LA PSICOANÀLISI

PRESENTACIÓ.
Si en aquestes quatre exposicions de marcs teòrics cal tenir present que es tracta d’una síntesi
extrema, en el cas de la Psicoanàlisi, cal remarcar encara més aquest advertiment. I no només
perquè estem davant d’una escola amb 120 anys d’història, sinó també per l’enorme
productivitat dels seus teòrics. I això, malgrat la censura històrica que ha patit aquesta escola
per part dels diferents dominis acadèmics.
No hi ha Psicoanàlisi sense FREUD. Aquest geni del pensament occidental, fundador d’aquesta
escola teòrica, estableix en la seva dilatadíssima obra, totes les bases del pensament
psicoanalític. Durant i després de FREUD, hi hauran moltes i diverses línies psicoanalítiques.
Des de les discrepàncies dels seus primers seguidors (JUNG, ADLER, REICH...), passant per les
formulacions posteriors, com la Psicoanàlisi culturalista (KARDINER, HORNEY, FROMM...), o la
de la gran alternativa al freudisme ortodox, LACAN.
Això sí, totes les línies psicoanalítiques posteriors a FREUD, parteixen d’una discrepància
concreta (que acaba sent rellevant teòrica o interventivament parlant), però que, alhora, son
completament fidels amb la resta de formulacions de FREUD. És per això, i en la mesura que
aquestes exposicions pretenen fonamentalment transmetre la visió del món psíquic (i per
tant, la seva lògica de construcció teòrica i d’intervenció) de cada una de les quatre escoles,
en aquest cas en centrarem en la visió de FREUD, ja que en termes generals, val per a tota la
psicoanàlisi.

CONTEXT D’EMERGÈNCIA, IDEA CENTRAL I L’ARGUMENT DE LA CENSURA.

Si el Conductisme no es pot entendre fora del Pragmatisme nord-americà, la Psicoanàlisi cal
entendre-la com un producte de la cultura centre-europea, clarament teorètica. Els inicis del
segle XX europeu es van caracteritzar per una gran proliferació de diversitat de plantejaments
ideològics, polítics, morals... viscuts intensament per la
pròpia gent. Cap ideologia domina, i això sempre és un
camp fèrtil per a l’emergència de noves idees. I així cal
entendre el sorgiment i èxit de les impactants idees de
FREUD, que van ocasionar des de la fascinació fins el
rebuig més visceral.
L’idea central de la visió de FREUD respecte del món
psíquic, es pot representar amb l’analogia de l’iceberg
(fig. 1). En efecte, el missatge primordial és que la major
part dels fenòmens psíquics de l’ésser humà es troba en
una situació inconscient (la part submergida de l’iceberg),
Fig. 1

1
 i tan sols som conscient (la part emergida de l’iceberg) d’una petita part de la nostra
experiència psíquica i emocional. Aquesta idea és central en FREUD i en tota la Psicoanàlisi.
L’inconscient, passarà a ser l’objecte central d’anàlisi. O dit d’altra manera, la Psicoanàlisi és
la Psicologia de l’Inconscient.
Aquesta sola idea ja ens explica la històrica censura que ha acompanyat la Psicoanàlisi al llarg
de la seva història. Les psicologies dominants, positivistes, triomfen reclamant una Psicologia
limitada a fets observables. I clar, l’inconscient no només no és directament observable, sinó
que fins i tot és difícilment accessible a la consciència. La desqualificació era clara: tot el que
es pugui dir d’aquest món inconscient és pura invenció, no ciència. Front això, la Psicoanàlisi
ha resistit com un dels grans marcs teòrics, especialment en l’àmbit aplicat, i reivindicant
sempre el seu caràcter científic.

EIXOS DE LA VISIÓ DE FREUD

La concepció de l’ésser humà, que proposa FREUD, es caracteritza pel cap baix per quatre trets
definitoris:

 Un marcat biologisme. Considera l’ésser humà com un sistema energètic que funciona
per pulsions1. Un biologisme que no ha de sorprendre: FREUD era metge de formació
i, a més, en aquella època l’estat d’opinió acadèmic era molt favorable a les tesis
biologistes.
 Una concepció hedonista. L’idea, ja present en el pensament grec, d’un ésser humà
orientat al plaer i fugidor del desplaer.
 Un protagonisme del món inconscient. El convenciment de que desconeixem les
forces que determinen les nostres conductes, actituds, sentiments...
 Una visió negativa del món social. S’adhereix, doncs, a la idea també filosòfica de que,
per sobreviure, els humans precisen viure socialment, i això comporta que han de
renunciar a part dels seus desitjos, de la seva llibertat.
Si, per un moment, féssim una mirada llampec a l’evolució de les diferents vessants del
pensament psicoanalític posterior a FREUD, veuríem que el biologisme va minvant
progressivament fins desaparèixer; es va corregint la influència merament negativa de
l’entorn; mentre que, el protagonisme de l’inconscient i la concepció hedonista,
fonamentalment es mantenen.

Tornant a FREUD. De l’enorme productivitat teòrica de FREUD, una teoria esdevé central, eix
vertebrador de tot el corpus teòric psicoanalític i amb la que, precisament, pretén dibuixar la
seva visió del món psíquic, el mateix objectiu que aquestes sessions.

1
El concepte de pulsió ha estat molt discutit. Alguns l’han equiparat al d’instint. Els qui els diferencien,
en tot cas consideren que la font de la pulsió (força cap a una acció) radica en lo somàtic.

2
TEORIA DE L’ESTRUCTURA DE LA PERSONALITAT.
Aquesta teoria central de FREUD és com una mena de cartografia del nostre psiquisme,
establint com tres territoris, tres instàncies diferenciades, que es sintetitzen a continuació:
L’ALLÒ (també anomenat ID). Considera que, quan naixem, només disposem d’aquesta
instància. És, doncs, el substrat biològic del món psíquic, la font d’energia pel
dinamisme psíquic. Una energia que circula per impulsos instintius (pulsions),
particularment per la pulsió de vida (Eros) i per la pulsió de mort (Thanatos), amb clar
protagonisme de la primera. Aquesta energia de la pulsió de vida és de naturalesa
sexual (Libido), i per això tota l’obra de FREUD està transitada pel tema de la sexualitat.
L’Allò funciona pel Principi del Plaer: cerca sempre el plaer i defuig el desplaer. FREUD
fins i tot ens caracteritza l’Allò dient que és: impulsiu, demandant, no tolera la
frustració, irracional, asocial, egoista i narcisista. I afegeix que l’Allò confon fantasia i
realitat i que el seu llenguatge és inconscient. L’Allò, podríem dir, habita a les
profunditats de l’iceberg.
El JO (també anomenat EGO). FREUD associa l’emergència del JO a la presa de
consciència d’un mateix. Alguns autors han relacionat aquest moment amb la
utilització adequada del jo i del tu, però altres autors ho han qüestionat. De fet, el
oment precís d’aquesta segona instància no és particularment rellevant, doncs el JO
haurà de passar per un llarg procés de desenvolupament. Per a FREUD, el JO és l’actor,
el que porta a terme l’acció. El Jo, a diferència de l’ALLÒ, distingeix entre realitat i
fantasia i, no només això, sinó que funciona pel Principi de Realitat. I, també a
diferència de l’ALLÒ, el llenguatge del JO és conscient. Jugant amb l’analogia, el JO
habita en la part emergida de l’iceberg.
EL SUPERJÓ (també anomenat SUPEREGO). Tampoc aquí es precisa el moment concret
d’inici del desenvolupament d’aquesta tercera instància, que també passarà per un
llarg desenvolupament. En tot cas, FREUD ho relaciona amb la socialització o, millor
encara, amb l’enculturació. El planteja com una mena de receptacle que anirà
incorporant continguts del context cultural en el que es desenvolupa la persona,
particularment de caràcter normatiu i moral. Per això dirà que el SUPERJÓ es regeix
pel Principi de Perfecció, d’allò que és correcte des del punt de vista normatiu i moral.
Això li atorga un caràcter limitador, restrictiu, sobre les possibles actuacions del Jo.
Normes i moral circumdants, que no merament s’aprenen, sinó que s’interioritzen,
passant a formar part de la pròpia “mirada” de l’individu. El seu llenguatge és
preconscient, habita per sota de la superfície fruit del procés d’internalització.

Més enllà del nivell descriptiu d’aquesta cartografia psíquica, el que resulta rellevant de la
teoria de FREUD és el nivell funcional d’aquesta estructura mental. O dit d’altra manera, la
forma que té d’entendre el nostre funcionament psíquic (fig. 2).
Podem sintetitzar aquest funcionament de la següent manera: L’Allò, motor del dinamisme
psíquic, demanda la satisfacció dels seus desitjos hedonistes; i se’ls demanda a l’actor, al Jo,

3
que és qui pot materialitzar la satisfacció de cada desig en particular. El Jo, però, per tal de
poder atendre les demandes de l’Allò, haurà de sobreposar-se a dos possibles tipus
d’obstacles: d’una banda, les possibles objeccions que pugui interposar el Superjó, d’ordre
normatiu i moral, fruit de la internalització de pautes culturals, evitant així que el Jo actuï fora
de l’ordre social i cultural establert, cosa que li provocaria problemes de convivència; i, d’altra
banda, regit pel seu propi Principi de Realitat. El Jo haurà de disposar de les condicions

Fig. 2

materials necessàries per poder efectivament satisfer el desig de l’Allò. Sense perdre de vista
que l’Allò confon fantasia i realitat, és a dir, que pot ser que la demanda de l’Allò pertanyi al
món de la fantasia, amb la qual cosa el Jo, des del mateix Principi de Realitat, no el podrà
satisfer.
Impressionant, FREUD, certament... Què acabarà passant? (Fig. 3). Les demandes de l’Allò són
imperatives, exigents. Per poc que pugui, el Jo farà el possible per satisfer-les, sempre que les
circumstàncies s’ho permetin i que el Superjò no ho obstaculitzi. I això, comportarà
SATISFACCIÓ. Ara bé, si per una raó o altra, el Jo no pot satisfer el reclam de l’Allò, això
generarà FRUSTRACIÓ. Però, clar, l’Allò no tolera la frustració, per la qual cosa el sistema es
tensionarà o, el que és el mateix, generarà ANSIETAT, el nucli central dels processos neuròtics.
Una ansietat que s’expressarà amb simptomatologia neuròtica.

Fig. 3
D’aquesta manera, FREUD lliga la seva teoria de l’estructura de la personalitat amb la seva
teoria de la neurosi, base de la teràpia psicoanalítica.

4
Ara bé, per acabar de fer-nos una mínima imatge de la visió que ens proposa FREUD, hem de
completar la Teoria de l’Estructura de la Personalitat al menys amb dues teories més de la
seva amplíssima producció teòrica.

TEORIA DELS MECANISMES DE DEFENSA DEL JO.

La dinàmica psíquica que s’acaba de descriure, FREUD no la planteja com ocasional, sinó com
constant. Això vol dir que l’Allò permanentment ens fa demandes i, com és lògic pensar, el Jo
en podrà satisfer unes, però altres no. Com és que, aleshores, el nostre estat emocional no
salta incessantment de la satisfacció a la frustració, i de la frustració a la satisfacció?. FREUD
dirà que, davant l’evidència de que el Jo no podrà evitar la negativa de satisfer el desig de
l’Allò, activa un conjunt dels que anomena Mecanismes de defensa del Jo.
FREUD en detalla fins a 17. Entre els d’ús més habitual: la negació (la persona es nega a sí
mateixa que tingui aquell desig); la racionalització (la persona es construeix un argument per
desvirtuar la força del desig); la projecció (la persona desplaça a l’altre el que en realitat li
passa a ella); la introjecció (la persona incorpora característiques de l’objecte desitjat, davant
de la impossibilitat de gaudir-ne plenament); la formació reactiva (davant de no poder assolir
l’objecte desitjat, la persona el rebutja). I així, fins a 17 mecanismes. A ressaltar-ne un més,
potser el principal, el mecanisme de la repressió, doncs aquest actua en un estadi previ que
els altres. Davant la intuïció interna que aquella demanda de l’Allò no es podrà satisfer, el
mecanisme de la repressió no permet que el desig, la demanda, ni tant sol arribi a la
consciència.
I no podem oblidar una qüestió clau: el mecanismes de defensa del Jo, no resolen la frustració.
Simplement la gestionen. Permeten evitar els daltabaixos anímics, però la frustració s’ha
produït i va carregant el sistema. Per això no és estrany que, de sobte, tenim un mal dia sense
causa aparent; o com aquells altres, que en la seva quotidianitat, van descarregant tensió
sobre els demés; o quan desenvolupem una simptomatologia neuròtica sense saber-ne d’on
ens ve.

TEORIA DELS ESTADIS PSICOSEXUALS.

Aquesta és una teoria evolutiva, que com totes, estableix unes etapes del cicle vital. FREUD se
n’adona que l’energia sexual (Libido) es focalitza en diferents zones erògenes al llarg del
desenvolupament de la persona. Això li permetrà establir els següents estadis:
Etapa oral (durant el primer any de vida). El relaciona amb l’acte de mamar.
Etapa anal (de 1 als 3 anys). El relaciona amb el control d’esfínters.
Etapa fàl·lica (dels 3 als 6 anys). El relaciona amb el descobriment dels òrgans genitals.
Etapa de latència (Dels 6 fins la pubertat). La libido baixa d’intensitat per facilitar un
important desenvolupament del Jo i del Superjó.

5
 Etapa genital (a partir de la pubertat). La sexualitat tal i com és convencionalment
entesa.
De forma molt sintètica, en cada una d’aquestes etapes, el repte és assolir una correcta
satisfacció dels desitjos que li són propis. En cas contrari, si això no s’assoleix (sigui per defecte
o per excés), es formarà una fixació en aquella etapa, que caracteritzarà la forma en que la
persona s’enfrontarà a la vida. I si es produeix un esdeveniment, viscut de forma marcadament
dolorosa, es pot produir un trauma, que encara impactarà de manera més forta.
És una teoria molt controvertida, fins i tot dins de la pròpia Psicoanàlisi. Però cal tenir-la
present perquè duu una idea associada que és determinant en la concepció que FREUD té dels
problemes psicològics: considerar que els problemes psicològics tenen el seu origen en els 5-
6 primers anys de vida. Així, els problemes de l’edat adulta no són nous, sinó una nova
expressió de problemes generats a la infància. Sense tenir en compte això, no es podrà
entendre la lògica de la teràpia psicoanalítica de base freudiana.

PRINCIPALS LÍNIES TEÒRIQUES DINS LA PSICOANÀLISI.

El fet de basar aquesta exposició en les idees de FREUD, obliga a fer encara que sigui un mínim
esment, a algunes de les línies teòriques que formen part de la família psicoanalítica. Com es
deia a la presentació, en general aquests línies parteixen d’una discrepància concreta que
acaba sent rellevant, sigui des del punt de vista teòric o aplicat.
Algunes d’elles mostren discrepància amb una teoria específica. Per exemple, amb la dels
estadis psicosexuals, on podem trobar autors que radicalitzen els postulats de FREUD, com és
el cas de KLEIN, que considera que els traumes queden definits el primer any de vida, fins els
que els moderen, com és el cas d’ERICKSON que, amb la seva Teoria dels Estadis Psicosocials,
allarga la possible gènesi dels problemes a tot el cicle vital.
Tot i així, el que em sembla important remarcar són algunes de les principals línies que
discrepen en algun aspecte de la Teoria de l’Estructura de la Personalitat, doncs vol dir que
generen una concepció de l’ésser humà encara que sigui subtilment diferent de la de FREUD.
JUNG. Té una concepció encara més biologista que FREUD, estenent-lo al Superjó,
considerant que hi havia pautes culturals heretades o amb idees com la d’un
inconscient col·lectiu.
ADLER. Posa el focus en el Jo, concebent-lo com més autònom que no pas FREUD, amb
més capacitat de decisió tot i sotmès a les pressions de l’Allò i el Superjó.
REICH. Considera el Cristianisme com el gran responsable de les neurosis, a l’omplir el
Superjó d’una moral sexual restrictiva. Proclamava l’alliberament sexual. Grup de
Berlín.
KARDINER, HORNEY, SULLIVAN, FROMM. Consideren que la cultura genera necessitats
i, aquestes, també són motor del dinamisme psíquic. Correcció de la concepció
merament negativa de l’entorn. Grup Cultura i Personalitat.

6
 MARCUSE, HABERMAS. Consideren que el capitalisme és el principal responsable de
les neurosi, doncs amb la seva estructura piramidal, fa que no tothom tingui les
mateixes condicions materials per satisfer els seus desitjos. Psicoanálisi marxista.
LACAN. Replantejament de l’Allò, que passa a ser considerat pur llenguatge,
desapareixent així el biologisme, doncs tot llenguatge és après. Un llenguatge de
l’inconscient que, això sí, és estructurat (amb unes regles diferents del llenguatge
conscient) i metafòric (un llenguatge figurat, doncs està reprimit, que caldrà
interpretar).
Avui en dia, les dues línies principals estan constituïdes pels neo-freudians (manteniment
general dels plantejaments de Freud) i pel lacanians, caracteritzats per una concepció del
psiquisme més pròpia d’avui en dia.

PRINCIPALS APORTACIONS DE LA PSICOANÀLISI EN EL PLA TEÒRIC.

És difícil extreure’n les principals aportacions d’una perspectiva amb tan llarga trajectòria i
productivitat teòrica immensa. Probablement sigui més adequat fer un parell d’apreciacions
genèriques que puguin ser vàlides per a tot aquest moviment teòric, i serien les següents:
Psicologia profunda. Si alguna cosa cal reconèixer a la Psicoanàlisi és que vol comprendre
l’experiència humana fins a les últimes conseqüències, endinsant-se a l’interior de nosaltres
mateixos, cercant des de les motivacions que dinamitzen el nostre psiquisme, les estratègies
que utilitzem per tirar endavant, fins les arrels més ocultes dels nostres conflictes. I ho fa
contemplant des de les dimensions racionals fins les estrictament emocionals. Fins i tot,
durant un parell de dècades, es va auto-denominar d’aquesta manera: Psicologia profunda.
Exhaustivitat. A diferència d’altres perspectives teòriques, molt òptimes per abordar
determinats processos psicològics, la Psicoanàlisi es caracteritza per la seva exhaustivitat.
Acaba constituint-se en una òptica general, en un marc des del que es pot interpretar tot, des
de l’experiència individual, les pràctiques relacionals, els fenòmens socials i col·lectius, fins
l’anàlisi cultural.

PRINCIPALS CRÍTIQUES EN EL PLA TEÒRIC.

Cal distingir entre les crítiques internes i les externes. Les efectuades des de l’interior de la
Psicoanàlisi han estat, sense dubtes, molt fructíferes, doncs han possibilitat l’obertura d’un
ventall de variants teòriques com les que s’han relacionat anteriorment. Per contra, les
crítiques des de l’exterior d’aquest moviment teòric han estat demolidores, com podem veure
a continuació.
Plantejament no científic. En el context del domini epistemològic positivista des de fa 90 anys,
la crítica fonamental emesa contra la Psicoanàlisi per part dels marcs teòrics acadèmicament
dominants ha estat, efectivament, dràstica. L’objectivisme positivista no és pot aplicar a un
objecte d’estudi com és el món inconscient. Resultat: tot el que es pugui dir al respecte és

7
pura especulació, invenció, quan no fantasia, però no ciència. Aquesta acusació és la base de
la censura radical i històrica que ha rebut la Psicoanàlisi, i que encara perdura.
Sobreinterpretació. Donada aquella característica, abans esmentada, de convertir-se en un
marc des del que es pot interpretar tot, s’acusa a la Psicoanàlisi d’interpretar més enllà del
que es raonable. Fent-ne de qualsevol petit esdeveniment, que podria considerar-se atzarós
o irrellevant, una lectura en clau psicoanalítica.
Excessiu paper de l’inconscient. Tot i que la major part de plantejaments teòrics reconeixen
l’existència de fenòmens inconscients a la ment humana, no se’ls atorga en absolut la
importància que li dóna la Psicoanàlisi i, sobretot, la significació que aquesta perspectiva els
hi atribueix.

PRINCIPALS APORTACIONS DE LA PSICOANÀLISI EN EL PLA APLICAT.

L’àmbit aplicat, i concretament la psicoteràpia, ha estat el territori on la Psicoanàlisi s’ha
desenvolupat lliurement. És més, és des de la pràctica psicoterapèutica que tradicionalment
la Psicoanàlisi ha construït la seva producció teòrica. Una psicoteràpia que té, pel cap baix,
tres característiques clau:
Vol anar a l’arrel dels problemes. A les antípodes del plantejament conductista,
pragmàtic, de superfície, centrat en la resolució del símptoma, el plantejament
psicoanalític vol anar a resoldre la causa que genera la simptomatologia neuròtica.
Aquesta aposta dóna lloc, alhora, a les dues característiques següents.
És introspectiva. És una invitació a endinsar-se en les profunditats d’un mateix, anant
a la recerca dels propis desitjos reprimits, dels propis traumes, soterrats en les
profunditats del món inconscient.
És retrospectiva. En la mesura, al menys en la versió freudiana, de considerar que els
problemes tenen la seva gènesi a la primera infància, la teràpia serà també un viatge
al passat, als primers estadis de la vida.
Al marge del repte que, per sí soles, suposen aquestes pretensions, la teràpia psicoanalítica té
un handicap des del seu mateix inici: vèncer la barrera entre el món conscient i l’inconscient.
Vèncer les resistències del propi Jo conscient a endinsar-se en un món obscur, profund i
reprimit. Això explica les diverses tècniques utilitzades pels psicoanalistes per ajudar en
aquesta tasca:
La hipnosi. Amb aquesta tècnica es neutralitza el conscient i les seves defenses, podent
accedir al món inconscient més fàcilment. El problema és que el pacient no recorda res
i, tot i que se li pot explicar què ha dit, no es pot recuperar l’emoció associada, peça
clau per saber si s’està anant en la direcció correcta del conflicte.
La interpretació dels somnis. Una de les teories més famoses del mateix FREUD i una
de les tècniques d’intervenció habituals. La idea és que, al dormir, el Jo està
pràcticament desactivat, excepte un retè que fa despertar si el que es somnia és molt

8
 ansiogen. Parteix del supòsit, negat per altres corrents teòrics, de que el món oníric
està expressant aquest territori inconscient reprimit.
L’associació lliure. És la tècnica fonamental. És la imatge cinematogràfica del divan: el
pacient resta estirat al divan, en un entorn ombrívol i acollidor, i el terapeuta seu al
darrera, intervenint només ocasionalment. S’aposta per mantenir la consciència, però
en unes condiciones de relaxament que possibilitin l’aparició d’experiències associades
a la problemàtica, amb la seva càrrega emotiva, permeten així anar avançant en el
viatge cap a l’origen del malestar.

PRINCIPALS CRÍTIQUES EN EL PLA APLICAT

Excessiva durada. De fet, la teràpia psicoanalítica és indefinida. Pot durar un any, tres, set...
Hi ha qui la manté sempre, com una mena d’acompanyament vital. La crítica és que, avui en
dia, són tempos massa dilatats, com anacrònics en una època en que tot és molt ràpid. Per
això comencen a aparèixer propostes de psicoteràpia breu, encara que sigui rebaixant les
expectatives terapèutiques.
Dependència. Sovint s’ha plantejat que, la pròpia durada de la teràpia, acaba provocant una
notòria dependència del pacient vers el terapeuta, com algú al que es necessita estar en
contacte continuat al llarg del temps.
Pes del passat. Potser la crítica amb més fonament teòric. L’enorme importància atribuïda al
passat, dedicant-li anys de psicoteràpia, per tal de resoldre el malestar del present; o no tenir
en compte que anem redefinint el nostre passat al llarg del temps. Són, aquests,
qüestionaments importants que s’efectuen des de posicions diferents a la Psicoanàlisi.
Sigui com sigui, hi ha una evidència indiscutible: al llarg de moltes dècades, milions de
persones s’han sentit millor practicant aquesta psicoteràpia.

* * *