KERSTIN

En un petit poble de l'Alt Urgell, farà tot just tres o quatre anys va arribar
una senyora de fisonomia peculiar, la seva cara era allargada amb un nas
punxegut, com si es tractés d'una bruixa, no semblava conèixer els centres
d'estètica i sempre lluïa una mena de barba-rossa i bigoti. La seva vestimenta
no deixava a ningú indiferent, fes calor o fes fred no es desprenia del seu llarg
abric de pell folrat de pèl d'alguna bestioleta aparentment suau. El seu cap
sempre acompanyat d'una espècie de barret de llana, si no era un de
tradicional sinó una barreja entre barret i boina; i al coll permanentment una
bufanda càlida, marró i d'aquelles que no han passat per la rentadora en
dècades.

D'entre els estranys costums de la senyora, com la de l'abric, el barret i la

bufanda també trobem l'afició per deambular pels bars del poble, res fora del
comú a primera vista, ara bé cap habitant del poble l'havia vista mai asseguda
en una cadira i una taula, sempre, inclús per prendre's el cafè s'asseia a
terra recolzada a la paret de l'establiment en el qual feia dit consum. Que li
succeeix a la senyora?  Per què es comportava d'aquesta manera? Potser
es tractava de tradicions de la seva cultura, però de quina?

Un matí on la curiositat va apoderar-se de mi, vaig atrevir-me a fer el que

fins ara cap habitant de l’indret s’havia atrevit a fer: apropar-me a parlar amb
ella! No us penseu que la primera vegada que vaig acostar-me no vaig tenir
una mica de por, la senyora em mirava fixament preguntant-se que m’havia
passat pel cap per apropar-m’hi.

- Bon dia senyora, podria oferir-li una cadira?

- Wer bist du? Was willst du von mir? (Qui ets tu? Que vols de mi?

Ostres, un hàndicap afegit, era alemanya, com m’ho faria per comunicar-me
amb ella?

- Good morning, would you like to sit in a chair? (Bon dia, podria oferir-li
una cadira?)
- Oh thanks, but not with you. (Moltes gràcies, però no amb tu)

A més a més, era desagradable, la conversa no anava d’allò més fluid, però
continuava amb molta intriga per saber-ne més de la seva vida i perquè es
comportava tan diferent de la resta. Ara, sabent que és alemanya no té cap
mena de sentit relacionar-ho amb la cultura, aquí hi ha gat amagat.

Aquelles paraules van deixar-me pensatiu, vaig decidir recórrer a un

amic, que durant uns anys havia viscut a Alemanya i, per tant dominava la
llengua. Va costar-me molt que acceptes a venir a traduir-me però, finalment va
accedir. Aquella tarda vam voltar i voltar per tot arreu, de bar en bar de racó en
racó en cerca de la misteriosa senyora. Finalment, quan ja ens donàvem per
vençuts la vam veure, com sempre asseguda a terra amb un cafè a la mà, ens
vam apropar i en veure que tornava a ser jo va mirar-me amb cara de rebuig,
com fent-me entendre que no volia parlar amb mi. Molt educadament vaig
demanar-li si us plau que escoltes el que volíem dir-li i ella va accedir.

El meu amic, Joan i la misteriosa senyora, Kerstin, van començar a parlar i

parlar, evidentment jo no entenia res. De tant en tant en Joan m’anava mirant i
traduint part de la conversa.

Kerstin li va explicar que en realitat ella tenia molts diners i que li

encantava anar sempre arreglada, però sempre que no la veies ningú. Al seu
país sabien que tenia molts diners i tothom se n’aprofitava fins a arribar al punt
que en repetides ocasions havien entrat a robar-li a casa, joies de tota mena de
valor, cotxes d’alta gamma, quadres de pintors famosos i reconeguts, roba ...
Per això va decidir marxar, deixar tot el que li quedava i marxar i començar una
nova vida lluny dels seus amics i de les persones que tan sols volien fer-li mal.

A les nits quan ningú la veu s’arregla, els pèls de la barba no són reals, i
evidentment es canvia tot sovint d’abric, la bufanda i el barret. No escatima en
luxes però, tampoc deixa que ningú sàpiga que té tot el que té. Viu en una de
les cases més grans i més boniques de la comarca però ha après a passar
desapercebuda.

En acabar la conversa, ens recalca explícitament - Wenn jemand jemals meine

Geschichte kennt, werde ich Sie direkt dafür verantwortlich machen. El meu
amic va traduir-me la frase, “Si algú mai sap la meva historia us en faré
directament responsables”.

En dir això, Kerstin, es va aixecar i va marxar.