CELS
L’ oblit i el record
POESIA
Elisabet Vilà Casanova
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Soc lliure.
Avui he pujat a la muntanya
i he vist tots els colors de la natura
més salvatge,
i la natura més salvatge
es converteix en la meva pau.
Tot el temps sense fi que m’ encercla.
Ja no he de remar,
he renascut de l’ abstracte i del profund,
 El camí més salvatge,
la selva i el salvador.
El vol més amorós,
la paraula i el parlar.
 

.
 
 
 
 
 

CELS
I
I ROSES BLANQUES
A cada sepulcre
Poder dir t’ estimo
L’ atzar clar del cel
La papallona
Aquest punt final
II MOU L’ AIGUA DE LA BASSA
L’ ànima deslliurada
Les aigües
III L’ ÚLTIMA GOTA
El sentit de la bellesa
Només ells veuen
Mar endintre
Un jo
IV AGAFA’ T FORT A LA BRANCA
Neixes
Toco el cel
Horitzons de color
A la distància pura
 Verd perla
 
 
 
 

V DAURATS REFLEXOS
A la finestra
 

II
VI I LA TARDOR
L’ esperit
Amb el cor a la mà
Arriben els miracles
VII ESTAR AQUÍ
L’ abisme
Respirar més fort
Gens no tem
VIII PLOUEN FULLES
La lluna
Més jo
Les fulles que se’ n van
IX EL SOL S’ ESCAMPA
Ànima, no et vesteixis encara
En un petit somni
Esferes vermelles
X TOT ES REFLECTEIX
Mentida perpètua
Branca nua
D’ estel
 
 

III
 XI HE PERDUT EL RIU
Sense cor
Dins el pou
XII PEL BLAU PURÍSSIM
L’ estrella
XIII ON LES PARAULES GERMINEN
En el lloc de molts jardins
Del verd i del blau
XIV I SOC FELIÇ
Donem-nos la mà
Avui he sentit la pau
La llum
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

I
 

I “ROSES BLANQUES”
 

A cada sepulcre
 

Escamparé flors a cada sepulcre

 i baixaré les escales.
De cop, l’ asfalt marca el compàs
del temps, temps que no t’ he donat.
Escamparé flors al jardí tancat
i, plàcidament, bategarà de vida.
Demà, demà, demà
pujaré a la muntanya més alta
i cantaré amb el cor a la mà
perquè mai no és massa tard
per encendre espelmes que no he tingut.
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Poder dir t’ estimo

 

Veuré l’ albada a créixer.

I jo, aleshores, besaré a la llum,
ben a la vora del mar.
Així el dolor no crema.
El meu cor no et donaré
per poder estar junts
en tot moment.
Sento molt no entendre
per què sento el que sento.
M’ agradaria entendre-ho
i poder dir
 t’ estimo.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

L’ atzar clar del cel

 

L’ atzar clar del cel, somriure.

Brillant blau amb el cel,
boscos de color verd.
Les fulles i herbes, els troncs al cel.
Estirada al fons de les valls,
les llums dels cims al cel demanen.
Respira amb la profunditat confiada.
Queda’ t quieta, en silenci, i escolta el teu cor.
Quan et parli, aixeca’ t i ves on ell et porti.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

La papallona
 

Al fons de tu vola la papallona,

les dues pupil·les diàries,
l’ orgue aïllat i mirar les estrelles
en una nit d’ oratge.
Saber posar les mans tan buides
de tots dos al fons d’ un bosc
de xiprers negres i sentir com l’ amor
es fon entre els dits.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Aquest punt final.

 
 M’ hipnotitza la bellesa d’ aquest punt final.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

II “MOU L’ AIGUA DE LA BASSA”

 

L’ ànima deslliurada
 

La pau es multiplica,
el camp es difumina.
I res es reflecteix a l’ aigua de la bassa.
El dubte és saber qui dels dos
prendrà abans la pala i l’ escombra
 arreplegant la brossa del record.
Som a un pas de l’ ànima deslliurada.
Els estels perforen el cel
que em pren de mica en mica.
No hi ha aturada.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Les aigües
 

Riu avall, continuaran discorrent les aigües.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

III “L’ ÚLTIMA GOTA”

 

El sentit de la bellesa
 

A sota el cel altíssim, el sentit de la bellesa.

Cada instant, tot moment és bell.
Sentir el primer cant dels ocells.
Un dia després d’ un altre,
una nit i una alba.
Hi ha una bellesa al món,
un somni, muntanyes, rius, cascades.
Hi ha una bellesa al món.
Encant de bellesa: silenci sagrat.
Aquesta bellesa no té fons
i creix la seva infinitat.
 
 
 
 
 
 
 
 
  
 
 

Només ells veuen

 

Que l’ aigua humitegi els ulls

amb l’ aroma que el sol abrillanta.
Un a un, s’ obren com verges
a la dansa, i per camins
que només ells veuen
s’ allunyen mar endintre.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Mar endintre
 

Mar endintre, deserto el fosc,

escampo el cabal de serenor,
 així sé que mai no s’ interposa entre tu i jo
cap llei de melangia.
Ara em tinc pels blaus i verds
lentíssims de la tarda,
sense tu.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Un jo
 

I el cel ajuntant-se al mar, ones i cel.

Quan miro el cel penso en l’ eternitat.
La lluna clara somriu teixint
un vel d’ estiu per tantes vesprades.
D’ estel a estel més raigs demana.
I el cel sembra el meu univers,
i floreix,
cada flor, un jo.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

IV “AGAFA’ T FORT A LA BRANCA”

 

Neixes
 

Et tinc a les mans,

neixes, amb cada respiració.
Més fort serà aquest jo amb amor.
Honestedat,
que encara la por
es manté al brancatge,
jo vaig amb mi i tu vas amb tu.
I des d’ aquí, sense sorra,
vetllarem aquelles veritats
d’ aigua clara.
 
 
 
 
 
 
  
 
 
 
 

Toco el cel
 

A l’ alçada del pit cau suau

l’ aplom de l’ oblit,
forma un nus
d’ imatges desnaturalitzades
per omplir el gran pou del dolor
de tants anys.
Pas a pas camino descalça
amb una branca.
Toco el cel.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Horitzons de color
 

Mira,
 s’ obren quaranta-cinc
horitzons de color.
I avui els sento.
Riuen.
Les fulles roges,
que venen a colgar-me.
Els dies oberts
i sense besos.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A la distància pura
 

Tornaré ben segura

que cap record
no ha nascut entre nosaltres,
dins d’ una argila nova.
Hem estat sols.
L' arbre bufa l’ esperit
en un anguniós deslliurament.
 No et diré res de mi.
Per vessar-me l’ onada en el mar
a l’ aurora.
Mirada enllà,
a la distància pura.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Verd perla
 

La sala pintada de verd perla em mira als ulls,

m’ eclipsa,
Beneïda ets entre totes les dones.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

V “DAURATS REFLEXOS”
 

A la finestra
 

No el vol.
A la finestra
- vingués el que jo voldria, de nit;
com unes ombres ens atrauríem.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 II
 

VI “I LA TARDOR”
 

L’ esperit
 

Als vidres negres i gebrats,

la lluna.
De sobte, l’ esperit tanca la porta
perquè fem l’ amor
sentint que ens incendia els cors
mentre ens revela tota la bellesa
a la cambra on ha apagat el llum.
I la tardor - saps prou com l’ estimem
- melangiosa.
Tot serà tu a la fosca.
Arribaràs a ser una part
tan íntima de mi mateixa,
que la mort se m’ endurà
quan se t’ endugui.
 
 
 
 
 
 

Amb el cor a la mà
 

T’ estimo sabent des de quan.

T’ estimo.
Així t’ estimo,
d’ aquesta manera.
 Quan sento la teva mirada
perdre’ s en la meva
soc amb tota l’ ànima.
Els teus ulls.
Tan a prop que es tanquen
amb el meu somni fins a la bogeria.
Vesteix-me de tu que estic nua.
Despertar amb el cor al costat.
Com més nu està l’ amor,
menys fred té.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Arriben els miracles

 

Un far fix sobre la tempesta

és l’ estrella de l’ amor,
l’ amor que no canvia,
la paraula que pot morir i ressuscitar.
Només tu ets al meu cor.
A cada cel de l’ ànima.
Tot és perfecte.
No més.
No renunciaré.
Nedar als mars ara és fàcil
 perquè aquest sentiment ho cobreix tot.
És tendre, amb espurna,
trist quan no hi És.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

VII “ESTAR AQUÍ”

 

L’ abisme
 

Sepulcre horitzontal, on cada dia,

es ponen les flors estremint-se de dol,
ferides,
estremides
com si mai no fos tard.
Estar aquí entre les cendres del foc.
L’ amor no redimeix la ferida.
Estar aquí vencent la soledat.
Estar aquí sobre els sepulcres.
L’ abans, l’ abisme i els jo,
esculpits, als meus peus,
en marbre, agenollada, cruel moment.
En la mà, un ram de roses blanques,
com cada dia, a Déu pregant.
 El suau vent a l’ herba,
una dona i un home,
i aquesta tarda de l’ insalvable mur
que em separa de vosaltres.
 
 
 
 

Respirar més fort

 

Tota tu estaves submisa en un son profund.

Només hi eres.
Volies reposar i dir-li "Adeu".
Només hi era.
Mai li havies dit adeu.
No us vau dir res.
I se’ n va anar.
Va ser un instant curt.
Aquell dia vas aprendre
des d’ on tornar a estimar.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
  
 

Gens no tem
 

Ella, nua, nua, nua corre al bosc

i acostant-se al riu és una força incontrolable
i ara està amb el seu interior.
Busca dintre seu algun reflex de l' ànima.
Es posa solament la camisa
mentre pensa en Ell, és tan feliç.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

VIII “PLOUEN FULLES”

 

La lluna
 

Ens besem a ple bosc, en la fosca,

 la lluna ens uneix amb les mans
de l’ amor, de mel i de fulles.
Ens ha donat les regnes dels nostres cors.
Plouen fulles, i la lluna que ens diu:
us teniu.
I estimo cada gota, cada fulla,
cada lluna i la pluja.
Ja neva als cims.
Ens besem
sota la immensa cúpula de negror
d’ un sol batec.
Plouen fulles, i la lluna que ens diu:
sou clarors purpúries.
I estimo cada gota, cada fulla,
cada lluna i la pluja.
 
 
 
 
 
 

Més jo
 

Paisatges i jo.
Per camins de poesia
passejo entre lletres.
Foc i espelmes.
Les imatges del goig.
Mirades.
Llàgrimes i pell.
Més jo.
Oh tu, gloriós.
 Tu que vas deixar aquest món
en la benaurança.
M’ he assegut aquí
per llegir-la una
vegada i una altra.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Les fulles que se' n van

 

Crema el foc,
obre el cor i els sentits
a la porta dels somnis.
On tot es fa quiet.
Només un instant,
nostàlgia i calma.
Roig als blaus.
Encès per la posta.
El vermell. I les fulles que se' n van.
Només un instant, melangia i calma.
La flama un altre món al meu acosta,
del somni.
Encara tinc la pell mig del sol,
mig de la lluna.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

IX “EL SOL S’ ESCAMPA”

 

Ànima, no et vesteixis, encara

 

Ànima, no et vesteixis, encara.

Treu el cap ara a la finestra,
veuràs l’ amor i la bellesa.
L’ amor que crida l’ estació secreta.
Toques la llum, el desig de la nit.
La vida evaporada davant del paper
és una metamorfosi imprevista,
un riu de l’ univers
recorrent les venes, creixent dins el cos.
Ànima, els teus ulls no són ombra ara.
L’ amor no deixa de trucar al cor ara
i el sol s’ escampa.
Ha arribat aquest temps que no fa mal.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només et deixa l’ horitzó,
quin bell teixit sense pes.
Es fa net, i de bon matí apareix un arbre
amb les branques obertes.
 
  
 
 

En un petit somni
 

No puc treure’ m
les imatges del teu rostre.
La teva mirada clara.
Aboques sentiments,
regales joies preuades.
De tu a mi, i de jo a tu,
en un petit somni.
Sols tu, i sols jo.
Que pròxims els teus ulls
quan t’ invento.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Esferes vermelles
 

Arbre de foc,
trenco les ombres,
 trobo respostes,
i l’ horitzó es daura d’ albes.
A poc a poc,
m’ arriba el temps d’ obrir les ales.
Al regne del sol,
volen les flors, belles,
i pinten esferes vermelles.
Al regne del sol,
dansa el temps de les bonances,
i dels cors veritables.
Al verd amagatall,
lluny de totes les coses,
volen les roselles
apedaçant la meva tristesa
amb llaços d’ alabances.
 
 
 
 
 
 
 

X “TOT ES REFLECTEIX”
 

Mentida perpètua
 

Beneïda l’ hora que m’ ha dut aquí.

La font vessa.
De l’ aigua sento la música dolça.
Sento ara aquesta joia forta, nova.
Guaito els peixos d’ un bosc plàcid.
El primer somriure, lentament.
 Ja sé on és el far.
Tot es reflecteix.
I arran de camí,
el teu caminar remullat
per la mentida perpètua.
Al lluny,
brilla l’ infinit d' atzur.
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Branca nua
 

Sempre apareixes,
mai te’ n vagis amiga meva.
Mai em deixis estimada.
Et vull, ella m’ ha buscat.
No marxis a un altre lloc,
ets el meu bonic amor.
Branca nua.
No em dol la blancor dels ossos.
No em dol el bel de la sang.
No ens haurem d' oblidar.
Plena de lliris blancs,
callada i sola.
Sempre serem una estimada soledat.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

D' estel
 

Ets tu l’ ombra de noia somrient

que vaga sense fressa dintre meu
com l’ estel que hi ha al fons del camí?
Que el teu càntic quedi pur.
Amb els ulls al mirall
estima aquest turó desert.
Així en aquesta immensitat
no se’ t nega el pensament.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
  
 
 

III
 

XI “HE PERDUT EL RIU“

 

Sense cor
 

Tu ja no hi ets
i floriran les roses
com les marees de l’ oceà,
baixant i fluint.
I el dol es mourà
cap endavant i cap enrere.
Quant de temps trigarà a bategar
el meu cor trencat.
Quant de temps trigaré a oblidar
que et vaig trobar en la fosca.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Dins el pou
 

Ara que ja no ets amor,

 ara que jo no ets, amor,
ara que t' he perdut, amor,
em quedo amb res.
He perdut el riu,
tot el que he sentit dins,
l' amor, amor.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

XII “PEL BLAU PURÍSSIM”

 

L’ estrella
 

Una nit de desembre.

Pel blau puríssim
dolçament la lluna s' estén
i deixa veure l' estrella de nit.
L' estrella que em veu somniar.
L' Infant que dorm desperta amb mi
 i veig en l’ establia l' estrella brillar.
És Nadal a la terra.
I uns àngels que canten
d’ un núvol encès.
És Nadal al cel.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

XIII “ON LES PARAULES GERMINEN”

 

En el lloc de molts jardins

 

Ja no cal moure' s d' aquí.

On les paraules germinen.
Se' ns obriran els ulls en el somni
que hi veuran més en l' obscuritat.
I les espurnes blaves
d' un llum que s' encén.
És tota per nosaltres la nit.
Una paraula
ressona.
Obro la finestra.
Avui t' he vist sense la màscara.
I soc feliç.
 Ja no cal moure' s d' aquí.
On les paraules germinen.
Ja no cal moure' s del lloc de molts jardins.
Del meu cor al teu.
I les amoroses herbes.
I les ones.
De foc i de mar.
En tu pensant.
I soc feliç.
 

Del verd i del blau

 

Abraço la tebiesa de la pell de sal,

acariciant petites gotes,
que juguen a fer formes de cor
sobre la nostra pell.
Els meus ulls
es perden en el verd dels teus ulls.
El mar me' ls retorna plens de llum
inundant tot el meu cos.
Descendeixo descalça
damunt la roca blanca,
al bressol de la tarda
he sentit la immensa pau
del verd i del blau.
 
 
 
 
 
 
 
  
 
 
 

XIV “I SOC FELIÇ”

 

Donem-nos la mà
 

Ànimes bessones,
sempre veritat,
esperant estar units.
Cada dia
imagino
que ens trobem
per primera vegada.
Algun dia,
l' univers pararà de girar
i ens mirarà per col.locar
la paraula exacta que necessitem
per donar-nos impuls
i continuar girant eternament.
A la Terra hi ha aigua dolça
i en tota ella ens trobarem.
 
 
 
 
 
 
 

Avui he sentit la pau

 
 Avui he sentit la pau.
Avui he sentit el sol.
Avui he sentit el món.
Avui he sentit la pau.
Avui he sentit la nit.
Avui he sentit l’ univers.
Avui seguiré el camí.
Per totes les promeses que he patit.
Només saber-se en pau.
Només sentir-se en pau.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

La llum
 

Només la llum pot fer això,

l’ amor.
Ell també em va estimar.
El meu cor oblida,
fa temps que no el crida.
Només la llum pot fer això,
 el cor florit,
sense ombres de l’ oblit.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A Júlia Martínez Vilà,

Gràcies.
© CELS, 2023