1

TADEUSZ DAJCZER

ESPIRITUALITAT DE NATZARET

MEDITACIONS SOBRE LA FE

Traducció del polonès: Xavier Bordas Cornet

 1
Títol original polonès: Rozważanie o wierze

Totes les cites de la Bíblia han estat tretes de la Bíblia de

Montserrat

Col·laboració: Xavier Barbal, Joan Ferrer i Hanna Prószyńska

 1

Algunes paraules sobre l'autor

Mossèn Tadeusz Dajczer, nascut l'any 1931, va acabar els seus estudis a la Facultat de Teologia de Varsòvia.
A continuació realitzà estudis a la Universitat Gregoriana Pontifícia, a Roma, on va obtenir el grau de doctor. En
l'actualitat és professor a l'Acadèmia Catòlica de Teologia, de Varsòvia. És el fundador del moviment, aparegut l'any
1985 a Varsòvia, Famílies de Natzaret. Sobre aquest moviment, el conegut teòleg René Laurentin, va escriure:
"Aquest moviment, ha estat fundat per a la santificació de les famílies, amb tota la profunditat d'aquesta paraula, a
través de la direcció espiritual. Amb un temps molt curt, aquest moviment ha assolit una dimensió internacional"
("L'Église qui vient au delà des crises").
 1
PRÒLEG

Karl Rhaner, un dels teòlegs contemporanis del Concili Vaticà II que féu més llum en el diàleg dels pares
conciliars, ja al final de la seva vida encunyà la frase següent: "El cristià del segle XX o serà un contemplatiu o no serà
cristià". Si tenim en compte els corrents de fons que condueixen el pensament actual i observem el caire que va
prenent la cultura occidental, hom es convenç que l'afirmació del teòleg alemany és una afirmació profètica. Compte,
però, de no treure-la del seu discurs, que se us quedaria als dits.

"El cristià del segle XXI o serà un contemplatiu o no serà cristià" no és cap toc de retirada als quarters
d'hivern per resguardar-se de la maltempsada que tenim a sobre Al contrari, és un esperonament lúcid, perquè, per una
banda, tenint present el pluralisme de la societat i la barreja de blat i jull, que rebrota constantment en nosaltres; i la
missió que , com a batejats, hem rebut d'anunciar Jesucrist, el Senyor, per l'altra, ens convencem que és de vida o mort
endinsar fins al fons les arrels del pensament i de la vida en la persona de Crist. Viure la fe amb més o menys solidesa
no és una opció arbitrària, perquè no és un assumpte privat, sinó que repercuteix en la missió que solidàriament té
cadascun dels batejats en l'Església: "Aneu i anuncieu que el Regne és a prop" (cf. Lc 10,9).

El mateix Pare Rahner ha escrit que "en estat de diàspora, a la llarga només persevera aquell que creu
veritablement en la vida eterna i en les promeses de Déu" (XXè Siècle, siècle de grace?). És des d'aquesta perspectiva
que entrarem en el pensament del teòleg, enquadrarem i valorarem l'abast de la cita esmentada. El mot "contemplatiu"
no respon a un aïllament del món per isolar-se en la cel·la de l'Amat, aliè al flux i reflux del que passa a l'entorn. Això
faria olor de maniqueisme. "L'Església peregrinant és missionera per naturalesa, puix que ella mateixa prové de la
missió del Fill i de la missió de l'Esperit Sant segons el pla de Déu Pare" (Ad gentes, 2) El cristià enrolat en l'empresa
missionera ha de beure en la font de la Revelació, compromès amb la història que ell mateix teixeix amb els seus
conciutadans. "Calia que es fes en tot semblant als germans, i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i
digne de confiança que expiés els pecats del poble. I, havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els
qui són provats" (He 2,18). Els convocats en l'Església no som només continuadors d'aquesta causa - si fos així la
continuïtat tindria poques garanties -; som sagrament del Senyor; és Ell qui salva i santifica. Som com una esponja
amarada d'aigua, en la mesura que deixem que l'aigua entri en nosaltres. L'evangelista Joan referint-se a Jesús quan
parla de "l'aigua que brolla de l'interior del creient", afegeix el comentari següent: "Deia això referint-se a l'Esperit que
haurien de rebre els qui creurien en Ell" (Jn 7,38).
Una de les línies de força que el Vaticà II ha posat al descobert és la comunió. En l'Església la comunió de
missió ve de la comunió de vida, que té la font en la Trinitat. el Poble de Déu entra en la comunió trinitària que s'obre
al món inoculant en els seves venes la saba del Regne, esdevenint així "lloança de la seva glòria" (cf. Ef 1,12), reflex
de la Trinitat.

El llibre Espiritualitat de Natzaret, subtitulat "Meditacions sobre la fe", és un excel·lent manual del pelegrí
de la presència del Senyor. Capítol rere capítol condueix l'alumne pel camí de la contemplació de la presència i de
l'acció de Déu; contemplació que passa de la sorpresa a l'admiració i de l'admiració a la confiança que origina la fe:
"Només vós teniu paraules de vida eterna, i sabem que sou el Sant de Déu" (Jn 6,68). Llavors reconeix que "Ningú no
pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare" (Jn 6,65). "Tot és gràcia". En l'apartat titulat "Àgape" que, tot i ser molt
breu, penso que conté l'essència del text, s'hi descobreix l'originalitat, la força de l'Amor. És com la sageta que fereix
aquell que s'inscriu sense partits presos a "l'espiritualitat de Natzaret" i el fa sortir de la cel·la per descobrir arreu la
petjada de l'Estimat. Talment hagués nascut de nou, amb una vida, un cor, una voluntat i una mirada nova, comença a
descobrir i edificar "un cel nou i una terra nova" (Ap 21,1).

El prefaci de l'edició en llengua francesa, del prestigiós teòleg René Laurentin, m'estalvia de glossar la
personalitat de l'autor, el Pare Tadeusz DAJCZER, sacerdot polonès fundador del Moviment familiar "Famílies de
Natzaret". El lector mateix el descobrirà com un pilot expert en les rutes de la fe. No en va el llibre és fruit de
l'experiència de més de 30 anys acompanyant el camí de moltes persones de totes les edats i condicions.

M'adono que estic abusant de la vostra atenció, ara que teniu al davant un aliment de veritable qualitat. No
perdem més temps: "Duc in altum" (Lc 5,4). Feu-vos a la mar!.
 1

Jaume Camprodon
Bisbe de Girona
 1

PROLEG A L'EDICIÓ FRANCESA

PROLEG A L'EDICIÓ FRANCESA

Polònia, després d'haver passat la prova del sofriment i de la fi del sistema comunista, ha
esdevingut dins de l'Església, un país ple d'iniciativa i de dinamisme: un centre de forces creatives.
Com a resposta a les noves necessitats dels nostres temps, especialment aquelles més profundes i
espirituals, com són la pregària i l'evangelització, han aparegut diversos moviments i comunitats
d'Església com, entre d'altres, el moviment apostòlic Família de famílies (1952), el moviment
apostòlic Ajudants de la Mare de l'Església (1972), Llum i vida (1973), els moviments per a la
defensa de la vida "Gaudium vitae" (1979) i "Pro familia", Totus Tuus (1981). En un altre lloc
dono una llista completa de totes aquestes comunitats aparegudes recentment.

Entre tots aquests moviments s'hi troba el moviment, Famílies de Natzaret.

Aquest moviment, que ha estat aprovat recentment (fa menys de 10 anys), té una història
molt més llarga. Al voltant de mossèn Tadeusz Dajczer, professor de la Facultat Catòlica de
Teologia de Varsòvia, sacerdot dotat amb el carisma de la direcció espiritual, es començaren a
trobar, durant els anys setanta, un grup d'estudiants que buscaven Déu. L'any 1985 va ser quan es
constituí com un moviment oficial, amb l'aprovació del Cardenal Josep Glemp, primat de Polònia.
En formaven part, aleshores, més de 600 persones1.

La nostra època es caracteritza per una greu desintegració de la família. Tant les
estadístiques de l'Església com les estadístiques de l'Estat ens ho monstren. Durant el període entre
les dues guerres mundials, André Gide escrivia: "Famílies, us odio!" El materialisme dominant,
l'erotisme, la ideologia extremista del feminisme i de l'homosexualisme (en què un cap d'Estat
americà hi veia la solució als problemes demogràfics) així com les lleis es posaven d'acord per
destruir la família, des de les seves mateixes arrels. No obstant això, mossèn Tadeusz no va iniciar
cap lluita ni cap polèmica. El que era realment important per a ell, era poder tenir cura de la vida
interior, que neix del contacte amb Déu mateix. És aquesta vida interior que dóna força per a vèncer
i oposar-se a aquestes forces destructores. És així com mossèn Tadeusz realitza la idea del Sant
Pare, que desitja recolzar l'Església sobre dues institucions fonamentals i complementàries, que són
el sacerdoci i la família.

El moviment procura que en les famílies (cèllula fonamental de la societat i de l'Església) i

en la vida de tots, és a dir, dels capellans, religiosos, religioses, i laics de tota condició, es realitzi
allò que volia Jesús: "...que tinguin vida, i la tinguin en abundància" (J 10,10). La font és
Jesucrist mateix. El Fill de Déu, per esdevenir home es lliurà plenament a la seva Mare. Així, Ell
ens crida perquè ens lliurem a Maria. Ella participa en aquest intercanvi meravellós de l'Encarnació,
és a dir, quan Déu assumeix en si mateix tot allò que és humà, per poder compartir amb nosaltres la
vida de Déu; Jesucrist ens crida perquè ens lliurem a Aquella, que té la missió de dur a terme el pla
1
Actualment (2005) el nombre de membres del Moviment de les Famílies de
Natzaret és superior als vint mil, a Polònia, i supera varis centenars de mil
al món.
 1
de Déu, d'acord amb la seva funció maternal, que rebé de Jesucrist al peu de la Creu.És això el que
comprengué perfectament Joan Pau II, que escollí com a monograma propi, el lema de Sant Lluís
Maria Grignion de Monfort: "Totus Tuus - Tot Teu".

El programa del moviment Famílies de Natzaret és la santedat. Jesús desitja que tots siguem
conscients de la necessitat que tenim d'emprendre el camí que mena a la santedat i que
comprenguem el significat que té en aquest camí, la direcció espiritual, que ens permet evitar
aquells errors que avui són tant comuns. D'aquí en resulta un dinamisme evangelitzador
extraordinari.

Dins del grup conduït per mossèn Tadeusz Dajczer, aparegueren diversos carismes, i
actualment el moviment s'ha escampat ja per molts països2. Ha estat reconegut per les autoritats
eclesiàstiques de Mèxic, Colòmbia, Espanya, i Portugal. Es desenvolupa també a Anglaterra, Itàlia,
Hongria, Alemanya, i fins i tot a França, país especialment resistent a moviments d'espiritualitat
més profunda que intenten d'establir-s'hi.

Així per exemple, durant el mes de juny de 1989, cinc catòlics mexicans, atrets per aquesta
espiritualitat, varen viatjar cap a Varsòvia. L'any següent iniciaren el moviment en el seu país.
Actualment en formen part diverses desenes de milers de membres, tres vegades més que a Polònia.

Els fruits del moviment són profunds, i al mateix temps, discrets; és quelcom que inspira a
evangelitzar, fa néixer vocacions. Són una realitat que ens fa recordar la màxima: " El soroll no
genera bé, i el Bé no genera soroll". Cap mena de soroll, ni de propaganda. El moviment creix i es
desenvolupa només a través del testimoni personal.

El moviment es recolza sobre la fe, a la qual mossèn Tadeusz ha dedicat aquest llibre, que
va ser publicat primerament a Mèxic, i després a Polònia 3. Aquest llibre dóna fruit, com un gra
evangèlic.

Ens mena al camí de la conversió; és una crida a la santedat. És fàcil de llegir, encara que
exigeix molt. S'adreça a tothom. Parteix d'aquesta veritat evident: cal ser totalment per a Déu. Tot
el que tenim, ho hem rebut d'Ell. Hauríem d'estar disposats a tornar-li-ho. S'hi troba una crida al
radicalisme evangèlic. Aquest llibre ensenya i fa preguntes. Ho fa d'una manera, que tant ensenya i
transmet coneixement, com deixa lloc al diàleg:

- Si mai t'ha passat que algú que estimaves t'ha perdut la confiança, prou deus saber el dolor
que això produeix. Li faries un dolor així, a l'Amor illimitat de Déu?
2
El moviment està escampat a tot el món
3
Fins ara, el llibre s’ha publicat a 33 països i en 25 llengües. Després de
Mèxic i Polònia, noves edicions aparegueren a França, Espanya (castellà i
català), Itàlia, Portugal, Colòmbia, Filipines, Rússia, Ucrània, Lituània,
Letònia, Bulgària, Romania, República Txeca, Eslovàquia, Holanda, Irlanda,
Hongria, Nova Zelanda, Noruega, Líban, USA, Bielorússia, Croàcia, Àustria,
Canadà, Vietnam, Albània, Corea del Sud, Malta i Grècia i Kenya. Traduccions
en llengua Japonesa, Bikool i Tagàlog (Filipines), Bisaya, Xinès i Tamil (dues
versions diferents per Sri Lanka i per La Índia) estan en vies de preparació.
 1

La pedagogia, amb tot, evita pressions innecessàries. Mossèn Tadeusz ens condueix cap a
l'experiència "del do multiplicat per cent" que ens prometé Jesús, ja aquí a la terra, a tots aquells que
li ho donin tot, invitant-nos-hi discretament. Ens mostra la felicitat, que és viure amb Déu i en Déu.
És per això que crida al radicalisme de la fe, d'acord amb la crida evangèlica: "Qui trobi la vida, la
perdrà, i qui hagi perdut la vida per causa meva, la trobarà" (Mt 10,39).

No hi ha res de mística desviada, poc autèntica. És una crida a la santedat en la vida de cada
dia. El llibre ens crida a conscienciar-nos del que fa en nosaltres la fe i a contemplar el pla de Déu,
que neix del seu Amor per nosaltres. Es recolza en la teologia de la vida interior i dels
ensenyaments de Sant Joan de la Creu, de Santa Teresina de Lisieux i de Sant Maximilià Kolbe.
Les persones conduïdes per mossèn Tadeusz, experimenten per la seva intercessió, la seva
irradiació espiritual.

És un guia en el camí de la fe. L'autor ha inclòs en aquest llibre, tota la seva experiència,
també la que es desprèn de la direcció espiritual, a la qual dedica la major part del seu temps.

El camí de la fe té tres etapes:

1. El Senyor ens convida a participar de la seva vida divina, i ens espera amb amor,
independentment dels nostres pecats.
2. La fe és una força dinàmica, però Déu manifesta la seva presència, la seva potència i ens
crida a la conversió, a través els mitjans pobres.
3. Aquest dinamisme necessita aliments forts i consistents, com són: l'Eucaristia, la Paraula
de Déu i la pregària del cor.

En el context de tants desviaments religiosos que s'estenen avui dia, les premisses senzilles i
essencials de mossèn Tadeusz són una font neta, d'acord amb el programa de Joan Pau II, i
abrandada avui amb un renovat alè de l'Esperit. L'autor d'aquest llibre tan seriós no s'oblida tampoc
de l'humor, que com diu, és un exorcisme salvífic davant les temptacions de Satanàs i de tota
vanitat, en les xarxes de la qual caiem tan sovint.

París, 20 de setembre de 1992

M.René Laurentin
 Primera part:

LA VIRTUT DE LA FE
------------------------------------------------------------

Què és la fe? La virtut teologal de la fe es caracteritza per una complexitat extrema. En aquestes meditacions que aquí
es presenten es tracta de definir la realitat de la fe, no des d'un punt de vista de teologia dogmàtica, sinó de la
fe considerada segons la teologia de la vida interior. La fe del Nou Testament és la resposta de l'home a la
revelació de Déu en Jesucrist. És una participació en la vida de Déu, una experiència de la vida divina en
nosaltres, que ens permet de veure'ns a nosaltres mateixos i la realitat que ens envolta com si ho féssim amb
els ulls de Déu. És un adheriment a la persona de Crist, el nostre Mestre, Senyor i Amic; la fe ens permet
recolzar-nos totalment en Ell, que és la roca infal·lible de la nostra salvació, i ens permet abandonar-nos al
seu poder infinit i al seu amor il·limitat. Davant la impotència humana, la fe esdevé una recerca sense treva
de la inesgotable misericòrdia divina, i una actitud d'esperar-ho tot de Déu (cf.G.Thils, Sainteté chretienne,
359).
 9

Capítol 1

LA FE COM A PARTICIPACIÓ EN LA
VIDA DE DÉU

Sant Tomàs d'Aquino diu que la fe ens apropa al coneixement de Déu. En participar en la vida de Déu,
comencem a veure-ho tot com si ho féssim amb els seus ulls (omnia quasi oculo Dei intuemur).

La participació, per la fe, en la vida de Déu, fa que ens convertim en un home nou, que comprenguem la
realitat d'una manera nova, que tinguem una nova visió, tant de Déu com de la realitat temporal que ens envolta. En
aquesta realitat temporal comencem a adonar-nos de la Causa Primera, de Déu. Advertim la seva presència i la seva
actuació, tant en nosaltres mateixos com en la natura i en la història. Ens adonem que Ell n'és l'Autor, el creador de
tot, i que el que coneixem d'una manera humana i profana, no és el tot de la realitat, sinó tan sols el seu aspecte extern,
la captació de les causes secundàries, de les quals Déu fa ús.

La fe és una virtut que fa possible el contacte amb Déu, es troba en els fonaments de tota vida sobrenatural, i
per tant, tot té lloc gràcies a ella.

L'activitat de la vida sobrenatural està determinada pels aspectes positius i per les mancances de la nostra fe.
Les dificultats de la vida sobrenatural estan sempre relacionades amb la debilitat de la fe. La fe és una virtut
fonamental perquè ens ofereix la possibilitat de participar en la vida de Déu. La fe és participació en el pensar de Déu,
és com una espècie de raó sobrenatural afermada sobre les aptituds naturals de l'ànima. Per això, la fe ens capacita per
pensar com Déu ho fa, tant pel que fa a nosaltres mateixos, com per tot allò que ens envolta. Per tant, creure és
conformar el nostre pensament amb el d'Ell, identificar-se amb el seu pensament.

La diferència entre conèixer de forma natural i conèixer a través de la fe, no és una diferència que vingui del
grau d'aquest coneixement, sinó més aviat de la seva naturalesa. La fe ens porta a la unió amb el pensament de Déu, i
una participació interior en aquella llum, en la qual Déu es coneix a si mateix. És en aquest sentit, que la fe condueix a
la contemplació, i és una introducció al coneixement futur de Déu en l'eternitat.

Si per la fe, ens endinsem en la vida de Déu, en la vida de Jesucrist, aleshores, a través de la fe Déu fa néixer
en nosaltres la seva pròpia vida. L'objectiu de la fe, és que arribem a pensar com ho fa Jesús, i que li permetem a Ell,
vivent en nosaltres per la fe, servir-se de nosaltres, pensar a través nostre, viure en nosaltres.

Gràcies a la fe, pot tenir lloc en nosaltres una total transformació de la manera que tenim de veure les coses,
de pensar, de sentir i viure. La fe canvia la nostra mentalitat, ens fa posar a Déu sempre en el primer lloc, ens fa
procurar orientar tota la nostra vida cap a Ell, interpretant el món a la llum de la fe. Aleshores tots els nostres judicis,
consideracions, desigs i anhels queden il·luminats amb la llum de la fe. És així com té lloc la comunió de la fe, la qual
assoleix la seva plenitud en l'amor.

El món creat que ens envolta és com una veu que ens parla. Si la nostra fe és dèbil, aquesta veu fa que ens
distraguem, ens separa de Déu i fa que ens centrem en nosaltres mateixos. A mesura que augmenta la fe, té lloc el
procés contrari: el món que ens envolta comença a parlar-nos de Déu, ens centra en Déu, ens empeny cap a Ell, esdevé
senyal de la seva Presència, ens ajuda a emprendre un contacte amb Ell, i es converteix en lloc de trobada amb Ell.

La fe et capacita per superar les aparences, per discernir les causes primeres de les segones, per fer-te adonar
que el que succeeix al voltant teu, no té lloc per la força dels homes. La fe et capacita per descobrir en les criatures, les
petjades de Déu. Et dóna la possibilitat d'apreciar en els esdeveniments i en els fenòmens, l'expressió de la voluntat de
Déu, de considerar els fets com a adveniment de Déu.
 9

Reconèixer la Presència que estima

Cada moment de la nostra vida està amarat de la Presència, que estima i regala. Viure la fe és saber adonar-se
d'aquesta Presència amorosa i generosa. Gràcies a la fe, Crist esdevé Llum, cada vegada més, llum que il·lumina tota
la vida de l'home i tot el món. Ell esdevé, en la vida dels seus deixebles, una Presència viva i activa. Cada moment de
la vida ens duu la seva Presència. El temps és la Presència, escrita en majúscules - la Presència de Crist en la nostra
vida, la presència personal de Déu, que es revela com aquell que espera quelcom de nosaltres. Déu se'ns revela a
través de la seva voluntat. Però, què és la seva voluntat? És el nostre bé, perquè Déu és Amor. Cada moment de la
teva vida és el moment de trobada amb aquesta Presència que t'estima. Algú va dir que el temps és el sagrament
de la trobada de l'home amb Déu. És en aquest sentit que podem dir que cada moment és el talent evangèlic, ja que és
Presència que ens crida a quelcom. Déu a cada moment, sigui un moment fàcil o difícil, hi té associada una gràcia.
Sant Pau diu que nosaltres vivim en Déu, en Ell ens movem i ens hi trobem (compareu amb Ac 17,28). És d'Ell,
doncs, que rebem el do de l'existència, així com també el do de respirar, d'alimentar-nos, de l'amistat, el do de cada
moment de la vida.

L'afirmació que fa santa Teresina de l'infant Jesús que tot és gràcia, significa que tot allò que té lloc en la
teva vida, està relacionat amb alguna forma de gràcia (Le Carnet jaune, de la Mare Agnès, 5.VI.1897). Déu ve cap a
tu en forma de do, en forma de gràcia, en forma de crida. És en aquest sentit que tot és gràcia. Déu vol que tot
esdevingui per a tu, un "capital" de bé. Ell fins i tot procura treure'n quelcom de bé, del mal. El mal de cap manera no
pot ser gràcia, però Déu en la seva omnipotència i misericòrdia infinita pot treure'n coses bones. Les conseqüències del
mal poden donar fruit com una gran oportunitat per a la conversió. Veiem doncs que, "tot és gràcia", tot és talent, ja
que el Senyor, sempre i en tot lloc, t'ofereix oportunitats. És molt important que creguis en aquesta Presència
permanent, que es manifesta de tantes maneres diverses.

El moment actual, cada moment, ens porta amor, com deia el cardenal Stefan Wyszynski. La gràcia és
expressió de l'amor, i per això cada moment està lligat a l'amor de Déu perquè està relacionat amb la seva gràcia. Fins
i tot quan peques molt, Jesucrist està al teu costat i t'estima. Si recordessis això, si creguessis que estàs contínuament
submergit en l'amor misericordiós de Déu, que mai no t'abandona, segurament no cauries.

Tot el que et passa està relacionat amb l'amor de Déu, que t'estima i desitja el teu bé. Ell està present en
la teva vida, independentment del que facis. El temps és el sagrament de la teva trobada amb Déu, amb la seva
misericòrdia, amb el seu amor cap a tu, amb el seu anhel perquè tot et serveixi per al teu bé, i perquè totes les teves
culpes puguin esdevenir la feliç culpa. Si interpretessis així tots els moments, naixeria dintre teu una pregària
espontània. Seria una pregària contínua, ja que el Senyor és sempre a prop teu i t'estima. Tots els moments de la teva
vida estan impregnats d'aquesta Presència amorosa, que t'abraça contínuament.

Les petjades de Déu en el món

La fe ens permet d'apreciar pertot arreu traces de l'actuació de Déu, comprendre que Ell està present en
nosaltres, en la nostra vida espiritual, psíquica i física. Si aprens a veure Déu en tot lloc, la teva pregària
esdevindrà pregària de fe, no serà només una pregària de paraules, sinó també pregària de mirada, d'admiració
davant del món, una pregària plena d’agraïment per tot allò que Déu ens dóna.

Gràcies a la fe, coneixem que els homes són, només en aparença, els protagonistes de la història, i que en
realitat, el protagonista principal i essencial és Déu. La presència de Déu en la història concerneix els esdeveniments
relacionats amb la política, els afers socials, econòmics, familiars i professionals. Ell està present a tot arreu. Tot
depèn d'Ell. El destí de cadascun de nosaltres està a les seves mans, així com ho estan els destins de les nacions i del
món. Tot això ho anem coneixent gràcies a la fe. La fe genera en nosaltres la pau interior, la pau que sorgeix de la fe,
de la consciència que Aquell que és el poder i l'amor infinit ho té tot en les seves mans plenes de misericòrdia, i que és
 9
Ell qui ho porta tot cap a l'objectiu final, amb la seva immensa saviesa i amor. La fe ens dóna un sentiment de
seguretat i de pau, ens dóna també el convenciment que l'amor de Déu sempre ens abraça. La fe és una altra visió
del món, una altra visió sobretot de tot allò que ens és difícil. La fe ens permet conèixer Déu en els fenòmens de la
naturalesa, en la qual trobem contínuament traces de la seva actuació, traces de la cura que té per nosaltres i per tot el
món que ens envolta.

Un home de fe que va saber apreciar en tot lloc la presència de Déu, fou sant Francesc d'Assís. Quina fe tan
extraordinària irradia de l'actitud de sant Francesc! Ell pregava amb aquestes paraules: "Lloat siguis Senyor per la
nostra germana lluna, i pels nostres germans els estels. Lloat siguis Senyor pels nostres germans el vent i l'aire". Tot
ens ve del Senyor, tant el bon temps com el temps ennuvolat. El mal temps és també seu. La fe viva ens permet veure
els miracles de Déu en el món i en la nostra vida de cada dia. Fins i tot la pluja i el fang que provoca, són miracles fets
per Déu per a nosaltres. Aquesta pluja que certament t'ha deixat xop més d'una vegada, també és el Senyor que et toca.
Si t'adones d'això, aleshores aquesta serà la teva pregària de fe.

"Lloat siguis Senyor, per la nostra germana l'aigua". Quan tens set i beus aigua, sobretot en dies de xafogor,
pots experimentar la presència del Senyor. No estem acostumats a veure el món d'aquesta manera. Tanmateix, en
aquestes situacions ordinàries i quotidianes es pot sentir Déu. Ell ens refresca amb l'aigua i ens humiteja els llavis
ressecs. Ell està present en l'aigua. La consciència d'aquesta Presència és una actitud pròpia de la fe. Per això sant
Francesc ens recorda que "la germana aigua" és símbol de la presència i actuació de Déu.

Els talents

Déu espera de nosaltres que mirem amb ulls de fe totes les situacions en què ens trobem, sobretot les que ens
resulten més difícils. En la paràbola dels talents, Jesús ens demana que no ens tanquem al coneixement diví que brolla
de la fe, per mandra i per no voler aprofitar tot el que Déu ens vulgui donar a cada moment. El Senyor deixà a un del
servents deu talents, al segon, cinc talents i, finalment, al darrer, un, i comprometent-los a treballar, els donà una
oportunitat. La paraula talent, que en temps de Jesucrist equivalia a una certa quantitat de diners, avui s'utilitza més
aviat com un valor intellectual. Diem, per exemple, que algú té talent musical, matemàtic, etc. Però el sentit de la
paràbola dels talents és molt més profund. El pensament evangèlic equival a un canvi de cent vuitanta graus del nostre
pensament profà, purament humà. Aquest és el cas de la paràbola dels talents. El talent és un do, un material, i al
mateix temps, una oportunitat. Jesucrist, en confiar-te un talent et concedeix la seva confiança tot esperant que te
n'aprofitaràs com cal. Si Ell et dóna determinades qualitats, no li és indiferent el que facis amb elles. No obstant
això, si no has rebut certes qualitats, això també és un talent. Un talent no és només un do que reps, sinó també la
manca d'aquest do. A la llum de la fe, la salut que tens és un talent, per exemple, però també és un talent la malaltia.
Jesús en cada cas et pregunta: Què fas amb aquest talent? Ja que tant es pot desaprofitar el do de la salut, com molt
més encara, la manca de salut. Tot és un do, i el talent també ho és. Déu t'obsequia contínuament. Per exemple, el fet
que no sàpigues resar, és un talent, encara que a tu et sembli que això és una desgràcia. El que realment compta és què
en faràs d'aquesta incapacitat de resar. Potser has enterrat aquest talent, tot dient-te: ara, doncs, no penso resar. Amb
tot, es poden treure tantes coses bones d'aquesta situació! La incapacitat de resar hauria d'aprofundir en el teu interior
la fam de Déu, i al mateix temps, esdevenir un mitjà per a la teva santificació. El mateix passa quan tens un problema
a casa, quan la família s'ha barallat. Això també és el teu talent i una oportunitat que Déu et dóna. Què en fas, d'això?
Si et desanimes i et rendeixes, estàs enterrant el talent sota terra. L'home de fe no pot deixar de percebre un sentit més
profund de les experiències que li arriben, i tanmateix el fet de buscar aquest sentit ja és una forma de fer servir el
talent. Per exemple, si tens por davant dels sofriments o de la mort, et trobes davant d'una oportunitat. A santa
Teresina de l'infant Jesús li feien pànic les aranyes, quan li tocava treure la pols de sota la volta de l'escala. Això la va
ajudar, sens dubte, en el seu camí cap al Senyor. Aquesta situació de por fou per a ella un talent, que va saber
aprofitar.

Si determinades situacions et creen tensió, significa que amagat sota les cendres s'hi troba un diamant, és a
dir, un talent. Què en faràs, d'ell? Com l'aprofitaràs? Saps prou bé que cal que tot t'encamini cap a la teva santificació.
És en aquest sentit que es pot dir que tot és gràcia. Un sofriment que et deixa trinxat, o diverses circumstàncies
 9
desagradables a què t'enfrontes, són per a tu tot un conjunt de talents. Malgrat això, nosaltres sovint actuem com si
fóssim cecs, com nens petits que no comprenen moltes coses. No serà fins al dia en què compareixerem davant de
Déu que ho comprendrem i ho veurem tot. Aleshores coneixerem tot aquest mar de talents en què ens trobem
submergits.

Els talents es diferencien entre els que tenen poc valor i els de molt valor. Si quelcom et surt bé, amb tota
certesa això és un talent; però si res no et surt bé, aquest és el talent més valuós. Els fracassos són tresors
d'inapreciable valor que t'han donat en aquesta vida. Sí, precisament això són els fracassos. Déu un dia et
preguntarà, com aquell amo de l'Evangeli que va tornar del viatge i va passar comptes amb els servents, com vas
aprofitar els fracassos de la teva vida que Ell et donava com a oportunitats, com un talent. De vegades, n'hi ha tants, en
la teva vida!, com els aprofites?

La paràbola dels talents és una crida evangèlica a la conversió. Has de mirar la teva pròpia vida d'una manera
diferent, l'has de mirar amb ulls de fe. Només aleshores apreciaràs aquest constant obsequi que Déu t'ofereix i et dóna,
t'adonaràs que tota la teva vida és una mena de complex d'oportunitats amagades, per assolir una transformació
interior continua, t'adonaràs que tot és gràcia. Déu, quan et concedeix gràcies difícils, a vegades te les ha de posar a les
mans "a la força", perquè tu et defenses i no les vols acceptar. I tanmateix les gràcies difícils són els talents més
valuosos de la teva vida. N'hi ha moltes, a vegades, perquè Déu vol sacsejar-te, vol fer-te despertar.

La fe és participació en la visió de Déu, i Ell veu la teva vida d'una manera totalment diferent. Si creus, és
com si haguessis llogat els ulls de Jesús, i veiessis, així, cada nou dia i tota la teva vida amb els seus ulls. Només
d'aquesta manera t'adonaràs de les contínues oportunitats que tens per convertir-te i santificar-te. Només aleshores,
començaràs a comprendre que el sofriment, a la llum de la fe, és la creu, és a dir, quelcom que et transforma
interiorment, amb la condició que l'acceptis. Quan reconeixes la creu en les teves experiències difícils, i així mateix
reconeixes en ella una oportunitat per fer-te canviar, és aleshores que les teves experiències esdevenen, per a tu, un do.
Si t'adonessis d'aquests dons innombrables que Déu et concedeix sempre, no estaries mai trist. Perquè llavors, aquells
talents com són la manca de salut, les situacions conflictives, els fracassos, provocarien en el teu cor alegria, ja que
comprendries que Déu te'ls dóna com quelcom d'un valor inapreciable, i que et concedeix, de part seva, una gran
confiança. Ell confia que no enterraràs ni rebutjaràs els seus dons. Ell es refia de la teva fe, ja que només a la llum de
la fe podràs distingir els talents que t'han estat donats.

També és un talent tot el que has comprès i gravat en la teva ment fins ara, però també ho és una memòria
deficient, i el fet que t'oblidis de tantes coses. Tot duu una gràcia, i és en aquest sentit que tot és gràcia. Només l'home
que creu sap ser agraït per tot. Aquesta actitud es manifestarà en l'alegria de la teva cara. Amb una gran alegria, ja
que tot talent pot servir per al bé.

Aquestes reflexions sobre els talents fan referència als ensenyaments de sant Pau i a la tesi de sant Agustí:
"Als qui estimen Déu tot els fa bé, fins i tot el pecat". Per tant, fins i tot la caiguda, és a dir, un gran fracàs que al
mateix temps és una ferida feta a Jesús, també pot ser una oportunitat que duu un gran talent, una situació que pots
aprofitar. L'únic que fa falta és la teva fe, anar convertint-te fins a tenir una fe tal, que hi puguis veure amb els ulls de
Jesús. Ell, quan mira la teva vida probablement plena de fracassos, preocupacions, conflictes i plans frustrats,
dificultats interiors, exteriors, mai no s'entristeix. Ell veu les coses amb alegria, perquè espera que tot donarà fruits,
que ho sabràs aprofitar, i que sabràs estar content i agraït per tot el que Ell et dóna. Santa Teresina de l'infant Jesús
solia dir: "Estimo tot el que Déu em dóna" (Carnet jaune, 14.VIII.1897).

De manera semblant pregava santa Bernardette, el testament de la qual és un testimoni agraït per tots els dons
que ella va descobrir en la seva vida:

"Per la pobresa en què van viure el pare i la mare, pels fracassos que vàrem tenir, perquè el molí que teníem
es va arruïnar, per haver hagut de tenir cura dels nens, vigilar camps d'arbres fruiters i ovelles; i pel cansament
constant que tenia... et dono gràcies, Jesús.
 9
Et dono gràcies, Déu meu, pel fiscal i pel comissari, pels policies i les dures paraules que P.Peyramale...
No sabré com agrair-te, si no és en el Paradís, els dies que vares visitar-me, Maria, i també pels dies que no
vas venir. Per les bufetades rebudes, i per les burles i ofenses rebudes, per aquells que em prenien per boja, i per
aquells que veien en mi una comediant; i per algú que intentava fer-ne un negoci... et dono gràcies, Mare.
Per l'ortografia que mai vaig aprendre, per la mala memòria que vaig tenir sempre, per la meva ignorància i
per les meves ximpleries, et dono gràcies.
Et dono gràcies, perquè si hi hagués hagut a la terra un nen més ignorant i estúpid que jo, Tu l'haguessis
escollit...
Perquè la meva mare morí lluny de mi, pel dolor que vaig sentir quan el meu pare, en lloc d'abraçar la seva
petita Bernardette, em digué: "germana Maria Bernarda"...et dono gràcies.
Et dono gràcies pel cor que m'has donat, tan delicat i sensible, i que vas omplir amb tanta amargura...
Et dono gràcies del fet que la mare Josepa digués que no serveixo per res. Pel sarcasme de la mare mestra,
per la seva dura veu, per les seves injustícies, per la ironia i pel pa de la humiliació... et dono gràcies.
Gràcies per haver estat de tal manera, que la mare Teresa pogués dir de mi: "no li'n doneu mai prou".
Et dono gràcies per haver estat una privilegiada pel fet que els meus defectes em fossin indicats, i que les
altres germanes poguessin dir: "quina sort que no sóc la Bernardette".
T'agraeixo haver estat la Bernardette que fou amenaçada de ser reclosa a la presó, perquè et vaig veure,
Mare... Agraeixo que vaig ser una Bernardette tan pobra i tan miserable que, quan em veien, la gent deia: " Aquesta
cosa és ella?" La Bernardette que la gent mirava com si es tractés de l'animal més exòtic....
Pel cos que em vas donar, digne de compassió, putrefacte...per la meva malaltia, que em crema com el foc i
el fum, pels meus ossos podrits, per les meves suors i febres, pels dolors aguts que tinc... et dono gràcies, Déu meu.
I per aquesta ànima que m'has donat, pel desert de la meva sequedat, per les teves nits i llampecs, pels teus
raigs... per tot. Per Tu mateix, quan eres Present i quan no hi eres... et dono gràcies, Jesús.("Fonti vive", Caravate,
setembre 1960).
 9

Capítol 2

LA FE COM A ADHESIÓ A CRIST

Des del punt de vista del subjecte, la fe no és només la participació en la vida de Déu, sinó també és una
adhesió existencial a la Persona de Crist, com l'únic Senyor i l'únic amor. Això exigeix de l'home fer una elecció
conscient, i orientar la seva voluntat cap a Ell, com l'objectiu definitiu i el valor suprem.

L'adhesió a Crist és la nostra resposta a la seva mirada plena d'amor, a la seva crida. Aquesta resposta sempre
durà en si mateixa la marca de l'aventura, i del risc. Jesús vol que t'aferris a Ell, sense preguntar sobre detalls o
conseqüències de la teva decisió; sense preguntes sobre el futur. Vol que diguis, com Maria: "Sí", manifestant així el
teu abandó. L'essència d'aquest abandó en Jesús, aferrant-te totalment a la seva Persona, rau precisament en aquesta
ignorància, que al mateix temps és foscor, i per tant exigeix que hi hagi fe. Aferrar-se a Jesús és el començament de
l'amor, que anirà realitzant-se mitjançant un procés d'unió de la nostra voluntat amb la seva voluntat. És el principi de
la comunió personal amb Déu.

La nostra adhesió a Crist no serà possible sense una ruptura amb tot allò que ens pugui esclavitzar. Els
apòstols per seguir a Crist van haver de deixar-ho tot. L'elecció de Crist com a valor suprem, suposa també el nostre
consentiment perquè sigui Ell mateix qui ens formi.

"Ningú no pot servir dos senyors"

Aquesta fe, que és adhesió a Crist com l'únic Déu i l'únic amor, ens demana que ens dirigim cap a Ell com a
valor suprem. La plena adhesió a Crist requereix que el cor sigui lliure, és a dir, que ens girem d'esquena a l'ídol que
ens esclavitza. L'Evangeli diu: "Ningú no pot servir dos senyors, perquè o estimarà l'un i no l'altre, o bé farà cas de
l'un i no de l'altre. No podeu servir Déu i el diner"(Mt, 6,24). Hi ha dos senyors: Déu i "el diner", i no n'hi ha cap més.
Això ens ho diu aquell que és la suprema autoritat: Jesucrist. L'actitud d'un senyor envers l'altre és una actitud de
radical oposició. L'Evangeli ens ho diu clarament "o estimarà l'un i no l'altre". Si l'un s'estima, s'odia l'altre. "o bé farà
cas de l'un i no de l'altre". Si ets fidel a un, aleshores menysprearàs l'altre. Aquesta afirmació és molt forta. No podem
doncs, aferrar-nos a Crist i, servint-lo a Ell, servir al mateix temps al "diner"; encara que sempre estem exposats a la
temptació de caure en les mitges tintes, i voler unir allò que no es pot unir.

Ningú no pot servir dos "senyors". Qui són aquests "senyors"? (en grec "kyrios"). Un d'ells és Crist, el nostre
únic i vertader Senyor, Kyrios. El segon és "el diner", un kyrios fals, un fals senyor. Servir el "diner" equival a
esclavitzar-se i fer-se dependre d'algun bé material o espiritual. Fixem-nos com "el diner" és anomenat "senyor", al
qual cal servir, tal com se serveix també el rei. O bé, servim Déu i l'estimem, i aleshores odiem "el Diner", és a dir
la nostra afecció als béns materials o espirituals; o tot al contrari - i això ja és difícil de dir- estimem la nostra
afecció a aquests béns, i aleshores odiem Déu. No podem compaginar ambdues realitats: servir un senyor i l'altre al
mateix temps.

És clar que, el nostre servei pot ser incomplet. Podem servir Jesucrist en un cert grau, en part. Però hi ha una
incompatibilitat entre aquestes dues servituds. Si estimes les teves afeccions i les serveixes, en la mateixa mesura amb
què serveixes, odies Déu. Això és terrible, però és impossible d'explicar d'altra manera el que ens diu Crist. Es tracta
d'una veritat evangèlica. Si estàs al servei de les teves pròpies afeccions, de les riqueses, en un vuitanta per cent, això
significa que en un vuitanta per cent odies Déu. En una situació així, es pot parlar de l' aprofundiment de la teva unió
amb Crist, d'aferrar-te a Ell? Et pot sorprendre que et distreguis durant la santa missa? És possible que procuris de
combatre aquesta realitat amb decisió, però succeeix que les causes rauen en quelcom molt més profund, en les
 9
afeccions, en "el diner". Per aquesta raó, la lluita contra les distraccions s'ha de realitzar a dos nivells. En el nivell
immediat i directe, quan procures, per exemple, concentrar-te en el moment de la consagració, però això és només
combatre els símptomes. La nafra és més profunda, és "el Diner". Aquesta és la causa profunda, l'arrel definitiva del
mal, la font de les distraccions. És el que et fa distreure durant la santa missa, i t'aparta del que succeeix a l'altar durant
la consagració. Aquest és el teu pitjor enemic.

Si et fixes bé com és la teva pregària, aniràs descobrint què és per a tu aquest "diner". Quan t'adonis del que
penses més sovint durant la pregària, aleshores veuràs quin és el teu tresor. "Perquè on hi ha el teu tresor, allí hi
haurà també el teu cor" (Mt 6,21). Les teves distraccions t'ajudaran a reconèixer, quants lligams et tenen atrapat al
"diner". Si són molts, no t'estranyis que et costi recollir-te quan reses el rosari, o bé durant l'adoració, o durant la
missa.

La paraula "Kyrios", en grec significa un senyor que té un poder absolut. La paraula "douleuein" (servir)
significa una servitud d'esclau, i una pertinença total al senyor. L'Evangeli ens diu que som propietat absoluta del
Senyor, independentment de si ho reconeixem, o no. Som i serem sempre propietat del Senyor, que és Jesús.

El terme hebreu "Mammon" significa primerament un tresor, és a dir, diner o coses valuoses lliurades en
dipòsit. Aleshores no tenia el sentit pejoratiu que ha adquirit més tard. Amb el temps va anar evolucionant la
comprensió d'aquest concepte. Es considerava que, si es lliurava en dipòsit un tresor a un banquer o a una persona de
confiança, aleshores hom podia confiar en aquest tresor i comptar amb ell, posant-hi tota l'esperança. Aquest va ser el
primer grau de l'evolució. "El diner" es convertia així en objecte de confiança. Més tard es comença a escriure "Diner"
en majúscula; aquí ja havia aparegut aquest fals sobirà i senyor. Es va produir aleshores una extraordinària alienació:
la cosa s'apoderà de l'home. Tot allò on ell hi havia posat les seves esperances, esdevenia per a ell, un déu.

I en qui o en què poses les teves esperances? De què et refies? Quin és el teu déu? Si poses les esperances en
un déu fals, aleshores experimentaràs l'amargor i el desencís, perquè es tracta d'un senyor que més tard o més d'hora et
defraudarà. Aquesta serà per a tu una gran gràcia, i aleshores començarà a enfonsar-se la confiança que tenies en "el
diner".

Què és aquest "diner", que esclavitza el teu cor? Tant poden ser béns materials, com espirituals; per exemple,
l'afecció al diner, el lligam amb els teus fills, amb la feina, és a dir, cap a tot allò que crees, amb el que treballes,
l'afecció que tens a la tranquillitat, fins i tot pots estar lligat a l'assoliment de la pròpia perfecció. Totes aquestes
afeccions t'esclavitzen, et porten cap a l'esclavatge. Hom s'hauria de deixar esclavitzar només per una única realitat: la
voluntat de Déu. Cada esclavatge et tanca a Déu i fa disminuir la teva fe.

Com pots reconèixer el teu "diner"? La tensió, l'estrès, l'angoixa, la inquietud, la precipitació, la tristesa amb
què vius, tot això són senyals que serveixes alguna forma de "diner". Això és el que passa per exemple amb persones
que viuen constantment tenses. Que gran ha de ser la seva afecció a quelcom contrari a Déu! Les persones lliures
d'afeccions viuen plenes de la pau de Déu. La pau divina construeix i reforça la salut psíquica, que influeix
directament sobre la salut somàtica. D'aquesta manera, tant l'esperit com el cos, participen d'aquesta gran llibertat de
l'home. L'home lliure d'afeccions al mateix temps no té arrugues a la cara, no està estressat, no coneix les malalties de
la civilització. "El diner destrueix sistemàticament l'home". No només bloqueja el teu apropament a Crist i el fet de
poder aferrar-te a Ell, sinó que també fan malbé la teva salut física i psíquica.

Una altra manifestació clara de les teves afeccions, és la tristesa que tens quan Déu se t'emporta alguna
cosa. Ell t'anirà traient, tot allò que t'esclavitza, tot allò que sigui el teu pitjor enemic, tot allò que fa que el teu cor no
sigui lliure per al Senyor. I quan comencis a acceptar aquests tipus de situacions, amb bon humor, aleshores
esdevindràs una persona cada vegada més lliure.

Quan preguis, trobant-te davant del Senyor, mostra-li les teves mans, no només buides, sinó també brutes,
tacades per l'afecció al "diner", i demana-li que tingui compassió de tu. La pregària només es pot desenvolupar en un
clima de llibertat. Com a deixeble de Crist, estàs cridat a la pregària, a la pregària contemplativa. Però perquè la teva
 9
pregària, pugui esdevenir un dia, pregària contemplativa, és a dir, un mirar amorosament Jesucrist, el teu estimat,
cal que tinguis el cor ben lliure. És per això que Jesucrist lluita tant, perquè el teu cor esdevingui ben lliure. Lluita a
través de diversos esdeveniments, a través de dificultats i tempestes, fa que et trobis en situacions difícils, i és
aleshores quan et dóna l'ocasió de collaborar intensament amb la seva gràcia. Jesús, en totes aquestes situacions,
espera de tu, que vulguis purificar el teu cor, brut per les afeccions i la servitud al "diner". És per això, que tots el
moments difícils, totes les tempestes són per a tu, una gràcia. Són la vinguda del Senyor misericordiós, que tant t'ha
estimat, que desitja donar-te aquest do extraordinari, el do de la plena llibertat de cor. Cal que el teu cor sigui
indivisible, que sigui només per a Ell.

Creure significa percebre i comprendre el sentit de la pròpia vida sota l'òptica de l'Evangeli, on el més
important és Déu. Tota la teva vida ha d'estar dirigida cap a Ell, per buscar i construir sobretot el seu Regne amb una
fe ferma que tot el que resta ja et serà donat (vegeu Mt, 6,33). Déu vol donar tot el seu amor a tothom. Però, el pot
donar només en la mesura que ens obrim a Ell, en la mesura que acceptem de desprendre'ns de les afeccions i lligams
que tenim, perquè hi pugui haver lloc per a Ell. És la fe que permet que hi hagi un buit, un lloc desocupat, per a Déu.

La voluntat de Déu i la nostra voluntat

Perquè la nostra fe pugui ser cada vegada més profunda, és decisiu, fins que arribem a aferrar-nos totalment
al Crist, el nostre desig de realitzar en tot la seva voluntat, i al mateix temps, el consentiment que la nostra pròpia
voluntat sigui crucificada. Aferrar-nos al Crist significa sotmetre la nostra voluntat a la d'Ell. La vida interior és una
contínua tensió entre la voluntat de Déu i la voluntat de l'home. Aquesta tensió és deguda al fet que nosaltres ens
movem sempre al voltant de la nostra pròpia voluntat, tot buscant allò que ens és més còmode, tot i que sabem que
l'assoliment dels nostres propis plans i desigs, l'assoliment de tot allò que volem, sovint no coincideix amb el que Déu
vol. L'home es defensa quan veu que els seus desigs no poden ser acomplerts. Es defensa, bé de forma conscient, és a
dir, negant a Déu la submissió a la seva voluntat, o bé de manera inconscient, la qual cosa sovint es manifesta amb el
mecanisme de la racionalització. Aquest mecanisme mostra fins a quin punt ens busquem a nosaltres mateixos amb els
nostres desigs i actituds.

En què consisteix aquest mecanisme d'autodefensa, de la racionalització? Consisteix en el fet que

inconscientment justifiquem la nostra actitud fonamentant-la en motivacions que acceptem i rebutgem les motivacions
que realment ens impulsen. Per dir-ho amb un llenguatge planer, per poder fer el que volem fer, segons els propis
desigs i plans, construïm tota una teoria per justificar-nos, fem una argumentació inventada que ens tranquillitza. Un
exemple clàssic d'aquest sistema d'autodefensa, és la situació en què la mare defensa el seu fill davant de la seva jove.
Si en aquests casos té lloc el mecanisme de la racionalització, aquesta mare estarà totalment convençuda que es guia
exclusivament per l'amor, i que té dret d'actuar de la manera que ho fa, ja que és mare, i l'únic que busca és el bé del
seu fill. El desig de posseir que es manifesta en aquest "amor", sol mantenir-se ocult sota la cortina d'aquest
mecanisme d'autodefensa inconscient a través de la racionalització dels actes i gràcies a una teoria subjectiva
inventada per justificar l'actitud adoptada. És gairebé impossible de convèncer una mare que reacciona d'aquesta
manera, que en realitat, ella estimant el fill, s'estima a si mateixa, i que està destrossant el matrimoni; que el que millor
podria fer és retirar-se, deixar els cònjuges sols, o fins i tot posar-se més del cantó de la jove que no pas del fill.

El mecanisme de defensa de la racionalització és un baluard molt fort i difícil de desarmar, sobretot perquè és
un mecanisme inconscient. Tot sovint inventem explicacions, per tal de justificar uns actes nostres poc encertats.
Diem: em cal descansar, no puc ocupar-me d'això, tinc dret a tal cosa, he resultat perjudicat, cal que em defensi...etc. I
pots dedicar-te, donar-te a un suposat amor, a l'apostolat, a certes afeccions, però en la font de tot això pot
haver-hi ocult un egoisme inconscient.

Aquest egoisme és el que fa que la nostra vida interior es desenvolupi en el marc d'una tensió contínua entre
la nostra voluntat i la de Déu. Si viure amb fe significa aferrar-se a Crist i a la seva voluntat, és en aquest context on
 9
ens cal remarcar, que buscar la pròpia voluntat és el pitjor que es pot fer. Això és la font del mal i del pecat, és la font
del nostre infortuni i del nostre esclavatge. Aferrar-se a Crist i a la seva voluntat significa que, quan la seva voluntat no
concorda amb la nostra, nosaltres aleshores acceptem que Ell pugui destruir els nostres plans, que els pugui crucificar.
Els esdeveniments de la vida dels sants, sovint ens mostren com Déu frustrava els plans humans, perquè així, la
voluntat de l'home pogués unir-se a la voluntat del Senyor.

Santa Teresa d' Àvila va anar a Sevilla per fundar un nou convent. Eren els temps difícils de la Reforma, i
santa Teresa va crear aleshores una nova branca, reformada, de religioses carmelites. La creació de la nova institució,
exigia que santa Teresa, com a superiora, viatgés en una ocasió amb un grup de germanes al lloc on s'establiria el
convent. Les monges solien viatjar amb carruatges molt tancats, perquè les carmelites reformades, les descalces, són
un orde de clausura i no poden deixar-se veure en públic. Amagades doncs, dins del carruatge, se sentien segures, i
tenien l'esperança de poder arribar al seu objectiu sense ser vistes per ningú.
Era el dia de la Vinguda de l'Esperit Sant. Les germanes van sortir aviat al matí. Teresa va escollir una
església que es trobava en un indret força aïllat de la comarca de Còrdova, per fer una pausa en el camí. Allí, el pare
Julià d’Àvila, havia de celebrar una missa per elles, per tal que ningú no les veiés, i tot seguit les monges havien de
seguir el seu camí. Però va resultar que per arribar a l'església escollida havien de passar per un pont. El pont, en
aquella hora del matí, encara estava tancat i els vigilants els van dir que calia que demanessin permís a l'alcalde.
L'alcalde encara estava dormint, i no permetia que se'l despertés en aquests casos. Per tant, van haver d'esperar. Va
sortir el sol i va començar a fer una xafogor molt forta. La gent del voltant s'apropà al carruatge. Els més atrevits,
encuriosits van mirar dins del carruatge. Finalment, després de dues hores d'espera, va arribar la clau del pont i van
poder passar. El carruatge avançava lentament cap al pont, però va resultar que era massa ample, i de cap manera no
podia passar. Les hores anaven passant.

Santa Teresa tenia un gran desig de poder participar en la festivitat de la Vinguda de l'Esperit Sant, i en la
santa missa, i volia que el viatge s'hagués pogut realitzar, sense que les monges haguessin estat vistes per ningú, però
les hores d'inactivitat anaven passant, una rere l'altra. Quan finalment les baranes del pont van ser serrades per tal que
pogués passar el carruatge, i les monges arribaren a l'església triada per a la celebració de la missa, es varen trobar
amb una sorpresa més. La festivitat de la Vinguda de l'Esperit Sant era la festa patronal d'aquella parròquia, i com
acostuma a succeir en aquestes diades, l'església i els seus voltants, eren plens de gom a gom. Allò ja era massa per a
santa Teresa i les seves germanes, que varen estar a punt de refusar d'assistir-hi. Més tard ella va reconèixer que allò
hauria estat un greu error. Sortosament el pare Julià va ordenar a les monges que assistissin a la santa missa, tot i la
gentada que hi havia. Aleshores varen sortir del seu amagatall, i travessaren l'església. Santa Teresa, que sabia
descriure amb ironia les situacions, va escriure més tard que la gent, quan elles passaven cobertes amb els vels i amb
hàbits blancs, van reaccionar de la mateixa manera que es fa quan surt el toro a la plaça de braus. santa Teresa va
confessar que aquell va ser un dels pitjors tràngols de la seva vida. Aquest disgust tan gran li va donar l'Esperit Sant en
la festivitat de la seva vinguda.

Però no es van acabar aquí les seves dificultats. Després de la missa, les monges havien de travessar
l'església, altra vegada entre la gent esverada, i havent sortit, van adonar-se, que per raó de la calor tan forta que feia,
no es podia continuar el viatge, els cavalls no volien arrossegar el carruatge. A més, dins del carruatge no es podia
suportar la calor que feia, per tant les germanes varen passar la resta del dia sota d'un pont. (Del Llibre de les
fundacions, cap.24 ). Veiem doncs que dels plans que tenien, no els en va sortir cap com esperaven.

L'Esperit Sant pot apropar-se a l'home amb una gràcia tal, que tiri per terra tots els seus plans. Aquesta és la
seva gran gràcia del despullamentEn el tractament que l'Esperit va donar a santa Teresa, en el dia de la seva Vinguda,
s'hi veu el seu gran amor per ella. Ella, que s'ho havia planificat tot tan bé, i Ell, que amb tanta traça li va saber
esgarriar tots els plans, perquè no estaven d'acord amb la seva voluntat. En tot això, el que realment és essencial és:
l'Esperit Sant es va apropar, a santa Teresa i a les seves germanes, perquè elles havien acceptat la seva acció, i
així, lliurant-se a la voluntat de Déu, s'adherien més fortament a Crist. L'Esperit Sant, aquest gran constructor de
la nostra fe, les va buidar dels seus plans, fent que esdevinguessin més pobres, perquè fossin capaces de rebre la força
d'Aquell que, en la litúrgia de l'Església, és anomenat "Pare dels pobres".
 9
Enderrocant l'Església

Allò que especialment ens dificulta aferrar-nos a Crist, és el buscar-nos a nosaltres mateixos, la recerca de la
pròpia voluntat. Aquest buscar-nos a nosaltres mateixos, no solament destrueix la nostra fe, sinó que pot apartar-nos
totalment d'ella.

Val la pena fer una reflexió sobre el text de Commodià, asceta cristià que va viure en el segle III, a Cartago, i
que tractà sobre aquest afer. Ens han arribat dos textos d'ell; un titulat "Instruccions", l'altre anomenat "Poema
apologètic". En aquells temps Cartago era la segona ciutat d’Àfrica del Nord, després d'Alexandria, i era la més
esplèndida. Els documents de Commodià fan referència a diversos anys després de les persecucions de Deci, cap a
l'any 251. Foren anys en què l'Església va poder començar a sortir de l'amagatall i mostrar-se sense temença. La
persecució de Deci, la setena soferta per l'Església des del principi de la seva història, es diferencià de les anteriors,
perquè Deci no només condemnava a mort, sinó que encara més sovint torturava, procurant així escarmentar els
cristians. Aquestes persecucions van durar dos anys, des del 249 fins al 251, i van dur-se a terme en tot l'Imperi Romà.

Cartago, com les altres ciutats on vivien cristians, fou saquejada, però al cap de dos anys, quan l'Església
recuperà la llibertat, els cristians hi van poder tornar, i es tornaven a reunir de nou per celebrar la litúrgia. Els
documents de Commodià, ens mostren la imatge d'una comunitat cristiana de Cartago després de les persecucions de
Deci. Estava integrada per persones de tres categories. La primera la constituïen els "fideles", que eren senzills fidels,
que durant les persecucions van poder fugir de la ciutat i amagar-se en algun indret. La segona categoria eren els
"lapsi", els renegats. Aquest grup era molt nombrós, eren els que no havien pogut resistir les tortures. Commodià es
considera ell mateix com a pertanyent a aquest grup i feia penitència dins del grup del catecumenat. Ell sentia
compassió pels altres "lapsi", que també havien "caigut", i també feien les seves penitències. La tercera categoria
estava formada pels "martyres", que eren els que havien sobreviscut al martiri, ja que Deci sovint s'estimava més
torturar que matar.

Podem intentar reconstruir com podia ser la comunitat de Cartago, i imaginar-nos com podien ser les
trobades de cristians d'aquells temps. El més fàcil d'imaginar són els membres més destacats d'aquella església, els
martyres, que tenien les marques de les tortures que havien sofert en el seu cos. Uns tenien una mà esgarrada,
d'altres caminaven coixos, amb crosses. Potser n'hi havia també amb marques de cremades, o mancats d'un ull.
Aquesta imatge dels martyres, d'aquells que havien estat disposats a lliurar llurs vides per Jesucrist, devia ser
certament escruixidora. Commodià escriu que alguns d'aquells martyres, tan marcats pels sofriments viscuts per
causa de Crist, els millors fidels, consideraven que el martiri que havien sofert els donava drets especials dins de
l'església i que qualificava de manera especial les seves opinions, ja que ells havien estat disposats a lliurar llurs vides
per Jesucrist. Ells creien que es podien sentir millors que els "fideles", és a dir, dels que havien fugit. I podien sentir-se
molt millor que els "lapsi", els que havien renegat i s'havien enfonsat, mentre que ells, els "martyres", havien sabut
resistir. Sabem, perquè la història així ens ho explica, que al cap de pocs anys va tenir lloc un cisma dins la comunitat
de Cartago, el cisma de Felicíssim i de Novat. Les tensions aparegudes dins de la comunitat foren causades
principalment per l'actitud dels martyres, que exigien més drets. Van ser ells, els millors, els que van sembrar la
confusió. I es pot afirmar categòricament: l'església cartaginesa fou desbaratada precisament pels martyres, per
aquells que havien estat disposats a lliurar llurs vides per la causa de Crist. Aquells que havien estat els millors, o
que al menys així es consideraven, al mateix temps tenien els seus propis plans, llur pròpia voluntat, aquests van ser
els que van enderrocar l'església de Crist. Això és realment esgarrifós. No ho van fer els renegats, no ho van fer els
més dèbils, que havien traït Jesús durant les tortures, sinó que varen desbaratar i enderrocar l'església, els martyres.

La situació va esdevenir tan dramàtica, que després del primer cisma que tingué un abast relativament petit,
aquella comunitat va quedar afectada per una divisió molt més gran. Aleshores, com a conseqüència d'aquestes
esquerdes en el si d'aquella església produïdes pels martyres, va esclatar una nova onada de persecucions, la vuitena,
en els temps de Valerià (que fou quan va ser martiritzat el bisbe de Cartago, sant Cebrià).

Aquells martyres són per a nosaltres una advertència, fins i tot la teva disposició a lliurar la vida per
Jesucrist no demostra que tinguis una autèntica adhesió a Ell. Aquesta adhesió la demostren la humilitat i el teu desig
 9
de no fer la teva pròpia voluntat, sinó la de Crist.

Podem doncs estranyar-nos, a la llum d'aquests documents, que Déu frustri a vegades la nostra voluntat,
sabent que els intents que fem per dur-la a terme poden ser la font dels nostres mals i del nostre infortuni? La fe és
l'adhesió al Crist, i per tant, és el principi de l'amor. Però podràs aferrar-te a Crist amb la teva voluntat, en la mateixa
mesura amb què puguis alliberar-te de la teva pròpia voluntat. En fi, Déu, perquè ens estima, ha de frustrar els nostres
propis plans, eliminar les nostres pròpies visions, com si fossin castells fets amb cartes, i és que, de fet, no són res més
que plans i visions humans. Finalment el que se'ns presenta és ben diferent del que ens havíem imaginat, d'acord amb
el principi que diu: cadascú esdevé el sant que no havia volgut ser.
 9

Capítol 3

LA FE, RECOLZAR-SE EN CRIST

I ABANDONAR-SE A ELL

La fe és la participació en la vida de Déu, aferrar-se a Ell com a únic Senyor, i també recolzar-se només en
Ell. Recolzar-se en Crist i fiar-se totalment d'Ell és una expressió de la nostra plena confiança en Ell. L'home necessita
sentir-se segur, sentir-se recolzat, el que significa que ha estat creat per a l'abandó. S'orienta cap a la possessió d'algun
sistema de seguretat, que li permeti comptar amb quelcom, per poder-se lliurar a quelcom, a algú. El sentiment de
seguretat és un requisit bàsic, el més elemental del sistema psíquic humà. Quan l'home el perd, sigui per una amenaça,
o per haver perdut algun ajut que tenia, agafa por. Aquesta por que apareix fa que el nostre anhel per gaudir d'una
seguretat sigui molt fort.

Podem parlar de recolzar-se en quelcom i del sentiment de seguretat, en un sentit real, quan comptem amb
quelcom que tenim; pot tractar-se de diners, capacitat de realitzar coses, habilitats. Però podem buscar d'enfortir el
nostre sentiment de seguretat en un sentit personal, quan comptem amb les relacions humanes i contactes personals
que tenim per a la realització dels nostres plans. El sentiment de seguretat en el sentit real-material sol estar orientat
cap al futur. L'home, de fort ressò psíquic, intenta preveure el futur, i es prepara en aquest sentit, per no ser sorprès.
Pretén d'aquesta manera poder controlar el futur, buscant en això un ajut i poder-s'hi sentir segur.

En la nostra vida, aquesta recerca del sentiment de seguretat, apareix sempre. Un estudiant, per exemple,
quan va a fer l'examen, es basa, per sentir-se segur, en la seva memòria, en tot allò que ha après, o bé en la seva
capacitat. Pot comptar també, en la "bona sort", però malgrat això, sempre buscarà de recolzar-se en alguna cosa, sigui
en el sentit real-material, o en el sentit personal. Però tots els sistemes humans de seguretat són imperfectes i no poden
ser perfectes perquè es basen en els nostres plans, els nostres càlculs. És per això que ens emportem desenganys, i és
aleshores quan ens trobem en crisi. Si confies en tu mateix, en les teves capacitats, en les coses que posseeixes, o en
les persones amb què et trobes lligat, tard o d'hora t'emportaràs un desengany.

Perquè la nostra fe pugui ser un recolzar-se en Jesucrist, i fiar-se totalment d'Ell, hem de reconèixer que
només Ell és la nostra vertadera seguretat. L'abandó total en Ell, que neix de la fe que posem en la seva Paraula, és
l'única resposta adient davant del seu amor incommensurable per nosaltres.

Déu, l'únic ajut

La fe és un recolzar-se només en Déu. No ens podem basar en cap dels seus dons, només en Ell, en la seva
força i amor infinits.

És impressionant l'escena que va tenir lloc en el pati del Temple, quan Déu observava la gent quan tiraven la
seva ofrena a la sala del Tresor. A cada moment es podia sentir el soroll de les monedes quan queien dins la capsa, i en
algun indret a prop, hi havia Jesús amb els apòstols. Ell es fixava en aquells que donaven les seves ofrenes. Una vídua
hi tirà dues monedes menudes, i Déu digué: "us asseguro que aquesta vídua pobra hi ha tirat més que tots, els qui tiren
al tresor...hi ha tirat tot el que tenia (Mc, 12,43-44). Podem admirar el seu acte: ho va donar tot, mentre que els rics
donaven només d'allò que els sobrava. Però fixar-se només en l'acte en si és massa poc. Cal adonar-se que ella,
donant-ho tot, es condemnava a si mateixa a morir de fam, ja que es quedava sense mitjans per sobreviure. Ella
mateixa va destruir el sistema de seguretat material que tenia. I és per això que Déu mateix es va admirar, tal com ho
expressa la forma de dir que tenia Jesús quan volia remarcar molt una cosa: "En veritat us dic... ella ha donat tot el que
 9
necessitava, tot el que tenia per viure". La fe d'aquella dona era inconcebible!.

L'home a qui manca de tot, que ha perdut el seu sistema de seguretat, només li queden dues possibilitats: la
desesperació, o bé lliurar-se totalment a Déu, per la fe. Així havia de ser la fe d'aquella vídua. Per a ella, Déu havia de
ser-ho tot, l'únic auxili. Déu ens pot desprendre dels nostres sistemes de seguretat, però això també ho podem fer
nosaltres mateixos. En aquest cas, té lloc aleshores una purificació activa dels esclavatges que tenim. És així com va
ocórrer amb la vídua de l'evangeli: ella mateixa es va desprendre de tot.

Trobem una actitud de lliurament semblant, en la vídua de Sarepta, quan va trobar-se amb el profeta Elies.
(vegeu 1Re 17,8-16). La vídua tenia un nen petit, i hi havia fam en el país. Totes les seves reserves d'aliment eren un
grapat de farina i unes gotes d'oli. I fou en aquesta situació que el profeta Elies li digué: "fes-me un panet d'aquesta
farina i porta-me'l". El comentari que li fa la vídua dient-li que és l'últim grapat de farina que li quedava, no va canviar
res. Elies tornà a demanar-li el mateix: "Fes-m'ho". La dona li respongué: "Sí, així ho faré, i després morirem, jo i el
meu fill". Realment ella acceptava la possibilitat de morir, perquè ja no podia comptar amb res més, ni tan sols amb
aquell grapat d'aliment. Va ser Déu, que a través d'Elies, va prendre a la dona la resta d'aliment que li quedava, que
representava per a ella una certa seguretat. Ara ja no li quedava res.

Què fa Déu amb persones així? La Bíblia ens diu, que després la quantitat de farina anava augmentant, de
manera que malgrat els àpats que preparava, de farina no en mancava; quelcom semblant passava amb l'oli, i d'aquesta
manera, la vídua i el nen no varen pas morir de fam. Déu, no pot deixar sol l'home, que lliurant-se totalment a Ell,
s'aparta del "diner", i talla amb tot el sistema de seguretat que destrueix la seva fe. Déu mira amb admiració el
miracle de la fe de l'home, sobretot aquesta confiada fe infantil, que s'expressa pel lliurament de tot. Un home
d'una fe així és capaç de dir: Déu meu, si aquesta és la teva voluntat, estic fins i tot disposat a morir, perquè crec que
Tu m'estimes. Una fe profunda així, fa néixer sants.

Quan la mare Teresa de Calcuta, en començar a dedicar-se a les persones que morien davant del temple de
Kali, en aquella ciutat índia, va abandonar el convent de les germanes loretanes, tenia algunes coses i una mica de
diners, però ben aviat ho va repartir tot entre aquells desvalguts. I després què? "Quan ve la nit, només es pot dir una
cosa: Déu meu, si ho vols, estic disposada fins i tot a morir". A l’Índia, a Calcuta, ningú no l'ajudaria, ja que allà es
mira la gent que es mor al carrer amb una certa indiferència. En el context de l'hinduisme, i segons la llei del Karma,
es consideren aquests tipus de situacions com una cosa quasi normal. Un fidel de l'hinduisme et dirà que si et mors de
fam, es perquè t'ho has merescut. Si et mors de fam, a canvi renaixeràs amb una existència millor després de la mort.
La mare Teresa de Calcuta és conscient que potser no trobarà ningú disposat a ajudar-la, però, al mateix temps, té fe,
creu que Déu roman sempre al seu costat, i des d'aquell moment només tindrà Déu per auxili. Una escola de fe i una
escola de santedat van ser per a la mare Teresa de Calcuta, aquells dies i nits, quan ella anava a dormir, després de
lliurar-ho tot, amb un cansament terrible, mortal, i amb la certesa de que l'endemà, tampoc no tindria res, ni per a si
mateixa, ni per les noves candidates del nou orde religiós, ni pels desvalguts que havien acollit i que necessitaven
ajuda. No tenia res. En aquella situació, quan es trobava mancada de tot sistema de seguretat humà, va néixer la mare
Teresa de Calcuta, que avui tot el món admira i reconeix. És un ésser humà que té fe, que creu fins a la bogeria, i que
s'ha format a l'escola on s'assoleix la fe, per situacions en què humanament no hi ha auxili. Quan el sistema de
seguretat se'ns ensorra, només ens queda la desesperació terrible, o bé la fe; una desesperació terrible, o una fe heroica.

Si tu no tens bogeria de fe i si no confies plenament en l'amor immens que Déu té per tu, seguiràs avançant
pel camí de la fe, a pas de tortuga, o fins i tot aniràs enrere. Construint aquest sistema de seguretat humana, no permets
que creixi la fe dintre teu. La teva fe s'aprofundeix quan acceptes que Déu sigui per tu, l'única seguretat i auxili. Ja
que Ell té dret a exigir-te que li ho donis tot, que li facis lliurament de tot.

Des del punt de vista de la fe, és molt bo que de vegades notis que els teus peus no estan tan ben falcats com
pensaves, perquè en aquestes situacions hi ha vinculada una gràcia. No pots aferrar-te a res més que no sigui Déu; no
pots recolzar-te ni en els seus dons, ni tampoc en els senyals de la seva Presència.

A l'Antic Testament se'ns presenta la lluita que tingué lloc durant l'època dels Jutges, entre els filisteus i els
 9
israelites. Com a resultat d'una gran derrota després de la batalla, l'Arca de l'Aliança anà a parar a mans dels enemics.
En el primer llibre de Samuel podem llegir com els filisteus es van ajuntar per lluitar contra Israel, i van començar una
batalla. Els filisteus van vèncer i van matar quatre mil homes. Quan l'exèrcit israelita va tornar al campament, els
ancians del poble d'Israel van dir: Per què avui el Senyor ens ha derrotat davant els filisteus? Enduguem-nos de Siló
l'arca de l'aliança del Senyor, que vingui enmig de nosaltres i ens alliberi de les mans dels nostres enemics. Van enviar
gent a Siló i van prendre d'allà l'arca de Déu, que seu damunt els querubins. Els dos fills d'Elí, Hofní i Finehès anaven
amb l'arca de l'aliança de Déu. Així que l'arca de l'aliança del Senyor va arribar al campament, tot Israel va alçar una
gran aclamació, que va fer ressonar la terra. Els filisteus, que van sentir la cridòria, van dir "Pobres de nosaltres!"
(vegeu 1Sa 4,2-8). Però al final d'aquesta narració diu: "Els filisteus doncs, van lluitar, i els israelites van ser derrotats.
Cadascú va fugir a casa seva. La desfeta va ser molt grossa: van caure d'Israel trenta mil soldats d'infanteria, l'arca de
Déu va ser presa, i van morir els dos fills d'Elí, Hofní i Finehès (1Sa 4, 10-11).

Ens podem preguntar, per què els israelites van sofrir una derrota tan gran. Quan demanaven que duguessin
l'Arca de l'aliança, que era símbol de la presència de Déu entre ells, i esperaven la victòria a través d'aquest senyal,
semblava que es volien auxiliar en Déu. Com podem entendre que els israelites, tot i que semblava que volien buscar
ajut en Déu, van ser derrotats, i a més els fou presa l'Arca, senyal de l'especial presència de Déu?

Aquest text és molt important, ja que ens permet comprendre més profundament, què significa recolzar-se
només en Déu. L'Arca de l'aliança no és Déu, és només un senyal de la seva presència. Els israelites van manipular
d'alguna manera aquest símbol. L'època dels Jutges, és més aviat fosca i poc brillant en la història del poble escollit.
Sabem que en la vida dels israelites d'aquells temps, hi havien moltes coses dolentes; el mateix podem dir dels dos fills
del sacerdot Elí, que eren uns desvergonyits que no feien cas del Senyor (1Sa 2,12). És en aquest context que el text
bíblic ens mostra com, sense tenir en compte Déu, els israelites varen manipular el senyal de la seva presència. Creien
que després de fer portar l'Arca de l'aliança, la victòria vindria de forma automàtica. En canvi, la fe no és buscar auxili
en els dons de Déu, sinó només en Ell mateix, en el seu amor i en el seu poder. Aquest amor i poder no es poden
manipular.

Una cosa semblant va succeir amb el temple, que pel poble escollit també era un senyal especial de la
presència de Déu, i que fou destruït, perquè no era aquest l'auxili on el poble escollit havia de buscar l'ajut. Déu havia
cridat aquell poble perquè partint de la fe, s'aferrés només a Ell.

L'actitud d'abandó total

Crist, que espera que ens abandonem plenament a Ell, ens ensenya amb tota la seva vida, aquesta actitud
d'abandó. Ell va venir a nosaltres com un infant, que per ell mateix no pot fer res, i que depèn totalment de la cura dels
grans. Així doncs, Jesús, des dels primers moments de la seva vinguda al món, es va trobar, per nosaltres, despullat de
tot. Per què es va presentar d'aquesta manera, tan pobre? Intenta respondre't a vegades aquesta pregunta.

Si Jesús hagués vingut al món amb tot el seu poder, si hagués eliminat l'ocupació romana per la força, i per la
força hagués instaurat una nova justícia social, si hagués eliminat per la força el mal, et seria més fàcil lliurar-te a Ell?
Més aviat li tindries por, perquè l'home té por de la violència, fins i tot si es fa servir en nom d'un bé, vertader o
aparent. En canvi no pots tenir por d'un Jesús indefens, que se'ns apropa amb la seva debilitat. Si hi ha dintre teu una
mica de por davant de Déu, pensa que el misteri de Betlem et recorda, que no s'ha de tenir por de Déu. Ell es va
rebaixar tant, es va fer tan indefens i despullat de tot perquè et fos més fàcil aferrar-te a Ell, i abandonar-t'hi. En això
Ell manifestà el seu amor, fins arribar a estimar amb bogeria. Jesucrist, despullat i pobre, vol anar davant nostre, en el
nostre camí del despullament de les seguretats humanes. El nostre despullament autèntic i vertader és el camí que ens
porta cap a la imitació de Jesús.

Déu, volent fer d'Abraham, pare de la nostre fe, el va desarrelar. Abraham va esdevenir pelegrí que caminava
en la foscor, ja que no sabia cap a on caminava. I en deixar el propi país i la llar, va esdevenir un home despullat de
tot, que fora de Déu no tenia res ni ningú. Per tant ha de comptar per tot amb Déu, i adreçar-se sempre a Ell. Per poder
 9
esdevenir lliure dels propis sistemes de seguretats, cal anar al desert, que és on l'home es despulla de tot allò
l’esclavitzava.

Tot el que cerques per recolzar-t'hi són diversos sistemes de seguretat humana, que en vocabulari evangèlic
s'anomena "diner". Hi pots creure en aquest "diner", posant-hi l'esperança, però no és aquest el Déu autèntic.
Precisament Déu et vol defensar, en la teva vida, d'una fe falsa. És per això que té tant d'interès que et desprenguis
del déu fals. Tot allò damunt de què posem les nostres esperances esdevé per a nosaltres un déu. I si poses les teves
esperances en un déu fals aleshores aquesta esperança teva és ben absurda. Algú que té un déu fals no té fe, o bé la
seva fe és ben fluixa, pràcticament inexistent. Si hi ha en la teva vida un déu fals, el qual serveixes i damunt del qual
et recolzes, t'enduràs un desencís ben amarg. Aquest déu a qui t'abandones, tard o d'hora, et donarà un desengany, i
aleshores, quelcom del teu sistema de seguretats se n'anirà per terra.

Jesucrist, quan deia que no es pot servir dos senyors, desenvolupa el seu pensament fent ús d'imatges, a través
de les quals ens ensenya, com hem de confiar, com hem d'assolir aquesta actitud d'abandó a Ell, que és el nostre
autèntic Senyor. En el sermó de la muntanya, ens parla dels lliris del camp, que es caracteritzen per una extraordinària
bellesa, però també per una vida molt curta, tan sols d'un dia. És sorprenent que Déu hagi creat una flor d'una vida tan
curta, tan esplèndida, d'una bellesa tan gran que el mateix Jesús digué que era més gran que la major de les glòries de
Salomó. Quina cura tan gran Déu té per aquesta flor revestint-la d'una bellesa tan enlluernadora. Aquesta flor és
propietat del Senyor, com ho ets tu. Més tard, quan ens parla dels ocells que viuen sense preocupacions, Jesús ens
crida a la conversió, perquè ens alliberem de les tensions humanes que ens oprimeixen, dels maldecaps innecessaris,
de les preocupacions exagerades (vegeu Mt 6, 26-34). Cal que siguem com els lliris del camp, com els ocells del cel,
que Ell, l'autèntic Senyor, estima, i dels quals Ell mateix en té cura.

En el Parenostre fem una crida per un aprofundiment de la nostra fe, perquè Déu esdevingui per a nosaltres
l'únic auxili: "El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor el dia d'avui". Trobem aquí una clara allusió a la situació
que tingué lloc en el desert, quan el poble escollit el travessava per anar cap a la Terra Promesa. És clar, sabem que en
el desert s'hi troben situacions difícils. És per això que hi havia rebellions i desobediències. Però el Senyor, com ens
diu la Bíblia, es va abrandar d'un amor gelós, i es va compadir del seu poble rondinaire, queixós i pecador. Els
començà a enviar cada dia el manà del cel. En els períodes de desert, surt de l'home tot allò que porta arrelat molt a
dins seu, l'egoisme, la desconfiança i el desig de crear-se els propis sistemes de seguretat. En el poble escollit, malgrat
els miracles que tingueren lloc en el desert, va aparèixer la manca de confiança i d'abandó a Déu. També es va
manifestar llur cobdícia, que s'expressava com un desig d'acumular el manà com més millor, malgrat que Moisès, en
nom del Senyor, havia dit: "Podeu recollir el mannà, només pel dia d'avui". Molts però, no van fer cas de Moisès, i
en van recollir més. Aleshores tingué lloc la continuació del miracle, però d'una dimensió diferent. El que va passar, és
que tot allò que havien recollit en excés, és a dir, més del que calia recollir i que havia de ser com un sistema de
seguretat, l'endemà s'ho trobaven tot podrit, o s'hi van ficar els cucs (vegeu Ex 16, 14-21). El poble escollit no podia
assegurar-se, humanament parlant, aplegant menjar per l'endemà. Precisament, Déu l'havia conduït cap al desert, per
despullar-lo del que tenia. "El nostre pa de cada dia, doneu-nos Senyor el dia d'avui". Diem: el dia d'avui; per avui, no
per demà, ni per tot el mes. Ja que som la teva propietat i Tu tens cura de la teva propietat. El Senyor hagué de lluitar
en el desert contra l'egoisme humà, que feia que el poble escollit no volgués fiar-se de Déu, fins i tot davant d'un
miracle evident. Hagué de lluitar per la fe del seu poble.

La maduresa de la fe és la disposició de lliurar al Senyor tot allò que Ell ens dóna, és un total abandó de
nosaltres mateixos a Ell. No hauríem d'aferrar-nos a res, ni tan sols als dons espirituals, ni a la sagrada comunió.
Només hi ha una realitat, a què ens podem aferrar sense fer una apropiació: la voluntat de Déu. Fora de la voluntat de
Déu, tota la resta són dons i mitjans que serveixen per aquest únic objectiu, no són doncs, un objectiu per ells
mateixos. Si ens apropiem el do, Déu aleshores el destrueix, o bé, fent-nos passar pel sofriment, ens ensenya que per
nosaltres mateixos no tenim res i que som del tot incapaços; és Ell qui ens ho dóna tot.

Un testimoni de fe extraordinàriament expressiu, de sant Leopold Mandic, era el seu gest de les mans buides.
Aquelles mans buides, enfocades cap a Déu, eren una expressió que no s'apropiava cap do, un gest d'una fe
extraordinària i que feia miracles a través del seu servei en el confessionari. El nostre gest de les mans buides, pot ser
 9
adreçat cap a Déu, no només per afers espirituals, com feia sant Leopold Mandic. El gest de les mans buides, que
expressa la nostra actitud d'esperar-ho tot de Déu, hauria d'acompanyar tots els afers de la nostra vida: la vida
professional, l'educació dels fills, la nostra actuació cap als altres i la pregària. El gest de les mans buides també hauria
d'acompanyar-nos en l'espera del do més gran de Déu, que és Ell mateix, és a dir, l'Amor que t'abraça i en què et
trobes submergit.

Fiar-se de Déu

La teva acció de recolzar-te en Déu, com un abandonar-se a Ell, no serà una actitud plenament pura, si no
adopta la forma de fiar-se de Déu. Perquè podria ocórrer que tu li fessis confiança, comptant que Ell realitzarà la teva
voluntat. Déu meu, jo crec en Tu, però que es faci el que jo vull: això no és res més que un buscar-se a si mateix.
Recolzar-se en Déu, s'ha de convertir en un fiar-se totalment d'Ell. - Senyor, que sigui com Tu vols, ja que Tu
m'estimes, i saps millor que jo, el que necessito, i el que més necessiten aquells que jo estimo i pels quals prego. En la
vida interior, i en el nostre caminar cap a Déu, l'actitud d'abandó cal que sigui un fiar-se totalment del Senyor.

La germana de santa Teresina de l'infant Jesús, Celina, en ocasió del dia de Nadal de 1887, volgué preparar
una sorpresa a la seva germana. Va fer un petit vaixell de paper, i el va deixar anar navegant per l'aigua. Dins del
vaixell hi havia una petita figura de l'infant Jesús, i les paraules escrites: "Fiar-se de Déu" ( Manuscrists autobiogràfics
de Santa Teresa de l'Infant Jesús, 1957). Aquesta era una manera de resar que tenien Teresa i Celina. Hi ha aigües,
onades de la vida, a què Déu les volia conduir, i elles havien de fiar-se del seu amor.

La Teologia de la vida interior diu que només el fet de fiar-se de Déu és el que dóna l'autèntica pau interior
que l'home necessita. Tant de temps romandràs intranquil, inquiet, i el teu cor se sentirà atribolat, com una papallona
prop d'una flama, plena de por, d'angoixes i problemes, mentre no et decideixis a fiar-te totalment de Déu. No hi ha
altre camí cap a la pau que no sigui el fiar-se plenament de la seva voluntat, és a dir, del seu amor.

A santa Gertrudis, que resava per la salut d'una amiga seva, Jesús li va dir: "Em fas nosa, Gertrudis, quan
demanes per la seva salut, perquè aquesta malaltia és una gran gràcia, i ella s'està sotmetent a la meva voluntat i així
se santifica ràpidament."
Aquesta paraula francesa "abandon", que Celina va escriure en aquell vaixell de paper per la seva germana
Teresa, és d'una gran profunditat. Significa deixar de banda els propis plans i la pròpia visió de les coses, deixar-ho
tot per poder lliurar-se plenament al Senyor. Nosaltres estem molt plens dels propis plans i de la pròpia visió del
món, mentre que la voluntat de Déu i els seus plans són sovint totalment diferents. Aleshores Déu ha de desbaratar
aquests nostres plans. Són però, desbarataments sortosos dels nostres plans, perquè és l'amor que els desbarata, i
sempre busca el nostre bé.

Pot ser un gran obstacle perquè ens puguem abandonar a Déu, la imatge deformada que nosaltres, sovint,
tenim d'Ell. Aquesta desviació pot consistir a veure Déu com un jutge, i aleshores li tens por. Tenir por de Déu,
d'aquell que és l'Amor, és quelcom terrible. Potser per això et costa de fiar-te'n totalment, perquè tens por del que Ell
pugui fer-te. Cal, però, que recordis que aquesta por conscient davant d'Ell és quelcom que fereix molt el seu cor.
És diferent aquella por instintiva que apareix espontàniament en l'esfera psico-física, i que de fet s'escapa del nostre
control. Però quan, conscientment, en la nostra esfera espiritual (és a dir, en els pensaments i en la voluntat) acceptes
un estat de por davant de Déu i del que et pugui fer, això és una greu infidelitat. Si tens por de Déu d'aquest manera, i
tanmateix, tens por de la gent, del món que t'envolta, etc., aleshores no hi ha en tu l'actitud d'abandó, ni tampoc tens fe
en l'amor de Déu que t'abraça.

Santa Teresa de Lisieux diu en poques paraules que cal ser com un nen i no preocupar-se per res ( Consells i
records). En aquesta simple frase hi ha tot un programa: fiar-se de Déu significa no preocupar-se de res ja que Ell
t'estima i té cura de tot. Només així, la pau autèntica podrà amarar tota la nostra ànima. No ens podem alliberar de les
amenaces que ens produeixen por i angoixa, però és quelcom molt important que sapiguem eliminar aquesta por amb
un acte conscient de voler fiar-nos de Déu.
 9

Quan sant Pau demana a Jesús que el deslliuri d'una gran dificultat de la seva vida, Jesucrist li va respondre,
"et basta la meva gràcia, que el meu poder es manifesta plenament en la feblesa" (2Co, 12,9). Santa Teresa afegí en el
seu comentari: la confiança i la fe es perfeccionen entre les pors. Veiem doncs el paper tan important que té la teva
por, en l'economia divina. Aquesta por, aquesta angoixa, hi és per provocar dintre teu l'acte de fe. La por és una prova
de fe i Déu la permet perquè puguis créixer en la fe. La confiança i la fe es perfeccionen enmig de la basarda.

La por, però, és un factor que pot generar malalties, i això passa a molta gent. La neurosi i la psicosi tenen en
el seu origen, una por o una angoixa; en canvi això podria ser l'inici d'una autèntica actitud d'abandó. Tot depèn
de tu. La por és un repte per a tu. Què en faràs? Et deixaràs esclavitzar sota el seu pes? O més aviat, intentaràs fiar-te
d'Aquell que és l'Amor infinit i la Força illimitada. Tot es realitza i es desenvolupa en el marc de les nostres
decisions. La por, entesa com el resultat d'un cert estat emocional, no la podem esborrar, o almenys, no sempre. La
por, però, pot ser un factor d'aprofundiment de la nostra fe, igual que qualsevol altra temptació.

El Senyor Jesús digué a santa Margarida Maria Alacoque, la gran apòstol del culte al Sagrat Cor de Jesús:
"Deixa'm actuar." El cristianisme és la religió de la gràcia, és una religió que ens anima a permetre que cada vegada
més Jesús actuí en nosaltres; que ens anima a obrir-nos cada vegada més a la seva acció. Es tracta d'una obertura que
permeti a Jesucrist viure plenament dins nostre. És així com Ell podrà crear en tu la seva gran obra, tal com va ocórrer
amb Maria, que visqué amb fe, abandó i fiant-se totalment del Senyor.

El principi bàsic de l'acció de Déu és que Ell no vol imposar res. Si les portes del teu cor romanen tancades,
Ell no voldrà forçar-les. "Jesús ho farà tot per mi - escrivia santa Margarida Maria - només si jo li permeto que actuï
dintre meu. Ell estimarà en mi, dintre meu desitjarà, i completarà totes les meves mancances." Fiar-se de Déu és la
forma suprema de la confiança i la millor forma de recolzar-se en el Senyor. "Ja no desitjo ni el sofriment, ni la
mort - deia santa Teresina de l'infant Jesús- encara que estimo tant una cosa com l'altra; ara només l'amor
m'atrau...Avui la meva única brúixola és fiar-me de Déu. Ja no sóc capaç de demanar fervorosament cap altra cosa que
no sigui que es compleixi en la meva ànima la voluntat de Déu, sense cap obstacle per part de les criatures". Santa
Teresa reconeix que va passar força temps fins que va ser capaç de fiar-se fins aquest punt, de la voluntat del Senyor:
"Però ara ja m'hi trobo! Déu m'ha pres en braços (Història d'una ànima). El teu abandó a Déu, i l'acceptació de la seva
voluntat seran complets quan puguis dir: "estimo tot el que m'envies".

L'amor gelós de Déu

El Senyor s'abrandà amb un amor gelós per tu. S'abrandà amb un amor gelós significa que vol ser per tu
l'únic Senyor, l'únic amor. Ell ens crida perquè ens convertim. La conversió sempre té dos elements: convertir-se
"de" i convertir-se "a". Hem de girar l'esquena a tot allò que ens separa de l'únic Senyor, del qual som propietat. Cal
que ens girem d'esquena a les forces de l'egoisme que neixen en el fons del nostre jo, i que busquen la seguretat. Si tu
t'has creat un sistema de seguretats, però després Déu ha fet que el teu "mannà" es podrís, pensa que ho ha fet per
amor. Déu et despulla d'allò que és el teu esclavatge i que produeix la teva manca de fe. Ja que Ell és l'únic
Senyor, el teu Senyor i també el Senyor del teu "mannà", és a dir, del teu pa de cada dia, de la teva existència. És d'Ell
que tot depèn. Ell, independentment que ho reconeguis o no, és l'únic Senyor, però és un Senyor que estima. Ell no vol
que et perdis en el regne d'un fals déu, perquè aquest regne et destrueix. Ets la seva propietat, amb tot el que tens, amb
el teu cos i amb la teva ànima; amb el teu treball, que també depèn d'Ell; amb la teva casa, que també és seva; i amb
els teus fills, que també li pertanyen, així com el teu temps, malgrat que tantes vegades l'hi escatimes com un avar,
malgrat que tot el teu temps és realment d'Ell.

L'evangeli ens diu que no es pot servir dos senyors. La paraula douleuein (servir), en llengua grega significa
un servei com el que té l'esclau en relació al seu senyor. L'esclau no tenia temps per ell mateix. El senyor disposava
del seu temps plenament, sempre. A Déu li ho hem de donar tot, cal que aprenguem a donar-li allò que li pertany, i
aquest és el programa de la nostra conversió. També cal rebre el seu amor gelós, rebre'l com a l'únic valor i l'únic
amor. En aquesta expressió, amor gelós, hi ha tota la profunditat de l'amor de Déu, perquè no és un amor gelós per si
 9
mateix, sinó per tu, gelós perquè no et perdis servint déus falsos.

L'home que assoleix la plena unió amb Déu i arriba a la santedat, és l'home que ha rebut a Crist totalment
com a l'únic amor. Hi ha dues categories de persones creients: aquells que recullen mèrits i aquells que senzillament
intenten estimar; i estimar no només significa donar, sinó més encara, rebre, rebre l'amor que ens dóna l'altra persona.
Estimar Déu és rebre el seu amor, el seu amor gelós per tu. Un amor gelós i que estima fins a la bogeria, que et vol
protegir de tot allò que amenaça la teva llibertat i la teva fe.

El Senyor s'abrandà d'un amor gelós per tu. Aquest amor és el turment de Déu, la fam de Déu per tu, que ets
el seu fill, la seva propietat. Ell lluitarà per tu. El seu amor gelós, a vegades et resultarà difícil, perquè tu a vegades
t'escapes de les seves mans per dirigir-te cap al precipici, encara que sovint no te n'adones. Per això, a vegades, Déu
t'haurà de sacsejar, t'haurà de donar gràcies difícils, per salvar-te, perquè puguis definitivament confiar en Ell, en
l'amor gelós de Déu.
 9

Capítol 4

LA FE, COM A RECONEIXEMENT DE LA PRÒPIA

FEBLESA, I ESPERAR-HO TOT DE DÉU

A la llum de la fe, podem descobrir la pròpia debilitat i esperar-ho tot de Déu. Walter Kasper va escriure:
"Pels sinòptics, la fe és un coneixement de la pròpia incapacitat i la confiança en el poder diví que actua a través de
Jesús"(Einführung in den Glauben, capítol V). El creient no espera res de si mateix, ja que tot ho espera del Senyor.
Només quan reconeixem amb esperit de fe la pròpia incapacitat esdevenim pobres en l'esperit i permetem que actuï en
nosaltres la força de Déu.
La moral evangèlica, encara que la pressuposa, no és només la moral del decàleg; és sobretot la moral de les
benaurances. Es sobretot la moral de la primera benaurança: "Feliços els pobres en l'esperit, perquè d'ells és el Regne
del cel"(Mt 5,3). Feliços, perquè ells, aquests pobres, de veritat que són els que entren en el Regne.

"Feliços els pobres en l'esperit"

Aquell, que busca per damunt de tot, el Regne de Déu, és a dir, la santedat, la trobarà, i també tota la resta, és
a dir, tots els dons temporals i espirituals necessaris per viure. "Feliços els pobres en l'esperit", aquells que no s'aferren
a res, que no tenen res, però que ho esperen tot de Déu. Feliços, perquè en llurs cors hi ha lloc per al Senyor. És a ells
que pertany el Regne celestial perquè ells posseeixen Déu. És aquest l'Evangeli joiós, la Bona Nova que ens parla de
la gent feliç, dels que tenen el cor lliure per al Senyor.

Creus en la mesura amb què ets pobre en l'esperit. La paraula "pobre", en sentit bíblic, no significa
necessàriament pobresa material. Un pobre en l'esperit era per exemple, el rei David, un home que es trobava a dalt de
tot de l'escala social del seu temps. L'home pobre en l'esperit és sobretot l'home alliberat de sentir-se segur de si
mateix, de sentir-se cregut; és aquell que sap prou bé, que no pot comptar amb si mateix, amb les pròpies forces. Una
persona així espera rebre-ho tot de Déu i per això no s'arrela en les coses temporals.

Si et sents fort, pel que fa a les teves possibilitats naturals, aleshores la teva fe no es pot desenvolupar i
aprofundir. És per això que cal que experimentis la teva debilitat, cal que descobreixis que hi ha quelcom que no ets
capaç de fer. Això serà per tu, una crida a la fe. La teva debilitat, la teva incapacitat seran per tu com una esquerda per
la qual començarà a filtrar-se en el teu cor la gràcia de la fe. Déu, a través de les nostres ferides, ens dóna la gràcia
de l'aprofundiment de la fe. Charles Péguy, un gran convers, escriu: "S'han vist increïbles llums de gràcia, que
aconsegueixen arribar fins al fons de les ànimes més malèvoles, fins i tot depravades. I es veu salvat aquell que
semblava ja perdut. Però no s'ha vist mai que quelcom es pogués filtrar per una superfície recoberta de vernís, o que es
pogués passar a través d'una capa impermeable, o que es pogués estovar el que era molt dur. D'aquí vénen les moltes
fallides que observem en l'eficàcia de la gràcia, que sovint no fa efecte en les ànimes de la "gent honesta", segura de si
mateixa mentre que conquereix victòries sorprenents amb les ànimes dels més grans pecadors".(Note conjointe, París).
Això és així perquè aquests "honestos", aquests "adults" en sentit evangèlic, no els manca res, no han estat ferits, són
forts, autosuficients i adults. "La seva pell moral roman intacta - escriu Péguy- es transforma en una espècie de
blindatge, sense cap defecte. Ells no presenten aquella obertura causada per una ferida terrible, per algun turment no
oblidat, per algun rancor encara no superat, per alguna opinió mal donada, per alguna inquietud mortal, per alguna
amargor amagada, per quelcom esfondrat que s'amaga, per alguna cicatriu que no s'acaba de tancar. Ells no tenen
aquesta obertura a la gràcia, i això és en essència, pecat. I com que no han estat ferits, no són aptes per ser ferits. I com
que no els manca res, no poden rebre res. No poden rebre allò que ho és tot. El mateix amor de Déu, no pot guarir
aquell que no té cap ferida. Precisament perquè aquell home es trobava estès a terra, mal ferit, el bon samarità el va
aixecar(...) Així doncs, qui mai no ha caigut - continua Péguy- mai no s'aixecarà, i qui mai no ha quedat amarat de
suor, mai podrà ser eixugat". Els anomenats "honestos", adults, són impermeables a la gràcia.
 9

Potser en la teva vida hi ha una ferida que no s'acaba de tancar, potser un turment que no pots oblidar, un
rancor no superat o bé una angoixa terrible, potser una amargor amagada, d'aquelles que tant abunden en aquest món,
quelcom que s'esfondra. Tu penses aleshores que tot s'acaba, i precisament és tot al contrari. Tot això ha de ser per tu,
un canal de gràcia. Cal que Déu permeti tantes ferides, tants moments difícils, perquè et sentis feble, i gràcies a
això, t'obris a la gràcia. Quan et sentis tocat molt dolorosament, pensa que es tracta d'un dolor beneït, que fa lloc a la
gràcia en aquest teu blindatge d'home adult i honest. Tot això és per a tu una oportunitat perquè aprofundeixis la teva
fe. La teva feblesa fa que, per la fe, pugui habitar dintre teu, la força de Déu. Déu, apropant-se a tu, t'ha de fer més
dèbil, perquè el puguis necessitar, perquè creient en Ell i confiant cada vegada més en Ell, busquis recolzament només
en Ell. T'ha d'humiliar, fent-te més petit, ja que ets massa gran i les ferides ens fan petits. És per això, que cada ferida
és una ocasió per tu, per esdevenir cada vegada més l'infant evangèlic. A vegades calen tantes ferides per esdevenir
infant, per començar a caminar pel "petit camí".

La força de Déu necessita la feblesa de l'home

Déu, quan s'apropa a l'home, el debilita. Fa doncs, el contrari del que podríem esperar. A tu et sembla que ets
tu que camines cap a Ell, i que en aquesta situació, quan t'hi apropes, hauries d'esdevenir cada vegada més fort, més
capaç. En canvi, és Ell que s'apropa cap a tu, i apropant-se, et fa més feble, sigui físicament, psíquicament o
espiritualment. Ho fa per poder habitar dintre teu, amb la seva força, perquè és la teva feblesa que fa lloc a la seva
força. Aleshores, quan et sents feble, ja no pots confiar en tu mateix, ja no pots creure en tu mateix; és aleshores quan
hi ha l'ocasió perquè t'adrecis cap a Ell, i vulguis recolzar-te només en Ell. Tantes vegades et poses a la defensiva
davant aquesta gràcia, que és la més gran, la gràcia de la feblesa, i precisament sant Pau va escriure: "El meu poder
es manifesta en la feblesa. De bon grat, doncs, em gloriaré sobretot en les meves febleses, perquè reposi sobre meu el
poder de Crist...perquè quan em sento feble, aleshores sóc fort"(2 Co 12, 9-10). El teu poder i la teva força, tard o
d'hora han d'afeblir-se. Per tant, en realitat no és la teva força, ja que es tracta d'un do, un do de què tu t'apropies, i
per això te l'han de prendre.

Sant Maximilià Kolbe, durant els seus diversos viatges apostòlics, se sentia totalment feble. Sovint el clima
que feia era ben poc adient pels seus pulmons malalts i la xafogor li feia passar males estones en el vaixell, on sovint
s'ofegava perquè no podia respirar bé. Tot això, però, no el frenava en els seus desigs d'anunciar el regne de la
Immaculada per tot el món, tot i que de vegades li semblava que ja no suportaria ni una hora més en el vaixell. Potser
aleshores li deia a Maria: "Jo potser no podré suportar ni una hora més, com podré doncs escampar el teu regne?"
Tanmateix aquesta feblesa era tota la seva força.

Si Déu vol servir-se de tu, ho farà amb la teva feblesa. Quan intentes fer apostolat sentint-te fort, aleshores
et converteixes en un antisigne, antitestimoni. La gent no vol la teva força, la teva pròpia força, perquè això és
quelcom que els humilia. Déu, per fer-te signe de la seva presència i servir-se de tu, tampoc no necessita la teva força;
ben al contrari, Ell necessita la teva feblesa. Aquest pensament ja va ser extraordinàriament ben expressat a l'Antic
Testament, amb l'exemple de Gedeó (Jt 7,1-8.10). L'enemic de Gedeó té cent trenta-cinc mil soldats, i Gedeó només
trenta-dos mil, quatre vegades menys. Però al llarg de la història ja s'havien assolit victòries amb una desproporció tan
gran. Per tant, per Déu aquesta desproporció és massa petita. Per això mana reduir el nombre de soldats de Gedeó; així
doncs, en un primer intent, redueix l'exèrcit de Gedeó de trenta-dos mil a deu mil. Ara l'exèrcit de Gedeó és tretze
vegades més petit. Al llarg de la història de l'estratègia militar ja no s'hi troben victòries en aquestes condicions, però
hom encara s'ho podria atribuir a ell mateix, convencent-se que ha estat gràcies al propi geni. Gedeó continua essent
doncs massa fort i encara pot comptar amb les seves pròpies possibilitats. Déu encara el sotmet a una prova més: fa
reduir aquest exèrcit de deu mil homes a tres-cents. Ara sí que, la situació ja no se sap, si és dramàtica o bé còmica.
Això ja fa riure, combatre amb un enemic que és quatre-centes cinquanta vegades més fort. Aquesta vegada sí, que
només Déu pot ser l'autor de la victòria, i no Gedeó. Sabem que Gedeó va anar a la batalla amb aquest grapat d'homes
i va vèncer. Aquesta desproporció esclafadora, el guardà de la possible temptació d'atribuir-s'ho. Enmig d'aquesta
situació tan absurda, sembla com si Déu somrient digués: "Veus Gedeó, pretenies vèncer gràcies a les teves qualitats i
al poder del teu exèrcit. Mira, només t'han quedat tres cents homes per lluitar contra cent trenta-cinc mil. Què hi dius
 9
tu?". Però, Gedeó es va fiar del Senyor i va viure una victòria, com mai no s'havia vist al llarg de la història.

"Nosaltres, però, portem aquest tresor en vasos de terrissa, a fi que aquest poder incomparable sigui atribuït a
Déu i no pas a nosaltres" (2Co 4,7). Déu va desposseir Gedeó de la seva força humana, el va fer petit i feble, va fer
una cosa que humanament sembla absurda. Quelcom de semblant pot passar en la teva vida. Si posseeixes cent trenta-
cinc mil elements de força humana, aleshores Déu farà en primer lloc que es redueixin a deu mil, i finalment a tres-
cents. Aleshores realment seràs molt feble, gairebé com un mort, i així, ben feble, podràs vèncer de debò. Però no
seran victòries degudes a la teva força, sinó a la força de Déu.

La pobresa de Crist

La fe, com a expressió de pobresa espiritual, té el seu model en la vida i en la persona de Jesús. Ser pobre
significa haver de dependre. En la vida de Jesús hi veiem tres moments en què la seva pobresa assoleix un cim, en què
Ell, Déu, es fa totalment depenent, i se'ns mostra amb tota la seva impotència, com si hagués fracassat: és a
Betlem, al Calvari i en el Santíssim Sagrament. Si ser pobre significa dependre dels altres, aleshores Jesús, ja des de
Betlem en depenia totalment, hi hagué impotència, fins i tot podríem dir, fracàs, perquè Jesús no fou rebut pels seus, i
hagué de néixer en unes condicions inhumanes. Qualsevol experiència que tinguis d'impotència, de no poder-te'n
sortir, és una participació en la impotència de Jesús.

El Calvari és la segona situació en què Jesús fou sotmès a un terrible despullament. Allí tampoc no va poder
ajudar-se amb res, perquè les seves mans, amb les quals havia beneït la gent, ara estan clavades a la Creu, i sagnen.
Tampoc no pot usar els peus, perquè aquest peus, que en altre temps havien dut a tot arreu amor i la Bona Nova, ara es
troben travessats pels claus. Jesús en el Calvari es troba despullat de tot. La Creu és expressió de la bogeria d'Amor
de Déu. Aquí el despullament de Jesús assoleix el cim.

L'altre expressió del despullament de Jesús és el Santíssim Sagrament. Aquí també hi ha mancança de forces
i fracàs, així com també semblava un fracàs, encara que aparent, el Calvari. En el Santíssim Sagrament Jesús calla,
també quan la gent s'adreça a Ell. En el Sagrari roman despullat fins a tal punt, que hom el pot treure i dur-lo on
vulgui, el pot rebre, però també el pot profanar. Pot fer doncs, amb Ell, el que li plagui, el que li doni la gana. I això
és el misteri trasbalsador del despullament i de la pobresa de Crist, de la seva "Kenosis", del seu lliurament
total a l'home.

Aquestes tres situacions: Betlem, el Calvari i el Santíssim Sagrament són situacions en què l'amor de Jesús
arriba realment fins a l'extrem, fins a una pobresa extrema. Però, precisament és gràcies al fet que t'estima amb
bogeria i, a aquesta pobresa extrema que Jesús et porta la Redempció, et dóna la fe. El silenci de Déu, la seva
impotència, el seu "fracàs", són un escàndol pel món, que voldria veure'l ple de força. La Creu fou, i continua sent-ho,
un escàndol per aquells que no creuen, però pels que han cregut és el poder suprem. La teva creu, en el sentit de
despullament i pobresa, fa lloc dintre teu, per la gràcia de la fe.

Reconèixer que tot es do

La fe és reconèixer la pròpia feblesa, és el convenciment de no tenir res, que tot és do. Es un esperar-ho tot,
tots els dons, de Déu. El contrari de la fe entesa d'aquesta manera és l'orgull. L'home orgullós considera tots aquests
dons, com a propietat seva, i se'ls apropia. Creu que tot depèn d'ell mateix, com si en la seva vida no hi fos, aquest do
constant de Déu. És clar que la fe és una cosa difícil. Viure de fe, és néixer de nou, néixer a la pobresa espiritual, a
l'actitud d'infant.

El do s'hauria de rebre sense aferrar-s'hi, de manera que el puguis tornar en qualsevol moment. Això és una
 9
paradoxa extraordinària. Som obsequiats , a fi de, havent rebut aquests dons de Déu, poder estar disposats a retornar-
los-hi. El gest de disposició a tornar a Déu allò que Ell ens ha donat és un senyal que no hi ha hagut apropiació; és
també un reconeixement que a mi, res no em pertany. El do lliurat a Déu torna cap a nosaltres, i torna multiplicat. Tot
és do: la teva ànima i el teu cos, la muller, el marit, els nens, el que tens i el que fas...tot és propietat del Senyor. Estàs
disposat a tornar qualsevol d'aquests dons en qualsevol moment?

L'episodi del jove que se'n va anar trist quan el Senyor li va proposar de prescindir dels béns materials, té el
seu epíleg. Després que el jove se n'hagués anat, Jesús diu: "Que difícilment entraran al Regne de Déu els qui tenen
riqueses"(Mc 10,24). Fixem-nos que aquell jove, complia tots els manaments. D'aquí es desprèn que no és suficient el
compliment dels manaments. Adreçant-se a ell, i adreçant-se també als qui són com ell, Jesús diu: "És més fàcil que
un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que un ric entri al Regne de Déu". Aquesta és una afirmació tan
forta, que els apòstols espantats pregunten: "aleshores, qui pot salvar-se?"(Mc 10,25-26).

Aquell jove, que semblava estar obert a Déu, era un esclau de les coses temporals, un esclau del seu
patrimoni i de la seva posició social. Sant Lluc diu d'ell que era alguna personalitat, algú important, potser un alt
funcionari (vegeu Lc 18,18). Tot això pot trobar-se com un obstacle entre l'home i Déu, pot ser un obstacle tan gran
que, per un home així, la salvació pot ser molt difícil. L'aferrament a les coses temporals, a tot allò que Déu ha creat,
que és tan sols do de Déu i no Déu mateix, per causa de l'esclavatge que ens hi aferra, no només ens pot fer difícil la
salvació, sinó que ens la pot impedir.

Una vegada que anava a sant Giovanni Rotondo vaig trobar en el tren un científic que viatjava, com jo, per
anar a veure el pare Pio per demanar-li la benedicció del seu treball. Hi anava amb dos toms de les obres que ja havia
escrit i que havia titulat opus vitae, és a dir, l'obra de la seva vida. Mentre es confessava, li va presentar aquest treball
i li va demanar la benedicció. La reacció del pare Pio va ser molt enèrgica i, sobretot, de sorpresa: " Això és l'obra de
la teva vida?" Va agafar amb les seves mans els dos toms i va repetir altra vegada: " Això és l'opus vitae? Significa
que has viscut més de seixanta anys per escriure aquests dos llibres? Era aquest l'objectiu de la teva vida?" - li deia
gairebé cridant, i continuava: " On és la teva fe?" Després, més dolç, veient la inconsciència d'aquell home, amb la
tendresa d'un pare li va dir: " Segurament hi has posat un gran esforç per a fer-ho, oi? Certament hi ha hagut moltes
nits sense dormir...i la salut, no se n'ha ressentit? És clar, dius que vas tenir un atac de cor. I tot això al servei d'aquesta
ambició, per poder crear aquesta espècie d'opus vitae. Mira - li deia a continuació- el que signifiquen els déus de
l'aferrament. Si haguessis fet el mateix, però fent-ho per a Déu, tot això hagués agafat un altre caire. No veus que t'ho
vas apropiar; aquest era realment el teu opus vitae, la teva pròpia obra." El final d'aquella confessió fou a l'estil del
pare Pio. Novament va pujar de to la seva veu, i li digué: "Si només has vingut amb això a veure'm, aleshores va via,
ja te'n pots anar." El pare Pio era brusco, com deien d'ell els italians, però en aquella brusquedat s'hi amagava un gran
amor per a cada persona i per a cada penitent. Era un home que estimava, i l'amor és fort. Aquest amor del pare Pio
feu que aquella conversa sacsejadora unida a la confessió esdevingués un moment de canvi radical en la vida d'aquell
científic. Des d'aquell moment començà a pensar d'altra manera, i a veure el món també d'una altra manera.

El pare de la nostra fe, Abraham, va rebre un do miraculós: en la seva vellesa, li va néixer un fill. Fou això
per a ell la felicitat més gran, va rebre el valor suprem per a un home, un fill, un successor. Els pares, normalment,
s'apropien dels seus fills, i potser Abraham també cedia davant d'aquesta temptació. Però quan Déu va dir a Abraham
que volia que li lliurés el seu propi fill, Abraham hi va estar d'acord. A més, va estar d'acord a lliurar aquell do que
havia rebut de la manera més dramàtica per a ell. I què hagués passat si Abraham no hagués volgut lliurar el seu fill, si
s'hagués rebellat, pensant entossudit que allò que Déu li demanava era massa cruel? Què hagués succeït aleshores?
Isaac hauria hagut de desaparèixer. No és important en quines condicions hagués mort; si hagués estat resultat d'una
malaltia, en una batalla, o bé devorat per una fera salvatge. Fos com fos, Abraham s'hagués quedat sense fill, ja que
aquest hagués estat obstacle entre ell i Déu. Isaac hagués esdevingut un obstacle en el seu ple lliurament a Déu. El fet
de no lliurar el fill com Déu li demanava, hauria significat que Abraham se l'havia fet seu. I apropiar-se d'un do, no és
altra cosa que fer-lo malbé; és com una garrotada feta contra un mateix i contra el do en qüestió. Abraham, lliurant el
fill com ho va fer, no tan sols el va recuperar, sinó que a més el va recuperar multiplicat: amb la gràcia de la santedat
en què el fill també va participar. Abraham i Isaac són els primers sants patriarques de l'antiga Aliança.
 9

La sembra de la desconfiança

Quan analitzem el mecanisme d'aparició del mal dins l'home, descobrim que en la base del mal s'hi troba la
manca de senzillesa i el no confiar com un infant en Déu. Així fou des dels principis de la història de la humanitat,
quan els nostres primers pares foren sotmesos a una situació de prova de fe. Des dels principis, Déu els va demanar de
fiar-se d'Ell. És com si Déu els preguntés: confies en mi? Amb mi, ets senzill i confiat com un infant? El text bíblic
ens diu clarament que l'home fou atacat per Satanàs, precisament en aquest sentit. Satanàs no intenta de convèncer els
primers pares de cometre el mal per si mateix, no tempta directament a fer el pecat. El que realment fa és sembrar la
desconfiança. Ho fa des del punt de vista de la psicologia perfectament; com només ell ho sap fer. No els diu: sigueu
infidels, desobedients. No, ell més aviat suggereix als primers pares que en Déu no hi ha amor, sinceritat, ni veritat. En
la base del mecanisme del mal, en el primer pecat, s'hi troba la sembra de la desconfiança, la qual produeix una gran
repercussió psicològica. L'home que no confia, es troba en un estat d'inseguretat. La persona en què no confio és per a
mi una amenaça i li tinc por. El pecat de la desconfiança crea un clima de perill, d'inseguretat i de por; aquella por de
què tant parla la psicologia i la psiquiatria i que, tan sovint, és font de sofriment humà.

Si no som lliures del pecat tampoc no estem deslliurats d'allò que neix del pecat: l'angoixa, la por i l'estat
d'inseguretat. Nosaltres també som temptats per aquesta sembra de la desconfiança. I si aquesta desconfiança és envers
Déu, aleshores, l'home se sent tancat en una gàbia, i viure en aquesta "gàbia del perill" esdevé quelcom terrible. El
pecat destrueix l'home, entre d'altres coses perquè la por que porta associada el pecat, el destrueix. L'amenaça de perill
és doncs per a nosaltres un bon cop, ja que una de les necessitats bàsiques de l'home és el sentiment de seguretat.
D'aquí que puguem afirmar que la por, contra la qual no lluitem, és culpa nostra.

L'obra de la Redempció de Crist continua. Nosaltres per la fe hi participem; i això no només inclou el nostre
pecat, sinó també tot el seu context. Per això també la por i l'angoixa són objectes de Redempció. Jesús, morint a la
Creu, ens redimí de la inseguretat i de l'angoixa, com ens va redimir del pecat. Tota la teva vida hauria d'estar
orientada cap a un obrir-se cada vegada més a l'acció redemptora de Crist. Des de la Creu brolla la gràcia
contínuament perquè, puguis ser deslliurat del pecat, però també de la por.

Com lluitar contra els temors que ens fatiguen? Si hi lluites de manera directa, en sortiràs derrotat. Només hi
ha un camí infallible: obrir-se a l'acció redemptora de Crist, per mitjà de la fe que té l'infant evangèlic. Cal que
creguis que Jesús t'ha redimit de tot allò que t'amenaça i que, per tant, ets lliure. T'hauries de dir a tu mateix: "No hi ha
perill, ja que Ell m'ha redimit i m'ha deslliurat de tot, només cal que això ho accepti plenament." La fe és rebre, és el
procés de rebre l'acció redemptora de Crist.

Quan sant Pere passava per un dels pòrtics del temple de Jerusalem es va trobar amb un paralític que
demanava almoina: "De plata i d'or no en tinc, però el que tinc, t'ho dono: en nom de Jesucrist de Natzaret, camina!
(Ac 3,6). Aleshores el paralític es va aixecar. Aquell pobre paralític era impotent, però esperava molt, i perquè tenia fe
d'infant, va rebre més del que podia haver esperat. Tu, que ets un paralític de la por i de l'angoixa, no necessàriament
has de ser guarit d'una sola vegada, com aquell paralític. Això dependrà del grau de fe que tinguis, de si realment vols
tenir la fe de l'infant. Pots ser guarit en un instant, o de mica en mica. Aquell paralític, que simbolitza la teva situació,
serà aixeca't de mica en mica per la mà de Jesucrist, cada vegada més amunt, fins que finalment s'aixequi del tot i
camini. Aquesta lenta recuperació de la paràlisi que tens és també acció redemptora de Crist.

Creure és difícil, però no creure encara ho és més. Intenta adonar-te sovint que no estàs sol. Tens justament al
teu costat Jesucrist, que t'ha redimit. Intenta contrarestar les angoixes que t'oprimeixen amb el sentiment infantil de la
teva pròpia impotència. Digues a Jesús: ja sé que vols guarir-me de la lepra, sé que tu ja m'has redimit d'aquesta
malaltia. Saps que pots ser testimoni d'un miracle? Precisament Jesús va dir: "Si teníeu fe com un gra de mostassa,
diríeu a aquesta morera: - arranca't de soca-rel i planta't al mar- i us obeiria" (Lc 17,6). Aleshores descobriries que la
fe, que a la llum del món és tan poca cosa, com un gra de mostassa, com la llavor més petiteta, posseeix el poder
illimitat de Déu. Veuries com t'obra a l'obra redemptora de Crist i com, de forma miraculosa, et deslliura de la por.
Aleshores, de sobte, et sentiries com un home lliure.
 9

Tu has estat creat per a la llibertat i la pau, a través de la fe, que t'obre a la Redempció de Crist; per això cal
que contínuament et converteixis a la fe, perquè la fe és un procés continuat. Aquest procés s'aprofundeix a través dels
actes de fe, que normalment neixen en situacions de perill. Fent dintre teu actes de fe és com et lliuraràs en
qualsevol situació als braços del Pare que t'estima.

L'essència del "petit camí" de santa Teresina de l'Infant Jesús és l'actitud de l'infant, lliure de tota por, gràcies
a la confiança infantil. Si en els principis de la humanitat aparegué el pecat com a resultat de la sembra de la
desconfiança, aleshores, el "petit camí", que dóna tanta importància a la confiança i a l'abandó, com un infant de Déu,
ens indica l'antídot que podem aplicar i representa exactament l'antítesi d'aquell esdeveniment. El programa del "petit
camí" ataca les mateixes arrels del mal perquè la manca de confiança, aquella sembra de desconfiança envers Déu, és
el que es troba com a font de tots els teus pecats i de totes les teves angoixes existencials o psíquiques, que com a
conseqüència acaben essent físiques. Si te'n fies, del Senyor, tallaràs les arrels d'allò que et fa mal. Creu, que Ell
t'estima. La prova de fe dels primers pares no fou massa difícil, en canvi la Bíblia ens relata la terrible prova a què fou
sotmès Abraham. Va rebre l'ordre de matar el seu propi fill. Que fàcil hagués estat deixar-se vèncer per la sembra de la
desconfiança! No fiar-se de Déu, sinó rebellar-se. Abraham en canvi malgrat la foscor que l'envoltava, va confiar. És
tan important aquesta confiança absoluta en Déu, fiar-se com un infant d'Aquell a qui ferim de la pitjor manera amb el
pecat de la desconfiança.

Si mai t'ha passat que algú que estimaves t'ha perdut la confiança, prou deus saber el dolor que això produeix.
Però si no es tracta d'una simple amistat humana que ha resultat ferida pel pecat de la desconfiança, sinó de l'amor
infinit de Déu, que gran ha de ser el dolor causat per aquesta manca de confiança en aquest Amor! Quan dius: "tinc
por de donar-ho tot a Déu", el fereixes amb un bufetada, perquè és com si diguessis a Déu: No me'n fio de Tu, ja que
no sé el que pots fer-me. Si un nen petit digués això a la seva mare, seria molt dolorós per a ella. Aleshores, quin
dolor experimenta Déu quan l'home li dóna bufetades de desconfiança! La desconfiança, d'alguna manera és pitjor
que el pecat ja que és l'arrel i la font del pecat. Si no vols confiar, si el teu enemic ha reeixit a sembrar dintre del teu
cor la desconfiança, aleshores cal que vinguin les conseqüències, és a dir, la por, l'estat d'inseguretat i el sofriment que
tot això comporta. Les conseqüències d'aquest mal seran les que et faran veure que t'havies allunyat molt. El
sofriment, la por i l'estat d'inseguretat seran per a tu una crida constant perquè et converteixis. Aquesta càrrega de la
por, l'hauràs d'arrossegar mentre no et converteixis, mentre no esdevinguis com un infant que es lliura a les mans del
Pare que l'estima. S'ha de guarir el pacient fins que - com escriu L.Szondi- no aprengui a resar. No es tracta de les
pregàries ordinàries que se solen fer abans d'anar a dormir. Es tracta d'una actitud profunda de pregària, d'una
pregària confiada d'infant que es lliura plenament als braços del Pare.

La pobresa espiritual com actitud d'infant

La fe com a reconeixement de la pròpia feblesa i com a acte d'esperar-ho tot de Déu significa tenir una
actitud d'infant. L'infant reconeix plenament que és incapaç i que no té res. Tot ell està ple d'esperança i creu, amb
fe, que tot el que necessita li serà donat. "Us asseguro que , si no canvieu i no us feu com els infants, no entrareu pas al
Regne del cel" ens diu el Senyor (Mt,18,3). La conversió cap a l'actitud d'infant és la condició necessària per a poder
entrar en el Regne de Déu. Un dia o altre hauràs d'esdevenir infant: confiat, humil, que ho espera tot de Déu. Si no t'hi
converteixes ara i aquí, això haurà de tenir lloc en el purgatori. L'estat d'infància, no només és absolutament necessari
per a la santificació, sinó també per a la salvació.

L'infant evangèlic ho espera tot de Déu, tot, al peu de la lletra. La dimensió espiritual de la nostra fe significa
que no ens hem de recolzar en càlculs purament humans, ordinaris, sinó que més aviat consisteix en esperar allò que
l'infant anomena "una sorpresa", esperar el miracle. En la mateixa mesura amb què ets infant, ets d'esperit jove.
L'home pot ser vell encara que només tingui vint anys. En canvi pot tenir vuitanta anys i gràcies a l'esperit d'infància
pot romandre jove. Déu sempre és jove i l'Església, instituïda per Crist, també ho és. És per això que l'Església
necessita persones d'esperit jove, et necessita a tu com a infant que sigui capaç de creure en tot. L'home "vell", que
ho vol calcular tot passant comptes del positiu i del negatiu, limita a Déu la possibilitat d'actuar, posa límits al seu
amor i a la seva misericòrdia. L'esperit calculador, d'aquell que pensa contínuament si quelcom és possible o no, és
 9
un tret característic del vell. El nen busca la lluna i creu que la pot rebre. Però Déu, vol donar-te molt més que la lluna.
Ell vol donar-te el seu Regne, però si no et fas infant, el lligues de mans i peus.

Els infants són també els "violents" típics de l'evangeli, dels quals Jesús deia: "el Regne del cel s'obre pas
amb força, i els violents se n'apoderen" (Mt 11,12). Quan un nen vol entrar al pis, hi ha d'entrar peti qui peti: donarà
cops de puny a la porta fins que l'obrin. Jesús va dir: "truqueu i us obriran" (Lc 11,9). Si fóssim capaços de trucar
picant de mans a la porta tancada, hi podríem entrar com els nens. La porta s'obriria. Déu necessita la teva fe
d'infant, per poder fer miracles amb tu i a través teu, perquè per a Déu no hi ha coses impossibles. "Tot és
possible al qui té fe" (Mc 9,23). Tot és possible per aquell que és l'infant evangèlic.

L'Evangeli ens relata dues anunciacions: l'anunciació a Zacaries i l'anunciació a Maria. Zacaries va resultar
ser home vell, tant en edat com en esperit; un home que lliga les mans a Déu quan no és capaç de creure en un
miracle. Per això hagué d'experimentar un altre miracle, dolorós per a ell, com fou la pèrdua de la possibilitat de
parlar, a fi que pogués creure. Aquesta vellesa espiritual de l'home que no és capaç de creure en un miracle, és
quelcom terrible per a Déu. L'home a qui manca l'actitud d'infant és com si a priori negués l'eficàcia de les seves
pregàries ja que té quelcom comú amb l'actitud de Zacaries. Aquell "just davant de Déu", aquell ancià, no tenia
descendència i per això pregava a Déu que li concedís un fill. Pregava però al mateix temps no creia que Déu li ho
pogués concedir. Quan l'àngel li va dir: "el teu prec ha estat escoltat; Elisabet, la teva muller, et donarà un fill" (Lc
1,13), ell actuà com si no volgués rebre'l, el fill. No cregué en el miracle. Pregava tot el temps perquè li fos concedit
un fill i quan Déu l'hi vol concedir, no hi creu. Va respondre amb un argument contrari al que pregava "jo ja sóc vell i
la meva dona també és d'edat avançada" (Lc 1,18). Home vell que ja no és capaç de creure en el Senyor. Nosaltres
quasi sempre ens comportem com Zacaries. Un sacerdot - explica Pronzato- que va reunir els fidels per un ofici
especialment dedicat a demanar la pluja, els va retreure una cosa: "si heu vingut a demanar pluja, on són els vostres
paraigües?".

L'altra anunciació és l'anunciació feta a Maria, ella que és infant fins a tal punt que està disposada a acceptar-
ho tot. La seva disposició era tan gran que Déu la podia sorprendre amb grans meravelles. Ella ho hagués acceptat tot,
ho hagués cregut tot, perquè la seva actitud envers Déu estava totalment amarada d'esperit d'infància, i això sí
que és un poder. No has pensat mai que el món el governen els nens, no pas els vells?. Sí, els infants governen el món
perquè l'home que té l'esperit d'infància té poder sobre Déu ja que Déu no li pot negar res. Déu no sap negar res
als ulls d'un infant que realment creu.

Pere, quan caminava per sobre de l'aigua cap a Jesús, en un cert moment va deixar de ser infant. De sobte es
va posar a calcular: fins ara he pogut caminar perquè la superfície de l'aigua era llisa, però ara s'acosta una onada,
podré seguir caminant? Aparegué el càlcul humà, la lògica dels homes, i en aquell moment la fe desaparegué. Pere en
aquell moment va deixar de ser infant i per això començà a enfonsar-se. Va resultar ser un home vell i després seguirà
essent vell durant un bon temps, per això va trair Jesús. Es pot dir que tu peques perquè ets home "vell", perquè la
vellesa espiritual et tanca a la gràcia, lliga Déu de mans i peus. Déu és jove i vol regalar-te la lluna i els estels. A santa
Teresina, el dia que va vestir l'hàbit, li va concedir la neu com ella esperava; no era això per a ella, la lluna? A Déu, li
agraden aquelles actituds que no li posen barreres, que són les actituds dels infants. L'infant no coneix el límit de les
possibilitats, és constant fins a la bogeria, i és obert a tot allò que és nou. És capaç de creure.

Déu sempre és jove i sap sorprendre l'home. L'experiència de Déu és l'experiència d'una realitat sorprenent, i
l'home amb actitud d'infant evangèlic és capaç de ser sorprès. Un home així, observant el món que l'envolta, és capaç
de sorprendre's de tot allò que l'envolta. En el moment que deixis de ser un infant davant Déu, apareixerà una
crisi en la teva vida interior, començaràs a retrocedir, deixaràs d'estimar i de creure.

Només hi ha dues categories de persones capaces de creure en miracles: els sants i els infants. De fet, només
es tracta d'una categoria de gent, ja que els sants són nens en esperit. Déu mateix en Jesucrist va esdevenir infant.
Va ser-ho, no només a Betlem, sinó també a la Creu, quan es trobà totalment indefens i en tot depenent dels homes.
Aquest Déu que va esdevenir infant desitja que la nostra feblesa, la nostra incapacitat, ens condueixi a refiar-nos d'Ell
en totes les coses i a abandonar-ho tot a la seva misericòrdia.
 9

La paràbola del fill pròdig s'hauria d'haver anomenat més aviat la paràbola del pare misericordiós. El fill més
gran, que és un dels tres personatges del drama narrat, no desperta en nosaltres la simpatia; es comporta amb
impertinència envers el pare, és gelós. La nostra simpatia es dirigeix més aviat cap el fill pròdig que va tornar a casa,
especialment perquè és com nosaltres. En el fill pròdig, ens hi trobem identificats. Però preguntem-nos si l'actitud que
té aquest personatge és realment la d'un personatge autènticament evangèlic. L'Evangeli ens diu que el seu retorn a
casa fou calculat. Va tornar amb l'esperança que a casa del pare s'hi estaria millor ja que encara recordava que el seu
pare pagava als seus treballadors més jornal del que ell cobrava on s'havia llogat per tenir cura dels porcs. "M'aixecaré
i aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra vos; ja no sóc digne de ser nomenat fill vostre.
Tracteu-me com un dels vostres jornalers" (Lc 15, 18-19). La paràbola del fill pròdig sembla que sigui inacabada ja
que s'hi veu la continuació del drama del fill pròdig, el drama de la seva actitud de jornaler. Ell vol ser, en relació
al pare, algú amb qui es pot fer tractes, tal com tractaren amb el propietari de la vinya els treballadors que va llogar per
un denari al dia (Mt 20, 1-16). Així, el fill no torna com un infant, sinó més aviat com un jornaler i per això
probablement haurà d'anar-se'n de casa una altra vegada, potser dues; qui sap quantes vegades.

El fill que té l'actitud de jornaler no és capaç de deixar-se sorprendre per l'amor. El fill pròdig no va
descobrir la ferida del pare, no va saber veure el seu dolor, només veia la seva pròpia infelicitat i només buscava
camins per poder fugir d'aquesta infelicitat. En la paràbola dels treballadors que es van llogar a la vinya del propietari,
els que van quedar sorpresos de la bondat i generositat d'aquest només van ser els que van arribar darrers, no els que
havien fet tractes amb ell per una quantitat fixa de diners. Només l'infant evangèlic és capaç de deixar-se
sorprendre perquè la sorpresa suposa un contrast. El nen sap que ell és una cosa tan petita com "no-res" i que
contínuament rep regals molt grans. Aquest contrast tan immens entre el propi "jo" i el do tan gran fa néixer en l'infant
la sorpresa.

L'home esdevé cristià quan es converteix en un infant, quan comença a quedar-se sorprès de la bogeria
d'amor del Pare. Trobem aquí doncs un nou aspecte de la infància espiritual, com una identificació entre l'infant i el
pecador contret. En què consisteix la contrició? La contrició és penediment, però un penediment al peu de la creu,
essent conscient de la pròpia misèria i pecaminositat; mires la creu, les llagues de Jesús i procures, en esperit, besar
aquestes llagues que precisament tu mateix li has produït; això és la contrició. En el fill pròdig no hi havia una tal
contrició. Només tornes al pare com un infant, com un fill, quan tot contret beses les llagues de Jesús i creus en
el seu amor; només un retorn així té sentit. No tornis mai al Pare com un jornaler perquè segur que el tornaràs a trair.

La contrició perfecta la veiem en la dona pecadora quan es troba amb Jesús a casa del fariseu Simeó. La seva
senzillesa, espontaneïtat i contrició vertadera donen testimoni de la seva actitud d'infància. Ella, per expressar a Jesús
la seva contrició, es va apropar cap a Ell, sense cap mena de respectes humans, el va ungir amb el perfum, amb les
llàgrimes banyava els seus peus i amb els cabells els hi eixugava (vegeu Lc 7, 38). Heus aquí la senzillesa,
l’espontaneïtat i la contrició del pecador que és infant evangèlic. Perquè de debò, Déu només se l'estimen els pecadors
contrets a qui s'ha perdonat molt i els sants, perquè tant uns com els altres tenen naturalesa d'infant que és capaç de
deixar-se sorprendre per l'amor de Déu, per la bogeria d'aquest amor cap a ell . De debò de debò, només creuen
els infants. No els jornalers, sinó els nens. No aquells que recullen mèrits i intenten fer un tracte amb Déu, sinó aquells
que creuen en la seva misericòrdia. Perquè en veritat, només l'infant creu.
 9

SEGONA PART:

EL DINAMISME DE LA FE
--------------------------------------------------------------

La fe, com expressió de la nostra relació amb Déu, és un fenomen dinàmic, és un procés que constantment sofreix
modificacions. Aquest procés es realitza en nosaltres per iniciativa de Déu i com a resultat d'una resposta
nostra que comporta abandó en Déu. Déu destrueix la nostra estabilitat, i a través de situacions difícils,
qüestiona la confiança que teníem fins aquell moment, per dinamitzar-la mitjançant les proves de fe i els
despullaments. Les situacions difícils, externes o internes, que ens criden a la conversió, haurien de
dinamitzar la nostra adhesió al Crist, el nostre recolzament en Ell, el nostre abandó en Ell i l'esperar-ho tot de
Déu.

La fe pot ser un talent enterrat si no creixem en ella, però Déu no està d'acord amb això. Ell no vol que la
nostra fe s'encarcari. Per aquesta raó, Déu permet les situacions difícils que ens obliguen a prendre en tot
moment, una decisió. El dinamisme de la fe esdevé efectiu com a resultat de les proves, que polaritzen les
actituds humanes, i condueixen sigui a la crisi de fe, o bé a la seva intensificació constant. La nostra fe
canvia contínuament. Ara fa un any creies d'una altra manera, en el sentit de la intensitat de la teva fe, i
d'aquí un any creuràs d'una altra manera. Per això és molt important la qüestió: La teva fe, creix, o bé
desapareix? En efecte, no som tant creients, sinó que esdevenim creients, no som pas tant cristians, sinó que
n'esdevenim, no vivim pas tant l'Evangeli, sinó que ens esforcem a madurar, d'acord amb l'Evangeli.
----------------------------------------------------------------
 9
Capítol 1
LA CONVERSIÓ, COM A DIMENSIÓ
DE LA FE

La dimensió permanent i fonamental de la fe és la conversió. Ella fa que la nostra fe no sigui quelcom

estàtic, sinó que pugui profunditzar-se per un procés constant. La conversió en tant que dimensió de la fe, no és un sol
acte fet una vegada, sinó més aviat, un procés. Implica doncs, un canvi en la manera de pensar, així com un canvi
d'actitud, com a expressió exterior d'aquest canvi. En el procés de la conversió va tenint lloc un girar-se d'esquena al
mal, així com un orientar-se cada vegada més cap a Déu. Girar-se d'esquena al mal no només significa rebutjar els
pecats, sinó també un rebuig de la seva font, que és l'amor propi desordenat.

Quan Jesús es queixava als apòstols, quasi sempre era per la seva manca de fe. Jesús sovint els retreia que no
creien, o si més no, que no creien prou. Heus aquí una paradoxa evangèlica específica: a aquells que van creure en
Jesús i el van seguir, Jesús els retreia la seva manca de fe, i això els ho va dir moltes vegades. L'objectiu de mostrar
als apòstols la seva manca de fe, era la seva conversió. Cal que et qüestionis sovint la teva fe, cal que et convencis
que la teva fe hauria de créixer contínuament, que l'estat actual de fe que tens, ben aviat serà insuficient, d'acord amb
el principi que diu: allò que has assolit avui, demà serà insuficient.

La feliç culpa

La nostra fe cal que es desenvolupi gràcies a un procés constant de conversió . Crist va ressuscitar, i això
significa que no es produeixen derrotes definitives en la nostra vida, que no hi ha cap vida que estigui ja perduda, i que
no hi ha cap mal que sigui definitiu. D'això, ens en parla un text de l'ofertori de la Santa Missa, de l'antiga litúrgia:
"Pare ple d'amor, que vas crear miraculosament la dignitat de la naturalesa humana, i que la vas esmenar d'una manera
encara més miraculosa". Déu no permetria pas el mal, si no fos capaç de treure'n un bé més gran. El nostre pecat pot
esdevenir una "felix culpa", de què ens parla la Litúrgia de la Vetlla Pasqual. Déu pot fer de cadascuna de les nostres
culpes una "felix culpa, culpa que ens recordarà, a la llum de la fe, de quina manera tan gran ens estima Aquell que
va morir per nosaltres i va ressuscitar; ens mostrarà a la llum de la fe, la seva tendror, la seva paciència i amb quina
joia el Senyor perdona les nostres culpes. Tots els teus pecats haurien d'esdevenir felices culpes. No entraràs pas
al cel fins que totes les teves culpes no hagin esdevingut la "felix culpa" (L.Evely, El camí de la joia). Feliç culpa,
és aquella tendror que neix de la fe quan t'adones dels seus braços que s'apropen per abraçar-te. És descobrir per la fe
la bogeria de Déu que t'ha estimat tant, que fins a tal punt desitja poder-te perdonar.

Si al voltant teu, veus sobretot el mal i el pecat, això significa que la teva fe és unilateral. No t'adones que
aquests pecats són una ocasió perquè la Misericòrdia divina es pugui vessar, i això és el que realment compta.
Pensa el que passaria si tothom sabés fer de les seves culpes, felices culpes; quin oceà de misericòrdia es vessaria per
tot el món. Com canviaria el món!. Tu en canvi, et desanimes i et tanques, penses que Jesús ja no pot estimar-te,
perquè no ets bo. Això que fas és deformar la seva imatge i deformar la teva pròpia fe, això és una ferida feta al seu
amor.

El pare Huvelin, que va ser confessor de Carles de Foucauld, va dir un dia que Déu li havia concedit la gràcia
de desitjar amb molta força de donar l'absolució. En aquest desig que Déu va concedir al pare Huvelin es manifestava
precisament l'anhel insaciat i constant que Déu té per perdonar-nos. És per això que hauries de lluitar contra la teva
tristesa. Si t'has apartat de Déu, independentment de fins a quin punt ho hagis fet, sempre hi pots tornar. Després de
cada caiguda, recorda que Ell t'espera, i que quan tu tornes a casa i li demanes perdó, li dones joia, perquè li
permets estimar-te a través del perdó.

Algú va dir que la caiguda és una ruptura del lligam que ens uneix amb Déu, és com si es produís un tall en el
cordó que simbolitza aquest lligam amb Déu. Però quan demanes perdó a Jesús i tornes cap a Ell, aquest cordó s'uneix
novament amb un nus. Apareix un nus, és cert, però la corda és més curta ara, i d'aquesta manera et trobes més a prop
del Senyor. La teva culpa ha esdevingut la feliç culpa.
 9
Les conseqüències del mal

La paràbola del fill pròdig ens mostra l'amor tan extraordinari de Déu envers els pecadors, i la pedagogia que
Ell fa servir amb tots nosaltres. Si la teva fe esdevé tèbia, sense expressió, Déu pot permetre que caiguis. Déu no vol el
mal, però pot desitjar les seves conseqüències, ja que les conseqüències del mal duen gràcia, duen la crida a la
conversió. En l'exemple del fill pròdig això es veu molt clarament. En aquesta paràbola de Crist, hi ha un pare que
estima, i dos fills que no estimen. Que el fill més gran no estima el pare, ho veiem molt clar cap al final de la paràbola,
quan es posa de manifest la seva impertinència amb el pare, i la seva gelosia en relació al germà petit. Tampoc el
germà petit no estima el pare, ja que l'abandona, no per un cert temps, sinó per sempre. El pare, malgrat que podria
haver impedit la partença del fill, no ho va fer. Li va permetre que s'endugués la seva part i que se n'anés, perquè no es
pot forçar ningú perquè estimi. Sabem quines foren les conseqüències d'aquesta fugida del fill de casa del seu pare.
Sabem com va caure cada vegada més baix, i com la seva vida va esdevenir cada vegada més penosa.

En la nostra reflexió podem provar de trobar elements que aparentment, es troben amagats en aquesta
paràbola. Podem suposar, per exemple, que el pare ha sabut, a través dels seus criats, què passava amb el seu fill petit:
que està tot afamat, que no té on viure, i que, senzillament, és una desgràcia. Suposem que el pare, volent estalviar al
seu fill un destí així, i una humiliació tan forta, envia un dels seus servents, obertament o en secret, amb un bossa
plena de diners, perquè el fill pugui refer-se, però fins i tot així tornarà a la disbauxa. Un ajut constant del pare,
d'aquest tipus, faria tornar el fill a casa algun dia? Tot sembla indicar que no. Això significa que el pare, que estima el
fill, no l'hauria de protegir de les conseqüències dels seus mals passos, malgrat el dolor del seu cor paternal. Com a
resultat del mal comès pel fill pròdig hi ha dues persones crucificades: el pare, per causa del dolor de veure la
degradació i la caiguda del seu fill, i el mateix fill, que pateix les conseqüències del seu propi comportament. El pare,
que estima el fill, ha d'esperar, encara que això comporti un risc; esperar fins que el mal arribi al cim, i comencin a
actuar les seves conseqüències. Són precisament les conseqüències del mal, les que sacsegen l'amor propi del fill, i fan
que consideri el retorn a casa. Sabem que va arribar a un punt, en el que el mal va assolir un extrem, en què ja no
només es tractava d'una caiguda moral en tota la seva profunditat, sinó que la degradació va arribar fins a una total
ignomínia. El fill, en efecte, hauria acceptat de menjar les garrofes dels porcs. Els porcs, segons es considerava a
Palestina en aquells temps, eren animals impurs. Per tant, aquella situació simbolitza el fons més baix de la caiguda; ja
no es podia caure d'una manera pitjor. És aleshores quan van començar a actuar les conseqüències del mal. El fill es
trobava ja tan malament, que va començar a pensar, calculant amb tota fredor, que valia la pena tornar a casa del pare,
perquè el seu pare es portava millor amb els seus jornalers, que no pas l'amo que l'havia llogat amb els porcs. No va
ser l'amor cap al pare, el que va fer que es decidís a retornar a casa; més aviat, el seu amor propi, un càlcul fred,
segons el qual ell hi sortiria guanyant, no el pare, sinó ell mateix. És quan veu el pare corrent cap a ell amb els
braços oberts, quan s'adona que el pare té els ulls entelats de llàgrimes de joia; quan el pare l'abraça fort, quan rep els
millors vestits, l'anell, quan veu el banquet que el pare havia fet preparar, és aleshores quan es dóna l'ocasió propícia
perquè el fill descobreixi l'amor del pare. Veiem, doncs, que les conseqüències del mal poden estar relacionades
amb la gràcia. Déu pot desitjar-les, perquè les conseqüències del mal ens condueixen a la conversió. A vegades,
només una caiguda i el sofriment que genera és capaç de sacsejar l'home i incitar-lo a la conversió. Així, el mal, pels
seus efectes, es converteix en la feliç culpa.

No es pot conèixer el Crist, sense conèixer l'home

Perquè el nostre pecat pugui esdevenir la feliç culpa, cal que en primer lloc el reconeguem. Sant Joan, en el
seu evangeli, ens transmet la promesa feta per Jesucrist, segons la qual l'Esperit Sant quan vingués, deixarà el món
convicte de pecat (Jn 16, 8). Una de les funcions, per tant, de l'Esperit Sant, que ve al món, és la de convèncer-nos del
fet que som pecadors. És una gràcia prèvia, fonamental en la vida interior, i que ens concedeix l'Esperit Sant perquè
puguem conèixer el nostre pecat, i d'aquesta manera, reconèixer que som pecadors.

No és suficient, no obstant això, de rebre aquesta primera gràcia de l'Esperit Sant. Si només coneguéssim de
nosaltres mateixos la realitat del pecat, aquesta realitat ens podria ensorrar. La nostra vida quedaria sota el pes del
propi mal, oprimida, marcada per l'angoixa, la pressa i la tristor. Cal que ens obrim als altres dons de l'Esperit, al
descobriment per mitjà de la fe de l'Amor que Déu ens té.
 9

El sant pare Joan Pau II en la seva homilia pronunciada a la Plaça de la Victòria, a Varsòvia, va dir unes
paraules molt importants: "A l'home doncs, no se'l pot comprendre plenament sense el Crist. O millor, l'home no pot
comprendre's del tot a si mateix sense el Crist" (Varsòvia, 2.VI.1979). Això significa que, si no consideres que
Jesucrist ha entrat en la teva vida, la visió que tens de tu mateix és molt reduïda, i per tant, falsa. Si l'Esperit Sant et
mostra que ets pecador, però tu no descobreixes Jesucrist, que t'estima, pots enfonsar-te. Certes relacions són tan
importants per l'home, que formen part de la seva pròpia essència. Una d'aquestes relacions és la de l'amor. No ens
podem arribar a conèixer nosaltres mateixos sense el Crist, perquè sense Jesucrist no arribem a saber que som
estimats, que hem estat redimits i elegits. Aquesta elecció, aquest amor, constitueix una part essencial del teu propi
"jo" i davant d'això no cal que et defensis.

Hi ha també, però, una segona part d'aquesta veritat que hem anunciat anteriorment. No es pot conèixer el
Crist sense conèixer l'home. No podem comprendre qui és Déu, com tampoc no podem creure en la seva majestat i
en l'amor tan gran que té per a nosaltres, si abans no ens hem conegut nosaltres mateixos. Si Jesucrist t'estimés perquè
et mereixessis de ser estimat, no hi hauria en això res d'extraordinari. Fins i tot l'home que no creu és capaç d'estimar
algú que s'ho val. L'amor de Jesucrist, com un àgape diví, és un amor que ve de dalt, i estima allò que és indigne,
perquè pugui esdevenir digne. En la mesura que vegis la teva pecaminositat, en la mesura en què honestament la
reconeguis, millor podràs descobrir Jesucrist i creure en Ell més plenament. Aquesta és la paradoxa de la fe. No
es pot conèixer el Crist sense conèixer l'home. És per això que es pot dir que només els sants coneixen veritablement
el Crist, perquè ells s'han conegut a si mateixos fins al fons, i s'han adonat, fins al fons, de la seva naturalesa pecadora.
Això fou el que els permeté conèixer la bogeria d'amor que Déu els tenia, que a vegades expressaven en la seva oració
dient: "Déu meu, t'has d'haver tornat boig, si a mi, una criatura tan pecadora, estimes tant!". És en aquests moments
quan es produeix l’esbalaïment característic de tota vivència religiosa autèntica. L'home que ha conegut que és
pecador, i ha cregut en l'amor, ha començat a adonar-se de que Déu realment s'ha tornat boig d'amor per ell.

Com mirar el propi mal

La lluita per assolir la fe, en un sentit de procés de conversió, implica lluitar contra la precipitació, l'angoixa i
la tensió, però especialment la tristesa. La tristesa és un símptoma especialment característic de l'amor propi, que
talla les mateixes arrels de la fe, les arrels de la confiança. Es tracta també de la tristesa que es deriva de les
situacions difícils en tot el que és temporal, per exemple, quan se'ns desposseeix de quelcom, o bé, quan perdem
alguna cosa; però més encara, es tracta de la tristesa davant les dificultats espirituals, per exemple quan tenim una
caiguda, quan som infidels. La tristesa paralitza la nostra fe. Després d'una caiguda no ens hauríem d'enfonsar, ja que
aleshores causem a Déu un dolor encara més gran del que li causem per haver pecat. Més encara, els sants diuen que
després de pecar podem esperar gràcies encara més grans, que abans de pecar.

La lluita per poder acceptar els fracassos i derrotes en la nostra vida, ha d'incloure fins i tot les coses més
petites i insignificants. Sant Maximilià, quan jugava amb els seus frares als escacs, se solia alegrar quan perdia. Era la
seva forma d'agere contra, és a dir, de rebutjar l'amor propi, per poder girar-se totalment de cara cap al Senyor. Santa
Teresa de l'Infant Jesús ens ensenya l'actitud que cal que adoptem, sota la llum de la fe, davant de les nostres
imperfeccions, perquè no ens entristim. Crist t'accepta tal com ets. Pots anar a Ell amb totes les teves imperfeccions i
amb tota la teva feblesa. Ell farà que tot el mal que has fet en el passat sigui reparat, i Ell suplirà tot el que et manca.

Tenim doncs davant nostre, un problema extraordinàriament important. Per un cantó, cal que odiem el mal
que hi ha en nosaltres, i per altra banda cal que ens acceptem tal com som. Amb tot, no pots estimar la teva
imperfecció per si mateixa, es tracta més aviat que desitgis les seves conseqüències. La teva imperfecció et serveix
només perquè puguis ser més humil, més confiat i més fidel. El fet que caiguis en pecat no t'hauria d'estranyar. Més
aviat, en esperit d'humilitat, t'hauries d'estranyar quan no peques. Si t'estranyes i et desanimes perquè peques, això
significa que confiaves en les teves pròpies forces, enlloc de deixar-te dur en els braços de Jesús. "Un acte d'amor, fins
i tot si quasi no te n'adones, ho arregla tot" (Carta de Sta.Teresina a la seva germana Celina 20.10.1988). En un altre
moment la Santa diu: "no ens podem desanimar amb els nostres propis errors, ja que els nens cauen molt sovint, però
són massa petits per fer-se mal". Santa Teresina lliurava les seves pròpies errades i infidelitats a Jesús. Deia que
 9
d'aquesta manera volia atreure la seva Misericòrdia, perquè Ell mateix deia que havia vingut pels pecadors i no pels
justos. Tot això és molt important per nosaltres, que ens entristim amb tanta facilitat per les nostres caigudes.

Què hi ha Jesús meu, escriu Santa Teresina, si ensopego a cada cantonada? És precisament aleshores quan
m'adono de la meva feblesa, i aquest és el meu benefici. Tu, Jesús, veus que sóc molt feble i que sóc incapaç de fer
res, i és en aquests moments quan més desitges de dur-me en els teus braços. (Carta a Celina 26.4.1988)

A mesura que ens apropem a l'objectiu, que és Déu, ens sembla que aquest objectiu més aviat se'ns allunya.
Això és normal i correcte. Santa Teresina, quan s'adonava del seu allunyament progressiu del Senyor, no s'entristia per
això: "Que feliç que sóc quan veig que sóc tan imperfecta i que necessito tant de la misericòrdia de Déu en el moment
de la meva mort (Carnet jaune, 29.7.1897).

Si et sents pecador i feble, tens un dret especial per poder estar entre els braços de Jesús, perquè Ell és
el Bon Pastor, que busca les ovelles perdudes, busca aquelles ovelles més febles, que no són capaces de seguir el
ramat. Permet que Jesús et dugui en braços, permet que t'estimi, creu en el seu Amor.

Perquè tinguis dret d'estar entre els seus braços, cal que tinguis una actitud humil; cal que reconeguis i que
creguis que ets pecador i molt feble. Al mateix temps, però, has de creure en el seu Amor, has de creure que Ell et
pren en els seus braços, precisament per això, perquè ets pecador i feble, incapaç. La fe farà créixer en tu l’agraïment
pel fet que Ell mai no et deixa d'estimar, a tu, pecador, incapaç i feble, tant en la teva vida temporal com espiritual.

El "Sagrament de la conversió"

Sempre que t'apropes amb contrició sincera al sagrament de la penitència, que també es pot anomenar
sagrament de la conversió, la teva fe té una gran oportunitat de créixer. Sovint, el sagrament de la penitència no és
eficaç en la nostra vida per causa de la rutina, la monotonia, la manca de preparació i de disposició; i això passa
perquè no recordes prou bé que no només l'Eucaristia és un canal de gràcia per tu, un temps de la teva trobada amb
Crist, sinó que també ho és el sagrament de la reconciliació. Potser tampoc et recordes de pregar pel teu confessor o
director espiritual, perquè també ell pugui esdevenir un instrument cada vegada més perfecte i eficaç en el teu procés
de conversió.

L'examen de consciència hauria de ser una mirada profunda en el teu interior, fixant-te, sobretot, cap a on
s'orienta la teva vida, quin és per tu, el valor suprem, i qui és per tu Jesucrist. És d'això que cal confessar-se, sobretot.
Qui és per tu Jesucrist? Quina és la teva elecció essencial? De debò l'has escollit, a Ell, fins al fons? Cal que comencis
per això quan confessis els teus pecats, perquè això és el més important. Si no has triat Jesús per sobre de tot, tots els
altres pecats són conseqüència i resultat d'aquesta actitud culpable teva.

Els pecats poden ser de diferent tipus. Hi ha pecats comesos i pecats d'omissió. Precisament aquests darrers
solen ser els pitjors. Entre aquests pecats d'omissió hi ha el que comets quan abandones Jesús, el deixes sol, li
concedeixes només un petit racó del teu cor. És aquest el teu mal principal, aquestes mitges tintes i manca de
radicalisme; el fet que Jesucrist continuï sense ser per tu el valor suprem, que no ho és tot per tu, i que la teva fe
segueix essent tan tèbia.

Entre les cinc condicions del sagrament de la penitència, la més important és l'acte de contrició. Com passes
el temps just abans de la confessió? Aquesta contrició hauria de ser la teva preparació més directa per trobar-te amb
Jesús, perquè és aquesta contrició la que millor pot obrir-te aquest canal de gràcia, que és el sagrament de la
reconciliació. Potser no aprecies prou aquest temps, tan preciós, que tens per preparar-te just abans de la confessió.
Aquest temps, l'hauries de dedicar sobretot a despertar dintre teu el penediment. El penediment és la teva actitud
davant la Creu, és el sentiment que tens quan t'adones que amb el teu pecat has ferit Jesús, és també un desig de
demanar perdó a Déu i de reparar el mal comès. El teu penediment hauria de ser cada vegada més profund, perquè
d'ell depèn l'eficàcia del sagrament de la penitència. No et podràs convertir mentre no estiguis penedit de debò,
fins al fons.
 9

Existeixen com dos tipus de religiositat: una és la que podríem anomenar religiositat "egocèntrica" i l'altra,
"teocèntrica". En el primer cas, l'home concentra la seva atenció en si mateix. No té en compte Déu, sinó que només
veu la pròpia situació. Quan una persona així va a confessar-se, hi va pensant que es vol netejar, perquè li costa viure
duent el pecat a sobre, i perquè vol estar bé davant de Déu. Per un home així la confessió pot ser com una aspirina pel
seu mal de consciència, com una píndola tranquil·litzadora que li dóna pau i sensació de trobar-se bé. Es tracta, doncs,
d'una persona contínuament concentrada en si mateixa. Un persona així, quan rep l'absolució, es retira del
confessionari sense tristesa, però també sense alegria, perquè segueix concentrat en el mal que tot just fa uns moments
ha descarregat de la seva consciència.

Quan ens fixem en Judes i en el seu comportament després d'haver traït Jesús, veiem en ell molts elements de
la confessió. Hi ha examen de consciència, perquè Judes reflexiona sobre tot el que va fer, i pren consciència del mal
que ha comès. Apareix també la contrició, Judes de debò està penedit. Fins i tot voldria canviar, és a dir, hi veiem el
propòsit d'esmena. També hi trobem la confessió dels pecats, quan Judes diu als grans sacerdots: "He pecat lliurant
amb traïdoria la sang d'un innocent"(Mt 27,4). Hi ha també una reparació del mal comès, quan tira als sacerdots les
monedes que havia rebut d'ells. No vol que se li pagui res per la sang que ha lliurat. En realitat, en l'actitud i en el
comportament de Judes hi apareixen quasi tots els elements de la confessió. Però n'hi va mancar un, el més important,
la fe en la misericòrdia de Jesús (cf. Le chemin de la foi, L.Evely). És per això que "la confessió" de Judes és tan
trista, tràgica i s'acaba amb la desesperació i el suïcidi.

La nostra confessió hauria de ser com la de Sant Pere, que va creure en la misericòrdia de Jesucrist, i es va
fixar, no tant en el seu pecat, sinó més aviat en el perdó. L'home de religiositat "teocèntrica" no es fixa tant en els seus
propis pecats, sinó que pren el propi pecat com a punt de partida, per arribar, a través de la fe, a descobrir la
misericòrdia de Déu. Quan s'apropa al confessionari recorda, sobretot, que ha ferit Jesús, i vol renovar aquesta amistat
que ha ferit voluntàriament. Vol, pel seu penediment i contrició, donar a Jesús la possibilitat de perdonar-lo, i així,
donar-li una alegria. "Crucifiquem Crist - va dir el Sant Capellà d'Ars- però quan anem a confessar-nos, l'anem a
alliberar de la Creu".

Si has ferit Jesucrist, les seves ferides sagnen, i cal que vinguis al sagrament de la penitència, perquè
aquestes ferides puguin cicatritzar. Hauries de venir-hi, per Ell, no per tranquil·litzar-te, sinó per causar-li l'alegria
de poder formar en tu un home nou i que reneix a través de la gràcia del Sagrament.

Alguns es queixen que després d'haver-se confessat, no es corregeixen. És possible que tu també consideris
que la confessió és perquè tu puguis esdevenir una persona millor, i si no ho aconsegueixes, penses que les teves
confessions no tenen gaire sentit. És possible que pensis que si cal que vagis millorant, i no ho aconsegueixes, potser
és que no val la pena que et confessis, ja que no hi veus cap millora. Tanmateix, quan tant t'interessa progressar,
millorar, aleshores el que succeeix és que no busques Déu i la seva misericòrdia, sinó que més aviat busques la teva
pròpia perfecció; i això són les mancances de la teva fe. Vas a confessar-te, perquè després ja puguis ser tan bo, que ja
no necessitis Déu, que és tot misericòrdia. Vas a Déu a buscar el perdó, per no haver de necessitar mai més el seu
perdó, per poder-te'n sortir sense Ell, malgrat que Ell sempre desitja poder-te perdonar, i perdonar-te amb alegria.

Que poc que hi creiem en aquest desig de Déu de poder-nos perdonar contínuament! Que poques cares
alegres, quan surten del confessionari. Quan de fet, després de la confessió, el món hauria d'aparèixer tan diferent als
teus ulls, més lluminós, il·luminat per la fe en la misericòrdia de Déu.

A l'Evangeli, totes les confessions s'acaben amb un banquet: el Senyor es feu convidar a casa de Zaqueu i
també el cobrador d'impostos Mateu, futur evangelista, convida Jesús a un convit i demanant que també hi assisteixin
altres cobradors d'impostos i pecadors, perquè puguin alegrar-se que ell hagi estat perdonat. També el pare del fill
pròdig va preparar un banquet (vegeu L.Evely, Le chemin de la joie). L'evangeli sempre relaciona el perdó amb la
joia.

L'element decisiu per a la conversió és el penediment. En el sagrament de la penitència ens trobem amb
 9
Jesucrist, que ens vol perdonar i al mateix temps guareix les ferides produïdes pel nostre pecat, però si no mostres a
Jesús les teves ferides, Ell no te les pot guarir.

Si el teu penediment és il·limitat, aleshores la misericòrdia del Senyor també serà sense límits.
Considera, com són les teves confessions. El penediment és un acte d'humilitat. Contínuament hauries de créixer en
humilitat, i per tant, també caldria que estiguessis cada dia més penedit. Mai no tenim prou penediment ni contrició.
Com més et reconeguis pecador i pitjor que els altres, més lloc faràs per a la gràcia i per a la teva fe.

El sagrament de la penitència hauria de ser un sagrament molt esperat. Precisament és un temps de la nostra
trobada amb Jesucrist; l'Amor vol ser esperat, i si no és esperat, queda ferit.

Els patrons del sagrament de la conversió

Un dels patrons del sagrament de la conversió és Zaqueu. Quan recordem aquest personatge extraordinari,
ens ve a la memòria, pel contrast que representa, el jove ric. Al jove ric, com a "home com cal" que era, segurament li
resultava molt difícil de tenir penediment. Guardava tots els manaments del Decàleg, per tant, de què havia d'estar
penedit? I Jesús va dir que a un home així li seria molt difícil d'entrar en el Regne del Cel. Aquell jove no va saber
veure en si mateix aquell mal, el pitjor, que és l'aferrament tan fort que tenia a les riqueses i a la seva posició, no va
adonar-se que no havia triat Déu fins al fons. A ell li semblava, que guardant com feia tot el Decàleg, davant Déu ja
complia. No sabem què va passar amb aquell jove més tard, però aquell dolor tan manifest en el rostre de Jesús quan
el jove se n'anava, ens fan endevinar que es trobava en un estat espiritual molt lamentable.

Al costat d'aquest jove "com cal", l'Evangeli ens mostra un exemple ben singular: un bandarra i lladre,
Zaqueu. Podem fer servir aquestes expressions tan fortes, perquè Zaqueu, cap dels cobradors d'impostos, és a dir,
corruptes i lladres, era de debò un home digne de tenir-li compassió. Quan aquest gran pecador es va trobar amb la
mirada misericordiosa de Jesús, quelcom dintre seu es va commoure, i heus aquí aquella reacció seva tan
extraordinària: "Mireu Senyor: la meitat dels meus béns, la dono als pobres, i a tots aquells que he defraudat res, els ho
restitueixo quatre vegades més"(Lc 19,8). Qui de nosaltres seria capaç de donar la meitat dels seus béns als pobres, i
reparar les culpes quatre vegades? Hi ha en això una generositat boja del pecador penedit, que ha descobert que algú
l'estima. Zaqueu de debò, es va alegrar amb bogeria, esclatant de joia i de sorpresa. Jesús es va adreçar al jove ric
animant-lo a donar les seves riqueses, en canvi, a Zaqueu, no li va dir res d'això; ell mateix ho va fer, sense que
l'hagués de motivar a fer-ho. Tenim doncs un home "com cal", que no va saber respondre en aquella mirada plena
d'amor i se'n va anar tot trist, i tenim, per altra banda, el cap dels lladres, que va resultar ser tan sensible a l'amor de
Déu.

Aquests canelobres que es troben sovint als laterals de les esglésies s'anomenen, en llengua polonesa,
zaqueus. El símbol que representen és molt profund. Ens recorden aquest esdeveniment extraordinari: Jesús, en lloc de
deixar-se convidar a casa d'un home "com cal", algú com ara el jove ric, va dir al cap dels lladres: "Zaqueu, baixa de
pressa, que avui haig de posar a casa teva"(Lc 19,5). En aquell temps, anar convidat a casa d'algú significava establir
una particular comunió espiritual. No era tan sols un dinar qualsevol, o una simple festa. No es tractava simplement
d'anar a menjar a casa d'algú, sinó d'entrar en un contacte íntim i directe amb aquella persona. Jesús va escollir
Zaqueu, precisament per iniciar una comunió personal amb ell. En entrar a la casa del lladre més gran de tot Jericó,
només amb la seva presència, la va consagrar. La casa de Zaqueu es va convertir d'aquesta manera en una espècie de
temple, de santuari. A vegades podem tenir ganes de dir a Jesús: Senyor, quin mal gust que tens, triant com a santuari,
el cor i la casa d'un lladre. Però Déu és així de sorprenent: en el seu amor cap a l'home, no té mesura. Jesús va
visitar Zaqueu, per dur la salvació a casa seva. A casa seva, significa a Zaqueu mateix, a la seva família, i a tots
aquells que solien anar a casa d'ell i seien amb ell a taula, és a dir, altres cobradors d'impostos semblants a ell, altres
pecadors. Jesús va anar-hi per entrar en una comunió amb ells, per acollir-los en el temple que ell havia consagrat. El
cor de Zaqueu va esdevenir un santuari de Déu, perquè era un cor penedit de debò. Jesús només pot fer un
santuari d'un cor veritablement penedit.

Un altre patró del sagrament de la penitència és el bon lladre. La seva "Confessió" tingué lloc des de la Creu.
 9
És allí, que va reconèixer la culpa dient: "rebem el que mereixen els nostres actes" (Lc 23,41). El que va passar en
aquells moments en la seva ànima és un misteri per nosaltres. Però pels efectes podem endevinar el miracle
extraordinari de la gràcia. Aquell home havia d'estar molt penedit, certament s'havia de considerar com el pitjor, puix
que era un bandoler i un cas perdut segons l'opinió del seu entorn. La crucifixió privava el condemnat de tots els seus
drets. El bon lladre moria enmig de grans turments, davant de tothom, i ell ho va acceptar, això. Amb aquesta
afirmació seva "nosaltres rebem el que mereixíem...", és com si digués: "sí, això a mi em correspon, m'ho he
merescut". En aquells moments hagué de davallar fins al fons de la seva condició de pecador i arribar fins al
penediment més profund. Certament, aquesta actitud de penediment i de profunda humilitat va fer que el seu cor
estigués plenament disposat a rebre el do diví de la fe. Que gran havia de ser, doncs, la seva fe, si en Jesús, que moria
al seu costat, apallissat, escopit i ridiculitzat, va saber-hi reconèixer el Rei: "Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al
vostre Regne"(Lc 23,42). A nosaltres ens resulta tan difícil de convertir-nos, perquè tenim massa poc penediment en el
nostre cor, i si hi ha poc penediment en nosaltres, aleshores la nostra fe és encara superficial.

La conversió cap al radicalisme

El procés de la teva conversió t'hauria de conduir cap al radicalisme evangèlic, radicalisme de la fe, a
què ens crida Déu per les paraules de l'Apocalipsi de Sant Joan: "Tant de bo que fossis fred o calent! Així, doncs,
perquè ets tebi, ni calent ni fred, t'hauré de vomitar de la meva boca" (Ap 3, 15-16).

De la importància del radicalisme de la nostra fe ens en parla Sant Joan de la Creu, fent referència a la imatge
de dos ocells lligats (vegeu Subida al Monte Carmelo I, 11, 4) L'un dels dos està lligat per un cordill gruixut, el segon
per un cordill prim. Però, en definitiva, la seva situació és semblant, ja que tots dos ocells romanen lligats, i llur
situació canviarà en el moment que desapareguin tots els lligams.

El contrari del radicalisme és la mediocritat, l'anar a mitges. Mediocritat en els desigs, en l'actitud i en la
pregària. Déu ho vol tot. Ell t'ho vol donar tot, i en canvi tu vols tan poca cosa i demanes tan poc. Tu, contínuament,
no busques allò que és el més important, i que seria la realització de l'objectiu de la teva vida, és a dir, que Jesús pugui
viure plenament dintre teu i regnar-hi. Vols saber fins a quin punt lligues Déu de mans i peus, quan demanes tan poc i
et conformes amb la mediocritat? En la nostra vida cal que tot quedi subordinat sota aquest únic objectiu - que Jesús
creixi dins nostre fins arribar, en nosaltres, a la seva plenitud. Cal que tot hi participi; és per això que Déu exigeix
el radicalisme, també pel que fa al que demanem en les nostres súpliques. Déu pot no escoltar-les, perquè demanem
"massa poc". Si pel fet que Ell ens escoltés quan demanem que ens solucioni l'habitacle, que ens doni salut, una feina,
això fos causa que tot seguit Déu deixés de ser necessari, si això no ajudés l'home a seguir fins a la fi el Senyor. Per
això Déu pot no voler escoltar aquest tipus de súpliques. Déu és foll d’amor per a tu, vol donar-t'ho tot, et vol donar el
Regne, i tu, desitjant tan poc, li ho fas impossible.

Busqueu primer, és a dir, per sobre de tot, el seu Regne i la seva justícia i tot això us serà donat de més a més.
(vegeu Mt 6,33). Algú va dir que si no busques per sobre de tot el Regne de Déu, aleshores totes les altres coses et
seran preses. Cada problema que tens, que pateixes, cada dificultat, és en definitiva una crida que et fa Déu perquè
desitgis més, perquè busquis per sobre de tot el Regne de Déu, perquè aleshores tota la resta et serà donada; és una
crida que fa Déu perquè et converteixis, perquè tinguis fe.

Sobre el radicalisme de Santa Teresina de l'Infant Jesús, ens escriu la seva germana Maria: "Estàs posseïda
per Déu" (Carta de Maria 16 IX 1896). "Posseïda", significa desitjosa de lliurar-ho tot al Senyor. Esforça't, seguint el
seu exemple, volent més, cada vegada més, fins que el radicalisme evangèlic s'apoderi de tota la teva voluntat, perquè
tu també estiguis "posseït" per Déu, perquè puguis dir, com Santa Teresina: "esculleixo tot allò, que Tu vols, Senyor"
(Manuscrit autobiogràfic). Ella, el dia de la seva mort, el vespre del 30 de setembre de 1897, va dir: "Mai no havia
suposat que es pogués arribar a sofrir tant. Mai! Mai! Això només m'ho puc explicar pels desigs ardents que he tingut
per salvar ànimes" (Consells i records). Santa Teresina sofria també per tu, perquè també puguis, com ella, arribar a
estar posseït per Déu, perquè també com ella visquis amb radicalisme evangèlic.

Sant Ambròs remarca que Déu no mira tant allò que li oferim com a do nostre, sinó més aviat allò que ens
 9
reservem per a nosaltres mateixos. Déu és un Déu gelós, Ell t'ha estimat fins al fons i vol que t'obris del tot al seu do,
per poder-t'ho donar tot.

La trobada de Jesús amb el jove ric, que se'ns narra en els evangelis tres vegades - per Sant Mateu, Sant Marc
i Sant Lluc- va ser de debò una trobada extraordinària: "Quan es posava en camí, un corregué cap a ell i, agenollat, li
demanava: Mestre bo, què haig de fer per posseir la vida eterna? Jesús li digué: Per què em dius bo? Si vols entrar en
la vida eterna, li digué Jesús, guarda els manaments: no matis, no cometis adulteri, no robis, no llevis fals testimoni;
honra el pare i la mare i estima el teu proïsme com a tu mateix. Ell li digué: Mestre, tot això ho he guardat des de la
meva joventut. Aleshores Jesús se'l mirà i el va estimar; i li digué: Una sola cosa et falta_ vés, ven tot el que tens, i
dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine, segueix-me. Però ell, apesarat per aquestes paraules, se
n'anà tot trist, perquè tenia molts béns." (Mc10, 17-22; cf. Mt 19,16-22).

A continuació Sant Lluc ens narra una cosa extraordinària i xocant: "En veure'l Jesús digué: "Que n'és de
difícil, que entrin al Regne de Déu els qui tenen riqueses!" (Lc 18,24). Els deixebles quedaren consternats d'aquestes
paraules. Nosaltres també ens podríem sorprendre: si precisament aquell jove guardava tots els manaments! Jesús, amb
tot, "veient-lo així" digué: que difícil per un home així d'entrar en el Regne de Déu. Aquest text és impressionant.
Jesús digué dues vegades als apòstols: "Fills meus - comprenent que tot això resultava molt difícil per a ells- que n'és
de difícil, d'entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que un ric entri
al Regne de Déu". Ells es quedaren encara més impressionats, i es deien els uns als altres: "Aleshores, qui pot salvar-
se?" (Mc 10- 24-26). Aquí veiem, que no és suficient de complir els manaments de Déu, i que la crida de Jesús a la
bogeria, és a dir, al radicalisme evangèlic, és per a nosaltres. Així, doncs, cal que contínuament ens convertim a un
radicalisme com aquest. Santa Teresa d' Àvila, comentant aquest text, diu que a aquell jove li va mancar la llavor de la
bogeria (Morada III, 1, 5). Era, com ens diu Sant Lluc, un cert personatge, és a dir, tenia algun càrrec important. Calia
doncs que renunciés a moltes coses, i de fet, a tot. En la seva situació, hagués calgut ser com boig, hagués hagut de
conformar-se, fins i tot al fet que la gent pensés que havia perdut el seny: deixar-ho tot no és pas tan senzill. Jesús,
però, diu: Només entrarà al Regne de Déu aquell que ho deixi tot per Déu. No és suficient estimar el proïsme com a si
mateix. De fet, el jove ric guardava ja tots els manaments.

Tots estem cridats a la bogeria. Sense aquesta llavor de bogeria no podem seguir el Senyor fins al fons. De
totes maneres, més tard o més d'hora hauràs de deixar-ho tot, desaferrar-te de tot. El més difícil et serà haver-ho de
deixar, al final, quan moris. Aleshores caldrà fer-ho, però enmig d'un dolor terrible, i el Senyor voldria estalviar-te
aquest dolor. Ell voldria, que ja ara poguessis deixar tota la "teva riquesa", no necessàriament en un sentit literal, sinó
més aviat en un sentit de no estar-hi aferrat. Ens podria sorprendre que el Senyor ens demani tant, tanmateix aquesta
exigència és un desig diví de la nostra llibertat i del nostre bé. Aquesta llavor de bogeria consisteix en el fet que
nosaltres lliurem a Déu tot allò que és nostre, i Ell ens dóna a canvi, tot allò que és d'Ell. Nosaltres li donem el
nostre miserable tot, i Ell ens dóna el seu meravellós tot, el seu Tot diví. Nosaltres això ho podem aprendre de la
Verge Maria, que és el nostre model. Ella veritablement ho ha donat tot al Senyor i l'ha seguit fins al fons; Ella, la
Mare del nostre abandó, Mare del nostre radicalisme.
 9
Capítol 2
LA VIRTUT DE L'HUMOR AL SERVEI
DE LA FE

Déu és misericòrdia infinita. A David li va perdonar el seu adulteri i el seu assassinat, va perdonar al publicà,
que era un traïdor i un cobdiciós, va perdonar al bandoler sobre la creu. Hi ha, però, quelcom, que priva Déu de poder
vessar la seva misericòrdia, i que Déu no pot sofrir de tu: és la teva seriositat absoluta i inalterable, i que et consideris
algú important. Sembla en aquests moments com si Déu no pogués fer-hi res. El teu sentiment d'importància és per a
Ell quelcom ridícul, absurd. "Però se'n riu el qui té el tron al cel" (Salm 2,4). Si et mires a tu mateix sota la llum de
la fe, t'adonaràs que totes les teves pretensions de ser absolutament seriós i reconegut, són realment ridícules.

La virtut de l'humor, en certa manera, s'oposa al sentiment de la pròpia importància. Aquesta virtut doncs, és
molt necessària perquè pugui créixer la fe en tant que visió del món sota una llum adient i amb les proporcions justes.
L'humor és una manera de veure el món a través de la lent de l'absurd i de la incoherència. Tenim un sant patró de
l'humor - Sant Tomàs More. Sobre aquest tema tenim també una abundant literatura d'autors com ara G.K. Chesterton,
C.S.Lewis, B.Marshal, F.Sheed i d'altres. Ells escrivien sobre el valor religiós d' allò que és còmic, de l'humor en tant
que recurs religiós al servei de la fe; sobre "la teologia" de l'humor.

El Jansenisme com a perill per a la fe

La fe va ser greument amenaçada, durant el segle XVII, per l'heretgia del jansenisme. Pel pecat original -
ensenyava el teòleg de Lovaina Corneli Jansen - la naturalesa humana ha quedat totalment corrompuda i ha quedat
lliurada del tot a la concupiscència. Déu concedeix la seva gràcia només als escollits, i els altres els destina a la
condemnació eterna. Aquesta visió tan pessimista de la naturalesa humana estava associada a l'afirmació que Crist va
morir no pas per tots els homes sense excepció, sinó únicament per als elegits.

El jansenisme imposava uns rigors insuperables, que es referien, entre altres coses, també a la santa
Comunió. Per poder rebre-la, calia una disposició tal que el cristià corrent no podia pas tenir. S'exigia d'estar totalment
lliure, fins i tot dels pecats banals i de tenir un amor cap a Déu ben pur. Així, la santa Comunió era com una paga per
la virtut, i no un aliment que referma la fe i la caritat. En les esglésies sota el domini dels jansenistes, s'hi respirava
tristesa, horror i la basarda. L'home va començar a tenir por de Déu. A l'Eucaristia no gosava apropar-s'hi, fora de
comptades ocasions.

El centre del jansenisme fou l'abadia cistercenca de Port-Royal. L'esperit que hi regnava es pot endevinar pel
"Rosari del Sant Sagrament", compost per una de les germanes de l'abadia, en el qual es feia menció de tot allò que
separa Déu de l'home. Es presentava Déu, no com un Pare misericordiós i ple de tendresa, sinó com un Senyor
absolut, inaccessible, sever i sense pietat. Segons les idees jansenistes, el cristià és aquell que fa penitència pels seus
pecats, i per tant, no es pot permetre d'estar alegre. En la seva vida ha de predominar-hi la tristesa, com a record dels
seus pecats. La superiora de la pensió femenina de Port-Royal, la germana de Blaise Pascal, en el reglament destinat a
les seves alumnes, havia prohibit riure; fins i tot el somriure estava mal vist.

El jansenisme ha estat condemnat en diverses ocasions per la Santa Seu, però Santa Teresa de l'Infant Jesús,
encara en patia els seus efectes, fins a tal punt que hagué de demanar a la seva superiora permís per poder rebre més
sovint la santa Comunió. Un altre efecte del jansenisme és la por que molts cristians d'avui tenen de Déu, que és vist
només com un Jutge just. Quan la fe cristiana s'expressa en plenitud és en l'alegria de descobrir l'amor personal de
Déu, en què et pots recolzar i et pots abandonar. Viure així la fe suprimeix l'actitud d'un fatalisme dramàtic, també
davant del propi mal, que pot ser transformat en la "feliç culpa" gràcies a la contrició. L'alegria cristiana que neix de la
fe, és com una irradiació de l'amor de Déu. Aquesta fe és la que et demana que somriguis a Déu, que t'alegris del seu
amor, i que et consideris a tu mateix, que sovint et tractes amb massa seriositat, des d'una certa distància, des de la
perspectiva de l'humor. La virtut de l'humor et permetrà vèncer el verí de la tristesa que el dimoni tant s'esforça per
infiltrar en la teva ànima i, bo i el·liminant la preocupació que podries tenir per tu mateix, et permetrà de viure la joia
que es desprèn de la fe.
 9

L'humor com a "exorcisme"

La "virtut" de l'humor, la disposició de veure el món en la categoria de l'absurd, és un recurs religiós que pot
tenir valor d'un "exorcisme". Quan tu lluites contra tota una ventada de temptacions, contra una ona d'idees fixes que
t'aclaparen, no intentis d'actuar lluitant contra Satanàs, perquè ell és més fort que tu, però el que sí que pots fer és
riure-te'n, menysprear-lo. Fes servir aquest "exorcisme", que és el sentit de l'humor religiós. Burlant-te de Satanàs,
rebutges els seus atacs de la manera més eficaç. La burla és el cop més sensible que pot rebre Satanàs, perquè ell
que és tan mortalment seriós, té una por terrible de la burla, i per això haurà de fugir de tu.
El sentit de l'humor cristià t'ajudarà també amb els teus enfrontaments amb l'altre adversari, que és el teu
propi "jo". Aquest és també un ídol mortalment seriós, intangible i absolut. No se'l pot tocar, ni te'n pots riure; no se'l
pot ofendre ni criticar. L'humor esdevé, en la lluita contra aquest "jo", un recurs religiós i un acte de fe, quan mirant-te
a tu mateix, procures veure aquest "jo" sota una llum apropiada. De fet, no sóc més que un petit "no-res". Per què,
doncs, faig de mi mateix el centre del món? Per què considero els meus afers com si fossin els més importants del
món? Perquè sofreixo tant els meus fracassos i dificultats i sóc tan mortalment seriós? Si seria suficient de mirar tot
això amb un mínim d'indulgència i de bon humor, per adonar-me'n que tot allò que em sembla ser tan preocupant, tot
el que temo i em fatiga, és absolutament ridícul, en comparació amb l'única realitat que de debò és important: Déu.

L'humor cristià és el recurs que fa fora del seu tron l'ídol del teu "jo". Quan descobreixis com n'arriben
de ser, de còmiques, les situacions en les quals el teu propi "jo", se seu en el tron, aleshores, almenys durant un cert
temps, aquestes situacions seran ridiculitzades i seran menys perilloses per a tu. La teva vanitat i el teu orgull seran
desemmascarats, així com també quedarà desemmascarat i ridiculitzat tot allò que pretenia inflar-se de grandesa o bé,
allò que començava a produir-te por d'amenaça. D'aquí que el recurs religiós de l'humor juga igualment un paper
important fins i tot per mantenir l'equilibri mental de l'home.

Cendra i pols

L'humor és un recurs religiós terapeùtic gràcies al qual ets capaç de dir: "Mira com n'ets d'absurd, et
preocupes de qualsevol ximpleria, tens tantes preocupacions, fas malbé la teva salut, quan tot això és com la cendra,
com deixalles, i en definitiva tot això pot resultar no tenir valor. Esforça't a veure la teva vida amb els ulls de la fe,
intenta fer broma de tu mateix! Et pot costar força, perquè la "virtut" de l'humor, a vegades demana heroisme, però
ella et permetrà de veure més fàcilment, en les proporcions justes, aquestes dues realitats - Déu i tu mateix- i,
tanmateix, et purificarà de l'egoisme i t'enfortirà la fe. Et mostrarà amb gran nitidesa, que en la teva vida només Déu
és veritablement important. Per tant, no facis de tu mateix el centre del món. Fixa't que no ets més que un petit gra
de sorra - com deia Santa Teresina - un petit "no-res", de què no val massa la pena de preocupar-se, inquietar-se o
perdre la pau. "Prega germana - li demanava la Santa- perquè el gra de sorra esdevingui un àtom, sensible únicament
a la mirada de Jesús" (Carta a Agnès 8.1.1889).

El sentit cristià de l'humor t'alliberarà de tu mateix. Et permetrà de revaloritzar tots els valors a la llum de
la fe i de reconèixer que tot el que passa al voltant teu, és de fet tan poc important - tot a part de Déu. Això et permetrà
desemmascarar els valors il·lusoris: el teu treball, els teus projectes i les teves dificultats, la política i tot allò que
succeeix al teu entorn; tot això, en comparació amb l'únic valor que és Déu, és en definitiva cendra i pols. És en
aquest esperit que comença la litúrgia del Dimecres de Cendra, cada Quaresma, quan el sacerdot posa la cendra sobre
el cap i et diu: "ets pols i en pols et convertiràs"; per tant, pols, és a dir quelcom ridículament poc important. Tu ets
pols, tu mateix, però també tot allò a què estàs tan aferrat, tot allò que t'importa, i també tot allò que tems. Gràcies a la
"virtut" de l'humor t'obriràs més a Déu, hi haurà dintre teu més lloc per a Ell, perquè seràs capaç de veure totes les
altres coses en les proporcions justes. Essent com pols i cendra, ho sabràs valorar tot a través de la lent de l'absurd.

És en aquestes categories que podem considerar, per exemple, la conversió de Sant Francesc d'Assís. Quan
ell ho va llançar tot als peus del seu pare, per respondre a la veu de Déu, de sobte es va trobar lliure, i el món sencer
semblava com si es capgirés. "Qui ha vist el món sencer penjat com d'un fil de la misericòrdia de Déu, escriu
G.K.Chesterton, aquest ha vist la veritat. Qui ha vist la visió del seu poble natal capgirat, aquest l'ha vist de la manera
 9
justa. L'home que ha vist la jerarquia capgirada, sempre tindrà un lleuger somriure davant les seves prerrogatives"
(G.K.Chesterton, Sant Francesc d'Assís, capítol 5). El món de Francesc era el poblet d'Assís, una petita vila feudal
voltada d'un fossat i d'una muralla amb torres. La societat d'Assís d'aquell temps estava formada per una piràmide de
diversos grups socials, sotmesos els uns als altres, i que tot s'ho prenien molt seriosament: els principals del poble, la
seriosa noblesa, els burgesos i els camperols, tots eren persones molt serioses. Tot d'una, aquest món se li va capgirar i
aparegué als ulls de Francesc, com quelcom ridículament insignificant. Fou suficient un petit gest perquè aquesta
importància d'Assís, és a dir, els patricis, els senyors feudals i la noblesa s'esfondrés i quedés fet als seus ulls com una
ruïna. Tot això, vist per Francesc a través de la lent de l'absurd, esdevingué cendra i pols. Al costat de Déu, les forces
humanes semblaven ridículament petites i de ben poca importància. Francesc va comprendre que només hi ha una
realitat important, seriosa i per la qual val la pena de viure: Déu i la seva voluntat. De la voluntat de Déu, mai no pots
riure-te'n, cal estimar-la. Amb confiança, com un infant, cal romandre prop de l'únic que és important.

En la base de la major part dels pecats s'hi troba aquest sentit inalterable de la importància i de la seriositat
absoluta. Peques perquè ets tan important. Rebutjar aquesta importància, mitjançant l'humor cristià, escriu Walter
Kasper, et capacita per a una existència serena i veritablement humana (vegeu Einführung in den Glauben, capítol
VII). L'humor posa de manifest com n'arriben de ser, de ridícules, les nostres pretensions de ser importants. Per altra
banda, la manca d'humor i la irritació que sovint l'acompanya és un dels principals retrets fets als cristians
contemporanis.

Els fariseus eren persones mortalment importants. Ells estaven tan segurs de la seva importància i del que
significaven, i al mateix temps, estaven tan aferrats a llur pròpia visió del món i de Déu, que davant dels retrets que
se'ls feia, reaccionaven amb agressivitat. El fariseisme és el contrari de la senzillesa que caracteritza la llibertat que es
desprèn de la vida en la veritat i de la visió d'un mateix segons la veritat. És, al mateix temps, una negació de l'actitud
de l'infant evangèlic que reconeix la seva feblesa i que, gràcies a això, queda lliure del sentiment de la importància.
Cal recordar que el pecat contra l'Esperit Sant consisteix, entre d'altres coses, en el fet que hom no vol pas reconèixer
la veritat sobre un mateix, no vol pas reconèixer la seva pròpia feblesa.

L'humor sobrenatural, que ens permet veure la realitat humana i divina en les proporcions justes, ens ajuda a
mantenir una certa distància, un desaferrar-nos de les coses, i una major llibertat. La distància envers el que succeeix
i envers nosaltres mateixos, obtinguda gràcies al sentit de l'humor, permet viure més segons l'Evangeli. Aquesta
distància permet una reordenació tal dels valors, que la nostra vida i els nostres afers deixen de ser el més important.
Et permet que evitis l'excés d'agitació i les preocupacions exagerades, i que no et deixis absorbir pel treball, perquè
puguis sentir la crida que fa Crist: "una sola cosa és important" (vegeu Lc 10,42). Gràcies a la "virtut" de l'humor, els
fracassos i les causes perdudes no adquireixen dimensió de desastre, i la fe sostinguda per l'humor pot conduir-te fins i
tot als cims del desaferrament i de la llibertat evangèlica, expressades pel principi paulí, que aconsella d'usar el món
tal com si no se'n fruís: "d'ara endavant els qui tenen muller, que visquin també com si no en tinguessin; els qui ploren,
com si no ploressin; els qui estan alegres, com si no ho estiguessin; els qui compren, com si no posseïssin, els qui usen
d'aquest món, com si no en fruïssin" (1Co 7, 29-31). Sant Joan de la Creu t'encoratja: "Procura que totes les coses
temporals siguin com no res per a tu, i tu, res per a elles" (Consejos e indicaciones - Puntos de Amor). Santa Teresa de
l'Infant Jesús deia de si mateixa, que era com un granet de sorra, un petit "no-res". És així com s'expressava la seva
actitud d'infant, actitud en què no hi havia res de la mortal importància que es troba en la base de molts dels nostres
pecats. En efecte, la majoria dels pecats contra el pròxim resulten justament del fet que, no importa per quin motiu,
ens sentim ofesos, del fet que som tan sensibles pel que fa a la nostra pròpia persona, tan hipersensibles i susceptibles.
Tots els sensibles, hipersensibles i susceptibles tenen necessitat del sentit de l'humor que allibera, que els allibera de si
mateixos. Per a l'home hipersensible, en tot allò que fa referència a la seva pròpia persona, el més petit detall adquireix
unes dimensions enormes. Si sabéssim respondre amb humor als més diversos conflictes, desavinences i malentesos; si
permetéssim que es fes una mica de broma sobre nosaltres mateixos, com creixeria la nostra humilitat, la nostra fe i la
nostra caritat! A la llum de la fe, en efecte, una sola realitat és important, i de la qual no és permès de riure's:
Déu.

Procura de mirar-te, en tot allò que passa al voltant teu, amb menys importància i més a la llum de la fe.
Veuràs aleshores que allò que tan sovint et fa patir, que tant t'importa, és més aviat digne d'un somriure i d'una mica
 9
de burla. Intenta somriure't i riure't de tu mateix. Procura d'imitar Déu, que certament ha de tenir un sentit de
l'humor extraordinari - és suficient de pensar que Ell t'ha escollit per un collaborador seu en aquesta gran obra que Ell
realitza. No és això una expressió del seu sentit de l'humor extraordinari?

El sant patró de l'humor

En la vida dels sants, la "virtut" de l'humor arribava a un grau tal d'heroisme, que fins i tot brillava davant
d'un gran sofriment o de la mort. Tomàs More - home sant, però un home com tots, que experimentava sovint, com
nosaltres, angoixes que neixen en l'esfera psicofísica, de les quals ningú no està lliure, i de què tampoc el nostre
Salvador es trobava exempt; ben segur que tenia por de ser esquarterat i de les tortures que li anunciaven. Més tard, en
lloc de ser torturat, va ser decapitat. Havent de pujar al patíbul, el seu fill s'apropà a ell, tot ple de llàgrimes, i li va
demanar la benedicció. El moment era tot seriós i dramàtic, difícilment suportable. El recurs religiós de l'humor era
del tot necessari. Aleshores, Tomàs More va dir a l'oficial que presidia l'execució, que també tenia una actitud
terriblement seriosa: "Si us plau, senyor tinent, voldríeu ajudar-me a pujar; per baixar ja me'n sortiré tot sol". Un
somriure, així ple d'humor davant la mort!.

El rei Enric VIII li havia prohibit de parlar - ja se sap el que pot fer amb la gent un home que no perd el sentit
de l'humor, ni tan sols davant la mort; quina força tan gran que té; si fins i tot Satanàs té por d'un home que té
l'autèntic sentit de l'humor, com més n'havia de tenir Enric VIII. Així, no hi va haver cap parlament ni discurs. El
condemnat es va agenollar i, després d'una breu pregària, es va adreçar al botxí, l'oficial de l'execució, dient-li amb
tota serenitat: "Tingues coratge i no tinguis por de fer el que és la teva obligació. El meu coll és molt curt, vigila doncs
que no donis el cop de biaix, que no perdessis la teva reputació."(W.Roper, The life of sir Thomas). Foren les darreres
paraules de Thomas More. Va ser capaç de riure's de si mateix, de situar-se ell mateix i els seus afers, fins i tot la mort,
sobre l'eix de l'absurd. Ja que davant de Déu, l'única realitat per la qual val la pena viure, la nostra mort tampoc no és
important. Calia tenir de debò ànima d'infant i prémer ben fort la mà del Pare per poder fer broma fins i tot davant de
la seva pròpia mort! Això ho va fer algú que havia resat sovint demanant el sentit cristià de l'humor:

Vulgues donar-me una ànima

que no sàpiga què és l'avorriment,
que no conegui la murmuració, els sospirs
ni les queixes,
i no permetis que em preocupi massa
al voltant d'allò que impera
i que s'anomena "jo".
Senyor, concedeix-me el sentit de l'humor.
Concedeix-me la gràcia d'entendre-m'hi amb les bromes
perquè pugui gaudir en aquesta vida una mica de felicitat
i pugui aleshores donar-la als altres.

Amén.
 9

Capítol 3

LES PROVES DE LA FE

Perquè la fe esdevingui una fe ben forta, cal que sigui sotmesa a la prova, cal que passi pel gresol de les
proves, per trifulgues i tempestes. La fe superficial, basada únicament en l'educació, en els sentiments o en diversos
costums, sol fer figa davant les dificultats. Déu vol que l'home creient sigui, com a resultat de les proves a què és
sotmès, despullat de tot allò que només eren suports de la fe, de tot allò que no era una autèntica adhesió a Crist, i un
autèntic recolzar-se en Ell i abandonar-se a Ell.

La fe autèntica és una fe privada de suports naturals, com ara la comprensió, el sentiment, l'experiència dels
sentits o la imaginació: creure és recolzar-se només en Déu i en la seva Paraula. Déu no està d'acord en què et refiïs de
la pràctica que tens, dels teus sentiments o bé de la teva experiència. Per això permet que vinguin les proves de la fe,
la diversitat de les quals depèn d'allò en què fonamentes la teva fe, fora de Déu. Si la fonamentes en la comprensió
natural, caldrà que desapareguin totes les llums de la raó i, en un moment determinat, allò en què creies, et semblarà
que no té cap sentit. Si fonamentaves la teva fe en certes persones, fossin laics o religiosos, en llurs comportaments,
aleshores vindrà un moment en què tot això s'haurà d'enfonsar. Si la fonamentaves en els sentiments, en la satisfacció i
la joia que senties quan pregaves i et lliuraves a les pràctiques religioses, aleshores no pots estranyar-te quan vinguin
les sequedats i un cert rebuig d'aquestes pràctiques. Cal que passis per aquestes purificacions doloroses, perquè puguis
arribar a la fe pura, autèntica, i amb el temps, a la vertadera contemplació.

L'espera de Déu

Déu, quan posa l'home en situacions difícils, el provoca per fer un acte de fe. Situacions així, perquè ens
permeten d'adonar-nos de la nostra impotència, poden aprofundir el nostre desig de Déu. Déu no vol venir a nosaltres
sense que el convidem. L'amor vol ser esperat, si no és esperat, aleshores és un amor menyspreat. És en aquest sentit
que la fe és una espera. El grau d'espera pel Senyor és un testimoni de fe en la seva força i en el seu amor. Mai no
n'hi ha prou d'espera de Déu. La teva espera d'Aquell que vol venir cap a tu i que vol ser rebut per tu, ha de créixer
contínuament. Això té lloc pels diversos intents que fas per esperar-lo cada vegada més, però sobretot gràcies a la seva
gràcia, que és la que fa que el teu desig de Déu pugui créixer i aprofundir-se. Déu té les seves maneres per animar la
teva espera de la seva vinguda i de noves gràcies.

Hi ha dues categories d'aquests mitjans divins. Déu, pot suscitar en els nostres cors el desig de la seva
vinguda, per exemple, per alguna intranquillitat creadora o per una forta necessitat de Déu; aleshores la teva fe
s'expressarà com una necessitat de Déu, i el creixement de la teva fe s'expressarà com una espera i fam de Déu. En
altres ocasions, en canvi, pot permetre o fer que passis per proves de fe difícils, i que aleshores, no te'n surtis dels teus
problemes. Poden ser problemes de caire moral, per exemples, els pecats que comets, o bé, problemes de família: el
matrimoni a punt de trencar-se, el problema del fill, que beu o que no s'ha casat per l'Església, o que no és creient.
Poden ser també problemes de salut que et comença a fallar, a tu o a un familiar. L'experiència de la teva incapacitat
per sortir-te'n i la teva desorientació que d'aquí es deriva fan que estiguis més disposat a desitjar i esperar la seva
vinguda. És això una oportunitat per al creixement i per a l'aprofundiment de la teva fe. Totes aquestes dificultats i
problemes que Déu permet en la teva vida, o que Ell mateix provoca, són per despertar en tu la fam de Déu; són
proves de fe. Mirant-ho a la llum de la fe, coneixeràs el que s'anomena espiritualitat dels esdeveniments, que diu que
cada esdeveniment és Déu que passa, i que alguns d'aquests apropaments de Déu són destinats a despertar en tu el
desig de la seva presència, del seu ajut, de la seva intervenció salvífica. Com més et sents malalt, tant més sents la
necessitat del metge. Com més et sents desemparat i aclaparat per tot tipus de dificultats, tant més creix en el teu
interior el desig d'Aquell que et pot ajudar de debò, que abraça amb la gràcia de la redempció tots els teus problemes i
que et pot salvar. Només cal que creguis que Ell t'ho vol donar tot, tot el que necessites; que creguis en la seva força i
amor infinits.
 9

Quan Déu vol que arribis a la profunditat de la fe, Ell et pot sotmetre a proves molt difícils, et pot prendre
moltes coses, i despullar-te considerablement. Déu pot voler el teu desarrelament, perquè, en quedar-te sense
seguretats humanes, esperis l'ajuda salvífica només d'Ell.

La fe d'Abraham

El patró de la nostra espera de Déu és el pare de la nostra fe - Abraham. Què va fer Déu per fer que
Abraham l'esperés? Déu el va desarrelar. La primera crida divina en la revelació bíblica es presenta així: "Vés-te'n del
teu país, de la teva parentela i de la casa del teu pare cap a la terra que et mostraré" (Gn 12,1). I Abraham, arrelat com
estava a Haran, va obeir Déu. I havent partit de la terra dels seus pares, després d'haver estat despullat de tot allò en
què es podia recolzar, havia d'escoltar la Paraula de Déu. Al mateix temps, va anar creixent la seva fe, perquè
Abraham es va anar recolzant cada vegada més en la voluntat de Déu i es va començar a preguntar què era el que
Déu esperava d'ell. És d'aquesta manera que neix en la història de la humanitat un fenomen nou, el fenomen de la fe
cristiana. Aquest fenomen aparegué com a resultat de la crida personal de Déu i del despullament existencial de
l'home. La fe d'Abraham i el seu abandó a Déu, neixen sobre la base del seu desarrelament i de la seva perplexitat, és
aleshores que neix i madura l'home de fe. El nostre naixement a la fe tampoc no serà fàcil; es produirà com a resultat
de proves i dificultats, com a resultat del nostre despullament en situacions d'amenaça i de manca de recolzament.

Déu és un Déu de promesa i de benedicció. Abraham va rebre la promesa d'un país, de la descendència i de la
benedicció particular de Déu. Tanmateix, no era una promesa clara, ja que es tractava d'una promesa recoberta per una
certa tenebra. Déu li va dir: "Vés-te'n... cap a la terra que et mostraré", però Abraham, aquest país no el va veure mai,
perquè no hi havia pas cap país disponible que esperés la seva vinguda. Abraham no sap com es realitzarà la promesa
divina, però se'n fia del seu Senyor. I aquesta és la grandesa de la fe d'Abraham. La qüestió de la seva descendència
és també poc clara i misteriosa, perquè Abraham ja era un home vell. Des del punt de vista humà tot això sembla
quelcom irreal. Abraham ha hagut de creure en quelcom, que humanament parlant, semblava del tot impossible.

Com més una promesa divina està despullada de realisme, més Déu espera i exigeix de nosaltres, i més gran
serà aleshores el mèrit de la nostra resposta confiada. La promesa feta a Abraham era tan poc probable, que ell va
haver de creure que Déu és el Déu dels impossibles. Això va ser per a ell un llarg procés de creixement continuat en la
fe. Quan Abraham arriba al país promès, no l'obté pas en propietat. Hi continuarà essent sempre un estranger. Però
l'aprofundiment més gran de la seva fe es produirà en condicions dramàtiques, quan Déu li demanarà el sacrifici del
seu fill, aquell que des del punt de vista purament humà havia de ser el seu tresor més gran i més valuós. La situació
era increïblement difícil. Abraham hagué doncs, d'esperar que Déu mateix resolgués d'una manera o altra, aquella
situació creada per aquella ordre tan terrible, i hagué de prendre la decisió de confiar illimitadament en el Senyor. Les
exigències que Déu demanava a Abraham - exigències que eren un cop pels seus sentiments paternals, pel seu amor
envers el seu estimat fill únic - eren al mateix temps un cop que somovia els fonaments mateixos de la fe que fins en
aquell moment havia tingut. Abraham havia cregut, en efecte, que precisament d'aquell fill naixeria la seva gran
descendència. Tot allò que Déu li demanava podia semblar, doncs, totalment absurd. Aquell de qui havia de néixer la
nombrosa descendència promesa, ara havia de ser mort. Déu li exigia molt a ell, perquè li volia concedir un do
extraordinari, volia portar la seva confiança fins al punt més alt. La prova de fe d'Abraham no era un assaig; Déu
sabia com actuaria Abraham. Aquesta prova era per provocar-lo a prendre la decisió de fiar-se de Déu enmig de la
tenebra i així avançar cap a Ell en la seva peregrinació de la fe. Les situacions més difícils són particularment
privilegiades, perquè demanen decisions profundes. La fe es desenvolupa amb l'ajuda de les decisions en què l'home
es lliura a Déu a través de "l'obediència de la fe" (Dei Verbum 5).

Així també serà en la teva vida, perquè Ell t'estima, et voldrà posar, de vegades, en situacions difícils.
Permetrà, o farà que certes situacions t'ho passis molt malament, amb moltes dificultats, i fins i tot en algunes coses no
te'n sortiràs - i tot això, perquè puguis esperar de debò la seva vinguda, perquè el desitgis de debò. Això t'impedirà de
romandre en el marasme espiritual. La prova de fe a què t'hauràs d'enfrontar, et forçarà a la polarització: o no
respondràs a la crida de Déu i començaràs a retrocedir en la fe, o bé com Abraham, prendràs la decisió de seguir-lo en
les tenebres de l'abandó, i aleshores, la teva fe creixerà, creixerà dintre teu la fam per Crist i per la seva redempció, la
 9
fam de gràcia. En la mesura d'aquesta fam, l'Esperit Sant podrà entrar en el teu cor.

Les proves de fe en la vida de la Verge Maria

L'Església comença el cap d'any per un dia consagrat a la Mare de Déu. El primer dia de l'any ens mostra la
figura d'aquella que "caminava pel camí de la fe"(Lumen gentium, 58). En la vida de Maria es complia de dia en dia la
benedicció pronunciada per Elisabet: "benaurada la qui ha cregut" (Lc 1,45). L'Església veu, doncs, en ella l'exemple
més complert de la nostra fe.

Maria va al davant nostre, ens precedeix en la peregrinació de la fe, com anticipant-se als nostres passos i en
aquest camí està ben a prop nostre. Segons el pensament del Concili, la Mare de Déu ha estat presentada com aquella
que ocupa en l'Església el lloc més alt, però que, al mateix temps, ens és la més propera. Podem dir, en certa manera,
que ferim la Mare de Déu, si només parlem dels seus honors i de la seva elevació, creant així una distància entre ella i
nosaltres. Es parla massa de les seves dignitats i massa poc del fet que Ella és el nostre camí en el context d'una vida
centrada en Crist. Maria és el nostre camí en el sentit que ens precedeix, que Ella ens mostra el camí de la fe, i que
Ella ja ha viscut, tot allò que a nosaltres ens passa. Mirant la seva vida hauríem de trobar respostes als nostres
problemes.

Quan parlem únicament de les dignitats i de l'elevació de la Mare de Déu, procedim de la mateixa manera
que els hagiògrafs han fet amb la vida dels sants. Algú ha dit, que els sants han sofert més per part dels hagiògrafs, que
no pas dels seus perseguidors. Perquè els hagiògrafs, eliminant tot aspecte humà de la vida dels sants, n'han fet figures
ensucrades, sense vida. No és suficient de rendir homenatge a la Verge Maria, de venerar-la i de posar-li corones sobre
el cap. Això és el que s'anomenen mitjans rics, que Ella no va utilitzar mai en la seva vida. Estimar la Verge Maria vol
dir imitar-la, seguir-la, ja que Ella és la que ens precedeix. Ella és per a nosaltres un model de fe.

Quan Déu redueix a no-res els nostres projectes i ens condueix per un camí diferent al que nosaltres ens
havíem imaginat, Ell actua amb nosaltres com ho ha fet amb la vida de la Mare de Déu. Ella també s'havia imaginat
d'altra manera la seva santedat, el seu camí i la seva missió. Aquella que havia renunciat a la maternitat, ha estat
cridada a una maternitat inversemblant. Aquesta vocació reduïda al no-res tots els seus plans. Maria, quan va
pronunciar el seu "sí" en el moment de l'anunciació no sabia pas tota l'extensió que el seu consentiment comportava.
Això, però, no disminuïa gens el valor del seu consentiment, que Ella, més tard, pel seu "sí" constant, va anar
confirmant tota la vida. Déu ha estimat tant la Verge Maria que ha triat precisament una manera molt dura de tractar-
la. Sabem que Ell tracta així els seus amics. És la millor manera, atès que permet modelar l'home a la imatge del Fill
de Déu.

Fixem-nos com Déu va formar la fe de Maria, quins "huracans" van passar per la seva vida, i quines proves
tan difícils va tenir. Vet aquí que, just després del seu primer "Fiat", quan li va ser anunciat que havia concebut i que
infantaria el Fill de Déu, ella s'adonà que Josep no en sabia res. És la primera tragèdia d'aquestes dues persones. Maria
i Josep no saben com comportar-se, i sofreixen molt per aquest motiu. Josep havia de passar un bon tràngol quan
s'assabentà que Maria estava embarassada; per ella, aquella situació també era un turment. I tanmateix, no hagués estat
pas difícil a Déu, d'explicar a Josep el que passava. En aquell temps, la Verge Maria de ben segur que es devia
preguntar: "Què haig de fer?" Per ella, era el temps difícil de les tenebres.

La fe no suprimeix les tenebres, tot al contrari, les suposa. En això, s'amaga el sentit profund de la fe. La
Mare de Déu, que vivia de fe, vivia al mateix temps enmig de grans tenebres; estava sotmesa, doncs, a les proves de la
fe, que sovint eren extremadament difícils. El naixement de Jesús a Betlem fou una prova terrible. El moment i el lloc
del naixement del seu infant són punts molt sensibles per a tota mare. Les mares sempre volen que els seus fills neixin
en un indret decent i en condicions humanes, i aquest és un dels seus drets fonamentals. Maria, no ho desitjava també?
I amb tot, això a Ella no li fou concedit. Si Jesús havia de néixer a Betlem, no hagués estat més senzill d'haver-ho fet
saber a Josep a temps? En efecte, ell havia rebut certes indicacions durant un somni, i per tant, n'hagués pogut rebre
d'altres com ara: "Vés-te'n a Betlem, perquè allí ha de néixer el teu fill". No obstant això, Déu ho decidí d'altra
manera. L'infant naixeria a Betlem, però per causa del cens de la població, fet que havia creat una situació especial. És
 9
a causa d'aquesta situació que Jesús nasqué en unes circumstàncies en què no hi havia cap tipus de seguretat. La gran
gentada que anava arribant explica que resultés tan difícil de trobar un lloc on allotjar-se, fos el que fos. Que fàcil és
cedir, en unes condicions així, a la temptació de la incertesa i de l'angoixa! I és en aquest context difícil de prova de fe
que calia que nasqués el Fill de Déu. L'àngel s'aparegué a Maria, només en el moment de l'anunciació, i més tard ja no
hi hagué cap altra "comunicació", cap missatge ni cap missió. En el moment del naixement de Jesús, els àngels
s'aparegueren només als pastors que tenien cura dels ramats, no a Maria. Poc després, coincidint amb l'arribada dels
Mags, es produí la gran desgràcia, la persecució d'Herodes. Una prova de fe difícil, en què algú es podria preguntar:
"per què Déu calla i no diu res? Per què no intervé en defensa del seu Fill? Per què sembla tan impotent davant la
tirania d'Herodes? I mentrestant calia fugir a un país desconegut, on no hi havia cap ajut humà.

Quan Jesús, ja adolescent, es quedà en el temple, sense avisar els seus pares, Maria conegué una altra prova
de fe molt dura. L'Evangeli diu que ells no comprengueren les paraules que Ell els adreçava quan el van trobar, i que
Maria, simplement les guardava fidelment en el seu cor. Per tant, hi continuava havent en la seva vida molta foscor.
Per què Jesús no li volgué aclarir res? Ella, la Mare de Déu, hagué d'aprendre a interpretar els esdeveniments,
hagué d'aprendre l'espiritualitat dels esdeveniments. Déu no li va facilitar les coses. Tot era ben difícil en la seva vida!.

El "sí" de l'anunciació sembla quelcom molt joiós i fàcil en comparació amb el darrer "sí" pronunciat al peu
de la Creu. L'home situat en un alt nivell de vida espiritual, normalment està disposat a lliurar-se i sacrificar-se, però
estar disposat a acceptar el sofriment dels que tenim a prop i d'aquells que més estimem és molt més difícil. La Verge
Maria, estant al peu de la Creu, digué com un doble "sí", que així sigui, tant amb Ell com amb mi. Si el meu Fill
estimat ha de sofrir i ha de ser torturat, que així sigui. Consentir-hi era el més gran sacrifici. Aquest "fiat" de Maria al
peu de la Creu ha fet que Ella esdevingués Mare de l'Església, Mare de tots nosaltres. La maternitat espiritual de la
Verge Maria té la seva font, en aquest "sí", el més difícil. Si et sents destrossat i aixafat per quelcom, o per algun
esdeveniment, pensa que estàs ben a prop d'Aquella que tingué una vida tan difícil. Déu ha estimat Maria d'una
manera particular i excepcional, i per això hi ha hagut en la seva vida tant de sofriment! És així justament com Déu
tracta els seus amics.

Quan Déu vol que no li exigim que ens demostri la seva tendresa, que el deixem lliure, trobem en això una
forma particular d'amor i de confiança. Imaginem-nos un matrimoni ideal, en què el marit es troba molt ocupat per raó
d'un cert treball. La seva esposa, que se l'estima, no el vol molestar en res, més aviat procura proporcionar-li tot allò
que pugui necessitar i s'esforça per ajudar-lo en tot el que pot. Ella només pensa en ell. És l'amor ideal: hom, pensant
en l'altre, s'oblida de si mateix, s’anul·la, i no fa res perquè els altres s'interessin per la seva persona. És aquest un amor
extremadament difícil. És l'amor que Jesucrist exigia de la seva Mare.

És del que ens parla l'escena de l'Evangeli, quan ens narra aquella trobada que no va arribar a tenir lloc, entre
Jesús i la seva Mare quan venia a veure'l amb la família més propera. Li van dir: "Escolta, que la teva Mare i els teus
germans estan a fora, et busquen per parlar amb tu" (Mt, 12,47). Jesús, aleshores, va tractar la seva Mare de la manera
que es fa només amb la persona més estimada, en qui tens la més forta confiança. Semblava com si refusés de veure-
la: "Qui és la meva Mare i qui són els meus germans?" (Mt 12,48).

Aparentment, podia semblar que Jesucrist actuava molt severament envers la seva Mare, perquè es tractava
justament de proves de fe, proves del seu abandó total a Déu. Precisament per Maria aquella manera tan dura de ser
tractada és una expressió de la gran confiança del seu Fill envers Ella. Ella sabia que Jesús compta amb Ella, i per això
no cal que s'ocupi d'Ella. Maria mai no va molestar el seu Fill en la seva missió apostòlica, d'aquesta manera
expressava el seu amor profund i desinteressat pel seu Fill. Així, si de vegades et tracta també durament, això significa
que t'estima molt, que confia que no el decebràs i que no l'abandonaràs pas. Jesucrist sempre actuava amb la seva
Mare conduint-la a un despullament cada cop més gran, i Ella responia en tot moment "sí"; Ella esdevenia cada cop
més segons el model diví, el seu Fill.

Es pot dir, d'una vida així, que és una vida molt difícil? Sí i no. Aquesta ambivalència resulta del fet que, per
aquell qui estima Déu i està unit a Ell, les experiències de despullament poden esdevenir una joia i una felicitat, ja
que són una ocasió de declarar l'amor a Déu i de manifestar-li la fidelitat.
 9

Si et vénen moments durs i difícils, en què Ell calla, recorda que aquest silenci de Déu és simplement una
altra forma de la seva paraula, i que la seva absència, és únicament una altra forma de la seva Presència que t'envolta
contínuament. El silenci o l'absència de Jesús són sempre aparents. Ell, en efecte, va dir a Santa Teresa: "És quan et
semblava que estaves sola, que jo era més a prop teu". És justament quan et sents molt sol, quan tot resulta ser molt
difícil, quan experimentes alguna forma de despullament, és aleshores quan Ell és més a prop teu. Mentrestant, però,
Ell no et dóna cap senyal, perquè desitja que et refiïs d'Ell encara més. Una absència i un silenci així, aparents, són
un risc per a Ell. N'hi ha alguns, aleshores, que se n'allunyen. En una ocasió, tota una multitud de persones que
l'escoltaven, el van deixar, perquè els semblava que Jesús els exigia massa. Aquests allunyaments de Jesús, com a
resultat de les proves de fe, es repeteixen contínuament. N'hi ha que surten de les proves reforçats en la seva confiança
en Déu, d'altres, però, s'allunyen d'Ell.

L'actitud de Maria, davant de proves de fe tan difícils, és per nosaltres un remordiment de consciència. En la
seva vida totes les proves de fe la conduïen cap a un aprofundiment del seu abandó. Ella, malgrat haver passat per
proves tan diverses i experiències difícils, mai no va decebre Déu. En Ella mai no hi ha hagut divergència entre el
model i la realització. L'ideal de Déu es va realitzar en la seva vida, en tota la seva plenitud, de tal manera que
esdevingué la gran Obra de Déu, l'encarnació més perfecta dels seus plans divins. Nosaltres, en canvi, generem sempre
una dissonància entre la fe i la vida, entre les paraules i els fets, entre l'ideal i la seva realització. Com a resultat de les
proves de fe, reculem o fins i tot, ens allunyem. És en aquest sentit, precisament, que Maria és per a nosaltres un
remordiment.

Maria, que és per a nosaltres un model d'abandó, pot ser anomenada com la Mare de Déu de l'Acceptació, la
Verge de l'Abandó, perquè Ella sempre deia a Déu: "que es faci en mi segons la teva paraula". L'esdeveniment més
important en la història del món tingué lloc enmig de les tenebres de la nit de Getsemaní. Aquest esdeveniment va ser
el "sí" de Crist al Pare. Els esdeveniments més importants de la teva vida tenen lloc quan, com la Verge Maria, esculls
el camí del consentiment. En Ella, el consentiment s'estenia al llarg de tota la seva vida, i això és el que ha d'ocórrer
en la teva vida. La teva vida es compon d'anunciacions contínues, enteses com a crides de la gràcia i com a proves de
fe. El temps té un valor incalculable, perquè és presència de Déu. Els moments actuals són crides i proves de fe que
ens són adreçades, i des de Déu, són una espera - "Em diràs que sí?" La nostra vida de fe es resumeix en aquest "sí".
L'essencial del cristianisme, és dir contínuament "sí" a Déu: "que es faci la teva voluntat". La Mare de Déu
repetia constantment aquestes paraules. Es pot estimar més?

La Verge Maria era plena de gràcia i al mateix temps, creixia constantment en gràcia. Per la seva fidelitat i
pel seu abandó, aquesta ànima excepcional va esdevenir com un recipient, que malgrat estar sempre ple de gràcia,
podia omplir-se cada vegada més. No és això una paradoxa? Déu, sense parar, engrandia d'alguna manera el seu cor, i
cada nova prova de fe, cada "sí" que deia, feien que Ella anés creixent en gràcia. La vida de la Mare de Déu, tota
ordinària i sense ressaltar en res, s'anava santificant per aquest "fiat" ininterromput.

La distància entre la Mare de Déu i nosaltres es produeix sempre per culpa nostra, som nosaltres que la fem
inaccessible i llunyana. És precisament aquesta distància que ens acusa de mediocritat, de mesquinesa, les mitges
tintes per la por de ser obedients a la gràcia fins a les últimes conseqüències. Car és més còmode de dir: «Ella era
Immaculada, ella era Mare de Déu, ella era d'una altra mena. Jo no puc pas imitar-la». Però tot això no són res més
que excuses, que posen barreres a la crida urgent de la gràcia per seguir les seves petjades.

Ens podríem preguntar per què Jesús té tant d'interès en el fet que seguim les petjades de la Mare de Déu, que
anem cap a Ell pel camí de Maria. Una de les respostes a aquesta qüestió és el radicalisme de la Mare de Déu. Un
radicalisme que fa que es lliuri ella mateixa a Déu, fet que permet que Déu es lliuri a nosaltres. Jesús ha estimat Maria
d'una manera extraordinària i excepcional. En efecte, Ell no ha estimat pas cap altra de les seves criatures com l'ha
estimat a Ella, i això ha estat així perquè fou capaç de donar-li-ho tot. Ella que elegí la virginitat, l'ha realitzat no
solament en un sentit de conservar la pròpia puresa en el celibat, sinó també en el sentit de do total a Déu per amor, ja
que precisament en això consisteix la virginitat evangèlica, que Maria va fer realitat. Consisteix doncs en la voluntat
ferma de viure en la puresa per poder donar-se totalment a Déu i viure totalment per a Ell. Aquella, que des del primer
 9
instant de la seva existència, es lliurà amb tota la força de la seva voluntat i de l'amor al Verb Etern, ha realitzat en la
seva vida l'ideal suprem de la virginitat. Maria, donant-se a Déu sense restriccions, d'una manera perfecta, ha
esdevingut en primer lloc Esposa i tot seguit Mare del Verb.

Déu es dóna a l'ànima en la mesura en què aquesta es dóna a Ell. De quina manera tan extraordinària, doncs,
el Verb hagué de donar-se a Maria, ja que ella es donà totalment a Ell.
Maria és el tipus d'ànima que Jesús estima pel seu do total. Jesús vol que nosaltres caminem pel camí de Maria,
perquè vol que ens realitzem en una ànima d'aquest tipus que Ell tant estima pel seu lliurament total. El seu desig
fervent és de trobar ànimes semblants a la de la Verge Maria, ànimes que el segueixin fins al final, per poder-hi vessar
en elles torrents del seu amor i de gràcies. El seu desig de trobar ànimes com aquestes és la seva " fam", i Ell
constantment està afamat. Ell et crida al camí de Maria per poder-te mostrar la immensitat dels seus desigs envers tu.
Si tu imites la Verge Maria, si esdevens cada vegada més semblant a Ella, aleshores Jesús, en la mesura del teu
lliurament, podrà estimar-te amb el mateix amor amb què va estimar-la. Maria, que se't presenta com el tipus
d'ànima lliurada fins al final a Déu, és per a tu una crida a realitzar l'ideal del radicalisme de la fe.

Les tempestes de la vida

Les tempestes de la vida són temps particularment privilegiats per al desenvolupament de la fe. La tempesta
del mar, descrita en els Evangelis, és un símbol de la situació en què, en moments de dures proves de fe, en moments
d'una tempesta més o menys violenta, ens sembla que Jesús ens ha abandonat, que Ell està absent. Les nostres
tempestes poden ser diverses: les tempestes de les temptacions, les tempestes dels escrúpols, les tempestes de les
angoixes per la preocupació pel futur, per la salut, inquietuds que resulten de discòrdies del nostre matrimoni. Davant
de la tempesta es posen de manifest dues actituds: la por, com la que tingueren els Apòstols enmig de la tempesta, i la
calma, simbolitzada en la persona de Jesús dormint dins de la barca. Jesús dorm mentre té lloc una situació
humanament tràgica, dins d'una barca sacsejada per les onades i a punt d'enfonsar-se en qualsevol moment. Ell deuria
estar ben fatigat, però, era només fatiga aquella son? Jesús dormia dins la barca dels Apòstols i a ells els semblava que
tot estava ja perdut, que és el que explica el seu pànic, la basarda i l'angoixa que tenen quan desperten Jesús. Durant
aquesta tempesta es posen de manifest dues actituds: per un cantó les cares atemorides dels Apòstols, i per l'altre, la
cara calmada de Jesús que dorm. L'actitud de Crist era tan sorprenent que els Apòstols li van retreure: "Mestre, no us
fa res que ens perdem?" (Mc 4,38).

Cada tempesta té un sentit: és Déu que passa per donar-nos una gran gràcia, sobretot la gràcia de l'abandó. En
situació de tempesta has de dirigir la teva mirada de fe envers la cara calmada de Crist. Es pot parlar aquí de la
"teologia" del son de Déu. Durant les nostres tempestes, sembla com si Déu dormís. La revelació bíblica no és
només la paraula de Déu, sinó també els seus gestos. Que ple de contingut és precisament aquest gest de Jesús, ple de
calma, quan Ell dorm en uns moments de perill dramàtic. Evidentment això no significa que en els moments de perill
calgui romandre inactiu. El quietisme és contrari a la doctrina de l'Església. Jesús no retreu als Apòstols que
volguessin salvar-se; els retreu la manca de fe, que és el que féu que es deixessin portar per la temptació de la por, fins
i tot pel pànic, perquè amb el seu gest, és a dir, amb la seva son, Ell volia dir-los: "Estic amb vosaltres, estigueu
tranquils, perquè a la barca damunt la qual sóc, no pot passar-li res".

L'actitud de fe és al mateix temps una pregària de fe. Això es manifesta per la calma davant del perill, per la
pau en l'esfera espiritual, puix que nosaltres no tenim influència directa sobre l'esfera psicofísica. En aquella esfera,
més d'una vegada, ens trobarem sacsejats per la basarda. Però això tant se val, el que realment és important és que la
por que pugui haver-hi en l'esfera emocional, psíquica, no domini la nostra esfera espiritual, no canvií la nostra actitud,
no governi els nostre actes, els nostres pensaments i desigs. La nostra fe en el fet que Ell està sempre al nostre costat fa
que, malgrat els estats d'ànim variables, puguem romandre tranquils. La seva presència és la presència d'un Amor i
d'un poder infinits.

Quan les tempestes interiors o exteriors arribin a la teva vida, fixa't en la cara tranquil·la de Jesús. Aleshores
comprendràs que no estàs sol i que Ell, en qualsevol situació, et vol dir: "aquesta tempesta passarà".
 9
En moments de tempesta i de proves de la nostra fe, mai no hem d'oblidar la presència contínua al nostre
costat d'aquella que és la Mare del nostre abandó. Demanem-li que ens deixi participar del seu abandó, perquè deixem
de posar la confiança en nosaltres mateixos, en les coses o bé en els altres, i que puguem veure al voltant nostre la
presència contínua del seu Fill que és la nostra única seguretat. Demanem a Maria que, seguint el seu exemple, posem
la nostra confiança únicament en Déu. "Mare de la Gran Confiança, jo em lliuro a tu sense reserves, fins a la fi".

La inquietud que resulta de la manca de fe

Les proves de fe no tenen sempre un efecte de reforçament de la fe i augment del seu dinamisme. Si, en
efecte, et defenses del despullament que comporten les proves de fe, aleshores recules en el teu abandó a Déu. Davant
les dificultats la teva fe començarà a fer figa i la teva vida es veurà dominada per les inquietuds, l'agitació i les
tensions - símptomes d'immaduresa i de manca de fe i que, en definitiva, neguen la fe.

Quan davant de les proves de fe, és a dir, d'alguna amenaça o dificultat, et deixes portar per la precipitació,
per la inquietud i les tensions, fereixes l'amor de Jesús. Prens aquestes qüestions difícils en les teves pròpies mans i
proves de solucionar-les tu sol, senzillament et refies tu mateix, i aleshores no hi ha pas lloc per a la fe. Creure és, de
fet, comptar amb la seva força i amb el seu amor infinits. Des del moment que permets que s'apoderi de tu la
inquietud, la precipitació o les tensions, és com si apartessis Jesús cap a un cantó, com si li diguessis: "ara no puc pas
comptar amb tu, aquest assumpte l'haig de solucionar jo sol".

Cal, evidentment, distingir les dues esferes de què es compon l'home: l'esfera psicofísica i l'esfera espiritual.
Davant les dificultats i les amenaces, l'agitació, la inquietud i les tensions s'apoderen en primer lloc de l'esfera
psicofísica, l'esfera dels teus sentiments. Mentre aquesta tensió que t'incita a la precipitació o a l'angoixa resti en
l'esfera psicofísica, no fereixes pas Jesús. No és fins al moment que permets que aquesta situació psíquicament difícil
per a tu, i la inquietud o l'angoixa que comporta, s'apoderi de les teves facultats espirituals - és a dir, els teus
pensaments i la teva voluntat- és justament aleshores quan es pot parlar d'infidelitat, de manca de fe. No es tracta
doncs d'eliminar la inquietud, la precipitació o la por de l'esfera psicofísica, perquè sovint això és impossible. Es
tracta, més aviat, que en la teva actitud, és a dir, en l'esfera espiritual, que és la que dicta i forma l'actitud que adoptes,
no hi hagi pànic, que hi regni la pau que brolla de la fe.

No és pas fàcil de mantenir l'actitud de pau. Sabem que els sants també hagueren d'afrontar sovint aquest
tipus de dificultats. Sant Maximilià Kolbe, per exemple, tenia úlceres d'estómac, la qual cosa fa pensar que va haver
de viure tensions nervioses. Efectivament, hi hagué en la seva vida un període durant el qual s'imposava a si mateix de
mantenir-se en pau davant de les amenaces: hagué, doncs, de lluitar per la seva fe.

La virtut de la valentia no consisteix a no sentir pas la por o la inquietud en l'esfera psicofísica, sinó a no
deixar-se portar per aquesta por i creure que mai no estem sols, que sempre al costat nostre hi ha Algú que ens estima i
de qui tot depèn. Les gràcies difícils de les proves de fe, que sovint estan associades al sofriment, han de ser
acceptades amb la consciència de la proximitat de Crist, i amb la fe que Ell vencerà, que després del Divendres Sant
vindrà el Diumenge de Resurrecció. Cal que hi hagi en nosaltres una fe inalterable en Aquell que és la pau, la força,
l'alegria i la resurrecció, que és amb nosaltres d'una manera particular en els moments de prova i de sofriment.

La dinàmica de la fe i de la nostra lluita contra les temptacions de caure en la inquietud, la precipitació o les
tensions, s'expressen quan vivim el moment present, santificant-lo com un moment de gràcia. " Lliura't plenament
a les mans de la misericordiosa Providència, és a dir, de la Immaculada, i estigues tranquil", escrivia Sant Maximilià a
un dels germans (K.Strzelecka, Maximilià Maria Kolbe). Viu com si fos el teu últim dia, perquè el demà no és segur,
el demà no et pertany pas, només el dia d'avui és teu. Déu no vol que miris enrere, perquè aleshores és quan caus en
aquestes temptacions. "Ningú que, tenint posada la mà a l'arada, miri enrera, no és bo per al Regne de Déu" (Lc 9,62).
Déu no vol que et preocupis pel futur. En el Sermó de la muntanya, Jesús digué clarament: "Ja en té prou cada dia amb
el mal que porta" (Mt 6,34). Si et concentres massa en el passat o et preocupes pel futur, no vius el moment present,
perds les gràcies del moment que Ell vol donar-te.
 9
Prenguem la imatge fictícia d'una certa paràbola: et trobes a l'estació d'un carrilet i davant teu passa
contínuament un tren de petits vagons, i cal que vagis carregant els vagons, a mesura que van passant, amb uns
paquets que tens a l'andana. Pot ocórrer, que et distreguis mirant els vagons que ja han passat, i que t'adonis, espantat,
que alguns d'aquests vagons han quedat buits, i després mires envers els que van arribant, i t'espantes quan veus que
encara en queden tants per omplir. Mentrestant, un altre vagó acaba de passar sense ser carregat.

Les inquietuds que t'atribolen i que es relacionen amb el passat o amb el futur, també són una prova de fe.
Déu espera que tot això ho posis en les seves mans, perquè així puguis amb més raó lliurar-te a Ell i abandonar-te
plenament a Ell.

La pau que brolla de la fe

Si les proves de la fe reforcen la teva fe, la teva adhesió a Déu i la teva actitud de buscar recolzament en Ell,
hi haurà pau en la teva vida. Les paraules "que la pau sigui amb vosaltres" en hebreu "shalom", són una salutació molt
íntima. És una salutació que desitja la pau que brolla de la comunió íntima amb Déu. És així com era compresa en
l'Antic Testament. Jesucrist saluda els seus deixebles justament amb aquest mot "shalom". Durant l'últim sopar els va
dir: "La pau us deixo, la meva pau us dono; no us la dono pas com el món la dóna" (Jn 14,27).

El món també ens vol donar la pau, la pau humana. Hi ha dos tipus de pau, en efecte, així com hi ha dos tipus
de joia. Hi ha la pau humana i la joia humana, caracteritzades per la seva curta durada i la seva precarietat. I hi ha la
pau de Crist i la joia del Crist que neixen en nosaltres com quelcom durador, fonamentat en la fe. Què són aquesta pau
humana i aquesta joia humana? És quelcom que nosaltres rebem dels homes. La nostra pau humana és com pidolada
per un altre home. De fet, cercant una pau i una joia d'aquest tipus, busquem engrunes i actuem com captaires.
Aquesta mica de reconeixement humà, aquesta menudesa d'elogi, de compliment, que algú ens dedica o la mirada
agraïda d'algú, són engrunes, i nosaltres volem construir la nostra pau a partir d'això. I passa que algú pot reeixir a
obtenir el reconeixement i l'èxit; reeixir a aplegar aquestes engrunes humanes que donen satisfacció. És aquesta la pau
humana, aquesta pau captada que dóna el món. Que precària que és una pau així! És suficient un petit incident, és
suficient que algú ens tracti amb mala educació o bé bruscament, o que siguem objecte d'una mirada sospitosa, i la pau
se'n va, la joia desapareix. Ja no hi ha en nosaltres la pau, perquè s'han endut les engrunes captades que teníem.

Quan ens manca aquesta pau humana apareix el seu contrari, l'angoixa, que és patogènica i que engendra la
neurosi. L'angoixa neix de buscar aquesta pau humana; és la conseqüència de la pèrdua d'aquestes parcel·les captades
de la nostra pau, que ens han estat retirades. Altres vegades és el resultat de la preocupació per no perdre el
reconeixement o la simpatia d'algú, aquella mirada humana, aquella mica d'acceptació del que fem, aquell somriure
humà. I és així com ens deixem portar pels capricis i els humors dels homes, per tot allò que ens porta el dia d'avui i el
món.

L'altra pau, la pau de Crist, brolla de la seva presència. És el seu do. "Us dono la meva pau", diu Jesús. És
Ell que és la nostra pau, donada per la fe (vegeu Ef 2,14). Rebre per la fe la pau de Crist, és rebre la seva persona,
és obrir-li de bat a bat les portes del nostre cor.

La inquietud i la tristesa són sempre dolentes, sempre resulten de l'amor propi, en canvi, la pau i la joia no
sempre vénen de Crist. No cada pau és bona de la mateixa manera que no cada joia és bona. Si m'alegro perquè una
cosa m'ha sortit bé, aquesta és una alegria humana molt poc duradora, unes deixalles. Si perseguim una tal alegria, una
pau com aquesta, estarem construint castells de cartes, que qualsevol cosa insignificant pot ensorrar, perquè Nostre
Senyor no permet que aquesta pau humana, la pau d'aquest món sigui una realitat duradora en la nostra vida.

La pau autèntica és fruit de la vida interior, fruit de la fe aprofundida com a resultat de les proves, fruit que
assolim no en el punt de partença sinó en el de l'arribada. No és tant el resultat d'haver assolit alguna cosa, sinó més
aviat és el resultat d'una elecció. Si en la teva vida hi ha ídols, lligams que et tenen atrapat i servituds, no hi haurà pau.
Si entre tu i Déu hi ha algú o quelcom, aleshores no et pots aferrar plenament a Déu en el sentit de la fe i no hi
haurà tampoc dintre teu la pau, i malaguanyat el sofriment que te'n resulta.
 9

La pau de Crist és el resultat del procés d'elecció de la seva persona. Aquí és molt important aquesta elecció
fonamental, aquesta opció fonamental. De debò Jesucrist és per a tu el valor suprem? Ell t'ha salvat per la creu i Ell ha
ressuscitat, donant-te així la possibilitat de conquerir la veritable pau i la veritable joia. Una pau així, i la joia que hi ha
associada amb ella, estan d'alguna manera al teu abast, gràcies a la creu i gràcies a la resurrecció. Tu, mentrestant, cal
que facis una elecció, cal que, aprofitant-te dels fruits de la creu i de la resurrecció, escullis el Crist i la seva pau.
Aquest cal que sigui el procés de la teva acceptació de Crist. Tu no pots pas escollir la pau i la joia si no has escollit
Jesucrist, ja que és Ell qui t'ha ajudat a escollir prenent-te tot allò que et manté lligat i que t'esclavitza. És Ell qui
aboleix els teus déus. Quan acceptis això, aquesta serà la teva elecció, la teva declaració per la pau, la joia i la llibertat,
aquesta serà l'elecció de la teva fe.

Si en la teva vida hi ha neurosi, potser fins i tot cada vegada més forta, això significa que continua havent-hi
en tu massa poc de vida interior, massa poc de l'elecció de Crist. Això significa que no acabes d'escollir el teu Amic
Diví, que contínua havent-hi en tu massa poca fe, que és la que genera la pau. Cal que aprenguis l'acceptació, que és
una elecció constant de Crist. Acceptant la seva voluntat, tu esculls i acceptes el seu amor.

En la base d'aquesta elecció, però, cal que hi hagi quelcom que en definitiva és el més important, la fe en
l'amor. Què espera Jesús de mi, que vol Ell? Ell vol que, estimant la seva voluntat, vulguis per a tu mateix el bé.
Jesucrist no té necessitat de res per a Ell mateix. Si Ell vol quelcom de tu, sempre és pel teu propi bé. Ell vol estimar-
te i vol que tu acceptis aquest seu desig, és a dir, el seu amor. Tu ets com un petit infant que no sap pas massa bé allò
que és bo per a ell. Al nen petit l'has de forçar perquè aprengui, perquè mengi, perquè es vesteixi, perquè el nen no sap
estimar-se. Són la seva mare i el seu pare, que l'estimen i que tenen cura d'ell. L'infant és incapaç d'estimar-se i de
tenir cura de si mateix. Això és també el que passa amb nosaltres. Nosaltres no sabem pas allò que és bo per a
nosaltres, no som capaços d'estimar-nos. Ens estimem a nosaltres mateixos de manera neta i desinteressada quan
estimem la voluntat de Déu, el seu amor i la seva sol·licitud per nosaltres.

Crist és algú que espera quelcom de tu, és sobretot la voluntat que se'ns revela. Creure i estimar Crist és
estimar allò que Ell vol per nosaltres, és estimar la seva voluntat. Nosaltres, cal que l'escollim precisament
d'aquesta manera, estimant allò que Ell estima. Només el fet d'estimar la voluntat de Crist, confirmat per les nostres
opcions fetes en situacions de prova, porta la pau i la joia veritables que ningú ni res no ens podrà prendre.
 9

Capítol 4

EL DESERT

En el simbolisme bíblic, el desert és una etapa del camí vers Déu. Tots els cridats a la fe han de passar per
aquesta etapa. Abraham la passà quan va sortir de Harran cap al país de Canaan per cercar la Terra Promesa. La
història de Moisès comença en el desert quan Déu es mostra en les bardisses ardents i el crida enmig del silenci del
desert per a la missió particular d'alliberar el poble escollit. Elies també es dirigí cap al desert quan, fugint, cercà de
salvar la pròpia vida. Déu el féu caminar durant quaranta dies i quaranta nits, a fi de revelar-se-li finalment en el suau
oratge i per encomanar-li, des de les profunditats del desert, una tasca especial. Déu no es revela a Elies en el soroll,
en l'huracà ni en el terratrèmol, sinó més aviat en el silenci de la natura i en el silenci del cor; no es revela tampoc en
uns moments d'excitació, sinó en la calma, quan lliure del neguit i de la por, es troba sol amb Déu. Per la boca del
profeta Osees Déu parla d'Israel com de la seva Estimada que, per amor, condueix al desert: "Per això, vet aquí que
l'enllepoliré; la conduiré al desert i li parlaré amorosament" (Os 2,16). Déu condueix l'home al desert per amor, ja que
el desert és un do de Déu. El desert realitza allò que demanava sant Agustí quan deia: "Senyor, feu que jo us conegui, i
que jo em conegui".

La simbòlica del desert

El desert com a terreny geogràfic i, com a símbol de la situació de l'home, no necessàriament ha d'aparèixer
sobtadament com a realitat ben definida en la seva expressió, en la seva forma i en els seus trets característics. El
desert geogràfic apareix gradualment. Cada vegada anem veient més sorra, van quedant menys arbres, i hi ha més
dunes. Al principi, alguna vegada podem trobar-hi un oasi. Amb aquest desert humà passa una cosa semblant: pot
manifestar-se totalment, amb el despullament total, amb la tempesta de la temptació i amb una presència particular del
Déu misericordiós; però també pot passar, que en la teva vida només es manifestin alguns dels seus elements. Tota
situació difícil pot ser desert, en el sentit d'una prova de fe i, per tant, com una crida perquè visquis de la fe. Això pot
ser, per exemple, les dificultats que resulten de les nostres relacions amb alguna persona, d'una malaltia, d'un
sentiment de soledat que t'abat psíquicament, o d'altres situacions molt difícils. Els estats plens de sequedat en què et
sembla que Déu és absent, en què no sents pas la seva presència, en què et costa cada vegada més de creure en aquesta
presència; totes aquestes situacions són "desert" per excellència.

El desert pot ser "imposat" per Déu a l'home o bé a una col·lectivitat, quan és Ell mateix que els hi
introdueix, però també hi pot haver un desert d'opció. Pot ser que desitgis tu mateix la situació de desert, quan cerques
el silenci, el despullament i la presència del Senyor. Hi trobaràs certament el teu Adversari, però sobretot et trobaràs
amb Déu. Podràs entrar al fons de tu mateix i descobrir la veritat sobre tu mateix, però al mateix temps
descobriràs allò que és el més important, la veritat sobre Déu. Jesús que, abans de la seva missió pública, va anar
abans de res al desert, sembla que et digui: "Mira, no estàs sol, jo he estat aquí abans que tu. Durant quaranta dies jo
estava afamat i això també era molt dur per a mi. Tu no estàs mai sol. Procura de creure en el meu amor."

El desert pot ser un desert de caràcter social i abraçar per exemple tota una nació, i pot ser també un desert
individual. Hi ha una cosa segura: Si hi entres, canviaràs. I també és ben segur que un dia t'hi hauràs de trobar. Un
dia, sigui per esdeveniments interiors o exteriors, Déu et posarà en una situació difícil, potser fins i tot extrema, en la
qual hauràs d'escollir. Caldrà aleshores que recordis que és una gràcia - la gràcia del desert. I si és ara que et trobes
enmig d'aquest tipus de desert, aleshores hauries d'estar molt agraït a Déu. Dóna-li gràcies de trobar-te oprimit, d'estar
malalt, en la soledat, o bé incomprès; potser tens un petit infern a casa o en el treball, o és amb tu mateix que no te'n
surts. Aquestes situacions són elements del desert. Procura de veure que en tot això hi ha Déu que t'estima.

Tant de bo que fossis fred o calent!

El desert és un lloc de prova, un lloc on té lloc la polarització de les actituds. Heus aquí que quatre estudiants,
 9
units per una amistat ben cordial, varen projectar d'encaminar-se de vacances cap al desert de Líbia. Tenien la intenció
de travessar-lo en jeep. Aquesta història es realitza com si es tractés d'una pel·lícula. Era la primera vegada que es
trobaven en un desert, i ben aviat es varen trobar perduts. Tot seguit s'esdevingué el drama: el jeep no resistí, té una
avaria i ells no saben què fer; no els queda res més que esperar la vinguda d'alguna ajuda. El desert, com ja se sap, fa
basarda, és aterridor, sobretot si ja no hi ha perspectives de salvació. Durant el dia la calor ofega, i quan ve la nit, el
fred és glacial. A més, cada vegada hi ha menys queviures, encara menys d'aigua, i la tensió va pujant cada vegada
més. Cal repartir l'aigua que resta entre quatre persones. En queda tan poca que tots miren tensos les mans del que
vessa l'aigua per repartir-la... i va passar! Sota l'efecte d'aquelles mirades tan tenses, la mà que vessava l'aigua, en va
deixar caure una mica a la sorra. La tensió i el nerviossime dels companys de l'expedició es transformà aleshores en
agressivitat incontrolada: "Com has pogut deixar caure aquesta mica d'aigua! Morirem per culpa teva!". A continuació
tot passà com una allau. Les emocions s'apoderaren del control de la situació. La resta de l'aigua que quedava per
terra, i els companys es començaren a barallar rebolcant-se per terra. Quan es tranquillitzaren una mica, un d'ells ja no
es pogué aixecar, L'havien estrangulat. Fou terrible.

El que va passar més tard és que l'helicòpter els va localitzar, recollí els tres supervivents; el cadàver del
quart ja no tenia per a ells importància. El que era important era que entre ells havia passat una cosa terrible: ells ja no
eren els mateixos. En aquell desert de Líbia tingué lloc un crim entre uns companys, als quals abans els semblava que
estaven disposats fins i tot a donar la vida un per l'altre.

La situació del desert deixa al descobert tot allò que hom porta dintre, amagat en el més profund. Es posen de
manifest totes les capes de passions humanes i de mal, que només es manifesten plenament en situacions difícils. El
desert, doncs, mostra a l'home la veritat sobre ell mateix. En el desert hom descobreix de què és capaç la seva
impotència, la seva condició de pecador i la duresa del seu cor. L'home es troba cara a cara davant l'aterridora
veritat d'allò que ell és, sense l'ajut de Déu. La nuesa del desert deixa nua la misèria de l'home, mostra la seva nuesa
perquè desapareixen les il·lusions i hom ja no té on amagar-se. L'home pot viure "a flor de pell", només en la
superfície d'ell mateix. Calen situacions difícils, situacions de desert, per forçar-lo a prendre decisions que posin de
manifest les profundes capes de bé i de mal.

El desert, no obstant això, no només mostra la veritat sobre tu mateix; també et transforma interiorment,
polaritza les teves actituds. El do del desert et permetrà de superar la tebiesa, perquè el desert força a fer una
elecció. I quan fas l'elecció, t'adones d'allò que ets capaç de fer i, d'aquesta manera, vas coneixent cada vegada més les
dues realitats més importants: la realitat de l'amor inconcebible i de la misericòrdia infinita de Déu, i la realitat de la
teva condició pecadora de la teva impotència. Mentre siguis un cristià tebi, a qui tot surt bé i que no té cap
problema, la teva situació vista a la llum de la fe és ben dramàtica. T'espaviles tu tot sol, i aleshores Déu deixa de
ser necessari per a tu: es tracta de la situació de l'ateisme pràctic.

El sentit definitiu del fet que un home, una nació o tota una societat siguin conduïts al desert, ens queda
perfectament explicat en les paraules de l'Apocalipsi: "Conec les teves obres, que no ets ni fred ni calent. Tant de bo
que fossis fred o calent! Així, doncs, perquè ets tebi, ni calent ni fred, t'hauré de vomitar de la meva boca" (Ap 3,15-
16).

La tebiesa de l'home és per a Déu un estat inacceptable, és quelcom abominable que Ell no pot pas suportar
en tu, i és per aquesta raó, que més tard o més d'hora, t'haurà de conduir al desert. La situació del desert polaritza les
nostres actituds i fa que l'home no pugui ser tebi, cal que esdevingui calent o fred. Moisès, aquest gran sant de l'Antic
Testament, s'ha santificat en el desert; i no només ell. Altres, en canvi, esdevingueren criminals o idòlatres. A la llum
de la fe, seria millor que blasfemessis, abans de romandre tebi. Els Pares de l'Església afirmen que Déu condueix al
desert perquè l'home cregui o blasfemi - o escull la fe, o bé escull la blasfèmia, però no la tebiesa. Així succeïa en el
desert bíblic. Molts blasfemaven contra Déu, altres en canvi, es santificaven. El do del desert no permet de romandre
en la situació d'ateisme pràctic.

La situació del desert et permetrà comprendre fins a quin punt qualsevol judici que un fa contra un altre, no té
cap sentit. T'ajudarà a combatre la tendència que tens de fer judicis sobre els altres. Què saps tu d'aquest home amb
 9
qui et trobes en el teu camí i en qui, potser, hi veus molt de mal? El que té valor és la seva situació existencial. Ell pot
estar passant un període de proves, pot trobar-se en una etapa de desert. Així, tot judici sobre un altre cal que sigui
retingut. El desert és un lloc privilegiat perquè Satanàs actuï, ja que en aquestes situacions l'home es troba feble i cau
fàcilment en les temptacions. Satanàs sap aprofitar-se d'aquestes situacions. El desert, al mateix temps, augmenta la
tendència a la revolta. En el desert per on feia via el poble escollit, hi havia temptacions particulars i revoltes; hi havia
situacions dramàtiques que es traduïren en infidelitats a Déu com ara l'adoració del vedell d'or.

L'home en el desert canvia, esdevé un altre perquè allí es produeix una clara polarització d'actituds. Esdevé,
doncs, millor o pitjor. Pot arribar a esdevenir un criminal, però pot ser també que esdevingui un sant.

El desert, lloc de despullament

La simbòlica bíblica del desert està lligada per excellència a la vocació del poble escollit, que havia de sortir
de la terra d'Egipte i entrar a la Terra Promesa. Des d'Egipte fins a Canaan hi ha més o menys quatre cents
quilòmetres. Fins i tot una caravana de diversos milers de persones l'havia pogut recórrer en dues o tres setmanes. La
marxa del poble escollit, tanmateix, va durar quaranta anys. Déu, cridant el seu poble al desert, el forçava d'alguna
manera a desprendre's del sentir-se segur de si mateix i del seu orgull, a sotmetre's a una vida dura, a sotmetre's al
procés de despullament i d'abandó total a Déu, que és tan necessari en el camí de la fe.

El desert és, sobretot, un símbol del despullament. L'home es troba davant la immensitat del cel, davant la
immensitat de la sorra i davant de si mateix. En el desert tot és conduït als elements essencials i indispensables: l'espai,
el cel, la terra, la sorra, Déu i l'home mateix. L'entrada en el desert significa el despullament de les coses fonamentals,
és la fam i la set físiques i espirituals. El despullament provoca fam i set i fa que entre la fam i la set - físiques i
espirituals - hi hagi relacions estrictes. Són aquestes dificultats que fan que tot allò que estava profundament amagat
en l'home surti a la superfície.

El desert és el lloc i el temps per desarrelar-se de les coses i dels propis sistemes de seguretat. L'home que
marxa pel desert no té res, la seva situació és en tot moment incerta, no hi ha res que el faci estar segur, li manca de
tot. Aquells que travessen el desert coneixen bé la necessitat que tenen d' acontentar-se amb tot allò que els dóna Déu i
d'esperar-ho tot d'Ell, experimenten la necessitat de recolzar-se únicament en Déu, perquè Déu vol esdevenir-ho tot,
per aquell que travessa el desert.

El poble que peregrina, que ha rebut de Déu en el desert el mannà miraculós, no pot fer-ne provisions. Cal
que cada dia cregui novament que el mannà tornarà a caure. Cal que cregui que Déu s'ocupa d'ell en tot moment. El
desert és doncs el lloc on neix la fe. La fe, per altra part, s'aprofundeix en la mesura que creix el despullament.
Déu penetra l'home en la mesura que aquest es va despullant, en la mesura amb què desitja respondre a la crida de Déu
i obrir-se a l'amor que experimenta.

En la mesura que l'home es deixar despullar del seu "jo" i dels propis sistemes de seguretats, Déu podrà
infondre's i esdevenir per a l'home l'únic recolzament. Quan s'aprofundeixen les relacions recíproques i misterioses
entre Déu i l'home, Déu reclama un despullament cada vegada més gran, alhora que és una crida cada vegada més
urgent perquè l'home es doni a si mateix. Ell espera que aquell que l'estima estigui disposat a superar les seves
possibilitats naturals, a fi que permeti de ser despullat de tot allò que és i que posseeix, perquè esdevingui el seu signe,
perquè Déu esdevingui en ell una viva presència en el món.

El desert és el lloc del naixement d'una fe cada vegada més dinàmica, que transforma la vida de l'home. En el
desert Déu espera que l'home tebi, l'home de poca fe, esdevingui ardent en la seva fe i en la seva submissió al Senyor.
Gràcies al despullament del poble d'Israel que tingué lloc en el desert, allí es va establir l'Aliança, allí es van produir
les esposalles entre Israel i Déu, per les quals Déu esdevingué do per al seu poble, i el poble va prometre la seva
fidelitat a Déu.

El desert, una experiència de l'amor de Déu

 9

El despullament al qual l'home és sotmès en el desert, i el coneixement de la veritat sobre si mateix, li

permeten de reconèixer la veritat sobre Déu que és amor i experimentar la seva presència particular i el seu poder,
però, per sobre de tot, li permeten experimentar la seva divina misericòrdia. Al pecat i a la feblesa humanes, Déu hi
respon amb amor i amb sol·licitud paternal. Al poble que es rebel·la i peca, li respon amb el prodigi del mannà i
amb el miracle de l'aigua, que tanta falta els feia. Déu, malgrat el mal humà que, en el desert, es manifesta de forma
tan clara, es fa present allí d'una manera particular. El poble escollit era conduït per Ell. Déu era visible i al mateix
temps s'amagava en el núvol o en el foc. El núvol, que indicava la presència de Déu, l'amagava al mateix temps. Era,
per als israelites, llum i tenebres alhora. Simbolitzava l'apropament així com també la inaccessibilitat de Déu.

Déu va fer entrar en el desert una multitud desorganitzada, però aquells que el van travessar esdevingueren
una nació unida amb Déu, per mitjà de l'Aliança; eren ja uns altres homes. El desert té per a objectiu formar l'home,
refermar la seva fe, eliminar la seva mediocritat, i formar autèntics deixebles de Crist. El poble escollit va entrar a la
terra promesa com una petita comunitat rica amb les experiències del desert. Entre llamps i trons havien experimentat
Déu, i al mateix temps havien experimentat la seva pròpia feblesa i la seva pròpia caiguda. Experimentaren d'una
manera molt clara la seva misèria, i justament per això conegueren amb tanta força la misericòrdia de Déu.

En el desert coneixes Déu, que no t'abandona mai. És cert que, en el desert, Déu s'amaga, però en realitat es
troba molt a prop teu. Mai és tan a prop, com en aquests moments. Ell espera només la teva fe, espera que amb fe, li
atansis els braços.

El poble escollit va descobrir, en la pròpia misèria el vertader misteri de Déu. Si tu experimentes la teva
feblesa és que Déu et crida a llançar-te als seus braços plens de misericòrdia. El desert és perquè et converteixis
cap Aquell que és la mateixa misericòrdia.

L'experiència del desert t'ajudarà a descobrir la necessitat de Déu i a reconèixer que depens d'Ell del tot. En
aquells moments en què experimentes estones molt difícils de desànim, de temptacions i tenebres, és quan t'adones de
la teva incapacitat i de la teva impotència. Quan hagis descobert la veritat sobre tu mateix i demanis a Déu el perdó, et
trobaràs, com el fill pròdig, amb aquesta gran tendresa del Pare i amb la joia extrema pel teu retorn. Li podràs mirar
els ulls plens d'amor. Déu perdonant-te edifica, al mateix temps, en tu la humilitat.

El desert no és pas la pàtria, és únicament un camí; és la drecera que ens mena cap al coneixement de
l'amor misericordiós de Déu. Tots aquells que cerquen Déu, hi han de passar, ja que l'experiència del desert està en
estreta relació amb l'aprofundiment de la fe en la seva misericòrdia.

El desert és un temps de formació de l'home, que és en consonància amb aquell principi que diu que només
allò que és difícil, allò que oposa una resistència, forma l'home. Aleshores, el teu amor naixent cap a Déu, hauria de
ser una comunió amb Déu: "Estimar Déu - dirà sant Joan de la Creu- és despullar-se, per a Ell, de tot el que no és
Déu" (Subida del Monte Carmelo, II,5,7). El desert, per tant, no només és tan sols un lloc on creix la nostra fe, sinó
que també esdevé la pàtria de la contemplació.

En el desert de la teva vida sempre hi trobaràs Maria. Ella estarà al teu costat, Ella et mirarà amb la seva
sol·licitud maternal. Aquella que és la mediadora de les gràcies, mediadora de la misericòrdia, intercedirà per tu. Ella
esperarà emocionada que tu diguis, seguint el seu exemple, el teu propi "fiat", que diguis el teu "sí" i que, en les
situacions viscudes, hi vegis Déu. El poble escollit no tenia pas la Verge Maria. Tu la tens, és per això que mai no
estaràs sol. Ella, que ha vençut tants moments difícils, anirà al teu davant. Ella serà la teva llum, Ella et mostrarà el
camí que mena al seu Fill. El teu desert de tenebres serà irradiat per la seva presència.
 9
Capítol 5

MITJANS RICS I POBRES

EN L'ESGLÉSIA

Jacques Maritain classifica els mitjans temporals de què disposa l'Església en relació als fins espirituals, en
mitjans temporals rics - rich temporal means- i mitjans temporals pobres - humble temporal means- (J.Maritain, On
the Philosophy of History, 1957). Els mitjans rics són aquells que es deixen observar i mesurar estadísticament. Com a
mitjans específics d'aquest món, "exigeixen, de per sí, una certa mesura d'èxit tangible". Són per exemple: les
organitzacions, les reunions, les processons, l'arquitectura i la decoració de les esglésies, els mitjans àudio-visuals, els
mitjans de comunicació social, etc. El tret característic dels mitjans rics és la influència que tenen sobre l'amor propi, a
través de la visibilitat dels seus efectes i dels resultats que donen. Amb això hi està associat el perill d'apropiar-se
d'aquests resultats i de veure com neix el triomfalisme que en resulta.

El segon tipus de mitjans són, segons Maritain, els mitjans pobres. Estan marcats pel senyal de la creu i
experimenten una de les veritats evangèliques més profundes: "si el gra de blat que cau a terra no mor, resta ell tot sol;
en canvi, si mor, dóna molt de fruit" (Jn 12,24). En aquests mitjans es pot veure la paradoxa específica del dinamisme
de la fe: com més pobres són, és a dir més despullats de tot, més ínfims per ells mateixos i menys visibles, és com més
eficaços són. Contràriament al que passa amb els mitjans rics, els mitjans pobres no estan supeditats a cap èxit
palpable i no contenen en sí mateixos cap necessitat interna d'èxits temporals.

Jesús pobre

Estem acostumats a comptar amb els mitjans rics, tant en la nostra vida com en la vida de l'Església.
Voldríem tanmateix veure la victòria i el triomf de Crist, la manifestació del seu poder i de la seva força. No obstant
això, Ell s'amaga: Ell és pobre a Betlem, més pobre encara en el Calvari i potser molt més pobre encara en
l'Eucaristia. Ell, anant tan lluny amb la seva pobresa i amb el seu abaixament, ens remarca la importància dels mitjans
pobres.

Jesús, en la seva actuació salvadora, escull sobretot els mitjans pobres i humils. El seu naixement no va
venir acompanyat de cap senyal de potència. Jesús ve a nosaltres com un nen petit, lliurat totalment a les persones que
l'envolten. Ell depèn dels altres, a ningú no ofereix resistència, no pot imposar la seva voluntat ni defensar-se. Es deixa
conèixer sobretot per la seva pobresa, pel seu abaixament i per la seva feblesa. Així és com es manifestà en el
moment del seu naixement, i així es manifestarà en el moment de la seva passió. Ell ha mostrat que també tu cal
que siguis despullat, mort a tu mateix, escollint allò que és el més eficaç: els mitjans pobres.

Això no significa que Jesús no fes servir els mitjans rics. L'entrada triomfal a Jerusalem fou precisament un
mitjà ric: és el triomf de Jesucrist. Jesús volia mostrar que, si volia, les multituds li rendirien el més gran homenatge,
que cobririen el camí amb els seus mantells, que Ell era capaç de fer-ho tot. Però és justament el diumenge de Rams i,
després d'aquesta entrada triomfal a Jerusalem, quan Jesús pronuncia aquestes paraules que foren de ben segur
sorprenents per a molts: "si el gra de blat que cau a terra no mor, resta ell tot sol; en canvi, si mor, dóna molt de fruit"
(Jn 12,24).

En la vida de Jesús hi van haver miracles, hi hagué el Tabor, però sobretot Ell va fer servir mitjans pobres.
Durant el seu arrest tornem a veure com utilitza un mitjà ric: els que van arribar per capturar-lo a l'hort de les Oliveres,
en sentir les seves paraules, recularen i caigueren a terra (cf. Jn 18,6); els tirà per terra i els mostrà la seva força i el seu
poder. Però tot seguit els permeté que es riguessin d'Ell, permeté que l'escopissin i que li diguessin a crits, al peu de la
Creu: "Au, tu que destrueixes el temple i el reconstrueixes en tres dies, salva't a tu mateix baixant de la creu! (...) va
salvar-ne d'altres, i a si mateix no es pot salvar (Mc 15, 29-31). Jesús accepta tot això amb una pau divina i, emprant
els mitjans pobres, salva el món.
 9

L'eficàcia dels mitjans pobres

Un mitjà pobre acceptat per amor a Déu és el sofriment, els genolls que fan mal durant la pregària, les
renúncies que hom fa però que ningú no coneix, el fet de negar-se a si mateix, la vida de recolliment, el silenci i la
contemplació. De tot això gairebé ningú no en sap res, són mitjans invisibles, les estadístiques no ho poden comptar,
però són aquests, els mitjans pobres, que vistos a la llum de la fe, resulten ser decisius i determinants pels destins del
món.

Els mitjans rics són aquells que són rics als ulls del món, però apareixen d'altra manera a la llum de la fe.
"Perquè allò que és niciesa de Déu és més savi que els homes, i allò que és feblesa de Déu és més poderós que els
homes." (1Co 1,25). Allò que és pobre als ulls humans és ric als ulls de Déu. Així doncs, els mitjans més rics són els
mitjans pobres, són els més eficaços, són una manifestació de l'autèntica saviesa, la saviesa evangèlica. La
utilització dels mitjans rics només serà eficaç, quan estigui empeltada en els mitjans pobres, quan estigui plantada en
una profunda vida interior, en una vida de pregària, en la mort a un mateix, en l'abandó total a Déu. L'eficàcia dels
mitjans pobres ve de la presència de Crist en l'ànima, d'acord amb el principi que ens diu: "Déu es lliura a l'ànima en
la mesura que aquesta es lliura a Déu". "L'obra de la vida activa - va dir Sant Tomàs d'Aquino- neix de la plenitud de
la contemplació" (Summa Theologica II,II). L'eficàcia dels mitjans rics (en l'apostolat organitzat), neix de la riquesa
dels mitjans pobres, i no a la inversa. Els mitjans rics poden estar sotmesos a restriccions externes, per exemple, per
manca de temps, de forces físiques, de capacitats organitzatives o per causa de persecucions a l'Església. Els mitjans
pobres, en canvi, no poden ser mai presos a l'Església per factors exteriors. La seva manca no es pot justificar, ja que
la seva realització i posada en pràctica depèn només de la bona voluntat i de l'amor.

Els mitjans rics també són necessaris per l'Església, i no es poden menysprear. Déu no vol res que sigui
unilateral, i per això vol que hi hagi premsa catòlica, i que hi hagi formes ben diverses d'apostolat visible. Sant
Maximilià Kolbe és, en cert sentit, el patró dels mitjans rics, els somniava. Ell va aconseguir que un milió d'exemplars
de la revista "El cavaller de la Immaculada" es repartissin cada vegada més per tot el món. És ell que distribuïa pels
carrers de les ciutats japoneses allò que anomenava "les bales i municions", dit d'altra manera, les medalles
miraculoses. Somniava amb una estació de ràdio, amb avions i vaixells al servei de la Immaculada. No hauríem de
menysprear els mitjans rics, perquè també cal que siguin aprofitats al servei del Senyor. Però cal que recordem que la
seva eficàcia resulta de la presència dels mitjans pobres.

Sant Maximilià era un home d'èxits que va reeixir en moltes empreses. Va fundar prop de Varsòvia un gran
Centre d'Apostolat marià, anomenat Niepokalanów, que va esdevenir una sorpresa per a tota l'Església. Va fundar
també altres Niepokalanów, en altres continents. Aquests èxits indubtables, no obstant això, foren pagats per mitjans
pobres, i això ho testifica el mateix Sant Maximilà: "Quan tots els mitjans fracassaren -diu- quan ja tots em donaven
per perdut i els superiors arribaven a la conclusió que jo ja no servia per res, la Immaculada prengué en les seves mans
aquest instrument que ja només servia per ferralla" (M. Winowska, Szaleniec Niepokalanej [El boig de la
Immaculada]). És la Verge Maria, a qui ell s'havia donat tot sencer, que prengué el seu petit "no-res" perquè ell pogués
servir per a la propagació de la glòria de Déu i per a la conquesta de les ànimes. L'eficàcia de l'apostolat i del treball al
servei de la Immaculada, en la vida de Sant Maximilià, començà de manifestar-se quan es posà greument malalt, de
tal manera que els germans i els superiors arribaren a la conclusió que, per raó de l'estat avançat de tuberculosi que
patia, ja no podia continuar treballant; quan tots van dubtar d'ell, quan fou despullat de tot - a semblança del gra, que
mor per donar fruit. És aquesta la paradoxa divina. Un home, que als ulls humans ja no serveix per a res, esdevé
l'instrument més eficaç en les mans de Déu, perquè és Déu que viu en ell i és Déu qui actua en ell, és Déu que
assoleix l'èxit en ell.

La fe és reconèixer la pròpia impotència i esperar-ho tot de Déu; experimentar la pròpia impotència i

esperar-ho tot de Déu no és res més, doncs, que els mitjans pobres. T'adones del valor que tenen, en la teva vida?
Certament Déu et brinda moltes ocasions d'aquestes. Qui de nosaltres no passa per moments de tribulació, per
moments de desert espiritual? Qui de nosaltres no passa fatigues, sigui per raó d'un mateix, o bé per causes externes
dels condicionaments que l'envolten? Tot això no es pot veure, no es pot classificar ni valorar. Tot això roman tan
 9
amagat, que ben segur no hi ha dades estadístiques sobre aquest tema. Perquè, qui pot saber, que en un cert moment de
la teva vida vas dir-li a Déu: "Sí, vull tot allò que Tu vulguis de mi"? Qui sap que quan ho passaves tan malament,
potser enmig de llàgrimes li vas dir que l'estimaves i que volies estimar-lo? Qui sap quantes vegades has renunciat a
quelcom, t'has superat en alguna cosa o has contrariat la teva pròpia voluntat? Són aquests mitjans pobres els més
importants per a tu, per a l'Església i per al món; és el que atrau la força de Déu. Quantes vegades Déu t'ha ofert
la possibilitat d'utilitzar-los? Potser has menyspreat aquestes ocasions i has refusat d'acceptar aquests dons
inestimables de Déu? Potser fins i tot et rebel·laves quan els rebies, mentre que Ell te'ls donava com per força, tot
demanant-te que no rebutgessis allò que és tan important per a la salvació del món. Aquell que han anomenat Captaire
diví coneix millor que ningú el valor dels mitjans pobres. És per això que és molt important que no oblidis mai que cal
que acceptis les humiliacions amb alegria, que provis de riure't de la teva pròpia tristesa, que intentis, malgrat les
dificultats que estàs experimentant, mirar el món amb serenitat, amb la fe ben certa que l'amor vencerà. Déu no tracta
res lleugerament, ni els teus genolls, que potser et fan mal després de llarga estona d'estar agenollat, ni les cames
cansades d'estar dret força estona a l'Església per manca de lloc. Ell coneix tots els mitjans pobres que han estat posats
a la teva disposició, Ell veu si els rebutges o els acceptes segons les decisions que prens en el fons del teu cor. Al
mateix temps, és allí, en el fons del teu cor, on es decideixen els destins del teu proïsme i el teu mateix. Els mitjans
pobres, que per ells mateixos són ineficaços per assolir un objectiu, actuen en el pla de la fe, i ens mostren que és
Déu mateix qui actua.

Dius que pregues per algú que no creu, que pregues molt per la conversió o per la curació d'algú. Tanmateix
tot depèn de com sigui la teva pregària. A vegades seria suficient el teu "sí" dit a Déu amb alegria. Aquest mitjà
senzill, pobre i modest, pot fer certament miracles. Quan passes dificultats, quan el Senyor et proposa de participar en
allò que és més preciós per la salvació de les ànimes, pensa en Joan-Pau II, en la seva corona d'espines de la crítica
agressiva, en la seva terrible fatiga sobretot durant els seus nombrosos viatges per tot el món. Pensa en sant Maximilià,
aquest sant que reeixia en tantes coses, però que ho pagava amb el preu dels mitjans pobres. Sovint li costava respirar,
fins i tot s'ofegava, sobretot durant els seus viatges, que segons ell mateix escrivia, de vegades, de tants ofecs, es
quedava sense forces. Aquell que anomenaven "el boig de la Immaculada" estava boig pel que fa a l'ús dels mitjans
pobres.

Si no has comprès el valor dels mitjans pobres, de fet no has comprès gens ni mica què és, en la seva
profunditat, el cristianisme. Si de fet no comprens el valor i el sentit dels mitjans pobres, aleshores, tampoc no
comprens la Creu, i la Creu és en el centre de l'Església. És des de dalt de la Creu que Jesús ho ha atret tot cap a Ell,
des d'aquella Creu, sota la qual es trobava la seva Mare, que tot i trobant-se enmig d'aquells sofriments tan terribles, no
va retirar el seu "sí". És des de la Creu que brolla contínuament la gràcia de la redempció i de la santificació del món.
El Salvador t'atreu, no pas amb la seva entrada triomfal a Jerusalem, sinó amb la seva Creu i des de la Creu et crida,
perquè el segueixis, perquè l'estimis tal com Ell t'ha estimat, "fins al final".

La patrona dels mitjans pobres és Maria, aquella que segons els criteris humans no va realitzar en la seva
vida cap gran obra. En la seva vida no hi ha gens de mitjans rics, hi ha pobresa, silenci, la vida oculta, la humilitat,
l'obediència, la pregària, la contemplació i l'abandó a Déu. La seva vida tan marcada per la simplicitat i la utilització
dels mitjans pobres, era una vida amagada en Déu. Ella t'invita a una vida així. Ella vol que visquis de la fe, ella vol
que en el teu cor predomini el desig d'utilitzar els mitjans pobres, seguint l'exemple de la seva vida a Natzaret; ella
desitja que comprenguis la veritat continguda en les paraules de sant Joan de la Creu quan diu que "un acte d'amor pur
- mitjà pobre- val més que totes les obres de l'Església juntes" (Subida al Monte Carmelo 29,2).

La victòria per la fe

El text bíblic clàssic que mostra a la llum de la fe el valor i el sentit dels mitjans pobres és aquell que ens
narra l'escena del combat contra els amalequites. Durant la seva marxa pel desert, de camí cap a la Terra Promesa, els
israelites han de lluitar contra els amalequites que eren els que controlaven les rutes del desert (vegeu Èxode 17,8-13).
Moisès és un home de Déu que sap de quina manera pot assegurar la victòria al seu exèrcit. Si fos un home
d'estratègia, actuant amb mires purament humanes, s'hauria collocat al cap del seu exèrcit, com s'acostuma a fer en
l'estratègia militar. Ben segur que la seva actitud hauria atret els altres, que tant l'admiraven. Ell, en canvi, va fer
 9
quelcom, que des del punt de vista estratègic era ben absurd: es va retirar, i va deixar l'armada sota el comandament
del seu adjunt Josuè, i ell es va enfilar dalt d'un turó per pregar. Ell sabia prou bé, home de Déu com era, home de
pregària, qui és que decideix els destins del món i els destins de la seva nació. Això explica aquells braços de Moisès
aixecats enlaire, com un gest de fe. Entre ell i la vall, on tenia lloc la batalla, s'hi havia establert un lligam estret. Quan
Moisès deixava reposar la mà, el seu exèrcit reculava. Ell bé sabia què significava això: Déu volia que fes un esforç
constant, que elevés en tot moment les seves mans al Senyor. Quan les seves mans queien de cansament, Aharon i
Hur li aguantaven les mans, un a cada costat. Així doncs, aquest gest de les mans aixecades al Senyor va acompanyar
els israelites mentre lluitaven, i quan va arribar el capvespre, la victòria ja era per a ells. Tanmateix no fou Josuè qui
va vèncer, no fou el seu exèrcit qui va guanyar la batalla allà baix, sinó que el vencedor fou Moisès al cim del turó; va
vèncer la seva fe.

Si aquesta escena s'hagués de repetir en els nostres temps, aleshores, l'atenció dels periodistes, de les cameres
de televisió, els llums dels focus apuntarien cap a l'indret on Josuè havia dut a terme el combat. Ens semblaria que era
allí on tot s'havia decidit. Qui de nosaltres gosaria fixar-se en algun indret per trobar l'home solitari que pregava? ben
mirat, és aquest home solitari que venç, perquè Déu venç per la seva fe.

Les mans aixecades de Moisès, són un símbol, ens diuen, que és Déu qui tot ho decideix. "Tu hi ets, allí, Tu
que governes; de Tu tot depèn. Les probabilitats humanes poden ser ínfimes, però per a Tu, Senyor, res no és
impossible". El gest de les mans aixecades, d'aquelles mans fatigades, és un gest de fe, és un mitjà pobre que
expressa la bogeria de la fe en el poder infinit i en l'amor infinit del Senyor.

La maternitat espiritual

La maternitat espiritual es realitza pels mitjans pobres, perquè es realitza per la participació en la mort de
Crist: "Si el gra de blat que cau a terra no mor, resta ell tot sol" (Jn 12,24); i sobre la seva resurrecció: "en canvi, si
mor, dóna molt de fruit" (Jn 12,24). La participació en la mort de Jesucrist té lloc, sobretot, per l'acceptació del
sofriment (dóna mort a l'egoisme). La participació en la resurrecció és el naixement, en nosaltres, de l'home nou
format a imatge de Crist que és l'amor. L'apostolat és donar el Crist, present en l'ànima del qui fa l'apostolat; és fer
néixer Crist en les ànimes. Segons sant Pau, l'apostolat és maternitat espiritual: "perquè sóc jo qui, per l'evangeli, us he
engendrat en el Crist Jesús." (1 Co 4,15). El nostre apostolat com a maternitat espiritual és, gràcies a la fe, participació
en la maternitat espiritual de l'Església. Per la fe, que s'expressa de la manera més plena en els mitjans pobres,
fem néixer ànimes per a Crist. La maternitat espiritual es realitza per la paraula viva, que és el fruit del contacte
contemplatiu amb Déu, per una pregària plena d'abandó en Déu, però sobretot pel sacrifici i pel sofriment.

En la vida de santa Teresa de l'infant Jesús, dos grans pecadors van tenir un paper molt particular. El primer
aparegué quan ella tenia catorze anys. Es tracta de Pranzini, assassí de tres persones, que, havent estat condemnat a
mort, no va manifestar cap mena de penediment. Santa Teresina no es podia pas fer a la idea, que pogués morir sense
abans haver-se reconciliat amb Déu. Durant un mes i mig, ella va oferir totes les seves pregàries i tots els seus
sofriments per Pranzini. I vet aquí que ella va rebre un senyal de Déu: a l'últim moment abans de l'execució, ell va
prendre el crucifix i besà tres vegades les sagrades nafres del Salvador! Quan Teresa ho va saber, va dir plena
d'emoció a la seva germana Celina: "És el meu primer fill". Aquella que, a l'edat de catorze anys, ja tenia una
concepció tan clara de la maternitat espiritual, va escriure més tard: "només el sofriment pot fer néixer ànimes per a
Jesús (Lettres à Céline, 8.VII.1891). Pranzini era el prototipus de tots els pecadors pels quals Teresa volia pregar d'una
manera particular i pels quals ella volia oferir els seus sofriments. Ella sabia prou bé que la pregària pot no ser
suficient, que en el platet de la balança, per a la salvació de les ànimes, cal oferir a Déu el do més gran, el propi
sofriment.

El segon gran pecador, figura més dramàtica encara segons les confessions fetes per santa Teresina, fou el
pare Jacint Loysson. En la seva autobiografia, en les cartes de Teresa i en "Història d'una ànima", mai no hi apareix
aquest cognom. Només en dues ocasions, en les cartes dirigides a Celina, Teresa es refereix a ell com "un lliri marcit i
tacat" i també com "un gran culpable" (Lettres a Céline, 2.IV.1891; 8.VII.1891). Per les actes dels processos de
beatificació i canonització, ens assabentem sobre els seus desigs de salvar aquella ànima. Jacint Loysson, carmelita
 9
descalç, era superior de la casa de París, era un orador magnífic i extraordinàriament intel ligent. Les seves
conferències feien un gran impacte entre els seus oients de tot França, fins i tot el Papa el va felicitar pels seus èxits.
No obstant això, en un cert moment, aquell gran sacerdot i predicador, es va convertir en un apostata i, per acabar-ho
d'arreglar, en un apostata militant. Començà a recórrer les diòcesis franceses afirmant, malgrat les nombroses protestes
que les seves activitats despertaven, que l'Església s'havia apartat de l'Evangeli. Va combatre l'Església durant 43 anys.
Pel convent de Lisieux, aquella lluita fou una cosa espantosa, i ningú no s'atrevia a dir el seu nom. Mai no es parlava
d'ell d'una manera directa i per això el seu nom no apareix en els escrits de santa Teresa, que durant nou anys va estar
pregant i sofrint per la conversió de Loysson. En el cas de Pranzini un mes i mig fou suficient, però en el segon cas
fins i tot nou anys semblaven insuficients. El pare Loysson fou excomunicat. Després d'això va escriure una carta en
què acusava l'Església i el Carmel. La seva actitud va provocar una indignació i protestes tan grans, que se'l començà a
anomenar "el nou Luter". Però malgrat tot, Teresa no va perdre l'esperança, i tremolosa d'emoció, va dir a Celina que
la conversió del pare Loysson era el seu major desig. "Celina estimada - escrivia en una carta - ell és ben culpable,
potser més culpable del que no pas cap altre pecador que s'ha convertit ho ha estat, però és que Jesús no pot fer
quelcom que fins ara no havia fet? I si Ell no ho desitgés pas, hauria posat en els cors de les seves petites esposes un
desig que Ell després no sabria realitzar? (Lettres à Céline, 8.VII.1891). Es tracta d'aquella tesi que sovint citava, que
si Jesús dóna un desig de quelcom és perquè el vol satisfer. "No, és ben segur que Jesús desitja molt més que nosaltres
la salvació d'aquella pobra ovella. Vindrà el dia que Ell li obrirà els ulls..." (ibidem).

Quan analitzem la fe de santa Teresa constatem que aquella fe era una certesa. Ella sabia que Jacint Loysson
es convertiria: "No parem pas de resar, car la confiança fa miracles..; oferim els mèrits del nostre Espòs al nostre Pare,
que està al cel, perquè un dels nostres germans, fill de la Verge Maria, torni vençut a buscar refugi sota el mantell de
la més misericordiosa de les Mares (Lettres à Céline, 8.VII.1891). Teresa desitja tant de salvar l'ànima d'aquell
sacerdot, que ofereix la seva última comunió per aquesta intenció. Ella mort conscient que el pare Jacint Loysson no
s'havia pas convertit, però això no va fer vacil·lar la certesa de la seva fe. Aquell capellà va morir quinze anys després
de la mort de Teresa, a l'edat de vuitanta-cinc anys. Jesús havia estimat tant Teresa que, aquesta vegada, no va tenir
necessitat de mostrar-li un senyal. Ell sabia que ella, no per això deixaria de creure en aquesta conversió. L'any 1912,
el dia de la mort del pare Loysson, no hi havia prop seu cap capellà catòlic, i no va haver-hi confessió. Se sap, no
obstant això, que abans de la seva mort ell havia rebut el manuscrit de "Història d'una ànima" i que va llegir d'una
sola tirada els escrits de santa Teresa, escrits que ell va qualificar amb dues paraules: "són ben bojos i escruixidors".
Durant els moments de la seva dolorosa agonia, les persones que hi eren presents el van sentir exclamar: "Oh, bon
Jesús!". Aquest últim acte d'amor dirigit a Jesús, permet suposar que fou salvat, gràcies a les pregàries i al sofriment
de santa Teresa. Ell també és el seu fill espiritual.

"Només el sofriment pot fer néixer ànimes per a Jesús". Aquesta afirmació de santa Teresa mostra què és la
maternitat espiritual. La mare és aquella que dóna la vida i que sosté aquesta vida. Hom té por del sofriment, però
ningú de nosaltres no se'n pot alliberar, de la mateixa manera que no podem escapar-nos de la càrrega que comporta
cada dia. Tanmateix, les nostres dificultats i sofriments es poden malversar. Només la seva acceptació i la unió amb la
Creu de Jesús ens permeten de travessar el meravellós misteri de la maternitat espiritual. Una tal maternitat és la
nostra vocació en virtut de la nostra participació en el sacerdoci reial dels fidels. Cal que conquerim i fem
néixer ànimes per a Jesús. Considera quantes n'hi ha, de qüestions difícils en la teva vida: potser manca de salut,
algun conflicte domèstic, fills molt difícils d'educar, o bé algun problema espiritual que t'aixafa. Fins i tot pot tractar-
se de coses petites, però que si les acceptes i les ofereixes, fan que participis en la maternitat espiritual de l'Església, i
fas néixer ànimes per a Jesús. No hi ha res que sigui més important. Això es pot fer per l'apostolat de la paraula i de
la pregària, però el sofriment és el mitjà més eficaç i la forma més eficaç de fer apostolat, perquè en aquest mitjà hi ha
el despullament més gran (mitjà pobre); és el mitjà en què hi ha menys de tu mateix, i més de Crist - és en el
sofriment on s'intensifica l'acció de la Creu.

El testimoniatge de Joan Pau II

El 25 de maig de 1985, a la plaça de Sant Pere, a Roma, el papa Joan Pau II va lliurar el capell cardenalici al
fins aleshores arquebisbe Andrzej Maria Deskur. El consistori fou sorprenent i emotiu. Per què el papa creava cardenal
un home paralític? La dignitat de cardenal no s'atorga com un premi pel treball realitzat com a bisbe. Els cardenals
 9
constitueixen el presbiteri del papa, ells són els seus primers consellers i col·laboradors, i realitzen funcions molt
importants dins l'Església. Per què un home que, com a resultat dels sofriments viscuts, ja no està capacitat per
treballar, ha estat creat cardenal? El Papa Joan Pau II va explicar el misteri de la seva decisió, de manera discreta, la
nit del mateix dia en què es va celebrar el consistori, amb les paraules que va dirigir a uns pelegrins polonesos, quan
va dir: "M'uneixen amb ell uns lligams especials, des dels temps d'estudiants, passant pel seminari, els anys de
sacerdoci i nombroses trobades a Roma, i en particular l'última trobada que tingué lloc just abans del conclave. En
aquell temps, la Providència divina va marcar el bisbe Deskur amb aquesta invalidesa tan greu, que segueix patint fins
avui. D'entre tots els cardenals que han estat nomenats avui, ell és l'únic que es troba en una cadira de rodes, invàlid, i
així aporta en aquest Col·legi, una marca singular, la marca del sofriment, del sofriment que és una ofrena.
Desconeixem els camins de Déu, desconeixem els misteris de Déu, però personalment, em resulta molt difícil no
creure que aquest sacrifici del senyor arquebisbe, avui cardenal Andrzej, estigués relacionat amb el conclave que
tingué lloc a mitjan octubre de 1978". El sant Pare veu en el sofriment de l'arquebisbe Andrzej Deskur el preu pagat
perquè ell, cardenal Wojtyla, pogués esdevenir vicari de Crist. Sabem a més, que immediatament després de la seva
elecció, el Papa es va encaminar en primer lloc cap a la clínica Gemelli, on es trobava en aquells dies, greument
malalt, l'arquebisbe paralític Andrzej Maria Deskur; aquell a qui el Papa, segons el seu convenciment, tant havia
d'estar agraït, i a qui havia estat donada la millor part, la d'ajudar pel seu sofriment. És la part difícil però també la
més eficaç, com ho són tots els mitjans pobres. El fet que l'arquebisbe Andrzej Maria Deskur hagués rebut la dignitat
de ser cardenal, és com una indicació indirecta feta per Joan Pau II sobre el valor dels mitjans pobres.

El cardenal Deskur havia estat president de la Comissió Pontifícia pels Mitjans de Comunicació Social.
S'ocupava doncs, de la propagació i del funcionament dels mitjans rics de l'Església. Va realitzar una gran obra en el
terreny de les seves activitats. Va contribuir enormement en la preparació dels documents de l'Església que definien
l'orientació dels mitjans catòlics de comunicació. El Papa, no obstant això, no va parlar gairebé dels seus mèrits, de la
gran contribució aportada en el desenvolupament dels mitjans de comunicació. Hom té la impressió que d'aquesta
manera volia accentuar el valor dels mitjans pobres, l'aportació al Col·legi cardenalici de la marca del sofriment, que
ell també havia viscut.

L'u de juny, a la tarda, el cardenal Andrzej Maria Deskur va prendre possessió de la seva església titular Sant
Cesareo in Palatio, la mateixa que el cardenal Karol Wojtyla havia obtingut l'any 1967. El cardenal, en la majestat del
sofriment, celebrava la santa missa assegut. En lloc del tron cardenalici, hi havia al costat de l'altar una petita cadira de
rodes. La seva mà paralitzada per la malaltia, amb prou feines podia sostenir el bàcul. Una paradoxa ben singular: el
president de la comissió papal per als mitjans rics, estava marcat pel senyal dels mitjans pobres.

Les paraules de Joan Pau II, relacionades amb l'atemptat que va sofrir el maig de 1981, cal entendre-les en el
context de la doctrina dels mitjans pobres. Ell va qualificar aquell fet, com una gràcia extraordinària. El 14 d'octubre
de 1981, durant l'audiència general a la plaça de sant Pere, en dirigir-se a milers de pelegrins, va pronunciar les
paraules següents tan expressives: "Déu m'ha permès de conèixer en el transcurs dels darrers mesos el sofriment, m'ha
permès de conèixer el perill de mort, m'ha permès, al mateix temps, de comprendre clarament i amb profunditat que és
una gràcia particular que ell m'ha concedit a mi com a home que sóc. Al mateix temps, però, donat el ministeri que
exerceixo com a vicari de Crist, és una gràcia també per a l'Església. Crist em féu la gràcia de poder donar testimoni
del seu amor amb el sofriment i amb el perill en què es trobaren la meva salut i la meva vida. Tot això jo ho considero
com una gràcia singular, per la qual vull expressar el meu especial agraïment a l'Esperit Sant i a Maria Immaculada".

Podria Joan Pau II ser un pastor tan eficaç en l'Església i atreure tanta gent sense la intervenció dels mitjans
pobres, sense haver estat marcat pel sofriment?. El Papa va tornar a fer referència a l'atemptat el dia del seu sant, el 4
de novembre de 1981: "El que succeí el 13 de maig m'ha fet meditar molt, m'ha obligat a examinar encara més la
meva vida humana i cristiana a la llum de l'Evangeli, a la llum de les paraules: "el gra de blat ha de morir perquè
pugui donar fruit abundant".
 9
TERCERA PART:

L'ACTUALITZACIÓ DE LA FE

Cal que la fe penetri tota la nostra vida. Si és així, el creient entra en relació amb Déu, amb tota la seva
humanitat i amb tota la seva vida quotidiana. La fe ateny el seu punt culminant en els sagraments de la
iniciació cristiana. Gràcies a la fe, podem veure en ells l'acció salvadora de Crist i donar-li acollida.

El primer sagrament de la iniciació cristiana és el baptisme. En ell aconseguim el do de la fe junt amb la

vida sobrenatural. En el batejat empeltat al Crist s'acompleix la consagració fonamental: la persona humana
és lliurada a Déu i cridada a la santedat.

La confirmació, segon sagrament de la iniciació cristiana, eixampla el dinamisme de la fe, confereix al

confirmat una força particular de l'Esperit Sant i el compromet en la propagació i defensa de la fe.

En l'Eucaristia, el sagrament de la culminació de la fe i el tercer sagrament d'iniciació, ens podem unir d'una
forma particular al Crist crucificat i ressuscitat. L'apogeu de la vida de la fe és la participació en el Sacrifici
redemptor de Crist, en el qual ens oferim amb l'Ofrena de Crist a Déu Pare. L'Eucaristia, durant la qual
oferim tots junts el sacrifici i ens unim tots junts al Crist, crea la comunitat de fe.

La fe s'actualitza d'una manera particular en l'oració que és el diàleg de l'home amb el Pare per Jesucrist en
l'Esperit Sant, diàleg que s'inicia i es desenvolupa per la fe. La fe es realitza també baix la forma d'un diàleg
amb Déu, que és escoltar la Paraula de Déu quan, voluntàriament, l'home s'abandona a Déu que es revela,
donant proves de la submissió de la seva raó i de la seva voluntat en l'obediència de la fe.

Cal també que la fe s'expressi en actes de caritat, sense la qual esdevé una fe morta. La fe, atès que és un
procés constant de conversió, és una obertura incessant a l'amor de Déu i una rebuda constant d'aquest amor
per fer-ne participar els altres.
 9
Capítol 1

EL BAPTISME

El baptisme, com els altres sagraments, és la forma suprema de la realització de la fe. És el fonament i el
principi d'aquest procés, "el primer inici de la plenitud de vida en Crist" (Unitas redintegratio, nş22). En la concepció
conciliar, tant el sagrament del baptisme com els altres sagraments han estat anomenats els sagraments de la fe, ja que
tots els sagraments exigeixen la fe, la suposen i l'expressen, i alhora, asseguren el seu creixement. La fe precedeix el
baptisme i en condueix; és una disposició que permet de rebre'l.

Pel baptisme, morim al pecat. És una mort autèntica, la destrucció en l'home de tot allò qui hi havia de dolent
en ell, no redimit, perquè pugui renéixer com a fill de Déu, esdevenint una criatura nova - un participant de la
naturalesa divina- cridat a la santedat. Pel baptisme, l'home és consagrat a Déu, i així esdevé el seu vertader
adorador i fill adoptiu. Parlant del baptisme, el Concili ens mostra unes veritats que superen el pensament i la
imaginació de l'home. Afirma que estem empeltats al Crist crucificat i glorificat, ens parla de la nostra semblança al
Crist. Diu que pel baptisme l'home rep el do de la fe i que a partir d'aquell instant, participa del sacerdoci reial de
Crist, esdevenint així partícip del seu ofici sacerdotal, profètic i reial. Diu també que l'home és incorporat al Cos
Místic de Crist, tot i que no sigui encara d'una manera perfecta.

La immersió en la mort i resurrecció del Crist

El baptisme, per raó de la fe massa petita de molts cristians, continua sent un sagrament encara no descobert.
Cal una fe profunda per comprendre les paraules de sant Pau: "Perquè vau morir, i la vostra vida està oculta amb el
Crist en Déu" (Col 3,3). L'expressió Paulina "vau morir" conté la mateixa idea, expressada per l'Apòstol en la seva
carta als Romans, quan escriu sobre la importància del sagrament del baptisme que ens introdueix en la vida de Crist:
"O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat batejats en la seva mort?" (Rm 6,3). És en
virtut de la seva mort, pel baptisme, que entrem a la vida nova. Aquest primer sagrament de l'Església és el
començament de la nostra "vida oculta amb el Crist en Déu" El baptisme és font de fe. Inaugura en nosaltres la vida
sobrenatural, que és una vida de fe, d'esperança i de caritat.

A partir d'aquest moment estem amb Crist sepultats per al pecat, per al mal moral, per a tot el que no és de
Crist. És una mort autèntica, ja que tot lligam amb el món i tots els valors fora de Déu, han de morir en nosaltres,
perquè puguem entrar a la nova vida, inaugurada per la resurrecció del Crist.

En cada sistema religiós apareix el fenomen de la doble naixença. L'home neix no tan sols en el sentit físic
sinó que neix també en el sentit espiritual. El naixement en el sentit espiritual és una espècie d'iniciació. En algunes
religions no cristianes, s'ha desenvolupat fins arribar a vegades, a unes formes extremadament dramàtiques, basades en
el símbol de la mort i del nou naixement. El caràcter dramàtic d'aquestes formes prové de la utilització en el seu
simbolisme del que ens espanta en la mort i del que percebem com a magnífic en la vida nova. Moltes d'aquestes
formes dramatitzades fan referència a símbols i a imatges del tipus de l'enterrament, la projecció per una obertura
rodejada de torxes flamejants, l'engoliment per un monstre mític, la sepultura amb restes humanes. Tot això tendeix a
produir una commoció, un xoc que fa trontollar fortament la imaginació de l'home. En els sistemes no cristians, en
efecte, la iniciació apel·la només a la imaginació, puix que sols pot fer referència a ella.

En el cristianisme, la iniciació entesa com a naixement a la vida sobrenatural, s'acompleix a través de tres
sagraments: el baptisme, la confirmació i l'Eucaristia. El simbolisme i els signes sagramentals fan referència, en
aquests sagraments, a la fe i no pas a la imaginació. D'altra banda la referència a la imaginació seria inútil en el cas
d'aquests sagraments, perquè el que signifiquen els signes sacramentals supera tot el pensament humà i tota
imaginació.

Pel baptisme, una espècie d'organisme nou, sobrenatural, és empeltat en la naturalesa humana. A la vida que
s'ha viscut fins en aquell moment, s'hi ha empeltat una nova vida. Si un savi fos capaç de trasplantar la vida animal en
 9
quelcom que, anteriorment tenia una vida vegetal, per exemple en una planta, el món ben segur que acolliria aquest
esdeveniment amb una gran sorpresa. Els testimonis d'una tal experiència sofririen un xoc en comprovar com una
planta comença a veure, a oir, a sentir, a reaccionar a la veu. Aquest esdeveniment es consideraria certament com el
miracle més gran del geni humà. Tanmateix, l'empelt que s'opera pel sagrament del baptisme sobrepassa d'una manera
inimaginable la trasplantació fictícia d'un nou gènere de vida.

Quan mirem els signes sacramentals, aquesta petita quantitat d'aigua vessada sobre el cap del nadó o del
catecumen adult, la unció amb el sant Crisma, el ciri i el vestit blanc, tots aquests signes no poden mostrar-nos del tot
la realitat que s'acompleix en aquell moment. Sense la fe, l'home és incapaç de comprendre-la ni de concebre-la. Tan
sols una fe viva ens permet de copsar en el baptisme l'acció salvadora de Crist i d'acceptar-la.

El baptisme fa que aquesta novetat absoluta de la vida inaugurada per Crist per la seva resurrecció en la
història de l'home esdevingui la nostra heretat. Aquesta novetat de vida, és l'alliberament de l'heretat del pecat i del
seu "esclavatge"; és la santificació en la veritat. És el descobriment de la nostra vocació per a unir-nos a Déu i
viure amb el Crist en Ell. Aquesta novetat conté en si mateixa l'origen de totes les vocacions humanes. Ja que, en
definitiva, tota vocació, ja sigui a l'estat sacerdotal, a l'estat de vida consagrada, a la paternitat o a la maternitat,
tendeix a una realització plena del sagrament del baptisme.

La mort amb Crist, inaugurada en el baptisme, ens fa participants dels fruits de la seva resurrecció a
semblança del gra que, caigut a terra, mor per portar el fruit de la vida nova. Pel baptisme s'acompleix la
consagració fonamental, la consagració de la persona humana a Déu en propietat. Aquesta consagració pot
realitzar-se gràcies a la redempció de Crist i, al mateix temps, és la nostra resposta a aquesta redempció.

Cal que tornem incessantment a les gràcies del sagrament del baptisme, per tal de, gràcies a la fidelitat a
aquestes gràcies extraordinàries i particulars, poder arribar en un cert moment a l'estat de puresa de l'ànima que ens ha
estat donat en el moment de la iniciació baptismal. Efectivament, per la immersió en la mort i resurrecció de Jesús,
que s'acompleix en el baptisme, assolim un cert estat de puresa que després, moltes vegades, comprometem. Les
gràcies del baptisme ens són donades per sempre i tanmateix, molt sovint les malgastem cedint al mal. Quan desitgem
anar vers la santedat, mitjançant etapes successives de purificació podem arribar novament a l'estat particular que hem
malgastat anteriorment, per la nostra infidelitat a les gràcies del baptisme. Tot el nostre camí cap a la santedat no és
res més que una aproximació a l'estat de l'ànima assolit en el moment del baptisme.

El progrés en la vida interior consisteix en un desig cada vegada més fort de fer obrar les gràcies del
baptisme, que ens fan semblants a Crist, per la vida en l'esperit de les vuit benaurances: "el qui perdi la vida per causa
meva, la trobarà" (Mt 16,25). Aquesta "pèrdua de vida" comença ja en el sagrament del baptisme i ha de realitzar-se
en tota la nostra vida. Hem de perdre la nostra vida per causa de Crist, esforçant-nos a imitar-lo cada cop més
plenament en el camí concret de la nostra vida conforme a la seva voluntat i als seus designis sobre nosaltres. Hem
d'estar "sepultats" amb Crist. cal doncs que passem per la nostra mort, i és per això que la nostra "vida oculta en Déu
amb Crist", la nostra santedat, no es pot realitzar més que en proporció de la nostra mort a tot el que ens separa de
Déu. Per aquest "perdre la pròpia vida per Crist" realitzem la nostra vocació de retrobar-nos a nosaltres mateixos en
Ell, que és "tota la plenitud" (Col 2,9).

El "do de la fe" atorgat en el sagrament del baptisme (Gravissimum educationis 2) ha de conduir a un

creixement constant de la nostra adhesió a Crist. El baptisme se'ns presenta no sols com quelcom acomplert, sinó
també com una tasca determinada que no estarà plenament realitzada, més que en el moment de la nostra unió amb
Crist, quan podrem repetir amb sant Pau: "Visc, però ja no sóc jo qui visc, sinó que Crist viu en mi" (Ga 2,20).

La incorporació al Cos de Crist

L'efecte salvífic essencial del sant baptisme és que incorpora el batejat a la comunió de l'Església. La fe
que neix del baptisme fa que sortim de l’aïllament del propi "jo" i que
entrem en comunió amb Jesús i també amb els que formen part del seu Cos Místic. L'Església esdevé el lloc de la teva
 9
fe. La teva fe és una partícula de la fe de l'Església fora de la qual no tindria possibilitat de desenvolupar-se.

Segons els termes emprats en les formulacions del Concili, el Cos Místic de Crist és edificat pels sagraments
de la iniciació cristiana. Pel baptisme hi som incorporats, i després fortificats per la confirmació i l'Eucaristia.
Tanmateix és impossible percebre la nostra pertinença al Cos Místic de Jesús i viure aquesta pertinença sense una fe
viva.

Molt sovint els qui envolten la persona que rep el baptisme són com cecs: miren però no veuen ni entenen.
Inconscients de l'esdeveniment extraordinari que té lloc, s'interessen més aviat pel comportament de l'infant, si plora o
si està tranquil. Si tinguessin fe, experimentarien un xoc, perquè entendrien quin esdeveniment tan gran s'acompleix en
el moment en què l'aigua corre sobre el front del batejat, quan es pronuncien les paraules: "Jo et batejo en el nom del
Pare, i del Fill i de l'Esperit sant". Només la fe permet traspassar els signes sagramentals tan senzills i arribar a la
realitat inconcebible que té lloc en aquell moment. La manca de fe pot portar a una comprensió màgica de l'efecte del
sagrament del baptisme o a entendre'l en el sentit d'una activitat eclesiàstica purament externa.

Tu no pots construir ni aprofundir la teva fe personal, de la qual el baptisme és la font, pel diàleg privat amb
Jesús, ja que la fe té dimensió de comunió i és en aquesta dimensió que ha de néixer i desenvolupar-se. El sagrament
del baptisme és un esdeveniment molt important per a tota la parròquia. Cal que la comunitat més propera dels
creients acompanyi a qui rep aquest primer sagrament de l'Església, amb la seva pregària i actitud de fe. En efecte, per
aquest sagrament Déu concedeix gràcies excepcionals, no tan sols al nou batejat sinó també a la comunitat que acull i
rep en el seu sí, un nou membre santificat. És important doncs que rebem tots aquest gran do de Déu amb un esperit de
fe i d’agraïment profunds.

Pel sagrament del baptisme entres en la comunió dels sants. La gràcia de Crist, com un riu immens de vida,
penetra tots els qui formen part del Cos Místic de Crist. El mateix Esperit sant actua en tots ells. Cadascú de nosaltres
rep les seves gràcies no sols per a ell, sinó també per als altres, i les propaga per la paraula, pel pensament i per l'obra
d'amor. El creixement en la gràcia per a una major fidelitat a Déu intensifica la nostra irradiació específica sobre els
altres, i això no sols a través del verb oral o escrit o donant bon exemple, sinó també amb independència de les accions
directes i de la distància física. L'oració dels altres et pertany també - dirà Romano Guardini - de la mateixa manera
que la seva activitat, el seu creixement espiritual, la seva puresa de cor. Has reflexionat mai sobre la comunitat de
sofriment? Has considerat que les gràcies que provenen de la sofrença d'algú, passen a d'altres? Si unint-te als
sofriment de Crist, ofereixes les teves experiències doloroses a Déu per als altres, aleshores aquestes esdevenen
per a ells una força viva, benèfica i salvadora. Per damunt de tots els obstacles i distàncies, aportes un ajut allí on
cap altre mitjà no pot ajudar (cf. Guardini, Il senso della Chiesa).

Ningú no és una illa solitària. En tant que Cos Místic de Crist formem un sistema específic de vasos
comunicants. Tot bé que fas igual que tot mal que comets, té una dimensió social, produeix una pressió específica des
de baix, de bé o de mal, en els altres. L'oració vista a la llum de la fe es situa en el marc del sistema de vasos
comunicants. Com a tal, mai no és una oració solitària. Com a membre de l'organisme místic de l'Església, tu
l'enriqueixes o l'empobreixes per la teva pregària de fe. Això és el que determina la dimensió eclesial de la teva
pregària i defineix la teva responsabilitat envers l'Església, envers els altres. No es tracta de la simple recitació
d'oracions, sinó de l'oració autèntica, la qual, com a forma de realització de la fe, arriba fins a Déu mateix. La
pregària, perquè pugui actuar en els altres, no cal que tingui un caràcter concret, que sigui adreçada per alguna
intenció particular, no cal que tingui un caràcter netament i nominalment intercessor. És suficient que creixi en tu la
fe, l'esperança i la caritat, i que per això mateix, s'intensifiqui en tu la vida de pregària, per tal que l'Església, els altres
i tot el Cos Místic de Jesús puguin rebre'n l'efecte benèfic i salvífic.

En el Cos Místic de Crist entès així, actuen uns lligams recíprocs, més o menys profunds. La imatge física
dels vasos comunicants ens pot fer més proper el misteri dels lligams recíprocs en el Cos Místic de Crist. La família,
per exemple, en tant que Església domèstica, és un sistema de vasos comunicants. En general, quan Déu vol actuar en
un grup determinat de persones, se serveix d'una forma particular d'un dels membres del grup, per poder atorgar
gràcies als altres a través d'aquest. Prenem l'exemple d'una família de quatre persones, tres de les quals estan tancades
 9
a la vida de gràcia. Són com provetes hermèticament tancades per un tap. Si alguna d'elles intenta convertir-se a Déu,
esdevé un canal de gràcia per a aquestes persones més properes. Aleshores aquesta persona té dues possibilitats
d'actuar. Continuem servint-nos de la imatge dels vasos comunicants: pot intentar treure els taps de les "provetes" per
dalt, com es treu el tap d'una ampolla amb el tirabuixó; però si aquest tap és un teixit vivent de personalitat humana,
aquesta extracció des de dalt estarà associada al sofriment, a una ferida dolorosa i d'alguna manera destructora, i a una
imposició limitadora de la llibertat. Déu no ho vol; Déu estima en l'home la decisió d'elecció en favor d'una fe i d'un
amor més complets; i aquesta decisió ha de ser presa en la llibertat. Ell prefereix que aquests taps siguin trets per
baix, per un augment específic de la pressió de la gràcia damunt de la teva proveta. Abans de començar a convertir els
altres, esforça't a convertir-te a tu mateix. L'important és el grau de la teva fe, de la teva adhesió a Crist. "Poc importa
el que fas - ha dit Joan Pau II - l'important és qui ets". Com més bé hi haurà en tu, més fidel seràs a la gràcia, més
eficaç serà la teva acció en els altres. Si doncs, la muller vol convertir el seu marit que, per exemple, s'embriaga, ha
de començar per ella mateixa. És ella que s'ha de convertir abans que tot. Només a partir del moment en què la gràcia
comenci a créixer en ella, en què la seva conversió s'aprofundeixi, llavors aquesta força creixent des de baix, força del
bé, provocarà la conversió del seu cònjuge. Cal que comencem la reforma del món, la transformació dels altres, per
nosaltres mateixos. És en tu mateix que ha de créixer la vida de Crist fins un grau tal que les gràcies i el bé acceptats
per tu provoquin la conversió dels altres. Tanmateix, pot ocórrer que el teu treball de conversió dels altres continuï
sent ineficaç, que requereixi una "pressió" cada vegada més forta de la gràcia en la teva proveta. Així mateix Déu
podrà demanar-te una vida interior més intensa, fins i tot un do total de tu mateix, una marxa radical cap a la santedat.
Tals són les conseqüències de la teva pertinença al Cos Místic de Crist, les conseqüències d'aquesta veritat
extraordinària: pel baptisme t'has transformat en membre del Crist total, del seu Cos Místic.

G.K Chesterton escriu que, en la història de l'Església, la fe cristiana ha conegut almenys cinc vegades una
mort aparent (cf. The everlasting man). Un d'aquests períodes dramàtics del "morir de l'Església" fou el de sant
Francesc d'Assís. Les nombroses butlles del papa Innocenci III condemnant els abusos més escandalosos, donen
testimoni, entre altres, de la imatge terriblement lúgubre de l'Església del segle XII: la usura, la banalitat, la golafreria,
l'embriaguesa, la disbauxa. En el context d'aquesta corrupció tan gran dels costums, van aparèixer a Europa grans
heretgies fanàtiques i agressives, i entre elles, el moviment dels Albigesos i dels Valdensos que va estar a punt de
destruir el cristianisme. Un altre cop donat a l'Església d'aquell temps foren els predicadors itinerants, els quals
criticaven contínuament a aquells bisbes dominats per la cobdícia de les riqueses, i a qui aquells predicadors oposaven
exemples de pobresa evangèlica.

Francesc no criticava mai ningú. Pensava que si el mal regnava pertot arreu, era ell el que s'hauria de
convertir en primer lloc i no els altres. Si un luxe i una disbauxa tan grans ho conquerien tot, ell havia d'esdevenir
radicalment pobre i pur, perquè n'era el culpable. Els sants es diferencien dels creadors d'heretgies, que aquests volen
convertir els altres i no ells mateixos, mentre que els sants dirigeixen durament tota crítica contra si mateixos.
Perquè el món sigui millor, s'esforcen a convertir-se ells mateixos. Com més Francesc s'adonava de la corrupció i
els escàndols al seu voltant, més desitjava esdevenir semblant al Crist pur, humil i pobre. Era ell, Francesc, el culpable
que el món fos tan malvat i essent així, era ell, Francesc, qui havia de convertir-se radicalment; i la història li ha donat
la raó. Efectivament, quan Francesc es va convertir, quan va esdevenir tan "transparent" per al Senyor que el rostre de
Crist podia reflectir-se en ell, Europa va començar a aixecar-se de la seva caiguda. Així es va realitzar el somni en el
qual Innocenci III havia vist una figura, semblant a la de Francesc, sostenint les parets vacil·lants de la basílica de sant
Joan del Laterà, anomenada "mare i cap de totes les esglésies" (símbol de tota l'Església), salvant-la.

Per la força de la santedat de Francesc, Crist aixecava la seva Església de la "mort" de la fe. El món
s'ha enriquit per la seva santedat, no tant en virtut del coneixement d'un home que realitzava l'esperit de l'Evangeli
d'una manera no corrent i heroica, sinó que segons el principi dels vasos comunicants, la seva santedat obrava en
persones que mai havia trobat anteriorment. La llum de la fe et permet saber que, pel baptisme, pertanys al Cos de
Crist, que has estat inclòs en el sistema dels vasos comunicants d'aquest Cos que tant necessita de la teva conversió i
de la teva santedat. Gràcies a la llum de la fe aprens que la reforma dels altres cal que comenci sempre per la teva.

Tot bé que fas influeix en els altres, la teva fidelitat és una força pels qui estimes. La teva comunió no és
tan sols la teva força, sinó també un aliment per al teu marit, els teus fills, els teus amics, la teva parròquia, l'Església
 9
del món. Comença doncs per tu mateix, per la teva pròpia obertura a Crist. Déu vol que et santifiquis i que per la teva
santificació, sigui santificat el teu ambient, el teu proïsme, l'Església i el món.

El sacerdoci dels fidels

El sacerdoci universal dels fidels que prové del baptisme s'expressa de la manera més completa en el sacrifici
de l'Eucaristia. Quan el sacerdot celebra la santa Missa, el sacerdot representa no solament Crist- sacerdot, sinó també
els fidels que, amb ell i pel mitjà d'ell, ofereixen el sacrifici de Crist, oferint-se igualment ells mateixos a Déu. És el
que diu clarament el Concili Vaticà II: "En virtut del sant baptisme, els fidels assoleixen una part en la funció
sacerdotal de Crist per celebrar el culte espiritual, oferint-se ells mateixos a Ell en sacrifici. Són santificats pel
renaixement i la unció de l'Esperit sant, pel fet de ser estança espiritual i sacerdoci sant per oferir sacrificis espirituals
per totes les accions pròpies dels cristians (cf. Lumen Gentium, n.10). En la santa Missa s'acompleix una assimilació
particular del batejat amb Jesucrist perquè no solament és el qui coopera en el sacrifici, sinó que esdevé ell mateix do
propiciatori.

El sacerdoci universal dels fidels va unit a la vocació de donar-ho tot a Déu, a la vocació de la santedat.
La teva missa, celebrada en el marc del sacerdoci universal dels fidels, és bona quan efectivament tu et lliures a Crist
fins a l'extrem i que per Ell, et lliures al Pare, quan no vols res per a tu i que acceptes ser despullat com el Crist. Déu
gelós del teu amor desitja aquest do total. El sacerdoci dels fidels t'ha de dur a una configuració encara més gran amb
Crist. Com Ell, cal que siguis una donació total per al Pare, sense guardar res per a tu, car solament aleshores, se't
podrà donar plenament i Ell t'omplirà.

La presència creixent de Crist en tu ha de ser transmesa als altres. Pel baptisme has estat cridat a
contemplata aliis tradere: a transmetre als altres allò de què vius. En efecte, per la virtut del baptisme, passes a
participar de l'ofici profètic de Crist. Estàs cridat doncs, a exercir les funcions apostòliques i evangelitzadores.
Sant Pere associa el sacerdoci dels fidels a l'obligació de l'apostolat i de l'evangelització: Vosaltres sou "un sacerdoci
reial" perquè proclameu pertot arreu l'amor del qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable (cf. 1Pe 2,9).

En l'homilia pronunciada el 29 de gener de 1979 a Mèxic, el sant Pare va dir: " Tots els fidels, en virtut dels
sagraments del baptisme i de la confirmació, estan obligats a confessar públicament la fe que han rebut de Déu per
mediació de l'Església. Han de propagar-la i defensar-la com a vertaders testimonis de Crist, perquè són cridats a
l'evangelització, que és obligació fonamental de tots els membres del poble de Déu". Tanmateix, has de recordar que
l'eficàcia de la teva acció apostòlica vindrà d'una vida interior pregona, de la vida d'oració i de la donació total al
Crist-sacerdot, a exemple de la Verge Maria. La seva consagració virginal i total a Déu va esdevenir la font de la seva
maternitat espiritual respecte a les ànimes. El baptisme, que t'engendra a la fe, et crida també a aquesta maternitat.
 9
Capítol 2

LA CONFIRMACIÓ

El sagrament de la confirmació va estretament lligat amb el baptisme i l'Eucaristia, ja que, com ells, és un
sagrament d'iniciació cristiana. Si el baptisme incorpora el batejat a l'Església, la confirmació duu a terme una
incorporació més forta, més perfecta al Cos Místic de Crist. El sagrament de la confirmació multiplica el dinamisme
de les gràcies del baptisme i confereix una potència particular de l'Esperit Sant, i compromet, per tant, a donar
testimoni de Crist, a propagar la fe i a defensar-la (cf. Lumen Gentium, nş11). La confirmació, igual que el baptisme i
l'Eucaristia, és un sagrament que determina i aprofundeix el procés d'assimilació de l'home creient amb Crist.

Pel sagrament de la confirmació rebem la gràcia de la Pentecosta, la plenitud de l'Esperit sant. En els textos
litúrgics, l'Església compara les gràcies d'aquest sagrament amb les gràcies extraordinàries que han esdevingut el
patrimoni dels apòstols el dia de la Pentecosta. La confirmació és una "baixada" solemne de l'Esperit sant damunt dels
batejats; i l'Esperit sant desitja dur a la maduresa el que ja ha acomplert d'una vegada per totes en el sagrament del
baptisme. El fruit particular d'aquest sagrament és el do d'una fe madura, atorgada per l'Esperit sant a través de les
gràcies del despullament.

El despullament, condició de la plenitud

La nostra fe s'aprofundirà si ens despullem dels nostres sistemes de seguretat, d'allò que engendra en nosaltres
el sentiment de força, de poder, d'importància. Despullar-nos és fer lloc a la fe que reclama la humilitat. En despullar-
te de la teva pròpia potència i de les teves forces, Déu t'apropa a Ell mateix, et situa en la veritat i fa que tinguis més
necessitat d'Ell, i això és una gràcia molt extraordinària.

Sant Joan de la Creu dirà que quan Déu estima més l'ànima és quan la despulla, perquè aleshores l'home
pot assolir la plenitud de la fe. Quan no et pots recolzar en cap sistema de seguretat, pots ser atret per Déu per tal que
només et recolzis en Ell, l'única roca de la teva salvació. La gràcia del despullament és un do particular de
l'Esperit Sant que despulla l'home abans de davallar damunt d'ell. Sovint no entenem ben bé el do de l'Esperit
sant. Ell és Poder, Consol, és l'Amor del Pare i del Fill, però ens oblidem sovint que és el principal Constructor de la
nostra santedat. Ell és doncs el que duu a terme tot el procés indispensable en el camí que ens mena vers la unió amb
Déu, que abraça elements d'atracció i ensems de purificació, i per tant també elements del nostre despullament. És
l'Esperit Sant qui ens despulla, és Ell qui ens fa pobres. Tal com ho diem en la seqüència de la missa, Ell és Pare dels
pobres, i doncs el qui sadolla.

Tal vegada l'Esperit Sant ens sadolla per fer-nos mes rics? Això no tindria sentit ja que la riquesa d'esperit és
considerada en l'Evangeli com "maledicció". El seu do és despullar-nos i fer-nos encara més pobres, perquè siguem
més oberts al seu poder i al seu amor. Només aleshores Ell mateix esdevindrà do per a nosaltres, perquè podrà
davallar en aquest buit del nostre despullament i omplir-lo del seu poder i del seu amor infinits.

Un tipus particularment important de despullament, pel qual l'Esperit Sant ens prepara per a la seva vinguda,
és el despullament de la imatge falsa que tenim de nosaltres mateixos. Ell ens allibera de la mentida. En el seu
Evangeli, sant Joan ens transmet la promesa de Crist que el Paràclit, l'Esperit Sant, per la seva vinguda, convencerà el
món del pecat (cf. Jn 16,8). Així una de les funcions de l'Esperit Sant, en baixar damunt nostre en el sagrament de la
confirmació, és la de convèncer-nos del pecat, o dit d'altra manera, d'atorgar-nos la gràcia de la humilitat. És la
gràcia fonamental de l'Esperit Sant. Per ella sabem qui som de veritat, ens convencem que som pecadors, homes de
poca fe.

Si estàs segur de tu mateix; si fins ara no has descobert la teva condició de pecador i si te'n surts sempre de
tots els contratemps, certament no tens necessitat de l'Esperit Sant. L'actitud de presumpció i la manca de humilitat
tanquen les portes del cor a la seva vinguda. Si no et sents pecador, no desitjaràs l'acció salvífica de l'Esperit Sant en la
teva vida, i aleshores no rebràs les gràcies del sagrament de la confirmació. La humilitat i la fe, aquests dons
 9
fonamentals de l'Esperit Sant, ens obren a la seva vinguda cada cop més completa damunt nostre, i a la seva
rebuda com a do d'Ell mateix.

L'eficàcia del sagrament de la confirmació

Les gràcies del sagrament no actuen automàticament. La confirmació no esborra els defectes de caràcter, no
elimina els mancaments inherents al temperament, no substitueix el teu esforç personal. Després de la seva recepció,
pots romandre miserable, poruc, tebi en la fe, esclau dels respectes humans. El poder de l'Esperit Sant atorgat en el
sagrament de la confirmació, d'entrada, primerament només t'és proposat, perquè puguis, per la fe, rebre'l en tota
llibertat. Pots refusar de rebre aquesta gràcia, pots fer-ne poc cas. L'Esperit Sant ve a l'home amb una gran delicadesa,
sense imposar-se, ve a aquell qui espera enmig del silenci que davalli dins del seu cor. Només vindrà en el moment
que tu l'esperaràs, quan començaràs a escoltar a cadascuna de les seves paraules i desitjaràs que actuï en la teva vida.
Vindrà a tu solament en la mesura de la fam que naixerà en el teu cor, fam de la seva presència i de la seva acció.

L'avanç vers la maduresa de la fe no és un moviment regular que segueix una línia recta. Va marcat
generalment per nombrosos impulsos i moltes caigudes. Per arribar a la maduresa de la fe, a vegades hauràs
d'experimentar l'error produït per la teva immaduresa. En primer lloc cal que esdevinguis humil; tan sols a partir
d'aquell moment podrà créixer la fe en tu. El creixement en la humilitat, que és la veritat, et permetrà d'obrir-te cada
cop més totalment a les gràcies de la confirmació i de progressar en elles.

Després de la confirmació et pot semblar que quelcom en la teva vida religiosa ha estat ultimat, que ja has
passat per una certa etapa, quan en realitat no és més que el principi del teu camí vers la plenitud de la vida de fe. És
un sagrament que requereix la teva cooperació. Ha inaugurat quelcom de vertaderament important en la teva vida, un
nou procés ha començat en la teva cooperació amb l'Esperit Sant, que ha vingut i que espera que el teu cor, per mitjà
de l'augment de la humilitat i de la fe, s'obri enterament a la seva vinguda.

Abans de rebre el sagrament de la confirmació, durant la renovació de les promeses del baptisme, l'Església
t'ha adreçat una pregunta: "Creus en l'Esperit Sant, Senyor i Vivificador que rebràs avui en el sagrament de la
confirmació, com el van rebre els Apòstols el dia de la Pentecosta?". Per respondre avui una vegada més a aquesta
qüestió, cal que et presentis a Déu en la veritat. Considerant la teva vida en esperit de humilitat, que significa
romandre en la veritat, ż no t'hauries de tornar a qüestionar la teva fe? Que petita que deu ser la teva fe, si no vius de
les gràcies del baptisme i de les gràcies de la confirmació! Tanmateix has rebut la plenitud del do de l'Esperit Sant, i ż
què ha canviat en la teva vida? Durant el baptisme, si vas rebre aquest sagrament quan eres infant, eres inconscient de
la gran transformació que es realitzava en tu, inconscient del fet que era el teu nou naixement. Les promeses del
baptisme eren fetes en nom teu pels teus pares i padrins. Més tard, durant la confirmació, quan renovaves aquestes
promeses, les pronunciaves amb la plena consciència de que escollies Crist? Ho feies amb el desig de ser totalment
d'Ell? Esforçant-te en romandre en la veritat, pregunta't sovint: Què n'he fet, dels dons de l'Esperit Sant? Què n'he fet,
del mateix Esperit Sant que he rebut com un do inefable?

La validesa del sagrament no és el mateix que la seva eficàcia per a la persona que el rep. El sagrament pot
ser vàlid, i no obstant això, és possible no rebre les gràcies que li són inherents, i pitjor encara, hom pot esdevenir
culpable d'haver rebut indignament aquest sagrament. Parlant de l'Eucaristia, sant Pau adverteix: "Qui mengi el pa o
begui la copa del Senyor indignament haurà de donar compte del cos i de la sang del Senyor" (1Co 11,27). Els
sagraments atorguen les gràcies únicament als qui no els oposen resistència. L'Esperit Sant necessita la teva obertura,
la teva disposició interior. Es manté a la teva porta i truca, però no entrarà si no és invitat. Tu pots doncs tancar-te a
Ell, però també pots, per la fe i la humilitat, obrir-li de bat a bat la porta del teu cor.

El sagrament de la confirmació, rebut en estat de pecat mortal o sense fe, és vàlid però infructuós.
Tanmateix, si reapareix en l'home la disposició apropiada, pot tornar a reprendre vida. Si has rebut aquest sagrament
amb poca fe, sense haver-te adonat de l'extraordinari esdeveniment de la davallada de l'Esperit Sant damunt teu, ara
 9
pots reparar aquest estat de coses per mitjà d'una millor disposició de la teva ànima. Les gràcies d'aquest sagrament
poden reviure en tu i créixer durant tota la teva vida, fins que arribis a la plenitud de la unió amb Jesucrist en l'Esperit
Sant.

El do de l'Esperit Sant atorgat als Apòstols

Durant el darrer sopar, Jesús va dir als Apòstols: "Moltes coses tinc encara a dir-vos, però ara no les podeu
suportar. Quan vindrà ell, l'Esperit de la veritat, us guiarà a la veritat completa" (Jn 16, 12-13). El vespre abans de la
mort de Jesús, els Apòstols no eren encara capaços de rebre tota la seva ensenyança, perquè l'Esperit Sant encara no
havia davallat damunt d'ells. Per què l'Esperit Sant no havia baixat damunt dels apòstols immediatament, al principi de
tot, quan es van trobar amb Jesús i el van seguir? Si hagués estat així, haurien comprès plenament la seva ensenyança.
Tanmateix, durant tot aquell temps, no entenien gran cosa del que Jesús els deia. Amb tot, l'Esperit Sant no podia
davallar damunt d'ells llavors, perquè no hi havia en ells la disposició necessària, encara no estaven despullats, no hi
havia en ells humilitat autèntica; tampoc no hi havia fe autèntica, aquella fe que és sentir-se impotent i que ho espera
tot de Déu.

Cal que el creient estigui despullat dels sistemes de seguretat. En la vida dels Apòstols, això es veu molt
clarament. El procés de despullament condueix o bé a la rebel·lió i a l'abandó de Déu, o a la dinamització de la fe i a
una més gran confiança en Déu. El jove ric que demanava amb tant de fervor a Crist el que havia de fer per assolir la
vida eterna, va refusar finalment de seguir el Senyor. No ho volia deixar tot; no volia veure's despullat. Per això Crist
dirà pensant en ell: "És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de
Déu" (Mc 10,25). I poc després sant Marc ens narra l'estranyesa dels Apòstols i la reacció de Pere: "Mireu, nosaltres
ho hem deixat tot i us hem seguit" (Mc 10,28).

Un sentiment de superioritat i de satisfacció havia pogut aflorar en l'ànima de Pere: "Heus aquí que aquell no
ha seguit el Senyor, en canvi nosaltres, efectivament, ho hem deixat tot". I no es pot negar, Pere va deixar
vertaderament la seva família, va abandonar el seu ofici. El mateix va succeir amb Joan i Jaume. Per l'Evangeli sabem
que van deixar el seu pare Zebedeu, que segurament devia tenir una empresa de pesca, ja que donava feina a obrers, i
era probablement un home ric. Van deixar també la seva família, el seu ofici, la seva seguretat; ho deixaren tot per
seguir Jesús. Però com succeeix ordinàriament, l'home està disposat a donar-ho tot a Déu, en un impuls espontani, i
després el veiem disposat a apropiar-se novament de tot.

Els Apòstols, a exemple de Joan i Jaume que ho havien deixat tot per Jesús, més tard estaven massa segurs
d'ells mateixos. Tenien una visió ben clara del regne temporal d'Israel, i hi volien fer carrera. I el que és més, sembla
ser que tenien una mena d'enveja envers Pere, que va ser distingit entre els altres. La seva mare, probablement sense
que se n'assabentessin, va demanar que seguessin, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra de Crist. D'aquesta manera, hom
ho pot deixar tot, i després fer-se l'amo de tot. En efecte, pels seus desigs, aquells apòstols s'havien apropiat dels
primers llocs en el Regne de Jesús. En esperit, són ja uns vertaders fariseus, encara que no ho siguin de nom ni
formalment. Llur fariseisme apareix per exemple de forma molt clara en el moment de dirigir-se a Jerusalem: Jesús
volia passar per un poble de samaritans, però els seus habitants no l'acolliren per causa de la seva aversió envers els
jueus. Aleshores Jaume i Joan, anomenats "els fills del llamp" van dir: "Senyor, voleu que diguem que baixi foc del
cel i els consumeixi? (Lc 9,54). Això és ja una característica neta del fariseisme: ells, els millors, demanen el càstig
pels qui són menys bons que ells.

Hom pot deixar-ho tot i seguir el Senyor, i després sentir-se gran, millor que els altres, és a dir, rebre el
verí del fariseisme. Això és el que va passar als apòstols. Veiem doncs, que mentre van tenir l'actitud dels fariseus,
apropiant-se de tantes coses, l'Esperit Sant no va poder davallar damunt d'ells. Tanmateix, el més senzill hagués estat
que des del principi, el Paràclit (que santifica i redreça els viaranys en l'ànima dels homes, Ell, que és la llum) hagués
baixat i explicat tot l'ensenyament de Jesús. L'Esperit Sant no davalla damunt els homes rics en esperit, sobre els
qual Jesús diu: "Ai de vosaltres, els rics" (Lc 6,24). Ell no pot davallar sobre l'home segur de si mateix, ric en esperit,
perquè aquest home està tancat al seu poder, al poder del Pare dels pobres.
 9
En la vida dels apòstols, hom veu clarament les etapes de llur apropament a Déu. En primer lloc, va haver-
hi en la seva vida la primavera galilea, joiosa i plena de somnis. Tan sols més tard, uns núvols foscos començaren a
aparèixer a l'horitzó, començaren a sorgir conflictes amb els fariseus, el temor i la por se'ls presentaren; aquests seran
els primers fulgors de purificació i les primeres proves de fe en la vida dels apòstols. Serà aleshores quan Tomàs,
testimoni de les recents temptatives de lapidació i d'arrest de Jesús, dirà visiblement resignat i quasi desesperat:
"Anem-hi també nosaltres, a morir amb Ell" (Jn 11,16). Han deixat de ser aquells apòstols triomfants de la primavera
galilea. Ara comencen a tenir por, perquè ja arriba la confrontació amb la gent important de la nació, amb el poder que
representen en aquells temps els fariseus i els saduceus.

El despullament total i la prova definitiva de la fe vindran durant la passió de Crist. El divendres sant, el dia
de la passió de Jesús per la qual s'acompleix la redempció del món, és per als apòstols la nit completa de la
purificació. Aleshores, per a ells tot s'ha enderrocat, tot ha caigut en ruïnes. No hi ha regne, Jesús ha perdut, ara ja no
hi haurà res, ja no queda res a esperar, només queda la desesperació. Joan, dret al peu de la creu, certament tampoc
estava sense dubtar, lliure del sentiment de desesperació per bé que l'evangeli no ho diu explícitament. En aquells
moments, per a ell també tot s'havia esfondrat.

Algú ha dit: "Si no has passat pel test de la desesperació, aleshores, de fet, no saps res". El divendres sant, els
apòstols van passar el test de la desesperació. Ells, fariseus en esperit, es van veure en aquell moment completament
despullats. Després de la resurrecció, aquella nit estarà encara il·luminada per l'esclat de l'aparició del Crist ressuscitat.
Veuran que Ell viu, que està enmig d'ells. Però és ja una altra presència, que no dóna plena seguretat ni sentiment
d'estabilitat. Ara ja no és aquella humanitat del Crist, com ho era anteriorment, abans de la resurrecció. Ara és una
humanitat diferent, glorificada, com si no fos terrenal, que passa a través de les portes tancades, de tal manera que, de
vegades, dubten de si és veritablement el seu Mestre.

I no és encara la fi de llur prova, de llur nit de purificació. Els deu dies transcorreguts des de l'Ascensió fins a
la davallada de l'Esperit Sant, han estat també per als apòstols una prova de fe i un despullament continu. Garrigou-
Lagrange descriu aquesta situació: "Els mesos precedents, la seva intimitat amb Jesús augmentava cada dia; havia
esdevingut la seva vida, i heus ací que els deixa per sempre en aquest món i els priva de la seva vista i de la seva
paraula que tant els animava. Degueren sentir-se molt sols, com aïllats. Els apòstols, el vespre de l'Ascensió, degueren
tenir una impressió de soledat pregona, com una impressió de soledat i de mort... " (Les tres edats de la vida interior,
vol.II). La humanitat de Jesús que havia estat fins aleshores el seu principal recolzament, els ha estat arrabassada. Ara
ja no es poden recolzar en res. L'Església jove que neix en la sala del Cenacle i que persevera en l'oració està
totalment despullada.

La teologia de la vida interior diu que, durant la segona nit, la més dura, apareix la Verge Maria que il·lumina
aquesta nit amb la seva presència. Això mateix fou en el Cenacle. Els apòstols no hi estaven sols; la Verge Maria
estava amb ells, ella que mai no s'havia deixat portar per la desesperança, i la fe de la qual mai no havia trontollat. Ara
ella roman amb ells com un model de fe i de perseverança en l'oració, com un model d'espera de l'Esperit Sant. Els
apòstols, pobres del tot, no posseint ja res, no tenint el signe sensible de la humanitat de Jesús, esperen amb ella. I és
en aquest moment que l'Esperit Sant, que com diu la litúrgia, és el pare dels pobres, davallarà damunt d'ells; ells que
estan despullats i segueixen en el buit complet. Aleshores davallarà damunt d'ells el seu poder. Enfortits d'aquesta
manera seran enviats per conquerir el món per a Crist.

Estimar l'Església

Per la confirmació, t'uneixes encara més estretament a l'Església. El rebre aquest sagrament estableixes un
lligam espiritual molt fort amb el bisbe que te l'administra, el qual, com a dispensador del sagrament de la
confirmació, participa en la maternitat sobrenatural de l'Església. En esdevenir per a tu un canal particular de gràcia i
dels dons de l'Esperit Sant, "t'engendra" a la plenitud de la vida cristiana. Els textos litúrgics parlen de l'estigma
espiritual imprès en l'ànima del confirmat. Aquest estigma expressa el lligam estret i perfecte amb el Crist i l'Església.
La vinculació espiritual estreta amb el bisbe compromet el confirmat a estimar l'Església. Cal que estimis l'Església
com el Crist que "s'oferí a si mateix per ella" (Ef 5,25). Estimar com el Crist, és estimar fins a donar la pròpia vida.
 9

L'Església és la nostra Mare. Pel fet de la secularització general ens manca la visió sobrenatural de
l'Església. En el Credo, confessem: "Crec en l'Església universal". Pel que fa a l'actitud, aquesta confessió significa:
"Jo em lliuro amb tota confiança a l'Església com si em lliurés a la persona de Crist". Fent confiança a l'Església, fas
confiança al Crist, ja que l'Església és el seu Cos Místic.

Daniel-Rops, en el seu llibre Nocturnes, descriu un mosaic del segle IV després de Crist, que es troba en el
museu Bardo de Tunis, i que un cristià no pot contemplar sense commoure's: De manera poc acurada, com si
reproduís en el dibuix de les seves pedres algun "grafitti" traçat per una mà furtiva, representa el pòrtic i la columnata
d'una d'aquelles basíliques, i una inscripció, que eleva aquesta humil imatge a la dignitat d'un símbol, lliura a la nostra
meditació aquestes dues paraules inesgotables: Ecclesia Mater.

Segle IV! El temps de les grans lluites, temps en què van retornar el paganisme i les persecucions de Julià
l’apostata. En aquell temps no era pas fàcil ni segur declarar-se com a seguidor de Jesús. En tot l'imperi hi havia una
angoixa creixent, un farcell de temors confusos i de incertituds, de les quals eren signes l'anarquia política, la
inquietud religiosa i el perill dels bàrbars. És en aquesta atmosfera de disturbis i de perills, en aquest món amenaçat,
en aquesta cristiandat dolorosa en què la sang dels màrtirs era encara fresca a la sorra dels amfiteatres, que cal oir
pronunciar, enmig de la dolcesa apaivagant d'una oració, aquestes dues paraules consoladores: Mare de l'Església.

Cal per ventura molta imaginació, continua Daniel-Rops, per entendre-les tal com les entenia aquell germà
remot en Jesús, que les va traçar amb pedretes en el ciment humit? El món que l'envoltava era insegur i els fets de la
història quedaven com ocults per una boira. Però hi havia un lloc on fins i tot els mateixos perills tenien un sentit, on
tot s'ordenava en una gran esperança, on hom pressentia el què i el com. Hi havia un lloc també on els pitjors
desencadenaments de la injustícia i de l'odi cessaven, on la fraternitat humana existia més enllà de les barreres de
classes i races, on l'amor era "més fort que la mort". Aquest lloc privilegiat del qual les columnes i les parets de la
basílica eren només la imatge visible; aquest lloc de què l'Apòstol havia dit que seria per sempre "la casa del Déu
Viu", era l'Església, la nostra Mare - Ecclesia Mater. Han transcorregut molts segles i períodes diversos, però per
nosaltres l'Església continua essent sempre el mateix que fou pels fidels d'aquell segle heroic: la Mare Església.

Les paraules "fill de l'Església", amb què es defineix el cristià, expressen una pertinença d'un gènere diferent
al que fan servir els partits o les associacions humanes; tenen un sentit diferent al de solidaritzar-se amb filosofies o
amb els seus sistemes. Fins i tot el nom "sant Pare", que donem a aquell que als nostres ulls resumeix i personifica
l'Església, no són un ressò d'aquests mateixos sentiments d'afecte i de total confiança, expressada fa més de setze
segles en aquella inscripció tunisenca Església Mare? El seu paper de Mare, es fa més visible en les hores d'angoixa i
de perill. S'ha parlat que l'Església agonitzava, que amb els seus parracs vells més valdria conservar-la en un museu;
però ella, continua en el seu lloc, com una ciutat situada a l'indret més alt de la muntanya, visible per a tothom. Quan
en els moments de perill, cridem demanant auxili, l'Església Mare nostra, està sempre a prop; infinitament pacient i
misericordiosa, sempre disposada a acollir el fill pròdig i a obrir els braços a cada ovella perduda.

L'Església sap molt bé que per al cor de la criatura, no existeix traïció que sigui tan gran que ja no hi hagi lloc
pel perdó. Per això, girant-se cap als qui, des de fa molts anys fan veure que no la coneixen, els mira amb una pietat
infinita i murmura: "Què importa que hagin fugit tan lluny de mi? Jo sempre he estat al vostre costat. Avui també
l'Església, des del fons del seu cor maternal, ofereix a la gent del segle XX el mateix que a aquells cristians del segle
IV. Davant les tempestes històriques i turmentat per la barbàrie, el món ha perdut l'orientació que cal que tingui la vida
humana. En aquest món que vol dubtar de tot, fins i tot de si mateix, l'Església és l'única que sap prou bé cap a on va.
Independentment del fet que se l'acusi de voler influir sobre la vida social o política, ella ens ensenya veritats
perennes. Enfront d'un món turmentat per la violència, en què l'home sembla fascinat per la seva voluntat de
destrucció, acaba dient Daniel-Rops, l'Església li repeteix la lliçó tan senzilla i tan necessària de l'amor. Aquella lliçó
que ella mateixa va rebre en els cims de Galilea, i que la sang de Déu segella en el Calvari.

Per la confirmació has estat unit estretament a l'Església. Enriquit amb les gràcies de la confirmació, l'estimes
com el Crist l'ha estimat? T'interesses per la seva vida? És per a tu la "teva Església"? El teu desig d'unir-te amb Jesús,
 9
farà que et sentis cada dia més fill de l'Església. Tot cercant Jesús, el trobaràs plenament en el seu Cos Místic; en
estimar-lo, començaràs a estimar l'Església que Ell ha estimat fins a la fi, fins a donar la vida.

El compromís de lliurar-se a l'apostolat

L'amor de Crist que s'aprofundeix gràcies a la fe, fa néixer el desig de donar testimoni d'Ell. Així, la teva
vocació a la santedat i el teu amor a l'Església van estretament lligats amb la vocació de l'acció apostòlica .
Recordant l'obligació que tenen els cristians de ser testimonis de Crist, Joan Pau II diu: "Només un amor profund a
l'Església, pot sostenir l'ardor de voler donar testimoni d'Ell. La fidelitat al Crist no es pot separar de la fidelitat a
l'Església".

"Els cristians empeltats pel baptisme al Cos Místic de Crist, subratlla el Concili, i fortificats pel poder de
l'Esperit sant per la confirmació, estan destinats a l'apostolat per Déu mateix(...). L'apostolat s'exerceix en la fe,
l'esperança i la caritat, que l'Esperit sant vessa en els cors de tots els membres de l'Església. I encara més: el manament
de l'amor, que és el precepte més gran del Senyor, estimula tots els fidels a cercar la glòria de Déu i la vida eterna per
a tots els homes" (Apostolicam actuositatem nş3). Per tant, tot el que fas, ha de servir per edificar i propagar el Regne
de Déu.

Has rebut un tresor i un do extraordinari que no pots guardar-te per a tu tot sol. Això seria enterrar el tresor.
Et cal transmetre aquest tresor inestimable als altres; cal que el comparteixis. Has de donar testimoni del do que t'ha
estat concedit, d'allò que has descobert, del que estimes i de tot el que l'Esperit sant ha realitzat en tu. Com més dòcil
seràs a l'Esperit sant, més afaiçonarà en tu la imatge de Crist, i aprofundint en el teu cor l'amor de l'Església, et farà ser
fidel a la teva vocació a l'apostolat.

Joan Pau II preguntava un dia a França: "Ets fidel a la gràcia del teu baptisme?" Aquesta pregunta també va
dirigida a tu mateix: "Ets fidel a la gràcia del sant baptisme? Ets fidel a les gràcies de la confirmació? Per ventura
augmenta en tu el sentit de responsabilitat envers el rostre i la vitalitat de la teva Església, de la teva diòcesi, de la teva
parròquia?".

Els ritus de la confirmació empalmen amb les formes concretes de donar testimoni de Jesucrist, la qual cosa
cal que sigui sempre conseqüència de la fe i de l'amor. En efecte, has de donar el teu testimoniatge d'Aquell que va
morir i va ressuscitar per tu, que va morir i va ressuscitar per aquells enmig dels quals donés testimoni d'Ell. El teu
apostolat ha de ser una actitud de servei de cara als altres, enfortida per l'Esperit sant. També cal que demanis a
l'Esperit sant la gràcia del coratge, tan necessari per defensar la fe i emprendre la gosadia de l'apostolat.

La confirmació romandrà per a tu un sagrament ignorat, si no descobreixes l'Esperit sant, si no experimentes

que és Ell qui et purifica incessantment i et renova, si no creus que t'infon l'actitud filial envers Déu Pare, i que prega
en tu amb les paraules de l'infant: "Abba-Pare". Si descobreixes això, Ell t'inundarà amb la pau de Crist, aquella pau
que el món no pot donar. I per damunt de tot, guiarà el teu cor vers els pobres perquè els portis un ajut, no només
material sinó també espiritual, anunciant-los la bona nova de la salvació i de l'amor de Déu, que tu mateix
experimentaràs cada dia més.

Durant el seu primer pelegrinatge a la seva pàtria, la vetlla de la solemnitat de la davallada de l'Esperit sant,
Joan Pau II clamava:

"Que el teu Esperit davalli!

Que davalli el teu Esperit!
I renovi la faç de la terra,
D'aquesta terra!"

No veuràs l'Esperit sant amb els ulls del cos, però Ell existeix. Només per la fe pots veure i acollir la seva
vocació salvadora. Si no tens fe, si no t'esforces en escoltar-lo, fins i tot si ensordeixes i ofegues la seva veu
 9
ordinàriament dèbil, "tu contristes l'Esperit Sant" (Ef 4,30). Una actitud així és la causa del seu turment, de la seva
"kenosi", del seu anorreament pel contacte amb tu. Ell, que és l'Esperit de Jesús, l'Amor del Pare i del Fill - Amor que
va dirigit a tu, et recorda constantment les paraules de Jesús, parlant a vegades amb la violència de l'huracà, però amb
més freqüència, amb la dolcesa del ventijol. És tan fàcil ofegar la seva veu i malgastar aquell do inefable que t'ha
atorgat en el sagrament de la confirmació.

La fe, que és la condició indispensable a l'acció de l'Esperit sant en l'ànima del confirmat, és una trobada
autèntica de dues persones. L'Esperit sant desitja contínuament aprofundir aquesta trobada i per tant, condueix l'ànima
a una unió cada cop més gran amb el Crist, a la contemplació i a la santedat, al servei de l'amada Església.
 9
Capítol 3

L'EUCARISTIA

Entre la fe i els sagraments es dóna una estreta interdependència. El Concili Vaticà II, en la "Constitució
sobre la santa litúrgia", subratlla que els sagraments, no només suposen la fe en aquells que els reben, sinó que a més a
més, n'asseguren el creixement, l'enforteixen i l'expressen (vegeu nº 59). La fe és sempre la condició preliminar de
l'eficàcia dels sagraments, la força dels quals s'ajunta a la seva força. La teologia dogmàtica destaca que el sagrament,
per més que actua per virtut pròpia (ex opere operato) resta sense fruit en el cas de manca de fe.

Malgrat que reben sovint els sagraments, molts cristians no progressen espiritualment a causa de la seva poca
fe i de la manca de compromís que se'n deriva en l'obra salvadora de la mort i de la resurrecció de Crist, que es
realitza pels sagraments.

L'espera de l'Eucaristia

Potser t'estranyes que l'Eucaristia o el sagrament de la penitència no aconsegueixin transformar-te, que no

produeixin en tu resultats visibles. Cal dir que la gràcia requereix una obertura i una disposició interior. Mira com
l'Església, en la seva saviesa, s'esforça durant l'any litúrgic a preparar-nos per a la recepció de les gràcies del Nadal. Hi
consagra les setmanes de l'Advent durant les quals prega incessantment perquè vingui Jesús, que baixi a la terra. "Cels,
degoteu des de dalt i que l'alliberament caigui a raig fet dels núvols!" (Is 45,8) canta l'Església en les seves pregàries
litúrgiques. L'Església vol que creixi en nosaltres la fam de Jesús, la fam de la seva vinguda. Vol que Jesús neixi de
nou en consonància amb aquesta fam, amb aquest desig; que vingui en el marc de l'any litúrgic durant les festes de
Nadal. Les gràcies de Nadal actuen en els nostres cors en la mesura de la preparació i de l'obertura, i per tant, en la
mesura de la fe. Si no vius l'Advent i no esperes Jesús, no t'estranyis que el Nadal s'esmunyeixi d'alguna manera sense
deixar petjades en la teva ànima.

De la mateixa manera com la vinguda de Jesús per Nadal és precedida per l'espera de l'Advent, la seva
vinguda a l'Eucaristia ha de ser esperada igualment. Jesús baixa contínuament sobre l'altar, hi neix, i el seu naixement
sobre l'altar hauria d'ésser precedit igualment d'un "abans" o advent eucarístic. L'advent eucarístic abans que tot una
actitud de fe, és la fe en l'amor de Jesús que t'espera. És tan important que creguis que Jesús desitja venir al teu cor,
que desitja la celebració de l'Eucaristia, que espera que vagis a combregar perquè Ell vol donar-se plenament a tu pel
santíssim Sagrament, que és la font principal de les gràcies.

Una de les necessitats psíquiques fonamentals de l'home és la necessitat d'acceptació i d'amor. Tanmateix, no
busquis aquesta acceptació en els homes, entre els quals coneixeràs molt sovint el desengany i l'amargura. La fe et diu
que, de veritat, sols necessites una acceptació: l'acceptació de Crist; i Ell sempre t'accepta. Joan Pau II ha dit: "En la
santa Comunió més que rebre'l tu a Ell, és Ell qui et rep, i et rep tal com ets. Ell acull, és a dir, accepta i estima".

El filòsof pagà sincretista Cels escriu cap a l'any 178 després de Crist una obra desbordant d'odi i sarcasme,
en la qual blasma els dogmes cristians de l'Encarnació, de la Redempció i es burla de la santa Missa. Segons Cels, els
cristians són bojos. Creuen que el seu Déu s'ha fet un d'entre ells; que poden unir-se a Ell durant el banquet. Segons
ell, això és simplement follia. Aquest judici de Cels hauria de ser a la inversa, no són els cristians els que són bojos
perquè creuen que Crist se'ls dóna a ells, sota l'espècie del pa, sinó que és Déu mateix que s'ha tornat boig en el seu
amor pels homes: l'Eucaristia és l'expressió de la follia de Crist, del seu amor boig per l'home, del seu amor per
tu. És amb aquesta fe que cal que et preparis per a la vinguda de Crist en l'Eucaristia. Sant Francesc de Sales
s'esforçava a preparar-se per la santa Missa durant tot el dia, i si hom li preguntava què feia, podia respondre que
s'estava preparant pel sacrifici eucarístic.

És importantíssim que creixi en tu la fe en el seu amor, la fe en la seva set de venir a tu en l'Eucaristia. Quan
creguis com t'estima i t'espera, sabràs que Déu en el seu foll amor per tu, si tu retardes la teva vinguda, sent el que la
 9
psicologia anomena "turment de l'espera". Quan creguis en l'amor de Jesús, quan creguis que t'espera, apareixerà
en tu, com a resposta a aquesta fe, el desig i la fam de l'Eucaristia, el desig punyent de la seva vinguda. El turment de
l'espera de la persona que s'estima és un turment del mateix nivell que l'amor menyspreat. Com més una mare estima
el seu fill, que no la ve a visitar, més gran és el turment de l'espera de la seva trobada. I si es tracta de l'amor infinit de
Déu, que ni tan sols no pots imaginar, que n'ha d’ésser de gran el seu turment de l'espera si tu no t'acostes!

La fe en el seu desig de trobar-te et guardarà de la rutina que és una de les amenaces més grans per a la teva
fe. Quan creguis plenament en l'amor infinit de Jesús, quan descobreixis el turment de la seva espera en la taula
eucarística, ja no podràs viure sense l'Eucaristia. Experimentaràs la fam de l'Eucaristia, el desig ardent de trobar-te
amb el Senyor, i quan es té fam de l'Eucaristia, ja no queda lloc per a la rutina.

L'Eucaristia, culminació de la fe.

El sacrifici de Crist només és eficaç per a aquells que s'uneixen per la fe i l'amor a la passió de Crist, escriu
sant Tomàs d'Aquino. Com més fe i amor hi ha en tu, més eficaç és l'Eucaristia en la teva vida. La fe és una
participació en la vida de Déu. Es realitza d'una manera particular en els sagraments que són els sagraments de la fe.
Per l'Eucaristia, participes amb la comunitat dels creients en la mort i en la resurrecció de Crist, et
submergeixes, en comunió, en el misteri insondable de la seva mort i de la seva resurrecció. "La litúrgia ens uneix a
tots en la celebració explícita de la nostra fe, especialment en el moment de l'Eucaristia. En cap altre lloc l'acte de fe
de l'Església no és més ple que en aquest instant. En cap altre lloc no es dóna en un grau tan elevat de consciència, en
la unió amb el Crist mort i ressuscitat i del qual l'Església espera el retorn. En cap altre lloc no participem tan
intensament en la fe de la nostra comunitat com en aquest instant en que preguem tots junts, en què oferim junts, i en
què combreguem junts en l'amor de Déu que és en el Crist Jesús." (J.Colomb, El procés de la fe, Cap.IV).

En virtut del sacerdoci universal i reial estem cridats al do total de nosaltres mateixos amb el Crist que
s'immola. En l'Eucaristia, Jesús et submergirà en el misteri de la seva mort; en aquest moment arribaran a terme la
teva transformació i la teva conversió, la mort de l'home vell. Per la virtut del sagrament i el poder de la passió
salvadora de Jesús, s'acompliran també en tu mateix la resurrecció i el renaixement. La immersió en la Resurrecció de
Crist farà que l'home nou, format a semblança d'Ell, comenci a néixer en tu.

Si creure és adherir-se a la persona de Crist; acollir Crist i unir-se a Ell, només adquireix la seva plena
expressió en l'Eucaristia, que és la culminació de la fe. Durant l'Eucaristia, Jesucrist esdevé do que s'ofereix al Pare per
nosaltres. En virtut del sacerdoci universal i reial, estem cridats també a retre a Déu el do total de nosaltres mateixos
amb el Crist que s'immola. L'adhesió a Crist significa entrar en comunió amb el seu do, donar la vida per posar-la al
servei de l'Església i dels germans. El fi de l'Eucaristia és la teva conversió, la negació de la teva voluntat, per tal que
aquesta comenci a desaparèixer cada cop més en benefici del servei dels altres. Vas a combregar per convertir-te,
perquè a partir d'aquell moment, el Crist regni en el teu cor i que la seva voluntat sigui per tu el valor suprem. Cal que
cada comunió confirmi el teu lliurament a la seva voluntat. Pel mateix fet, has d'estar preparat que Jesús canviï els
teus plans. L'Eucaristia t'hi ha de preparar i contribuir a la mort del teu egoisme perquè Crist pugui créixer en tu.

Si creure és reposar en el Crist i abandonar-se a Ell, en l'Eucaristia li hauries de confiar tots els teus negocis,
angoixes i inquietuds. L'Eucaristia et portarà aleshores la pau que neix de la fe en la força redemptora del sacrifici de
Jesús, de la fe que Ell t'ha salvat també de l'angoixa, de la incertesa i de l'estrès, de tot el que arruïna la teva vida
espiritual, o fins i tot la teva salut mental o física. Per la fe podràs rebre els fruits de la Redempció.

Si creure és reconèixer la pròpia impotència i condició de pecador i esperar-ho tot de Déu, l'Eucaristia en
tant que sagrament de la fe per excellència, requereix de tu l'actitud de l'infant impotent i l'actitud del pecador
que no desitja res tant com la guarició del seu mal. Durant la santa Missa, intenta ésser com el leprós de l'Evangeli i
demana que Jesús et purifiqui de la lepra de l'egoisme, de la lepra del teu orgull, de la lepra del temor per tu, del
neguit, de la inquietud i de la tristesa, de la lepra de la recerca excessiva dels afers temporals, car tot això fa
impossible el creixement de Crist en tu.
 9
Gràcies a la fe, durant la santa Missa, faràs el descobriment de tu mateix, de la teva condició de
pecador i de la necessitat de la Redempció. Començaràs a veure't cada dia més, al compàs de l'aprofundiment de la
teva fe, a veure't en la veritat. Descobriràs la teva lepra de pecat. I aleshores sabràs que n'ets, d'indigne de l'Eucaristia,
i alhora, l'enorme necessitat que tens de la seva acció salvadora en la teva vida.

El teu creixement en la fe et permetrà de descobrir, durant el sacrifici eucarístic, la presència real de

Jesús i l'actualització del seu sacrifici redemptor. Començaràs a conèixer millor qui és Ell i el que s'esdevé en
l'altar. Perquè la comunió diària en l'Eucaristia no provoqui la rutina i no destrueixi la teva fe, intenta participar en la
santa Missa com si hi participessis per primera o última vegada en la teva vida. Pensa fins a quin punt el sacerdot viu
en profunditat la seva Missa de primícies, la seva primera Missa. Certament, quan pren en les seves mans el Cos de
Crist, és realment Algú per a ell. Fins i tot potser les seves mans tremolen en aquell moment. És aquesta la fe no
rovellada pel rovell de la rutina. Pensa en la primera comunió d'un convertit que es preparava pel baptisme i tot seguit
va rebre l'Eucaristia. Tal volta els seus llavis, en rebre per primera vegada el Cos del Senyor, també tremolaven,
perquè era molt viva la seva fe que Déu justament reposava en aquell moment en els seus llavis, que entrava en el seu
cor, que ell mateix es trobava davant d'un misteri insondable, ple de terror i de majestat, "misterium tremendum".

La Kenosi de Crist

La fe et permetrà veure que les teves mans i els teus llavis quan reben Jesús, estan sempre bruts, sempre,
fins i tot quan et trobes en estat de gràcia santificant, car sempre ets pecador, i les mans i els llavis d'un pecador són
sempre indignes, i en aquest sentit, bruts. Ja que tu reps Jesús amb els llavis que són capaços de matar amb paraules. A
vegades les teves paraules, enlloc de beneir, fereixen, són font de mal i de desgràcia. Heus aquí que aquests llavis
pecadors entren en contacte amb la santedat suprema de Déu. Aleshores coneixeràs el misteri del que la teologia
qualifica com a "kenosi", és a dir, el despullament de Jesús.
L'Eucaristia és kenosi, és a dir, és l'anorreament del Déu-Home, perquè la seva suprema santedat entra en
contacte amb la teva pecaminositat i amb la teva indignitat. Tu sempre ets indigne que Ell entri en el teu cor.
Tanmateix això no significa que hagis d'evitar l'Eucaristia, perquè a través d'ella seràs més digne; més, com més
sovint la rebis. Jesús t'espera amb amor, Ell vol venir al teu encontre, per transformar-te, per santificar-te, perquè
siguis cada vegada més digne de la seva vinguda.

Sant Joan Apòstol va dir: "Si diem que no tenim pecat, ens enganyem a nosaltres mateixos, i la veritat no està
en nosaltres" (1Jn 1,8). Tots som pecadors i tots som indignes de rebre Jesús. Considera que els teus llavis i les teves
mans són bruts, però has d'esperar que l'Eucaristia et netejarà, et purificarà de la lepra de l'egoisme, de la lepra del
pecat en el teu cor. Jesús això ho desitja tant, que vol que això tingui lloc fins i tot al preu del seu anorreament, al preu
de la seva kenosi. A la llum de la fe veuràs en quin grau l'Eucaristia és el despullament de Crist. Ell es despulla i es
desprèn de la seva dignitat i de la seva humanitat, amagant-se sota les formes d'un tros de matèria: el pa i el vi. Es
priva de l'adoració i de l'homenatge que li corresponen. Quan t'apropes a Ell, amb les teves mans pecadores, amb els
teus llavis pecadors i amb el teu cor pecador, això és per a Ell la continuació de la seva kenosi.

sant Lluís Maria Grignon de Monfort aconsella que convidem la Verge Maria a participar en la nostra
Eucaristia. La presència de la Immaculada a prop nostre, sobretot durant l'Eucaristia, és per a nosaltres un gran
misteri, és la solució al problema de la "kenosi" de Crist. Aquells que tenen dificultats a reconèixer la importància i
la necessitat de tenir Maria en el camí que mena cap a Jesucrist, opinen que Ella no s'ha d'interposar entre nosaltres i
Crist, perquè l'eclipsaria. No obstant això, a la llum de la fe, a la llum del coneixement de la santedat de Déu, i de la
teva gran indignitat i pecaminositat, et podràs convèncer que la situació és totalment al revés. Quan demanes que Ella
es situï entre Crist i tu, t'apropes més a Ell, perquè demanes que Ella, trobant-se entre Crist i tu, li estalviï al Senyor la
seva "kenosi", el seu anorreament. Perquè només les mans de Maria estan ben netes, i mai no han estat brutes, són i
sempre ho han estat, immaculades. Són les úniques mans i els únics llavis immaculats i purs, dignes de rebre el Cos de
Crist. Quan vulguis evitar l'anorreament de Crist, demana a Maria que Ella el rebi per tu, i d'aquesta manera, tractaràs
amb el respecte que es mereix la "kenosi" del Déu-Home. Amb aquesta actitud expresses i reconeixes la teva pròpia
pecaminositat i alhora manifestes que creus que Ell t'estima bojament ja que desitja donar-te els fruits de la
Redempció, malgrat el seu anorreament.
 9

Capítol 4

ESCOLTAR LA PARAULA DE DÉU

Es dóna una interdependència estreta entre la fe i els sagraments i això mateix s'esdevé entre la fe i la Paraula
de Déu. La Sagrada Escriptura suposa la fe i, al mateix temps, demana una cooperació activa: la conversió i la seva
realització en la vida quotidiana que ha de ser una vida de fe. En efecte, la fe és una resposta a la Paraula de Déu, és
escoltar la Paraula per viure-la cada dia.

La relació com a objecte i la relació personalitzada amb la Paraula de Déu.

La nostra relació amb el text pot ser de dues menes: com a objecte, quan és per a nosaltres un objecte
d'estudi o un ajut per al coneixement d'una qüestió que ens interessa o per la solució d'algun problema; o
personalitzada quan el text llegit esdevé per a nosaltres un misteri, com escriu Gabriel Marcel. Si quan llegeixes la
Sagrada Escriptura, tens aspiració d'aprofundir els teus coneixements religiosos, això vol dir que adoptes envers ella
una actitud interessada. La Sagrada Escriptura en la relació interessada és senzillament "un objecte". Una tal relació
amb la Sagrada Escriptura no és suficient.

La nostra relació amb el text inspirat i revelat que és la Sagrada Escriptura, hauria de ser
primordialment una relació personalitzada. En efecte, la Sagrada Escriptura no és "quelcom", és sobretot "Algú".
Crist que roman amb nosaltres de la manera més plena en l'Eucaristia, es fa present i viu també, encara que d'una altra
manera, en la Sagrada Escriptura. En les pàgines de la Sagrada Escriptura, hi trobes Crist viu i vertader a través del do
de la fe que Ell mateix t'atorga. L'Església parla de dos banquets: a la taula de la paraula, els fidels reben per la fe el
Verb diví revelat; a la taula eucarística, tot celebrant "el sagrament de la fe" que és l'Eucaristia, s'alimenten amb el Cos
i la Sang del Senyor. És doncs just afirmar que cal atansar-se a la Sagrada Escriptura com a la taula del Senyor. És per
això que quan prens la Sagrada Escriptura en les teves mans, ho has de fer amb respecte, veneració i fe profunda. Ha
de ser un gest molt diferent al d'agafar qualsevol altre llibre religiós, car és un llibre ple de la presència de Déu.

La presència de Déu en la Paraula

Tota presència d'una persona determinada crea un cercle d'influència, fet que no es produeix en el cas dels
objectes. Només la trobada amb una persona és una trobada amb la presència i, per tant, una entrada en un cercle
d'influència desitjada o molesta per a nosaltres. La Sagrada Escriptura és "Algú", és la presència de Déu. Quan
l'agafes, justament entres en el cercle d'aquesta Presència. Esdevé per a tu "misteri" i veritat, que t'envolta i dins la
qual estàs submergit.

En la Sagrada Escriptura trobes el teu Senyor, per això el teu contacte amb el text revelat té una importància
particular i és un contacte amb Déu que t'estima i que desitja actuar en tu per la seva gràcia. És un contacte que
et porta a la conversió interior i és el seu objectiu més important. Per tant, no hauries de llegir la Sagrada Escriptura
per satisfer la teva curiositat, adquirir coneixements o resoldre algun problema que t'aclapara, encara que algunes
vegades això pugui ser necessari; hauries d'aprofitar aquesta forma de contacte amb el Senyor amb l'esperança que et
concedirà la gràcia de la conversió.

Si entres en relació personal amb Crist present en el text inspirat, aquest text et penetrarà i
començaràs a deixar-te treballar per la Paraula de Déu; a sondejar el pensament i els desigs de Jesús; començaràs
a conèixer-lo més i més bé. "El desconeixement de la Sagrada Escriptura és el desconeixement de Crist" ens adverteix
sant Jeroni. Aquesta actitud de ser oient de la Paraula de Déu influirà més tard en les teves opcions i les teves
decisions. Voldràs que siguin conformes al seu ensenyament i als seus desigs. La lectura de la Sagrada Escriptura
és el factor fonamental del teu creixement en la fe, i a partir d'allí, de la teva participació en la vida de Déu. És
gràcies a la lectura de la Sagrada Escriptura que et podràs veure a tu mateix i la realitat que t'envolta, com si miressis
 9
amb els ulls de Déu. Déu se'ns revela a través de la Paraula i ens condueix pel coneixement a l'amor. Es revela perquè,
tot creient en la seva Paraula, puguem adherir-nos i abandonar-nos a Ell.

Si penetres amb fe els pensaments i els desigs de Jesús, aquests esdevindran amb el temps els teus propis
pensaments i desigs. Quan romans sovint en el cercle de la seva Presència, de la Presència, amb "P" majúscula,
esdevindràs poc a poc semblant a Ell, en conformitat amb la dita: "Digue'm amb qui vas i et diré qui ets". Quan et
posis a escoltar les paraules de Déu i n'absorbeixis el contingut, començaràs a sentir-te penetrat d'allò de què havia
viscut i de què viu actualment Crist. El teu contacte vivent amb Crist present en la Paraula de Déu farà que
estiguis cada cop més unit amb Ell.

Cada paraula i cada gest de Jesús, fet perenne en el Nou Testament, és l'expressió d'aquest misteri de la
Presència. Has de permetre que t'envolti, has d'aprendre a escoltar-la. Aquesta inefable Presència requereix una
obertura particular, talment que amb el temps et veuràs completament transformat, d'alguna manera seràs
transformat en Crist. Aleshores, s'haurà acomplert l'objectiu de la teva vida: que Crist creixi en tu i que, en créixer,
assoleixi la seva plenitud.

La funció de la Paraula de Déu en l'oració

La Presència de Crist en la Paraula de Déu englobarà la teva vida interior i la teva oració. Quan escoltes la
Paraula de Déu els textos meditats es graven profundament en el teu cor. Més tard et tornaran a la memòria en els
moments de l'oració que així començarà a ser una pregària basada en la Sagrada Escriptura, i també et vindran a la
memòria en els moments de prendre decisions. T'has preguntat quin paper té la Sagrada Escriptura en la teva oració?

Jesucrist se servia sovint d'un gènere literari específic, la paràbola i el símbol desenvolupat que compromet i
atreu. Gràcies a això, quan llegeixes per exemple la paràbola del bon pastor, et pots retrobar efectivament tu mateix
entre les ovelles guiades pel pastor. Pots veure't igualment com aquella ovella perduda que Crist - el Bon Pastor-
estima i que, per aquest motiu no cessa mai de buscar. Quan la troba, la pren amb goig en els seus braços. El
simbolisme de les paràboles de Crist t'impulsa envers l'òrbita de la seva actuació. Ell, d'una manera tan senzilla i al
teu abast, t'ensenya a estimar i a tenir fe en l'amor. I si arribes a caure molt baix i que les tenebres envolten la teva
ànima, potser et recordaràs de la paràbola del fill pròdig, que et permetrà de creure una vegada més que Crist no ha
deixat mai d'estimar-te. Aquesta paràbola t'ensenyarà l'actitud del fill penedit, acceptant, sorprès i amb gratitud, el
goig del pare que perdona. Això mateix, en l'hora que les tempestes apareguin en la teva vida, potser et recordaràs de
la tempesta en el mar de Tiberíades. I novament t'adonaràs que, com en altre temps, en la barca dels Apòstols
sacsejada per les onades Jesús dormia, ara Ell "dorm" en la barca del teu cor, però està present en tu, i pel fet d'estar-
hi, no et pot ocórrer res de mal. Tot això et pot ajudar a introduir en la teva oració la Paraula de Déu, que et permetrà
de retrobar la pau interior.

Tot llegint la Sagrada Escriptura et formaràs una imatge justa de Déu. Evitaràs la deformació, tan freqüent,
del seu rostre. Potser tens por d'Ell, potser creus massa poc en el seu amor perquè tu mateix estimes poc. El teu amor
ha de créixer contínuament, fins al final de la teva vida. La Sagrada Escriptura meditada en l'oració t'ensenyarà
l'amor de Déu que t'estima sempre, perquè Ell és amor.

L'encontre amb Crist present en la Paraula de Déu t'ajudarà també a descobrir Déu en el món que t'envolta.
T'ensenyarà a llegir els nombrosos símbols a través dels quals descobriràs la seva presència en la natura, i fins i tot en
els fenòmens de la civilització i de la cultura. A sant Joan-Maria Vianney, per exemple, les ovelles li feien pensar en
l'amor del Bon Pastor. Quan les mirava, aprofundia en ell la consciència del gran amor que Jesús tenia per ell; ell, el
pastor de parròquia i dels que havien estat confiats pel Bon Pastor a la seva sollicitud i al seu amor de pastor. La
remor d'un torrent de muntanya li recordava les paraules de la Sagrada Escriptura sobre "l'aigua viva" que brolla per la
vida eterna (cf.Jn 7, 37-39). Algú ha dit que li agradava mirar al vespre, els llums dels carrers illuminats, de les cases
o dels cotxes que passaven. Aleshores revivia en ell la idea que expressa la Sagrada Escriptura, sobretot en els textos
de sant Joan que revelen que Jesús és la llum del món. Cada llum esdevenia doncs per a ell un símbol de Crist, li feia
pensar en Aquell que "venint al món, illumina tot home" (Jn 1, 9).
 9

Si vols que la teva oració es recolzi també en la Sagrada Escriptura, cal que siguis com Maria de Betània. A
Betània, a casa dels seus amics Maria, Marta i Llàtzer, Jesús trobava refugi i descans. Quan s'acostaven els últims
instants de la seva vida, sabent que els fariseus el seguien, es va refugiar a Betània. Anteriorment, Jesús havia vingut a
casa seva i Maria s'havia assegut als seus peus, per escoltar cada una de les paraules que Ell deia; es comportava com
si estigués davant del sagrari. Marta, atrafegada, havia demanat aleshores a Jesús que fes notar a la seva germana que
l'havia deixada sola a servir. Jesús va respondre: "Maria ha escollit la bona porció, que no li serà pas presa" (Lc 10,
42). Aquesta part millor és romandre prop de Crist, és seure als seus peus i escoltar amb fe les seves paraules
que ens són manifestades en la Sagrada Escriptura. Maria escoltant i contemplant Jesús, el Verb Encarnat, devia
ser la seva gran alegria. Nosaltres, en canvi, tantes vegades atrafegats i atrapats per tants maldecaps, pensem que no
tenim temps de llegir la Sagrada Escriptura. Per a Maria, el més important era que Ell, el Mestre, estava allí, a casa
seva. El lloc que li esqueia millor era estar als peus del Senyor.

D'acord amb la idea de Jean Gitton (La Vierge Marie), seria convenient anomenar la Verge Maria "Verge
Meditant" (Virgo Meditans). Hom pot veure pel contingut del seu himne "Magnificat" fins a quin punt la Verge Maria
estava amarada per la Sagrada Escriptura. És un exemple d'oració fundada en la Paraula de Déu. Per a ella, la Sagrada
Escriptura era un "aliment" i la font de l'oració.

Durant trenta anys, la Verge Maria es perdia d'alguna manera en la presència divina del seu Fill. És per això
que el seu rostre ha reproduït de la forma més perfecta la faç de Crist, i aquesta és la seva grandesa. Quin interès
tant gran devia tenir Jesucrist en crear aquesta obra cabdal, la seva imatge més perfecta, si va dedicar trenta anys a la
Verge Maria! Ella absorbia tothora els seus pensaments, els seus desigs i la seva voluntat i esdevenia cada dia més
unida al seu Fill.

Tu retrobes la presència de Jesús en les pàgines de la Sagrada Escriptura. Caldria doncs també que, com la
Verge Maria absorbissis els seus pensaments i desigs, per viure'n. Hauries d'imitar totalment i fins a l'extrem la Verge
Maria en la seva obertura a la gran obra de Crist d'afaiçonar cadascú de nosaltres a semblança seva.

Cal que la Sagrada Escriptura sigui per a tu un lloc de trobada amb Aquell que t'ha estimat fins al final i que
desitja modelar igualment en tu el seu Rostre, com ho havia fet amb la seva Mare estimada.
 9
Capítol 5

LA PREGÀRIA, COM A ACTUALITZACIÓ DE LA FE

La pregària i la fe no constitueixen dues realitats separades, que simplement depenguin mútuament una de
l'altra, o bé que existeixin una al costat de l'altra. La pregària sempre està en una relació molt estreta amb la realitat de
la fe, és una trobada de l'home amb Déu en la fe, és en definitiva una forma de realització de la fe. Si creure és
adherir-se al Crist i abandonar-se a Ell, pregar no és res més que lliurar-se i consagrar-se a Ell, per poder ser rebut i
transformat per Ell d'una manera nova. Si la fe és reconèixer la pròpia impotència i esperar-ho tot de Déu, així mateix
la pregària és una crida existencial de la pobresa espiritual i del buit interior de l'home, perquè l'Esperit sant l'ompli
amb la seva presència i la seva força. A mesura que la fe es desenvolupa, la pregària esdevé més pura i més ardent. En
tant que actualització de la fe, marcada pel dinamisme de la conversió, la pregària, com l'Eucaristia o la Paraula de
Déu, condueix l'home a la transformació, a la conversió.

L'exemple de Crist

Quan llegim les pàgines de l'Evangeli, constatem ràpidament que la Bona Nova ens desconcerta. El contingut
de l'Evangeli es tan diferent de les nostres tendències naturals, que ens sembla com una paradoxa contínua. L'Evangeli
capgira les nostres nocions humanes. Això mateix és el que feia Crist.

La humanitat el va estar esperant durant diversos mil·lenis. Tot estava orientat cap a aquest esdeveniment de
la història del món, que fou la vinguda del Messies, la vinguda d'aquell que duria a terme l'obra de la Redempció. I
quan, després d'un període tan llarg d'espera, Jesús vingué, Ell es manifestà únicament als pastors i als mags. Després,
durant trenta anys, visqué aïllat i sense actuar, si més no sense actuar tal com s'esperava del Messies. Als ulls del món,
aquests anys semblen ser anys perduts. Ja que si s'espera algú durant milers d'anys, aquest hauria de donar de si mateix
el màxim. Heus aquí que les multituds l'esperaven i Jesucrist deixa malaguanyats trenta anys a Natzaret. Quan
finalment s'acabà aquest període malaguanyat des del punt de vista de l'activisme humà, i Jesucrist es mostrà en el
Jordà proclamat pel mateix Esperit sant, aleshores novament la seva actitud ens trenca tots els esquemes: Jesús es
retira i se'n va al desert. Això tampoc no ho podem entendre de cap de les maneres. Voldríem agafar-lo de la mà, i tal
com féu en una ocasió l'apòstol Pere, li diríem: "Senyor, què fas? Allí baix hi ha una gentada que t'espera, i tu
novament et retires a pregar, quan ja has pregat durant tants anys." Tanmateix, aquell que dirà més tard: "Hi ha molt a
segar, i els segadors són pocs. (Lc 10,2), deixarà la sega i se n'anirà al desert per pregar durant quaranta dies sense
parar. No ens sorprèn molt això?

L'evangelista Marc escriu: "De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, va sortir i se n'anà en un lloc
desert, i allí pregava" (Mc 1,35). Fixem-nos en aquest detall: "quan encara era fosc", és a dir encara era de nit.
Jesucrist per pregar s'estava de dormir. Altra vegada li diríem sorpresos: Senyor, de debò necessites pregar de nit,
deixant-hi la salut? La jornada de treball apostòlic de Jesús era esgotadora. També al vespre venien gentades de les
poblacions properes i de tots els voltants, duent malalts i endimoniats. És difícil de dir quan s'acabava la seva jornada
de treball. Potser a mitja nit, ja que la gent no el deixaven tan fàcilment. Després d'una jornada tan dura i d'un vespre
tan esgotador, Jesús s'estava de dormir, escurçant el son que ja era curt.

Tanmateix, quan diem que Jesús era assetjat per les multituds constantment, cal que ens fixem que aquest
setge estava estretament relacionat amb el seu aïllament en la pregària. Aquí hi ha una indicació extremadament
important per a tu. A fi que l'assetjament que puguis sofrir per part de la gent pugui ser fructífer, cal primer que
aprenguis a retirar-te en soledat. Cal que aprenguis a valorar els moments de desert en la teva vida. Fixem-nos en el
gran valor que això tingué en la vida dels sants. Es suficient recordar, per exemple, l’aïllament en la soledat del desert
de Joan el Baptista; o bé el període de Manresa en la vida de sant Ignasi de Loyola, que va ser decisiu per a ell; o
també, l'ermita de Subiaco, en la vida de sant Benet. Pel que fa a l'home contemporani, tan contaminat per l'activisme,
sembla que cada vegada hagi de donar més, però què ha de donar? Podríem pensar que Jesucrist, tan íntimament
unit al Pare, no necessitava resar. Ell, en canvi, ho feia estant-se de dormir. Així serà sempre. L'assetjament per part de
 9
la gent sempre serà resultat de l’aïllar-se per a trobar-se amb Déu. Per tant, si tu no et retires per pregar i recollir-te,
sinó que més aviat t'escapes de la gent cap al món de les teves coses, aleshores "tindrà lloc un altre assetjament, el del
propi egoisme. Això també serà per a tu un desert, però no és aquell desert de vida, com en el cas de Crist o dels sants;
serà un desert de destrucció i no de vida" (A.Pronzato, Ho voglia di pregare).

La prioritat de la pregària

Aquí neix la qüestió fonamental: quant de temps dediques en la teva vida quotidiana a l'oració? Quin lloc
ocupa l'oració en la llista de les teves ocupacions més importants? Què hi col·loques al capdavant? Poses l'oració en
el primer lloc com la cosa més important, o bé es troba entre les teves activitats marginals? Com vius el teu dia de
recolliment, i el teu examen de consciència, és a dir, el fet de mirar-te a tu mateix estant en presència de Déu? De les
respostes a aquest tipus de qüestions es deduirà, què és per a tu, en la teva vida, més important que Déu.

Aquí pot aparèixer l'objecció que, donada l'enorme quantitat d'obligacions que cal vetllar i realitzar, t'és molt
difícil de trobar un moment lliure per pregar. El cardenal Lercaro, arquebisbe de Bolònia, parlava fervorosament, en
una trobada amb sacerdots, sobre la necessitat de la meditació diària de mitja hora. Després de la seva conferència,
durant la discussió, un dels capellans joves allí presents es va aixecar i va dir: "És clar Eminència. És evident que des
del punt de vista teòric tot això és molt senzill i clar, però...quan? El que a mi em passa és que tinc les obligacions
següents: Em llevo a les 6:30, tinc la Missa a les 7:00, després esmorzo i dono classes de religió; a continuació dino,
després vaig a treballar a l'oficina, faig algunes visites a malalts i em dedico a les converses pastorals; després de sopar
haig de reunir-me amb els joves a l'oratori, més o menys fins a mitja nit. Quan puc trobar mitja hora per a la pregària,
si amb prou feines tinc temps per a resar el breviari? Tens raó - li va dir el Cardenal - és cert que no tens temps per
dedicar mitja hora a l'oració. Les teves ocupacions t'ofeguen en tal manera, que no trobes la manera de fer oració. No
et pots permetre de dedicar mitja hora a la meditació, convé per tant que la facis, no durant mitja hora, sinó durant una
hora i mitja" (A. Pronzato, Ho voglia di pregare). Naturalment, no es tractava aquí d'una expressió espiritual
paradoxal. La tragèdia del nostre activisme cristià consisteix en això: que les ocupacions realment ens ofeguen i
aclaparen. Aquell jove capellà tan voluntariós, consagrant-se a Déu i a les ànimes, estava tan aclaparat per
l'activisme, que necessitava un antídot més eficaç.

Si et mires a tu mateix a la llum de la fe, comprendràs que com més atrapat et trobis per les activitats, més
temps cal que dediquis a la pregària. Si no ho fas així, estaràs buit; tindràs la impressió que dones quelcom, però
serà només una il·lusió. No es pot donar d'allò que hom no posseeix. Se li podria dir, a aquell jove capellà que
discutia amb el cardenal Lercaro: De què li serveix, mossèn, dedicar tant de temps al treball pastoral, tant de temps als
nois a l'oratori, tantes visites a malalts, confessar i tenir converses pastorals. Tot això és com treure aigua amb un
colador. El capellà aclaparat de treballar, cansat fins a l'extrem, intenta de treure aigua amb un colador... No comprèn
qui és aquell que realment ho decideix tot. Dir que aquest capellà no té fe, seria massa fort; però certament la seva fe
és ben petita. Amb la seva actitud sembla que digui: "Sóc jo, l'home, qui creo la història, encara que només ho faci en
el meu propi terreny, és a dir, a la parròquia o a qualsevol altre lloc; sóc jo qui decideix qui creurà; la salvació de les
ànimes depèn només de mi". Tanmateix, tot això depèn només de Déu; és Ell qui decideix i qui pot donar forces. Si
Ell et fa col·laborar en el treball, no ho fa perquè siguis insubstituïble. Quantes vegades Déu ens ha mostrat que pot fer
les coses perfectament bé, sense la nostra intervenció. Si t'has adonat d'això en la teva vida, sàpigues que has rebut una
gran gràcia. Nosaltres només som necessaris a Déu, perquè Ell així ho ha volgut. Ell pot salvar la gent, sense cap
catequesi, fet del qual som sovint testimonis. A l'Església i al confessionari, hi vénen persones que mai no han escoltat
una catequesi, i malgrat tot, la llavor divina ha fet arrel en llurs ànimes. Déu no necessita la ingerència dels homes,
però Ell vol incorporar-nos en l'obra de la salvació del món. Quan pensem que tot depèn de nosaltres i del nostre
treball, aleshores és quan intentem omplir el colador d'aigua. Quan s'està massa ocupat, és molt fàcil d'oblidar que, en
primer lloc, cal anar a trobar-se amb aquell de qui tot realment depèn, qui té en les seves mans els destins del món i de
cadascú de nosaltres.

A la llum de la fe, l'ocupació més important del dia és la pregària. La pregària ha d'ocupar el primer lloc
entre totes les altres activitats. El contacte amb Déu determina el valor i el sentit del nostre treball. La seva
eficàcia depèn del que hi ha al darrera, és a dir, per exemple, del dolor que puguis sentir en els genolls, per haver estat
 9
llarga estona agenollat pregant.

"El que és important, diu Joan Pau II, no és el que fas, sinó el que realment és important, és qui ets". És
important que siguis, com el sant Pare, un home de fe i de pregària. Des del moment que el cristià, en tant que
deixeble de Crist, deixa de ser un home de pregària, esdevé inútil per al món; es converteix en la sal insípida, que pot
ser trepitjada pels homes (cf.Mt 5,13).

El problema de la pregària és, en la nostra vocació cristiana, un problema fonamental. Quan preguem no
només fem un homenatge a Jesucrist, sinó que l'adorem en nom del món que no sap , que no pot, o bé que no vol
pregar. Hi ha una cosa segura: si no resem, ningú no tindrà necessitat de nosaltres. El món no té necessitat d'ànimes i
cors buits. Quan ens preguntem quina és la relació entre l'acció i la pregària, cal destacar la prioritat de la pregària en
relació a l'acció. Els infants, als quals donem la catequesi a casa, a l'escola o a la parròquia, nosaltres els donem a Déu
en la mesura que prèviament ho hem demanat de genolls. El problema de la relació entre la pregària i l'acció es pot
reduir en l'afirmació següent: tota acció autèntica neix de la pregària i de la contemplació. Ja que tot el que és gran en
aquest món ve de Déu i neix del sacrifici i de la pregària.

Tipus de pregària

El problema de la pregària és el problema central per a tot cristià. Ets cristià en la mesura que ets capaç de
pregar. La pregària, i més tard les seves etapes particulars, marquen i defineixen la teva proximitat o bé el teu
allunyament de Déu. Les diverses etapes en el teu camí cap a Déu vénen definides per les etapes de la teva pregària.
En cadascuna d'elles hi ha una forma i un tipus de pregària, perquè la pregària és l'expressió del teu lligam amb Déu.

Cal aprendre a pregar sempre. La pregària és en tot moment una tasca que se't presenta. La nostra forma
actual de pregària no és suficient. Cal que sempre avancem i que procurem desenvolupar la pregària constantment.
Quan parlem de pregària, normalment pensem en la pregària de paraula. En aquesta forma de pregària, cal que
posem una atenció especial en els actes amb què ens humiliem davant Déu i també en aquells amb què expressem el
nostre agraïment o bé quan supliquem la santedat. Quan preguem amb l'oració verbal hauríem de recordar de demanar
allò que Déu espera de nosaltres. No pot ser una pregària massa plena de paraules. Jesús ens adverteix clarament que
no preguem com ho fan els pagans, que es pensen que parlant molt es faran escoltar (Mt 6,7).

La fe té una influència molt decisiva sobre la intensitat i el contingut de la pregària. Si la fe canvia la

nostra mentalitat i ens fa posar a Déu en el primer lloc, aleshores, en la mesura que la nostra fe es desenvolupi, la
nostra pregària s'anirà simplificant cada vegada més. Cada vegada més es deixarà portar per l'acció de l'Esperit (cf.
Rm 8,26-27), i estarà més i més ocupada en els afers del Regne: "Busqueu primer el Regne i la seva justícia, i tot això
us serà donat de més a més." (Mt 6,33). La paraula "primer" és molt important aquí. Es tracta que Déu sigui posat en
el primer lloc, i sense renunciar als teus propis esforços, que deixis a Ell que es preocupi de tu mateix i dels
resultats de la teva actuació, Ell que vol omplir-te d'un amor sense límits. En la teva pregària, aleshores,
realitzaràs la crida que feu Jesús a santa Caterina de Siena: "Tu pensa en mi i jo pensaré en tu".

A part de la pregària verbal, que pot adoptar forma de pregària de petició, d'acció de gràcies o d'acte
d'adoració, hi ha una altra forma de contacte amb Déu més simple. Déu vol que cada vegada simplifiquem més la
nostra forma de pregar. Si el postulat evangèlic diu que cal que preguem permanentment, això significa que la
nostra pregària s'ha de simplificar, ja que si preguem d'una manera complicada, no estarem en condicions de fer-ho
massa estona. En la nostra vida interior, arriba un moment que ens és més fàcil de pensar en Déu que parlar-li. És
aleshores quan podem passar a una forma més simple de contacte amb Déu: la pregària mental, que es pot definir com
"fer memòria de la presència de Déu". És una forma de pregària més simple que la pregària verbal. Exigeix molt
menys esforç. És suficient que orientis el teu pensament vers Jesús, perquè t'adonis que Aquell que t'estima està ben a
prop teu. De la mateixa manera, quan et prepares per a rebre la santa Comunió, és suficient que durant les hores que la
precedeixen dirigeixis la teva voluntat i el teu pensament ple d'amor vers l'Eucaristia. La pregària de pensament és una
expressió de la fe que pot consistir a esforçar-se a pensar en els pensaments de Jesús o de Maria. Hauria de ser un
pensament ple de serenitat i de joia. La "causa de la nostra alegria" és efectivament la Verge Maria. D'aquí resulta que
 9
el nostre pensament, si és optimista en el sentit sobrenatural, serà com una adhesió al pensament de la Verge Maria.
La pregària de pensament és una cosa simple, encara que exigeix que la vetllis i en tinguis cura, perquè sigui un
fenomen tan sovintejat com sigui possible en la nostra vida. Per això procura pensar i recordar que Jesús t'estima, que
Ell estima aquells que tu estimes i aquells dels quals et preocupes. Una pregària així et portarà pau interior.

Déu pot voler simplificar encara més la nostra pregària. Pot voler que ens quedem totalment callats. Així
com podem resar amb paraules o amb pensaments, també podem resar amb el silenci. No tots, però, aproven aquest
tipus de pregària. Molts tenen els seus dubtes, que això no sigui una forma de perdre el temps, perquè no succeeix res
en absolut. No obstant això, romandre en silenci davant del santíssim Sagrament, o davant de la imatge de la
santíssima Verge és una forma de pregar força avançada. Carles de Foucauld va escriure: "pregar significa mirar Jesús
estimant-lo" Aquest tipus de pregària pot adoptar la forma de l'anomenada pregària de senzillesa, o de la simple
mirada. Si estàs amb algú, i l'has d'entretenir amb paraules, això significa que d'alguna manera, es tracta d'una
persona una xic estranya per a tu. Davant d'una persona que t'és propera, pots guardar silenci sense que aquest sigui
una cosa molesta. És precisament el silenci, tan eloqüent en la seva simplicitat, el criteri de l'estreta relació que uneix
dues persones. Jesús desitja que en la seva presència sapiguem estar en silenci, que sapiguem mirar-lo i estar amb Ell
sense paraules, que ja han esdevingut inútils.

Es pot donar el cas igualment que l'oració del silenci esdevingui massa difícil per a nosaltres. Aleshores pot
haver-hi encara una altra forma d'oració: l'oració del gest. En efecte, es pot pregar, per exemple, amb el somriure,
encara que, a primer cop d'ull, això sembli insòlit. Déu vol vertaderament que el nostre contacte amb Ell sigui molt
simple, que sigui un contacte de l'infant amb el seu Pare, de l'infant amb la seva Mare. Si estimes algú, pots
perfectament establir contacte amb el somriure; es pot dir tot per mitjà del somriure. Per què, doncs, no hauríem de
somriure a Déu i a la Verge Maria? És una oració de gest. El somriure és un gest simbòlic, mitjançant el qual
assenyalem a algú la nostra proximitat, el nostre agraïment, el nostre amor, el nostre goig. És una forma de símbol en
què hom pot incloure un munt de coses. Efectivament, el somriure pot significar una cosa diferent cada vegada. Per
tant, no cal que t'esforcis a expressar-ho tot amb paraules. Déu sap que li somrius i sap perquè ho fas. El teu somriure
davant Déu i el goig que prové de la fe, són per excellència una oració.

Santa Teresa de Lisieux ens mostra encara una altra forma corprenedora d'oració del gest simbòlic. Uns
quinze dies abans de la seva mort, quan ja es trobava greument malalta, li van oferir una bella rosa del jardí del
convent. Va començar a arrencar-ne els pètals amb els quals va cobrir el seu crucifix amb gran pietat i amor. Després
va eixugar amb aquests pètals les nafres de les mans i dels peus foradats de Jesús. Amb aquest gest simbòlic, com va
explicar, desitjava suavitzar els sofriments del Senyor crucificat, eixugar les seves llàgrimes (cf.Carnet jaune,
14.IX.1897). "Una altra vegada, relata Celina, veient-la tocar dolçament la corona d'espines i els claus del seu Jesús
amb la punta dels dits, li vaig dir - Què feu ara? Aleshores, amb un posat d'estranyesa de veure's així sorpresa, em va
confessar - El desclavo i li trec la corona d'espines." (Consells i records, 88). Res no pot substituir un gest com aquest.
Aquesta oració expressava el seu desig d'alleugerir els sofriments de Jesús crucificat. Era l'expressió d'un amor
particular per Aquell que era l'Espòs de la seva ànima, crucificat pels pecats del món.

Sant Leopold Mandic de Pàdua, el gran confessor dels nostres temps, que es passava cada dia llargues hores
al confessionari, pregava amb el gest de les mans buides. Quan confessava, posava les mans davant d'ell, sobre els
genolls, com si volgués dir a Jesús: "Ja ho veus, Senyor, no estic en situació d'ajudar el que està agenollat prop de mi.
No li puc donar res. Omple aquestes mans amb la teva gràcia." Si hagués volgut repetir això contínuament a Jesús,
hauria defallit completament. A més, li hauria estat impossible fer-ho, i al mateix temps escoltar les confessions. Tu
també, en diverses circumstàncies, pots pregar amb aquesta actitud del pobre d'esperit; mantenir les mans d'aquesta
manera amb la consciència que és ininterrompudament un gest per implorar que Jesús ompli les teves mans buides
amb les seves gràcies, i que faci de tu un instrument de la seva acció.

L'oració de l'home pobre

Hi ha un lligam estret entre la fe i l'oració; el mateix que entre la humilitat i l'oració. Algú ha dit: "Quan
millor aprens a pregar és quan no pots pregar." És exactament el contrari del que ens afigurem. Quan t'és molt difícil
 9
pregar, quan la teva oració no reïx, aleshores Déu et dóna una oportunitat excepcional d'aprendre. El secret de
l'oració és la set de Déu que neix en nosaltres molt més profundament que el nivell dels nostres sentiments i de la
paraula. Aquell, la memòria i la imaginació del qual són assaltades per una munió de pensaments i de representacions
vanes fins i tot malignes, pot de vegades, sota la seva pressió, pregar molt millor en el seu cor aturmentat que aquell
altre, l'esperit del qual està impregnat de nocions clares i gaudeix amb actes d'amor fàcils. Aquestes experiències
engendren en els nostres cors l'oració de fe de l'home pobre. En l'oració hauríem de ser pobres i desvalguts. Si no
sabem pregar, el mateix Esperit Sant davallarà a la nostra ànima pobra i pregarà per nosaltres "amb gemecs
inefables"(Rom 8,26).

Tu pots passar per diferents dificultats en l'oració, però no ho oblidis: són aquestes, precisament, les que fan
que la teva oració sigui una oració de l'home pobre. Hauries doncs de donar gràcies per tenir-les. Aquestes dificultats
poden ser de classes diferents. Per exemple, poden provenir de la fatiga. Santa Teresa del Nen Jesús escriu: "Hauria de
sentir-me desolada d'adormir-me (des de fa set anys) durant les meves pregàries i accions de gràcies; doncs bé, no
m'angoixo. Penso que els infants agraden tant als seus pares quan dormen com quan estan desperts. [...] El Senyor veu
la nostra fragilitat. Es recorda que no som res més que pols." (Manuscrits autobiogràfics). Així, el cansament pot ésser
una matèria amb la qual el Senyor afaiçonarà en tu l'oració de l'home pobre, pobre d'esperit. I potser podràs aprofitar
més sovint aquestes situacions que faran que la teva oració comenci a ser una oració de l'home pobre.

Si l'oració et ve molt fàcilment és també un do de Déu que no s'ha de menysprear. Tanmateix, el

desenvolupament correcte de l'oració es compleix, d'una part, per l'esforç que s'esmerça per anar cap a Déu - i
que és una expressió de la set de Déu, ja que aquesta és la mateixa essència de l'oració- i per altra part, pel desig
d'entrar en contacte amb Ell, d'obrir-te a Ell i de permetre que Ell, Déu Esperit sant, pregui en tu. Aquest
mateix desig és per a l'oració la cosa més essencial; i els resultats, són importants?. El que és important és que desitgis,
de debò, pregar, que vulguis pregar. Com més set de Déu hi hagi en tu, millor. Així doncs, per mitjà de l'oració
t'hauries d'obrir un camí cap a Déu. cal també que estimis aquesta manera de fer-te'l proper. Déu acceptarà tots els teus
desigs, encara que et pugui semblar que no tenen valor. Ell estima els regals pobres, no vol flors belles, prefereix les
flors modestes, les flors dels prats, qualsevol, ja que aquestes no alimenten el nostre orgull. Entre tots els regals, va dir
algú, Déu s'estima més els regals pobres, els regals que no són per l'home un motiu de vanitat. En el cas de l'oració, es
tracta també ben bé d'això. Déu accepta cadascun dels teus regals, encara que no tinguin més valor que un grapat de
pols. Concedirà a cadascun d'ells un valor inestimable pel sol fet d'acceptar-lo. La teva oració pot ser justament com
un grapat de pols, i no tindrà preu, perquè, Ell, Déu, el teu Pare que t'estima, l'accepta. L'accepta amb el mateix goig
que la mare accepta una flor qualsevol del seu infant, car el que compta és el gest com a tal i no el que s'ofereix.

Pot succeir que no tinguis res per oferir a Déu en l'oració. Aleshores, li donaràs el teu "no res", la teva
impotència total. Ho has de retre tot al Senyor, posar-te tu mateix a la seva disposició, tal com ets: petit, dèbil, pobre
de cor. Serà la teva oració millor, perquè serà conforme a la primera benaurança. L'oració de l'home pobre és una
oració de l'home buit en el sentit de buidesa que crida la davallada del Senyor, la vinguda de l'Esperit sant. Quan Déu
veu una ànima així despullada de la seva pròpia força, davalla damunt d'ella amb la seva potència. Benaurats els
pobres en l'esperit, benaurats els que preguen amb l'oració de l'home pobre.

El rosari de la Verge Maria

En la festa solemne de la Maternitat de la Verge, per cap d'any, Joan Pau II, pregava amb aquestes paraules a
la basílica de sant Pere a Roma: "Et saludem, tu que vas creure, et saludem. L'Evangelista diu de tu: Maria guardava i
meditava tots aquests esdeveniments en el seu cor. Tu ets la memòria de l'Església, l'Església aprèn de tu, Maria, que
ser Mare és ser memòria viva, és a dir, guardar i meditar en el propi cor les coses joioses, doloroses, glorioses. Maria
conservava en el seu cor, guardava en la memòria i meditava aquestes coses, és a dir els afers del Fill i els seus propis
afers com a Mare a prop del Fill, en allò que fa referència als assumptes del Fill. Ella era memòria en l'Església
primitiva, ha estat memòria en tots els segles de la història de l'Església."

Segons les paraules del sant Pare, Maria és la memòria de l'Església. En la seva vida havia tingut lloc
l'anunciació, la presentació del Fill al temple i la trobada de Jesús, adolescent de dotze anys. Si l'Evangeli diu que
 9
meditava i guardava totes aquestes coses en el seu cor, això vol dir que pregava amb aquests esdeveniments. És com
si digués el seu rosari, sense moure els dits sobre el grans del rosari, tornant contínuament amb la memòria a tot el que
havia estat important en la vida del seu Fill i en la seva. En efecte, la Verge Maria no podia oblidar, ni tan sols el
primer dels esdeveniments més importants de la seva vida com havia estat l'anunciació. Ella vivia els esdeveniments
joiosos de la mateixa manera que els que estaven associats a la passió i a la resurrecció del seu Fill. Aquesta era la
seva oració.

Si reses el rosari, pregues amb l'oració de Maria. Ets com la imatge de la Mare de Déu. Tu la imites en
el fet que ella conservava i meditava els misteris del Fill i de la Mare. Ella és la memòria de l'Església, la memòria
de cadascun de nosaltres, que guarda aquests esdeveniments. Cadascun d'aquests esdeveniments ha de ser per a
nosaltres una realitat viva. En meditar-los, entres en contacte amb aquests misteris i esdevenen per a tu un canal de
gràcia. Estimar el rosari és estimar l'Evangeli, és també estimar la Verge Maria i totes les coses que ella conservava i
meditava en el seu cor i que eren el contingut de la seva vida.

Un home de pregària incessant

Un home d'oració excepcional era Guy de Larigaudie. Un home al qual, segons sembla, Déu no li havia negat
res: va ser un gran explorador de continents que va fer el primer viatge en cotxe, des de França a Indoxina, dirigent
d'un moviment de la joventut francesa, i un home que va estimar Déu amb tot el cor i que, pel mateix fet, va poder
estimar plenament el proïsme i el món. Al peu de la seva fotografia hi havia una inscripció significativa: "santedat
somrient." La seva actitud religiosa es caracteritzava d'antuvi per la pregària d'afirmació del món plena de fe; per
l'admiració de la seva bellesa. I és que si estimem Déu, estimem també el món. "Cal estimar-ho tot, va escriure en
les seves notes, una orquídia sobtadament esbadellada sobre la jungla, un cavall formós, un gest d'infant, un
acudit ingeniós, un somriure femení. Cal admirar tota bellesa sobre la marxa, descobrir-la, encara que sigui
enmig del fang, i alçar-la vers Déu" (Estrella de mar endins). Evidentment, això no vol dir que en la seva vida no hi
hagi hagut combats ni sacrificis, que no hi hagi hagut proves de fe ni decisions valentes, car la santedat no pot ser una
cosa fàcil. "Sentir al més pregon d'un mateix tota la brutícia, els llots i el bulliment dels instints humans i mantenir-se
pel damunt, sense enfonsar-s'hi, com es camina sobre aiguamolls dessecats, deixant-se portar per una espècie d'alegria
i lleugeresa que fa que el peu no s'enfonsi. Romandre en l'amor de Déu com en la puresa de la matinada, sobre la
superfície brillant del maresme, sense que el cos se submergeixi en el llac" (ibidem).

"Devia ser una mestissa. Tenia unes espatlles esplèndides i aquesta bellesa animal de sangs mesclades, de
llavis carnosos i d'ulls immensos. Era formosa, salvatgement formosa. Sols hi havia una cosa a fer. I no la vaig fer -
reconeix Guy de Larigaudie; vaig pujar de nou a cavall i me'n vaig anar al galop, sense mirar enrere, plorant de
desesperació i de ràbia. Crec que el dia del judici final, si no tinc res més per donar, podré oferir a Déu com un ram de
flors, totes aquelles abraçades, que per amor seu, no he volgut conèixer "(ibidem).

La puresa és possible, si és construïda sobre el fonament de l'oració. "És possible, bella i enriquidora, si
descansa sobre una base positiva: l'amor de Déu, vivent, total, l'únic capaç de satisfer la immensa necessitat d'amor
que omple el nostre cor d'home," diu G. de Larigaudie (ibidem).

A Guy de Larigaudie li agrada el risc, el ball, el cant. És un nedador i un esquiador excel·lent. Arreplega totes
les joies, però a través de tot el que experimenta, de tot el que viu, passa amb un ritme ininterromput al diàleg amb
Déu ple de fe. "No podien comprendre les boniques forasteres que fins i tot sobre les músiques de ball més
esbalaïdores, el meu cor en el meu interior ritmava una oració i que aquella oració era més forta que llur gràcia i
atractiu." (ibidem). En la seva pregària per la bellesa, demanava: "Déu meu, feu que les nostres germanes, les noies
siguin harmonioses de cos, somrients i vestides amb gust. Feu que siguin sanes i d'ànima transparent. Que siguin la
puresa i la gràcia de les nostres vides rudes. Que siguin amb nosaltres senzilles, maternals, sense giragonses ni
coqueteria. Feu que cap mal no es fiqui entre nosaltres. I que nois i noies siguin, els uns pels altres, una font, no de
culpes, sinó d'enriquiment. [...]. De Tahití a Hollywood, en les platges de corall o sobre la coberta dels vaixells, he
 9
tingut entre els meus braços, al ritme de la dansa, les dones més belles del món. No he volgut collir cap d'aquestes
flors que se m'oferien o que eren de conquesta apassionant. Tanmateix, jutjava sense cap valor per a mi mateix, tots
els motius humans per fugir. Només m'hi vaig resignar per l'amor de Déu (ibidem).

Parlant de l'Eucaristia, confessa: "La comunió diària ha estat per a mi, cada matí, el bany d'aigua viva que
reforça i relaxa tots els músculs, l'àpat substancial abans de l'etapa, l'esguard de tendresa que dóna gosadia i confiança
[...]. M'he passejat per tot el món, com en un jardí tancat amb parets. He viscut l'aventura d'un extrem a l'altre dels
cinc continents [...] i, no obstant això, les parets del jardí no han fet res més que recular i segueixo engabiat. Però
vindrà un dia que podré cantar el meu cant d'amor i de joia. Totes les barreres s'esbotzaran. I jo posseiré l'Infinit."
(ibidem).

Com era la pregària de fe d'aquest sant contemporani? "En presenciar l'obra més insípida, la pellicula més
llastimosa, es pot pregar esgranant interiorment al ritme de les imatges o de la música, oracions maquinals. Aquestes
pels actors, pel director pels extres. Aquelles altres per la munió de gent que es diverteix o s'avorreix, pel veí de la
dreta o la veïna de l'esquerra. El temps passat així no haurà estat inútil (ibidem). Ell troba en l'oració la força per als
moments difícils que exigeixen que siguem fidels al Senyor. "Hi ha hores pesades quan la temptació del pecat us agafa
tan fortament, tan irresistiblement per tot el cos, i fins a tal punt que ja només pots dir maquinalment amb la punta dels
llavis i gairebé sense creure-hi: Déu meu, tanmateix us estimo, però tingueu pietat de mi. Hi ha vespres que assegut al
fons d'una església sense ni tan sols poder pregar, hom no pot fer res més que repetir aquella pobre frase, a la qual
s'agafa com a un salvavides per a no enfonsar-se: Déu meu, tanmateix us estimo!" (ibidem)

"Tot aterrant a cops de fuet els llucs de les mates bordes, mastegant un bri d'herba, afaitant-se al matí, hom
pot repetir a Déu sense cansar-se, amb tota senzillesa, que l'estima molt [...], contar-se a un mateix, tot cantant, tota la
vida passada, i els somnis que es tenen pels dies esdevenidors, i parlar així a Déu tot cantant. Parlar-li també guimbant
de joia al sol, a la platja, o lliscant amb els esquís sobre la neu. Tenir sempre Déu ben a prop d'un mateix, com un
company a qui hom es confia. [...], M'he acostumat tant a la presència de Déu dins meu, que tothora tinc una pregària
en el cor que puja als llavis. Aquesta oració, a penes conscient, ni tan sols acaba amb la somnolència que marca la
marxa d'un tren o el brunzit d'una hèlice, ni en l'exaltació del cos o de l'ànima, ni en l'agitació de la ciutat o en la
tensió mental d'una tasca absorbent. En el fons de mi mateix és com una aigua infinitament tranquil la i transparent
que no poden menyscabar ni les ombres ni els remolins de la superfície [...]. Tota la meva vida no ha estat res més que
una llarga recerca de Déu. Arreu, tothora, en tots els llocs del món, he buscat el seu rastre i la seva presència. La mort
no serà per a mi res més que com si em deixessin anar de la corretja que em té lligat" (ibidem). La mort marcarà per
ell el final d'aquesta meravellosa i embriagadora aventura, l'arribada a la plenitud a què sempre ha aspirat.
 9
Capítol 6

L'AMOR COM A ACTUALITZACIÓ DE LA FE

En el moment de la seva ascensió, Crist va assegurar que estaria amb nosaltres tots els dies fins a la fi dels
temps (Mt 28,20). S'ha quedat no solament en l'Església, no solament en l'Eucaristia que fa present la seva obra
salvadora, s'ha quedat també en els nostres semblants, amb els quals s'identifica: "Ja us dic jo que en la mesura en
què ho vau fer a un d'aquests germans meus tan petits, a mi m'ho féreu". (Mt 25,40). Gràcies a la presència del
proïsme en la nostra vida, la quotidianitat esdevé un repte per la nostra fe, ja que és la fe la que ens permet de mirar el
món com amb els ulls de Crist, i de descobrir la presència de Déu amagada en un altre home.

La fe, "que actua per la caritat" (Ga 5,6) i troba en l'amor la seva vida plena, invita a la comunió amb Déu i
amb els germans. Déu ens revela el seu amor -àgape- que rebem per la fe per vessar-lo després sobre els altres. En
l'amor, l'abandó d'un mateix a Déu adquireix el seu caràcter just i la dimensió de la donació recíproca, com ha dit Joan
Pau II.

Àgape

Hi ha dues classes fonamentals de lligams entre els homes i, en conseqüència, dues concepcions de l'amor.
La primera, que es remunta a l'Antiguitat, transmesa per Plató, defineix l'amor en tant que eros. La segona concepció,
tal com la presenta el cristianisme, és l'amor definit en la llengua grega pel terme àgape. Hi ha doncs eros i àgape:
dues classes d'amor que se situen a la base de dues classes de lligams diferents entre els homes. Eros en Plató, és
l'amor que estima allò que considera digne de ser estimat. És un amor emocional. Si alguna persona o alguna cosa et
convé, per exemple, a causa del seu aspecte estètic, de la seva bellesa, si et causa plaer l'estar amb algú o amb
quelcom, tenir quelcom, tot això flueix únicament dels teus sentiments purament naturals, i això és l'eros platònic.
Estimes una cosa que et causa plaer, amb qui et sents a gust. És un amor egocèntric, car en ell sempre es tracta de tu
mateix, del teu plaer.

Aquest amor, malgrat les seves mancances i les seves limitacions, malgrat el seu caràcter interessat i la seva
fugacitat, no ha de ser condemnat o destruït. Va unit a l'ordre natural que ve de Déu però que ha estat pertorbat pel
pecat original. Cal purificar-lo i transformar-lo gradualment en amor sobrenatural, que és amor essencialment associat
a la vida de la gràcia i que, conforme a l'Evangeli i al pensament de sant Pau, és un reflex del mateix amor de Déu.
Això és el que indica el cèlebre text de sant Pau en la seva epístola als Corintis: "La caritat és pacient, és bondadosa;
[...] no busca el propi interès, no s'irrita, no té en compte el mal, [...] tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera. (1Co
13,4-7). Aquesta mena d'amor en la llengua original grega, és designat amb el terme àgape. Segons la tradició
cristiana, Déu és àgape, és l'amor que davalla fins a l'home i estima el que no mereix ser estimat. És un amor
espontani, que es dona perquè és amor. Àgape és l'amor desinteressat que envaeix l'home. A vegades ens sembla que
cal plaure a Déu, merèixer el seu amor. I no obstant això, Ell t'estima perquè ets el seu fill, i no perquè t'ho mereixis.
Àgape és un amor creador, un amor que estima, no perquè valguis la pena de ser estimat, sinó únicament
perquè en valguis la pena. L'Àgape desitja crear en tu el bé, i cada cop més bé. El qui rep gràcies especials de Déu
s'estranya d'haver-les rebudes. I tanmateix l'àgape davalla sobre els indignes, davalla sobre tots nosaltres perquè tots
som indignes i tenim tots necessitat d'aquest amor creador, que crea el bé. El drama de Déu, que és amor, consisteix en
el fet que no pot dispensar el seu amor plenament, que no pot inundar-ne l'ànima humana que Ell estima sense mesura.
Déu cerca sempre cors oberts sobre els quals poder difondre el seu amor infinit, contínuament i sense mesura.

Per la mare que estima, el seu fill, encara que sigui el més lleig, sempre serà l'infant més bonic, perquè és el
seu fill. Poca importància té la quantitat dels teus defectes. Poden ser molt nombrosos, potser t'aclaparen fins al punt
que ja no pots aguantar més. I malgrat tot, Déu et vol abraçar amb el seu amor, vol crear l'amor en tu, vol davallar
damunt teu, per fer de tu, pecador i indigne, una obra mestra del seu amor.

L'amor-àgape que baixa a tu des de dalt, de Déu, i que reps per la fe, no pot ser reclòs en tu. L'amor, en tant
 9
que bé, ha de ser estès, ha de ser transmès. Àgape és Crist que viu en tu i que, per a tu i en tu, vol estimar els altres.
L'home dotat de l'amor-àgape, de l'amor desinteressat, comença ell mateix a estimar, o més exactament, Crist que està
en ell comença a estimar els altres. Àgape és un amor no pas emocional, sinó un amor de la voluntat que vol estendre
el bé. Els llaços interhumans creats així per ell, són capaços de durar més enllà de la mateixa mort. Poc importa qui és
aquest altre, lleig o bonic, simpàtic o desagradable, ple de defectes i de pecats o no. El que és important és que l'amor,
el vol estimar perquè pugui esdevenir millor. Aquest amor-àgape que creix en tu com a resultat que Crist davalla al
teu cor s'expressa sovint en detalls, en gestos, en esguards. És molt important que reparteixis aquest amor en la
irradiació de la teva mirada, en l'acceptació, en l'admiració, en l'acollida constant, amatent de l'altre.

La funció dels sentiments

Àgape no és solament un amor creador. És també un amor que estableix la comunió, la comunitat entre els
homes. El contacte entre els homes és sovint qüestió de sentiments. Hi ha tres variants fonamentals de relacions
interpersonals emocionals. Poden ésser relacions regides per sentiments positius, quan algú t'és proper, et convé, quan
t'agrada i vols estar amb ell. Podem experimentar aquests sentiments positius, tant respecte a Déu com respecte a
l'home. Per exemple, et pots sentir a gust amb Déu. De vegades algú és troba literalment excitat en el contacte amb
Déu, i això pot durar hores, dies, fins i tot mesos. Els sentiments positius poden inundar l'ànima. En la segona variant,
els sentiments positius s'esvaeixen, es crea una espècie de buit emocional, res no t'atreu vers tal o tal altra persona.
Això pot arribar de sobte o per un procés que s'anirà intensificant. Des del punt de vista de la psicologia, es pot parlar
d'una certa desintegració emocional. I pot haver-hi una tercera variant, la més difícil, en la qual apareixen sentiments
negatius. El sentiment de desgana es pot manifestar tant respecte a una altra persona com respecte als afers que es
refereixen a Déu. Això es manifesta sovint en els períodes de purificació. Aleshores quelcom pot "bandejar-te" fora de
l'Església; pots sentir aversió per la confessió o la sagrada Comunió, pots tenir dificultats en mantenir el contacte amb
Déu per l'oració. Així mateix poden aflorar sentiments negatius envers els altres. En un moment determinat, algú que
era el teu amic proper comença senzillament a posar-te nerviós, et repugna.

Els llaços humans, basats en els sentiments positius, són llaços naturals. Aquesta classe de sentiments i de
llaços es poden produir en tot grup humà, fins i tot entre els criminals. Poden ser grups o colles de companyonia. Hom
pot trobar sovint persones que s'entenen a nivell dels interessos comuns. Tanmateix els sentiments positius naturals són
molt inestables. Poden aparèixer als primers temps del matrimoni i després esvair-se. Què succeeix quan s'esvaeixen?
Es presenta la crisi causada pel buit emocional creixent, difícil de suportar. Respecte a Déu, serà una espècie de
sequedat, quan no sento res en el contacte amb Déu, res no m'encamina ni cap a l'oració ni a la confessió, ni a
l'Eucaristia. Una crisi anàloga es manifesta amb la desaparició dels sentiments envers una altra persona, quan, de
sobte, deixes de sentir-te atret per aquell que d'antuvi t'era proper. Aleshores es produeix un buit específic en relació
amb els amics i els coneguts.

I finalment, en la tercera situació, aquesta molt difícil, es fa present la desgana emocional per les coses de
Déu, o la desgana per una altra persona. De vegades en aquest cas, cal fins i tot heroisme per a sobreposar-se. Però és
precisament quan s'acaba o s'interromp fins a cert punt, o al menys s'afluixa el lligam natural, que es fa present
una possibilitat d'establiment o d'aprofundiment del lligam sobrenatural. Pot passar en un matrimoni que els
cònjuges convisquin tan perfectament l'un amb l'altre que són com dos trossos d'un mateix maó, els quals, ajuntats
s'adhereixen totalment l'un a l'altre. Des del punt de vista de la fe, això no és l'ideal. En efecte, no és res més que una
harmonització purament natural dels sentiments positius. No es tracta encara d'aquell amor cristià treballat, l'amor-
àgape. El mateix passa en el cas dels fills en la família. No és necessari que estiguin en harmonia els uns amb els
altres, que no tinguin problemes entre ells. Es tracta de fer de manera que intentin d'estimar-se malgrat llurs defectes i
llurs particularitats, i no pas que estiguin d'acord els uns amb els altres i s'entenguin en harmonia.

La crisi dels llaços naturals

Cap comunitat, bé sigui la comunitat conjugal o la comunitat d'amics o bé algun grup, no té grans
possibilitats de sobreviure si es fonamenta exclusivament en un llaç natural: més aviat o més tard es dissociarà o
passarà a un nivell superior d'existència. Des del punt de vista de la fe, hom pot dir que està bé, quan aquestes crisis es
 9
presenten en la nostra vida; està bé, quan de sobte, algú se'ns fa menys agradable, ens plau menys, perquè d'aquí en pot
seguir una oportunitat extraordinària. La crida de Crist a posar en obra l'Evangeli esdevé justament en aquell moment
d'una actualitat particular. Passa el mateix igualment en el cas de la relació amb Déu, durant les purificacions violentes
en les quals no trobes cap lligam amb Déu, en què et sembla que no l'estimes gens, en què quelcom et repel·leix
vertaderament d'Ell, però t'esforces malgrat tot a ser-li fidel. Què n'és de preciosa la confessió quan no tens ganes
d'anar-hi, què n'és de preciosa l'Eucaristia quan res t'hi atreu, i amb tot hi vas, perquè saps que Ell, Crist que t'estima,
està allí i t'espera. Aleshores, hi esmerces molts més esforços, el teu do s'engrandeix en la mesura de la manca de
lligams naturals. Està molt bé que apareguin crisis en nosaltres, que de vegades hi hagi malentesos entre els cònjuges,
que els fills es peguin de tant en tant perquè no s'entenen. És aquesta ruptura, aquesta fallida, allò que pot afavorir el
naixement o l'aprofundiment del lligam sobrenatural i de l'amor sobrenatural, d'aquell amor que és l'obra de Crist, i si
creix, durarà fins a la fi; és aleshores quan un amor així és un amor fort, fort en Crist, fort en Déu. Un matrimoni fort
en Déu és un matrimoni que ha passat per aquesta mena de desintegració i ha sabut reintegrar-se a un nivell superior.
Benaurat tothom qui hagi conegut un moment difícil amb Déu i no l'hagi traït, i li hagi romàs fidel, perquè aleshores,
el seu amor ha arrelat vertaderament.

En tot això hi ha una gran esperança, sobretot per aquells que es neguitegen de veure que la seva vida és tan
dura de vegades. El proïsme, aquest altre, sovint no és fàcil. A vegades sembla fer tot el possible per fastiguejar-nos,
però és justament aleshores que és per a nosaltres una gràcia particular, perquè aporta una crida a superar el lligam
natural per enlairar-se vers el lligam sobrenatural, vers l'àgape. Des del punt de vista de la fe, les persones que menys
ens plauen són les més preuades perquè creen una possibilitat més gran de polarització de les nostres actituds i ens
permeten veure que estimar no és el mateix que plaure.

Permetre que Crist estimi en nosaltres.

L’especifíc del missatge cristià és el cristocentrisme en el doble sentit d'aquesta paraula. En primer lloc, Crist
és el model suprem i únic de l'amor. Cal que estimis com Ell. "Un manament nou us dono: que us estimeu els uns als
altres; així com us he estimat, estimeu-vos també els uns als altres." (Jn 13,34). Però, perquè puguis estimar com el
Crist, cal que descobreixis el seu rostre per la fe, que se'ns mostra en la Paraula revelada. El coneixement teòric de la
persona de Crist no és suficient. En efecte, no és més que en el creixement de la fe que l'amor augmentarà en tu, que
s'engrandirà el lligam existencial amb l'ideal personal de l'amor que és Jesucrist. Per la fe que et permet de posar-te a
escoltar el Verb revelat i d'unir-te a la persona de Crist, coneixeràs el que és un model d'amor, i desitjaràs estimar-lo
com Ell t'ha estimat fins a la fi. Per la fe, t'assimilaràs al seu pensament i als seus desigs, pensaràs com Ell, desitjaràs
com Ell, estimaràs com Ell.

En segon lloc, l'amor cristià és l'amor de Crist en nosaltres. Ell és el nostre Camí, la nostra Veritat, la
nostra Vida. Ell és el que pensa, prega i viu en nosaltres i que estima en nosaltres amb el seu amor. Del grau de la teva
fe que és la que et permet participar en la vida de Déu, depèn el grau del teu amor. Imitar Crist no és tant conformar-se
exteriorment als seus actes com adherir-se a Ell per la fe, de tal manera que la seva voluntat esdevingui la nostra
voluntat i que la seva vida en nosaltres pugui expressar-se contínuament en la nostra forma de vida. Abandonar-se a
Crist per la fe és acollir el seu amor que davalla en nosaltres, és permetre que ens estimi, és permetre que en nosaltres
i per mitjà de nosaltres pugui estimar els altres amb el seu amor. La fe permet unir-se a Crist, abandonar-se i donar-se
a Ell perquè es fongui com en una sola cosa, en la confiança i en l'amor. La fe que penetra la totalitat de l'existència
cristiana inclou, en efecte, l'esperança i l'amor com dues formes de la seva realització.

Estimar una persona per la qual sentim aversió no és cosa fàcil. És per això que cal que ens obrim a Crist, i
quan ens trobem davant l'onada esclafadora de sentiments negatius, cal que ens sentim com un nen desvalgut. Cal que
aparegui en nosaltres l'actitud de l'infant, desvalgut enfront de tot el que fa referència a Déu i als homes, desvalgut
també enfront de l'ambient que ens envolta. Només una actitud semblant de fe confiada, que Jesús vindrà i que
estimarà en nosaltres, fins i tot aquells pels quals no sentim simpatia, ens permetrà de començar a viure l'amor -
àgape. De fet, en la situació en què augmenten en nosaltres els sentiments negatius, o en la qual, almenys,
desapareixen els sentiments positius, sols Crist és capaç d'estimar en nosaltres. La nostra voluntat hauria d'esdevenir,
gràcies a Ell, lliure dels sentiments, o almenys tendir a aquesta llibertat. La seva presència en nosaltres ens aporta la
 9
conversió, ens allibera, ens dóna la gràcia, és a dir ens concedeix la llibertat. Tanmateix aquesta presència es realitza
en la mesura que som humils, petits i desvalguts davant de Déu, car només si som així serem capaços d'acollir per la fe
l'amor de Jesús. En aquest sentit, la dificultat que sorgeix en la nostra vida en les relacions amb els altres, és una
ocasió per obrir-nos a la gràcia, a l'amor de Jesús: en veure que som impotents davant dels nostres sentiments, i al
mateix temps en esperar-ho tot d'Ell, l'amor de Jesús baixa aleshores a nosaltres com àgape de Déu.

Jesucrist que baixa al teu cor vol estimar, vol donar-se als altres i desitjar el seu bé, vol estimar sempre més i
desitjar per a ells el major bé possible, cosa que a la llum de la fe, significa desitjar la seva santedat. Si estimes algú
preocupant-te únicament dels seus negocis materials i temporals, cal que t'adonis que realment l'amor autèntic et
manca. No és suficient tenir cura dels afers de la vida temporal, de l'educació, de la salut, de l'existència material.
Només pots estimar plenament quan tu mateix desitges la santedat i quan procures transmetre aquest desig als
altres.

No es pot estimar l'home sense estimar Déu.

D'aquesta veritat, que és Crist que estima el proïsme en nosaltres, resulta que no es pot estimar l'home sense
estimar Déu. En efecte, ets incapaç d'estimar tot sol. És Crist que estima en tu. En estimar Crist i en obrir-te a Ell, en
obrir-te a la vinguda cap a tu d'aquesta àgape divina, li permets d'estimar-te, i a través teu, d'estimar els altres. Aquest
fet d’anar-se obrint a la davallada de Crist sobre teu, sigui en els sagraments o en la pregària, és el que et permet
d'estimar els altres. En la mesura que reps el Crist, que li permets que t'abraci, en la mateixa mesura el
transmets als altres. Estimar l'altre és fer-lo participar de Crist. No es pot fer participar del que no es posseeix. Com
més estimes Déu i el reps en aquest amor, permetent-li viure i actuar en tu, més capaç ets d'estimar els altres.

Estimar vol dir donar-se, fer bé als altres. Tanmateix no és suficient dispensar béns materials. A la llum de la
fe, els bens espirituals són els més importants. Si no els dispenses als que tens més a prop teu, comets un "robatori"
espiritual; fas una mena de "dany" espiritual. I és que els altres tenen dret a aquests béns. Els que t'envolten tenen dret
que, creixent en la gràcia santificant i en l'aspiració a la santedat, esdevinguis per a ells un canal pur de gràcia. El teu
creixement en la santedat esdevé a la llum de la fe el do més preciós per al teu proïsme. T'has de qüestionar de nou el
teu amor, has de situar-te en la veritat i preguntar-te si estimes de veritat. Certament estàs convençut que estimes el teu
fill perquè no solament tens cura dels seus afers temporals, sinó que també pregues per ell. Però el valor i l'eficàcia de
la teva oració depèn no dels sentiments, sinó de la intensitat de la gràcia santificant, de la intensitat de la teva fe i de
l'amor de Déu. Si no hi ha en tu vida interior, si no hi ha en tu creixement de la fe i de l'amor de Déu, esdevens pels
teus un "lladre" en sentit espiritual.

Una mare que és una cristiana "tèbia" i no s'ha unit per la fe a Crist, hauria de prendre consciència del fet
que, en no haver estimat Crist, no estima plenament el seu fill. Pel fet de no rebre la sagrada Comunió, priva
igualment de gràcies particulars el seu fill que és un tresor per a ella. Roba inconscientment a aquest fill les gràcies
que vindrien damunt del seu fill a través de les seves comunions. I és que cada participació en l'Eucaristia, cada
recepció del sagrament de la penitència, la recepció dels altres sagraments i cada oració, en virtut del "sistema de
vasos comunicants", o dit d'altra manera, en virtut de la nostra unió íntima en el Cos místic de Crist, és sempre al
mateix temps donar el bé als altres. Estimes el teu marit, el teu fill, la teva filla, els teus pares, les persones properes o
llunyanes, en la mesura que et converteixes tu mateix a Déu, en la mesura que tendeixes a la santedat i en que deixes
que no siguis tu el que vius, sinó Crist el que viu en tu. Ell, que és l'únic amor i l'únic bé, desitja estimar-nos sense
límits i busca constantment ànimes damunt les quals poder vessar la immensitat del seu amor. No podem estimar
l'home sense estimar Déu. Només els sants estimen de veritat el proïsme, sols aquells que s'han obert enterament a
Crist, en els quals Crist pot viure i estimar plenament.

L'autorrealització en Crist

La psicologia parla del "jo" ideal i del "jo" real. Cadascun de nosaltres es forma una idea del que voldria ser,
de la imatge i de la semblança d'algú que voldria realitzar en ell mateix. Aquests desigs reflecteixen el "jo" ideal. El
"jo" real en canvi, de vegades pot ser tan repulsiu que alguns s'irriten o fins i tot "espeterneguen" contra el seu "jo"
 9
real. No és una actitud justa. Tanmateix fa palès que l'home no vol ser tal com és, que té el seu "jo" ideal, que desitja
ser algú diferent, ser més ell mateix.

Si per la fe t'obres a Crist, Ell esdevé per a tu "camí, veritat i vida" (cf.Jn 14,6). Comença aleshores a
mostrar-te Ell mateix el teu "jo" ideal, i al mateix temps a realitzar-lo. Ell mateix durà a terme la teva autorealització.

En l'home creient, la imatge del "jo" ideal es perfeccionarà en la mesura que es desenvoluparà la vida interior
i l'identificació amb Crist. El coneixement cada cop millor de Crist i l'adhesió a Ell engendren efectivament en
nosaltres el desig d'identificació amb Ell. Crist esdevé així el nostre ideal personal, el nostre "jo" ideal. El creixement
en la fe i en la gràcia comporten que es vegi més nítidament el teu "jo" ideal, perquè aleshores Crist t'atorga cada dia
més llum sobrenatural i se't revela cada vegada més plenament.

Ja que som tots predestinats "a esdevenir conformes a la imatge del seu Fill" (Rm 8,29), només Crist pot ser
el nostre vertader ideal personal. En la mesura que la imatge del teu "jo" ideal s'apropa a la imatge de Crist, tu
t'apropes a la veritat, Crist esdevé el teu camí i la teva veritat. Ell mateix concedeix també la força a la teva voluntat
perquè puguis modelar el teu "jo" real a imatge del "jo" ideal.

Cadascú de nosaltres només es realitza quan estima. Jo no em puc realitzar sinó és gràcies a aquells que
estimo. Tal és l'economia divina i tal és la meva estructura mental. Ningú no es pot realitzar sense referència a una
altra persona. Sense aquesta referència no seràs mai plenament tu.

A vegades en la nostra relació amb l'altre tot va de la millor manera possible, i aleshores no veiem cap
necessitat d'heroisme. No obstant això, de vegades el nostre proïsme és capaç de posar-nos en una situació en la qual,
sense heroisme, no hi hauria res més que una negació de l'amor. Durant la segona Guerra Mundial, els homes es
trobaven sovint davant la crida a l'amor heroic: o dones cops o en rebràs; o mates o moriràs. Eren situacions
particulars, però igualment en situacions menys dramàtiques , més d'una vegada Déu ens cridarà a l'amor a un preu
molt elevat. Ens convencerem aleshores que no som capaços d'estimar, i ens serà més fàcil d'entendre el sentit profund
de les paraules de Crist: "Jo sóc el cep; vosaltres, les sarments. Qui resta en mi, i jo, en ell, aquest dóna molt de fruit,
perquè sense mi no podeu fer res" (Jn 15,5); sense Crist no podem fer res. Crist és la nostra vida. Sense Ell
esdevenim com sarments separats del cep i que s'assequen. L'home no es pot realitzar sense Crist.

L'autorealització de cadascun de nosaltres té lloc en la mesura que ens obrim a Crist, en la mesura que
permetem que estimi en nosaltres, que visqui en nosaltres. Si t'obrissis plenament a Crist, podries dir com sant Pau:
"visc, però ja no sóc jo qui visc, sinó que Crist viu en mi" (Ga 2,20). I Crist té efectivament aquest desig insòlit: vol
estimar cadascú de nosaltres amb un amor particular, vol tenir tants rostres com homes hi ha sobre la terra.

L'Església ensenya que no hi ha amor sense creu: perquè jo pugui estimar l'altre, el meu "jo" ha d'ésser
crucificat. Però jo no hi consentiré sense la gràcia. Únicament la gràcia pot fer-me'n capaç. Ara bé, la gràcia actua de
tal manera que és el mateix Crist qui penetra el meu "jo vull"- aquesta expressió humana de la voluntat - jo vull
estimar, jo vull escollir el bé. "És certament Déu qui obra en vosaltres tant el voler com l'obrar per complir els designis
de la seva benvolença" (Fl 2,13).

La nostra voluntat, gràcies a la qual podem elegir el bé i l'amor, és feble. La voluntat de l'home és massa
feble per elegir allò que és difícil i que exigeix la supressió del seu egoisme. Si algú encara no ho ha experimentat,
s'adonarà certament un dia que, de fet, no sap estimar, no sap morir a si mateix; i cadascun de nosaltres no és
plenament home, sinó per l'amor.

L'amor és un acte de voluntat, és el nostre anhel de donar als altres allò que és bo. Sabem que cadascú de
nosaltres pot desitjar quelcom dèbilment o intensament. Si sentim el desig de realitzar l'amor al "deu per cent", és
massa poc per establir l'harmonia entre els homes, perquè es pugui realitzar el procés d'integració de les persones,
massa poc per estimar com Crist ha estimat. El meu "jo vull" no obstant això pot veure's cada dia més enfortit per la
gràcia de Crist, de manera que jo comenci a voler posar en pràctica el precepte de Crist: "Així com us he estimat,
 9
estimeu-vos també els uns als altres" (Jn 13,34), no ja al "cinc per cent", sinó al seixanta per cent i fins i tot més
encara. En això es manifesta la vida de Crist en nosaltres.

El descobriment de Crist en l'altre no disminueix en res el valor del proïsme. En estimar Crist, estimo al
mateix temps el meu proïsme. És gràcies a Crist que l'altre comença a fascinar-nos, perquè esdevé cada cop millor,
cada cop més bell. Crist, associant-se a la seva voluntat, fa que aquest home desitgi cada cop més el bé, que hi hagi en
ell més i més bé. És el seu bé, perquè la gràcia rebuda roman un bé de l'home, encara que sigui al mateix temps el bé
de Crist. Crist s'associa a la nostra vida d'una manera tan perfecta que és Ell qui estima l'altre home amb el meu
amor i jo estimo amb el seu amor. Aquí no hi ha ni desdoblament ni alienació, al contrari: gràcies a la presència de
Crist en mi, esdevinc jo mateix, estimo i creixo en l'amor.

Si Crist esdevé el meu "jo" ideal, és la meva autorealització la que s'acompleix. Inversament, quan peco,
quan dic "no" a Crist, malmeto el meu "jo", esdevinc cada cop menys jo mateix. El pecat i el tancament a Crist
m'alienen. Si jo em tanco a Crist, esdevinc trist, deprimit, malhumorat, i tanmateix jo no vull ser així, aquest no és el
meu "jo" ideal. El meu "jo" ideal és Crist: el meu, el teu, el de cadascun de nosaltres; i és per això que adopta tants
rostres. Al mateix temps és Ell qui realitza el nostre "jo" ideal en cadascun de nosaltres. Aquesta realitat magnífica és
una confirmació de les paraules de Crist: "Jo sóc el camí, la veritat i la vida."

La nostra autorealització s'acompleix per la vida en la veritat i per la resposta a la crida que ens fa Déu a
l'amor. Sense la vida en la veritat hom no pot parlar d'amor en sentit sobrenatural. Aquest amor, en efecte, és l'amor
del mateix Crist en nosaltres; ara bé, Ell viu en nosaltres en la mesura que, veient-nos en la veritat, és a dir, coneixent
la nostra feblesa, el cridem, perquè volem que sigui Ell mateix la nostra vida. Per si mateix, l'home és inepte per al bé
espiritual. L'Església no diu que la natura humana estigui corrompuda, però hauríem de ser conscients que, per
nosaltres mateixos, som ineptes per al bé sobrenatural; no som capaços d'estimar. Per nosaltres mateixos no som
capaços de respondre a aquesta crida de Déu, que per nosaltres és extremadament difícil, sobretot la crida a l'amor al
proïsme, que algunes vegades fins i tot exigeix heroisme. Crist en la conversa amb el jove va dir: "Per què em dius bo?
Ningú no és bo sinó únicament Déu" (Mc 10,18). Tot el que en nosaltres és bo ve de Déu, "què tens que no ho hagis
rebut?" (1Co 4,7).

Cal que tornem constantment a aquestes paraules, car hom no pot parlar d'autorealització en Crist, si no viu
en la veritat. Crist va dir parlant d'Ell mateix: "Jo per això he nascut i per això he vingut al món: per donar
testimoniatge de la veritat" (Jn 18,37). Fent servir el llenguatge humà, podríem dir que el punt feble de Déu és la
veritat. Déu està com particularment sensibilitzat per la veritat. Si t'has de tornar semblant a Crist, no pot haver-hi
mentida en tu. Jesucrist que s'identifica amb la veritat és intransigent en tot allò que es refereix a la falsedat, a l'orgull i
a l'apropiació d'allò que Ell mateix acompleix en nosaltres. Com més gràcies de Déu ens atribuïm, més gran es
manifesta la nostra estupidesa. Per alliberar-nos-en, Déu haurà de limitar les seves gràcies.

El fonament de la nostra autorealització és la humilitat. És aquesta tan important que Déu està disposat a
donar-ho tot a aquell que no s'apropia de res. Si vius en la veritat i reconeixes que sense Crist no pots res, és com si
el cridessis: Vine i viu en mi. I és aleshores que Crist ve.

Per no atribuir-te a tu mateix l'acció de Crist, esforça't a dir tan sovint com et sigui possible: "Oh Crist, és
gràcies a tu que jo sóc jo mateix; és gràcies a tu que el meu cònjuge és tan fascinant, és gràcies a tu que els homes que
em trobo són tan bons." Això serà una expressió d'humilitat. Tot el que em fascina en l'altre home és de Crist i al
mateix temps d'aquest home. Si consideréssim que algú que ens captiva pel bé sobrenatural és per ell mateix tan digne
d'admiració, cauríem en una il·lusió. Cadascú de nosaltres es convencerà algun dia de com n’és de feble i pecador. No
obstant això, Crist vol justament fer de nosaltres, de tu, una obra mestra que fascinarà els altres, i aleshores
esdevindràs més i més tu mateix, i al mateix temps, Crist creixerà cada cop més en tu.

Cada sant realitzava de forma diferent en si mateix la imatge de Crist. És una cosa extraordinària que
tinguem sants tan diferents. Hi havia la reina Hedvigis que era quasi com un model de l'elegància; tenia un gust molt
refinat, i no solament estètic; captivava per la seva intelligència i el seu nivell intel·lectual i espiritual. I tenim sant
 9
Benet Labre que va morir com un miserable i un captaire. I sant Camil de Lel lis, que de jove era un jugador de cartes,
un llibertí; portava una vida sens dubte pitjor que la dels soldats expulsats de la legió estrangera. Una vegada, quan ja
era un alcohòlic, va veure un religiós, i de sobte, es va encendre en ell una guspira d'esperança: jo també puc ser
diferent. Quan més tard va perdre a les cartes i es va veure reduït a la mendicitat, es va tapar la cara amb un drap, va
sentir reviure en ell el desig de rompre amb tot allò i va entendre que tot el que feia era degradant, que no era ell
mateix, que era una caricatura d'home. Va començar a somniar ser un home normal. Va decidir convertir-se. I
aleshores Crist va acomplir la seva autorealització, va fer d'ell no solament un home normal, sinó una obra mestra, el
va conduir a la santedat.

És així com actua Crist amb nosaltres, perquè vol esdevenir el nostre tot, el nostre amor, el nostre camí, la
nostra veritat i la nostra vida.
 9
ÍNDEX

Pròleg

Pròleg a l'edició francesa

PRIMERA PART:

LA VIRTUT DE LA FE

Capítol 1 - LA FE, COM A PARTICIPACIÓ EN

LA VIDA DE DÉU

Reconèixer la Presència que estima

Les petjades de Déu en el món
Els talents

Capítol 2 - LA FE, COM A ADHESIÓ AL CRIST

"Ningú no pot servir dos senyors"

La voluntat de Déu i la nostra voluntat
Enderrocant l'Església

Capítol 3 - LA FE, RECOLZAR-SE EN CRIST

I ABANDONAR-SE A ELL

Déu, l'únic ajut

L'actitud d'abandó total
Fiar-se de Déu
L'amor gelós de Déu

Capítol 4 - LA FE, COM A RECONEIXEMENT DE LA

PRÒPIA FEBLESA, I ESPERAR-HO TOT DE DÉU

"Feliços els pobres en l'esperit"

La força de Déu necessita la feblesa de l'home
La pobresa del Crist
Reconèixer que tot es do
La sembra de la desconfiança
La pobresa espiritual com actitud d'infant
 9

SEGONA PART:

EL DINAMISME DE LA FE

Capítol 1 - LA CONVERSIÓ, COM A DIMENISIÓ

DE LA FE

La feliç culpa
Les conseqüències del mal
No es pot conèixer el Crist, sense l'home
Com mirar el propi mal
El "Sagrament de la conversió"
Els patrons del sagrament de la conversió
La conversió cap al radicalisme

Capítol 2 - LA VIRTUT DE L'HUMOR AL SERVEI

DE LA FE

El Jansenisme com a perill per a la fe

L'humor com a "exorcisme"
Cendra i pols
El sant patró de l'humor

Capítol 3 - LES PROVES DE LA FE

L'espera de Déu
La fe d'Abraham
Les proves de fe en la vida de la Verge Maria
Les tempestes de la vida
La inquietud que resulta de la manca de fe
La pau que brolla de la fe

Capítol 4 - EL DESERT

La simbòlica del desert

"Tant de bo que fossis fred o calent!"
El desert, lloc de despullament
El desert, una experiència de l'amor de Déu

Capítol 5 - MITJANS RICS I POBRES EN L'ESGLÉSIA

Jesús pobre
L'eficàcia dels mitjans pobres
La victòria per la fe
La maternitat espiritual
El testimoniatge de Joan Pau II
 9
TERCERA PART:

L'ACTUALITZACIÓ DE LA FE

Capítol 1 - EL BAPTISME

La immersió en la mort i resurrecció de Crist

La incorporació al Cos de Crist
El sacerdoci dels fidels

Capítol 2 - LA CONFIRMACIÓ

El despullament, condició de la plenitud

L'eficàcia del sagrament de la confirmació
El do de l'Esperit Sant atorgat als Apòstols
Estimar l’Església
El compromís de lliurar-se a l'apostolat

Capítol 3 - L'EUCARISITIA

L'espera de l’Eucaristia
L'Eucaristia, culminació de la fe
La Kenosis del Crist

Capítol 4 - L'ESCOLTA DE LA PARAULA DE DÉU

La relació com a objecte i la relació

personalitzada amb la Paraula de Déu
La presència de Déu en la Paraula
La funció de la Paraula de Déu en l'oració

Capítol 5 - LA PREGÀRIA, COM A ACTUALITZACIÓ

DE LA FE

L'exemple del Crist

La prioritat de la pregària
Tipus de pregària
L'oració de l'home pobre
El rosari de la Verge Maria
Un home de pregària incessant

Capítol 6 - L'AMOR COM A ACTUALITZACIÓ DE LA FE

Àgape
La funció dels sentiments
La crisi dels llaços naturals
Permetre que Crist estimi en nosaltres
No es pot estimar l'home sense estima Déu
L'autorrealització en el Crist