TEMA 2 – CLASSIFICACIÓ I DIAGNÒSTIC EN

PSICOPATOLOGIA

La classificació és un procediment dirigit a construir grups o categories homogènies, mitjançant

l’assignació ‘d’entitats’ a tals categories e base a les seves relacions o atributs compartits. El
procés de classificació es basa en organitzar de forma sistemàtica les entitats en funció de les
seves semblances i diferencies. El producte d’aquest procediment consisteix en un conjunt no
arbitrari de sistema de classificació.

En la clínica quan les entitats comprenen atributs clínics o pacients que manifesten dits patrons,
la identificació s’anomena diagnòstic.

Identificació: procés d’assignació de diagnòstics a individus. És més propi en disciplines

aplicades a la psicològica clínica.

Nosologia: classificació de malalties i assumeix el coneixement etiològic d’aquestes. Quan

s’aplica als trastorns mentals, s’entén com ‘malalties mentals’ (causades orgànicament). Els
conceptes de classificació i nosologia es podrien utilitzar de forma equivalent.

Taxonomia: es una forma de classificació que consisteix en ordenar les entitats en ‘categories
naturals’ en base a les seves característiques similars (naturals). Implica l’estudi de la lògica, els
principis i els mètodes de construcció de sistemes categòrics i l’aplicació de regles pertinents
(mitjançant les quals es porten a terme identificacions i l’adscripció a les diferents categories).

La diferencia en taxonomia i classificació:

Ó Taxonomia  son entitats naturals

Ó Classificació  no son entitats naturals. És algo arbitrari.

Categoria: el terme ‘categoria’ s’identifica com termes com espècie, classe, tipus i síndrome.
Implica que les entitats que formen una categoria son homogènies entre si i que la categoria
posa uns límits clars. S’aplica ordinàriament a categories naturals (no a les arbitraries) i
coincideix amb el terme ‘taxó’. Implica un procés dicotòmic

Taxó: es una categoria natural (no arbitraria). Categories com gos, gat... son exemples de taxó.
Taxons poden ser descrits com especies biològiques (gos,..) o malalties orgàniques. Elements
naturals que poden ser discriminats.

Ó Un significat que es refereix a termes familiars que s’utilitzen en àmbit científic

(especies, síndromes, malaltia,..) – en aquests terme es refereix a classe no arbitrari, es
natural.
Ó Origen causal del tipo natural o classe no arbitraria (accepció)

Ex: el trastorn d’identitat dissociatiu és un taxo, e un ‘tipus’ de condició mental amb una
etiologia especifica que consisteix en haver patit un abús sexual en la infància.

Quan es tracta d’una categoria arbitraria no es un taxo, es algo dimensional. Dimensió:

dimensió psicològica es un continuo al llarg del qual es poden distribuir les puntuacions. Per
exemple ‘l’afecte negatiu o neuroticisme es un tret dimensional de la personalitat. Un individu
pot puntuar més o menys, ‘neurotic’ o ‘no neurotic’ es algo arbitrari no existeix una categoria
real (natural) de neuròtic.
Es important poden determinar quan els fenòmens patològics son de naturalesa taxonòmica i
quan son de naturalesa dimensional – es fa a traves de la taxometria (enfoc metodològic
dirigida identificar la naturalesa de les entitats d’objecte de classificació)

 Enfoc categorial: Es basa en la presencia de signes i símptomes els quals caracteritzen

les malalties mentals. (signes i símptomes es prenen de referencia per establir el
diagnòstic). Implica un procés dicotòmic: es te o no es te la malaltia. (es classifiquen en
taxons)
Síndrome: conjunt de signes i símptomes que configuren un quadre clínic.
o Enfoc monotètic: enfoc categorial clàssic. Requereix que s’han de complir tots els
criteris de la categories perquè un individu pugui ser diagnosticat en ella. Ex: Trastorn
Tourette es definit per 4 criteris (DSM-5) i s’han de complir en la seva totalitat.
o Enfoc politètic: conjunt de característiques i variants per definir els criteris,
únicament es requereix que es compleixin algunes per ser induït a la categoria. Pot
definir la categoria el trastorn sobre la base d’un subconjunt de sistemes pertinent a un
conjunt més ampli de símptomes i possibilitats. (ex. Complir al menys 3 dels 6
símptomes)

Els sistemes de diagnòstics categorials actuals solen aplicar un enfoc mixta.

 Enfoc dimensional: no existeixen dicotomies o tipus de conductes a classificar

qualitativament diferents. Les conductes s’entenen com dimensions o continues que
reflexen desviacions quantitatives respecte als nivells considerats normals. El punt que de
tal que s’estableix al respecte es per definició un procés arbitrari.

RELLEVÀNCIA DE LA CLASSIFICACIÓ I DIAGNÒSTIC EN

PSICOPATOLOGIA

Qualsevol ciència necessita disposar d’un sistema comprensiu de classificació, ja que els
sistemes de classificació constitueixen un element necessari per la descripció de la
psicopatologia. Ajuden a ordenar i organitzar els coneixements d’una disciplina.

La classificació i diagnòstic tenen nombroses funcions relacionades tan amb la teoria com amb
la practica. Avantatges que poden proporcionar la classificació de la conducta anormal:

√ Facilitar la comunicació entre professionals – us d’un llenguatge comú que permet una
comunicació consistent i progressiva entre investigadors i terapeutes
√ Faciliten la recuperació de la informació – informació fragmentada es recuperada mes
fàcilment per la memòria. La simptomatologia del pacient es recordada amb més facilitat
des de el context sistemàtic i organitzat del sistema de classificació i diagnòstic.
√ Contribueix de forma rellevant en la construcció de la teoria – la classificació d’un trastorn
forma una representació del constructe teòric necessari per establir les bases d’una teoria.
Una integració fonamental entre teoria i classificació s’aprecia en l’enfoc transdiagnostic.
Transdiagnostic: enfoc consistent en formalitzar la psicopatologia des d’un conjunt de
processos cognitius i conductuals etiopatogenics causals i/o de manteniment, els quals
constitueixen la base sobre la que es poden organitzar els trastorns mentals en grups o
espectres.
√ Defineixen i impulsen la investigació, tant en l’àmbit psiquiàtric com psicològic.
√ Avantatges especifiques de la classificació:
o Acumular informació i documentació sobre cada categoria clínica
 o Permetre fer prediccions sobre una perspectiva longitudinal
o Clarificar l’etiologia dels trastorns, la possibilitat de seleccionar grups d’individus
homogenis amb el mateix trastorn possibilita incrementar l’eficàcia de la investigació
sobre factors etiopatologics.
√ Avantatges de la classificació aplicades al camp de la psicològica clínica:
o Realitzar diagnòstic més precís, vàlid i fiable
o Determinar el tractament mes adequat aplicable a cada categoria clínica
o Predir el curs clínic del pacient i la resposta al tractament
o Determinar estatus legal del pacient en base al seu funcionament i competència
o Proporcionar informació fiable per l’elaboració de la historia clínica, i en el seu cas dels
informes perceptius.

Els sistemes de classificació i diagnòstic maximitzen les avantatges quan integren aspectes
categorials i dimensionals. La integració més recent d’ambdós enfocs s’ha plasmat en la
psicopatologia a traves del transdiagnostic.

MODELS DE CLASSIFICACIÓ

El desenvolupament d’enfocs de classificació podria configurar-se a partir de cinc models

estructurals basics que no necessàriament son excloents entre si:

(1) Models Jeràrquics

(2) Models categorials
(3) Models dimensionals
(4) Models circumplexes
(5) Models híbrids

A) MODELS CATEGORIALS I JERARQUICS

Agrupa els trastorns mentals en dimensions tipus o categories en base a una sèrie de criteris com
trets definitoris.
- Existència de límits clars entre les diferents categories
Requisits a destacar: - Diferents categories son mútuament excloents
- Homogeneïtat entre membres d’una categoria

Avantatges: pràctic, intuïtiu i fàcil d’aplicar.

Limitació: Es difícil recolzar certs supòsits ja que hi ha una alta tassa de comorbiditat entre
trastorns. La coexistència de dos o mes categories diagnostiques del DSM en la mateixa persona
es la regla i no l’excepció, o l’evidencia d’heterogeneïtat dins un mateix trastorn en termes de
gravetat i simptomatologia.

B) MODELS DIMENSIONALS I CIRCUMPLEXES

Classifica els casos clínics basant-se en la quantificació d’atributs més que en l’assignació de
categories. Es centra en el grau en el que es pot classificar a un individu en funció de la gravetat
amb la que es presenten determinades dimensions, proporciona una descripció de fenòmens que
es distribueixen de forma continua i que no posseeixen límits definit. – mes congruent en
perspectiva psicològica.

Avantatges: Contínuum, combinació d’atributs i individualització de tractament

 Desavantatges: no posseeix límits definits i es complex.

C) MODEL HIBRID – combinació entre models categorials i dimensionals.

Aquest model es pot entendre al combinar un tipus específic de trastorn (enfoc categorial) amb
la correspondència a nivell de gravetat (component dimensional)

Ex: enfoc multiaxial DSM-III i l’eix V com escala d’avaluació de gravetat del trastorn.

Des de la psicologia conductual, han suggerit alterantives al sistema de diagnostic clàssic oferint
criteris de conducta operativa. Sistema de classificacion PRCS, en el que es classifiquen les
conductes i no als individus, en base a sis sistemes de resposta: motor, perceptiu, biològic,
cognitiu, emocional i social). Va tenir escassa acceptació tot i que suposa un avens ja que:

- Classifica conductes i no individus

- Les conductes estan definides operativament
- Esta basat en dades objectives més que en inferències

Principals sistemes de classificació oficials actualment: (son mes categorials tot i que DSM es
poden començar a trobar aspectes dimensionals)

CIE: Classificació Internacional d’Enfermedades. És el sistema de classificació i diagnòstic de

les malalties oficial de l’Organització Mundial de la Salut. A partir de la publicació el 1948 de
la seva sisena edició (CIE-6), inclou un capítol dedicat a la classificació de trastorns mentals

DSM: Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders. Es el sistema de classificació i

diagnòstic oficial de APA. El 1952 es publica la primera edició i la última es va publicar al
2013. Des de la tercera edició al 1980 s’ha convertit en un manual de referencia a nivell
mundial.

HITS DE LA CLASSIFICACIÓ DE LA CONDUCTA ANORMAL

La historia de la classificació de la conducta anormal es relativament nova i el seu

desenvolupament es encara limitat. Sempre ah estat liderada per la psiquiatria i des d’un model
mèdic categorial, tot i que actualment s’està produint un interès cap a l’enfoc dimensional.

Les diferents variants psicopatològiques poden ser de naturalesa taxonica, dimensional o ambos.
Els sistemes de classificació haurien de contemplar i integrar aquestes condicions.

ENFOCS DE CLASSIFICACIÓ CATEGORIAL: SISTEMES DSM I CIE

DSM CIE son sistemes paral·lels amb categories diagnostiques equiparables. Existeix una gran
compatibilitat i equivalència entre els diagnòstics d’ambos sistemes.

PRIMERS INTENTS DE LA CLASSIFICACIÓ DE LA CONDUCTA ANORMAL

DSM (APA) CIE (OMS)

DSM- ‘Reacció de Meyer’, identifica els trastorns CIE-6 Primera vegada a un capítol dedicat a
I mentals com patrons de reacció (1948 classificació de trastorns psiquiàtric.
(1952) psicobiològiques de la personalitat a ) (Capitol V)
factors socials, i no com a malalties.

S’organitzaven en: Les malalties es classificaven en:

a) Psicosis orgàniques 1) Psicosis
b) Neurosis psicogèniques 2) Trastorns psoconeurotics
 c) Trastorn del caràcter 3) Trastorns del caràcter, comportament i
intel·ligencia.
Influencia de Freud, us de mecanisme de
defens, neurosis i conflicte neuròtic.
DSM- Abandona el concepte de ‘reacció’. CIE-7 Apareix el terme ‘ansietat’
II (1955
(1968) Asumeix que neurosis son defensa contra )
l’ansietat.  accepta que en tots el
trastorns existeixen mecanismes patològics.

Edicions careixen d’una descripció de

criteris formals que serveixen per
determinar els límits de cada trastorn.
Absencia de:

Ó Definició de símptomes i síndromes

Ó Llista de símptomes requerits per
efectuar diagnòstic
Ó Criteris objectius per avaluar
símptomes
CIE-8 Classificacions fins edició 9 eren poc
(1967 descriptives i operatives, es limitaven a llistats
) com glossaris.

Aquests manuals nomes proporcionaven descripcions globals dels trastorns, era pràcticament
impossible determinar la fiabilitat de diagnòstic.

DSM-III: REVOLUCIÓ EN LA CLASSIFICACIÓ DE TRASTORNS MENTALS

DSM-III (1980) – primera gran revolució en la classificació de trastorns mentals.

Emfatitza les categories de la malaltia en comptes dels límits imprecisos entre la conducta
normal i anormal, dicotomies en comptes de dimensions i simptoes manifestos en comptes de
mecanismes etiològics subjacents.

No es basava en un nou coneixement científic, ni va incrementar el numero de conductes

tractades, ni un increment de medicaliztzació. Sino que ajudava a classificar unelevat numero d
problemes èdics. Va suposar un canvi de paradigma basat en simptomes (categorial).

A més va introduir el sistema de diagnòstic multiaxial – mitjançant cinc eixos, permetin un

millora la claredat conceptual i facilitant l’organització d’informació clínica, permetent elaborar
un pla de comprensió mes útil pel maneig de cada cas.

Els tres primers eixos es referien a síndromes clínics: (naturalesa categorial)

 Eix I: trastorns de personalitat

 Eix II: trastorns específics del desenvolupament
 Eix III: trastorns somàtic o físic

Els altres dos tenien fins d’investigació: ( dimensional)

 Eix IV: determinar la gravetat dels estressor psicològics

 Eix: V: funcionament adaptatiu del subjecte.
Trastorn mental: Síndrome caracteritzat per una pertorbació clínicament significativa en la
cognició, la regulació emocional, o la conducta de l’individu que reflexa una disfunció en els
processos psicològics, biològic o del desenvolupament que subjacent al funcionament mental
(DSM-5).

Una propietat important del DSM-II es el seu caràcter ateoric (neutral en quan a possibles
causes o teories etiològiques) – ha facilitat la utilització pels clínics de qualsevol orientació i
formació.

A més tot i que la seva concepció i desenvolupament surt del model biomèdic, la precisió i
estandardització dels criteris diagnòstic dels diferents trastorns mentals es molt descriptiu.
Afavoreix la practica i investigació de la psicologia clínica.

DSM-IV I CIE-10: REFINAMENT DEL ENFOC BASAT EN SÍMPTOMES

CIE 10: millora significativament la versió amb millors descripcions dels trastorns però no es
tant precís com el DSM-IV.

- 100 categories
- Abandona psicosis vs neurosis
- Multiaxial

DSM-IV a part d’incrementar els números de trastorns, millora significativament els criteris i
descripció de les diferents categories diagnostiques.

Inclou de forma explicita especifica els criteris de significació clínica – el requeriment de que
estigui present un deteriorament o malestar clínicament significatiu.

Perfecciona el manual millorant la descripció i categorització del trastorns i minimitzen les

inconsistències lingüístiques amb la CIE-10, i potencia la col·laboració i maximitza la
correspondència diagnostica.

- Major pes investigació

- Amplia Eix IV
- 16 categories principals + altres problemes

DSM-5: CAP A UN NOU PARADIGMA

- Inclouavencos neurocientifics en psicopatologia i psiquiatria

- Afegeix criteris dimensionals als trastorns
- Delimita trastorns segons: cicle vital, gènere i característiques culturals
- 22 grups de trastorns (vs 17 DSM-IV-R)

Optava per un canvi de paradigma (del sistema categorial clàssic a un dimensional basat a
circuits cerebrals i evidencies neuroquímiques) però va acabar optant per una posició intermitja.

Organització DSM:

Secció I: Introducció

Secció II: Criteris diagnòstics

Secció III: Mesures i models emergents

- Mesures dimensionals avaluació símptomes (WHODAS-OMS)

 - Model alternatiu trastorns personalitat
- Formulació cultural (glosari de termes)
- Afeccions que necessiten més estudi.

Els principals canvis afecten a múltiples aspectes de la classificació dels trastorns mentals i
inclouen:

(1) Canvis en l’estructura organitzativa dels trastorns mentals (dimensions i espectres)

La idea d’integrar dimensions psicològiques amb categories i síndromes diagnòstics es

consistent amb els nous avenços en la psicologia clínica en el camp del transdiagnostic. Tot i
que l’única classificació dimensional dels trastorns de personalitat es troba a la Secció III com a
model emergent que s’ha d’investigar en un futur en comptes d’aparèixer a la secció II (criteris
diagnòstic)

Incorporar paràmetres dimensionals per agrupar trastorns mentals es tradueix en afegir

especificadors de gravetat. La delimitació d eles dimensions clíniques rellevants per les
diferents agrupacions del trastorn es van establir a partir de 11 criteris d’elements extern de
validació:

 Substrat neurològic (circuits temor i recompensa)

 Biomarcadors
 Antecedents comportamentals
 Processos cognitius i emocionals
 Factors de risc genètic
 Familiaritat (factors relacionats amb interaccions familiars)
 Factors de risc ambientals causals
 Similitud de símptomes
 Altes tasas de comorbiditat entre trastorns segons disfuncions actuals
 Evolució de la malaltia
 Resposta de tractament.

Dimensió afecten als criteris de diagnòstic de:

 Discapacitat intel·lectual (conceptual, social i practica)

 TEA (comunicació social i conducta restrictiva/repetitiva)
 Espectre d’esquizofrènia i altres trastorns psicòtics (deliris, al·lucinacions,
pensament/llenguatge desorganitzat, conducta psicomotora anormal i símptomes negatius)
 Trastorns neurocognitius (atenció complexa, funció executiva, aprenentatge i memòria,
llenguatges, perceptivo-motora i cognició social).

Inclusió de mesures transversals, instruments dirigits a efectual avaluacions diverses sobre

símptomes transversals, per identificar àrees addicionals d’estudi que poden afavorir el
diagnòstic i tractament del trastorn (especificadors de pànic i catatonia).

Inclusió de gravetat clínica, instruments d’avaluació de mesures especifiques per cada trastorn.

Inclou modificacions referides a les descripcions dels trastorns segons les etapes del cicle vital
(especialment a les etapes tempranes) – nou grup de trastorns associats al procés del
desenvolupament del cicle vital (trastorns del neurodesenvolupament). A més, l’ordre dels
trastorns es relaciona amb el cicle vital, es a dir amb l’edat de manifestació més típica.

Canvi aparentment negatiu: Supressió del sistema multiaxial

(2) Canvis en els grups de Trastorns (vs DSM-IV)

Substitucios:

Ó Trastorn del NEURODESENVOLUPAMETN (abans eren trastorns de la infància i

adolescència)
Ó Trastorns NEUROCOGNITIUS (abans Trastorns neurocognoscitius)

Fragmentacions dels Trastorns d’ansietat:

Ó Trastorn d’ansietat
Ó TOC i trastorns relacionats
Ó Trastorns relacionats amb traumes i estressors

Divisió del trastorn dels estats d’ànim

Ó Trastorns bipolars i trastorns relacionats

Ó Trastorns Depressius

Creació de tres grups a partir dels trastorns sexuals i d’identitat sexual:

Ó Disfucnions sexuals
Ó Disfòria de gènere
Ó Trastorns parafiliacs.

A part de la des agrupació dels trastorns sexuals degut a la diferent naturalesa de cadascun, les
altres des agrupacions es poden justificar al assumir les dimensions (o espectres) diferencials
per cadascun d’aquests grups, que podrien resultar heterogenis.

(3) Canvis en categories especifiques de trastorns mentals

Nous tipus de trastorns mentals

 Trastorns de símptomes somàtics (substitueix al trastorn de somatització i dolor)

Patologització de qualsevol malaltia medica nomes pel fet de tenir una malaltia elevada en
simptomatologia somàtica.
 Trastorn neurocognitiu lleu
El declivi cognitiu natural (com pèrdua de memòria) que es produeix a la vellesa pot ser
erròniament diagnosticat com a trastorn mental.
 Trastorn de desregulació de l’ànim disruptiu
Un alt % de nens exhibeixen símptomes de canvis en l’estat d’ànim (desregulació) disruptiu pel
‘comportar-se com nens’ sense que necessàriament suposi un trastorn mental
 Trastorn d’atracons (trastorns de la conducta elimentaria; TCA NE)
 Trastorn d’ancieptat cap a la malaltia (renovació de hipocondria)

Canvis en la denominació de trastorns mentals reconeguts en el DSM-IV

Canvis que no han suposat implicacions importants, que no han suposat un canvi substantiu
rellevant en la definició i/o caracterització dels trastorns:

Ó Trastorn del desenvolupament intel·lectual (retràs mental)

 Ó Trastorn depressiu persistent (distímia)
Ó Disfòria de gènere (Trastorn identitat sexual)

Canvis que si tenen implicacions clínic-diagnòstic:

Ó Separació entre diagnòstic de trastorn de pànic i agorafòbia

Ó Trastorns dissociatius: especificador de la fuga dissociativa en l’amnèsia dissociativa.

Supressió d’alguns trastorns:

Ó Trastorns somatització i dolor

Ó Hipocondria (no resulta clara la seva supressió)
Ó Subtipus d’esquizofrènia (paranoide, desorganitzada i catatònica)
Ó Trastorns que ara s’engloben al espectre autista com (Àsperger, Sindrome de Rett). En
aquest cas provoca un augment en el número de autistes diagnosticats i la pèrdua d’un
diagnòstic vàlid com el síndrome de Rett.

(4) Comentaris sobre les aportacions, limitacions i critiques relacionades amb el DSM-V

Crítiques

Ó Expansió del sistema diagnòstic (creació de nous trastorns) – 17 a 22

Ó Reducció dels Umbrals en algunes categories diagnostiques existent (inflació de diagnòstic
creant falses epidèmies en trastorns mentals – falsos positius)
Ó NIMH diu que no es vàlid aquest sistema de diagnostic per basar-se en simptomes clínics
en comptes de fer-ho en la biologia com la resta de medicina, des de una altra perspectiva
en canvi (BPS) defenen donar menys importància al diagnostic psiquiàtric i mes a un
anàlisis biopsicosocial.
Ó Desaparició de l’avaluaciómultiaxial:
o Tres primers eixos es fonen en un, la secció II del manual
o Desaparició de l’eix IV – no es consideren factors ambientals
o DEsaparicó eix V – es perd l’avaluació dimensional
Ó ‘Ateoric’ – segeuix tenint una elevada influencia del model biomèdic.

Una neurociència aplicada revaloritza el cervell però condueix a una disciplina sense ment,
sense societat i sense cultura.

Punts forts:

√ Apropament entre els models categorial i dimensional, combinant síndromes clínics

(categorial) amb dimensions psicopatològiques clínicament rellevants (dimensional)
√ Intent d’integració de conceptes dimensionals en la classificació psicopatològica – nou
enfoc hibid per classificar trastorns de personalitat (secció III)
√ Esquema d’avaluació dimensional (transversals i de gravetat)

CIE-11: APROPAMENT AL DSM-5?

√ Continua amb enfoc categorial i agrega aspectes dimensionals.

√ En el capítol 6: Classifica els trastorns mentals en el grup de trastorns mentals, del
comportament o del neurodesenvolupament. Aquests son definits com a síndromes
 caracteritzats per pertorbacions significatives cognitives, de regulació emocional o
conductuals en l’individu, que reflexen una disfunció en els processos psicològics, biològic o
del desenvolupament que subjacent al funcionament mental o conductual (21 grups
generals).
√ Harmonització amb DSM-5, correspondència casi total amb el grup de trastorns establerts.
No obstant hi ha alguns trastorns que no estan al DSM-5 com:
o Trastorns mentals o del comportament associats a l’embaràs, part i puerperi
o Catatonia (inclòs al DSM a espectre d’esquizofrènia i altres trastorns psicòtics)
o Trastorns de control d’impulsos ( inclòs DSM-5 a trastorns disruptiu, del control
d’impulsos i de conducta)
o Trastorns facticis (inclòs DSM-5 a trastorns símptomes somàtics i trastorns relacionats)

Canvis en la ubicació d’alguns trastorns i que deixen de ser considerats trastorns mentals:

√ Trastorns del son (capítol 7)

√ Trastorns d’estres agut, es troben al capítol 24 com a ‘Factors que afecte l’estat de la salut
o el contacte amb els serveis de salut).
Novetats en els trastorns associats específicament al estres:
TEPT-complex (múltiples successos traumàtics, trauma prolongat o trauma especialment
greu) a més d’estar caracteritzar per trastorn estres posttraumàtic es caracteritza per:
o Problemes greus i generalitzats en la regulació d’afecte
o Creences persistents sobre un mateix com disminuït, inútil.. acompanyat de sentiments
profunds i generalitzats de vergonya, culpa o fracàs relacionats a successos traumàtics
o Dificultats persistents per mantenir relacions i sentir-se a prop d’altres persones.
Trastorn del dol prolongat: associat a un malestar associat a pèrdues afectives (> 6m)
(VS dol no complicat cap. 24)
√ Exclusió de Trastorns sexuals  capítol 17: condicions relacionades amb la salut sexual
o Trastorns de dolor sexual VS disfuncions sexuals
o Incongruència de gènere (abans denominada com a trastorn d’identitat sexual)

Inclusió a trastorns per consum de substancies o conductes addictives els  Trastorns mental
del trastorn d’addicció als jocs no s’ha de confondre amb el trastorn del joc (al·lusió per
guanyar diners).

Canvi rellevant en la ubicació de la HIPOCONDRIA al grup de TOC i trastorns relacionats,

separant-la de trastorns somatomorfs o trastorns relacionats amb la simptomatologia somàtics.

ENFOCS DE CLASSIFICACIÓ DIMENSIONAL: HITOP I RDOC

DSM-IV: insuficiència enfoc categorial i necessitat d’aproximació dimensional per la

classificació de trastorns mentals. (tot i incloure eix V, però es únicament algo addicional i
secundari a la pròpia classificació).

El sistema dimensional es considerava amb limitacions i menys útil ja que:

√ Les descripcions dimensionals numèriques son menys familiars i clares que els nombres de
les categories dels trastorns mentals
√ No hi ha acord per l’elecció de dimensions optimes que s’haurien d’utilitzar per classificar.
DSM-5 intenta abordar-ho erradament ja que pretén delimitar dimensions psicopatològiques
fonamentades biològicament.

Intents de classificar la conducta anormal basats en enfocs dimensionals:

HiTOP: Hierarchical Taxonomy of Psychopathology. Classificació dimensional de la

psicopatologia des de un enfocament psicològic empíric. Es basa en una estructura jeràrquica
amb diversos nivells de generalització, entre els que s’inclouen espectres, subfactors,
síndromes/trastorns, components i símptomes

RDoC: Research Domain Criteria. Sistema de classificació psiquiàtrica basat en dimensions

sustentades biològicament. Inclou sistemes psicològics (processos cognitius, motivació,...) i
unitats d’anàlisis (gens, molècules,...)

ENFOCS PSICOLÒGICS DIMENSIONALS: HITOP

1) Enfocs dimensionals inicials

L’interès per l’organització dimensional de la conducta anormal sobre la base de mètodes

quantitatius ha estat present d’alguna forma a la psicologia.

Diferents enfocs empírics:

√ Models de personalitat.

Eysenck es basava en les dimesions de la personalitat de neuroticisme i extraversió, diferencia

entre diversos grups de trastorns mentals incloent grups de: neuròtics, distimics, histèrics,
psicosomàtic i psicòtics. Posteriorment diferencia neuròtics i psicotics a partir de les dimensions
de neuroticisme i psicoticisme.

Model dels ‘tres grans’ (neuroticisme, extraversió i psicoticisme) passa al model dels ‘cinc
grans’ (neuroticisme, extraversió, obertura, afabilitat i tesón)

El model dels ‘cinc grans’ ha tingut una gran influencia en l’intent de classificació dimensional
dels tristors de personalitat. Parteix de que els trastorns de la personalitat es caracteritzen per:

- Dificultats en el funcionament de la personalitat: (deteriorament greu o moderada de quatre

àrees de funcionament de la personalitat)
o Identitat
o Autodirecció
o Empatia
o Identitat
- Trets de personalitat patològica ( cinc trets desadaptatius)
o Afectivitat negativa (davant estabilitat emocional)
o Desapego (davant extraversió)
o Antagonisme (davant afabilitat)
o Desinhibició (davant escrupolositat)
o Psicoticisme (davant de lucidesa o apertura)

Els trastorns específics que semblen derivar-se d’aquest model son:

- Antisocial
- Evitatiu
 - Límit
- Narcisista
- Obsessiu-compulsiu
- Esquizotipic

Queden fora: trastorn paranoide, esquizoide, histriònic i depenent).

√ Modes dimensionals de basat en mètodes quantitatius que classifiquen la

psicopatologia en síndromes internalitzats i externalitzats (achenbach).

Estableix dos grans dimensions ‘de banda ampla’ que va de internalitzada a externalitzada.
Cada una d’aquestes bandes inclouen síndromes més específics que es denominen ‘banda
estreta’.

La banda interioritzada consisteix en problemes o síndromes (banda estreta) etiquetats com:

- Ansiosos/depressius
- Simptomatologia somàtica
- Retraïment

L’agrupació exterioritzada consta de problemes que impliquen conflicte amb altres persones i
amb les normes socials com:

- Conducta agressiva
- Síndromes de problemes socials
- Conducta de ruptura de regles

No obstant, no son mútuament excloent i la comorbiditat entre conductes que caracteritzen

ambdues dimensions es elevada. Però els problemes atencionals i de pensament en principi no
es vinculen amb ninguna de les grans dimensions (son mixtes)

√ Model tripartit

Avenc important en la conceptualització dimensional dels trastorns d’ansietat i depressió.

Estableixen que els símptomes d’ansietat i depressiu tenen aspectes comuns (elevada afectivitat
negativa) i aspectes específics (baix afecte positiu en depressió i elevada activació fisiològica en
ansietat)

Van establir les bases per classificar els trastorns emocionals, classifiquen l’ansietat i depressió
en tres subtipus basics:

(1) Síndrome d’ansietat – alt afecte negatiu i elevada activació fisiològica

(2) Síndrome depressiu – alt afecte negatiu i baix afecte positiu
(3) Tipo mixt ansiós-depressiu – presenta les tres característiques (alt afecte negatiu,
elevada activació fisiològica i baix afecte positiu).

Brown amplia el model estenent-ho a trastorns d’ansietat i estat del ànim que son
fonamentalment trastorns de l’emoció. Relacionant aquests amb tres emocions bàsiques
(ansietat, por i depressió). Van proposar que la fòbia social, també s’associava a baix efecte
positiu com la depressió.

Posteriorment Watson extendeix el model emfatitzant l’estructura jeràrquica i la necessitat

d’establir una superclasse de trastorns emocionals. Parien de l’elevada comorbiditat que solen
donar-se els símptomes depressius (tristesa, depressió), els símptomes d’ansietat i por entre
pacients diagnosticats per algun tipus d’ansietat o depressió. Així doncs no s’hauria de separar
el trastorns d’ànim amb els trastorns d’ansietat, i s’haurien de categoritzar conjuntament en una
superclasse de trastorns emocionals.

Aquesta superclasse hauria estar constituïda per subclasses dels següents trastorns:

(1) Trastorns que defineixen el factor d’ansietat-patiment (trastorns distrés). Com son la
depressió major, distímia i trastorn d’ansietat generalitzada. Tenen en gran mesura
component no específic d’afectivitat negativa
(2) Trastorns que defineixen el factor de por. Trastorns de pànic, fòbia social, agorafòbia i
fòbia específic
(3) Trastorns bipolars (I, II i ciclotímia).

Pel que fa al TOC creuen que comparteix característiques amb un ampli ventall de síndromes
que se situen fora dels trastorns d’ansietat i de l’estat d’ànim.

2) Classificació HiTOP

Característiques: dissenyat per psicòlegs

Objectius: alternativa als sistemes categorials i disminuir la heterogeneïtat entre trastorns 

controlar comorbiditat. Es pretén solucionar alguns problemes basics:

- Discontinuïtat normal i anormalitat

- Heterogeneïtat dins de cada trastorn
- Comorbiditat entre trastorns
- Baixa estabilitat dels trastorns

Parteix de la construcció de síndromes psicopatològics i els seus components/subtipus sobre la

base de la covariació empírica dels símptomes, reduint l’heterogeneïtat.

Combina els trastorns (síndromes) en espectres partint de la covariació entre ells (síndromes que
es donen juntament) controlant així la comorbiditat

Al caracteritzar els fenòmens de forma

dimensional, redueix els problemes de
separació entre símptomes i la inestabilitat
de diagnostic.

La classificació es de tipus jeràrquica:

- Superespectres
- 6 espectres
- Subfactors
- Components
- Signes i símptomes.

Els autors aporten proves sobre

l’existència de validesa externa dels diferents espectres i subespectres:

- Vulnerabilitat genètica compartida

- Factors de risc ambientals comuns
- Anormalitats neurobilogiques
- Curs de la malaltia (fenòmens recuperació)
- Deteriorament funcional
- Eficàcia del tractament per moltes formes de psicopatològica
Avantatges:

- Organització dimensional
- Combina trastorns en espectres a partir de la seva covariació  disminueix
comorbiditat
- Estructura jeràrquica
- Prometedor tant en investigació com en clínica. Integra diferents enfocs empírics.

ENFOC DIMENSIONAL DES DEL MODEL MÈDIC: RDOC

Projecte ambiciós dirigit a transformar l’actual estructura de classificació psiquiàtrica dels

trastorns mentals en un sistema de base explícitament biològic.

Característiques: basats en conceptes biològics i mèdics

Objectius principal: promoure investigacions que puguin validar dimensions definides

mitjançant mesures neuro-psicològiques i conductuals en relació a categories diagnostiques
vigents i permetin possiblement el desenvolupament de revisions dels sistemes de diagnòstic en
un futur. (VS clínic)

El model proposa una matriu de dos dimensions:

1- 7 unitats d’anàlisis que s’organitzen des de nivell mes basic fins al menys basic
(horitzontal).
També s’inclou una columna pels paradigmes possibilitant a les investigacions indicar
tasques útils pel problema d’investigació que es tracta.
2- 5 dominis/constructes amplis que corresponen a circuits cerebrals que ja han sigut
estimats rellevants per la psicopatologia

Es recolza en varis supòsits que

configuren la seva filosofia i
metodologia:

- Aplicació de la cicencia bàsica en els sistemes cerebrals i la conducta per entendre els
trastorns mentals
- Estructura clarament dimensional, e línia amb evidencia de que la major part dels
circuits cerebrals es distribueixen de forma continua
- Intenten otorgar de partida un pes similar a les diferents unitats d’anàlisis.
Avantatges: Alternativa als sistemes de classificació (CIE/DSM) – per adoptar un enfoc
dimensional de la psicopatologia, per ser consistent amb principis transdiagnostic i per
pretendre incorporar avenços en la neurociència cognitiva

Limitacions:

- Desenvolupamentprovisional
- Problemes metodològics basics com limitada fiabilitat i validesa dels actuals models de
neuroimatge
- Biologització de la medicina – medicina de precisió, model purament mèdic o els
trastorns mentals s’identifiquen com trastorns de cervell.

Poden proporcionar una visió completa sobre el paper del cervell però no servirà per
classificació i diagnòstic.

TRANSDIAGNÒSTIC: UN NOU ENFOC DES DE LA PSICOLOGIA

Consisteix en entendre els trastorns mentals sobre la base d’un rang de processos cognitius i
conductuals etiopatogenics causals i/o de manteniment a la major part dels trastorns mentals o
grups de trastorns mentals.

Tot i basar-se en enfoc dimensional, no rebutja a la categorial, es mes una integració d’ambdós
enfocs. Pretén proporcionar una base per entendre, classificar i integrar els diferents símptomes
i diagnòstics des de processos i factors (dimensions) comuns mes o menys generals.

Representa una aproximació científica convergent i integradora, tot i basar-se en enfoc

dimensional, assumeix l’existència d’algun sistema diagnòstic.

Els transdiagnostic possibilita una nova orientació en la classificació de trastorns mentals, en la

qual les diferents superclasses de trastorns (ex. Trastorns emocionals) i les classes de trastorns
(trastorns d’ansietat i depressió) poden articular-se amb dimensions transdiagnostiques
genèriques (Ex. Neuroticisme) o més circumscrites (sensibilitat a l’ansietat), respectivament.

Així doncs, pretén possibilitar una classificació dels trastorns mentals basada en criteris teòric i
empírics i no tant en la política científica i en aquesta classificació, establir relacions funcionals
entres els processos transdiagnostics més genèrics i els processos intermitjos o mes específics
que expliquen tant les manifestacions psicopatològiques generals com les relatives a cada
trastorn o subgrup de trastorn.

Seria necessari determinar les bases etiològiques dels diferents conceptes transdiagnòstics, el
seu paper en el desenvolupament i/o manteniment dels trastorns i la seva naturalesa taxonòmica
o dimensional.