El gran Jubileu de l'any 2000.

Celebrar l’estimació de Déu

Vaig llegir fa poc d'una nena que es deia Liz. Patia una estranya malaltia;
l'única possibilitat de recuperar-se era rebre una transfusió de sang del seu germà
de 5 anys, que havia sobreviscut miraculosament a aquella estranya malaltia i que
havia desenvolupat els anticossos necessaris per combatre-la. El doctor va explicar
la situació al germanet i va preguntar-li si estaria disposat a donar la seva sang a la
germana. Ell va dubtar una mica i va respondre: "Sí, ho faré si això salva la Liz".
Quan li feien la transfusió somreia mentre veia recuperar el color de la cara a la
germaneta estimada. Llavors la cara del nen va posar-se pàl·lida, i va deixar de
riure. Va mirar al doctor i li va preguntar amb veu tremolosa: "A quina hora
començaré a morir-me?" Essent només un nen, no havia entès al doctor. Havia
pensat que li donava tota la sang a la germana, i tot i així ho havia fet. Això sí que
és estimar. Jesucrist ens ha estimat com ningú mai no ha estimat i això és el que
celebrem aquest any, això és el Jubileu.

Jubileu ve de “yobel” que significa corn del xai usat com a instrument sonor
per anunciar l’any excepcional dedicat a Déu. També ve del llatí on "iubilum" (de
"iubilare") vol dir els crits d’alegria dels pastors i simplement alegria, joia, lloança.
Va ser usada a la edat mitjana per indicar la indulgència que el Papa concedia cada
determinat període de temps, any sant (de fet, ja ho feien cada 50 anys els jueus).
Però aquest any d'una manera especial. El gran Jubileu de l'Església en aquest any
2000 no consisteix en fer moltes coses, sinó en una experiència interior, i totes les
coses que es proposen (a nivell religiós, la unitat entre els creients; a nivell social,
la condonació del deute extern dels països; a nivell personal, pelegrinatges...) no
serien res si no portessin a un compromís que neix a l'interior de les persones... per
tant, una "peregrinació" que té una dimensió interior en la pau de les consciències.

Pelegrinatge del Sant Pare a Terra Santa

El Sant Pare va fer una peregrinació als llocs on va viure Jesús, ja que tot i
que Déu és arreu, el Fill de Déu va fer-se home en un "racó" de la terra, a
Palestina. Tenim els cristians -com les altres religions- un afecte especial a
determinats llocs, més vinculats amb el sagrat: Terra Santa, Roma, i a cada diòcesi,
la catedral, i els santuaris de les muntanyes com el de la Mare de Déu de
Montserrat o el de la Mare de Déu de Núria. Hi anem com a pelegrins, a buscar el
do de la gràcia, dins d'un clima de penitència i de silenci interior, d'oració: "¡Quina
alegria quan em van dir: anem a la casa del Senyor!". Estem convidats a anar a
aquests llocs -o visitant persones malaltes, que és el mateix-, a "passar la Porta
Santa" que és Jesús, i que significa enfortir la pròpia fe en Déu fet home, per viure
la nova vida que ell ens ha donat. Nosaltres hem de viure amb el cor obert a Jesús,
obrir les portes del nostre cor de bat a bat, sabent que "a tots els que el reberen els
donà el poder de fer-se fills de Déu" (del Evangeli de Sant Joan, 1). Això és, rebre
l'amor i estimar els altres, ser solidari sense cap discriminació, no ser pessimista, ja
que Déu és Pare omnipotent i te cura dels seus fills estimats.
La Pasqua: Jesús amb nosaltres
El sacrifici de la Creu de Jesús que hem celebrat les darreres jornades és la
màxima expressió d'aquest amor. El dolor, els patiments de tot el món,
queden allà representats: Jesús ha volgut jeure sobre la creu per donar un
sentit a tot el dolor, l'ultima paraula correspon a la vida i l'amor. Ja que ell,
després de patir, va ressuscitar perquè nosaltres també ressuscitéssim. Tant
ens va estimar Déu, que va donar-nos el seu Fill únic, perquè els qui creguin
en ell no morin sinó que tinguin la vida eterna... Déu és qui surt al nostre
encontre, qui assumeix les nostres culpes, qui mor per nosaltres i els nostres
pecats, que per la creu ens rescata de tot mal. Veritablement, Déu és gran!
Ens estima amb passió. Davant d’aquest misteri, només podem agenollar-
nos i contemplar, i adorar, admirats, el Fill de Déu fet nen, fet home, clavat a
la creu (amb els braços oberts, com per dir-nos que no vol tancar-los, que
està sempre esperant-nos per acollir-nos amb una abraçada), i ressuscitat per
nosaltres, i fet pa perquè el mengem! Fins aquí arriba la seva humilitat! Ell
no és lluny nostre. Camina amb nosaltres i ens dóna el seu Esperit Sant. Si
anem amb fe a la Penitència i a l'Eucaristia, serem com Jesús que continua
passant avui en el món fent el bé, serem en el món sembradors de pau i
d'alegria.

Mn. Llucià Pou i Sabaté