La felicitat i el sacrifici

Tothom cerca la felicitat, per sobre de tot, i ens agradaria trobar la clau de la
porta de la felicitat. Diuen que una princesa somniava felicitats estranyes i tot dormint
va sentir una veu que li deia: “La felicitat et vindrà per certs camins que et seran
presentats; si aconsegueixes conèixer-la, ves darrera d’ella i tindràs això que desitges”. I
es va veure a la terrassa del jardí del seu castell, quan se li aparegué una fada
magnífica, adornada amb tot tipus de joies d’or i de plata. Ella la va seguir bocabadada,
però va veure que no era feliç, i li preguntà: -“Ets tu la felicitat?” -“No -va contestar-:
sóc la riquesa”. Va dir la princesa: “-Per això sentia al teu costat regust a terra
menyspreable en els meus llavis”.
I va aparèixer una altra fada, coberta amb un mantell d’estrelles. La princesa va
caminar amb ella, i al notar el cor buit li va preguntar: -“Ets tu la felicitat?” -“No -va
contestar-: sóc la glòria”. La princesa va dir: “-Per això sentia al teu costat que tenia el
cap ben ple de fums i de vent”.
I després vingué encara una altra fada, amb esquelles d’alegria. La princesa va
seguir també aquesta, i al veure en els seus ulls una boira trista, li va preguntar: -“Ets tu
la felicitat?” “-No: sóc el plaer” Va dir la princesa: -“Per això sentia jo dins l’ànima el
pes d’il.lusions mortes”.
Llavors va aparèixer una velleta geperuda, amb una cara plena d’arrugues, amb
els ulls somrients. La princesa la va seguir, i caminava per camins que pujaven amunt, i
mentre anaven pujant s’esgarrapava les cames per passar entre les bardisses; però sentia
al mateix temps una cosa dins l’ànima que mai havia sentit abans, i era una espècie de
repòs semblant al plaer. I enmig del bosc es va transformar la velleta en la dona més
formosa i admirable que es podia imaginar. La princesa va cridar: -“oh! Tu ets la
felicitat!” -“No -va contestar-: sóc el sacrifici. La felicitat completa no existeix en
aquesta vida, però de entre totes les aparences d’aquest món, jo soc l’única veritable.
Veiem el suc de la història: l’obsessió pels diners deixa regust a terra
menyspreable, de tristesa, perquè no hi ha cosa pitjor que el corcó de l’enveja, la tristesa
pel que tenen els altres (em deia una persona: “donaria tot el que tinc per arrancar-me
aquesta enveja que no em deixa viure”) i l’avarícia (una persona gran patia molt quan
aquell mes, al contes de posar diners al banc, en tenia de treure: era ja una malaltia i
vivia només per tenir més diners). El poder i la glòria material és tot fums i vent com un
globus que està ple d’aire i un dia es punxa i es veu que no tenia res a dins, com veiem
en models i ídols del nostre temps, que s’ensorren a la petita contrarietat i cauen en les
drogues, la depressió, el suïcidi... En quan al plaer, és pes d’il.lusions mortes, si es cerca
“passar-ho bé” per sobre de tot, com un mecanisme defensiu, i volent evadir-se de la
lluita per la vida es cau en l’esclavatge del sexe, alcohol i drogues... i la desesperança.
Pot dir-se que el que fa infeliç a una societat és la recerca desordenada de béns
materials. No hem de voler entendre-ho amb la raó, ja que el dolor no és explicable: és
un misteri; no s’entén amb el cap sinó amb el cor, quan veiem Jesús a la Creu que dóna
la vida per amor: la Creu és la senyera que mirant-la participem de la misteriosa
transformació de l’absurd en el misteri, i veiem que allò té un sentit, que agafant la creu
de cada dia podem ser feliços. Jesús ens explica el sentit del dolor no pas amb paraules,
sinó amb la seva solidaritat que transforma el patíbul de la mort en el signe de glòria,
com va escriure un poeta, Paul Claudel: "El Fill de Déu no ha pas vingut a destruir el
sofriment, sinó a sofrir amb nosaltres. No vingué a destruir la creu sinó a jeure sobre
ella. Ens ha ensenyat el camí per sortir del dolor i la possibilitat de la seva
transformació". En aquest sentit, deia sant Josepmaria Escrivà que l’alegria (la felicitat)
té les arrels en forma de creu (el sacrifici).
Llucià Pou Sabaté