Pasqua, el dia que transforma les penes en alegries

L’enigma major de la condició humana és la mort. Com és que l’home, amb

desitjos de ser feliç, mor? És el misteri del dolor, de la creu, que no té explicació. Un
procés de transformació, com una purificació de l’amor, que ens prepara per a la
felicitat que és estar amb Déu. Realitat misteriosa que no és el final, doncs quan s’acaba
la nostra estada aquí en la terra en comença una altra, la vida continua en el cel. La mort
no és el final de trajecte, la vida no s’acaba, es transforma…
Jesús també mor, i ha ressuscitat. I ens diu: “jo sóc el camí…”. La mort és una
realitat misteriosa, tremenda, i del més enllà no sabem molt, només el que Jesús ens diu:
“jo sóc la resurrecció i la vida…” Déu, que és amor, ens fa entendre que l’amor no
s’acaba amb la mort, que després d’aquesta etapa n’hi ha una altra per a sempre. Que
Déu no vol les coses dolentes, però les permet en el seu respecte a la llibertat, sabent
reconduir-ho amb Jesús cap a una cosa millor… la mort per a la fe cristiana és una
participació en la mort de Jesús, des del bateig estem units a Ell, i a la Missa vivim tota
la potència salvadora de la mort cap a la resurrecció.
Les forces atàviques del mal, que bolcaven en un innocent els seus traumes i
repressions (el boc expiatori) que pel dimoni s’aboca tota l’agressivitat en contra del
Messies, queden truncades. Doncs en la mort de Jesús aquestes forces queden vençudes,
el cercle de l’odi queda substituït pel cercle de l’amor; una nova ona que arriba –amb la
seva Resurrecció- a tots els llocs del cosmos en tots els seus temps. "En la seva mort en
la creu es realitza aquest posar-se Déu contra si mateix, al lliurar-se per a donar nova
vida a l’home i salvar-lo: això és amor en la seva forma més radical" (Benet XVI).
S’estableix la redempció, tornar al paradís original, a l’autèntica comunió amb tots i tot.
I quan estem en contacte amb Jesús, en la comunió, també estem amb els qui estan amb
Ell, de tots els llocs de tots els temps, amb els que estimem i ja han deixat el nostre món
i temps.
Aquest és el misteri Pasqual de Jesús, el pas de la mort a la Vida, la llum que
s’encén amb la nova aurora. El cos que s’enterra és llavor –gra de blat que mor i dóna
molt fruit- per a una vida més plena, de resurrecció. L’amor humà ens fa entendre
aquest amor etern, doncs l’amor neix per a ser etern, encara que canviem de casa
quedem units als quals vam estimar. Jesús ens ensenya plenament el diccionari de
l’amor, ens parla de l’amor d’un Déu que és pare i que ens estima amb bogeria, i
donant-se en la Creu, fa noves totes les coses en una renovació còsmica de l’amor: les
coses humanes, subjectes al dolor i la mort, tenen una potència salvífica, es
converteixen en divines.
En aquest retaule de les tres creus, veiem a la Trinitat bolcar el seu amor en el
calvari. I al costat de Jesús, la seva mare. Allí ella també lliura al seu fill per amor a
nosaltres. Allí també està el bon lladre que diu: “Senyor, recorda’t de mi quan estiguis
al teu regne”, i Jesús li regala una entrada al cel “a primera fila”: “en veritat et dic que
avui mateix estaràs amb mi en el paradís”; és un misteri aquest judici diví en l’amor.
Junts es van anar al cel.
Aquests dies volem viure el misteri, obrir els ulls com les dones al buscar a Jesús
al matí de pasqua, i els diu l’àngel, aquell primer diumenge: “per què busqueu entre els
morts aquell que està viu? No és aquí, ha ressuscitat”. Volem veure més enllà del que es
veu, beure d’aquest amor veritable que és etern, per a il·luminar els nostres dies amb
aquest dia de festa, d’esperança certa.
Llucià Pou i Sabaté