RITA.- Deixeu-me'l veure. Jo el vull veure!

SRTA. GONZÁLEZ.- Què té, doctor? És greu?

DOCTOR.- No ho sé. Deixin-me sol amb ell.
DANIEL.- Avi, avi. Contesti'm!
MAMA.- Ai, senyor, precisament aquesta nit...
DOCTOR.- No hi ha res a fer. Hem arribat massa tard.
MOSSÈN.- Ego te absolvo peccatis tuis... Amen.

(L'AVI fa un gest de dolor. Les noies i el FOLLET ballen al seu voltant. Les noies
surten.)

FOLLET.- Quina empenta que duies! No t'assembles gens al teu nét.

AVI.- El meu nét?
FOLLET.- Sí, en Daniel. No hi ha qui el faci ballar.

(Surt el FOLLET.)

AVI.- No sé de què em parles. I el poble? No podria quedar-m'hi una estona més?

FOLLET.- No.
AVI.- Per què no?
FOLLET.- M'ho preguntes cada any i cada any t'ho explico. No en queda res, del teu
poble. Està abandonat i en runes.
AVI.- Igual que jo.
FOLLET.- No siguis cruel, ballador meu. De tot el que t'he dit, demà no en recordaràs
res. Podràs seguir enyorant els camps ben llaurats i les anades a la font i els focs que fèieu
per Sant Joan. Adéu, ballador meu, fins l'any que ve.
AVI.- No. Aquest ha estat l'últim vals.
FOLLET.- Per què?
AVI.- L'any que ve ja no hi seré. Volta, volta que voltaràs. (Torna a sonar el
vals.) Allà, al poble, fèiem unes fogueres que arribaven al campanar...

(La música puja gradualment fins que tapa les paraules de l'AVI.)

(Fosc.)

(Quan es torna a il·luminar l'escena, es veu en ROGER, el «progre», esperant.

Canta «No serem moguts». A mitja cançó, entra la IMMA, «la progre». Al prosceni,
a la dreta hi ha un banc.)

IMMA.- Roger!
ROGER.- Ah, hola, Imma.

(Intent frustrat de fer-se un petó.)

IMMA.- Ostres, quin soroll! No es pot passejar tranquil·la1 per enlloc, sembla que
tothom s'hagi tornat boig!
 ROGER.- Sí, hi ha molta agressivitat a l'ambient. Ara mateix vinc de la Rambla i he
hagut de marxar corrent perquè estava ple de socials.
IMMA.- Com sempre.
ROGER.- He vist aquell del bigotet... Com es diu?
IMMA.- Ah, sí, el Valverde. Ja sé qui vols dir.
ROGER.- Sí, el de Dret. I he hagut de marxar corrent perquè aquest tipus em té clissat.
IMMA.- Estàs fitxat?
ROGER.- Fitxat, fitxat... em sembla que no. Però em sembla que tinc el telèfon
interceptat perquè cada vegada que despenjo sento com una mena de «tiiiiit» que no em fa
cap gràcia.
IMMA.- Seiem?
ROGER.- D'acord.

(Tots dos es dirigeixen cap al banc que hi ha en el lateral de l'escenari. IMMA seu a
terra i ROGER, al respatller.)

IMMA.- A mi, aquesta nit em carrega.

ROGER.- Ah, sí? Per què?
IMMA.- Jo què sé! A mi aquesta història dels petards, la coca, el xampany, les
piules... No em semblen res més que xorrades. Vaja, que estic convençuda que això s'ho ha
inventat el sistema perquè tothom consumeixi i, al capdavall, no és més que una alienació.
Te n'adones? Mira, Roger, d'obligacions ja ens n'han posat massa...
ROGER.- Això, jo crec que s'ha de valorar des de la perspectiva del mercantilisme
infantil de l'«Adorno». O sigui, aquí passa una cosa molt clara. (Es posa dret damunt del
banc.) Quan un sistema s'estructura sobre tota una sèrie de plataformes que es connecten
entre si, et trobes que la dinàmica que impulsa els moviments de determinats monopolis no
és la mateixa de les forces de producció... No, no, no em miris amb aquesta cara, que ja sé
que això pot ser molt revisionista, però, «al tanto»! (Seu al banc.) Si dins d'una mecànica
determinada introduïm uns elements de progrés que dinamitzen les plataformes teòriques
creant una mena de dialèctica, llavors ja no és revisionista. M'entens? O sigui, on jo vull
anar a parar d'alguna manera aquesta nit, el que no hi ha és comunicació... O sigui, és la
incomunicació total. No sé si estàs d'acord.
IMMA.- Totalment. Totalment d'acord amb tu, Roger. Mira, jo encara diria més. A
mi no em fa falta que sigui la nit de Sant Joan o la de Santa Filomena per passar-m'ho bé.
El que cal és organitzar-se bé. Un cop tens clar el que vols fer, t'organitzes. Un sopar, o
una farra, o una orgia...
ROGER.- Sí, o una assemblea, o un seminari...
IMMA.- Exactament, això mateix. Ara, avui, perquè toca, tots a cop de «pito». Apa,
cap a la revetlla! Mira, Roger, jo ho tinc molt clar. Jo, aquesta nit, no vaig de revetlla, per
principi. Ho sento, no em dóna la gana!
ROGER.- Doncs jo m'adhereixo plenament a la teva proposta.
IMMA.- Ah, sí? Ostres que bé!
ROGER.- Si, és que això és el que podríem dir-ne la «hipocresia lúdica
institucionalitzada». O sigui, amb això passa el mateix que amb el tacte. (ROGER agafa
la mà de la noia.) O sigui, en realitat, el tacte no és res més que un llenguatge, no? O
sigui, a través del tacte, jo el que faig és transmetre un missatge, o sigui, el Mc.
Luhan. (Tots dos estan nerviosos. IMMA aparta la seva mà.) Osti, ara no sé què t'anava
a dir... M'ha fugit del cap... Portes un vestit molt maco, eh?
 IMMA.- T'agrada? És d'Eivissa.
ROGER.- Ah, no és indi?
IMMA.- Sí, la roba és índia, però l'he comprat a Eivissa.
ROGER.- Ostres, m'encanta la roba índia, és que m'encanta! Si pogués ho tindria tot
indi.
IMMA.- Doncs no et preocupis. Ja et portaré una túnica d'Eivissa. Jo hi vaig molt
sovint. Quan tinc la «depre» o estic angoixada... Per Setmana Santa, l'estiu, Nadal... Doncs
agafo el «barco» i m'escapo a Eivissa. Allà es respira un ambient de llibertat tan ferm! Allà
la gent no et mira si vas vestida rara pel carrer, ni res, com a Amsterdam o Londres... Com
ha de ser, no?
ROGER.- Sí, ja ho conec.
IMMA.- Ho coneixes, no? Allà em busco i em trobo a mi mateixa. Fins i tot ens
banyem en pilotes.
ROGER.- Què dius, que què?
IMMA.- Que ens banyem en pilotes.
ROGER.- Osti, això és la praxi, eh!
IMMA.- Oi que si?
ROGER.- Sí, sí, és que això és una merda...
IMMA.- Sí, és una merda.
ROGER.- Aquí, t'ho miris per on t'ho miris, la cosa fa pena. O sigui, tu agafa qualsevol
nivell de relació personal, com podria ser... no sé, ara no se m'acut res, però... Per posar un
exemple..., no sé: el sexe! (IMMA s'enrigideix.) T'has fixat com ha assimilat la burgesia
aquesta qüestió? (IMMA col·loca el seu enorme cabàs entre ella i ROGER.) El sexe,
que hauria de ser una cosa ben transparent...
IMMA.- No cal que vagis gaire lluny. Aquest tema surt a casa meva, a taula, a l'hora
de dinar, i els meus pares es que es posen violents, vermells, no saben què dir. Fins i tot els
meus germans, que són més joves... No ho tenen gens clar, però gens!
ROGER.- En canvi, el que jo penso, és que tu i jo...
IMMA.- Ho tenim molt més clar!
ROGER.- Jo crec que sí. Això connecta bastant bé amb el que jo et volia proposar
aquesta nit. O sigui, jo t'he telefonat per una raó molt concreta. Jo..., el que penso..., a veure
si m'explico. És que tu i jo, en el fons, és que estem en una postura com a molt propera,
no? O sigui, potser encara hi ha alguna cosa que ens separa, però en el fons... I aleshores
jo et volia proposar.. Vaja, si en tens ganes, eh?, que a partir d'ara... Tu i jo... O sigui, d'una
forma com més sistemàtica i més coherent... Intentéssim d'organitzar un moviment de
masses. Què et sembla?
IMMA.- Home... Ara m'has agafat una mica de sobte. Jo, no...
ROGER.- No, no, això és una qüestió que l'has de meditar i fer una valoració
crítica... (Treu una cigarreta de la butxaca.) Tens foc?
IMMA.- Espera, que ho miro.
ROGER.- Ja et dic, aquesta qüestió t'has de meditar amb calma perquè és una
alternativa de compromís davant de la història.

(IMMA comença a treure objectes heterogenis de dins del seu cabàs.)

IMMA.- Doncs no, no en porto. (El GRAN JORDIET ha entrat pel fons de l'escena
i ha estat regirant una paperera. IMMA en aquest moment el veu.) Ostres! Un social!
És un social! Em sembla que és un social!
 ROGER.- Un social, aquell? Però si és un borratxo! Ostres, quin «susto» que m'has
fotut, nena.
IMMA.- Com és que hi ha tants borratxos aquest vespre?
ROGER.- És la nit de Sant Joan. Avui tothom s'emborratxa. És el que comentàvem
abans.
IMMA.- Doncs mira, a mi els borratxos em deprimeixen. Els alcohòlics em
deprimeixen. Aquesta nit em deprimeix, aquest carrer em deprimeix... (Es posa a plorar.)
ROGER.- Imma... Hem de canalitzar aquesta depressió. No et preocupis. Això de
l'alcohol, en realitat, és una cosa molt simple. O sigui, el que passa, és que l'alcohol
s'associa amb el subconscient, no? I és clar, com que l'alcohol pesa poc doncs fa que tot
pugi cap amunt, no? I aleshores tot s'aixafa, no sé... l'alter ego, el super jo, l'inconscient
col·lectiu, etc. Tot queda centrifugat. És la síndrome de Jugenderberger.
IMMA.- Ah, és l'últim que he llegit a Eivissa! Oi que és aquell de les tapes platejades,
que hi ha la Gioconda dins d'un bidet? És virgueríssim! Fa una anàlisi tan lúcida de la
situació...

(El GRAN JORDIET s'apropa als dos «progres». Va molt borratxo.)

GRAN JORDIET.- Feliç revetlla de Sant Joan, jovenalla!

ROGER.- Vaja! Ja el tenim a sobre.
GRAN JORDIET.- No tindreu cinc pessetones per a mi, que encara no he sopat?
ROGER.- No, som pobres, nosaltres.
GRAN JORDIET.- Aquesta xicota tan bufona i el seu promès... No em podrien ajudar
una mica?
IMMA.- Ja està! Promesos, de seguida...
GRAN JORDIET.- Jo també sóc de la ceba, sabeu? I no trobo feina enlloc perquè no
m'ha donat la gana fer-me de la Falange. No em diran que no, oi?
IMMA.- Això està bé, no?
GRAN JORDIET.- Només cinc pessetonetes...
ROGER.- (Aixecant-se del banc.) Imma, escolta, jo havia pensat que podríem anar
a casa del Txaicovsky.
IMMA.- Coneixes el Txaicovsky? El líder de les assemblees de dret?
ROGER.- És clar! Som molt amics... Si vam anar als jesuïtes junts.
GRAN JORDIET.- Garrapos!
ROGER.- Jo havia pensat d'anar a casa seva i allí començar a preparar les plataformes
d'alternativa... A més hi ha un detall interessant, i és que els seus pares no hi són...
IMMA.- Ah, val, tu!

(Els «progres» surten. Resta el GRAN JORDIET assegut al banc.)

GRAN JORDIET.- Ningú no es recorda del Gran Jordiet. I tant com en parlaren, de
mi, abans, quan era jove, quan era un nen... Totes les fotos eren del Gran Jordiet... Totes
les fotos i tots els miralls. Però ara tot són desgràcies. I pensar que abans el Gran Jordiet
omplia tots els teatres... Sí, el Principal, el Català, l'Olímpia, el Novetats, el Tívoli, el
Coliseum, el Comèdia, el Calderón, el Candilejas, l'Eupartol... Ui, em sembla que
l'Eupartol no era un teatre, oi? Ah, no! Era el «vigoroso reconstituyente» de la Fortuny...
No volia dir l'Eupartol, no, volia dir, volia dir... Ah, sí! L'Euterpe! Ja no tinc memòria. I
abans tots els teatres plens per veure el Gran Jordiet. El Gran Jordiet tocant el piano, el
Gran Jordiet dansant, cantant, recitant... «Estos, Fabio, ay dolor, campos que ves ahora,
mustio collado, fueron un tiempo Itálica famosa...» (Repeteix el poema.) Vés-te'n a la
porra! Aigua de Sant Joan, guarda'm de tot mal! Aigua de Sant Pere, el que estigui endavant
que passi enrere. Ah, i això sí, Sant Genís, patró dels actors, pregueu per nosaltres. (Sona
el tema del FOLLET i aquest entra, en forma de dona, a portar-li un ventall de plomes.
Baixen uns cortinatges de cabaret al fons de l'escenari.) Totes les fotos eren del Gran
Jordiet. Totes les fotos i tots els miralls. Però ara, tot són desgràcies. (Descobreix el
ventall i el teatre.) Ui! «Qu'est-ce que cest, ça?» No pot ser, no m'ho crec. Però sí, sí, és
un teatre de debò amb focus... I hi ha públic. Ui, però què veig? Però si és el meu públic!
Sóc tan feliç de tornar-vos a veure... Perdoneu-me però és que m'ha agafat per sorpresa.
Qui s'ho podia imaginar això, avui? Estic emocionat! Sí, sí, sí, han estat anys difícils per
tots, oi? Potser massa i tot... Però avui, aquesta nit de Sant Joan, disfrutarem d'allò més.
Apa som-hi, i que no es rovellin les tecles! Un, dos, tres, i...
EL GRAN JORDIET

Jo sóc el Gran Jordiet.

L'inventador de fantasies i escenaris de color.
Veniu i sentireu
les més boniques melodies i nostàlgiques cançons.
Tot és diferent
quan s'il·luminen els salons i els cabarets.
La màgia d'un record potser us arribi
i sense res pensar, també us estimi
el Gran Jordiet.

És el Gran Jordiet...

Transformarem qualsevol desig

-i també els somnis de cada nit-
en meravella i fascinació.
Res no hi ha trist amb el Gran Jordiet
-res no hi ha trist, oh, no!-
Corri el xampany i la diversió
-la diversió, oh, sí-
El Gran Jordiet ho ha decidit.

Boys, madames i girls,

he conegut voltant el món, tastant l'amor d'allà on en ragés.
Reis i mandarins,
del Paral·lel a l'Indo-xina han aplaudit el meu talent.
No, no em féssiu dir
les nits de joia que he viscut intensament.
Quimeres i dolors el vent s'emporti.
Plaers i ovacions només recordi
el Gran Jordiet.
 (Fosc.)

(Amb una llum de penombra, un ESCOMBRIAIRE, que no és sinó el cantant,

desperta el GRAN JORDIET, que s'havia quedat adormit al banc. El GRAN
JORDIET marxa i l'ESCOMBRIAIRE escombra el darrere de l'escenari. Apareixen
en DANIEL i el FOLLET-noia.)

FOLLET.- S'està acabant la nit, Daniel. Aviat serà clar

DANIEL.- No pot ser, tot just acabem de començar.
FOLLET.- Ja quasi no es veu ningú pel carrer. Tot dorm... Aquestes matinades són
tan sobtades... De cop, la nit va quedant enrere...

DANIEL.- Però vostè es quedarà, oi que sí? Vostè es quedarà amb mi... No la deixaré
marxar.
FOLLET.- No, no forcis res. No val la pena. Mira la ciutat deserta i pensa que ara
estic amb tu, només amb tu. Saps quanta gent hi ha que m'espera entre somnis? I en canvi,
estic amb tu, no et pots queixar. Ahir a la nit, quan et vaig deturar pel carrer...
DANIEL.- Ahir? Per què diu ahir? Era avui. Encara no som a demà, som a avui. Quina
hora més estranya és aquesta...? Per què corre tan de pressa el temps?
FOLLET.- Fas massa preguntes, Daniel. I jo no sé res. Totes les respostes són dins
del teu cap o no són enlloc. Jo no sé res. Ho hem passat molt bé, oi? Doncs ja n'hi ha prou.
A partir d'ara ens veurem tantes vegades com vulguis.
DANIEL.- On?
FOLLET.- Pels carrers de la teva memòria.
DANIEL.- Això és molt poc...

(Es fan un petó.)

FOLLET.- Adéu. Recorda't de mi alguna vegada! (Riu.) Quina cara tan estranya que
fas, Daniel...
DANIEL.- No rigui, per favor, no rigui. Vull dir-li una cosa molt important. Tota la
nit que vull dir-l'hi i encara no he gosat. I ara ho he de fer costi el que costi. Però si ha de
riure, no li dic res. Si s'ha de burlar de mi, callo. En realitat és millor que calli. Almenys
així no faré el ridícul. Vol que l'hi digui o no? A mi m'és igual, eh! Jo ja ho sé. Vostè ni
s'ho imagina, segurament. Quina pena que em fa! Per això riu. Vostè diu que ho sap tot,
però és mentida. Vostè no sap res del que jo vull dir-li, oi que no? A veure, digui-m'ho!
Vostè què creu que jo li vull dir, eh? Ho sap perfectament, ho sap molt bé, però vol que
sigui jo qui faci el paperet, oi? Doncs està bé, l'hi diré: m'he enamorat de vostè, m'he
enamorat de vostè com un boig. (Mentre DANIEL es declara, el FOLLET-noia
s'allunya alhora que l'ESCOMBRIAIRE l'escolta estranyat. DANIEL es gira i,
avergonyit, pregunta.) On és? On ha anat?

(L'ESCOMBRIAIRE li contesta amb una cançó.)

 LA CLAU DEL FOC

Jo no sé pas on és la clau del foc.

S'ha fet tan curta i suau aquesta nit.
Ha estat un somni sense haver dormit.

Distant i càlid s'ha esvaït l'amor.

Vaig recollint les cendres del festí.
Resta present un eco indefinit.
Com un murmuri del que aquí s'ha vist.

Comença el dia i una nova llum

esbargirà records nascuts del fum.
Un fil perdut et mou el sentiment.
Són coses que sempre han estat pendents.
Paraules tendres, temps intemporals
es manifesten de forma ideal,
aquesta nit per a tu.

Però si et creguessis que el món és rodó,

que l'aigua mulla i el sol fa escalfor,
aquests moments no haurien existit.
Si és cert o no, mai no ho sabria dir,
quan els desitjos es tornen reals,
i l'increïble és allò tan normal,
adéu et dic, adéu siau.

(Es tanca el teló. Es torna a obrir i apareix un número musical de cabaret.)

LA PRIMAVERA I L'ESTIU

La senyoreta Primavera
la sang ens altera,
quan l'hivern deixa al darrere
i l'amor ja no té espera.
Aquesta dama tan florida
ens fa l'ullet i ens anuncia
el despertar de la vida.

Quan apareix el senyor Estiu

tota cuca viu,
i ningú no se'n desdiu,
del bon temps i del caliu.
Aquest senyor tan important
ens il·lumina un cop a l'any,
a mitjanit per Sant Joan.

De primera, som els passatgers d'un tren furtiu

que va de primavera a estiu.
A les dotze en punt el conductor ens fa circular
d'una estació a una altra estació.

La Primavera al senyor Estiu

el saluda i li somriu.
El senyor Estiu a la Primavera
li va al darrere, li va al darrere.
La Primavera al senyor Estiu
adéu, adéu, adéu li diu.
El senyor Estiu a la Primavera
se la troba a la frontera.

La Primavera al senyor Estiu...

(Baixa el teló. Els actors saluden i arrenca l'última cançó.)

FOLLET TRAPELLA

Des d'una estrella s'ho està mirant,

follet trapella, follet trapella.
Des d'una estrella s'ho està mirant,
follet trapella vine volant.
Posa't disfresses, fes disbarats.
Vine de pressa al nostre costat.

Si mireu les flames

del foc de Sant Joan
li veureu les banyes,
el barret i els guants.

A la revetlla anem a ballar,

i la parella, i la parella,
a la revetlla anem a ballar,
i la parella esperem trobar.
La vida entera es pot amagar
dins la foguera de Sant Joan.

Si mireu les flames...

Fora les penes, visca el xampany!

Avui s'estrena, avui s'estrena.
Fora les penes, visca el xampany!
Avui s'estrena l'estiu cantant.
La nit de festa s'està acabant.
Còmics i orquestra us saludaran.

Si mireu les flames...

(Teló. Fosc.)

FI DE LA SEGONA PART