MAIER, R.

(2001)
COMPORTAMIENTO ANIMAL
Madrid: McGraw-Iiill

BOYD, R. (2001)
CÓMO EVOLUCIONARON LOS HUMANOS
Barcelona: Ariel ciencia

•• •••••••••••••••••••

Un libre, potser dos

No estem vivint els moments més tranquils de la història, ni com a espècie ni

com a cultura. Ni individualment ni grupal. Potser algú em farà notar que mai no
n'hi hagut, de moments tranquils, però tot just ara el conflicte ideològic es veu
atrapat en problemes socials, i el gruix de la població i els seus mateixos neguits,
simplement s'estén a tot el planeta, en diem globalització (mundialització?), men-
tre que potser oblidem parar compte a la nostra natura biològica.

Segurament, mai ha estat tan urgent conèixer-nos de la manera més diàfana

possible i unívoca, per tant, allunyada de teories amb un objectiu terapèutic, d'e-
ficàcia econòmica o amb explicacions que sostenen la variable cultural com a car-
canada. Així com l'evolució filogenètica no està orientada vers cap fita concreta,
l'evolució cultural no és de cap de les maneres un resultat de la raó planificadora,
mes aquesta darrera és extraordinàriament breu en el context d'un planeta "petit
i de suburbi" (E. Morin); per tant, ens cal una mirada tranquil.la cap als estudis que
ens apropin al coneixement de com estem fets.

No és una empresa nova, el fet de voler apropar-se a l'estudi de la natura huma-

na, dels seus condicionants biològics del comportament humà; potser arrenca amb
Pavlov i els seus reflexos condicionats.

Amb tot, l'etologia no s'institueix com a disciplina científica amb dret de

majúscules fins als treballs de K. Lorenz, Niko Tinbergen, i Karl von Frisch; tots tres
foren guardonats amb el Nobel el 1973. El 1981 reberen aquest guardó Roger
Sperry, David Ilubel i Torsten Wiesel, com a fundadors de la neuroetologia, cièn-
cia prou complexa però tan prometedora com engrescadora, amb totes les moltes
reticències que es poden originar, de tots és sabut, i que a voltes s'ha vist ridicu-
litzada o desautoritzada amb els mots relatius a "biologismes", "reduccionistes",
etc.

( 208
 Caldria tenir present que el 1963 Pierre Bertaux a Mutationen der Menschheit
(Mutacions de la Iumanitat) escrivia: "Considerar i valorar com si d'un succés
biològic es tractés el que li està succeint a la humanitat contemporània no és tan
sols quelcom de lícit, sinó certament inevitable. Qui es faci enrere per por a aques-
ta realitat desconeix la transcendència d'aquest esdeveniment i, per tant, la mesu-
ra de la seva responsabilitat..." i encara en referir-se més concretament al molt pro-
bable col .lapse global de la població Eibl-Eibesfeldt afirma: "la nostra esperança
resideix a desenvolupar una ètica de supervivència mitjançant la comprensió dels
processos biològics; hem de considerar els fets racionalment per tal d'apropar-nos
al seu control, és a dir, hem de treballar en el respecte de ser conscients del com-
promís amb les generacions que vindran". (1967)

L'interès per observar el cornportament dels animals aviat va depassar la dèria

de zoòlegs i naturalistes. Els treballs de Lorenz i Tinbergen elucidaven el concepte
d'instint, que era tingut com a vitalista, i demostren que les adaptacions filogenè-
tiques determinen el comportament d'una manera prou definida.

Lorenz, el 1943 a Les formes innates d'experiència, planteja el més cru d'un pro-
blema que és molt més que l'extrapolació de models, o l'exercici de comparació,
s'està plantejant el concepte d'experiència filogenètica.

Eibl-Eibesfeldt, el 1963, refutà experimentalment algunes de les afirmacions

sobre l'ontogènia de determinats patrons de comportament i va mostrar com l'ad-
quirit i l'innat cooperen en el comportament, almenys, del mamífers; no cal recor-
dar que, en tot, som membres d'aquest fílum.

Els treballs sobre l'autisme de Tinbergen, de l'any 1972, s'han d'interpretar com
a estudis d'aplicació dels mètodes etològics en nens. Es pot destacar la identifica-
ció de certs elements de comportament autístic en el repertori de conducta dels
nens "normals", i la hipòtesi implica que una atenció sobreestimulada en extrem
seria la conseqüència del mal, no a l'inrevés.

Aquest mateix autor, el 1973, en un estudi amb nens amb deficiències senso-
rials, demostra l'adaptació filogenètica en el comportament humà, on, potser, el
tret més rellevant és dur l'estudi del comportament animal a la mateixa plàtera de
la balança, sigui quina sigui l'espècie de l'animal que es té en compte. Tenim massa
trets comuns a totes les manifestacions de vida. En aquest sentit, els estudis al vol-
tant de l'agressivitat en l'espècie humana per part de Eibl-Eibesfeldt són prou con-
cloents.

Voldríem deixar aquesta introducció a la presentació dels llibres que volem refe-
rir-nos amb un text publicat el 1940, però redactat un bon temps abans per Arnold

209 )
 Gelhen: "que l'home s'entengui a si mateix com a fill de Déu o com un mico vin-
gut a més suposarà una clara diferència en el seu comportament envers les coses
reals, en ambdós casos percebrà també interiorment manaments ben diferents".
Deixant de banda que això s'escribia ensumant els desastres humans del nazisme,
cal, potser, aclarir que un tret de coneixement és patrimoni de la fe i la creença, i
un altre és el biològic, a voltes negligit, i en el que volem recalar en aquest article,
en el sentit de deixar-nos penetrar per la nostra realitat biològica, no pas per
decantar-nos en un dels pols i tancar-nos a qualsevol altre consideració.

La importància que donem a l'estudi biològic del comportament humà ens duu
a presentar dos llibres bàsics, elementals: els primers epítoms per introduir-se en
l'estudi d'aquesta visió. Són elementals però rigorosos i, com que acaben de sortir
del forn, d'alguna manera beuen de les darreres troballes.

El primer text, MAIL'R, R. (2001) Comportamiento animal, té com a subtítol de

l'autor el següent aclariment: "un enfoque evolutivo y ecológico", amb què, en lle-
gir aquesta manifesta intenció d'enfocament, potser no caldria de presentar-ne la
importància, ja que és palesa. És un llibre d'evolució biològica, d'estudi de l'evo-
lució dels comportaments i d'economia de recursos que duran a un comportament
i, per aquesta justificació, n'evitaran un altre; és en aquest darrer aspecte on pot-
ser carrega més la força del seus arguments, l'explicació en terme de gestió de
recursos.

Fa, en la introducció, un recorregut veloç per la història de l'estudi científic del

comportament humà per presentar les teories de l'evolució amb claredat i breu-
ment. Al final d'aquest capítol, i de tots els que componen el llibre, fa referència
al problema estudiat des de l'evolució humana. Estudia des de l'evolucionisme fins
a l'ecologia, això és l'economia dels béns naturals amb referència a l'activitat
humana. Així anirà desgranant, un a un, l'aproximació genètica de la conducta, el
desenvolupament del comportament animal, l'aprenentatge, i la cognició, que
conclourà la segona part. Al final de cada capítol, com ja s'ha dit i és prou relle-
vant insistir-hi, es refereix amb cautela a l'espècie humana.

Els capítol 6è i 7è, que integren la tercera part, estan dedicats a les conductes
tròfiques i de defensa dels depredadors, conductes desenvolupades de forma indi-
vidual i grupal, i estudiades des de les dues perspectives.

Es podria encetar una sisífica discussió en el sentit de voler considerar, o no,

conducta i comportament com a sinònims. No és aquest, ara, el nostre propòsit, i
en defugim la intenció, per bé que ha de restar sobre la taula.

( 210
 La quarta part, amb quatre capítols, ens planteja la reproducció com el fet cab-
dal de la vida, és evident, sense deixar-se el festeig, la competència i les cures
parentals.

La cinquena part analitza el comportament social, i caldria parar esment acurat

i reflexiu al capítol 13è, intitulat 'competència, agressió, conciliació'.

La sisena part, que inclou l'estudi de mecanismes biològics, control neural, con-
trol químic i sistemes sensorials en el comportament, potser és massa breu i, per
tant, fluix. I ii ha encara una darrera part dedicada a l'ús de l'espai (l'etologia, que
jo sàpiga, no s'ha plantejat encara mai l'atenció del temps cronològic per part dels
individus, ni de les espècies), que se centra en l'acurada atenció a les migracions i
l'orientació, l'emigració i la regulació de la població, i selecció d'hàbitat; tot plegat
prou suggeridor.

L'epíleg podria ser tot un llibre i només té d'interès el títol, perquè planteja la
qüestió de "la relación entre animales humanos y, no humanos" en un llibre del
seu tarannà. Només hi dedica una plana i mitja, a més, és prescindible, i censura-
ble, ja que els problemes s'afronten de cara o ni tan sols es plantegen.

El segon text que us proposo, BOYD, R. (2001) Cómo evolucionaron los huma-
nos, deixa prou clara la seva temàtica. És un llibre d'evolució, però en el pròleg,
que titula "por qué estudiamos la evolución humana", deixa clara la necessitat
d'assumir una posició en el concert de la vida en el planeta de suburbi.

Està dividit, l'índex, en quatre parts. En la primera, es plantegen les diverses teo-
ries per les quals podem explicar com actua la denominada evolució i, per tant,
inclou una mica de genètica i la seva deriva. Parla d'espècie i taxonomia.

En la segona part, ja va per feina, se centra en la primatologia, la seva economia

de recursos, l'ecologia i el comportament; aborda els problemes de la intel.ligència
i la teoria de la ment en els nostres parents de filogènia.

La part tercera ja fa escala en la nissaga humana. Parla dels homínids, amb la

cautela que cal. Col . loca l'homo erectus com a humà arcaic, i els homínids del
plistocè mitjà, com a humà modern. Considera el llenguatge des de l'òptica adap-
tativa.

Finalment, la quarta part, destinada a treballar l'evolució dels humans actuals,

fa un recorregut massa ràpid per la diversitat genètica, i el comportament com a
fenomen subjecte a evolució, com ja dèiem; parla de la parella i la cria dels fills i
planteja la qüestió de si cal considerar conclusa l'evolució humana. Em sembla que

211 )
 no es aclareix la seva posició. El segon apèndix pot tenir un cert interès en tant que
llista la taxonomia dels primats d'una forma exhaustiva.

La lectura dels dos tractats ens ha d'ajudar a centrar l'inici de l'estudi seriós de
la nostra vessant biològica, en un món (a la perifèria d'una galàxia mediocre, en
òrbita d'un sol petit) que sustenta la vida amb un inusitat coratge, si l'observem
des de la nostra visió.
Miquel Fabré

( 272