O. Jara, Deu raons per creure en Déu, Albada, Barcelona 2022, 158 pp.

Fa poc, en un viatge una mica més llarg del que és habitual, per l'autopista,
vaig sintonitzar a la ràdio una entrevista amb l’Oriol Jara a RAC1.
L'entrevistador, més aviat poc creient, feia preguntes a l'entrevistat del seu
procés de conversió a la fe. Eren preguntes ben fetes, respectuoses, a un
col·lega a la professió de periodista. I manifestava la seva sorpresa i
admiració pel camí que havia recorregut Oriol cap a la fe, i que, aquest,
amb una desimboltura i alegria notables, explicava amb detall. Em va
encantar.

Vaig saber després que l'Oriol havia posat per escrit les seves reflexions al
llibre que ara recensiono. Com diu ell a l'inici: “aquest llibre és el fruit d’un
canvi de perspectiva vital. D’una conversió progressiva i renovadora que
m’està mostrant la bellesa de viure amb Jesús. Una nova manera de ser que
em permet començar parlant de la meva família i no de la meva feina”.

Des de fa 20 anys que treballa a la ràdio i la televisió. Com a guionista i

dirigint programes. Com a periodista que és, té el cuquet de comunicar, de
donar a conèixer la seva aventura personal de la seva trobada amb Déu. Al
pròleg, Xavier Pérez Esquerdo diu que tots hauríem de fer el mateix. “Tots
els catòlics hauríem de sortir de les nostres coves confortables i declarar, de
la mateixa manera, el nostre amor a Déu. En paraules de l’autor: ‘ser
cristià és posar en funcionament el mecanisme de l’amor que es multiplica
com més l’exerceixes’” (p. 16).

És una conversió, la seva, podríem dir “intel·lectual”. Llegeix la Bíblia, els

filòsofs, indaga. Però també té els seus moments de pregària. “Pregant en
una església vienesa vaig sentir l’existència absoluta, real i tangible de Déu.
El Senyor venia per seure al tron que la raó havia preparat. Com si les
lectures fossin una cadira on només hi faltava el Senyor. No fou pas el final
sinó l’inici d’un camí de vida cristiana llarg, continuat, ple d’entrebancs i
que recorro intensament des de fa anys. Poc a poc i equivocant-me
moltíssim, he intentat aprendre què vol dir seguir el Crist. Quines
implicacions té obeir a Déu” (pp. 26-27).

Efectivament, els capítols del llibre estan plens de cites, especialment de les
Escriptures, on dóna raó del seu camí cristià. I intenta proporcionar
explicacions i respostes als grans interrogants que es fa l’home d’avui. Per
exemple, al capítol 9 (Per la ciència) explica la conversió d'Antony Flew,
al qual molts han definit com l'ateu més influent del món. I com aquest
professor d'Oxford al final de la seva vida es torna teista: “a través de la
filosofia i, sobretot de la ciència, havia començat a creure en la necessitat
de l’existència de Déu. Segons les seves pròpies paraules: ‘el major
descobriment de la ciència del segle XXI és Déu’. Aquesta paradoxa no és
un cas estrany o insòlit. La ciència és, precisament, el camí de moltes
persones cap a la fe. Una via per entendre la magnitud del pla diví. Tan
complex i tan bell alhora” (p. 124).

És un llibre per llegir i pensar. Per llegir a poc a poc. Per repassar els
coneixements de fe i fundar-los sòlidament a la Paraula de Déu i a la raó.
És un llibre amable, que ajuda a pensar-hi. Molt apte per als cristians que
volen conèixer més a fons la seva fe i es plantegi com transmetre-la, però
també per a tota persona de bona voluntat que estigui cercant Déu i, potser,
aquí el pot trobar.

Joaquim González-Llanos