EL PROMETATGE

BROMA EN UN ACTE

PERSONATGES
STEPAN STEPANOVITX TXUBUKOV, un terratinent

NATALIA STEPANOVNA, la seva filla, 25 anys1

IVAN VASSILIEVITX LOMOV, veí dels Txubukov, un terratinent sa i ben alimentat, però molt
hipocondríac

L'acció transcorre a la finca dels Txubukov. Un saló a casa dels Txubukov.

I
TXUBUKOV i LOMOV, que entra vestit de frac i amb guants blancs.

TXUBUKOV,que surt a rebre'l: Angelet del meu cor, però qui veuen els meus ulls? L'Ivan
Vassilievitx! Estic tan content! (Li estreny la mà.) Això sí que és una sorpresa, amic meu... Com
està?

LOMOV: Molt bé, moltíssimes gràcies. I a vostè, com el tracta la vida?

TXUBUKOV: Anar fent, estimadíssim, gràcies a les seves pregàries i etcètera. Segui, faci'm el
favor... No està gens bé oblidar-se dels veïns, amic meu, gens. Però a què treu cap aquest
posat tan oficial, estimadíssim? El frac, els guants, etcètera. Que potser va de visita a algun
lloc, caríssim.

LOMOV: No. Vinc a casa seva i prou, respectat Stepan Stepànitx.

TXUBUKOV: I doncs, per què s'ha posat el frac, amic meu, com si anés a fer la visita de Cap
d'Any!

LOMOV: El cas és, si em permet que li ho expliqui (l'agafa de bracet), que he vingut a casa seva,
respectat Stepan Stepànitx, per donar-li maldecaps amb una petició. Més d'una vegada he
tingut l'honor d'adreçar-me a vostè per demanar-li ajuda, i vostè, sempre, per dir-ho d'alguna
manera... però jo, m'haurà de disculpar, m'estic posant nerviós. Em sembla que beuré una
mica d'aigua, respectat Stepan Stepànitx. (Beu aigua.)

TXUBUKOV, a part: Aquest m'ha vingut a demanar diners! No n'hi penso pas donar! (A ell:) De
què es tracta, amic?

1
És a dir, que ja ha passat dels 24 sense casar-se, i comença a ser consi- derada fadrina vella. La precisió
de Txèkhov en indicar l'edat pot respondre a això.
 LOMOV: El cas és, respectat Stepànitx... perdoni'm, Stepan respectàtitx... vull dir que, com
vostè ja pot veure, estic molt nerviós... En una paraula, vostè és l'únic que em pot ajudar,
encara que jo, no cal pas dir-ho, no he fet res per merèixer i... i no tinc cap dret a comptar amb
l'ajuda de vostè...

TXUBUKOV: Au, vinga, no hi doni més voltes, home! Deixi-ho anar d'una vegada. A veure?

LOMOV: De seguida... un moment. El cas és que jo li venia a de- manar la mà de la seva filla
Natàlia Stepanovna.

TXUBUKOV, amb alegria: Déu del cel, Ivan Vassilievitx! Torni- m'ho a repetir, que no ho he
sentit bé!

LOMOV: Tinc l'honor de demanar...

TXUBUKOV, que l'interromp: Tresor meu... N'estic tan content i etcètera... Això mateix, i tot
allò altre que s'acostuma a dir. (L'abraça i li fa un petó.) Ho desitjava des de fa temps. Era el
meu desig des de sempre. (Deixa caure un parell de llàgrimes.) Jo sempre l'he estimat,
benvingudíssim, com si fos un fill de la meva sang. Que Déu us beneeixi a tot dos amb amor i
bona entesa, i etcètera, jo ho desitjava molt... Però per què em quedo aquí, clavat com un
estaquirot? No sé ni quina paret toco, de tan content com estic, de debò que no! Oh, jo, amb
tota la meva ànima... Me'n vaig a avisar la Nataixa, i etcètera.

LOMOV, emocionat: Respectat Stepan Stepànitx. He de comprendre, doncs, que vostè

considera que jo podria comptar amb la seva acceptació?

TXUBUKOV: Un home, per dir les coses tal com són, tan ben plantat com vostè, i... ella no s'hi
avindria! Segur que està enamorada com una gata, i etcètera... Ara mateix! (Surt.)

LOMOV, Sol.

II

LOMOV: Tinc fred... Tremolo de cap a peus, com abans d'un examen. El pas més important és
decidir-se. Si t'ho rumies gaire, si vacil·les, si enraones massa i vas esperant l'ideal o un amor
autèntic, no et podràs casar mai... Brrr!... Quin fred! La Natàlia Stepanovna sap portar una casa
perfectament, fa un bon goig, és educada... què més puc demanar? Tanmateix, amb aquests
nervis, em comencen a xiular les orelles. (Beu aigua.) I no casar-me, en el meu cas, seria
impossible... Per una banda, ja tinc trenta-cinc anys, una edat crítica, com si diguéssim. Per una
altra banda, necessito una vida regular, ben organitzada... Tinc una afecció cardíaca,
palpitacions al cor, estic constantment irritat i sempre d'allò més nerviós... Ara mateix els llavis
em tremolen i noto que tinc una vibració a la parpella dreta... Però el més terrible, per a mi, és
el son. Tan bon punt em fico al llit, i quan ja em començo a ensopir, de cop i volta, al costat
esquerre, hi ha una cosa que em fa xas!, i que després em ressona a l'espatlla i al cap...
M'aixeco d'una revolada com un esperitat, em passejo una estona i me'n torno al llit. Però
quan començo a agafar el son, tornem-hi, al costat, xas! I així una vintena de vegades, si fa no
fa...

III
NATALIA STEPANOVNA i LOMOV.

NATALIA STEPANOVNA, que entra: Per l'amor de Déu! Era vostè; i el papa que m'ha dit, vine,
que hi ha un marxant que no sé què ve a buscar. Bon dia, Ivan Vassilievitx!

LOMOV: Bon dia, respectada Natàlia Stepanovna!

NATALIA STEPANOVNA: Disculpi'm, amb aquest davantal d'estar per casa, i sense arreglar...
Estem esgranant pèsols per ensacar-los. Per què ha passat tant de temps sense venir? Segui...

S'asseuen.

Que vol esmorzar?

LOMOV: No. Li ho agraeixo molt, però ja he menjat.

NATALIA STEPANOVNA: Ja pot fumar... aquí té els mistos... Fa un temps meravellós, i ahir va
ploure tant que els jornalers es van passar tot el día mà sobre mà. Quantes piles de fenc ha
dallat, vostè? Imagini's, a mi em va agafar un atac de corredisses i vaig fer dallar tot el prat
sencer. I ara pateixo, tinc por que el fenc no se'm podreixi. M'hauria d'haver esperat. Però què
és això, si sembla que va de frac! Això sí que és una novetat. Que va a un ball, potser? Doncs
sap què li dic, que fa molt de goig... Però, digui'm la veritat, a què és degut que vagi fet un
figurí?

LOMOV, nerviós: Com vostè pot veure, respectada Natàlia Stepanovna... El cas és que m'he
decidit a demanar-li que m'escolti... És clar, vostè se sorprendrà, o potser s'enfadarà i tot,
però jo... (A part:) Quin fred més esgarrifós!

NATALIA STEPANOVNA: De què parla?

Pausa.

Digui'm.

LOMOV: Provaré de ser lacònic. Vostè, respectada Natàlia Stepanovna, sap perfectament que
jo, des de fa molt de temps, des de la meva infantesa, tinc l'honor de conèixer la seva família.
La meva difunta tieta i el seu espòs, dels quals jo, com vostè possiblement ja sap, vaig heretar
les terres, sempre van tractar amb un respecte profundíssim el pare de vostè i la seva mare,
que en pau descansi. La Lomov i la casa dels Txubukov sempre han mantingut unes casa dels
relacions d'allò més amistoses, i fins i tot es podria dir que familiars. A més a més, com vostè
possiblement ja sap, les meves terres i les de vostè es toquen. Si em fa el favor de fer
memòria, els meus prats del Bou limiten amb el seu bosc de bedolls.

NATALIA STEPANOVNA: Perdoni'm, però l'he d'interrompre. Vostè ha dit «els meus
prats del Bou»... Des de quan són seus?
LOMOV: Són meus...

NATALIA STEPANOVNA: Ves per on. Els prats del Bou són nostres, i no pas seus!

LOMOV: No. Són meus, respectada Natàlia Stepanovna.

NATALIA STEPANOVNA: Primera notícia. I d'on ve que siguin seus?

LOMOV: Què vol dir que d'on ve? Li parlo d'aquells prats del Bou que fan com una falca entre
el seu bosc de bedolls i el pantà Cremat.

NATALIA STEPANOVNA: És clar, és clar... Són nostres...

LOMOV: No, està equivocada, respectada Natàlia Stepanovna. Són meus.

NATALIA STEPANOVNA: Pensi bé què diu, Ivan Vassilievitx! Des de quan són seus?

LOMOV: Des de quan? Des que tinc us de raó han estat semprenostres.

NATALIA STEPANOVNA: Això sí que no, perdoni'm!

LOMOV: Els papers ho diuen ben clar, respectada Natàlia Stepanovna. Els prats del Bou, molts
anys enrere, estaven en litigi, és veritat, però ara tothom sap que són meus. Sobre aquest punt
no hi ha res a discutir. Com vostè deu saber, l'àvia de la meva tieta va deixar aquests prats en
usde fruit perpetu i lliure als pagesos de l'avi del pare de vostè, perquè ells li coïen maons per a
la casa. Els pagesos de l’avi del pare de vostè, van fer ús gratuïtament d'aquests prats durant
gairebé quaranta anys, i es van acostumar a considerar-los pràcticament seus, però després,
quan va sortir la llei...

NATALIA STEPANOVNA: No és de cap manera tal com vostè ho explica! Tant el meu avi com el
meu besavi consideraven que les seves terres arribaven fins al pantà Cremat; i això vol dir que
els prats del Bou eren nostres. Què se'n pot discutir, d'això? No ho entenc. Ho trobo enutjós, si
vol que li ho digui!

LOMOV: Ja li ensenyaré els papers, Natàlia Stepanovna!

NATALIA STEPANOVNA: No. Vostè senzillament em vol fer una broma, o té ganes de fer-me
enrabiar... Quin acudit! Posseïm aquelles terres des de fa ben bé tres-cents anys, de cop i volta
ens vénen a dir que aquella terra no és nos tra! Ivan Vassilievitx, m'haurà de perdonar, però no
sóc capaç de creure el que senten les meves orelles... Per a mi aquests prats no tenen cap
interès. Només son cinc deciatines de terra, i no poden valdre més enllà de tres-cents rubles.
Però les injustícies m'indignen. Vostè pot dir el que vulgui, però jo no puc suportar les
injustícies.

LOMOV: Permeti'm que li ho expliqui! Els pagesos de l'avi del pare de vostè, com ja he tingut
l'honor de fer-li notar, coïen maons per a l'àvia de la meva tieta. L'àvia de la tieta, amb la
voluntat de fer-los un favor...

NATALIA STEPANOVNA: L'àvia, l'avi, la tieta... no entenc res! Els prats són nostres, i prou!

LOMOV: Meus!

NATALIA STEPANOVNA: Nostres! Ja es pot passar dos dies predicant, si li ve de gust, i posar-se
quinze fracs, però són nostres, nostres i nostres!... Jo no vull res de vostè, però tampoc vull
perdre res de meu... Faci-s'ho com vulgui!
LOMOV: A mi, Natàlia Stepanovna, els prats no m'interessen. És una qüestió de principis. Si
vostè vol els hi puc regalar, els hi regalo.

NATALIA STEPANOVNA: Jo sí que els hi podria regalar a vostè; són meus!... Tot això, si més no,
és una mica estrany, Ivan Vassilievitx. Fins ara el consideràvem un bon veí, un amic; l'any
passat li vam deixar la màquina de batre, i per aquest motiu ens vam haver d'esperar a batre el
blat fins al novembre; i ara ve i ens tracta com si fóssim uns gitanos! Em vol regalar la meva
pròpia terra. Disculpi'm, però això és indigne d’un bon veí! Tal com jo veig les coses és una
impertinència

LOMOV: Tal com veu les coses vostè, resulta que jo sóc un usurpador? Senyora meva, jo mai
no m'he apoderat de les terres de ningú, i no consentiré que ningú m'acusi d'haver- ho fet...
(Camina de pressa cap a l'ampolla de l'aigua i beu.)

Els prats del Bou són meus!

NATALIA STEPANOVNA: Mentida, nostres! .

LOMOV: Meus!

NATALIA STEPANOVNA: Mentida! Ja li ho demostraré! Avui mateix enviaré els meus dalladors
a aquests prats.

LOMOV: Què?

NATALIA STEPANOVNA: Avui mateix hi seran els meus dalladors!

LOMOV: I jo els faré fora!

NATALIA STEPANOVNA: No hi té cap dret!

LOMOV, que es posa les mans al cor: Els prats del Bou són meus! Ho entén? Meus!

NATALIA STEPANOVNA: Pari de cridar, sis plau! A casa seva pot cridar i enrabiar-se tant com
vulgui, però aquí, li de- mano que respecti uns certs límits!

LOMOV: Senyora, si no fos per aquestes espantoses palpitacions que tinc i que em fan patir
tant, si la sang no em bategués tan fort a les temples, pot estar ben segura que enraonaria
d'una altra manera! (Crida:) Els prats del Bou són meus!

NATALIA STEPANOVNA: Nostres!

LOMOV: Meus!

NATALIA STEPANOVNA: Nostres!

LOMOV: Meus!

IV

Els mateixos i TXUBUKOV.

TXUBUKOV, que entra: Què volen dir, aquests crits?

NATALIA STEPANOVNA: Papa, fes-me el favor d'explicar a ? aquest senyor a qui pertanyen els
prats del Bou, a nosaltres o a ell

TXUBUKOV, a ell: Ai, pollastret meu, els prats són nostres!

LOMOV: Per l'amor de Déu, Stepan Stepanitx! Com em pot dir que són seus? Si més no vostè
ha de ser una persona enraonada! L'àvia de la meva tieta va deixar els prats en lliure usdefruit
als pagesos de l'avi de vostè per un temps. Els pagesos que van fer ús de la terra durant
quaranta anys es van acostumar a veure-la com si fos seva, però quan va sortir la llei...

TXUBUKOV: Permeti'm que li ho expliqui, diamant del meu cot... Vostè s'oblida que, de fet, els
pagesos no pagaven a l'àvia de vostè i etcètera, etcètera, perquè els prats en aquell temps
estaven en litigi, i etcètera... I ara fins a l'última mona sap que són, precisament, nostres. Això
vol dir que vostè no ha vist els plànols!

LOMOV: I jo li demostraré que són meus!

TXUBUKOV: No m'ho demostrarà, estimat meu.

LOMOV: I tant que sí, que li ho demostraré!

TXUBUKOV: Amic de la meva ànima, però per què ha de cridar? Justament amb crits no es pot
demostrar res. Jo no vull res de seu, però tampoc estic disposat a perdre cap cosa meva. Per
què ho hauria de fer? I, com que vostè insisteix, estimat amic meu, si ara té ganes de litigar
pels prats i etcètera, sàpiga que jo abans els regalaré als pagesos que no a vostè. Ja està dit.

LOMOV: No ho entenc! Quin dret hi té, vostè, a regalar la propietat d’una altre?

TXUBUKOV: Només cal que ho entengui jo, si hi tinc algun dret o no. Precisament, jove, no
estic acostumat a sentir-me parlar amb aquest to i etcètera. Jo, jove, sóc dues vegades més vell
que vostè, i li prego que s'adreci a mi sense aquesta agitació i etcètera.

LOMOV: No. Vostè em té per un beneit i es vol riure de mi! Diu que la meva terra és seva, i
encara vol que mantingui la sang freda i que li parli amb miraments! No és així com actuen
vostè és un usurpador! els bons veins, Stepan Stepanitx! Vostè no és un bon veí,

TXUBUKOV: Què? Què m'ha dit?

NATALIA STEPANOVNA: Papa, envia ara mateix els dalladors

TXUBUKOV, a LOмOV: Què m'ha dit, senyor meu?

NATALIA STEPANOVNA: Els prats del Bou són nostres. I jo no cediré, no cediré, no cediré!

LOMOV: Això ja ho veurem! Els demostraré amb un judici quesón meus.

TXUBUKOV: Un judici? Vagi a judici, estimat senyor meu i que el conec, jo. Vostè, precisament,
només està esperant una ocasió per anar a judici i etcètera... Aquesta seva naturalesa
pledejadora! Tots els de casa de vostè han estat sempre molt amics de plets! Tots!
 LOMOV: Li demano que no ofengui els de casa meva! A casa dels Lomov tots han estat
persones honrades, i no n'hi ha hagut cap que hagi hagut d'anar a un judici per malversació,
com el seu oncle!

TXUBUKOV: I a casa de vostè, a casa dels Lomov, tots han estat uns bojos!

NATALIA STEPANOVNA: Tots, tots, tots!

TXUBUKOV: El seu avi era un borratxo perdut, i la seva tieta jove, vull dir precisament la
Nastàssia Mikhailovna, es va fugar amb un arquitecte i etcètera...

LOMOV: I la seva mare caminava guerxa. (Es posa les mans al cor.) Al costat, una punxada a les
costelles... i com una mena de llampec al cap... Déu meu!... Aigua!

TXUBUKOV: I el seu pare era un jugador i un golafre.

NATALIA STEPANOVNA: I la tieta, una xafardera com n'hi ha poques!

LOMOV: Se m'ha enravenat la cama esquerra... I vostè és un intrigant... Oh, el cor!... No és cap
secret per a ningú que vostè, abans de les eleccions, comp... Tinc pampallugues als ulls... On és
el meu barret?

NATALIA STEPANOVNA: Això és miserable, deshonest, lamentable!

TXUBUKOV: I vostè mateix, precisament, és un busca-raons, caragirat! Ja està dit!

LOMOV: Aquí està el meu barret... El cor... Cap a on vaig?.. On és la porta? Oh!... Em fa l'efecte
que em moriré... Arrossego aquesta cama... (Camina cap a la porta.)

TXUBUKOV, que el crida: No torní a posar els peus mai més a casa meva!

NATALIA STEPANOVNA: Que vagi al jutjat! Ja ho veurem!

LOMOV surt fent tentines.

TXUBUKOV i NATALIA STEPANOVNA.

TXUBUKOV: Redimoni! (Es passeja nerviós.)

NATALIA STEPANOVNA: Quin pocavergonya? Després d'això, com es pot creure en els bons
veïns?

TXUBUKOV: Un miserable! Un espantaocells!

NATALIA STEPANOVNA: Un autèntic monstre! S'ha apropiat de les terres dels altres, i encara té
l'atreviment de venir-nos a renyar.

TXUBUKOV: I aquest fantasma, aquest ocellot, precisament, gosa presentar-se aquí a fer la
petició i etcètera! Què s'ha imaginat? Una petició!
NATALIA STEPANOVNA: Quina petició?

TXUBUKOV: I ara! Havia vingut a demanar la teva mà.

NATALIA STEPANOVNA: La meva mà? A demanar-me? I per què no m'ho havies dit abans?

TXUBUKOV: És per això que anava guarnit amb aquell frac! Semblava un butifarró! Aquell poll
ressuscitat!

NATALIA STEPANOVNA: A demanar-me? La meva mà? Ah! (Es deixa caure en una butaca i
gemega.) Que torni! Que torni! Ah! Que torni!

TXUBUKOV: Que torni, qui?

NATALIA STEPANOVNA: De pressa, de pressa! Em roda el cap! Que torni! (Atac d'histèria.)

TXUBUKOV: Què passa? Què vols? (Es posa les mans al cap.) Sóc ben desgraciat! M'engegaré
un tret! Em penjaré! Quina manera de fer-me patir!

NATALIA STEPANOVNA: Em moro! Que torni!

TXUBUKOV: Ffu! De seguida. No ploriquegis! (Surt corrent.)

NATALIA STEPANOVNA, Sola, que gemega: Què hem fet! Quetorni! Que torni!

TXUBUKOV, que entra corrent: Ara mateix vindrà, i etcètera... Redimoni! Ufff! Parla tu mateixa
amb ell, que jo, precisament, no vull...

NATALIA STEPANOVNA, que gemega: Que torni!

TXUBUKOV, que crida: Ara ve! Ja t'ho he dit! Oh, Creador, que n'és de dur ser pare de filles per
merèixer!? Em clavaré un punyal! Me l'he de clavar sens falta! Un home ha es tat renyat, ofès,
foragitat, i tot això ho has fet tu, tu

NATALIA STEPANOVNA: No, tu!

TXUBUKOV: I encara seré jo, precisament, qui en té la culpa! A la porta apareix LOMOV.

Au, va, parla amb ella! (Surt.)

VI

NATALIA STEPANOVNA i LOMOV.

LOMOV, que entra, desvalgut: Unes palpitacions espantoses... la cama enravenada... les
punxades al costat...

NATALIA STEPANOVNA: Disculpi'ns, n'hem fet un gra massa, Ivan Vassilievitx... Ara que faig
memòria: els prats del Bou, en realitat, són de vostè.

LOMOV: Com em batega el cor... Els prats són meus... Tinc vibracions a tots dos ulls...

NATALIA STEPANOVNA: Són seus, són seus, els prats. Seguí...

S'asseuen.

Nosaltres no teníem raó.

LOMOV: Jo, per qüestió de principis... Per a mi aquella terra no té cap importància, però els
principis sí que importen.

NATALIA STEPANOVNA: Justament, els principis... Parlem d'alguna altra cosa.

LOMOV: I a més a més en tinc proves. L'àvia de la meva tieta va deixar als pagesos de l'avi del
seu pare...

NATALIA STEPANOVNA: Deixem-ho córrer, deixem estar aquest tema... (A part:) No sé per on
començar... (A ell:) Que té intenció de sortir a caçar aviat?

LOMOV: Espero començar la temporada del gall fer, respecta- da Natàlia Stepanovna, després
de la sega. Però ja ho sap? Ja sap la desgràcia que m'ha passat? El meu Ugadai, aquell gos que
vostè ja coneix, ha començat a anar coix.

NATALIA STEPANOVNA: Sí que em sap greu! I com ha estat?

LOMOV: No ho sé... Es deu haver desllorigat la pota o potser algun altre gos el va mossegar...
(Sospira.) El millor gos, i no parlo de diners! A en Mirònov n'hi vaig pagar cent vint-i-cinc
rubles.

NATÀLIA STEPANOVNA: Va pagar massa, Ivan Vassílitx!

LOMOV: Doncs a mi em sembla que encara va ser poc. És un gos meravellós.

NATALIA STEPANOVNA: El papa, pel seu Otkatai, en va pagar vuitanta-cinc rubles. I l'Otkatai és
molt millor que el seu Ugadai.

LOMOV: Que l'Otkatai és millor que l'Ugadai? I ara! (Riu.) Que l'Otkatai és millor que l'Ugadai...

NATALIA STEPANOVNA: I tant que és millor! És veritat que l'Otkatai encara és jove, que no està
del tot madur. Però d'estampa i de velocitat, ni el mateix Voltxanetski no en té de millors.

LOMOV: Disculpi'm, Natàlia Stepanovna, però vostè s'oblida que l'Otkatai és picó. I un gos que
és picó, no emboca prou.

NATALIA STEPANOVNA: Ara diu que és picó? La primera vegada que ho sento-

LOMOV: Li ho asseguro. Té la barra de sota més curta que la de sobre

NATALIA STEPANOVNA: Que n'hi ha pres les mides?

LOMOV: Sí que n'hi he pres la mida. Per empaitar la caça, aquest gos seu serveix, però per
recollir-la jo no me'n refiaria...

NATALIA STEPANOVNA: En primer lloc, el nostre Otkatai és de bona raça, de sang noble, és fill
de Zaprigai i de Sta- mezka, i en canvi del seu gos color de no t'hi fixis no se'n pot ni esbrinar la
raça... I a més a més és vell, lleig i arrossinat...
I

LOMOV: Sí que és vell. Però no el canviaria per cinc com el vos tre Otkatai... Com hi ha món!
L'Ugadai sí que és un gos. l'Otkatai... aquesta discussió més aviat em fa riure... De gossos com
el vostre Otkatai, qualsevol criador en té a cabassos. Vint-i-cinc rubles per un d'aquests, encara
seria molt.

NATALIA STEPANOVNA: Avui, Ivan Vassilievitx, sembla que porti al cos un esperit de
contradicció. Primer li ha passat pel cap que els prats eren seus, ara que l'Ugadai és millor que
l'Otkatai. No m'agrada la gent que diuen coses que en el fons no pensa. Oi que sap
perfectament que l’Otkatai és cent vegades millor que el seu.......que aquest estupid Ugadai?
Doncs a que treu cap dir el contrari?

LOMOV: Ja estic veient, Natàlia Stepanovna, que vostè em pren per cec o per beneit. A veure
si entén que el seu Otkatai és picó!

NATALIA STEPANOVNA: Mentida.

LOMOV: Picó!

NATALIA STEPANOVNA, que crida: Mentida!

LOMOV: Per què crida, senyora?

NATALIA STEPANOVNA: I vostè per què diu ximpleries? És que això és indignant! Ja seria hora
d'engegar-li un tret, al seu Ugadai, perquè és massa vell, i encara me'l ve a comparar amb
l'Otkatai!

LOMOV: Disculpi'm, però no puc continuar amb aquesta discussió. Tinc palpitacions al cor...

NATALIA STEPANOVNA: Ja m'hi havia fixat. Els caçadors que més discuteixen, són els que
menys hi entenen.

LOMOV: Senyora, calli, sisplau.... Tinc el cor a punt d'esclatar... (Crida:) Calli!

NATALIA STEPANOVNA: No callaré, fins que vostè no reconegui que l'Otkatai és cent vegades
millor que el seu Ugadai.

LOMOV: És cent vegades pitjor! Que rebenti, el seu Otkatai! Els polsos... els ulls... l'espatlla...

NATÀLIA STEPANOVNA: I el seu estúpid Ugadai no cal ni que rebenti, perquè no cal, perquè ja
es mort

LOMOV, que plora: Calli, tinc un atac de cor!!

NATALIA STEPANOVNA: No vull callar!

VII
Els mateixos i TXUBUKOV.

TXUBUKOV, que entra: I ara què passa?

NATALIA STEPANOVNA: Papa, digues sincerament, amb el cor a la mà, quin gos és millor. El
nostre Otkatai, o el seu Ugadai?

LOMOV: Stepan Stepanovitx, li ho suplico, digui només una cosa. És picó, el seu Otkatai, o no
ho és? Sí o no?

TXUBUKOV: I encara que ho sigui, quina importància té? El cas és que en tot aquest rodal no hi
ha cap gos millor, i etcètera.

LOMOV: Però oi que el meu Ugadai és millor? Amb el cor a la mà!

TXUBUKOV: No es posi nerviós, estimat meu... Permeti'm... El seu Ugadai, precisament, té les
seves bones qualitats... És de bona raça, té les potes fortes, les cuixes ben perfilades, i tot per
aquest estil. Però aquest gos de vostè, si vol vell i té el musell curt. ho digui, amic meu, té dos
inconvenients importants: és vell i té el musell curt.

LOMOV: Disculpi'm, tinc palpitacions... Limitem-nos als fets... Faci'm el favor de recordar que a
la devesa de Marúskino, el meu Ugadai i anava orella amb orella amb el Razmakhai del comte,
i en canvi el seu Otkatai es va quedar ben bé una versta enrere.

TXUBUKOV: Es va quedar enrere perquè un munter del comte li va pegar amb unes xurriaques.

LOMOV: I amb raó. Tots els gossos empaitaven la guineu, i l'Otkatai va escometre un xai!

TXUBUKOV: Mentida!... Amic meu, jo sóc una persona colèrica, i li demano, precisament, que
acabem aquesta disputa. Li va pegar perquè sempre fa ràbia veure que el gos d'un altre és bo...
Això mateix. Són tots uns envejosos! I vostè, senyor meu, no està lliure de pecat! Tan bon punt
s'adona, precisament, que un gos d'algú altre és millor que Ugadai, just aleshores comença a
fer d'això... d'allò... i etcètera... Perquè jo em recordo de tot!

LOMOV: I jo també me'n recordo...

TXUBUKOV, que l'escarneix: I jo també me'n recordo... I de què es recorda, vostè?

LOMOV: Palpitacions... La cama enravenada... No puc.

NATÀLIA STEPANOVNA, que l'escarneix: Palpitacions... Quin caçador que està fet, vostè! Li
escau més estar-se a la cuina ben calentó, esclafant escarabats, que no pas anar pel món
caçant guineus! Palpitacions...

TXUBUKOV: És veritat. Quina mena de caçador és, vostè? Amb aquestes palpitacions,
precisament, li convindria més quedar-se a casa que no pas trontollar dalt d'una sella. I encara
si cacés, però vostè només surt a caçar per discutir i per destorbar els gossos dels altres, i
etcètera. Jo sóc una persona colèrica. Deixem aquesta conversa. Vostè, precisa- ment, no es
pot dir que sigui un caçador!

LOMOV: Que potser ho és, vostè, un caçador? Si només surt a caçar per fer la gara-gara al
comte, i per tramar intrigues... El meu cor!... Vostè és un intrigant!

TXUBUKOV: Què? Que jo sóc un intrigant? (Crida:) Calli,home, calli!

LOMOV: Intrigant!

TXUBUKOV: Mocós! Cadell!

LOMOV: Rata vella! Jesuïta!

TXUBUKOV: Calla, si no vols que et foti un tret amb un escopetot, com si fossis una perdiu!
Gamarús!

LOMOV: Tothom sap que -oh, el meu cor!- la seva difunta dona li pegava... La cama... els
polsos... les pampallugues als ulls... ai, que caic, que caic!...

TXUBUKOV: I a tu la teva majordoma et té a sota de la sabata!

LOMOV: Aquí, aquí, aquí... se m'ha rebentat el cor! Tinc l'es- patlla morta!... On és, la meva
espatlla?... Em moro! (Es deixa caure en una butaca.) El metge! (Té un desmai.)

TXUBUKOV: Mocós! Gamarús! Mamadits! Em roda el cap! (Beu aigua.) Em marejo!

NATÀLIA STEPANOVNA: Si que està fet un bon caçador, vostè! No sap ni muntar a cavall! (Al
seu pare:) Papa, què li passa? Papa! Mira'm, papa! (Xiscla.) Ivan Vassilievitx, és mort!
TXUBUKOV: Estic marejat!... M'ofego!... Aire!

NATÀLIA STEPANOVNA: És mort! (Sacseja la màniga de LoMOV.) Ivan Vassílitx! Ivan Vassílitx!
Oh, què hem fet! És mort! (Es deixa caure en una butaca.) Un metge, un metge! (Atac
d'histèria.)

TXUBUKOV: Ufff! Què et passa? Què vols?

NATALIA STEPANOVNA, que gemega: És mort!... mort!

TXUBUKOV: Qui s'ha mort? (Mira cap a LOMOV.) És veritatque l'ha dinyada! Oh, Déu meu!
Aigua! Un metge! (Acosta un got a la boca de LOMOV.) Begui!... No, no beu... Això vol dir que
s'ha mort, i etcètera... Sóc l'home més desgraciat del món! Per què no m'engego un tret al
cap? Per què no m'he clavat un ganivet, encara? Què estic esperant? Deixeu-me un ganivet!
Deixeu-me una pistola!

LOMOV es belluga.

Sembla que es reviscola. Tingui una mica d'aigua!... Això mateix, això...

LOMOV: Pampallugues... Boira... On sóc? diable!

TXUBUKOV_. Ella li ha donat el sí! (Uneix les mans de LOMOV i de natalaia): Caseu-vos tan
aviat com sigui possible, i aneu. Ella li ha donat el sí, i etcètera. Jo us dono la à benedicció, i
etcètera. Només vull que em deixeu

LOMOV: Ah? Què? (Es posa dret.) Qui diu?

TXUBUKOV: Ella li ha donat el sí. Em sent? Feu-vos un petó...i aneu al diable!

NATALIA STEPANOVNA, que gemega: Es viu... Sí, sí. Li dic que si

TXUBUKOV: Feu-vos el petó!
LOMOV: Ah? A qui? (Fa un petó a NATALIA STEPANOVNA.) En- cantat... Perdoni'm, però què
passa? Ah, ara ho entenc... El cor... les pampallugues... Estic feliç, Natàlia Stepanovna... (Li fa
un petó a la mà.) La cama enravenada...

NATALIA STEPANOVNA: Jo... jo també estic contenta...

TXUBUKOV: Com si m'haguessin tret un pes de sobre... Ufff!

NATÀLIA STEPANOVNA: Però... de totes maneres, ara sí que m'haurà de reconèixer que
l'Ugadai és pitjor que l'Otkatai.

LOMOV: És millor!

NATALIA STEPANOVNA: És pitjor!

TXUBUKOV: Ja hi som! Comença la felicitat matrimonial! Xampany!

LOMOV: Millor!

NATALIA STEPANOVNA: Pitjor! Pitjor! Pitjor!

TXUBUKOV, que prova de dominar els crits dels altres: Xam- pany! Xampany!

TELÓ
433