MORAL MATRIMONIAL DE JOAN CRISÒSTOM RESPECTE LES HOMILIES XX

(EF 5,22-33) I XII (COL 4,12-18) COMPARAT AMB DE BONO CONIUGALI

D’AGUSTÍ D’HIPONA

1. JOAN CRISÒSTOM1

Nascut cap al 344 a Antioquia en el si d’una família noble i distingida. Tingué una bona
formació retòrica. En quant a la seva formació cristiana, tingué molta influència el seu
bisbe, Meleci.

Fou batejat vora el 369 i va entrar a l’escola de formació cristiana sota la guia de Diodor
de Tars de qui va aprendre la interpretació dels textos bíblics.

Un cop morí la seva mare, cap al 372, va començar una experiència monàstica que va
haver de deixar per problemes de salut, al cap de sis anys. Això li deixarà petjada que es
pot anar veient al llarg de les seves obres i predicacions. Tot i veure que tenia elements
bons com l’ascetisme, la pregària i el silenci, també veu les bondats de la vida cristiana
en la polis, on poder esdevenir llevat per al canvi social. D’aquesta manera, les seves
homilies tindran sempre un marcat caràcter social, de transformació de les convencions
i ritus culturals que no s’avenen amb l’Evangeli.

Va ser ordenat a Antioquia, per Meneci de diaca l’any 381. Va col·laborar en la

formació dels neòfits, l’atenció als pobres, malalts, vídues, orfes i presos.

El 386 va ser ordenat de prevere pel bisbe Flavi. En aquesta època comença a predicar i
es conserven força homilies sobre temes molt diversos. D’aquesta època data la homilia
XX de la carta als Efesis.2

La cort imperial, després de la mort de Nectari, anterior bisbe de Constantinoble, escull

Joan Crisòstom com a successor l’any 398. Va estar de bisbe durant sis anys fins l’any
403 quan morí. D’aquesta època data la homilia XII de la carta als Colossencs.3

Si bé a Antioquia va tenir notable èxit, no es pot dir el mateix de l’època a

Constantinoble: va intentar convertir la capital de l’Imperi en una ciutat cristiana, però
els poder influents van posar pals a les rodes. La seva crítica a l’estil de vida també es
va valer certes enemistats que el van acabar portant a l’exili.

1
Cf. Marciano VIDAL, Historia de la teología moral. La moral en el cristianismo antiguo (ss. I-VII), vol.
II (Moral y ética teológica 23), Madrid: Perpetuo Socorro 2010, pp. 318-327.
2
PG 62,135-150
3
PG 62, 379-392
Efectivament, va ser desterrat un primer cop el 403, del qual va tornar per poc temps, ja
que la Pasqua del 404 va començar una persecució en contra d’ell després de la
interrupció del ritu del baptisme per part d’uns soldats. El nou exili va consumar-se el
406 quan va ser desterrat a Cucusa, l’actual Gòskun, a la costa nord-oriental de Turquia.

Aquí escriví moltes cartes i rebé força visites. Això va provocar que es forcés Joan a un
exili molt més dur enviant-lo a la regió de Pitionte, més enllà del Mar Negre (actual
Geòrgia), una regió gairebé desconnectada de l’Imperi. Durant el viatge, obligat a
caminar vint quilòmetres diaris, l’esgotà de tal manera que no van arribar al seu destí i
acabà morint el 14 de setembre del 407.

2. MORAL MATRIMONIAL DE JOAN CRISÒSTOM

La moral i la teologia al voltant del matrimoni és quelcom de bastant interès per Joan
Crisòstom. De fet, comptem entre les seves obres, tres homilies importants sobre el
matrimoni: un conjunt de tres homilies consecutives sobre el matrimoni, 4 una homilia
sobre la carta als Efesis i una altra cosa la carta als Colossencs. Precisament aquestes
dues últimes seran tractades en aquest treball.

A diferència de molts pares de l’Església, Joan Crisòstom no menysprea el matrimoni ni

li treu valor. No ho necessita per exaltar la virginitat, que segons ell, és preferible
perquè serà aquest estat el que gaudirem en el cel. En tot cas, un matrimoni viscut
cristianament i cast, pot ser equivalent a una vida virginal.

En tot cas, s’ha de dir que semblaria veure’s una evolució en la moral de Joan
Crisòstom des de una menysvaloració del matrimoni per exaltar la virginitat, però que
va evolucionant fins a posar un interès gran per dotar la vida matrimonial i familiar
d’una entitat i valor.5

La seva moral matrimonial es basa en alguns textos de l’Escriptura. En concret, trobem

òbviament les dues cartes de Pau als Efesis i als Colossencs, en les perícopes Ef 5,22-33
i Col 3,18-24 però també en els relats de creació del Gènesi. A més, es val com a
models per a ésser imitats, els matrimonis presents en l’Escriptura com poden ser
Abraham i Sara, Josep i Maria o Isaac i Rebeca. Finalment, també es val de 1Co 7,1-16
on, entre altres coses, parla del matrimoni com a remei de la concupiscència.

4
PG 51, 207-242
5
Manuel MIRA, «Matrimonio y familia en los Padres de la Iglesia», Scripta Theologica 47 (2015) 89-110,
p. 99.
També rep influència de la concepció familiar de la cultura de l’Imperi Romà, amb el
model jeràrquic segons el qual l’home és el cap de la casa i, per tant, el qui decideix
sobre els afers de la casa.

La seva crítica principal a la praxi matrimonial de l’època era les núpcies i la presència
de prostitutes, balls indecorosos o altres coses com luxes innecessaris. Ell volia que els
cristians tinguessin més present l’austeritat i que donessin molta més importància al
cultiu de les virtuts de l’ànima que no pas en preocupar-se de l’aspecte extern com es
feia entre els pagans.

3. DUES HOMILIES REFERENTS AL MATRIMONI: DE LA CARTA ALS EFESIS I DE LA

CARTA ALS COLOSSENCS

Les dues homilies presentades, traduïdes al castellà, 6 són de dos períodes diferents de la
vida de Joan Crisòston. La homilia número vint de la sèrie que va pronunciar sobre la
Carta als Efesis7 va ser feta durant el període de la seva vida en què era prevere a
Antioquia. Tanmateix, la dotzena homilia de la sèrie de la Carta als Colossencs, 8 va ser
pronunciada quan ja era bisbe de Constantinoble.

Les dues homilies agafen els fragments corresponents a allò que Pau diu sobre el
matrimoni i sobre les relacions personals (marit-muller-fills-esclaus). Tanmateix, la
homilia de la carta als Colossencs, específicament no és sobre el fragment Col 3,18-24
que és on Pau parla d’això, sinó que és sobre l’última part de la carta, en les salutacions
de comiat. En tot cas, semblaria que Joan Crisòstom retrocediria per acabar de tractar
algun tema que no l’havia tractat fins llavors.

3.1. Homilia XX de la Carta als Efesis

La homilia parteix del fragment de la carta als Efesis següent:

Dones, sotmeteu-vos als vostres marits, tal com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el
marit és cap de la seva muller, igual que el Crist és cap i salvador de l’Església, que és el
seu cos. Per tant, així com l’Església se sotmet al Crist, també les mullers s’han de
sotmetre en tot als marits.

Marits, estimeu les vostres mullers, tal com el Crist ha estimat l’Església i s’ha entregat
per ella. L’ha volguda santificar purificant-la amb el bany de l’aigua acompanyat de la
6
Joan Crisòstom, Sobre la vanagloria. La educación de los hijos y el matrimonio (Biblioteca de Patrística
39), Madrid: Ciudad Nueva 1997.
7
PG 62, 135-150
8
Ibíd., 379-392
 Paraula. Volia portar a la seva presència una Església gloriosa, sense taques ni arrugues ni
res de semblant: una Església que fos santa i immaculada. Igualment, els marits han
d’estimar la muller com el seu propi cos. Qui estima la muller s’estima a si mateix. No hi
ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix.
També el Crist ho fa així amb l’Església, ja que som membres del seu cos. Per això, tal
com diu l’Escriptura, l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos
formen una sola carn. Aquest misteri és gran: jo entenc que es refereix a Crist i
l’Església, i que també val per a vosaltres. Que cadascú estimi la seva muller com a si
mateix, i que la muller sigui respectuosa amb el marit. 9

En aquesta homilia, Joan Crisòstom va desgranant diversos temes relacionats amb la

moral matrimonial i que es podrien agrupar en sis de diferents que van sortint al llarg de
la carta.

3.1.1. Justa valoració de la gran força que té l’amor i la passió entre un home i una
dona

Joan Crisòstom reconeix que l’amor i la passió que es genera entre un home i una dona
és l’amor més tirànic que qualsevol tirania. Aquesta passió té vehemència però, a més,
és immortal. Hi reconeix en aquest sentiment amorós una base natural però que s’oculta
enllaçant aquests cossos.10

La homilia comença amb aquesta valoració i reconeixement de la potència que té

l’amor, cosa que tots els oients de la homilia estarien d’acord i sabrien situacions en què
aquest amor esdevé certament tirànic. D’aquí que reconegui que per aquest amor, molts
prenen les armes i molts acaben entregant fins i tot la pròpia vida.

Així doncs, si aquest amor és natural, no és quelcom dolent, ja que ha estat infós per
Déu en els homes. En la homilia sobre l’epístola als Colossencs, parlarà de realitats que
en si són bones però que usades incorrectament són dolentes. 11 Per això, basant-se en
l’origen natural d’aquest amor i en els relats de creació del Gènesi, podem dir que
aquesta realitat no pot ser dolenta i l’hem de valorar amb tot el seu potencial que té.
Així doncs, la posició cristiana no és rebutjar aquesta unió i la vida familiar que

9
Text segons la versió catalana de BCI revisada el 2007 d’Ef 5,22-33.
10
Cf. Joan Crisòstom, Homilia XX sobre l’epístola als Efesis, 1. Per a la traducció castellana Maria José
ZAMORA (Trad.), Sobre la vanagloria. La educación de los hijos y el matrimonio (Biblioteca de Patrística
39), Madrid: Ciudad Nueva 1997, 85-123.
11
Cf. Joan Crisòstom, Homilia XII sobre l’epístola als Colossencs, 4. Per a la traducció castellana Maria
José ZAMORA (Trad.), Sobre la vanagloria. La educación de los hijos y el matrimonio (Biblioteca de
Patrística 39), Madrid: Ciudad Nueva 1997, 125-152.
comporta, sinó que cal cristianitzar-la i treure-hi d’ella tots aquells comportaments i rols
que no són d’acord amb el designi de Déu.

3.1.2. Justificació i fonamentació de les relacions en el si matrimonial i familiar

Partint de la frase de Pau en aquesta carta « Dones, sotmeteu-vos als vostres marits, tal
com tots ens sotmetem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva muller, igual que el
Crist és cap i salvador de l’Església, que és el seu cos» justifica que se li demani a la
dona submissió al marit, ja que l’home ocupa el lloc del cap i la dona el lloc del cos.
Partint del símil que Pau introdueix sobre la relació Crist-Església, es deriva que, tal i
com l’Església es sotmet a Crist perquè és el cap, el marit també és el cap i la dona, el
cos.12

El sentit de sotmetre’s al marit és per tal de viure en concòrdia, criar bé els fills, que els
servidors siguin disciplinats. Si no, semblaria que tot acabaria cap per avall. Certament,
aquí es veu la concepció jeràrquica que imperava en el món romà, ja que el fet que hi
hagi una única autoritat a qui tothom obeeixi és beneficiós ja que, si tothom manés, no
s’acabaria fent res. Aleshores, Crisòstom també afegeix un símil de la relació entre
home i dona semblant a la jerarquia militar.

Ara bé, on arriba aquesta submissió? La mesura de la submissió de la dona al marit és la

de l’Església a Crist. I en sentit contrari, la mesura de l’amor del marit a la muller és
l’amor de Crist cap a l’Església. També dona indicacions pràctiques com que no
contradigui el marit, que no es revolti i que no desitgi els primers llocs.

Per això, diu als marits: «Vols que la teva muller t’obeeixi com a Crist l’Església?
Tingues cura d’ella com Crist de l’Església. Encara que s’hagi de donar la vida per ella,
encara que s’hagi de deixar colpejar mils de vegades, qualsevol cosa que s’hagi de
suportar i sofrir, no ho refusis.»13

En tot cas, la submissió de la dona no pot venir mitjançant la por, com podria ser la
submissió d’un criat. Per això «a la companya de la teva vida, a la mare dels teus fill, a
la que és fonament de tota felicitat, no se l’ha de subjectar amb por i amenaces, sinó
amb amor i afecte.»14 Dins d’aquesta submissió a base d’amor i afecte, no entra la por,
ja que això és més propi de la relació amb una esclava que no pas amb una dona lliure.

12
Cf. Joan Crisòstom, Homilia XX sobre l’epístola als Efesis, 1.
13
Ibíd., 2.
14
Ibíd.
Aquesta relació de submissió però, no sempre és tal i com el marit voldria, però per això
Joan Crisòstom posa en múltiples ocasions l’amor incondicional del Senyor cap a la
seva esposa que, en altre temps va ser molt pitjor que qualsevol dona del món. Per tant,
si la dona no té aquest respecte que demana el matrimoni? El marit ha d’estimar i
complir la seva part. En sentit contrari, si l’home no estima, la dona ha de respectar
l’home.15 El respecte que es parla aquí en l’original grec prové del verb φοβέομαι (Ef
5,33) per tant, podríem parlar d’un matís de temor respectuós. Aleshores, no hi trobem
contradicció entre l’afirmació que l’esposa no ha de témer el marit, ja que es tracta
d’aquest matís.

La dona és la segona autoritat en el si familiar. Per tant, que no reclami igualtat, perquè
està per sota del cap; però que el marit no la rebutgi com una subordinada. Que
introdueixi l’amor com a contrapès a la obediència.

Crisòstom diu que Déu ha disposat que l’home estigui per sobre la dona perquè hi hagi
pau, ja que en igualtat, mai pot haver pau. En una casa, per tant, ha de manar algú i no
poden manar tots. Això –diu– és vàlid per a homes materials, perquè si són espirituals,
hi haurà pau.

En la homilia no es diu explícitament però es pot arribar a aquesta conclusió: Així

doncs, aquesta submissió seria una conseqüència del pecat original i que sense pecat,
sent espirituals, no caldria aquesta submissió de l’esposa a l’espòs.

3.1.3. En el matrimoni relluu el misteri de l’esposori espiritual entre Crist i l’Església

Pau en les seves cartes planteja el misteri de la relació entre Crist i l’Església i fa servir
bàsicament dues imatges que s’entrellacen en aquest capítol cinquè de l’epístola als
Efesis: el matrimoni i el cos i el cap. Certament ho planteja com un misteri aquest
esposori espiritual entre Crist i l’Església.

Aleshores, la relació entre Crist i l’Església serà model del què ha de ser la relació entre
l’espòs i l’esposa. D’aquí que demani per a l’esposa la mateixa submissió que l’Església
té a Crist.

En aquest paral·lelisme espòs-Crist i esposa-Església ve reforçat pel relat de Gn 2 sobre

la creació de l’home i la dona, que és «os dels meus ossos i carn de la meva carn» (Gn

15
Cf. Ibíd., 4.
2,23) i que la dona ha estat treta del costat d’Adam, tal com l’Església va néixer del
costat de Crist en la Creu. Per això no dubta en anomenar «petita Església» a la llar.16

És evident que si l’enllaç matrimonial serveix per explicar el misteri de Crist i

l’Església, no és una realitat menys perfecta ―a nivell teòric― que la virginitat. Per
tant, cal viure santament el matrimoni, entre altres coses, perquè relluï més patentment
aquest misteri.

Així doncs, afegint el relat de creació de Gn 2, també insereix dins de l’ordre natural el
fet que hom deixi els seus progenitors, aquells que l’han engendrat, a qui tant li deu per
unir-se a una que no havia vist abans, avantposant-la a tot. I certament, els pares no
s’afligeixen quan passa tot això sinó, precisament quan no passen. Certament, Joan
Crisòstom es sorprèn d’aquest misteri.17

3.1.4. Crítica a la praxi de les núpcies habituals en l’època

Primerament, hi ha una prèvia que és l’elecció de l’esposa o l’espòs. En aquest cas, amb
molt de seny parla de fixar-se en la bellesa de l’ànima i no l’exterior ja que la bellesa
exterior porta plaer però només a l’inici: un s’acostuma aviat. Per contra, la bellesa de
l’ànima roman i per això, més val que l’amor neixi de la bellesa de l’ànima que no pas
de la de cos, perquè així romandrà amb força.18

Concretant més, se’ns diu que els signes de la bellesa de l’ànima en una dona són la
bondat, la modèstia i la mesura. En cas que l’ànima no sigui prou bella, cal deixar-la
neta per poder-la embellir, ja que és això que Déu desitja.19

Una de les coses que critica és que a l’hora d’escollir l’esposa pesi més els criteris
habituals de l’època com era convertir el matrimoni en una transacció comercial on
importava més la riquesa dels cònjuges o el seu estatus social que no pas la bellesa de
l’ànima. Això també porta a que no es busqui en els fills bons principis sinó bons
recursos i una esposa rica en comptes d’una bona esposa.

En quant a la celebració de les núpcies, és taxatiu: cal eliminar una sèrie de costums ja
que són coses indecents i que no porten a estimar la pobresa. En tot cas, aquest és un
tema tractat més a bastament en la homilia de l’epístola als Colossencs, ja que deuria ser

16
Cf. Ibíd., 6.
17
Cf. Ibíd., 4.
18
Cf. Ibíd., 2.
19
Cf. Ibíd., 3.
una praxi molt més estesa a la Constantinoble capital de l’Imperi que no pas a Antioquia
que no era tant glamurosa ni tant rica. Per tant, aquí veiem com Joan Crisòstom adapta
les homilies segons el context social i les problemàtiques que ell hi veu.

3.1.5. Deures corresponents al marit i a la muller

Joan Crisòstom agafa la imatge de Crist i l’Església per justificar els dos grans deures o
rols de l’espòs i l’esposa. En efecte, l’home té la tasca d’estimar com Crist estima
l’Església i aquesta tasca és la més exigent, ja que Crist estima l’Església fins a donar la
seva vida per ella. En quant a la dona, la seva tasca és la d’obeir i sotmetre’s al marit.
Precisament, comenta que no és quelcom per a queixar-se ja que qui té més
responsabilitat és l’home per l’exigència de l’amor que se li demana.

Pau posa el fonament de l’amor i la cura, assignant a cadascú el què li correspon:

l’home, l’autoritat i la vigilància, i a la dona, l’obediència.20

Per tant, la tasca de cadascú sembla clara, però pot passar que un dels dos no atengui les
seves responsabilitats. En aquest cas, no és lícit no complir-les, per dos motius: Crist és
el model d’estimació més enllà de si és acollit o rebutjat. El segon motiu és perquè pot
ser motiu perquè el cònjuge canviï de conducta. És per això que exhorta a «ni que la
vegis arrogant, vanitosa, depreciativa, podràs posar-la als teus peus tenint-ne molta cura,
amb amor, amb afecte.»21

Al marit i la muller se’ls encarrega, de fet, com a tot cristià a buscar l’embelliment de
l’ànima; també, a mantenir la jerarquia sent l’home el primer i la dona, la segona
autoritat a la casa.22 Al marit se li encomana la tasca d’educar la muller, propiciar la
bellesa interior, fer-la santa, immaculada.

També cal que l’home no doni lloc a sospites, sinó que ha de ser transparent amb la seva
dona. Per això, fora de casa, el seu comportament no ha d’engendrar sospites, però
tampoc dins de casa: que el marit no sol·liciti més del compte l’esclava ―ni la muller a
l’esclau―. I dona un consell a l’home: si la dona l’acusa, que s’ho prengui com un
signe d’amor, perquè vol dir que té por de perdre allò que estima.23

20
Cf. Ibíd., 1.
21
Ibíd., 2.
22
Malgrat aquesta submissió, reconeix que, al ser la segona autoritat, gaudeix de molta igualtat i poder en
la casa. Semblaria deslligar-se aquí Joan Crisòstom del corrent habitual de recalcar l’autoritat del marit
sobre la muller tot valorant justament que la segona posició atorga poder a la dona.
23
Cf. Ibíd., 6.
3.1.6. S’ha de preferir allò més pobre, humil, cast i sant en el matrimoni

A l’hora d’escollir espòs o esposa cal tenir present que és preferible la bellesa de
l’ànima que la física. Així mateix, també és preferible la pobresa a la riquesa i l’estatus
social. Joan és taxatiu en demanar allunyar-se del desig de les riqueses perquè tot vagi
bé en el matrimoni.24

En quant a la riquesa, és molt lloable la comunió de béns. De fet, no tindria sentit, si ja

formen una sola carn, no considerar els béns de l’altre com a propis i viceversa. Per
això, ja no es pot dir «les meves coses», sinó que tot és de tots dos. Això, diu que el
marit li ha d’ensenyar a l’esposa perquè el seu enteniment és més aviat infantil. «Si diu
“les meves coses”, digues-li: “Totes les coses són teves i jo també soc teu”.» 25

De fet, aquesta tasca d’ensenyar la dona comença a l’inici del matrimoni i dona cinc
consells per tractar-ho en aquell moment, ja que és quan hi ha encara el pudor i l’esposa
podrà acceptar-ho més fàcilment.26 Primerament, s’ha de parlar de l’amor que és té a
l’esposa: «Encara que hagués pogut prendre a moltes, no només més riques, sinó
d’il·lustre llinatge, vaig preferir no fer-ho, sinó que em vaig enamorar de tu, de la teva
manera de ser, de la teva decència, de la teva bondat, de la teva temprança». 27 En segon
lloc, això dona peu a parlar del rebuig a les riqueses però de passada, per tal de no fer-se
pesat: «“Es per això que deixant de banda aquestes coses [les riqueses], em vaig acostar
a la virtut de la teva ànima, que prefereixo abans que tot l’or. En efecte, una noia jove,
prudent i lliure, que a més, cultiva la pietat, val com tot el món sencer. Per això et vaig
agafar afecte i t’estimo i t’avantposo a la meva ànima.”» 28 En tercer lloc, se li ha de dir
que se l’ha portat a casa per participar en allò més preciós: la procreació i el govern de
la llar. En quart lloc, fer-li veure que és més preciosa la seva companyia a casa que no
pas estar a l’àgora i «avantposar-la a tots els teus amics i als fills que hagis tingut d’ella,
i a aquest mateixos, estima’ls per la causa seva.» 29 En darrer lloc, admirar-la si fa
quelcom bo i sí és quelcom inconvenient, aconsellar-la i fer-li advertències. En aquest
cas, Joan és molt concret i pragmàtic i dona eines als homes de la seva comunitat per
quan s’hagin de casar.

24
Cf. Ibíd., 7.
25
Ibíd., 8.
26
També diu que és convenient que aquest pudor s’allargui en el temps per tal d’assentar les bases del
matrimoni en aquests principis de pobresa material i espiritual sense que la dona es revolti.
27
Ibíd., 8.
28
Ibíd.
29
Ibíd.
En aquesta tasca d’educació de la dona avisa de quelcom molt d’actualitat ara: no pegar
ni maltractar la dona. Si la dona retragués al marit que no li dona béns i que n’hi ha
d’altres que estan molt millor, que el marit no la maltracti ni la pegui, sinó que l’exhorti
i l’amonesti, però que mai li posi la mà a sobre.30

Una manera d’ensenyar i exhortar-la és no només amb paraules, sinó també amb obres.
Cal ensenyar la dona a menysprear la glòria i ensenyar-li la «filosofia», que seria una
espècie de saviesa cristiana per tal d’atènyer la virtut.

És evident que en aquesta tasca d’ensenyament, qui primer ha de viure totes aquestes
realitats és l’home i que, només així podrà ensenyar-les a la dona. Per tant, Joan no és
exigent amb allò que s’ha d’ensenyar a les dones, sinó que implícitament demana als
homes que busquin, desitgin i treballin per aconseguir aquestes virtuts.

Finalment, acaba amb tres consells que estan en consonància amb aquesta filosofia que
exhorta a viure i preferir en el matrimoni: oració amb comú, tot parlant entre els
cònjuges de tot allò que s’ha sentit a l’Església, és a dir, les Escriptures. En segon lloc,
si es volgués fer algun banquet o celebració, que no hi hagi res de desvergonyit en ells.
Buscar un sant pobre que beneeixi la casa amb la seva presència ―que serà la de
Crist― i que participi també d’aquest àpat. Finalment, ensenyar a l’esposa el temor de
Déu perquè «llavors tot fluirà com d’una font i la casa estarà plena d’innombrables
béns.»31

3.2. Homilia XII de la Carta als Colossencs

En aquesta segona homilia tractada, com s’ha comentat més amunt, Joan Crisòstom
aprofita la cloenda de la carta per fer un repàs de temes que han anat sortint a la carta i
és per aquesta raó que no és exclusivament dedicada a la moral matrimonial, ja que fins
al punt 3, es centra més en altres temes. A partir del quatre, però, sí que es centra en el
matrimoni i és allò analitzat en aquest treball.

La homilia, pel que fa a la qüestió matrimonial es podria dividir en cinc grans temes
tractats: el misteri del matrimoni, la seva indissolubilitat, l’acte sexual, com ha de ser un
marit i el comportament a les núpcies.

30
Cf. Ibíd., 7.
31
Cf. Ibíd., 7.
De tots els temes tractats, els dos últims són els més extensos, ja que Joan Crisòstom
està en aquells moments a Constantinoble i els comportaments indecorosos als
casaments, la recerca de la ostentació i la tria de marit en base de criteris materials
deuria ser força habitual.

3.2.1. Misteri del matrimoni

És un tema comú en les dues homilies. En aquesta, però, es centra més en la

importància que té la unió i no tant en la seva comparació amb l’Església i Crist. Aquí,
per tant, el text de referència bàsic és Gn 2. La unió matrimonial fa de dues carns una de
sola, i que aquesta unió en genera molts (fills). Per tant, això ens apunta que la unió és
important: Déu ens posa aquesta realitat en el matrimoni per fer-nos veure la seva
importància i que un de sol no és suficient per a la procreació. 32 Aquí podríem
entreveure els fins del matrimoni: la procreació i l’ajuda mútua per a la vida present:
«cada un d’ells és insuficient per a la procreació; cada un d’ells és insuficient per a la
constitució de la vida present.»

Torna novament a fer referència a la imatge del cap i el cos i què correspon a cadascú en
quant a obrar i a relacionar-se. El marit és el mestre i la muller, la deixebla; ella és qui
obeeix i ell qui dona les ordres. I en aquest símil del cap i el cos, hi introdueix els fills,
que, segons Crisòstom, serien el coll, que uneixen el cap i el cos, és a dir, el marit i la
muller. Ara bé, encara que no hi hagi fills, el cap no està separat del cos, perquè la unió
sexual aconsegueix això mateix.33

«El matrimoni és imatge de la presència de Crist». I precisament Crist serà present en el

matrimoni i en el casament quan siguin eliminats tot tipus de comportament indecorós i
pervers. D’aquí la importància del canvi de costums que està intentant Joan realitzar en
els cristians de Constantinoble.

Finalment, també fa al·lusió a les noces de Canà i pren el miracle de la conversió de

l’aigua en vi per explicar que en el matrimoni, aquesta conversió es pot referir a
convertir el raig de disbauxa i l’estèril concupiscència en realitats espirituals. Això
mateix, plantejat des d’una altra òptica, podria fer referència al matrimoni com a remei
per a la concupiscència. Tanmateix, no és el que Joan Crisòstom vol dir aquí, sinó que

32
Cf. Joan Crisòstom, Homilia XII sobre l’epístola als Colossencs, 5.
33
Cf. Ibíd.
el matrimoni aconsegueix l’elevació d’aquestes realitats, naturals, estèrils en realitats
fructíferes i espirituals.

3.2.2. Indissolubilitat del matrimoni

No és un tema tractat directament o explícita per Joan Crisòstom. Ara bé, podem
entreveure-ho ja que, usant la imatge de les cadenes de Pau, exposa que el matrimoni és
una cadena establerta per Déu i que la prostitució trenca aquesta cadena i provoca
desunió. És de suposar que, si és una cadena establerta per Déu, no sigui potestat de
l’home trencar-la.34

En tot cas, és quelcom dit molt de passada i que, probablement, no fos d’interès pastoral
per a Joan Crisòstom en aquell moment i, amb probabilitat fos més important tractar
com havien de ser les núpcies i com buscar bon marit.

És cert que en aquesta epístola de sant Pau, no dona massa peu a tractar-ho i
possiblement fos un tema a comentar quan es proclamés Mt 5 o Mt 19.

3.2.3. L’acte sexual

Primerament, no concep l’acte sexual com a quelcom intrínsecament dolent, sinó que ho
compara a altres realitats que depèn l’ús que se li doni, poden esdevenir bons o dolents.
En aquest sentit, el vi alegra el cor però pot portar a borratxeres, les llàgrimes s’han
d’usar per a les súpliques i en les exhortacions (com Pau fa en les seves cartes) i l’acte
sexual és per a la procreació.35

L’acte sexual també aconsegueix la unió dels esposos 36 i per tant, semblaria que és
quelcom que afavoreix a enfortir aquesta cadena establerta per Déu. Hi veuríem aquí,
per tant, les dues dimensions de l’acte sexual: dimensió unitiva i procreativa. Tot això,
és clar, en el context del matrimoni, cosa que no té sentit en la moral cristiana fora d’ell.

Joan Crisòstom no rebutja el plaer, ja que forma part d’allò natural, però la importància
la posa en el fet de l’acolliment d’allò que li dona l’home per tal que aportant ella la
seva part corresponent, produeixi una persona a canvi. I també apunta una crítica als
herètics que veuen l’acte sexual com quelcom intrínsecament dolent.37

34
Cf. Ibíd., 4.
35
Cf. Ibíd.
36
Cf. Ibíd., 5.
37
Cf. Ibíd., 6.
En efecte, si a nivell social, el matrimoni necessita que hi hagi un que mani i disposi i
l’altre accepti i obeeixi per al bon funcionament del mateix, no sembla que sigui així en
l’acte sexual, ja que tots dos parteixen en condicions d’igualtat i tots aporten allò
necessari per a la fecunditat.38 Així doncs, semblaria que l’acte sexual és un factor
igualitari per a ambdós cònjuges.

3.2.4. Criteris per escollir un bon marit

Quatre són els criteris pràctics que Joan Crisòstom posa a l’hora d’escollir marit, 39 per
part de les dones, i també per als pares que busquen un marit per a les seves filles.

El primer de tots és que aquest home sigui realment marit, és a dir, que es comporti com
a tal i que sigui un protector de la dona. En el fons, no deixa de ser un resum d’aquelles
responsabilitats que té el marit i que desenvolupa més extensament en la homilia a
l’epístola als Efesis.

El segon criteri és que en un home no s’hi ha de buscar riqueses, esplendor o llinatge. I,

entre altres raons, una de molt pragmàtica: si busques algú ric, convertiràs la teva filla
en una esclava.

El tercer, és que en comptes de buscar això últim, cal buscar una ànima pietosa,
bondadosa, sàvia vertaderament i que temi Déu. En el fons, no deixa de ser l’aplicació
d’allò que ja havia dit en la homilia XX de l’Epístola als Efesis sobre quines coses
s’havia d’ensenyar a l’esposa i què era la bellesa que s’havia de buscar.

Finalment, diu que després d’haver buscat bé, s’ha de demanar a Crist que es faci
present i demanar de trobar un pretendent així, però demanant sempre «Disposeu de qui
vós vulgueu». Així doncs, una doble acció de posar-ho a les mans de Déu i buscar el
pretendent sabent com és el que Ell vol per a la filla.

3.2.5. Comportament en les núpcies

Els comportaments a les núpcies habitual de l’època en aquella zona de l’Imperi anaven
poc d’acord amb la moral cristiana. Era molt habitual la presència de prostitutes en les
celebracions de les núpcies. És totalment incoherent portar-les al casament si hom vol
guardar la castedat, a part de ser una ofensa a la núvia i als convidats..

38
Cf. Ibíd., 5.
39
Cf. Ibíd., 7.
Joan Crisòstom és conscient que allò que està dient és contracultural i que molts es
poden sentir avergonyits per aquestes paraules. En tot cas, ell dona culpa al llibertinatge
social de l’època molt reflectit en els casaments. Això, diu, que ha desacreditat el
matrimoni i que cal una neteja perquè brilli com s’escau.

Accepta, una mica a contracor, el fet de donar alegria al casament amb robes bones i
amb taules plenes de menjar. Diu, literalment «No trec aquestes coses per no semblar
massa agrest».40 Malgrat tot, més endavant recomana, en comptes de demanar prestades
robes i coses cares per embellir la celebració, embellir-la d’un mode molt més cristià:
convidar Crist, és a dir, els pobres, que faran present Crist mateix amb la seva
presència.41

També accepta que assisteixin donzelles per honrar la seva companya. És el seguici de
les verges que acompanyen la núvia i l’entregaran a l’altre seguici, el de les casades. 42
En tot cas, aconsella a les primeres, que amb el seu comportament mostrin allò que són.
Si no, fins i tot el nuvi pot acabar desconfiant que la núvia sigui realment verge.43

4. COMPARACIÓ AMB LA MORAL AGUSTINIANA SOBRE EL MATRIMONI EN DE BONO

CONIUGALI

La moral matrimonial de sant Agustí ha marcat tant tot el referent al matrimoni en

autors posteriors que és gairebé obligat fer-ne una comparació amb allò que diu respecte
sant Joan Crisòstom.

Les seves dues obres principals sobre el matrimoni són De bono coniugali i De nuptiis
et concupiscentia. Cal fer notar que són dues obres amb una intenció molt diferent i un
format completament diferent de les dues homilies de Joan Crisòstom. En concret,
aquestes dues obres són llibres, apologètiques, polèmiques: la primera respon a Jovinià
que deia que el matrimoni i la virginitat eren igual de meritoris; la segona respon a Julià
d’Eclana dins de la polèmica pelagiana. Així doncs, aquestes obres tendiran a ser més
exhaustives, més ordenades per tal d’exposar tota la doctrina cristiana sobre el
matrimoni segons Agustí.

40
Ibíd., 4.
41
Cf. Ibíd., 7.
42
Cf. Ibíd., 4.
43
Cf. Ibíd., 5.
La base de la moral matrimonial de sant Agustí són els tres béns del matrimoni: el bé de
la prole, el bé de la fidelitat i el bé del sagrament. 44 El bé de la prole inclou la generació
dels fills i el seu sosteniment i educació. En quant al bé de la fidelitat, es refereix a que
el matrimoni seria un remei per a la concupiscència i evita que es tinguin relacions
extramatrimonials. Finalment, el bé del sagrament es tracta de la indissolubilitat, que no
es trenqui el matrimoni. En tot cas, també apunta que el bé del matrimoni no es pot
fonamentar en la prole perquè pot ser que es tingui encara o s’hagin mort o no es puguin
tenir fills. El què fonamenta el matrimoni com a bé és la societat natural que es genera
entre home i dona.45

En aquest sentit, si no hi ha intenció de la consecució dels dos primers béns, això és

prole i fidelitat, pròpiament no hi hauria matrimoni i es tractaria merament d’un
concubinat.46 Ara bé, malgrat hi hagués infidelitat en el matrimoni, aquest no és soluble
i, per tant, no és lícit el divorci, ni unes noves núpcies, ni viure amb una altra dona o
home. De fet, si es fa, s’incorre en culpa mortal, segons sant Agustí.47

La gran diferència respecte Joan Crisòstom és que Agustí posa molt èmfasi en dir que el
matrimoni, malgrat ser un bé, és un bé de menor entitat que la vida virginal. El
matrimoni estaria reservat, per tant, per als incontinents, però qui pogués portar una vida
sense relacions sexuals, és preferible la continència. Això és així a partir de la vinguda
de nostre Senyor Jesucrist. Diu que els sants de l’Antic Testament havien de fer ús del
matrimoni, no per ell mateix, sinó per a la consecució d’un altre fi: la multiplicació i
propagació del poble de Déu.48 En sentit de preferir el celibat, es justifica en les
afirmacions de Pau en les seves cartes (1Co 7, bàsicament). En tot cas, la gran
justificació de la grandesa del celibat és per imitació del celibat de Jesucrist. 49 Joan
Crisòstom, malgrat dir que la virginitat és preferible pel fet de ser l’estat en què es viurà
al cel, exalta el matrimoni per ser imatge de l’esposori espiritual entre Crist i l’Església.

Sobre aquest tema, també diu Agustí que en l’Antic Testament era important la
descendència complint el precepte del Senyor de créixer i multiplicar-se, però ara tan de

44
Cf. Agustí d’Hipona, Bon. conj., 32.
45
Cf. Ibíd., 4.
46
Cf. Ibíd., 5.
47
Cf. Ibíd., 6.
48
Cf. Ibíd., 9.
49
Cf. Ibíd., 26.
bo tothom volgués el bé de la continència, ja que, el fi principal de la humanitat no és la
seva pervivència, sinó la consecució de la ciutat de Déu i la fi dels segles.50

La selecció de textos de l’Escriptura principals per argumentar una cosa o una altra és
interessant. Mentre que de Pau, sant Agustí es centra molt en 1 Co 7 i no cita ni Efesis
5,21-32 ni Col 3,18-25. Joan Crisòstom, per contra, es val més d’aquests textos i quan
cita el capítol 7 de la 1a carta als Corintis, cita els versets 4, 5 i 15. 51 Per tant, evita de
citar qualsevol verset que posi la continència, el celibat o la virginitat per sobre del
matrimoni, ja que la seva intenció és una diferent que la d’Agustí.

Agustí, un cop assentades les bases dels tres béns del matrimoni i dir que el celibat i la
continència és un bé superior i preferible al matrimoni comença a entrar a una
comparació i casuística sobre que és pitjor la relació sexual contra natura amb l’esposa
que amb l’amant,52 pitjor el concubinat per procrear que el matrimoni per satisfer el
desig sexual.53 També justifica la diferència entre la poligínia dels patriarques i la
monogàmia que requereix el matrimoni cristià.54

5. CONCLUSIONS

Com a resum de la comparació feta entre la moral agustiniana i la moral crisostomiana

es podria dir que, com en altres temes, el matrimoni reflecteix molts aspectes del
pensament de cada un dels autors. Per una banda, la intenció de Joan Crisòstom en
exaltar el matrimoni i donar regles i indicacions per a viure’l és per aconseguir una
transformació social tot canviant les praxis concretes del dia a dia i que siguin així, més
cristianes.

Per altra banda, Agustí d’Hipona en exaltar la virginitat, la continència i el celibat per
sobre del matrimoni i acceptar aquest només per aquells que són capaços d’allò primer,
està posant el punt de mira en la ciutat celestial. En altres paraules, la importància de les
praxis actuals és assemblar-se al màxim a allò que és el cel i així, apropar en el temps el
dia de la Parusia.

Certament, no són perspectives excloents, sinó que depèn d’on es posi el punt de mira,
si en una transformació del món des de fora ―això és Agustí― i en el punt de mira en

50
Cf. Ibíd., 10.
51
Joan Crisòstom, Homilia XX sobre l’epístola als Efesis, 9, 8 i 5, respectivament.
52
Cf. Agustí d’Hipona, Bon. Conj., 12
53
Cf. Ibíd., 16.
54
Cf. Ibíd., 1-20, 33.
l’escatologia, o bé en una transformació des de dins, com el llevat dins la massa del pa
― en aquest cas, Joan Crisòstom―. En conseqüència, aquesta diferència substancial
entre la teologia oriental i occidental pot apreciar-se, en altres aspectes com la doctrina
de la gràcia (accent més extern, com quelcom que ens ve de Déu o accent més intern,
com a divinització de l’home gràcies a l’Esperit Sant que habita en nosaltres).

Han passat molts anys des d’aquests dos Pares de l’Església i entremig hi ha hagut el
Concili de Trento que va fixar com a sagrament el matrimoni i l’orde. No és l’orde sigui
l’única manera de viure el celibat ―també hi ha la vida consagrada tant per homes com
per dones― i l’orde no exigeix sempre un celibat ―sobretot en la tradició oriental―
però sí que, en termes generals, es mou més en l’òrbita del celibat sobretot a Occident.
Si ambdós són sagraments, no és lícit comparar-los per dir què és preferible, ja que
parteix d’una concepció d’elecció i no tant de do de Déu. Per això, la doctrina més
contemporània no es centra tant en què és preferible, sinó que allò que és important és
discernir la crida del Senyor a un estil de vida determinat i, en aquest, donar fruit i
avançar vers la divinització gràcies a l’Esperit Sant.