interès per el procés sociogenètic de la formació de l’estat al llarg de la seva obra.

 Interès en la identitat col·lectiva, habitus o identitat del nosaltres: ‘la percepció n de
la persona como un individuo completamente independiente es falsa. Uno es
siempre, lo quiera o no, parte de un grupo. El lenguaje que uno habla es el de un
grupo; uno es responsable y se hace corresponsable de lo que el grupo hace. Por
siglos y siglos la Iglesia hizo responsables a mis ancestros judíos de que Jesú s fuera
crucificado.’ (2009: 37).
  La importà ncia dels estats-nació en la seva doble vessant d’estructura que penetra
en les estructures de la personalitat dels individus: ‘La profunda raigambre de las
diversas características nacionales y, muy ligada a esto, la conciencia de la propia
identidad del nosotros en cuanto nació n, son ejemplos que ilustran hasta qué
punto puede el habitus del individuo servir de base para el desenvolvimiento de
diferencias absolutamente personales e individuales. La individualidad del inglés,
el holandés, el sueco o el alemá n constituye en cierto modo la elaboració n personal
de un habitus comú n, o, en este caso de un habitus nacional.’ (1990: 243). En
aquest sentit, hi ha que contextualitzar un poc, els Estats van disminuir el paper de
la família, ara hi ha un Estat de Benestar on tothom pot emancipar-se de la família.
 Una part de nosaltres es torna més importat, l’habitus nacional, per això Elias li
dona tanta importà ncia al nacionalisme. Aquest habitus nacional es marca des de
dintre, marca qui som.
 L’habitus nacional no es pot fer desaparèixer en un acte de voluntat o amb mitjans
racionals, doncs és fruit d’un llarg procés d’evolució́ de grups nacionals en les
estructures de la personalitat dels seus membres individuals i té fortes cà rregues
emotives. En poques paraules, hi ha una interiorització d’estructures socials. Sense
aquest procés no s’haguessin pogut formar com a persones. Tot açò suposa el
procés de civilització . -> el llenguatge es molt important per socialitzar.
 La identitat nacional atorga a l’individu la possibilitat de supervivència més enllà̀
de la seva existència física. -> la identitat col·lectiva se retroalimenta amb la
identitat del nosaltres.

‘La força d’un habitus orientat cap el Estat particular es avui per a moltes persones tan
intens i inevitable, que l’accepten com alguna cosa propi de la natura humana, com
algo tan natural com el naixement i la mort. No es reflexiona sobre això . Aquest habitus
i els seus manaments no es tenen en compte com objecte d’estudi. Son part de la
realitat de l’existència social dels essers humans. L’idea que poden canviar es
considera ingènua, però els mandats de l’habitus son una creació humana’ (1990:264)

• Creixent identificació més enllà de les fronteres estatals: els drets humans. La
humanitat com a unitat de supervivència realista.

‘ Parlar avui de humanitat com a major unitat de supervivència es realista. Però el habitus
dels individus, la seva identificació amb grups parcials de la humanitat -Estats particulars-
segueix... molt per darrer d’aquesta realitat. I contradiccions d’aquest tipus son les
característiques estructurals més perilloses de l’etapa de transició en la que ens trobem.
No obstant, existeixen senyals inequívoques que la identificació dels essers humans més
allà de les fronteres estatals, la seua identitat com a grup amb carà cter de nosaltres en el
pla de l’humanitat, està ja en marxa. Entre aquestes senyals es compte, per exemple, el
significat que poc a poc adquireix el concepte de drets humans’ (1990: 268).

Orígens del nacionalisme:

• Identitat o solidaritat nacional relacionada amb la identitat del nosaltres de la

intel·ligència de classe mitjana. Diferents trajectò ries en estats diferents. Segle XIX
identificació́ gradual d’humanitat amb nacionalitat i creixent poder de les seccions
nacionalistes. De ‘progrés’ a ‘nació ’.
• Elias defineix el nacionalisme com el sistema de creences en que s’eleva la societat
estatal, la col·lectivitat sobirana a la que pertanyen els seus membres, a la posició́
de valor suprem al que tots els altres valors poden ser subordinats. En l’estat-nació́
burgès conviuen dos codis, que son inherentment contradictoris: un codi moral
 igualitari propi de la burgesia ascendent, el valor més alt del qual és el ser humà̀ , i
un codi d’honor nacionalista que prové́ del l’enfocament maquiavèl·lic i de
l’aristocrà cia, el valor més alt del qual és la col·lectivitat (l’estat, el país, la nació́ ) a
la que pertany l’individu.

LES POLÍTIQUES DE LA IDENTITAT: LA DIFERÈ NCIA.

Polítiques de la identitat:

 Origen. De les lluites pels drets a les lluites per l’alliberació́ . Va ser una forma
d’ampliació de les visions democrà tiques.

 Resignificació de les identitats: ‘Black is Beautiful’; ‘Sisterhood is Powerful’.

Problemes específics del grup; particularisme.
 Es vol redefinir els objectius d’una societat justa. La justícia social ja no es l’accés a
les oportunitats i coses que es consideraven desitjables, sinó́ precisament canviar
les creences sobre el que es considera desitjable.
 En 1960, hi ha una sèrie de transformacions, comencen les reivindicacions pels de
les minories (negres, dones...)
 Es busca la igualtat, però per mitjà d’un canvi d’èmfasis, de lluitar pels drets civils a
la alliberació , és a dir, alliberació de les diferents identitats. Hi ha una resinificació
de certs membres oprimits i marginats i s’ha de trencar l’estigma que oprimeix a
certs grups socials. -> No hi ha preocupació igualità ria, si no, que hi ha que centrar-
se en qü estions identitaries. La identitat d’aquests grups que reclamen drets te cert
significat negatiu. Per això hi ha una resignificació de certs membres oprimits i
marginats. Per tant, hi ha que trencar l’estigma que oprimeix a certs grups socials.
Hi ha que lluitar pels drets, volem per tots el mateix (particularisme).
 Les polítiques de la identitat só n totalment contraries al ideal marxista
(diferència), aquests fan una transcendència de classe.

Característiques comuns dels moviments:

 È mfasi en la noció́ de grup, en la solidaritat i en la identitat col·lectiva.

 Pluralisme cultural. Rebuig de l’ideal associacionista i reivindicació́ de la
diferència.
 La vinculació́ a tradicions i prà ctiques culturals específiques, el llenguatge i altres
formes i rituals, só n un aspecte crucial de l’existència.
 Hi ha una sèrie d’objectius per aconseguir una societat justa, no és busca obtenir
accés als drets universals, es volen canviar les creències del que es considera
universal, hi ha una reivindicació de la diferència.
 Per ser iguals:
1. Empatitzar: hi ha una noció de grup, una identitat col·lectiva, ha de hi haure
solidaritat.
 2. Reivindicació del pluralisme cultural: tots els grups haurien de tenir el mateix
reconeixement/drets. Hauria de ser una societat sense classes. Amb el progrés
pensaven que s’eliminarien les diferències, que hi hauria una societat més
homogènia, lo qual va ser erroni.
3. Des de la minoria, aquestes persones han creat les seues prò pies tradicions i
prà ctiques culturals (llenguatge, festivitats...)

Insistir en la igualtat perpetua l’opressió (Young), justificació teòrica d’aquest canvi.

¿Per què és necessari reivindicar la diferència?:

 Ignorar la diferència posa en desavantatge aquells grups que tenen una

experiència, cultura i capacitats diferents a les dels grups privilegiats. -> suposa
certa capacitat per definir normes.
 L’ideal d’una humanitat universal sense diferències entre grups socials permet que
els grups privilegiats ignorin la seva prò pia especificitat de grup.
 Aquesta denigració́ dels grups que es desvien d’un patró́ suposadament universal
produeix una devaluació́ interioritzada dels membres d’aquests grups. Doble
consciència. Aquestes persones volen ser com els “normals”, però els es impossible
aconseguir-ho. Aquesta doble consciencia vol reivindicar allò que ens menysprea, i
dona importà ncia a la diferència. S’ha de remarcar per destacar lo diferent. -> per
tant, veiem actes col·lectius front a lo individual. Es fa un menyspreu del que no es
pot escapar. Hi ha una assimilació dels diferents a la cultura dominant.

‘Vistes aquestes circumstà ncies, una política que defèn el valor de la diferencia de grup es
alliberadors i legitimadora. En l’acte de reclamar l’identitat que la cultura dominant els ha
ensenyat a despreciar (Cliff, 1980) i al defendre com una identitat a ser celebrada, les
persones oprimides eliminen la doble consciència. Soc exactament el que diuen que soc –
un noi jueu, una noia de color, un marica, una tortillera o una bruixa- i estic orgullosa
d’això . Ja no es te el impossible projecte d’intentar ser alguna cosa que una no es baix
circumstà ncies en les que el sol fet d’intentar-lo ens recorda qui som. Aquesta política
sosté que els grups oprimits tenen distintes cultures, experiències i perspectives sobre la
vida social amb un significat humanament positiu, algunes de les quals podran inclú s ser
superiors a la cultura i perspectives de la societat preponderant. El rebuig i desvalorització
de la nostra cultura i perspectiva no deuria ser una condició per a la plena participació en
la vida social’ (Young 2000: 270-80).

Fran Fanon: Piel negra, máscaras blancas (1952):

 É s un obra de Fran Fanon, on parla des de la seva prò pia experiència del racisme,
d’es d’una visió sociolò gica.
 Rebuig l’idea d’igualtat.
 Contrasta les polítiques de la diferencia amb les polítiques de igualtat.
 De les Antilles a Algèria. Negre i blanc en el sentit de subjecte colonitzat i
civilització́ europea.
 Viatge de descobriment de l’autoconsciència, o la identitat. Crò nica del
descobriment del racisme per part d’un subjecte colonitzat.
 É s el primer llibre que estudia la psicologia del colonialisme, com els colonitzats
interioritzen la superioritat inherent de la cultura del colonitzador i menyspreen la
seva prò pia.
  No es tracta de discurs acadèmic. Fa un descobriment de l’identitat, però no la que
ens inculca la cultura blanca.

Principals dimensions:

1. Rebuig de l’home negre com una identitat colonial racista interioritzada. El punt de
partida de Fanon és que ‘el negre no és un home’:

‘El negre és un home negre; es a dir que, grà cies a una sèrie d’aberracions afectives, s’ha
instal·lat en el centre d’un univers del que hi haurà que traure-ho. El problema es
important. Pretenem res més que alliberar l’home de color de si mateix’ (2009:42).
Exemple de les relacions entre homes negres i dones blanques, on s’expressa el desig de
‘casar-se amb la cultura blanca, amb la bellesa blanca amb la blancor blanca’: ‘De la part
més negra de la meua anima, a partir de la zona ombrejada, em puja aquest desig de ser de
colp blanc’. Però (aquest reconeixement que Hegel ha descrit), ¿Qui pot fer açò , sinó la
persona blanca? Amant-me, ella demostra que soc digne d’un amor banc. M’estimen com a
un blanc. Soc blanc. El meu amor m’obreix l’il·lustre corredor que du a la pregnà ncia total...
desposada la cultura blanca la vellesa blanca, la blancor blanca. En aquests pits blancs, que
les meues mans acaricien, faig meua la civilització i la dignitat blanca’ (2009:79)

2. Descripció́ del racisme i del complex d’inferioritat colonial interioritzat a partir de

l’experiència viscuda de l’individu que el pateix i de les seves mú ltiples
manifestacions en representacions quotidianes dels negres i els blancs. Eg. Tarzá n,
Mickey i la cultura popular. Vol alliberar-los del complexe d’inferioritat que vol fer-
los blancs. (Estigme de ser negres).

‘En les Antilles, el jove negre, que en l’escola no deixa de repetir “els nostres ancestres, els
galos”, s’identifiquen amb l’explorador, el civilitzador, el blanc que du la veritat als
salvatges, una veritat tota blanca. Hi ha identificació , es a dir, que el jove negre adopta
subjectivament una actitud de blanc... poc a poc, es veu com es forma i cristal·litza en el
jove antillà una actitud, una costum de pensar i de veure, que es essencialment blanca.
Quan en el col·legi es llegeixen histories de salvajes, en les obres blanques, es pensa
sempre en els senegalesos... però es que el antillà no es pensa com negre; es pensa com
antillà . El negre viu a Á frica. Subjectivament, intel·lectualment, el antillà es comporta com
un blanc. Però es un negre. D’açò s’adona una vegada arriba a Europa i, quan es parla de
negres, sabrà que es tracta de ell com del senegalès’ (2009:137)

‘No hi ha res a fer, soc un blanc. Inconscientment desconfia del que hi ha negre en mi, es a
dir, de la totalitat del meu ser. Soc un negre, però naturalment, no ho sé, ja que ho soc. En
casa de ma mare em canta, en francès, romanços francesos que mai tracten de negres.
Quan desobeís, quan faig massa soroll, em diuen que “no faci el negre”’ (2009:163)

3. Correspondència entre el nivell individual i subjectiu i el nivell social de relacions

objectives.
4. Fanon opera amb una definició relacional de la identitat: el negre no és negre sinó
de cara al blanc. En aquesta relació , ambdó s estan esclavitzats, el negre per la seva
inferioritat, el blanc per la seva superioritat, per haver deshumanitzat a l’altre.
Alliberar-se de la definició de negre suposa alliberar-se de la definició de blanc.
5. Fanon expressa la interiorització d’inferioritat de tota la cultura negra, per això es
rebujen a si mateixos. Hi ha un desig d’assimilació . Quan parla d’assimilació per
 als negres vol dir que s’ha de renunciar a tot allò que els representa, ja que, mai
seran acceptats com a blancs.
6. Altre aspecte important, es com descriu el racisme i la complexitat d’inferioritat
colonial interioritzada des de les seues vivendes personals. Podem utilitzar la
violència simbò lica de Bourdieu per explicar la situació .
7. Com a aspecte final, no hi ha que oblidar les condicions socials objectives. Es a dir,
l’identitat negra -interioritzada-. Aquesta es contraria a la individualitat, lo que
suposa situacions traumà tiques. Per solucionar açò i que hi hague un canvi social
s’han de buscar solucions de forma individual i en grup-

Fanon sobre la identitat:

1. Elaboració sobre el complex d’inferioritat negre d’origen colonial i especificació de

que, en aquest context, l’ú nica possibilitat per a l’home negre és voler ser blanc.
(assimilació ) -> tornar-se blanc o deixar d’existir (inferioritat negra), parlem de
tornar-se/voler ser blanc.
2. Repà s de tots aquells que han reivindicat una civilització i cultura negra original,
que apareix com una identitat cultural que després ha negat el colonialisme.
(ressignificació positiva) -> Parlem de la cultura de la magnitud, on hi ha una
negació per part del colonialisme.
3. Rebutja convertir-se en un esclau del passat en la lluita per al reconeixement d’una
civilització negra menyspreada: ‘Yo soy un hombre y puedo recuperar todo el
pasado del mundo. No soy ú nicamente responsable de la revuelta de Santo
Domingo.’ (2009:187). -> en porques paraules, parlem del reconeixement de la
civilització negra, però no assoles açò , recuperar tot el passat del mó n.

La identitat humana: ‘El negre no és. No més que el blanc’. Els dos tenen que apartar les
veus inhumanes, que van ser les dels seus respectius ancestres, amb l’idea de que nasque
una autèntica comunicació ’ (2009: 190) -> cosmopolitisme postcolonial de Fanon.

Essencialisme i identitat en les polítiques de la diferència:

L’essencialisme en les polítiques de la diferència ens mostren diferents posicionaments, hi

ha que insistir en la identitat col·lectiva. S’han de subratllar les similituds i no les
diferencies dins la gent del grup:

 Essencialisme estratègic (Spivak 1990) -> de vegades algo essencialista. Qü estiona

plantejaments de puresa teorica per condemnar certes prà ctiques com les
mutilacions genitals, no marquen la identitat.
 Relacionalitat i posicionament (Young, Hall). ‘Social groups do indeed position
individuals, but a person’s identity is her own’ (Young 2000: 99). -> defensen
l’antiessencialisme identitari. Hall intenta mostrar una identitat canviant. Diu que
no tots som iguals. Parla de relacionitat i posicionament social. Young, segueix
defenent els grups, però no defineix una identitat col.lectiva, més bé, com es
posicionen els individus en diferents llocs socials i tenen diferents drets...
 Anti-essencialisme postestructuralista (Butler). -> renuncia a tota definició
d’identitat. La identitat està assoles en els discursos.
 LES POLÍTIQUES DE LA IDENTITAT. EL RECONEIXEMENT.

Fonaments filosòfics del reconeixement:

 Taylor “The polítics of recognition”.

 La cultura com a font de la identitat, el self.
 La nostra identitat està marcada pel reconeixement o per la falta d’aquest. El
reconeixement és una necessitat humana vital.
 Quan parlem de reconeixement també ho fem de redistribució . Honneth planteja la
necessitat de ser reconegut pels altres. Ningú té accés directe a la seua identitat,
tot açò mitjançant expectatives.
 Conflicte entre el principi d’igualtat (individual) i la demanda de reconeixement
d’especificitat (grupal): igualtat de totes les cultures. -> si no reconeixem fem mal
(subjectivitat).
 Els drets humans no poden resoldre les qü estions més importants i controvertides
referides a les minories culturals.

Cultura i identitat:

 Hi ha una dignitat del grup que s’ha de defensar. Els grups minoritaris só n legítims,
per lo que, hi ha que defensar-los per conservar les seues identitats.
 Taylor manté que la supervivència cultural és un be col·lectiu legítim. -> té una
visió un poc filosò fica. Els drets humans individuals (especificitat cultural no
reconeguda) no reconeixen el principi de igualtat, lo que suposa noves
reivindicacions per demostres que totes les cultures só n iguals. L’absorció d’una
cultura afecta a la dignitat dels seus membres.
 “Cultura s’ha tornat un sinò nim ubic d’identitat, un indicador i diferenciador de
l’identitat. Obviament, la cultura sempre ha sigut un indicador de la diferencia
social. Lo que resulta nou es que els grups que actualment es constitueixen en base
a dits indicadors identitaris constitueixen en torn d’alguns indicadors identitaris
que exigeixen el reconeixement legal i la distribució dels recursos de l’Estat i dels
seus organismes per preservar i protegir les especificitats culturals. La política
identitatira involucre l’Estat en guerres culturals” (Benhabib 2006: 22).

Multiculturalisme:
  De l’assimilació al multiculturalisme.
 “We are all multiculturalist now” (Nathan Glazer, 1997)
 “In the twenty-first century, it is the presence and accommodation of Muslims that
is the main multicultural challenge” (Tariq Modood, 2013).
 Minories ètniques i minories nacionals; estat multinacionals i estats pluriètnics.

Polítiques multiculturalistes (Kymlicka):

 Fins als 60’ es defensa el dret a l’assimilació dels immigrants en la societat

receptora. Als 70’ es fa una pressió de grups immigrants (reivindicacions) contra
les polítiques assimilacionista i polítiques més tolerants (pluralistes) que volen
reconèixer la diferència cultural de la persona immigrants.
 Parlem, aleshores, d’una assimilació front a la integració (concepte clau). A més
d’haver una autocrítica i pluralització per ser menys racistes, per defendre
minories..
 Programes d’acció afirmativa per incrementar la representació dels grups
immigrants en les principals institucions educatives i econò miques.
 Reserva un cert nú mero d’escanys per als grups d’immigrants.
 Revisa el currículum escolar per donar un major reconeixement a les
contribucions histò riques i culturals dels grups immigrants.
 Adapta els calendaris laborals a les festes religioses dels grups immigrants.
 Revisa la norma d’indumentà ria per adaptar-la a la creença religiosa dels grups
immigrants.
 Programes educatius antiracistes.
 Adopten codis d’acò s laboral o escolar per prevenir afirmacions racistes (sexistes o
homò fobes) per part d’altres treballadors o estudiants.
 El requeriment de formació en diversitat cultura per la policia i els professionals
de la salut.
 L’adopció de pautes i normes sobre els estereotips ètnics en els mitjans de
comunicació .
 Aportació de fons pú blics per festivals culturals ètnics i per programes d’estudis
ètnics.
 La provisió de certs servicis per immigrants adults en el seu idioma matern.
 La provisió de programes d’educació bilingü e per als fills dels immigrants, de
forma que durant els primers anys la seua educació sigui en part en la seua llengua
materna.


Distintes formes de multiculturalisme:

 Ciutadania multicultural, multiculturalisme des de baix, organitzacions de la

societat civil (GB).
 Multiculturalisme corporatista: representació corporativa de grups convinats amb
retò rica antimulticulturalista. (França i Alemanya)
 “Reflecting the two historics modes of European secularism – moderate State
religion connexions or exclusion of religion from public life - European states are
either multiculturalising the presence of public religion or combining the
hardening of radical, exclusionary secularism with some corporatist
representation” (Modood, 2013).
Critiques 1:

 El multiculturalisme condueix al fracà s de la integració .

 La lò gica del multiculturalisme requereix acceptar prà ctiques culturals que son
incompatibles amb els valors democrà tics liberals.
 Hi ha un qü estionament sobre la finalitat del moviment, els nous grups son
inassimilables.

2. Post – multiculturalisme:

 Naturalesa canviant de la migració global: “more people are now moving from
more places, through more places, to more places” (Vertovec 2010: 86).
Superdiversitat.
 Transnacionalisme i reconeixement de la pertinència mú ltiple. Més enllà de
l’integració de la identitat ètnica.

3. Cosmopolitisme:

 El multiculturalisme demostra una concepció està tica de les cultures com entitats
tancades. “La política de l’identiat i la política de la diferencia es veuen afectades
per la paradoxa de voler preservar la puresa de lo impur, la inimitabilitat de
l’histò ric i el carà cter fonamental de lo contingent” (Benhabib, 2006:37).
 Fa una critica al nacionalisme metodolò gic (Beck). Transnacionalisme i mescla
cultural, però també doble cara de les migracions (Sayad).
 Inclusió , no integració (Young, Habermas).

Aportacions de les polítiques de la identitat:

 Han fet visible l’experiència viscuda de l’estigma (eg Fanon) i la lluita política
contra l’opressió per part de grups marginats.
 Rebuig de l’ideal assimilacionista i reivindicació del pluralisme cultural per a una
plena participació democrà tica.
 Es critica el pretès universalisme dels dominants i l’ideal de la bona societat on
s’elimina la diferència entre els grups.
 Es reivindiquen els aspectes culturals específics i es critica el paradigma
redistributiu com a insuficient.

.
 MÉS ENLLÀ DE LA IDENTITAT: LA SOCIOLOGIA I LES
POLÍTIQUES DE LA IDENTITAT.

Sociologia i polítiques de la identitat:

• Més enllà de la crítica de la identitat (Nicholson, Moran, etc.).

• La sociologia com a base teò rica i conceptual per a les teories que usen o rebutgen
una noció d’identitat.
• Brubaker i Cooper, ‘Beyond Identity’.

Contextualització sociològica de les polítiques de la identitat (Nicholson):

• Prehistò ria de les polítiques de la identitat: el sufragi universal i la primera ‘ona’ de

feminisme:
– Qü estionament del model naturalista de la identitat i model transicional de
les esferes separades.
– Primer feminisme: individualisme i defensa de la igualtat de drets i
oportunitats.

‘During much of the first half of the twentieth century, a small percentage of the female
workforce had hopes of obtaining the kinds of jobs which were gender neutral and
which also enabled any kind of economic independence. For the great majority of
women, the goals of marriage and motherhood offered a much more realistic route to
economic and psychological fulfillment than did the possibilities offered through work.
Consequently, a self-identity that emphasized female difference made more sense than
did one that minimized such differences.’ (Nicholson 2009: 151)

• Segona ‘ona’. El model individualista de la identitat femenina s’estén. Canvis en el

mó n del treball a mitjans de segle – comprensió dual de la identitat.
• Apareix un nou feminisme que emfatitza la vida privada i el que les dones tenen en
comú com a grup. Per què?

Fonaments sociològics de la noció d’identitat:

• Naturalesa intersubjectiva del self: Taylor i la política del reconeixement: ‘our

identity is partly shaped by recognition or its absence, often by the misrecognition
 of others, and so a person or group of people can suffer real damage, real
distortion, if the people or society around them mirror back to them a confining or
demeaning or contemptible picture of themselves. Nonrecognition or
misrecognition can inflict harm, can be a form of oppression, imprisoning someone
in a false, distorted, and reduced mode of being.’ (1994:25). ‘It can inflict a
grievous wound, saddling its victims with a crippling self-hatred.’ (26) . Carà cter
dialò gic del self (Mead) i de la identitat.
• Grup social/ estructura social: Young i l’individualisme de les polítiques
redistributives. Opressió i dominació estructural. Grup social: ‘a collective of
persons differentiated from at least one other group by cultural forms, practices,
or way of life.’ (1990: 43). Un grup social no es defineix principalment per una
sèrie d’atributs compartits, sinó per un sentit d’identitat (1990: 44). Els individus
no existeixen abans del grup: ‘The self is a product of social processes, not their
origin.’ (Young 1990: 45)
• De la diferència a la inclusió (Young 2000): reformulació del concepte de grup
social i desvinculació de la noció d’identitat: ‘The relation of individuals to
groups...is not one of identity. Social groups do indeed position individuals, but a
person’s identity is her own, formed in active relation to social positions, among
other things, rather than constituted by them’ (2000: 99). Noció de grup social
vinculada principalment a la d’estructura social i no a la de grup cultural.
Desigualtats estructurals.
• ‘Inclusion ought not to mean simply the formal and abstract equality of all
members of the polity as citizens. It means explicitly acknowledging social
differentiations and divisions and encouraging differently situated groups to give
voice to their needs, interests, and perspectives on the society in ways that meet
conditions of reasonableness and publicity.’ (Young, 2000: 119)
• La “inclusió del altre” indica... que els límits de la comunitat estan oberts per a tots
i precisament també per aquells que só n estranys per als altres i volen continuar
sent estranys. (Habermas, 1999:24)
• Cultura: la cultura al centre del debat sobre el reconeixement (ex. drets culturals
de les minories). Taylor parla de la supervivència cultural com un bé col·lectiu
legítim.
• “Cultura” s’ha tornat un sinò nim ubic d’identitat, un indicador i diferenciador de
l’identitat.(Benhabib 2006: 22).
• Crítiques al concepte de cultura de les polítiques identità ries:
- Insistència en el reconeixement cultural i simultani oblit de la redistribució
econò mica (Fraser).
- Noció poc sociolò gica de cultura (Benhabib). Taylor reivindica, per exemple,
‘the potential for forming and defining one’s own identity, as an individual, and
also as a culture.’ (42). S’equipara cultura a nació , a comunitat o a ‘poble’.
S’assumeix el vincle profund de les persones amb la cultura prò pia (eg
Kymlicka).

• “Deuríem considerar les cultures humanes com constants creacions, recreacions i

negociacions de fronteres imaginaries entre “nosaltres” i el/els altres. L’altre
sempre està també dins nostre i és un de nosaltres. (Benhabib, 2006:33)

Brubaker i Cooper “Beyond Identitiy”:

• É s un concepte que s’utilitza tant al llenguatge comú com al llenguatge acadèmic

(una categoria prà ctica i també una categoria d’anà lisi).
 • Ambigü itat entre essencialisme i constructivisme social.
• No permet problematitzar la relació entre individu i grup.
• No permet examinar certs aspectes de la realitat que van més enllà de la identitat.
• Versió reductora de la diversitat i heterogeneïtat social i cultural. Retrat simplista
del mó n social com un ‘multichrome mosaic of monochrome identity groups’

‘The problem with much contemporary political theory is that it is built on questionable
sociology - indeed precisely on the group-centered representation of the social world just
mentioned. We are not taking the side of "universality" against "particularity" here.
Rather, we are suggesting that the identitarian language and groupist social ontology that
informs much contemporary political theory occludes the problematic nature of
"groupness" itself and forecloses other ways of conceptualizing particular affiliations and
affinities.’ (p.31)

FRAGMENTACIÓ DE LES IDENTITATS 1.

Bauman: identitat i modernitat líquida (1996, 2009):

• La identitat com a problema en l’edat moderna, com a tasca a realitzar. -> U l’ha de
buscar, ja ve donada, marcada per les estructures socials. É s natural.
• Les posicions socials en quant a l’identitat individual, canvien, és desfan i açò
suposa un problema.
• Canvis en el ‘problema de la identitat’: del peregrí al vagabund:

– El peregrí com a constructor d’identitat i la identitat com a projecte.

– El mó n inhò spit als peregrins. Arbitrarietat i present continu. Evitar la
fixació : el flâneur, el vagabund, el turista i el jugador. -> 4 figures que
identifiquen un context social on no és possible fer un mó n on el peregrí
desaparegui. En l’actualitat, no té cap sentit

• Veiem dos tipus de modernitat. Modernitat liquida i sò lida:

– En la modernitat sò lida: veiem el problema del peregrí, es mostra com fer

el camí per arribar a un punt fixe en la construcció de l’identitat. Allà on
vaig. Es dona sentit al seu viatge. Arriba al fi que es proposa.
– En la modernitat liquida: aquest nou mó n inhò spit per aquelles persones
en projectes de futur suposen una arbitrarietat. El problema principal és
resum en: On puc anar? ¿Quan em faran fora on puc anar? Açò suposa un
problema. Té sentit per a tothom si ens centrem en una identitat perdem
oportunitats. Ha d’haver moltes opcions obertes per triar a que millor ens
vagi en el seu moment.

• Debilitament de la noció d’identitat com a ‘el mateix’ i com a ‘continuïtat’:

 ‘To the question of what the healthy state of a person should be, Erikson answered
‘what identity feels like when you become aware of the fact that you do undoubtedly
have one’: it makes itself felt ‘as a subjective sense of an invigorating sameness and
continuity’ (1974: 17-19).

Either Erikson’s opinion has aged, as opinions usually do, or the ‘identity crisis’ has
become today more than a rare condition of mental patients or a passing condition of
adolescence: that ‘sameness’ and ‘continuity’ are feelings seldom experienced
nowadays either by the young or by adults.’ (Bauman 2009: 7).

El significat de identitat ha canviat completament: de continuïtat a canvi. Per Bauman,

els canvis es fan en la societat.

Contextualització de Bauman sobre el seu text de la modernitat:

• É s poc transcendent.
• Modernitat i ambivalència. De l’intent d’eliminar l’ambivalència a la incorporació i
indiferència. Universalització de l’estranyesa.
• El turista i el vagabund: els vagabunds com els residus d’un mó n que s’ha dedicat
als serveis turístics. L’estrany contemporani.
• Per un costat veiem la modernitat sò lida front a la modernitat liquida.

– Modernitat sò lida: no accepta la ambivalència, “l’estranys”, “l’híbrid”, “el

monstre” etc. Aquelles persones que no só n acceptades socialment.
Aquesta modernitat vol eliminar-los. EX: el holocaust.
– Modernitat liquida: Actualment, no hi ha posició , davant l’ambivalència no
es vol eliminar, gairebé hi a una indiferència (no acceptació ).

• Els grups ambivalents en l’actualitat es veuen confrontats amb lo “normal”, tots

som uns estranys.
• L’actor central serà el vagabund, fent referencia a aquelles persones que no volen
deixar entrar en les nostres societats. Son els residus del mó n que s’han dedicat al
servei turístic. Per tant, veiem com la figura del turista es totalment oposada a la
del vagabund, es demostra qui pot consumir i qui no.

Sennet: flexibilitat i caràcter:

• La corrosió del carà cter. Les conseqü ències personals del treball en el nou
capitalisme (1998). -> canvi en el mó n laboral.
• Capitalisme flexible: atac a les formes burocrà tiques rígides i nou èmfasi en el risc.
La flexibilitat introdueix nous controls sobre els individus, però aquests só n
incomprensibles. -> capitalisme fordista. A més oportunitats laborals, més riscs, i
per tant, més flexibilitat laboral, sobretot en l’ajuda de la tecnologia, i per tant, més
control dels individus.
• El concepte central de Sennet es el Caràcter: els valors ètics que donem als nostres
desitjos i a la nostra relació amb els altres. Es refereix als aspectes de més llarga
durada de la nostra experiència emocional. -> carà cter com a concepte diferent a
identitat. Parlem d’una sèrie de valors orientats a la llarga durada. Permeten
construir identitats perdurables.

El nou capitalisme i la corrosió del caràcter:

 • Feines en lloc de carreres. Canvis en el significat de la paraula treball. La fi de la
llarga durada. -> per tant, contrari al sistema fordista. Les feines só n fragments de
treball.
• Lleialtat. Ja no hi ha estructures com els sindicats que protegeixin les condicions de
treball. Però també hi ha una manca de lleialtat per part dels treballadors cap a les
empreses.-> no es protegeixen les condicions laborals dels individus, no hi ha cap
acció col·lectiva, lo que suposa menys poder sindical.
• La lleialtat ara és cap a l’empresa.
• Incertesa. La inestabilitat ha esdevingut part de la prà ctica quotidiana d’un
capitalisme fort. Democratització del risc des de baix cap a dalt.
• Critica a la superficialitat. Tecnologia i indiferència. Capacitats immediates, no
experiència. Treball en equip. -> facilitat en quant a les mà quines contrari a l’ètica
protestant.
• Flexibilitat en la organització del temps (Flextime). També en els nous triomfadors
– flexibilitat i tolerà ncia de la fragmentació :

“Gates, per exemple, sembla no patir l’obsessió d’aferrar-se a les coses. Els seus productes
apareixen amb força al mercat i amb la mateixa rapidesa desapareixen; Rockefeller, en
canvi, volia posseir pous de petroli, edificis, maquinaria o carreteres i posseir tot per molt
de temps. La falta d’un aferrament vertader sembla caracteritzar l’actitud de Gates cap un
treball; parla de la necessitat de posicionar-se en una xarxa de possibilitats més que
quedar-se paralitzar en un treball donat. É s, en tots els aspectes, un competidor
inescrupulò s i les proves de la seua cobdícia son vox populi; Gates ha destinat assoles una
minú scula dada dels seus milions a la beneficència o al bé pú blic, però la disposició a
donar es posa de manifest en la seua disposició de destruir el que ha fet, segons les
exigències del moment immediat. Té, si no, la capacitat de donar, si la capacitat de
despendre. (2000:64)

La identitat il·legible?:

“¿Com pot perseguir-se objectius a llarg termini en una societat a curt termini? ¿Com
sostenir relacions socials duradores? ¿Com pot un esser humà desenvolupar un relat de la
seua identitat i historia vital en una societat composta d’episodis i fragments? Les
condicions de la nova economia s’alimenten d’una experiències que va a la deriva del
temps, d’un lloc a altre, d’un treball a altre. Si pugues establir el dilema de Ric en terminis
més amplis, diria que el capitalisme del curt termini amenaça amb corroure el seu
carà cter, en especial aquells aspectes del carà cter que uneixen als essers humans entre si i
brinden a cada un d’ells una sensació d’un jo sostenible” (Sennet, 2000).

Beck: la individualització:

“... la biografia del esser humà es deslliga dels models i de les seguretats tradicionals, dels
controls aliens i de les lleis morals generals i, de forma oberta i com a tasques, es adjudica
a la acció i a la decisió de cada individu. La proporció de possibilitats de vida per exemple
inaccessibles a les decisions disminueix, i les parts de la biografia obertes a la decisió i a la
autoconstrucció augmenten. La biografia normal es converteix en una biografia elegida...”

Aspectes de la individualització:
 • Desintegració dels modes de vida reglats, dirigits per l’Estat, o per la tradició , o per
la religió . La biografia normal esdevé la ‘biografia escollida’, la ‘biografia reflexiva’,
la biografia ‘do-it-yourself’.
• Desintegració de les identitats col·lectives (classe social, família, barri, rols de
gènere).
• La individualització genera individus desincrustats o desancorats. Disembedding o
desanclaje: ‘desenganxar’ les relacions socials dels seus contextos locals
d’interacció i reestructurar-les en intervals espacio-temporals indefinits (Giddens
1991).
• La individualització és l’altra cara de la globalització . La modernitat és
globalitzadora i individualitzadora al mateix temps.

La individualització avui:

• La individualització afecta tots els estrats socials - democratització dels processos

d’individualització :
– Millora de les condicions de vida de la majoria de la població a les societats
occidentals. Influència de l’estat del benestar a Europa – protecció bà sica
dels individus.
– Emancipació de les dones: les dones tenen un projecte individual propi.

Dimensions de la individualització:

1. Llibertat precà ria (<-> dependència, rutina)(Emancipació i anomia al mateix

temps): “la vida moderna està convertint qualsevol aspecte que es considera – la
religió , la naturalesa, la veritat, la ciència, la tecnologia, la moral, el amor i el
matrimoni- en “llibertat precà ria”. Tota metafísica i transcendència, tota necessitat
i certesa està sent substituta per l’habilitat personal.

La llibertat com a desrutinització : no hi ha rutines evidents; tot s’ha de pensar i decidir.

Biografia ‘há galo usted mismo’: ‘Pensar, calcular, planificar, ajustar, negociar, definir,
revocar (en un mundo donde todo vuelve a empezar constantemente desde el principio):
tales son los imperativos de las “libertades precarias” que se está n imponiendo a la vida
segú n avanza la modernidad.’

2. Incertesa. . Biografia de risc i fragmentació de la biografia (↔ seguretat,

continuïtat). Es busquen solucions biogrà fiques a contradiccions sistèmiques.
3. Reflexivitat. (<-> certesa). La reflexivitat és la susceptibilitat de revisar
permanentment la major part dels aspectes de l’activitat social a la llum de nova
informació o coneixements:
- Identitat com a projecte reflexiu (Giddens).
- Actitud calculadora contra les possibilitats obertes d’acció .
 FRAGMENTACIÓ DE LES IDENTITATS 2

La família posfamiliar: ens fa reflexionar sobre aspectes de la vida.

• Hi ha certa individualització , el que suposa un canvi familiar. El projecte col·lectiu

(família) perd importà ncia, i guanyen els projectes individuals.
• L’accés de les dones a l’educació superior i a faenes laborals suposa un canvi
estructural en les famílies. Es modifiquen els rols de gènere. Avui dia hi ha
projectes individuals propis, on no es depèn de ningú .
• La família com a elecció . La família normal es converteix en la família escollida.
Elecció de parella com ‘la trobada entre dos estranys’.
• Abans la família no era qü estionada, ni les relacions entre amics, ni les relacions
familiars, ni de classe etc. Ara, es pot decidir, s’amplia al mà xim la decisió d’escollir.
Parlem de la trobada entre dos estranys.
• La vida familiar com a producte de la negociació .
• La família com esforç de coordinació cada cop més gran.
• Temporalitat de la família. La família posfamiliar és una família fracturada però
també una família reconstituïda.
• En quant a les generacions, a les expectatives/vivències, só n totalment diferents.
No és el mateix el que van viure els pares fa anys als fills ara en quant al
matrimoni, faenes...
• La vida familiar és un producte de les negociacions.
• Es fa un esforç de coordinació per mantenir-se junts tenint trajectò ries individuals
diferents (renunciar a certes oportunitats per mantenir la família com projecte
col·lectiu). El capitalisme flexible fa que hi hagi un canvi constant de feina, lo que
dificulta el manteniment familiar. Augmenten els divorcis, els naixements fora del
matrimoni...
 • Quan es trenca una família es pot formar una altra fà cilment. Per tant, parlem de
família posfamiliar.

“La família nuclear, construïda al voltant de la diferenciació sexual, s’està desmembrant

amb les preguntes per l’emancipació i la igualtat davant la llei que ja no es deté
convenientment en la porta de les nostres vides privades. I es genera el caos totalment
normal i quotidià de l’amor. ¿Però , que ve després de la família, d’aquest lloc de l’amor
transformat en llar? ¡La família!. Diferent, crescuda, millor; la familiar negociada, la família
canviant, la família mú ltiple que prové del divorci, del tornar a casar-se, del nou divorci,
dels fills dels avant passats i presents familiars i dels meus” (Beck i Beck-Gernsheim).

Transformació de les migracions contemporànies:

• Globalització : constitució intercultural i interdependència global de les societats. -

> parlem d’interconnexions globals on afecta tant a lo local (constitució
intercultural de la societat, no tenim una cultura i nació homogènia) com a lo
global (interdependència de les societats, menys poder dels Estats/nació ).
• Trajectò ries més diverses i fragmentades, superdiversitat (Vertovec). -> ens
referim a noves trajectò ries migratò ries, al moviment de gent. Cada vegada hi ha
més i a molts llocs diferents (diversificació )
• Noves tecnologies de la comunicació i el transport. -> permeten tenir vincle directe
amb el país d’origen. Lo que suposen visites freqü ents també i contactes diaris.
• Capitalisme flexible. -> marcat per un mercat de treball desestanderitzat. Es
mouen per buscar feina. L’imatge tradicional del immigrant pobre canvia.

Migracions turbulentes (Papastergiadis): molt més complexes els moviments

migratoris.

• Hi ha un nombre més elevat de persones en moviment. Cada cop és mou més la

gent..
• Multiplicitat de les direccions. Patrons turbulents en lloc de trajectò ries lineals.
• La població migrants té un pes més gran, no es contemplen els migrants interns.
Aquests volen marcar dels seus pobles, però no poden fer-ho del país.
• Diversificació dels migrants.
• Formes complexes d’actuació i vinculació espacial.
• Polítiques migratò ries restrictives en un context d’ interconnectivitat global.
• Es produeix un canvi important: multiplicitat de llocs. Pull i put. Expulsar per
economia i atraure a un país. Parlem per tant de moviments finits.
• Aquestes trajectò ries lineals son contraries a les turbulències. Les turbulències no
tenen una direcció ú nica dels moviments. No es dirigeixen només a països rics. La
migració ja no és una finita lineal, hi ha més patrons rendits per oportunitats
internacionals. Ara só n recurrents, circulars...
• Hi ha una diversificació dels migrants. Cada cop més individus de diferents classes
socials emprenen projectes migratoris. Abans veiem a un home, sol, migrant. Ara,
les dones també migren.
• Veiem formes complexes d’actuació i vinculació , en aquests diversos vincles
diferents on es qü estionen les societats d’origen (es deixa arrere). “Estem casats en
diferents llocs al mateix temps” (Beck i Beck). Estem en diferents llocs al mateix
temps. É s una nova forma de vinculació espacial.
• Veiem certa facilitat per moure’ns. A més, d’existir certes polítiques restringives a
països occidentals. Parlem de cert trà fic il·legal de persones immigrants o règims
 on els drets humans d’aquests no só n respectats (Esclaus). A dia d’avui aquest
problema el veiem al primer mó n.

Identitats híbrides:

• Veiem identitats híbrides i mú ltiples, só n identitats personals de les persones

migrants.
• Els individus o grups no abandonen simplement els seus continguts o tradicions
culturals per adoptar-ne de nous (aculturació ) sinó que seleccionen activament els
elements que volen preservar de les seves cultures. -> parlariem de
multiculturalisme.
• Patrons migratoris no lineals i transnacionalisme. Globalització de la biografia i
poligà mia locativa (Beck i Beck 2002).
• Veiem certs esforçs de traducció per trobar sentit en diversos llocs.
• Cosmopolitització de la biografia (Beck 2005). Fa referència a l’experiència
individual de les persones en un espai on ja no hi ha distà ncies i on les influències
locals, nacionals i globals s’interpenetren. Espai del ‘no só lo sino también’. ->
diferenciem la vida nò mada de la realitat social cosmopolita.
• No identitat, sinó interiorització de la diferència: ‘Les diferents pretensions de
diferents identitats no determinen al individu, sinó que desencadenen un conflicte,
al veure’s obligats a franquejar ponts com art de supervivència” (Beck 2005:96).
Cosmopolització i cosmopolitisme.
• La noció d’identitats diaspò riques també es qü estiona i es fragmenta, s’hibriditza.
Vinculacions mú ltiples dels migrants, cosmopolitisme diaspò ric i sociabilitat
cosmopolita.
• Veiem interpretacions culturals i conflictes on tots estan confrontats.
• El cosmopolitisme banal és aquell que afecta a tot el mó n, per tant, la societat està
cosmopolitzada.
• Tots nosaltres ens veiem exposats. Hem de conviure amb això , per lo que,
interioritzem les diferències.
• En una societat cosmopolitzada, no es parla d’identitat, més bé de conflicte.
Conflicte provisional, que adopta diferents formes (diferents cultures en conflicte).
• “Franquejar ponts com art de supervivència” -> la traducció .
• Cosmopolització -> barreig cultural en un mateix espai. Beck, que és més
tradicional parla de cultura i individus de classe mitjana i alta, i fa referencia a un
cosmopolitisme migrant. S’adopten als nous llocs en els que viuen. Els individus
confrontats amb la seva vida quotidiana i la seva cultura.

Les famílies globals:

• É s el lloc on s’encarnen, on es manifesta en la carn de les persones i en les

relacions més íntimes, les diferències i contradiccions d’un mó n globalitzat.-> La
globalització és un factor clau. Les parelles es troben en països diferents, així que
han de prendre mesures per veure’s a la distà ncia (Skype) entre altres.
• Diferents de les famílies nacionals individualitzades i multiculturals: ‘... les famílies
globals representen una nova mescla de proximitat i distà ncia, de igualtat i
desigualtat i tendeixen a un inestable pont entre països i continents. Ho desitgen o
no els amants o els membres de la família, en l’espai interior de les seues vides es
confronten amb el mó n. L’antagonisme entre el Primer i Tercer Mó n es fa
mà ximament real, s’encarna en noms i rostres. La diversitat de llengü es, la
 diversitat de passats, la diversitat d’ordenaments polítics i jurídics entren aquí en
col·lisió ”.
• Veiem diferencies entre aquestes famílies i les famílies posfamiliars i
multiculturals. Tant en famílies nacionals com multiculturals, la distà ncia no és un
factor clau. Só n figures clau de l’estrany i la no identitat.
• Cada cop més presents: ‘La dona de Tailà ndia o el home de Togo estan asseguts en
el nostre sofà , assisteixen als aniversaris familiars, juguen al futbol amb el nostre
fill o donen de menjar al avi. Tot el mó n té una nora, un gendre, una germana o
germà , una neboda o nebot, cosí o cosina, net o neta que parla el seu idioma amb
accent estranger, que té un aspecte marcadament diferent, un nom curió s i
prà cticament impronunciable”
• No confondre amb els ‘ciutadans del mó n’.
• La identitat està en conflicte permanent. Hi ha figures clau de l’estrany i no de
l’identitat. Per una part, la identitat com nova forma d’estany a la nostra societat, i
per altra part, l’estrany com un barreig de proximitat i distà ncia (algú que està ahi,
però realment no ho està ).

Contradiccions que expressen en aquest tipus de familia:

• ‘La cara femenina de la globalització ’ i el ‘transplantament de cor global’

(Hochschild).
• Arbitrarietat de la línia divisò ria entre habitants legals i il·legals.
• La cultura o la identitat de les famílies globals.
• Les diferències culturals suposen conflictes, lo que implica un qü estionament
natural del que és creu que és una família.
• Individualització , família posfamiliar amb l’entrada de la dona al mó n laboral ->.
les dones del tercer mó n só n contractades per fer feines dins de les famílies que ja
no és fan de forma individual.
• Característiques: hi ha fills legals (nascuts en el país), però que un o dos dels seus
progenitors no ho só n.
• Es fiquen dificultats per a les adopcions internacionals.
• La família global és totalment contraria als territoris separats i homogenis.

Conclusió:

• Creixent fragmentació de les trajectò ries i identitats individuals. ‘Crisis d’identitat’.

Risc i il·legibilitat. -> Fragmentació de les identitats individuals en les societats
occidentals amb els canvis de modernitats, el capitalisme flexible, la globalització ...
dona riscs, incertesa i il·legibilitat. La família cada cop està més fragmentada. Es
posa fi a la feina de llarga durada. Tots els desenvolupaments fan que una biografia
de llarga durada sigui difícil de mantenir.
• Es fa més difícil mantenir una noció d’identitat col·lectiva i de pertinença dels
individus a determinats grups. Noves barreges de proximitat i distà ncia; conflictes
i contradiccions.
• Hi ha una crisis de identitat, els adolescents o persones en certs moments de la
seva vida fan és qü estionen les coses.
• Hi ha dificultats per mantenir una identitat col·lectiva. Sorgeixen noves barrejes de
persones. Apareix l’estrany a la nostra societat.
 IDENTITATS NACIONALS I POSTNACIONALS.

Punt de partida:

• La definició clà ssica de Benedict Anderson sobre la nació com una comunitat
imaginada: ‘it is an imagined political community - and imagined as both
inherently limited and sovereign.’ (2006: 5-6). -> parla de mó n globalitzat.
• Elias sobre l’habitus nacional i la transformació de les identitats -> fase de
transició , es pot transformar en un sentit cosmopolita, cap a nivells transnacionals:
“Molts à mbits funcionals del actual desenvolupament de la humanitat impulsada,
també en l’espai europeu, cap a la formació d’unitats d’integració supranacionals.
Però , la concepció del nosaltres, tot el habitus social dels individus, està fermament
unit per forts llaços emocionals a la identitat grupal del pla del Estat nacional... la
concepció del nosaltres i el ideal del nosaltres que es deixa en el pla nacional-
estatal i en els quals es reflecteixen guerres passades i la funció de supervivència
de la nació – ara ja prou reduïda- es resisteix al desenvolupament cap a unitats de
integració postestatals, que tenen una major possibilitat de sortir airoses de
pugnes competitives pacifiques i que també en cas de guerra representen una
unitat de supervivència més eficaç que el Estat nacional”

Democràcia nacional i postnacional:

• Kymlicka: la política democrà tica és una política en la llengua vernacla. Nació =

cultura = llengua = democrà cia. -> Kymlicka parla de poder de veto dels
Estats/nació a la Unió Europea. La política democrà tica es la política en la llengua
vernacla. Darrere de diferents pressuposicions multiculturals està la idea de la
Nació = cultura = llengua = democrà cia. -> Tot es qü estiona en la nació , a excepció
 de la llengua (poden debatre perquè parlen el mateix idioma) Demanda de
democratització de la Unió Europea.
• Habermas: importà ncia de les institucions legals en la formació de les identitats
nacionals (versus les lleialtats pre-polítiques heretades). Per tant, una identitat
supranacional dependrà de la institucionalització de procediments democrà tics
supranacionals (no del substrat d’un ‘poble europeu’). Patriotisme constitucional.
• No es necessari una població heterogènia culturalment per tenir una democrà cia,
aquesta idea, per tant, es contraria a les institucions legals que serveixen per crear
identitats nacionals.
• A la prà ctica, les concepcions es barregen. Tot i això es possibilita un pensament
supranacional. Més enllà de la nació , sorgiran elements que enfortiran la identitat
nacional. Més pes al parlament europeu, la qual cosa és necessà ria per a una
constitució europea.
• Per a aconseguir una bona democrà cia, hi ha que fer acords amb principis polítics.

Habermas: l’estat nacional europeu:

• Distingim cultura majoritari (étnica) contra cultura política (cívica).

• Distinció entre nació de ciutadans (cívica) i nació ètnica, i entre cultura política i
cultura majorità ria. La ciutadania democrà tica crea ‘solidaritat entre estranys’.
• Els règims supranacionals só n necessaris per a superar les debilitats de l’estat
nació .
• Recolza institucions supranacionals amb més poder executiu i judicial: ‘transició
de la Comunitat Europea a un estat federal democrà ticament constituït’.
• La llengua de la democrà cia. No existeix una identitat col·lectiva independent del
procés democrà tic.
• Parlem d’una ciutadania democrà tica (E/N), tot i això suposa una solidaritat entre
les parts, la cultura política comuna vincula a les persones amb l’Estat/Nació .
• Es fa una visió més amplia de la política com a instrument. Parlem d’una
intersubjectivitat de la identitat.

L’Estat/Nació presenta tres debilitats:

1. No tenen instruments per solventar riscs transnacionals (trà fic il·legal,

pandèmies…)
2. Menys poder per fer front a la globalització econò mica. Menys control del
sistema econò mic.
3. L’Estat/nació no és la instà ncia més fiable per garantir els drets individuals.

Els drets humans deurien estar vinculats als essers humans sensea tindre en compte la
seua cultura.

Creu en institucions transnacionals, el Estat està constituït per la Constitució Europea, lo

que contribueix a formar identitat europea i institucionalització .

EX: les lleis europees -> llengua comuna.

La identitat europea (Delanty): idea contraria al poble europeu.

• Delanty destaca la diferència.

• Les dimensions culturals i polítiques europees sorgeixen al s.XVII/renaixement.
• El model cultural europeu.
 • Una pluralitat d’identificacions.
• Europeïtzació de les identitats: transformació de les identitats nacionals.
• La identitat europea en el mó n. Concepte molt nou, és un projecte col·lectiu.
• Anys 90’, sorgeix la realitat de la ciutadania europea, acompanyada d’una sèrie de
coses que caracteritzen la realitat. (Passaport europeu)

Diferents punts de vista:

1. Model europeu que emergeix amb la modernitat. La qual cosa suposa un

impediment important, encara que ens falta un context. La tradicional divisió dels
països d’Europa suposen cert èxit en la creació de la mateixa després de la IIGM.
Avui dia aquest èxit és una font d’identitat europea.
2. Pluralitat d’identificacions, per sentir-se europeu ningú renuncia a la seua identitat
nacional. Es fa una recerca europea, i plans europeus, com podrien ser els
Erasmus, la ciutadania europea... Típicament en gent jove, amb molts estudis que
tenen identitats europees més fortes.
3. L’identitat europea transforma les identitats nacionals. EX: no es el mateix ser
alemany abans que ara. Aquesta identitat europea és progressiva, no existeixen
identitats que reemplacen les altres. Les dues interconnecten.

Cosmopolitisme:

‘La capacitat per al autoqü estionament i per veure el mó n de noves formes que resulta
quan pobles diversos experimenten problemes comuns’...’es refereix a transformacions de
l’autocomprensió i el autoqü estionament a la llum del encontre amb el altre’ (Delanty).

Es tracta d’una identitat cosmopolita?:

• Globalització i corrents de carà cter cosmopolita construïts al voltant de nocions

clau ex. drets humans.
• No hi ha tensió entre la identitat nacional i la identitat europea.
• Identitat no essencialista. Es refereix a la autocomprensió canviant d’individus i
grups i no a la noció d’una cultura compartida.
• El cosmopolitisme per a Delanty es basa en un autoqü estionament i
autotransformació n.
• Parlem d’identitat europea, pot ser, cosmopolita?
• Veiem 3 factors importants: 1. Context: globalització , multiculturalisme... drets
humans.... creació del concepte de identitat col·lectiva contrari al d’Estat/nació .
S’accentua la barreja cultural; 2. Idea de les diferents dimensions d’identitat
europea. Transforma la identitat nacional, no la reemplaça. Tot i això hi ha una
europeïtzació de l’identitat. 3. Contrari al essencialisme, no parlem de llengua
comú , es pot referir a autoconcepció canviant de grups.
• Tendència anticosmopolita: Europa es presenta com una fortalesa. Es mostra
solidaritat per als de dintre. Parlem de una Europa contra el mó n.

Una Europa cosmopolita (Derrida):

• El cap d’Europa: ‘Petit cap, apèndix del cos i del continent asià tic’.
• ‘Hi ha que convertir-se en guardians d’una idea d’Europa, però d’una Europa que
consisteix precisament en no tancar-se en la seva prò pia identitat i en avançar
exemplarment cap lo que no és ella, cap al altre “cap” o el “cap” del altre; inclú s, i
aquest es, pot ser, alguna cosa completament diferent, cap el altre “cap” que seria
 el més enllà d’aquesta tradició moderna: altra estructura de la vora, altra riba’
(1992: 30)
• ‘¿Quina filosofia de la traducció dominarà en Europa? En una Europa que, en avant,
deurà evitar tant les crispacions nacionalista de la diferència lingü ística com la
homogeneïtzació violenta de les llengü es a partir de la neutralitat d’un mèdium
traductor, presumptament transparent, metalingü ístic, universal.’ (1992:50)
• Vanguardia de la geografia i historia. É s una punta del continent asià tic, pensa en
Europa des del marge (Altra Europa), sense identitat.
• Derrida diu que Europa avança cap a altre cap. -> vol integrar al estrany i acceptar-
lo.
• La traducció com instrument no transparent -> tot i això hi ha una
homogeneïtzació de les llengü es.

La identitat europea qüestionada - Bréxit. Conseqüències:

• Augment de l’etno-nacionalisme i la xenofò bia.

• Descosmopolitització però , també nova defensa de la identitat europea.
• Impossible tornar a l’estat-nació de 1950.

Ciutadania cosmopolita i refugiats:

• Constitució d’una ciutadania cosmopolita a través de la ciutadania europea que és

també un model d’identitat europea.
• Només per europeus. Diferenciació molt més gran de les condicions dels no
membres.
• La crisi d’Europa amb els refugiats intensifica les paradoxes del sistema i
qü estiona el model cosmopolita europeu.

LA NO IDENTITAT: L’ESTRANY.

‘Les idees viuen en els intersticis, entre el que les coses pretenen ser i el que son.
Per sobre de la identitat i per sobre de la contradicció, la utopia seria una conjunció
de lo diferent’ (Adorno 2005: 146)

La lògica de la identitat:

• La identitat no és només un concepte, sinó una manera de pensar. La identitat

categoritza i classifica, ordena i unifica el flux de l’experiència.
• Però nega la diferència i genera dicotomia en lloc d’unitat: converteix el que és
diferent en un altre absolut.
• Elimina la contradicció . Falsa unitat entre la paraula i la cosa, entre el pensament i
el mó n.

‘La lò gica de la identitat s’aparta de la sensorial particularitat de l’experiència, amb les

seues ambigü itats i intenta generar categories estables. A partir de la lò gica de la identitat
la teoria pretén dominar tal experiència sensorial i heterogènia subsumint l’objecte
completament baix un concepte. D’aquesta manera es nega la diferencia entre el objecte i
el subjecte; s’intenta una unitat del subjecte pensant amb el objecte pensant, que el
pensament pugui conèixer, comprendre lo real. A través de la lò gica de la identitat, la
teoria intenta tenir-ho tot baix control, eliminar la incertesa i lo imprevisible,
espiritualitzar el fet físic de la immersió sensorial en un mó n que excedeix al subjecte per
eliminar la alteritat’ (Young 2000: 169-70).
 • Parlem també de la no identitat per explicar la lò gica de la identitat.
• Adorno, de la no identitat intenta armar una filosofia -> veu una part utò pica on la
lò gica de la identitat redueix el pensament. Les coses podien ser el que u volia ser
(no tot és negatiu).
• “Justícia i la política de la diferència” (Young), contraria a la idea de identitat, on
sorgeixen problemes en la seua lò gica.
• Es veu també certa centralitat en la manera de pensar, identificar, categoritzar,
marcar... reduïm les nostres categories. S’han de reduir a conceptes remarcables.
Podem distingir dos conceptes: aquells que utilitzem i aquells que el mó n descriu
(Qü estiona).
• Young, per la seua part, diu que la identitat nega la diferència. El que és diferent es
converteix en absolut. Redueix lo semblant/similar al mateix (traducció ).
• Hi ha cert pensament identitari, s’elimina la contradicció -> utopia.

L’estrany: aproximacions clàssiques:

• Simmel (1908): l’estrany com la síntesis de proximitat i llunyania. ‘el que arriba
avui i demà es queda’; una persona que ‘està , al mateix temps, prop i distant’.
Distà ncia, objectivitat i llibertat. -> Berlín és la ciutat que està canviant
constantment. L’estrany és la figura central de la modernitat, està en moviment. ->
es mostra certa síntesis entre proximitat i llunyania. Pertany a un determinat
cercle especial. La posició del qual prové que no sempre ha sigut del cercle. Té
atributs de lluny i es queda al nostre cercle. Persona propera i distant. -> La
perspectiva que es mostra es sobre els continguts que tenim a dins, i està marcada
per l’objectivitat. -> Es fa una valoració dels fets vitals, una perspectiva de visió que
li permet ser més objectiva que a algú que ha estat sempre dins del cercle.
• Schutz (1944): l’experiència quotidiana de l’estrany. Interpretació del patró
cultural del grup. Diferenciem les persones del grup contra l’estrany. En quant a les
persones del grup es mostra cert coneixement necessari per actuar clar i no lliure
de contradiccions. Els membres del grup troben coherència suficient i els donen
per bons. L’estrany, no dona aquests patrons per bons. No funciona com recepta
trobada. “El patró cultural no és un refugi, si no una aventura”. No es pot donar per
descomptat.

Universalització de l’estranyesa: el món ha anat canviant des del principi del s.XX
fins al final:

• La primera modernitat (sò lida) està plena d’estranys. Destacaven sobre els no
estranys. (Podien identificar-los). En l’actualitat no és tan senzill, no està clar el
centre especial, el mó n s’ha tornat estrany.
• Bauman: percepció de la relativitat social per part de l’estrany. Avui tots ens hem
de confrontar amb l’ambigü itat i el relativisme que abans marcaven l’experiència
social dels jueus. -> Hi ha un procés d’universalització de l’estrany on es podia
percebre la relativitat social (jueus). Tots nosaltres ens enfrontem a aquesta
relativitat. Tots podem ser estranys.
• Rumford: globalització de l’estranyesa. El mó n es torna més insegur i amenaçador.
L’estranyesa és un tipus de desorientació social com a resultat de la qual ja no
podem estar segur de què som, i també ens és difícil afirmar qui pertany al ‘nostre’
grup i qui ve de fora. -> l’Estat/Nació es veu qü estionat, per lo que volem reforçar
fronteres. El mó n es torna un lloc insegur i irreconeixible. -> Ja no es categoritza
tant fà cilment a l’estrany com algú diferent a nosaltres.
Beck: una nova definició de l’estrany:

• Beck: els estranys só n ‘veïns dels quals es diu que no son com nosaltres’: ‘Estranys
no só n els prussians de Prussia, sinó els prussians de Bavaria (o gent
originà riament de Munich que vivia a Berlín). Estranys no só n els turc de Turquia,
sinó els turcs de Berlín – Kreuzberg-. Estranys só n els turcs alemanys, nens turcs
que van nà ixer, es criaren i van anar a l’escola en Alemanya; pot ser originà riament
parlava alemanya en un dialecte de Munich, però viatge amb un passaport turc i es
senteix turista en Turquia, el seu “país natal”.’

Estranys só n els afroalemanys, que só n “alemanys” en la seva llengua, en la seva identitat,

en la seva preferència pels nadals alemanys i el seu menjar alemany. Però , en un aspecte
social molt important no só n “alemanys” – tenen la pell de color negre i son tractats i es
dirigeixen a ells com alemany mitjà que parla i tracta als negres com: “¿Tu comprens?”.
Estranys só n també els xinesos americans, orgullosos de la seva identitat ètnica, si bé
sense idea de la Xina, però que contínuament tenen que contestar en el carrer quan els
pregunten on està el restaurant xines més prò xim’ (2007:50).

• Efectes de la globalització de la biografia i de la cosmopolitització de la biografia en

les identitats. -> globalització de l’etnografia. No es vivia només a un lloc, parlem
de polígama locativa.
• No fa falta moure’ns tot el temps, tots vivim en un lloc cosmopolititzat, en un espai
cultural, barrejat, on viuen amb influències a tot arreu.
• Famílies globals (2012), inclouen distà ncies i estranys: só n famílies que estan
juntes, però que viuen en diferents continents. El seu origen es diferent.
– Barreja de proximitat i llunyania.
– Barreja d’igualtat i desigualtat.
– Les contradiccions del mó n es manifesten en l’espai interior de les seves
vides.
– No deixen una cultura per entrar en una altra.

Bauman sobre l’estrany:

• L’estrany, figura clau de l’ambivalència de la modernitat: oposició a l’ordre que

defineix la modernitat. L’híbrid, el monstre, l’etern vagabund.
• Els estranys só n inassimilables. Han de resoldre individualment una estranyesa
que és definida col.lectivament.
• ‘All societies produce strangers; but each kind of society produces its own kind of
strangers, and produces them in its own inimitable way.’ (1997: 17)
• Els estranys moderns: els intel.lectuals i els jueus.
• Modernitat líquida: s’abandona la pretensió a l’ordre. Un nou estrany: el
consumidor fracassat, ‘vagabonds are the waste of the world which has dedicated
itself to tourists’ services.’ (1997: 92). El refugiat ‘the very embodiment of human
waste’ (2007: 41).

Sennett sobre l’estranger:

• La ciutat com un assentament humà on hi conviuen els estranys. La vida pú blica a

la ciutat.
• Intent d’eliminar el contacte amb els estranys. Pseudo-experiències de la diversitat
urbana.
 • The Uses of Disorder (1970). El ‘mite de la comunitat purificada’.
• L’estranger: no es pot tancar en la pretesa puresa de la identitat. L’exiliat no hereta
cap identitat: ‘The exile is an emblematic urbanite because he or she must deal
with others who can never understand what it was like in the place abandoned.
The exile must find grounds for a common life with these others who do not, who
cannot, understand. Lacking a shared story, one therefore has to make a life on
more impersonal terms.’ (1990: 136-37).
• Assaig ‘L’estrany (2013): la figura moderna de l’estranger s’origina a mitjans del
segle XIX com una figura en patiment.
• El desplaçament i la identitat: “el que premia a qui es converteix en estranger; lo
més urgent és la necessitat de manejar creativament la prò pia condició de
desplaçar, tractar els materials d’identitat de la mateixa manera en que un artista
tracta els objectes inerts que constitueixen el tema de la seva pintura. U ha de fer-
se a si mateix”.

Conclusió:

• L’estrany com a figura de la no identitat.

• L’estrany és una figura central a les societats modernes i l’estranyesa és una
qualitat cada cop més significativa de la nostra societat.
• Com tracten les societats als seus estranys és un indicatiu del grau d’obertura o
tancament d’aquestes societats.

LA TRADUCCIÓ

Interès sociològic de la traducció:

• La majoria dels textos que llegim só n traduccions. Les traduccions arriben a un

pú blic molt més ampli que els originals.
• Les traduccions transformen significativament els originals.
• La invisibilitat de la traducció oculta allò que més interessa de la traducció : els
valors de la cultura receptora.
• La traducció i la perspectiva transnacional.

La sociologia de la traducció:

• Traducció i asimetria. Sistema mundial d’idiomes (Swaan) i sistema mundial de

traducció (Heilbron): estructura jerà rquica dominada per l’anglès. Diferents nivells
de centralitat. Relació inversa entre posició internacional d’una llengua i
percentatge de traduccions domèstiques.
• Traducció i consagració . La traducció al camp literari mundial (Casanova):
– La traducció com a instrument d’acumulació de capital. Es nacionalitzen els
grans textos universals.
– La traducció atorga reconeixement literari als escriptors de les llengü es
dominades (consagració ).

La traducció i la no identitat:
 • La traducció com una relació social; ‘La proba de lo aliè (Berman 2003): ‘...tota
cultura, encara que necessita essencialment la traducció , es rebel.la abans ella. El
propi objectiu de la traducció -establir, a nivell de lo escrit, una certa relació amb
l’altre, fecundar lo propi mitjançant la reflexió sobre lo aliè – es dona de cara
contra l’estructura etnocèntrica de tota cultura, eixa espècie de narcisisme que
empenya a tota cultura a qui vol ser un tot pur, excent de mescla alguna’ (2003:
19).
• La clau de la traducció no és la identitat, sinó la transformació . Violència de la
traducció : ‘la traducció és la substitució forçosa de les diferències lingü ístiques i
culturals del text estranger per un text que sigui intel·ligible per al lector de la
llengua traductora (Venuti 2008: 14) .
• Política de la traducció : apropar l’autor al lector o apropar el lector a l’autor
(Schleiermacher).
• Multilingü isme i traducció en un context cosmopolita. Delanty i la traducció
cultural. Beck: ‘la capacidad cosmopolita obliga a practicar el arte de traducir y
tender puentes, relativizando la propia forma de vida en el horizonte de otras
posibilidades’.
• La traducció en un espai pú blic transnacional: el idioma ‘comú n’ de esta nueva
esfera pú blica, representando una forma de universalismo prá ctico, en oposició n a
la idea del uso universal simplificado de un lenguaje compartido como el ‘inglés
internacional’ (Balibar)

Política de la traducció:

• ‘¿Qué filosofía de la traducció n dominará en Europa? En una Europa que, en

adelante, deberá evitar tanto las crispaciones nacionalistas de la diferencia
lingü ística como la homogeneizació n violenta de las lenguas a través de la
neutralidad de un médium traductor, presuntamente transparente,
metalingü ístico, universal.’ (Derrida 1992: 50)
• Hospitalitat lingü ística. Aparició de l’estranyesa en allò que ens resulta més
familiar: la llengua materna.
• Alternativa a la política de la identitat o del reconeixement. Ivekovic: ‘La idea de
‘traducir entre culturas’ como un gesto abierto relacional y recíproco de libertad
que cuestiona al ‘traductor’ y al mismo ‘original’ puede oponerse a la arrogante
idea comunitaria (…) algo limitante de un ‘diá logo entre culturas’ (…), que a
menudo se propone desde un enfoque multiculturalista benévolo.’

Un exemple: Abdelmalek Sayad

• L’experiència de la migració com ‘la traducció més literal possible’ del discurs d’un
emigrat: ‘El comentari que aquí es diu, no val per atenuar, mitjançant notes
lingü ístiques o etnogrà fiques, la opacitat del discurs autèntic, d’eixe discurs, que
mobilitza tots els recursos originals d’una cultura i d’una llengua per expressar o
explicar experiències que eixa llengua i eixa cultura ignora o rebutja. Aquesta
opacitat d’un llenguatge que no es desvela d’immediat es, sense dubte algun, la
informació més important i en tot cas, la més preuada en un moment en que hi ha
 tants portaveus ben intencionats que fiquen en boca dels emigrats el seu propi
llenguatge’ (2010: 27)
• “El nostre país és bo per a qui no aspira més que a viure (a alimentar-se) i encara a
viure” segons les condicions del país”: treballes tots els dies sense mesura, tots els
dies que Deu ha dit, traus el que necessites per viure i ú nicament vius del que has
tret. Tot lo altre està exclò s. Si te sacies amb això , tant millor; si no haurà s de ficar-
te a có rrer. ¿Com si es tractara assoles de la fam de l’estó mac? Es veritat, ningú te
fam ara; però la fam, no es assoles lo que hi ha que ficar en el estó mac, és també la
fam de l’esquena (que s’ha de vestir), dels peus (que hi ha que calcar), del malestar
de ventre (que hi ha que curar), de sostre (que hi ha que cobrir), del cap (dels nens
que es deuen escolaritzar). ¡No es assoles si te falta sal o si menges soso o si et fa
falta petroli i et dorms a obscures! Per consegü ent, no has de tenir gana de alguna
cosa o sobretot no has de necessitar diners. Pues es de diners del que tenen
necessitat tot el mó n; fins i tot en el poble, tot es compra com en la ciutat. En això
se ha convertit el poble, en “elfilaj”. (2010: 31-32).