Professional Documents
Culture Documents
TEATRE CLÀSSIC
LA GAVINA
YA
LUN
A
T
I ONAL DE CA
Anton Txèkhov
Versió catalana de l’original rus:
AC
Raquel Ribó
N
E R
TEAT
.
LA GAVINA
TEATRE CLÀSSIC
Edita: Arola Editors
1a edició:
© del text: Anton Txèkhov
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Imatge de portada:
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
LA GAVINA
Anton Txèkhov
-7-
Maixa es resigna a estimar sense esperança; Trepliov
no està segur ni del seu art i veu com es perd el seu amor;
Sorin reconeix amb un humor tendre que no ha aconseguit
veure acomplert cap ideal de la seva joventut; a Trigorin, el
triomfador, només el preocupa la pesca, i Arkadina, incapaç
d’entendre el seu fill, es refugia en l’èxit... A Nina se li han
trencat els somnis i cau, com la gavina.
Txèkhov tria cada frase, cada gest i cada silenci per
suggerir més del que diu i ens fa seguir el pensament dels
personatges a partir de frases inconnexes, de paraules recur-
rents i de pauses distretes, perquè cadascun d’ells viu aïllat
en un món propi.
En acabar la lectura cal tornar a situar cada paraula i
buscar nous matisos a cada gir, perquè t’adones que allò
que semblava tan precís és en realitat la reflexió del desor-
dre del món interior, més que l’expressió lògica i raonada
de les idees.
Raquel Ribó
-8-
PERSONATGES
,
actriu, el seu cognom de casada és Trepliov.
,
el seu fill, un noi jove.
,
el germà d’Irina.
,
noia jove, filla d’un ric propietari.
,
tinent retirat, administrador de la propietat de Sorin.
,
la seva dona.
,
la seva filla.
,
escriptor.
,
metge.
,
mestre d’escola.
,
treballador.
.
.
- 11 -
No és qüestió de diners. Els pobres també poden
ser feliços.
En teoria, sí; però mireu com resulta a la pràc-
tica: a casa, hi ha la mare, jo, dues germanes i un germanet,
i el sou és de vint-i-tres rubles. Hem de menjar i beure, ¿no?
I hem de comprar te, i sucre... ¿I el tabac? Ja em direu com
es pot fer!
: Aviat començarà la funció.
Sí. Actua la senyoreta Zaretxnaia, i, l’obra, l’ha
escrita Konstantin Gavrilovitx. Estan enamorats, i avui les
seves ànimes es fondran en un sol impuls creatiu. La meva i
la vostra, en canvi, no tenen ni un punt de contacte. Mireu:
jo us estimo, i és aquest, el neguit que em fa sortir de casa:
cada dia faig sis verstes a peu per venir-vos a veure, i sis més
de tornada... I tot per no obtenir res més que indiferència de
la vostra part. Però ja ho entenc. No tinc gaires diners, i he
de mantenir una família. ¿Qui pot tenir ganes de casar-se
amb algú que amb prou feines es pot mantenir a si mateix?
Ximpleries. ( ) Els vostres sentiments
m’entendreixen; però no us puc correspondre. Aquesta és
la veritat. ( ) Teniu, ¿en voleu?
Ara no em ve de gust. ( )
Quina xafogor! Em sembla que aquesta nit hi haurà
tempesta. Vós només parleu de filosofia o de diners. Segons
vós, no hi ha desgràcia més gran que la pobresa; però jo
penso que és mil vegades millor anar esparracat i demanar
caritat que... Bah, tampoc no m’entendríeu...
- 12 -
: Què vols que et digui, noi! El
camp no està fet per mi i és evident que no m’hi acostumaré
mai. Ahir a la nit, me’n vaig anar al llit a les deu, i aquest
matí m’he despertat a les nou amb la sensació que, de tant
dormir, el cervell se m’havia enganxat al crani, ¿saps? ( )
Havent dinat m’he tornat a quedar adormit, i ara estic com-
pletament baldat, com si hagués tingut un malson.
És clar, perquè tu ets un home de ciutat. (
) Escolteu, ja us avisarem quan la representació
estigui a punt de començar; però ara no us hi podeu pas
quedar, aquí. Aneu-vos-en, feu el favor.
: Maria Ilinitxna, sisplau, digues al teu pare que
deixi el gos deslligat, perquè, si no, lladra, i la meva germana
no pot dormir en tota la nit.
Digueu-li vós mateix, al meu pare; jo no ho faré pas...
Amb el vostre permís. ( ) Anem!
: Aviseu-nos abans de començar.
( )
Total: que tornarem a tenir gos tota la nit. És curiós:
mai no he pogut viure al poble de la manera que m’hauria
agradat. Abans solia agafar un mes de vacances per venir
aquí a reposar, ja m’entens... Però només d’arribar, comen-
çaven a atabalar-me amb tantes beneiteries, que el primer
dia ja tenia ganes de tocar el dos. ( ) Quan
era l’hora de marxar, sempre estava content... Però ara,
noi, estic jubilat, i ¿on puc anar? M’he de quedar, tant si
m’agrada com si no.
: Konstantin Gavrilovitx, ens en anem a
banyar.
- 13 -
Bé, però d’aquí a deu minuts, tothom al seu lloc.
( ) Començarem puntuals.
Molt bé!
: Aquí tens el teatre.
El teló, l’escenari, i després, l’espai buit. Res de decorats:
només el llac i l’horitzó. Alçarem el teló a dos quarts de nou
en punt, tan aviat com surti la lluna.
Magnífic.
És clar que, si la Nina Zaretxnaia fa tard, ens que-
darem sense aquest efecte. Ja hauria de ser aquí. El pare i
la madrastra no li treuen els ulls de sobre, i li és tan difícil
sortir de casa com fugir d’una presó. ( )
Tens la barba i els cabells desordenats. Potser te’ls hauries
de tallar, ¿no trobes?
: És la tragèdia de la meva vida.
Fins i tot de jove, tenia aspecte de borratxo, ja m’entens. Les
dones no se n’han enamorat mai, de mi. ( ) ¿Per què
sempre està de mal humor, la meva germana?
¿Per què? Doncs perquè s’avorreix. (
) I per gelosia. Ara està contra tot, contra mi, contra
la representació i contra la meva obra; i tot perquè no és
ella la que actua, sinó la Nina Zaretxnaia. Encara no se l’ha
llegida, la meva obra; però ja la detesta.
: Són imaginacions teves, t’ho asseguro...
No suporta que, fins i tot en un escenari tan pe-
tit, triomfi la Nina Zaretxnaia en comptes d’ella. (
- 14 -
) La meva mare és un cas psicològic ben curiós. No
hi ha dubte que té talent: és intel·ligent, és capaç de plorar
quan llegeix un llibre, pot recitar tot Nekrasov de memòria,
cuida els malalts com si fos un àngel; però si, davant seu,
alabes la Duse, no vulguis saber com s’ho agafa. Només ella
es mereix els elogis, només ella pot ser el tema dels articles
del diari; tothom té el deure de quedar extasiat i admirat del
seu paper a o bé a
Però com que aquí, al camp, li falta aquesta droga,
resulta que s’avorreix i s’enrabia, i, en conseqüència, som
nosaltres, els enemics, els que en tenim la culpa. A més a més,
és supersticiosa: li fan por tres espelmes enceses i el número
tretze. I avara! En té setanta mil en un banc d’Odessa —ho
sé de bona font—; però demana-li que et deixi un ruble, i
veuràs com es lamenta.
Et poses neguitós perquè se t’ha ficat al cap que la
teva obra no li agrada. Tranquil: la teva mare t’adora.
: M’estima, no m’esti-
ma; m’estima, no m’estima; m’estima, no m’estima. (
) Ho veus, la meva mare no m’estima. Sé molt bé què
li passa! Té ganes de viure, d’estimar, de posar-se bruses de
colors... Jo ja tinc vint-i-cinc anys, i contínuament li recordo
que ja no és jove. Quan jo no hi sóc, només té trenta-dos
anys; però quan hi sóc en té quaranta-tres, i és per això que
m’odia. També sap molt bé que el teatre em deixa fred. Ella
estima el teatre, s’imagina que està al servei de la humanitat,
de la causa sagrada de l’art; però, per mi, el teatre que es
fa ara no és res més que rutina i prejudicis. Quan s’alça el
teló, i en una habitació de tres parets, il·luminada amb llum
artificial, perquè és de nit, aquests grans talents, sacerdots
- 15 -
del temple de l’art, fan veure que mengen, beuen, estimen,
caminen, i que van ben vestits; i quan, d’aquestes escenes i
frases trivials, s’entossudeixen a extreure’n una moral, una
moral petita, una moral d’estar per casa i fàcil de digerir;
quan amb mil variacions sempre em serveixen les mateixes
coses, les mateixes coses i les mateixes coses, aleshores m’he
de posar a córrer, a córrer, igual com corria Maupassant per
fugir de la Torre Eiffel, perquè tanta vulgaritat li oprimia el
cervell.
Però no podem pas prescindir del teatre.
S’han de trobar formes noves. Necessitem formes
noves, i, si no les sabem trobar, val més que ho deixem córrer.
( ) Jo me l’estimo, la meva mare; me l’estimo
de tot cor; però porta una vida desordenada; està obsedida
per aquest escriptor; el seu nom surt constantment als diaris,
i ja n’estic cansat. Reconec que, a vegades, només em fa
parlar així l’egoisme típic d’un home qualsevol; em sap greu
que la meva mare sigui una actriu famosa, i penso que si
fos una dona normal i corrent, em sentiria més feliç. ¿Vols
una situació més desesperada i estúpida que aquesta? La
meva mare rep visites contínuament; convida les celebritats
més grans, les actrius i els escriptors més famosos; i, entre
ells, jo no hi pinto res, només jo no sóc ningú. Em suporten
perquè sóc el seu fill. ¿Qui sóc, jo? ¿Què sóc, jo? Vaig deixar
la universitat al tercer curs per una sèrie de circumstàncies
que no fan al cas; no tinc diners... Segons el meu passaport,
sóc un petitburgès de Kíev. El meu pare també ho era, un
petitburgès de Kíev, però ell era un actor famós. Així que,
cada vegada que tots aquells artistes i escriptors reunits a la
sala em dirigeixen les seves benèvoles atencions, em fa tot
- 16 -
l’efecte que amb la mirada mesuren la meva insignificança...
Els endevino els pensaments, i em sento humiliat...
Per cert, digue’m quina mena d’home és aquest es-
criptor. No hi ha manera de saber-ho: no parla mai!
És un home intel·ligent, senzill, una mica trist,
¿saps? Molt honest. Encara no ha fet quaranta anys però
ja és famós, i ha tastat tot el que ha volgut. Pel que fa a les
seves obres... ¿Com t’ho diria? Té una certa gràcia; no li falta
talent... Però... si has llegit Tolstoi o Zola, ja no et queden
ganes de llegir Trigorin.
Doncs a mi, noi, els escriptors m’agraden. Temps
enrere hi havia dues coses que desitjava apassionadament:
casar-me i arribar a ser un home de lletres; però no me’n
vaig sortir, ni de l’una ni de l’altra. Sí; al cap i a la fi, sempre
és agradable ser escriptor, ni que siguis un escriptor menor.
: Sento passos... ( ) No
puc viure sense ella... Fins i tot m’encanta el soroll que fa
quan camina... Sóc bojament feliç. (
) La meva fada, el meu
somni...
: No he fet tard, ¿oi?... No, segur que no he
fet tard.
: No, no, no...
Tot el dia que estic nerviosa. Tenia tanta por! Tenia
por que el meu pare no em deixés venir... Però se n’ha anat
amb la meva madrastra. El cel es tornava vermell, la lluna
ja estava a punt de sortir, i jo he vingut fustigant els cavalls
- 17 -
tota l’estona... ( ) Però estic contenta. (
)
: Em sembla que aquests ullets han plorat...
Vinga, vinga! Això no està gens bé!
No és res... Mireu com em costa respirar. He de mar-
xar aviat. Ja cal que ens afanyem. Però, sisplau, no em feu
arribar tard a casa... No puc, no puc... El meu pare no ho
sap, que sóc aquí.
Au, vinga, que ja és hora de començar. Hem de
cridar a tothom.
Eh... ja hi vaig jo. Només serà un minut. (
) «A França dos granaders...» (
) Una vegada em vaig posar a cantar, així com
ara, i un col·lega procurador em va dir: «Excel·lència, teniu
una veu realment forta...» Després s’hi va repensar i va afegir:
«Però... desagradable.» ( )
El meu pare i la seva dona no em deixen venir. Diuen
que sou una colla de bohemis... Els fa por que vulgui ser
actriu... I a mi, aquest llac, m’atreu com a una gavina... Tinc
el cor ple de vosaltres. ( )
Estem sols.
Sembla que hi hagi algú...
No hi ha ningú. ( )
¿Quin arbre és, aquest?
Un om.
¿I què ho fa, que sigui tan fosc?
- 18 -
Ja vespreja, i totes les coses s’enfosqueixen. No
te’n vagis tan aviat, sisplau.
Ho he de fer.
¿I si jo vingués a casa teva, Nina? M’estaré tota la
nit al jardí mirant la teva finestra.
No pot ser, el vigilant et veuria. I a més a més, el Tresor
encara no et coneix gaire, i lladraria.
T’estimo.
Ssst...
: ¿Qui és? ¿Ets tu, Iakov?
: Sí, senyor.
Tothom al seu lloc. Ja és hora de començar. ¿Ja
surt la lluna?
Sí, senyor.
¿Ja tens l’esperit de vi? ¿I el sofre? Quan apareguin
els ulls vermells s’haurà de sentir olor de sofre. ( ) Passa,
tot està a punt. ¿Estàs nerviosa?
Sí, molt. Però no per la teva mare... No és ella la que
em fa por... Trigorin, en canvi... M’espanta i em fa vergonya
actuar davant seu... Un escriptor tan famós... ¿És jove?
Sí.
I escriu uns contes tan meravellosos!
: No ho sé; no els he llegit.
És difícil interpretar la teva obra. No hi ha personatges
vius.
- 19 -
Personatges vius! La vida no s’ha de representar
tal com és, ni com hauria de ser, sinó tal com la veiem en
els somnis.
Però hi ha poca acció; tot són paraules i paraules, i
a les obres de teatre, penso jo, l’amor és imprescindible...
( )
- 21 -
No hi estic d’acord. En realitat, és qüestió de
gustos: «De gustibus, aut bene aut nihil.»
- 22 -
Homes, lleons, àguiles i perdius, cérvols banyuts, oques,
aranyes, peixos silenciosos que habiten les aigües, estrelles
de mar i criatures que mai cap ull no ha pogut veure... En
una paraula, totes les vides, totes les vides, totes les vides,
acomplert el cicle infortunat, ja s’han extingit... Ja fa mil
segles que a la Terra no hi ha ni un ésser viu, i aquesta pobra
lluna encén inútilment el seu fanal. Al prat, les grues no es
desperten amb els seus xiscles, i no se senten els borinots
entre el brancam dels til·lers. Tot és fred, fred, fred. Buit, buit,
buit. Aterridor, aterridor, aterridor. ( ) Els cossos dels
éssers vius han quedat reduïts a pols; la matèria eterna els
ha convertit en pedra, en aigua, en núvol, i les seves ànimes
s’han fos en una de sola. L’ànima universal... sóc jo... jo... En
mi viu l’ànima d’Alexandre el Gran, de Cèsar, de Shakespeare,
de Napoleó, i de l’última sangonera. En mi, la consciència
dels éssers humans s’ha confós amb l’instint animal, i jo ho
recordo tot, tot, tot, i torno a reviure en mi totes les vides.
( )
: Això té un aire molt decadent.
: Mamà!
Estic sola. Un cop cada cent anys obro els llavis per par-
lar, i la meva veu sona trista enmig de tanta buidor, i ningú
no em sent... Tampoc vosaltres, focs pàl·lids, no em sentiu...
Quan neix el dia, us engendren els aiguamolls putrefactes,
i vagaregeu fins a l’alba sense sentit, sense voluntat i sense
l’estremiment de la vida. Temorós que no neixi en vosaltres
la vida, el diable, pare de la matèria eterna, intercanvia els
vostres àtoms, com els de les pedres i de l’aigua, a cada
instant, i vosaltres us transformeu ininterrompudament.
A l’univers, només hi queda un únic esperit, constant i
- 23 -
immutable. ( ) Com un captiu abocat a la buida pro-
funditat del pou, no sé on sóc ni què m’espera. L’única cosa
que sé del cert és que, en el combat obstinat i cruel contra
el diable, principi de les forces materials, estic predestinada a
vèncer i, després, matèria i esperit es fondran en una perfecta
harmonia per donar pas al regne de la voluntat universal.
Però això només serà quan, a poc a poc, a través d’un llarg,
d’un molt llarg seguit de mil·lennis, tant la Lluna com el Sirius
resplendent i la Terra es converteixin en pols... Fins aleshores
tot serà terror, terror... (
) Veig com s’acosta el diable, el meu poderós
rival. Li puc veure els ulls; són paorosos, de color púrpura...
Se sent pudor de sofre. ¿Ja s’ha de sentir?
Sí.
: Això sí que és un bon efecte!
Mamà!
Enyora la presència dels homes...
: ¿Per què us heu tret el barret? Poseu-vos-el
o agafareu un refredat.
El doctor s’ha tret el barret davant del dimoni, el
pare de la matèria eterna.
: L’obra s’ha acabat! Ja n’hi
ha prou! Teló!
¿Per què t’enfades, ara?
Ja n’hi ha prou! Teló! Tanqueu el teló! (
) Teló! ( ) La culpa és meva! Ja m’havia
oblidat que escriure obres de teatre i posar-les en escena és
- 24 -
el privilegi d’uns pocs escollits. He violat el monopoli! A mi...
jo... (
)
¿Es pot saber què li ha agafat?
Irina, dona, aquesta no és manera de tractar un jove
amb amor propi.
Però a veure. ¿què he dit, jo?
L’has ofès.
Ell mateix ens ha avisat que no era més que una
broma, i jo senzillament m’he pres l’obra com una broma.
De totes maneres...
Ara resultarà que ha escrit una obra mestra! On
s’és vist! No em facis riure! Pel que sembla, no ens ha organit-
zat l’espectacle ni ens ha perfumat amb sofre per fer broma,
sinó per demostrar-nos que... Ha volgut ensenyar-nos com
s’ha d’escriure i quines obres hem de representar. Aquesta
actitud em carrega... No em digueu que no n’hi ha per perdre
la paciència! Un noiet capritxós i presumit, això és el que és!
Només et volia complaure.
¿Ah sí? Doncs podia haver triat una peça normal
i corrent, en lloc d’obligar-nos a escoltar uns deliris tan de-
cadents! Si és per fer broma, sóc capaç d’escoltar fins i tot
desvaris, però no aguanto aquesta pretensió de voler des-
cobrir noves formes, de començar una nova etapa artística.
A mi em sembla que aquí no hi ha cap forma nova; només
la manifestació d’un mal caràcter.
- 25 -
Cadascú escriu com vol i com pot.
Que escrigui com vulgui i com pugui, però que
em deixi tranquil·la.
Júpiter, us heu enfadat...
No sóc cap Júpiter, jo! Sóc una dona. (
) I no estic enfadada. Només em molesta que un
jovenet perdi el temps d’una manera tan avorrida. No el
volia pas ofendre.
Ningú no té fonaments per separar l’esperit
de la matèria, perquè pot ser perfectament que l’esperit no
sigui més que un conjunt d’àtoms materials. (
) ¿Sabeu què estaria bé? Descriure i posar en escena
la vida dels mestres. És una vida dura, molt dura, la nostra!
És veritat, però no parlem més d’obres de teatre
ni d’àtoms. Fa una nit fantàstica! Escolteu, ¿no sentiu algú
que canta? ( ) Que bonic!
És a l’altre costat del llac. ( )
: Seieu al meu costat. Fa deu o quinze
anys, en aquest llac se sentien cançons i música gairebé cada
nit. A la riba hi ha sis grans propietats. Recordo les rialles, el
soroll, els trets, i tothom s’enamorava, tothom s’enamorava...
l’ídol de les sis finques en aquell temps,
aquí us el presento ( ) el
doctor Evgueni Sergueievitx. Encara ara és encantador, però
aleshores era irresistible. Començo a tenir remordiments. ¿En
què dec haver ofès el meu pobre petit? Estic intranquil·la.
( ) Kostia! Fill! Kostia!
- 26 -
Ja l’aniré a buscar.
Sí, fes-me aquest favor, bonica.
: Eh! Konstantin Gavrilovitx!... Eh!
( )
: Pel que sembla ja no con-
tinuarem, i jo me n’he d’anar. Bona nit!
Bravo! Bravo!
Bravo! Bravo! Ens has deixat admirats. Amb la
teva figura i aquesta veu tan meravellosa és un pecat que
et quedis al poble. Tens talent, ¿saps? Has d’actuar, has de
pujar a l’escenari!
Oh, és el meu somni! ( ) Però no es farà mai
realitat.
¿Qui sap? Permeteu-me que us presenti: Boris
Alekseievitx Trigorin.
Ah, molt de gust... ( ) Llegeixo
tot el que escriviu...
: No has de tenir vergonya,
preciosa. És una celebritat, però té l’ànima senzilla. Ja ho
veus: ell també ha quedat una mica avergonyit.
Suposo que podríem fer obrir el teló; així fa una certa
angúnia.
: Iakov, noi, obre el teló! ( )
: És una obra estranya, ¿no us sembla?
- 27 -
Jo no hi he entès res; però, en fi, l’he mirat amb
molt d’interès. Ha actuat amb tanta naturalitat... I el decorat
era esplèndid. ( ) Hi deu haver molts peixos, en aquest
llac.
Sí.
A mi m’agrada anar a pescar. Per mi, no hi ha plaer
més gran que seure a la vora de l’aigua, al capvespre, llançar
el fil i vigilar el suro.
Sí, però jo crec que qui ha viscut el plaer de la creació
artística, ja no pot desitjar viure’n cap més.
: No li parlis així; quan sent que li diuen pa-
raules boniques sembla com si tingués ganes de desaparèixer.
Recordo que una vegada, al teatre de l’òpera de
Moscou, el cèlebre Silva va fer una nota més baixa que el do.
En aquell moment, semblava fet expressament. Al galliner
hi havia un baix dels nostres cantors sinodals, i de sobte,
imagineu-vos quina sorpresa quan, del galliner estant, sen-
tim un «Bravo Silva!» una octava sencera més baixa... Una
cosa així ( ) «Bravo, Silva!» Tot el teatre va
quedar glaçat. ( )
Ha passat un àngel.
I jo me n’he d’anar. Adéu-siau.
I ara! ¿On has d’anar tan aviat?
El meu pare m’espera.
Quin home, la veritat... ( ) Bé, què
hi farem. És una llàstima, ens sap greu deixar-te marxar.
- 28 -
Si sabéssiu com em costa d’anar-me’n!
Algú t’hauria d’acompanyar, criatura.
: Oh, no, no!
: Queda’t.
No puc, Piotr Nikolaievitx.
Una horeta més i prou; queda’t, va!
: Impossible! (
)
La veritat és que és una noia ben desgraciada.
Diuen que la seva difunta mare va deixar al marit una im-
mensa fortuna, fins al darrer copec, i ara la noia s’ha quedat
sense res, perquè el pare ja ho ha llegat tot en vida a la seva
segona dona. És indignant.
Sí, el papà és tot un porc. No se li pot pas negar,
aquesta qualitat.
: Potser val més que nos-
altres també ens n’anem, senyors; comença a fer humitat:
tinc les cames ben adolorides.
Semblen de fusta! Amb prou feines se’t belluguen.
Apa, anem. ( )
: ?
El gos ja torna a lladrar. ( ) Ilia Afanassevitx,
feu el favor de tenir-lo deslligat.
No pot ser, Piotr Nikolaievitx, em fa por que entrin
lladres al graner. Hi tinc tota la collita de mill. (
- 29 -
) Sí, una octava completa més baix:
«Bravo, Silva!» I no era pas un cantant professional, sinó un
simple cantor sinodal.
¿Quant deu guanyar un cantor sinodal?
- 30 -
Sí... Però només hauries de reflectir el que és important
i etern. Mira: he tingut una vida variada i l’he viscuda amb
gust; n’estic satisfet; però si hagués pogut experimentar
l’elevació de l’esperit que senten els artistes a l’instant de
la creació, em fa l’efecte que hauria menyspreat l’embolcall
material i tot el que li és propi, i m’hauria elevat el més lluny
possible de la terra, cap a les altures.
Disculpeu-me, ¿on és la Nina?
I encara et diré una altra cosa. L’obra ha de contenir
un pensament clar i definit. Has de saber amb quina finalitat
escrius, perquè si no, si segueixes el camí de l’art sense un
objectiu definit, t’extraviaràs i perdràs el talent.
: ¿On és la Nina?
Se n’ha anat a casa seva.
: ¿Què faré, ara? L’ha de veure... L’he
de veure sens falta... Me n’hi vaig...
: Calma’t, amic.
Me’n vaig a casa seva. Hi he d’anar.
Entreu a casa, Konstantin Gavrilovitx, la vostra mare
us espera; està intranquil·la.
Digue-li que he marxat. Sisplau, us ho demano a
tots, de debò, deixeu-me en pau! Deixeu-me! No em vin-
gueu al darrere!
Va, noiet... No t’ho agafis així... No està bé...
- 31 -
: Adéu-siau, doctor. Gràcies per
tot... ( )
: Joventut, joventut!
Quan ja no hi ha res més a dir, sempre s’acaba dient:
Joventut, joventut... ( )
: Això
és una porqueria! ( ) Sembla que a casa se sent música.
Anem-hi.
Espereu.
¿Què passa?
Vull tornar-vos-ho a dir. Tinc ganes de parlar... (
) No estimo el meu pare... però confio en vós. No sé
per què us sento molt a prop meu... Ajudeu-me. Ajudeu-me
o faré un disbarat... Faré malbé la meva pròpia vida, la des-
truiré... No puc més...
¿Però què et passa? ¿Com et puc ajudar?
Com pateixo... I no ho sap ningú, ningú! (
) Estimo Konstantin.
Tothom està trasbalsat! Molt trasbalsat... I quant
d’amor pertot arreu! És la màgia d’aquest llac! ( )
Però ¿què hi puc fer, jo, filleta? ¿Què vols que hi faci, jo?
- 32 -
II
: Vinga, alcem-nos. (
) Posem-nos de costat. Tu tens vint-i-dos anys, i jo
gairebé el doble. Evgueni Sergueievitx, ¿qui us sembla
més jove?
Vós naturalment.
Ja ho veus... ¿I per què? Perquè jo treballo,
visc, sento i estic contínuament atrafegada amb una cosa
o amb l’altra; i tu et limites a seure sempre al mateix lloc,
sense viure... A més, tinc la meva norma: no mirar el futur.
No penso mai en la vellesa ni en la mort. El que hagi de
passar, passarà.
- 33 -
En canvi jo tinc la sensació de com si ja fes anys i
anys que hagués nascut; arrossego la meva vida com la cua
inacabable d’un vestit... i sovint sento que no tinc ganes
de viure. ( ) És clar que tot això són ximpleries. He de
reaccionar, treure-ho tot a fora.
: «
»
A més a més, sóc correcta com un anglès. Perquè
jo, estimada, sé on és el meu lloc, i sempre vaig tocada i
posada, ¿Sortir de casa, ni que sigui al jardí,
en mànigues de camisa o despentinada? Mai de la vida. Si
em conservo, és perquè mai no he estat grassoneta, ni m’he
deixat anar, com altres... (
) Aquí em teniu... Fresca com una rosa. Disposada
a representar el paper d’una nena de quinze anys.
Sí, però jo continuo. ( ) Ens havíem
quedat en el botiguer i les rates...
I les rates. Llegiu. ( ) No, doneu-me’l, ja el
llegiré jo. Ara em toca a mi. (
) I les rates... Aquí... ( ) «I, en definitiva, per
a la gent de món és tan perillós consentir i atreure els novel-
listes com ho seria per un forner criar rates al seu magatzem.
I tot i així, els novel·listes van molt buscats. De manera que
quan una vol capturar un escriptor, es desfà en compliments,
afalacs i gentileses...» Bé, els francesos potser sí, però pel que
fa a nosaltres, no seguim cap programa. En aquest país, em
podeu ben creure, la dona ja s’ha enamorat perdudament
de l’escriptor abans de començar a seduir-lo. I no cal anar
gaire lluny... Aquí ens teniu a Trigorin i a mi, per exemple...
- 34 -
: ¿Ah sí?
¿Estem de festa, avui? Doncs sí, senyor, avui estem contens!
( ) Estem molt contens! El pare i la ma-
drastra se n’han anat a Tver, i som lliures durant tres dies.
: Sóc tan feliç!
Ara sí que sóc tota vostra.
: Està ben bonica, avui.
Elegant i atractiva... Fas goig de veure. (
) però val més que no l’afalaguem gaire, perquè porta
mala sort. ¿On és Boris Alekseievitx?
És als banys, pescant.
No en té mai prou! ( )
¿Què llegiu?
Maupassant, bonica. (
) Bah, a partir d’aquí
deixa de ser interessant i creïble. ( ) Estic ne-
guitosa. ¿Algú sap què li passa al meu fill? ¿Com és que
està tan ensopit i esquerp? Es passa tot el sant dia al llac i
gairebé no el veig.
Té una pena al cor. ( ) Si us plau,
reciteu-nos algun fragment de la seva obra!
: ¿Hi esteu tots d’acord? És tan
poc interessant!
- 35 -
: Quan recita, els ulls li cremen, i
la cara se li posa tota blanca. Té una veu meravellosa i trista,
i les maneres d’un poeta. ( )
Bona nit!
Petruixka!
¿Sí?
¿Que dorms?
¿Jo? I ara! ( )
Descuides la salut, germà, i això no està gens bé.
Jo ja em medicaria, però el doctor no m’ho deixa fer.
Medicar-se als seixanta anys!
Encara es tenen ganes de viure, als seixanta anys.
: Doncs bé, com vulgueu, preneu unes
gotes de valeriana, doncs.
Jo crec que li faria bé anar a algun lloc a prendre
les aigües.
Ah, molt bé: podria anar-hi i també no anar-hi.
Ves qui ho entén, això!
No heu d’entendre res. Està ben clar. ( )
Piotr Nikolaievitx hauria de deixar de fumar.
Ximpleries.
No, no són ximpleries; el vi i el tabac despersonalitzen.
Després d’un cigar o d’una copa de vodka ja no sou Piotr
- 36 -
Nikolaievitx, sinó Piotr Nikolaievitx més algú altre; el vostre
jo es dissipa, i comenceu a tractar-vos com si tractéssiu una
tercera persona... com si fóssiu «ell».
: A vós us és fàcil jutjar; heu viscut la vostra
vida. Però ¿i jo? He treballat al Departament de Justícia du-
rant vint anys i no he viscut gens. Fet i fumut, no he tingut
cap experiència, i és comprensible que ara m’agafi la fal·lera
de viure. Vós ja heu tret un bon profit de la vida, tot us és
indiferent i podeu mostrar inclinacions filosòfiques; però jo
vull viure, i per això bec xerès havent dinat i fumo cigars i...
tot això.
La vida, ens l’hem de prendre seriosament: voler me-
dicar-se als seixanta anys i rondinar per no haver aprofitat la
joventut... Ja em perdonareu, però és pura frivolitat.
: Ja deu ser l’hora de dinar. (
) Se m’ha adormit una cama...
- 37 -
: Quina raó que teniu! Jo sí que us entenc.
És clar que la ciutat és millor. Seus al teu gabinet, el
criat no deixa passar ningú sense anunciar-lo, tens el telè-
fon... els cotxes al carrer... i tot això...
: «Digueu-li a ella, flors meves...»
- 38 -
: Ja hi som, la història de sempre! En aquest
cas, me’n vaig avui mateix a Moscou. Feu que em lloguin
cavalls al poble, o aniré a l’estació a peu!
I en aquest cas jo renuncio al meu lloc! Bus-
queu-vos un altre administrador!
- 39 -
Sí, sí que ho és... Però, d’aquesta, no se n’escaparà
pas; ara mateix li parlaré.
No res...
La gelosia em fa patir. És clar que ets metge, i no
pots evitar les dones. Ja ho entenc...
: ¿Què diuen, allà dins?
Irina Nikolaievna plora, i a Piotr Nikolaievitx li ha agafat
un atac d’asma.
- 40 -
: Els haurem de donar unes gotes de valeriana
a cada un...
: Teniu, accepteu-les, si us plau!
.( )
: Quines flors tan boniques! (
) Dóna’m aquestes flors! Dóna’m
aquestes flors! ( )
: ¿Estàs sola?
Sola. ( ) ¿Què signi-
fica, això?
Avui he comès la infàmia de matar aquesta gavina.
La poso als teus peus.
¿Què et passa? ( )
- 41 -
: Aviat em mataré d’aquesta
mateixa manera.
No et reconec.
¿No em reconeixes? Doncs jo ja fa dies que no
et reconec. Has canviat; la teva mirada és freda i la meva
presència t’incomoda.
Darrerament estàs molt irritable; t’expresses d’una ma-
nera incomprensible, com si parlessis amb símbols. Aquesta
gavina també és un símbol, pel que sembla... Però perdona,
no t’entenc... ( ) Sóc massa
simple per entendre’t.
Tot va començar el vespre que la meva obra va
fracassar tan estúpidament. Les dones no perdonen mai
el fracàs. L’he cremada tota, fins a l’últim tros de paper. Si
sabessis fins a quin punt em sento desgraciat! La teva fredor
és terrible, no m’ho puc creure; és com si, de sobte, em des-
pertés i veiés que el llac s’ha assecat o que se l’ha empassat
la terra. Acabes de dir que ets massa simple per entendre’m.
Però, si no hi ha res per entendre! L’obra no va agradar, tu
menysprees la meva inspiració i ara ja em comences a con-
siderar com una persona vulgar, insignificant, com tantes
altres... ( ) Ja ho entenc, ho entenc molt
i molt bé! És com si tingués un clau al cervell, maleït sigui. I
maleït sigui el meu orgull, que em xucla la sang, me la xucla
com una serp... ( )
Mira, per allà s’acosta el veritable talent; camina igual que
Hamlet, i també porta un llibre a la mà. ( ) «Pa-
raules, paraules, paraules...» Encara no ha acabat d’arribar
- 42 -
aquest sol, i ja somrius; la teva mirada s’ha fos en els seus
rajos. No et vull pas destorbar. ( )
: Ensuma tabac i beu vodka...
Sempre va de negre. Un mestre n’està enamorat...
Bon dia, Boris Alekseievitx!
Bon dia. Es veu que han aparegut circumstàncies
imprevistes i hem de marxar avui mateix. Potser ja no ens
tornarem a veure mai més. Quina llàstima. No em passa
sovint, trobar-me noies joves, joves i interessants; ja ho tinc
oblidat, i no em puc imaginar què se sent als divuit anys...
als dinou anys... Per això, a les meves novel·les i contes, les
noies joves acostumen a no ser creïbles. Voldria estar dintre la
teva pell, ni que fos només una hora, per saber com penses
i quina mena de persona ets.
Doncs jo voldria ser al vostre, de lloc.
Per què?
Per saber com se sent un escriptor famós i amb talent.
¿Com es viu la fama? ¿Què sentiu, quan us adoneu que
sou conegut?
¿Què sento? Doncs em sembla que res. No hi he
pensat mai. ( ) Una de dues: o exageres la meva
fama o la fama no em provoca cap sensació especial.
¿I quan veieu que els diaris parlen de vós?
És agradable quan et lloen, i, quan t’insulten, passes
un parell de dies de mal humor.
Deu ser un món meravellós! Si sabéssiu com us envejo!
La sort dels humans és ben diversa. N’hi ha que amb prou
- 43 -
feines arrosseguen les seves existències, avorrides i insignifi-
cants, totes calcades les unes de les altres... totes igualment
infelices; però després hi ha persones com vós, que sou un
entre un milió, i us ha tocat la sort d’una vida interessant,
resplendent, plena de sentit... Sou feliç...
¿Jo? ( ) Mmm... Parles de fama,
de felicitat, de no sé quina vida resplendent i interessant...
i per a mi, perdona, totes aquestes paraules són com la
melmelada: no la tasto mai. Tu ets molt jove i molt bona.
La vostra vida és fantàstica!
¿Què hi veus, que sigui especialment bo? (
) Ara me n’he d’anar a escriure. Excusa’m, no tinc
temps... ( ) Com se sol dir, m’has tocat la fibra
sensible, i començo a posar-me nerviós i a estar una mica
malhumorat. Però va, parlem una estoneta. Parlarem de la
meva vida fantàstica i resplendent... Bé, ¿per on comencem?
( ) De vegades hi ha imatges que se’ns impo-
sen per força; per exemple, quan una persona pensa dia i nit
en la lluna... Jo també tinc una lluna d’aquestes. Un pensa-
ment obsessiu em persegueix constantment: he d’escriure,
he d’escriure, he de... Tot just he acabat un relat que ja n’he
d’escriure un altre —no sé per què—, i un altre, i un altre...
i després del tercer, el quart... Escric sense parar, com si fos
un cavall de posta; no tinc remei. ¿Què té, això, de fantàstic i
resplendent, pregunto? Ah, és una vida absurda! Ara, posem
per cas, estic aquí amb tu, ple d’emoció, però no puc deixar
de pensar que m’espera un relat per acabar. Veig un núvol
que sembla un piano de cua. Penso: en algun passatge del
relat, hi he de posar que flotava un núvol amb forma de
piano de cua. Se sent olor d’heliotropi. De seguida en prenc
- 44 -
nota: una olor apegalosa, flor de color de vídua... M’hi he
de referir quan descrigui un vespre d’estiu. Pesco cada frase
al vol, cada paraula; les vostres i les meves... I m’afanyo a
tancar totes aquestes frases i paraules al meu dipòsit literari:
qui sap si les aprofitaré! Quan acabo de treballar, corro al
teatre, o a pescar; m’hi podria relaxar, distreure... però ah,
no; al cap, se m’hi comença a bellugar un pes com de ferro
fos... un tema nou que m’arrossega cap a la taula i m’obliga
a escriure i escriure una altra vegada. I així sempre, sempre
igual, i no puc descansar de mi mateix, i sento que estic
devorant la meva pròpia vida; que per elaborar la mel que
dono a no sé quins lectors remots, estic robant el pol·len de
les flors més boniques que tinc, que fins i tot les arrenco i en
trepitjo les arrels. ¿No vol dir estar boig, això? ¿Creus que els
meus parents i coneguts em tracten com una persona sana?
«Què esteu esperant? Què ens oferireu, ara?» Sempre el
mateix, sempre igual; i a mi em sembla que aquesta atenció
dels coneguts, tantes lloances i admiracions... no són més
que enganys; m’enganyen com a un malalt, i de vegades
tinc por que no se m’acostin per l’esquena per agafar-me
i tancar-me a un manicomi, tal com van fer amb Poprixin,
aquell miserable oficinista de la novel·la de Gogol. I durant
els anys de joventut, els millors anys, quan tot just començava
a escriure, el meu treball era un turment inacabable. Un es-
criptor jove, sobretot quan no té sort, se sent maldestre, poc
hàbil, superflu, amb els nervis a flor de pell, irritable, no pot
deixar de ficar el nas entre la gent vinculada al món de l’art
i la literatura. Ignorat i desconegut de tothom, no s’atreveix
a mirar directament i amb coratge els ulls de la gent, com
faria un jugador apassionat, sense un ral a la butxaca. Jo no
veia el meu lector; però, no sé per què, la meva imaginació
- 45 -
me’l presentava com un enemic que era de fiar. El públic
em feia por, m’espantava, i cada cop que s’estrenava una
obra meva en un teatre, em feia l’efecte que les persones
morenes m’eren hostils i les rosses, fredament indiferents.
Era terrible! Era realment un martiri!
Però, a veure: ¿no és veritat que la inspiració i el mo-
ment de la creació us donen els minuts més sublims, més
feliços?
Sí. La feina d’escriure és agradable. Com també és
agradable corregir les proves; però l’obra, un cop ha sortit de
la impremta, no la suporto: veig que no era ben bé allò, que
hi ha errors... Em fa l’efecte que no valia la pena escriure-la, i
em sento fastiguejat i deprimit... ( ) I el públic
comenta: «Sí, és bonic, té talent... És bonic, però està lluny
de ser un Tolstoi», o bé: «Una obra certament bona, però
, de Turgueniev, és millor». I així, fins que em mori,
tot es limitarà a ser bonic i amb talent, bonic i amb talent... i
res més; i un cop mort, quan els coneguts passin per davant
de la tomba, diran: «Aquí reposa Trigorin. Un bon escriptor,
tot i que mai no va arribar a l’altura de Turgueniev.»
Perdoneu, però renuncio a comprendre-us. Senzilla-
ment, l’èxit us ha fet tornar com un nen consentit.
¿Quin èxit? Jo mai no m’he agradat a mi mateix.
No m’agrado com a escriptor. I el que és pitjor és que sempre
visc com en un estat d’embriaguesa i que moltes i que mol-
tes vegades ni tan sols entenc el que escric. Estimo aquesta
aigua, aquests arbres, aquest cel. Sento la natura. La seva
visió desperta en mi un desig, una passió, una irresistible
urgència d’escriure. Però jo no sóc només un paisatgista,
- 46 -
també sóc un ciutadà, estimo la meva pàtria, el meu poble.
Sento que, si sóc escriptor, he de parlar del meu poble, dels
seus sofriments, del seu futur. He de parlar de la ciència,
dels drets humans i de totes aquestes coses, i en parlo. Però
em pressionen per tots costats, se m’enfaden, i jo vaig d’un
lloc a l’altre com una guineu perseguida pels llebrers. Veig
com la vida i la ciència van endavant i endavant, mentre jo
em quedo enrere, com un mugic que ha perdut el tren. I al
capdavall tinc la impressió que només sé descriure paisatges,
i que en totes les altres coses sóc fals, fals fins al moll de l’os.
Heu treballat massa i no us queda temps ni ganes de
reconèixer tot el que de veritat valeu. Potser no esteu satisfet
amb vós mateix, però per al món sou gran i meravellós! Si jo
fos una escriptora de la vostra talla, oferiria tota la meva vida
a la multitud, seria conscient que la felicitat de la multitud
consisteix a elevar-se fins a mi... i em portarien en carrossa.
En carrossa! ¿Que m’has pres per Agamèmnon?
( )
Per una felicitat tan gran com la de ser escriptora
o actriu, suportaria el desamor de la gent que tinc més a
prop, les necessitats, les decepcions; viuria en una barraca i
només menjaria pa de sègol; suportaria els meus defectes,
les meves imperfeccions... però, a canvi, exigiria la glòria...
L’autèntica glòria, esclatant... (
) El cap em roda... Oh!
- 47 -
Veieu aquella casa i aquell jardí a l’altra banda del llac?
Sí.
És la finca de la meva difunta mare. Jo hi vaig néixer.
M’he passat la vida vora aquest llac, i en conec tots els illots.
És un lloc preciós! ( ) ¿Què és, això?
Una gavina. L’ha matat Konstantin Gavrilovitx.
Un ocell ben bonic. Realment t’ho asseguro: no
tinc cap ganes d’anar-me’n. ¿Per què no mires de convèncer
Irina Nikolaievna que es quedi?
: Quin somni!
- 48 -
III
- 49 -
¿Estimar sense esperances? ¿Esperar i esperar durant
anys i més anys?... Un cop m’hauré casat, ja no hi haurà
temps per pensar en l’amor; els nous maldecaps ofegaran els
vells. I a més a més, ¿sabeu?, sempre serà un canvi. ¿Voleu
una altra copa?
¿No és massa?
Oh, no! ( ) I no em mireu amb
aquesta cara. Les dones beuen més del que us penseu. N’hi
ha poques que beguin obertament, com jo. Quasi totes ho
fan d’amagat. Sí. I sempre vodka o conyac. ( ) A la
vostra salut! Sou un home recte, em sap greu que ens hàgim
de dir adéu. ( )
A mi també em sap greu d’anar-me’n.
Demaneu-li que es quedi.
No, ara no es quedarà. El seu fill es comporta
de la forma més absurda. Es dispara un tret, i ara pretén
desafiar-me a un duel. ¿I es pot saber per què? Fa morros,
rondina, predica formes noves... però la veritat és que al
món hi ha lloc per a tots, per als antic i els moderns... No
treu cap a res donar-se empentes...
També hi ha la gelosia. Però, d’això, no n’he de fer res.
(
) El meu mestre no
és pas gaire intel·ligent, però és un bon home i m’estima de
tot cor. Em fa llàstima. I la seva mare, pobra velleta, també
em fa llàstima. Bé, permeteu-me que us desitgi tota la sort
del món. No guardeu un mal record de mi. (
) Us estic molt agraïda per haver-me escoltat. En-
vieu-me els vostres llibres, i no us oblideu de la dedicatòria.
- 50 -
Però no hi poseu allò de «Distingida senyora», n’hi ha prou
que digui: «A Maria, que no té pare ni mare, ni sap per què
viu en aquest món.» Adéu-siau! ( )
: ¿Parells o senars?
Parells.
: No. Només hi tinc un pèsol. Volia resoldre el
dilema: ¿he de ser actriu o no? Si algú em pogués aconsellar!
En aquests casos, els consells no serveixen de res.
- 51 -
Queda’t a casa, avi. ¿Com se t’acut sortir de viatge
amb el reuma que tens? ( ) ¿Qui és que acaba de
marxar? ¿La Nina?
Sí.
, us hem destorbat... ( ) Em sembla
que ja ho he empaquetat tot. No puc més.
: ,
pàgina 121, ratlles 11 i 12.
: ¿Hi poso també les canyes de pescar
amb l’equipatge?
Sí, les faré servir. Els llibres, dóna’ls a qui vulguis.
Com digueu.
: Pàgina 121, ratlles 11 i 12. ¿Què deuen
dir, aquestes ratlles? ( ) ¿Teniu els meus llibres, en
aquesta casa?
Són al gabinet del meu germà, al prestatge del
racó.
Pàgina 121...
- 53 -
no puc comprar-li... ( ) No tinc diners! (
) No!
: Si és així... Perdona, estimada, no t’enfadis.
Ja et crec... Sé que ets una dona generosa i noble.
: No tinc diners!
Si jo en tingués, és obvi que n’hi donaria, però no tinc
res, ni un ral. ( ) L’administrador arreplega tota la meva
pensió i la gasta en la terra, els ramats, l’apicultura... i els
diners se’m perden sense cap profit. Les abelles es moren,
les vaques es moren, i els cavalls, no goso ni demanar-los...
Bé... Jo sí que tinc alguns diners, però sóc actriu,
i només en vestits se me’n va una fortuna.
Ets molt bona i gentil... T’estimo... Sí... Ai, ja em torna
a passar. ( ) Em roda el cap. ( )
Em sembla que em trobo malament.
: Petruixka! ( ) Pe-
truixka, estimat... ( ) Ajudeu-me! ajudeu-me!...
Es troba malament!
No és res, no és res... ( ) Ja està,
ja m’ha passat...
No t’espantis mamà, no és res greu.
Darrerament li agafa sovint. ( ) El que has de fer, és
estirar-te una mica, oncle.
Una mica, potser sí... Però, de totes maneres, penso
anar a la ciutat... Reposaré una estona i després hi aniré... i
tant que hi aniré... ( )
- 54 -
: Ja sabeu l’enigma: al
matí amb quatre, al migdia amb dues, al vespre amb tres...
: Justa la fusta. I a la nit de panxa enlaire. Us ho
agraeixo. Ja puc caminar sol...
Va, no feu cerimònies!
: I el doctor ja fa tard.
Va prometre que vindria a les deu, i ja és migdia.
Seu. ( ) Sembla que
duguis un turbant. Ahir, un foraster va preguntar a la cuinera
de quina nacionalitat eres. Gairebé t’ha cicatritzat. Mira, ja
ho tens quasi curat. ( ) I que no se t’acudeixi
de tornar a fer pam-pam quan jo no hi sigui, ¿eh?
Tranquil·la, mamà. Va ser un moment de desespe-
ració insensata; no em vaig poder dominar. No es repetirà
més. ( ) Tens unes mans d’or. Recordo que, fa
molt temps, quan treballaves al Teatre Nacional —jo era petit,
aleshores— hi va haver una baralla al pati on vivíem, i una
- 55 -
bugadera veïna nostra va rebre de valent. ¿Te’n recordes? La
van aixecar sense coneixement... Tu l’anaves a visitar a casa
seva, li portaves medicaments i rentaves els seus fills en un
cossi. ¿No te’n recordes?
No. ( )
En aquell temps hi havia dues ballarines que vivien
a la mateixa casa... Venien a prendre cafè...
D’això sí que me’n recordo.
Eren molt devotes. ( ) Aquests darrers dies
t’he estimat tendrament i sense reserves, com quan era petit.
Ara ja només et tinc a tu. Però ¿per què, per què et deixes
influir tant per aquest home?
És que tu no l’entens, Konstantin. És la persona
més noble que he conegut...
Molt noble... Però, quan li van comunicar que jo
el volia reptar a un duel, la noblesa no li va impedir jugar a
fer-se el covard. I sense més ni més, se’n va. ¿Vols una fugida
més vergonyosa?
És absurd! Jo mateixa li he demanat que se’n vagi.
La persona més noble! I ara resulta que nosal-
tres dos gairebé ens barallem per culpa d’ell, que ara deu
rondar per la sala, o pel jardí, i es burla de nosaltres... Vol
seduir la Nina, i fa tot el possible per convèncer-la que ell
és un geni.
Trobes gust a dir-me coses desagradables. Jo res-
pecto aquest home, i et prego que no l’insultis davant meu.
- 56 -
Doncs jo no li tinc cap respecte. Voldries que jo
també el tingués per un geni; perdona, però no sé dir men-
tides, i les seves obres m’embafen.
És pura enveja, el que tens. A la gent pretensiosa
i sense talent no els queda més remei que insultar els que
tenen talent de veritat. Bonica manera de consolar-se!
: Talent de veritat! ( ) Jo
en tinc més que tots vosaltres plegats, si d’això es tracta!
( ) No sou més que una colla de
rutinaris; heu arreplegat els primers llocs en el món de l’art
i només considereu autèntic i de llei allò que feu vosaltres, i
oprimiu i ofegueu tots els altres! Doncs bé: jo no us accepto!
No t’accepto a tu ni l’accepto a ell!
Ets un decadent!...
Vinga, torna al teu bonic teatre i interpreta-hi totes
les peces insípides i mediocres que vulguis!
D’obres d’aquestes, jo no n’he interpretat mai. I
deixa’m tranquil·la! Tu no estàs en condicions ni d’escriure
un miserable vodevil. Burgeset de Kíev! Paràsit!
Garrepa!
Miserable! ( )
Inútil! ( ) No ploris. No n’hi
ha per tant... ( ) No n’hi ha per tant. (
) El meu fill estimat, perdona... Perdona la
vilesa de la teva mare. Perdona’m: sóc tan infeliç!
: Doncs, si ho sabessis! Ho he perdut tot.
Ella no m’estima, ja no puc escriure... He perdut totes les
esperances...
- 57 -
No et desesperis. Tot s’arreglarà. Ell se’n va, i
ella et tornarà a estimar. ( ) Creu-me.
¿Veus? Ja hem fet les paus.
: Sí, mamà.
: I tu fes les paus amb ell. El duel no
treu cap a res... Res de duels, ¿m’ho promets?
D’acord... Però, mamà, no m’obliguis a trobar-me’l
una altra vegada. Seria massa dolorós per a mi... No m’hi
veuria amb cor...
- 58 -
Estimat, sé molt bé què et reté aquí. Però t’hau-
ries de dominar. Estàs intoxicat. Deixa’t governar per la raó.
I tu també: ets intel·ligent. Reflexiona, t’ho prego,
mira-t’ho com una veritable amiga... ( ) Tu
ets capaç de fer aquest sacrifici... Sigues la meva amiga,
deixa’m en llibertat.
: ¿Tan enamorat estàs?
Em sento atret per ella! Potser és justament això
el que més necessito.
¿L’amor d’una noieta provinciana? Ah, que poc
que et coneixes!
A vegades, hi ha persones que caminen adormi-
des, i jo, ara mateix, mentre estic parlant amb tu, és com
si dormís i la veiés en somnis... Em posseeixen uns somnis
dolços, meravellosos... Deixa’m en llibertat.
: No, no! Sóc una dona com les altres,
no em pots parlar d’aquesta manera... No em turmentis,
Boris... no m’espantis...
Si volguessis, podries ser diferent de les altres. Un
amor jove, deliciós, poètic, que esborra els pecats del món...
Només un amor així pot portar la felicitat a la terra! Mai no he
viscut un amor com aquest... De jove, no vaig tenir temps: em
passava la vida trucant a les portes de les redaccions i lluitant
contra la misèria... Ara tinc aquest amor aquí; finalment ha
arribat, m’atreu... ¿Quin sentit té defugir-lo?
: T’has begut l’enteniment!
Potser sí. ¿I què?
- 59 -
Avui us heu posat tots d’acord per martiritzar-me!
( )
: No ho entén! No ho
vol entendre!
¿Tan vella sóc, i tan lletja, que se’m pot parlar
d’altres dones sense cap vergonya? ( ) Oh,
has perdut el cap! El meu estimat, el meu tresor... tu ets l’úl-
tima pàgina de la meva vida! ( ) La meva
joia, el meu orgull, la meva vida... ( )
Si em deixes, encara que sigui només per una hora, no ho
podré suportar, em tornaré boja; tu ets la meva glòria, el
meu senyor i sobirà...
Pot venir algú. ( )
Que vinguin; jo no me n’avergonyeixo pas, del
meu amor. ( ) Tresor meu, caparró boig, vols
fer insensateses, però jo no ho vull, no te les deixaré fer...
( ) Ets meu... Ets meu... Aquest front és meu,
aquests ulls són meus, i aquests meravellosos cabells de seda
també són meus... tot tu ets meu. Tens tant de talent, ets
tan intel·ligent, el millor de tots els escriptors actuals, l’única
esperança de Rússia... La sinceritat, la senzillesa, la frescor,
l’humor saludable són en tu tan grans... Amb una sola ratlla
pots transmetre el tret principal que caracteritza una persona
o un paisatge, la teva obra és plena de personatges vius.
Oh, és impossible llegir-te sense emocionar-se! ¿Penses que
t’estic adulant? ¿Que t’estic mentint? Bé, mira’m als ulls...
mira’m... ¿Et semblo una mentidera? Ja ho veus, jo sóc l’úni-
ca que et sap valorar, l’única que et diu la veritat, estimat,
prodigi meu... ¿Vindràs? ¿Sí? ¿No em deixaràs?
- 60 -
No tinc voluntat pròpia... No n’he tingut mai...
Sempre he estat indolent i deixat, sempre submís... ¿Com
pot ser que això agradi a les dones? Pren-me, porta’m amb
tu, però no t’allunyis de mi ni un sol pas...
: Ara sí que és meu. (
) De fet, si vols et pots
quedar. Jo marxaré sola i tu ja vindràs després, d’aquí a una
setmana. Ben mirat, no tens cap pressa.
No, no, val més que marxem plegats.
Com vulguis. Si vols que marxem plegats, mar-
xarem plegats... ( )
¿Què fas?
Aquest matí he sentit una expressió molt bonica:
«Boscatge virginal...» Em servirà. (
) Així, doncs, ¿marxem? Una altra vegada els vagons,
les estacions, les cantines, les llonzes, les converses...
: És l’hora de marxar,
germana, encara farem tard. Vaig a pujar a la tartana.
Un minut més...
: Sou tan bonica... Oh, quina felicitat
de pensar que aviat ens tornarem a veure! (
) Una altra vegada veuré aquests ulls
prodigiosos, aquest indescriptible somriure ple de bellesa i
- 63 -
dolçor... aquestes faccions tendres, expressió d’una puresa
virginal... Estimada meva...
- 64 -
IV
: Konstantin Gavrilovitx! ( )
No hi ha ningú. El vell no para de preguntar cada minut on
és Kostia, on és Kostia... No pot viure sense ell...
Li fa por la soledat. ( ) Quin temps
més desastrós! Ja fa dos dies que dura.
: El llac fa onades. Són enormes.
- 65 -
Al jardí ja és fosc. Haurien de desmuntar el
teatre. Encara és allà, despullat i deforme com un esquelet,
i el teló només fa que bategar amb el vent. Ahir al vespre,
quan hi vaig passar per davant, em va semblar com si algú
plorés...
Quines imaginacions...
- 66 -
: Sí, demà... i para d’una vegada...
- 67 -
És una bona noia. ( ) Les dones,
Kostia, necessiten ben poc: una mirada tendra de tant en
tant. Ho sé per experiència.
- 68 -
I fes-t’ho com puguis.
Sí, podeu ben riure, vós! Com que teniu
diners...
¿Diners? Després de trenta anys de pràctica, amic
meu, de pràctica incessant, sense parar, dia i nit, només he
pogut estalviar dos mil rubles, i me’ls he gastat no fa gaire
rodant per l’estranger. No tinc ni un ral.
: ¿Encara no te n’has anat?
: ¿Com vols que me’n vagi?
Si no em deixen cavalls...
: Com m’agradaria
tenir-te ben lluny!
- 69 -
¿I què voleu? ¿Gotes de valeriana, de quinina, de
soda?
Ja comencem amb les filosofies! Oh, quin càstig, tot
plegat! ( ) ¿L’han fet per a mi, aquest llit?
Per a vostè, Piotr Nikolaievitx.
Li estic molt agraït.
: «La lluna navega pel cel de la nit...»
Donaré a Kostia un tema per un relat. S’ha d’ano-
menar així: «L’home que volia.» . Quan
era jove, fa molt de temps, volia ser literat... i no ho vaig
ser; volia parlar bé... i sempre he parlat d’una manera de-
testable. ( ) «I això, i allò altre, vull dir que,
ja m’entens...» Quan vull dir quatre paraules començo a
embarbussar-me i a suar...; volia casar-me... i no m’he casat;
sempre he volgut viure a la ciutat... i ara acabaré els meus
dies al poble, i tot això.
Volia ser un autèntic conseller d’estat i ho ha
aconseguit.
: Això no ho vaig buscar mai. Va venir
sol.
Declarar-se insatisfet de la vida als seixanta anys, ha
d’estar d’acord amb mi, no és pas precisament un senyal
de generositat.
És ben tossut! A veure si ho entén: tinc ganes de viure!
Això són poca-soltades. És llei natural que totes les
vides acabin un dia o un altre.
- 70 -
Raona com una persona que ho ha tingut tot. I com
que ha tingut el que ha volgut, tot li és igual. Però fins i tot
vostè s’espantarà a l’hora de morir.
La por de la mort és una por animal... L’hem de superar.
Només els que creuen en una vida eterna són conscients que
tenen por de la mort, perquè estan aterrits pels pecats
que han comès. Però vostè, en primer lloc, no és creient, i en
segon lloc, ¿quins pecats ha comès? Ha treballat vint-i-cinc
anys al Departament de Justícia... i això és tot.
: Vint-i-vuit...
- 71 -
quan interpretava la vostra obra. Per cert, ¿on és, ara, Nina
Zaretxnaia? ¿On és, i què fa?
Suposo que està bé.
Algú em va comentar que ha dut una vida una mica
especial. ¿De què es tracta?
És una llarga història, doctor.
Feu-me’n cinc cèntims.
- 72 -
Així doncs, ¿pensa que, en el fons, té talent?
És difícil de dir. Suposo que en tenia. Jo la veia,
però ella no em volia veure, i donava ordres als hotels perquè
no em deixessin passar a la seva habitació. Jo entenia el seu
estat d’ànim, i no vaig insistir més.
¿Què més li puc dir? Més endavant, quan vaig tornar a casa,
vaig rebre una carta seva. Era una carta intel·ligent, càlida, in-
teressant. No es planyia, però jo sentia que era profundament
desgraciada; cada ratlla deixava entreveure uns nervis malalts
i tensos. També tenia la imaginació lleugerament pertorbada.
Signava amb el nom de Gavina. A de Puixkin, el
moliner diu que és un corb, i ella igualment, a les seves cartes,
no deixava de repetir que era una gavina. Ara és aquí.
¿Què vol dir, que és aquí?
És a la ciutat; ha agafat una habitació en un hostal.
Ja fa cinc dies que hi és. Jo la vaig anar a veure, i la Maixa
també hi va anar, però no vol rebre ningú. Medvedenko
diu que ahir, havent dinat, la va veure al camp, a unes dues
verstes d’aquí.
Sí que la vaig veure. Anava en direcció a la
ciutat. La vaig saludar i li vaig demanar per què no ens volia
veure. Va dir que vindria.
No vindrà. ( ) El seu pare i la seva madrastra
no en volen saber res. Han col·locat guardes pertot arreu
perquè no pugui ni acostar-se a la finca. (
) Que fàcil que és, doctor, de ser filòsof sobre
el paper, i que difícil, en realitat!
- 73 -
Era una joia.
¿Com?
Dic que era una joia. El mateix conseller d’estat, Sorin,
va estar-ne enamorat durant algun temps.
Vell faldiller.
¿Casada?
Ja fa temps.
¿Feliç? (
) La teva mare m’ha dit que has oblidat
les històries passades i ja no em tens rancúnia.
- 74 -
: Mira, Boris Alekseievitx ha portat la
revista amb el teu nou relat.
Moltes gràcies. Ets
molt amable.
- 77 -
Cinquanta!...
¿Cinquanta pelats?
Portava un vestit esplèndid... De gust pels vestits,
no me’n falta pas...
Kostia està tocant. Està trist, pobre noi.
Els diaris el critiquen molt.
Setanta-set!
Ja són ganes de fer-ne cas.
No està de sort. No sap trobar ni la forma ni l’estil
que li convé. Hi ha alguna cosa estranya, indefinida, de
vegades sembla que desvariegi. Els seus personatges no
tenen vida.
Onze!
¿Que t’avorreixes, Petruixka?
( ) Dorm.
El senyor conseller d’estat dorm.
Set! Noranta!
Si jo visqués en una finca com aquesta, vora del llac,
¿us penseu que em dedicaria a escriure? Ofegaria aquesta
passió i no faria res més que pescar.
Vint-i-vuit!
Pescar un gòbit o una perca... Això sí que és glòria!
Doncs jo hi tinc fe, en Konstantin Gavrilovitx. Té alguna
cosa! Té alguna cosa! Raona amb imatges, els seus relats
són vius i acolorits, i a mi m’impressionen profundament.
- 78 -
Llàstima que no es fixi un objectiu precís. Es limita a provocar
sensacions, i només amb sensacions no s’arriba gaire lluny.
Irina Nikolaievna, ¿li agrada que el seu fill sigui escriptor?
¿Vol creure que encara no he llegit res del que
escriu? No trobo l’hora de fer-ho.
Vint-i-sis!
- 79 -
no ha dinat, avui. Ja continuarem havent sopat. ( )
Kostia, deixa els papers i anem a menjar.
Jo no vinc pas, mamà, no tinc gana.
Com et sembli. ( ) Petruixka, a
sopar! ( ) Ara els explicaré com em
van rebre a Kharkov...
- 81 -
parat prop de casa teva sense gosar-hi entrar. Seguem. (
) Seguem i parlem, parlem. S’hi està bé, aquí, és càlid i
confortable... ¿No sents el vent? Turgueniev diu: «Afortunat
aquell que pot seure en nits com aquesta sota la protecció
d’una casa, aquell que disposa d’un racó calent.» Sóc una
gavina. No... no és això. ( ) ¿De què parlava?
Sí... Turgueniev... «Que el Senyor ajudi els rodamons sense
refugi...» No és res. ( )
Nina, ja tornes a plorar! Nina!
No és res, em fa sentir més bé... Feia dos anys que no
plorava. Ahir, al captard, vaig anar al jardí per veure si el nostre
teatre encara era sencer. I encara hi és, des d’aleshores. Vaig
plorar per primer cop després de dos anys i em vaig sentir com
si m’haguessin tret un pes de sobre: tot ho vaig veure més
clar. Veus... ja no ploro. ( ) Així, doncs, finalment
ets escriptor... Tu escriptor i jo actriu... Tots dos enduts pel
remolí... Fa dos anys, vivia contenta, com una criatura... Em
llevava de matí i em posava a cantar; t’estimava, somiava
la fama. Però ara... Demà de bon matí he d’anar a Ielets en
vagó de tercera... amb els pagesos; i a Ielets, els negociants
enriquits em marejaran amb els seus afalacs. Que grollera
que és la vida!
¿Per què, a Ielets?
He signat un contracte per tot l’hivern. Me n’he d’anar.
Nina, jo et vaig maleir, et vaig odiar, vaig estripar
les teves cartes... Però cada minut que passava sabia que la
meva ànima estava lligada a la teva pels segles dels segles.
No tinc forces per deixar d’estimar-te, Nina. Des del moment
que et vaig perdre, i vaig començar a publicar, la vida se m’ha
- 82 -
fet insuportable... Pateixo... És com si de sobte m’haguessin
arrencat la joventut, i em sembla com si ja hagués viscut
noranta anys. Et crido, beso el terra que has trepitjat; arreu
on miro veig la teva imatge, aquest tendre somriure que va
il·luminar els millors anys de la meva vida...
: ¿Per què parles així? ¿Per què parles
així?
Estic sol. No tinc l’escalfor de cap amistat. Tinc fred,
com si visqués sota terra i, escrigui el que escrigui, tot és sec,
insensible, trist. Queda’t Nina, t’ho prego, o deixa’m venir
amb tu! ( ) Nina,
¿per què? Per l’amor de Déu, Nina... ( )
) Ell
també hi és... ( ) Sí, és clar... tant se val... Sí...
Ell no hi creia, en el teatre; no feia més que riure’s dels meus
somnis i, de mica en mica, jo també vaig deixar de creure-hi, i
- 83 -
vaig perdre el coratge... I les angoixes de l’amor, la gelosia, el
temor incessant pel meu fill... Vaig convertir-me en una cosa
insignificant, en una nul·litat incapaç de mantenir-se sobre
l’escenari, no podia controlar la veu. Tu no pots entendre la
situació d’una actriu quan s’adona que actua d’una manera
abominable. Sóc una gavina. No, no és això... ¿Recordes el
dia que vas disparar a una gavina? Casualment un home
passava per allà i, només per avorriment, la va sacrificar...
Un tema per un relat breu. No és això... ( )
¿De què parlava? Parlava de l’escena. Ara ja no és així... Ara
sóc una veritable actriu, actuo amb plaer, amb entusiasme;
l’escenari em captiva i em trobo meravellosa. Des que sóc
aquí no faig més que caminar, caminar i pensar... Penso i
sento com dia a dia creix la força del meu esperit... Ara ho
sé, Kostia, ara entenc, que en el nostre treball, tant si actuem
com si escrivim, el més important no és la fama, l’esclat que
jo somiava, sinó la capacitat de resistir. Aprèn a portar la teva
creu i tingues fe. Jo crec, i així no sento tant dolor i, quan
penso en la meva vocació, no temo la vida.
: Has trobat el teu camí, i saps on vas, mentre
que jo no he deixat de moure’m entre el caos de les il·lusions
i les imatges, sense saber per què, ni qui les necessita. Jo no
crec en res i no sé quina és la meva vocació.
: Ssst... Me’n vaig. Adéu. Quan
m’hauré convertit en una gran actriu, podràs venir per ad-
mirar-me. ¿M’ho promets? Però ara... ( ) Ja
és tard. Les cames amb prou feines em sostenen... estic tan
cansada, tinc gana...
Queda’t, et donaré una mica de sopar...
- 84 -
No, no... No m’acompanyis, me n’aniré sola... Tinc
els cavalls a prop... Així doncs, ¿l’ha fet venir amb ella? És
igual! Quan vegis Trigorin no li diguis res... L’estimo. L’es-
timo amb més força que mai... El tema d’un relat breu...
L’estimo, l’estimo amb passió, l’estimo fins al desesper. Els
anys passats sí que van ser bons, ¿oi, Kostia? ¿Te’n recor-
des? Quina vida tan clara, càlida, alegre, neta... Quins sen-
timents... Sentiments semblants a flors tendres i delicades...
¿Te’n recordes? ( ) «Homes, lleons, àguiles i perdius,
cérvols banyuts, oques, aranyes, peixos silenciosos que ha-
biten les aigües, estrelles de mar i criatures que cap ull mai
no ha pogut veure... En una paraula, totes les vides, totes
les vides, totes les vides, acomplert l’infortunat cicle, ja s’han
extingit... Ja fa mil segles que a la Terra no hi ha un ésser viu,
i aquesta pobra lluna encén debades el seu fanal. Al prat, les
grues ja no es desperten amb els seus xiscles, i no se senten
els borinots entre el brancam dels til·lers.» (
)
: Em sabria greu que algú la
trobés al jardí i ho digués a la mamà. Segur que tindria un
disgust... (
)
: És estrany. La porta
sembla barrada... ( ) Una
cursa d’obstacles!
- 85 -
El vi negre i la cervesa per Boris Alekseievitx, dei-
xeu-los aquí, sobre la taula. Jugarem i beurem. Senyors, seieu.
Ja pots servir el te.
- 86 -
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia
Volums publicats: , 2003
22. Llorenç Capellà,
Textos a part , 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra,
Teatre contemporani , 2003. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2002
1. Gerard Vàzquez, , 1998 24. Albert Mestres,
Premi Born 1997 , 2004
2. Enric Rufas, , 1998 25. AADD, , 2005
3. Lluïsa Cunillé, , 1999 26. Miquel Argüelles,
4. Juan Mayorga, , 2004. Premi Joaquim M.
, 1999. Premi Born 1998 Bartrina, Reus 2002
5. Toni Cabré, s, 1999. Premi 27. Joan Duran, , 2004
Serra d’Or 1999 28. Vicent Tur, , 2005. Premi
6. Patrice Chaplin, Joaquim M. Bartrina, Reus 2003
, 2000 29. Josep Julien, , 2005.
7. Paco Zarzoso, , 2000. Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
Premi Serra d’Or 1999 (al millor 2004
text espectacle) 30. Magí Sunyer, , 2005
8. Lluïsa Cunillé, , 2000. 31. Ignasi Garcia Barba,
Premi Born 1999
9. Bienve Moya, , 2000 , 2005
10. Joan Casas, , 32. Marco Palladini, , 2006
2001 33. Jordi Coca, , 2006
11. Toni Rumbau, 34. Marta Buchaca, ,
, 2001 2006. Premi Joaquim M. Bartrina,
12. Rosa M. Isart Margarit, , Reus 2005
2001. Premi Joaquim M. Bartrina, 35. Manuel Molins, , 2006
Reus 2000 36. Marc Rosich, , 2007
13. Raül Hernández Garrido, 37. Carlos Be, , 2007. Premi
, 2001. Premi Born Born 2006
2000 38. Ödön Von Horváth,
14. Harold Pinter, , 2001
15. David Plana, , 2002 , 2007
16. Beth Escudé, 39. Jordi Sala, ,
, 2002. Premi Joaquim M. 2007
Bartrina, Reus 2001 40. Cinta Mulet,
17. Luis Miguel González, , , 2007
2002. Premi Born 2001 41. Gerard Guix, , 2007. III
18. Enric Nolla, , Premi Fundació Romea de Textos
2003 Teatrals 2006
19. Dic Edwards, , 42. Aleix Aguilà, , 2007. Premi del
2003 Crèdit Andorrà, Andorra 2006
20. Manuel Molins, , 2003 43. Carles Batlle, , 2007
21. Meritxell Cucurella, 44. Marc Rosich, , 2007
45. Fernando Pessoa, , 2007 2009
46. Janusz Glowacki, 65. Joan Gallart, ,
, 2007 2009
47. Jordi Faura, , 2008 66. Pere Riera, , 2009
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 67. Enric Nolla, ,
2006 2009
48. Toni Cabré, 68. Helena Tornero, , 2009. II
, 2008 Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009
49. Damià Barbany, 69. Carles Mallol, , 2010
, 2008 (Inclou un 70. Josep Maria Miró i Coromina,
CD) ,
50. José Sanchis Sinisterra, 2010. Premi Born 2009
, 2008 71. Joan Lluís Bozzo, , 2010
51. Jesús Díez, , 72. Pere Riera, , 2010
2008. Premi Born 2007 73. Marta Buchaca,
52. Guillem Clua, , 2008 , 2010
53. Josep M. Miró Coromina, 74. Neil Labute, ,
, 2008. Pre- 2010
mi del Crèdit Andorrà, Andorra 75. Damià Barbany, ,
2007 2010
54. Josep Julien, , 76. Michel Azama, , 2010
2008. IV Premi Fundació Romea de 77. Ferran Joanmiquel Pla, , 2010
Textos Teatrals 2008 VIII Premi Joaquim M. Bartrina,
55. Ignasi Garcia i Barba, Reus 2009
, 2008 78. Evelyne de la Chenelière,
56. Albert Benach, , 2008 , 2010
57. Erik Satie, , 79. Josep M. Benet i Jornet,
2009 , 2010
58. Joan Cavallé, 80. Carles Batlle, , 2010
, 2009. I Premi 14 81. Ferran Joanmiquel Pla, , 2010
d’Abril de Teatre, 2008 82. Daniela Feixas, , 2011
59. Josep M. Diéguez, 83. Guillem Clua, , 2011
, 2009. Accèssit I Premi 14 84. Marc Rosich, , 2011
d’Abril de Teatre, 2008 85. August Strindberg, ,
60. Angelina Llongueras i Altimis, 2011
, 2009. Accèssit I Premi 14 86. Lluïsa Cunillé, , 2011
d’Abril de Teatre, 2008 87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier
61. Carles Batlle, , Romeu,
2009. Premi Born 2008
62. Enric Nolla, , 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, , 2011
( 88. Cristina Clemente,
), 2009. Premi del , 2011
Crèdit Andorrà, Andorra 2008 89. Josep Maria Miró i Coromina,
64. Jordi Faura, , (
), 2011 114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues,
90. Joan Rosés, ( , 2014
), 2011 115. Marivaux,
91. Marc Rosich, ( , 2014
), 2011 116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i
92. Sergi Pompermayer, , Lluïsa Cunillé, , 2014
2011 117. Joan Brossa,
93. Aleix Puiggalí, , , 2014
2011 118. Joan Brossa,
94. Jordi Casanovas, , 2014
, 2012 119. Joan Brossa,
95. Joan Brossa, , 2014
, 2012 120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
96. Josep Maria Miró i Coromina, Cavallé, Beth Escudé i Gallès,
, 2012 Albert Mestres.
97. Jordi Oriol, , 2012 volum 1 2014
98. Marc Angelet, , 2012 121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep
99. Marilia Samper, Pere Peyró, Gemma Rodríguez,
, 2012 Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez,
100. Joan Brossa, Teresa Vilardell,
volum 2, 2014
( ), 2012 122. Alexandre Dumas fill,
101. Joan Brossa, , 2014
123. Marc Artigau i Queralt,
( ), 2012 , 2014
102. Toni Cabré, , 2012 124. Dimitris Dimitriadis,
103. Mercè Sarrias, , , 2014
2012 125. Paco Zarzoso, , 2014
104. Damià Barbany, , 126. Carles Mallol,
2012 , 2014
105. Pere Riera, , 2013 127. Serafí Pitarra, ,
106. Josep M. Benet i Jornet, 2014
, 2013 128. Thomas Bernhard, ,
107. Helena Tornero, 2014
, 2013 129. W illiam Shakespeare,
108. Harold Pinter, , , 2014
2013 130. Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler
109. Josep Maria Miró, , 2013 Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas
110. Tennessee Williams, i Núria Milà, ,
, 2013 2014
111. Raúl Dans, , 131. Josep M. Muñoz Pujol,
2013 , 2014
112. Jordi Faura, , 2013 132. Toni Cabré, Les verges virtuals,
113. Marta Momblant, 2014. Premi del Crèdit Andorrà,
, 2013 Andorra 2013
133. Damià Barbany, , Textos aparte
2014
134. Eduardo De Filippo,
Teatro contemporáneo
, 2014 1. Juan Pablo Vallejo, , 2004.
135. Josep Palau i Fabre, Premi Born 2003
, 2014 2. Toni Cabré, /
136. Joan Brossa, , 2005
, 3. Fernando León de Aranoa, ,
2014 2005. Adaptación de Carles Sans
137. Joan Brossa, 4. José Luis Arce, ,
, 2014 2005. Premi Born 2004
138. Joan Brossa, 5. Joan Casas,
, 2014 , 2006
139. Narcís Comadira, 6. J. Carlos Centeno Álvarez,
, 2015 , 2006
140. Elisenda Guiu, 7. Antonio Álamo,
, 2015 , 2006. Premi Born
141. Lluïsa Cunillé, , 2005
2015 8. Rebecca Simpson, , 2007
142. Albert Arribas, 2015 9. Antonio Morcillo, , 2008
143. Xavi Morató, 10. José Sanchis Sinisterra,
, 2015 , 2008
144. Federico García Lorca, , 11. Richard France,
2015 , 2008
145. Arthur Schnitzler, 12. Carlos Be, , 2008
, 2015 13. Santiago Martín Bermúdez,
146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy, , 2008
Marián de la Chica, María José 14. José Sanchis Sinisterra,
Lizarte, , 2015 , 2009
15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra,
Textos a part Teatre clàssic , 2009
16. Marcela Terra,
1. Fiódor Dostoievski, , 2014
, 2008
2. Lluís Capdevila,
Textos aparte Teatro clásico
, 2015 1. Friedrich Schiller, , 2010
La gavina. És una peça teatral escrita en quatre actes l’any
1896, considerada com una de les quatre obres mestres de
l’autor rus. L’obra posa en escena el conflicte romàntic i ar-
tístic entre quatre personatges: la ingènua Nina, la mediocre
actriu Irina Arkadina, el seu fill Konstantin Trepliov i el famós
escriptor Trigorin. El tema central de l’obra, el qual els perso-
natges tracten usant llargs circumloquis en lloc d’abordar-lo
obertament, gira entorn del fet creatiu i de com l’home s’hi
enfronta com a actor d’aquesta creació. Aquests personat-
ges, escrits fa més d’un segle, donen vida a sentiments com
la insatisfacció, l’amor no correspost, la solitud, el temor a la
vellesa... sentiments que encara avui continuen sent d’una ac-
tualitat aclaparadora. Uns personatges, doncs, que són inca-
paços de comunicar-se entre ells i que no tenen la voluntat de
canviar una societat errònia ni el fracàs espiritual en el qual
viuen.
Anton P. Txèkhov. Va néixer l’any 1860 a Tanganrog, una ciu-
tat comercial situada a la vora de la mar d’Asov. El seu pare
era l’amo d’una petita botiga de queviures i Anton, com els
seus germans i la seva germana, no va tenir una infantesa
gens plàcida. Va cursar els estudis elementals a la ciutat natal
i, quan la família va traslladar-se a Moscou, Anton va estu-
diar-hi medicina i va obtenir-ne el títol el 1884. Quan tenia
vint anys, va començar a col·laborar en algunes publicacions
amb articles humorístics i, després, va escriure uns quants con-
tes que li van donar un cert renom. També va publicar diverses
novel·les curtes i un llibre sobre el viatge que va fer a l’illa de
Sakhalin. Als vint-i-un anys va escriure la seva primera obra
de teatre, Platonov, i més endavant va redactar un monòleg
humorístic i algunes peces breus. També va escriure el drama
Ivanov, i el 1889 L’esperit del bosc, d’on va extreure idees i
personatges que va emprar en els seus drames lírics més cone-
guts: La gavina, L’oncle Vània, Les tres germanes i L’hort dels
cirerers.
ISBN: 978-84-94451-14-0
T E AT R E CLÀSSIC