SEGLE XII

Segle XII. Intentar recuperar el que havia estat l'imperi Romà, malgrat que intenta Carlemany,
hi ha algo a la societat que ja ha canviat. El component que s'ha incorporat al excercit romà és
el poder que van agafant els senyors de guerra i acaven convertint-se en senyors amb poder.
Això al segle XII es convina amb l'esglèsia que és un senyor feudal més.

Segle XI hi ha el renaixement del Císter. S'intenta també intentar tornar als origens cristians,
entrar en conflicte amb el cos. El císter determina que els monestirs emenen només
importancia al papa. Mentre en època de Carlemany els homes laic podien donar diners als
monestirs i excercir cert control, ara ja no tenen aquest poder. El monestir només fa cas al
papa.

Hi ha una determinació del paper de la dona i el celibat dels homes d'esglèsia. No s'accepta
cap descendència dels fills dels capellans. Si no poden tenir fills, l'esglèsia es queda protegida
perque les terres no van als fills i es queda amb les seves possesions. L'esglesia es un senyor
feudal molt poderós. En aquesta esglèsia que ha fet el vot de castedat cada cop hi ha més
poder, pot incidir en la vida diaria dels grans senyors feudals. Fa tot el possible per intervenir
en els seus cicles. Estableix el matrimoni religiós, catòlic. No és un acte d'amor. L'esglèsia
intenta controlar la vida de la parella, posa un horari per les relacions sexuals.

La burgesia a partir del XII ja es comença a parlar amb els senyors feudals, negocien (a les
terres d'Oc). Al nord, però, això no passa. Això diu molt de la lírica dels trobadors i les noveles
del nord. Aquestes relacions comercials fan que hi hagi més manuscrits i per tant més gent que
aprén a llegir. La cultura circula i de manera agil.

Amb la conquista d'Al Andalus, les creuades, ser guerrer d'un senyor important et dona
beneficis. Les creuades a Orient donaven molts diners. Es crea una jerarquia de senyors. Hi ha
un canvi. Una època de pau, i canvi d'armament. La llança el llençava, i necessitaves distancia
per fer-ho i hauries d'anar lleuger vestit per agafar velocitat amb el cavall. Quan la llança es fa
més feixuga necessites clavarla perque l'enfrontament és més proper. Necessites, aleshores
una armadura més gruixuda. Tot això són diners. Necessita un cavall que aguanti el pes, algú
que l'ajudi amb l'armadura per tenir-la neta... No tots els senyors feudals s'ho poden pagar.
Passem de la idea de guerrer a la de cavaller.

La cavalleria és el gran invent de la edat mitjana. Si les families tenen més d'un fill, només pot
ser un fill. Aleshores els altres germans no s'ho poden pagar. Han de buscar un altra via: La
fin'amor. D'un altra banda, els cavallers utilitzen la literatura per netejar la seva imatge i
promocionar-se socialment. Però aquesta literatura l'hem de relacionar amb l'amor i amb la
dona. A les terres d'Oc la dona, per influència àrab i per les heretgies (idees que venen de fora
com els càtars), té molta importància.

Catars creu que hi ha un deu gran del bonic, i un altre menut, la figura de l'angel caigut que va
ser creat per aquest deu gran, es revela i crea allò que és corruptible, tangible i efímer que és
la terra. (Apunts sobre càtars i poder de les dones a la societat de l'any passat).

CATARS
"Bons homes i bones dones" considerats "heregia". Creuen en un deu i eternitat etc. Creuen
en àngels. El diable crea la terra i fa caure els àngels a la terra. Són empresonats al cos. No
importa el cos osigui que hi ha igualtat entre home i dona.

Jesús porta L'ENTENDENÇA DEL BÉ.

No reconeixen el matrimoni catòlic. Controlen la natalitat perque tenen anticonceptius i

aborts. El "perfecte" (capellà) et feia com "el despertar" amb el PARE NOSTRE (al morir). Els
que desperten en vida són PERFECTES. Aquests vivien sense les necessitats del cos:
vegetarians, abstinència sexual, un any per despertar. Al despertar es fa cerimònia. Al
despertar tenien un procès tenien un procès de consolament i després d'endura. Eren els que
portaven la resta de la societat. Feien cerimònies, etc.

Els catars fins a 1203 és una religió consentida. Al 1203 hi ha l'inici de la CROADA. Pere el
catòlic mor al 1213, al 1229 hi ha la DERROTA DE RAIMON VII. Afablit territori catar.
INQUISICIÓ 1244, persegueixen catars, els maten. Aniquilen tota la societat càtara.

CATARS

Ens despertem perque Jesus ens ha portat l'entendença del bé. No hem d'oblidar que el
caterisme és una religió cristiana. Jesus ens ha portat el pare nostre. L'entendença del bé és el
missatge que porta Jesus a partir del qual el caterisme desenvolupa la seva filosofia. El pare
nostre és el que porta aquesta entendença, eñ consolament és la cerimònia. El bé és la idea
del despertar a la realitat dels càtars. Som àngels adormits en un cos. Aquest acte de despertar
és el que ens recorda Jesus amb la entendença del bé. Per despertar tenim una eina molt
important: el pare nostre. La cerimònia per despertar es diu consulament.

Jesus és un àngel. Per tant no té sang. No celebran la setmana santa i no consideren el gral
cristià com algo sagrat. El grial és un dels grans mites medievals, és tot un imaginari que es
gesta amb la literatura vulgar. Per tant, jesus ens porta l'entendensa del bé. El perfecte a la
mort agafa al moribund i li canta el pare nostre i provoca una vibració que deu produir un
efecte segons el qual l'ànima desperta i al despegarse del cos se'n va al paradís. El perfecte ja
està despert. Al despertar l'ànima es reconeix ja com a àngel. Si no hi havia perfectes i el càtar
moria sense el consolament l'ànima estava condemnada en tornar a neixer en un altre cos per
tornar a intentar despertar.

Per despertar en vida durant un any havien de fer una sèrie de procediment escrit a la biblia
càtara. Habien de prescindir del cos. Feien dieta vegetariana i no practicaven sexe i durant un
any s'allunyen de tot aquests sentiments que ens porten a un comportament molt més animal.
Viuen en comunitat durant un any i fan una mena de meditació. Quan estan preparats, han de
celebrar la cerimònia del consulament de manera diferent. Es recita el pare nostre amb
condicions diferents. Han de buscar un espai que accentui la força vibracional del recit del pare
nostre i aquí entra la catedral càtara. A l'hora de despertar molts cops ho feien a coves. Gran
vibració. Es conecta amb l'entorn i és una manera de viure l'espiritualitat molt lligada a la terra.
Espiritualitat present en tota l'edat mitjana.

La perspectiva catòlica va atribuir por al bosc. Contraposició entre ciutat i bosc, el bosc no es
pot controlar i per tant no es pot cristianitzar.
Després d'aquest any i la ceremònia, es passaven una setmana més aillats i ja es convertien en
prefectes. Control del bosc.

Hi ha un moment on conviuen a occitania càtars, jueus i cristians. De principis del segle XII fins
al 1203 la religió dels càtars és acceptada. Hi ha debats entre jueus, catòlics i càtars a les corts.
És probable que a les corts abans dels debats s'escoltes a una cançó de trobador. A 1213 es
dona la batalla de Muret - la corona d'aragó deixa de ser defensora de les terres d'occitània.
Els nobles es queden aillats i sols sense una potència al darrere que els defensi. Del 1204 fins al
1213 comença la creuada contra els catars. El papa s'alia amb el rei francès i crea un excèrcit
contra aquesta religió. Els nobles ja no tenen la defensa de Pere el catòlic, que mor a la batalla
de Muret. El territori queda totalment afablit i comença la persecució dels càtars a nivell
d'inquisició. 1244 es cremen 210 càtars a monsegur. Allà es van refugiar els últims prefectes.
Els catòlics els maten. Els cremen, així maten també la teva ànima.

ROMANITZACIÓ

Romanització ajuda a entendre la circulació d'idees, la presència de les ciutats. Grans senyors
feudals acostumats a tractar amb mercaders i comercialitzar. Comerç i els diners no estàn tan
mal vists com a altres territoris. Això ajuda a entendre la literatura. Caterisme ajuda a :
desprendiment del cos i la presència pública i visible de la dona. Cos, deu i dona. Son ciutats on
hi ha mercaders, els àrabs porten paper i moltes altres coses.

Al andalus en XI-XII. Wallada: Ibn Saydoun és el poeta del que es parla a la cançó de la wallada.
Era la amant de saydun. Molts poemes d'això es guarden. Relació peculiar. La ruptura la fa
pública amb la cançó on acusa a saydun d'homosexual i el ridiculitza. Aquesta dona és una
dona lliure d'utilitzar la paraula i de ridiculitzar a un home. Això és possible per les
característiques de la societat andalusina.

Societat adnalusina era totalment diferent a la cristiana. Els cristians donen molta importància
al territori, a la terra. Els àrabs com venen d'un origen nòmada no estàn lligats a la terra. Els
àrabs podien contractar mercenaris cristians pel seu excèrcit com el mio cid. Els almogàvers
també eren mercenaris. Origen matriarcals. L'Islam té una interpretació diferent del pecat
original.

ANTECEDENTS LÍRICA TROBADORS

Característiques que configuren la societat araboislàmica:

El concepte de la fin amor s'inspira en la lírica àrab.

Een els seus inicis és una societat nòmada, cosa que marca la importància que donen a la
memòria i a la oralitat. Tota literatura aràbica es transmet oralment. Paralelament és una
societat que de seguida crean un imperi, conquereixen molts territoris de cultures diferents i
passen a viure en ciutats. Pas de vida nòmada a urbana molt ràpid i viu. S'adapten bé a la vida
urbana. Manera de viure que passa per un control de l'educació, comunicació entre les ciutats,
i viure respectant cultures que no son com les seves.

L'aparell burocràtic d'aquest imperi treu diners de que hi hagin no musulmans. Treuen diners.
Els respecten.
Cultura profundament hel·lenitzada, passió per la cultura grega i la mamen. Separen el que es
vida religiosa i vida laica. Quan entrem en conjunt amb aquesta societat, recuperem textos
grecs i llatins que haviem perdut. Tota la seva concepció del amor laic serà platònica.

De ser urbana pasa a ser una societat molt culta i ociosa, gaudeix de totes les cultures i
literatures. Descobreixen el paper i es converteix en una cultura grafòmana. La més de totes
les cultures medievals. Poden tenir: Repertòris bibliogràfics, antologies literàries, diwan
(cançoners). Des de que comencen a conrrear la seva pròpia literatura tenen a la seva
disposició paper i paralelament a la gestació de la seva literatura reflexionen sobre ella. En
aquests papers fan repartoris de bibliografies i antologies literaries. Fan deseguida critica
literària per escrit.

Aquesta literatura grafòmana té tot això però també un element que ens va molt bé perque
ofereix models a imitar a la literatura cristiana posterior, que es que la literatura passa a ser
material digne d'esdevenir imatges precioses. Un altre element és la caligrafia. Tot un art. És
una tradició que es tronca amb el concepte de pecat original. El pecat original en el
cristianisme recau en Eva. A l'Islam tots dos amb el mateix pes desobeeixen peu. Cap per sobre
de l'altre. A més obliden la llengua sagrada. Condemnats a tornar-la a aprendre.

Al andaus són profundament grecs, concepció molt platònica del enamorament. El àrabs no
tenen dificultat per accedir al sexe però sublimen el sentiment d'enamorament en el joc literari
de manera que la dona és la que tenen, un pacte gariebé comercial. Tota la seva porció
sentimental la filtren a través del joc literari en el qual posen com a centre d'aquest joc a una
esclava: la figura de la esclava cantaire. Aquestes esclaves passen a ser objecte de desitg del
enamorats, aleshores ell passa a ser l'esclau i ella la dama que tria si vol o no. Dificultat per
tirar endavant la relació: desitg, espera... El platonisme impregna la poesía, dona idealitzada.
Aquest amor cortès va influenciar molt probablement a la societat de la Fin'amor. Guillem
d'Aquitania va participar en una expedició amb el califà andalusí. Aquest els va regalar dues
esclaves cantaires amb tot el coneixement que aquestes dones tenien mentalment.

AL ANDALUS

M.Jesús Rubiera Mata “ Literatura Hispanoárabe” Publicaciones Universidad de Alicante, 2004

Lírica culta excrita en llatí desde s XI deixa de ser quantitativa, métrica i rima seràn diferents
Quan es separa del califat, genera géneres i formes líriques novedoses respecte orient.
Literatura, poesia arabo-islàmica (andalusina però amb peculiaritats).
En moment en que al-àndalus es converteix en califat deixa de mirar al orient i es fixa en el seu
entorn. Culte als patis, jardí és marca d’un gènere literari (al desert no hi han jardins). Els
poetes jardiners, descriuen als seus poemes la natura domesticada. L’altre gran gènere: poetes
que descriuen la maravella de beure l’alcohol ( gènere bàquic)
Hafsa: importància de la mirada.
Trobadors tenen clar que l’amor entra per la mirada.

Cultura popular: lírica popular (terres d’Oc)

És probable que lírica árab hagi influït en lírica dels trobadors. Hi ha una lírica popular que no
se sap desde quin moment la tenim. Testimonis són tardans.
Hi ha lírica pre-romànica, romànica. Va acompanyada del ball i de la música, i a la oralitat.
També associada a la veu femenina, acompanyen el cicle agrari. Són cançons molt lligades a
cultes ancestrals.
Alguna lírica posterior culta les ha agafar com a model. Sabem com sonaba aquesta lírica
popular perquè una lírica culta tardana la incorpora als seus textos.
Les cantigas de amigo: producte culte però fa omenatge. Exemple de recuperació de poesia
popular (cantigas de amigo, villancicos i mowaxakha). De la lírica gallego-portuguesa
Villancicos: gènere típic de poesia de cancionero, peces en les que el poeta culte utilitza poesía
popular oral i la incorpora en el seu poema. Poemas de la poesia de cancionero
Mowaxakha/kharges: poesia culta àrab. Poesia poòpia de la península ibèrica. Poema
tradicionalment culte que l’última estrofa (kharges) està escrita en llengua que no és l’àrab
culte, en aquesta estrofa es recull la lite popular. Gran sector de la crítica creu que és la mostra
més primitiva del castellà. Altres pensen que és una barreja entre pre-romànic i l’àrab que
sonava.
Cantigas de amigo, villancicos i kharges: tenen la veu femenina que parla d’amor, que es
lamenta. I una manera de parlar del dessig, dubtes de l’amor. Ja tenen model. Els trobadors ja
estàn acostumats a sentir cançonetes populars que verbalitzen els problemes de l’amor.

Lírica culta (cantigas, villancico, mowaxakha) recullen la lírica popular i així podem saber
d’ella.

Califat: implica llibertat per deixar d mirar orient.

Lírica llatina, renaixement de carlemany…. Arribats sXII monastirs perden el monopoli de la

cultura culta llatina. Escoles catedralícies : estàn en àmbit urbà (es fan copies dels manuscrits)
escoles on es formen un nou tipus de intel·lectual (clerc: estudiant o han acaat els estudis per
home d’esglèsia) escoles vinculades a les catedrals (per tant a les ciutats)

Clerc:e esglèsia
Trobador: laic

Clarc: quan són estudiants, formen un grup : goliards. Aquests estudiants aspirants a clers
estudien amb textos clàssics (Ovidi, virgili). Moviemnt estudiantil serà una costant de la edat
mitjana. Aprenen llatí traduintovidi. Fan proves retòriques escrivint sobre l’amor.
Moviments de hombes que s’aferren als plaers de la vida

Carmina burana: poesia de gaudir i d’amor. Descripció femenina de la dona, els seus
sentiments… serveixen per fer el pas previ. Ajuden a completar l’imaginari que tenen els
trobadors gràcies al-andaaalus i aquests poetes

Trobadors: han de tenir una educació.

Molta d’aquesta poesia de la carmina burana, ganes de viure, felicitat per l’amor, gaudir de la
naturalesa.

Entorn dels Goliards: esglèsia

TROBADORS I FIN AMOR

Trobador és el primer intelectual laic. No el podem separar de la idea de enamorat poeta.

Estàn junts, sense amor el trobador no és intelectual.

Aquesta lírica neix a les terres d'oc, zona geogràfica amb influències que faciliten aquest
naixement i no neix de cero, s'alimenta de la liria àrab dels andalusins amb aquest amor
platónic i ficció literaria on el poeta es converteix en l'esclau de l'esclava cantaire i ella en la
senyora. Intercanvi de papers. Desitg de viure l'amor des de una esfera platònica. També tenim
la lírica popular, posada en veu de dona que canta a l'amor i va acompanyada de música i
segurament s'elaborava als cicles de la natura i en feines relacionades amb el camp i rituals
importants en una societat vinculada a creecçes paganes. Aquestes dues líriques creen la lírica
dels trobadors. El tercer element, també, es la lírica culta llatina que té com a excercici retòric
d'imitació dels clàssics, es veu com una fuga de la moral imposada per l'esglèsia, els que
conreen aquesta lírica son homes de l'esglèsia que estan més vinculats a escoles catedralísies
que a monestirs.

Els goliards son els estudiants de l'àmbit esglesiastics que viatge, estudien filosofia i llatí... Que
son bastant crítics amb l'esglèsia però com son estudiants generen una lírica crítica amb
l'hipocresia de l'esglesia i canten al vi, els plaers de la vida i al amor. Al amor en uns termes on
la natura es molt important, parlen de la bellesa de la dona que estimen... Elements que
ajuden a configurar la lírica dels trobadors. Necessitat de cantar al goig de la vida. Lírica que
anuncia el pas de la rima per quantitat, amb pes accentual. La mètrica i la rima que trobarem a
les literatures vulgars, lírica dels trobadors, ja la veiem configurada aquí.

És important la lírica dels trobadors perquè la dona és el centre d'aquesta lírica, articula
cadascun dels pasos a seguir en aquesta lírica. Una dona que fins ara era totalment objecte
d'intercanvi, llinatge i poder. Aquesta es una creació literaria molt important perque esdevé
una manera alternativa a la cavalleria per buscar el favor del senyor feudal -> esdevé una via
de promosió social. Via que s'havia quedat estruncada quan bona part de la petita noblesa no
poden accedir a la cavalleria. Per tant, han de buscar un altre via que sigui culta i cortesana per
arribar al senyor feudal. La literatura, trien el culte de la dona.

Com vivien aquesta lírica, com se cop i volta som una societat que ens agrada la primavera, el
goig, l'oci. Entrada del temps clar -> dança, peça literaria pensada per ballar on es prefigura la
essencia de la dona com a centre de tot el ritual de la lírica trobadoresca, de la fin'amor. I al
mateix temps com no deixa de ser una herència de la lírica popular. Això no deixa de ser un joc
literari, per la força que té precisament tothom entra en aquest joc.

Tenim l'entrada de la primavera al principi de les cançons. La música és molt important. Tan
importnant es la musica com el contingut com la forma.

Per què és important?

Perque és la primera manifestació lírica culta en llengua vulgar.

Perque va acompanyada de la primera teorització sobre l'amor profà, en vulgar.
Perque la dona és el centre d'aquesta lírica, estimula l'amor i la creació literaria, no ho és Deu.

Hi havia voluntat per crear una llengua literària estàndar a partir de la cual es pugui circular ,
cantar aquesta lirica de manera que els trobadors puguin anar a les corts de tot el territori i es
pugui entendre, perque el territori tenia moltes llengues diferents.

La lírica dels trobadors defensen un amor lliure d'imposicions socials, ha de viure al marge del
matrimoni que és un pacte, un negoci. En la fin'amor, propugna la acció lliure i sincera de la
persona estimada, no pot haverhi cap imposició en la tria de la persona de la que t'enamores,
tria des de la voluntat. Matrimoni exclòs. Per norma, la fin'amor és un amor adulter. L'adulteri
que s'explica a partir d'un triangle sentimental. En aquest, la dona és a dalt de tot i és la
MIDONS. Aquesta és el centre, l'estímul, l'esser al qual aspira el trobador, altre element del
triagle, i l'últim és el gilós (marit de midons).
La dona ha de ser casada perque la dona ha de tenir una entitat jurídica. Midons vol dir "el
meu senyor", es masculinitza la figura de la dona, esdevé una trasposició del senyor feudal, és
el senyor feudal del amor i el trobador és el vesall de la dona.

La fin'amor és un amor que civilitza l'enamorat, el converteix en un ésser social molt més
refinat, millor. Per tant, la fin amor és un amor que no s'entén al marge d'aquesta societat
cortesa. El camí de la dama és alhora un camí de perfecció. En aquest camí de
perfeccionament el trobador ha de perfeccionar-se aprenent a ser mesurat, obedient,
pacient... Perque aquest camí és d'espera. El trobador desitga la midons, però no està a
l'alçada. Desitg i espera son els estímuls que alimentan la creació poètica. Als cantars de gesta
una característica és la desmesura, el contrari. Això queda enrere, el que ha d'aprendre el
trobador és la mesura, la obediència, la discreció perque com és un amor adulter ha de vetllar
per la identitat de la midons. En les seves poesies no donen noms de la midons, la amaga sota
un senyal amoros que té a veure amb l'essencia de l'identitat d'aquesta dona. El trobador li
deu a la midons un servei vesallatic perque la relació entre ells dos hi ha la transposició de la
relació amb el sneyor feudal. Realitat social basada i reflectida en la literatura.

Aquest trobador per esdevenir digne de la midons, en aquest caamí de perfeccionament cap a
la dona, també l'està ajudant a domesticar i controlar el cos. Control de les passions. A mesura
que avancem als graus del amor, el trobador ha de saber controlarse. L'home no s'havia
controlat quan era guerrer. El trobador aspira a la unió, al goi que es dona amb la unió amb la
midons. Unió que normalment no es parla en el gènere de la cançó, perque aquest parla de la
fin'amor, sino l'alba, que és un gènere que parla de quan surt el sol i s'han de separar per tant
ja s'han unit.

S'estableix, per tant, un altre contraposició que és la cortesia i la vilania. La lirica dels trobadors
és culta i aristocràtica. No es de poble. En aquest enamorament profund i espera per poder ser
digne de juntarse amb midons, la poesia va plena de alegria, tristesa, esperança, por... Tensió
entre desig i por de no ser digne d'arribar al final del camí de perfeccionament. Sentiments
contradictoris omplen tota la lírica de la cançó. Per tant el gènere que recrea aquest procès és
únicament intimista. No importa res que no sigui jo, el meu amor i els meus sentiments. Com
controlo el meu cos, com visc i canto el meu amor. Cantar és sinònim d'estimar. No es pot
cantar si no estimes de veritat. El goi d'amor al que aspirem quan siguem dignes, perque ella ja
és perfecta.

Aquesta relació amorosa de la cansó s'expressa a través de fòrmules deudals i jurídiques. La

dama té el cor del poeta en BAILIA (tutela, protecció). Els conceptes de fidelitat, delit, traició,
tipics del dret feudal ara resveixen per expressar aquest nou amor.

4 GRAUS DEL AMOR:

Graus evolutiu, depenent de com evoluciona el trobador, la midons reacciona d'una manera o
altra.

 Fenhedor (tímid): Encara no se sent a l'alçada s'expresar els seus sentiments.

 Pregador (suplicant): Trobador que ja ha vençut la timidesa i postula per aconseguir el
cor de la midons.
 Entenedor (enamorat tolerat): La midons ja s'ha manifestat i l'accepta.
 Drutz (amant) - poden arribar al FACH (unió sexual) : Al arribar a Drutz ja implica un
grau de civilització. Es pot arribar al Fach però la cancçó no mostra massa interès en
cantar sobre aquesta unió sexual. Perque el que valora és el procès.
Hi ha una prova per arribar al Fach, que demostra el control del cos. El trobador havia de ser
prou fort per parar al moment en que pensava que podria consumir el amor amb la midons.
Allá esdevé digne de gaudir del joi. El joi - gozo. Però té un punt de nirvana. Plenitud de viure.

Els parladors son els amics, seguidors o servidors del gelos. Amb aquest personatges i amb els
sentiments, la contemplació de la dama... Ja es suficient per elaborar les cansons. Un altre gran
personatge és la natura: exordi primaveral. Ja ho veiem en la lírica popular tradicional. La
natura ajuda al poeta a poder expresar amb major efectivitat els seus sentiments.

Un altre element de contraposició molt important com la mesura-desmesura és el jardí i el

bosc. La natura està domesticada. La natura és el jardí que ja veiem en la lírica dels àrabs, pati
andalus. Com el jardí del paradís.

TROBADORS ENAMORATS

Els que performen les cansons dels trobadors eren els juglars, que podien ser del propi
trobador o de les corts.

La música és igual d'important com un personatge, com la forma... Forma part dels sentiments
a expresar. Els trobadors eren intelectuals, a més coneixements literaris i retòrics també han
de tenir domini de la música. La música prepara, comença abans de la lletra.

Un altre element molt important perque ajuda a enfatitzar els sentiments del trobador és la
naturalesa. Natura domesticada. Jardí. Acompanya els sentiments del trobador: si està
content: es la primavera.

Midons és una gran senyora amb característiques jurídiques. Mèrit de classe. Al mateix temps
és humil. L'humil semblant de midons recorda al humil semblant de la verge María.

Hi ha dos camps que els trobadors utilitzen per expresar la seva relació amb la midons: el camp
jurídic i el liturgic.

La midons és inteligent, té una sutil conversa. Però per molt platònic que sigui l'amor, no
rebutgen el cos. Midons té cos i la presència física és important, la carn. No perden temps
describint-la perque el que importa és la descripció dels seus pròpis sentiments. És molt
important la voluntad, la voluntad del poeta no voldria allunyar-se de la midons. És com si la
voluntad fos una part del cos aliena al trobador. Encara que ell no pugui estar amb ella no pot
fixar-se ni cantar d'un altra perque la seva voluntad sempre estarà amb aquella midons. El cor i
la voluntad = cor i cervell. Ell pot marxar però la voluntad es queda.

Reivindiquen la sinceritat dels sentiments. Només pots cantar si l'estimes de veritat.

Diuen que si no la poden veure no passa res perque se la imaginen. Espera, desitg i imaginació.

La autèntica revolució a nivell de home-dona son les trobeiritz.

Berneguer de Penyol era un trobador profesional, pero Guillem d'Aquitània era un senyor
feudal. Això indica com la gent entra al joc de la fin amor i canvia el paradigma del públic.
Influencien de manera determinant aquesta societat. Ho fan com a oci. Guillem d'Aquitania se
n'adona que aquesta figura que projecta al seus poemes com a guerrer ja no serveix, ara
necessita vestir-se d'un nou vestit, que passa per ser l'enamorat cortès d'una midons i el
servidor de la fin'amor. Aquí veiem el canvi, sembla un altre home. Els senyors feudals
necessiten tenir una bona imatge i així ho fan.

A la poesia de Berenguer veiem com el que importa soc jo i com em vaig civilitzant en el
procés, i el que té de fantàstic aquesta lírica és que els que haurien de estar adalt serien els
gilosos, però son les dones. El gilos es posa abaix del triangle també perque necessiten igual
una millora a través del amor. No es una millora només social perque Guillem d'Aquitania és
un senyor feudal, ja és adalt de la societat, però quan escriu com a trobador ell és abaix del
triangle.

Els poemes de la lírica dels trobadors no tenen títuls, i s'esmenten a partir del primer vers.

Per que els trobadors tinguin èxit la gent ha de cantar les seves cançons. La literatura omple
l'oci, es una festa, els espais de no activitat, i la literatura canvia el paradigma.

TROBADOR POETA

El trobador és la primera figura d'intelectual laic que compun literatura culta en vulgar i a més
n'és conscient del acte creatiu. Abandonem l'anonimat al que estem acostumats quan
escoltem els cantars de gesta i comencem a veure els primers sintomes del sentiment
d'autoria, serà molt important per la creació de la novela. Trobador és al marge dels
intelectuals que fins ara tenien el control de la cultura: els homes d'esglèsia. Saben que estàn
fent una cosa nova. En aquesta consciència hi ha la necessitat de preparació. No s'enten sense
una sòlida preparació. No se sap on s'han format, encara que existeixen les escoles
catedralisies. Els monestirs són un altra possibilitat. La pròpia transmissió oral i social de la
lírica també facilita la formació en una mena de gremi de poetes on el fet d0anar escoltant al
gran poeta del moment i mirar les seves poesies i reflexions teòriques pot ajudar a aquesta
educació...

Com que tenen aquesta sòlida formació i un sentit elevat de la feina que estan fent i de
responsabilitat (han de fer valdre aquetsa feina perque esdevenen profesionals, utilitzen la
literatura per promocionarse socialment) existeix la reflexió dels trobadors del propi acte
creatiu. Donades les característiques formals, les implicacions de contingut de poesies, de la
complexitat dels generes literaris etc és imposible que els trobadors componguin oralment.
Aquesta complexitat fa que els trobadors componguin la seva lírica per escrit, els textos i la
música que els acomanya. Aquesta composició és un primer pas. Ells no consideren la obra
acabada fins que el juglar no ha cantat la peça.

Els trobadors componien per escrit els textos però els poemes circulaven exclusivament per via
oral. Cada juglar tenia el seu repertori i sovint era especialment d'un trobador. Juglars se sap
que existeixen ja desde el segle IX. Mentre que el juglar d'èpica i altres gèneres religiosos o
profans és autor i intèrpret, el juglar dels trobadors li és atribuit el paper exclusiu de ser
intèrpret dels textos del trobador. Els poemes tenen forta dosi de teatralitat que forma part
del espectacle. Aquests juglars també han de tenir més preparació musical etc perque l'han de
donar la connotació en aquesta teatralització. Han de entendre per poder transmetre.

Neix amb l'escritura, la lírica dels trobadors, però es teatralitza i no és acabada fins que no és
cantada i actuada. És important la sinceritat del seu sentiment. En aquest joc literari es
reivindica la sinceritat. Si noe stàs enamorat no pots compondre. La relació entre trobador-
enamorat i trobador-poeta és totalment estreta. El trobador compondrà i trobarà o inventarà
tant el text com la música si està enamorat de manera sincera. Sinceritat de sentiments com a
estímul de creació literaria.

La composició poètica, per aquest sentiment d'autoria i importància de la literatura com a

mitjà de professionalització i de millora social, ha de buscar el màxim nivell de qualitat en tres
elements que són claus:

1. Mot, So, Razo:

a. El mot és la forma: figures retòriques, mètrica, adjectius... Porten a la creació de

tractats de poètica occitans on hi ha un interés per la llengua vulgar. Consciènts de la
novetat, volen justificar aquest ús als tractats. Ta,bé reflexionen sobre la pròpia
tradició. A la segona generació d'aquests que els escriuen, ja recorren a la tradició, als
grans trobadors per posar-los com a exemples. Marquen la transmisió.

b. El so és la música: Sense música no té sentit. Aquesta és bastant important la

influencia del àmbit litúrgic. Interferència entre lírica vulgar i el seu antecesor o model
que és la literatura llatina culta. Aquest cant litúrgic segurament influeix en la música
dels trobadors.

c. La rasó és el contingut al cual pertany aquesta cançó. Parlar de fin'amor, triangle,

midons...

Composició molt marcada que exigeix un grau de preparació importantísim. Consciencia

d'autoria, fer valdre la seva feina. Molt important l'inspiració donada per l'amor més la feina,
l'ofici de poeta. Això és una novetat trencadora. Reivindiquen l'ofici de poeta, l'esforç,
l'aprenentatge, la constancia... Societat aristòcrata, el fet de treballar està mal vist. Aquest ofici
és reivindicat, està ben vist. Són artesans de la paraula, com ben diuen.

Volen viure de l'escriptura. Feien vida itineraria entre cort i cort i s'han d'asegurar que
s'entenen els poemes a totes les corts. Així, tenen una Koiné literària - reflexió sobre la llengua,
tradició, literatura. Si hi ha reflexió, hi ha consciència.

Hi ha tres grans periòdes:

 Orígens de finals del XI fins al 1140: Guillem d'Aquitània, Jaufre Rudel, Marcabrú

 Esplendor: de 1140 a 1150: Bernat de Ventadorn, Raimbaut d'Aurenga, Raimbaut de

Vaqueiras

 Decadència: 1250 - Finals XIII: Pere Cardenal, Sordell, Ceverí de Girona

Amb les croades i l'Inquisició molts trobadors han de fuigir a les corts Italianes o peninsulars. Al
mateix temps en aquest moment de decadència prenen consciencia de que això s'acaba, i com
perillen es passen de l'oralitat a l'escriptura amb la còpia dels grans cançoners.

Un segon moment d'aquesta lírica que es considera que és l'acte de mort d'aquesta civilització
literària és 1323 amb el Consistori del Gai Saber - certàmen literaria que vol recuperar
l'essència dels trobadors, format per burgesos i donen premis a la poesia més trobadoresca...
La burgesia ha perdut el públic naturals dels trobadors i volen legitimitzar el seu poder
assimilant una literatura que la pròpia burgesia sap que és aristòcrata. Podem dir que és lírica
de trobadors? No. Es lírica inspirada en els trobadors.
Al corpus hem conservat 2542 poemes a 95 cançoners. 52 son italians, 14 en francés, 19
occitans i 10 d'origen català.

Amb la còpia dels manuscrits assistim al canvi de la oralitat a l'escriptura, a partir d'aquest
moment, ja desde finals del segle XIII fins ara els poemes dels trobadors els llegim. Perdem
l'essencia de la lírica trobadoresca. Abans també hi havia transmissió manuscrita però no ens
ha arribat. A aquests manuscrits els hi diuen "ròtuli". És on el juglar apuntava indicacions de
l'execució teatralitzada als poemes.

També hi hauria les antologies dels propis autors.

350 Trobadors. Aquests responen a diferents classes socials. Membres de l'esglèsia, senyors
feudals, burgesos, antics juglars... Aquests antics juglars aprenen a ser trobadors fent de juglar.
Això indica l'èxit de la lírica i que el que van fer ho van aconseguir, que era trobar una nova via
d'encaix social i de millora social. La literatura borra fronteres.

Diferència clara entre trobadors profesionals i els trobadors no profesionals. Els profesionals
reivindiquen l'ofici. Els profecionals aspiren al trobar clus i els no profesionals al trobar cleu.

Cleu - senzill, efectiu però sense retòrica elevada.

Clus - Complicat i elevat.

Peces literàries en prosa i occità que neixen i complementen aquesta lírica i ens donen
informació d'aquestes i dels trobadors: les vides i les razos. Aquestes razos expliquen els
motius que van generar la redacció d'un poema. Vida del trobador com a presentació,
aleshores razó i el poema en questió. El juglar quan anava a corts recitava la vida (més o menys
breu), després la razó (preàmbul) i poema.

POETES COM A TROBADORS

Poetes com a trobadors: no podem destriar el poeta enamorat del poeta trobador, entendre
que estan fent una cosa nova i que és lite (consciència d’autoria lligada a l’element d’ofici).
El propi trobado interpreta la seva poesia com a cant.

Bernat de Ventadorn: per que el cant valgui ha de sortit del cor. Sinceritat: realment naorats
del joc literari, l’efecte que crea l’amor inventat. Quan s’analittzen literàriament com a poetes
enamorats s’agraden (viuen dins d’aquesta fixió). Reivindica la sinceritat dels seus sentiments
per crear un cant perfecte. En aquest amor hi té posats la boca, els ulls, el seny.
És indestriable la propia elecció de l’elaboració de la poesia.

Guillem d’Aquitània: demana un pública oidor preparat, culte, que tingui la mateixa cultura
que el trobador. Concepte clarísim de dignitat del concepte d’ofici (novetat: n societat
aristòcrata està mal vist. Concepte de dignificació del traball és un concepte burgés).

Totes aquetses reflexions en les poesias que el trobador demana complicitat al publica oidor fa
que en societat profundament jeràrquica, gràcies a aquesta lite la priàmde d’esborra i es
converteix en un cercle. Aquesta societat que està aïllada, és impermeable a tot allò que ve de
fora. Figura del trobador (intel·lectual) es complementen amb les vides i razos.
Les vides: son les biografies del trobadors, en els cansoners hi ha estructura (s’inicia amb la bio
del trobador).
TROBAIRITZ

Midons en un moment determinat decideixen prendre la paraula. Fet innovadot d'aquesta

lírica. Prova de la transcendència d'aquest fet - trobairitz només s'entenen dins de les corts
occitanes. No hi ha fora d'allà i no es poden entendre. No hi ha herència de les trobairitz en la
lírica posterior.

Midons abandonen la funció pasiva i decideixen revelar-se. Van cultivar els mateixos gèneres
que els trobadors. Van rebutjar el registre tradicional, adopten el paper dels seus comapnys
trobadors.

Trobairitz van del 1135 fins al 1240. A vegades la informació de la trobairitz ens han arribat
gràcies a la vida del seu enamorat. 21 noms. A banda d'aquests hi ha 17 trobairitz que poden
anomenar "fantasmes" coneixem la seva existència per cites indirectes.

Mateixa educació/formació que els trobadors. Comparteixen la mateixa tradició lírica i són
reconegudes com a professionals. Conreu dels mateixos gèneres que els trobadors. Mateix pes
social que els trobadors.

No només hi ha trobairitz midons, sinó tamble trobairitz que es dediquen profesionalment a

compondre igual que els trobadors. Això vol dir que són dones que no pertanyen a la capa més
alta de la societat feudal. Utilitzen la literatura de manera profesional per millorar socialment.
Les dones tenien una via profesionalitzadora al segle XII. S'esborren les fronteres socials.

No totes les midons són trobairitz i no totes les trobairitz són midons.

Conreen TENSOS MIXTES (debat). També sirventesos (textos sarítics). Responen als retrets
misògins d'alguns trobadors. Reflexionen sobre catolicisme i caterime, queixes sobre normes
de vestir...

Trobairitz no minusvalorada.

No consideren l'obra acabada fins que no es canta a la cort. Per tant, simbiòsi entre trobeiritz i
públic igual que amb els trobadors.

També hi havia juglareses. La veu femenina és present. Als debats no només hi ha una veu
femenina que reflexiona sinó que també hi ha una dona que l'executa. Món que permet el
naixement i creixement d'aquesta veu femenina, i l'alimenta. Trobadors i trobairitz tenen
molta més relació amb les corts que no pas altres dones com les mistiques etc. Les trobairitz i
els trobadors comparteixen tot el seu discurs etc, són filles de la seva època i context, no tenen
diferències.

CANSO:
No hi ha distinció conceptual ni terminologia entre la poesia dels trobadors i la de les
trobairitz: totes dues segueixen el ritual de la fin'amor. L'amor també estimula la seva creació
literària. Les seves poesies són molt més sencilles i directes perque elles trenquen la distancia
de la relació. Es relacionen amb l'amic en termes d'igualtat (perque elles ho decideixen perque
elles són conscients que manen).
A diferència dels trobadors, desvelen la identitat. Volen que els seus noms perdurin,
consciència de autoria. No amaguen la identitat dels trobadors als quals van adreçades les
seves cansons.

No poden viure la fin'amor de la mateixa manera que els trobadors. A les dues líriques la
creació es basa en el desitg i l'espera. En el cas dels trobadors aquesta espera s'explica perquè
la distancia amb la midons és social, ell s'ha de civilitzar -> procés de millora social.

La midons ja és la perfecció, el Joi. No necessita cap procés de perfeccionament. Però en

l'essència de la lírica hi ha aquesta espera, distància, dificultat que aumenta el desitg. Les
trobairitz també ho necessiten: la distància. Aquesta no serà social, sinó temporal. La trobairitz
es troba a un present on o enyora un passat o espera un futur. La veu narrativa és present
però importa el passat o el futur. Viu de la imaginació o del record -> incrementa el desig.

Les trobairitz no tenen cap mena de floritura, com a diferencia amb els trobadors. La seva veu
narrativa és molt més fresca i natural. Elles com ja estan civilitzades tenen la llibertat de no
haver de lluir-se i fer un discurs més directe. Donen la falsa impressió de ser més senzilles,
però tenen la mateixa exigència que els trobadors.

Les trobairitz professionals no tenen perquè ser midons o sinònim del joi.

Voluntat de mostrar el desig sexual d'una manera clara i directa. Moltes referències explicites
de sexualitat.

No volen ser adorades i contemplades, volen ser escoltades i estimades. Veu que pren l'espai
públic. En aquest mostrar la seva veu també es mostren les seves opinions, el seu desitg
sexual, són dones amb carn i ossos.

LA LEUZETA

Bernat de Ventadorn - 41 composicions que conservem. Trobador professional. Tenien

tendència al conrreu de la cançó. La lauseta, text de tècnica i complexitat brutals.
Intertextualitat amb altres fonts subtil. Marca abans i després perque el trobador reacciona
devant la narrativa de midons: midons pot dir que no?. Totes les seves composicions
importància gran a la música. Compositor eficient, impacta al públic. La música és com si fos
tota una primera estrofa que predisposa al públic oidor. Metàfores riquisimes amb les que
veiem el paper de la midons. Comença amb una imatge que és l'exordi primaveral que ha de
tenir tota bona cançó que redueix a l'imatge d'un ocell.

El paper de midons és pasiu. Utilitza una font precisa: el mite de narcís. Amb la imatge del
mirall, midons és com si fos la font de Narcís. El trobador s'ha enamorat d'ell mateix
contemplant-se en el mirall.

Tres primeres estrofes totalment corteses, sintetitzen l¡essència del paper de midons a la fin
amor d'una manera molt efectiva utilitzant un mite clàssic. Midons li diu que no.

La 4 i 5 estrofa s'han anomenat la mala cançó. A partir de la negativa de midons, parla

malament de les dones. Trenca amb les regles de la fin'amor.
La 6 torna a recuperar una mica el camí cortesà però utlitzant un tòpic que utilitzaran els
poetes francesos posterior: figura de midons com una dona distant, cruel, indiferent al
patiment del trobador. Belle dame sans merci.

Ara ja no pot guanyar a la seva estimada, se'n va a l'exili provocat per la indiferència de la
dona. Això també es veura a poètiques posteriors.

8 estrofa important: ja no cantarà més. Referència clara. Només aquests que estan enamorats
sincerament poden fer poesia. Referència a Tristan. Això evoca tot el component tràgic de la
llegenda Tristaniana.

RIMBAUT DE VAQUEIRAS

Poemes de Raimbaut de Baqueiras (1180-1205). A inicis del segle XIII estàn en guerra de
francesos i papat contra els occitans, croades contra els catars. Els senyors eren protectors de
catars o catars.

Raimbaut de Baqueiras s'en va a la cort de bonifaci de montferrat. Se'n adonen que el model
de la lírica trobadoresca s'està desgastant, començant a caure.

Comença a haver-hi petits canvis que es veuen amb Raimbaut. Ell està a Montferrat i veiem
que fa intertextualitat genèrica i una musical. Utilitza la música d'una tradició lírica francesa i
gènere galaico-portugues.

Cantiga d'amigo - (innovacio gènere)

Cançó en Occità. Veu poètica femenina. Parla amb les onades, el vent. A la segona estrofa amb
la brisa. Busca al seu enamorat, distància, desitg de saber del seu enamorat - trobadors
exiliats.
s’inspira en cantiga d’amigo en aquesta veu de dona. Veu d’una enamorada, ens situem en
natura, dialoga amb aquesta natura. Ja no està davant del públic oïdor. Dessig expresat amb
naturalitat de l’enamorada, ens apropa a les cansons de les trobairitz. Parla de la distància de
la separació física dels dos enamorats. Enyora al seu enamorat. Masculinització de l’amor, ja
no és fin’amor.

Kalenda Maia (innovació musical)

Molt important la razó. Explica per què en un moment Rimbaut tambñe va decidir callar. Els
envejosos li van dir a la seva midons que què feia protegint a un trobador com aquest.
Raimbaut està a la cort i emmudeix. El marquès de bonifaci demana a la seva germana Beatriu
que el torni a acceptar per que ell pugui tornar a cantar. Novetat de la música, trencament
dels versos finals de cada estrofa que impacta al públic. Música no de la pròpia tradició. El mot
del poema no deixa de ser els tòpics sobre la fin amor que veiem en les altres composicions. És
tan important la música i innovadora que aquesta motiva força el contingut. El contingut està
fet per que quadri amb la música. Això és cap a on s'encamina la lírica dels trobadors en aquest
moment proper a la fi. Ells saben que això s'acaba.

Al 1194 Raimbaut va ser nombrat cavaller. A inicis del XIII va participar en guerres. Reflexió
interesant comparació vida trobador i cavaller penjada al campus. Quan tot això canvia amb
les croades etc ja no es pot viure de la literatura, per això es fa cavaller. Respecte per literatura
però canvi sustancial que afecta al ofici del trobador, a la consideració de la literatura, la del
amor i la de la dona.

CORTS OIL I MATERIES

1152: Elionor d'aquitània - Enric II Planagenet

Aquest matrimoni consolida un domini absolut d'un ampli territori. Uneix a més dues cultures.
Elionor s'instala amb tota la cultura occitana dels trobadors, la manera d'entendre la fin amor
etc, i Enric II de Plantagenet és una d'aquestes famílies importants que en aquests moments
s'estan disputant el domini del màxim del territori. Enric és el rei anglès que desde 1190 els
Planteganet ha conquerit el regne d'anglaterra. Abans ja contava amb normandia, bretanya.
Els anjou depenen del rei anglès en aquest moment. Amb el matrimoni amb elionor també
s'ajunta amb Occitània. Tenim aquest rei planteganet, rei d'anglaterra i té altres territoris; el
ducat, el ducat i el ducat d'aquitania. També el rei de França que intenta anar conquerint
territori amb força. Hi ha una serie de families de grans senyors feudals que estàn vinculats a
elles i que intentaran fer el possible per controlar el territori de manera que utilitzaran la
literatura per legitimar el seu poder perque son linatges que no tenen una tragectoria dinàstica
important. Necessiten el que no ha donat els anys de consolidació, ho justifiquen amb la
utilització de la literatura a partir de la qual legitimaran el seu linatge i poder.

En aquest moment la literatura serveix per legitimar el poder. Enric II i Elionor controlen: regne
d'Anglaterra, ducats de normandia, aquitània i anjou i el comtat de bretanya. Per tant, el
naixement de la novela l'hem de relacionar amb aquesta legitimització de families, en especial
els planteganet, la cort del Enric i la Elionor. El rei d'Anglaterra per legitimar tots aquests
territoris devant del rei de França, per exemple, utilitzarà la literatura i els mecanismes que
portaràn al naixement de la novela. Elionor porta el coneixement dels trobadors. Territori i
corts que són catòliques --> complicat assumir tots els preceptes de la lirica trobadoresca,
sobretot la consideració de l'amor adulter i la figura de midons. Aquests elements amuinaran
als escriptors d'aquestes corts del nord. Faran exercicis, estratègies per no deixar de copiar la
gran poesia culta del sud dels trobadors però saltant-se els problemes que per a ells
representa aquest amor. Però no poder prescindir de tot aquest coneixement ni de la
importància del amor.

Tenim als trobers que agafaran el relleu dels trobadors i intentaran adaptar la lírica al seu
entorn i territori. Però ara tenim una sèrie d'intelectuals que són la figura responsable del
naixement de la novela: els clercs. Homes d'esglèsia formats a escoles catedralísies que ara
entren al servei d'aquestes corts, sobretot a la de Enric i Elionor. Posen al seu servei tot el seu
coneixement per empoderar i legitimar aquestes famílies. Aquests clercs, per tant, prenen las
riendas de la cultura a aquestes corts i fan una feina importantíssima de diàleg amb tota la
tradició llatina. Reflexionen sobre l'herència dels clàssics. Homes d'esglèsia, a les escoles s'han
format aprenent llatí i estudiant els clàssics. Important cultura que posen al servei de les grans
families que volen legitimar el seu poder.

A partir de les obres d'aquests clercs, són conscients de la seva tasca i de la mateixa manera
que els trobadors, els clercs utilitzen la seva tasca per reivindicar la seva valua com a
intelectual. Per defensar això utilitzen els pròlegs de les obres. Els pròlegs esdevenen unes
peces que acompanyen al propi text funamental per entendre la poètica, la reivindicació
d'autoria d'aquests autors clercs. Aquests, des de la matèria de roma fins al naixement de la
novela, van desenvolupant una important consciència d'autoria. Aquesta, amb reflexions de la
seva vàlua com autors queda molt ben reflexada als pròlegs de les obres que ens han arribat.
Aquests clercs començen entre 1155 - 1180 a redactar una serie de textos historiogràfics,
dinàstics, per marcar i parlar del llinatge d'aquests grans senyors. Per fixar-los. La literatura
serveix per donar prestigi a una nisaga que és relativament nova. Textos en llatí que en seguida
es van traduint al francés perque interesa que la cultura circuli per les corts i perque els clercs
sen adonen que els senyors feudals desconeixen el llatí.

Paralelament en aquest moment tenim la circulació dels cantars de gesta. Circulen de manera
anònima en vulgar i recitats pels juglars. Els clercs són conscients d'aquests cantars de gesta i
de la funció social que fan. A partir d'aquests i de la cultura que han après a les escoles
catedralísies, als pròlegs trobem una primera teorització sobre la matèria de la que disposen.
En aquesta classificació de la matèria literària de la que disposen, no barrejen la lírica. És una
cosa apart. Per a ells la lietratura a la seva disposició es pot classificar en 3 grans matèries:

1. La matèria de França:

Cantars de gesta. Gran esperit bèlic, conqueridor. Territori catòlic i bèlic. La essència,
cosmovisió que tenen aquests senyors feudals és bastant diferent respecte als del sud
occitans. Enric II és un conqueridor. Són guerrers i no poden deixar de ser-ho. Feudalisme
profund, estructures de poder molt consolidades que lluiten per mantenir el seu poder devant
d'un petit canvi que comença a gestarse en aquestes dates: l'establiment d'unes monarquies
cada cop més fortes i extenses. Això posa en perill la independència d'aquests senyors feudals.
La cavalleria és important. Els clercs són conscients que el model d'heroi del cantar de gesta:
desmesurat, mític, company, amic guerrer... Dona pràcticament inexistent. No element
amorós. A les altres matèries la barreja d'amor i cavalleria és essencial. Oralitat dona llibertat
de interpretació i modificació al juglar. Anonimat d'aquesta literatura. Acumulació d'episodis.
Aquesta manera de funcionar canvia, canvi qualitatiu a la matèria de Roma.

2. La matèria de Roma:

Pròpia dels clercs. L'utilitzen per enllaçar amb l'herència greco-llatina. Traducció d'obres
clàssiques llatines. Gran èpica llatina que ells han estudiat a les escoles catedralisies ara les
posen al servei dels seus senyors. Triada clàssica: Roman de Tebes, Roman d'Enees i el Roman
de Troya. Les grans batalles que configuren l'imaginari que han heredat els clercs. Es
tradueixen aquests textos. Ens estem preparant pel naixement de la novela. Aquests clercs
aprenen a ser autors de novela traduint els clàssics llatins. Concepte de transmissió molt
important. Ens dona la noció d'història que tenen aquests intelectuals. Molt important el
concepte de la translatio: herència. Versió inmovilista de la societat. Segons la translatio, les
estructures socials, mentals, polítiques... No evolucionen sinó que s'hereten. De manera que
en aquest segle XII no evolucionem sino que heretem les estructures que ja venen donades per
la cultura grecollatina. Els clàssics ens permeten la translatio d'una manera d'entendre el món.
Aquests clercs als pròlegs d'aquestes traducció, elaboren el concepte de la translatio inperii i
studii. L'home medieval se sent hereu de les estructures mentals del món grecollatí. En
aquesta herència incorporen un element que no és propi de l'herencia grecollatina. En aquesta
translatio imperii coloquen la cavalleria: concepte totalment medieval. Quan ho fan, estàn fent
que la cavalleria sigui hereba d'un ordre etern que s'ha de conservar. Amb la translatio, en
considerarse hereus legítims de la civilitazació grecollatina, garanteixen que la manera
d'entendre el món i l'organització social des de les estructures feudals s'ha de preservar. Ha de
romandre inalterable devant d'aquestes monarquies que van creixent i fent-se compactes i
absolutes.

1. La materia de Bretanya
Per tant, els clercs aprenena crear aquest personatges diferents als de la tradició a partir de la
traducció dels clàssics. Però en aquests romans, es consideren només traductors perque
senten un profund respecte per les fonts, que formen par de la pròpia tradició, i són cultura
elevada. El fet de que treballin amb textos escrits els dona un respecte que no tindran amb la
matèria de Bretanya. Clrecs amb materia de Roma són traductors. Però amb la matèria de
Bretanya ells es consideren autors perque la tradició és aliena i oral. La oralitat de les fonts
celtes, junt amb el fet de que no és la propia tradició fa que els clercs es vegin amb més
llibertat de manipulació, intervenció en el text. A més la oralitat permet aquesta intervenció.
Prenen consciència de la seva autoria. Això fa que trobem reflexions sobre el seu fet creatiu en
els pròlegs. Un altra gran diferència és que tant la de Roma com la de Bretanya és una
literatura pagana, però la paganitat de la matèria de Roma no preocupa als clercs perque és un
món pagà que ja els resulta acabat, llunyà --> cap perill. En cambi, la de Bretanya parla de una
paganitat que és viva en aquell moment, i a més és perillós perque a la illa de Bretanya la gent
creu en un món que és descrit d'aquesta manera: creien en la màgia, una màgia que rpeocupa
als clercs - l'essència de la literatura celta. Aquesta funciona com a un recit sagrat que uneix al
poble celta a la seva consciència de poble i que els conecta directament amb quest altre món
màgic. Ells creuen que existeixen dos mons paralels: el nostre i l'altre, el de les altres criatures
màgiques. L'altre món ho tenim al costat. Sensació de que l'altre vida està poblada d'altres
éssers màgics que sabem que exixteixen i interactuem amb ells (fades, fullets, arbres....). Quan
es volen comunicar amb la mare terra han d'anar al Nemeton. És el lloc de culte dels celtes:
una clariana del bosc, perque creien que els arbres es comunicaven amb les arrels i ens
deixaven una clariana per comunicar-nos nosaltres amb la divinitat. No cal cap construcció, la
naturalesa ho és. Als clercs, el bosc fa por, és un perill, un misteri, però és encisador. Ells tenen
el repte de quina manera aquests textos que estàn plens de tot això i és el que em demana el
public cristià, com els agafo i els converteixo en un producte cristianitzat.

La matèria de Bretanya, per tant, es pot dividir en:

 Matèria artúrica
 Matèria tristaniana (llegenda menys cristiana)
 Els lais de Maria de França (també recull la llegenda tristaniana)
 (també tenim la importancia de la historiografia per entendre el naixement d'elements
típics de la matèria)

Crethyen de Troyes és el creador del gran univers arturic. Pare de la novela.

Enric II Planteganet, rei estranger d'Anglaterra. Es justifica amb la literatura, la historiografia.

Aquestes serveixen en els clercs per classificar, pautar, definir el material cultural que tenen al
seu abast i han de posar en disposició d'aquestes grans famílies i sobretot del gran mecenes
Enric II.

La literatura que fan els clercs també serveix per legitimar una manera d'entendre el món, una
organització social, mantenir la manera d'entendre l'estructura social el màxim de temps
possible. Fer una visió ideal d'aquesta organització social devant d'aquestes monarquies cada
vegada més extenses. Literatura important per configurar la societat. Tots els valors que
s'havien transmés i es continuen amb els cantars de gesta, els clercs són conscient que no
vesteixen prou el home poderos. Són devant d'unes families noves que han après del sud que
hi ha l'amor i que és poderos. Elionor reivindica la cultura occitana i aquest amor. Els clercs són
conscients de que necessiten cavalleria pero que poden prescindir, però no es pot prescindir
del amor. Cavalleria i amor que es barrejen, això dona un tèrme que defineix un nou heroi: la
cortesia. Els clercs determinen als pròlegs que el nou model de home guerrer haura de ser un
expert en la guerra i un home enamorat.

Clercs utilitzen la materia de França per actualitzar el model en la matèria de Roma.

Clercs que han de fer una literatura on el prota sigui un model heroic cavaller i enamorat que
serveixi per legitimar els poderosos i aquesta manera de viure, societat ideal que està en perill.
Reflecteix manera de viure i l'idealitzarà. La vida s'alimenta de la literatura. Molts cavallers
reals viuran literariament. En aquesta elaboració de nova imatge d'heroi i heroina parteix de
l'herència dels clàssics. Als pròlegs els clercs donen la seva cosmovisió, són conscients de que
són una peça clau. Reflexionen sobre les seves idees sobre com tradueixen... Comencen a
manifestar el deure de transmetre la cultura. Cosncients de que és poderosa.

Translatio: Inperii i Studii. Herència del saber.

La de Roma i la de França van juntes. Enees és el gran heroi, gran viatger, que aconsegeuix
crear una nisaga que arriba a fundar Roma més endavant. Eneas, per tant, es casa amb Lavinia
i d'ella té descendents fins arribar a Ròmul i Rem. Però Enees al deixar Troia deixa enrere la
seva primera dona: Creusa, amb la que té a Ascani, i ell té a Brutus.

Com que Enric II Planteganet vol justificar el seu poder, demana a Jofre de Montmouth, l'any
1135, que redacti en llatí la historia regum britaniae, és a dir, que escrigui la història del seu
regne. Ell encavirà el regnar de Planteganet en aquesta història d'Enees.

Comença a explicar la història de Brenyana parlant del fundador mític de l'illa: Brutus. Gorfred
vincula els Planteganet amb la pròpia creació mítica de Brutus. Aquí coloca a un personatge.
Ens situem al segle V dC i tenim: Britons-Romans / Saxons. Bretons són els que vivien en la illa
dins de la muralla d'adrià, celtes romanitzats. De la muralla enllà tenim els PICTES. Durant la
romanització, els bretons formaven part de l'imperi. Al segle V dC, aprofitant la debilitat de
l'imperi Romà, els saxons arriben a la illa i la intenten conquerir. No obliden que els bretons
són celtes i els saxons són pobles germànics. Quan els saxons l'envaeixen, els britons i els
romans s'alien per lluitar contra els saxons. Aquí entra la figura d'Artus. És un soldat celta que
ajuda als romans contra els saxons a les fonts celtes. En les fonts llatines, Artus és de pare
romà i mare bretona. Aquest soldat Artus, Goldfred de Montmouth, aprofita el poder que ja té
aquest personatge, i l'incorpora entre Brutus i els Planteganet. Ja no soldat, sinó rei Artus. Rei
bretó Artus. Abandonem el personatge mític i primera vegada esdevé un personatge literari
que marcarà el tret de sortida de la creació del univers arturic. Tot el public oidor el considera
un personatge real. Ja està casat amb Ginebra i va guanaynt als saxons fins que el seu nebot,
per part de germana: Mordred. El fereix de mort i el traeix. Ja el converteix en un personatge
que segueix l'ordre jerarquic de la societat feudal. Mordred el traeix com a vasall i com a
guerrer. Aleshores Artus marxa a curarse les ferides a l'illa de l'Avalon, on Morgana l'espera
quan encara es bona i l'espera per curarlo.

L'esperança bretona és la que ens diu que quan s'hagi curat en el món de la màgia on el temps
no passa, tornarà a l'illa d'Anglaterra, unirà al poble celta i acabarà amb l'ocupació de
l'estranger. Enric Planteganet legitima el seu poder perque ell és senyor de Bretanya, per tant,
la Bretanya francesa és celta. Enric II Planteganet diu així que és descendent del propi rei
Artus, que és celta. Aleshores està legitimat. En el fons, diu que prové de Artus, per tant de
Brutus, per tant d'Eneas.

MATERIA DE BRETANYA
La cort Planteganet és molt important per entendre la seva figura de legitimació a la cort
anglonormanda. El rey molt habilment encarrega als clercs la elaboració de noves cròniques:
importancia historiografia. Creació de llinatge que venen a justificar.

Un altre dels elements vinculats amb la literatura són els monastirs per veure com un
personatge com el rei Artus és manipulat pel benefici del rei de Plantegenet. Demostra que ja
era una figura vinculada a un imaginari poderos.

La historia regum britanniae, godofred de monmouth, va ser escrita al 1135. Recordem que ja
apareix Artus, ja casat amb Ginebra. Es sotmet inicialment als saxons però es trait pel seu
nebot mordred. Busca refugi a Avalon gobernada per Morgana. D'acord amb el concepte de
l'esperança bretona, ell tornarà i esdevindrà novament rei d'Anglaterra per recuperar el poder
del poble celta.

Aquesta història de seguida es tradueix, des de l'imaginari medieval Planteganet havia de tenir
un llinatge i així ha de ser traduit al llatí. Els clercs no reivindiquen tant les llengues vulgars, té
superioritat el llatí. Encara així, tmb tradueixen a llengues vulgars per que la gent hi pugui
accedir. Si Enric volia prestigiar la seva imatge era encarregar una obra en llatí. Wace, clerc,
tradueix al 1155: Roman de Brut. Ja entra dins de la categoria de Roman, a partir d'aquí
comença a caminar tot l'imaginari del rei Artus. No diu Roman de Artus, sino de Brut (brutus):
inteligent. Converteix historiografia en roman, novela, i evidencia que no hem d'oblidar el
llinatge (amb el títul). Translatio Impreii. Ens movem en unes fonts llatines que són previes a la
història regum britanniae, que deriven a unes fonts celtes.

Tornant a la traducció de Regum Britanniae: Godfred de Montmauth és traductor i historiador.

Aquí treballa amb material real, treballa amb la gesta, que no fàbula. Ja no es comporta com
un traductor perque té la mateixa llibertat que tindrà Crethyen, té consciencia d'autor i
arribem al camp de la fàbula.

Gesta: Historiografia
Traducció gesta: Fàbula

Per aquestes manipulacions al passar-les al llatí.

Entre la traició i el retir a Avalon, al roman de Brut, apareix una petita descripció de la cort,
perque vol que Artus aparegui com a monarca ideal. Importantíssima la descripció minuciosa
de la seva cort. Esdevindrà cort modèlica. Apareix una petita descripció de la taula rodona.
Wace amb aquesta descripció està oferint un retrar ideal de la vida de la cort, del govern ideal,
que no deixa de ser una idealització d'aquest món feudal que s'estava posant en perill amb
l'amenaça de la burguesia que creix i les monarquies cada cop més poderoses.

En la historia Britanniae ja apareix Ginebra, pero al Roman de Brut prenen un protagonisme

importantíssim les DONES. Som amb el concepte de la cortesia. Tota la caballeria que fan el rei
Artus i els seus caballers de la taula rodona queda supeditada al amor. Amor relacionat amb
Ovidi i amb la Fin'Amor dels trobadors.

El rei no suprimeix cap engruna de poder dels seus caballers. La figura d'Artus legitima a Enric i
dona una imatge de quin tipus de rei vol ser el Planteganet, que és també un gran senyor
feudal a altres territoris, i al continent és un vesall d'un rei. Legitima el seu poder a la illa i la
seva posició com a gran senyor feudal en el continent. Amb aquesta tabla rodona, igualtat
Artus i vesalls, aquest control que tenen els vesalls del rei en la propia figura reial, es garanteix
frenar l'avenç d'aquestes monarquies absolutes que comencen a perfilar-se.

Estàn donant al public oidor aquest món Arturic cada cop més detallat: com es vivia a la cort
etc... Devant de la curiositat del public oidor, els clercs aconsegueixen el que volen: donar els
missatges que necessiten, idealització d'un món, comportament caballeresc, de l'organització
social d'una societat que està pràcticament en perill d'existinció. Aquest ideal caballeresc té
molt éxit. Passarà tot el segle XII amb les obres de Crethyen, al XIII pasaràn a la prosa, i arribarà
fins al Quijote.

Tenim aquest rei i cort ideals amb aquest amor.

Concepte de l'esperança Bretona.

Concepte molt treballat per l'interès de legitimar el poder de Planteganet. L'esperança bretona
és la creença que el poble celte té de la tornada del rei Artus un cop estigui sà per recuperar el
poder de l'illa i tornar a ser rei dels celtes. Això és un perill. Planteganet sap que Artus és una
figura tan poderosa i lligada al poble celta (que encara és viu plenament, pagans etc), això és
un perill per l'estabilitat de la seva corona i del seu poder. Aleshores Enric va més enllà de la
literatura, agafa una cristianització d'un altre dels elements fantàstics dins del món celta: Tor
Glastombury. Aquesta va esdevenir el símbol de Avalon, la entrada a l'altre món. Per tant, lloc
de culte pels celtes. Lloc de peregrinació que calia cristianitzar de manera potent. És el
moment en que Tor es converteix en Abadia. L'abadia de Glastombury: la Abadia (es a dir,
monestir critià) més antiga del món, no subterrània. Malgrat la cristianizació encara
s'interpreta aquest tarritori com un profundament celta.

Josep d'Arimatea és un d'aquells personatges rics de l'època que quan Jesus va ser crucifixat
demana que el baixin de la creu un cop mort, i ajuda a despenjar-ho, i l'embolcalla amb un
mantoll ric. Ell passa a ser part de l'imaginari cristià. La abadia, es cristianitza amb la figura del
Josep aquest. Ell arriba a aquesta esglèsia primitiva portant amb ell l'espi blanc (arbre sagrat) i
el Grial. Aquí el grial sí que és cristià. Tot això en aquest segle VII va cristianitzar aquest culte i
va servir de convertir la abadia ja cristiana en un centre de perenigració important.

Al segle XII, al 1190. Venim del 1135 -> historia Regum. 1155 -> Roman de Brut. Els dos recullen
la idea que Artus tornarà d'Avalon. Al 1190 Enric fa una operació on assenyala la descoberta de
les tombes de Ginebra i Artús. Cristianitzen les dues figures celtes enterrant-les en un territori
cristià (pq estava amagat el grial cristià). Demostra importancia del imaginari arturic. Tanca
molt habilment la possibilitat que torni el rei Artus i recuperi la corona. La única possibilitat
perillosa de la literatura: esperança bretona -- tancada descobrint la tomba d'Artus i Ginebra
en un dels llocs més emblemàtics de l'època.

MATERIA ARTURICA

De Crethien sabem nomes el que ell mateix ens diu de la seva obra. Ja haviem dit amb la
materia de roma que els clercs que hi trevallen aprofiten els prolegs per reflexionar sobre ells
sent autors, doncs crethien aprofita els prolegs per apareixer com a autor, parla de la seva
novela i de tota la seva producció i es dirigeix a un mecenes. Institucionalitza la figura del
Mecenes. Ens parla de la seva obra. Hometage al Mecenes.

Tenim, per tant, que de les obres de Crethien tenim unes perdudes
Obres perdudes de Chretien
Unes tenen relació amb Ovidi i per tant amb la matèria de Roma. Crethien es forma traduint
clàssics, aprenent tècniques de contrucció mitjanzant les obre d'Ovidi.

Té també una anomenada "El rey marco e iseo la rubia". Crethien és un autor sobretot de
matèria artúrica, és l'autor responsable de consolidar tot l'univers artúric que ens ha arribat.
Chretien també fa una incursió a la matèria tristaniana i és aquesta obra que no ens ha arribat.
Demostra l'obsessió i preocupació que tenía Crethien envers la perillositat de la novela
tristaniana.

----

Crethien quan escriu és conscient de la seva autoria, mostra l'orgull d'autor, institucionalitza
l'elogi al mecenes i al mateix temps ofereix una reflexió sobre la creació literària i la seva vàlua.
Aquesta reflexió parla de la defensa la superioritat de la escriptura (herència grecollatina )
respecte de la oralitat (Cultura celta). I té en compte un element de la seva pròpia creació: la
seva vàlua com a autor passa per tres conceptes: La matèria - el sentit - la conjuntura. El sentit
i la conjuntura son el Mot i la Razo i la Matèria és el text original. El sentit és la nova funció que
vol aportar a aquesta literatura, transforma el text per un nou públc i una nova intencionalitat.
La conjuntura és el seu mestratge com a autor, reivindicació de la feina compositiva.

Aquest ordre i feina compositiva transforma el sentit, la matèria inicial en un text nou que té
un clar sentit i clara funció. Això determina tot: característiques principals de les obres que ens
permeten parlar d'una unitat interna a les seves obres. Té clar que el que vol es oferir una ètica
de comportament, un ideal de conducta que defineixi el cavaller cortesà. Això passa per una
relació equitativa entre amor i cavalleria, i mostra que ha de defensar sempre la passió i l'amor
dins del matrimoni.

En aquesta ètica que ofereix Chretien sobretot va adreçada al cavaller cortesà i reivindica
aquestes dues coses. Ell no defensa l'adulteri dels trobadors, rebutja totalment Tristany e
Isolda. Ell no podia suprimir la història per el seu gran èxit i el que fa és oferir una versió
diferent que segurament seria la del rei marc e isolda. Redactarà també una obra que ens ha
arribat. Aquests dos elements marquen l'ideal de la cavalleria cortesana al mateix temps que
elabora una imatge ideal de la cort representada per la cort del rei Artus. Intenta així mostrar
una imatge idealitzada de la societat feudal que està en perill. Aquesta idealització de la cort
ara queda plenament idealitzada a través de la cort del rei Artus que és omnipresent de les
obres de Chretyen encara que Artus no és el protagonista de cap. Cada cop que apareix el rei
representa la alegria, la estabilitat... És una cort que sembla perpètua.

Els cavallers han de viure una aventura per tenir la història. L'heroi de les noveles de Chretyen,
heroi de textos artúrics, veu acomplir el seu destí de manera individual, cosa que recorda al
que ja haviem vist amb el roman d'Enees que té a veure amb el viatge del heroi, cavaller que
encara no ha aconseguit un matrimoni amb posessió de terra que li doni poder, i ha de viatjar
per trobar aquesta terra lluny del seu orígen i que normalment aconsegueix amb el matrimoni.
Ara aquesta es la mateixa aventura dins l'entorn Artúric. Aquest heroi Artúric ho aconsegueix
amb un element funamental: la aventura.

L'acompliment del destí ha de passar per la aventura. Per aconseguir la aventura, l'heroi
arturic a la cort trenca l'equilibri de la cort i l'heroi ha de viatjar fora i endinsar-se en el BOSC.
Dins del imaginari de Chretien representa la aventura ja de per sí. El bosc celta. Per una
mentalitat cristiana com de Chretien, el bosc ja és aventura perque hi ha l'altre món.
L'aventura del heroi és precisament el contacte amb aquest ambient celta, que els cristians
veuen tan perillOs. Pasarà proves que el posaran en perill i el faran veure els seus errors. Quan
hagi après, el cavaller haurà de tornar a la cort, fins que no es retroba a la cort la aventura no
és acabada. Crethien fa que tot l'univers celta que meravellava al públic oidor, els hi dona,
però de manera qeu es vegi que son dos mons diferents, sense interferències. Separa els dos
mons. L'heroi apren al univers celta però quan ha acabat torna a allò cristià, la cort. Contrast
entre els dos mons. El bosc repara l'equilibri.

Aquest univers celta que recrea Crethien: Element misterios, mitic, gairebé oníric que dona
molta intriga al relat. Necessari per fer un relat atractiu.

El viatge també ajuda a estructurar i orgnaitzar el relat.

Obres conservades de Chretien

Dos blocs.

El primer són obres que manifesten la funció de les seves obres: equilibri de cavalleria i amor, i
amor al matrimoni:

 Cligès (1170) : la crítica diu que és antitristany: Fenicia - Alis i amant Cligès (apareix el
filtre, elixir d'amor - màgia). Amb això trenca amb l'adulteri i el triangle amorís. Fenicia
pren un elixir que li causarà la mort aparent com la bella dorment. És un amor adulter
però el matrimoni no està consumat i per tant el seu marit real és cligès.

 Erec i Enide (1170): Erec cavaller, estima tant la seva dona que obliga les seves
obligacions de cavaller. Trenca l'equilibri entre cavalleria i amor. El critiquen. Erec va al
bosc amb la seva dona. Enide la tenim muda, arriba un moment on desobeeix. Erec ha
de lluitar amb cavallers per conservar la seva dona, així mostra l'equilibri entre les
dues coses. Passió controlada.

 El cavaller del lleó (1177-1181): Yvain es casa mab una fada i és al seu món i enyora la
cavalleria. Li demana un any per poder anar a fer de cavaller i després torna. Yvain està
tan obsesionat amb la cavalleria que s'oblda de la data i li tanca el món del més enllà.
Yvain s'haura de fer mereixedor de la seva estimada per tornarla a recuperar.

El segon blog són obres encarregades, el seu Mecenes li encarrega.

 El cavaller de la carreta (1177-1181):

 El conte del Graal (1181-1185) - inacabada: Representa un canvi de registre.

Ambos están explicados en la siguiente página de los aputnes.

CARRETA I GRIAL

Mite del grial, un dels grans mites.

Chrétien de troyes: erec i enide, cligès, el cavaller del lleó. Estan entre el 1170-1180.
Representen tot un corpus coherent que serveix per veure l’equilibri entre l’amor i la
cavalleria, per defensar l’amor dins del matrimoni, rebuigde l’adulteri. També servix per oferir
un model de comportament, cavaller artúric. Eren obres on Chrétien aprfita per oferir allò que
els fascina, que ells volen sentir, aprofita aquestes històries per oferir tota la seva cosmovisió,
una lliçó moral, un missatge subtil que passa a defensar la cosmovisió que té.

Entre 1177-1190, les seves obres més tardanes, el que realment marquen un abans i un
després, marquen un tall qualitatiu i de concepte en respecte a les altres tres novel·les que
hem vist: “el cavaller de la carreta” i “el conte del graal”. Aquestes dues novel·les representen
un repte per Chrétien, un conflicte perquè cap de les dues han arribat a nosaltres acabades.

Chrétien té el cavaller de la carreta i per l’altra banda el conte del graal, aquestes dues obres
marquen un salt respecte les anteriors perquè, les anteriors s’institucionalitza la presència del
mecenes, utilitza el pròleg per parlar de mecenatge, però és sobretot en el cavaller de la
carreta i en el conte del graal on és més present aquest mecenatge. En el cavaller de la carreta
sabem que va ser un encàrreg de la Maria de Champagnya, vol una història que parli dels
amors adúlters de Ginebra i Lancelot.

No és pot negar, Maria de Champagnya vol sentir la història de Lancelot, és un d’aquests

personatges especials com Trisatny, Lancelot és un dels personatges més celtes dels
personatges artúrics. Lancelot: cristianització d’una divinitat celta.
El cavaller de la carreta ja ens parla de d’un amor adúlter a voluntat de Maria de Champagnya,
Chrétien no pot no explicar aquesta història, però buscarà la manera d’utilitzar-la al seu profit.
Una de les caracterísitques que també trobarem al conte del graal: l’aparició de Galvany i per
l’altre costat Lancelot.

El cavaller de la carreta representa un viatje iniciàtic al més enllà, a l’inframon. En recerca de la

dona estimada, un relat que tenia un fort component de prova iniciàtica, i no és només un
relat propi, o típic de la cultura celta perquè també ho trobem en la cultura grega en la figura
d’Orfeu. Paral·lelament de la cultura grega, a la cultura celta: viatje a l’inframón en busca de la
dona estimada. Ginebra es segrestada i el rey Artús demana a dos des seus més brillants
cavallers de la taula rodona que la vagin a salvar, intentar recuperar i que la tornin a la cort.

La presència de Galvany: provable que servís a Chrétien per dibuixar les dues possibilitats, les
dues maneres de fer. El que representa l’deal de l’heroi Artúric: Galvany, és el nevot bo del rey
Artús per via materna. Encarna totes les qualitats de l’heroi Artúric. A diferència de Lancelot,
representa l’ideal, el gran cavaller artúric, sempre està en mostra de la cavalleria i de l’amor en
equilibri, cortés, valent, l’hereu natural del rei Artús. Encarna tot allò que simbolitza la cort
Artúrica. Es creu que en l’introducció d’aquest heroi, Chrétien volia exposar el contrapunt del
comportament estrany de Lancelot, de manera que si que es cert que parlava d’aquest amor
adúlter de Lancelot amb Ginebra, però els lectors oïdors haurien de veure aquest Galvany. És
probable que Galvany servís com a mirall a seguir, mentre que Lancelot hauria de ser auqell
heroi que el lector es distanciés. Però va ser tan profundament atractiu, novetós (com tristany,
són els grans herois de la matèria Artúrica, pel que tenen de celta, d’indestructible…) aquest
personatge lo va esclatar a la cara a Chrétien per molt que va intentar minimitzar pel públic.

També li serveix a Chrétien l’introducció dels dos herois, el viatge de la cort al bosc: l’aventura.
L’aventura cavalleresca que proporciona el viatge, serveix per estructurar la narració de la
novel·la. Amb aquesta aparició dels dos herois d’alguna manera bifurca l’aventrua: aventura A
(la de Lancelot), aventura B (Galvany). Per tant l’estructura de la novel·la guanya perquè hi ha
una interjuxtaposició d’episodis, guanyen intesitat. El cavaller de la carreta també implica una
millora substancial, la narració guanya en complexitat. Complexitat narrativa i doble cara que
intentarà suplir Chrétien.
A l’edat mitjana la gent estava molt ficada en el seu estament social, anava marcat per la seva
vestidura i el seu comportament, hi havia certes coses que un cavaller no podia fer, o un noble
o burgés, etc… cada membre del seu estament social tenia molta por de fer segons qué. Un
cavaller no faria mai el que fa Lancelot, ell ho fa perquè en el fons l’herència d’aquesta
essència celta (versatilitat i la facilitat per la disfressa, per deixar de ser el que és, no tenir cap
problema en passar a ser una altra cosa). Lancelot va a l’inframón a la recerca de Ginebra, igual
que ho farà Galvany. Però Galvany ho farà a l’estil Artúric, i Lancelot està perdudament
enamorat de Ginebra, té dilema. Adora i respecta, estima al rei Artús, est`en deute amb ell,
però no pot deixar d’estimar a Ginebra. L’estima amb fin’amor, com un trobador estimaria a la
seva midons. Amor foll, sutmis, apasionat, fins i tot el porta a enfilar-se a una carreta, per
poder passar el llindar d’aquest i l’altre món. La carreta era un transport que s’utilitzava a
l’edat mitjana per transportar els malfactors, els assesins, lladres, quan els treien de la presó i
els portaven a la plaça de la vil·la per rebre el càstig corresponent. La carreta té una connotació
negativa, peiorativa i Lancelot no té cap problema en enfilar-se a la carreta, perdent la seva
identitat com a cavaller. Exposant-se a la crítica dels altres cavallers i de la pròpia societat, ho
fa per amor. Una de les seves recerques un cop deixa la carreta serà trobar a Ginebra i
recuperar el seu honor com a cavaller. Aquesta és la característica. (Ginebra casada amb
Artús). Lancelot s’enamora de la dona del seu rei.
L’acció d’enfilar-se a la carreta li dona el nom, i dona una força al personatge de Lancelot que
esborra totalment la presècnia de Galvany. El comportament cortés de Galvany, dins de la
mentalitat de Chrétien no aconsegueix esborrar a Lancelot. Per molt que Chrétien intentés a
través de la figura de Galvany donar aquesta doble versió, Chrétien intentava oferir dos
comportaments: el cortés (Galvany), i l’estrany (Lancelot), pensant que la gent s’allunyaria de
Lancelot, i no va saber veure la passió, la força d’aquest personatge que va atrapar l’atenció
de la gent (com tristany).

Lancelot i Tristany tenen una característica en comú, no tenen cap problema a disfrassar-se, a
passar a ser unes altres persones (característica típica celta). Això és el que els fa originals. Els
converteix en personatges únics i això Chrétien no va poder esborrar, de la mateixa manera
que tampoc va poder esborrar la força de la passió de l’amor de Lancelot i Ginebra. El dilema.
És tan la força de l’amor que la tragèdia ve servida (aquesta tragèdia va atrapar al públic).
Arriba un moment que Chrétien se sent incapàs de continuar la història i per això la va deixar
inacabada. Lancelot no només s’enfila a la carrta, sino que és absolutament fidel.

Chrétien intentava sortir del pas introduïnt a Galvany, però Lancelot és va menjar a Galvany i
no va saber com acabar la novel·la. Les dues obres que presenten més complexitat presenten
una dualitat cavalleresca. L’altre gran obra, gran dualitat: el conte del graal.
De la mateixa manera que el cavaller de la carreta està adreçat a Maria de Champagnya, el
comte del graal està dedicat al compte de Flandes (Felip de Flndes). Va ser escrit per encàrreg
en honor al compte de Flandes, vinculat a les cruades, aquest element marca un aire diferent
respecte a les altres obres de chrétien,component cristià que no trobem en les altres obres. I
d’altra banda està el component de la dualitat, representa un cambi, no hi haurà una marxa
enrere.
Novament Galvany i després de 3500 versos per descobrir a Perceval. El nom en l’edat mitjana
ens diu molt de la personalitat, del porpi destí.
Tenim Galvany i Perceval, dues maneres de buscar el misteri del grial, juxtaposició d’aquestes
dues aventures. Galvany: manera ideal d’entendre la cavalleria artúrica, cavalleria terrenal.
Perceval: no viu una avenuta, viu una recerca espiritual, allò que el conecta amb una
experiencia mística. En aquest pas de l’aventura a la recerca espiritual, sense ell saber-ho, va
posar en crisi tot aquest univers que havia creat (això Chrétien). Decant de la grandesa de
l’experiència espiritual, Chrétien sense saber-ho inicia una esquerda que després trencarà i
acabarà amb tot aquest univers artúric. Chrétien crea l’univers artúric:cavallers viuen
l’aventura pel matrimoni: terres. Si l’avenura no és aventura sino una recerca, que té a veure
amb la pròpia espiritualitat, aquest model de vida cau en decadència.
Perceval: personatge nou, insòlit, de la mateixa manera que Lancelot, despertarà la curiositat
de tot el públic oïdor.

El fill de la dama viuda: jovenet que surt a caçar, un nen nét de cort, innocent. El públic escolta
un nen (personatge nou) que viu al bosc, aïllat de tot l’entron, allunyat de la cort artúrica i dels
cavallers, criat per la seva mara (dama viuda). Auqesta innocència provoca reaccions molt
tendres (quan veu cavallers (no els havia vist abans) és pensa que són àngels). El seu context és
cristià, la seva mare l’ha criat com un cristià, no com un cavaller. Tot el seu món: cristià. És el
noou protagonista, el nou heroi vinculat a la recerca.
En aquest moment com és innocent, net, autèntic, pregunta qui eren. En aquest moment
Perceval es sent meravellat (quan li expliquen qui eren, d’on venien , etc…). Abandona la seva
mare i s’en va amb els cavallers del rei Artús. La mare el té amagat al bosc, és filla de cavaller i
el seu marit era cavaller. Ha patit molt i no vol uan desgràcia pel seu fill, però és inútil perquè
per molt que t’amagis el destí et trobarà. El seu aprenentatge en armes i amor (equilibri). Però
perceval té. Una característica que és nova: la pietat cristiana. Sent pietat per la seva mare,
sent que l’ha abandonat. Demana al rei Artús anar al bosc per buscar-la i és aquí on assistim al
naixement del graal.

Perceval: té un cornoble i té la pietat. Quan torna al bosc, es troba per art d’encanteri amb el
castell del rei pescador. És un rei que està malalt,per tant el reu territori també s’està pansint,
secant. Rei i territori van units. Aquest castell apareix de cop i volta, Perceval entra al castell i
passa la nit. En el context del sopar apareix el primer esment del graal a la literatura europea
medieval.

És una mena de safata que se suposa que porta menjar, o alguna cosa que resplandeix tant
que és una mervella. Falla perquè no pregunta quin tipus d’aliment porta, i a qui va adreçat
aquest graal. Si no preguntes les preguntes adequades no avances. Aquell que no pregunta
mai res no avança . Abans si preguntava (així es va enterar que no eren àngels sino cavallers).
És la pròpia educacuó artúrica que li fa creure que preguntar és de pagessos. Aquesta educació
el cohibeix, li treu naturalitat. A l’endemà es desperta i tothom ha desaparegut, no sap què ha
passat, marxa del castell i desapareix el castell. Se li apareix una dona que li pregunta què
havia fet, que està condemnat a la recerca del castell que s’ha perdut, perquè s’ha de fer digne
de tornar-lo a trobar. Per quan torni a tenir davant seu el graal, poder fer les preguntes
correctes que no va fer ahir. Aquesta docella li diu que com el seu destí és aquest,
s’anomenarà Perceval. Perceval: percel aval: buscar, escudrinyar (insistir en aquesta recerca).
Es pasa 5 anys en aquesta recerca, i en la cort del rei artús s’explica la meravella d’aquest graal
i Galvany també surt a buscarlo, però el va a buscar la llança. Per tant estem davant de dues
recerques. Recerca espiritual: Perceval. La novel·la no s’acaba. A partir d’aquí hi ha diverses
interpretacions (com va acabar incompleta), les posteriors continuacions fan una interpretació
del qué és el graal.

Galvany té la mateixa funció que té al cavaller de la carreta, representa l’ideal de

comportament de cavaller artúric.

No serà fins el sXIII on trobarem la identificació del graal amb el calze de jesús. Chrétien no
parla per res del calze de jesú, del últim sopar. Les continuacions del conte del graal:
l’enviamen que farà el rei Artús de diversos cavallers a la recerca del graal.
Vulgata artúrica del sXIII: lancelot, grial i tristany. Galvany s’esborra.
Una búsqueda de la identidad propia hallable únicamente a través de las preguntas
adecuadas.

MARIA DE FRANÇA

Ja no som devant d'una trobairitz. Maria de França és representada com una clerc, a una
biblioteca i treballant amb la escriptura. Es una intelectual, però no sabem res més que és
contemoranea de Crethien i que la podem situar a les mateixes corts que ell. Autora dels Lais i
que va traduir unes faules d'Isoc i el purgatori de san Patrici, per tant coneix perfectament el
llatí i el bretó. Dona d'amplia cultura. Té gran coneixement de la biblia i a diferència de
Crethien s'acosta a aquesta profunda cultura, s'acosta a les fonts llatines i celtes de manera
diferent. Tenim traducció moderna dels Lais. Segona meitat del segle XII. Cultivadora de un
género - el Lai.

Al pròleg dels Lais: l'utilitza per parlar d'ella com a autora, de com conceb la creació literaria i
presentar la seva pròpia creació. Molta importancia a la figura del Mecenes, li dedica el Lai a
un rei. Tradueix del angles al anglonormand, del llatí i del celte. Demostra la seva formació
amplia, la mateixa que té Crethien. Mateixos estímuls, fonts, entorn literari i públi.
Comparteixen el públic, per tant aquest també ha llegit a Crethien i son conscients del diàleg
que proposen els dos autors devant del repte de la innovadora cultura celta.

PRÒLEG
Maria mostra una basta cultura i una concipencia d'autoria clara de la seva responsabilitat com
a autora. És conscient de la translatio studii i imperii. Utilitza la paràbola dels talents i cites
bíbliques que utilitza de manera molt inteligent. Hi ha un lligam amb la natura que recorda als
exordis primaverals i això ens dona pistas de com Maria dibuixa l'amor. Ens dona pistas de com
sera de pictòrica, afectiva... Naturalitat al manifestar el lligam amb la natura que no deixa de
ser creació de la divinitat. No és natura domesticada. Per tant ens diu que té la obligació moral
de trnasmetre els seus coneixements per tal que floreixi la primavera.

La parabola dels talents és la història de que deu ens dona uns bens per que els escampem.
Maria utiliza el do de la inteligència i l'equipara al del amor i de la bondat.

Tenim:

1. Obligació de difondre el coneixement - paràbola dels talents.

2. Do de la obscuritat = matèria, sentit, conjura de Chrétien. Ha de desenmascarar el

simbolísme dels textos precedents, i els dota de un nou sentit.

3. Maria considera iguals la matèria de Roma i la de Bretanya.

4. Treball intelectual com a defensa contra el vici.

La diferencia a la consideració de la Materia de Bretanya en els dos autors és funamental per

comprendre el concepte de aventura: A diferència de Chretien, la aventura de Maria no és
cavalleresca i, per tant, no respecta la cortesia. Un altre element clar de la postura de Maria
devant la Materia de Bretanya i com a resposta respecte a la visió de Chretien és que la cort
Artúrica no té el mateix pes aclutinador que veiem en Chretien. També veiem que l'amor no
passa obligatoriament pel matrimoni respecta més la fin amor encara que també la modifica.
A l'altre món celta veiem com la aventura era el viatge al bosc (A Créthien). Element
meravellós fora de la cort. Mentre que per Maria de França no hi ha distància o separació
entre els dos mons. És molt més propera a la cosmovisió celta segons la qual els dos mons
interactuen constantment, només cal que hi creguis. Aquesta interactuació la veiem a tots els
Lais. Estableix una diferencia en la que surt perdent el món dels mortals, dibuixat com a
ordinari, cotidià, que té poc a veure amb la cortesia de Crethien. L'altre món celta és la
llibertat, la aventura sentimental i amorosa, totalment conectada amb el univers meravellos de
les fades etc. Considera que pot ser l'amor dins el matrimoni sempre que sigui lliure, si no es
dona aquesta plena igualtat defensa l'adulteri. De la fin'amor rebutja allò que té de excesiva
ritualització. Creu que si estimes a algú no t'esperis - amor molt més natural. No
perfeccionament, només llibertat. Aquesta defensa de l'amor lliure té a veure tmabé amb
aquesta connexió constant amb la natura. Amor molt més harmònic, natural, desprovist de
ritualitzacions. Maria agafa de Crethien el que l'interessa i dels trobadors el que l'interessa, no
té element moralitzadr que té Crethien.

LAIS MARIA DE FRANÇA

La matèria de bretanya està formada per la matèria artrica, la tristaniana i els lais.

Els lais són un gènere propiament celta. Composició musical al seu origen que conmemorava
un element, esdeveniment històric i mític propi de la cultura i societat celta. En aquest sentit
ve a ser com els nostres cantars de gesta. Configura els elements del origen de la societat
celta. Els lais eren la música que inicava el esdeveniment històric però amb el temps era tan
evocadora que només de sentir-la la població celta li venia a la memòria la historia.

No calia, doncs, explicar la història. Amb això arriba la música al món no celta però necessiten
la història i Maria ha de recuperar ambdues coses. Per això, per a Maria de França els lais són
la composició musical conmemorativa evocadora d'un fet històric, a més de ser el que ella
anomena aventura (per ella aventura és la història, el fet extraordinari que va esdevenir en un
passat molt remot i que la música que seria el lai musicalitza. A més, els lais també són els
contes que crea Maria de França, unió de música i aventura en una recreació, extreient el do
de la obscuritat, treient tot el simbolis,e i adaptant aquesta aventura al nou públic al qual va
adreçat. Aquest producte final és el que s'anomena conte. Els Lais molts cops son considerats
contes.

Maria fa assimilables les aventures celtes pel nou públic. Les seves fonts: la fonts primisenca
són els textos de matèria de bretanya però també utilitza la lírica dels trobadors , sobretot el
concepte de la fin amor, la matèria de roma, literatura folclòrica amb certs elements, temes i
motius que remeten al fons folclòric que compartim casi totes les cultures amb històries pre-
cristianes, la literatura i cultura celta és la seva base, i després també la cultura bíblica és molt
important. Mostra ella més cultura bíblica que Chretyen.

ELS LAIS
Són 12 Lais.

Estructura dels lais, per entendre-la entenem que aparentment son 12 contes independents
que la crítia considera que tenen com a fil conductor és el tractament del amor. Hi ha divisions
depenent de si tenen un final feliç o infeliç. Hi ha discrepàncies amb això. Pensar que Maria
clasifica donant tanta importancia al amor, desdibuixa la complexitat de la seva obra literària.
Moltes de les respostes de Maria a la poètica de Crethien les fa a travès d'aquesta literatura. El
que sembla més important és la seva presencia com a autora als lais.

Els contes són peces independents. Aquests, aparentment no segueixen la distribució dels
contes que ja es començaven a conèixer de la herència àrab que van adquirir dels perses que
tenien cultura indú. Per la cultura àrab els contes són molt importants junt amb les narracions
breus, la poesía i la lírica. Ells entenen la estructura dels contes com si fossin collarets de
perles, és bonic amb tota la seva complexitat, les perles estàn unidas per un fil interior que fa
que les perles configurin un collaret bonic, pero si treus una perla, el collaret encara és un
conjunt bonic i la perla aillada la podem possar en un anell i serà un altre cosa que brillarà
també amb la seva autenticitat. Els contes havien de ser així. Petites unitats enmarcades en un
marc literari extern de manera que els contes dins d'aquest marc literari ampli formin una gran
unitat.

Dins de cada conte tenim: el inici - marc que remet a la font d'origen i és la veu de la autora
parlant de la font. Després ve la història i després ve el final - marc , de nou veu de la autora.
Per tant, el pròleg és veu de la autora i cada conte comença també ab la veu de la autora
parlant de la font introduint la historia i al final torna a aparèixer. Per tant, el marc que acull el
fil conductor de tots els lais no és l'amor, es la pròpia veu de la autora. La seva consciència de
la seva creació. Acompanya al públic en el recit de cada lai.

Malgrat la fantasia i màgia dels textos, no son faules, no són inventats, sinó que són gesta: en
un orígen molt remot van ser reals. Al considerar aquesta lite celta com a gesta i no com a
faula, reivindica el nivell culte i la autoritat d'aquesta literatura i l'està posant al mateix nivell
que la literatura llatina. Per a Maria totes les fonts que utilitza no són inferiors a la matèria de
Roma com si que ho era per Chretien. Maria amb aquesta presència d'autoria i justificació de
la versemblança del que explica crea un fil conductor.

ELEMENTS ARTICULADORS DELS LAIS

1. Presència de la veu de la autora

2. Funció de l'altre món (poden ser tres): Dialec entre món dels mortals i món màgic
i. Alliberadora
ii. Compensatòria
iii. Transgressora

2.1. Conflicte o harmonia amb l'element meravellós

i. Lai: Yonec
ii. Lai: Bisclavert
iii. Lai: Lanval
iv. Lai: Els dos amants

3. Tractament de la matèria artúrica:

i. Lai: Lligabosc
ii. Lai: Lanval

4. Visió de la cavalleria (respon al terme cortesia de Chrétien)

i. Lai: El dissortat
 ii. Eliduc

5. Escriptura femenina com a testimoni contra l'oblit.

i. Lai: El rossinyol
ii. Lai: El dissortat

6. Amor (entès de manera natural etc)

a. Fidelitat absoluta, paciència, lliurament i confiança: Lai - Freixe
b. Condemna l'adulteri quan no es pot justificar: Lai - Equitan
c. Justifica l'adulteri amb les malmaridades: Lai - Yonec

De tots els lais hi ha que són clarament artúrics, amb matèria pròpia de Chretien per contestar
a la seva imatge de veure la matèria arturica.