JESÚS DE NATZARET

VIST PELS SEUS CONTEMPORANIS

Montserrat, 2010
 JESÚS DE NATZARET
VIST PELS SEUS CONTEMPORANIS

Introducció

Els contemporanis de Jesús el van veure amb uns ulls molt diferents dels
nostres. No estaven condicionats, com nosaltres ho estem, des de fa segles, per tots
els relats escrits dels evangelis, per les reflexions de la tradició, pels dogmes, per les
especulacions teològiques i per les normes del magisteri. Els contemporanis de Jesús
no el van veure tal com el presenten els seus primers testimonis ni tal com el confessa
la nostra fe cristiana. Els seus conciutadans no tenien pas idea que fos el fill d’una
mare verge, ni tant sols més tard els més addictes, com eren els seus deixebles, van
veure clar que ell fos el Messies. Molt menys podien haver pensat mai que la seva
natura humana fos una persona divina. La visió dels contemporanis va ser limitada,
més simple, més normal, tal com correspon al l’experiència de la vida d’un home
sobre la terra. A voltes pensem que els jueus vans ser uns obcecats, que no van ser
capaços d’acceptar la condició excepcional de Jesús; que no van admetre el valor
extraordinari dels seus miracles ni van captar la profunditat del seu ensenyament.
Atribuïm la causa del seu refús a la seva dolenteria o a la malícia que els havia
encegat el cor. Però, en realitat, Jesús, “verus homo”, es va presentar als seus
contemporanis simplement com una persona corrent durant trenta anys, vivint a
Natzaret sense manifestar res d’extraordinari.. Solament durant uns tres anys, els
darrers de la seva vida, abans de morir d’una mort violenta, va portar a terme la seva
gran missió: va començar a predicar el seu evangeli, a proposar una interpretació
nova de la Llei de Moisès i també va obrar senyals prodigiosos. La novetat del seu
ensenyament va desorientar molts dels seus conciutadans. En realitat, la seva
predicació sobre el Regne de Déu va dividir el poble i sobretot va contrariar les
autoritats religioses d’Israel. No podem saber quins van ser exactament els seus
miracles ni quin criteri tenien els israelites del seu temps per considerar una acció
com a miraculosa. En tot cas, els seus miracles tenien antecedents en l’Antic
Testament. Si haguessin conegut qui era, no l’haurien crucificat, diu l’apòstol Pau.
Durant el temps de la seva missió a Israel, molta gent del poble el va considerar
com un rabí, com un mestre, com un predicador que ensenyava amb autoritat i com
un taumaturg que feia miracles. En aquella època, d’altra part, els moviments
pietistes i fins el poder d’obrar guaricions no era ni un fet anormal i menys un
esdeveniment inoït. Per una gran part del poble, Jesús era un profeta, com els que
havia conegut la història d’Israel, i com els profetes del passat també obrava prodigis.
Per les autoritats religioses, en canvi, Jesús era un personatge inquietant i perillós.
Es permetia de relativitzar els valors de la religió oficial i la seva predicació no
corresponia a l’ensenyament rabínic políticament correcte.

La reconstrucció de Jesús tal com es va presentar històricament i tal com va

ser conegut pels seus contemporanis, demana una interpretació atenta i crítica sobre
les dades que contenen les fonts evangèliques. Avui, els resultats d’aquesta recerca
han obtingut algunes precisions no solament versemblants sinó molt probables.
Resultaria, però, llarg i poc instructiu presentar totes les teories que actualment es
proposen sobre la interpretació dels evangelis. Així i tot, només el fet d’evocar,
mitjançant una crítica històrica correcte, les línies dominants i més segures referents
a la figura de Jesús, ja es poden obtenir resultats molt importants. Cert, encara hi ha
persones que sostenen que les conseqüències derivades de l’estudi crític dels textos
evangèlics desconcerten els cristians. Es la posició dels qui temen el progrés dels
estudis exegètics i veuen a tot arreu els perills del racionalisme. L’opinió més
encertada i el raonament més just consisteixen en saber distingir clarament entre la
història i la teologia. La història intenta reconstruir els fets passats i donar-los sentit.
La teologia investiga les conseqüències doctrinals que es dedueixen d’uns fets
històrics i s’esforça per donar coherència a l’ensenyament derivat de l’Escriptura.
Suposa, en el fons, elaborar una síntesis fonamentada sobre textos que històricament
són molt diferents els uns dels altres. Per això, molts tendeixen a criticar la recerca
històrica perquè suscita problemes a la teolpògia perenne.
Malgrat totes aquestes i altres remarques desfavorables, a la llarga, resulta
sempre positiu l’esforç d’acceptar els resultats històrics, fruit d’una crítica seriosa.
Pertoca al pensament humà d’investigar la veritat i de distingir entre fets i
ensenyaments. Els resultats fonamentats en la història condueixen a una fe més
autèntica, més sòlida i més madura i, a més, revelen els orígens veritables del
cristianisme. El Jesús històric interpel·la la nostra ment, el nostre esperit i la nostra
imaginació a cercar-lo allà on ell va habitar, a poder-lo veure allà on el van veure
els seus contemporanis, a seguir el procés del seu itinerari sobre la terra, tal com es
va presentar als seus conciutadans. Ell visqué en un temps i en un país concret amb
tot el que això representa. Va invitar els seus deixebles a seguir-lo. Ara també
continua invitant-nos a nosaltres i a dir-nos, com va dir-ho a ells,: “veniu i veureu”.
 Els orígens de Jesús de Natzaret

Els dos primers capítols de l’evangeli de St. Mateu i de St. Lluc, que llegim
per Nadal, ens donen detalls de com Jesús va venir al món, del seu naixement, de
l’adoració dels pastors, de la visita dels reis mags, de la seva fugida a Egipte i de la
mort dels innocents de Betlem i als seus entorns. Lluc també relata un fet isolat:
Jesús, a l’edat de 12 anys va pujar amb els seus pares a Jerusalem. Es va separar
d’ells i del grup. El van perdre. Solament després de tres dies el van trobar en Temple
de Jerusalem, discutint entre els doctors de la Llei.
Les conseqüències de la reflexió crítica sobre aquests relats són molt sòlides.
Es pot dir amb molta seguretat que no són narracions històriques i encara menys una
crònica detallada dels fets ocorreguts. La interpretació exegètica actual els considera
com a ensenyaments cristològics, que, en forma narrativa, volen subratllar el
caràcter diví de Jesús. Són el fruit d’una fe cristiana nascuda a la llum pasqual de la
resurrecció i interessada a projectar aquesta fe en el Crist gloriós als orígens humans
de Jesús. La realitat és que ni Josep ni Maria van explicar a ningú el que els
evangelis diuen de cada un d’ells dos sobre el naixement de Jesús i sobre la seva
infantesa. Per sostenir aquesta interpretació històrico crítica existeixen moltes
raons. En podem esmentar algunes: a) la diversitat existent entre els dos relats dels
orígens de Jesús. La versió de Mateu es centra en la persona de Josep; és ell el
dipositari del secret de la concepció de Jesús. Gràcies a un somni revelador, Josep
no porta a terme la seva intenció de deixar Maria. La versió de Lluc, en canvi, es
centra en la persona de Maria. Solament ella és la qui coneix l’admirable origen del
seu fill. De Josep ni tant sols se’n parla. b) El testimoni escrit més antic que parla
dels orígens de Jesús, és la carta de St. Pau als Romans (1,3-4), escrita vers l’any 57.
L’apòstol diu “jo predico l’evangeli...que es refereix al seu fill, descendent de David
pel que fa al llinatge humà, però per obra de l’Esperit Sant constituït Fill de Déu en
virtut de la seva resurrecció d’entre els morts”. Aquesta fórmula de fe que l’apòstol
Pau havia rebut, suposa que Jesús va adquirir la filiació divina al moment de la seva
resurrecció; c) En cap altre lloc dels evangelis no es dóna per suposat el que diuen
els evangelistes Mateu i Lluc sobre els orígens i la infància de Jesús; c) Al contrari,
els mateixos evangelistes donen un testimoni molt clar de la incomprensió que tenien
els familiars referent a Jesús i sobre la seva missió, sense excloure la seva mare,
sobretot segons Mc 3,21 i Mt 12, 46-49 afirma: Aquests textos indiquen que els seus
familiars no esperaven d’ell una activitat de predicador itinerant, ni el veien com un
mestre autoritzat per atreure a la gent, ni pensaven que fos el profeta que havia de
convertir el poble. Si durant els 30 anys de vida a Natzaret, Jesús no s’havia mostrat
com un personatge extraordinari ni havia manifestat qualitats excepcionals, demostra
que ningú va veure en ell un home privilegiat, destinat a imposar-se sobre els altres.
Tothom l’havia considerat com una persona normal, un treballador com tants altres,
un home potser més aviat introvertit, donat a la feina i retirat a casa seva. Durant
trenta anys, tot es podia esperar d’ell menys que es presentés públicament com un
predicador, com un profeta i com un taumaturg.
Pertanyia a una família humil, sense importància, una família de treballadors
manuals que vivia en un poblet insignificant de la Galilea. No sabem gran cosa del
conjunt de la seva família. Certament que la seva parentela formava un grup ben
nombrós. Els evangelis parlen dels germans de Jesús. Eren els seus cosins o bé els
fills d’un primer matrimoni de Josep? Aquest és un punt molt discutit. Per nosaltres,
acceptar que Jesús tenia germans pròpiament dits, fills de Maria, seria una opinió
contra el dogma catòlic. En tot cas, durant els primers anys de la seva vida va créixer
i va viure com infant que creixia i que esdevenia un jove entre els seus coetanis.
Com els nois de l’època, aviat va començar a treballar manualment entre les feines
que es presentaven, com ho devia fer Josep. No podem pensar que ni l’un ni l’altre
exercien feines massa especialitzades. Natzaret era un poble agrícola i ramader. Els
artesans no eren persones especialitzades sinó obrers que simplement sabien arreglar
o construir de nou les simples estructures d’unes cases ben senzilles i ajustar els
elements necessaris per a viure-hi. L’hàbitat d’aquell poble no era el d’una ciutat
important. Era més aviat pobre. Les famílies vivien sovint en una sola habitació que
servia per a tot. Bona part de la vida es passava a l’aire lliure, fora de la casa i tothom
es coneixia.
Com podien veure Jesús, abans dels seus 30 anys, els seus conciutadans de
Natzaret? No tenim cap document pròpiament històric que descrigui aquest llarg
període de la seva vida. No podem saber exactament com es comportava ni com el
veia la gent del seu voltant. Cap informació evangèlica no parla d’ell durant aquesta
època. Aquest silenci invita a suposar que el devien considerar com una persona
normal. Jesús no es va manifestar com un natzarè particular, fins a una edat
considerada ja molt madura en aquella època. Curiosament no es va casar. Dels 30
anys viscuts amb la seva família, no ha quedat cap record.

Certament, Jesús sabia llegir i coneixia les escriptures. A Natzaret hi havia

una Sinagoga on els israelites fidels es reunien per la pregària del dissabte. Allà es
llegia i comentava la Llei de Moisès. Segurament que aquesta sinagoga no reunia
rabins molt il·lustrats. Jesús, però, va poder tenir una formació bíblica i un
coneixement de les tradicions religioses d’Israel. A més, la regió de Galilea era una
regió bastant hel·lenitzada i per tant, per convivència o per relacions de treball, el
grec devia ser una llengua coneguda pels habitants de Natzaret. De fet, només a 6
Km. de distància hi havia una gran ciutat hel·lenística, Sèforis, que tenia cases
luxoses i palaus artísticament decorats amb mosaics, segons el gust greco-romà. Qui
sap si els rics de Sèforis havien donat feina als treballadors manuals de Natzaret. És
molt curiós, però, que cap text de l’evangeli faci esment d’aquesta ciutat hel·lenística
tan propera a Natzaret i tan important. Més tard, quan Jesús predicava per Galilea
tampoc no s’esmenta Sèforis.

Jesús i Joan Baptista

Un home entorn dels 30 anys, a l’època, era ja una persona gran. És

precisament en aquest moment que Jesús comença una nova vida, que només va
durar, com és sabut, al màxim uns tres anys.
Segons les fonts de què disposem, Jesús va deixar Natzaret per motivacions
religioses i en concret per un desig intens de renovament. Segurament que sentia la
necessitat d’una intervenció de Déu en favor del poble d’Israel. No va començar,
però, a exercir una acció personal. Va decidir anar vers el Jordà, el lloc on el profeta
Joan Baptista predicava i batejava. Jesús es va adherir al moviment de purificació
que Joan havia creat. L’ allunyament de Jesús de la seva casa i dels seus conciutadans
de Natzaret devia ser entès com una voluntat de participar a l’obra del Baptista. Allà
va tenir lloc l’encontre dels dos personatges. No hi ha motiu per suposar que el
trobament entre Jesús i Joan fos un esdeveniment puntual o fortuït, reduït a la
cerimònia del baptisme que administrava Joan. De fet, entorn de Joan Baptista hi
havia un grup de deixebles que seguien la seva orientació, creien en la seva missió
profètica i esperaven la conversió d’Israel, en vistes a una pròxima acció divina.
Durant un temps que no podem precisar, Jesús va formar part del grup de deixebles
de Joan. Va seguir de prop la predicació i l’activitat del Baptista. És aleshores que
Jesús devia tenir l’experiència més profunda de la seva intimitat amb Déu i va sentir
precisada i confirmada la seva vocació de predicar la vinguda del Regne de Déu.
Quan es va separar del seu mestre, Jesús va seguir durant un temps el mateix
itinerari de Joan Baptista: predica i bateja tal com ho feia el profeta del Jordà. Jesús
es rodeja també d’un grup de deixebles. Joan Baptista, poc temps després, va ser
empresonat i finalment assassinat per ordre del rei Herodes. Aleshores Jesús
comença en ple la seva activitat. Ja no bateja. Es concentra en la predicació i actua
com a rabí, com a profeta i com a taumaturg.
Cal valorar molt el fet que Jesús hagués anat a trobar Joan Baptista i que
s’hagués fet batejar per ell. És una de les dades certes de la vida de Jesús. Ningú li
hauria atribuït aquest gest de submissió si no formés part de la tradició més antiga.
Joan Baptista predicava i administrava un baptisme de penitència per al perdó dels
pecats. Després de pasqua, ningú s’hauria atrevit d’atribuir a Jesús la petició de ser
batejat en un baptisme de penitència per al perdó dels pecats. En aquest punt, la
certesa històrica és evident. Resta, però, un misteri saber quina era l’actitud íntima
de Jesús quan va voler ser batejat al Jordà i quina va ser la impressió que el Baptista
va tenir de Jesús. Sobre aquest punt, cada evangelista diu una cosa diferent. La
descripció teològica d’una veu provinent del cel que declara Jesús Fill de Déu és una
interpretació cristiana postpasqual.

L’activitat pública

Jesús de Natzaret, per tant, s’allunya del seu poble natal i, després d’una
temporada passada amb el Baptista, es manifesta com a predicador itinerant. Va
abandonar definitivament la seva casa, la seva família, el seu treball i va començar a
viure sense domicili fix, fiant-se del sosteniment ocasional, sense cap seguretat
establerta. A diferència de Joan Baptista, Jesús no predicava sempre al mateix lloc.
Anava d’un poblet a l’altre. La seva predicació va se coneguda i es va difondre
ràpidament per Galilea. La gent de la contrada anaven a escoltar el profeta de
Natzaret. Parlava quan tenia un grup de gent a l’entorn, predicava dirigint-se als seus
deixebles, quan estava dintre una casa, entorn d’una taula, assegut sobre una barca
del llac de Galilea, en la muntanya o en el pla.
Israel havia conegut molts d’altres predicadors itinerants abans de Jesús
(Hanina Ben Dosa, el qual també feia miracles) i també, després d’ell Teuda, que
prometia la divisió de les aigües del Jordà. Encara en van seguir d’altres. Però la
força del discurs de Jesús i l’impacte de la seva doctrina van commoure fortament el
poble de la Galilea. A més, Jesús manifestava un poder de fer miracles que
impressionava a la gent, tot i que els miracles, en aquella època, no eren
esdeveniments rars. A diferència d’altres ascetes, però, Jesús no vivia d’una manera
miserable ni es mostrava com un home penitent, com Joan Baptista. Es presentava
com una persona corrent, que amb tota normalitat s’adaptava a les circumstàncies en
què es trobava. Es deixava invitar a cases diverses, tenia famílies amigues i sobretot
estava lligat a les ciutats vora del llac de Tiberíades. Tampoc no feia problemes
dormir al ras quan la situació ho demanava i, sovint, menjava, junt amb els seus
deixebles, la reserva frugal que portaven dintre el sarró. El tema constant de la seva
predicació era el Regne de Déu, un tema que, sens dubte, implicava una reforma
social, una crítica religiosa i la necessitat d’una transformació profunda. Jesús
manifestava l’esperança de la restauració d’Israel. De bon començament, el poble
senzill l’escoltava amb gust, esperant també en la intervenció de Déu que els tragués
de la seva situació miserable. “Feliços el pobres: és vostre el Regne de Déu! Feliços
els qui ara passeu fam: Déu us saciarà! (Lc 6,20-21). El sentit d’aquestes benaurances
és que la proximitat del Regne de Déu portarà la justícia. “Jo veia Satanàs que queia
del cel com un llamp (Lc 10, 18). Jesús es refereix a la victòria del bé sobre el mal.
Els primers temps de l’activitat de Jesús representen el context més apropiat de les
paràboles plenes d’optimisme: la paràbola del sembrador (Lc 8,4-8); la pregària del
“Pare nostre”, que demana la vinguda del Regne i que la terra sigui sotmesa a Déu
com ho és el cel (Lc 11,2-5); la paràbola del tresor amagat (Lc 13,44), la paràbola de
la perla (Lc 13, 45).
L’ensenyament de Jesús anava acompanyat d’obres prodigioses, sobretot de
guaricions de persones posseïdes d’esperits malignes. Jesús va ser una guaridor,
sobretot un exorcista. No era una activitat insòlita a l’Orient. Tot plegat, però, no
demostrava ser tan important com els grans profetes d’Israel, Elies, Eliseu, que van
fer miracles molt més grans, ni superior als grans profetes escriptors: Isaïes o
Jeremies. Els seus contemporanis el veien com un mestre que parlava en nom de Déu
i que demostrava, a través dels miracles, que Déu estava amb ell i que l’escoltava.
La seva doctrina i les seves obres, pròpies de la primera època de la predicació de
Jesús, era un ensenyament ple d’optimisme i d’esperança. Els miracles, un signe de
l’acció benèfica de Déu. El Regne de Déu està per venir.

Les primeres reaccions

Passats alguns mesos i veient la novetat de l’ensenyament del Natzarè, no tots

els contemporanis de Jesús el van captar de la mateixa manera. La seva figura va
provocar punts de vista i interpretacions diverses. Sense pretendre establir una
distinció estricta, se’n poden indicar tres. La primera respon als pobles de Galilea i
sobretot als poblats vora el llac. Va ser una reacció més aviat entusiasta. El poble
senzill el comprenia, el seguia, el buscava. Davant d’aquesta experiència, Jesús dóna
gràcies a Déu: “T’enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als
senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-
ho (Lc 10,21). La predicació a Galilea va tenir un bon succés. “Mentre Jesús parlava,
una dona alçà la veu d’entre la gent i li digué: Sortoses les entranyes que et van portar
i els pits que vas mamar!. Però ell va respondre: Més aviat sortosos els qui escolten
la paraula de Déu i la guarden!” (Lc 11,27-28). La seva anomenada s’estengué de
seguida per tota la Galilea (Mc 1,28). “Jesús sortí de bon matí quan encara era fosc,
se n’anà en un lloc solitari i s’hi va quedar pregant. Simó i els seus companys es
posaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: Tothom et busca. Ell els diu:
anem a altres llocs, als pobles veïns a predicar-hi, que per això he vingut. I anà per
tot Galilea predicant a les sinagogues i traient els dimonis” (Mc 1, 35-39).
 La segona reacció no fou tan positiva: els qui l’havien conegut de prop, durant
els 30 anys de la seva vida a Natzaret, estaven habituats a veure’l i a considerar-lo
com una persona corrent, discreta i tranquil·la. No esperaven pas que aquell
conciutadà, artesà manual com el seu pare, conegut de tots, es convertís en un
predicador i un taumaturg, que esdevingués famós en molts altres poblats de la regió,
amb els quals, abans, no havia tingut contacte. Els veïns de Natzaret es van sentir
sorpresos i es van considerar com a deixats de banda. La reacció de la gent de
Natzaret, estranyada i suspicaç està descrita en diversos passatges dels evangelis:
“Quan arribà al seu poble, instruïa la gent a la sinagoga. Però els seus conciutadans
se n’estranyaven i deien: d’on li ve aquesta saviesa i aquests miracles que fa? No és
el fill del fuster? La seva mare no és aquella que es diu Maria? Els seus germans, ¿no
es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, ¿no les viuen totes entre
nosaltres? D’on li ve tot això? I no eren capaços d’acceptar-lo i creure en ell. Aquesta
estranyesa i aquesta actitud de refús confirma el fet que de jove, Jesús, no havia
mostrat res d’extraordinari que el distingís totalment de la gent de la seva edat. Fins
sembla que la seva mateixa família no estigués gaire d’acord amb el camí de
predicador que Jesús havia emprès. De fet, Mc 3,31-35, referint-se a la predicació
de Jesús precisa: “Quan els seus familiars sentiren dir el que passava, hi anaren per
endur-se’l, perquè deien: ha perdut el seny!”. Aquest text té totes les característiques
de ser autèntic. Cap cristià hauria gosat inventar una sospita d’aquest tipus després
de pasqua. Com queda, en efecte, la família de Jesús? Més concretament encara, com
queda aquí la seva Mare? No podia dir als seus familiars, deixeu-lo estar! Jo el
comprenc molt bé. Ell sap quina és la seva missió! De fet, com lligar aquestes
indicacions evangèliques amb els capítols que parlen de l’origen extraordinari de
Jesús? En un altre indret, mentre ells predicava “... algú li va dir: la teva mare i els
teus germans són aquí fora, que et volen veure. Ell respongué: Qui és la meva mare
i qui són els meus germans? La meva mare i els meus germans són els qui escolten
la paraula de Déu i la compleixen” (Lc 8,19-21).
Una tercera reacció en front de Jesús encara és més negativa. Alguns escribes
i rabins més estrictes començaren a oposar-se a la doctrina que Jesús ensenyava i no
es deixaven convèncer pels senyals de poder que ell realitzava. Això deixa suposar
que els miracles que realment feia no eren tants ni considerats tan grans ni tan
convincents com ho descriuen els evangelis. Jesús es movia en un món de
taumaturgs, d’exorcistes i de mags. A molts, les seves accions no els impressionaven.
D’altra part, hauria estat impossible un refús dels miracles que feia Jesús si haguessin
succeït tal com els descriuen els evangelis. Els miracles evangèlics són composicions
redactades amb una forta intenció apologètica. Engrandeixen els fets i els
complementen amb detalls que impressionin. Jesús, en darrer terme, era vist per
alguns com un personatge imponent però que suscitava una certa ambigüitat. Davant
del dubte, alguns es declaraven obertament contraris a ell. Els motius d’opocisió
eren aquests: els escribes no podien suportar afirmacions com és ara “el dissabte està
fet per a l’home i no l’home per al dissabte” (Mc 2,27). No acceptaven que donés
una interpretació nova de la Llei i que relativitzés les tradicions jueves. Els fariseus
i els doctors de la Llei van pressentir ben aviat el caràcter subversiu de l’ensenyament
de Jesús en front de la institució religiosa d’Israel. De fet, la novetat de la seva
doctrina provocava l’oposició envers la seva persona i suscitava l’actitud adversa
dels detentors de la Llei mosaica i del poder religiós.

La crisis de Galilea

El centre de l’evangeli de St. Marc conté aquest diàleg: “Jesús, amb els seus
deixebles, se’n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip i pel camí els
preguntava: qui diu la gent que soc jo? Ells li respongueren: uns diuen que ets Joan
Baptista; d’altres, Elies; d’altres, algun dels profetes. Llavors els preguntà: I vosaltres
qui dieu que soc? Pere li respon: Tu ets el Messies. Però ell els prohibí severament
que ho diguessin a ningú” (Mc 8,27-30).
Aquest text evangèlic dóna la clau per entreveure com Jesús era considerat
per aquells seus contemporanis que l’acceptaven, que creien en ell i que el seguien.
Eren els israelites de bona voluntat que el veien com un profeta semblant als que, en
el passat, Déu havia enviat al seu poble. Precisament poc temps abans, Joan
Baptista també havia estat considerat com un profeta. Aquesta és la visió més
positiva que Israel va tenir de Jesús. Segons St. Marc, l’apòstol Pere va anar més
enllà: va confessar que Jesús era el Messies. Després d’un temps de veure l’activitat
del Mestre i de sentir el seu ensenyament, Pere es sent capaç de reconèixer qui és
Jesús. Però no interpretéssim pas que pels deixebles el Messies resultés ser el fill
de Maria Verge o el Verb etern de Déu fet carn. Encara menys la segona persona de
la Trinitat. Totes aquestes qualitats de Jesús no quedaran clares definitivament fins
quatre o cinc segles després de la seva mort i de la seva glorificació, en Concili de
Nicea celebrat l’any 325, quan es condemna la doctrina arrianisme (que deia que
Jesús no era consubstancial al Pare) i el Concili d’Efes, l’any 431, que condemna
la doctrina de Nestori (que defensava que en Jesús hi ha dues persones, la divina i la
humana). La solució conciliar va ser el resultat d’un esforç de reflexió segons els
criteris de la filosofia grega: Jesús tenia dues naturaleses : la humana i la divina,
però era una sola persona, la divina. Per tant, es pot dir que la seva mare Maria és la
mare de Déu.
La condició messiànica de Jesús, tal com va ser proclamada per l’apòstol
Pere (Mc 8,30), està lluny de correspondre a les definicions conciliars dels segles
IV i V. La tradició evangèlica, però, ja va seguir un desenvolupament de la fe, que
es troba expressat en Mateu i en Lluc. L’evangeli de Mateu, en efecte, afegeix més
precisions a la confessió de Pere: “tu ets el Messies, el Fill de Déu viu”. L’evangeli
de Lluc 9,20, Pere diu: “Tu ets el Messies de Déu”. Aquests textos demostren com
la transmissió evangèlica primitiva s’anava elaborant i enriquint ja a les dècades
finals del segle I. La fe i la predicació cristianes s’anava completant més i més partint
de les dades més arcaiques i més breus que n’eren l’origen. L’expressió més evident
d’aquestes interpretacions i ampliacions, que sobrepassen la tradició evangèlica més
primitiva, es troba en St. Joan. El quart evangeli conté ja els desenvolupaments
doctrinals que serviran, més tard, per justificar les definicions de Nicea i d’Efes.
Tornem ara al diàleg de Jesús amb els seus deixebles: “Qui diu la gent que
soc jo?”. Aquesta pregunta suposa; a) que Jesús ja portava un llarg temps com a
predicador del Regne de Déu i com a Mestre d’un nou ensenyament. b) significa
també que en certs ambients d’Israel ja es feia sentir un refredament de l’entusiasme
primitiu. Els jueus més representatius no veien gens clara l’activitat del profeta
Galileu. D’altres, i sobretot els escribes i les autoritats de Jerusalem, estaven
preocupats per la presència d’aquest nou Rabí. Jesús creava la divisió en el seu poble.
Tant Jesús com els seus deixebles sentien aquest canvi de situacions. Constataven
també l’esperança d’un canvi radical de la situació d’Israel i de la conversió de tot
el poble, que la transformació que havia de seguir a l’anunci del Regne de Déu no
tendia pas vers un compliment proper. Jesús advertia clarament l’oposició que tenia,
sobretot a Judea i a Jerusalem i, en part, també a Galilea. A Natzaret mateix, alguns
dels seus conciutadans van provar d’estimbar-lo perquè a la sinagoga s’havia aplicat
a ell mateix un text del profeta d’Isaïes. Només un sector del poble el seguia. Els
seus deixebles continuaven, de moment, restant-li fidels. Davant d’aquesta nova
situació, però, Jesús no va canviar en cap aspecte el seu itinerari ni va alterar el seu
ensenyament. Més aviat el va radicalitzar.

Els adversaris

En aquesta fase tensa de l’activitat pública de Jesús, marcada per una opinió
adversa contra d’ell, trobem el context més adient per les paràboles i les sentències
de Jesús que tenen una punta polèmica. Per exemple, la paràbola del bon samarità
(Lc 10,25-37): el qui va tenir misericòrdia envers la persona que havia caigut en
mans dels bandolers no era un sacerdot ni un levita sinó un samarità; la paràbola del
fariseu i del publicà (Lc 18,9-14): el qui va pregar Déu amb més sinceritat i amb més
eficàcia no va ser el fariseu sinó el publicà. Malgrat les crítiques, Jesús continuava
guarint en dissabte, cosa que exasperava les autoritat religioses (cf Jn 5, 1-18): ho
demostra la guarició en dissabte d’un home a la piscina de Betzata. A la sinagoga de
Cafarmaüm va guarir un home que tenia la mà paralitzada, també en dissabte (Mc
3,1—6). A més, menjava a casa de pecadors i cobradors d’impostos: “Quan els
fariseus ho veieren, digueren als seus deixebles, perquè el vostre mestre menja amb
els publicans i pecadors? (Mt 9,11). A Jericó, Jesús mateix crida Zaqueu i es convida
a casa d’aquest cobrador d‘impostos (Lc 19,1-9). Parla amb la dona samaritana (Jn
4,1-41) que no era pas una persona recomanable. Caminant, va veure un home que
es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d’impostos, i li diu: segueix-me (Mt 9,9-
13) i assiteix al banquet que Mateu va organitzar a casa seva, junt amb altres
publicans. Jesús, no dóna importància al dejuni: “Els deixebles de Joan van anar a
trobar Jesús i li preguntaren: perquè nosaltres i els fariseus fem molts dejunis i els
teus deixebles no dejunen?” (Mt 9,14-17). Tampoc no fa cas de les prescripcions
rituals (Mt 15,1-20) i discuteix amb els deixebles de Joan i amb els escribes fariseus.
És invitat a casa d’un fariseu (Lc 7,36-50) i accepta la invitació, però no es sent ben
tractat. En canvi, estant a taula, acull i deixa que li besi els peus una dona pecadora
que vol convertir-se. La paràbola de l’ovella perduda (Lc 15,1-10) respon a les
crítiques dels fariseus i dels mestres de la Llei que murmuraven i deien: Aquest home
acull els pecadors i menja amb ells. Ell es defensa afirmant que Déu busca
precisament l’ovella perduda.
Jesús, per tant, segueix la seva missió sense tenir en compte l’opinió dels que
refusaven la seva doctrina i el seu comportament. Qui eren aquests? Eren sobretot
els qui se sentien al·ludits per les crítiques que els dirigia l’ensenyament de Jesús.
Eren els acusats que pretenien mantenir externament les institucions jueves, perquè
les consideraven essencials a l’existència d’Israel i a la fidelitat a la Llei. Eren tots
aquells que tenien un protagonisme important a l’època: els herodians, l’aristocràcia
sacerdotal de Jerusalem y el procurador romà. (Els fariseus eren una altra cosa).
Mirem cada un d’ells.
-Herodes Antipas, i la seva cort, coneixien l’existència de Jesús (Mt 11,2-11)
i la seva fama de profeta. El mateix Herodes el relaciona amb Joan Baptista, que ell
havia fet matar. Aquest monarca, a més, veia per tot arreu un perill potencial de
subversió de masses i temia la repercussió que podria tenir qualsevol revolta davant
dels romans. De Roma depenia la seva reialesa. Ja abans de l’activitat de Jesús,
diversos personatges tinguts com a profetes havien iniciat insurreccions que van
acabar amb un bany de sang, per la intervenció de Roma.
-L’aristocràcia sacerdotal de Jerusalem, la majoria del partit dels saduceus, la
gent notable de la ciutat, tenien bones relacions amb Herodes. S’ajudaven
mútuament per defensar els seus interessos propis. Aquesta aristocràcia considerava
el temple i el culte com la columna vertebral de la religió i de la política jueva, com
el símbol de la seva identitat nacional i del seu poder. Aquesta aristocràcia de
Jerusalem ja havia tingut el greu problema de Joan Baptista a causa de les seves
crítiques contra una institució cúltico-sacrificial. Joan denunciava la falta de fons
religiós en els responsables del poble. També Jesús va seguir la mateixa línea de
Joan, quan predicava a Galilea i a Judea, i per tant, era d’esperar que es trobés davant
d’adversaris potents.
-D’altra part, el poder romà, representat pel prefecte i per l’exèrcit, governava
directament tota la regió de Judea. Quan Jesús predicava la vinguda del Regne de
Déu, utilitza un llenguatge que evocava indirectament l’àmbit polític. Afirmar que
Déu és l’únic Senyor de la terra i que el seu regnat porta la pau, no es referia a una
pau conquerida per la guerra, ni a una pau basada en l’explotació i en el sofriment
dels més dèbils, com era el cas de la pau romana. La doctrina de Jesús, resultava un
provocació. Jesús no defensava el poder establert. Proposava una concòrdia
mitjançant la comprensió, l’amor i el perdó, fins dels enemics. Aquestes idees
minaven indirectament la seguretat política de Roma. Eren subversives i contenien,
en germen, una posició anti-imperial.
-Els fariseus també van ser adversaris de Jesús, però no en la mesura que ho
descriuen els evangelis. Els evangelis reflexen la situació de les comunitats
cristianes i els seus conflictes amb el judaisme després de l’any 70, quan el temple
ja era destruït. Quan van quedar sense Temple i sense culte, els jueus van centrar tota
la seva religió no entorn del culte sacrificial definitivament bandejat, sinó en el
radicalisme de la Llei. No era així a l’època de Jesús. Els fariseus no eren els
adversaris més temibles. Oficialment no eren tan potents ni la seva opinió era tan
decisiva. Amb tot, tenien gran influència entre el poble. Si els fariseus dubtaven de
Jesús, podien induir a més a molts jueus del poble senzill a desconfiar de l’autoritat
profètica de Jesús.
La presència, la doctrina i l’obra de Jesús de Natzaret anava creant la divisió
entre el poble, ja que hi havia molta gent que el seguia però d’altres no. L’entusiasme
primitiu s’anava apagant. Els deixebles el tenien com un Mestre, com un profeta i
potser també com el Messies, sempre dintre la línea d’un enviat de Déu per salvar el
seu poble i per obtenir la plena llibertat política i religiosa. Una part de la població
el seguia, però es mostrava dubtosa i indecisa. Molta gent en el fons respectaven i
acollien Jesús, però externament no es volien comprometre (cf Jn 9, 18-23).

La darrera fase de la missió de Jesús

Fidel al seu projecte i a la seva convicció, Jesús continua a presentar una

imatge bondadosa de Déu, que refusa els poderosos, exalta els humils i acull els que
es reconeixen pecadors. Acusa el culte purament extern i no té por del poder dels
homes. Jesús manifesta la voluntat del Pare: subratlla la seva predilecció pels pobres,
pels pecadors, pels marginats d’aquest món. Continua a predicar la vinguda del
Regne i la necessitat de conversió. El fet de mantenir aquesta posició, li feia sentir i
comprendre que la vinguda del Regne no es realitzaria d’una forma esplendorosa ni
tan sols pacífica, com molts jueus esperaven a l’inici. Va intuir que la vinguda del
Regne exigia més aviat sacrifici. Va assumir la dimensió aparentment negativa de la
seva obra i va decidir a ser fidel a la seva predicació que, en el fons, era contra els
poders la institucionals. Va ser fidel en tot fins a la fi, encara que això l’amenacés
amb una mort violenta.
En aquesta última etapa de la vida de Jesús, estem lluny de l’eufòria dels seus
primers successos a Galilea. Jesús comença a indicar quin podrà ser el seu destí. Un
preludi Podem citar aquí algunes de les paraules que va pronunciar en aquesta
situació: “ara pugen a Jerusalem i el Fill de l’home serà entregat als grans sacerdots
i als mestres de la Llei, i el condemnaran a mort” (Mt 20,18); “Jerusalem, Jerusalem,
que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut
aplegar els teus fills, com una lloca aplega els seus pollets sota les seves ales, però
no ho heu volgut” (Lc 13,14). En aquest context s’escauen les paràboles que suposen
una condemna de les autoritats d’Israel. És el cas de la paràbola dels vinyaters
homicides que apedregaven els enviats i finalment van matar el fill, pensant que així
podrien apoderar-se de la vinya (Mt 21.33-44). En sentir aquesta paràbola, els
sacerdots i els fariseus van comprendre que es referia a ells i volien agafar-lo.
Malgrat el perill, que cada dia es feia més amenaçador, Jesús no va cedir gens ni
davant les amenaces de mort. Al contrari, va determinar de fer sentir el significat de
la seva missió al cor mateix del Temple de Jerusalem. No sols va predicar la seva
doctrina sinó que va emprendre una acció subversiva. “Va entrar al recinte del
Temple i en va treure els qui compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes
i les parades dels venedors de coloms i els deia: El meu temple serà anomenat casa
d’oració i vosaltres n’heu fet una cova de lladres” (Mt 21.12-13). Aquesta acció
va ser la gota d’aigua que va provocar entre els seus enemics la decisió de fer-lo
morir. Va ser el motiu que va precipitar l’empresonament i la seva mort violenta:
“Aleshores, els grans sacerdots i els notables del poble es van reunir a la casa de
Caifàs i prengueren l’acord d’apoderar-se amb astúcia de Jesús i matar-lo” (Mt 26,3).
A més d’aquest complot contra Jesús, també un dels seus deixebles, “l’anomenat
Judes Iscariot, se n’anà a trobar els grans sacerdots i els digué: Què esteu disposats
a donar-me si us entrego Jesús? Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des
d’aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo” (Mt 26,14-16).
 Nou impacte sobre el poble

Jesús continuava trobant un cert ressò popular i una bona acollida en els seus
desplaçaments per Galilea. Amb tot, l’entusiasme no va ser sempre el mateix sinó
que desapareixia. Un cert moment, com hem vist, va arribar la crisis. A Galilea
mateix, bastants ja no compartien l’entusiasme inicial. Ho hem vist en la reacció dels
conciutadans de Natzaret. A Judea i a Jerusalem, però, les adhesions no havien estat
mai ni abundants ni entusiastes. Cert que Jesús tenia persones que el sostenien, tant
a la ciutat com a les seves rodalies, Betània, per exemple. La imatge que descriuen
els evangelis del moment de l’entrada de Jesús a Jerusalem no va ser multitudinària.
Més aviat seria la gent senzilla que venien de Galilea. Aquests devien ser els qui el
van rebre amb una exaltació quasi religiosa. Després, però, trobem que la multitud
crida davant del Governador Pîlat demanant la mort de Jesús: “crucifica’l!,
crucifica’l!”.
Com es pot explicar aquest contrast? Alguns comentadors han pensat que la
massa popular canvia ràpidament de posició. Primer exalta Jesús i després canvia,
l’abandona i l’acusa, portada per la manipulació de les autoritats religioses que
desitjaven la mort de Jesús (Mc 14,1-2; 15,6-14; Mt 26,3-4; 27,20). La gent, fins i
tot, va preferir l’alliberament de Barrabàs al de Jesús. Aquest transformació extrema,
que descriuen els evangelis, depèn segurament de les tendències teològiques dels
evangelistes, que reaccionaven davant la situació tesa en què vivien les primeres
comunitats cristianes després de pasqua (cf Mt 27,25), a causa de l’oposició jueva.
La realitat històrica devia ser molt més matisada. Els pelegrins de Galilea que
havien vingut a Jerusalem per la celebració de la Pasqua, podien haver manifestat la
seva adhesió a Jesús quan va arribar a Jerusalem, fins a fer-li com una escorta. En
canvi, un bon grup de gent de Jerusalem, que es devia sentir atacada per l’actitud
crítica de Jesús contra el Temple i contra el sistema del culte oficial, va secundar
fàcilment l’actitud adversa dels saduceus i de les autoritats sacerdotals. Aquest gest
de Jesús va ser la causa immediata de la seva condemna. No es pot oblidar que
Jerusalem era la ciutat del Temple i del culte. Entorn del Temple es mantenia una
vida i un benestar important, no sols per les autoritat religioses sinó per molts
ciutadans, que trobaven en les celebracions dels sacrificis i dels serveis litúrgics un
mitjà segur de subsistència.
 Les autoritats de Jerusalem i la fi de Jesús

A la voluntat de lliurar-se de Jesús va seguir l’acció d’acusar-lo davant Pilat

fins a obtenir la seva condemnació. Jesús accepta el seu destí, però els deixebles que
l’havien acompanyat fins aleshores, quan el Mestre va ser empresonat i jutjat, el
van abandonar, es van dispersar i molts es van amagar. Si haguessin tingut una idea
de la condició divina de Jesús o haguessin escoltat les profecies del Mestre sobre la
seva mort i resurrecció, aquesta fuga al moment de la prova seria incomprensible. El
mateix fet que Jesús no s’encaminava vers una manifestació messiànica de poder i
de glòria va portar Judes a una decepció profunda. Es va sentir enganyat. La vinguda
del Regne de Déu no es realitzava. Judes, sense poder contrastar la seva decepció
amb el pes de la veritable dignitat i missió del Mestre, veu que les seves esperances
ja no tenen futur. El seu seguiment inicial es va convertir en odi.
Només les dones van seguir Jesús a la creu i al sepulcre. Elles seran les
primeres de veure el ressuscitat. L’experiència dels seus seguidors que el Mestre
vivia després de la mort van transformar tota la seva història. La comunitat dels
deixebles es va reunir de nou i van començar a difondre la fe en Jesús que vivia
gloriós.
Havia nascut la comunitat cristiana i aquesta predicació continua fins avui.

Resumint

¿Com va ser vist Jesús pels seus contemporanis? Cert que no el van
veure com proposen certes biografies dels estudiosos actuals. No em sembla que el
veien tal com el presenta Pagola ni com el descriu Armand Puig i menys encara
com el defineix el Papa Ratzinger, Benet XVI.
Les dificultats per poder reconstruir el perfil de l’home Jesús són moltes. A
més de la dificultat d’interpretar, d’una manera justa, les fons que tenim a la
disposició per entreveure la seva història, és necessari tenir present un doble
problema.
Primer. Jesús no es va presentar com un bloc estable. En el curs de la seva
vida va seguir un itinerari que no permet històricament d’identificar les diverses fases
del seu desplegament: la infància, o millor dit la part més llarga de la seva vida, 30
any, els va passar treballant a Natzaret. La primera etapa de la seva vida pública està
dominada per una actitud i un ensenyament de caràcter escatológic (les benaurances,
el parenostre, els loguia apocalíptics. La segona etapa va tenir una dimensió més
sapiencial (Les paràboles de la misericòrdia, la confiança total en la providència). La
tercera va ser una fase pietista. Jesús va constatar que el seu poble i sobretot els
responsables religiosos d’Israel no acceptaven la seva missió ni la seva paraula.
Aleshores accepta que la vinguda del Regne de Déu suposa la seva mort violenta,
però no canvia ni la seva actitud ni el seu ensenyament, més aviat el radicalitza.
Jesús, per tant, no es pot comprendre històricament com una unitat, com un
home que sempre es va manifestar de la mateixa manera. La seva vida va seguir un
itinerari que s’anava modificant durant els darrers tres anys, que són el nucli de la
seva missió.
El segon problema és que els seus conciutadans no podien tenir tots la
mateixa visió ni una interpretació idèntica del profeta de Natzaret. Com tota societat,
Israel era un país diversificat i cada estrat social devia elaborar el seu judici sobre
Jesús.
La gent simple, els pagesos, els ramaders i els pescadors de Galilea, devia
reconèixer en ell la superioritat del seu ensenyament, el seu poder guaridor i la seva
bondat. Per les classes mitges devia predominar l’apreci del predicador i del narrador
de paràboles, que demostrava una intel·ligència superior. El seu talent li permetia
d’expressar públicament crítiques que no s’haurien tolerat a ningú més. Per una gran
massa de palestins que esperaven l’expulsió dels romans i la llibertat d’Israel, sentien
amb gran interès la predicació del Regne de Déu i veien en Jesús un profeta que
podia alliberar el poble dels dominadors pagans. Les autoritats religioses van veure
en Jesús un perill pel poder que ells tenien. Entre altres possibilitats, cal esmentar la
visió que se’n feien el seu clan familiar i els conciutadans de Natzaret. Curiosament
era més aviat adversa.
Aquesta varietat de recepcions i d’interpretacions de la persona i de l’obra de
Jesús, a més, no va ser persistent, en cada nivell social, durant el temps de l’acció
pública de Jesús. A la curiositat i a l’entusiasme inicials es va introduir el dubte i
cap al final de la seva vida es va produir una gran decepció. Ni l’acció subversiva
del temple no va excitar els ànims a una revolta. Com ho expressa l’evangeli de Lluc
en el relat sobre els deixebles d’Emmaús: nosaltres esperàvem que ell seria el qui
hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia que han passat aquestes coses.
Dubte, desil·lusió, temor, fuga dels deixebles.
Queda, però un fet: cap profeta d’Israel no va crear un impacte tan gran en el
seu poble com Jesús, malgrat la curta durada de la seva activitat.
Però aquest profeta incomparable va esdevenir grandiós i únic per tota la
història humana després de la seva mort.