Amor, flor delicada

A la pel·lícula “Secrets d'un matrimoni” d'I. Bergman, apareix una dona –típica mestressa- que
vol divorciar-se, doncs en el seu matrimoni no hi ha amor; després de molts anys que “tot ha anat bé”, vol
separar-se i l’hi explica a l’advocat: “el meu marit és una bona persona, no li retrec gens, ha estat un pare
excel·lent i mai ens hem barallat. Tenim un pis excel·lent i una casa que ens va deixar la seva mare al
morir, als dos ens agrada molt la música… és ideal… però no hi ha amor… mai ho n’hi ha hagut…
prefereixo la solitud a seguir vivint així, no puc suportar-lo… li vaig dir fa 15 anys que no volia seguir
vivint amb ell, va ser molt comprensiu i es va limitar a demanar-me que esperés que els nens fossin
grans… m’ha preguntat mil vegades què és el que va malament en el nostre matrimoni, perquè jo vulgui
demanar el divorci, i jo li he dit sempre que no ens enganyem, que quan no hi ha amor és impossible
seguir vivint junts. Em va preguntar en què crec que consisteix aquest amor, i jo li he contestat mil
vegades que és impossible descriure una cosa que no existeix…” La pobra diu que tampoc ha volgut mai
als seus fills, que procurava fer el que calia: “sóc algú que té tot el que es pot desitjar, que pensa en una
cosa vaga i remota que li diu ‘amor’. Clar que en la vida hi ha també altres coses: amistat, lleialtat,
benestar, seguretat, però...” Ella creu tenir encara “possibilitats de trobar l'amor… ara tot està tancat,
embotellat… l’inconvenient és que la vida que he viscut m’ha anat ofegant cada vegada més, però encara
estic a temps, he de fer quelcom: primer el divorci… ja que els dos ens obstaculitzem d'una manera
letal… és espantós”. I la cosa més forta és el que diu a continuació: “M’està passant una cosa molt
estranya. Els meus sentits, vull dir el tacte, la vista, l’oïda… m’estan començant a fallar. Sé que això de
davant és una taula, puc veure-la… puc tocar-la, però la sensació és feble i vaga, rebaixada. El mateix la
resta: la música, aromes, les cares de la gent, les veus, tot s’està tornant pobre, gris i descolorit, com la
meva vida”. És dura una vida buida. Aquesta dona ja entrada en anys veu que la seva vida s’ha anat
apagant, no sap el que és l'amor: i per això perd fins i tot la sensibilitat. Passa tot el contrari quan un
estima: tot es veu lluminós, s’està despert a la vida, es viu de manera autèntica, no hi ha obstacles ni
dificultats que no se superin, ja que “fort com la mort és l'amor” (Cantar dels càntics).
Conten d'un espòs que va anar a visitar a un savi conseller i li va dir que ja no volia a la seva
esposa i que pensava separar-se. El savi el va escoltar, el va mirar als ulls i només li va dir una paraula:
-“Estima-la”. Després va callar.- “Però és que ja no sento res per ella”, va contestar el marit. –“Estima-
la”, va repetir el savi. L’espòs avorrit estava ja desconcertat, quan després d'un oportú silenci, va agregar
el savi: "Estimar és una decisió, voluntat d’estimar, compromís… no un sentiment; estimar és dedicació i
lliurament. Estimar és un verb i el fruit d’aquesta acció és l'amor. L'amor és un exercici de jardineria:
arrenca el que fa mal, prepara el terreny, sembra, sigues pacient, rega i cuida. Has de estar preparat perquè
hi haurà plagues, sequeres o excessos de pluja, mes no per això abandonis el teu jardí. Estima la teva
parella, és a dir, accepta-la, valora-la, respecta-la, dóna-li afecte i tendresa, admira-la i comprèn-la". Això
és tot... estima-la.
Aquest relat d’autor desconegut ens parla que el Mestre de la vida és l'amor. No el sentiment
sinó la voluntat d’estimar, de donar-se, doncs l'amor és do de si. L'amor –aquesta voluntat i constància,
aquesta fidelitat com resposta- és el que converteix la nostra vida en una cosa viva, que no acabi com una
planta mustia, per falta de regar-lo. L'amor és un xic misteriós però val la pena conrear-lo doncs és
l’essència de la vida, i de vegades mirem cap a fora, volem canviar les situacions pensant que tenint el
que desitgem serem feliços, i seria conformisme no acceptar mai canvis, però tampoc podem enganyar-
nos a posar la solució de tot en un anar canviant. De vegades tenim por a enfrontar-nos a l'amor, i el
perdem doncs l'amor autèntic és l’absència total de por. Quan trenquem una relació, quan ens refugiem en
coses que no estan en el nostre camí, escapant de la realitat, de què tenim por? Precisament d’estimar. La
felicitat no està en tenir el que voldríem, sinó a voler el que tenim, no projectar-nos cap a una situació
idíl·lica en la qual tot està als nostres gustos, ja que els nostres gustos es marcirien i ens avorriríem com
de vegades ens passa amb el “dia a dia”, quan falta l'amor. Hi ha un quelcom amorós, diví, en tot; i quan
no ho veig vaig potser borratxo de sensacions que m’impedeixen veure el traçat de la carretera, dominat
per la por buscant una sortida fàcil que després resulta tortuosa i infeliç. En una societat de canvis fàcils,
és necessari llavors la sobrietat en aquestes formes d’escapament, no tenir por a l'amor autèntic, conrear
amb paciència aquesta flor preciosa de l'amor.
Llucià Pou i Sabaté