ELS 10 NEGRETS

D'Àgatha Christie

Els Xerinola Teatre

Associació Cultural Kihaviadeser

d'Aiguafreda i Sant Martí de Centelles

 
 
   2  
 

ELS 10 NEGRETS

Personatges de l’obra

MISS BRIDGET ARMSTRONG (Doctora) - Melany Carrasco

MISS SCARLETT BLOVE (Propietària agència detectius) - Marta Riera

MISS EMILY BRENT (Puritana) - Cris Martín

MISS VERA CLAYTHORNE (Secretària) - Júlia Aregall

MR PHILIP LOMBARD (Capità) - Josep Sobrevias

MR MACARTHUR (General) - Jordi Baliellas

MR ANTHONY MARSTON (Playboy) - Jordi Matas

MISS. ROGERS (Criada) - Magdala Jaumandreu

MR. ROGERS (Majordom) - Artur Rubinat

MR WARGRAVE (Jutge) - Cristian García

MR JEAN DUVOIR (Barquer) - Miquel Sentias

 
 
   3  
 

Diez negritos se fueron a cenar. Uno se atragantó ya solo quedan Nueve.

Nueve negritos muy tarde trasnocharon. Uno no despertó ya solo quedan Ocho.

Ocho negritos salieron de paseo. Uno se quedó atrás ya solo quedan Siete.

Siete negritos jugaron con un hacha. Uno se partió en dos ya solo quedan Seis.

Seis negritos se fueron a por miel. La abeja picó a uno ya solo quedan Cinco.

Cinco negritos se metieron en pleitos. A uno le hicieron juez ya solo quedan Cuatro.

Cuatro negritos pescaban en el mar. El cebo se tragaron ya solo quedan Tres.

Tres negritos pasearon por el Zoo. El oso estaba hambriento ya solo quedan Dos.

Dos negritos en una discusión. Tanto discutieron ya solo queda Uno.

Un negrito tan solo se sintió, que de un gran árbol con la cuerda se ahorcó.

 
 
   4  
 
L’obra se situa a una casa luxosa a l’Illa del Negre. Els esdeveniments transcorren a un saló
amb dues portes, una al fons a l’esquerra i una a la dreta. Al mig hi ha un sofà i dues butaques,
una tauleta, un moble bar i un piano, a sobre del qual hi ha 10 figures d’uns negrets.

Quan s’obre el teló, el majordom està netejant la casa. Escolta un soroll i mira per la finestra.

MR. ROGERS: Ethel, Ethel!

MISS ROGERS:(Off) Què passa?

MR. ROGERS: Ja són aquí, ha arribat la llanxa!

MISS ROGERS:Ja han arribat? Tan aviat?

MR. ROGERS: Què vol dir tan aviat? Però si ja ho sabies!

MISS ROGERS:Ja saps que quan una dona s’ha d’arreglar, en té per estona. Vull estar
perfecte per a rebre els convidats del senyor.

MR. ROGERS: (S’apropa a ella amb veu dolça) Encara més? (Li fa un petó) Va, vés a preparar
el sopar. No vull fer esperar els convidats.

MISS ROGERS: Conec bé aquest tipus de gent. Els rics, com més tard sopen, més importants
es creuen. Són tots iguals.

MR. ROGERS: Per cert, quants són finalment?

MISS ROGERS: No ho sé. Uns deu aproximadament. Tinc el llistat a la cuina (Va a buscar-lo)

MR. ROGERS: Doncs el necessito per parar la taula. (Escola un soroll). Corre, que ja són aquí.

VERA: (Entra. En veu baixa) Oh, es preciós. (Entra Duvoir)

DUVOIR: Ja li he dit que la casa era tan bonica per dins com per fora. On vol que li deixi
les maletes?

MR. ROGERS: (Entrant) Bon dia. Deixi-les aquí mateix, gràcies.

DUVOIR: Amb el seu permís, vaig a buscar les maletes dels altres convidats. (Surt)

VERA: Molt amable!

MR. ROGERS: És vostè la senyoreta Claythorne?

VERA: Sí, sóc la nova secretària del Senyor Owen. (Es donen la mà. Entra Miss
Rogers) Bé, segurament n’estarà al cas de tot això.

 
 
   5  
 
MISS ROGERS: Doncs al contrari! El senyor Owen només ens ha fet arribar una carta amb el
llistat de convidats i el que els hi hem de servir.

VERA: (Sorpresa) I el senyor no hi és a la casa?

MR. ROGERS: No. Li ha sortit un imprevist i s’ha vist obligat a quedar-se a Londres. No
arribarà fins demà a primera hora. Per cert, sóc el senyor Rogers. La meva
dona i jo estem aquí per a servir-los. Si em permet que li agafi les maletes, les
duré al seu dormitori.

MISS ROGERS:Jo prepararé el sopar. Aquí té el llistat d’invitats. Si necessiten qualsevol cosa,
estaré a la cuina.

VERA: Perfecte. (Mr. Rogers se’n va amb les maletes. La Vera està inquieta i es mou
per tot l’escenari) Així que estic jo sola… Que fantàstic aquest Senyor Owen!

LOMBARD: (Entrant amb Duvoir) Uff, aquesta pujada és horrosa! Per fi!

DUVOIR: Jo ja hi estic acostumat, però és ben esgotadora! Totes les illes del voltant
tenen les mateixes pendents.

LOMBARD: Gràcies per dir-m'ho. Ara ja sé que no compraré cap caseta per la zona. És de
per aquí vostè, també?

DUVOIR: Visc fa un temps a l'illa del costat. La meva dona i jo vam venir de Menton, un
petit poblet de la costa blava francesa.

LOMBARD: Conec bé la Côte d'azur. Un lloc realment preciós.

DUVOIR: Sí, senyor. Ara, si em permet...

LOMBARD: Sí, sí, faci. Disculpi per entretenir-lo. (Duvoir surt)

VERA: (Amb la llista a la mà) Senyor Lombard, oi?

LOMBARD: Capità Philip Lombard, per ser més exactes. (Se’n va cap al moble bar) Sembla
que l’esforç ha valgut la pena. (Se serveix una copa)

VERA: Havia estat aquí abans?

LOMBARD: No, tot i que he sentit a parlar molt d’aquest lloc.

VERA: Al senyor Owen?

LOMBARD: No, al vell Johnny Sellers. Ell va fer construir aquesta casa. Una terrible història
d’amor.

 
 
   6  
 
VERA: D’amor?

LOMBARD: Sí, la més trista que conec. Ell era ric i vell quan es va casar amb una actriu de
segona fila molt més jove que ell. Tot això ho va construir per ella. Pobre
Johnny! Creia que si l’apartava del món, sense telèfon ni sistema de
comunicació, no el deixaria mai. Al final va passar el que era previsible: el va
abandonar. I el pobre marit va decidir vendre’s aquesta casa i retornar a Wall
Street. Per cert, vol prendre alguna cosa?

VERA: No, gràcies, estic treballant.

LOMBARD: (Molt dolç) Una bona secretària mai deixa de treballar. Tot i que més que feina
ho podríem anomenar vacances pagades! L’únic que haurà de suportar és
algun convidat pesat. (En veu baixa) Hi ha un xicot que…

MARSTON: (Entra amb veu forta) Oh, quin goig de casa! M’encanta! (Cap a Vera) És la
segona cosa més bonica que he vist avui. Senyoreta… (Li fa un petó a la mà)

LOMBARD: (A ell mateix) Què deia?

MARSTON: I els senyors de la casa?

VERA: El senyor serà fora fins demà, ha tingut un imprevist desafortunat. De moment
jo me’n faig càrrec. El senyor i la senyora Rogers els portaran les maletes a la
seva habitació. Si necessiten qualsevol cosa només m’ho han de demanar. (A
Marston) Per cert, vostè era el senyor Mar...

MARSTON: (Interrompent-la) Marston, Anthony Marston, per a servir-la. Veig que hi ha

barra lliure. Això cada vegada m’agrada més. (Es dirigeix cap al moble bar i
després s’asseu a la butaca)

BLOVE: (Entrant). Aquesta pujada em recorda les excursions que feia d'adolescent... I
aquest paisatge… (deixa les maletes i mira per la finestra) em recorda a
Sudàfrica. Saben? Allà és on vaig nèixer.

VERA: Bé, senyora… Davis. Era així, ¿no?

BLOVE: Correcte.

LOMBARD: (Desconfiant) Així que de Sudàfrica… De quina regió?

BLOVE: De la... la regió de Natal. Sap, és un país preciós.

 
 
   7  
 
LOMBARD: És un país molt interessant pel que tinc entès.

BLOVE: Sens dubte, el millor del món, senyor. Or, plata, diamants, taronges i plàtans…;
tot el que una dona pot desitjar. Demani qualsevol cosa i li serviran a l’instant!

(Entren McArthur i Brent. El general duu les maletes dels dos. Blove agafa una copa i s’asseu
al sofà)

MACARTHUR: Hola de nou! (Entra juntament amb Duvoir i Brent)Mare meva, estic esllomat!
Encara sort que ens ha ajudat a pujar les maletes, senyor Duvoir!

DUVOIR: No pateixi, és un plaer poder-los ajudar, general (Deixa les maletes a terra fent
soroll).

BRENT: (Enfadada) Vagi amb compte amb la meva maleta, sisplau! (L’agafa i es dirigeix
a Vera) On són els senyors? (Duvoir se'n va a buscar més maletes)

VERA: No són aquí. Fins demà jo me’n faré càrrec de tot.

BRENT: (Sarcàstica) Sí, sí… ja veig com s’ocupa de tot, aprofitant per assaltar el moble
bar! (Ofesa) Això no té nom! Conviden un grup de gent i quan arriben no hi ha
ningú per a rebre’ls! Quina educació!

LOMBARD: Volen prendre alguna cosa?

MACARTHUR: Sí, un whisky, moltes gràcies.(Entra la Sra. Rogers)

BRENT: (Ofesa) Sisplau!! Em repugna l’alcohol! (A Mr. Rogers) Suposo que tinc
l’habitació preparada.

VERA: (A en Rogers) Acompanyi la senyora Brent a la seva habitació, si us plau. I de

pas, crec que jo també aniré a la meva.

MR. ROGERS: Perfecte. (Surten tots tres)

LOMBARD: General. (Li dóna una copa)

(Entra Wargrave amb Duvoir)

WARGRAVE: Bon dia de nou.

DUVOIR: Volen que els digui les maletes a les habitacions?

WARGRAVE: Ja prou que ha fet, senyor Duvoir! No tenia cap obligació a ajudar-nos. Per cert,
permeti'm felicitar-lo. És un barquer excel·lent! Jo patia perquè ja sap que les
senyores moltes vegades es maregen, però no s'han ni immutat! Ha estat

 
 
   8  
 
un viatge preciós!

DUVOIR: Li agraeixo el compliment, senyor jutge! Vaig aprendre a navegar a la costa de

Saint Tropez. El meu pare me'n va ensenyar. El seu avi ja navegava. Això
de la mar ho portem a la sang. Al viatge de tornada els ensenyaré alguns
indrets que valen molt la pena.
WARGRAVE: Potser podria venir un dia d'aquests i ensenyar-nos a pescar.
DUVOIR: Em sap greu, senyor Wargrave, però aquest mateix vespre marxo a passar uns
dies fora. La mare de la meva dona està malalta i anem a visitar-la.
WARGRAVE: Marxen a França?
DUVOIR: No, ella també va venir a viure a Anglaterra i no viu massa lluny d'aquí-
Permeti'm, però, sisplau, dur-los les maletes a les habitacions. No em suposa
cap esforç, de veritat.

WARGRAVE: Està bé. Gràcies, Duvoir. (Duvoir surt a dur les maletes)

BLOVE: Els senyors no arribaran fins demà, així que posi’s còmode i serveixi’s una
bona copeta.

WARGRAVE: Una idea excel·lent.

LOMBARD: Què prefereix? Whisky, rom...?

WARGRAVE: Triï vostè mateix.

BLOVE: No falta ningú més, oi?

WARGRAVE: Sí, falta una tal… doctora Armstrong. S’ha quedat a la platja meravellada amb
el paisatge.

MARSTON: Si la platja li sembla bonica, m’agradarà veure què dirà quan vegi aquesta
casa… i aquesta secretària!

LOMBARD: Em sembla que aniré a fer un passeig per aquí al voltant. Hi ha una terrassa
amb unes vistes increïbles!

MARSTON: Li fa res que l’acompanyi? M’encanta veure com es pon el sol.

LOMBARD: (Irònic) I ara! Serà un plaer poder conversar amb vostè!

(Surten)

BLOVE: (Mira els altres dos) Crec que aniré a fer-los companyia.

 
 
   9  
 
(Entra Mr. Rogers)

MR. ROGERS: Senyors, volen que els ensenyi les seves habitacions?

MACARTHUR: Perfecte. (Surten els tres)

(Entra Blove. Mira si no hi ha ningú i se serveix una altra copa. Sense que se n’adoni, entra
Armstrong)

BLOVE: Oh, no l’havia vist arribar, senyora Armstrong. Perquè… vostè és doctora, oi?

ARMSTRONG: Veig que sóc famosa en la meva professió.

BLOVE: No... La vaig veure declarant en un judici, a càrrec del jutge Wargrave.

ARMSTRONG: (Amb fàstic) Sí, ja vaig veure que també estava convidat. (Silenci) Vostè estava
de públic al judici?

BLOVE: No, no...

ARMSTRONG: De jurat, potser? No ho recordo...

BLOVE: (Dissimulant) Tampoc, tampoc... (S’acaba la copa i es dirigeix cap al moble bar)
Vol una copa?

ARMSTRONG: No, gràcies.

BLOVE: Doncs amb el seu permís… tinc la boca seca, sap? (Se serveix i seu al sofà)

(Entra Wargrave per l’esquena d’Armstrong)

ARMSTRONG: Bé, si em permet, vaig a saludar als senyors.

WARGRAVE: Impossible.

ARMSTRONG: (Sorpresa) I per què?

WARGRAVE: Doncs perquè no hi són. La situació no pot ser més estranya. Cregui’m que no
entenc res.

ARMSTRONG: (Al jutge) Ara que és aquí, volia preguntar-li si coneix a Stephen Rolace.

WARGRAVE: (Pensant) Crec que no...

ARMSTRONG: No té importància. És una persona ximple. (Treu una carta) Té una escriptura
il·legible. Em pregunto si no m’hauré equivocat d’adreça.

 
 
   10  
 
(La doctora, inclinant el cap saludant, segueix cap a les habitacions)

WARGRAVE: (A Blove) Vostè coneix aquest tal Rolace?

BLOVE: No, no el conec de res.

WARGRAVE: Això comença a ser incòmode. No m’esperav aquesta rebuda (Entra el Sr.
Rogers)

BLOVE: Aquesta és una bona casa, oi Sr. Rogers?

MR. ROGERS: Sens dubte, senyora.

BLOVE: Fa molt que serveix per al senyor?

MR. ROGERS: Al contrari, només fa una setmana.

BLOVE: Només? Llavors no deurà conèixer a la resta dels convidats. No sabrà si són
antics amics del senyor?

MR. ROGERS: No, no ho sé.

DUVOIR: (Entra) Amb el seu permís, ja me'n vaig. Ha estat un plaer acompanyar-los.

WARGRAVE: El plaer és nostre. Fins ben aviat, senyor Duvoir. És realment una llàstima que
no puguem anar a pescar plegats.(Li dóna la mà)

DUVOIR: Potser en una altra ocasió. Fins aviat, senyor Wargrave. (Als altres) Senyors...
(Se'n va)

(Wargrave va cap a les habitacions i entra miss Rogers amb una safata)

BLOVE: Vaja, doncs moltes gràcies. Crec que és hora que vagi a la meva habitació. (A
Miss Rogers) A quina hora se sopa?

MISS ROGERS:A les nou, d’aquí a un quart d’hora. (Blove surt. Miss Rogers recull les copes
buides mentre Mr. Rogers neteja la taula) Aquesta dona és d’allò més estranya.
Arriba a una casa i es dedica a buidar el moble bar.

MR. ROGERS: No et queixis tant, ara ja no pots fer-te enrere. Acabem de preparar-ho tot, que
ja quasi és hora de sopar.

(Mr. Rogers surt. Vera entra per la mateixa porta.)

VERA: (Sospirant) Està sent una rebuda de bojos.

 
 
   11  
 

MISS ROGERS: Veient alguns invitats, no m’estranya que el senyor no vulgui venir. (Adonant-
se del que ha dit) Volia dir… el sopar està llest.

VERA: Perfecte. (Miss Rogers surt) Bé, crec que tot va sobre rodes.

(Entra Brent amb la Bíblia a la mà i s'asseu, es posa a llegir i es produeix un silenci)

VERA: L’habitació és del seu agrat?

BRENT: (Seca) Perfecte

VERA: Bé... D’aquí cinc minuts el sopar estarà servit. L’espero allà. (Fa l’intent de
marxar)

BRENT: (Amb doble sentit) Fa fred, no creu?

VERA: (Sorpresa) Sí, una mica.

BRENT: Ho dic perquè amb aquest vestit tan escotat i tan curt deu patir una mica...

VERA: (Dubtosa) No, no cregui.

BRENT: Un consell. Deixi de coquetejar amb tots els homes

VERA: Perdoni?

BRENT: Ja m’hi he fixat, ja. Amb el senyor Marston i amb el senyor Lombard. Miri, el
treball d’una secretària no és aquest. Limiti’s a fer la feina per la que li paguen i
vesteixi com una senyoreta decent.

VERA: (Ofesa) L’espero al menjador, senyora Brent.

BRENT: (Alçant la veu) El món no millorarà fins que no acabem amb la indecència.

(Obre La Bíblia i llegeix una estrofa en veu alta)

BRENT: «Els pagans estan precipitats a l’abisme que ells mateixos han cavat; en el cep
que han amagat s’agafaran el peu. El pecador caurà a les seves pròpies xarxes
i serà precipitat a l’infern”

Fosa de lums

 
 
   12  
 

(L’escena transcorre després del sopar. S’inicia buida. Els personatges aniran entrant a poc a
poc. Entra Vera, seguida de Lombard i Armstrong)

ARMSTRONG: Un sopar esplèndid. Caldrà felicitar la cuinera.

VERA: Sens dubte. He de reconèixer que m’ha sorprès. Per cert, vostès sabien que el
senyor Wargrave era jutge?

LOMBARD: Doncs sí. I té fama de ser un jutge terrible, sense cap tipus de pietat. Estic
convençut que ha condemnat un bon grapat d’innocents. T

(Entra Brent parlant amb Wargrave. Amstrong, Vera i Lombard es queden parlant)

BRENT: Així que vostè és jutge. Doncs veurà, m’agradaria consultar-li un parell de
coses.

WARGRAVE: Vostè dirà.

BRENT: (Mira la resta d’invitats) No, aquí davant de tothom, no. Millor que anem fora.

(Surten a la terrassa i entren Martston i Blove)

VERA: Aquesta dona és insuportable.

BLOVE: Que bé que entra una copeta després de sopar. (Beu i fuma).

MARSTON: Oh, senyoreta, volia abandonar-me. M’he girat i ja no hi era. Sap? És una pena
que no ens haguem conegut abans.

VERA: (Irònica) Sí, hagués estat fantàstic.

MARSTON: Podria haver-la passejat amb el meu Cadillac. Li ensenyaria el que és la

velocitat per les carreteres d’Anglaterra. Sap, podríem tornar junts.

LOMBARD: No el voldria desanimar, però la senyoreta Claythorne ja té reservats els bitllets

de tren pel viatge de tornada.

MARSTON: Vaja(Fixant-se en els negrets de sobre el piano) Per cert, són estranyes
aquestes estàtues, no creuen?

LOMBARD: Són negres. Suposo que deu ser perquè estem a l’Illa del Negre.

VERA: En efecte. Quants són? Deu?

 
 
   13  
 

MARSTON: Sí.

VERA: Són graciosos. Són els deu negrets de la cançó de bressol; a la meva habitació
hi ha un quadre amb la lletra, penjat a sobre de la xemeneia.

MARSTON: A la meva, també.

BLOVE: I a la meva.

MARSTON: Crec que és un detall massa pueril.

VERA: No és infantil. No deixa de ser curiós.

MARSTON: Miri, aquí hi ha escrita la melodia.. Algú sap tocar el piano?

VERA: Jo. I si no els importa, m’agradaria tocar-la.

(Comença a tocar i a cantar. Tots l’escolten. Tornen Brent i Wargrave. La primera s’asseu a la
butaca i treu agulles i llana)

"Diez negritos se fueron a cenar. Uno se atragantó ya solo quedan Nueve.

Nueve negritos muy tarde trasnocharon. Uno no despertó ya solo quedan Ocho.

Ocho negritos salieron de paseo. Uno se quedó atrás ya solo quedan Siete.

Siete negritos jugaron con un hacha. Uno se partió en dos ya solo quedan Seis.

Seis negritos se fueron a por miel. La abeja picó a uno ya solo quedan Cinco.

Cinco negritos se metieron en pleitos. A uno le hicieron juez ya solo quedan Cuatro.

Cuatro negritos pescaban en el mar. El cebo se tragaron ya solo quedan Tres.

Tres negritos pasearon por el Zoo. El oso estaba hambriento ya solo quedan Dos.

Dos negritos en una discusión. Tanto discutieron ya solo queda Uno.

Un negrito tan solo se sintió, que de un gran árbol con la cuerda se ahorcó"

(Entra MacArthur)

MACARTHUR: (Irritat) Sisplau, pari! Odio aquesta cançó. Em recorda la Leslie…

 
 
   14  
 
(MacArthur es dirigeix a la finestra, on contempla el paisatge nocturn. A la sala, silenci. Entren
Mr. i Miss Rogers)

MISS ROGERS: Espero que els senyors hagin sopar de gust.

(Tallant-la, de sobte, s’escolta una veu)

Veu en OFF: «Senyores y senyors. Silenci, si us plau.» «Els acuso dels crims següents»

(Tots es miren i es queden en absolut silenci, sense entendre l’origen de la veu)

«Bridget Clarette Armstrong, vostè és responsable de la mort de Luisa Ethel Glees el 3

d’octubre de 1925.»

«Emily Caroline Brent, és la causant de la mort de Beatryz Taylor el 24 de novembre de 1931.»

«John Gordon MacArthur, vostè envià a una mort segura a l’amant de la seva dona, Arthur
Richmond, el 4 de gener de 1917.»

«Scarlett Blove, vostè és culpable de la mort de James Stephen Landor el 10 d’octubre de

1928.»

«Vera Elisabeth Claythorne, el 24 de abril de 1933 vostè va matar a Cyril Oglive Hamilton.»

«Anthony James Marston, el passat 14 de novembre va matar a John y Lucy Combes.»

«Philip Lombard, en el mes de juny de 1932 deixà morir 21 homes membre d’una tribu de
l’África Oriental.»

«Tornas Rogers y Ethel Rogers, el 6 de maig de 1929 deixaren morir a Jennifer Brady.»

«Lawrence John Wargrave, el 10 de juny de 1934 conduí a la mort a Edward Seton.»

«Acusats: Tenen vostès alguna cosa per al·legar en la seva defensa?»

(Després d’un instant de silenci absolut, Miss Roger cau desmaiada al terra. Tots s’alteren.
Armstrong i Lombbard, juntament amb Mir Roger, la porten al sofà. Marston i Vera miren des
de darrera el sofà. Wargrave dóna voltes per l’habitació, buscant d’on ha vingut la veu. Totes
miren al voltant, mostrant-se molt nerviosos)

MR. ROGERS: Què té, doctora?

ARMSTRONG: No és res; un simple desmai. Es recuperarà de seguida.

LOMBARD: Porti-li una mica de conyac, Rogers. (Rogers va a servir una copa de conyac..
A mesura que avança el diàleg s’ocupa d’ella)

 
 
   15  
 

VERA: Qui parlava? On s’oculta aquesta veu? Hauria jurat...

MACARTHUR: Però… es pot saber què passa aquí? Quin tipus de broma de mal gust és
aquesta?

(Tots es miren, en silenci)

LOMBARD: Aquesta veu semblava venir d’aquí mateix.

VERA: Però qui parlava? Qui? Per descomptat ningú de nosaltres!

WARGRAVE: (Treien un gramofon amagat) Misteri resolt! (El torna a activar i s’escolta, de
nou, la gravació)

MARSTON: Sisplau, pari'l! (Wargrave obeeix)

ARMSTRONG: Han volgut fer-nos una broma. Això és tot!

WARGRAVE: Realment creu que es tracta d’una broma?

ARMSTRONG: Què vol que sigui si no?

WARGRAVE: En aquests moments no estic, en absolut, en disposició d’opinar.

MARSTON: Em sembla que estem obviant un detall molt important. Qui ha posat el
gramòfon en marxa.

WARGRAVE: Té tota la raó. Algú l’ha d’haver activat!

VERA: (A Miss Rogers) Ja s’està recuperant. (Apropant-se a ella)

MR. ROGERS: (A Vera) Sisplau, permeti’m… Ethel... Ethel... No et turmentis, sents?

ARMSTRONG: Es trobarà millor d’aquí a poc; només és una broma.

MISS ROGERS: M’he desmaiat, doctora? (Armstrong assenteix) Aquella veu… aquella veu
terrible…

MR. ROGERS Beu això, Ethel... (Li dóna conyac i ella tos)

WARGRAVE: Qui ha posat aquest disc al gramòfon? Ha estat vostè, oi, senyor Rogers?

 
 
   16  
 
MISS ROGER: He estat jo. Però li juro que no sabia de què es tractava, senyor. Si ho hagués
sabut, mai l’hauria posat, li asseguro.

WARGRAVE: Vull creure-la, però m’agradaria que ens donés algunes explicacions.

MISS. ROGERS: Només he obeït ordres, senyor.

WARGRAVE: Ordres? De qui? Del senyor Owen?

MISS. ROGERS: Sí, em va dir que després de sopar posés aquest disc al gramòfon.

MACARTHUR: Una història extraordinària…

MISS. ROGERS: Els juro que és cert. En cap moment he sospitat res estrany perquè el disc
porta una etiqueta i semblava que hagués de ser de música.

MACARTHUR: Senyor Wargrave, quina etiqueta tenia el disc?

WARGRAVE: El llac dels cignes...

MACARTHUR: Això és totalment grotesc, estúpidament grotesc. Què es proposaven amb totes
aquestes acusacions? Hem d’avisar ara mateix al senyor Owen o a qui sigui!

BRENT: Però, qui és aquest home? Aquesta és la qüestió.

WARGRAVE: Està clar que és el primer que hem d’esbrinar. Rogers, endugui’s la seva dona
a l’habitació i que descansi. Però sisplau, després torni de seguida.

MR. ROGERS Molt bé, senyor.

ARMSTRONG: Deixi que l’ajudi, Rogers.

MISS ROGERS: Aquella veu… (els tres surten de l’habitació)

MARSTON: No sé si estaran d’acord amb mi, però crec que és el moment ideal per fer una
copeta de licor.

BLOVE: Encantada.

LOMBARD: Posi’m un whisky, sisplau.

MACARTHUR: Que siguin dos!

WARGRAVE: Tres, sisplau!

MARSTON: I la senyoreta, què voldrà?

 
 
   17  
 
VERA: Res, moltes gràcies...

BRENT: (En veu alta. Molesta) Jo voldré una mica d’aigua, gràcies. Tinc la gola seca.

(Entre Marston i Blove serveixen els invitats.. Entren Mr. Rogers i Armstrong)

ARMSTRONG: Està molt millor. Li he donat un sedant per a què descansi.

WARGRAVE: Bé… A veure Rogers. Què en sap del senyor Owen?

MR. ROGERS: (tremolós) Doncs que és el propietari de l’illa, senyor...

WARGRAVE: Sí, això ja ho sabem tots. Però què en sap d’ell?

MR. ROGERS No puc dir-li res en absolut perquè no l’he vist mai.

MACARTHUR: (Enfadat) No l’ha vist mai? Quina bajanada és aquesta?

MR. ROGER La meva dona i jo només fa uns dies que som aquí. Ens varen contractar per
carta.

WARGRAVE: Encara la conserva?

MR. ROGERS No, ho sento, senyor.

WARGRAVE: Continuï la història. Diu que els van contractar per carta...

MR. ROGERS Sí, i se’ns indicava el dia que havíem de venir. Poc després d’arribar, vam rebre
una segona carta. Aquí la té (La treu de la butxaca) Hi diu que preparem les
habitacions per a rebre els convidats. I ahir mateix el carter va dur una última
carta on el senyor Owen deia que no podia venir i que els servíssim
degudament sense donar cap altra explicació.

BLOVE: Deixi’m veure la carta. (Traient-se-la de les mans amb molta atenció) És una
màquina Corona nova i sense cap defecte; paper comercial ordinari. No estem
més avançats que abans. Podrien treure’s empremtes dactilars, però em
sembla que no en trobaríem cap. (Wargrave queda sorprès)

MARSTON: (Agafant la carta a Blove) S’han fixat en els noms del nostre amfitrió? Ulik
Normand Owen.

WARGRAVE: Tot plegat és molt estrany. Crec que seria de gran utilitat que cadascun de
nosaltres expliqués què sap del nostre amfitrió i digués per quin motiu és aquí.
(Silenci general)

 
 
   18  
 
BRENT: (Decidida) Jo he rebut una carta amb una firma pràcticament impossible de
desxifrar. Semblava procedir d’una amiga que vaig conèixer fa dos o tres anys
a les platges de Saint Tropez.

WARGRAVE: A Saint Tropez? No era el senyor Duvoir, el barquer, que venia d'allà?

LOMBARD: Sí, a mi em va dir que venia de Menton, un petit poblet de la Costa blava
francesa, tocant a la ribera italiana.

WARGRAVE: Bé, tan és... I... i la té aquí aquesta carta? (A Brent)

BRENT: Està a la meva habitació. Vaig a buscar-la (Surt)

WARGRAVE: I vostè, senyoreta Claythorne?

VERA: La meva situació és similar a la dels senyors Rogers. Em van contractar a

través d’una agència laboral.

WARGRAVE: Ja… I vostè, senyor Marston?

MARSTON: Vaig rebre una carta d’un dels meus amics, d’en, Badger Berkeley. Primer em
va sorprendre bastant perquè creia que estava a Noruega, però em deia que
vingués aquí immediatament i així ho he fet.

WARGRAVE: Doctora Armstrong?

ARMSTRONG: Jo vaig venir aquí com a doctora, recomanada per un col·lega que teníem en
comú. Com pot veure en aquesta carta, el sou era immillorable.

WARGRAVE: Bé, i no té cap relació amb la família Owen?

ARMSTRONG: Cap. (Brent torna amb una carta a les mans. L’entrega a Wargrave, que la
llegeix)

WARGRAVE: La firma no és clara...

LOMBARD: Perdoni, senyor Wargrave.

WARGRAVE: (Aixecant la mà, fent-lo callar). Un moment, sisplau. Anem per ordre, senyor
Lombard. General MacArthur?

MACARTHUR: Vaig rebre una carta del senyor Owen en què feia referència a uns vells amics
que trobaria aquí, a l’Illa del Negre, i em va convidar a venir-hi uns dies. Ho
sento, no he guardat la carta.

WARGRAVE: Bé. Senyor Lombard?

 
 
   19  
 
LOMBARD: La mateixa història. La invitació de la meva carta també feia al·lusió a uns
amics comuns. Em sap greu però tampoc conservo la carta.

WARGRAVE: D’acord… Ara fixem-nos en un dels detalls. Entre els noms citats, hem escoltat
el d’una tal Scarlett Blove. Però aquí no hi ha ningú que es digui així. En canvi,
el de Davis no ha estat mencionat. Què respon, senyora Davis?

(Silenci. Tots miren a Blove)

ARMSTRONG: No diu res al respecte? Parli d’una vegada!

BLOVE: Per què amagar-ho més temps? Jo no em dic Davis.

WARGRAVE: Aleshores, vostè és l’Scarlett Blove?

BLOVE: Sí.

LOMBARD: Senyora Blove, no només s’ha presentat amb un nom fals, sinó que, a més a
més, l’hem sorprès mentint. Vostè ha dit que venia de Natal, però conec molt
bé Sudàfrica i puc jurar que vostè allà no hi ha estat mai!

(Tots miren a Blove. Martson s’hi llança)

MARSTON: Faci el favor de dir-nos la veritat, senyora Blove!

BLOVE: Si estic aquí, és per qüestions de feina. Tinc els meus papers i els els puc
ensenyar. Tinc una agència de detectius a Plymouth i he estat requerida per
venir aquí pel senyor Owen. Adjunta a la seva carta hi havia una gran quantitat
de diners per a les meves despeses i em donava les instruccions que havia de
seguir. Havia de barrejar-me entre els convidats i vigilar els seus fets i gestos.

WARGRAVE: I per quin motiu?

BLOVE: (Amb amargor) Les joies de la senyora Owen. No se’n fiava de vostès… Em
pregunto, ara, si existeix el tal senyor Owen.

WARGRAVE: I suposo que una vegada més tampoc el coneix personalment.

BLOVE: En efecte.

WARGRAVE: Las conclusions em semblen lògiques. Ulik Normand Owen! A la carta dirigida
a miss Brent, el cognom era il·legible, però el nom es podia llegir: Una Nancy

 
 
   20  
 
O., és a dir, sempre U, N, Owen. Amb una mica d’imaginació i fantasia es
podria reconstruir la paraula anglesa “Unknown”, és a dir, desconegut.

VERA: Això és una bogeria!

WARGRAVE: Té tota la raó, senyora Vera. Estic segur que hem estat invitats per un boig, un
psicòpata...

BRENT: Abans que res, digui’ns, senyor Wargrave, per què està aquí?

WARGRAVE: Vaig rebre una carta (Treu una carta i Marston l’agafa immediatament)

Està escrit com si es tractés d’una de les meves velles amistats, Lady
Constance Culimgton, a la qual fa anys que no veig. Em cita a l’Illa del Negre i
parla de manera molt confusa sobre els seus propietaris. Si s’hi fixen, a totes
les cartes s’usa la mateixa tàctica. Sigui qui sigui el qui ens ha dut a aquesta
casa, ens coneix o s’ha molestat a buscar dades sobre cadascun de nosaltres.
Vostès mateixos han pogut comprovar com el nostre amfitrió coneix temes molt
personals que li han permès formular acusacions concretes contra nosaltres.

(Tots es queixen a la vegada)

ARMSTRONG: Tot això no és més que un feix de calúmnies!

VERA: Això és cínic!

MR. ROGERS: La meva dona i jo mai hem comès cap crim!

MARSTON: No sé què pretén aquest psicòpata...

WARGRAVE: (Aixecant la mà) Silenci, sisplau. Abans que res, vull fer una declaració. He
estat acusat de causar la mort d’un tal Edward Seton. El recordo perfectament
Estava acusat de l’assassinat d’una dona gran i va comparèixer davant meu el
juny de 1930. El seu advocat el va defensar molt hàbilment i ell, el senyor
Seton, va produir molt bona impressió al jurat. Però les declaracions dels
testimonis i les proves l’acusaven. La sentència es va recórrer però l’apel·lació
es desestimà i Seton va ser executat. Vull que quedi clar que vaig complir amb
el meu deure de condemnar un assassí.

ARMSTRONG: (Amb intenció) Coneixia personalment a Seton? Vull dir abans del procés?

WARGRAVE: (Molt categòric) No, no el coneixia en absolut.

 
 
   21  
 
VERA: Els voldria dir… pel que fa al nen Cyril Hamilton, que jo era la seva institutriu.
Érem a un platja i el nen tenia prohibit nedar molt lluny. Un dia, em vaig
despistar i se’n va anar més lluny del que li tenia permès. Vaig saltar a l’aigua
per agafar-lo, però vaig arribar massa tard. Va ser horrorós, però no hi vaig
poder fer res. A la investigació, el fiscal va reconèixer la meva innocència. La
mare del nen no em va retreure res i em va demostrar el seu apreci. Per què
recordar-me aquest dolorós accident? És injust… Injust! (Plora)

MACARTHUR: (Dolç) Au, va...Tranquil·litzi’s... Sabem que tot això és fals.. Es tracta de les
acusacions d’un boig! Jo també vull declarar que és totalment mentida que
causés la mort d’Arthur Richmond. Era un oficial del meu regiment i el vaig
enviar a un reconeixement on podia aconseguir la glòria o morir… (Silenci) El
cas és que va morir.. (Enfadant-se) Però és normal que això passi en una
guerra, no? El que em molesta és aquesta insinuació sobre la conducta de la
meva dona… La més fidel de les esposes! Qui aniria amb un oficial sent la
dona d’un general? (S’asseu, esgotat)

LOMBARD: Pel que fa als indígenes…

MARSTON: Què?

LOMBARD: La història és certa. Els vaig abandonar. Era una qüestió de vida o mort.
Estàvem perduts al mig de la selva. Dos camarades i jo vam agafar el menjar
que quedava i vam fugir.

MACARTHUR: Com diu? Van abandonar els seus homes deixant-los morir de gana?

LOMBARD: Conservar la pròpia vida és el primer deure d’un home. Els indígenes no tenen
por a la mort. Nosaltres, els europeus… No som així.

VERA: (A mitja veu) Els… va deixar morir?

LOMBARD: Sí, sí! (Nerviós) Els vaig deixar morir!

MARSTON: Ara que ho penso... En Johnny i la Lucy Converse (all star) devien ser els dos
nens que vaig atropellar a prop de Cambridge! Ja és mala sort!

WARGRAVE: Per ells o per vostè?

MARSTON: Home, jo pensava que per mi... Però potser té raó, per ells també va ser mala
sort. Va ser un accident… els nens van sortir corrents d’una casa sense mirar.

 
 
   22  
 
Em van treure el permís de conduir durant un any. I francament, no em va fer
cap gràcia!

BRENT: Aquests excessos de velocitat són inadmissibles! Els joves imprudents

com vostè són un perill públic!

MARSTON: (Mentre es dirigeix al moble bar i se serveix una copa) Escolti... estem al segle
de la velocitat, què carai! Són les carreteres angleses les defectuoses! El que
està clar és que va ser un accident, no va ser pas culpa meva!

MR. ROGERS (Tallant la discussió) Em permeten que digui una cosa? (Tots callen i se’l
miren).

LOMBARD: L’escoltem.

MR. ROGERS La veu també ha parlat de la meva dona, de mi i de Miss Brady. No hi ha res de
cert en les acusacions. La meva dona i jo vam estar al seu servei fins que va
morir. Aquella nit es va posar molt malalta… La meva dona estava al jardí i jo
estava enfeinat i no la sentia. Finalment, quan vam entrar a la seva habitació,
vam veure l’estat en què estava i com que el telèfon no funcionava vaig sortir jo
mateix a buscar el metge. Quan vam arribar ja era massa tard. Creguin-me que
ens l’estimàvem molt i ella també a nosaltres. Mai va tenir cap queixa!

BLOVE: I va ser agraïda amb vostès en el seu testament?

MR. ROGERS (Consistent) Miss Brady ens va deixar una bona suma de diners, sí. I per què
no?

LOMBARD: I vostè, senyora Blove? No té res a dir? La gravació també l’ha esmentat.

BLOVE: L’assumpte Landor? Es tractava d’un robatori en un banc, el London

Commercial.

WARGRAVE: El recordo molt bé aquest, tot i que no el vaig portar jo. Landor va ser
condemnat pel seu testimoni, senyora Blove. A més crec que la seva agència
de detectius hi va tenir molt a veure.

BLOVE: Cert...

WARGRAVE: Landor va ser condemnat a treballs forçats de manera perpètua i va morir a

Dartmur.

 
 
   23  
 
BLOVE: Aquell individu no era més que un estafador. Va ser ell qui va matar el sereno.
Era obvi que era culpable.

WARGRAVE: I a vostè la van felicitar per la labor de la seva agència.

BLOVE: Sí, i gràcies a això vam tenir molts més clients. No sé on vol arribar… però jo
l’únic que vaig fer va ser complir amb el meu deure.

LOMBARD: (Irònic) Pel que sembla, tots som persones que compleixen el seu deure. I
vostè, doctora. Què li sembla si parlem una mica del seu error professional?
Una operació il·legal, potser?

ARMSTRONG: Jo declaro que no m’hi sento gens identificada amb aquesta història. No
recordo haver operat a ningú amb aquest nom i menys encara que es morís per
culpa meva. Deu fer tants anys! El més probable és que fos una operació a
l’hospital i ja saben vostès que de vegades el malalt es troba en un estat tan
crític que no serveix de res operar. I llavors la família culpa als cirurgians si el
pacient mor.

(Silenci, tots miren la senyora Brent. Al cap d’una segons, es dóna per al·ludida)

BRENT: Què volen? Esperen que digui alguna cosa? Doncs no tinc res a dir.

WARGRAVE: Res?

BRENT: No, res.

WARGRAVE: Es reserva per la defensa?

BRENT: (Fredament) No cal que em defensi de res perquè sempre he actuat d’acord
amb la meva consciència.

WARGRAVE: Deixem l’interrogatori, per ara. Per cert, Rogers, a banda de nosaltres, vostè i la
seva dona, hi ha algú més a l’illa?

MR. ROGERS No, senyor.

WARGRAVE: No m’explico de cap manera què pretén el nostre amfitrió reunint-nos a tots
aquí. Una persona així no pot tenir plenes facultats mentals. Saben què penso?
Que hauríem d’abandonar l’illa el més ràpid possible.

VERA: Cert, treiem les maletes. (Fan un intent d’anar a les habitacions)

 
 
   24  
 
MR. ROGERS Perdonin, senyors, però no hi ha cap barca a l’illa.

MACARTHUR: Cap ni una? (Mr. Rogers nega amb el cap) Aleshores, com es comunica amb la
costa?

MR. ROGERS Cada matí ve una llanxa que ens porta el pa, la llet i el correu.

BRENT: Doncs avisin per telèfon.

MR. ROGER Ho sento però no serà possible. El constructor va fer aquesta casa sense línia
telefònica.

WARGRAVE: Si és així, podem esperar fins demà a que vingui la llanxa.

(Tots fan que sí excepte Marston)

MARSTON: Trobo molt poc elegant fugir d’aquesta manera. Abans potser hauríem de
resoldre aquest misteri. Sembla una novel·la negra tot plegat…

BLOVE: Senyor Marston, a mi les novel·les m’agrada llegir-les, no viure-les.

MARSTON: Ja… Entenc que li agradi tenir una vida d’allò més avorrida i monòtona, però a
mi m’agraden les aventures. La vida és curta i l’hem de viure, senyors! Bec a la
seva salut!

(Beu i s’ofega. Amb moviments espasmics acaba caient als peus de la seva butaca, mort. Tots
al seu voltant el miren amb preocupació i sorpresa. Mentrestant, una de les deu figuretes
desapareix. Es produeix un moment de silenci. Tots els convidats contemplen l’escena,
estrupefactes, com si no poguessin creure. Només la doctora es capaç de reaccionar. Es
dirigeix al cos i aixeca el cap.

ARMSTRONG: Déu meu! És mort! (Li examina els llavis. Blove agafava el vas amb el que
bevia Marston. Mentre avança ell l’inspecciona)

MACARTHUR: ¿Mort? ¿És possible que s’hagi ofegat?

BLOVE: Digui-li com vulgui. El cert és que s’ha asfixiat.

MACARTHUR: Mai havia vist una mort tant de sobte… i ofegant-se…!

BRENT: Els designis del senyor són inescrutables.

 
 
   25  
 
BLOVE: No, un home no mor per un simple excés de tos; la mort de Marston no és
natural.

VERA: (Commoguda) Hi havia alguna cosa… al whisky?

BLOVE: Sí. No sabria precisar la naturalesa del verí, però tot em fa creure que es tracta
de cianur. No serà àcid rúsic; deu ser cianur de potasi, que mata de manera
fulminant.

(Armstrong es dirigeix al moble bar i inspecciona l’ampolla amb què se serví Marston)

WARGRAVE: El verí estava a la seva copa?

BLOVE: Sí.

ARMSTRONG: No trobo res sospitós a les ampolles.

LOMBARD: Creu que potser ell mateix s’ha abocat el verí?

ARMSTRONG: (Amb poca convicció) Això sembla...

BLOVE: Llavors és un suïcidi? Francament, ho trobo molt estrany...

VERA: Mai hauria cregut que un home tan juvenil i vigorós pensés en suïcidar-se.
Quan aquesta tarda va arribar amb el seu cotxe semblava com… un… Oh, no
sabria explicar-ho!

BLOVE: Doctora, tot això em sembla increïble. Marston no era d’aquells dels que se
suïciden.

ARMSTRONG: Jo penso el mateix.

MR. ROGERS: Sisplau, senyors, els fa res que duguem el cadàver del senyor Marston a la
seva habitació? Em fa patir que la meva dona es desperti i…

BLOVE: Té raó. (A Rogers) Em dona un cop de mà? Portem-lo a la seva habitació.

(Entre els dos treuen el cadàver de Marston).

BRENT: Potser el millor seria que anéssim tots a dormir, no els sembla? És molt tard.
(Tots es miren)

WARGRAVE: Té raó. És molt tard i tots estem molt cansats.

LOMBARD: Per cert, com està la seva dona? Es troba millor?

ROGERS: Està dormint. Prefereixo no despertar-la fins demà.

 
 
   26  
 

WARGRAVE: Perfecte. Amb el seu permís (a tots), jo també em retiro.

LOMBARD: L’acompanyo. Bona nit a tots (Se’n van)

BRENT: Crec que també m’ha arribat l’hora. D’anar a dormir, vull dir.

MACARTHUR: Si em permet acompanyar-la. (Tots dos surten=)

VERA: No m’ho puc creure...

LOMBARD: Hauria de descansar una mica. Avui ha sigut un dia molt dur. Ja hi pensarem
demà.

ARMSTRONG: Sí, faci’ns cas,, descansi.

VERA: Si em permeten estar sola un moment. Ara aniré a la meva habitació.

(Armstrong i Lombard es miren. Assensteixen i Lombard se’n va)

LOMBARD: Com vulgui.

VERA: "Diez negritos se fueron a cenar. Uno de ellos se asfixió, ya solo quedan
nueve". És horrorós! Exactament el mateix que ha passat aquesta nit. I aquesta
veu… Per què recordar-la ara? (Comença a plorar. Per la porta de les
habitacions apareix la doctora, que consola a la Vera).

ARMSTRONG: Ja n’hi ha prou per avui. Descansi. (La Vera surt, la doctora se serveix una
copa i s’asseu al sofà. Mira la copa i diu amb un to trist) Per què…? Per què ho
vaig fer…?

(Amstrong s’aixeca, es dirigeix cap al moble bar. Es gira i de sobte s’amaga la copa a
l’esquena. L’escena es centra en ella, revivint el passat)

(Amb símptomes d’embriaguesa) Operar? L’operació? Clar, clar, estic llesta

Doni’m només un segon. Això va ser...

(Cridant) Ja vaig, que s’esperi! (Mira al seu voltant) No tenia cap alternativa…
L’operació era de les més senzilles. (Cridant la seu voltant) No! Estic
perfectament. Insinua que he begut? Una doctora com jo no es pot permetre
beure abans d’una operació! No tenia temps per pensar… Em tremolaven les
mans. Ella ho sabia…, però no va dir res. (S’asseu al sofà) Per què recordar-
ho una altra vegada?

 
 
   27  
 

Fosa de llums

(L’escena s’inicia amb la doctora Armstrong adorida al sofà amb una ampolla buida a sobre de
la tauleta. Llum de primera hora del matí. Entra corrents Mr. Rogers)

MR. ROGERS: (Alterarat) Doctora? Doctora!

ARMSTRONG: Què passa?

MR. ROGERS: És la meva dona, doctora! No l’he pogut despertar! Ho he provat tot! Déu meu,
vingui, sisplau! (Surt corrent i la doctora el segueix)

(Per la llum es veu que han passat vàries hores. Vera i el jutge estan mirant per la finestra.
Blove està al costat del moble bar i MacArhur i Brent estan asseguts a la butaca. Quan l’escena
comença, Lombard entra de les habitacions)

BRENT: A quina hora acostuma a venir el transport?

VERA: De set a vuit. Em pregunto què haurà passat.

LOMBARD: Quina hora és?

VERA: Les 10 menys 10.

LOMBARD: Aquesta llanxa...

BLOVE: Endevino el seu pensament, senyor Lombard. Jo m’he preguntat el mateix: la

llanxa fa més de dues hores que hauria d’estar aquí i encara no ha arribat. (La
doctora entra des de la terrassa)

LOMBARD: Hi troba alguna explicació?

BLOVE: No és un accident. Miri, jo crec que això forma part de la mise en scène. En
aquest assumpte tot és probable.

LOMBARD: Creu que no vindrà, oi?

ARMSTRONG: Disculpin un moment. He cregut convenient esperar a acabar d’esmorzar per

assabentar-los de la nova tragèdia. La dona d’en Rogers ha mort mentre
dormia. (Tots es sorprenen)

VERA: Però… Això es terrible! Dues morts en una illa des d’ahir...

WARGRAVE: És increïble! I sap de què ha mort?

 
 
   28  
 
ARMSTRONG: (Negant amb el cap) Impossible adonar-se’n ara per ara.

VERA: Ahir semblava estar molt nerviosa. A la nit va rebre una commoció; deu haver
mort d’un atac cardíac.

ARMSTRONG: És cert, el cor li va fallar... Però què va ser el que va provocar aquest atac de
cor? Aquesta és la qüestió.

BRENT: La seva consciència (Tots la miren sorpresos)

ARMSTRONG: Què insinua senyora Brent?

BRENT: Vostès mateixos ho van escoltar. Ella i el seu marit van ser acusats d’haver
matat la seva antiga senyora, una vella dema.

LOMBARD: I creu que...

BRENT: Crec que aquesta acusació és certa. Ahir a la nit tots vam veure com es
desmaiava després de sentir l’acusació. No va poder suportar el record del seu
crim i ha mort.

ARMSTRONG: Tot i així, primer hauríem de saber si patia de problemes cardíacs.

BRENT: Si ho prefereix, anomeni-ho càstig de Déu. (Tots s’indignen)

BLOVE: Senyoreta Brent, em sembla que està portant les coses massa lluny.

BRENT: (S’aixeca) Creuen impossible que un pecador sigui castigat per còlera divina?
Doncs jo no. I n’estic segura que ha sigut un càstig del cel.

WARGRAVE: (Irònic) Estimada senyoreta, l’experiència m’ha ensenyat que la providència no

atorga als mortals la missió de castigar els culpables. (Brent el mira indignada)

BRENT: Per tant, jo obraré amb furor. Els meus ulls no tindran pietat ni jo perdonaré. I
encara que cridin clamant pietat, no els escoltaré. Ezequiel 8:18. (Li dóna la
Bíblia a Wargrave). Se la pot quedar. En porto unes quantes més a la maleta.
(Se’n va a la seva habitació)

LOMBARD: Aquesta dona és insofrible!

VENA Deixeu-la estar. Tenim altres coses més importants ara mateix...

BLOVE: Té raó, senyoreta Claythorne. Doctora Armstrong, què va prendre ahir la

senyora Rogers que ja era al llit?

ARMSTRONG: Res.

 
 
   29  
 
WARGRAVE: Res de res? Ni un got d’aigua o una tassa de te?

BLOVE: Una tassa de te amb cianur s’hauria d’haver pres. Amb una mica de sort li
mataria la llengua viperina.

ARMSTRONG: El senyor Rogers afirma que no va prendre res.

BLOVE: Ja pot dir el que vulgui. Ahir a la nit tots vam sentir aquella acusació.
Només pot ser una broma d’un boig, però qui sap! Suposem per un moment
que sigui veritat que en Rogers i la seva dona van deixar morir aquella vella.
Ells estaven segurs que no els descobririen.

VERA: (Interrompent) És cert. Ahir no se la veia gaire tranquil·la a la senyora Rogers.

BLOVE: Sí, sí..., pot ser. De totes maneres, ni en Rogers ni la seva dona es creien en
perill fins ahir a la nit, que es va descobrir l’embolic. Què va passar
llavors? La dona va perdre el coneixement. Es van fixar en la cura que va tenir
el seu marit en no deixar-la quan va tornar en sí? Tenia por que revelés els
seus secrets. Els dos han comès un crim, i ara, si se’ls descobreix, què
passaria? Doncs hi ha nou possibilitats contra deu que la dona es delatés. No
tindria valor per seguir mentint fins el final, i això era un perill per al seu marit,
que si té el valor suficient per callar per sempre, però no se’n fia de la seva
dona. Si ella parlés, ell correria el risc de ser penjat. Què millor que abocar verí
a la tassa de te i tancar així per sempre al boca de la seva dona?

MACARTHUR: Em sembla impensable que un home pugui fer això a la seva dona.

BLOVE: Quan un home sent que la seva vida perilla, l’amor no importa.

(Entra Roger des de les habitacions. Tots es miren)

ROGERS: Volen que els serveixi alguna cosa? Perdonin-me si l’esmorzar ha sigut escàs,
però quedava molt poc pa i el d’avui encara no ens l’han dut.

MACARTHUR: (Trencant el silenci. Amb veu emocionada) L’acompanyo amb el sentiment,

senyors Rogers. El doctor ens ho acaba d’explicar.

ROGERS: Moltes gràcies,senyor. Amb el seu permís, si no em necessiten, continuaré

endreçant les habitacions. (Surt)

MACARTHUR: La llanxa no vindrà. (Tots es miren) Segur que no vindrà! Saben què penso?
Que no podrem sortir mai d’aquesta maleïda illa. Això és l final! No ho entenen?
És el final de tot!

 
 
   30  
 

BLOVE: (S’asseu) Un que ja està ja mig boig. Crec que tots perdrem el cap.

LOMBARD: Senyors, ara no és el moment de perdre el seny! Faci el favor, general!

BLOVE: Devem haver dormit malament. (Es dirigeix a la terrassa. A Lombard) El que
seria estrany seria que haguéssim dormit bé.

LOMBARD: Doncs jo he dormit perfectament.

BLOVE: De debò? No l'han turmentat els 21 indígenes de Sudàfrica?

LOMBARD: Què li passa, senyoreta Blove? Ha tingut malsons sobre el senyor Landor?

WARGRAVE: Ara no és el moment de discutir (Blove se’n va a la terrassa i Lombard a

l’habitació). Potser a nosaltres també ens aniria bé que ens toqués una mica
l’aire.

VERA: Té tota la raó, senyor Wargrave.

WARGRAVE: Darrera seu, senyora Claython (Surten a la terrassa, també).

(Entra Rogers i es queda immòbil davant de les 8 figures. El doctor entra des de la terrassa, en
direcció a les habitacions)

MR. ROGERS: (Nerviós) Doctor...

ARMSTRONG: Què li passa, Rogers? Tranquil·litzi’s.

MR. ROGERS: Es tracta els 10 negrets de porcellana que hi ha sobre el piano… N’hi havia 10.
Li juro que n’hi havia 10!

ARMSTRONG: És cert. Els vam comptar ahir.

MR. ROGERS: No ho entenc… Ahir a la nit, quan vaig desparar la taula només n’hi havia nou.
Em va semblar estrany tot i que tampoc li vaig donar massa importància. Però
és que ara en falta un altre!

ARMSTRONG: Potser algú n’ha trencat un… No sabria què dir-li. No li doni més voltes,
Rogers. Li convé descansar una mica.

MR. RGERS: Perdoni’m, senyor. Potser té raó… Amb el seu permís, començaré a preparar el
dinar.

ARMSTRONG: Faci, faci, Rogers.

 
 
   31  
 
(Entra Brent, enfadada, amb una carta a la mà i Vera que va a servir-se una copa)

BRENT: (A Vera) L’home que ens va dur ahir a l’illa semblava un individu força formal..

Em sembla realment estrany que trigui tant a venir aquest matí.

VERA: Aquesta aventura és tan absurda! No s’entén res.

BRENT: Miri, aquesta carta sí que és absurda. Em sembla que em vaig deixar examinar
molt fàcilment. Si la llegeix detingudament, veurà que no té ni cap ni peus. Però
quan la vaig rebre no vaig sospitar res estrany.

VERA: (Mira dissimuladament a Rogers i aparta a Brent a l’altra costat de la sala. En

veu baixa). De debò pensa el que ha dit abans? (Brent mira sense entendre de
què parla) Això sobre que en Rogers i la seva dona van deixar morir la seva
senyora. (En Rogers i la doctora surten al terrat. La Brent s’asseu allà on era en
Rogers).

BRENT: Tot ho fa pensar: la manera en què es va desmaiar la criada quan va sentir les
acusacions, les explicacions de Rogers… Li asseguro que són culpables. No
en tinc cap dubte!

VERA: I la resta d’acusacions serien falses? Si la veu deia la veritat referent al

matrimoni Rogers...

BRENT: Naturalment, senyoreta Claythorne! Les altres acusacions eren totalment

exagerades i fins i tot ridícules!

VERA: M’explicarà què va passar?

BRENT: Per què no? Al cap i a la fi, sóc innocent. Si ahir no vaig voler donar
explicacions va ser perquè no volia fer-ho davant d’aquells senyors, no pas
perquè m’amagui de res. Miri, la senyoreta Beatriz Taylor era la meva criada.
No era una jove sensata, però malauradament ho vaig descobrir massa tard.
No es pot ni arribar a imaginar el disgust que vaig tenir! Tenia bones maneres,
era educada, voluntariosa, servicial… Al principi em va agradar molt, però totes
aquelles qualitats només eren la façana d’un interior hipòcrita amb costums
lleugers i sense cap tipus de moralitat. Un dia em va explicar una cosa terrible!
Embarassada? I qui és el pare? Un rodamón? Un mosso de quadra? O potser
t’has venut a canvi de quatre lliures?

Què se n’ha fet de l’educació que ha rebut? Què diran els teus pares quan se
n’assabentin?

 
 
   32  
 
VERA: Què va passar llavors?

BRENT: Doncs que no vaig permetre que es quedés ni un minut més sota el meu
sostre. Ningú, ningú té dret a retreure-m’ho! (Colèrica) On creus que vas? Fora
d’aquí immediatament! Fred? jajaja (riure malèfic) Haver-t’ho pensat abans
d’anar-te’n al llit amb qualsevol sense estar casada!

VERA: Però què li va passar?

BRENT: Aquella desgraciada criatura, no satisfeta de dur a la consciència el pes del seu
pecat, en cometé un altre encara més gran. S’ha suicidat? Com ha passat? (Va
seient) Veig que no ha pogut amb els seus remordiments.

(A Vera no li surten les paraules)

BRENT: (Freda) Sí, llançant-se al mar amb una pedra lligada al coll. Ha mort ofegada.

VERA: (Commoguda) Què va sentir vostè quan va saber que s’havia suïcidat a causa
de la desesperació?

BRENT: Jo? Què havia de sentir? Només podia sentir fàstic amb aquella noia.

VERA: (Sense entendre res) Però... la seva severitat la va empènyer a la mort.

BRENT: (Enfadada, s’aixeca) Va ser víctima del seu propi pecat. Si s’hagués fet
respectar i s’hagués comportat com una jove honesta, res d’això no hagués
passat.

(Entra Wargrave, seguit del senyor i Brove. Brent s’asseu)

WARGRAVE: El mar s’ha calmat. Si la llanxa no ha vingut, ja no vindrà. I molt em temo que la
macabra idea d’abandonar-nos en aquesta illa correspon al nostre misteriós
amfitrió.

(Entra Lombard)

VERA: I no podem fer-hi res?

LOMBARD: Només intentar descobrir qui ha organitzat tot això. Segur que s’amaga en
algun racó de l’illa.

ARMSTRONG: Abans de res voldria comentar-los-hi una cosa. He estat reflexionant sobre la
mort de la senyora Rogers i em fa l’efecte que està relacionada amb la mort del
senyor Marston.

 
 
   33  
 
WARGRAVE: Insinua que...

LOMBARD: (L’interromp, pensatiu) Anthony Marston ha estat enverinat per algú. I la

senyora Rogers?

ARMSTRONG: Encara que hagués estat difícil, hauria pogut creure en el suïcidi de Marston si
no hagués estat per la mort de la senyora Rogers. D’altra banda, hauria admès,
sens dubte, el suïcidi de la dona si no hagués estat per la mort de Marston. No
rebutjaria a la idea de que en Rogers s’hagi desprès de la seva dona, però no
trobo cap explicació a la mort de Marston. L’essencial seria trobar una
explicació per ambdues morts. I abans de que arribin a les seves pròpies
conclusions, deixeu-me que els adverteixi d’un detall del qual en Rogers m’ha
informat: Han desaparegut dues figures, una després de cada mort.

VERA: (Recordant la melodia) «Diez negritos se fueron a cenar. Uno de ellos se

asfixió, ya solo quedan nueve. Nueve negritos muy tarde trasnocharon, uno no
despertó, ya solo quedan ocho». El mateix que amb en Marston i la senyora
Rogers!

ARMSTRONG: Exacte.

BLOVE: No ha vingut cap llanxa, el que confirma la conspiració anomenada Owen.

L’Illa del Negre quedarà aïllada de la resta del món!

LOMBARD: No es preocupi, senyoreta Blove. Aquest boig ha obviat un petit detall. Aquesta
illa és una simple roca nua. L’explorarem de dalt a baix i descobrirem
l’amagatall d’Owen.

BLOVE: Hem d’anar molt amb compte, podria anar armat.

LOMBARD: (Treu una pistola. Vera i el doctor fan un pas enrere). És ell qui ha d’anar amb
compte. (Mira al voltant) Aquesta monada m’ha salvat la vida més d’una
vegada. Esperem que no calgui utilitzar-la.

BLOVE: Ocupin-se dels voltants, jo comprovaré la casa.

(Surten Lombard i Amrstron per la terrassa, creuant-se amb MacArthur, que s’asseu. Blove va
cap a les habitacions)

Brent s’aixeca)

WARGRAVE: Sincerament, crec que és millor que fem servir la intel·ligència que les armes.
(A Vera) Estaré fora, repassant alguns detalls.

 
 
   34  
 
BRENT: (S’aixeca) Jo aniré a buscar la llana gris. No sé on l’he deixada. (Surt cap a les
habitacions)

MACARTHUR: No sé per què es prenen tantes molèsties. Només cal que esperem
tranquil·lament.

VERA: (S’asseu) Que esperem què, general?

MACARTHUR: El final… Esperar el final…! Leslie! Déu meu! L’estimava tant!

(L’escena se centra en MacArthur, que reviu el passat)

Ell… un oficial jove, atractiu… Sempre estava per casa… No vaig sospitar
absolutament res. Ho vaig descobrir tot de casualitat. Estàvem al front. Ella ens
enviava cartes als dos (fa com si llegís una carta). Un dia es va equivocar a
l’enviar les cartes i vaig llegir…. vaig llegir el que mai hauria imaginat (Llegint).
Estaré sola dues setmanes, t’espero, amor meu. No vaig dir res a ningú i vaig
esperar… Va ser tan fàcil! Que es presenti aquí Richmond! Ja sap que per a mi
ets com un germà. Confio en tu plenament. No és una missió fàcil, però no
corres perill. Saps que mai enviaria algú a qui estimo com un germà a la mort.
Confia en mi! Richmond, és una ordre! Ha mort? Vaja! Ho sento moltíssim. Bé,
de vegades els generals també ens equivoquem (S'asseu)

VERA: Llavors, vostè reconeix haver...

MACARTHUR: Total, aviat morirem tots… Per què negar-ho? Vaig enviar Richmond a una
mort segura. Sí senyoreta Claythorne, jo, que sempre havia respectat la llei,
vaig cometre un crim. Però en aquell moment estava ofuscat… no tenia
remordiments. No podia suportar la idea d’imaginar-me’l recorrent el cos de la
meva dona i el volia veure mort! I ara? Ara què em queda? Esperar el meu
càstig… (S’aixeca).

VERA: Escolti...

MACARTHUR: (La mira) No sé si la Leslie va saber la veritat… però ho dubto. Poc després ella
també va morir i em va deixar sol. (Vera calla. No sap què dir) No es preocupi.
Quan arribi l’hora, vostè, jo i tots els altres també serem feliços.

VERA: (Angoixada) No digui això.

MACARTHUR: Vaig fora a seure i a esperar... (Surt a la terrassa i entra Blove)

BLOVE: Saben, crec que abans de continuar prendré alguna cosa. És la pressió, sap?
Li ve de gust una copeta?

 
 
   35  
 
VERA: (Enfadada) Una copa? Un assassí volta per aquí i vostè només vol prendre una
copa? (Entra Brent amb la llana i s’asseu)

BLOVE: No n’hi ha tant, era una broma... Bé, continuaré investigant. Quan li passi el mal
humor, m’avisa.

(Ha desaparegut una altra estàtua. Blove surt cap a les habitacions)

BRENT: No m’agrada gens aquesta dona. Tot el dia amb la copa i el cigar a la mà!

VERA: A mi em preocupa el general MacArthur, està molt afectat.

BRENT: No es preocupi. Déu també el castigarà com es mereix. (Silenci. De cop, Brent
pregunta) I vostè? Què hi ha de cert en la seva història?

VERA: (Evitant donar respostes) Quina història?

BRENT: La història d’aquell nen, senyoreta Claythorne. Va ser un accident? Perquè

segons la gravació l’assassí té motius per pensar que va ser un crim.

VERA: No sé... no sé per què ho diu. Només va ser un accident. (L’escena se centra
en la Vera, que reviu el passat. Durant aquesta, entra Mr. Rogers i conversa
amb Brent. Després parla amb la Vera, que no li respon, absorbida pels seus
pensaments).

Hugo... Jo t’estimava. Si no hagués estat per aquell nen, que tant ens
molestava. Ja saps que no pots anar nedant fins a les roques, és molt perillós.
Vaig decidir prendre una decisió. Si sortia bé, hauria estat un accident. Si no
mentiria i diria que s’ho inventava. Amor, farem una cosa. Jo distrauré a la teva
mare. Nedes fins a les roques i així veurà que pots fer-ho. El cas és que ni un
adult hauria estat capaç de nedar amb aquella corrent. Pensava que llavors,
l’Hugo deixaria a la seva dona i vindria amb mi. Tot va anar molt bé. El nen es
va afogar i durant el judici, fins i tot, la seva mare va testificar a favor de la
meva bondat. Ningú va sospitar res... Ningú menys l’Hugo, que no va voles
saber res més de mi.

BRENT: Senyoreta Claythorne, li passa alguna cosa?

MR. ROGERS: Li deia que he baixat les meves coses al pis de baix. Comprendran que no vull
dormir en aquella habitació. Els ho comento perquè no voldria que
s’espantessin si senten sorolls. El menjar estarà llest en pocs minuts…

VERA: Perfecte.

 
 
   36  
 

Fosa de llums

(L’escena s’inicia igual que acaba.. Mr. Rogers no hi és. Entren Armstrong i Lombard,
visiblement decepcionats. Darrera d’ells, el jutge Wargrave)

WARGRAVE: I bé?

ARMSTRONG: (Decebuda) Res, estem sols en aquesta illa. (Entren Blove i Mr Rogers)

BLOVE: Doctora, és possible que vostè s’equivoqués amb la dosi de tranquil·litzants

que administrà a la senyora Rogers?

ARMSTRONG: (Ofesa) Una metgessa no pot permetre’s el luxe d’equivocar-se, amiga meva,
encara que pel que es veu no passa el mateix amb les agències de detectius.

BLOVE: No seria la primera vegada vostè cometria un error si creiem el que vam sentir
del disc del gramòfon.

LOMBARD: Escoltin, estem tots al mateix bàndol. Crec que donada la situació hauríem
d’ajudar-nos mútuament en comptes d’enfrontar-nos.

BLOVE: Ja que diu que ens hem d’ajudar, crec que estaria bé que ens expliqués per
què duu un revòlver quan només és un convidat.

LOMBARD: Bé, és que realment no sóc un convidat, només els ho he fet creure. En realitat
em van oferir diners per venir aquí i tenir els ulls ben oberts. Em va dir que jo
tenia fama d’home de recursos. Però francament, després de tot plegat juraria
que ens han enganyat a tots i que la història encara no s’ha acabat. La mort de
la senyora Rogers, la de Marston… I la desaparició dels negrets! (Els
assenyala i hi ha un silenci)

VERA: (Amb la veu tremolosa) N’hi ha… N’hi ha… Set.

LOMBARD: (Alarmat) Qui falta? (Es miren) On és el general?

VERA: A la terrassa, ha sortit a esperar...

BLOVE: General! (Surten corrent Blove i Lombard) (Off) ¡General!

LOMBARD: Déu meu! (Entra Blove.)

BLOVE: Ha sigut el següent, li han clavat un cop al cap.

 
 
   37  
 
ARMSTRONG: Però això és impossible. Si hem buscat per tota l’illa! (Entra Lombard)

WARGRAVE: No, no és impossible. Hi ha una hipòtesi en la qual encara no hem pensat..

BRENT: (A si mateixa) Un càstig diví… Ha estat un càstig diví...

WARGRAVE: (Sense escoltar Brent) L’assassí és aquí.

LOMBARD: Vol dir que es troba en aquesta habitació? Que és un de nosaltres?

WARGRAVE: Exactament. Un de nosaltres és l’assassí. Ja fa hores que hi dono voltes i cada

vegada ho tinc més clar. Estic convençut que qui sigui que s’ha fet passat pel
senyor Owen es troba en aquesta illa. Aquest home… O dona… està decidit a
castigar certs crims que s’han escapat de la llei. I per dur a terme els seus
plans, ha decidit infiltrar-se entre els convidats. Senyors, el senyor Owen és un
de nosaltres. Només quedem 7 persones i algú és el fals negret.

Fosa de llums

(Tots estan al saló excepte Rogers. Brent fa ganxet a la butaca. Vera contempla la temestra per
la finestra. Lombard i el doctor estan asseguts al sofà. El jutge fuma una pipa a la butaca i
Blove passeja fumant)

VERA: Ara sí que serà impossible que ens vinguin a buscar.

(Blove ha parat davant del piano i comença a tocar la melodia. La Vara li llança una mirada
mortal)

VERA: (Enfadada) Vol deixar estar això!

WARGRAVE: Bé, crec que tots comparteixen la meva visió dels fets.

BRENT: La seva hipotesi sembla lògica si un de nosaltres està posseït pel dimoni.

BLOVE: En Lombard té un revòlver. Ahir a la nit no ens va dir la veritat i ell mateix ho
reconeix. Com sabem que els que diu és cert?

LOMBARD: No ho pot saber. Només pot confiar en mi.

ARMSTRONG: Hi ha algú entre nosaltres a qui puguem eliminar pels testimonis que posseïm?

(Tots es miren)

BLOVE: No, podria ser qualsevol (Mirant a Vera)

 
 
   38  
 
VERA: Però vostè està boja! Què insinua?

WARGRAVE: Estimada, li prego que domini els seus sentients. No acusem ningú. (A Brent).
(A Brent) Espero, senyora Brent, que no s’hagi ofès al considerar-nos a tots sospitosos.

BRENT: La idea que pugui ser acusada de la mort d’algú, o el que és més greu, de la
mort de tres persones, els semblarà grotesca als que em coneixen. Però
entenc la situació. Al cap i a la fi tots som uns estranys als ulls dels altres. Cap
de nosaltres pot deixar de ser sospitós perquè no podem presentar proves de
la nostra innocència.

ARMSTRONG: I en Rogers? Crec que podríem descartar-lo.

WARGRAVE: I per què? Expliqui’s

LOMBARD: Em sembla que l’entenc. Segurament estarà d’acord amb mi en que la ment de
Rogers no és prou complexa per dur a terme tals atrocitats. D’altra banda, una
de les víctimes ha estat la seva dona...

LOMBARD: Que un home assassini la seva dona entra dins de les possibilitats; és quasi
natural diria jo. Però no en el cas de Rogers. Admetria més que l’hagués matat
per por a que ella el denunciés, per contraure segons núpcies o fins i tot per
tenir una aventura amb alguna joveneta… Però no me l’imagino com a
l’enigmàtic senyor Owen que actua com a justicier matant aquells que no han
sigut condemnats pels seus crims.

WARGRAVE: Vostè té molt clar que les acusacions de la gravació són certes…

(Entra Rogers des de les habitacions amb una safata i cafès)

MR. ROGERS: Els porto cafès.

ARMSTRONG: Gràcies, ens anirà bé una estona d’esbarjo abans de continuar.

MR. ROGERS: Estaré a dalt. Si necessiten quelcom, només m’ho han de dir (Se’n va)

LOMBARD: Aquest home és un excel·lent majordom. A mort la seva dona i malgrat tot el
seu compromís és innegable.

WARGRAVE: (Li ofereix una tassa a Brent) Senyoreta Brent?

BRENT: Sí, moltes gràcies. (Wargrave agafa dues tasses i s'asseu amb ella)

 
 
   39  
 
(A mesura que avança el diàleg; tots agafen un cafè i se separen per parelles. Vera parla amb
la senyoreta Blove, davant de la finestra. Wargrave amb Brent al sofà. I Lombard amb la
doctora a prop del mini bar. Tots parlen entre ells. en veu baixa)

BLOVE: (A Vera, en veu baixa) Ja sé qui és l’assassí.

VERA: I per què no ha dit res?

BLOVE: Vostè… vostè no sap qui és?

VERA: Hi he estat pensant… Però no sé...

BLOVE: Recordo un cas de fa anys: un pobre vell assassinat mentre dormia. Estava a
càrrec d’una dona de molt bona reputació. De tan bona reputació que la van
exculpar. No només es va ocupar de cuidar-lo, sinó que va procurar que
abandonés aquesta vida plena d’impureses i forces demoníaques per anar a un
lloc millor.

VERA: Insinua que la senyoreta Brent...

BLOVE: Como vol que no sospiti? Si està boja. Li ha donat pel misticisme, la bogeria
més perillosa de totes. I no té por de res. Evidentment és ella l’assassina!

VERA: No ho sé... Jo cada vegada ho veig més clar... Qui va identificar ràpidament
el verí que havia acabat amb la vida del senyor Marston? Qui va subministrar
les pastilles a la senyora Rogers?

BLOVE: Així sospita de la Doctora?

VERA: No ho veu clar?

ARMSTRONG: (A Lombard) Sincerament, jo sóc una doctora coneguda, i la idea que pogués
ser objecte d’una sospita...

LOMBARD: El jutge també és una persona coneguda i reputada, però això no prova res.
Sempre hi ha hagut metges que han perdut el seny i masitrats que s’han tornat
bojos!

ARMSTRONG: I què me’n diu del senyor Rogers i el seu crim, sincerament creu que diu la
veritat?

LOMBARD: Insinua que Rogers ha assassinat la seva dona?

ARMSTRONG: Aquest matí li vaig demanar al senyor Rogers quina malaltia patia la senyoreta
Brady. Com no entendrà res del que li expliqui, sàpiga, tan sols, que en el

 
 
   40  
 
moment de la crisi es trenca una ampolla d’un producte i se li fa respirar al
malalt. Si no es pensa a col·locar-li a sota del nas, les conseqüències poden
ser fatals.

(Escena paral·lela. Escenificant el que expliquen)

MR. ROGERS: (Con una ampolleta a la mà) Ethel, és ara o mai!

MISS ROGERS: Però tothom se n’assabentarà!

LOMBARD: Era ben senzill. La temptació era massa forta.

MR. ROGERS: Tens idea de la quantitat de diners que ens ha deixat? Deixarem de dur
aquesta vida miserable! I al cap i a la fi, a la vella tampoc li queda gaire vida.

ARMSTRONG: Evidentment, no s’havia de fer res comprometedor. Només es tractava de no

fer-ho! I per a que veiessin l’afecte que li tenia a la seva senyora, en una nit de
tempesta, va sortir a buscar un metge.

MR. ROGERS: (Mira l’ampolleta i se la guarda) Senyora Brandy, surto corrents a buscar un
metge. Aguanti! (A miss Rogers, fent-li un petó) T’estimo.

(L’escena desapareix)

LOMBARD: Veig que creu realment en aquesta històra.

ARMSTRONG: En efecte. El seu marit l’ha matat per por a que faci públic el seu secret.
Segona opció: ella perd el seu valor i, en una crisi de desesperació, posa fi als
seus dies prenent-se una forta dosi de narcòtics. O bé...

LOMBARD: O bé el marit prefereix no arriscar-se i acabar amb ella sota l’excusa del senyor
Owen…

ARMSTRONG: Em fa molt mala espina. Ha tingut contacte amb totes les nostres begudes i
menjars. Ha dormit amb la senyora Rogers i,a sobre, és capaç de desplaçar-se
amb el més mínim sigil per aquesta casa...

WARGRAVE: Així, senyora Brent, vostè que en pensa de tot plegat?

BRENT: Jo només sé que Déu ha designat algú per acabar amb tots els culpables i fer-
los pagar pels seus pecats.

WARGRAVE: I creu sincerament que ens ho mereixem?

 
 
   41  
 
BRENT: Miri, només sé que jo no m’haig de preocupar gens ni mica perquè mai he fet
res del que m’hagi de penedir. Aquell atropellanens, aquella parella que va
matar la seva mestressa, l’altra que va deixar ofegar un nen… Creien que Déu
no els castigaria?

WARGRAVE: Sap, senyora Brent? Té una serenitat extraordinària.

BRENT: De ben petita em van inculcar la importància de l’autodomini, senyor Wargrave.

Tot i que… què vol que li digui. Aquesta tal senyoreta Claythorne ha arribat
aquí disposada a no aixecar sospites. No sé si m’entén...

BLOVE: (A tots) Ningú sap nadar bé, oi?

WARGRAVE: No estarà pensant a nadar fins la costa, oi? Qualsevol que ho intentés (Mira a
Vera), s’ofegaria.

VERA: I per què em mira a mi?

BRENT: Recordi que a la senyoreta Claythorne la paraula “ofegament” li porta mals

records.

VERA: Però què està dient? Almenys jo no vaig deixar morir a una pobra noia
embarassada! (Brent s’aixeca)

LOMBARD: ¡Prou! No deixem que s‘’iniciï una tempesta aquí també.

BRENT: Ja n’estic fins al capdamunt! Si em necessiten estaré a la meva habitació.

(Surt)

BLOVE: (Cridant) Tanqui’s amb clau!

LOMBARD: Per fi se’n va aquesta boja...

ARMSTRONG: Però té raó, és bona idea anar a descansar. Jo, almenys, aquesta nit no he
dormit gaire bé. Fins a l’hora de sopar, si Déu vol. (surt)

VERA: (A Blove) Veu, el que li deia. Faci alguna cosa. (Empeny Blove fins a la sortida)

BLOVE: Em... esperi doctora, l’acompanyo! (Surt cap a les habitacions. Es creua amb
Mr. Rogers)

MR. ROGERS: Ara que ha acabat la tempesta,, aprofitaré per anar a buscar llenya. Aquesta
nit passarem fred si no.

 
 
   42  
 
WARGRAVE: No entenc res... Necessito repassar els esdeveniments. Els deixo sols. Espero
no trobar un nou cadàver quan torni. (Surt)

VERA: Un no arriba a creure’s que estigui vivint un malson. Continuo creient que
aquestes coses és impossible que passin.

LOMBARD: Ho entenc, senyoreta Claythorne. Sembla un somni. Sembla que d’un moment
a l’altre trucaran a la porta i la serventa entrarà a dur-nos l’esmorzar.

(Silenci)

VERA: Si... és un d’ells…, qui creu vostè que és?

LOMBARD: Pel que veig, fa una excepció en el que es refereix a nosaltres dos. Jo
l’aprovo. Sé perfectament que no sóc l’assassí i a vostè la considero una
persona sana d’esperit. És la jove més intel·ligent i sensata que he conegut, li
dono la meva paraula.

VERA: Oh, moltes gràcies senyor Lombard. Sap, vostè mateix ha confessatque no
dóna importància a la vida humana i no me l’imagino dictant el disc del
gramòfon.

LOMBARD: Té tota la raó. Si hagués pensat en cometre un o varis crims, hagués estat
només per a treue’n profit. Aquest càstigs en sèrie no crec que valguin la
pena. Llavors, entesos; nosaltres mateixos ens eliminem de la llista de
sospitosos i concentrarem la nostra atenció en els sinistres cinc companys
de presó. ¿Quin d’ells és U. N. Owen? Encara que no tinguem cap prova,
apostaria per... Wargrave.

VERA: (Sorpresa) Per què?

LOMBARD: No sabria com dir-ho, però ha presidit els tribunals durant molts anys i l’ha
pogut trastornar aquella autoritat intangible que tenia. Pot ser
que Wargrave es cregui el Senyor Totpoderós de la vida i de la mort dels
homes. El seu cervell s’ha espatllat i el nostre magistrat es considera jutge
suprem i botxí a la vegada.

VERA És possible... però...

LOMBARD: I vostè, en qui havia pensat? (Trona i comença de nou la tempesta)

 
 
   43  
 
VERA: Li importa acompanyar-me fins a la meva habitació,estic agafant fred. Li
explicaré de camí.

(Surten. Al cap de poc, una de les estatuetes desapareix. L’escena segueix buida durant una
estona. Entra Blove. Mira si està sola i se serveix una copa)

BLOVE: (Veu el piano i es dirigeix a ell. Comença a tocar i a cantar la cançó) (Entren
Vera i Lombard) “Siete negritos jugaban con un hacha, uno se partió en dos, ya
sólo quedan seis”.

(Vera es queda pensativa)

BLOVE: Oh, disculpin, no els havia vist.

LOMBARD: Tranquil·la, continuï

VERA: (Absorbida) “Siete negritos jugaban con un hacha… Uno se partió en dos…”
(Se n’adona) Déu meu! Rogers! (Surt corrent cap al terrat)

LOMBARD: Merda! Vera! (La segueix)

Fosa de llums

(Vera i Lombard asseguts al sofà amb el cabell visiblement mullat. El doctor entra des de la
terrassa amb un paraigües, acompanyat de Blove i Wargrave)

ARMSTRONG: Ha estat molt fàcil. L’assassí ha lliscat per darrera, ha aixecat la pesada destral
i l’ha deixat caure al cap d’en Rogers en el moment en que aquest s’inclinava.

WARGRAVE: Per a clavar-li aquest cop, l’assassí devia ser molt fort, no?

ARMSTRONG: No es pensi, qualsevol persona hauria estat capaç.

VERA: (S’aixeca i crida histèrica) Crien abelles a aquesta illa? Digui’m on es busca la
mel. (Riu. Tots se la miren) Per què em miren així? Em prenen per boja? Doncs
la meva pregunta no té res d’extravagant. Hi ha abelles, ruscs, abelles? No ho
comprenen vostès? No s’han llegit la cançó de bressol? La tenen als dormitoris
perquè se l’aprenguin! Si haguéssim reflexionat un moment, hauríem anat de
seguida al lloc de llenya amb una destral… I quina és l’estrofa següent? "Seis
negritos fueron a por miel, la abeja picó a uno, ya solo quedan cinco"… És per
això que pregunto si es crien abelles en aquesta illa. Déu meu, que estrany!

(Torna a riure histèrica. La doctora la bufeteja perquè es calmi)

 
 
   44  
 
VERA: (Desplomada) Vaig a buscar a la senyora Brent. Ella i jo prepararem
l’esmorzar. Podrien portar-nos alguns trossos de llenya per a encendre la llar
de foc?

LOMBARD: Té la mà molt lleugera, doctora.

ARMSTRONG: Era necessari, ja tenim prou problemes com per a venir-nos amb crisis
nervioses.

LOMBARD: La senyoreta Claythorne no té res d’histèrica!

WARGRAVE: (Interrompent la discussió) Doctora, m’acompanya a buscar troncs per a

encendre la llar de foc?

ARMSTRONG: Sí, serà el millor.

(Wargrave i Armstrong agafen els paraigües i surten a la terrassa)

BLOVE: Sap què penso? Això em recorda un cas que va passar a Amèrica: una parella
d’edat avançada va ser assassinada a cops de destral. A la casa només hi
havia la seva filla i la criada. Al judici, es va demostrar que aquesta no havia
pogut cometre l’assassinat, i pel que fa a la filla, era una solterona d’excel·lent
reputació; se la va reconèixer igualment innocent i mai es va descobrir el
culpable. Aquest cas l’he recordat al veure la destral i la solterona tan
tranquil·la a la cuina. No s’ha immutat.

LOMBARD: Crec que veig per on va...

BLOVE: Em sembla que aquesta dona és boja, gairebé totes aquestes solterones
acaben igual. Amb això no vull dir que tinguin la mà homicida, però si que
moltes perden el cap. Començo a creure que la senyora Brent té una bogeria
mística, que s’imagina ser l’instrument de la justícia divina o alguna cosa per
l’estil. Quan està a la seva habitació, sempre llegeix la Bíblia i passa el rosari.

LOMBARD: Potser té una i de raó… Almenys em complau saber que no sospita de mi.

BLOVE: (Sorpresa) No li negaré que al principi vaig sospitar de vostè… El seu

revòlver…, l’estranya història que ens va explicar…, o més ben dit, que ens va
amagar… Però ara me n’adono que la seva innocència ha quedat ben patent.
Espero que vostè tingui el mateix convenciment sobre mi.

LOMBARD: Puc equivocar-me, però no crec que sigui el prototip de psicòpata. Si fos la
culpable, admetria el seu gran talent d’actriu i em trauria el barret. Entre

 
 
   45  
 
nosaltres, i li asseguro que pot confiar en mi, vostè va estar implicada en aquell
assumpte de falsos testimonis?

BLOVE: Ara ja no m’importa!

(L’escena se centra en Blove. S’asseu a la butaca)

Ja sabeu que sempre es un plaer fer negocis amb vosaltres. De què es tracta
aquesta vegada? M’ho imaginava. Per què diantres vau matar el conserge? Sí,
no us preocupeu; hi ha aquell noi, aquell tal Landor. I, parlant de negocis… Què
rebré a canvi de no dir la veritat? Ah, veig que ens entenem. Si, això m’agrada
més.

LOMBARD: (Riu). Però vostè estigui tranquil·la, que no diré res. Espero que com a mínim
guanyés molts diners.

BLOVE: (S’aixeca i torna al a seva posició) El negoci no em va donar el que jo

esperava. Els Hamilton eren una colla de desgraciats. No obstant, la meva
agència es va fer famosa gràcies al cas. Com podia saber que Landor moriria?

LOMBARD: D’aquí ve la seva mala sort!

BLOVE: La meva mala sort? La d’ell, voldrà dir.

LOMBARD: La de vostè també perquè ha tingut com a resultat que la seva vida sigui
reduïda d’una manera ben desagradable (Riu. Blove es queda de pedra)

(Entren Brent i Vera. Després Armstrong i Wargrave amb llenya)

VERA: L’esmorzar està llest.

ARMSTRONG: He sentit que hi ha esmorzar? Per cert, aquí està la llenya.

VERA: Sí, hem trobat unes quantes llaunes de conserva. Serviran per treure’ns la
gana.

Fosa de llums

(Tos estan al saló. Brent a la butaca de sempre. Vera contempla el temps per la finestra.
Armstrong assegut a l’altra butaca. Blove i el doctor, asseguts al sofà. Tots estan en silenci i
s’aniran il·luminant a mesura que se sentin els seus pensaments).

 
 
   46  
 
BLOVE: A qui li tocarà? A qui? Com? Quan? Si em donessin temps...Déu meu, tindré
temps?

ARMSTRONG: Bogeria mística... Segurament és això. Mirant-la, mai dubtaria ningú. Potser per
això pensen que és la culpable.

BRENT: Estic començant a perdre el cap. La meva llana ha desaparegut… les cortines
vermelles, també… Això no té cap sentit. No entenc res!

LOMBARD: S’han empassat la meva història. Però hauré de vigilar… Hi ha molta tensió a
l’ambient.

WARGRAVE: Sis negrets de porcellana… només en queden sis. Quants en quedaran

aquesta nit? Qui serà el següent?

VERA: Veig que tots confien en mi. Això em treu un pes de sobre.

VERA: (A tots) Bé, acabaré d’endreçar la cuina.

BRENT: L’ajudaré.

(Brent s’aixeca i es torna a asseure)

BRENT: Oh, Déu meu!

(Tots s’espanten)

WARGRAVE: Què té, senyora Brent?

BRENT: No és res, no és res… Estic una mica marejada.

ARMSTRONG: Mareig! (S’aixeca) No és res extraordinari, és la reacció del menjar i la pressió.

Vaig a donar-li alguna cosa perquè li passi…

BRENT: (Cridant) No! (Tots es giren sorpresos)

ARMSTRONG: Com vostè vulgui, senyora. (S’asseu)

BRENT: No vull prendre res. Prefereixo quedar-me aquí asseguda fins que em passi el
malestar.

BLOVE: Senyoreta Claythorne, si ho desitja l’ajudaré amb molt de gust.

VERA: Como vulgui (Se’n van cap a les habitacions

 
 
   47  
 
WARGRAVE: Doctor, si em permet, voldria parlar amb vostè un moment.

ARMSTRONG: D’acord. Anem a la meva habitació. (Surten cap a les habitacions)

LOMBARD: (Incòmode) Bé, senyoreta Brent...

BRENT: (Seca) No em faci parlar, que no en tinc cap ganes. Estic una mica millor.
Anem a la cuina. Acabaré d’ajudar la senyoreta Claythorne.

LOMBARD: Està bé… D’acord. (Lombard se’n va. Brent s’aixeca i queda enrere)

BRENT: (A ella mateixa) Jo no… jo no sóc culpable de res. No sé per què tinc por. Déu
sap que vaig obrar correctament. No podia permetre que aquella
energúmena… Era una indecent…

(De cop, es fixa en la finestra i hi va)

BRENT: Una abella? la senyoreta Claythorne havia dit alguna cosa sobre una abella…
Déu meu, quin mareig… (Torna a seure, molt dèbil i s’apaga el llum) Qui ha
apagat el llum?

(Apareix una ombra per darrere de la senyora Brent, li injecta quelcom i desapareix juntament
amb un dels negrets. Passen uns segons. Entren Blove, Lombard i Vera.

BLOVE: Tot net. (Engega el llum)

LOMBARD: Al final, s’ha adormit. (S’adona del soroll de l’abella a la finestra i s’hi apropa a
mirar)

VERA: És normal. Ja ens havia dit que no es trobava massa bé.

LOMBARD: Ja… Com tots.

BLOVE: Una abella... (La miren. Blove es gira cap a la senyora Brent) (Cridant) Senyora

Brent! Senyora Brent, desperti!

LOMBARD: Crec que hem arribat massa tard. Falta un altre negret.

VERA: Oh, Déu meu!

Fosa de llums

 
 
   48  
 
L’escena es reprèn amb tots els personatges excepte Wargrave. El cos de Brent ja ha
desaparegut. La Vera està a la finestra)

WARGRAVE: (Entrant) Què eren aquells crits?

BLOVE: La senyora Brent...

VERA: (S’espanta mirant cap a la finestra i retrocedeix) Mirin, una abella! L’abella de la
cançó!

WARGRAVE: Com vol que l’hagi mort una abella?

LOMBARD: De què creu que ha mort, doctora? Quan l’he deixada enrere estava bé.

ARMSTRONG: És el senyal d’una xeringa hipodèrmica.

WARGRAVE: Li han injectat algun tipus de verí?

ARMSTRONG: Aparentment… (Pensativa) Probablement cianur de potassi… El mateix que a

en Marston. Es deu haver mort instantàniament per asfixia.

VERA: I aquesta abella… És una coincidència?

LOMBARD: (Amb veu tremolosa. Puruc) No! No és una coincidència! L’assassí segueix
amb la seva posada en escena. Segueix al peu de la lletra les estrofes
d’aquella satànica cançó de bressol (Perdent els nervis) És un boig! Un
psicòpata! I acabarem tots més bojos que ell!

BLOVE: Ja no sembla tan valent, senyor Lombard. (Lombard es gira, enfadat)

ARMSTRONG: Sí, sembla ser que a algú li està començant a agafar por.

WARGRAVE: (Molt serè) Mantinguin la calma. Encara conservem les nostres facultats
mentals. Algú ha dut de casa aquesta xeringa?

ARMSTRONG: (Després d’un silenci i amb poca fermesa) Jo.

(Tots els miren malament)

ARMSTRONG: (Exculpant-se) No em desplaço mai sense aquest instrument. Tots els metges
ho fan.

WARGRAVE: Porti el seu maletí. Crec que ho hauríem de comprovar. (Armstrong va a la

seva habitació). Per cert, senyor Lombard, em sembla que té una pistola.

LOMBARD: (A la defensiva) Sí. I que?

 
 
   49  
 
WARGRAVE: Simplement proposo que duguem totes les drogues del doctor, tots els
productes farmacèutics que trobem i el seu revòlver a un lloc segur. També
crec que estaria bé que tots ens sotmetéssim a un registre complet tant de la
nostra persona com de les nostres pertinences.

LOMBARD: Està bé… El tinc al calaix de la tauleta de nit. El vaig a buscar.

BLOVE: És millor que l’acompanyi.

LOMBARD: Una noia prudent…

(Se’n van. En el moment en què surten, entra la doctora Armstrong amb el seu maletí i el buida
a sobre de la taula)

WARGRAVE: I bé?

ARMSTRONG: Hauria jurat... (S’atura i calla) Me l’han agafada. (Vera i Wargrave el miren amb
desconfiança) El juro que me l’han presa...

(Entren Lombard i Blove. Blove, pensativa, va cap a la finestra)

LOMBARD: La pistola ha desaparegut.

VERA: (Irònica) Perfecte.. Estem tots morts.

BLOVE: Senyors, m’imagino que l’assassí ja ha tingut temps d’amagar la pistola, però la
xeringa… Crec que sé on pot estar.

(Surt per la terrassa i torna mullada amb la xeringa a les mans)

BLOVE: Fàcil. L’assassí ha ofert la finestra i s'ha desfet d'ella.

(Un fort tro. La llum fa pampallugues)

WARGRAVE: Crec que hauríem d’encendre espelmes abans que ens quedem a les fosques..

LOMBARD: Té tota la raó. Només ens faltaria un cartell penjat al coll que demanés a
l’assassí que ens matés.

Fosa de llums

(Els 5 supervivents estan al saló amb les espelmes enceses entre ells. La Vera està estirada a
la butaca. Armstron, de peu, es molt molt nerviós. Wargrave està a l’altra butaca i Blove i
Lombard al sofà. Al fons, la tempesta)

BLOVE: Quina hora és ja?

 
 
   50  
 
VERA: Dos quarts de nou.

BLOVE: Ja portem dues hores a les fosques...

ARMSTRONG: (Molt nerviosa) Nosaltres... no hauríem de quedar-nos amb els braços

creuats. Hem de fer alguna cosa! Hem de buscar la manera de sortir d’aquest
infern! I si encenguéssim un foc molt gran?

BLOVE: Amb un temps com aquest?

LOMBARD: Només cal que esperem. Quan acabi aquesta maleïda tempesta podrem
intentar salvar-nos. Fer senyals, encendre una foguera, construir una barca…
En fi, qualsevol cosa.

ARMSTRONG: Esperar...! No podem permetre’ns aquest luxe! Estem predestinats a morir!

WARGRAVE: Vetllar per les nostres vides és el que hem de fer!

LOMBARD: (Nerviós) Per què no juguem a un joc molt divertit? S’anomena “roda
d’acusacions”. Cadascú de nosaltres acusa a un altre, aquest a un altre i així
successivament. Comencem per la senyoreta Blove. Sospita de mi, oi? Es veu
d’una hora lluny.

BLOVE: I què si ho faig? No era vostè l’únic que portava un revòlver?

LOMBARD: Sí, i ja sap que me l’han robat,

BLOVE: Vostè és molt llest, pot haver-lo amagat.

LOMBARD: Pensi una mica, senyoreta Blove. Ara mateix els podria apuntar a tots al cap si
la tingués.

ARMSTRONG: Calleu. No val la pena discutir entre nosaltres ara.

VERA: I per què no? Tem alguna cosa, doctora? Com es deia la seva pacient? Potser
té por que els seus nervis la traeixin i la descobrim?

ARMSTRONG: Pari de dir bestieses!

LOMBARD: Està ben clar. És una de les neuròlogues més reputades del país. Arribar aquí
sent dona no ha estat gens fàcil, oi? I ara arriba el senyor Owen i l’enfonsa...

ARMSTRONG: Calli ja. Aquí l’únic assassí és vostè.

 
 
   51  
 
WARGRAVE: (Categòric) Prou! No veuen que estan aconseguint el que ell vol? Pretén que
ens barallem entre nosaltres i que perdem el cap!

VERA: No puc més (S’aixeca). Vaig a buscar una llauna de conserves. Algú vol
prendre alguna cosa?

LOMBARD: Per molt innocent que sembli, cregui’m que no prendré res del que vostè
prepari.

VERA: És molt agradable, senyor Lombard (Irònica). Només volia ser amable.
Sobretot, que ningú es mogui d’aquí.

WARGRAVE: No es preocupi, no ens mourem, però la registrarem quan torni.

VERA: Cap problema. Ho entenc perfectament, senyor jutge.

(Vera surt. Al cap d’un parell de segons, xiscla. Tots surten a buscar-la espantats. Amb l’aire,
s’apaguen les espelmes i l’escena queda fosca)

LOMBARD: Vera! Què passa? (Surt corrent amb Lombard i Armstrong)

BLOVE: (Off) Senyoreta Claythorne!

ARMSTRONG: (Off) Les meves espelmes s’han apagat. Vaig a encendre’n alguna més.

VERA: (Off) Estic bé… Però què hi ha aquí?

WARGRAVE: Es pot saber qui hi ha?

LOMBARD: (Off) Encegui també la meva espelma, sisplau.

VERA: (Off) He sentit com si algú em toqués el coll...

WARGRAVE: No podrà fer-me res!

LOMBARD: (Off) Vera, tranquilítzi’s. Sóc jo, està fora de perill. (Torna la llum)

BLOVE: (Off) La llum ha tornat.

LOMBARD: (Off)Estan tots bé?

VERA: (Off) On és el senyor Wargrave?

LOMBARD: (Off) Que estrany. Creia que havia pujat amb nosaltres!

ARMSTRONG: (Of) Wargrave, Wargrave, on és?

 
 
   52  
 

(Entra Armstrong. Al cap d’uns segons entra Blove i després Vera i Lombard. El doctor veu el
jiutge a la butaca. S’hi apropa i indica amb la mà que no s’hi acosti ningú. Només queden 4
negrets)

ARMSTRONG: (Categòrica) No s’acostin! (Tots s’aturen) (Insegura) Algú… algú l’ha disparat
al cap.

LOMBARD: (Amb riure histèric) “Cinco negritos se metieron en pleitos, a uno le hicieron
juez, ya sólo quedan cuatro”. Ja no es posarà mai més el birret negre ni
dictaminarà sentències de mort. Ha presidit el tribunar per darrera vegada. Com
se’n riuria Edwars Seton si estigués aquí!

VERA: No sigui així. Aquest matí, vostè mateix l’acusava de ser l’assassí.

LOMBARD: (Tranquil·litzant-se. Més serè) Sí, l’he acusat… Però és obvi que m’he
equivocat. I ara ja és tard.

BLOVE: Com és possible que no haguem sentit el tret?

ARMSTRONG: La tempesta, els crits de la senyoreta Claythorne, la nostra preocupació per

ella… A més, potser ho han esmorteït amb alguna cosa. No ho sé...

LOMBARD: Una jugada fantàstica! L’assassí va lligar la llana de la senyoreta Brent a

l’habitació de la senyoreta Claythorne. Sabia que quan ella cridés tots
correríem al seu dormitori creient que corria perill. I aprofitant la situació ha
matat al jutge.

ARMSTRONG: I ara només som quatre… I no sabem qui...

VERA: No em trobo massa bé… Estic molta cansada i necessito dormir una mica. No
puc més.

LOMBARD: Tots hauríem de descansar.

ARMSTRONG: Tenen raó. No té cap sentit que ens quedem aquí mirant-nos els uns als altres.
Serà millor que anem a les nostres habitacions i que ens tanquem amb clau per
dins.

Fosa de llums

(Escena buida. Llum de primeres hores del matí. Armstron creua el saló i surt per la terrassa.
Blove surt de les habitacions i mira per la finestra)

 
 
   53  
 
BLOVE: Perfecte, ara podrem saber qui és l’assassí!

(Corre a les habitacions i colpeja la porta de la doctora)

BLOVE: (Off) Doctora Armstrong? És aquí?

(Silenci)

BLOVE: (Off) Senyor Lombard? Senyor Lombard?

LOMBARD: (Off) ¿Què vol?

BLOVE: (Off) La doctora no és a la seva habitació. Cridaré a la senyoreta Claythorne.

Senyoreta Claythorne? Vera?

LOMBARD: (Off) Vera, ¡contesta!

VERA: (Off) Què passa?

BLOVE: (Off) La doctora no hi és... Hauríem de sortir a buscar-la.

LOMBARD: (Off) Vera, quedi’s aquí. I si ve la doctora, no l’obri.

(Entren al saló)

LOMBARD: Ja el tenim.

BLOVE: Vagi amb compte, no oblidi que té un revòlver.

LOMBARD: Sóc jo qui té el revòlver. Ahir a la nit algú el va tornar a deixar a la meva tauleta.

(Lombard surt per la terrassa seguit de Blove)

BLOVE: Tinc la impressió d’anar cap a la meva desgràcia. (Surt)

(Desapareix un altre negret. Entren Blove i Lombard)

BLOVE: Vestim-nos i anem a buscar a la senyoreta Claythorne.

(Van cap a les habitacions. Després d’uns segons, tornen tots tres)

BLOVE: Avui al final podrem estar tranquils. És ben cert que el que no veu una dona no
ho veu ningú. Com va saber que era la senyora Armstrong la que ens anava
eliminant un a un? Com va saber que era ella l’assassina, la farsant i la
psicòpata?

VERA: Sisplau, respecti els morts.

 
 
   54  
 
BLOVE: No voldrà que em posi a plorar perquè s’hagi tirat pel penya-segat? Ja prou que
hem fet rescatant el seu cos.. Sap, vostè seria una bona detectiu.

VERA: Tot em feia sospitar d’ella: el morts per verí, el cop mortar al general… Només
podia ser obra d’algú de ciències.

BLOVE: Bé, ara ja no val la pena pensar en el que ha passat. Hauríem de trobar la
manera de demanar ajuda.

VERA: El que no entenc és per què la doctora Armstrong s’ha suïcidat abans d’acabar
amb nosaltres.

BLOVE: A últim moment devia tenir remordiments.

VERA: Des de quan tenen remordiments els assassins? Després de sis morts, no li
venia de tres crims més.

BLOVE: Segurament es va veure acorralada. Ha tingut por que la descobríssim i ha

preferit morir com un dels seus estúpids negrets abans d’acabar executada per
ordre d’un jutge. Cregui’m, li dic per experiència. Fins i tot als pitjor criminals
tenen por. (S’aixeca cap a la finestra.) És una pena que no s’apropi cap barca.

VERA: (A Lombard) Jo no me'n refio. I si la senyoreta Blove ha assassinat la doctora i

ara ens està enganyant? Hi ha alguna cosa aquí que no m’encaixa. (Blove surt
a la terrassa).

LOMBARD: Vera, això és la tensió, els nervis. Deixi de veure fantasmes on no els hi ha.

(Se sent un soroll molt fort. Com si una roca colpegés el terra)

VERA: Què ha estat això? (Mira per la finestra)

LOMBARD: Blove! (Surten i tornen al cap d’un moment)

VERA: No m’ho puc creure… No m’ho creure! (Molt nerviosa)

LOMBARD: Era una trampa. Algú ha fet que li caigués al damunt l’estàtua de l’os. Com a la
cançó: “Tres negritos visitaron el zoo. El oso estaba hambriento. Uno de ellos
murió”. Quina és l’habitació que queda just a dalt?

VERA: La... la meva crec. No entenc res… I no puc més… Ja no puc més! (Trenca a
plorar i Lombard la consola)

 
 
   55  
 
LOMBARD: Tranquil·litzi’s. Ara ha de ser forta!

VERA: Llavors... llavors només quedem nosaltres dos en aquesta illa.

LOMBARD: (Canviant) Això em temo.

(Se separen de cop. Aprofitant l’abraçada, Vera li ha pres la pistola d Lombard i s’encara a ell
apuntant-lo)

LOMBARD: (Es queda petrificat) Però què fa?

VERA: El... el tinc, senyor Lombard.

LOMBARD: Vera... Vostè… Tu... Així que… eres tu? Ara ho entenc tot. Una obra mestra!
Ho hauria d’haver sabut des del principi.

VERA: (Nerviosa) Calla! No em vinguis amb tonteries! No deixaré que em matis com
a tots ells!

LOMBARD: Així que en realitat sí que vas matar a aquell nen. Ets com tots ells! Una
assassina!

VERA: El vaig matar... Sí... Però ho vaig fer per l'Hugo! D'aquesta manera res el lligava
a la seva dona. Però tots els homes són uns covards i es va fer enrere. A mi no
m’enganyaràs, aquí el vertader assassí ets tu!

LOMBARD: ¿Qui si no tu ha preparat la trampa per a Blove? Tots estan morts Només has
pogut ser tu!

VERA: Si creus que m’empassaré aquesta mentida estúpida...

LOMBARD: Mata’m ja! Mata’m com has fet amb tots els altres!

VERA: Calla!

LOMBARD: (Silenci. Canvia de to i s’hi apropa) Vera..., jo no...

VERA: (Donant un pas enrere) Quiet! No cauré en el teu parany!

LOMBARD: Però Vera, sisplau, escolta’! Sigui qui sigui el que ens ha fet això, està
esperant que em disparis! No veus que ens està enganyant? Si tu vols, tu i jo...

VERA: Calla! Calla o disparo! (Plorant molt desesperada)

 
 
   56  
 
LOMBARD: Podríem escapar junts d’aquí, tots dos junts (S’apropa lentament a Vera)
Podem salvar-nos!

VERA: No...

LOMBARD: Vera, tu no ets una assassina, ho veig en els teus ulls. Confia en mi també...

VERA: Lombard...

LOMBARD: Dona’m la pistola, Vera.

(Lombard es llança a sobre de Vera. Es tiren per terra forcejant i quan ell està a sobre d’ella se
sent un tret. Silenci uns instants. No se sap qui ha disparat a qui. Finalment ella l’aparta i
s’aixeca tacada de sang. Comprova que Lombard ha mort i se sent alleujada. Tira la pistola al
terra i s’asseu al sofà. De sobre riu histèricament. S’aixeca, agafa un negret i els altres dos els
tira al terra)

VERA: Un negret... Un negret només. He guanyat la partida. Ara ja no hi ha perill! He

sobreviscut, he sobreviscut a la cançó de bressol (Riu) Com acaba la cançó? “Un negrito tan
solo se sintió, que de un árbol con la cuerda se ahorcó”. Penjar-me? Per què hauria…?

(De sobte se sent una veu)

Veu en OFF: « Senyora Vera Claythorne. Silenci, per favor». (Vera s’asseu i mira al seu
voltant espantada)

VERA: Aquesta veu...

Veu en OFF: Se l’acusa dels següents críms: El 24 de abril de 1933 vostè matà a Cyril
Oglive Hamilton. El 29 de maig del 1939 vostè matà a Philipp Lombard

(Les següents frases se senten barrejades entre sí. Barrejades amb la veu que l’acusa, la seva
pròpia veu i la cançó dels 10 negrets cantada per nens. Finalment cau al terra!)

Vera Claythorne, vostè va matar a Cyril Oglive Hamilton. Vera Claythorne, vostè va matar
a Philipp Lombard. Vostè és culpable! Assassina! Ha de pagar per això!

(Mentre plora i crida “No, no!”, descendeix des del sostre una corda amb un llaç)

VERA: (La gravació ha parat) Sóc... sóc una assassina... ¡Cyrill! ¡Lombard! ¡Hugo!

Veu en OFF: Té alguna cosa a al·legar en la seva pròpia defensa?

 
 
   57  
 
VERA: (Mirant la corda) No...

(Vera s’aixeca. Mira el seu negret i el deixa caure. En aquest moment, agafa una cadira i es
penja)

Fosa de llums

(Escena buida. Tot el mobiliari està al seu lloc i no queda cap cadàver a l’escena. De sobte,
entra Wargrave des de les habitacions. Es dirigeix al moble mar amb un paper a la mà. S’asseu
i es posa a escriure)

Wargrave: (Mentre escriu i llegeix) Saben, des que era petit m’han entusiasmat les
novel·les d’aventures i els relats marins en què un document molt important
s’introduïa dins d’una ampolla i es confiava a les onades de l’oceà. Sempre he
pensat que tenia quelcom de romàntic i és per això que avui jo faré el mateix.
Hi ha una probabilitat entre cent que la confessió que estic escrivint per a
llançar-la al mar arribi a mans d’algú i pugui aclarir el misteri dels deu cadàvers
trobats a l’Illa del Negre.

Per a mi, veure morir o traure jo mateix la vida a algú sempre ha estat un dels
plaers més grans. D’altra banda, i sorprenentment en contradicció, tinc un alt
sentit de justícia i no suporta la idea que un innocent pateixi o mori per culpa
meva. No em generava cap plaer veure un innocent assegut a la banqueta dels
acusats, i aquest va ser el cas d’Edward Seton. La seva actitud i el seu “savoir
faire” van impressionar el jurat, però les proves recollides en el sumari
l’acusaven. No hi havia dubte que, abusant de la confiança d’una vella, Seton
l’havia assassinat.

Fa un temps vaig començar a canviar, vaig començar a desitjar actuar més que
no pas jugar. volia cometre jo mateix un crim i el meu sentiment innat de la
justícia intervingué en l’elecció de la víctima. No volia que un innocent patís, i
gràcies a un amic metge em vaig adonar que molts crims s’escapen de la
justícia. Em va explicar el cas d’un matrimoni que havia deixat morir la dona a
qui servien, ometent conscientment el deure d’administrar-li la medicina
prescrita per ell. Amb la seva mort, heretaren una gran suma de diners i la
justícia no intervingué degudament.

Al cap d’un temps, al sanatori on vaig estar ingressat per una operació, una
infermera, per a demostrar-me els efectes de l’alcohol, em va explicar un cas
que havia passat anys enrere a un hospital de Londres. Un metgessa
alcoholitzada havia matat una dona mentre operava. Li vaig preguntar on

 
 
   58  
 
treballava i em vaig poder documentar sobre l’homicidi per imprudència que
havia comès la doctora Armstrong.

Una conversa entre dos oficials retirats va fer que m’interessés sobre el general
McArthur.

Un individu arribar de l’Amazones em va explicar les aventures d’un tal Philip

Lombard.

La història putirtada d’Emily Brent i la seva criada me l’explicà a Brasil un

compatriota, indignat pel cor de pedra de la solterona.

Quant a la senyoreta Blove, el seu crim m’arribà quan dos col·legues discutien
sobre el judici de Landor.

Per últim, vaig descobrir el cas de Vera Claythorne durant un viatge. Una nit
vaig coincidir al saló de fumadors amb un jove distingit anomenat Hugo. Per
ofegar les penes, bevia tota classe de licors. Sense gaires esperances de
descobrir res sensacional, vaig començar el meu habitual interrogatori. La seva
resposta em sorprengué. Recordo exactament les seves paraules: “Vostè té
raó”, em va dir, “per a matar una persona no cal administrar arsènic o
empentar-lo des d’un penya-segat.. Vaig conèixer una assassina. La vaig
conèixer molt bé perquè la vaig estimar amb bogeria i no me la puc traure del
cap. El més dramàtic és que es podria dir que ella va cometre el crim per mi.
No es va adonar que jo adorava el nen!”. Em va dir “en el mateix instant en què
la vaig mirar, vaig llegir la veritat als seus ulls”.

Tots van desembarcar el 8 d’agost a l’Illa del Negre. Em vaig barrejar entre ells
com un invitat més. Primer vaig fer desaparèixer els més culpables perquè així
l’agonia de saber que moririen tots la reservava als més culpables. L’Anthony
Martson i la senyora Rogers van ser els primers. Estava segur que la dona de
Rogers havia cedit sota la influència del seu marit, el principal culpable del crim.
Recentment, el metge em receptà una lleugera dosi de cloral per a dormir. El
vaig anar guardant fins arribar a una quantitat suficient per a matar una
persona. Quant Rogers va portar el conyac per a la seva dona, el va deixar
sobre la taula. Va ser molt fàcil abocar-lo al got quan passava pel meu costat.

El general McArthur va morir sense patir. Vaig escollir el moment oportú per a
sortir a la terrassa i apropar-me a ell sense fer soroll.

Pel matí, vaig matar a Rogers quan tallava la llenya per al foc, colpejant-lo per
darrera.

 
 
   59  
 
Després va tocar Miss Brent. Vaig abocar-li a la tassa les restes del cloral, vaig
apagar el llum, es va marejar i va ser molt fàcil posar-li una injecció de cianur.
Posar l’abella a la finestra pot semblar infantil, però ho vaig trobar divertit. vaig
fer tots els possibles per a seguir fil per randa les estrofes de la cançó de
bressol.

El doctor Armstrong em va ajudar a interpretar el meu paper estrella. Totes les

sospites es dirigien envers Lombard i li vaig proposar simular la meva mort. Li
vaig fer veure que d’aquesta manera l’assassí s’alarmaria i que no havia de
deixar que ningú se m’acostés. Va anar tot tal i com esperava. Miss Claythorne
va cridar de pànic a l’entrar en contacte amb la llana de la senyora Brent. Tots
van córrer cap a les escales i jo vaig aprofitar pera fer-los creure que
mentrestant m’havien disparat

Van entrar en pànic, sospitant els uls dels altres. Vaig citar el doctor fora de la
casa a primera hora del matí. Me’l vaig endur dalt de tot del penya-segat i el
vaig empentar.

Aleshores va arribar el moment que esperava més ansiosament. Només

quedaven tres persones a l’illa i una d’elles tenia una pistola.

Vaig preparar la trampa perquè caigués el bloc de marbre que hi havia al llindar
de la finestra.. Així vaig matar Blove. Després vaig veure que Vera Claythorne
apuntava Lombard. Estava segur que a últim moment s’hi enfrontaria

Immediatament vaig preparar el decorat esperant veure el resultat d’aquesta

experiència psicològica. La tensió nerviosa produïda per l’homicidi que acabava
de provocar, la força hipnòtica de la gravació de veu i els remordiments serien
suficients? Els resultats parlen per si sols.

Així doncs, ja havia acabat amb 9 dels 10 negrets. Només quedava jo. Un
senzill mecanisme dispararia la pistola per acabar amb el desè negret de
manera que no sembles un suïcidi, sinó un assassinat més.

Tots els artistes tenen set de glòria, i també jo sento la necessitat de donar a
conèixer la meva perspicàcia i enginy fent aquesta confessió. Malgrat tot, confio
que el misteri perduri i que sigui impossible esbrinar què ha passat realment.

Després de llançar l’ampolla al mar, em trauré la vida. Quan descobreixin els

nostres cadàvers serà impossible determinar l’hora de la nostra mort. A l’Illa del
Negre hi trobaran deu cadàvers i un problema indesxifrable

 
 
   60  
 

Firmat,

Lawrence Wargrave

(El jutge agafa una ampolla buida, hi introdueix la carta i surt a la terrassa. Al cap d’uns
moments, se sent un tret)

FI