Àngels sense ales

 La Vanguardia (Català-1ª edició)

 17 Aug 2020
 Theodor Kallifatides

Quan era nen, a casa meva no hi havia quadres. Sospito que no n’hi havia a cap casa del
poble. Però d’icones, sí. Sobretot de la Mare de Déu. Era la nostra capella domèstica.
Veia la meva àvia persignar-se, encendre una espelma davant seu, xiuxiuejar algunes
paraules. Amb això ja quedava preparada per emprendre les seves feines diàries.
Menuda i vestida de negre, dreta com un signe d’exclamació.
Les icones eren sagrades, però no totes obraven miracles. Al poble, tot i això, en teníem
una d’aquestes. Era la sagrada icona de Paraskevís, que era a la capella del turó, dalt del
poble. L’havia trobada en un camp una anciana pietosa, conduïda fins allà per una forta
resplendor que s’havia alçat de la terra.
Fins a aquesta icona hi arribaven pelegrins de diferents parts del país. Majoritàriament
cecs o amb problemes de visió. S’hi agenollaven davant, li pregaven amb llàgrimes als
ulls i alguns afirmaven sentir-se millor al cap d’un instant. Aquella icona va ser el
primer oculista del poble.
Un diumenge d’octubre de l’any passat em venien a la memòria aquells records, en
despertar-me sol a l’hotel Sardiner de Madrid, confús i cansat. Havien estat uns dies
molt enfeinats amb nombroses reunions, entrevistes i converses. El meu llibret Una altra
vida, encara havia aconseguit èxit. Gaudia de reconeixement a tot arreu, figurava a les
llistes dels més venuts, fins i tot havia rebut el premi Cálamo: el primer i únic guardó
estranger. La publicació d’El asedio de Troya estava a punt de sortir.
Mai abans no havia viscut una cosa semblant. La gent era amable, propera, alegre.
Hauria d’estar content, però no ho estava; m’angoixava la perspectiva d’aquell llarg
diumenge solitari. La meva Ariadna no havia pogut acompanyar-me. Em refereixo a la
meva dona. És ella la que sempre troba el camí, la que sap per on paro les 24 hores del
dia. Jo no tinc sentit de l’orientació. Soc capaç de perdre’m en el meu propi cos. Em
pica darrere de l’orella i em rasco l’aixella.
De debò que és així. Em vaig perdre a l’hotel, concretament buscant la sala
d’esmorzars, on al final vaig arribar amb ajuda de l’olfacte, que, malgrat dècades
fumant, encara em funcionava. La meva mare deia de mi que havia nascut amb tres
orificis nasals. Era capaç de percebre la pluja que venia de camí, l’aroma de la meva
mare entre un centenar de persones, i també altres olors menys agradables.
Què faria jo un dia sencer en una gran ciutat com ara Madrid? No volia cridar a cap
d’aquelles persones encantadores que havia conegut, en realitat volia estar sol. Volia
estar sol com la primera vegada a Estocolm. Amb els anys, les imatges d’aquella època
m’assaltaven amb molta més freqüència.
Llargs dies sense intercanviar una sola paraula més que en alguna cua. Quan anava a
comprar menjar, em col·locava voluntàriament a la fila més llarga i gairebé sempre
sorgia alguna conversa, malgrat el meu lèxic limitadíssim. Es respirava certa calidesa
entre els qui esperàvem. Podies trobar-te amb una mirada aliena; érem tots allà amb un
mateix encàrrec. Era un alleujament ser a la cua.
Era pitjor a les nits. Treballava en un restaurant i a Jarlaplan agafava l’autobús nocturn
de tornada a casa. De nit em donaven l’esquena uns barris bonics i silenciosos. Així em
sentia. A Atenes era totalment diferent. Allà hi coneixia la gent, sabia a qui votaven, en
què tenien dipositada la seva esperança, de quin equip de futbol eren, i jo era un d’ells.
La meva ciutat no em donava mai l’esquena. Però Estocolm es tancava en si mateixa i
no hi havia res a fer. Estava sol. A casa no hi havia ningú més que jo.
Ara era a Madrid i davant meu s’estenia un llarg diumenge buit. Però tenia un pla.
Domenicos Theotokopoulos va néixer el 1541 en un poblet de Creta, que llavors
pertanyia a Venècia, una democràcia independent. Amb tan sols disset anys va marxar
de Creta a Venècia, concretament com a aprenent al taller del mestre Ticià. A la seva