30 Anys, Bon Dia!-Text de Carles Marquès

Els Pets – El musical – Versió 04/07/2015 – 13:33:38 – Carles Marquès
30 ANYS, BON DIA!
Text de CARLES MARQUÈS, a partir de cançons d’ELS PETS
Lletres de LLUÍS GAVALDÀ i JOAN REIG
PERSONATGES:
ANNA
JOAN
PAU
CLARA
MARTÍ
NÚRIA
FRANCESC
REMEI
CAMBRER
SÒNIA
SARA
1
PRIMERA PART
ESCENA 1
EL POBLE
Una taula de cafè i cinc cadires.
JOAN arriba a la plaça del poble, a primera hora del matí. Entra al cafè i crida.
JOAN
Bon dia! Bon dia! Bon dia! Que ja no hi queda ningú, en aquest poble? El poble sota el
barret de fum! (Cada cop més fluix, menys convençut) Bon dia...! I qui ho ha decidit,
que avui ha de ser un bon dia? Almenys, sembla que veurem el sol, això sí. Calla, que la
gent poc a poc es va aixecant! Potser sí que al capdavall serà un gran dia... Qui ho sap?
BON DIA (amb to melancòlic)

JOAN
La vella Montserrat
desperta el barri a cops d'escombra tot cantant
les primeres persianes
s'obren feixugues badallant.
Entra MARTÍ
MARTÍ
Rere el vidre entelat
el cafeter assegura que no era penal
i es desfà la conversa
igual que el sucre del tallat.
JOAN I MARTÍ
Bon dia,
ningú ho ha demanat però fa bon dia,
damunt els caps un sol ben insolent
2
il·lumina descarat
tot l'espectacle de la gent.
Entra FRANCESC
FRANCESC
Al bell mig de la plaça
la peixatera pren paciència amb la Consol
que remuga i regala
grans bafarades d'alcohol.
Entra ANNA
ANNA
I al pedrís reposant
l’avi Josep no es deixa perdre cap detall
i amb l'esguard es pregunta
quants dies més té de regal.
TOTS QUATRE
Bon dia,
il·lumina descarat
tot l’espectacle de la gent.
Nens xisclant, olor a pixum de gat,
veïnes que un cop has passat et critiquen.
Gent llençant la brossa d’amagat
i un retardat que amb ulls burletes et mira i diu:
Bon dia,
il·lumina descarat
3
MARTÍ
Joan, has vingut!
JOAN (es van abraçant)

Martí! Sisquet!
FRANCESC
No em diguis Sisquet! Em dic Francesc...
JOAN
I Cesc?
FRANCESC
D’acord, doncs, digue’m Cesc, si vols! I tu, tornes a ser el Juanitu, doncs?
JOAN
No, sempre Joan, com mon pare!
FRANCESC
Si ton pare es diu Josep!
JOAN
Sí, però casa meva sempre ha sigut Cal Joan, de tota la vida.
MARTÍ
El passaràs a veure, a ton pare? El passaràs a veure, veritat?
JOAN (Fred)
No crec que ell vulgui veure’m. (Canvi de to, amb molta més emoció) Anna!!!
ANNA
Joan!!!
4
JOAN
Anna! Tants anys...
ANNA
Trenta. Així vam quedar, no? Ens veurem al cafè de la plaça d’aquí trenta anys justos...
Semblava que havia de ser un dia assenyalat i, ja ho veieu, és un dimecres qualsevol.
MARTÍ
Trenta anys després d’acabar el COU a l’Insti de Tarragona...
ANNA
Ei, jo no, que no sóc tan gran com valtros...
MARTÍ
I perquè trenta, i no vint-i-cinc? O disset, com els que teníem allavòrens?
FRANCESC
No ho sé, txec, això tu, que t’ho vas inventar.
MARTÍ
Ja no me’n recordava... bé, doncs trenta, tant li fot, només era l’excusa per trobar-nos...
FRANCESC
I el Pau, creieu que vindrà?
MARTÍ
No, el Pau no vindrà, ja ho veureu. He sentit a dir que viu fora, a l’estranger...
JOAN (Amb acidesa)

Deu estar viatjant per països del tercer món. Sempre va ser el més compromès de tots.
FRANCESC
5
Sí, ell ja era reivindicatiu quan els altres només pensàvem en mosses. (Veu que els
altres tres se’l miren malament). Vaja, vull dir que a ell sempre li ha anat més que a
naltros això d’anar a manis, la política, i ara suposo que fer de missioner, o cooperant...
ANNA (Somriu, trista)

El Pau no vindrà... no ho crec, si ell no vol...
JOAN
Però tu bé que has vingut...
ANNA
Sí, jo sí... però ell no. (Silenci) I tu què, encara per Girona?
JOAN
No, ara sóc a Berga, treballo allà.
ANNA
I escrius?
JOAN
No, ja no. No tinc res més per dir. I tu...?
ANNA
Una mica, encara... poquet.
MARTÍ
Joan, gràcies de debò per venir de tan lluny. Tu sí que ets un amic.
JOAN (Amb una mica d’ironia)

Que m’enyoràveu?
ANNA
No, jo no t’enyoro.
6
Es fa un silenci.
JOAN
Però que no despatxa ningú en aquest cafè, o què? Ei, hola...
MARTÍ
Com es nota que ets de ciutat... Deixa’m a mi... Miquel, surt, que se’t gira fenya!
FRANCESC
El Miquel, aquí?
MARTÍ
Sí, ell també va acabar tornant al poble.
FRANCESC
Com tu!
MARTÍ
No, ei, que jo només vinc aquí per anar al tros. A l’oliva o l’avellana. I cada cop més de
tant en tant. Jo visc a Constantí, ja us vaig dir que és el que volia fer... la dona, sabeu...?
JOAN
La Núria? Et vas casar amb la Núria? I continues casat?
ANNA
Amb la primera novieta... d’això se’n diu fidelitat.
El cambrer ha sortit a servir-los.
MARTÍ
Què voleu que demanem? Comencem pels cafès, i després ja anirem més forts, o què?
FRANCESC
Sí, jo un descafeïnat.
7
Els altres riuen per sota el nas. FRANCESC no se n’adona, o ho fa veure.
ANNA
Jo, un cigaló, de conyac.
JOAN
Jo també, però el meu, de whisky.
MARTÍ
I jo un cafè... I no em diguis si el vull sol, que tots els cafès ho són, de sols... (Pausa,
mentre el cambrer surt d’escena) Hosti, la colla, tots naltros altre cop junts... creia que
això no ho veuria mai de la vida.
FRANCESC
Sí, mira que Tarragona és a prop, però a mi em costa de venir.
ANNA
I més des que van morir els pares i jo també vaig marxar, eh? Quin germà més dropo
que tinc, només em ve a veure a Reus un cop a l’any, quan porta la mona al xiquet gran.
JOAN
Tens més d’un xiquet? Quants anys té, el gran?
ANNA no contesta. El cambrer entra amb les begudes, les serveix i després es posa al
capdavant de la big band.
MARTÍ
Esclar, i com que us vau vendre la casa de la família... quantes hores hi vam passar a les
golfes que vam apariar... us en recordeu, de tots els discos i discos que vam sentir, allà?
ANNA
Viatge a Itaca! I Janis Joplin, Bob Dylan, Leonard Cohen...
8
JOAN
Sí, i King Crimson, Led Zeppelin, la Dharma, Sisa, Pi de la Serra...
MARTÍ
I els Beatles! I els primers canutets d’amagat. Bé, això naltros dos i el Pau. Aquest
parell de bledes soleiades (referint-se a JOAN i ANNA) no paraven d’escriure poemets.
FRANCESC
Jo encara tinc el pòster del Che Guevara per casa, però no sé on para.
MARTÍ
Però si de tot això no fa ni quatre dies! Jo encara me’n recordo com si fos ara.
JOAN
Compte amb la memòria. No tothom recorda les mateixes coses...
FRANCESC
I tant que me’n recordo, Martí! I els estius? A l’agost, a la sínia del teu avi, i a les del
voltant, perquè ell no tenia bassa...! Tu, Anna, no hi venies, que eres massa petita.
ESCENA 2
Mentre van cantant la cançó, es desprenen de tot allò que els fa grans (ulleres, gorres,
barba, americana, etc.) fins a quedar en pantalons curts i aspecte de nens-adolescents.
ANNA s’ha quedat en un racó, fora de la seva vista, però també es vesteix de nena.
PANTALONS CURTS I ELS GENOLLS PELATS

FRANCESC
Ungles brutes i un munt de repèls
enfilant-se a un arbre ple de préssecs vermells,
després a la bassa tots nuets
vigilant la roba i que no arribi el pagès!
i a l’hora de berenar
9
pa amb vi i sucre o un tros de codonyat,

i després tornar al carrer amb el morro empastifat.
JOAN
Cap al tard havíem de parar
de jugar al futbol i veure els carros passar
amb el gos al darrera lligat
petaner i sempre a l’aguait de no ser apedregat,
i després d’haver sopat
pa torrat amb un bon tros de tall
a la fresca vigilats jugàvem a amagar.
TOTS TRES
Anys enrere
penso què queda
d’aquell que un dia va anar
amb pantalons curts i els genolls pelats.
MARTÍ
El diumenge missa puntual
tocava diana l’àvia sempre cantant
em mudava des del llit estant
després d'un bon cossi de llet sempre cremant.
El campanar deia clar
segons ella: “Veniu mudats”
i després m’arriava, això si, ben encoloniat.
TOTS TRES
Oh, anys enrere
penso què queda
d'aquell que un dia va anar
10
Apareix PAU, un nen “gran” de pantalons curts, com ells. Es queda una mica apartat.
L’ANNA és l’única que sembla que l’ha vist.
PAU
Potser és cert que només recordem
allò que ens agrada
però què seria d’aquestes nits
sense una bona dosi de nostàlgia, gola avall.
TOTS QUATRE
Oh, anys enrere
penso què queda
d’aquell que un dia va anar
JOAN
Pau!!! Per què no véns?
PAU
Gràcies, estic bé aquí.
JOAN (s’acosta a PAU)

Va, vine, tonto.
FRANCESC
M’avorreixo, això de banyar-se a la bassa és de canalla petita.
MARTÍ
I si ve l’amo ens caurà el santcristo gros, i ens fotrà un cul que brostarà! Però mentre
arriba i no arriba, nens, voleu un tall de síndria?
MARTÍ talla una síndria i en reparteix trossos, que es mengen.
FRANCESC
11
Per què no anem a Salou, a la Saint-Germain?
MARTÍ
Ostres, Sisquet, ja no dius el mateix de sempre? “Faig tard, que m’esperen...” Ja sabem
prou qui t’espera... Ara ja no quedes amb la Consol al darrere de l’església, o què?
FRANCESC
La Consol s’estima més anar amb altra gent... mala gent... gent que mama i fuma molt...
MARTÍ
Que mama? I tu què et penses que faràs a Salou? Mamar, fumar, i agafar mosquits a
l’aixeta...! Si es tracta de tot això, jo m’estimo més el bar del Miquel, a Constantí...
cervesetes tranquil·les, bona música, paietes d’aquí, del país...
JOAN
Tu amb cervesa, nenes i rock and roll en tens prou! Tant de bo la vida fos això només.
FRANCESC
Txec, Martí, d’acord que aquí al poble només tenim el cafè i res més, però és que ens
passem la vida a Constantí, i no coneixem mai ningú nou! Que hi tens alguna cosa, allà?
FRANCESC i JOAN riuen, i comencen a picar MARTÍ. ANNA i PAU no riuen.
PAU
On vulgueu, però aneu passant, brillo! Jo també me’n vaig, que aquí hi sobro. (S’acosta
a JOAN) L’Anna m’ha dit que ha de parlar amb tu. I ara has de triar, si véns o et quedes.
JOAN dubta. ANNA se’l mira, amb cara trista, i ell es queda. PAU va empenyent fora
els altres. Mentre els nois parlen, ANNA es posa a plorar.
FRANCESC
Què passa, què passa? Joan, vigila el que fas amb la nena!
MARTÍ
12
Què doncs, Pau? Véns amb mi al bar del Miquel, o te’n vas amb aquest a Salou?
PAU
No, amb cap dels dos. (Mirant amb intenció al JOAN). No ho sé, potser me n’aniré uns
dies a Cambrils, com altres anys.
PAU, MARTÍ I FRANCESC surten.
ESCENA 3
JOAN
Anna, què tens?
ANNA
M’hauria d’haver arribat ja fa més d’una setmana... la... ja saps...
JOAN
Però, Anna, si va ser un sol cop, com pot ser? Abans que talléssim...
ANNA
I et penses que si talles, es talla tot?
JOAN
Però és que som molt joves, ara què hem de fer, digue’m? Jo només en tinc disset, i tu...
ANNA
Quinze... setze, podem dir. No pateixis, Joan, ja sé que no m’estimes, m’ho has deixat
ben clar. (Pausa) Te’n recordes quan et vaig dir de sortir amb mi?
JOAN (Dubta, perquè ja no se’n recorda)

Sí, esclar...
ANNA
Allà, l’agost passat... enfilats dalt de l’arbre.
13
Silenci.
JOAN
Jo... estic molt perdut, no sé què dir... no hi ha cap solució?
ANNA
Per a tu, o per a mi, vols dir? Vés-te’n, vés-te’n amb ell...
JOAN
Però no hauríem de parlar...? Què penses fer amb el...?
ANNA
Ja en parlarem, quan ens trobem...
JOAN surt corrents.
QUAN ET TROBI
ANNA
Quan et trobi pel carrer
i els batecs marquin les passes,
sense avisar ja haurà arribat el fred.
Els llits porucs voldran una altra flassada
mentre els arbres es despullen quiets.
les paraules assajades
entre les hores de nits sense son
es faran vent, esperant que una mirada
trenqui el glaç d’un silenci boirós.
Quan et trobi...
la conversa desganada
i ládéu ràpid d’un petó nerviós
seran epíleg d’una ocasió escapada
14
i preludi d’un hivern

dòcil, gris i somnolent,
com les busques d’un rellotge vell.
Quan et trobi...
Fosc.
ESCENA 4
CONSTANTÍ, MOLTA MERDA I POC VI (INSTRUMENTAL)
TARRAGONA
Bar. Uns quants tamborets al centre i en un costat, una taula i un parell de cadires.
Mentre sona la música, MARTÍ, FRANCESC, ANNA, NÚRIA, REMEI, CLARA, SÒNIA
i SARA xerren i fan cerveses. Al racó, apartats, parlant entre ells, JOAN i PAU.
MARTÍ
Aquesta nit agafo una ceba! Miquel, una altra mitjaneta. (A la NÚRIA) Amor meu, vine
cap aquí, digue’m que m’estimes! Canalla, ella m’estima...!!!
NÚRIA
Martí, deixa’m estar... Tu de què vas? No sóc un forat. Calma’t...
MARTÍ
No puc, vaig més calent que un llum de carburo, què vols que hi faci jo? Necessito oli
de tall! (Als altres) I, a més a més, som lliures, lliures! Sisquet, hem de fer una festa!
FRANCESC
Una festa? Però això d’ara no és una festa, o què?
MARTÍ
No, una festa de veritat, molt gran, convidarem tota la penya que coneixem, per celebrar
que hem acabat el COU i tota la merda, i que valtros tres aneu a estudiar a Barna.
15
FRANCESC
No, jo em quedaré aquí. A Tarragona, a la ciutat, vull dir. A la delegació universitària...
MARTÍ
Però què dius, boig? Tu has de marxar, veure món.
FRANCESC
No, mira, m’ho he pensat bé: he trobat fenya a les tardes en una empresa, i estudiaré
químiques de matins. A més, la Remei anirà a la mateixa uni... (els altres riuen mofetes)
REMEI
Llogarem una coseta petita a Tarragona. Mentre no el convenço d’anar a viure a Valls...
Oi, cuqui?
FRANCESC
I tu, Martí, per què has fet COU si no volies continuar estudiant després, eh, paio?
MARTÍ
El pare em va dir que no em deixaria en herència el tros si no estudiava com a mínim
fins a COU... com que ell no va poder estudiar, per culpa de la guerra... Txec, però jo
tota la vida he volgut fer de pagès, és el que m’agrada. Ara, que no em penso quedar al
poble. (Mirant-se la NÚRIA) Enguany mateix ens muntem un pis a Constantí.
FRANCESC
Ui sí, quin gran canvi! Del poble a Constantí!
MARTÍ
Què passa? Ara que marxeu, és aquí on tinc tots els amics que em queden. Al poble hi
aniré només a pencar, i de Tarragona, ja n’he tingut prou i massa amb tots els anys que
hi he estat fent el puto BUP. I treballant-hi per poder pagar-me els estudis.
FRANCESC
Hi tens res, contra Tarragona?
16
MARTÍ
I tu, contra Constantí?
FRANCESC I MARTÍ s’encaren, mentre la NÚRIA parla amb la SÒNIA.
NÚRIA
Sònia, i tu què vols fer a la vida?
SÒNIA
Jo? Ballar! (i es posa a ballar quan comença la cançó)
TARRAGONA M’ESBORRONA
MARTÍ
Tarragona m'esborrona,
FRANCESC
Constantí em fa patir!
MARTÍ
Anava cap a casa després d’haver pencat.
Hi havia un cotxe a les fosques, hi havia un cotxe aparcat.
Si no fos perquè cada dia me'l trobo sempre allà,
diria que és una parella fotent-se el bacallà.
Però no ho és (TOTS no ho és!),
no ho és (no ho és!),
però ningú no em vol fer cas
quan els dic que la gent que hi ha allí seient
són ionquis que s'estan xutant.
TOTS
Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir!
FRANCESC
17
Sortia de la feina i volia fer un cigaló.

Vaig trobar la meva penya, em vaig seure al meu racó.
Gairebé eren les dues i el Miquel volia xapar.
La nit era molt tranquil·la, quan de sobte algú va trucar.
Qui deu ser? (no ho sé!).
Qui deu ser? (no ho sé!).
Qui pot venir a molestar?
Vaig clitxar aviat que els uniformats
tenien ganes de sarau.
TOTS
Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir!
MARTÍ I FRANCESC (Alternativament, rapejant)

Pont del Diable, carrers de la part alta, Francolí brut i encongit,
al obrir la porta, cortines que es mouen, quan arribes a les sis.
Camp de Mart, petroquímica, turistes i Maginet;
el molí de l’horta, el bassal, les forques i els pagesos mai contents.
Les voreres brutes trepitgen les putes, xeringues per tot arreu,
esquerres i dretes, velles pansidetes, van a missa de deu.
Imperial Tarraco, baixant hi ha el Serrallo on la gent en té un parell, (TOTS de què?),
a la fresca xerrant, seguts al davant, de la Plaça del Castell.
El Tucan, la Cova, Colla Vella, Colla Jove, les gitanes venen alls,
l’avellana baixa, homes vells amb faixa, del defora van tornant.
Tocar ferro al balcó, lentament la pudor atravessa la ciutat,
mentre la rutina lentament pentina aquest poble abandonat.
Quan acaben de cantar MARTÍ i FRANCESC, els altres els aplaudeixen.
ESCENA 5
CLARA
Quin parell de galls, que bons que sou, us hi podríeu dedicar!
18
MARTÍ
Uf, no ho sé, si triomfaríem gaire... ara surten grups molt bons, nena...
CLARA
També ho faríeu bé, vosaltres... Francesc, tu que veig que t’agrada Tarragona, me la
podries ensenyar...
REMEI (Avançant-se a FRANCESC)

No, si vols algú que te l’ensenyi, el millor és el Joan. Ell es coneix molt bé tot això de
les ruïnes romanes i la Catedral... i vol estudiar història de l’art o no sé què.
FRANCESC
Alguna carrera d’aquestes que no serveixen per guanyar calers...
MARTÍ
Sí, però ell el que vol de debò és ser escriptor.
REMEI
És un noi molt interessant, Clara, ja ho veuràs. Espera que te’l crido. Joan! (JOAN se la
mira, però no li fa cap cas)
ANNA
Deixa’l estar, Remei... que no ho veus, que està amb el Pau?
MARTÍ
Si el que vols és algú que t’ensenyi Tarragona, jo m’hi ofereixo, ja has vist que també
me la conec molt bé. Però a canvi m’has d’ensenyar Girona... (En veure la mirada de
NÚRIA) Vull dir, a tots naltros...
NÚRIA
Bona idea! Podríem anar-hi un cap de setmana, Clara, per tornar-te la visita que m’has
fet. Hem d’aprofitar aquest estiu, perquè després tots estudiarem, o treballarem...
MARTÍ
19
Abans hem de fer la gran festa de comiat. Us va bé divendres que ve? Conec un grup
que comença, són amics, els puc dir que vinguin a tocar... Clara, et quedes uns dies?
REMEI
Vingue, aprofitem que som joves! Joan, Pau, parella, veniu aquí!
SARA
Sí, celebrem que encara no hem fet els divuit!
EN TINC DISSET
TOTS
Sols en tinc disset,
no tinc edat pel carnet,
però jo en tinc disset,
cada dia em faig un xic més vell.
Haig d’arribar a casa abans de les deu.
Si invento una excusa ningú se la creu,
i a casa no puc alçar la veu.
Sols en tinc disset.
Diuen que n’hauria d’estar content
doncs als disset
sembla que és quan t’ho passes més bé.
Però jo no ho acabo de veure molt clar,
amb tota la merda que he d’estudiar
sense saber si em servirà.
En tinc disset
tinc cara de préssec.
En tinc disset
estimo de pressa.
En tinc disset
i tinc tanta pressa,
en veure cada dia més, cada dia més.
20
Mentre dura la cançó, els de la colla van a buscar JOAN, que es deixa arrossegar, i
PAU, que s’hi resisteix i es queda al seu racó, sol, mirant els altres.
FRANCESC
Visca la mare que ens va parir!
TOTS
Visca!!!
MARTÍ
Miquel, cerveses per a tothom! Pago jo...
REMEI
Pels disset anys! (Brinden amb les ampolles)
ANNA (Amb cara de pena)

Jo en tinc quinze. Bé, gairebé setze...
NÚRIA
Anna, que et passa alguna cosa...? Vine, explica’m... (Se l’emporta cap a un costat)
MARTÍ
Txec, quina pudor! Qui s’ha llufat?
CLARA (A JOAN)
Vols ser escriptor, m’han dit... de debò?
JOAN
Només he escrit alguns poemes, però són molt dolents...
CLARA
No m’ho crec. Me’ls has de deixar llegir...
JOAN
21
No ho sé...
CLARA
Per què no véns amb mi a Girona? Marxo demà... no és a Girona ciutat, els meus pares
tenen una masia a l’Empordà. Allà tindries lloc per escriure... uns dies només... Tinc un
amic escriptor, en Jaume, i podríeu compartir textos, i experiències. Què et sembla?
ESCENA 6
Es va fent el silenci, i es formen grupets: NÚRIA parla amb ANNA, CLARA amb JOAN,
REMEI i FRANCESC festegen, MARTÍ dorm al tamboret. PAU mira com JOAN
s’enrotlla amb CLARA. Demana una cervesa. Baixa la llum. Un focus il·lumina PAU.
S’HA ACABAT
PAU
Un núvol passa, els carrers s’han enfosquit
i fot un ram com els de quan era petit.
Darrera els vidres jo m’ho miro arrupit.
Ma mare sent Roberto Carlos tot fent el llit.
Ara jo flipo amb aquell gat blau i trist,
i moro d’enyorança perquè no ets aquí.
La pluja m’ha portat records d’aquell estiu
que vam passar junts en el teu pis de Cambrils.
La mare mai va creure que només fóssim amics.
Ella ens protegia de la llengua dels veïns.
Per què si eres a casa em veia tan feliç,
no ho entenia però un fill és sempre un fill.
Uooo, dos cossos enmig de la sorra,
uooo, rebolcant-se abraçats,
uooo, de la ment no se m’esborra,
uooo, no puc creure que s’ha acabat.
Va aparèixer envoltada de misteri,
en el primer moment tot va semblar normal,
borratxera, descontrol, mais i rialles.
22
L’endemà, jo amb ressaca i ell amb ella se’n va anar.

Però ara aquell núvol lentament ja ha passat,
ja no plou i el cel gris sembla que s’ha escampat,
i "un gran amor no pot morir-se així"
del cassette de ma mare m’ha semblat sentir.
Uooo, dos cossos enmig de la sorra,
uooo, rebolcant-se abraçats,
uooo, de la ment no se m’esborra,
uooo, no puc creure que s’ha acabat.
Puja la llum. PAU s’acosta a JOAN, que se separa de la CLARA, sense gaire voluntat.
PAU (Amb molta tranquil·litat i naturalitat)

S’ha acabat.
PAU surt d’escena. Tots els altres es queden mirant per on ha sortit. Es fa el silenci.
ESCENA 7
MARTÍ (Desvetllant-se)
Nen, Miquel, posa’m una cervesa. Però ara un quinto, eh, que he d’agafar la moto!
NÚRIA
Martí, sisplau!
MARTÍ
Què? Que feu tots tan tristots? Que se us ha mort el gat? M’enteneu? El gat... (Riu)
NÚRIA
El Pau acaba de renyir amb el Joan. I ha marxat corrents...
MARTÍ (A JOAN)
Quina putada, quina putada que t’ha fet, txec... En fi, les coses són així. Ja en trobaràs
un altre... o una altra. Tal dia farà un any! (Mirant-se la NÚRIA) Què, que he dit ara?
23
NÚRIA
No, si potser tens raó i tot. Joan, ànims! La vida dóna moltes voltes, mai se sap...
CLARA
Això mateix, Joan, mai se sap! (L’abraça i li fa un petó a la galta) Què me’n dius, del
que t’he proposat abans? (JOAN calla)
MARTÍ
Però la festa la farem igualment, eh! Vindràs, no? Que la muntem per a tu... i naltros!
VINE A LA FESTA
MARTÍ
Eh, vine a la festa
hi tindrem de tot:
vinatxo del guarro,
cava del millor.
NÚRIA
Serà una gran festa,
no em diguis que no,
no inventis excuses,
que ens coneixem prou.
TOTS
Oooo, vine a la festa!
FRANCESC
Li pots dir a ton pare
que has d’estudiar,
li pots dir a ta mare
que arribaràs tard.
24
REMEI
Serà una gran festa
amb música guai,
Marvin i Ramones,
ni heavy ni jazz.
TOTS
MARTÍ
I quan la festa ja sácabi
i tothom hagi de marxar,
ens dirà l’amo de la casa
que l’ajudem a netejar: (TOTS) NO!
JOAN (animant-se)
Segur que un o altre
es posarà brut;
si és noia plorarà,
si és noi farà el ruc.
CLARA
Mentre tu i jo sols
al wàter tancats,
farem el que els pares
diuen que és pecat.
TOTS
Fosc.
25
ESCENA 8
Surt tothom d’escena, i apareix JOAN, sol. Després, per l’altre costat, PAU. No es
veuen, durant tota la cançó.
ME’N VAIG
JOAN
I les teulades,
i les finestres,
i aquell pedrís on seia l’avi cap al tard.
I les escales
vora l’església,
i el terme al vespre des de dalt del campanar.
I el soroll del rellotge
que esbocina el comiat,
i el silenci del poble
que sembla que ja ho sap.
Me’n vaig, me’n vaig,
demà ja hauré marxat.
PAU
I les albades,
i alguns capvespres,
i els gats feréstecs que empaitava amb el Joan.
I la guixada
amb la meva lletra
que vaig escriure d’amagat al seu portal.
I el soroll de les passes
de la gent matinant,
i el silenci que omple
els racons mentre jo…
TOTS DOS
26

és el que em cal.
tot té un final.
demà ja haure marxat.
Se’n van per camins separats.
Fosc.
27
SEGONA PART
JOAN entra en escena, i tot seguit, el CAMBRER, SÒNIA i SARA. Ell no els veu.
VESPRE
CAMBRER, SÒNIA I SARA
Cap al vespre és quan estàs com a cansat,
i no saps el que fer i et quedes fixat,
i et trobes molt sol i el soroll s’esvaeix,
i mires al carrer i no hi ha gaire gent.
I canvien els sons i tot sembla més mort,

i vols cridar ben fort que n’estàs fins als collons.
Cap al vespre estàs trist i no saps on anar,
i et prepares un whisky i no te’l pots acabar.
I t’encens un cigarro sense ganes de fumar,

i l’apagues aviat i et tornes a aixecar,
i de sobte tens por de sentir-te tan buit,
i te’n vas cap el pub i no trobes ningú.
I surts fora al carrer i comences a córrer,

i el vent et va assecant el que sembla una llàgrima,
i t’atures cansat amb el nas ple de mocs,
i t’empatxes de nit i respires ben fort.
Cap al vespre és quan estàs com a cansat,

i no saps el que fer i et quedes fixat,
i et trobes molt sol i el soroll s’esvaeix,
i mires al carrer i no hi ha gaire gent.
El CAMBRER, SÒNIA i SARA surten d’escena.
28
ESCENA 1
GIRONA
Pis de CLARA i JOAN. Un parell de butaques.
JOAN, assegut en una de les butaques, llegeix. CLARA, en barnús, li fa un fort petó.
CLARA
Me’n vaig a dutxar, amor...
CLARA surt d’escena. JOAN mira per on ha sortit.
CANÇÓ D’AMOR #398

JOAN
Dins d’un raig de sol cent vuitanta-tres
partícules de pols fan l’amor
al mateix compàs dels sorolls que des del llit
mig rebregat fa el teu nas.
Sota el cobrellit s’endevina un dels teus pits
mentre l’altre apunta ferm cap el nord;
just on hi ha la porta on aquest babau
t’escolta i somia de dia
tornar-se en un instant en
aire, juganer com l’aire,
fent petons.
Aire, dòcil, però no gaire, resseguint-te el cos.
Des de l’aspersor dues-centes quinze gotes
ballen els acords d’aquell so
que desafinat va lliscant des dels teus llavis barrejat
amb sabó.
Damunt el bidet
unes calces d’aneguets
jeuen xopes apuntant cap el sud.
Just a la finestra
29
on aquest babau s’entesta

en ser espia de dia
i tornar-se en un instant en
aigua,
transpiren com
l’aigua,
fent petons.
Aigua,
tèbia, però no gaire,
resseguint-te el cos.
Fosc.
ESCENA 2
CALAFELL
Un pis de costa. Un sofà, potser de vímet, o d’un material lleuger, i un mirall de peu.
FRANCESC, badallant, es mira el sofà, on una manta, o un llençol, oculta alguna cosa,
mentre REMEI endreça estris de platja: pales, galledes...
REMEI
Què mires?
FRANCESC
La nena, com dorm. Qui pogués dormir així, amb aquesta pau.
REMEI
Està esgotada. No ha parat, ja ho has vist, de fer cabussons, castells de sorra...
FRANCESC
És una nena feliç.
REMEI
30
En què penses, carinyo?
FRANCESC
Pensava que mai tindrem millor moment per anar a buscar la parelleta.
REMEI (Riu)
Sí, ja no ens queda gaire temps... i això que ens hi vam ficar aviat.
FRANCESC
Ma germana més encara, ja en té tres... Haurem de despertar la nena. Hem de marxar de
Calafell avui mateix, he d’anar a veure ma germana. I encara he de comprar la mona...
REMEI
No vols que vingui jo, a Reus, amb tu?
FRANCESC
No, enguany millor que no. La nena és massa petita, voldria saber on és el seu tiet i jo
no sabria què dir-li...
REMEI
Fes-li petons a l’Anna, fa dies que no hi parlo. Com la veus, tu que la coneixes més?
FRANCESC
Bé, prou bé, és una noia forta... però amb l’home allà dins, i amb tres canalles, no és
fàcil... (mira cap a un altre costat). M’agrada el mar... molt... ara no em mouria d’aquí...
REMEI
No siguis mandrós, ho has de fer.
FRANCESC
Sí, cal seguir. Com el mar, que no atura el ritme mai.
REMEI (Riu)
És bonic... però no et va gens posar-te poètic.
31
FRANCESC
No sóc com ma germana, ja ho sé. Però de què li ha servit, escriure versos? Jo sóc com
sóc. (Silenci) No et passa mai pel cap imaginar-te com t’hauria anat amb el Pep?
REMEI
Uf, parles de fa molts segles... Jo em vaig decidir per tu, i és amb tu que vull estar, ja ho
saps... Quan estic amb tu, és... no sé com dir-ho, com una estona de cel... (mira el sofà
on se suposa que hi ha la nena) Quan estic amb tu, i amb el meu petit regal!
FRANCESC
El nostre...
REMEI
Sí, el nostre petit regal... (Pausa) Què et fa pensar que estaria millor amb ningú altre?
FRANCESC
No, si jo no volia dir...
REMEI
Va, vés a fer la migdiada, que després has de conduir...
FRANCESC (Li fa un petó)

Desperta’m, si m’adormo massa estona. (Surt d’escena)
REMEI abandona el somriure que fins aquell moment tenia, mira per on ha sortit
FRANCESC i la seva vista es troba amb el mirall. S’hi acosta i s’hi contempla.
DOMESTICADA
REMEI
Què lluny queden els temps de "Saint Germain"

quan els tenies tots darrere teu
32
com mosques a la mel

mostrant-te indiferent
dient que no volies estar lligada
Tastaves el millor de cada plat
sabent-te la més maca i popular
a festes d’amagat
on no era convidat
sempre tornant de bona matinada.
Ara t’aixeques a les set per fer-li un cafè amb llet
domesticada,
què lent et passa el temps
domesticada,
corrent darrere seu.
Va ser qüestió de probabilitats
que trobessis per fi el teu igual
va trigar a fer-te un nen
el que a fer un cigarret
al mes i mig ja et teníem casada
Ara t’aixeques a les set per fer-li un cafè amb llet,
domesticada,
domesticada,
corrent darrere seu
Vas tan de cul que no pots ni pensar
tot el que un dia vas tenir
i mai més tornarà
Ara t’aixeques a les set
per fer-li un cafè amb llet,
domesticada,
domesticada,
corrent darrere seu
domesticada,
33
domesticada,
corrent darrere seu.
Fosc.
ESCENA 3
REUS
Pis. Joguines de nens per terra. Un marc, o alguna cosa que representi una porta.
FRANCESC truca el timbre.
FRANCESC
Anna, sóc jo!
ANNA
Germanet!!! Ara vinc!
LA VIDA ÉS BONICA
FRANCESC
Som dilluns de Pasqua i com cada any
jo porto la mona per al fill gran.
ANNA obre la porta i el convida a entrar.
FRANCESC
No és igual que altres vegades,
algú avui no serà a taula,
però tothom hi pensa de tant en tant.
Tres canalles costen de pujar,
ningú no perdona i menys el banc.
Després de la feina a casa
fas neteja a aquella escala
del bloc on treballa el teu advocat.
I avui torna a ser dissabte,
34
tóbriran la porta (VEU MASCULINA FORA D’ESCENA "hola, com va?"),

et faràs la forta ("t’has aprimat"),
el menut pregunta per què encara no hi ha pare.
Quan surts i tornes a casa
el gust dels seus llavis ("fins aviat"),
fa que no támaguis ("t’estimo tant").
La vida és bonica però a vegades complicada,
tant se val.
El teu home és un tros de pa
però com sempre es va deixar enredar.
Quan va sentir la condemna
li va caure el món a terra,
què llargs es faran aqueixos quatre anys!
Lents passen els dies, ja és Nadal;
els petits esperen el regal.
Pels carrers la gent et mira
i et saluden amb somriures.
Dón treus tantes forces per no plorar?
I avui torna a ser dissabte,
tóbriran la porta ("hola, com va?"),
et faràs la forta ("t’has aprimat"),
el menut pregunta per què encara no hi ha pare.
Quan surts i tornes a casa
el gust dels seus llavis ("fins aviat"),
fa que no támaguis ("t’estimo tant").
TOTS DOS
La vida és bonica però a vegades complicada,

tant se val.
Fosc.
35
ESCENA 4
Pis de CLARA i JOAN. El mateix parell de butaques d’abans.
CLARA està sola, dreta. Hi entra JOAN.
CLARA
Ja ets aquí?
JOAN
Sí, per què ho dius?
CLARA
Perquè no sé mai si véns o te’n vas, si et quedaràs a dormir amb mi o no.
JOAN no contesta.
CLARA
Ah, esclar, avui és dissabte, i toca quedar-te a casa i barallar-nos. (Pausa) Vas molt
tapat... Treu-te el jersei almenys...
JOAN
No, estic bé així... tinc fred, fora està plovent. Aquest cony de temps se’m fica al cos...
CLARA
Estàs segur que només és el temps, Joan?
JOAN
Què vols dir?
CLARA
Que et noto distant, que no sé mai en què penses...
JOAN
36
Jo ja no penso gaire últimament.
CLARA
No penses, però somies, a la nit. Et sento. I no sóc jo, en qui somies...
JOAN
Clara, vam quedar que tindríem una relació oberta, que viuria amb tu, però que no puc
renunciar, bé, a d’altres persones...
CLARA
Però amb ell, amb el Jaume, precisament?
JOAN
Per què dius precisament? Precisament perquè me’l vas presentar tu, o precisament
perquè també tu te l’estimes?
CLARA
Joan, com pots dir-ho això? Jo només t’estimo a tu, ja ho saps.
JOAN
I jo també t’estimo a tu, molt.
CLARA
De vegades no n’hi ha prou en estimar-se molt. M’estimes molt, però has estat tu qui
has anat ficant el Jaume enmig de nosaltres dos, no jo! Hem passat de ser uns nens
jugant a fer de parella, a ser una parella de tres, i amb un nen. (Pausa) No t’has
preguntat mai perquè en Jaume ha aconseguit ser escriptor i tu...
JOAN
Continua, ja ho pots dir... i jo no.
CLARA
Sí, i tu no. Només és qüestió de voluntat, Joan. El Jaume ha volgut viure d’escriure des
de petit. I això és la seva feina, s’ha fet professional...
37
JOAN (Amb desdeny)

Professional...
CLARA
Sí, i això no vol dir que ell sigui més bo escrivint que tu. Però sap el que vol, i ho
aconsegueix. I tu... tu... ets molt bo, Joan, les poques vegades que escrius des del fons,
amb el cor... Te’n recordes d’aquell poema que em vas escriure?
JOAN
Quin?
CLARA (Molesta)
Quin? Quin? L’únic que mai m’has escrit.
“Nina de molsa i glaç que ara em dorms al costat
et llevaràs un dia amb un cert regust estrany.”
JOAN (Dubta a estones, però va continuant)

“Et faràs l’esmorzar, iogurt amb cereals,
i quan batis la porta notaràs que tot és fals,
sense fixar-te que ensopegues amb el gat
ni amb aquell nom que vas guixar amb les teves claus,
mig esborrat com les paraules que ja no em parles...”
CLARA
“D’un amor llarg com anar al cel i tornar;
d’un amor boig com pluja seca;
d’un amor dolç com panellets de pinyons;
d’un amor feréstec com els que surten a les cançons.” (Pausa)
Al final tampoc no ha estat un amor tan llarg.
JOAN
I boig? I dolç?
38
CLARA
Això potser sí... una mica... El que segur que ha estat és feréstec.
JOAN
Clara, però com t’he de dir que jo sí que t’estimo, encara. I que vull estar amb tu.
CLARA
Amb mi, i amb ell també? No sé si jo ho vull, això, no sé si vull continuar amb tu...
JOAN
I tu, què sents per mi?
CLARA
Què sento per tu? No ho sé, potser por...
POR
CLARA
Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida.
Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada
que no sé què m'amaga.
Por de dormir
i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina rosegant-nos per dintre.
Et veig,
el sol s’amaga entre els teus cabells.
Em sents,
39
aixeques la mirada
i en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar
que em vénen ganes de cridar
res no m’espanta.
Por de la por
de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig
de no ser capaç de somriure
quan em dius que m’estimes.
Fosc.
ESCENA 5
CONSTANTÍ
Habitació amb un llit. MARTÍ ja hi és, assegut, i NÚRIA entra.
MARTÍ
Nena, tu i jo sembla que estiguem actuant en una pel·li porno: Els zeladors de l’hospital
en zel. Tot el dia cuidant malalts, i després acabem al llit.
NÚRIA
Martí, que és massa tard per fer broma. Com està ton pare?
MARTÍ
El jaio? Com vols que estigui? Amoïnat. A punt de jubilar-se, haver-se de buscar una
altra fenya perquè la glaçada t’ha deixat sense collita... i que al cap de pocs dies de
començar a treballar traginant caixes al mercat, et trobis ingressat per un ensurt al cor,
què vols, com estaries tu?
NÚRIA
Viure del camp no és fàcil, ja ho saps tu per experiència...
MARTÍ
40
Sí... i encara bo que vaig trobar aquest lloc a la brigada, perquè ara de treballs fixos ja
no se’n fabriquen. Però entre pencar a la brigada municipal dels collons de l’alcalde, al
matí, i ajudar el jaio al tros, a la tarda, mira tu què em passa, que la majoria de nits no en
tinc ganes... Per sort, a mi encara no m’han tret la sal i l’alcohol com a ell. Tu i jo no
cardem, però almenys puc menjar i beure.
NÚRIA
I tu eres el que volies fer una pel·li porno? (Pausa) Pobre Martí! Ton pare, vull dir, no
tu. Ell no pot viure sense la terra. Però de la terra ja no se’n pot viure. Les avellanes no
van a cap preu. El camp no té remei...
MARTÍ
Com es nota que has parlat amb ma mare, aquesta frase és seva, però t’has descuidat de
continuar-la com ella: “el camp no té remei, però qui mana d’això no en viu”. Ara que
tant li fa què digui: als vells ningú els escolta... I a ta mare, com l’has trobada avui?
NÚRIA
Ai... ma mare... va perdent el cap, cada dia més. Sempre se’m queixa perquè no hi vaig
més sovint... diu que ja entén que no tinc temps.
MARTÍ
Dona, és cert que tu, amb els nens...
NÚRIA
D’acord, no hi puc anar cada dia. No paro jo, tampoc. Però vaig a la residència més que
mon germà, que no hi va mai... Ton pare encara té a ta mare, però la meva, des què va
perdre l’home... i té la merda de malaltia aquesta de la memòria, i deu o quinze anys
més que els teus pares...
MARTÍ
A veure si encara tindré la culpa jo, que ma mare em tingués de tan joveneta...
NÚRIA
41
No volia dir això, els teus també han passat la seva, ja ho sé. Però hauries de veure ma
mare amb els meus ulls quan hi vaig... o amb els d’ella.
GENT GRAN
NÚRIA
Asseguda al costat d’un llit estrany ella es mira
d’una capsa cansada de guardar fotografies
les mirades d’uns nens que riuen, ben aferrats
a una dona amb la fesomia que de segur li és familiar.
Cap al tard quan baix van arribant les visites
ella posa la ràdio forta i fa com qui té amigues.
El fill gran la trucava, però ara ella no hi sent;
la petita amb tanta canalla no té temps.
Gent gran,
procura no fer nosa,
tirant amb poca cosa.
Els reis els portaran per Nadal
reuma i soledat com cada any.
Amoïnada perquè no troba enlloc les sabatilles
pensa que necessita més petons i menys pastilles.
En veu alta recorda coses i parla amb ell
que l’escolta des de la vall del riu vermell.
Gent gran,
procura no fer nosa,
tirant amb poca cosa.
Els reis els portaran per Nadal
reuma i soledat com cada any.
ESCENA 6
MARTÍ
L’aniré a veure, a ta mare, l’aniré a veure... l’he d’anar a veure...
NÚRIA
42
Sí, per Nadal!
MARTÍ
No, abans, dona, molt abans!
NÚRIA
Què ho fa, que ens anem allunyant de la gent que estimem?
MARTÍ
Jo als meus vells els veig cada dia...
NÚRIA
I a la colla, no la trobes a faltar?
MARTÍ
També ens veiem cada dissabte, a la pizzeria.
NÚRIA
Aquesta és la meva colla. Vull dir la teva...
MARTÍ
Amb el Francesc, ens truquem sovint... i ens felicitem els sants i els aniversaris. I amb
l’Anna, no cal dir-ho, el mateix...
NÚRIA
I amb el Joan?
MARTÍ
Ara fa temps que no en sé res, però esclar, Girona és lluny...
NÚRIA
Sí, esclar, i que la centraleta et posi conferència és car, no, txec...? Au, Martí, digues
que ara ja no teniu res a dir-vos.
43
MARTÍ
És que jo d’això de llibres, no n’entenc...
NÚRIA
No et facis el pagès, ara! Que tu al final ets el més sensible i tendre de tots...
MARTÍ
Eh, sense insultar, que jo a tu no t’he faltat! Sensible, no ho sé, però no et queixis, que
et vas quedar el millor, això sí!
NÚRIA
Com a mínim, em fas riure...
MARTÍ
Perquè el Joan mira que és rarot, el tio, si no es fa ni amb son pare ni amb ningú de la
família! I, abans almenys, no s’acabava de decidir mai per res. Era... és un tita freda.
NÚRIA
I el Francesc?
MARTÍ
Calla, calla, que’l vaig trobar no fa gaire pel carrer Canyelles de Tarragona, amb trajo i
corbata... Es creia el líder de la colla quan érem petits, però ja apuntava maneres de
perdedor amb brillantina. Recordes com li dèiem?
TOTS DOS ALHORA

Descafeïnat!
NÚRIA
Tan triomfador i tan desgraciat. (Pausa) I el Pau?
MARTÍ (Acostant-se-li més)

Ui, què és això? Ara se t’han encès els ullets... I et poses vermella...
44
NÚRIA
Calla, rucot...
MARTÍ
Sí, amb aquells ulls color de mel, jo també el trobo guapo, el molt punyeter, però què hi
vols fer... malaguanyat, almenys per a tu... Potser sí que al capdavall ell era el millor de
tots naltros. Però t’hauràs de conformar amb mi... (Silenci) No dius res?
NÚRIA
Tinc son, vull dormir.
MARTÍ
Sí, és tard... No, no diguis res.
BONA NIT
MARTÍ
Vine aquí
sé que estàs cansada, els ulls se’t fan petits,
deixa’m abraçar-te,
tendrament i calla
que és molt tard i arriba l’hora de dormir.
Posa el cap
a la meva falda i deix la meva mà
expolsar els fantasmes
que t’amoïnen i t’espanten,
tanca els ulls que jo et vigilo des d’aquí.
Dorm tranquil·la i digue’m bona nit,
deix que et porti en braços fins al llit,
jeu ben a la vora,
saps que no estàs sola
mentre et dic a cau d’orella bona nit.
Pel balcó, la lluna t’esguarda i sé que et fa un petó,
res no té importància
fins demà a trenc d’alba
45
quan de sobte t’acaroni la claror.

Dorm tranquil·la i digue’m bona nit,
deix que et porti en braços fins al llit,
jeu ben a la vora,
saps que no estàs sola
mentre et dic a cau d’orella bona nit.
ESCENA 7
GIRONA
Pis de CLARA. Les mateixes butaques. Hi ha tot de caixes per terra.
CLARA, amb bata d’estar per casa, es mira amb ràbia les caixes. JOAN entra.
CLARA
Em semblava que no vindries mai a recollir les teves coses. No ens hi podíem ni moure.
JOAN (Li fa dos petons nerviosos)

Ja saps que em costa de decidir-me, i més per una cosa així. Et va bé que ho faci ara?
BLUE TACK
JOAN
Potser és massa aviat,
digue’m amb franquesa si et va bé.
Puc passar més tard
o anar al bar d’aquí al costat i fer temps.
Per mi no pateixis, si vols pots fer la teva
i jo vaig fent.
Ja no queda gaire, crec que una capsa plena.
És un moment.
Veig que heu repintat
portes i finestres de blau cel.
No tinc massa set,
però un glop de cervesa m’anirà bé.
46
Sí, estic molt millor, fa un mes que vaig trobar feina

de forner.
No, no estic pas sol, em veig amb algú de Berga,
fa poquet.
I al costat del llit, enganxat amb blue tack,
hi ha un retrat teu en blanc i negre,
i sota el serrell
em dius sense dir res
que ara et toca ser feliç.
I em dol i em crema
però ara sé que et cal fer neteja
i buidar-te la vida de mi.
Fa poc vaig llegir el llibre que va treure,
està molt bé.
Dóna-li records, ara no el puc veure,
ho entens?
Segur que ja ho saps però just d’aquí a quatre dies
és el seu sant.
També jo faig anys. Abans, quina tonteria,
ens fèiem regals.
I al costat del llit, enganxat amb blue tack,
hi ha un collage ple de fotos seves
on sortim contents
just després d’un concert,
jo, amb més pèl, i ell, molt més prim.
I em dol i em crema
però he après que no val la pena
i que, amb ell, també estaràs amb mi.
I mai no t’ho he dit però, enganxat amb blue tack
al meu llit, hi ha una foto que és teva,
som tots tres sortint
quan tot era senzill
o almenys m’ho semblava a mi.
I em dol i em crema
47
però en el fons sé que aquesta pena

és bonica i és tot el que tinc.
CLARA
Joan...
JOAN
Què?
CLARA
Adéu!
JOAN
Adéu! I molts records al Jaume... ja t’ho he dit.
CLARA
I al noi?
JOAN
Vindré a veure’l. Sovint. No ho dubtis, no em puc quedar, però tornaré per veure el Pau.
CLARA
En Pau... Per què li vam posar Pau al nostre fill, Joan? El nom el vas triar tu, recordes?
Fosc.
ESCENA 8
BARCELONA
Bar. Una taula, i un parell de cadires.
PAU, assegut, amb una tassa al davant, llegeix el diari. Arriba ANNA.
PAU
48
Anna!!!
ANNA
Pau!!!
S’abracen, i es miren, una bona estona.
PAU
Seu, sisplau, seu! Estàs molt guapa... Què beuràs?
ANNA
Un cigaló, de conyac.
PAU
Com abans. (Fa senyal al cambrer) Quim, posa’ns un cigaló de conyac, i un altre tallat.
ANNA
Perdona si arribo tard. Els autobusos, ja saps com van. Bé, potser no ho saps, si els
autobusos van tard, o a l’hora...
PAU
No pateixis, m’he distret jo tot sol. Escoltava les converses de cafè... aquí també la gent
fa anar la tisora, com passa a tot arreu. Com al poble...
ANNA no diu res.
PAU
Ja m’imagino que tu també ho has patit. (Pausa) Com m’has pogut trobar? Tothom al
poble es pensava que era a l’estranger d’allà fora, molt lluny. I sí que és veritat que
m’he mogut pertot el món, però sempre he acabat tornant. A Barcelona, això sí. He
viatjat molt, però em continua fent por viatjar. (Pausa breu) I no m’ho has preguntat,
però treballo de vigilant en un museu. Ara ja ho saps tot, de mi...
ANNA
49
Ha estat molt, molt fàcil trobar-te. M’ho va dir ta mare.
PAU (Rient)
Fia-te’n tu, de les mares. Però vaja, si ho havia de xerrar a algú, havia de ser a tu.
ANNA
Sí, la Montserrat sempre m’ha estimat molt. Deia que era la dona ideal per al seu fill.
PAU
Pobreta! Però té raó, hauríem estat la parella perfecta. A tots dos ens agrada el mateix.
ANNA
Sempre has estat el més solitari de tots naltros. I el més lliure... Com t’ha anat, la vida?
PAU (Irònic)
Quina pregunta més fàcil, i fàcil de contestar amb quatre paraules. Doncs, com a tota la
humanitat: la feina em xucla, i vaig festejant per no quedar-me sol. Però puc dir-te que a
la meva manera sóc feliç, sí. (Pausa) Que em volies demanar alguna cosa. Anna?
ANNA
Sí... No crec que te’n puguis recordar, però fa vora trenta anys ens vam prometre...
PAU (Tallant-la)
Me’n recordo perfectament, Anna, me’n recordo de tot, de tot. I no vull tornar... No,
mentre no en tingui un motiu.
ANNA
Ja m’ho pensava. Però ho havia d’intentar...
PAU
I vols dir que ja ho has intentat prou? A mi em sembla que no.... Va, continua una mica
més, dona, tu prova-ho. (Pausa) Tu l’estimes, encara?
ANNA
50
Al meu home? Tot i el que ha fet...? I tant que me l’estimo! No en vull cap altre...
PAU
No, ja sé què va fer, i on ha anat a parar, el teu home. Ma mare em ve a veure sovint, i
em posa al dia de les notícies. Em referia al Joan. N’estàs enamorada encara?
ANNA
I tu?
PAU
No s’hi val. Jo he preguntat primer.
ANNA
Es va portar molt malament amb mi, però suposo que d’alguna manera, sí, esclar. Ara
pregunto jo. I tu, n’estàs enamorat encara?
PAU
Es va portar molt malament amb mi, però suposo que d’alguna manera, sí, esclar. Però
ara no farem un concurs per comprovar qui dels dos n’està més penjat. Perquè el que no
sabem és de qui està enamorat ell, el Joan, sí de tu, de mi, de la Clara, o d’ell mateix...
ANNA
D’aquí pocs dies ho podràs comprovar, si véns a la trobada dels trenta anys.
PAU
Sí, i que guanyi el millor, no, Anna? (Pausa) És curiós...
ANNA
Què?
PAU
Que ni tu ni jo hem dubtat ni un moment que el Joan sí que hi farà cap, a la trobada.
ANNA (Dubta uns instants)
51
Sí... Perquè potser ell mai no ha sabut decidir-se, però tu i jo sempre hem sabut què
decidiria, en cada ocasió. (Pausa) Pau, he de tornar a casa. Tinc tres fills, saps?
PAU
Ho sé, ho sé, recorda que ma mare m’ho xerra tot, de vosaltres... Perdó, de valtros.. No
pateixis, Anna, ara que tinc el teu telèfon, et prometo que parlarem molt aviat.
ANNA
Això és el que es diu sempre. Sigui com sigui, moltes gràcies, Pau.
PAU
Però què dius? Gràcies a tu, per ser com ets.
ANNA li fa un dos petons i surt d’escena. PAU li pica l’ullet, i ella, sorpresa, somriu.
ANNA
Sigues feliç!
PAU (Cridant)
Això també t’ho prometo!
ÉS HORA DE TORNAR A CASA
PAU
Malalties per mancança dáire,

nits estranyes de ressaca i mala maror;
mil raons per a posar distància
entre mi i aquesta terra feta presó.
Començar en un altre lloc

on no sàpiguen qui sóc,
recobrar aquell dolç plaer
dámagar-me i observar la gent.
52
Passa el temps i el vi de la nostàlgia

que engoleixes per les tardes quan es fa fosc
va recuperant, per art de màgia,
gestos oblidats, sorolls i certes olors.
I el mateix que em va portar

a anar-me’n nord enllà
ara té un perdut encant,
un avís de que ja arriba
el meu dia perquè content
enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa.
Content vull retrobar-me amb la meva gent

i veure’ls iguals però diferents.
Porto a les butxaques mil adreces
plenes de records que amb el temps s’esborraran,
com aquells colors de fotos velles
que per treure’m l’enyorança mirava allà.
I tot i que el mes entrant pensaré ja en fotre el camp,

ara em moro per tornar;
el sotrac damunt la via marca el ritme perquè
content enfilo les escales del tren,
és hora de tornar a casa. Content
vull retrobar-me amb la meva gent
i veure’ls iguals però diferents.
PAU surt per una banda de l’escenari, seguit pels ballarins, i entra, sol, per l’altra, on
mentre cantava han anat apareixent els altres de la colla, menys FRANCESC.
ESCENA 9
EL POBLE
Una taula de cafè, amb gots i tasses, i cinc cadires.
53
MARTÍ
Coi, si és el Pau!!! Pau, què fots?
S’abracen tots.
JOAN
Pau, Pau, Pau, sabia que vindries.
ANNA
I jo també. Si en tenies algun motiu...
MARTÍ
Doncs jo ja era a punt de treure aquest got, que era per a tu. Em semblava que sobrava.
El got, vull dir, no jo... (mirant-se els altres tres) o potser sí que sobro?
JOAN (Com si no sentís a MARTÍ)

Això vol dir que sí que en tens algun, de motiu.
PAU
Sí, que sóc el teu amic. Recordes, Joan, allò que et deia sempre quan em trucaves a la
nit per plorar? Sóc el teu amic, vull que em molestis, sóc aquí, mai és mal moment...
JOAN
Has canviat molt.
PAU
Tu, en canvi, no has canviat gens. Reconec al nen que els diumenges es colava al ball...
(Li fa una carícia)
MARTÍ
Però què dius, Pau? Si el Joan no s’hi va colar mai... (A PAU) I té raó, has canviat, fas
mala cara. Ja menges?
PAU
54
Mala cara, dius? Vaja, jo que havia decidit vestir-me des d’avui amb un somriure.
ANNA i JOAN se separen una mica i parlen a part, perquè no els senti PAU.
ANNA
I tu, Joan, no et facis el dissimulat. Has triat ja?
JOAN
No ho sé segur, però suposo que sí...
FRANCESC (Que no ha sentit la conversa, entrant)

Pau, Pauet!!! Quina alegria! Estava convençut que no faries cap, traïdor!
PAU
Pesats, la veritat és que no he vingut. El que passa és que anava a Tarragona, m’he
adormit i m’he passat d’estació.
FRANCESC
Avui, justament avui!? (De cop, hi cau) I què dius, si pel nostre poble no hi passa la via!
PAU
Calla, ruc, que ja ho sabia! Doncs imagina’t tu si m’he arribat a despistar, que no sé què
hi faig aquí, ni com he arribat... (Els altres se’l miren) D’acord, d’acord, he vingut amb
taxi des de Tarragona... el taxista m’ha explicat que el seu sogre era de Vinaròs i que...
MARTÍ
No fotis! No em diguis que hem estat mitja vida sense parlar-nos, i que ara la primera
conversa anirà sobre un taxista. No t’ha passat res de més interessant, en aquests anys?
PAU
Perdona, em semblava que aquesta mena converses agradaven, aquí al poble... I tampoc
no vull que ens cansem ara recordant velles glòries o quan vam fer el soldat...
ANNA
55
Jo, la mili, no la vaig fer. Em vaig declarar objectora.
PAU
Ja saps què vull dir, Anna. Quan parles només del passat, això vol dir que t’has fet gran.
MARTÍ
Parla per tu, jo sóc massa jove per fer-me gran.
PAU
Doncs raó de més, Martí. Deixeu estar què coi fèiem o que deixàvem de fer quan érem
petits, allà a la bassa, o si després vam sortir amb aquell o amb aquella altra. He tornat
al poble, vull estar amb valtros altre cop, però vull que visquem aquest moment i prou.
MARTÍ
No sé ben bé què has volgut dir, però potser sí que xerrem massa. Va, prou batalletes.
Quina tabarra! Té, Pau, menja avellanes. Miquel, porta una ampolla de xampany. Bé, de
cava! Si ens hem de posar ben bruts, almenys que sigui brut natural.
JOAN
Espereu, que encara no m’he pogut acabar el whisky...
ANNA
Pau, tens raó, hi ha tantes coses a fer... tantes...
TANTES COSES A FER

ANNA
Miro i cada persona al meu davant
porta un secret amagat.
Sento i cada soroll va repetint
que ara encara
depèn tot de mi.
La vida és el que et passa
mentre fas plans per tenir-ho tot lligat.
Si el món es mou,
56
com puc estar aturat.

Hi ha tantes coses a fer
i em queda tan poc temps per fer-les,
tantes coses a fer,
llocs per recordar,
llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d’estrenar.
Parlo i cada paraula dóna pas
a una nova possibilitat.
Per molts camins que tombi
sempre n’hi haurà mil més per tombar.
Si el món es mou,
i em queda tan poc temps per fer-les
Tantes coses a fer,
llocs per recordar,
llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d’estrenar.
Per molts camins que tombi
sempre n'hi haurà mil més per tombar.
Si el món es mou
i em queda tan poc temps per fer-les
Tantes coses a fer,
llocs per recordar,
llavis per besar,
a fora hi ha un dia a punt d’explotar.
ESCENA 10
FRANCESC (li fa un petó a la galta)

Doncs fem-lo petar, Anna.
57
MARTÍ
Sí, vinga, fem que avui sigui un dia difícil d’oblidar. Celebrem-ho. Com quan en teníem
disset...
PAU
Un dia inoblidable, dius? No siguem tan ambiciosos. Demanem que sigui un bon dia, i
ja està. I si al final no ho és, doncs tal dia farà un any.
JOAN
O trenta anys...
BON DIA (to brillant)

TOTS
La vella Montserrat
desperta el barri a cops d'escombra tot cantant
les primeres persianes
s’obren feixugues badallant.
Rere el vidre entelat
el cafeter assegura que no era penal
i es desfà la conversa
igual que el sucre del tallat.
Bon dia,
il·lumina descarat
Al bell mig de la plaça
la peixatera pren paciència amb la Consol
que remuga i regala
grans bafarades d’alcohol.
I al pedrís reposant
l’avi Josep no es deixa perdre cap detall
i amb l’esguard es pregunta
58
quants dies més té de regal.

Bon dia,
il·lumina descarat
Nens xisclant, olor a pixum de gat,
veïnes que un cop has passat et critiquen.
Gent llençant la brossa d’amagat
i un retardat que amb ulls burletes et mira i diu:
Bon dia,
il·lumina descarat
Fosc final.
59

30 Anys, Bon Dia!-Text de Carles Marquès

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

30 Anys, Bon Dia!-Text de Carles Marquès

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Els Pets – El musical – Versió 04/07/2015 – 13:33:38 – Carles Marquès

30 ANYS, BON DIA!

Text de CARLES MARQUÈS, a partir de cançons d’ELS PETS

Lletres de LLUÍS GAVALDÀ i JOAN REIG

BON DIA (amb to melancòlic)

JOAN (es van abraçant)

JOAN (Amb acidesa)

ANNA (Somriu, trista)

JOAN (Amb una mica d’ironia)

El cambrer ha sortit a servir-los.

Els altres riuen per sota el nas. FRANCESC no se n’adona, o ho fa veure.

PANTALONS CURTS I ELS GENOLLS PELATS

pa amb vi i sucre o un tros de codonyat,

JOAN (s’acosta a PAU)

MARTÍ talla una síndria i en reparteix trossos, que es mengen.

Per què no anem a Salou, a la Saint-Germain?

FRANCESC i JOAN riuen, i comencen a picar MARTÍ. ANNA i PAU no riuen.

PAU, MARTÍ I FRANCESC surten.

JOAN (Dubta, perquè ja no se’n recorda)

JOAN surt corrents.

i preludi d’un hivern

CONSTANTÍ, MOLTA MERDA I POC VI (INSTRUMENTAL)

FRANCESC I MARTÍ s’encaren, mentre la NÚRIA parla amb la SÒNIA.

Sortia de la feina i volia fer un cigaló.

MARTÍ I FRANCESC (Alternativament, rapejant)

Quan acaben de cantar MARTÍ i FRANCESC, els altres els aplaudeixen.

REMEI (Avançant-se a FRANCESC)

ANNA (Amb cara de pena)

L’endemà, jo amb ressaca i ell amb ella se’n va anar.

PAU (Amb molta tranquil·litat i naturalitat)

Me’n vaig, me’n vaig,

Se’n van per camins separats.

I canvien els sons i tot sembla més mort,

I t’encens un cigarro sense ganes de fumar,

I surts fora al carrer i comences a córrer,

Cap al vespre és quan estàs com a cansat,

El CAMBRER, SÒNIA i SARA surten d’escena.

CLARA surt d’escena. JOAN mira per on ha sortit.

CANÇÓ D’AMOR #398

on aquest babau s’entesta

En què penses, carinyo?

FRANCESC (Li fa un petó)

Què lluny queden els temps de "Saint Germain"

com mosques a la mel

FRANCESC truca el timbre.

ANNA obre la porta i el convida a entrar.

t´obriran la porta (VEU MASCULINA FORA D’ESCENA "hola, com va?"),

La vida és bonica però a vegades complicada,

Pis de CLARA i JOAN. El mateix parell de butaques d’abans.

CLARA està sola, dreta. Hi entra JOAN.

Jo ja no penso gaire últimament.

JOAN (Amb desdeny)

JOAN (Dubta a estones, però va continuant)

Sí, per Nadal!

TOTS DOS ALHORA

MARTÍ (Acostant-se-li més)

quan de sobte t’acaroni la claror.

JOAN (Li fa dos petons nerviosos)

Sí, estic molt millor, fa un mes que vaig trobar feina

però en el fons sé que aquesta pena

S’abracen, i es miren, una bona estona.

ANNA no diu res.

Ha estat molt, molt fàcil trobar-te. M’ho va dir ta mare.