la religió romana religió pública i la privada.
Apart, es va produir una
La religió com a contracte entre les divinitats i els humans
(obligacions mútues). Els déus i els humans existeixen, per
tant han de coexistir.
- Divinitats regeixen la natura i les necessitats
humanes
- Humans fan pregàries i sacrificis
Si els humans compleixen lo necessari, la natura es porta
bé.
ORIGEN I EVOLUCIÓ
La civilització romana no ha estat sempre igual, ha anat
evolucionant durant segles.
● Origen indoeuropeu: Hi havia llengües que van
néixer d’unes altres. No hi havia només una llengua
indoeuropea, sinó que també una religió. Eren
nòmades i això va fer que hi hagués una diaspora.
Les divinitats són elements de la natura
(numen-numina). Una divinitat podia ser el vent,
un arbre, aigua, etc.
● Els romans es van establir a Itàlia i es van convertir
en sedentaris. Hi va haver una influència etrusca. El
rei numa va nombrar les bases de la religió romana
i es van construir temples per primera vegada.
● Hi va haver influència grega, van conquerir Grècia i
el pròxim Orient: Egipte. Els soldats es van veure
influenciats per religions orientals, hi havia diversos
cultes: Egipte, Mesopotamia, Palestina.
● Pràctica religiosa:
- culte públic: col·legis sacerdotals
- culte privat: dedicat als esperits,
avantpassats i familia.
CURIOSITAT
Un col·legi sacerdotal no era aquell on es va aprendre
coses, sinó eren adopacions de gent que creia en un mateix
déu.
Júpiter tenia una gran influència i el Déu Mart tenia molt
poder.
CARÀCTER DE LA RELIGIOSITAT ROMANA
Els romans primitius no tenien un déu com a tal establert,
però consideraven com a divinitat, els elements de la
natura. És a dir, consideraven que les forces naturals eren la
manifestació perceptible de potències sobrenaturals
imperceptibles.
Les conseqüències de la influència grecoetrusca és que la
religiositat romana es va ordenar en dos grans àmbits: la
progressiva hel·lenització d’aquesta religió.
En l’època imperial hi va haver la introducció d’un nou culte
imperial, on l’emperador es considerava un déu. El primer
emperador va ser Diuus Augustus. I poc temps després es
van aplicar cultes orientals.
LA RELIGIÓ FAMILIAR (sacra privata)
Cada familia tenia el seu culte propi, que és el sacra
privata. Es caracteritzaven per conservar-se fins passar de
generació en generació, en estricta observança de la
tradició transmesa. Era el cap de familia qui feia de
sacerdot.
El Genius era el déu tutelar que acompanyava cada home
des del naixement fins a la mort i el protegia. Els romans
l’identificaven amb l’esperit del paterfamilias.
Els Lares eren els bons esperits, déus indeterminats i
protectors de la casa, aquestos tutelaven l’habitatge i
vetllaven per la salut i prosperitat dels seus habitants.
Els Penates eren déus més determinats, però sempre
col·lectius. Es tractava dels esperits protectors dels
queviures de la casa.
Els Manes eren les ànimes dels morts i qui no els veneraba
adequadament, els turmentava els éssers vius de la casa.
La familia de la que es parla no es una qualsevol, sinó
que aquesta inclou:
- esclaus
- lliberts
- clients
LA RELIGIÓ ESTATAL (sacra pública)
De la mateixa manera que la familia tenia déus, l’Estat
també.
La tríada capitolina s’anomena així perquè el seu temple
està al Capitoli, formada per: Júpiter, Juno i Minerva.
Aquests van substituir a la tríada més primitiva qui era
formada per: Júpiter, Mart i Quirí.
Ianus era el déu protector de les portes i l’únic gran déu
que no té corresponent grec. Va ser a ell a qui li van dedicar
el mes de gener (Ianuarius).
ELS SACERDOTS
Era el col·legi més antic i no tenien un cap, sinó que l’àugur
més antic exercia una funció directiva. Havien d’esbrinar la
voluntat divina interpretant tres tipus de signes: el vol dels
ocells, els fenòmens meteorològics i els prodigis.
Hi havia dos tipus de sacerdots:
- àugurs
- harúspexs
Els pontífexs catalogaven el dies en dos grups:
● Dies fasti: eren aquells dies bons en els que podien
fer qualsevol cosa.
● Dies nefasti: eren dies dolents i no eren correctes
per a fer actes públics.
Els flamines eren sacerdots d’un déu concret, del qual
portaven el nom. La seva tasca consistia en celebrar
sacrificis de la seva divinitat. Els més importants eren el
sacerdot de Júpiter, el de Mart i el de Quirí.

ELS RITUALS LITÚRGICS

Els senyals favorables per a un àugur era un cel serè, el
vent calmat i un silenci absolut.
Una pregària constava de la invocació al déu, oferiment del
fidel en compensació del benefici. Per als romans era una
petició als déus amb la qual el fidel pretenia atreure’s la
bona voluntat de la divinitat o guanyarse’n la protecció
amb vista a alguna activitat que calia emprendre.
Un supplicatio era un plegària protectiva.
Els sacrificis era l’acte litúrgic més important de la religió
romana, ja que era mitjançant la conversió d’una cosa
profana en sagrada. Podien ser públics o privats. Els
sacrificis es divideixen en :
● incruents - s’oferien al déu fruites, flors, pastissos,
vi, llet o mel.
● cruents - la víctima era un animal, o més d’un, com
en els sacrificis anomenats suovetaurilia.
Per a cada situació hi havia l’ofrena correcta i la manera
correcta d’oferir-la.

ELS LLOCS DE CULTE

Els romans primitius no tenien una concepció
antropomòrfica ( que no tenen forma humana ) de les
seves divinitats, sinó que les consideraven simples esperits
naturals, llavors no les representaven en imatges ni tenien
pensat fer cases per a elles o les estàtues. Per tant, els
romans per celebrar els rituals litúrgics, en tenien prou
amb un recinte sagrat, com per exemple, un bosc.
Però amb l’influència grecoetrusca van començar a
construir temples. El seu principal propòsit era guardar les
imatges del déu a qui era dedicat i atorgar un espai interior
sagrat a disposició exclusiva dels sacerdots del déu.