LA CIUTAT I LA LLUNA

(Comena la msica)

Feia poc que la Tona havia vingut amb la famlia a la ciutat, i no li agradava gens. Abans vivien
en un poblet petit i tranquil, on coneixien tothom i tot era a labast de la m. Per a la ciutat hi
havia massa soroll, massa fum, massa gent. La Tona se sentia sola. Lescola encara no havia
comenat, i no sabia com fer-sho per fer amics entre tanta gent que no coneixia.

Cada nit,, just abans danar a dormir, treia el cap per la finestra i parlava amb la lluna. L a lluna
s era la mateixa que lanava a veure al terrat quan eren al poble. La lluna s que lescoltava
enmig de l soroll de la ciutat.

( can 1: La ciutat sense Amics)

Aquell dia, tota la famlia escoltava les noticies de la radio a mitja tarda. Els astrnoms han
descobert unes taquetes negres a la Lluna que ning no havia vist abans. Ahir el Bara va
tornar a guanyar...

La Tona, avorrida, va sortir al balc. Entre els geranis una cosa li va cridar latenci.

TONA: Qu s aix ? Una pedra blanca i lluenta? Que lleugera s!

Pare, he trobat una pedra estranya al balc!... Va, segur que els ha caigut als paletes
que fan obres al cinqu.

Per quan la Tona es va endur la pedra a la seva habitaci, va tenir una bona sorpresa: a les
fosques la pedra feia llum...

TONA: Des de quan els paletes treballen en pedres lluminoses?

La mare li va demanar si podia anar a comprar el pa, i la Tona no sho va fer dir dues vegades.
Tenia ganes danar a fer un volt. Va agafar el patinet i es va posar la pedra misteriosa a la
butxaca. Tot sortint al carrer, el cor li bategava nervis per la troballa. Hauria volgut explicar-
ho a alg, per... a qu? Com sempre, tothom anava de pressa i mirant a terra.

(can 2: De Pressa)

Davant seu a la cua del pa, hi havia un nen de la mateixa edat que la Tona, amb patins i
motxilla. La Tona va veure que de dintre la motxilla del nen, sortia una llum blanca. Es va
treure la pedra de la butxaca i, com qui no vol la cosa, es va posar al costat del nen a mirar els
croissants amb la pedra a la m, ben b per qu ell la hi veis. De seguida va notar que
lestiraven del bra. El vailet la va portar fora del forn i la va omplir de preguntes...
 TONI: On has trobat aquesta pedra? Quan lhas trobada? Saps quina pedra s? Has
vist que fa llum a les fosques?....

TONA: Ep! Para, para... Espera un poc, hem dic Tona , i tu, qui ets?

TONI: Hem dic Toni, i soc nou al barri, visc a poques cases ms enll del forn, fa dos
dies que he trobat la pedra just davant de casa meva i no me la trec del cap.

TONA: A veure la teua?... Son ven iguals! Com han anat a parar dos pedres tan iguals
una al costat de laltra?

TONI: Jo he sentit parlar de lhome que ven rellotges al banc de la plaa. Tothom el pre
per un desgraciat, per la meua vena diu que s un savi poeta, que ha tingut mala
sort, a lo millor ell ens sap dir alguna cosa...

A cop de patins i patinet van fer cap a la plaa i hi van trobar lhome menjant un entrep al
banc que li feia de llit, amb tots dos braos plens de rellotges. Quan li van ensenyar les pedres
lhome va somriure.

TONA: Disculpi un moment senyor, el meu amic i jo hem trobat aquestes pedres tan
estranyes i.... Sap vost per qu a les fosques fan llum?

RELLOTGER: Mmmmmmjmjmjmjmjm.....Pot ser s en se alguna cosa, per si sou

espavilats, ho trobareu per vosaltres mateixos.

TONI: Ales hores ens ajuda o no?

RELLOTGER: Fixeu-vos b en tot el que passa al voltant vostre, i ajunteu les vostres
idees i esforos, sols aix trobareu la veritat de all que busqueu. Per cert tinc aqu uns
rellotges que us poden interessar, hi ha un que diu quina lluna hi ha cada dia. Us far
un bon preu.

TONA: No grcies, ara no estem per a rellotges.

(can 3: Un Temps per a cada cosa)

TONI: Qu ens ha dit? Qu ens fixem en tot el que passa? No men he adonat de res.

TONA: Es claaar!!! El diari! Els grans quan volen saber que passa de veritat ho busquen
al diari.

All mateix hi havia un quiosc. Van preguntar a la quiosquera si el diari deia res de laparici
dunes pedres lluminoses a la ciutat. Un fet tan extraordinari no podia haver passar per alt a la
gent que fa les noticies.
 TONI: Bona tarda senyora, que ens pot ajudar?

QUIOSQUERA: Que us passa nens?

TONI: Ens preguntem si per casualitat al diari diu alguna cosa dunes pedres
lluminoses que ens hem trobat.

QUIOSQUERA: Un moment nois...(mirant el diari) No, al diari parla de la crisi, de la

victria del Bara, i de les misterioses taques de la lluna, res ms...

TONA: No s possible, aquest fet ha de sortir en algun lloc...

QUIOSQUERA: Mireu nois, no tot el que us passa a vosaltres, ni tot el que hem passa a
mi, ni tan sols tot el que passa al barri , ho expliquen els diaris. La vida s feta de
petites noticies que noms les sabem cadasc de nosaltres.

Mireu, a la cantonada hi ha el Rachid, s aquell nen que shi dedica a netejar els vidres
dels cotxes al semfor. Ell veu gent de tots els barris i pot tenir alguna idea del que
busqueu..

(can 4: Notcies danar per casa)

(msica)

El Rachid era un noi una mica ms gran que la Tona i el Toni, espavilat com una mala cosa.
Quan va veure les pedres va fer uns ulls de pam, va deixar lesponja i la galleda i els va
convidar que el segueixin fins a la platja dalla al costat. Enterrada entre dues roques de
lespig, el Rachid tenia una pedra idntica a les altres dues.

RACHID: Veniu amb mi, a la platja tinc una pedra enterrada igual que aquesta.

TONA: Saps alguna cosa daquest misteri? Nosaltres busquem explicacions per no
hem trobat res de profit.

RACHID: No se don a eixit, la vaig trobar just ara fa tres dies. Jo creia que el mar lhavia
dut igual que hem va dur a mi

TONI: A tu et va dur el mar?

(can 5: El Mar)

(continua la msica)

Mentre miraven el mar immens, el Rachid els explicava que a laltra banda hi havia el seu pas.
Que a casa tenien gana i va haver de venir amb els seus cosins grans tot travessant el mar en
una barqueta de no res. Que sort en van tenir que la lluna era plena!

(Acaba la msica)
El Rachid els va proposar dinvestigar-ho junts. De seguida es faria fosc i passarien els
escombraires, que remenen tots els materials que mai shan inventat.

Es escombraires van arribar tan puntuals com la nit.

TONA: Bona nit senyors. Que ens podrien ajudar? Hem trobat unes pedres una mica
estranyes i ens agradaria saber si per casualitat saben vosts alguna cosa.

ESCOMBRAIRE 1: No he vist una pedra daquest tipus mai en la meua vida, i tu? Nhas
vist mai alguna pedra semblant?

ESCOMBRAIRE 2 : No, per crec que podem ajudar-vos si veniu amb nosaltres. Mentre
fem la nostra feina, podeu venir en el cami a veure si trobeu alguna cosa que shi
assemble.

ESCOMBRAIRE 1: Anem doncs!

(can 6: Sigueu Reciclats)

Van veure tota mena de coses, fins i tot unes llunes grosses de suro blanc que es devien haver
fet servir en laparador dalguna botiga. Quan van baixar del cami, els tres se sentiren tristos,
cansats i decebuts.

No es van adonar que caminaven pel carril bici, i un ciclista repartidor de pizzes va estar a punt
datropellar-los. Sort que va frenar en sec! Per, de lensurt, va caure una de les pedres dels
nois davant mateix de la bicicleta. En veure-la, el repartidor es va esverar molt.

REPARTIDOR: Nois!!! Aneu amb compte!.... Qu s aix? Vinga, anem, de pressa, a

veure si encara som a temps

TONA: On anem?

REPARTIDOR: Anem al parc, rpid!!

(can 7: De Pressa)

Van entrar en el parc esbufegant. Al bell mig de la bassa de les granotes, el reflex de la lluna
brillava com mai.

RACHID: Fixeu-vos, si t el mateix color i lluentor de les pedres!

TONA: s veritat! Que pot ser sn, .... trossets de lluna?

TONI: I si ho sn, qu farem?

REPARTIDOR: Doncs au, torneu els trossets a la lluna. Em sembla que noms us els ha
deixat. Llanceu les pedres, amb totes les forces, al reflex de lestany.
 TONA: I tu, com ho saps ??

REPARTIDOR: Un dia jo tamb vaig ser nou a la ciutat, i tamb vaig tenir el meu trosset
de lluna.

TONI: A la una, a les dues i a les tres!!

El Rachid, el Toni i la Tona van llanar les pedres tots alhora a ala lluna de lestany, i...plof!, las
van encertar de ple. Ja estava, mira si nera de fcil, mira si nera dextraordinari! Van seure
cansats a lherba, es van mirar, suats com anaven de tant voltar la i tant crrer, i van esclafir a
riure.

(msica)

Era tard, potser lhora de sopar. El repartidor de pizzes va acompanyar cadasc a casa seva.
Abans, per, van quedar per veures lendem mateix. Tenien tantes coses per fer i per
explicar-se!

Lultima darribar a casa va ser la Tona. Els pares patien perqu al forn els havien dit que
lhavien vista patinant pel barri. No entenien res del que els explicava, per la van rebre amb
petons i abraades i sense parar esment que no duia el pa.

Quan se nanava al llit desprs de sopar, la Tona va sentir que per la tele deien que les taques
negres de la lluna havien desaparegut tan misteriosament com havien sortit, i que els cientfics
feien tota mena dhiptesis estrafolries. La Tona, com el Toni i el Rachid a casa seva, va mirar
la lluna i li va donar les grcies per haver-la ajudada a fer amics.

I la lluna, a cada finestra somreia en quart creixent.

(can 8: Lluna de la Ciutat)

f
-