Nit de Sant Joan

Dagoll Dagom
 En l'elaboració del guió, s'ha utilitzat el conte «A l'inrevés» de Miquel Obiols,
extret així mateix del llibre El misteri de Buster Keaton, Edicions de l'Abadia de
Montserrat.
Nit de Sant Joan va ser estrenada el 4 de març de 1981 en el Teatre Romea de
Barcelona, inaugurant així el Centre Dramàtic de la Generalitat. El repartiment fou
(per ordre alfabètic):

Daniel, Andròmeda, Macari, RICARD ARILLA

Follet, Adolescent, Astronauta, Macari, «Progre», Boy, JOAN LLUÍS BOZZO

Follet, Rita, Adolescent, Betelgeuse, Dona de la ANNA BRIANSÓ

Coca,«Progre», Primavera,
Srta. González, Adolescent, Dona de la Coca, Follet, Girl, ANNA ROSA
CISQUELLA
Mare, Follet, Adolescent, Quasar IV, MONTSE GUALLAR

Pare, Adolescent, Antares, Macari, Gran Jordiet, Estiu, MIQUEL PERIEL

Narrador, Cantant Ye-Yé, Coca, Macari, Escombriaire, Boy, JAUME SISA

Avi, Follet, Macari, Boy, BERTI TOVÍAS

• Música i cançons (menys la lletra de «Nit de Sant Joan», de J. Ll. Bozzo):

Jaume Sisa.
• Coreografia: Agustí Ros.
• Escenografia i figurins: Isidre Prunés i Montse Amenós.

• Disseny gràfic: Castells i Planas.

• Tècnic de so: Claudi Serra.
• Tècnic de llums: Lluís Navarro.
• Regidor: Manolo Ruiz Camacho.
• Guió, direcció i producció: DAGOLL DAGOM.
 Primera Part
NIT DE SANT JOAN

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.

Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.

Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.

Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol. (Bis)
Farem lentes rodones encerclant el foc. (Bis)

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.

Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
—12→
de mans d'un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.

Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans i faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes i porta perfums
dels altres planetes.
 Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants. (Bis)

Quan vol és tan alt com la catedral.

Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Si mireu les flames...

(4 vegades)

(Fosc. S'obren les llums i apareix l'escenari buit, amb un desnivell al centre.
Entra RITA.)

RITA.- Aquesta nit és la revetlla! Enmig del carrer hem fet un foc molt gran, amb tot
de fustes velles i mobles per llençar i jo hi he llençat els llibres, els quaderns i els llapis
perquè s'ha acabat el curs i ara venen les vacances... Vacances! jo aniré a la revetlla amb el
meu germà Daniel i ballarem molt i llançarem coets fins que surti el sol... Que bé que ens
ho passarem! Ah! I també aniré amb els meus pares a passejar pels carrers i a veure un
castell de focs que fan a..., ara no me'n recordo..., és igual. Jo aniré amb el meu vestit nou
i menjaré coca sense parar ni un moment, i ells, vinga comprar-me coses; totes les coses
que vulgui me les compraran els meus pares. I l'avi, que sempre em compra tot el que jo
vull... Ah! I la senyoreta González, la veïna, que també em farà regals, i em demanarà que
li faci petons, com sempre. (Comença una música de fons molt suau, que durarà fins al
final del monòleg.)
Després, encara tindré temps d'anar-me'n jo, tota sola, a passejar per les atraccions...
Ells ja se n'hauran anat a dormir, i jo pujaré a totes les atraccions que hi ha al parc, a
totes! Jo sola! Tots els nens voldran pujar amb mi però jo no els deixaré. Jo aniré sola amb
el meu vestit nou; i quan ja n'estigui tipa i me n'hagi cansat, tornaré cap a casa i no em
renyaran ni em diran res perquè jo ja sóc gran!

(Entra DANIEL. Durant tota l'escena següent els personatges aniran entrant i
sortint amb urgència. Donant sensació de dinamisme i pressa.)

DANIEL.- Nena! M'has agafat l'ampolla de colònia?

RITA.- Jo? No!
DANIEL.- Que no? Si des d'aquí sento l'olor, Rita!
RITA.- Només una mica.
DANIEL.- Una mica?
 RITA.- Dani, que puc anar amb tu a la revetlla?
DANIEL.- Tu? Ni parlar-ne! Que no veus que ets un ratolí?
RITA.- Va, per favor...
DANIEL.- Deixa'm estar, que tinc pressa.
AVI.- Rita! Que bufona que estàs aquesta nit! Qui t'ha fet aquest vestit? Sembles una
princesa!
SRTA. GONZÁLEZ.- Ui, Rita! Que no em diu res, la Rita? No li fas un petonet, a la
Srta. González? Vinga, dona! Ui, que és cuca, pobreta! I la teva mare? Margarida!
Margarida!
DANIEL.- Nena, has vist el papa?
RITA.- No.
DANIEL.- Ah, papa!
PAPA.- Què vols, tu?
DANIEL.- Que me n'he d'anar, ja.
PAPA.- Ah, vols diners, oi?
DANIEL.- Home, què et sembla...?
PAPA.- Au, té! I enteniment, eh? Ah! I a les dues et vull aquí.
DANIEL.- A les dues? Tan d'hora? Ja està bé, no! Sempre feu el mateix!
PAPA.- Mira que et vindrem a buscar, no m'ho facis dir dues vegades.
MAMA.- Rafael! De pressa! Hem de marxar!
PAPA.- Ja vaig. Preocupa't de tu, dona!
SRTA. GONZÁLEZ.- Ah que no saps on vaig de revetlla aquesta nit?
MAMA.- No, encara no m'ho has dit.
SRTA. GONZÁLEZ.- En un vaixell enmig del mar: un crucero!
MAMA.- Tu sempre tan original, Vicenta. Encara ets aquí, Dani?
DANIEL.- Ui, sí! Ja faig tard!
SRTA. GONZÁLEZ.- Que vas a la revetlla, Daniel?
DANIEL.- Jo? Sí.
SRTA. GONZÁLEZ.- Ah, sí? Quants anys tens?
DANIEL.- Quinze anys.
SRTA. GONZÁLEZ.- Quinze anys! Encara me'n recordo quan li va sortir la primera
dent! I ja duu bigoti!
RITA.- Papa, jugues amb mi?
PAPA.- Estigues! No puc estar per tu, ara. Margarida, on has posat els mocadors?
MAMA.- Al tercer calaix del chiffonier.
DANIEL.- Va, mama, que faig tard!
MAMA.- Au, vés-te'n. Fes bondat... Treu-te les mans de la butxaca... Posa't dret,
Daniel!
SRTA. GONZÁLEZ.- Ui, que està gran!
RITA.- Jo també sóc gran!
MAMA.- Què fas tu aquí? Ves-te’n a dormir... És tardíssim!
RITA.- Mama, jo vull venir amb vosaltres a la revetlla... Ja sóc gran.
SRTA. GONZÁLEZ.- Ai, que és cuca, pobreta!
AVI.- Vinga, Rita, jo també em quedo i no protesto pas.
RITA.- Srta. González, oi que amb vostè sí que hi puc anar, a la revetlla? Va, sí...
SRTA. GONZÁLEZ.- L'any que ve, Rita, l'any que ve... Ets petitona, que no veus que
t'avorriries?
RITA.- L'any passat em va dir el mateix, no?
 SRTA. GONZÁLEZ.- Me n'he d'anar corrent. És tardíssim! Adéu, Margarida, ja us
ho explicaré tot...
MAMA.- Va, Rita, anem a dormir.
SRTA. GONZÁLEZ.- Rita, que no li fas un petonet, a la Srta. González? Que estàs
enfadada?
MAMA.- No et preocupis, Vicenta, ja li passarà.
PAPA.- Passar-ho bé, Srta. González! Margarida, quan vulguis marxem, ja estic jo.
MAMA.- Estigues un moment per la nena, Rafael.
PAPA.- Què li passa, a la pobra criatura?
RITA.- Papa, tu em vas dir que podia anar amb vosaltres a la revetlla...
PAPA.- Tu? De cap manera! El que has de fer és anar a dormir ara mateix.
RITA.- Jo vull anar a la revetlla... (Plora.)
PAPA.- Ja hi som! ja la tenim organitzada.
MAMA.- Rafael, jo ja estic... Rita! Què em fas aquí a terra? Te m'embrutaràs el vestit
nou.
RITA.- M'és igual, el vestit!
PAPA.- Però, que no veus que ets massa petita per anar a la revetlla...?
RITA.- Jo no sóc petita!!!!
MAMA.- Però, que no veus que ets massa gran per plorar d'aquesta manera?
RITA.- Veus? Veus com sóc gran, jo?
PAPA.- Mira que et caurà una castanya i no sabràs d'on t'ha vingut...
MAMA.- Rita, no em facis això aquesta nit!
PAPA.- No et vull sentir més, que el papa s'està posant nerviós.
MAMA.- Rafael! Rafael!
PAPA.- Què vols tu, ara?
MAMA.- Saps què podem fer? Encendre una bengala!
RITA.- No vull bengales!
PAPA.- Oi, sí! Oh, que bé! El papa te la porta de seguida...
MAMA.- No anirem a veure les feres demà, eh?
RITA.- M'és igual, les feres i els «feros», ja!
PAPA.- Mira, mira, mira quina bengaleta li porta el papa a la nena! La nena l'aguanta
i el papa l'encén!
MAMA.- Ui, que és bonica! La mama també en vol una d'aquestes, si no plorarà molt!
PAPA.- Sí, sí, la mama també en tindrà una i el papa també... (Encén la
bengala. RITA la fa rodar.) Mira, és d'aquella d'estrelletes que tant li agraden a la
nena! Ara tu soleta, vés donant voltes... Els papes tornen de seguida!

(El PAPA i la MAMA se'n van corrent.)

RITA.- Oh, és veritat! Ostres, que és maca! Quin color! L'avi en voldrà una però jo
no n'hi donaré cap. (S'apaga la bengala i RITA s'adona que està sola.) PAPA...
MAMA...

(Arrenca a plorar. Se sent la sintonia del FOLLET i aquest entra.)

FOLLET.- Que et penses passar plorant

tota la nit de St. Joan?
Avui que arriba l'estiu
 tothom balla i tothom riu
i tu també somniaràs
que si no et tallaré el nas.
Perquè una nit com aquesta
les penes estan de festa.
Jo busco un amic fidel
que de trist no en tingui un pèl,
que no sigui rondinaire
i que no m'empipi gaire.
I qui amb mi vulgui viatjar
a riure s'ha de posar!
(La RITA es posa a riure.)
Però si viatjar no li plagués
i una altra cosa volgués
a l'orella m'ha de dir
un desig que he d'acomplir,
quan s'eixugui el nassarró
i m'hagi fet un petó.
(RITA fa un petó al FOLLET. El FOLLET cau a terra i RITA li
xiuxiueja alguna cosa a l'orella.)
Ah! La Rita no vol ser petita!
Si no volem ser petits
i això ens fa viure entristits,
anem a buscar un mirall
i ho mirem de cap per avall!
I així sense dir res més
posem el dret del revés
coses, persones i fets
des dels avis fins els néts!
(El FOLLET fa girar la RITA i surt corrent.)

FOLLET.- I a partir d'aquest instant

la Rita és una nena gran.

(El FOLLET surt de l'escena. Entren el PAPA, la MAMA, la SRTA. GONZÁLEZ i

l'AVI.)

PAPA.- Estic segur que només haurà comprat piules, bengales i «mistos Garibaldi».
Sap perfectament que el que m'agrada són els trons i els petards que no sonen...
MAMA.- Avi, no m'estireganyi!
PAPA.- Estigues una mica per mi, dona!
MAMA.- Ai, Rafael, no m'inflis més el cap, home!
SRTA. GONZÁLEZ.- (Anant cap a la taula.) Oh! Mireu quantes coses que ens ha
comprat la Rita...! Què us en sembla?
MAMA.- Oh, sí! Quina il·lusió! (Descobrint alguna cosa de damunt la taula.) Ah!
Aquest és un petard com Déu mana!
SRTA. GONZÁLEZ.- Aquest el vull llançar jo, eh?
 PAPA.- Vostè, Srta. González, agafi els de casa seva, que ja en té prou.
SRTA. GONZÁLEZ.- Margarida, sents el que m'ha dit el teu marit? És insuportable!
No el puc aguantar més...
PAPA.- (Cridant molt.) Voleu fer el favor? Jaquetes fora, vinga!
MAMA.- Rita, m'has comprat aquell xampany brut que et vaig demanar?
RITA.- Me n'he oblidat, mama.
MAMA.- I ara, què beure, jo?
RITA.- La nevera és plena de coses...
SRTA. GONZÁLEZ.- Rita, el teu pare diu que me'n vagi a casa meva... És
insuportable, el teu pare. No puc aguantar-lo més!
PAPA.- Srta. González..., si estigués calladeta un moment, un momentet només...,
quina tranquil·litat! Ai, l'avi! Què ha fet a l'escola, l'avi? Tan bufó, ell... Ui, què és això de
la boca? Caca, caca... Els avis no es posen res a la boca. Alci els bracets, traurem el
jerseiet. Ui, que costa! Taat! Papa, la jaqueta! (El PAPA li dóna la
jaqueta. RITA s'adona que els grans han deixat per terra les seves carteretes i
moneders.) Alça! Tot per terra! Que ho reculli Rita, oi? Bé ja n'hi ha prou! Us he dit que
treballaríem després de fer els deures. O sigui que espavileu-vos.
PAPA.- Però si ja els tenim fets, els deures, Rita. Els hem fet a l'escola.
RITA.- M'agradaria veure-ho!
PAPA.- Si vols te'ls ensenyo.
SRTA. GONZÁLEZ.- No és veritat, Rita, no els tenen fets, els deures. I no és per dir-
ho, eh, però el teu pare i la teva mare, a l'escola, són sempre els últims de la classe. I saps
per què? Perquè sempre s'estan fent petons i ensenyant-se el cul!
MAMA.- (Es llança damunt la SRTA. GONZÁLEZ i la pessiga.) Mala amiga,
portaplatets!

(Es peguen i s'estiren del monyo.)

RITA.- Bé, ja n'hi ha prou! No m'agrada que us baralleu. Vinga, feu les paus ara
mateix. Feu-vos un petó immediatament. (No ho fan.) Que no em sentiu? (La MAMAi
la SRTA. GONZÁLEZ, després de pensar-s'ho, es fan un petó.) Així m'agrada!
PAPA.- Rita, treballes amb mi?
RITA.- No, papa, no puc...
PAPA.- Va, sí, que sempre estàs amb elles i a mi no em fas mai cas. Una mica només!
RITA.- Escolta, ara no puc estar per tu. Que no veus que em passo tot el dia jugant,
des de les vuit del matí, perquè no us falti de res i pogueu anar a escola i tingueu menjar i
tingueu vestidets i joguets...?
PAPA.- Sempre ens dius el mateix...
RITA.- Mira, treballa amb l'avi, que em sembla que està una mica ensopit.
PAPA.- No, amb l'avi no, que repapieja.
RITA.- I ara!
AVI.- Com, que repapiejo?
PAPA.- Sí, repapieja. I a més, no sap treballar gens i trenca totes les coses. I fa molta
pudor perquè no para de tirar-se pets. L'avi és tonto, no hi vull treballar.
RITA.- Una mica més de respecte! No vull que li diguis tonto, a l'avi. Què t'has cregut,
milhomes? T'enviaré a dormir tot sol i a les fosques! (El PAPA, en un atac de ràbia,
llença a terra la trompeta de joguina que tenia a les mans.) Recull això
immediatament!