DE ORDINE

(SANT AGUSTÍ D’HIPONA)

JOAN HERNÁNDEZ I PLAZA

7/6/2016

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA MEDIEVAL

ÍNDEX

1. Introducció...............................................................................................................................2

2. Llibre primer.............................................................................................................................3

3. Llibre segon..............................................................................................................................6

4. La finalitat de la filosofia: la recerca de la veritat..................................................................10

2
 1. INTRODUCCIÓ
L’obra De ordine de Sant Agustí d’Hipona, van ser escrites fruit d’unes converses sobre la
Providència divina durant els dies 16, 17 i 23 de novembre de l’any 386. L’obra, escrita en 2
llibres, i de les primeres que escriu Sant Agustí, és un primer intent d’explicar els problemes de
l’univers. En ell hi troba bellesa, ordre i harmonia que el fan remetre al Creador. Tots aquests
fets ens fan remetre a una Providència que ho regeix tot. Ara bé, això crea un problema en Sant
Agustí i en molts contemporanis seus (i que, de fet, també a molts dels nostres) que és la
presència del mal en el món si tot està regit per la Providència divina. Aquesta obra intenta
donar resposta a aquest gran misteri, que tal i com afirma el Catecisme de l’Església Catòlica
«No hi ha una sola ratlla del missatge cristià que no sigui, en part, una resposta a la qüestió del
mal.»1

1
CEC 309

3
 2. LLIBRE PRIMER
Agustí no amaga el problema i davant del mal del món, pot haver dues possibles respostes que
per ell són impies: hi ha parts de la realitat que per ser molt inferiors, la divina Providència no hi
arriba o bé que tots els mals són comesos per voluntat de Déu.

Aquest és l’error de molts homes, que no són capaços de replegar-se en si mateixos per a
conèixer-se a si mateixos i comprendre la bellesa de l’univers. Així, són capaços de veure només
una part del tot i no veuen l’harmonia del total de l’univers perquè precisament només en
veuen una part. L’ànima si no està replegada en si mateixa i intenta abastar qualsevol cosa, més
s’allunya de les altres.

Una nit es trobava sant Agustí meditant idees i de cop es va fixar en el soroll que feia el corrent
de l’aigua que passava pel costat de la casa on s’estava. Aquest feia un soroll que a vegades era
més fort i a vegades més fluix, indicant que en moments portava més o menys aigua. I tampoc
podia ser que qualsevol dona estigués rentant en el curs de l’aigua, ja que era molt tard a la nit.
Amb aquestes que planteja la pregunta a uns companys Licenci i Trigeci, el primer dels quals
afirma que aquesta diferència en els sons és produïda per les fulles que cauen dels arbres al
canal de l’aigua i retenen en certs moments l’aigua i en altres la deixen passar. Agustí llavors,
que estava admirat per aquest fet, diu que aquesta admiració és fruit de trobar-se davant d’un
fet que està fora de l’ordre manifest de les causes. Licenci està d’acord que manifestament està
fora de l’ordre però que això no vol dir que estigui fora de l’ordre. Aquí Agustí troba el filó per
on començar a dialogar al voltant de l’ordre de les coses i decideix aprofitar-lo.

Agustí pregunta a Trigeci sobre l’ordre i aquest afirma que està a favor de l’ordre però que té
els seus dubtes i que li agradaria que el tema es tractés amb diligència. Agustí pregunta a
Licenci si no és pas obra de la casualitat el fet que les fulles caiguin d’aquesta manera
determinada. Aquí comenta que el fet que l’aigua baixi pel canal sí que és fruit de l’ordre que hi
ha posat l’home en la construcció. Licenci respon que les fulles cauen per unes causes externes
que fan que caiguin d’aquesta manera (el pes, el vent, l’atmosfera, la forma de la fulla, etc.)
però que en poden ser tantes que la potència dels nostres sentits no hi arriba. La posició de

4
Licenci és clarament que tot fenomen que ens arriba pels sentits, existeix una causa precedent
que fa que allò es produeixi i es produeixi d’una determinada manera. Seria en aquest cas una
espècie de determinisme. El punt de partida de la cadena de causa-conseqüència de tots els
fets que puguem observar és Déu. Déu es val dels més petits fenòmens, en aquest cas el so de
l’aigua i el soroll del ratolí que va despertar Licenci perquè ells ara estiguin parlant sobre aquest
fet i que es posi per escrit en un llibre.

Agustí afegeix una altra qüestió: si l’ordre és bo o dolent. Licenci diu que no és ni bo ni dolent,
ja que al tot estar dins de l’ordre, no existeix el contrari (que segons Trigeci seria l’error) i per
tant, no pot pensar-se res contrari i per tant, no es podria parlar de bo o dolent. L’error segons
Licenci estaria dins l’ordre, ja que té causes i conseqüències.

El mal i el bé estan dins l’ordre, ara bé, si Déu estima l’ordre, ja que d’Ell procedeix i en Ell es
troba, com és que els mals estan dins l’ordre? Licenci li respon que és ordre que Déu no estimi
els mals i estimi el bé, i que per tant, els mals no estan fora de l’ordre, sinó que en certa manera
són necessaris, ja que si Déu és just i dóna a cadascú el què es mereix, en una distribució ha
d’haver distinció (entre bé i mal, en aquest cas).

Més endavant es comenta que si realment estima l’ordre, s’ha de practicar alguna art lliberal
com per exemple la poesia, ja que l’exercici de la racionalitat ens fa més disponibles per abraçar
la veritat i també el cultiu de les virtuts. Així doncs, un no és bo que només faci filosofia, ja que
altres disciplines poden ajudar-lo en el camí de la cerca de la veritat.

Agustí més endavant planteja unes preguntes després d’haver vist el comportament d’uns galls
en una baralla. Per què sempre obren de la mateixa manera? Què hi ha en nosaltres que fa que
ens faci buscar allò que està fora dels sentits a partir d’allò sensible que hem percebut?

Guardant l’ordre, arribarem a Déu, ja que l’ordre és allò pel què es fan totes les coses que Déu
ha establert. I sembla que Déu mateix està sotmès a l’ordre, ja que Crist va ser enviat pel Pare
segons el què el Pare havia establert.

5
Després que els seus deixebles Licenci i Trigeci haguessin seguit la discussió per vanaglòria,
Agustí aprofita per fer dir que la saviesa vertadera no es pot aconseguir amb la vanaglòria ja
que engendra la desídia a l’hora de fer filosofia.

Apareix llavors en acció Mònica, la mare d’Agustí, la qual ell vol que filosofi, com van fer altres
dones en temps antics i a més, li agrada molt la seva filosofia. Aquí, després de faltar tauletes
per seguir escrivint, decideix acabar el llibre, el qual en el següent llibre, acabarà la discussió al
voltant de l’ordre.

6
 3. LLIBRE SEGON
En el segon llibre es segueix la discussió uns dies més tard amb la presència a més dels ja
esmentats anteriorment, amb Alipi. Es comença afirmant que Déu està fora de l’ordre, ja que
perquè existeixi l’ordre, ha d’haver coses bones i dolentes i en Déu només hi ha bondat, per
tant, es troba fora de l’ordre. Segueixen afirmant que els mals contribueixen a l’ordre dels béns.

Les coses d’aquest món són mudables, però les de Déu no. Tot això vol dir que les coses no
estan en Déu? Aquí comença un diàleg realment interessant per intentar resoldre aquesta
aparent paradoxa, ja que si Déu és immutable i tot allò bo està en Déu, tot allò bo hauria de ser
immutable i ja veiem que no és així.

Sembla que tot allò que percebem pels sentits no vol dir que ho coneguem, ja que una cosa és
sentir i l’altra és entendre. Així, tot allò que la nostra ment conegui, està en Déu, tot allò que
sigui objecte de la nostra intel·ligència. I per altra banda, «està amb Déu tot allò que entén a
Déu.»

La persona està formada per ànima i cos, però només l’ànima és qui coneix Déu, en concret, la
part més superior de l’ànima. La part inferior, on hi ha la memòria, servirà per percebre les
coses transitòries i mutables. La memòria no és necessària en el coneixement de Déu, ja que si
coneixem i ens adherim a Déu, que és immutable, no ens cal memòria perquè sempre el tenim
present. Ara bé, aquell que realment coneix Déu, no s’oblida de la resta de les coses, sinó que
interactua amb les persones i el món material sense deixar de banda Déu.

Ara bé, Agustí afegeix que si tot allò que hom (aquí parlen del savi) està en Déu, vol dir que
coses com l’estultícia, ignorància o niciesa està en Déu. Ara, sembla que el realment savi ja
entén la ignorància, ja que primer sí que ha fet un esforç per entendre-la, però llavors, al ser
savi, ja no és ignorant i desconeix ja la ignorància.

Una altra pregunta que llança Agustí és el fet que les persones nècies obrin malament, si
aquests mals formen part de l’ordre o no. Trigeci afirma que si bé en la persona nècia, el mal és
un desordre en ells mateixos, la divina Providència l’encaixa dins un ordre.

7
Davant del món que moltes vegades sembla desordenat, és perquè no mirem la globalitat de
les coses i per tant, només hi veiem desordre en una cosa o fet determinat i en realitat està en
ordre amb la resta de coses. Hi ha dues vies per treure de l’error a aquells que pensen que en el
món no hi ha ordre o no en totes les coses: la raó i l’autoritat. Amb la primera, la filosofia, que
es busca el principi de tot i conèixer la saviesa de Déu. En quant a l’autoritat, serveix per a la
gran majoria que no és capaç d’endinsar-se pel camí de la filosofia i l’únic que fan és creure-ho
per l’argument d’autoritat d’algú que ho hagi dit amb anterioritat, però no trobant ells la
resposta a partir de l’ús de la raó.

Els savis, aquells que coneixen Déu, la seva ment es manté immòbil, ja que si bé el seu cos es
mou, la ment, tot i estar amb el cos, al trobar-se Déu a tot arreu, la ment roman immòbil
perquè sempre està en Déu.

Una altra qüestió posada per Agustí ens ajuda a donar més voltes al voltant de l’ordre: si el mal
va començar a existir en un moment determinar però en un principi no existia, vol dir que va
néixer fora de l’ordre? Si admetem que perquè hi hagi ordre, ha d’haver bé i mal i per tant, la
justícia, vol dir que sense mal, no hi ha ordre? No és això, és que en el principi Déu era just,
però no perquè separi bons de mals, sinó perquè ho pot fer, però no va tenir l’oportunitat.
Mònica afegeix que sí que pot haver alguna cosa fora de l’ordre. El mal mateix va néixer fora de
l’ordre, però Déu va voler que no estigués desordenat i el va reduir i vincular a l’ordre.

Agustí creu necessari que abans de poder tractar l’ordre, millor començar a deixar clares coses
més elementals. Primer de tot, cal viure d’acord amb la virtut i comença a exposar una sèrie de
normes que cal complir per viure bé. Podria ben passar per un fragment del llibre dels
Proverbis.

El segon pas, per aquells que ja han après a viure bé, és saber els dos camis per arribar al
coneixement, que ja s’han exposat abans: la raó i l’autoritat. El primer pas és confiar, creure en
el què diu l’autoritat i poc a poc, a mesura que es va exercitant la raó, es pot anar deixant el
bressol de l’autoritat i augmentar la fermesa i la seguretat dels coneixements a partir de la raó.
Ara bé, a aquests coneixements de la raó hi arriben molt pocs però són el més excelsos. A més,
cal estudiar els coneixements de la raó amb ordre. Així doncs, o es fa així o el millor és deixar el
8
problema sencer. Els de l’autoritat són accessibles a tothom, però no són tan elevats. Dins de
l’autoritat, existeix l’autoritat humana i la divina. La divina és la vertadera, ferma i suprema. Per
contra, l’autoritat humana enganya moltes vegades.

Un excurs, protagonista del capítol 10 del llibre II, parla sobre el comportament dels homes.
Alipi comenta que hi ha pocs homes que obrin bé, seguint els consells que donava abans Sant
Agustí, i aquest li respon que els consells no són pas seus, que estan en molts escrits de savis i
que realment hi ha molta gent que obra bé però com que no som capaços de veure l’interior
dels homes, per dins van obrant cada vegada millor, es converteixen i ens n’adonem tard i
llavors d’aquí la sorpresa que ens enduem.

La raó és el moviment de la ment capaç de discernir i enllaçar allò que coneix. Ens valem de la
llum de la raó per a conèixer Déu i per a conèixer la nostra ànima, la nostra interioritat. Això és
només accessible a molts pocs homes, ja que la majoria tendeix a quedar-se en el món de les
impressions que ens causen els sentits, en lloc d’entrar en si mateix.

Però a què s’aplica la paraula raó? En una primera cosa és a l’home. L’home és un animal
racional, mortal. És racional i el diferencia de la resta dels animals, i és mortal, que el diferencia
de Déu.

Aquí cal afegir la diferència entre la paraula raonable i racional. Racional s’anomena a allò que
usa o pot usar la raó i raonable allò que està fet o dit conforme a la raó. Relacionat amb la
raonabilitat, Agustí diu que allò que arriba pels sentits pot ser raonable, però només allò que
arriba pels sentits de la vista i l’oïda (imatges i paraules/sons). De les coses que són raonables
que ens arriba per la vista, en diem que són belles i les coses que ens arriben per l’oïda i són
raonables en diem suaus. Així, bellesa i suavitat són fruit de veure-hi l’enllaç en les diferents
coses que hem discernit i conegut.

Hi ha tres gèneres de coses en els quals es mostra l’obra de la raó: les accions relacionades amb
una finalitat, en el llenguatge i en el delit. En el primer, la raó ens amonesta a no fer res
temeràriament, en el segon a ensenyar amb veritat en el tercer ens convida a la contemplació.
Llenguatge i delit estan relacionats amb les arts, de les quals Agustí en parla a continuació.

9
Els capítols següents parla sobre l’origen del llenguatge, com a necessitat de comunicació per la
impossibilitat humana de la comunicació directa dels esperits. Així la comunicació es realitza a
partir dels sentits de la vista (escriptura) i l’oïda (paraules orals). Després de les paraules
escrites, es va passar al càlcul i les matemàtiques, la gramàtica, per seguir amb la literatura i la
història. Després es va veure la necessitat d’ensenyar bé amb el llenguatge i així neix la
dialèctica, però calia que aquest ensenyament arribés a la gent i diu que es va crear la retòrica
per a què els discursos arribessin bé a la població.

La raó més endavant va sentir la necessitat d’elevar-se a la contemplació de les coses divines.
En aquestes condicions i amb aquesta pretensió neix la música i la poesia. Dins d’aquest
desplegament de les arts, també hi entra la geometria i l’astronomia.

L’ànima humana tendeix a dues coses diferents: al coneixement d’un mateix, de la nostra ànima
(camí de principiants) i coneixement de Déu (camí reservat als doctes). Dins de l’ànima tenim la
raó que tendeix més que a separar, a unir les coses que jo vaig veient, és una tendència natural
nostra.

Finalment, Sant Agustí en el penúltim capítol del llibre II, afirma que el fet que nosaltres siguem
capaços de conèixer Déu, a diferència de la resta dels animals, precisament és per la nostra raó.

10
 4. LA FINALITAT DE LA FILOSOFIA: LA RECERCA DE LA VERITAT
Allò que va moure Sant Agustí a fer filosofia, a buscar i buscar durant tota la seva vida, fins a
trobar-se amb el cristianisme, és la veritat. Era un amant de la veritat i la va buscar en moltes
escoles filosòfiques diferents i en els plaers del món.

Ara bé, quan es va convertir a la fe catòlica no va parar mai. Seguia caminant i caminant per
aquesta senda de la veritat:

Oh Veritat, Veritat, quant íntimament, àdhuc llavors, sospirava per Vós el moll de la meva ànima, quan ells
em parlaven de Vós sovint i de diverses maneres, amb el nom només i amb llibres nombrosos i
voluminosos. I aquells eren els plats en els quals, passant jo fam de Vós, em presentaven el sol i la lluna,
belles obres vostres; però tanmateix obres vostres, no pas Vós, ni tan sols les primeres obres vostres. Car
primeres són les obres vostres espirituala que aquestes corpòries, per bé que celestials i lluminoses. Però
jo ni àdhuc d'aquelles primeres no tenia fam i set, sinó de Vós mateixa, oh Veritat, en la qual no hi ha
mudança ni ombra de canvi (Jm. 1, 17)2

Molt probablement, resseguint totes les seves obres s’hi podrà veure aquesta música de fons, i
realment l’obra De ordine no n’és una excepció, ja que la intenció d’aquests diàlegs són cercar
la veritat al voltant del tema de la Providència divina i també el fet de posar-ho per escrit és per
acostar als altres a la veritat.

Molts dels pensadors clàssics deien que l’home cercava la veritat però que es trobava
condemnat a no arribar-hi mai. Però de fet, si un no cregués que pot arribar a la veritat, ja no
s’hi posaria en camí i com s’ha vist en aquest llibre, només pot arribar a la veritat, aquell que es
dedica a la interiorització, a conèixer-se a si mateix i a conèixer Déu, que és més profund en mi
que no pas jo mateix.

I per què aquesta cerca de la veritat? La recerca de la veritat, que Agustí descobreix que és Crist
mateix, el portarà a la felicitat. Ara bé, aquesta veritat, cal buscar-la en la interiorització com
tants místics han fet al llarg de la història. Només aquell que hagi assolit la veritat serà savi. Per
tant, sembla clar que savi i sant van de la mà en Agustí, cosa gens estranya si veiem com per ell
raó i fe són el mateix camí per accedir a la veritat.

2
Sant Agustí, Conf., Llibre III, 10

11
Qui és realment savi, tindrà la tranquilitas animi, és a dir, tranquil·litat de l’ànima, que alhora és
condició sine qua non per a poder contemplar la veritat. Si no es té aquesta tranquil·litat, és
signe que l’ull interior està impur i per tant, no serà possible arribar a contemplar la veritat.

Ara bé, com purificar aquest ull impur? Agustí en el llibre De ordine posa un camí
d’interiorització i que cal seguir-lo sembla en aquest ordre. En concret, quan en parla al llibre II
que primer cal portar una vida virtuosa i obrar bé; aquesta és la primera condició. Sembla que
d’aquí surt inevitablement un interès molt gran per a l’estudi de la filosofia per tal de trobar la
veritat. En un primer estadi de l’estudi, caldrà fiar-se dels arguments d’autoritat però seguir
treballant la raó perquè un dia, per la raó mateixa i no a causa de les autoritats, es pugui
afirmar allò que ja es creia abans però ara des del convenciment de la raó.

L’esquema de la recerca de la veritat dins d’un mateix, ja que allí hi habita Déu, és semblant, a
la teoria del coneixement de Plató. Aquest filòsof té en Agustí una forta influència, però no
exclusiva. Sempre s’ha fet la reducció de dir que Agustí va cristianitzar la filosofia de Plató i que
Tomàs d’Aquino va fer el mateix però amb Aristòtil. De fet, en el llibre De ordine s’identifiquen
molts trets de la filosofia d’Aristòtil. A mode d’exemplificació: el pensament comença després
de l’observació de la realitas, que l’home sigui un animal racional, tota la disputa sobre el
moviment i sobre la immobilitat de Déu.

Tornant a Agustí i Plató, es pot veure en comú com la veritat és interna a un mateix, que allò
que arriba pels sentits hem de vigilar perquè pot ser que ens equivoquem, la idea de
contemplació com a cimal de la filosofia (contemplació de les idees i contemplació de
Déu/veritat).

Si una cosa ha caracteritzat la filosofia cristiana és la recerca de la veritat. Saber que la veritat és
una de sola, que ens hi podem acostar o hi podem arribar, però que és un camí que cal recórrer
al llarg de la vida. Una filosofia profundament influenciada per la frase evangèlica que Jesucrist
adreça als deixebles: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi.»3
Així, és un camí que cal recórrer, que val la pena recórrer. Existeix un gran contrast amb la
filosofia no cristiana que molts cops és relativista o escèptica i davant la tasca de la recerca de la
3
Jn 14, 6

12
veritat, afirmen que no val la pena, ja sigui perquè no hi ha veritat, o perquè és impossible
arribar-hi.

Sant Agustí, un cop va trobar la veritat, ja no la va deixar anar més, sinó que el què volia, igual
que Plató, és ensenyar-la als altres. Ara bé, contrasta molt aquesta fèrria defensa de la veritat
catòlica d’Agustí, amb el poc fonamentalisme que desprèn. Sembla compatible una defensa
forta de la veritat, amb un diàleg fructífer amb els altres. De fet, no és d’estranyar, ja que tan ell
com Plató donaven molta importància al diàleg per a trobar la veritat i per ajudar als altres.

Actualment, aquests dos conceptes semblen sinònims: fonamentalisme i defensa forta de la

veritat. I també semblen antònims aquests dos: defensa forta de la veritat i diàleg. En De ordine
Agustí i la resta de personatges es dediquen a treure la llum, treure el vel de la veritat, tots
junts, a partir del diàleg. Sembla interessant aquest fet, més quan avui en dia el nostre món
està mancat tant de diàleg. La clau també és una actitud humil, de saber que un no és millor pel
fet de conèixer la veritat, sinó que l’únic que passa és que és més responsable de donar-la a
conèixer.

13