Que tinguem sort

Un relat de: laieta

Entro al concert convençuda de que passaré una molt bona estona. Ma mare, mentre fèiem la cerveseta abans
d'entrar, ja m'ha avisat de que plorarem. Impossible, les llàgrimes sempre són difícils d'aparèixer, encara que les
busqui. No estem sentades juntes, ella està amb les seves amigues i jo vuit files enrere, així que prenc posició i
parlo amb la senyora gran que tinc al costat. Sempre he de parlar amb tothom? No sé com m'ho faig però em
dóna la mà tot el concert. Al principi em fa nosa, molta nosa, ja saps lo poc que m'agrada el contacte, però arriba
un moment que m'aferro a aquella mà com un nàufrag, la meva salvació és una senyora que es diu maria i té 80
anys... com és que quan ploro sempre em ve de cop? Les llàgrimes apareixen d'un punt molt endins, un punt on
no hi vaig mai a fer turisme, per por del que m'hi puc trobar, però hi ha situacions i cançons que fan obrir el pany
de cop i deixen sortir tot el que hi ha amagat i mig oblidat. El Lluís Llach ens demana que l'acompanyem en la
cançó que tinguem sort, tothom de peu i cantant fluixet. Sempre he dit que aquesta cançó no m'agradava gens.
Però recordes tu perquè l'odiava tant? Jo fins divendres a la nit ho havia oblidat. Doncs perquè la primera
persona que vaig estimar amb totes les meves forces, aquell primer amor de l'adolescència me la va cantar a cau
d'orella. Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant. I que trobis
tot el que et va mancar amb mi. Això em va cantar, però amb la diferència que era ell qui em deia adéu. Va ser
com tornar a viure-ho, jo molt enfadada perquè l'havia cagat fins al fons, per fer-me la dura el vaig perdre per
sempre, per ser freda com el gel quan havia de dir el què sentia... i no estava enfadada sinó que vaig pensar en
ell i em preguntava si havia trobat el que li mancava amb mi. I desitjava amb totes les meves forces que fos així.
Aviat farà deu anys que un noi de 26 anys em va portar a veure un concert del Lluís Llach a Altafulla, a tots dos
ens agradava molt, era la revetlla de la diada. Jo veremava a l'Argilaga i ell em va venir a buscar de sorpresa,
corrents una dutxa i a fer un entrepà ràpid. No érem mes de dos-centes persones al recital, moltes cadires buides,
nosaltres dos asseguts al final de tot fent una cervesa rera l'altra. Rèiem, parlàvem, cantàvem, bevíem, li agafava
la mà... després més cerveses fins que ens van tancar totes les terrasses d'Altafulla, les terrasses de les bruixes
segons les llegendes. Després cames amunt cap a una teulada. Abans d'obrir la porta em va empotrar a la paret i
em va fer un petó d'aquells que no s'obliden mai per molt que s'intenti, ell portava les regnes, era la seva nina i
em va ensenyar els plaers del cos i del sexe, va fer de mi el que va voler perquè jo no estava al seu costat,
volava per sobre les teulades i me n'anava lluny. De tan en tant em feia retornar amb paraules a cau d'orella,
somriures còmplices. Ens pensàvem que viuríem mil nits com aquella... tot això em ve a la ment mentre el Lluís
Llach d'ara, el que està a punt de fer 60 anys i diu que es retira, canta que tinguem sort. Llàgrimes calentes fins
al coll, no les freno, no les eixugo, les deixo caure, el pit em fa mal, d'on ve tanta tristesa? Tothom plora
emocionat, és que cadascú té un petit secret al cor com el meu? Un parell de cançons més i després l'estacada
final, aquella que ja et mata del tot i no hi ha manera de ressuscitar, fa deu anys un concert va començar amb
una veu sola, sense guitarra ni piano: potser em deixin les paraules o potser em deixeu vosaltres... presentava el
CD "Nu". Allí també hi surt una cançó que vaig escriure una vegada en una taula d'Alemania. El CD que em va
comprar i em va dedicar, recordo els versos de memòria tot i que no els havia repetit mai més... si, jo vaig anar a
l'últim recital del Lluís Llach i hi vaig anar sola, més sola que mai. M'ho hagués cregut això als 18 anys? Que
m'agafaria la mà una tal senyora maria i que d'ella seria l'únic petonet de la nit? Sabia als 18 anys que no aniria
mai més a un concert amb el Ferran? Que no hi hauria ningú que em comprés les entrades d'amagat i m'hi
portes amb els ulls embenats?