Em quedava assegut amb aquestes ganes d'hostiar,

tio, esperant que tot s'acabés, que tot s'aturés, i

llavors, de cop i volta, tot s'atura de debò: els metros
deixen de passar, l'àrab calla, la pobra dona de dalt
para d'esbufegar i a la noia de la camisa de dormir ja
no se la sent sanglotar, tot s'atura de cop, excepte la
música de fons, i la vella pirada que ha obert la boca i
es posa a cantar amb una veu impossible, el tirat està
tocant el mateix, allà baix, sense que se'l vegi, i ella ho
canta, es responen i toquen i canten a temps com si
estigués preparat (una música impossible, alguna cosa
d'òpera, o una porqueria d'aquestes), però tan fort, tan
a temps, que tot s'atura de debò.

Nascut el 1943 nascut a Catalunya concretament a Vic, es va criar en

un poble del costat Sant julia de Vilatorta. Perdut i sense treball decideix
mudar-se a París per buscar nova vida, però no la troba.
Ell parla amb el company perquè vol sentir-se escoltat i no només
escoltat vol explicar les seves històries, històries que aboquen sempre a
la mateixa història o persona: la seva mare.

Va vestit amb un jersei de coll alt de color fosc i uns pantalons de pitillo
amb unes sabates clàssiques i potser de complement una bufanda
d'algun color peculiar i boina, té una barba d'1 setmana o 2, les dents
les té una mica grogues i la boca li fa olor de cafè, te les celles peludes i
tot el cos en si... però va ben tapat.

Abans del monòleg li han robat la cartera, i ja portava un dia més cansat
del normal, tenia ganes de beure cervesa i oblidar-se de tot. De bon
matí s'ha doblat el turmell i portava amb mal tot el dia, a part que només
baixar pel metro una persona s'ha xocat amb ell i li ha fet molt poca
gràcia.