Professional Documents
Culture Documents
I l’univers es transforma,
La seva única harmonia
La seva primera i última força
El constant oblidar i la recança,
El patiment i la tendresa
Res no diuen dels marges,
Dels pols oposats i la unió
I avui la pau és lluita i constància
L’alliberació dels mots
La constant sintonia, l’espera,
Aquella que fuig de límits i s’alimenta
Retrospectivament, darrere les finestres.
I ja no hi ha mots,
Ni terra, ni lluites,
Pau i harmonia pagant el preu més alt.
Unió de pausats marges silenciosos,
Ara tot és detall i fortuna,
Ja no hi ha lluita,
Creix l’espurneig i s’abalança,
La seva fuita, la seva dansa,
Son records d’una tornada,
Un torn on s’uneix la balança,
L’antiga mentalitat de savis muts.
Dels que callaren malgrat la guerra,
Dels qui no tenen més que deixar el pas.
El temps compartit i les idees.
Males feres.
La teva presència (Infinit)
L’essència i el coratge,
L’anar i no trobar,
Tot el que ens manca,
Per ser com som i sorgir,
I encara trobar-se,
Aquest somriure i el comiat
Aquestes ànsies i el trobar,
Quan ja surts per assolir-ho,
Per mantenir-ho, dir-ho o no dir-ho,
Ens veiem presoners
De rialles i silencis
De sensacions i trobades
Les ments i els sexes,
El demà i els cossos fosos
Els instants dolços, la teva presència,
Aquest moment feliç, l’infinit.
És tant pur com estrany
I l’acord
El més bell dels mots,
M’has ensenyat,
He volat, m’has trobat,
La lletania de l’alba,
El constant bategar.
L’eterna flama i el demà,
El foc encès i les llums.
El teu somriure se’m esmuny,
I encara som sol i lluna,
Encara ara que tot s’enfonsa.
No hi ha conte sense fantasies,
Als límits dels somnis tot creix,
Entre totes les raons, l’encesa,
Aquella flama i la drecera,
Nou comiat i lluna plena.
Ara els límits son darrera:
Cada somni
Cada finestra
Ja no hi ha senyals,
Ballo sol i moro.
Realitat extrema
Realisme ressorgint,
Instant pres, pres i etern,
Somni candent i ferm,
Les nostres ànsies
El nostre cos i ment
Les fragàncies del vent,
Terratrèmols i morts,
La vida dels dies torts,
La bellesa és un sol gest
On no hi arriba pas res més,
I la realitat creix i neix,
És la vida que teníem,
És la vida que ens mancava
I de l’extrema bellesa, la tendresa,
Ja mai res no tindrà el poder oposat,
L’alegria només és un vers desbordant.
I ja no hi ha ulls entre la gent
Si els nostres no brillen i hi son,
Si la nostre vida encara no s’adorm,
Qui sap si és millor exhaurir-la
O fer el cor fort i néixer de nou.
Realitat extrema i un sol dol.
Seguiré sempre
Malgrat l’onatge
Les de l’enigma,
Les del secret i les vivències
-circumstàncies-
I un sol mot on trobar-nos.
I el gest del fi és el no viscut,
A dues veus tot torna a canviar,
Qui ho sap si ho farà demà.
De tant en tant
Els negocis a l’amor ja no son res, per més que sembli que ho fan
tot, de fet ahir sorgia del primer vers i el bes darrer anunciava
tempestes on el sol deixava la calma, ara tot és al mar i les esteles
son senyals de realització absoluta, seguint horitzons on els ulls
miraven cada escull de vent i sorgíem, un cop més. Ja no ens calia
res, no, res més, era tot, per molts poc. Ara la minoria dorm i
torna a sentir, ja res no els podrà fer sentir aquell batec d’ahir, ara
els negocis son el preu a pagar al despertar. El darrer dia és el
primer, sabem on érem malgrat versos i instants, moments on
l’amor tot ho pot i les tardes dels somnis ens arriben, com preciós
karma, com la llei permanent i distant. Torts d’alcohol i haixix les
paraules escrites son dolmen i pedra encesa, el foc latent de les
més belles idees, d’aquelles frases que em dius amb els ulls oberts
i amb els somriures. Les paraules ja son vers on escriure’t. Ara
arribarem on el sol inundava tants versos com estels. Frases
constants del coneixement. ¿On son els negocis de l’amor si tot és
contrari i no entén de lligams? Si son contraposats i no entenen de
frases, si no tenen vers primer on aturar-se i neguitegen els
comiats amb mirades i paraules, ai vés! Si de les onades més
belles el foc candent de la llunyania estesa fos circumstància on
veure’ns plens d’idees, ja no caldrien més senyeres on les barres
sagnants i obertes anunciarien tempestes, els negocis a l’amor son
farsa i mentida, cada pou donat és profunditat oceànica, les seves
veritats ja son al foc abans que la terra dugui la calma, ara tot és
on era al començar i els negocis a l’amor no son més que miralls
on poder reflectir-se, tantes il• lusions que teníem per escriure,
tants versos que encara viuen i palpiten. Ja de res ens caldran els
calés, anomenades totes les vicissituds i vèrtex de llunes
complertes i herètiques, ara tot és allí on la màgia anunciava un
sol vers: El primer, el darrer, cada passa contemplava un nou sol
eixint, cada bri de lluna ja és finestra i llum, dels negocis a l’amor
ja no en parlen les noves idees al coneixement dominant, tots
esclaus i submisos no creiem pas que la manca d’estímuls anunci
tempestes d’idees alternes o complexes, de les nostres dèries en
fem poesies o escrits, músiques on vagar, complexes i eterns, en
constant caminar. I no, no hi ha negocis a l’amor quan el far ens
ho diu tot, la seva llum és drecera, els seus ports son allà on
podrem aturar les idees, fer el cor fort i la ment complerta, ja no
queden més somnis per conquerir que no siguin els mateixos que
la realitat sincera i franca, la lleugeresa de l’ànima viva, o morta,
plena d’amor i contraposada al frenètic ritme de màquines i eines,
anant a la primera i necessària de les savieses animals, al seu
constant ritme de reflexes, astúcia i impulsos, a la necessitat de
trobar l’amor sense reixes, al constant bategar de les hores lentes.
Ja n hi ha doncs cap negoci, l’amor de tots ells tenien les ales
preses. Anunciant tempestes, collint els fruits, com si res fos, o no
fos, com si res importés a la resta. I tant mateix la importància del
darrer vers és magnificada com la del primer, cada ésser poètic
pronostica l’alba amb la bellesa més extrema. I ja no caldrà posar
fi a les idees. L’amor tot ho pot, tot ho contempla, animals com
som ja no hi hauran pitjades on no veure’ns, olors on sentir el
somni de l’amor i no sigui treball ni esforç, on sigui i doncs, sense
importar-nos la resta.
El ser vessa
L’infern, en vida,
Terrorífic malson,
Fet realitat
En un segon.
Que es transforma
en dolç consol,
a la vora del teu foc,
glaçant-me.
S’etern contrapunt
S’etern contrapunt,
Entre el que imagines
I sa realitat fragmentada,
Com a penombra i coartada,
Ja me’n vaig d’ací,
Utilitzaré ses armes
Que ens han fet somniar.
Oblidant es seu fil,
Es tràgic desenllaç,
Per caminar plegats
Com quan érem purs i ingenus,
Quan teníem un món per descobrir,
Al cap i a la fi
Tornem a ser on érem,
Joves i estranys,
Passatgers i companys,
Ni cels, ni inferns,
Ni tempestes,
Ni oceans, et vull veure,
Entre els teus ulls,
De primavera i el primer bes,
Recordant-lo com campanades,
El seu batec ja no podré oblidar.
Amant, serà l’imaginat.
Atura aquest segon,
Fes que sigui radiant,
Entre la llum de la penombra,
El màgic instant.
Els teus pits dolços tremolant,
I el meu despertar,
Si m’escoltes i començar,
De nou, com criden, ara i sempre,
Com el vers d’ahir retrobat,
Modificat, canviat, arrelat,
Extraient-ne els sucs i il• lusions,
Tornant a caçar, pescar,
Lluitar per seguir l’estela,
Esquer nu al vent roent.
Les papallones del jardí,
El nou dia ple de calma,
El nou despertar somrient,
I tot es transfigura
Per escapar, ja no ets qui eres,
Em dic i m’amago,
Jugo i visc, moro el delit.
Com raig de sol que crema
Totes les nostres promeses
Ara son escuma i vent fred.
Com imatge alegre, verge,
Cada esglai és reconquesta
D’una tendre nit de negre.
Per recordar
Les persones
Que amaguen la veritat
Damunt les altres persones
Serà que no tenen veritat,
Ni realitat, ni poden oferir-la.
Sinceritat
Tornem a néixer,
L’ésser i el ser,
El món i l’univers,
Tot en un sol vers,
Sorgint de nou
I un cop més.
Defenent a mort
El “jo” complert
I el “jo” tort i dret,
Sorgim de nou,
Tal com érem
Tal i com serem,
Preguntant al temps...
“Somnio vent,
penso llum,
la nit em du,
on estic perdut.
La vida trenca
La nit immensa,
Mentre m’allunyo
I ja no soc qui era.
Cels i terra.
Vull sorgir
Després de la lluna,
Seguir el camí,
Abans res no sigui dit,
Abans tot no sigui escrit,
Seguir el camí del destí,
El bressol d’hores nues,
El mapa que duem al cor,
El constant batec i el desconsol,
La tendres càlida de cada astre,
Només així, estimant-nos,
Seguir el camí que ara m’allunya,
M’allunya d’aquí, de mi”.
Escoltant els planetes som qui érem,
Els seus boscos espacials ja no temen,
La fragància de nous estius ens du,
Ara cap bri de llum podrà exhaurir-se.
I sinceritat, de tant en tant,
No massa per si la llum,
No massa per si la pau,
La gent ja no entén el despertar.
L’estació
Ara entenc
Perquè declinaves
El cap
Perquè declinaves
Els teus cabells,
El perquè del teu posat,
Tant trist i vell,
El plor tremolós,
Aquella por,
Aquella veu,
La foscor a l’habitació
I part d’una vida
A una sola cançó.
Ara entenc,
Vivíem endins,
Perquè torna el somriure
A cada matí,
Perquè desperto i no ets aquí,
I les hores passen
Com muntanyes
Que amb passes llargues
Cal sortejar,
Com una cursa d’obstacles,
Una tortura mig agradable,
Que diria Sade del atreviment?
Si ho escric i la meva ment no entén,
Només deixo baixar el riu,
Baixar el ritme de la corrent,
Caminar en contra és tant cansat!
He caminat tantes hores!
Tanta vida hi em deixat!
I potser ara em veig covard,
Però ara entenc,
El perquè del teu posat
I declino els cabells,
Amb un gest sobre actuat,
Ara potser en trec l’entrellat.
Entenc cada final,
Ara entenc cada comiat.
Aquesta màgia
Aquesta màgia,
tant enigmàtica,
escarpa la memòria
fent de la vida una norma,
acordant la ment, el vent,
la primera pròpia mentida,
perquè soc aquí?
Perquè en soc la víctima?
Perquè ja soc part de la història?
Perquè som on som? Hi érem?
Si tot fos tant senzill,
Tant fàcil, tant antic
Ja no lluitaria per un demà,
Ja no pensaria més enllà,
Per això pregunto
Per això persisteixo.
Segueixo.
Segueixo creient en tu
Torts on érem,
Enlloc ens trobarem,
No hi ha neguits,
La lluna ho deia tot,
I torts caminàvem,
Malgrat el mar,
Malgrat cada cim,
Malgrat cada despertar.
Tot tornava i ja res era,
Era la forma de tornar,
Ja res ens seria vedat,
I el somriure era pres,
I es tronava trist caminar,
El fet d’escoltar el silenci.
Mai les paraules digueren tant poc,
I no calia tornar a trobar-les.
Entre tots cavàvem els pous,
On l’obscuritat era absoluta.
On ja no calien més petjades.
On cap rostre era reconegut,
Ja mai més tornaria a trobar-me,
Tot tornava i jo ja no hi era,
I ja anava quasi un any, estranys,
O gairebé, o res, o tot,
Ja no calien més raons,
Tot tornava, però jo ja no.
Quedant-me amb tu.
Els records s’oblidaven (Constant infinit)
I ja no hi havia memòria
I ja res era com esperàvem,
Qui sap si demà tornaríem,
Els records s’oblidaven,
Ja no ens caldria tenir-los.
Tot era al pou, al fons,
Ja no hi havia foscor.
Ni nits, taules, teules, branques,
Ni victòries, derrotes, misèries.
Tot era al fons i endins,
Tot era justa al mig del camí,
La màgia justa i el destí.
Partida de daus per descobrir,
Ja no ens caldria pas sentir,
Ni bategar, érem energia.
I sentíem, dia a dia,
Nit a nit, per sentir-nos,
Sense fer-ho, dir-ho,
Sabent-nos, descobrint-nos,
Assaltant fronteres com mites,
I sense companyia, llunyania,
Cors amb una altre visió,
La que ens donàrem per sentir-nos,
Sense fer-ho, en constant infinit.
Tot era al sac
I ben lligat,
Era l’hora de dir: “blat!”
I de les hores nues
Les prunes, les llunes,
Fer-ne constant el bategar.
Tantes il• lusions preses,
Ja no ens caldria somniar.
I ja la sort, l’atzar, la màgia,
Eren a cada cor,
Eren a cada ànima,
Les forces semblaven esgotades,
Ja no caldrien més albes,
Ni sols, ni llunes, ni dèries,
Tot era on ho deixàrem,
Tot ja era al sac.
I sí, així ho veia,
Ben lligat,
I el blat s’esmunyia,
Semblava que ningú
no volgués agafar-lo,
potser la incredulitat
o les ànsies per tornar,
despertar, sentir-nos,
i no caldre’ns despertar.
Ja res no suportaria el demà,
Ni les mateixes passes,
Ni el mateix desesperar,
En nom de qui i de què?
En quin nom varem lluitar?
I on era el blat? Qui el volia agafar?
Al sac? Ben lligat? Esmunyit? Agafat?
Res no ens donava res (El mateix res, que és el tot, que és el
ser, res és)
Si trobés la forma
Cos a cos,
Sense trobar enlloc,
Sense trobar un moment,
La pau mai sentida,
L’espant del ric,
Les joies dels pobres,
Els esglais dels joves,
El tarannà del poble.
Ment contra ment,
Cos darrera el cos,
Paraules i lletres,
Un posat melangiós,
Parades secretes,
Al costat del teu desconsol,
Donant la volta,
A les mentides que creem,
I sembla que ens volen lliures,
I despertem a la veritat
I somriem al vent.
T’estimaré
Nua de temps,
Nua de llums,
Que amaguin les ombres
Que ens han vist vius,
Serem serens,
Lluny dels falsos miralls,
On no veure’ns bells,
I navegarem
Damunt les velles ondes,
Les més sentides, estimades,
Les belles imatges d’aigua i foc.
Véns a dur-me
El teu bes imaginat,
Esperant-me,
Com jo t’espero a tu
A tu que mires i no dius,
A mi que no dic i miro.
Esperat futur,
Junt a tu.
I ara em miro,
A través de la llum,
Mullo els llavis, serà de nit,
Que ens trobarem, desitjarem,
Lliures de desamors,
Amants com la nit,
Encantats per fi.
Lliures sempre més
Ni ara ni mai,
Sempre mags i purs,
Tots i un, un i tots,
Aquesta espurna que neix,
Aquest batec del primer anhel,
Les hores càlides i el vent,
Els teus ulls donant calor,
La imatge tendre del record,
I sentirem les mateixes mirades,
Sentint-nos pur i mags altre vegada,
Instant begut on la cala junta la vall,
On l’antic somni és fa senyal i llum,
On comença el somni del gat blanc,
On comencen els dels gats negres.
Les seves urpes son senyal i destí,
Cada moviment alliberador dels felins
És símbol que no hi ha tarda als cims.
Que som on volíem i no ens cal xerrar més.
Ara que cor i ànima sorgeix tornaré a escriure,
Callar encara dóna més veu a qui la volia robar.
Ara que ja veiem, sentim més,
Les nostres il• lusions son passat i futur,
És el present que ja surt i bull, sent, és foc dolç,
El record de cada vell instint, de cada moment,
De qualsevol gest, de qualsevol ment,
Darrere de cada sentiment,
Sense cap passa urgent.
I que no acabi la màgia, a cap moment,
Que no acabi aquesta lluna llunàtica,
Després de l’alba ve la calma,
Darrere la imatge, la màgia...
Que no acabi... Que no acabi.
Vall a prop, mar enllà, plana endins
Ni negre, ni blanca,
Ni pel bé, ni pel mal,
Màgia de colors,
Als ulls dels ciclons,
Carregats d’il• lusions,
Carregats d’emocions,
Plens de raons i cors, mort.
Vida al somriure, cada pas al pou.
Món i energia, víctimes i consols.
D’aquí a la màgia multicolor,
Seguint les pistes, pel carrer major.
Màgia als ulls dels ciclons,
Vents huracanats al despertar,
Ment translúcida, clara,
Nítida i salvatge, desfermada,
Gens humana... alliberada...
Animals als matins,
Tu i jo, el després.
Tants motius i més.
I un poema de tristesa,
I un poema d’amor,
Dins el mateix vers,
Dins el mateix entorn.
Tants motius i més,
Transparents com el gel i l’anhel,
De vells, de nous i nens,
Despertats i serens. Plens.
Màgic encontre per turons i valls,
La llàgrima del primer riu és pou,
La seva fundaria l’esguard primer.
Foscor i llum al aixecar-nos,
Sense veure’ls ni adonar-se’n,
Trobant estels i guies on trobar-nos.
A cada passa, a cada trobada,
A cada senyal, perseguint el karma,
Entrant en trànsit a cada passa.
Dharma i darrer goig a la tornada,
Tantes promeses de tants falsos amants,
Tantes incògnites com diamants, instants,
Cada vas de sang i cada bes de robí,
Cada espurneig de màgia i or verí,
De tantes vides com morts,
Petroli de la sang desfermada,
Ara la màgia vol tornar,
Masses paraules potser la van matar,
Però mai és tard i el sol esguarda,
La terra s’inclina per no veure la imatge,
El mirall mai no tornaria el reflex,
Aquest instant neix i ja és.
Ni negre ni blanca, màgia multicolor,
El teu, el meu cor, l’alegria i l’amor,
Cada color, cada flor, energia de l’enyor.
I tornarà el temps de coves i herbes,
D’arbres i diables, de bruixes i fades,
Ja res tornarà a ser negat
I les paraules desapareixeran.
Cap sentit tornarà a tenir escriure o dir,
Cap vers podria anunciar nova albada,
Cap més preciosa que el cant dels arbres,
El cant de cada branca, el vol del vent,
Ja lluny de nosaltres mateixos i tanta gent,
Tots junts i trobant-nos, màgia enllà.
Ja endins i lliures tornaríem
De tantes promeses,
De tants falsos amants,
De la màgia ferida,
De tornar-nos a trobar...
Màgia multicolor al despertar.
Somnis closos
L’únic i salvatge,
La flama encesa,
El cor latent de l’au,
El niu el cabal,
Cada gorg, cada bassal,
Cada lloc d’aigua i gel,
Cada constant lament.
EL rierol i l’ample mar,
Les ànsies de tornar a salpar,
Ja res no aturen ni res ja saben,
Després de la primera,
Després de la darrera carta,
Ja tots els reis son a la taula,
Els seus ulls tot ho contemplen.
I s’aturen les imatges,
Ja res sorgeix de la tarda.
Ja no hi ha joc a l’onatge,
I el blau no és esclau,
Ni el cel presoner de xarxes,
Cada peix és de rubí i plata,
Les seves venes son foradades,
Els fòssils ja no veuen l’últim ús,
De les seves primeres idees,
Del seu constant estimar.
La destrucció omple de límits
Tants infinits indomables
Que s’obrien als ulls,
Tants laberints clandestins
A les ments que veien per dins.
Després d’això, ja no hi ha la calma,
Tants moviments salvatges s’allunyen,
Com les ales per les terrasses,
Plomes escampades damunt onades,
Sol i ombra ara abracen,
I les brases tornen les barques trencades
On el foc d’ahir va encendre la tarda,
Ara la calma és a cada cala, el silenci, crit,
Ja no es podrà tornar allà on era la imatge,
Cada bri de llum ara és camí on trobar-se.
Ara potser ja no hi ha més encanteri,
Ja veiem que no hi ha color de tardor,
Ni tardes durades damunt les onades.
Aturaria els versos si pogués encara,
Arribarem on voldríem malgrat el mar,
Malgrat la mar, malgrat totes les onades,
Les més suaus, les més llançades,
El blau silenciós i sorollós de tempestes,
Calitges, bromes, aigua, foc i mites,
Cada antiga civilització ara se’ns acosta,
De les seves aigües arriba el primer vers,
I ja no hi haurà després, i doncs, res més.
Serem qui seriem sense voler-ne res més,
Allunyats de llunes llunàtiques, velles imatges,
Fent més automàtica la frase i cada entorn.
Tants trons sense nom, ocupats,
Tantes vides a les morts en combat,
El somni vell del soldat desconegut ha acabat,
Ni tan sols havia començat i ja és mort i enterrat,
Tantes morts de vides al cel trencat,
I l’últim, ja es sap, anònim i “sagrat”.
Desfullant-se
Despullant l’alba
El secret es fa present,
Amb destí pres i alat,
Estant estimant,
Ja som més iguals,
Desfent vent i mar,
Trobant-nos nus i molls,
Desfullant-se el temps,
Tindrem més, per res,
Tot per desfullar.
Cada mot, cada vers,
Desxifrar els silencis,
Desvetllar cada clau,
Sentint-nos més amants.
Despullar l’arbre,
Sentir un sol bes,
La insostenible veritat,
El moment, el lament,
Cada instant present,
Qualsevol forma diferent,
Sentiment, ment i vent,
Moviment, sol i gent.
Preciosos invents, cels,
Desfullar el present,
Sense més estímuls,
I vés, ser transparents.
Entretant, volant,
Radiants, mai més humans...
I despullant-se ve l’aire,
Desfermant-se, la tarda.
A penes puc descriure
Sal marina,
Dolç record,
Aigües de gel,
Foc etern,
Instant present,
Domines l’ambient,
Salines al passat,
Juntes dins el vent,
Gent que cerca
Malgrat el mar,
Malgrat l’abans,
Un tros de sort
I tornar a despertar,
Néixer i somniar,
Salina de blau i verd,
Salina de sal i vent,
Anuncia calma la cala,
Illa misteriosa
on comença la dansa.
Sal marina
Dolç enyor.
Les frases dites ahir
Cansats d’esperar
La lluna canta,
Tantes vegades anomenada,
A tants versos sense tornada,
Tants instants s’endu la calma,
I de tant en tant tremola,
La terra, el batec, la flama,
Que tot ho crema i amaga,
- Sembla que ho fa encara –
Abans no sigui massa tard,
O massa d’hora, què més dóna?
Si d’això se’n diu cel,
Si d’això se’n diu raser.
Que no vingui la foscor mai més,
Que el bes no esperi ni mori,
Lluna blanca per totes les onades,
Instant de mel i vent on trobar-se.
I si ve que sigui buit el demés.
Darrere aquestes imatges vagues,
Darrere cada lluna la llum canta, oculta.
Prova-ho hi ho sabré, ho provo, ho saps,
Cúmuls d’experiments i experiències,
Tots som u, u és la resta que mancava,
Ja no caldrà buscar, mai més cercar,
I canta, tant anomenada, lluna blanca.
Com pot ser, és
I estimàvem la llibertat
A l’instant present
Ja no hi ha drecera,
La calma fa la cala
I hi és i no hi és,
Amb totes les ànsies preses,
Hi ha i no hi ha tempestes,
El somni i la realitat son el sol,
On ho son tot i res al mateix temps.
L’aigua ho crema tot, el foc,
El foc tot ho glaça, res quedarà,
La mare mar és lluna i bruixa,
És la dona que tot ho dóna i viu.
El bruixot fa encanteris i conjurs
Els mites ja no hi son
I la màgia no vol ovació.
L’instant present hi és, no hi és.
Les professores del despertar
Quan menys qui creia, cada record em torna el perfum del nord, la
llibertat que em donaves, quan res no és demanat, els batecs son
senyals que no cal oblidar. El rostre de la bruixa – fada – nimfa -
deessa , perfum immaterial de l’energia mai presa. Cada rostre és
important, cada instant té allò que el fa especial i irrepetible,
encara que torna després de fer l’amor tens el millor rostre estimat
que he conegut. Torna l’amor, després de tot, la teva fisonomia
em torna on la primera escalfor compartida. Ja no hi ha límits ni
marges a la llibertat assolida. I cada fracàs, cada emprenyant
instant de fura i huracà, de tornado i tempesta d’aigua i sal, de
sorra picant i algues espesses, i negres, sense remissió em torna
on era, hi soc aquí, encara aquí, allà hi vaig tornar, quan menys hi
creia.
Darrere del rostre hi han els enigmes i els secrets, les vies per
veure’ns on s’és.
Ocell suïcida