Apunts Filosofia D'història de La Filosofia Antiga (FFC)

Joan Hernández i Plaza
Curs 2015-16
HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ANTIGA

1. INTRODUCCIÓ
La filosofia antiga, i de fet, la filosofia en general, neix durant el segle VI aC a la ciutat de Milet, a
l’Àsia Menor. Durant el segle VI aC es produeix un canvi de mentalitat en el si d’Europa. Es passa
d’una mentalitat mítica a una mentalitat racional. El canvi, de fet, no és un canvi brusc, sinó que hi
ha una transició entre les dues mentalitats. És el que es coneix com el pas del mite al logos:
s VI aC
s XXI dC
Mite (imatge)
Logos (concepte)
Un canvi de mentalitat, comporta una sèrie de canvis en el pensament, en els costums, etc. Com s’ha
dit, aquest canvi, és un canvi progressiu, no es dóna d’un dia per l’altre. Per això, no desapareix la
mentalitat mítica del tot. Avui en dia, de fet, segueix existint. Un fet concret, pot estar explicat des
de la mentalitat mítica o des de la racional. La major part del dia estem en la mentalitat mítica i no
pas racional (un poema del Machado, Gènesi, una peça musical…).
Un mite és una narració que té un poble per explicar què passa en un moment determinat. Una
narració mítica no és mentida, és una altra manera d’explicar la realitat diferent de l’explicació
racional.
Per tant, entre el mite i el logos ha d’haver una complementarietat necessària. No pot haver un
sense l’altre, han d’anar de la mà.
2. FILÒSOFS PRESOCRÀTICS
Tornant a aquella època del naixement de la filosofia, pels primers filòsofs grecs, tots som physis, és
a dir, natura, en altres paraules: tot allò que és tangible. En la filosofia antiga i es tornarà a donar en
la filosofia moderna (com a màxims exponents tenim Descartes i sobretot Kant), l’home no és res
més que physis, cosa que no hi està d’acord la filosofia cristiana. La paraula physys (φύσις) ve del
verb phyein (φύειν) que vol dir brotar.
1
Curs 2015-16
2.1 TALES DE MILET

Tales, probablement nascut durant les últimes dècades del segle VII i
mort a la primera meitat del segle VI aC, va viure a Milet, una colònia
de l’Àsia Menor. És curiós de veure com i el per què neix precisament a
una colònia i no a la polis la filosofia. A les colònies, es va arribar a un
nivell de benestar més alt i a unes formes de govern menys
aristocràtiques abans que no pas a la metròpoli. Per tant, gràcies a les
condicions socio-politico-econòmiques favorables, es va poder
desenvolupar a colònies com Milet.
Els grecs d’aquella època veien que tot el que els envoltava era chaos
(χάος) que traduït voldria dir, “la profunditat de la gola”, és a dir, una
cosa que de tant fosc, no es pot arribar a veure què és. Hi havia multiplicitat i diversitat i aquesta
eren accessible pels sentits.
Tales, el que està considerat el pare de la filosofia grega, fa el pas d’introduir el pensament del logos
o raó en aquest chaos i redueix la multiplicitat i la diversitat a arhé (αρχή) és a dir, unitat, principi o
“el tot” i diu la frase:
“Tot és aigua”
De fet, cal entendre, que tot el que veia en el seu interior, tot el que veia de la natura (mar, les
plantes que necessiten aigua, l’aire dels dies amb boira...) contenia aigua. Però el que és genial és
2
Curs 2015-16
que diu que hi ha un tot! No és un chaos, és un arhé i té sentit, i per tant, es podrà estudiar, ho
podrem arribar a comprendre. El que fa és reduir tota la realitat en una essència i afegeix un terme
filosòfic: el principi. El principi seria:
a) Font i origen de totes les coses

b) El terme últim de totes les coses
c) La substància de totes les coses (el recolzament permanent que ho regeix tot)
Resumint, diríem que un principi és d’allò del qual prové, d’allò en el què acaben i allò pel qual són i
subsisteixen totes les coses. Fent ús dels sentits, va més enllà d’allò que li diuen i introdueix la raó.
Per tant, no és una raó sense sentits ni uns sentits sense raó. Podríem dir que es complementen.
De fet, l’aigua de la qual Tales parla, cal entendre-la no com l’aigua que bevem, l’element químic
H2O, sinó aquella physis (la millor traducció podria ser natura) líquida originària, de la qual tot se’n
deriva i que l’aigua que nosaltres bevem, només és una de les seves múltiples manifestacions.
Tales sembla com si acabés fent coincidir l’aigua amb la divinitat. De fet, ell deia: “Déu és la cosa més
antiga, perquè no ha estat generat”. Aquí entra una altra concepció de Déu important. Parla que “tot
està ple de déus”; venia a dir que tot està penetrat pel principi originari (l’aigua).
De fet, de Tales, tot el que coneixem no és pas perquè s’hagin conservat els seus escrits (que
desconeixem si realment va posar per escrit alguna de les seves paraules), sinó que són fruit de la
tradició oral indirecta.
2.2 ANAXIMANDRE
Anaximandre va ser deixeble de Tales, nascut el s VI aC i de Milet. Ell diu
que arhé és un altre: l’ápeiron (άπειρων) que traduït seria “il·limitat” o
bé “indefinit/indeterminat”. Per tant, Anaximandre diu que en l’origen
de tot hi ha l’ápeiron i que tota la physis està limitada. L’ápeiron ho
ocuparia tot i posant límits (peres) apareixen tots els objectes. El procés
és de rarefacció i condensació (expansió-compressió).
Conceptes importants afegits:
- Ápeiron és un concepte una mica més abstracte que l’aigua de Tales.

- Afegeix el concepte o noció de procés
3
Curs 2015-16
Precisament relacionat amb el procés, Anaximandre es pregunta com es crea el cosmos, quin procés
de gènesi hi ha, cosa que Tales no ho fa (o no en tenim constància).
2.3 ANAXÍMENES
Un deixeble d’un deixeble de Tales també nascut a Milet i durant el segle VI
aC. Ell té com a arhé l’aire amb els seus processos de condensació i
rarefacció. L’aire, que és invisible i infinit, és la realitat primera. És a dir, el
que és visible ho puc explicar per l’invisible. D’altra manera: allò que veig
s’explica per allò que no veig.
2.4 PITÀGORES I ELS PITAGÒRICS

Pitàgores neix a Samos (s VI aC), una illa tocant a la costa de l’Àsia Menor i és un home que té molta
amistat amb tirans (governants que no governen per descendència). Ell i els pitagòrics es traslladen a
Crotona, al sud de la Península Itàlica per la inestabilitat a Samos per la presència propera dels
perses. Allà a Crotona és un funda l’escola pitagòrica.
L’escola pitagòrica té un funcionament religiós. L’aspirant demanava

l’ingrés i aquest un cop dins l’escola es convertia en acusmàtic
(d’orella, escoltar) i es dedicava simplement durant uns anys a
escoltar (ni parlar, ni preguntar, ni escriure). Finalment després
d’aquest procés passava a ser matemàtic (de manthano que seria
aprendre) i ja podia fer preguntes i escriure coses. Aquesta era una
manera de vida que afavoria una profunditat. La seva vida tenia uns
horaris molt fixats: estones de pregària/meditació, estones de treball
al camp i estones de matemàtica.
De fet, els pitagòrics tenien elements òrfics. L’orfisme era una

espècie de “religió” que seguia el mite d’Orfeu. Era seguir un estil de
vida (modernament un exemple podria ser el veganisme) i creien a més, en la transmigració de les
ànimes (metempsicosi, en grec μετεμψύχωσις).
Pels pitagòrics, les matemàtiques tenien una connotació religiosa, una mena de simbolisme religiós
(arithmosophia). D’aquesta manera, l’1 era símbol de la unitat, 2 de la dualitat, 3 de la trinitat, 4 de
la quaternitat. Per a ells, hi havia disciplines que eren importants a part de la matemàtica:
l’astronomia i la música. Com a distintiu dels pitagòrics, van idear el tetraktys, una figura triangular
equilàtera que consta de 10 punts, repartits a 4 per costat i un en el centre:
4
Curs 2015-16
Així, en total, hi ha 10 punts, que és la perfecció (ja que és la suma de 1+2+3+4). A més, si es divideix
per files el triangle, sempre sortirà l’1, el 2, el 3 i el 4.
MATEMÀTICA
Els pitagòrics tenien clar que el principi (l’arhé) són els nombres (ἀριθμός=arithmós). Els nombres
eren els elements constituents de la realitat. Passaven d’entendre la realitat des de les coses
materials a veure-la a nivell d’estructura (nivell formal). El que constitueix les coses són les formes
(estructura) i no la matèria. Això és un pas molt important a la pura abstracció per explicar la
realitat. En aquest punt, creen una unió a nivell aritmètic i geomètric que explica, segons ells, tota la
realitat.
Si llegeixes la physis matemàticament, comprendràs tota la realitat, ja que els nombres són el logos
que explica la realitat. D’aquí també ve el nom de nombres racionals.
h2 = c12 + c22
Fórmula del Teorema de Pitàgores on h=hipotenusa i c1 i c2 els

respectius catets en un triangle rectangle
L’escola pitagòrica sofreix una crisi degut al Teorema de Pitàgores. El teorema sembla que ja es
coneixia amb anterioritat però és l’escola Pitagòrica la que demostra el teorema. El fet és que, en el
cas de tenir dos catets de longitud 1, l’hipotenusa ha de tenir valor de √2 i així descobreixen els
nombres irracionals. Per tant, no tota la realitat pot ésser explicada a través de nombres racionals i
així no és totalment comprensible. D’aquí deriva que la physis seria la suma de la racionalitat i la
irracionalitat.
MÚSICA
Pitàgores suposadament va inventar el monocorde, que és un instrument musical d’una sola corda,
com el seu nom indica, que acompanya la melodia a l’uníson. Amb aquest instrument, els pitagòrics
van descobrir que la música també podia ser explicada mitjançant la matemàtica. Per exemple: va
descobrir que un interval d’octava amb la corda tocada a l’aire es trobava a 1/2 de la corda, un
interval de quinta es trobava a 2/3 de la corda i una quarta, a 4/3 de la corda. Aquests intervals hi
5
Curs 2015-16
havia harmonia perquè contenien els números 1, 2, 3 i 4, que tal i com s’ha vist abans eren els
números del tetrakys. Per tant, estableixen una relació entre música-matemàtica-logos i si no hi ha
matemàtica, no hi haurà harmonia.
ASTRONOMIA
Els pitagòrics van establir també una relació entre matemàtica-logos-cosmos. Els planetes, segons
les observacions que feien, funcionaven circularment en òrbita al voltant del foc central (alerta! Això
no és el Sol). El foc central era allò que dóna llum a tot, al Sol, a la Lluna, i als planetes. Per tant, tot
girava al voltant del foc central, inclòs el Sol, la Lluna i la Terra. Només hi havia la cúpula de les
esferes fixes, les quals romanien immòbils.
Ara bé, com que el cel és el lloc de la perfecció, calia que hi hagués, a part del foc central, un altre
astre, ja que només n’hi havia 9 (Terra, Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter, Saturn, Sol, esferes
fixes). Aquest desè astre era l’antiterra, ja
que si no el vèiem és perquè està sempre a
l’altra banda de la Terra. Encara més, els
planetes gires al voltant del foc central a
unes revolucions i a unes distàncies que
tenen les mateixes proporcions que la
música.
Per altra banda, tot allò que gira, fa soroll

(exemple: roda, porta, pedra…) i com és
que els astres no fan soroll? Hauríem de
sentir música, degut a les proporcions a les
quals es troben, però no sentim la música
de les esferes o música celestial. No sentim
la música, perquè a la Terra, fem massa soroll! (tant nosaltres com la natura). I aquesta música,
quina és? El Silenci. Per tant, com més s’aproximi una mica al silenci, més celestial serà.
2.5 HERÀCLIT D’EFES

Heràclit va viure a cavall entre els segles VI i V aC. Tenia dos sobrenoms que els seus coetanis li
havien posat: el ploraner (plorava perquè la gent del seu temps no s’adonava de la veritat de les
coses) i l’obscur (perquè el què diu, no s’entén). Ell prenent la filosofia dels milesis, desenvolupa la
idea de procés, moviment, canvi, segurament, allò que el caracteritza més.
6
Curs 2015-16
La seva preocupació principal i que intentarà explicar amb la seva

filosofia és la pregunta “què és la veritat?”. Responent a això, parla
sobre la veritat de la physis, i és on escriu la frase de Πἀντα ρεῖ, és a
dir, “Tot es mou” o bé, “Tot flueix”. Per tant, res roman immòbil, tot
està subjecte al canvi, sense excepció.
Un dels seus fragments més famosos que il·lustren això és la de “No

podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu i no es pot tocar
dues vegades una substància mortal en el mateix estat, sinó que a
causa de la impetuositat i la velocitat de la mutació, es dispersa i es recull, ve i va” i també “baixem i
no baixem al mateix riu, nosaltres mateixos som i no som”. El diu és aparentment sempre el mateix,
mentre que en realitat, està constituït per aigües sempre noves i diferents a cada moment.
En quant a la veritat, parla Heràclit que existeixen dos tipus de veritats:
a) Veritat comuna: és aquella veritat a la qual tothom arribaria si ho veiés tal com és. Per tant,
no és un posar-se d’acord.
b) Veritat particular: la que no és comuna, per molt que hi coincideixi la majoria.
També explica que tota la realitat és una lluita de contraris (una dialèctica) i que tot està abocat a
passar d’un contrari a un altre (les coses fredes s’escalfen, les humides s’assequen, el jove envelleix,
el que és viu mor…). L’harmonia, per tant, seria una coincidència d’oposats (unitat d’oposats), una
pacificació d’aquesta lluita. Aquesta harmonia i unitat és el principi i per tant Déu o la divinitat.
De fet, per Heràclit, el que millor explica a aquest canvi constant i que, de fet, per ell sembla que és
l’arhé, és el foc. El foc està en continu moviment i necessita la mort de les coses (combustible) per a
donar vida a aquest foc (lluita de contraris). A més, tot prové del foc, es compon de foc i es
descompon al foc.
2.6 PARMÈNIDES D’ELEA

Contemporani d’Heraclit, Parmènides també va viure en el segle VI i V aC a Elea, una població a la
península Itàlica, molt propera a Crotona, on Pitàgores havia fundat l’escola pitagòrica. Va fundar
també una escola que va tenir molta influència en el pensament grec i va ser un polític actiu que va
donar lleis sàvies a la ciutat.
7
Curs 2015-16
De la seva obra, es conserva el poema Sobre la natura del qual ens ha

arribat íntegrament el pròleg, gairebé tota la primera part i alguns
fragments de la segona. El poema, posa el seu pensament en mans
d’una deessa que l’acull en un carro i li va explicant tot el que ell vol
transmetre al lector del poema. També parla de 2 camins (ὁδος): el
camí de la (dóxa, opinió) δόξα i el camí de (l’episteme o coneixement)
ἐπιστήμη. El primer de tots dos és el camí dels mortals i l’altre, el de la
veritat.
D’aquest poema cal destacar tres elements:
a) El principi d’identitat: el que “és”, és i el que “no és”, no és. Aquesta és la primera posició
metafísica. Cal dir que per a Parmènides, el no-ser no existeix, i a més, no pot ser pensat. El
“no és” d’aquí es refereix més a que si “una cosa no és A”, no és A i que si “és A”, és A. El
pensar i l’ésser coincideixen i no es pot pensar, si no és pensant allò que és. Per tant, si allò
que pensis, ho penses des dels criteris del principi d’identitat, en la realitat serà així.
D’aquí s’extreu una conclusió: l’ésser és “no engendrat” i “incorruptible”. No és engendrat

perquè si provingués d’un “no ésser” seria absurd, ja que “no és” i per tant no pot provenir
d’un “no ésser” i si provingués d’un “ésser”, ja seria i per tant, absurd. És incorruptible, ja
que l’”ésser” no pot passar a “no ésser” ni al contrari. També l’”ésser” no té un passat
perquè allò passat ja no és ni tampoc té un futur, ja que encara no és. L’”ésser” és un
present etern, sense principi ni final. Per tant, també és immutable i immòbil, esfèric i u.
b) El camí de la veritat és el camí de la raó i el camí de l’error és substancialment el dels sentits:
El sentits semblen donar testimoni del “no ser”, en la mesura en que sembla que veuen
coses que neixen i moren, del moviment. Per això, la deessa exhorta a Parmènides a no
deixar-se enganyar pels sentits i a contraposar-hi la raó. La resta, allò que captem pels
sentits és opinió, dóxa.
c) El principi de tot és el “ser”: Els fenòmens totalment oposats (dia-nit, llum-foscor, fred-calor)
no són pas el positiu com a “ser” i el negatiu com a “no ser”, ja que tots dos existeixen i per
tant, no poden “no ser”. Per tant, per sobre dels fenòmens, per sobre de tot hi ha un principi
que és el “ser”. Si no té com a principi el “ser”, “no és” i per tant, tot el que “és”, és. Ara bé,
això comportava un problema i és el que a posteriori es veurà. Això és que si el “ser” de
Parmènides és immutable i no permet graus ni canvis, és impossible explicar com s’han
arribat a produir dos fenòmens oposats des d’un principi immutable.
8
Curs 2015-16
HERÀCLIT VS. PARMÈNIDES

Comparant el què s’ha dit aquí d’Heràclit i de Parmènides, podria semblar que tots dos autors són
contraris en el seu pensament, ja que el primer parla del canvi i el segon de la immutabilitat.
Heràclit parla que tot canvia constantment i per entendre la physis he d’entendre el canvi i
Parmènides diu que per entendre la phyisis és necessari entendre-la amb la identitat amb si mateixa.
Per tant, amb Heràclit no és suficient, ja que per entendre aquest canvi, necessites veure la identitat
d’allò que canvia i per això, el seu pensament no està tan allunyat l’un de l’altre com semblaria;
només que un es fixa més en un aspecte i l’altre en un altre. Afegir a més, que el tret més important
en comú que tenen els dos, és que la realitat la puc entendre.
Heràclit i Parmènides són el paradigma de tota la filosofia en sentit d’articulació entre unitat i
comunitat, sentits i raó, continuïtat i discontinuïtat, ser i esdevenir…
Aquella època qui va quedar més en el pensament grec va ser Parmènides precisament per la seva
comprensió lògica (A=A). Ara bé, si aquesta “A” no s’omple de contingut, Parmènides esdevé el pare
del nihilisme.
El principi d’identitat farà que la unitat de l’arhé (apeiron, foc, aigua…) passi a la pluralitat --> cada
cosa serà la identitat de la seva cosa.
També destacar finalment, que 1 és diferent de la unitat, ja que pot haver unitat en la pluralitat.
2.7 FILÒSOFS PLURALISTES

Després de la generació d’Heràclit i Parmènides, els següents pensadors, a cavall entre els segles V i
IV aC van ser els filòsofs pluralistes, que eren aquells els quals afirmaven que l’arhé de la physis era
més d’un, cosa que els filòsofs fins llavors no hi havien considerat; d’aquí és on els ve el nom.
Els pluralistes tenen en comú una sèrie de trets:
- Estan d'acord amb Parmènides: l’ésser és i no pot no ser, no hi ha un canvi real de l'ésser cap
al no-res, però intenten explicar el moviment que els sentits constaten.
- No existeix un principi ("arhé") únic, sinó que hi ha diversos elements immutables i eterns
d’on procedeixen totes les coses.
- La diversitat de les coses existents s'explica per la multitud de combinacions possibles
d'aquells elements eternament iguals i indestructibles.
- El moviment consisteix en la descomposició i recomposició de les coses.
9
Curs 2015-16
També es fan una sèrie de preguntes a les quals intenten contestar:
1. De què està format el món?

2. En què consisteix el canvi i el moviment?
3. Què causa el moviment?
4. Com s'origina el món? (cosmogonia)
2.7.1 EMPÈDOCLES
Va viure entre els anys 484/481 i 424/421 aC i era originari d’Agrigent,
una població de l’illa de Sicília. A part de filòsof va ser místic taumaturg i
metge i també com a polític.
Empèdocles afirma igualment com Parmènides, que és impossible el

néixer i el morir, ja que accepta el principi d’idenititat. Per tant, allò que
els homes han qualificat com a naixement i mort, no són tals, sinó que
són mescles i dissolucions de determinades substàncies, que romanen
eternament iguals i indestructibles. Aquestes substàncies o arhé són
(Empèdocles fa servir l’expressió “arrels de totes les coses”:
1- Aigua
2- Aire
3- Terra
4- Foc
D’aquí, d’aquesta immutabilitat, neix el concepte d’”element”, com una cosa originària i
“qualitativament immutable”, que només és capaç d’unir-se i separar-se espaial i mecànicament
respecte els altres elements.
Ara bé, per a què es produeixi aquesta unió o separació cal algun tipus de força. Empèdocles diu que
aquestes forces són l’amor o l’amistat (phylia=φιλία) per a la unió i l’odi o discòrdia (neikos=νεῖκος)
per a la separació. Aquestes dues forces estarien regulades per uns cicles del destí en els quals en un
període de temps predominaria l’amor i els elements s’ajuntarien i en un altre període predominaria
l’odi i els elements es separarien.
Aquests cicles passen per períodes de transició entre l’amistat i l’odi i viceversa, que són quan
existeix el cosmos, ja que en els períodes extrems en què és tot amistat o odi, no pot haver cosmos
(ordre). En el primer cas, el de predomini absolut de la phylia, hi ha una mescla de tots els elements
en forma d’esfera i allà no existeix el món ni les coses; en el segon, on predomina absolutament el
neikos, els elements estan totalment separats i tampoc hi ha món ni coses. Ara bé, la seva visió de
perfecció no es troba en el cosmos, sinó en l’esfera, és a dir, en el predomini absolut de la phylia.
10
Curs 2015-16
Empèdocles, a més, parla de com funciona el cos humà i ve a explicar com el pensament té el seu
vehicle de transport en la sang i resideix en el cor, cosa que fa que el pensament no sigui una
capacitat exclusiva humana i també ho sigui dels altres animals. Per altra banda, també parla sobre
la vida i la mort: escriu un seguit de regles a seguir per purificar-se i sortir del cicle de reencarnacions
i anar a habitar un altre cop amb els déus.
2.7.2 ANAXÀGORES
Anaxàgores nascut el 500 aC a Clazòmenes, situada a l’Àsia Menor,
al sud de la badia d’Esmirna, i mort el 428 aC. Va treballar a Atenes
durant trenta anys i sembla que fou ell qui va introduir la filosofia a
aquesta ciutat.
Igual que Parmènides, nega la possibilitat que existeixi el “no ser”.

Ara bé, el néixer i el morir, no serien un pas del ser al no ser i
viceversa, sinó que seria un “compondre’s” i un “dividir-se”. Ara
bé, la crítica a Parmènides és que a partir de les quatre arrels (aire,
foc, aigua i terra) és impossible que expliqui la gran multiplicitat de
les qualitats que es manifesten en les coses. Per això, ell parla de
llavors (spermata=σπέρματα) de les quals provenen totes les coses.
I parla que hi hauria tantes llavors com qualitats de les coses:
“llavors que tinguin formes, colors, i gustos de totes menes”, és a dir, infinitament diverses.
Aquestes llavors serien immutables, ja que no es transformarien d’una a una altra, precisament
perquè una qualitat no es transforma en una altra.
Si afegim a això, que el número de llavors d’un mateix tipus també és infinit i que també que es
poden dividir infinitament, podem deduir el gran nombre de llavors existents. En aquestes divisions,
les llavors resultants, tindrien sempre les mateixes propietats que la llavor gran. D’aquesta divisió
que sempre dóna llavors iguals, ell en treu el nom per aquestes llavors d’”homeomeries” que vol dir
parts semblants.
Al principi de tot, les homeomeries formaven una massa en la què tot es barrejava i no es distingia
cap. Després, una Intel·ligència va produir un moviment que va convertir aquesta massa que era
caòtica en una mescla ordenada, de la qual va sortir totes les coses. Per tant, totes les coses són
mescles ben ordenades en les quals existeixen llavors de totes les coses de mida petitíssima,
diferentment proporcionades en cada cas. Anaxàgores llavors diu una de les seves frases més
importants:
11
Curs 2015-16
“Tot està en tot”
El fet d’haver llavors de tot en totes les coses és per explicar el canvi. Com s’explicaria si no, que el
blat que mengem es transformi en carn i en cabells? En el blat hi hauria llavors de carn, de cabells,
però predominaria les llavors de blat, òbviament.
Aquesta Intel·ligència que ha posat ordre en aquella mescla caòtica inicial, diu que és una realitat
infinita, separada de la resta, la més subtil i pura de les coses, igual a si mateixa, intel·ligent i sàvia.
2.7.3 LEUCIP I DEMÒCRIT (ATOMISTES)

Leucip, nascut a Milet, igual que Tales, a mitjan segle V aC va conèixer
la doctrina eleàtica (de Parmènides) i va establir la seva escola a
Abdera, població de Tràcia. Aquesta escola (els atomistes)va arribar al
seu esplendor amb Demòcrit. Demòcrit va néixer possiblement el 460
aC i va morir el 370 aC sent molt ancià.
Seguint amb tots els filòsofs pluralistes, que beuen de la filosofia de

Parmènides, accepten que no existeix el “no ser”, i que el naixement és
una agregació de coses que ja són i el morir, una separació d’aquestes
coses.
Ara, sobre la pregunta de què està format el món, els atomistes parlen d’infinits cossos, invisibles de
tan petits que són, i indivisibles. Per tant aquests cossos són no-divisibles, en grec atomos (ἄτομος) i
són no engendrables, indestructibles, immutables. En el fons, aquests àtoms, serien la fragmentació
de l’“ésser” de Parmènides en petits àtoms, els quals són “esser-
plenament” i només es diferencien dels altres en la forma i la figura
geomètrica. També aquests àtoms poden estar distribuïts en l’espai de
manera diferent. D’aquí sortiria la multiplicitat de coses que existeixen.
Ara bé, com es veu, si la distribució en l’espai pot ser diferent, sembla
que hagi d’existir el buit (l’espai entre els àtoms), i seria el buit de
l’”ésser” i per tant, el “no-ésser”. Sense aquest buit, no seria possible el
canvi, el moviment.
En els atomistes cal destacar tres moviments diferents:
1- El moviment primigeni de tots els àtoms, que era caòtic, tan
12
Curs 2015-16
com el moviment de les partícules de pols en una habitació que es pot veure quan el sol les
il·lumina.
2- D’aquest primer moviment, surt un moviment vertiginós que fa que els àtoms semblants
s’ajuntin i que amb això es produeixi un odre, un cosmos i així es generi el món.
3- Moviment dels àtoms que es desprenen de qualsevol cos i que formen els efluvis (com en els
perfums).
Si els àtoms són infinits i el seu moviment és aleatori en el buit, es pot donar infinita quantitat de
combinacions. Així doncs, el món seria només una de les moltes que s’han donat. Tots els móns
neixen, es desenvolupen i després es corrompen, per tal de donar origen a altres móns, de manera
cíclica.
D’aquí se’n deriva un món atzarós, que la formació del món, el canvi i tot això, no és fruit d’una
intel·ligència com afirmava Anaxàgores.
El coneixement provindria dels efluvis dels àtoms que emanen de tots els cossos i que entren en
contacte amb els sentits. Ara bé, aquest coneixement, seria el coneixement sensible i que seria
només opinions, dóxa. Aquest seria diferent del coneixement intel·lectiu que és el que es dóna la
veritat.
3. SOFISTES
En el segle V aC que és quan apareixen els sofistes, Grècia no era un espai geogràfic determinat, sinó
que és l’Hèl·lade, la zona on es parlava o s’entenia el grec. La resta del territori era anomenada pels
grecs mateixos com el territori dels “bàrbars”.
En aquella època, Atenes comptava amb uns 380.000 habitants, dels quals només 30.000-40.000
n’eren ciutadans lliures. La resta eren esclaus, nens i forasters (metecs que deien els grecs ->
μετεχός). En els ciutadans lliures, els homes estaven al servei del govern com a jutges, cònsuls, etc. i
les dones portaven la casa (que no vol dir que treballessin en les tasques domèstiques).
Abans de la democràcia atenesa, hi havia hagut l’aristocràcia. A partir de Soló (598 aC) comença a
néixer la democràcia amb la promulgació de la llei d’isonomia (igualtat davant la llei). El nom de
democràcia ve per la divisió de la ciutat en 10 tribus que s’agrupaven en 3 demoi. Finalment, en el
procés d’implantació de la democràcia, Pèricles (s. V aC) vol que els pobres puguin participar de la
vida política.
13
Curs 2015-16
Atenes, a diferència d’altres polis gregues, dóna un valor importantíssim a la paraula (λογός), per
poder tenir les millors lleis possibles. Les lleis es feien en l’assemblea, el lloc de presa de decisions on
guanyava aquell que, després d’un discurs retòric rebia més aplaudiments i menys xiulets.
Així doncs, es donava aquest valor tan important a la paraula i al saber parlar. En aquest moment es
passa dels herois als oradors. Aquest pas es podria considerar com el naixement d’Europa, és el pas
de vèncer a convèncer. D’aquest valor de la paraula sortiran precisament els sofistes.
A les altres ciutats de Grècia, hi havia altres règims de govern. Cada ciutat en la Grècia antiga era un
món. Atenes era atractiva per a molta gent, sobretot per als particulars que, a partir d’aquest model
es podien desenvolupar en la societat. Aquests van ser els sofistes. σοφιστής = savi (expert en una
matèria). Un sofista podria ser un bon pescador (en sentit positiu).
A partir de Plató, pren la paraula sofista una connotació negativa. En el discurs dels sofistes, Plató hi
troba fal·làcies en els seus arguments. D’aquí que els titlli d’entabanadors. Ara bé, sembla que ells
tampoc no n’eren massa conscients; diguem que no ho feien expressament.
Els sofistes eren gent molt intel·ligent i de dels sofistes de primera generació sobresurten Protàgoras
i Gòrgias. Ells es dedicaven al propi ofici, però poc a poc, degut a la seva gran cultura, va fer que
anessin dedicant-se en exclusiva a ensenyar els fills dels atenesos. Ensenyaven llengües, història…
Ells cobraven per la feina, a diferència de Sòcrates que ensenyava sense cobrar res a canvi. Són
persones que es van adonar del valor que tenia la paraula a Atenes. Hi havia un gran afany per a
escoltar la gent, fos qui fos. Així, era important l’oratòria a l’hora de parlar a l’assemblea i als
tribunals. Per això, molta gent va demanar als sofistes que els preparessin els discursos que havien
de presentar en públic.
Els sofistes, el què feien era posar-se a l’àgora i fer petites demostracions de discursos, els quals els
pares escoltaven i aquell que els fes més bona impressió, decidien de portar-hi els fills (era com una
espècie de Saló de l’Ensenyament antic).
Ara bé, aquests mètodes nous no acabaven de convèncer els atenesos. Per als fills volien excel·lència
(ἀρετή) però no sabien massa bé si l’ ἀρετή s’ensenyava o no, ja que era una formació de l’ànima
que portava a ser καλοκαγαθία (bell i èticament correcte) i una cosa espiritual potser no podia ser
ensenyat.
Abans, els ancians educaven els joves a l’àgora, explicant-los els antics mites grecs (Il·líada, Odissea)
per a saber en aquest moment, viure en el món present. Aquí hi havia precisament el gran dilema o
conflicte: ensenyar amb la pedagogia d’abans amb els mites o bé amb els nous mètodes dels sofistes
14
Curs 2015-16
d’ensenyar coses del present però d’altres llocs (eren gent que venia de fora d’Atenes i que per tant,
sabia coses d’altres llocs perquè havien viatjat).
Sòcrates el què farà és un camí entremig, actualitza els antics ensenyaments amb els nous mètodes,
però no és un sofista. D’aquí la gran sort que Plató descobrís que Sòcrates no és un sofista, si no,
probablement haguera passat totalment desaparcebut.
Tornant a l’ ἀρετή, els aristòcrates defensaven que venia per la família, per la “sang”. En canvi, els
demòcrates dèien que no, que s’aprèn participant de la vida política de l’àgora.
3.2 PROTÀGORAS
En sabem ben poca cosa d’ell però tot el que sabem ens ve pràcticament per Plató, a través del
personatge Sòcrates. Hi ha un text molt clar que està en Plató: “L’home és la mesura de totes les
coses”. En aquesta frase fa servir com a home ἄνθρωπος com a mesura fa servir el terme μέτρον i
per a coses fa servir πράγματα, referint-se a les coses en què actuem, i no referint-se als objectes,
sinó que té un component ètic (podríem dir “en les seves accions”).
D’aquesta frase trobem dues possibles lectures:
1- Si per ἄνθρωπος entenem cada home, cadascú de nosaltres és la mesura de totes les coses,
és a dir, ens porta a un relativisme ètic. Si tu ho mires així, ho veuràs així, però un altre pot
veure-ho diferent --> l’opinió de cadascú és bona.
2- Si per ἄνθρωπος s’entén com la humanitat, la qualitat de les lleis, respostes de l’àgora, serà
més alta com més respecti l’home. És a dir, es mesura la bondat, segons el respecte a
l’home. Hi ha un cert relativisme, ja que l’home és el relatiu. Plató el rebatrà canviant
ἄνθρωπος per Θεός (Déu).
Així doncs, el savi, no serà aquell que hagi arribat a la veritat, ja que aquesta és relativa, sinó aquell
que dins del relativisme trobi allò més útil, més convenient i més oportú i que sap convèncer els
altres perquè ho reconeguin i ho posin en pràctica. Ara bé, aquí sembla que hi ha una limitació. El bé
i el mal sembla associar-se amb allò útil i amb allò perjudicial, respectivament. Així doncs, l’home
sembla que no seria la mesura, sinó només el criteri d’utilitat.
3.3 GÒRGIAS
Plató té un diàleg dedicat a Gòrgias. En la primera part pa dialoguen Sòcrates i Gòrgias i el primer fa
veure a Gòrgias les contradiccions en el seu discurs. A la segona part parlen Sòcrates i Polos
(deixeble de Gòrgias que el defensa) on Sòcrates “se’l rifa”. En la tercera, parla Sòcrates amb
15
Curs 2015-16
Cal·licles (que realment no existeix en realitat i només és un personatge que expressa els
pensaments que hi havia llavors a Atenes). Ara bé, aquest diàleg tercer no acaba, ja que cadascú
només exposa el que creu. Precisament aquestes dues posicions irreconciliables, faran que després
Sòcrates acabi condemnat a mort. Plató vol mostrar-ho en aquest diàleg.
Cal·licles diu que hi ha dos tipus de lleis: la φύσις i la νόμος. Les primeres són les lleis de la natura, la
phyisis, on guanya la llei del més fort. La nomos és la llei de la societat. Cal·licles diu que la millor llei
serà aquella que s’apropi més a la llei de la natura. Per tant, també estarà en contra de la
democràcia i a favor d’un govern d’una sola persona i que en sàpiga, òbviament.
Cal·licles es queixa de Sòcrates dient que no es pot ser tan bo i tan gust, perquè vindrà algú més fort
que ell i et portarà als tribunals i et matarà. Són dues actituds vitals: ser com Sòcrates o com
Cal·licles. En el diàleg no es reconcilien i això és una manera de mostrar les dues posicions que
tenien els atenesos. En la vida de cadascú hi ha un Sòcrates i un Cal·licles.
Gòrgias pròpiament no seria tant un sofista, sinó un orador, un retòric. Plató “salva” Gòrgias
d’alguna manera: “amb la paraula es pot defensar tot” i Plató ho critica. Com que Gòrgias, utilitzant
la paraula, pot anar a favor de la justícia, això va a favor de Plató. Plató diu que està en contra del fet
que amb la paraula puguis defensar la injustícia. “Convé saber la retòrica perquè serveix per explicar
bé les coses difícils”.
Frases de Gòrgias:
“La paraula és un poderós tirà; té un cos petitíssim i una poderosa força” -> Plató dirà que si aquesta
força la utilitzem per a la justícia, encaminarem la gent cap al bé.
“Res no existeix. Si existís alguna cosa, no la podríem conèixer; si la poguéssim arribar a conèixer, no
en podríem dir res”. És un tractat sobre el no-res: aquí es nega l’existència, el coneixement i el
llenguatge.
Partint d’aquesta última frase, en Gòrgias hi ha un pas més del relativisme a l’escepticisme.
L’escepticisme té molts corrents al llarg de la història occidental. En part no és dolent, ja que és
reconèixer que no som déus, ja que llavors, arribaríem al fons del saber. En l’escepticisme no hi ha
cap veritat absoluta, a diferència del relativisme, que defensa la veritat particular.
4. SÒCRATES
16
Curs 2015-16
Històricament, l’únic que sabem és que el 399 aC un tribunal atenès el ca condemnar a morir i va
morir. Una altra dada històrica és precisament que no va escriure res. Aquest és el gran problema
socràtic: si aquest home no ha escrit res, d’on traiem la informació sobre el seu pensament?
La informació sobre Sòcrates ens arriba per quatre fonts contemporànies a ell:
1- Aristòfanes (comediògraf): Era un contrari a la nova educació. Escriu una comèdia en la qual
es burla de Sòcrates perquè segons ell, era un sofista. L’obra es diu “Les bromes” (de la
col·lecció Bernat Metge – Comèdies II)
2- Xenofont (historiador): Era amic de Sòcrates i volia mostrar com de bo era, i sembla que es
passa de frenada. En grec, la paraula historiador és ἱστορίη i té sentit de testimoni ocular o
investigador. Heus ací el problema: quan Sòcrates morí, Xenofont era en una batalla i no era
present en el judici i la mort. Per tant, no va ser-ne testimoni ocular.
3- Plató (deixeble): Gairebé tots els diàlegs de Plató tenen Sòcrates com a protagonista. De fet,
es considera que crea un gènere nou: el “lógoi Socraticoi” (λόγοι Σοκρατιοί). Plató volia
homenatjar el seu mestre, el qual considerava com a essencial el diàleg, amb els llibres
escrits en diàleg.
El problema d’això és que aquests relats no són història, sinó que són narracions
dramàtiques. Són situacions fictícies. Així, Sòcrates és un personatge literari de Plató i com a
personatge no sabem pas si diu el mateix que va dir el Sòcrates històric. Per tant, s’haurà de
llegir com un personatge, ja que és impossible saber què va dir realment Sòcrates.
Per això, és important llegir els diàlegs com una obra de teatre, on és tan important el què
es diu, com l’escenografia. Així, cal fixar-se en el què diu, el què s’hi fa, el què no es diu i el
què no es fa. Un exemple d’això és que en el punt més important de tots els diàlegs de Plató,
sempre es mareja un personatge, com a indicador del moment àlgid del diàleg.
4- Aristòtil (membre de l’Acadèmia de Plató): Només diu dues coses de Sòcrates: que va
establir el mètode inductiu i la definició universal.
Altres coses que se saben de Sòcrates és que el seu pare era escultor/picapedrer i la seva mare era
llevadora (μαιευτής).
El diàleg és la forma de la filosofia grega. En el fons és un reconeixement que el jo no és

autosuficient per a pensar. El jo necessita del tu per arribar a algun lloc, per accedir a la veritat. Amb
el diàleg s’arriba sempre a punts en comú (ὁμολογία és a dir, mateix logos, compartir el logos).
Notem la gran diferència amb Descartes: “el jo és autosuficient”.
És important saber el paper que jugaven les llevadores en la Grècia clàssica:
17
Curs 2015-16
- Deia si una dona estava prenyada o no.

- Eren conselleres matrimonials en sentit de si una parella es podia casar o no, sobretot per
temes eugenèsics (bàsicament casament entre parents propers).
- Era la que ajudava en els parts.
Així, en aquest sentit, Sòcrates, familiaritzat amb l’ofici de la seva mare, posa un símil amb el què ell
fa a nivell filosòfic: Sòcrates ajuda a fer néixer la veritat (maièutica). D’aquesta frase se n’extreuen
dues coses importants:
- La veritat és interior a l’home, la trobem a l’interior, no pas en l’exterior.

- La llevadora ajuda a fer néixer el nen, però el nen és de la mare, no pas de la llevadora.
Igualment, Sòcrates no té la veritat, només ajuda a fer-la sortir de les altres persones a
través del diàleg.
Així, en la maièutica podem identificar tres passos. Ara bé, cal destacar que Sòcrates mai havia parlat
d’un mètode ni res semblant i per tant, menys dels passos. Ell només ho aplicava, però analitzant-ho
podem separar aquests tres passos:
1- Ironia: Fer veure a aquell que es pensava saber, que realment no sap res. És un pas previ, ja
que es condició necessària el reconèixer el no saber per iniciar la recerca de la veritat.
2- Maièutica: el mètode inductiu.
3- Accés a la idea: arribar a l’essència de les coses, a allò que són (essencialisme).
Sòcrates diferencia la saviesa humana (ἀνθρώπινη σοφία) de la saviesa de Déu. I parlant sobre la
veritat diu que és irrefutable i que no es pot contradir. La veritat és sempre universal.
Els diàlegs de Sòcrates tendeixen a ser breus, ja que sembla que les coses queden més clares amb
preguntes i respostes curtes. El diàleg serveix en Sòcrates per canviar la manera de viure. Viure més
d’acord amb la veritat. El diàleg és transformador de la vida. Al final dels diàlegs, sobretot els
primers, són aporètics (ἀπορία = sense porus), arriben a un cul-de-sac. Alguns s’han agafat a això per
a parlar del fracàs del mètode socràtic.
Ara bé, si s’estudien els diàlegs a fons, hom es pot adonar que tot el diàleg porta a un debat interior.
Els diàlegs acaben amb un (per posar un exemple): “nosaltres ens hem arribat a fer amics, no hem
sabut esbrinar què és l’amistat”. És a dir, que al final dels diàlegs es duu a terme allò del qual s’està
parlant. D’aquí que el diàleg sigui vist per Sòcrates com transformador de vida. A més, sembla que el
llenguatge és insuficient per atènyer la realitat.
18
Curs 2015-16
Per això, qui sap què és ser amic, serà bon amic; si sap què és ser just, serà just. El saber adquirit en
el diàleg socràtic porta a la pràctica d’allò que s’ha après. Seria un intel·lectualisme moral.
En aquest punt, els sofistes el critiquen ja que li pregunten: aquell que fa el mal sabent-ho, és millor
que qui fa el bé sense saber-ho? Sòcrates respon que ningú no fa el mal sabent-ho i quan algú ha fet
experiència del bé, no farà mai més el mal. Per això, per Sòcrates, els dolents no són dolents, són
només ignorants que desconeixen el bé.
En els diàlegs també es veu com se li dóna molta importància al silenci per tal de preparar i integrar
interiorment el diàleg. És un tret comú en tots els diàlegs.
Plató també comenta que d’aquelles coses més importants de la filosofia, no n’ha escrit res, perquè
allò realment important és transmès oralment. Escrit, l’autor perd el control del text.
5. PLATÓ (427-347 aC)
5.1 BIOGRAFIA
Πλάτων (que la traducció literal seria “ample”) no era el seu nom original, sinó Aristucles (nom que
denota que prové de família aristocràtica). Sembla que el sobrenom de Plató ve o perquè era ample
d’espatlles (hipòtesi més plausible) o perquè tenia el front ample. Plató va néixer durant la Guerra
del Peloponès que durà 30 anys. Va ser un infant marcat per la guerra. Després de la guerra que
guanya Esparta, s’imposà un govern de pro-espartans, on hi havia gent de la família de Plató (govern
dels 30 tirans).
De jove volia dedicar-se a la política de la ciutat, com alt funcionari. Després del cop d’estat contra
els Trenta Tirans s’instaura una nova democràcia. Plató no vol formar-ne part perquè condemna la
mort de Sòcrates que el règim democràtic ha perpetrat. Després d’aquest fet, Plató arriba a una
conclusió: tots els règims polítics estan corromputs. Des d’aquesta conclusió, decideix dedicar-se a
pensar la política. Tenint en compte això, s’entendrà el seu pensament com un interès d’aconseguir
una ciutat més justa i millor.
5.2 ACADÈMIA
Plató va fundar l’Acadèmia platònica en uns terrenys fora d’Atenes que ell havia comprat. El nom
d’Acadèmia ve perquè tots els noms de lloc grecs sempre corresponien a algun heroi, en aquest cas,
Academos (l’Acadèmia era prop del lloc de sepultura d’aquest heroi).
19
Curs 2015-16
L’Acadèmia era un lloc de lliure accés. A la porta hi havia una inscripció: “Només poden entrar els qui
sàpiguen matemàtiques”. Plató ensenya a l’Acadèmia per protegir-se d’allò que li va passar a
Sòcrates, que ensenyava a la plaça pública. A més, l’Acadèmia era oberta a tothom, ja que no volia
que li passés com els pitagòrics, que a causa del secretisme de la seva comunitat, els van cremar la
casa. Amb l’Acadèmia, Plató aconseguia un lloc lliure però protegit.
L’Acadèmia la va concebre Plató com un lloc on volia educar els joves per a fer de funcionaris d’una
ciutat-estat que funcioni bé, una ciutat més justa. La seva tesi era: “Els governants quan governen ja
no hi ha res a fer per a reeducar-los. El poder els ha agafat de tal manera que ja no es pot fer res per
reeducar-los, estan totalment corromputs. Així doncs, eduquem els joves de tal manera que quan
governin, ho facin justament.
Tot ensenyament, si és bo, transforma la gent. Així, un cop s’ha experimentat la justícia vertadera,
aquelles persones ja no poden obrar mai més malament. Les idees estan per a ser viscudes; si no et
transformen la vida, és que no són idees autèntiques.
5.3 HOME I VERITAT

Abans però de muntar l’Acadèmia, Plató es dedica a pensar a fons què és l’home. És comprensible,
ja que si volia formar bons governants, havien de ser bons homes i per saber com és un bon home,
cal estudiar clarament què és l’home.
Plató s’adona que l’home té capacitat de fer el bé, de pensar-lo i de viure’l. Tota la vida humana, per
Plató, ha de ser un moure’s sempre per recercar la veritat. Ara, accedir a la veritat, no s’hi pot
accedir: ens hi anem acostat, anem aprofundint vers la veritat però mai serà possible accedir-hi
totalment.
La veritat per Plató està lligada sempre amb el coratge. No es pot tenir experiència de veritat sense
ser coratjós. Al parlar de la veritat, diu que cal distingir entre el què és la veritat i allò que sembla
veritat. D’aquest últim, hi distingeix dos grups: el què sembla i no ho és i el què sembla no ho és,
però va encaminat a la veritat.
N’hi ha molts que diuen que Plató distingeix entre ciència (ἐπιστήμη) i l’opinió (δόξα). Aquesta
opinió pot ser una opinió vertadera “orthotés” o bé una de falsa “pseudos”. Ara bé, això no vol dir
que la ciència valgui i la doxa no. La doxa falsa no val, però la doxa vertadera, l’opinió veritable, sí
que és vàlida. Aquest discerniment de què és cada cosa, permet anar entrant en la recerca de la
veritat.
20
Curs 2015-16
Plató per tant, afirma que la veritat existeix i que els valors morals són reals i objectius i que és
possible el seu coneixement, mai total, per això.
5.4 METAFÍSICA – MÓN DE LES IDEES

Plató, parlant de tots aquests valors, com el “Bé”, la “Bellesa” o la “Justícia” denoten quelcom real i
intel·ligible i a més, etern i immutable. A aquestes realitats, Plató les anomena Idees.
Davant del relativisme que venia dels sofistes, Plató s’hi enfronta defensant la possibilitat d’assolir
veritat objectives, universals i absolutes sobre la realitat més enllà de les simples opinions relatives i
canviants.
Plató afirma que davant del món físic o material que percebem a través dels sentits, és impossible
obtenir-ne un coneixement vertader. No podem tenir aquest coneixement, ja que coincideix amb
Heràclit dient que tot el món material és totalment canviant. A més, el coneixement que aporten els
sentits és enganyós i només ens mostra l’aparença de les coses.
Si aquesta veritat absoluta existeix (tal i com ell n’està segur), ha d’existir quelcom en un altre lloc
que no sigui material, fora d’aquest món material. Així doncs, com són aquestes realitats?
- Immaterials
- Immutables
- Eternes
Plató les anomena idees o formes. Quan parlem d’una idea (bellesa, per exemple) i intentem definir-
la, només podrem posar exemples de bellesa, de coses belles. Només a partir de la raó i després de
molt d’esforç podrem comprendre una mica aquesta qualitat i arribar a la Idea de Bellesa.
Aquestes idees, Plató diu que són més reals que no pas el món físic. Per què?
- Una cosa és bella perquè conté l’essència de la bellesa.

- La bellesa és eterna però les coses belles neixen i desapareixen.
- Així, encara que desapareguessin totes les coses belles, la Idea de Bellesa seguiria existint.
El dualisme platònic (món de les coses – món de les Idees) és una síntesi entre Heràclit (coses – tot
és mutable) i Parmènides (idees – immutabilitat). Ara bé, això no vol dir que el pensament filosòfic
de Plató sigui només una síntesi, una fusió d’aquests dos filòsofs anteriors, sinó que té una filosofia
pròpia. Si no, no haguera passat a la història com un dels grans filòsofs de tots els temps.
21
Curs 2015-16
Com a resum del què tenim fins ara: el món de les coses no és el vertader, ja que podria
desaparèixer tot; en canvi, el que és vertader és el món de les idees. El de les coses és només imatge
de la vertadera realitat. Les idees són causa de l’existència de les coses.
Ara bé, dins les idees hi ha una jerarquia. A sota, hi hauria totes les idees i en sobresortirien les idees
de la Bellesa i la Justícia i per sobre de les dues, la idea de Bé o Veritat.
En el món de les coses hi ha molts gossos, per exemple, que estan relacionat amb una única idea de
gos del món de els idees. Així, el món de les idees és plural, però només conté una idea per a cada
espècie de coses. De fet, hi hauria idees de diferents tipus: idees de valors estètics, idees de valors
morals, idees de diverses realitats corpòries, idees dels diferents ens geomètrics i matemàtics, etc.
I aquesta relació entre món de les idees i món de les coses, com és? Plató en dóna dues possibles
teories que de fet, les intercala i les fa servir les dues perquè cada una li serveix per explicar un
aspecte d’aquesta relació. Aquestes dues teories són la participació i la imitació.
Participació: Les coses es relacionen amb les idees en tant que participen d’aquelles, en tant que són
una part d’elles.
Ara bé, les coses no participen només d’una única idea, sinó de totes aquelles incloses dins la seva
essència. Així, amb la participació no s’acaba d’explicar aquesta relació.
Imitació: Teoria segons la qual el què fan les coses és imitar les idees però no arriben mai a ser iguals
que elles, només s’hi assemblen (així s’explica la imperfecció del món de les coses).
Ara bé, en el llibre El Sofista, el què fa Plató és reservar la participació a la relació de les idees entre
elles. Així, la idea de mamífer, participa de la idea d’animal, i la d’animal de la d’ésser. La imitació
seria fruit d’un artesà, el Demiürg. El Demiürg no crea del no-res (recordem que el concepte de no-
res no era present en el pensament grec d’aquella època, sinó que apareixerà amb el cristianisme),
sinó que construeix les coses a partir d’una matèria informe (sense forma. Plató l’anomena χώρα),
una matèria eterna, i de l’espai buit, prenent com a model les idees. També és interessant veure el
Demiürg duu a terme aquest procés. Ho fa per bondat i amor al bé. A més, el Demiürg fa a partir de
la χώρα l’obra més bella possible, animat precisament per aquest desig de bé. El mal i tot allò
negatiu no serà degut al Demiürg, sinó que serà degut a la matèria i el caos que fan que no sigui
possible una còpia exacta de les idees.
Així doncs, l’existència de les coses depenen de tres variables:
1) Idees: Són el model de les coses.
22
Curs 2015-16
2) Matèria: Fa concret aquest model.

3) Lloc: Representa l’espai on les coses poden existir.
El món és concebut per Plató com un ens vivent. A diferència del món intel·ligible (de les idees) que
és etern, el món sensible (de les coses) ha estat generat pel Demiürg. I com que el Demiürg intenta
fer les coses el millor possible, ja que busca el bé, decideix que el món també ha de tenir ànima i
intel·lecte. Així, el món sensible té un origen, però no té final. L’origen del món és l’ordre que posa a
la matèria caòtica el Demiürg i passa de caos a cosmos.
Un altre punt important és que el temps, que només està en el món sensible (ja que l’altre és etern),
és una imatge mòbil d’allò etern, un desenvolupament del «és» a partir de l’«era» i el «serà». Així el
desenvolupament ja porta implícit aquesta generació i moviment. El temps, per tant, amb aquesta
definició, per Plató existeix des del moment de la generació del cosmos i no existia abans quan hi
havia caos.
5.5 ANTROPOLOGIA
Plató beu molt de la concepció dels òrfics en quant a la concepció d’home, ja que agafa precisament
la seva doctrina sobre la immortalitat de l’ànima i sobre la metempsicosi (μετεμψύχωσις).
Així, en la concepció platònica de l’home hi trobem un dualisme cos i ànima. El cos seria tot allò
visible, que forma part del món de les coses. L’ànima, estaria empresonada dins del cos i provaria
d’alliberar-se sense aconseguir-ho fins al moment de la mort on l’ànima s’escapa de la presó del cos.
Així doncs, agafant aquesta concepció dualista, el cos seria l’origen de tot el mal que hi ha en l’home,
dels amors, passions, enemistats, discòrdies, ignorància, demència. Així, amb aquesta concepció tant
negativa del cos, s’entén la frase en l’obra Gòrgies «Qui podria saber si el viure no és pas morir i el
morir no és pas viure?»
L’ànima com hauria estat empresonada en el cos? Plató explica que les ànimes viuen en el món de
les Idees i que estan contemplant les idees però cauen al món sensible i prenen possessió d’un cos
tot empresonant-se. La causa perquè caiguin l’explica a partir del mite del carro alat:
Les ànimes són com el conjunt format per un parell de cavalls alats i el seu auriga. En el cas dels
déus, els dos cavalls són bons, però en el cas dels mortals, un dels dos és un cavall és dolent. Les
ànimes són eternes, viuen des de l’eternitat al cel. Les ànimes dels déus, poden passar per sobre de
la volta del cel (al Topos hiperuranos, etimològicament: el món de sobre del cel) que és el de la
perfecció, el de l’intel·ligible i que només pot ser conegut per l’enteniment. Les ànimes que no són
divines, moltes vegades els és difícil pujar per sobre de la volta del cel, precisament pel fet de
23
Curs 2015-16
comptar amb un cavall que no és bo. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del
camí i malgrat els esforços de l’auriga, el carro cau en el món sensible. L’auriga representa la part
racional de l’ànima que la guia i la condueix a les Idees. El cavall blanc representa la part irascible,
violenta... i el cavall negre la part concupiscible, sensual, de l’ànima, que és la més baixa, la que ens
mena a realitzar accions dolentes.
5.6 CONEIXEMENT – MITE DE LA CAVERNA

Així doncs, si aquesta ànima ha estat en el món de les idees i les ha contemplat, l’únic que necessita
és recordar aquestes idees ja que les ha oblidat. Si les recordés, coneixeríem clarament com són les
idees. Per tant, per Plató, el coneixement és anamnesi (ἀνάμνησις), una forma de record, un fer
ressorgir quelcom que ja existeix en la nostra ànima des de sempre. L’home extreu les veritats i el
coneixement, no pas de l’exterior, sinó de l’interior seu, d’allò ja present en la seva ànima però
oblidat quan s’empresonà en el cos.
Això últim Plató ho constata a partir de les nocions de diversos conceptes que tenim, com per
exemple, el de cercle, i com en el món sensible veiem coses que s’assemblen a un cercle però no ho
són mai perfectes. Així, si no hi ha en el món sensible res que sigui un cercle perfecte i jo tinc aquest
concepte i ningú me l’ha explicat, és perquè la meva ànima, en el món de les idees ja havia
contemplat aquesta idea de cercle. En aquest procés, hi dóna molta importància també al diàleg, ja
que com a bon deixeble de Sòcrates, també considera important, que la recerca de la veritat, tot i
trobar-la en el nostre interior és necessari l’ajudar dels altres.
Per explicar aquest procés de coneixement, Plató ho fa a partir del famós Mite de la Caverna:
Ens descriu una caverna il·luminada per la llum d'un foc. Entre el foc i el fons de la caverna hi ha un
mur, darrera del qual unes persones parlen i caminen tot portant sobre d'elles estàtues de persones,
animals i objectes varis. El mur tapa les persones, però no les estàtues que porten, i són aquestes
estàtues les que queden projectades a la paret de fons de la caverna, en un efecte semblant al que
es produeix en l'espectacle d'ombres xineses.
Descriu, també, uns éssers humans, lligats de cames i peus des de sempre, a l'altra banda del mur. La
seva situació els obliga a veure només l'interior de la caverna, de manera que, per a ells, la realitat
són les ombres dels objectes projectades a la paret i els sons deformats que els arriben.
Plató explica que si agaféssim un d'aquests homes i, deslliurat, el portéssim al costat del foc, primer
no podria obrir els ulls, després no acceptaria com a reals els objectes que estava veient, però al
final, reconeixeria com a vertaderes realitats els objectes (les estàtues) dels quals abans només veia
24
Curs 2015-16
ombres. I si el portéssim fora de la cova, reconeixeria els objectes naturals, clars i il·luminats per
l'única font de vida: el Sol. Encara més, si després d'això el conduíssim de nou a l'interior de la cova i
expliques als seus companys presoners que allò que consideraven real només són meres ombres de
la realitat, aquests el prendrien per boig i el matarien si intentés deslliurar-los per mostrar-los-els, no
fos cas que ells també es tornessin bojos.
No és difícil veure metafòricament en el mite la descripció dels dos mons platònics:
- El món de les coses, que estaria representat, d'una banda, per les ombres que es veuen a la
paret, que es mouen i no són gaire clares, i d'altra, per les estàtues, que serien les coses
sensibles i concretes.
- El món de les idees, seria el món dels objectes clars i il·luminats pel Sol, que representen les
realitats intel·ligibles, les idees, de les quals la que més destaca i nodreix les altres és el bé
(el Sol).
Aquest món de les idees, només és captat per la part més elevada de l’ànima, és a dir, per la
intel·ligència i només per aquesta.
5.7 ESCATOLOGIA PLATÒNICA (MITES DEL CARRO ALAT I MITE D’ER)

El mite del carro alat, també explica com les ànimes van a parar a un cos o altre. Sabem que aquesta
ànima pocs cops ha pogut contemplar les idees passant per sobre de la volta del cel (hyperuranós).
Només que l’ànima mortal hagi contemplat una vegada el món intel·ligible, anirà a parar a un cos
humà, cosa que si no ha contemplat mai les idees, anirà a parar a un cos animal. Ara bé, com més
vegades aquestes ànimes hagin contemplat el món de les idees, en la vida en la terra seran un
filòsof, un governant obedient a la llei, fins arribar a les ànimes que menys han contemplat que
serien les dels sofistes i les dels tirans.
Al final d’una vida, les ànimes són jutjades segons els mèrits o desmèrits i gaudiran del premi o
sofriran penes durant mil anys, fins que tornen a prendre un cos i aquest cop sí que les ànimes
escullen quin cos volen prendre i quina vida volen portar. Aquest cicle es repeteix durant deu
vegades, de manera que al cap de deu mil anys les ànimes acaben recuperant les ales per tornar a
seguir les ànimes dels déus en la volta del cel. Només hi posa una excepció: aquells que durant tres
vegades consecutives hagin estat amants de la saviesa o de la bellesa, recuperen les ales; per tant,
ho fan als tres mil anys. Tampoc recuperaran les ales les ànimes que hagin portat una vida totalment
contrària a la virtut i a la justícia, ja que aquestes seran condemnades durant més temps.
25
Curs 2015-16
En el mite d’Er, s’afegeix un tipus d’informació diferent. Les ànimes, després del premi o càstig
durant mil anys, per tornar a un cos, abans estan en una plana. Llavors la moira (una espècie de
divinitat) Làquesis (Λάχεσις) enumera les ànimes a sorts i a continuació posa sobre l’herba els
paradigmes de possibles vides, tant animals com humanes, i n’hi ha molts més que no pas ànimes a
la plana. Així, el primer pot escollir entre totes, però l’últim, tot i quedar-li opcions, no queden les
més bones que ja han estat agafades amb anterioritat. Plató es contraposa així amb la creença
tradicionals dels grecs pel qual el destí dels homes és en mans dels déus. Per tant, independentment
de si queden més o menys possibilitats de vida, les ànimes els interessa conèixer el bé i el mal per
poder escollir la millor vida de les disponibles. D’aquí la tasca tan important de fer filosofia, no
només per a la vida present, sinó per després escollir nova vida.
Un cop l’elecció ha estat confirmada per les moires Cloto (Κλωθώ) i Àtropos (Ἄτροπος) les ànimes
beuen del diu Ameles on ho obliden tot i van cap als cossos a realitzar la via que han escollit.
5.8 POLÍTICA
Allò que va moure Plató a prendre la decisió de començar a pensar i fer filosofia va ser precisament
aquest interès per aconseguir un bon govern per la polis d’Atenes. Plató, com hem vist, estava
convençut que la qualitat d’un govern depenia directament de la bondat de les ànimes de les
persones que governaven.
Així doncs, en La República Plató intenta donar les indicacions pertinents per a un bon govern. Però
no només és això. És com la seva obra mestra on condensa tota la seva filosofia escrita fins llavors.
Ara bé, per tal d’entendre el model de govern que proposa, cal tenir unes premisses que ens ajuden
a entendre’l:
a) L’antic sentit de la filosofia com a coneixement integral.

b) El sentit de la reducció de l’essència de l’home a la seva ànima.
c) La coincidència entre individu i ciutadà.
d) La ciutat-estat com a horitzó de tots els valors morals i com a única forma possible de
societat.
L’Estat, per Plató neix de la necessitat de tots els homes de l’ajuda dels altres, ja que no som
autàrquics. Així, per satisfer aquestes necessitats, l’Estat es divideix en tres estaments diferents:
CAMPEROLS, ARTESANS I COMERCIANTS

És necessari els serveis de tots aquells que satisfan les necessitats materials de tots els
homes de la polis, des de l’alimentació al vestit, passant per la vivenda.
26
Curs 2015-16
En el primer estament hi ha els homes en els quals predomina l’ànima concupiscible, que és
el més elemental. Aquest estament és bo quan sobresurt la virtut de la temprança, que és
una espècie d’ordre, de domini i disciplina dels plaers i desigs, i constitueix alhora la
capacitat de sotmetre’s de manera convenient a les classes superiors. La riquesa i els béns
materials, que són administrats exclusivament per aquesta classe, no han de ser ni massa ni
ser escassos.
GUÀRDIES
En segon terme, es necessiten el serveis d’alguns homes que es dediquin a la custòdia i
defensa de la ciutat.
En aquest estament està constituït pels homes en els quals predomina l’ànima irascible, és a
dir, homes que semblen gossos de raça noble, dotats alhora de mansuetud i de ferocitat. La
virtut d’aquest estament ha de ser la fortalesa o la bravesa. Els guardians han de vigilar no
només els perills que provenen de l’exterior, sinó també aquells que provenen de l’interior.
També han de vetllar que els càrrecs atorgats als ciutadans siguin els que corresponen a la
naturalesa d’ells i que s’imparteixi a tots l’educació més convenient segons el cas.
GOVERNANTS
En tercer lloc és necessari l’esforç d’uns quants homes que sàpiguen governar de manera
adequada.
Els governants són aquells que saben estimar la citat més que els altres, complint amb el zel
necessari les seves obligacions sobretot coneixent el Bé i contemplant-lo. Per tant, en aquest
estament predomina l’ànima racional i la seva virtut específica és la saviesa.
La ciutat perfecta seria, per tant, aquella en què hi predomini la temprança en el primer estament, la
fortalesa o bravesa en el segon i la saviesa en el tercer. La justícia seria l’harmonia que s’instaura
entre aquestes tres virtuts: quan cada ciutadà i cada classe social realitzen el millor possibles les
funcions que els són pròpies i fan allò que per naturalesa i per llei estan cridats a fer, llavors es duu a
terme la justícia perfecta.
L’Estat per Plató seria una ampliació, una projecció de l’ànima. Efectivament, en cada home trobem
aquestes tres facultats de l’ànima (racional, irascible i concupiscible). La ciutat o Estat perfecte ha de
tenir una educació perfecta. El primer estament, no necessita cap educació especial, ja que les arts i
oficis s’aprenen sobretot amb la pràctica. El segon estament, proposa Plató una educació
gimnàstica-musical, amb l’objectiu d’enrobustir adequadament aquell element de la nostra ànima
27
Curs 2015-16
del qual prové la fortalesa i el valor. En aquest segon estament, Plató proposa una comunitat de tots
els béns: comunitat dels esposos i de les esposes (i per tant, dels fills) i l’abolició de tota propietat de
béns. Aquest estament sobreviu gràcies als béns que reben del primer. L’educació d’aquest
estament, siguin homes o dones és el mateix. La idea de Plató era eliminar d’aquest estament tot
tipus d’egoisme i que els béns siguin de tots, no d’uns. El tercer estament havia de tenir una
educació semblant a la dels filòsofs (ja que el bon filòsof és bon polític, segons la concepció de Plató)
i força llarga (durava fins als 50 anys). La finalitat d’aquesta educació era el coneixement i
contemplació del Bé.
Plató al final de La República comenta que realment no és important que aquest Estat existeixi o no,
sinó que el que és més important per començar és actuar, viure d’acord amb les lleis d’aquesta
ciutat, les lleis del bé i la justícia. Abans que la realitat externa, la ciutat platònica es realitza a
l’interior de l’home. Si l’Estat és un engrandiment de l’ànima, és comprensible aquesta afirmació.
Aquest és l’Estat ideal per Plató, on no surt per enlloc quin tipus de govern ha de ser, només com
han de ser els governants. Quan Plató exposa quin tipus de govern és millor diferencia diferents
tipus segons quanta gent governi i si són bons governs o són corromputs:
Bon govern Govern corromput

Un sol governant Monarquia Tirania
Uns quants homes Aristocràcia Oligarquia
Tot el poble Democràcia Demagògia
Davant d’aquesta classificació diu que dins els governs corromputs el menys dolent és la demagògia,
perquè com a mínim garanteix la llibertat. En el cas que el govern sigui bo, el millor de tots és la
monarquia.
Per a ell, el millor és una llibertat en la seva justa mesura (ni massa ni massa poc), i en un altre ordre
de coses, la igualtat, per a ell és vista com una igualtat proporcional, no pas una igualtat de
l’igualitarisme.
6. ARISTÒTIL (384/383 – 322 AC)

Aristòtil és fill de pare (Nicòmac) i mare metges. L’anomenen “l’estagirita” pel fet de néixer a
Estagira, a la frontera amb Macedònia. El rei de Macedònia va convidar al pare d’Aristòtil a que fos el
seu metge. El pare d’Aristòtil era un bon metge i era bona persona i Aristòtil n’aprèn d’ell. El què fa
realment que Aristòtil posi tanta importància en la realitat, és el fet aquest que el seu pare curava
28
Curs 2015-16
malalties “reals” i que per tant, en món sensible és allò real. D’aquí la importància dels sentits per a
la seva filosofia. El seu pare va anar a la Cort de Pela (Macedònia) i Aristòtil va estar allà també. Va
tenir una molt bona educació, la mateixa que el fill del rei (Filip II de Macedònia) i amb aquest es van
fer amics.
Un cop va quedar orfe, es trasllada a Atenes on ben aviat ingressa a l’Acadèmia de Plató, tot i que
davant de l’Acadèmia hi havia l’Escola de Retòrica d’Isòcrates. Isòcrates té l’assignatura de Filosofia
(Ensenyava a discutir i argumentar). Quan Plató fa una Acadèmia per ensenyar a la gent gran,
l’escola que tenia prestigi era la d’Isòcrates; amb els anys Plató la supera. A l’edat que Aristòtil entra
a l’Acadèmia de Plató, té 20 anys i Plató 60. Aristòtil està 20 anys a la seva Acadèmia: uns anys
d’alumne (deixeble) i uns anys de professor (lector: ἀναγοστές (reconèixer)-> lector és qui reconeix).
Plató diu d’Aristòtil: ha sigut el millor ἀναγοστές que he tingut a l’Acadèmia, perquè sabia
interpretar el sentit de tots els textos. Aristòtil té molta capacitat d’interpretació.
Aristòtil va ser professor a l’Acadèmia, però estava més interessat en el món empíric (ve de casa de
metges). Plató és un home preocupat per la política. Aristòtil ha estudiat física, retòrica, història,
matemàtiques, etc. Així, va veient que a l’Acadèmia hi ha un seguit de professors que es dediquen
molt a les matemàtiques i que comencen a fer dels nombres teories d’ἀριθμοσοφία i a ell no li
agrada: és el món empíric el què li interessa. No està d’acord amb la simbologia que fan de les
matemàtiques.
Aristòtil tenia molt bona amistat amb Plató. D’aquí la frase seva: “Ser amic de Plató és ser amic de la
veritat”. Aristòtil pensava que Plató el deixaria ser el cap d’estudis de l’Acadèmia (σκολαρική) i
podria fer canvis en el pla d’estudis, i no caldria que es barallés amb els altres professors com feia
fins llavors. Finalment, es mor Plató (l’enterren a l’Acadèmia) i Aristòtil decideix marxar.
Des de l’any 347 aC quan mor Plató fins que torna a Atenes el 335/334 aC, Aristòtil es dedica a
descriure i estudiar els animals i aquells anys li serveixen per aprendre. Resideix en diferents ciutats,
destacant el temps que passa a la cort del seu amic, el ja rei Filip de Macedònia. Cal destacar que
durant aquest temps que passa a la cort del rei, es dedica a l’ensenyament del fill del rei que és no
més ni menys que Alexandre (Magne), personatge destinat a canviar la història grega. Aristòtil
transmet la idea d’una unificació de les polis gregues sota una cultura comuna, l’hel·lènica. Així
doncs, contempla un procés d’hel·lenització, que posteriorment duu a terme el seu alumne
Alexandre el Gran. Ara bé, sembla que Aristòtil no seria massa partidari d’hel·lenitzar els bàrbars
(com anomenaven els que no parlaven grec), sinó de transmetre la cultura i tradicions gregues entre
29
Curs 2015-16
els grecs mateix. Alexandre, però, canvia el concepte i veiem com inicia un procés d’hel·lenització de
tots els territoris que conquereix.
Torna a Atenes, funda una altra escola: el Liceu. El nom de Liceu prové dels terrenys que compra
prop d’un temple consagrat a Apol·ló Liceu. El Liceu vindria a ser una Acadèmia de ciències, tot i que
s’hi fa de tot. Així com Plató, en l’Acadèmia s’hi ensenyen matemàtiques, a la de Aristòtil s’estudien
els animals, també història, etc.
En l’etapa del Liceu, escriu sobre moltes coses (política, història, ciències, filosofia) i és l’època de
redacció final de tots els tractats més importants que ens han arribat d’ell. Quan Alexandre mor (323
aC), es desencadena un esclat d’odi antimacedoni i el poble intenta matar-lo, ja que havia estat el
mestre d’Alexandre. Ell decideix marxar d’Atenes fins a Calcis amb les paraules: «Me’n vaig perquè
no vull que Atenes cometi un segon crim contra la filosofia». (recordant Sòcrates).
Mor en l’exili uns mesos més tard, el 322 aC. Alguns diuen que va morir d’una llaga d’estómac. Dels
deixebles d’Aristòtil en deien els peripatètics (περιπατητικοί): περίπατος -> Literalment: caminar al
voltant (en sentit de passejar) Aristòtil tenia el costum d’ensenyar tot passejant pel jardí que el Liceu
tenia.
Com que Aristòtil va viure a tants llocs, es perden gairebé tots els papers a Occident. Més tard cap al
segle XI, amb Avicena i a través de St. Tomàs es recuperen. Cal dir que Aristòtil durant l’Edat Mitjana
és conservat per les escoles de traducció musulmanes, principalment la de Damasc.
6.1 SISTEMA ARISTOTÈLIC DEL SABER

Aristòtil divideix les ciències en tres grups diferents:
a) Ciències teòriques (busquen el saber pel saber)  FÍSICA (psicologia i matemàtica) i

METAFÍSICA
b) Ciències pràctiques (busquen el saber per a aconseguir la perfecció moral)  ÈTICA i
POLÍTICA
c) Ciències creadores o productives [poiètiques, del grec “fer”] (busquen el saber en vista a
produir objectes)  ARTS (en sentit ampli entren totes les tècniques), POÈTICA i RETÒRICA
En aquesta classificació no hi entra la lògica, ja que la lògica és per a Aristòtil, la forma que ha de
posseir qualsevol tipus de raonament que es proposi demostrar quelcom. Així, la lògica seria una
eina que per ser bones ciències les dels tres grups, haurien d’utilitzar.
30
Curs 2015-16
Dins la lògica hi hauria formulació per primera vegada del sil·logisme com a forma de raonament
deductiu que consta de dues proposicions com a premisses i una altra com a conclusió. També, el
mètode inductiu, del qual parla que Sòcrates va ser el primer en utilitzar-lo sistemàticament, que
consisteix en a partir de fets particulars i a partir de raonaments es pot arribar a establir un principi
general, universal.
6.2 METAFÍSICA
El terme metafísica, de fet, no és pas d’Aristòtil, sinó que s’afegeix posteriorment. Quan ell parla del
què denominem metafísica, fa servir l’expressió «filosofia primera» o fins i tot «teologia», en
contraposició amb la filosofia segona o física.
Malgrat això, metafísica és un terme que serveix per definir bé aquesta filosofia primera d’Aristòtil.
És així, la ciència (en sentit ampli, no pas en sentit modern) que s’ocupa de les realitats que estan
per sobre de les realitats físiques, que van més enllà del món sensible.
Aristòtil té quatre maneres de definir la metafísica:
a) La metafísica investiga les causes i els principis primers o suprems.

b) La metafísica investiga l’ésser en quant a “ésser”.
c) La metafísica investiga la substància.
d) La metafísica investiga Déu i la substància suprasensible.
També comenta que és la ciència més elevada, però alhora la menys necessària per a l’home. La
metafísica no respon a necessitats materials, sinó espirituals, a aquella necessitat que sorgeix
després d’haver satisfet totes les necessitats físiques: la pura necessitat de saber i conèixer allò
vertader, la necessitat radical de conèixer els “per quès” i el “per què” últim.
Per aquesta raó, la metafísica és una ciència que té valor en se i per se, ja que no es proposa satisfer
objectius pràctics o empírics.
6.2.1 LES CAUSES PRIMERES

Com a primera definició que hem donar de metafísica d’Aristòtil era la investigació de les causes
primeres. Per tant, per començar a recórrer aquest camí, caldria primer saber exactament quines
són aquestes causes. Aristòtil en posa quatre de diferents:
1) Causa formal
2) Causa material
3) Causa eficient
31
Curs 2015-16
4) Causa final
La causa formal seria la forma o essència d’una cosa. La causa material és la matèria d’aquell objecte
o cosa. La causa eficient o motora ens respon a la pregunta sobre “com ha nascut” un objecte, qui és
el pare d’allò. Finalment, la causa final ens posa davant de la pregunta de la finalitat o objectiu al què
s’encamina aquella cosa.
6.2.2 L’ÉSSER I ELS SEUS SIGNIFICATS

La metafísica sota la clau ontològica és com Aristòtil parla de l’ésser i els seus significats. Comença
diferenciant la metafísica de la resta de ciències. La resta d’aquestes es dediquen a delimitar les
seves parts i estudiar-ne una part o bé un aspecte. Però la metafísica el què agafa és tot l’ésser,
sencer.
Aristòtil trenca amb totes les concepcions anteriors de Parmènides i de Plató i defensa que l’ésser
posseeix múltiples significats i no és una paraula unívoca. Tot allò que no sigui el no-res tindrà algun
tipus d’ésser, sigui una realitat sensible o una realitat intel·ligible. Així, Aristòtil posa quatre diferents
significats possibles de la paraula ésser o quatre modes d’ésser:
1) L’ésser com a categories (o ésser per se)

2) L’ésser com a acte i potència
3) L’ésser com a accident
4) L’ésser com a vertader (i el no-ser com a fals)
Les categories representen el grup principal de significats de l’ésser. Constitueixen les divisions de
l’ésser originàries o com diu Aristòtil, els suprems gèneres de l’ésser. El més important és la
categoria de “substància” o “essència”, ja que és l’única categoria autònoma. La resta es
fonamenten en la primera (Qualitat, quantitat, relació, acció, passió, lloc, temps, tenir, estar).
Aquesta definició d’ésser seria la que més s’ha transmès a la metafísica posterior.
En quant a l’ésser com a acte i potència, també és important perquè també són autònoms però amb
una recíproca relació entre ells. Així, es pot ser en acte i en potència i no-ser en acte i no-ser en
potència. Un exemple seria un cec, que no és vident en acte ni en potència (no té la capacitat per a
poder veure) en contraposició amb un que no és cec, que és vident en potència (té la capacitat) i que
és vident en acte quan obre els ulls i actualitza aquesta potència. Aquesta diferenciació entre acte i
potència serà molt important per Aristòtil i serveix com a base del procés de canvi, de moviment.
Qualsevol cosa té potencialitats, que a partir del canvi o el moviment es posen en acte, s’actualitzen.
32
Curs 2015-16
L’ésser accidental és una manera de ser que depèn d’un altre ésser i que és casualment (com a
causa, accident). Així, la porta és oberta perquè algú l’ha obert, i segurament d’aquí una estona la
mateixa porta serà tancada.
El quart ús de la paraula ésser és com a vertader. Aquest és característic de la ment humana (no es
dóna fora de la ment) i és que quan nosaltres diem una cosa tal com és, allò en la nostra ment és
veritat i s’associa aquí veritat amb “ésser” i mentida amb “no-ser”. Ara bé, això no vol dir que per
molt que creguem que una cosa és d’una determinada manera, allò sigui veritat, sinó que és al
revés: si el nostre pensament està en consonància amb la realitat, allò serà veritat. Per això, una
cosa segons pensem en consonància amb la realitat o no, serà o no serà segons si allò que creiem i/o
afirmem és vertader o és fals.
6.2.3 LA SUBSTÀNCIA (HYLEMORFISME , ACTE I POTÈNCIA )

Tornant al tema de la substància, que ja ha sortit com una categoria de l’ésser, Aristòtil es pregunta
quins tipus de substàncies existeixen, què és la substància en general.
En quant a la resposta a la segona pregunta, Aristòtil exposa les anteriors teories i hi troba parts de
veritat però ell desenvolupa la teoria hylemòrfica, per la qual qualsevol objecte o persona té ὕλη
(hyle) o matèria i μορφή (morfé) o forma.
El primer dels dos, la matèria és un principi constitutiu de les realitats sensibles ja que serveix com a
substrat de la forma (la fusta és el substrat del moble). La matèria és potencialitat indeterminada i
necessita de la forma per a transformar-se. Així, sembla que la matèria no pot ser la substància, o
com a mínim, només és substància impròpiament (no li és propi, només quan la forma l’actualitza).
La forma, és aquell principi que determina, actualitza, realitza la matèria, constitueix allò que és cada
cosa (la seva essència) i per tant, segons Aristòtil, la forma és substància de ple dret. Ara bé, la forma
aquesta no seria com Plató, la idea que després es plasma en la matèria informe a partir del
Demiürg, sinó que la forma és element constitutiu intrínsec de la cosa mateixa (és una forma-en-la-
matèria).
El conjunt de forma i matèria és anomenat per Aristòtil amb el nom de σύνολον (synolon) que vol dir
tot junt, conjunt. Aquest synolon també és substància de ple dret ja que reuneix la substancialitat del
principi material i del principi formal.
Així, hi ha textos d’Aristòtil on afirma precisament que la substància és la forma i altres que és el
conjunt. Sembla que des del punt de vista varia: empíricament sembla que el conjunt és qui és la
substància. En canvi, des del punt de vista teòric o metafísic sembla que només ho és la forma. Si la
33
Curs 2015-16
substància hagués de ser el conjunt de matèria i forma, vol dir que no hi hauria cap substància sense
matèria i llavors apareixeria un problema a l’hora de parlar sobre l’existència de Déu.
Com a corol·lari, dir que el sentit més fort d’ésser és la substància i aquesta és per excel·lència la
forma. Això no vol dir que matèria i el synolon no sigui ésser, sinó que la forma és el sentit més
elevat del terme. Així no estranya que Aristòtil afirmi que la forma és la causa primera de l’ésser, en
la mesura que informa la matèria i li dóna fonament al compost).
Agafant l’acte i potència tal i com s’ha vist abans, podem concretar-ho en matèria i forma de manera
que la matèria és la potència i l’acte seria la forma. Així, totes les realitat que no tenen matèria
serien acte pur i no tindrien potència. L’acte posseeix absoluta prioritat i superioritat sobre la
potència. La potència no es pot conèixer com a tal, si no es relaciona amb l’acte del qual és potència.
A més, l’acte és condició, regla, finalitat i objectiu de la potencialitat. L’acte és ontològicament
superior a la potència, ja que constitueix la manera de ser de les substàncies eternes.
En quant a la problemàtica sobre els universals que es va esdevenir durant l’Edat Mitjana, cal dir que
davant d’això, Aristòtil és d’un realisme moderat, ja que els universals, no tenien entitat pròpia fora
dels cossos, com en Plató que existien les idees, sinó que existeixen però no separats dels individus,
sinó en quant a formes configuradores de l’ésser de les coses (formes substancials). Existeixen així,
en les coses com immanents a elles encara que no identificades amb cada una, sinó amb l’essència
comuna a tots els ens de la mateixa espècie.
6.2.4 LA SUBSTÀNCIA SUPRASENSIBLE

A part de les substàncies sensibles, que són constituents de totes les realitats sensibles, existeixen
segons Aristòtil substàncies suprasensibles. El raonament que fa servir és el següent:
El temps és una realitat eterna, ja que en el moment que s’hagués creat i quan desaparegui, aquest
“abans” i “després” és també temps. Així el temps és etern i el moviment també, ja que el temps,
per Aristòtil, és una determinació del moviment. Com hauria de ser la causa d’aquest moviment que
és etern? Aristòtil diu que ha de ser un Principi etern, ja que si el moviment és etern, ha de ser
eterna la seva causa. I en segon lloc, diu que ha de ser un Principi immòbil, ja que només allò
immòbil és causa absoluta del moviment. Finalment, el principi ha d’estar exempt de qualsevol tipus
de potencialitat, és a dir, ha de ser pur acte. Seria absurd que el principi que dóna moviment a totes
les coses tingués potència i que alhora necessités d’un altre moviment perquè el posés en acte.
Així es veu com realment existeix aquesta substància suprasensible que es pot anomenar Déu. Ara
bé, aquest Déu no seria creador, ja que la noció de creació no tindria cabuda en l’esquema
34
Curs 2015-16
d’Aristòtil: si l’acte té prioritat sobre la potència i Déu és acte des de sempre, no és concebible que el
món abans fos caos (potència) i ara sigui cosmos (acte). Així, el món ha d’haver existit sempre tal i
com és ara.
El Déu d’Aristòtil és immòbil, etern, acte pur, exempt de tota potencialitat i de matèria, és vida
espiritual i es pensa a si mateix (no pot pensar altra cosa que allò més perfecte, és a dir, ell mateix).
A més, no crea el món, però el món es veu atret per la perfecció de Déu, és així com Déu és la causa
final del món. Aquest Déu tampoc estima ni les coses ni els homes, ja que l’estimar és una tendència
a posseir allò que li falta a un mateix i a Déu no li manca res (cal dir que per als grecs resulta
impensable una dimensió de l’amor com a do gratuït). A més, si Déu és intel·ligència pura, tampoc
no pot estimar, ja que la intel·ligència pura no estima.
6.3 FÍSICA I MATEMÀTICA

En el segon nivell de l’edifici de les ciències d’Aristòtil hi ha la física i la matemàtica. La física, o
ciència segona està intrínsecament caracteritzada pel moviment. Aquest és un problema d’àmbit
filosòfic, ja que Parmènides havia posat en dubte el moviment que per contra Heràclit defensava.
Així en la física, Aristòtil pretén establir quina és la seva essència i el seu estatut ontològic.
MOVIMENT
Aristòtil comença veient com el moviment està relacionat amb el «ser-en-acte» i el «ser-en-
potència». El moviment seria precisament l’actualització del què és potència, és a dir, el pas de
potència a acte. Ara bé, Aristòtil també hi veu diferents tipus de moviments, de la mateixa manera
que veu diferents maneres d’ésser. D’aquesta manera, agafa diferents categories de l’esser i hi
relaciona un tipus de moviment diferent:
1) Substància: El canvi segons la substància és la generació i la corrupció.

2) Qualitat: El canvi segons la qualitat és l’alteració.
3) Quantitat: El canvi segons la quantitat és l’augment i la disminució.
4) Lloc: El canvi segons el lloc és la translació.
Ara bé, la paraula moviment és un terme que fa referència a 2), 3) i 4) i sobretot a aquest últim. Per
referir-se a tots quatre, el terme que millor s’escau és canvi.
ESPAI, TEMPS, INFINIT

Els objectes són i es mouen no pas en el no-ser, sinó en un “on”, en un lloc que ha de ser alguna
cosa. Sembla a més que cada element de la natura tingui un lloc natural cap al qual tendeixi. Així, el
foc i l’aire tendeixen a anar cap amunt i la terra i l’aigua cap avall.
35
Curs 2015-16
El lloc per Aristòtil té sentit en quant a continent d’un objecte concret. Ara bé, no és l’objecte
concret, no seria tampoc els seus límits ja que no constitueix l’objecte.
Aristòtil al temps li dóna la definició “és el número del moviment segons l’abans i el després”. És a
dir, ho associa amb el moviment, ja que el temps és possible visualitzar-lo només quan hi ha
moviment i la nostra ànima capta un abans i un després. El temps seria el què uneix l’abans i el
després del moviment.
En quant a la noció d’infinit que Aristòtil la contempla, cal dir que només la contempla en potència i
no pas en acte. Un número és infinit en potència, ja que se li pot anar sumant altres números
indefinidament. L’espai seria també infinit en potència en quant que és divisible infinites vegades.
Ara bé, Aristòtil associa el concepte d’infinit només per a realitats sensibles.
EL COSMOS
Aristòtil divideix la realitat sensible en dues esferes clarament diferenciades (idea de cosmos). Per
una banda, el món sublunar i per altra banda el món supralunar o celestial. El món sublunar es
caracteritza per totes les formes de canvi, entre les quals predominen la generació i la corrupció. El
cel està caracteritzat per un únic moviment local, concretament, el moviment circular. En el món
celestial no hi pot haver generació, corrupció, alteració, augment o disminució.
Els elements constituents del món sublunar són els quatre elements o essències: terra, foc, aire i
aigua) i per explicar el canvi, considera que són transformables recíprocament. En el món
supralunar, tot està fet d’èter. L’èter seria una substància que no permet generació i corrupció i
tampoc la transformació, només un moviment local. D’aquí que el cel tot i variar al llarg del temps,
sempre torna a la mateixa posició sense haver sofert corrupció.
MATEMÀTICA
Aristòtil canvia totalment la concepció anterior dels filòsofs pels quals els nombres tenien existència
i entitat pròpia. Aristòtil diu que existeixen en acte en la nostra ment mitjançant el procés
d’abstracció de les coses (3 dimensions, 2 dimensions, 1 dimensió i finalment un nombre). Així, en
les coses, els nombres estarien en potència però mai en acte, en quant que són una propietat
intrínseca seva.
6.4 ANTROPOLOGIA
Aristòtil parteix la de observació de la natura i veu com hi ha uns éssers que són animats però n’hi ha
d’altres que són inanimats. El què realment dóna vida és l’ànima. Ara bé, què és l’ànima? Parteix de
la seva concepció hilemòrfica i dient que tots els ens tenen matèria i forma i en el cas dels animals o
36
Curs 2015-16
homes no és l’excepció, la matèria no pot ser que sigui l’ànima, ja que sembla que és el receptacle,
el substrat material de la vida. Per tant, l’ànima seria la forma del cos.
Analitzat en detall els éssers vius, Aristòtil distingeix diferents funcions o fenòmens de la vida
associats a l’ànima. D’aquesta manera, distingeix tres ànimes diferents:
- Ànima vegetativa: naixement, nutrició, reproducció i desenvolupament.

- Ànima sensitiva: sensació i moviment.
- Ànima intel·lectiva o racional: coneixement, deliberació, elecció.
PLANTES BÈSTIES HOMES

Ànima intel·lectiva NO NO SÍ
Ànima sensitiva NO SÍ SÍ
Ànima vegetativa SÍ SÍ SÍ
Un ésser viu, per tant, pot tenir més d’una ànima, com en el cas dels homes, que tenen ànima
vegetativa, sensitiva i intel·lectiva. Així, cada ànima tindrà unes funcions diferents, clarament
diferenciables les unes de les altres.
No totes les ànimes són iguals, és més important l’ànima intel·lectiva que la sensitiva i així igual amb
sensitiva i vegetativa. Per això, l’home el defineix com un ζῷον πoλιτικόν (zoon politikón) , un vivent
polític, és a dir, que el seu lloc natural en el món és la polis. També el defineix com a ζῷον λόγον
ἔχον (zoon logón ejon), un vivent amb paraula, amb raó.
L’home quan neix, és una tabula rasa, neix sense cap tipus de coneixement. En això es diferencia
dels seu mestre, Plató i del mestre del mestre, Sòcrates. L’home a partir dels sentits externs, va
captant informació del món sensible, i cada sentit, capta el seu sensible. Ara bé, també hi ha una
sèrie de sensibles comuns que poden ser percebuts per tots els sentit, no per un en particular
(moviment, quietud, figura, magnitud…). Així, també existeix un sentit comú que no és específic i
s’encarrega de captar tots aquests sensibles comuns. També, a partir de les sensacions, es produeix
la fantasia (producció d’imatges) i la memòria (conservació d’imatges). També de la sensació
procedeix l’experiència que sorgeix gràcies a l’acumulació de fets recordats.
6.5 ÈTICA
Aristòtil diu que el fi suprem de tots els homes és la felicitat: «Tots els homes desitgen de natural la
felicitat».
37
Curs 2015-16
Molts parlen sobre la felicitat i diuen que és el plaer i el goig, l’honor o bé l’acumulació de riqueses.
Per Aristòtil, la felicitat és el bé suprem, que sempre serà buscar la perfecció en quant a home, en
aquella activitat que distingeix l’home de la resta de coses. Això és el saber, la capacitat racional.
Així, la felicitat comporta el desenvolupament d’una facultat de l’ànima i no pas del cos. Tot i
prendre la concepció d’ànima i cos, per Aristòtil és molt més important l’ànima, tot i que també
dóna importància a la materialitat. Òbviament, tot i que els béns materials no donin la felicitat
(veiem que és cosa de l’ànima), sí que la seva carència pot dificultar la consecució de la felicitat. Així,
la idea d’Aristòtil és usar dels béns materials en la mesura que ens ajudin a estar en disposició de
recercar la veritat.
Ell diu que hi ha dos grans tipus de virtuts:
- Les virtuts ètiques: Virtuts de saber actuar bé en les accions.

- Les virtuts dianoètiques: Coses referides al pensar; la prudència, saber decidir bé. La
perfecció de l’ànima racional en quant a tal.
Per Aristòtil, els homes bons, els justos, ho són per la repetició d’actes bons i justos. Les coses les
aprenem fent-les. Aquesta era la seva experiència veient el món que el rodejava. Així, la virtut ètica
seria la pràctica adquirida d’aquestes accions bones. Entre totes les virtuts ètiques hi destaquen la
justícia que consisteix en la justa mesura segons la qual es distribueixen els béns, els avantatges i els
guanys, i els seus contraris.
Les passions, els sentiments, propis de l’ànima sensitiva, tendirien a la mancança o l’excés. La raó,
tempera aquestes passions i sentiments i els dóna el terme just, ni massa, ni massa poc. En grec,
Aristòtil fa servir el terme mesotés (terme mig), que en cap cas vol dir una mediocritat o un terme
mig en sentit de “a mig camí”, sinó precisament el ni massa ni massa poc: el terme just. Aquest canvi
de mentalitat és molt gran, ja que anteriorment la virtut es contraposava a un vici. Ara, les virtuts
són un camí enmig entre dos vicis oposats.
En el cas de les virtuts dianoètiques, es parla de perfecció de l’ànima racional en quant a tal. Aquí hi
destaquen dues virtuts que són la prudència (Φρόνησις) i la saviesa (Σoφíα). La prudència consisteix
en dirigir bé la vida de l’home, deliberar amb correcció respecte allò que és el bé o el mal per a
l’home. La saviesa és el coneixement d’aquelles realitat que estan per sobre de l’home: la ciència
teòrica i la metafísica. És precisament amb la virtut de la saviesa que l’home arriba a la seva
perfecció i per tant a la felicitat plena. És la perfecció de l’activitat contemplativa.
38
Curs 2015-16
Nosaltres en quant a posseïdors d’una ànima racional, podem accedir més o menys a la vida
contemplativa que sorgeix de l’exercici de la virtut de la saviesa. Com més ens dediquem a
contemplar, serem més semblants a Déu.
6.6 POLÍTICA
La política d’Aristòtil es basa en la consciència que el lloc natural de l’home és la polis, l’organització
en societat. Si un home no necessita viure a la polis o bé és un déu o bé és una bèstia. Així, de la
mateixa manera que home i polis estan tan relacionats, el bé de l’individu és de la mateixa
naturalesa que el bé de la polis, però aquest últim, és un bé més sublim.
Per a veure realment si un govern d’una polis és bo o no, cal veure la destresa dels governants de la
polis. Cal que la polis sigui el lloc on els ciutadans puguin desplegar les seves potencialitats al màxim
possible.
Així, la polis, de la mateixa manera que Plató pot tenir diversos governs segons la gent que governi i
segons si el govern és bo o està corromput.
BO CORROMPUT
Una persona Monarquia Tirania
Poques persones Aristocràcia Oligarquia
Tots els ciutadans Politeia Democràcia
Per Aristòtil, i coincideix amb Plató, el millor govern seria la monarquia i l’aristocràcia, però també és
conscient que una cosa és la teoria i l’altra, la realitat, on és molt possible que es corrompin els
governs. En aquest cas, el menys dolent de tots tres seria la demagògia. La terminologia que usa
Aristòtil no és aquesta, ja que en lloc de democràcia fa servir la paraula politeia (de difícil traducció) i
en lloc de demagògia, el substitueix per democràcia (però en sentit de demagògia).
Així, creu que tot i ser l’ideal la monarquia, és millor la politeia, ja que és com una democràcia
temperada, un mig camí entre aristocràcia i democràcia, ja que tot i tenir la “sobirania” el poble, qui
governa és l’aristocràcia que és qui en sap. Per tant, es podria anomenar aristocràcia democràtica o
democràcia aristocràtica.
39

Apunts Filosofia D'història de La Filosofia Antiga (FFC)

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Filosofia D'història de La Filosofia Antiga (FFC)

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Joan Hernández i Plaza

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA ANTIGA

2.1 TALES DE MILET

a) Font i origen de totes les coses

Conceptes importants afegits:

- Ápeiron és un concepte una mica més abstracte que l’aigua de Tales.

2.4 PITÀGORES I ELS PITAGÒRICS

L’escola pitagòrica té un funcionament religiós. L’aspirant demanava

De fet, els pitagòrics tenien elements òrfics. L’orfisme era una

Fórmula del Teorema de Pitàgores on h=hipotenusa i c1 i c2 els

Per altra banda, tot allò que gira, fa soroll

2.5 HERÀCLIT D’EFES

La seva preocupació principal i que intentarà explicar amb la seva

Un dels seus fragments més famosos que il·lustren això és la de “No

En quant a la veritat, parla Heràclit que existeixen dos tipus de veritats:

2.6 PARMÈNIDES D’ELEA

De la seva obra, es conserva el poema Sobre la natura del qual ens ha

D’aquest poema cal destacar tres elements:

D’aquí s’extreu una conclusió: l’ésser és “no engendrat” i “incorruptible”. No és engendrat

HERÀCLIT VS. PARMÈNIDES

2.7 FILÒSOFS PLURALISTES

Els pluralistes tenen en comú una sèrie de trets:

També es fan una sèrie de preguntes a les quals intenten contestar:

1. De què està format el món?

Empèdocles afirma igualment com Parmènides, que és impossible el

Igual que Parmènides, nega la possibilitat que existeixi el “no ser”.

“Tot està en tot”

2.7.3 LEUCIP I DEMÒCRIT (ATOMISTES)

Seguint amb tots els filòsofs pluralistes, que beuen de la filosofia de

En els atomistes cal destacar tres moviments diferents:

1- El moviment primigeni de tots els àtoms, que era caòtic, tan

D’aquesta frase trobem dues possibles lectures:

El diàleg és la forma de la filosofia grega. En el fons és un reconeixement que el jo no és

És important saber el paper que jugaven les llevadores en la Grècia clàssica:

- Deia si una dona estava prenyada o no.

- La veritat és interior a l’home, la trobem a l’interior, no pas en l’exterior.

5. PLATÓ (427-347 aC)

5.3 HOME I VERITAT

5.4 METAFÍSICA – MÓN DE LES IDEES

- Una cosa és bella perquè conté l’essència de la bellesa.

Així doncs, l’existència de les coses depenen de tres variables:

1) Idees: Són el model de les coses.

2) Matèria: Fa concret aquest model.

5.6 CONEIXEMENT – MITE DE LA CAVERNA

No és difícil veure metafòricament en el mite la descripció dels dos mons platònics:

5.7 ESCATOLOGIA PLATÒNICA (MITES DEL CARRO ALAT I MITE D’ER)

a) L’antic sentit de la filosofia com a coneixement integral.

CAMPEROLS, ARTESANS I COMERCIANTS

Bon govern Govern corromput

6. ARISTÒTIL (384/383 – 322 AC)

6.1 SISTEMA ARISTOTÈLIC DEL SABER

a) Ciències teòriques (busquen el saber pel saber)  FÍSICA (psicologia i matemàtica) i

Aristòtil té quatre maneres de definir la metafísica:

a) La metafísica investiga les causes i els principis primers o suprems.

6.2.1 LES CAUSES PRIMERES

6.2.2 L’ÉSSER I ELS SEUS SIGNIFICATS

1) L’ésser com a categories (o ésser per se)

6.2.3 LA SUBSTÀNCIA (HYLEMORFISME , ACTE I POTÈNCIA )

6.2.4 LA SUBSTÀNCIA SUPRASENSIBLE

6.3 FÍSICA I MATEMÀTICA

1) Substància: El canvi segons la substància és la generació i la corrupció.

ESPAI, TEMPS, INFINIT

- Ànima vegetativa: naixement, nutrició, reproducció i desenvolupament.