TOT L’ENYOR DE DEMÀ
Joan Salvat-Papasseit (1921)
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de
puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el
diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra
m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un
terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al
mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera
que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà
dijous
i no anirà a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
VINYES VERDES VORA EL MAR
Josep Maria de Sagarra (1923)
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga, ´
us feu més verdes i encara
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l' hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s' adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d' or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
A MALLORCA, DURANT LA GUERRA SÚNION! T’EVOCARÉ DE LLUNY CANÇÓ DEL RISC
CIVIL Carles Riba (1943) Clementina Arderiu (1946)
Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1938)
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit Si visc no visc.
Verdegen encara aquells camps d'alegria, L'amor del risc,
i duren aquelles arbredes tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: com m'abellia!
i damunt del mateix atzur pel teu record, que em dreça, feliç de sal No l'he cercat;
es retalles les meves muntanyes. exaltada, me l'han donat
Allí les pedres invoquen sempre amb el teu marbre absolut, noble i antic quan no el volia.
la pluja difícil, la pluja blava jo com ell. Si visc no visc,
que ve de tu, cadena clara, Temple mutilat, desdenyós de les altres que temo el risc
serra, plaer, claror meva! columnes i sa mentida.
Sóc avar de la llum que em resta dins els que en el fons del teu salt, sota l'onada El cel és d'or
ulls rient, i, ardent, el cor
i que em fa tremolar quan et recordo! dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a no vol cap brida.
Ara els jardins hi són com músiques l'altura, Però hi ha el risc:
i em torben, em fatiguen com en un tedi pel mariner, que per tu veu ben girat el si visc no visc.
lent. seu rumb;
El cor de la tardor ja s'hi marceix, per l'embriac del teu nom, que a través Per una treva
concertat amb fumeres delicades. de la nua garriga per un oblit,
I les herbes es cremen a turons ve a cercar-te, extrem com la certesa dels dono el neguit
de cacera, entre somnis de setembre déus; amb clau i lleba.
i boires entintades de capvespre. per l'exiliat que entre arbredes fosques No fos el risc...
t'albira Si visc no visc.
Tota la meva vida es lliga a tu, súbitament, oh precís, oh fantasmal! i Vés onsevulla,
com en la nit les flames a la fosca. coneix passa la mar
per ta força la força que el salva als cops -per quin atzar?-
de fortuna, la mar que rulla
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur. paranys i risc.
Si visc no visc.

Ni mar ni treva
ni l'or del cel.
La meva arrel,
si es torç, no es lleva.
Perquè, en el risc,
si visc, no visc.
Donaré ombra,
donaré flors,
fora del clos.
Feina sens nombre
dirà que visc.
Quan el gran risc
vindrà a topar-me,
amb cor segur,
sense ningú,
sabré lliurar-me
al risc, al risc!
ODA A CATALUNYA DES DELS
TRÒPICS
Agustí Bartra (1940-1946)
Entre aquell febrer i aquest novembre
l'enyorança no.
No l'enyorança d'ulls immòbils i lentes
llàgrimes
que necessita orfeons i llegendes,
sinó la difícil duresa del temps, ja sense
espera,
que fa navegables els records,
dóna rutes inflexibles a les imatges
sepultades
i bandeja els incendis dels crepuscles
sense raça.
No la gotejant enyorança que plany un
sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor a un
rostre,
sinó el domtat crit,
el crit que baixa en murmuri sense fi.
Vigoria desesperada del vol de la
meva
sang sense diàleg,
-oh, sang meva cercant respostes entre
les llavors
més altes del cell-
zenit etern dominant mon esperit i les
marxes mutables,
ets tu, Pàtria!
Sols, pluges, terres i mars m'estan
ocultant l'uniforme
de la teva tristesa ennoblida i callada,
però no deixen d'arribar-me les
barques que endoles
clandestinament.
Em saps perdut per les illes,
mossegant la delicada
arrel del teu nom.
Aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
la sal d'aquestes aigües soscava l'antiga
alegria
de la meva mirada,
el tròpic clava creus de plata furiosa al
meu front.
Aquí, sents?, em sorprenc a les platges
cercant la
ruïna d'un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l'aire estrany, circulo entre ràpid somni de la correntia.
les argentades
columnes dels temples de palmeres,
Tu ets arreo.
sentint com el meu cor accedeix a la Tu ets allà on la mort es fa gran,
sirga cruel s'eixampla com
dels continents, una desembocadura,
comprenent el rictus secret d'aquestes i se'n va, amb els seus sants i herois, a
roques tan obrir les
fabulosament distants dels pins. boques del silenci.
Vius en el crit del vençut que es
perpetua passant
Oh, Pàtria que tant se t'ha estimat de les arrels als bressols,
plorant!, esperes en les constel·lacions del mut
què faig aquí, com sempre fugitiu de destí que ja
tota arribada, està escollint la forma de l'esperança.
assetjat per atlètics perfums,
Allà on neix la bondat de l'home,
dins les tardes de cavalls i arcs iris,
allà on els pobles amb estrella de
prop dels rius que no coneixen la línia justícia seuen
del meu cos? mirant-se tranquil·lament a la cara,
Sé que també podria plorar-te,
tu respires coronada de muntanya i
sanglotar damunt les radioses mans vestida de
dels dies mar i espigues.
adornades amb els anells senzills de les Tu ets el colom que reposa en l'arada
hores, del temps,
perquè aquí tot és distància per a la la resistència dels teus fills a coure i
tristesa nòmada, emmudir,
perquè aquí tot és llunyania per a aquella vigilància de l'ànima que fa
l'anhel que, a comparar a
través de les branques negres, les teves totes les flors del món,
anava, adés, a immobilitzar-se en la astre vertiginós lligat a l'àncora de la
llum dels hiverns. meva angoixa,
net dins el fang, clar dins la movent
Plor i sanglot potser, però l'enyorança obscuritat de
no. la nit marítima.
Com puc enyorar-te si no t'has desprès
de mi, Tu ets la terra,
si ets tan forta d'existència que el l'arbre,
terrible es suporta el foc.
lleugerament, Invenciblement s'ha d'anar aixecant el
com la silenciosa violència de l'amor en so de la
el refugi teva caiguda,
dels cossos! el violat pes jove de la teva llibertat ha
de brotar,
La teva crida immensa -detonació de als cims, sota els arcs de l'alba nova.
veles
dins la boira immòbil- Jo només visc per l'entrada lluminosa
ha romput el somriure de l'univers que dels teus
s'iniciava ocells als graners del món,
en mes cansades pregàries.
per la resurrecció exacta de la teva veu
Total i sense límits en mi, sentint-te, entre
minant-te, les escumes...
integrant-te a l'instant que encara
remunta,
trobant-te entre la realitat abrupta de
la riba i el
CANÇÓ A MAHALTA
Marius Torres (1947)
Corren les nostres ànimes com dos rius
paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides
calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i
de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de
pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria
antiga—.
EM PLAU, D’ATZAR, D’ERRAR PER LES
MURALLES
J. V. Foix (1947)
Em plau, d'atzar, d'errar per les
muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que
embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles;
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món
novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,
L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid
rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.
CORRANDES D'EXILI
Pere Quart (1947)
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
anys d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
ELEGIES DE LA REPRESA, IV L’AVENTURA
Rosa Leveroni (1952) Josep Palau i Fabre (1952) IV

No em preguntis, amor, per què I En els blaus i en els verds, a l'estiu,

t'estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
i el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma.
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què
t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus
somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...
Pels vespres blaus d'estiu aniré pels
conreus,
picotejat pels blats, sollant l'herba
menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els
peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa
nua.
No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l'amor infinit m'inundarà
l'entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix
desprès,
feliç, per la Natura –com amb una
companya.
II
Pels vespres blaus i verds aniré pels
conreus,
esgarrinxant pels blats i petjant l'herba
fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s'oferís amb ma
destra.
Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me
de res,
l'ample vent m'ompliria els narius i
l'entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
–tot sol, amb mi mateix– com amb una
companya.
prop de l'aire,
fecundat per llavors que prodigava el
vent,
aniré, sense nord, com una rel
dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu
ponent.
Vegetal –o animal– i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol·len que duu el vent de la
tardor,
quan la tempesta brunz i s'alça
l'alimària.
V
Sense blaus, sense verds, perdut en mi
mateix,
conqueriré l'altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d'un sol
bleix,
l'antiga terra encara trepitja
Minotaure.
Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se'n va la vella
faula.
El front, la pedra, occeixen. —Resta el
desig pregon.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc

de l'aire
amb les cames ferides per espases de
blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre
apagat
que les bèsties oloren amb un desig
minaire.

I emmudit –el cap nu–

irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de
l'aire,
i em deixaré bressar com una lleu
sement
que fecunda una flor –altiva o solitària.
CAMBRA DE TARDOR
Gabriel Ferrater (1960)
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que
lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que
incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
QUAN LA LLUM PUJADA DES DEL
FONS DEL MAR/ HE MIRAT
AQUESTA TERRA
Salvador Espriu (1963)
Quan la llum pujada des del fons del
mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el
ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar
sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els
grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels
sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
ELS AMANTS
Vicenç Andrés Estellés (1971)
NO hi havia a València dos amants com
nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la
nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la
roba.
Han passat anys, molts anys; han
passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o
l'amor
i rodolem per terra entre abraços i
besos.
No comprenem l'amor com un costum
amable
com un costum pacífic de compliment i
teles
(i que ens perdone el cast senyor
López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell
huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens
ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment
besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una
orella.
El nostre amor és un amor brusc i
salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho
sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes
coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de
Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol
manera,
comprenem que som bàrbars, i que
això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com
nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són
parits ben pocs.
L’ELIONOR
Miquel Martí i Pol (1972)
L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senyor”, i “bones tardes”.
T’ESTIMO PERQUÈ SÍ, PERQUÈ EL COS EL BOSC
M’HO DEMANA Maria Àngels Anglada (1996)
Maria Mercè Marçal (1982)
No m'envegeu la cistella mig plena
i flairosa de bosc.
T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho
Fa molts anys que camino sota els pins,
demana.
les alzines, els roures.
Perquè has vingut de l’ona sense ordre
Sense voler he trepitjat les tiges
ni concert.
d'alguna flor amagada.
Perquè el brull del boscatge t’enrama
perȯ mai no he disparat contra un ocell
la cabana
ni contra una esperança.
sense panys ni bernats, en un desvari
M'he esgarrinxat entre els garrics la
verd.
roba,
la pell i el cor.
Perquè vull. Perquè em xucla la rel de
la follia.
Fa molts anys que camino sota els
Perquè és l’amor, dallat, que ha granat
brancs
al meu llit.
i espio la claror
Perquè duc, ben reblat, el bleix de
i les remors en el bosc de la vida.
l’escorpit
Paro difícilment,
que provoca el salobre i encrespa la
no tan subtil com l'aranya a les herbes.
badia.
la meva teranyina
i miro et sotabosc sense descans.
Perquè sóc massa fràgil per bastir
l’aturall
De tant en tant, si la pluja ve a l'hora,
a la marea viva que em nega a l’endeví.
si el vent foll signa traves,
Perquè sóc massa forta perquè em
el bosc -me'n meravello sempre- em
blegui un destí
lliura
que han signat, sense mi, les busques
a contracor
de l’estrall.
rovells de foc estriats d'esperança,
una mica tacats
Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau
de pinassa, molt poc humits de plor.
ni treva
De tant en tant.
i pregona ben fort que sóc d’estirp
romeva.
Al·literació

Anàfora

Antítesi

Apòstrofe

Asíndeton

Comparació

Encavalcament

Enumeració

Epítet

Exclamació retòrica

Hipèrbaton

Hipèrbole

Metàfora

Metonímia

Oxímoron

Paral·lelisme

Personificació

Polípot

Polisíndeton

Pregunta retòrica

Simbolisme

Sinestèsia