Sartine, “rei” de París (Barcelona 1729 – Tarragona 1801)

Carles Marquès

Els músics interpreten Les Indes Galantes de RAMEAU (1735)

SARTINE
“Fôrets paisibles, jamais un vain désir ne trouble ici nos coeurs.” Les Indes Galantes, de
Jean-Philippe Rameau... Quants records! Rameau era el músic de moda quan vaig arribar a
París, i aquesta òpera-ballet, Les Indes galantes, estrenada el 1735, la seva obra mestra...

Ah, ja són vostès aquí? Em permetran que m’acabi de col·locar bé la perruca... Sempre
m’han agradat les perruques, en tenia una gran col·lecció. A una li van posar el meu nom i
tot! Era tota estarrufada, i agradava molt als jutges. Així està bé! Cal mantenir l’elegància i
la dignitat, sobretot en els dies especials. I avui ho és. Avui, 7 de setembre del 1801, a les
10 del vespre, com dirà després l’acta de defunció, “morí a Tarragona l’excel·lentíssim
senyor Anton de Sartine, de 72 anys”. També diu l’acta que he mort “ètic”. Ètic vol dir en
aquest cas tísic, de la malaltia de la tisi. Demà m’enterraran al cementiri de la Catedral.

El que es deuen preguntar és com és que jo, el polític més poderós, l’amo, de París al segle
divuit, he mort justament a Tarragona. Ho troben misteriós? Potser no ho és tant, si els dic
que vaig néixer a Barcelona. Sí, una mica com Manuel Valls, el primer ministre francès,
perquè m’entenguin! El pare, Antoine, o Antonio, Sartine, sense el DE, era l’intendent
general de Catalunya, d’origen francès, i la mare, Catherine Witz, una dama anglesa, amb
família irlandesa. Era el 12 de juliol del 1729, en un palau a l’actual plaça del Duc de
Medinaceli. A Barcelona, seguint el rei Felip V, hi havien arribat molts estrangers...

Ja sé que a vostès potser no els acaba d’agradar aquella època... Però a mi almenys em va
permetre néixer a Barcelona. Sempre he estat un barceloní, i fins als 23 anys no vaig ser
ciutadà francès. I això que ja portava a París bastants anys. Quan en tenia 9, es va morir la
 Sartine , “rei” de París

mare, pobreta! I el pare em va enviar a París a estudiar. Però ell, mon pare, no va viure
gaire més. Als quinze anys, sense mare, pare ni germans, que també havien mort, era un
prometedor Antoine-Gabriel de Sartine, comte d’Alby. Amb Y grega, eh, no és el títol
català que se li assembla, el de baró de l’Albi. Al meu nou país em deien Gabriel, ja no era
l’Anton. Era un noi brillant que es volia menjar el món, o París, que per a mi era el mateix.
Em protegia l’administrador dels meus béns, Charles Colabaud. Més tard em vaig casar
amb la seva néta...

LA DONA
Ah, ja, amb la néta...

SARTINE
Sí... I qui ets tu?

LA DONA
Has perdut la memòria? No recordes ja a la dona per qui et vas aficionar a la música...?

SARTINE
No... Sí, ara potser... una mica, eres una cantant, o una ballarina, una actriu...? Sophie?
Marie?

LA DONA
Marie? Podria ser, és un nom ben comú. Però quina Marie: Grandmaison, Guimard, Fel...?
Perdó, ens parlaves de la teva dona oficial, Marie-Anne Hardy du Plessis, que no sóc jo...

SARTINE
Ah, sí... Jo els devia molt, als Colabaud... Però, per sobre de tot, jo de qui tenia el suport
era de la Duquessa de Falari. Ah, Marie-Thérèse!

LA DONA
Una altra Marie en la teva vida, això és una fixació... però aquesta altra tampoc no era jo...

SARTINE

2
 Sartine , “rei” de París

La Falari havia estat la dona més influent de la cort, i me’n va obrir les portes. Als 24 anys
ja era jutge de la cort civil i penal de París, el desaparegut Châtelet, i poc després jutge
principal de la secció criminal. Entre un càrrec i l’altre m’anava aficionant a la música, i al
món que l’envoltava. Un món divertit: era un moment de guerra musical entre França i
Itàlia, la guerra dels Bouffons! Els ho explico. A París no coneixíem l’òpera bufa, fins que
el 1752 va arribar una troupe de bufons italians, dirigida pel signor Bambini. Els bufons,
quins grans moments em van fer passar! Tot i que aleshores me m’havia d’amagar, no
estava ben vist... Després de sentir-los, n’hi havia que trobaven la música francesa massa
solemne, monòtona i... no sé com dir-ho, “salmòdica”, davant la vivacitat i gràcia italianes.
Uf, qui gosava dir una cosa així es buscava l’odi dels defensors de la música del nostre
país! Un d’ells, el mateix rei Lluís XV, que va fer marxar de París els bufons que ens
havien portat la nova música! Es van fer dos partits, els del Coin du Roi, el racó del rei, i
els del Coin de la Reine, el racó de la reina.

LA DONA
Marquem-ho bé, doncs, aquí el racó del rei, i aquí, el de la reina... (Els músics/Ella)

SARTINE
El cap visible dels segons, dels bufonistes, era Jean-Jacques Rousseau, el filòsof!

LA DONA
Que, com a músic no era gran cosa.

SARTINE
En això tens raó, i ara il·lustraré aquesta afirmació teva: Rameau i Rousseau havien
col·laborat, però després s’havien barallat. Rameau, defensor de la tradició de la tragèdia
lírica francesa, que provenia de Jean-Baptiste Lully, deia que el més important en la
música era l’harmonia, que emanava de la natura, mentre que Rousseau deia que era la
melodia, el que importava més. Em segueixen? I ho provava en peces com Le devin du
village. La presentació d’aquest intermedi en un acte davant de Lluís XV, i la seva favorita,
Madame de Pompadour, a Fontainebleau, va ser un èxit, tot i que el rei era més aviat del
partit Rameau. Però l’endemà Rousseau va fugir i no es va presentar davant de Lluís XV,
que li volia atorgar una pensió. Que estranys són els filòsofs. Jo no hauria actuat així!

3
 Sartine , “rei” de París

LA DONA
No, esclar, tu t’hauries quedat els diners...

SARTINE
Hi va tenir res a veure, en aquesta fugida, la reina Maria, que era una gran defensora de
Rousseau? Pensava que estava en perill?

LA DONA
Maria...! Un altre cop una Marie... Naturalment, no era jo, però potser sí que hi era aquella
nit, com a solista, o en el cor... i et vas fixar molt en mi... No endevines encara qui era?

Els músics interpreten Le Devin du village de ROUSSEAU (1752)

SARTINE
El 1753, Rousseau publica la seva Carta sobre la música francesa, en què, per rancúnia
amb Jean-Philippe Rameau, destrossa aquest músic i arriba a dir que en la llengua francesa
no hi ha melodia, que no serveix per a l’expressió musical de qualitat i que els cantants
borden! Una mica patètic, la veritat. Jo, com sempre, ni Rameau ni Rousseau, neutral.

LA DONA
Oh, i tant! Sempre neutral, au dessus de la mêlée...

SARTINE
I com jo, altres. Un empresari espavilat, Monet, va trobar la manera de conciliar les dues
postures: fer traduir al francès una òpera que feia anys que triomfava a Itàlia. El 14 d’agost
del 1754 vaig poder assistir a l’estrena a la Comédie-Italienne de La servante maîtresse.
Quin luxe, quin exitàs! Sí, em refereixo a l’òpera mestra de Giovanni Batista Pergolesi La
serva padrona, però els ho dic en francès per les raons que ara vostès ja saben. Els convido
que viatgin fins a una nit màgica, amb el mateix entusiasme que els parisencs del 1754: la
nit de l’estrena de La servante maîtresse, de Pergolesi. Un entusiasme morbós i polèmic,
diguem-ho tot. L’escenari, el Teatre dels Italians, on deu anys més tard va començar a
moure la cua una altra maîtresse, Madame Du Barry, però aquesta és una altra història...

4
 Sartine , “rei” de París

LA DONA
Sí, no parlis de les amants dels reis, si no vols parlar de les teves, com servidora...

Els músics interpreten La serva padrona, de Giovanni Batista Pergolesi

SARTINE
París era meu, Versalles ho seria aviat, i per pocs anys no vaig poder conquerir el Sol.
Metafòricament. Vull dir que el meu no va ser el Rei Sol, Lluís XIV, sinó el besnét, Lluís
XV. Som al 1759, any important per a França i la cultura, en què Voltaire escrivia Càndid
o l’optimisme. Per 175.000 lliures, als trenta anys, em vaig comprar el càrrec de lloctinent
general de la policia de París. Aleshores les coses anaven així... Ara no, suposo, ja no es
deuen comprar els càrrecs...

No es prenguin el títol de forma literal, era molt més que el cap de la policia. Venia a ser
un ministre secret, amb més autoritat que molts ministres. Tenia plens poders per part del
rei. Més que això, puc dir que era el Rei de París! Més poderós que el rei i tot? Opinin
vostès mateixos. Lluís XVI, anys més tard, veient la circulació caòtica de París, va
exclamar: “Ah, si fos lloctinent de policia suprimiria els cabriolés!”. I això ho deia el rei...
Però encara són els dies del seu antecessor, Lluís XV, els del final de la Querella dels
Bufons. Rameau, que l’any 1737 havia viscut no diré un fracàs, però si un èxit justet de la
seva segona tragèdia lírica, Castor i Pollux, la veia renéixer el 1754. Triomf musical, però
trasbals econòmic: el mecenes de Rameau, que es deia Le Pouplinière, canvia d’amant...

LA DONA
Quines coses que passaven, canviar d’amant...

SARTINE
La nova amant és una compositora intrigant, Jeanne-Thérèse Goermans, que demana al
mecenes que abandoni Rameau. Aquest, per sort, ja no el necessita gaire. Que res no
espatlli la segona vida d’èxit de Castor i Pollux, que duraria fins la maleïda Revolució!

5
 Sartine , “rei” de París

Els músics interpreten Castor et Pollux de RAMEAU (1754)

SARTINE
Els parlava abans del meu poder. A la ciutat no es movia un paper, ni una persona, que jo
no ho sabés, ho vigilava tot, tot... Era l’home més ben informat de París, i de França. I
potser de tot Europa... Quan tres persones xerraven pel carrer, almenys una d’elles em
pertanyia... Comptin, quants són vostès, aquí? (Compta el públic, per sobre)

Doncs pensin que un, o dos, de cada tres de vostès és un informador meu, un espia, si li
volen dir així. Oh, i cap escriptor podia publicar, ni cap músic tocar, sense el meu permís.
Així, Voltaire o Rousseau, quan volien editar les obres, necessitaven la meva autorització,
com Mozart, a qui amb set o vuit anys vaig permetre fer el primer concert a París. M’havia
convertit en un gran amant de la música.

LA DONA
Em sembla que aquests senyors ja comencen a veure perquè et vas convertir en un amant...

SARTINE
Mozart va fer un altre concert, a Versalles. Madame de Pompadour, l’amant del rei
aleshores, no volia que el nen li embrutés el vestit... Com fugia del petit Wolfgang, i de les
seves manetes brutes, encara la puc veure!

LA DONA
L’entenc una mica, a ella. Oblidem per ara la música de Mozart. En aquella època era
encara un desconegut, qui triomfava a Europa era Niccolò Piccini, amb La buona fligida.

Els músics interpreten La buona fligida de PICCINI (1760)

SARTINE

6
 Sartine , “rei” de París

Als anys seixanta del segle divuit jo era l’home de moda, el símbol de l’època. Disculpin-
me la immodèstia. Les cançons populars, els pasquins dels carrers... tot parlava de mi. De
vegades, malament, amb rimes fàcils, amb enveja... Tot i ser una persona popular, rebia de
totes bandes. I és que sempre he estat un home sense partit, un home lliure. En els anys de
la Pompadour, en què a la cort manava el partit “filosòfic”, que donava suport als artistes,
tot i ser jo un il·lustrat, no acabava de sentir-me d’aquest partit, i menys encara de l’altre,
del “religiós”! Van arribar a dir que m’havia doblegat als capricis de Madame Du Barry,
una altra favorita de Lluís XV, que era la capdavantera del partit devot.

LA DONA
Però en canvi hi havia una cançoneta que assegurava que coneixies molt i molt bé la
germana del primer ministre Choiseul, el líder dels enemics, dels “il·lustrats”. La cançoneta
feia: “Monsieur de la Police, n’ai-je pas la peau lisse...”.

SARTINE
Ah, així tu ets...? Béatrix!

LA DONA
Ei, que no he dit que sigui aquesta senyoreta de pell llisa, que almenys no es deia Marie!

SARTINE
D’acord, d’acord... Com a senyor de la policia, es pensaven que jo havia de saber com
tenien la pell les senyores, no hi tinc res a dir! Uns anys després va ser encara pitjor, els ho
explicaré més tard. Però, aleshores, el 1768, un compositor tan conegut com Jacques
Duphly em dedicava una peça de clavecí. Malaurat Duphly, després d’haver estat tan
famós com Rameau o Couperin, va morir sol, desaparegut durant vint anys, abandonat,
sense posseir ni un clavicordi, sense protectors...

LA DONA
Però si tu havies estat el seu protector...

SARTINE
Sí, és clar, ho havia estat. Abans... No és estrany, sempre he estat un protector de l’art i els
artistes...

7
 Sartine , “rei” de París

LA DONA
Ja...

SARTINE
I va morir just l’endemà de la presa de la Bastilla, el 15 de juliol del 1789. I, el que és més
curiós, a la mateixa casa on jo mateix havia viscut quatre anys abans, al Quai Malaquais!
Potser el van assassinar els revolucionaris perquè el van confondre amb mi...

LA DONA
Sí que és curiós, sí... N’estàs segur que va ser una confusió?

SARTINE
Oh, ja m’imagino què penses! Que va ser cosa meva... que el vaig fer matar, perquè
trobessin el cadàver, i creguessin que Sartine, l’excap de policia, ja era mort, i no calia
perseguir-lo.

LA DONA
Tu sol t’ho fas tot...

SARTINE
Això és una infàmia! Mai vaig fer una cosa així. El més segur és que morís de vell, i que
tot fos una simple coincidència. Si jo li estava molt agraït a Duphly, que m’havia compost
fins i tot una peça dedicada a mi, La de Sartine!

Els músics interpreten La de Sartine, de Jacques Duphly

SARTINE
Perdonin, imaginar-me la “meva” música m’ha fet somiar i ara no sabia on era... estava
recordant quan em van nomenar ministre de Marina, el 1774, amb el nou rei Lluís XVI! Al
principi, era per a mi una festa. Una festa com aquella, el novembre del 1778, en què em
vaig disfressar de Neptú, amb barba i trident. Tots els ministres anàvem disfressats d’acord

8
 Sartine , “rei” de París

al càrrec. Vergennes, el d’Afers Estrangers, anava vestit de mapa del món, amb Amèrica al
cor, i Anglaterra a l’esquena. Al final de l’esquena, vaja, aquí...!

França havia perdut l’imperi, les colònies nord-americanes eren el nostre aliat i la Gran
Bretanya, l’enemic. A més de les guerres diguem reals, n’hi havia de més simpàtiques,
com les que seguien existint en el món de la música... Recorden que fa estona els parlava
de Rousseau? Doncs a aquestes alçades ja havia canviat d’opinió, i ara ja li agradava la
sonoritat de la llengua francesa, com canvia la gent de parer! El mateix 1774, Rousseau
havia assistit als assajos de l’òpera de Christoph Gluck, Orfeo ed Euridice, en versió
francesa, i havia defensat Gluck, que s’enfrontava amb els piccinistes, que eren els amants
de la música italiana... Contra els que deien que a Gluck li faltava el cant, el desmemoriat
Rousseau afirmava que al músic alemany el cant li sortia per tots els porus de la pell... I en
això almenys, mireu, no s’equivocava, es pot comprovar a Che faro senza Euridice.

LA DONA
Sense Eurídice? Què hauries fet sense mi? Si ni recordes que jo actuava en aquesta òpera!

Els músics interpreten Che faro senza Euridice de GLUCK (1774)

SARTINE
Si tingués a mà els meus llibres, consultaria algunes dades d’aquells anys, a la dècada dels
1770. Però la meva biblioteca, una de les més grans de l’època, es va dispersar quan la
Revolució em va fer exiliar... Era única, amb tot el que s’havia publicat sobre París. No
n’hi haurà mai cap d’igual! Mai! No es pensin que només col·leccionava perruques!

Per què Lluís XVI, amb el suport de la reina, em va donar la cartera de Marina? És cert que
ella havia escrit que com a lloctinent de policia m’havia fet adorar pel poble, i que estava
feliç que un home tan cavaller com jo estigués al costat del rei... Però no he estat mai un
aristòcrata. Per a ells, inclosa la reina, era un plebeu, un grimpaire. La confiança inicial que
em tenia Maria Antonieta es va anar perdent. I la punyalada definitiva me la va donar
justament l’entorn de la reina. Quina pena que no li pogués dedicar, com Joseph Haydn,
una simfonia, la número 85, la de la Reina. Era la música preferida de Maria Antonieta...

9
 Sartine , “rei” de París

LA DONA
Marie, una Marie més a la llista, Marie-Antoniette. I també era la meva música preferida...

SARTINE
I la de tot París...! Com li agradava a la reina aquell moviment, el segon, amb l’adaptació
de la cançó popular La gentille et jeune Lisette...

Els músics interpreten La gentille et jeune Lisette de HAYDN (1785)

SARTINE
No feien poca broma amb el meu cognom, una sardina comandant la Marina... Però vaig
modernitzar la flota, i la meva intervenció a la guerra d’independència dels Estats Units va
ser decisiva. No ho trobaran als llibres d’història. Però abans que França hi intervingués
oficialment, jo ja enviava vaixells de suport als rebels nord-americans. El meu home a
Amèrica era Pierre de Beaumarchais, ja saben de qui els parlo, el comerciant i autor de les
comèdies Les noces de Figaro i El barber de Sevilla... Sí, aquelles en què es van basar
Mozart i Rossini per fer-ne dues òperes... Doncs aquell conegut escriptor era un altre espia
meu! Tot i que França encara era neutral el 1776, amb els diners que li van arribar de
sotamà, Beaumarchais va comprar fusells, canons, pólvora... tot per als nord-americans.

Però quatre anys més tard, el 1780... 1780 va ser l’any del meu fracàs. Necker, un suís que
s’encarregava de les finances del Regne, però que no era ni ministre nomenat ni francès...

LA DONA
Però si ens has dit que havies manat a París més que els ministres, sense ser-ho, i que
tampoc mai vas ser ben bé francès del tot...

SARTINE
Però no és el mateix! Necker va dir que, per renovar la Marina, jo havia manllevat del
tresor alguns milions de forma extraoficial. Però estàvem en guerra amb la Gran Bretanya i

10
 Sartine , “rei” de París

necessitàvem els diners... Jo no era un lladre, sinó una persona independent... O ell o jo, va
dir Necker al rei... I va ser ell, esclar! Les cançonetes del carrer em van acabar de rematar.

LA DONA
Sí, me’n recordo molt bé... Cantaven que havies escombrat molt bé els carrers de París,
però que després, volent escombrar els anglesos del mar, havies venut tan cares les teves
escombres que al final t’havien acabat escombrant a tu i tot. Paf, Sartine escombrat...!

SARTINE
Però aquesta no va ser la desgràcia més gran. El meu únic fill, Charles... Li havia comprat
al rei un càrrec important per a ell, però Charles s’estimava més fer de canzonetista
aficionat en els cercles mundans! Quin fracàs! El primer compositor de música còmica en
aquells moments era el belga André Grétry. L’època en què la música còmica i la música
francesa eren enemigues ja havia passat. Ara tothom, com el meu fill, es delia per les
operetes lleugeres de Grétry, que havia compost el seu triomf popular Le huron en la
misèria, i en només sis setmanes!

Els músics interpreten Le Huron de GRÉTRY (1768)

SARTINE
I va arribar la Revolució Francesa. Una de les primeres coses que van fer els sans-culottes
va ser enderrocar el pavelló, i un rellotge, que jo havia fet construir a la Bastilla. La meva
hora havia deixat de sonar i, com els he dit, em buscaven. Primer em vaig escapar a Viry,
un poble a prop de París, on hi tenia una propietat. Allà, al meu jardí, el 21 de juliol del
1789, van arrestar el meu amic Foullon, que havia vingut a veure’m; l’endemà el penjaven.

LA DONA
Una altra confusió? És perillós estar a prop teu...

SARTINE
Aquest cop no es confonien, penso jo, però va morir perquè no em van trobar a mi. No és
que ningú m’avisés, vaig tenir sort... Però havia de marxar lluny. I me’n vaig anar a

11
 Sartine , “rei” de París

Barcelona, a la meva primera casa, podríem dir. Vaig ser dels primers emigrats francesos
en arribar, el primer potser. Aviat Barcelona, i Catalunya, s’omplien d’exiliats: Girona,
l’Empordà, la Cerdanya, Vilanova, Sitges, Torredembarra, Cambrils, Reus, on hi havia un
important Club de la Restauració francesa.... Em va hostatjar el meu cosí, el capità general
Lacy.

Tot i l’exili, intentava passar-m’ho tan bé com podia. Anava a casaments, recepcions... El
1791, el baró de Maldà, a qui no cal que els presenti, escrivia en el seu Calaix de sastre
que jo era present en un ball, esperin que els ho llegeixo exactament, “un ball de la noblesa
y guarnició” a la casa Rocabruna, de Barcelona, per obsequiar la marquesa d’Aguilar,
refugiada a la ciutat “ab lo motiu dels alborots en Perpiñà y casi en tota la Fransa...”
Maldà diu que en la festa sonaven “violins, flautins y trompas, un parell de contrabaixos
que feyan resonar de alló fort aquell saló en los minuets de gran gust.” Però, i això no ho
explica prou bé Maldà, aquell era un moment històric! La marquesa d’Aguilar i un oficial
suís ballaven el primer vals que es va ballar a Barcelona. 10 de gener del 1791, primer vals
a Barcelona, i les senyores i els senyors pujats de peus a les cadires del saló per veure-ho!

LA DONA
No sé si són moments per recordar un vals, ara... I la teva família, què feia, era a França?

SARTINE
Per contestar-te me n’he d’anar fins al 1794, el dolorós 1794... l’any Dos de l’Era de la
Llibertat, com en deien els revolucionaris... em va arribar el cop més dur de la meva vida.
Charles, el meu fill –la seva mare era morta– o Antoni, com li deia jo, seguint la saga
familiar... no sé per on començar. S’havia casat amb una... una... una de les noies més
boniques de França, però que era... La seva mare, la Sainte-Amaranthe, tenia un saló de
joc, i havia estat amant del príncep de Conti, però també de Robespierre, pel que m’han dit.

LA DONA
Tant li feien monàrquics com revolucionaris!

SARTINE
La filla, una bellesa, ja ho he explicat, havia sortit a la mare. Ella tenia dinou anys, el meu
fill, trenta-quatre. Es van casar. Un matrimoni molt curt. El dia que els maleïts

12
 Sartine , “rei” de París

revolucionaris havien batejat com a 29 del mes de Pradial, el 17 de juny del 1794, el meu
fill, la dona, la... sogra, i una cinquantena d’aristòcrates, capellans, oficials... però també un
músic, una actriu...

LA DONA
Marie de Grandmaison... una altra candidata a ser jo que queda descartada.

SARTINE
Tots van ser guillotinats. Els acusaven de voler atemptar contra l’Estat en els dies de
Robespierre, que havia caigut en desgràcia. M’ho imagino com m’ho han relatat els meus
informadors: els van vestir, a elles sobretot, amb unes grans camises vermelles, el color
reservat als assassins i enverinadors, unes camises grans, sense forma. Ho poden veure...?
Ella, la meva jove, la més bella, i les altres anaven, diuen, amb el pit nu, era un espectacle!

LA DONA
Sí, i ella, l’Émilie, hauria dit, en la carreta que els portava al patíbul: “Mira, mare, amb
aquests vestits vermells semblem cardenals.”

SARTINE
Semblem cardenals... Abans de morir, el meu fill Charles, el meu Antoni, desafiador, va
voler cantar l’última arietta... qui sap quina va ser...

Els músics interpreten Le Devin du village de ROUSSEAU (1752)

SARTINE
A la noia, l’Émile, no la planyo gaire. Tenia un amant, un baríton, Jean Elleviou, el més
popular dels 1790-1800 a París.

LA DONA
Quina cosa més estranya, ella tenia un amant...

SARTINE

13
 Sartine , “rei” de París

Un home elegant, seductor, que va triomfar a l’Òpera–Comique, amb obres d’un músic
molt conegut aleshores, Nicolas Dalayrac. Elleviou va cantar a París justament fins al
1794. El 1794... Com que era un destacat reialista i el perseguia la policia, o potser per
altres raons, va desaparèixer durant tres anys, fins al 1797, que va sentir-se segur per tornar
a París. Mentrestant, va anar actuant per diversos països: Itàlia, i qui sap si també a
Catalunya... Els deixaré amb la incògnita. Aquell mateix any 97, jo ja era a Tarragona.

Tenia una pensió de vuitanta mil rals que m’havia concedit el rei Carles IV. I fins a
Tarragona m’havia vingut a veure fins i tot el capità general de Barcelona, Lancaster. Però
jo ja no volia saber res de política, tot i que li vaig aconsellar quines reformes fer a
Barcelona: enllumenat, passejos... Què hi havia vingut a fer jo, o a buscar, en una ciutat
petita, d’uns deu mil habitants? Tranquil·litat? Potser els sembla poca explicació... Els en
proposo d’altres: qui sap si buscava venjança per la mort del meu fill... Qui els diu que
Jean Elleviou no va cantar als salons del meu amic Manuel de Montoliu, i que jo hi vaig
anar a escoltar-lo, i preguntar-li tot el que sabia sobre la mort del pobre Charles...

Tinc més propostes a fer-los sobre els perquès de la meva estada a Tarragona, alguna deu
ser la bona, provin d’endevinar-ho. Potser va tenir a veure amb la construcció del nou port,
que es començava aleshores... Havia estat ministre de la Marina, ho recorden? I qui sap si
tenia algun encàrrec secret del monarca espanyol. Carles IV i la República Francesa eren
aleshores aliats contra la Gran Bretanya. I jo potser veia aquest petit punt del món com a
un lloc estratègic per atacar els britànics. O al contrari, com a monàrquic que jo era, qui sap
si m’havia passat als anglesos en contra d’aquesta aliança antinatural, i havia trobat una
plaça discreta per conspirar al costat del bàndol britànic? O fugia de Napoleó? Pot ser que
el meu pas per la ciutat fos el que provoqués la ràbia destructiva dels meus compatriotes
napoleònics, deu anys després, el 1811?

LA DONA
Que fantasiós!

SARTINE
No tant, no tant! Per què creieu que l’intendent de les tropes de Napoleó, un escriptor que
es deia Victor d’Arlincourt, va anar a viure justament a la casa on jo havia viscut deu anys
abans, al Pla de la Seu? Oh, i s’hi va traslladar amb la seva amant... no diguis res sobre

14
 Sartine , “rei” de París

això... una dona de Reus. Sí, una reusenca, que s’hi va emportar tota la seva família. Hi
buscava alguna cosa, D’Arlincourt, algun document meu? Un secret que havien de trobar?

LA DONA
No, home, devia ser una “casualitat” més de les teves!

SARTINE
Qui sap... Deixa’m que ho mantingui en el misteri i continuï parlant de mi, i de què hi
podia fer jo, a Tarragona. Potser hi esperava trobar alguna pista del meu enemic Necker?
Volia suggerir idees de modernització a l’arquebisbe il·lustrat Francesc Armanyà? Al
capdavall jo havia millorat molt París: fanals, escoles de dibuix, mercats, clavegueres...

LA DONA
Potser hi buscaves una dona? A mi potser...? O el record d’una dona? I m’has trobat?

SARTINE
No t’explicaré què buscava, i encara no sé gaire qui ets tu...

No em facin cas, potser només faig broma i prou. O estic massa influït pels anys que veia
conxorxes pertot París. O només són coses de l’edat! O qui sap si Tarragona, sota la capa
de ciutat calmada, amaga un niu de sorpreses i personatges sospitosos? Una cosa és certa, a
finals del segle divuit passava per la ciutat gent de totes procedències: soldats busca-raons,
fidels reialistes, algun agent republicà, un espia, vaja... Com Pierre-Nicolas Chantreau,
professor de gramàtica, encarregat el 1792 d’una investigació secreta per comprovar la
disposició dels catalans en favor de la Revolució Francesa, que va afirmar: “Em penso que
la Gascunya sencera és a Tarragona”. S’ho imaginen, un munt de cadets de la Gascunya,
els del Cyrano de Bergerac, barallant-se a cops d’espasa per les tavernes de Tarragona...?

Després de morir, he seguit sent famós. Quaranta-cinc anys després, Alexandre Dumas, el
pare!, em va convertir en personatge de l’obra Joseph Balsamo, sobre l’alquimista que es
deia així. Però no es creguin res del que diu. Em pinta com un diable tèrbol, vestit de negre
i amb llavis prims, que serveix per fer por als que no es porten prou bé. Uuhh! La novel·la
de Dumas és plena de mentides i fantasies. I no parlo del que es refereix a mi. Escoltin què
li fa dir a Madame Du Barry, una Du Barry que sembla encomanada de la màgia negra de

15
 Sartine , “rei” de París

Balsamo. Llegeixo: “I no inventaran mai un mitjà de correspondència a l’acte a cent

llegües?” Un mitjà de correspondència a l’acte?! I a distància? Com si això fos possible!

LA DONA
Però si ja ho han inventat, home...! Es diu correu electrònic.

SARTINE
Doncs tant de bo al meu temps hagués existit! Encara hauria estat un home més ben
informat, i al mateix instant. Ara, del que no em podran convèncer és que Alexandre
Dumas endevinés el futur, l’any 1859! Això del correu màgic no ho coneixia, però tinc
certes informacions del segle de vostès. Sé que un historiador català, Enric Moreu-Rey, va
escriure, fa mig segle, una biografia molt ben documentada sobre la meva persona: Un
barceloní a la cort de Maria Antonieta: Sartine. Moltes gràcies, senyor Moreu-Rey! I sé
que surto en pel·lícules, i sèries d’això que vostès anomenen televisió, i que tinc un paper
destacat en un cicle de novel·les policíaques de l’escriptor francès Jean-François Parot.
Molt bons llibres, de crims i de misteris, en el marc del meu temps. Un es titula L’honneur
de Sartine, el meu honor, un honor tants cops calumniat...! La meva mort també és un bon
misteri, un gran argument per a una novel·la, una obra de teatre, o una òpera...

LA DONA
I tant! Per què Sartine va morir a Tarragona, i com? Va ser de mort natural?

SARTINE
Com a resposta, els deixo el meu últim enigma per resoldre, en versos alexandrins, com
s’acostumava als segles divuit i dinou: “dilluns set de setembre, massa temps oblidat,
Anton Sartine ha mort, o potser l’han matat?” No cal que s’hi escarrassin, només jo, com
a home sempre ben informat, en tinc la solució!

Hi ha una sola cosa que no sé, i que potser vostès em podran dir. Sé que Melcior Juncà era
el mestre de capella de la Catedral de Tarragona quan vaig morir. El que no tinc manera de
saber és si la música que em va acomiadar va ser el seu villancico Mira piadosa Thecla...

Els músics interpreten el villancico Mira piadosa Thecla, de Melcior Juncà

16