Unitat 3. Què ens fa persones?

Qüestions essencials:
® Què és ser una persona?
® Els animals i/o les màquines poden ser persones?
® És la responsabilitat moral el que ens defineix com a persones?
Conceptes:
® Autoconsciència
® Moralitat i responsabilitat moral

Què és una ‘persona’?

Segons el la Gran Enciclopèdia Catalana una persona és un individu de l’espècie humana. La majoria
de diccionaris defineixen persona com un ésser humà. En aquesta unitat investigarem aquest concepte
Una persona és un ésser, tal com un ésser humà, que té certes capacitats o atributs que li confereixen
aquest caràcter. El terme és definit de manera diferent per diferents autors de diferents disciplines, i
per diferents cultures de diferents llocs i èpoques.
A l'antiga Roma, la paraula «persona» (llatí) o «prosopon»
(πρόσωπον, grec) originalment es referia a les màscares que
duien els actors a l'escena. Les diferents màscares representaven
les diverses «personae» de l'obra escènica.
És important definir què ens fa persones perquè ser persones
sol implicar tenir certs drets. Un cop acceptem que un ésser és
‘persona’ automàticament li concedim certa dignitat, respecte i
drets bàsics, com respectar la vida. Com a conseqüència dels
drets que atorguem al ser persona alguns grups organitzen
campanyes per a aconseguir que certs éssers siguin persones i
així puguin canviar el seu estatus social i jurídic. (Per exemple els
moviments pro-vida, que demanen que els embrions siguin reconeguts com a persones, o els
moviments que defensen l’eutanàsia. Una persona en estat vegetatiu és encara una persona? Alguns
éssers no-humans també han estat inclosos en aquest debat, com els grups que lluiten per a que els
grans primats siguin inclosos en la definició de persona).

1
 Conceptes filosòfics: condició necessària i condició suficient
Una condició suficient és una característica que és prou per a fer que una cosa (A) pertanyi a una
categoria (B). Per exemple: ser una dona és una condició suficient per ser un ésser humà. Atenció,
aquesta condició només funciona en una direcció. Així, ser dona és una condició suficient per ser
un ésser humà, però ser un ésser humà no és una condició suficient per ser una dona.
Una condició necessària és una característica que és absolutament imprescindible per a que una cosa
(A) pertanyi a una categoria (B). Per exemple: ser home és una condició necessària per ser monjo.
És a dir, que només pots ser un monjo si ets un home. Però ser home no és una condició suficient
per ser monjo.
De vegades, una característica pot ser necessària i suficient alhora. És a dir, que la suficiència i la
necessitat no són condicions mútuament excloents. Per exemple: tenir un fill és condició necessària
i suficient per ser pare.
Aq
uestes eines ens seran útils per parlar de les característiques que configuren una persona. Per
exemple com n’és d’important la raó alhora de definir qui és o no és una persona. La capacitat de
raonar és una condició necessària per a ser persona? Tots els éssers racionals són persones? La
capacitat de raonar és una condició necessària per a ser persona? Tot ésser necessita ser racional per
a poder ser anomenat persona?

Consciència i autoconsciència
Una de les característiques que més sovint se citen com a
condició de ser persona és la consciència.
La consciència existeix però es resisteix a ser definida. El tema
és complex i comporta incomptables qüestions filosòfiques.
Intentarem fer-ho senzill: la consciència és un estat de vigília
(estar despert) en el que un ésser és conscient en sentit clínic,
del seu entorn immediat i és capaç de reconèixer-lo i de
respondre-hi, al menys mentalment1.
Una altra definició de consciència és la que aporta el filòsof Tomas Nagel per a qui la consciència “is
what it is like, or what it feels like, to be oneself and to perceive the world as oneself”2 En aquesta
definició Nagel hi inclou els animals en tant que poden tenir experiències del món d’una manera que
també els fa únics. Aquesta definició emfatitza la subjectivitat i ens ve a dir que la consciència com a
experiència o vivència individual, no podrà ser mai compartida.

1
PHILOSOPHY: BEING HUMAN. Oxford IB Diploma Programme. Pag. 77
2
Ibidem

2
(Experiència d’un estudiant de l’ESMUC http://www.esmuc.cat/index.php/Esmuc-
digital/Revistes/Numero-45-febrer-2016/Article/(month)/7/(year)/2017#1)

L’experiència conscient és un fenomen àmpliament estès. Es dóna a molts nivells de la vida

animal, encara que no podem estar segurs de la seva presència en els organismes més simples
i és molt difícil dir en general què és el que ens proporciona evidència de la seva existència.
(Alguns extremistes estan disposats a negar-la fins i tot en els mamífers diferents dels humans).
Sens dubte es dóna sota incomptables formes totalment inimaginables per a nosaltres, a
d’altres planetes, a d’altres sistemes solars arreu de l’univers; però independentment de com
pugui canviar la seva forma, el fet que un organisme tingui alguna mena d’experiència
conscient significa bàsicament que hi ha alguna cosa com la qual s’és quan s’és aquest
organisme. Poden haver-hi altres conseqüències pel que fa a la forma de l’experiència; fins i
tot poden haver-hi (encara que ho dubto) conseqüències pel que fa a la conducta de
l’organisme. Però, fonamentalment, un organisme té estats mentals conscients si i només si hi
ha alguna cosa com la qual s’és quan s’és aquest organisme —alguna cosa com la qual
consisteix ser per a l’organisme.
Això últim ho podem anomenar el caràcter subjectiu de l’experiència.

THOMAS NAGEL. Com és quan s’és un rat penat?

Vigília, sensibilitat i capacitat de resposta serien doncs les tres característiques principals de la
consciència. D’acord amb aquesta definició bàsica molts éssers vivents podrien ser considerats
conscients. Mamífers? Plantes? Organismes simples? En aquest punt és on la proposta de Nagel ens
pot ser útil ja que introdueix la subjectivitat com a element clau de la definició. Nagel centra totes les
característiques en el subjecte. La consciència és allò que està al centre de totes les experiències que te
(sent) un subjecte. Això vol dir que enlloc de preguntar-nos que qualifiquem com a vigília o sensibilitat
segons si som humans o animals o objectes inanimats, ens centrem en si el subjecte és capaç
d’experimentar (o de sentir) el món d’una forma específica i única.
Com a filòsofs encara ara ens hem de preguntar quin tipus d’éssers exclou aquesta definició. Per
exemple, és difícil imaginar que les màquines tinguin una manera pròpia de percebre el món. Tot i que
algunes màquines podem considerar que estan ‘despertes’ i que poden reaccionar o respondre al món
que les envolta quan ens preguntem ‘com seria ser un ordinador?’ ens en adonem que les màquines
no en són de conscients, al menys avui en dia.
El cas dels animals és més problemàtic. Ens és difícil de saber què senten els insectes, per exemple.

És la consciència una condició per ser persona?

És una condició necessària? És a dir, pot algú o alguna cosa ser persona si no té consciència? Això
exclouria els objectes inanimats com ordinadors i robots, encara que siguin intel·ligents. Però també

3
exclouria els pacients en coma, sobretot si han perdut tota capacitat de tenir sensacions o experiències
del que els envolta.
L’estat de coma clínic és molt rellevant per a aquesta qüestió. Per intentar clarificar-ho anem a
considerar dos estats que són molt similars al coma: la mort i el son. En el cas de la mort és obvi que
el cadàver ha deixat de tenir consciència i, per tant, ha deixat de ser persona. Tot i això, algunes
religions ens instrueixen en el respecte al cos mort tot i que els seus fidels no argumentarien que aquell
cos te drets legals, per exemple. En el cas del son no tindria gaire sentit argumentar que deixem de ser
persones quan estem dormint tot i que estem en un estat d’inconsciència, allò que ‘ens fa ser nosaltres’
(la vigília, la sensació...) està temporalment suspès. Així, perquè ens considerem igual persones quan
dormim? Probablement perquè sabem que la pèrdua de consciència és temporal, els dorments són
potencialment conscients. I aquest és, segurament, l’argument que ens fa pensar que amb l’estat del
coma passa el mateix, que potser algun dia es desperten...
Només quan els metges ens diuen que no hi ha activitat cerebral i que tornar a la vida és impossible
deixem de ser ‘persona’ i acceptem la mort. Aquest exemple ens pot ajudar a millorar la definició: la
consciència, o el potencial retorn a la consciència, és probablement una condició necessària per a ser
persona. Amb aquesta millora de la definició sembla que ja queden poques raons per dir que allò
inconscient pot ser qualificat com una persona.
Tot i això, sempre hi pot haver visions alternatives, com pensar que la consciència és una il·lusió i que,
en conseqüència no és important, o altres visions que ens pot proporcionar la ciència ficció.

Enllaç TdC:
És evident que aquest tema enllaça directament amb qüestions de Teoria del Coneixement. El
‘potencial retorn de la consciència’ pot ser problemàtic. La paraula ‘retorn’ és la clau perquè
implica assumir que la consciència hi va ser i que podria tornar, com quan estem dormint. També
hi ha qui pensa que ‘ser persona’ hauria d’incloure éssers que podrien arribar a tenir consciència,
com els embrions, des del mateix moment de la seva concepció (tenen una consciència en
potència). Acceptar aquest punt implicaria admetre que els embrions tenen drets des de la seva
concepció, i això podria fer pensar que un avortament és un assassinat, ja que s’elimina una
persona.
Hi ha molts arguments en contra d’aquesta postura. En podeu pensar uns quants.
Podeu ampliar la informació en aquesta pàgina https://iep.utm.edu/consciou/#H6

L’autoconsciència
El fenomen específicament humà de l’autoconsciència consisteix a ser conscients de la nostra
consciència o, dit d’una altra manera, a ser conscients del que pensem. L’autoconsciència és allò que ens
diferencia de la resta dels animals i fa possible que, no sols interactuem amb el nostre entorn en ser

4
conscients d’ell (com farien la resta de les espècies), sinó que pensem els nostres continguts de
consciència (les nostres percepcions) i, aleshores, que siguem capaços d’elaborar coneixement a partir
d’ells.
Ara bé, l’autoconsciència permet un altra cosa encara més important: ens permet ser conscients de
què pensem, és a dir, ens descobreix a nosaltres mateixos com una realitat que pensa i, per tant, com
a éssers singulars enmig del món (com una realitat singular, concreta, diferenciada de tot el que ens
envolta: de totes les coses -objectes- i de tots els altres –subjectes).
Ser autoconscient significa que tenim consciència de nosaltres mateixos. La conseqüència immediata
d’això és que descobrim que tenim una responsabilitat fonamental: aquella que tenim cap a nosaltres
mateixos. Som un ésser particular, una vida concreta, i ens hem de fer càrrec d’aquesta vida, la qual
cosa significa que hem d’assumir el repte de viure-la amb sentit, és a dir, de portar-la en una direcció
encertada (això justament és el que significa “tenir vida amb sentit“), encaminar-la, per tant, cap a
un objectiu valuós, cosa que es pot expressar dient que, per tenir una vida amb sentit cal que aquesta
estigui dirigida pels valors (per allò valuós).
En definitiva, la responsabilitat primera i més important amb la qual s’enfronta la nostra existència
d’éssers autoconscients és la responsabilitat que descobrim que tenim amb nosaltres mateixos pel
simple fet d’existir. Assumir aquesta responsabilitat implica respondre’s la pregunta “què he de fer?”,
que puc reformular, d’acord amb el que hem dit, com la pregunta sobre quins són els valors que han
de presidir la meua existència (i és que sols en base a ells descobrirem com és una vida valuosa i, per
tant, amb sentit). Aquesta pregunta és, precisament la qüestió que aborda la reflexió ètica. Tota teoria
ètica, per tant, serà un assaig de resposta a la qüestió crucial amb la qual ens enfrontem: viure una vida
amb sentit, convertir la nostra vida, que comença trobant-nos existint (llençats a l’existència) i es clou
amb una mort de la qual som conscients (perquè l’ésser humà és l’únic ésser que sap que ha de morir),
en una relat que, entre plantejament i desenllaç transcorre per un nus que pagui la pena i del qual no ens
penedim. Respondrem adequadament a la qüestió central de l’ètica quan identifiquem quins són els
valors veritables, és a dir, els valors que facin que la nostra vida sigui veritablement valuosa, i, per tant,
una vida que paga autènticament la pena de ser viscuda: una vida autèntica.3

Moralitat i responsabilitat moral

Un altre dels criteris que se citen sovint com a condició per a ser persona és la moralitat i la
responsabilitat moral, aquestes dues nocions enllacen també amb les de llibertat d’acció i llibertat de
pensament.
La moral fa referència a les creences sobre el que està be i el que està malament. Un ésser moral
formula judicis morals i te valors, i és capaç d’aplicar-los a la vida real per tal de determinar quan una
conducta és moralment correcta.

3
Text extret de https://stoacatalana.wordpress.com/2018/08/26/lautoconsciencia/

5
La responsabilitat moral és la qualitat de ser algú capaç de decidir què està be i què està malament i
d’actuar-ne en concordança. Un agent moral responsable pren decisions conscients i actua d’una
manera o d’una altra tot comprenent la implicació moral de les seves accions. La responsabilitat moral
inclou la consciència, l’autoconsciència i la llibertat d’acció. Sense aquesta llibertat (de pensament i
d’acció), no hi hauria responsabilitat moral. Com més llibertat, més responsabilitat moral.
Tenir responsabilitat moral pressuposa entendre la moral. La responsabilitat moral es va adquirint al
llarg de la vida, així, un nen petit no n’és de responsable, però aprendrà a ser-ne.
Però d’on prové la moral? Els animals són morals? Les teories més comuns són:

La moral prové de Déu Si Déu va fer els éssers humans diferents dels animals i ens va
dotar de normes morals només als humans, els animals no es
poden considerar agents morals (serien amorals). Les decisions
i les accions que emprenen els animals no serien mai morals.
La moral és una invenció Els animals no raonen ni entenen les normes morals humanes
humana igual que els humans no seguim les normes morals d’altres
espècies. Els animals que viuen en contacte estret amb els
humans poden seguir algunes normes i, fins i tot, entendre-les.
Això fa que semblen criatures morals.
La moral és el resultat de Els animals més semblants als humans (els primats superiors o
l’evolució simis) o que tenen habilitats cognitives superiors (elefants,
dofins...) posseeixen formes molt bàsiques de moralitat. Poden
mostrar empatia o culpa, emocions molt relacionades amb la
moralitat. En agunes espècies s’observen diferents graus de
moralitat (com en el nens), això implica que els humans no som
els únics que hem arribat a ser agents morals.
La moral prové de la natura Si la moralitat prové de seguir les lleis naturals no hi ha cap raó
per pensar que som els únics que podem observar aquestes lleis.
De fet, els humans ens hem allunyat tant de la natura que seria
possible argumentar que alguns animals són més propers a les
lleis naturals.

La relació de la moralitat amb els robots és semblant: si la moral és exclusivament humana no hi haurà
mai màquines que puguin tenir consciència moral ni, per tant, responsabilitat moral. Si la moral no és
exclusiva dels humans, llavors algunes màquines podrien arribar a desenvolupar responsabilitat moral.

6
• Segons el que hem après. Argumenta:
- La responsabilitat moral pot ser una condició necessària per a ser persona? Què implicaria
aquesta condició? (per exemple, qui o què en seria exclòs? Serien problemàtiques aquestes
exclusions?)
- La responsabilitat moral pot ser una condició suficient per a ser persona? Quines serien
les implicacions?
- És injust per als joves afirmar que només aquells que tenen plena responsabilitat moral
poden ser persones?

Una vida autèntica

La responsabilitat moral implica també el concepte de legalitat. Els filòsofs existencialistes per
exemple usen el terme responsabilitat per
significar el deure que comporta l’exercici de
la llibertat, per donar sentit a la pròpia vida i
viure una vida autèntica. L’existencialisme
creu que els éssers humans som
essencialment lliures, que podem determinar
el sentit de la nostra vida i decidir què v olem
ser, quin tipus de vida volem portar.
Acceptar aquesta llibertat absoluta i
l’enorme responsabilitat que comporta és
viure una vida autèntica.
D’altra banda, hi ha molta gent que viu la vida sense voler pensar-la, sense voler acceptar la seva
responsabilitat de donar sentit a la pròpia vida. Es conformen en viure una rutina confortable
sense pensar en la importància de les seves decisions i de les seves accions. Les persones vivim en
societat i aquesta ens pressiona per conformar-nos i ser ‘normals’. Segons S. Kierkegaard (1813-
1855) és aterrador seguir les nostres pròpies decisions ja que de vegades poden ser poc ‘normals’
o poc populars. Per això una vida autèntica
anirà sempre acompanyada de pors i
inseguretats. Tot i això, conformar-se amb el
que fa la majoria no és una posició confortable
perquè ens porta a la pèrdua del nostre verdader
jo i ens encamina a la desesperació.
Voler ser lliures és també voler ser responsables
i autèntics. Vol dir tenir un projecte de vida.
Aquestes raons de l’existencialisme ens porten
a afirmar la responsabilitat i l’autenticitat com a condicions de ser persona. Però què passa amb

7
els nens, els adolescents i alguns adults que no compleixen aquest criteri? Ser persona seria exclusiu
d’un club selecte d’individus?
Òbviament responsabilitat i autenticitat són condicions suficients per ser persona, però són
condicions necessàries? Afirmar que tots els éssers autèntics són persones és molt diferent que
aformar que només els éssers autèntics són persones!

DISCUSSIÓ:
Són persones els animals? Són... Si ho són, com els comparem amb els humans?
Autoconsciència? Tenen nivells de consciència superiors o inferiors?
Individus lliures? Mereixen una llibertat semblant?
Autèntics? Tenen drets com a individus?
Responsables morals? Tenen dignitat? Valors morals?
Creatius, expressius, emocionals...? Tenen sentiments significatius?
Racionals? Pensen com els humans?

AMPLIACIÓ:
• Entrevista a la filòsofa Christine Korsgaard
https://news.harvard.edu/gazette/story/2019/06/harvard-professor-animals-are-just-as-
important-as-people/
• Entrevista al filòsof Roger Scruton
https://philosophynow.org/issues/27/Roger_Scruton
Persones i màquines
• Deep Blue vs Kasparov
-és significatiu que les màquines puguin superar es humans en algunes tasques?
- Era intel·ligent Deep Blue?
- Creus que Deep Blue entenia el joc?
- Ens ensenya alguna sobre on ens portarà la tecnologia?
• Turing vs Descartes. Saps què és ‘the imitation game’?
https://www.bbc.com/mundo/noticias/2012/06/120621_turing_inteligencia_artificial_lp
https://medium.com/observando/alan-turing-90a5ed0059a3

8
https://www.bbc.com/mundo/noticias/2015/07/150731_tecnologia_vert_fut_prueba_turing_l
v

• Turing vs Searle. Pensar i respondre preguntes és entendre?

https://www.dreamsongs.com/Searle.html
https://plato.stanford.edu/entries/chinese-room/
https://www.southampton.ac.uk/~harnad/Papers/Harnad/harnad89.searle.html
https://www.britannica.com/video/186419/room-argument-critique-John-Searle-Turing-test

• El transhumanisme. Saps què és?

https://www.youtube.com/watch?v=RVmuU04-X5E
https://www.youtube.com/watch?v=qOcktbXSfxU
https://www.forbes.com/sites/sarwantsingh/2017/11/20/transhumanism-and-the-future-of-
humanity-seven-ways-the-world-will-change-by-2030/?sh=2d3ff8677d79

AVALUACIÓ INTERNA
Assaig filosòfic sobre un estímul no filosòfic.
-Identificar la qüestió filosòfics que es discutirà en l’assaig. En el cas d’aquesta unitat la
qüestió filosòfica relacionada pot ser: consciència i autoconsciència, moralitat i responsabilitat,
persones i animals no humans, persones i màquines.
- Establir vincles amb tres elements principals: el teu propi coneixement del tema (teories i
filòsofs dels que parlaràs), l’estímul filosòfic i el tema central de l’ésser humà. Aquest tres elements
no s’han de perdre de vista en tot l’assaig i, deixar-los ben plantejats en la introducció ens ajudarà
a no perdre el fil alhora de desenvolupar els arguments.
- La qüestió filosòfica plantejada serà el tema central de l’assaig, és la que ens portarà a argumentar
i a establir justificacions, per tant, ha d’estar clarament identificada.
- La qüestió filosòfica plantejada ha de ser presentada com un debat, has de demostrar que hi ha
diferents punts de vista, diverses perspectives sobre la mateixa qüestió. Una bona manera
d’enfrontar-ho és plantejant una qüestió que vinculi la qüestió filosòfica però que alhora sogui
prou ampla per presentar diferents respostes.