Massa mortem

En Jordi agafa la cara de l’Helena amb les dues mans i li eixuga una llàgrima rere
l’altra que li van regalimant dels ulls mentre ella el mira fixament inexpresiva.

Jordi: Mira’m, de veritat, surt d’aquest caparró teu i mira’m als ulls. Li somriu amb
tendresa. Qui som tu i jo? Helena va, mira’m, amor. En Jordi veu que la seva dona
no reacciona. Vida, quants mesos portem així? No podem passar-nos la vida
plorant, hem d’aixecar el cap. L’Helena arrenca a plorar de nou. Vida, hem de seguir
lluitant, no ens queda altra opció. A ningú li queda altra. He estat parlant amb alguns
veïns, estan fent un grup al barri. S’agrupen per parlar, per veure’s els uns amb els
altres i compartir. Jo crec que no ens aniria malament. Podem prendre mesures, ens
tapem bé i hi anem. En Jordi es queda una estona esperant una resposta que
sembla no arribar mai. No em miris amb aquesta cara, ja sé que la idea ni tan sols et
sembla atractiva però jo ja no em puc passar més dies dient-te que facis un esforç
per aixecar-te del llit, un esforç per no saltar directa del matalàs al sofà. Helena, em
trenca el cor anar-me’n cada nit al llit sentint els teus plors. Els teus crits de dolor em
fan bocins, i em culpo a mi mateix de no poder fer-te somriure, donar-te alguna
esperança de seguir, de tirar endavant, agafar forces d’on ni tan sols existeixen…

Helena: I on és el teu dolor?! Per què no t’he sentit plorar ni una vegada en tres
mesos? En tres mesos que portem tancats en quatre parets de dolor, quatre parets
estretes, dures, fredes, fosques. Estem en un món on no hi ha llum! Com em pots
demanar que somrigui si fa tres mesos que no sento cap riure, no sento rialles. Tinc
el so de la melodia d’una rialla gravat al record, Jordi. Jo el sento riure cada nit, el
sento riure, el sento plorar, el sento cridar, el sento renyar-me, el sento feliç, el sento
abraçar-me i recordo la seva veu, el seu fil de veu, cada vegada més greu; fins i tot
recordo com sonava la seva veu quan es trencava en plors totes les nits i no sabia
com consolar-lo, i se’m trencava el cor. Aquesta merda de vida ens ho ha tret tot, li
va treure tot a ell i ara ens ho ha tret tot a nosaltres. Així que no, Jordi! No em
demanis que m’aixequi, que somrigui, que surti, no m’ho demanis mai més; perquè
no em sembla just. I no, no penso anar a cap reunió de veïns a sentir com la Carme
s’intenta aixecar després de la mort dels seus tres fills per sentir-me malament per
plorar la mort del meu. Gràcies per intentar-me animar, però deixa d’intentar-ho.

Jordi: Helena, la Carme i el Jaume… Els van trobar ahir, feia dies que no
contestaven als missatges.

Helena: Fantàstic, dos menys. A veure quan s’acaba aquest món de merda i queden
vius només els quatre gilipolles dels bunkers. Potser fins i tot poden fer una
pel·lícula d’aquí quatre-cents anys parlant de lo dura que va ser la supervivència al
planeta Terra des d’un satèl·lit en mig de l’espai.
Jordi: A veure, prou! Què hem de fer? Va proposa alguna cosa, què fem? Què fem,
Helena? Vine amb mi va, anem a la cuina, agafem un parell de ganivets i ens els
clavem mútuament. Va si, fem això, però apunta bé eh amor, que no sigui cas que
em quedi jo viu i tu no. No carinyo, jo no podria viure amb aquest mal cor. O no mira,
encara millor, sortim al carrer, a la radiació! Quina bona idea que acabo de tenir, eh
carinyo? Oi que acabo de tenir una idea fantàstica? Sortim a la radiació i deixem
que el sol ens cremi el cos, a poc a poc, segon a segon, minut a minut. O podem
entrar a l’habitació del Pau, a veure si li van quedar algunes pastilles, i ens les
fotem. Sí, totes de cop, primer tu i després jo. Tothom es suïcida Helena, és que hi
ha més morts per suïcidi que per radiació.

L’Helena el mira enfadada sense dir res.

Jordi: Clar que el trobo a faltar, hòstia, el ploro cada nit quan ja dorms, porto mesos
sense descansar, ja no penso en res que no sigui ell i tu, tu i ell. Sou les úniques
coses que hi ha al meu cap, fosques, tristes. M’aixeco cada dia amb l’esperança que
sigui diferent, que puguem fer un passet cap endavant enlloc d’un passet cap
endarrere; i no, mai arriba, cada dia és més humit, més angoixant i més calorós.
Maleït sigui aquest sol, que no em permet marxar ben lluny d’aquí, d’aquesta casa,
de tants records, de tanta tristesa, de tu. Ben lluny de tu hòstia! Es fa una llarga
pausa mentres els dos personatges es miren fixament. Perdona’m, no volia dir/

Helena: Gràcies, per mostrar que tens alguna cosa dins, per mostrar que et passen
coses per dins. Havia començat a pensar que era la única que plorava la mort del
nostre fill.

Jordi: Helena hem de continuar, hem de poder. Pensem alguna cosa, fem alguna
cosa, seguim. No vull que d’aquí a un mes, dues setmanes o quatre dies hagi de
venir cap veí a buscar els nostres cossos pudents i plens de mosques, perquè hem
acabat com la Carme i el Jaume, morts al nostre propi menjador. No vull marxar
sense haver lluitat, com tants altres. Hem d’aconseguir-ho, el Pau no va poder però
ho hem de fer per ell, Helena; el Pau confiava tant en nosaltres, per ell nosaltres
erem els salvadors del món. El camí més fàcil ja el sabem Helena, tothom escull la
mort. Ens tenim l’un a l’altre, ens en podem sortir d’aquesta. Sembla impossible,
però confiem en els científics, sortim de nit a veure les estrelles, anem buscar
conserves, fem un tomb pel barri abans que surti el sol; i després entrem, aprenem
coses noves, … Morirem abans que si ens quedem cinquanta anys amb les portes
tancades, però haurem viscut. Lluitem, vida, siguem més forts que la resta. Ja n’hi
ha prou de tanta mort, de tant de suïcidi massiu, que la vida giri al voltant dels
records, creem coses noves i deixem anar la por.

Helena: Jordi, no tinc por, no tinc res a perdre. No pretenc que ho entenguis, per tu
tot sona molt fàcil, fas que sembli tant fàcil que encara em deprimeixes més.
Jordi: Que encara em deprimeixes més… I què proposes, hòstia amor, què collons
proposes que fem? Jo ja no sé què més…

Helena: Sempre t’he estimat per això: mai et rendeixes, sempre t’aferres a qualsevol
mínima força per seguir endavant. Tu, eres l’heroi del Pau, ell confiava en tu. Tan de
bo hagués estat més com tu i menys com jo, haguéssim continuat junts fins a la fi
del món. Li vam fallar, però tu ets fort. Jordi, tu lluitaràs fins a la fi del món. Me’n vaig
a dormir, vols venir amb mi? M’agradaria aquesta nit poder dormir abraçada al teu
cos nu. Si vols demà podem intentar fer alguna recepta nova amb el que tenim a la
despensa.

De nit. Un forense apunta dos cossos estirats enmig de l’escenari amb una llanterna
com a únic punt de llum. Parla per telèfon.

Forense: Si, home d’entre quaranta i cinquanta anys, cremat, al jardí de darrere. Sí,
radiació. Dona més o menys de la mateixa edat amb un ganivet clavat, a la cuina del
domicili. 1.223 i 1.224 del mes de setembre. Tu en tens quatre? D’acord, vinc a
ajudar-te. Fins ara.