A L’ARMARI

I AL LLIT
AL PRIMER CRIT

ORIGINAL DE

Lluís Coquard

Comèdia vodevil en dos actes

 PERSONATGES
Laura
Salomé
Chris
Bet
Flora
Humbert
Serafí

L’edat dels personatges no queda definida ja que pot adequar-se a la decisió del director escènic.

L’acció a Barcelona. Època actual. Un vespre de primavera.

DECORAT ÚNIC
Sala d’estar d’un àtic dúplex, decorat amb un estil modern i amb gust.

Al fons dreta, porta practicable d’entrada. A l’esquerra, finestral practicable. Dues entrades a la dreta y dues a l’esquerra.
La de la primera dreta condueix a un despatx. La de la segona, a una cambra. A l’esquerra, la primera a la cuina. La segona
és l’inici d’una escala que porta al sobreàtic.

Mobles moderns. A la dreta, entre les dues portes de pas, un moble-bar. Damunt el moble, uns quants llibres i un telèfon
portable. A prop, una petita taula i cadires. Cap a la primera esquerra, un sofà. Sota l’escala, un divan guarnit de coixins. A
les parets, motius exòtics, records de viatges i algun pòster d’anunci eròtic. A la paret de l’esquerra, prop de la primera
entrada, l’intèrfon del porter electrònic.

Llums indirectes, comandades per un joc d’interruptors situats prop de la porta d’entrada, ajuden a crear un ambient
d’intimitat.
 ACTE PRIMER
En alçar-se el teló, l’escena solament il·luminada per la claror de la nit, que entra pel finestral. No hi ha ningú. Poc després
sentim soroll de claus i s’obre la porta del fons dreta. Entra I’Humbert, executiu de bona presència, que porta un petit
maletí. Treu les claus del pany i se les fica a la butxaca. Tanca la porta. Fa una ullada a l’entorn. Cerca el joc d’interruptors i
va obrint-los i tancant-los indistintament, aconseguint variats tons de llum. Finalment, en prem un altre i sentim una
música ambiental i romàntica. L’Humbert somriu satisfet.

HUMBERT.— Caram, caram, caram! (Prem un nou interruptor i l’escena queda tota il·luminada. La música ambiental
cessa. L’Humbert es queda un segon sorprès.) Quin muntatge, amic! (Avança estudiant el pis. Obre la
porta de la segona dreta i mira a l’interior. També ho fa amb la de la primera dreta. Deixa el maletí
damunt la taula i va a la primera esquerra. Mira a l’interior.) La cuina! (S’apropa al fons; observa
l’escala.) Ideal! És el niu perfecte! (Fa unes passes de ball i s’apropa al telèfon. Despenja, marca i
espera.) Valentí! Sóc I’Humbert. ... Noi, a partir d’avui ets el meu sant Valentí!... El pis és fantàstic! Mai
no t’agrairé prou que me l’hagis cedit aquesta nit. (Amb el telèfon portàtil a l’orella, es mou per l’esce-
na i va accionant a mesura que parla.) És l’ambient adequat per trobar-se de gust amb la parella...
Llums indirectes, música romàntica, intimitat... Ho tens tot previst, pillastre!... Un bar? (Va cap a la
dreta i l’obre.) Bufa, noi! Es veu que tu no ets de la llei seca!... (Tanca el bar.) A partir d’avui et dec un
favor, un gran favor... Sí, home! T’ho deixaré tot ben endreçat... com ho he trobat... Gràcies! Farem el
que podrem... (Riu.) A reveure, sant Valentí! (Penja. Col·loca el telèfon al seu lloc. Xiula satisfet. Obre el
maletí. En treu un pijama molt exagerat. Balla i cantusseja.) Flora, Flora! Que bé que ens ho pasarem!

(Queda sobtat pels trucs insistents a la porta del fons. Posa el pijama dins el maletí i el tanca. No sap què fer-ne i finalment
el fica sota el sofà. Els trucs a la porta es fan més insistents. L’Humbert va al fons i obre. Entra la Salomé, jove i atractiva.
Ve a mig vestir, amb la roba a les mans, molt esverada.)

SALOMÉ.— Ajuda, si us plau, ajuda!

HUMBERT.— Ei, ei! On va?

SALOMÉ.— Tanqui la porta! (Ho fa ella mateixa.) Jo no soc aquí, sap? Si pregunten per mi, vostè no m’ha vist!
M’entén? Oi, que ho entén?

HUMBERT.— Doncs... no! Vostè no passa desapercebuda!

SALOMÉ.— Ha anat de poc que no ens ha enxampat... (Es mou neguitosa.) I hauria estat horrible, horrible...
Aquesta no es mama el dit. És ben capaç d’organitzar el gran escàndol... I jo no ho suportaria... Un
escàndol, no!

HUMBERT.— Puc saber d’una vegada a què és deguda la seva irrupció en aquesta casa gairebé despullada?

SALOMÉ.— (Mirant-se sense gens de pudor.) Ui! No m’hi havia fixat!

HUMBERT.— Jo, sí!

SALOMÉ.— Què deurà pensar de mi?

HUMBERT.— Que té un cos bonic!

SALOMÉ.— Ja ho sé! Me’l cuido molt. Són moltes sessions d’aeròbic, de ioga, d’hidromassatge, de sauna...

HUMBERT.— Bufa! Quina suada!

SALOMÉ.— He de tenir sempre a punt la meva eina de treball.

HUMBERT.— Ja! Et guanyes el pa amb la suor del teu cos.

SALOMÉ.— Sóc model. Una professional de la moda.

HUMBERT.— I has fugit de la desfilada! Mira, nena, no sé quin és el teu propòsit, però has vingut en un dia inoportú.
Estic esperant una certa persona... I la teva presència aquí no seria ben rebuda.

SALOMÉ.— És un moment... Tan sols un moment... Fins que hi hagi tranquil·litat al pis del replà.

HUMBERT.— I què hi té a veure, el pis del replà, amb la teva actuació?

SALOMÉ.— És on era i d’on vinc. Hi viu un pintor... bon amic meu...

HUMBERT.— Entès! Et feia un quadre!

SALOMÉ.— El quadre ha estat a punt de fer-lo la seva dona, si no s’hagués deixat les claus.

HUMBERT.— Vaja! Si l’encerto, l’endevino!

SALOMÉ.— En no portar les claus, ha trucat al porter electrònic i jo he pogut escapolir-me.

HUMBERT.— I has buscat acolliment a l’altre pis del replà. Ho sento, germana, un altre dia serà. (Li indica la porta del
fons.)

SALOMÉ.— Almenys deixa que acabi de vestir-me.

HUMBERT.— I doncs, què esperes?

SALOMÉ.— Davant teu?

HUMBERT.— (Sorprès.) Ara em diràs que et fa vergonya. Si has estat a la fresca tota l’estona!

SALOMÉ.— És diferent! Jo no practico l’striptease.

HUMBERT.— Ja! Et treus la roba de cop!

SALOMÉ.— Depèn.

HUMBERT.— No te’m rifis, maca! Tu ets una exhibicionista!

SALOMÉ.— Exhibir-me és la meva feina. Hi estic avesada. Ja t’he dit que sóc model. Però no em vesteixo ni em
despullo davant el públic. Hem de conservar la intimitat.

HUMBERT.— No ho sembla! Estàs interferint en la meva!

SALOMÉ.— Ho sento... On puc... (Indicant la roba que té a les mans.)

HUMBERT.— Allí tens un dormitori. (Li indica la segona dreta.)

SALOMÉ.— Ho enllestiré en un tres i no res!

(Fa mutis per la segona dreta.)

HUMBERT.— I toca el dos aviat! (Sospira.) Ai! Quin tros de dona! (Truquen a la porta. Té un ensurt.) Ja és aquí?

SALOMÉ.— (Traient el cap per la segona dreta.) No obris!

HUMBERT.— He d’obrir! Es la que espero!

SALOMÉ.— I jo, què faig?

HUMBERT.— Amaga’t a l’armari o sota el llit!... La distraure... Fuig a la primera oportunitat.

SALOMÉ.— Fugir! Avui no faig altra cosa!

(Fa mutis. Tornen a trucar a la porta exterior.)

HUMBERT.— Ja vinc! No siguis impacient...

(Va al fons i obre la porta. Resta sorprès per la presència de la Chris, una dona elegant i mundana.)

CHRIS.— Valentí, tu... I en Valentí? On és en Valentí?

HUMBERT.— No hi és... i no hi serà en tota la nit... fins demà... Demà! Això! Demà potser el trobarà. Qui li dic...?

CHRIS.— Sóc la Chris, la veïna del replà.

HUMBERT.— Tira! La dona del pintor!

CHRIS.— La mateixa. (Avançant.) Què t’estranya?

HUMBERT.— No, res... És... la sorpresa... Ets una dona... dona.

CHRIS.— I com ho saps, que el meu marit és pintor? Per en Valentí, és clar!

HUMBERT.— En Valentí?... Oh, sí! Ell m’ho explica tot.

CHRIS.— Sou molt amics?

HUMBERT.— Molt, molt! Hi ha confiança... Per això sóc al seu pis...

CHRIS.— Tot sol? (Mira al seu entorn.)

HUMBERT.— Sí, sí... Estic sol... ben sol... però no ho estaré gaire estona... Espero visita.

CHRIS.— Entenc la indirecta. Et faig nosa.

HUMBERT.— No... Bé, sí... una mica. Molta nosa!

CHRIS.— Me’n vaig... (Fa la intenció de fer mutis al fons. Es detura.) Ara que ho penso... Tu ets un possible
testimoni.

HUMBERT.— Jo no sé res! No em fico en la vida dels altres!

CHRIS.— (Avançant.) Ui, ui, ui! Tu saps més del que sembla.

HUMBERT.— Jo? I què he de saber, jo?

CHRIS.— Potser has vist o sentit una presència femenina a casa meva.

HUMBERT.— Bé... Ni puc dir que sí, ni puc dir que no... Hi ha envans i parets entremig.

CHRIS.— Confirmat! El meu home tenia companyia!

HUMBERT.— Jo no ho he dit! Que consti!

CHRIS.— Ho sabia! I la bandarra, en sentir la meva veu per l’intercomunicador s’ha esconillat!

HUMBERT.— És natural! Li deus haver donat un bon ensurt.

CHRIS.— En Pere m’ha amagat l’ou i això m’indigna. Si ell té una aventura i m’ho diu, no passa res... Sóc molt
liberal, saps? Jo també faig el que puc...

HUMBERT.— El que pots?... Ah!

CHRIS.— Però li ho explico tot!

HUMBERT.— Tot?

CHRIS.— És clar! En una parella la confiança ha de ser mútua. I avui en Pere ha fet el longuis!

HUMBERT.— Ha dissimulat.

CHRIS.— M’ha jurat i perjurat que ningú no ha estat amb ell. I no m’ho empasso. Per això he vingut a trobar en
Valentí.

HUMBERT.— I què hi pinta, en Valentí, en aquesta embrolla?

CHRIS.— És el meu instrument de revenja. En Pere m’ha enganyat i li he de tornar la pilota. També l’enganyaré.

HUMBERT.— Mira que bé! (Canvi.) Però en Valentí no hi és.

CHRIS.— Hi ets tu, maco! Pots fer el mateix servei.

HUMBERT.— Oh, no, no! (Reculant.) Avui, impossible!

CHRIS.— Sense excuses. Tu no tens la regla.

HUMBERT.— Dona!

CHRIS.— Per tant, cap problema. Consumarem la venjança. (Avança.)

HUMBERT.— No puc... Ja t’he dit que estic pendent d’una visita...

CHRIS.— Si ve, que s’esperi asseguda!

(Avança cap a l’Humbert, que recula cap al sofà de l’esquerra. Per la segona dreta, treu el cap la Salomé, ja vestida.)

HUMBERT.— Detura’t... que em faràs un desgraciat...

(Topa amb el sofà i hi cau estirat. La Chris se li llança al damunt.)

CHRIS.— Ara em resquitaré, Pere! Home per dona!

HUMBERT.— (Intentant desfer-se de l’abraçada.) No puc... En Valentí... Espera en Valentí, dona...

CHRIS.— M’agrada el substitut. (Abraçant-lo.) Passem-ho bé, pardal!

(La Salomé, aprofitant el desori, avança cautament cap a la porta del fons. Truquen a la porta. La Salomé té un ensurt i fa
mutis ràpid cap a la segona dreta. L’Humbert s’escapa com pot de l’abraçada de la Chris.)

HUMBERT.— Ja és aquí!

CHRIS.— No m’ho crec!

HUMBERT.— Han trucat, han trucat a la porta del pis.

CHRIS.— I què? (Se li apropa.)

HUMBERT.— (Refusant-la.) Pel que més vulguis, no fem un espectacle.

CHRIS.— D’acord! Deu minuts d’entreacte. Després seguirem! (Inicia el mutis per la primera esquerra.)

HUMBERT.— On vas?

CHRIS.— Esperaré que atenguis la que truca a la porta.

HUMBERT.— Però, dona! Amb deu minuts no en tinc ni per començar!

CHRIS.— Doncs quinze! No gastis massa energia i acaba aviat! A reveure, semental! (Fa mutis.)

HUMBERT.— Quina nit, Déu meu, quina nit!

(Va al fons i obre la porta, on hi ha la Bet, que vesteix estrafolàriament informal. Porta una carpeta amb formularis per a
fer anotacions i un bolígraf a la mà.)

BET.— (Parlant clar i ràpid.) Bon vespre! Només li prendré uns minuts del seu preciós temps... Què dic, uns
minuts...? Un minut! I ni això! Ni un sol minutet! Amb uns segons ens en sortirem... (Ha avançat cap a
primer terme.)

HUMBERT.— Ei! Ei! On va?

BET.— (Sense deixar de parlar, s’asseu a la taula de la dreta, tot obrint la carpeta de notes i traient-ne un
formulari.) Gràcies per la seva atenció. Vostè és una persona molt amable. D’un civisme exemplar. Si
tothom em rebés amb el mateix interès, la meva feina seria molt més factible.

HUMBERT.— Esperi! No s’embali...

BET.— Com més aviat em contesti, més aviat acabarem... Ajudi’m i jo l’ajudaré. És molt fàcil.

HUMBERT.— Ho sento! No és el moment oportú.

BET.— Hi ha temps per tot, senyor meu. No es faci pregar, que fa cara de bona persona. Solament són unes
quantes preguntes d’un qüestionari. Tot seguit enllestirem!

HUMBERT.— No puc... Li prego que surti de casa...

BET.— (Llegint els fulls i emplenant-los.) A veure? Edat?

HUMBERT.— I vostè, què n’ha de fer!

BET.— M’ho demana el qüestionari... Però no cal que m’ho digui. Ho anotaré a cop d’ull. Trenta anys, més o
menys. Professió? Executiu! Sí, senyor! Té tot l’aspecte d’un executiu. I no m’ho discuteixi, que els conec
de lluny! Bona posició... classe mitjana alta... Fa temps que viu en aquesta zona?

HUMBERT.— (Fora de sí.) Prou! Això no és un qüestionari ni res!

BET.— El cert és que vostè no col·labora.

HUMBERT.— S’ha acabat! Aquest pis no és casa meva!

BET.— Ui! Així les preguntes seran més complicades. Si aquest pis no és el seu pis, de qui és el pis?

(Entra la Chris, per la primera esquerra.)

CHRIS.— No t’adones que estàs molestant, maca?

BET.— Hola! (Aixecant-se.) La mestressa de la casa! Ho prefereixo. Les meves preguntes tindran respostes més
adequades. Amb el seu home és que no hi ha manera.

HUMBERT.— Bé, m’agradaria aclarir que jo...

CHRIS.— Deixa’m fer a mi... Valentí.

HUMBERT.— Però... però...

BET.— Deixi-la fer a ella, Valentí.

CHRIS.— Acabem d’una vegada! Al carrer falta gent! (Li indica la porta.)

BET.— Perdoni, ja sé que la meva feina és una mica impertinent, però l’he de fer.

CHRIS.— Fora!

(L’Humbert va a la porta del fons i l’obre.)

BET.— Bé, bé... Si així ho vol... (Recull els formularis i fa intenció de marxar, però es detura.) Alto les seques!
Jo, a vostè, la conec! I és clar que la conec! Vostè és La Chris Riera, la de la televisió. (Avança cap a la
Chris. L’Humbert, sorprès, tanca la porta i segueix la conversa amb estupor.) Això és fantàstic! La Chris
Riera en persona! No em perdo cap dels seus programes... I també llegeixo els seus articles a «Veinte
segundos». (La Chris somriu, afalagada.) I és que ho sap tot, dels personatges populars... Quines
xafarderies, punyetera!

CHRIS.— Són petites indiscrecions... És la meva feina...

BET.— Ho veu! La seva feina és ficar-se on no la demanen, el mateix que he de fer jo amb la meva. I la gent ens
ha de suportar. Per això ens paguen, oi?

CHRIS.— Sí, és clar... Bé, i ara, fes el favor...

BET.— Encara que a vostè segurament li paguen més que a mi. I és que la televisió és la televisió... Obre totes
les portes! Amb tota seguretat ha estat a casa del rei de les patates fregides, el milionari Lluís Patater...

CHRIS.— (Somrient.) Doncs, sí... He entrevistat la seva muller, la Salomé.

BET.— La model! És clar! Ella és qui surt a les planes de paper couché. Quina parella més desigual, oi? Una dona
tan jove i espectacular com la Salomé, casada amb un home que li dobla de bon tros l’edat i que
físicament no és gens afavorit. Què els deu unir?

CHRIS.— Les patates fregides.

HUMBERT.— (Cada vegada més neguitós.) I què n’hem de fer, del Patater i les seves patates?

CHRIS.— Això interessa molt a qui compra les revistes del cor.

BET.— Tinc entès que es paguen xifres milionàries als qui proporcionen notícies referents a la intimitat de
persones populars.

CHRIS.— Sí. Tot depèn de la primícia del personatge.

BET.— Jo en tinc una de bona! Crec que pot ser una bomba.

CHRIS.— Puntualitzem! Jo no pagaria ni un cèntim per una murmuració. El que es publica ha de tenir una certa
fiabilitat... Per tant, s’ha de comprovar la certesa de la informació...
BET.— La meva és de primera mà! He vist que La Salomé Patater entrava en aquest edifici!

CHRIS.— (Interessada.) Què dius?

(L’Humbert, instintivament, mira cap a la segona dreta.)

BET.— Sí, senyora! La Patatera! Ja fa una bona estona.

CHRIS.— Saps a quin pis es dirigia?

BET.— Ah! Primer hem de parlar de negocis. La revista on vostè col·labora pagarà uns quants quilos si lliguem
un bon reportatge.

HUMBERT.— Quina fantasiaire! T’està embrollant, que no ho veus?... (A la Bet.) Que no se n’anava?

CHRIS.— Es queda, Valentí!

HUMBERT.— No fotem!

BET.— Em quedo, Valentí!

CHRIS.— Vull saber fil per randa tot el que has vist o esbrinat... Vine amb mi! Parlarem sense entremetedors!
(Indica cap a la primera esquerra.)

BET.— Ja sabia que vostè i jo ens entendríem. A reveure, Valentí!

(Fa mutis per la primera esquerra.)

HUMBERT.— Ni Valentí, ni raves!

CHRIS.— No ho espatllis tu, ara!

(Fa mutis per la primera esquerra.)

HUMBERT.— Ai, la mare, el pare i tota la parentela! (S’apropa a la primera esquerra; després d’assegurar-se que les
dues dones s’han allunyat, va ràpidament al fons i apaga el llum de la sala. Tot seguit va cap a la
segona dreta i diu, baixet:) Salomé...

SALOMÉ.— (Entrant per la segona dreta.) Em coneixen! Oi que em coneixen?

HUMBERT.— Més del que et penses! Segons el que han dit, la teva vida privada és més pública que la de la Lady Di.

SALOMÉ.— (Coqueta.) Potser sí. Sempre surto fotografiada en una revista o altra. Sóc protagonista de la premsa
rosa.

HUMBERT.— Doncs ara, si et sorprenen, pots ser-ho de la premsa groga.

SALOMÉ.— Oh, no! He d’evitar el mullader. En Lluís es podria disgustar... i no em convé el divorci...

HUMBERT.— Doncs no perdis el temps! Aprofita que aquelles conspiren i abandona l’edifici.

SALOMÉ.— Sempre t’agrairé el que has fet per mi...

(Tots dos, de puntetes, van cap a la porta del fons. Sentim soroll de claus al pany.)

HUMBERT.— Ei! Obren la porta del pis!

SALOMÉ.— Aaaah! Què fem, ara?

(L’Humbert, ràpid, agafa la mà de La Salomé i se l’emporta cap a la segona dreta. Mutis de tots dos. Per la porta del fons
entra La Laura amb roba còmoda d’anar amb moto. Porta el casc de motorista a les mans. Treu les claus del pany i obre el
llum de la sala. Es veu que coneix la casa. Fa una ullada de satisfacció i, cantussejant, fa mutis per la segona esquerra.
l’Humbert treu el cap per la segona dreta i observa com fa mutis.)

HUMBERT.— Alça, Manela!

SALOMÉ.— (Entrant per la segona dreta, darrere l’Humbert.) La coneixes?

HUMBERT.— Ni idea, tu!

SALOMÉ.— Doncs, segons que sembla, és assídua de la casa.

HUMBERT.— La casa? Això és la Rambla!

SALOMÉ.— He d’escapolir-me d’aquí, sigui com sigui.

HUMBERT.— Guilla! Desapareix d’una vegada.

(Per la primera esquerra se senten les veus de La Chris i la Bet.)

CHRIS.— (A dins.) Ho hem d’esbrinar, Bet!

(Nova reacció de l’Humbert i la Salomé.)

SALOMÉ.— No puc escapar-me, encara!

HUMBERT.— Elles!

(La Salomé i l’Humbert fan mutis precipitadament per la segona dreta. Per la primera esquerra, entren La Chris i la Bet.)

BET.— Potser ens hem encreuat. Mentre jo pujava amb l’ascensor, ella podria haver baixat per l’escala...

CHRIS.— Tot és possible. Ho hem d’investigar. Si roman a l’edifici la trobarem. Cercarem pis per pis!

BET.— I quina excusa els donaràs, als veïns?

CHRIS.— Que t’ajudo a fer l’enquesta. Ets una amiga meva i col·laboro perquè t’obrin la porta.

BET.— Perfecte! (Recull la carpeta i els formularis que havia deixat damunt la taula.)

CHRIS.— Primer passarem pel meu pis. És en aquest mateix replà.

BET.— Però... que no vius aquí?

CHRIS.— (Rient.) És clar que no! Aquest àtic és del meu veí.

BET.— En Valentí?

CHRIS.— Tu ho has dit.

BET.— He! I jo que us havia pres per una parella estable!

(Per la segona dreta entra l’Humbert. )

HUMBERT.— Bé! Ja heu acabat de comarejar?

CHRIS.— No és comareig. Són negocis.

BET.— I ens hem de moure si no volem que se’ns n’escapi un de molt important. (Va al fons.) Anem, Chris!

CHRIS.— Ara mateix! (A l’Humbert.) Tu i jo continuarem amb el nostre tema més endavant.

HUMBERT.— He! I que vingui en Pere, també, d’espectador!

CHRIS.— Aquell fresc! (Canvi.) La Salomé i en Pere! Malviatge! És en Pere qui treu els vels a la Salomé!

(Fa mutis furiosa pel fons passant davant de la Bet, que tenia la porta oberta. La Bet fa mutis darrere d’ella. L’Humbert va
al fons. Tanca la porta i s’hi recolza, tot mirant indistintament als segons termes de la dreta i l’esquerra. Per la segona
dreta, entra la Salomé.)

SALOMÉ.— No hi ha cap més sortida, Valentí?

HUMBERT.— No sóc en Valentí. Em dic Humbert.

SALOMÉ.— D’acord! No hi ha cap més sortida, Humbert?

HUMBERT.— El finestral! (L’hi indica, s’hi apropa i l’obre.)

SALOMÉ.— On porta?

HUMBERT.— I jo què sé! És la primera vegada que vinc en aquest pis! I l’última!

SALOMÉ.— (Apropant-se al finestral.) És un xic alt.

HUMBERT.— (Apropant-li una cadira.) Té! La cadira t’ajudarà.

SALOMÉ.— (Pujant a la cadira.) Ho he d’intentar tot, per tal de sortir d’aquest edifici. A reveure!

(Fa mutis pel finestral.)

HUMBERT.— Adéu, formosa! Que hi hagi sort!

(Mira cap a la segona esquerra. Dubta uns segons. Es decideix i va a fer mutis pel lateral, però el detura l’entrada de la
Salomé pel finestral.)

SALOMÉ.— És impossible! Estem a molta altura. I jo tinc vertigen.

HUMBERT.— Sí, que l’hem feta bona!

SALOMÉ.— Des de petita. Els caires dels llocs elevats em fan sentir insegura. Tinc por de caure daltabaix.

HUMBERT.— Tots hi caurem! Així no podem continuar. (Per la segona esquerra.) Parlaré amb la motorista.

SALOMÉ.— No ho embrollis més!

HUMBERT.— S’ha de desfer el cabdell d’una vegada. La de dalt té les claus del pis. Deu ésser l’amant d’en Valentí,
l’amic que m’ha cedit el pis per aquesta nit.

SALOMÉ.— Tens una cita, oi?

HUMBERT.— Tenia! Perquè a aquest pas pot anar-se’n en orris.

SALOMÉ.— Jo ho he embolicat tot! Ho sento.

HUMBERT.— No, dona! Que ens estem divertint qui-sap-lo! I a més, La Flora encara no ha vingut. Vés a saber si s’ho
ha repensat.
SALOMÉ.— Penses que et pot haver plantat?

HUMBERT.— No ho crec! Però ja hauria de ser aquí. (Mira el rellotge.)

SALOMÉ.— Que burra! A un home tan agradable no se l’ha de fer gruar.

HUMBERT.— He! Em trobes... agradable?

SALOMÉ.— I tan atraient com un pastís de xocolata.

HUMBERT.— Gràcies! Jo també et trobo saborosa.

SALOMÉ.— Doncs lliguem, llaminer!

HUMBERT.— Ja ho voldria, ja!

SALOMÉ.— Jo he d’esperar que l’escala quedi lliure d’espietes. Tu, una que potser no vindrà. Per què no esperem
junts? (Somrient, l’agafa pel braç i el porta a la segona dreta.) Aquesta cambra és un bon refugi.
(Seductora.) I d’una manera o altra ens entretindrem.

HUMBERT.— Dimoni! Tu vols fer-me caure en la temptació!

SALOMÉ.— Els bons moments s’han d’aprofitar, garrit! (Va per iniciar el mutis, quan sona el porter electrònic.
L’Humbert, com si despertés d’un somni, té un sobresalt.)

HUMBERT.— La Flora! És la Flora! (Es desfà del braç de La Salomé i va al telèfon del porter electrònic.) Siiií...? (Resta
sorprès i penja d’esma.)

SALOMÉ.— És ella?

HUMBERT.— És un home!

(Per la segona esquerra, entra La Laura vestint una provocativa bata.)

LAURA.— Ja vinc, mon petit, ja vinc!

(En sentir-la, els de l’escena reaccionen instintivament. La Salomé fa mutis per la segona dreta i /’Humbert, d’un salt, ho fa
per la primera esquerra. El porter electrònic torna a sonar, ara insistentment.)

Ui! Sí, que n’ets, d’impacient! (La Laura despenja el telèfon del porter electrònic.) Ets tu, Serafí? ...Sí,
home!

No t’equivoques! Àtic segona... Obro! (Prem i penja. Cantussejant, comença a preparar l’ambient. Va
al bar, l’obre i comprova les begudes. Treu una ampolla i s’assegura que hi ha prou licor.) Excel·lent!

(Tanca el bar i va al fons. Allí fa proves amb els llums. També prem el botó que activa la música ambiental... En aquest
moment, aprofitant que La Laura està distreta comprovant els llums i la música, per la primera esquerra entra l’Humbert
caminant a la gatzoneta i, parapetat pel sofà, intenta passar a l’altre lateral. Però La Laura avança cap al centre de
l’escena i l’Humbert es veu obligat a fer mitja volta i, a la gatzoneta, fa mutis per la primera esquerra. La Laura palpa amb
les mans el sofà, estova els coixins... truquen a la porta. La Laura es posa contenta.)

Ja és aquí, l’angelet!

(Va al fons. Observa com ha quedat l’escena i no la satisfà. Toca el joc d’interruptors i l’escena queda tota il·luminada.
També cessa la música. Obre la porta del fons. Al llindar hi ha en Serafí, amb tota la pinta del savi despistat. Porta una
rosa i un llibre embolcallat per a regal.)

SERAFÍ.— Ho... hola!

LAURA.— Serafí! Has vingut! N’estava segura, que vindries.

SERAFÍ.— Jo, no! Havia perdut l’adreça.

LAURA.— Ets aquí, i per tant l’has retrobada. Passa, home, passa!

SERAFÍ.— Passo! (Avança portant la rosa com si fos un ciri encès.)

LAURA.— És per mi?

SERAFÍ.— Què?

LAURA.— La rosa!

SERAFÍ.— Ah, sí, sí! (La hi dóna i també el paquet.) La rosa... i el llibre. Celebrem Sant Jordi!

LAURA.— On vas? Encara falten dies per Sant Jordi.

SERAFÍ.— És per si me n’oblido, saps? Sóc tan distret...

LAURA.— Doncs, gràcies! És un bonic detall. (Olora la rosa. Cerca on deixar-la i, en no trobar cap gerro a mà, se
la posa dins l’escot. A en Serafí se li’n van els ulls.) T’agrada el gerro?

SERAFÍ.— (Afluixant el coll de la camisa.) Renoi!

LAURA.— Ja tindràs ocasió de coneixe’l amb més detall.

SERAFÍ.— Re... renoi!

LAURA.— Però, seu! Què fas aquí palplantat?

(Li indica el sofà, i en Serafí s’hi asseu, cohibit. La Laura ho fa al seu costat, mentre obre el paquet.)

SERAFÍ.— No sé si ho hauré encertat. És una novel·la romàntica.

LAURA.— (Acaba d’obrir el paquet i llegeix el títol del llibre. Riu, sorpresa.) I tant que n’és, de romàntica!
(Llegeix.) Les abelles i la gelea reial. He! he!

SERAFÍ.— (Agafant-li el llibre.) Oh, no! M’he equivocat de paquet! Aquest llibre és per mi! El teu és a casa.
Perdona...

LAURA.— (Rient.) No cal, home! Si ho trobo molt divertit!

SERAFÍ.— L’apicultura és una de les meves afeccions. Passo hores i hores estudiant les abelles.

LAURA.— Ets un home ben desconcertant. En aquests pocs dies que fa que et conec vaig de sorpresa en sorpresa.

SERAFÍ.— I jo! No ho hauria dit mai, que un dia em trobaria frec a frec amb una dona com tu, tan... (Avergonyit.)
...tan seductora.

LAURA.— Això s’anima! Supero les abelles! (S’aixeca i va al bar.) Una copeta ens entonarà. Què et ve de gust?

SERAFÍ.— Gràcies! No bec.

LAURA.— Que no beus? (En Serafí fa que no.) Jo et fum!

SERAFÍ.— No fumo, tampoc! (La Laura, mirant-lo amb els ulls oberts com unes taronges, omple una copa i se la
beu d’un glop.) Sóc vegetarià, saps? Un fidel seguidor de la dieta: «La llimona, l’all i la ceba». (La Laura
fa una ganyota i se serveix una altra copa.) És bo per la salut.

LAURA.— Maco! Ets l’antítesi de tots els que he conegut. (Canvi.) I de sexe, què?

SERAFÍ.— Molt poc, gairebé gens... Sempre he estat capficat amb els meus estudis i experiments... He vist copular
les abelles! Maten el mascle, saps?

LAURA.— Jo no et mataré, vagarro!

SERAFÍ.— Vés a saber! Sóc tan inexpert...

LAURA.— Doncs, ho arranjarem, pipioli! Ha arribat l’hora de la teva llicenciatura!

(Va al fons, prem els interruptors i deixa l’escena amb llum indirecta. Sona la música.)

SERAFÍ.— (Sorprès.) Oh! És ambient de discoteca.

(La Laura s’asseu al sofà, ben a prop d’en Serafí.)

LAURA.— A veure si t’espaviles, Serafí! Mira’m als ulls!

SERAFÍ.— Ooooh! Quina mirada més dolça! Com em captiva. (Enrogeix pel que acaba de dir.)

LAURA.— Et seduiré, herbívor! O no és el que t’esperaves, en venir ací?

SERAFÍ.— Ai! Sóc un novell en aquest aspecte. Però m’atreus molt! La primera vegada que vas mirar-me vaig notar
un calfred a tot el cos i se’m va posar la pell de gallina.

LAURA.— I ara, no et sents electritzat? (L’abraça.)

SERAFÍ.— (Té un calfred.) Renoi! Quina descàrrega!

LAURA.— És el contacte dels nostres pols, espàrrec meu!

SERAFÍ.— Ui! Ja estic encès!

LAURA.— Anem per feina!

(El besa apassionadament. Quan acaben, en Serafí gairebé es queda fora de combat.)

SERAFÍ.— Aaaaa... ah! Quina febrada!

LAURA.— Què me’n dius?

SERAFÍ.— Aigua... Necessito beure...

LAURA.— Fàcil solució!

(Va al bar, omple una copa de ginebra i la hi dóna. En Serafí, d’esma, se la beu i naturalment té un atac de tos que el fa
saltar del sofà.)

SERAFÍ.— Cof, cof!... Ecs! Això no és aigua!

LAURA.— És ginebra, que és millor! (Li agafa el got.)

SERAFÍ.— Cof!... La gola em crema!... Aigua...

LAURA.— (Mirant les ampolles del bar.) Ho sento! Aquí sols hi ha licors...

SERAFÍ.— Aigua!... (Amb les mans és fa aire a la boca oberta.)

LAURA.— No n’hi hi ha per tant, Serafí... No cridarem els bombers, per una copeta!

SERAFÍ.— Ai!... (Es mou per l’escena, desesperat.) És com foc! Cof! Cof!... Aigua...

LAURA.— Prou, vegetarià! (L’agafa d’una revolada i el duu cap a la segona esquerra.) A dalt hi ha un frigorífic!

SERAFÍ.— Ai!... No puc... ni parlar... Cof!... Cof!

LAURA.— Vine, figaflor, que et guariré!

(Fa mutis amb en Serafí que va tossint, emparant-lo amb el braç. Per la primera esquerra entra l’Humbert amb una
ampolla d’aigua i per la segona esquerra, La Salomé.)

SALOMÉ.— Has vist quin espectacle?

HUMBERT.— Era a primera fila. Un atac de tos molt violent i sorollós. M’ha fet llàstima. Una mica més i faig de
cantiner. (Per l’ampolla, que deixa al bar.)

SALOMÉ.— Em refereixo a l’escena del sofà. Com el xuclava, la pèrfida! Era erotisme en viu, Humbert! M’ha escalfat
molt! (Se li apropa, insinuant.)

HUMBERT.— Nena! Tu t’encens a la primera!

SALOMÉ.— És que amb el meu home passo una gana... (Ja són frec a frec.)

HUMBERT.— I les patates fregides?

SALOMÉ.— No és aquest, l’aliment que necessito. (L’abraça.)

HUMBERT.— A poc a poc, que no sóc d’Alimentària. (Deixa fer.)

SALOMÉ.— Ets alimentós... Demostra’m que no m’equivoco.

HUMBERT.— I el pintor?

SALOMÉ.— (Refusant-lo, furiosa.) No em parlis del pintor! I molt menys de la pintora!

HUMBERT.— I per què, no? Ells són l’inici d’aquesta nit increïble. En altres circumstàncies no seríem aquí ni tu ni jo, a
punt de solfa!

SALOMÉ.— I tant a punt! Aquest ambient tan càlid... Aquesta música tan íntima...

(Li agafa les mans i el va atraient a la segona dreta.)

HUMBERT.— (Deixant-se portar.) Em tens el cor robat, sirena!

SALOMÉ.— Amb la música de fons, farem el gran duet.

HUMBERT.— (Despertant de cop i apartant-se’n.) Salomé! Que aquí hi ha més músics! (Pels de la segona esquerra.)

SALOMÉ.— Com si no hi fossin! Tenen prou feina amb la seva tocata.

HUMBERT.— I tanta feina! Ell està un xic desafinat. (S’apropa a la segona esquerra.)
SALOMÉ.— En canvi, tu deus ser un executant de primera. (Des del llindar de la segona dreta, el provoca amb un
posat insinuant.) Anem al llit, reiet, que estic en zel! (Se sent un soroll a la segona esquerra.)

HUMBERT.— Mèu! (D’un bot s’asseu al divan i es cobreix amb els coixins.)

SALOMÉ.— Què et passa, ara?

HUMBERT.— Xxt!

(Li indica que s’amagui, mentre assenyala la segona esquerra, per on entra La Laura parlant cap a l’exterior.)

LAURA.— No et desanimis, Serafí! Tot s’arranjarà.

(La Salomé, amb un gest de contrarietat, fa mutis per la segona dreta. La Laura s’apropa al fons, deixa l’escena tota
il·luminada i s’atura la música. Després va al bar i es prepara una beguda.)

Necessito una copa. I tant que la necessito!

HUMBERT.— Una altra per mi, si us plau!

LAURA.— (Sorpresa.) Eeee... eh?

HUMBERT.— Bona nit!

LAURA.— (Encarant-se-li.) Es pot saber qui ets i què hi fas, a casa meva?

HUMBERT.— (Aixecant-se.) També és la casa d’en Valentí. Teniu el piset a mitges.

LAURA.— En Valentí? I tu què hi tens a veure, amb en Valentí?

HUMBERT.— Som amics i m’ha cedit el pis per avui. (Li mostra les claus.)

LAURA.— Mira que és borinot! (Beu d’un glop.)

HUMBERT.— Segons va explicar-me, els dimarts no l’utilitzeu. O sigui que tu no hauries de ser-hi.

LAURA.— Perquè tu ho diguis!

HUMBERT.— No ens enfilem, no ens enfilem.

LAURA.— Callaré, si et sembla! Em trobo el pis envaït i l’invasor, amb tota la barra del món, em diu que la intrusa
sóc jo!

HUMBERT.— Ho ets! Amb en Valentí no us veieu els dimarts!

LAURA.— I això, què hi fa? En aquest pis puc entrar-hi quan vulgui! Ho sents, saltaterrats?

HUMBERT.— Perfectament! Tens tot el dret a portar-hi qui et plagui... i fer el salt al meu amic.

LAURA.— No et fiquis amb la meva vida!

HUMBERT.— Tant si ho vull com si no, hi estic involucrat. Sóc testimoni del teu afer amb l’abellot que acaba de sortir
del rusc. (S’asseu, molt tranquil.)

LAURA.— Espia importú!

HUMBERT.— Involuntari, tan sols.

LAURA.— Molt bé! I ara, què penses fer?

HUMBERT.— Depèn.

LAURA.— Ho explicaràs a en Valentí?

HUMBERT.— Depèn.

LAURA.— Ha estat una ximpleria, ho reconec. La meva relació amb en Valentí és perfecta per ara. No m’agradaria
que és trenqués per un moment de debilitat.

HUMBERT.— Amb aquest pocatraça és una lipotímia. Com et pot atreure aquest savi despistat? (Pel de la segona
esquerra.)

LAURA.— Em fan gràcia la seva ingenuïtat, la seva ineptitud... És tan diferent d’en Valentí!

HUMBERT.— Com de la nit al dia!

LAURA.— Parlem amb calma i serenitat. (Va al bar.) Whisky?

HUMBERT.— Sí, gràcies! Amb un raig de sifó, si us plau!

(La Laura prepara la beguda. Després ofereix el got a l’Humbert i s’asseu al seu costat.)

LAURA.— Em dic Laura.

HUMBERT.— Ja ho sé! Jo, Humbert.

LAURA.— Molt bé! Ara que ens hem identificat, podem pactar?

HUMBERT.— Depèn.

LAURA.— Tu em vols fer xantatge!

HUMBERT.— Qui ho sap!

LAURA.— Acabem! Quines són les teves condicions?

HUMBERT.— Solament una. Que em deixis lliure el pis, d’acord amb el tracte que vaig fer amb en Valentí.

LAURA.— I com sé que compliràs la teva paraula i no te n’aniràs de la llengua?

HUMBERT.— Has de confiar en mi. No tens altra sortida.

LAURA.— I què en faig, d’en Serafí?

HUMBERT.— És el teu problema. Busqueu-vos un altre niu. En aquest hi ha massa ocells.

LAURA.— Tira! Estàs acompanyat! (S’aixeca i intenta esbrinar on és l’altra persona.)

HUMBERT.— No et preocupis de la meva vida privada. No n’he de donar explicacions a ningú.

LAURA.— Muts i a la gàbia!

HUMBERT.— I ara, bona nit i tapa’t!

LAURA.— Un moment, que hi ha una solució més fàcil. Aquest habitatge és un dúplex. Podem compartir-lo
perfectament. Tu et quedes a l’àtic i jo, al sobreàtic. Així no caldrà que alterem els nostres plans.
HUMBERT.— Vols dir?

LAURA.— Vull dir! Hi ha espai suficient pels uns i els altres.

HUMBERT.— He! Vosaltres allí... i nosaltres aquí. Sembla raonable. I t’he de ser sincer... Em disgustava aigualir-te la
vetllada.

LAURA.— Gràcies! La veritat és que no està sortint tot com jo voldria.

HUMBERT.— Per culpa meva?

LAURA.— Més aviat, d’en Serafí.

HUMBERT.— El que jo pensava! Aquest saberut, més que una amant, necessita una mainadera.

(Per la segona esquerra, entra en Serafí.)

SERAFÍ.— Laura... Ja estic curat! Fa deu minuts que no tusso.

LAURA.— Una bona notícia, finalment!

SERAFÍ.— Uix! Una mica més i canvio la pesseta. (Mira l’Humbert. Canvi.) Ens coneixem?

HUMBERT.— No ens han presentat.

LAURA.— Ho solucionarem! (Presentant.) En Serafí... L’Humbert...

SERAFÍ.— I els cognoms, Laura?

LAURA.— Amb els noms ja n’hi ha prou i massa! Entre nosaltres els cognoms han de restar a l’anonimat.

SERAFÍ.— Caram! Que sou d’una secta secreta?

HUMBERT.— No, home! Però hem d’actuar amb discreció.

SERAFÍ.— Per què?

LAURA.— Saber massa els uns dels altres ens pot complicar la vida. Ho sé per experiència.

HUMBERT.— No convé fer publicitat dels nostres actes íntims.

SERAFÍ.— Ui, sí! La gatzara que organitzarien els meus alumnes si sabessin que he estat en una casa d’aquestes.

LAURA.— Serafí! Que això no és una casa de barrets!

HUMBERT.— Ni de gorres!

SERAFÍ.— Doncs, què hi fem aquí?

LAURA.— El titella!

HUMBERT.— Professor? Quina assignatura ensenyes?

SERAFÍ.— Arqueologia.

HUMBERT.— Ja ho veus, Laura! Has lligat amb un fòssil!

SERAFÍ.— Exagerat! No sóc tan antiquat.

LAURA.— Per segons quines coses, vius a l’edat de la pedra.

HUMBERT.— Maca! Em sembla que amb aquest en quedaràs amb les ganes!

LAURA.— Ho veig venir! (Canvi.) Potser hauré de pensar en el canvi de parella. (Insinuant.) Què hi dius foraster?

HUMBERT.— (Somrient.) He! Avui totes em ponen!

SERAFÍ.— Prou! Fa estona que us esteu burlant de mi i us feu signes que em desagraden. Si aquest et cau més bé
que jo, digue-m’ho a la cara. Jo em retiro i ja us ho fareu!

(La Salomé entra per la segona dreta.)

SALOMÉ.— No s’ho faran! l’Humbert té un compromís amb mi!

HUMBERT.— La que faltava! Ja la ballem!

SALOMÉ.— Jo no aguanto més! Si se n’han d’anar, que se’n vagin d’una vegada!

LAURA.— Mireu qui ha sorgit del cau!

SERAFÍ.— Renoi! Quina aparició!

HUMBERT.— Podies haver esperat una estona més, no?

LAURA.— I ca! Ha entrat ben oportunament. És la gran sorpresa de la nit. Tenim entre nosaltres La Salomé Patater.

SERAFÍ.— Li saps el cognom. Per tant, no és una persona anònima.

LAURA.— Gens ni mica!

SERAFÍ.— Està ben fresca, doncs! Se li complicarà la vida.

LAURA.— Més del que et penses.

SALOMÉ.— Sé com espavilar-me sola! (Canvi.) I aquí hi ha una parella que hi sobra. Ens deixeu el camp lliure, ja?

LAURA.— Frena, bufona! Que hem de puntualitzar! A causa de la teva presència, les coses han canviat.

HUMBERT.— Merda! Novament a negociar.

SALOMÉ.— No veig per què!

LAURA.— Deixa de fer-te la ingènua. Ets una persona ben coneguda i tens marit. Un marit carregat d’anys i de
duros. Si vols arribar a heretar la seva fortuna, hem de pactar.

SERAFÍ.— Ull viu! Això es fa interessant! (S’asseu i escolta.)

SALOMÉ.— Pactar? Què hem de pactar?

HUMBERT.— Què t’empatolles, Laura?

LAURA.— Escolta’m atentament. Si per una indiscreció teva, en Valentí arriba a saber la meva petita escapada
d’aquesta nit, jo m’esplaiaré i revelaré a tots els directors de les revistes més populars a les
perruqueries, la teva història amb la Salomé, aquí present.
SALOMÉ.— Ep! Amb l’Humbert no hi tinc cap història, jo!

LAURA.— No em facis riure, bufona! I doncs, què hi feies, al dormitori?

SERAFÍ.— Dormir, no, que sembla molt desperta.

SALOMÉ.— Les coses no són el que semblen.

LAURA.— Salomé! que fa tan sols uns segons et fèiem nosa per quedar-te sola amb ell! I ja m’explicaràs què
pensàveu fer!

SERAFÍ.— Això! Que ho expliqui!

HUMBERT.— No ho expliquis!

SERAFÍ.— Ho veus? No és apte!

SALOMÉ.— Bé, Tu guanyes!

HUMBERT.— En Valentí no sabrà res. Callaré!

LAURA.— Així ho espero pel bé d’aquesta estrella de la passarel·la.

SERAFÍ.— (Admirat.) Ets una estrella de cinema?

SALOMÉ.— Ja m’agradaria, ja! És la meva vocació frustrada! Sóc model.

SERAFÍ.— De pintor?

SALOMÉ.— No! De pintor, no! Exhibeixo exclusives de modistes.

(Passeja com ho fan les models. En Serafí la mira embadocat.)

HUMBERT.— (Aplaudint.) Bona exhibició! El nostre amic ha quedat bocabadat.

SERAFÍ.— Re... renoi! (La Laura va observant la Salomé, pensarosa.)

LAURA.— (Donant-se un cop al front.)Però, com és que no me n’havia adonat abans! Tu ets la Rosanna!

SALOMÉ.— La Rosanna? Amb quin ciri trencat em surts, ara?

LAURA.— Salomé, les portes de la indústria del cinema se t’obriran més aviat del que et penses!

SALOMÉ.— Apa! Ara, una de dibuixos animats!

LAURA.— No t’enganyo. En Valentí és productor de pel·lícules i jo sóc la seva mà dreta.

SALOMÉ.— Que tu... que ell... No és possible!

LAURA.— Ho és, Salomé.

HUMBERT.— Confirmat! En Valentí Riberes és un «pel·liculer».

LAURA.— Un cineasta amb grans projectes. Precisament ara estem fent el casting del proper rodatge i ens fa falta
una actriu de les teves característiques.

SALOMÉ.— Això és fantàstic! És el somni de la meva vida!

LAURA.— Tu ets la Rosanna que estem buscant.

SALOMÉ.— Jo fent cinema! (Canvi.) En Lluís! Em temo que no podrà ser. No és la primera vegada que m’ho
proposen. Bé, que proposen a en Lluís que produeixi una pel·lícula protagonitzada per mi. Però ell opina
que faria el ridícul i diu que no invertirà ni cinc cèntims per finançar-me una pel·lícula.

LAURA.— (Desanimada.) Ah, no!

HUMBERT.— Ni cinc, ja ho sents!

LAURA.— (Reaccionant.) I qui ho diu que necessitem diners! Ni per un moment m’ha passat pel cap que tens un
marit milionari!

HUMBERT.— Ni per un moment, naturalment!

SERAFÍ.— (Que ha estat seguint la conversa amb interès.) Extraordinari! He assistit al naixement d’una gran
estrella. (Es treu un bloc i s’apropa a la Salomé, tot tremolós.) Un... un autògraf... si us plau.

SALOMÉ.— Oh! Un fan! Tinc un fan!

(En Serafí la mira embadocat i tremolós, amb el bloc a les mans.)

HUMBERT.— Un fan fet un flam!

SERAFÍ.— L’autògraf...

SALOMÉ.— Ah, sí! Amb molt de gust! (El signa i torna el bloc a en Serafí.)

SERAFÍ.— Gra... gràcies! (Llegint-lo.) Sa-lo-mé... Pa-ta-ter... He! Els meus alumnes no s’ho creuran!

LAURA.— (Agafant la Salomé.) Hem de concretar moltes coses,

SALOMÉ.— Anem al despatx; així els teus admiradors ens deixaran en pau.

(La Laura i La Salomé fan mutis per la primera dreta.)

SERAFÍ.— (Mirant-les quan fan el mutis.) I com camina, renoi! Quina harmonia! Quina cadència!

HUMBERT.— Quin embadaliment!

SERAFÍ.— (Sorprès.) Ai! Eres aquí?

HUMBERT.— No me n’he mogut des de fa estona.

SERAFÍ.— Perdona, però és que aquesta dona fa perdre el món de vista.

HUMBERT.— Parles de la Laura... o de la Salomé?

SERAFÍ.— De la Salo... Ui! Però si és la teva ami... d’això! Em sembla que m’he ficat de peus a la galleda.

HUMBERT.— Del tot! Comprenc que t’agradi. És de les que es fan mirar! Però tu has vingut a fer-t’ho amb la Laura.

SERAFÍ.— Sí, sí... És clar... Però em penso que s’ha acabat. No sóc un amant experimentat, saps? Faig moltes pífies.

HUMBERT.— I et penses que amb La Salomé seria diferent?

SERAFÍ.— Ja ho crec! Si sols de mirar-la se m’anima... tot el cos!

HUMBERT.— Mireu, l’espavilat!

SERAFÍ.— Ho sento! Se m’ha escapat de l’ànima.

HUMBERT.— No et desinflis, home! Tot té solució. Canviem de parella i tots feliços!

SERAFÍ.— Canviar de parella? Així?... Tan fàcil?

HUMBERT.— Això mateix! La Laura té el seu encant, saps?

SERAFÍ.— Ja ho sé! Per això m’ha atret fins aquí.

HUMBERT.— Però és La Salomé qui et fa tic-tac al cor, oi?

SERAFÍ.— Tic-tac i repicó!

HUMBERT.— Doncs tota teva!

SERAFÍ.— (Seient, emocionat.) Ho dius... de debò?

HUMBERT.— Amb el cor a la mà!

SERAFÍ.— Però tu ets amic del seu amic.

HUMBERT.— Tinc el seu permís. En Valentí va dir-me que podia disposar del pis i de tot el que hi trobaria. Per tant,
cap remordiment.

SERAFÍ.— Com m’agradaria ser tan decidit com tu! Però tot ho veig gros... Ara mateix, penso en aquella bellesa...
(Indicant la primera dreta.) ...i perdo l’alè... se m’asseca la gola...

HUMBERT.— Beu aigua!

SERAFÍ.— Ja ho dius, tu! En aquest bar no n’hi ha ni una gota. (Indica el bar i s’adona de l’ampolla d’aigua.)
Llimona! D’on ha brollat?

HUMBERT.— Del frigorífic que hi ha a la cuina.

SERAFÍ.— Vaja! És com trobar un oasi al desert... (S’aixeca, va al bar i omple un got amb aigua.) En vols?

HUMBERT.— Home! Jo preferiria ginebra!

SERAFÍ.— La culpable de la meva ennuegada.

(Cerca l’ampolla de la ginebra i omple un altre got. Mentrestant l’Humbert s’apropa a la primera dreta i fa com si volgués
escoltar.)

HUMBERT.— M’agradaria saber com l’està entabanant!

SERAFÍ.— Oh! Les dones! (Agafa els dos gots i els porta on és l’Humbert. Inconscientment dóna el d’aigua a
l’Humbert.) Quina set! (I es beu d’un glop la ginebra del seu. L’Humbert mira el seu got i s’adona de
l’error, però ja no hi és a temps.)

HUMBERT.— Ei! Què fas?

SERAFÍ.— (Té un atac de tos espectacular.) Cof! Cof!... Ajjjjj! Què he begut?

HUMBERT.— Ginebra!
SERAFÍ.— Ajjjj! Com cremaaaa! Cof! Cof!

HUMBERT.— Té! Beu del meu got!

SERAFÍ.— Nooo!... Més foc, no!... Cof!...! (Salta i corre per la cambra com un esperitat.) Aigua!... Aigua! (Fa mutis,
corrent, per la segona esquerra.)

HUMBERT.— Serafí!... Que aquí hi ha aigua! T’has equivocat de got!... Res! No sent res! (Deixa el got al bar, n‘agafa
un altre i s’hi posa ginebra.) Quin cas d’home! La Salomé no en té ni per començar. (Beu. Truquen a la
porta del fons.) Vaja! Més moguda!

(Va al fons i obre. Entra la Bet, amb la carpeta i els formularis.)

BET.— Valentí! Ets un tipus al·lucinador! Aquesta enquesta als veïns ha estat tota una revelació. Quina fama
que tens, galant!

HUMBERT.— Heu... trobat la Salomé?

BET.— Ni una pista! Ara La Chris fa el tercer grau al seu marit, però no crec que li tregui gran cosa. La perdiu ha
volat!

HUMBERT.— Potser has cregut veure el que no has vist!

BET.— Era la Patater! Segur! Aquests ulls meus tenen bona retentiva. L’exclusiva a fer punyetes! És una
llàstima, perquè hi havia peles a tocar. Què hi farem!

HUMBERT.— Bé! Així l’enquestadora ens deixarà i tots feliços. (Va cap a la porta i l’obre.) Adéu, nina!

BET.— Ep! Que abans he de tastar el que m’han elogiat tant!

(Deixa la carpeta i els formularis damunt la taula.)

HUMBERT.— (Tancant la porta i apropant-se-li.) Què més vols, ara?

BET.— Ja ho saps prou, Valentí eròtic! Tota l’escala en va plena, dels teus embolics! Dona que entra per aquesta
porta, dona que cau als teus braços. I s’ho deuen passar fenomenal, perquè la majoria tornen per
repetir.

HUMBERT.— Ei! Ei! Que t’equivoques! Jo no sóc qui et penses!

BET.— Vols jugar amb mi, oi? (Se li apropa, insinuant.) Sedueix-me com tu saps fer-ho. Estic a la teva
disposició. (Tanca els ulls i obre els braços, a l’espera.)

HUMBERT.— Obre els ulls! La gent exagera...

BET.— (Obrint-los i tornant a atacar.) No et facis pregar, don Joan! De segur que ets el superman dels amants.

HUMBERT.— (Reculant.) Nena... avui no puc...

BET.— Ja sé que per tu sóc una més a la teva col·lecció, però per mi ets l’ídol de la passió. (Abraçant-lo.)
Abraça’m! Besa’m! Fem l’amor! Passem-ho divinament!

HUMBERT.— (Intentant fugir de l’abraçada.) Però, que no ho entens?... No estic sol...

BET.— Excuses... Aprofitem el temps, abans que no vingui la Chris. (Abraçant-lo.) Sóc tota teva, Valentí!

(Per la segona esquerra, entra en Serafí, un xic recuperat.)

SERAFÍ.— Uf! Quina mala estona que he passat!

HUMBERT.— (Apartant-se de la Bet.) Ho veus? Tinc companyia!

BET.— (Sorpresa.) Ei! D’on surt aquest?

SERAFÍ.— Del llit...

BET.— Un home! (Mirant l’Humbert amb estupefacció.) També?

HUMBERT.— Ep! Deixa d’embolicar la troca!

BET.— M’ho hauria d’haver imaginat! Tu ets dels qui ho proven tot!

SERAFÍ.— Encara estic una mica marejat... (Avança i seu com pot.) Amic! Qui tingués la teva empenta...

BET.— Valentí! Ets pur sexe! Si vols, farem un trio.

HUMBERT.— No! Que desafinaríem!

SERAFÍ.— He! Si ella dóna el to, ho podem intentar. Faré un esforç...

HUMBERT.— Tu no faràs res! (A la Bet.) I tu, al carrer falta gent!

BET.— Mireu, el gelós! Que el tens en exclusiva, potser?

HUMBERT.— Deixa’t de fantasies, manifassera! Aquí no hi ha ningú amb el nom canviat.

SERAFÍ.— Tu sí, no cal que dissimulis.

BET.— No cal que dissimulis, Valentí.

SERAFÍ.— Ell no és en Valentí. El seu nom autèntic és Humbert. I no ens sabem els cognoms. S’ha d’actuar amb
discreció, saps? No fer publicitat dels nostres actes íntims.

HUMBERT.— Frena! Que descarriles!

BET.— Pel que sé, ja heu descarrilat del tot.

SERAFÍ.— Del tot, no... M’estic refent...

BET.— L’has deixat ben baldat, caram! (Admirada, es recolza en l’Humbert.) Si et portes així amb mi, serà el
deliri.

HUMBERT.— Ja n’hi ha prou de fer la papallona. (Va cap a la primera dreta.) Laura! Tenim visita!

BET.— És Laura o és Lauro? No em sorprendria gens que fos un transvestit.

SERAFÍ.— Què dius, tu? La Laura és una dona de soca-rel!

(Per la primera dreta, entra la Laura.)

LAURA.— Que hi ha, Humbert?

HUMBERT.— Una tafanera amb molta imaginació.

SERAFÍ.— Una amiga de l’Humbert que vol cantar karaoke.

LAURA.— Una... amiga?

HUMBERT.— No! D’amiga, res! És una intrusa!

BET.— Perdoneu! Jo sols he vingut a fer una enquesta... però aquí hi ha gresca i m’agradaria participar-hi.

LAURA.— Gresca?... Qui la fa?

HUMBERT.— Aclarim-ho d’una vegada! Has de saber, Laura, que aquesta senyoreta, de qui no sé el nom ni
m’importa...

BET.— Bet! Em dic Bet, d’Elisabet.

HUMBERT.— Doncs, a la Bet, aquí present, se li ha ficat al cap que estàvem en plena orgia sexual, homes amb homes i
dones amb dones!

SERAFÍ.— Re... renoi!

LAURA.— Però, com et pot haver passat pel cap una fantasia així?

HUMBERT.— I encara n’hi ha més! Creu haver vist La Salomé Patater.

SERAFÍ.— Ah! I no l’ha vist?

HUMBERT.— I com pot haver-la vist, si no és aquí ni hi ha estat mai?

LAURA.— Ni a l’àtic ni al sobreàtic!

BET.— Ui! Com us puja l’adrenalina! Aquí hi ha alta tensió!

(S’apropa a la segona esquerra. Per la primera dreta, treu el cap la Salomé.)

SALOMÉ.— Que puc...?

(La Laura, sense dir ni piu, l’empenta cap a dins.)

SERAFÍ.— (Apropant-se a la Bet.) I per què hi tens tant d’interès?

HUMBERT.— La Salomé és una mina de calés i vol explotar-la.

BET.— Mentida podrida!

LAURA.— S’ha acabat l’enquesta, xafardera!

(L’agafa pel braç i l’acompanya al fons.)

BET.— (Intentant desfer-se’n.) No l’he acabada, encara!

LAURA.— Truca a una altra porta, que aquí ja no hi tens res a fer.

(Obre la porta del fons i es troba amb la Chris, que es disposava a trucar.)

Chris! Què vols, veïna?

CHRIS.— Laura! Què hi fas aquí, tu? No hi ets mai els dimarts!

LAURA.— Puc ser-hi tant els dimarts com qualsevol altre dia de la setmana. És casa meva.
CHRIS.— Una casa amb molts visitants. Per cert, ja saps qui hi entra i qui en surt?

LAURA.— I qui s’hi queda! Tot ho tinc ben controlat. I si alguna persona es fica on no la demanen, ha de marxar
bitllo-bitllo. (Fent una indicació a la Bet.)

BET.— Aquí hi ha marro, Chris!

HUMBERT.— Quina obsessió, vatua l’olla!

CHRIS.— No va desencaminada. En Pere ha cantat, sabeu? Pinzellava La Salomé Patater.

BET.— Era ella! Jo tenia raó! Us en convenceu?

LAURA.— Sí, convençuts! I ara que ja ho heu aclarit, cadascú a casa seva com és de llei.

CHRIS.— Ah, no! Hem de trobar-la!

HUMBERT.— Però, si ja fa gairebé una hora que m’has vingut amb la sospita! Vés a saber on para!

LAURA.— Ben lluny d’aquest edifici, amb tota seguretat.

(Mentre tots quatre discuteixen, en Serafí, a poc a poc i discretament, fa mutis per la primera dreta.)

BET.— Hem perdut massa temps! Se’ns ha esquitllat, Chris!

CHRIS.— Potser, sí... potser, no. Hem revisat tots els pisos, menys un. Aquest!

HUMBERT.— Però, Chris! Si és el primer on has trucat!

CHRIS.— He trucat i la teva presència m’ha trastornat.

BET.— O sigui que ell pot haver-la emparat.

LAURA.— Tu, aixeca el vol d’una vegada!

CHRIS.— Que es quedi! Col·labora en la meva investigació.

LAURA.— Sense el meu permís, no! Que sou a casa meva.

HUMBERT.— I a la d’en Valentí, que jo represento.

BET.— Quina parella! Feu fortor de socarrimi

CHRIS.— Amics! Amb el vostre permís o sense, registrarem el pis! (Va cap a la segona dreta, seguida de la Bet.)

LAURA.— No ho permetré! (Se’ls interposa davant la porta.)

CHRIS.— No siguis criatura! Si no hi és, no passarà res... i si hi és sabràs amb qui s’embolica l’amic del teu amic.

HUMBERT.— Alto! Vosaltres sou qui feu cofisimofis. Jo solament he vingut a passar unes hores de convivència amb
una amiga... que no s’ha presentat.

CHRIS.— T’han deixat plantat però tu has trobat un bon recanvi, oi?

BET.— El que tenia més a mà!

HUMBERT.— Sou boges! Tant soroll per no res!

CHRIS.— No facis el paperot! Quan he vingut anteriorment, estaves molt neguitós. Amb tu hi havia algú més! La
Salomé, és clar!

HUMBERT.— Què t’empatolles!

BET.— És aquí! Pela que és aquí!

LAURA.— M’heu convençut! Ens n’assegurarem! Passeu! (S’aparta i deixa passar la Bet i la Chris.)

CHRIS.— Finalment has obert els ulls!

(Fa mutis per la segona dreta, seguida de la Bet.)

LAURA.— No deixeu racó per mirar! Fins i tot dins l’armari i sota el llit!

(Fa un senyal a l’Humbert indicant que faci fora els de la primera dreta i fa mutis per la segona dreta.)

HUMBERT.— Foc! (Ràpidament va cap a la primera dreta. Baix.) Salomé! Ràpid! Ara és l’ocasió de sortir!

(Per la primera dreta, entren La Salomé i en Serafí.;

SALOMÉ.— Aquestes volen el meu cap!

HUMBERT.— Xxt! Que no hi tinguin opció! (Indica la porta de la segona dreta. Tots tres, de puntetes, es dirigeixen al
fons.)

SERAFÍ.— T’acompanyo!

SALOMÉ.— Ets molt galant, Serafí!

HUMBERT.— Xxt! Que no us sentin ni respirar. (Ja són gairebé a la porta quan sona el timbre exterior. Gran
sobresalt de tots tres.)

SERAFÍ.— Aaaaa... ah!

SALOMÉ.— Ai! Pas barrat!

HUMBERT.— Al sobreàtic!

(La Salomé agafa la mà del Serafí i se l’emporta a la segona esquerra. Mutis de tots dos. L’Humbert recobra l’alè i obre la
porta del fons. Al llindar hi ha la Flora, vestida de carrer. Porta una bossa.)

FLORA.— (Somrient.) Ja no m’esperaves, oi?

HUMBERT.— Flora! Has vingut...

FLORA.— He tardat una mica, però tot té una explicació... Ho sento per tu, que has estat tanta estona sol...

UMBERT.— No ho saps prou, Flora, no ho saps prou!

TELÓ RÀPID
 ACTE SEGON
Uns segons després de l’acte primer. l’Humbert i La Flora romanen a escena, tal com estaven situats al final de l’acte
anterior.

FLORA.— Que puc passar...?

HUMBERT.— Oh, sí, sí! Passa, ja que ets aquí.

(La Flora avança. Per la segona dreta entra la Laura.)

LAURA.— Han trucat, oi? (Sorpresa en veure la Flora.) Vaja! Tenim visita!

FLORA.— Humbert! Tu no estàs sol!

LAURA.— No, bufona! És un home molt ben acompanyat. I més del que et penses.

HUMBERT.— (Incòmode.) Laura... Ella és la Flora, la persona que estava esperant... (A la Flora.) La Laura és... una
veïna, saps?

LAURA.— Més que veïna! Sóc copropietaria d’aquest àtic!

FLORA.— És... teu?... Vius aquí?

HUMBERT.— No hi viu!

LAURA.— Com si hi visqués, saps? (Canvi.) I per quin diantre t’he de donar tantes explicacions?

HUMBERT.— Aclarim-ho! El pis me’l va cedir en Valentí Riberes...

FLORA.— Però, que no és d’ella...? De la Laura?

LAURA.— No t’hi capfiquis! Com més t’ho explicaria, més ho embrollaríem!

(Per la segona dreta entra la Chris.)

CHRIS.— Definitivament en aquesta cambra no hi és! L’hem revisada a consciència.

LAURA.— Esteu perdent el temps, Chris!

FLORA.— Una altra, Humbert?

HUMBERT.— És una altra veïna... i no t’enganyo.

LAURA.— Hi ha reunió de veïns, saps?

(Per la segona dreta entra la Bet.)

BET.— Bé! Continuem... (Veu La Flora i es queda sobtada.)

FLORA.— Vaja! Una... tercera. (Es posa una mà a la boca, sorpresa.)

LAURA.— Sí! Com més serem, més riurem!

(La Flora interroga l’Humbert amb la mirada.)

HUMBERT.— Et juro que sóc innocent, Flora! Tota la culpa és d’en Valentí.

CHRIS.— En Pere Pintor és el gran culpable! (Va a la segona esquerra.) Faré una ullada al sobreàtic!

HUMBERT.— No! Al sobreàtic, no!

LAURA.— Deixa-la que se’n convenci, Humbert! Tant tu com jo, sabem que La Salomé no és al pis!

(La Chris fa mutis per la segona esquerra, seguida de la Laura.)

HUMBERT.— És un abús, Laura! No ho permetis!

(Fa mutis per la segona esquerra, en un intent de parar la recerca. Tan bon punt l’Humbert ha fet mutis, La Flora s’apropa
a la Bet.)

FLORA.— Bet! Es pot saber què hi fas tu, aquí?

BET.— Primer m’has d’aclarir què hi fas tu!

FLORA.— Estava citada amb l’Humbert.

BET.— Una cita... amorosa?

FLORA.— En principi, sí. Però vaig saber que l’Humbert és amic d’en Valentí Riberes, el cineasta, i se’m va acudir
que podria lligar el passatemps amb una oportunitat de treball.

BET.— El cinema! Sempre t’ha fet anar de cul, el cinema, cosina!

FLORA.— Vull dirigir pel·lícules, Bet! I un bon pas seria entrar a l’equip d’en Riberes com a ajudant de direcció.

BET.— Doncs tindràs més oportunitats si et fas amiga de la Laura. És la seva parella i el cervell del tàndem.

FLORA.— Estàs molt ben assabentada, cosineta.

BET.— És la meva feina! Veure, escoltar, captar... i retenir la informació a la memòria.

FLORA.— Encara fas investigacions privades?

BET.— I que duri! Precisament sóc aquí seguint una certa persona. És una feina que paguen molt bé.

FLORA.— Ara lligo caps! Segueixes la Salomé, aquesta que esteu buscant!

BET.— Xxt! No esvalotis el galliner! Cap d’ells no sap que sóc detectiva.

FLORA.— I... com t’hi has introduït?

BET.— Fent-me passar per enquestadora! (Canvi.) Ah! I tu i jo no ens coneixíem d’abans, ho entens?

FLORA.— Ho entenc! No som ni família, cosina!

BET.— Una cosa més! Pels teus interessos et convé captar-te la Chris. És una persona molt important a la
televisió.

FLORA.— Ja ho sé! L’he vista en alguns programes. Gràcies per la informació.

BET.— Dissimula, que tornen!

(En efecte, per la segona esquerra entren La Chris i la Laura.)

LAURA.— Ara ja podrem dormir tranquils, oi, Chris?

CHRIS.— Dormir o no dormir, aquesta és la qüestió.

BET.— Per les cares que feu s’entén que el sobreàtic està deshabitat.

LAURA.— Ni un gat ni un gos, el conte s’ha fos!

(Per la segona esquerra entre l’Humbert gratant-se el cap i mirant de tant en tant, tot preocupat, cap al sobreàtic.)

CHRIS.— Ho sento, Bet! No hi ha reportatge.

BET.— Més ho sento jo, que no en tocaré de calents!

LAURA.— S’ha acabat el bròquil!

FLORA.— (Fent-se la innocent.) Així, ja ha finalitzat la reunió de veïnes?

LAURA.— Punt i final! Ja no hi ha res més a discutir.

CHRIS.— He! Ens hem ben lluït! (Inicia el mutis pel fons.) A reveure, tothom!

BET.— T’acompanyo! Tinc una nova informació que pot interessar-te. (Va al fons.)

CHRIS.— Ets ben caparruda, noia!

BET.— Es tanca una porta i se n’obre una altra. S’han de saber aprofitar les oportunitats.

CHRIS.— Amb quina em sortiràs, ara? (Obre la porta del fons i fa mutis, seguida de la Bet.)

LAURA.— Bé! Unes se n’han anat... i ara ja som menys! (Per la Flora.)

HUMBERT.— (Que tota l’estona ha estat capficat i fent ullades a la segona esquerra.) Més o menys! Mai no se sap.

LAURA.— Què et preocupa, Humbert?

HUMBERT.— Fantasmes, Laura! Tinc el cap ple de fantasmes.

FLORA.— Jo sóc real i em tens aquí. No és hora ja que tinguem unes paraules d’aclariment, tu i jo?

LAURA.— I sense testimonis! Jo he d’arranjar la cambra del fons, ja que les falses inspectores l’han deixada feta un
desgavell.

FLORA.— Gràcies! (S’asseu al sofà de la primera dreta.)

HUMBERT.— Sí, sí, parlarem! (Posa la mà a l’espatlla de la Flora.) Perdona! (S’apropa a la segona dreta, on la Laura
es disposa a fer mutis i la deté agafant-la pel braç. Li parla a part, tot mirant cap al sobreàtic.) Encara
no ho entenc...

LAURA.— (A part.) Calma! I fes-la fora aviat, tal com ho has fet amb els altres.

HUMBERT.— (A part.) Però si jo no...

LAURA.— (A part.) Tu i jo sols, rei! Afanya’t!

(Fa mutis per la segona dreta. L’Humbert, un xic desorientat, està com absent.)

FLORA.— És simpàtica la Laura, oi?

HUMBERT.— (Baixant dels núvols.) Eeeeh!... Sí, sí... És una gran dona.

FLORA.— I de mi, què en penses?

HUMBERT.— També!... També ets una gran dona.

FLORA.— M’agrada que ho reconeguis, encara que sigui per compliment. (Canvi.) I ara, sultà, parlem com gent
civilitzada.

HUMBERT.— Mira, Flora, jo t’esperava...

FLORA.— No m’ofereixes ni una copa, tan sols?

HUMBERT.— És clar que sí! On tinc el cap? (Va al bar.)

FLORA.— A massa cambres, califa.

HUMBERT.— (Neguitós.) Sí, sembla un gran embolic, però t’ho puc aclarir...

FLORA.— La copa...

HUMBERT.— Ara mateix!... Què et ve de gust?

FLORA.— Xerès... Si en tens, és clar!

HUMBERT.— Sí... (Cercant i agafant una ampolla de xerès.) En aquest bar hi ha begudes de tota mena. I en aquest
moment, fins i tot aigua. (Indica l’ampolla d’aigua que havia portat anteriorment, mentre agafa dues
copes i les omple de xerès.)

FLORA.— Conserva l’aigua, que hi ha sequera.

HUMBERT.— (Porta les copes on és ella. N’hi dóna una i seu al seu costat.) Flora... No sé com començar...

FLORA.— (Aixecant la seva copa.) Txin-txinl

HUMBERT.— (Resignat.) Trinquem! (Trinquen i beuen.) I ara...

FLORA.— Si me’n faig càrrec, home! He fet tard a la cita i, per tant, m’ha passat la tanda.

HUMBERT.— No, això, no! Tu ets la primera de la cua!

FLORA.— Tu ho has dit! Hi ha cua. Ets un home de sort, sultà.

HUMBERT.— Flora... Han manat les circumstàncies.

FLORA.— No busquis més excuses. Al capdavall, era la nostra primera trobada... Un intent d’apropar-nos l’un a
l’altra... de comprovar si la nostra relació sexual funcionava... i ni ens hem apropat ni el sexe ha
funcionat.

HUMBERT.— Dona! Si t’ho prens així...

FLORA.— I com vols que m’ho prengui? Amb sucre?

HUMBERT.— Són queixes amargues, les teves. Però voldria que entenguessis el perquè de tot plegat.

FLORA.— I ho entenc! Entenc que no t’entenguis amb mi, perquè t’entens amb la Laura.

HUMBERT.— No m’hi entenc!

FLORA.— Ara, xiula!

HUMBERT.— Bé, la veritat és que hi ha un vaivé afectiu entre tots dos.

FLORA.— Més lligats que l’allioli! Que he captat de cua d’ull les vostres mirades de complicitat. I aquest neguit
teu, que sembla que no sàpigues el que fas, mirant contínuament al sobreàtic, on hi deu haver el vostre
niu d’amor.

HUMBERT.— Quina fantasia, la teva!

FLORA.— Que sóc realista, ves per on! I sé quan he perdut la partida. Una partida que ni tan sols hem començat a
jugar.

HUMBERT.— Ho lamento de debò, Flora.

FLORA.— No sé per què hauria de plorar. Si no s’ha jugat, no hi ha ni guanyador ni perdedor. Tan amics, Humbert!

HUMBERT.— Caram, quin raonament! M’has deixat de pedra.

FLORA.— Bé! Aclarit el punt romàntic, parlem de coses més prosaiques. Favor per favor, m’has de recomanar a la
Laura.

HUMBERT.— Jo?... Per què!

FLORA.— Perquè tan ella com en Valentí són gent de cinema.

HUMBERT.— Sí. Com ho saps?

FLORA.— Sé més coses dels teus amics que les que tu pots saber de mi i de les meves ambicions.

HUMBERT.— Em sorprens! No m’imaginava que tinguessis tendència a la interpretació. Tu ets actriu?

FLORA.— No és aquesta la meva fita. El que em sedueix del cinema és la part tècnica. Sóc llicenciada en ciències
de la informació i he fet cursets de cinema. Sé que un dia acabaré dirigint, però necessito fer pràctiques.
I en Riberes és un bon mestre.

(Per la segona dreta entra la Laura.)

LAURA.— Bé, parella! Què hem de fer?

HUMBERT.— Ja ens ho hem dit tot, i anem per camins diferents.

LAURA.— O sigui que ella marxa i tu et quedes. És una bona notícia, si es fa efectiva ràpidament.

FLORA.— Veig que friseu per restar sols i no m’agrada destorbar. Però, ja que he tingut l’oportunitat de conèixer
una persona com tu, tan important en el món del cinema...

LAURA.— (Amb falsa modèstia.) No cal exagerar... Tres pel·lícules i prou!

FLORA.— Tres èxits! Que ja és dir molt en el cinema català!

LAURA.— Sí, s’ha de reconèixer que en Valentí Riberes sap com fer una pel·lícula comercial i al mateix temps
aconseguir el beneplàcit de la crítica.

FLORA.— Bé, bé! En Riberes, sense un bon equip de grans professionals, no seria el que és. I sé de bona font que
l’ànima d’aquest equip és la persona que tinc al davant.

(Sorpresa de l’Humbert, pel que diu la Flora. Va per beure i s’adona que té la copa buida. Se’n va al bar.)
LAURA.— (Afalagada.) No tant... no tant...

FLORA.— Ho és, Laura! I sé de què parlo, que sóc estudiosa del tema. He seguit la vostra trajectòria professional. I
en totes les produccions de «Films Riberes», hi ets omnipresent. No hi ha cap dubte que el noranta per
cent de l’èxit és teu, Laura.

LAURA.— T’agraeixo els elogis, encara que siguin exagerats. (Canvi.) D’on has tret tanta informació?

FLORA.— He remenat hemeroteques. I, tot sigui dit, tinc una gran afició pel món del cel·luloide. De fet, el meu
somni es poder arribar algun dia a dirigir un film.

LAURA.— Tu! Això sí que és una sorpresa! Ho sabies, Humbert?

HUMBERT.— (Des del bar, on s’ha omplert novament la copa i ha begut.) Sí! I en teoria jo te l’havia de recomanar,
però La Flora se’n surt prou bé. Ella s’ho diu i s’ho fa tot.

LAURA.— Així, doncs, tenim una directora en potència... I què esperes de mi?

FLORA.— Cal dir-ho? Entrar al vostre equip.

HUMBERT.— (Per a ell.) Mireu, la llesta! (Fa estona que se’l veu neguitós. Passeja pel fons.)

LAURA.— No és tan fàcil.

FLORA.— Ja ho sé! Però les circumstàncies són a favor meu. En aquest moment no teniu ajudant de direcció.

LAURA.— Caram! Ho saps tot!

FLORA.— No és cap mèrit! Ho han dit totes les revistes especialitzades en cinema.

(Mentrestant l’Humbert s’ha apropat a la segona esquerra. Dubta si pujar o no.)

LAURA.— I tu creus que podries cobrir el lloc?

FLORA.— Feu-me una prova i us en convencereu.

LAURA.— Necessito el teu currículum. Quan me’l pots fer a mans?

FLORA.— Ara mateix! (Obre la seva bossa i en treu uns fulls.) Sempre en porto una còpia, per no perdre el temps.
(Els dóna a la Laura.)

LAURA.— Em sorprens! Sembla que ho tinguis tot previst. (Comença a llegir els papers. L’Humbert ja no pot més.)

HUMBERT.— I no podríeu parlar de tot això demà o un altre dia?

LAURA.— És important, Humbert.

HUMBERT.— Però, precisament aquesta nit?

LAURA.— Hi haurà temps de tot. No t’impacientis, home! La nit és llarga.

HUMBERT.— I tan llarga! És la nit més llarga de la meva vida!

LAURA.— Anem al despatx, Flora. Acabarem més ràpidament! Amb aquest impacient al davant no es pot
concretar res.

(Fa mutis per la primera dreta.)

FLORA.— Si més no, la cita haurà estat profitosa.

(La Flora fa mutis per la primera dreta.)

HUMBERT.— Flora! Qui va lligar-se qui?

(Agafa la copa, que havia quedat a la taula, i la deixa al bar, fora de la vista. Per la segona esquerra entra en Serafí,
exultant.)

SERAFÍ.— Oh, la, la! La vida és meravellosa!

HUMBERT.— (Sorprès.) Serafí! On t’havies ficat?

SERAFÍ.— (Avançant.) Dins de l’armari... i en companyia. Amb molt bona companyia.

HUMBERT.— La Salomé!

SERAFÍ.— La deessa Salomé!

HUMBERT.— Però, com és que quan hem pujat no us hem vist ni sentit? I mira que La Chris ha ficat el cap dins de
l’armari.

SERAFÍ.— No ens ha arreplegat, però ha anat ben just... Estàvem ben endins, amagats entre un munt de roba...
molt junts...

HUMBERT.— O sigui ben premuts.

SERAFÍ.— Com un entrepà! Un entrepà de pernil i formatge, d’aquells que es desfan a la boca... Ens trobàvem ben
encastats l’un amb l’altra... aguantant la respiració... l’alè d’ella prop del meu... i m’ha vingut una
escalfor...

HUMBERT.— M’ho imagino.

SERAFÍ.— I, pel que es veia, a ella també li ha fet efecte aquell caliu... M’ha començat a besar... a besar...

HUMBERT.— Redimoni! Heu acabat malament!

SERAFÍ.— Al contrari! Molt bé! Més que bé, divinament! Tots dos ens hem ben entortolligat!

HUMBERT.— No continuïs! Entraríem en terreny pornogràfic!

SERAFÍ.— (Sospirant.) Feia tant de temps que no practicava el sexe... És com si amb La Salomé hagués perdut la
virginitat. (Extasiat, es deixa caure al sofà.)

HUMBERT.— Doncs jo, el que estic perdent és la nit! Mira que han passat dones pel pis, i totes m’han fet carantoines i
promeses, però, per ara, encara no he tocat vores.

SERAFÍ.— (Encara somniador.) Ha estat com agafar el cel amb les mans! (A l’Humbert.) Quina gran idea has tingut
oferint-me el canvi de parella! Ets un home genial!

HUMBERT.— Genial, jo? Matusser, deus voler dir!

SERAFÍ.— He fet l’amor amb La Salomé Patater! Amb la supermodel! Amb la futura gran estrella de cinema! Si ho
pogués explicar als meus alumnes!

HUMBERT.— Faroner!
SERAFÍ.— Callaré, perquè sóc un cavaller. Guardaré els moments íntims d’aquesta nit entre els meus records més
preuats.

HUMBERT.— Ja n’hi ha prou home! Ja n’hi ha prou!

(La Salomé, a mig vestir, treu el cap per la segona esquerra.)

SALOMÉ.— Repetim, Samsó?

SERAFÍ.— (Aixecant-se d’un bot.) Ara mateix, divinitat!

HUMBERT.— (Deturant en Serafí.) Ep! Tu aquí, quietet! (A la Salomé.) I tu, vesteix-te i agafa el portant d’una vegada!

SALOMÉ.— (Des del llindar.) No t’enfadis, gelosot.

HUMBERT.— Però, és que ja no et preocupa el que diran? O que la teva aventura arribi a les orelles del teu marit?
T’has oblidat que els paparazzi no et deixen. Et segueixen com la teva ombra.

SALOMÉ.— I què m’importa tot, si ens ho hem passat tan bé!

SERAFÍ.— Tan bé! Aiiii!

HUMBERT.— Deixeu de fer denteta i escampeu la boira!

SALOMÉ.— D’acord! En un tancar i obrir d’ulls! (Tira un bes a en Serafí.) Espera’m, cel!

SERAFÍ.— (Tornant-li el bes.) T’espero, estrella!

(La Salomé fa mutis.)

HUMBERT.— Embafadors!

(En Serafí, extasiat, es deixa caure al sofà.)

SERAFÍ.— Vol repetir! Funciones, Serafí, funciones!

HUMBERT.— Os pedrer! Estàs com un llum! (Per la primera dreta entra la Laura, seguida de la Flora.)

LAURA.— El felicito! És un currículum molt complet.

FLORA.— Gràcies! I després de treballar amb vosaltres ho serà molt més, encara.

LAURA.— Sí! Pot ser l’inici d’una bona col·laboració. (S’adona d’en Serafí.) Serafí! Com és que has tornat?

SERAFÍ.— He! Encara no me n’he anat!

HUMBERT.— Encara no se n’ha anat. Però se n’anirà! Se n’anirà, com em dic Humbert.

LAURA.— I... la Salomé?

HUMBERT.— Tampoc, Laura, tampoc. Tots dos han estat al pis tota l’estona. I nosaltres, als llimbs!

LAURA.— On eren?

HUMBERT.— A dalt!

LAURA.— Al... sobreàtic?

SERAFÍ.— Al paradís.

LAURA.— Impossible! Si abans, quan hi hem pujat, no hi eren!

HUMBERT.— Hi eren, Laura, hi eren! No m’ho facis explicar, que és de vodevil-ficció.

FLORA.— Aquesta deu ser La Salomé que buscàveu amb tant de desesper.

LAURA.— La buscàvem, però no desesperadament.

FLORA.— Doncs almenys ho semblava.

HUMBERT.— Problemes de veïnatge, saps?

FLORA.— Ah! Es tracta d’una veïna.

LAURA.— Una veïna eventual... com aquest. (Per en Serafí.)

SERAFÍ.— (Feliç.) És una estrella!... La meva estrella!

FLORA.— Està ben content, el veí! Es veu que té bona estrella.

SERAFÍ.— No t’ho pots ni imaginar!

HUMBERT.— Sempre mira el cel, aquest! És... astrònom!

SERAFÍ.— Arqueòleg, Humbert! Sóc arqueòleg. Estudio la història de la humanitat a partir de les restes materials
que ha anat deixant a través del temps.

FLORA.— O sigui pedres! I l’estrella que has esmentat, on és?

HUMBERT.— Al celobert!

SERAFÍ.— Al sobreàtic, exactament.

FLORA.— Tot són contradiccions. No ho veig clar!

LAURA.— Ho veuràs quan sàpigues l’origen dels somnis d’en Serafí. No cal amagar-te res. Ben mirat, treballaràs
amb nosaltres. La Salomé pot ser una de les protagonistes de la propera producció de «Films Riberes».

SERAFÍ.— En serà l’estrella!

HUMBERT.— No digueu blat, mentre no sigui al sac i ben lligat! I encara, assegureu-vos que el sac no sigui foradat.

FLORA.— A què vénen aquests dubtes?

HUMBERT.— Primer, cal convèncer el milionari del seu marit, perquè aporti uns milions a la producció.

LAURA.— El con vencerem! El convencerà la Salomé.

HUMBERT.— És cosa difícil! La mateixa Salomé ens ha dit que en Lluís Patater és refractari a fer aquesta mena
d’inversions.

SERAFÍ.— Ho ha dit! En sóc testimoni.

FLORA.— O sigui que, si no hi ha finançament, no hi ha pel·lícula. Bona l’hem feta!

LAURA.— Per aquest motiu s’ha d’evitar l’escàndol. La Salomé ha de regressar a casa seva. I ningú, ningú, no ha de
saber el que ha passat aquí.

SERAFÍ.— Jo ho sé! I no se m’esborrarà de la memòria.

LAURA.— Tu callaràs, per la part que et toca!

FLORA.— Quina vida, aquesta! Encara no he començat a treballar i ja em veig a l’atur.

LAURA.— Per tot hi ha solucions, Flora. Demà signarem el contracte i t’asseguro que ho tirarem endavant.

HUMBERT.— Demà! Per tant, Flora, ja és hora de plegar, per avui!

FLORA.— D’acord! No destorbo ni un segon més! (Besa la Laura.) Gràcies per la teva oferta.

LAURA.— Gràcies a tu. Has arribat en el moment oportú i m’has sabut convèncer.

FLORA.— (Besant l’Humbert.) Adéu! I gràcies per la cita.

HUMBERT.— Gràcies a tu, per la teva comprensió.

FLORA.— Tot s’aprofita! (Va cap al fons, acompanyada de l’Humbert, que li obre la porta. Es gira.) Adéu-siau
tothom!

(Fa mutis pel fons.)

SERAFÍ.— Adéu-siau! Ha estat un acomiadament molt emotiu.

HUMBERT.— Molt emotiu! Quan fareu el vostre?

SERAFÍ.— Quan La Salomé acabi d’arranjar-se.

LAURA.— I, segons que sembla, s’ho pren amb molta calma.

(Va cap a la segona esquerra. Pel mateix lateral, entra la Salomé.)

SALOMÉ.— Esperava que la vostra visita marxés. He d’actuar amb discreció. (En Serafí se li apropa, amorós.)

HUMBERT.— Ara ho recordes?

SERAFÍ.— Salomé, ha estat una llarga espera, però ja estem junts una altra vegada.

SALOMÉ.— Sí, maco! (El besa.) I ara, fes bondat i seu. (En Serafí, sorprès, s’asseu d’esma.)

HUMBERT.— Ei, Salomé! Que no te’n vas? Que no us n’aneu?

SALOMÉ.— Sigues sincera, Laura. Sóc la Rosanna pels meus mèrits o pels del meu marit?

LAURA.— Pels teus, és clar...

SALOMÉ.— Però sense els diners d’en Lluís, La Salomé Patater no farà cinema, oi?

HUMBERT.— Ens ha sentit!

SALOMÉ.— M’ho hauria d’haver imaginat!

LAURA.— Aclarim-ho! El paper va ser teu des del primer moment. Tens un nom prestigiós com a model, saps posar
i ets molt fotogènica, i crec sincerament que aquesta fotogènia pot millorar a la pantalla. Quant a les
 teves qualitats com actriu, tens el vuitanta per cent a favor teu, ja que el personatge de la Rosanna és
molt similar a com ets tu com a persona.

SERAFÍ.— Re... renoi!

HUMBERT.— (Aplaudint.) Bravo, Laura! Bon discurs de promoció.

SALOMÉ.— M’afalaga el que has dit, Laura. Però, torno a preguntar-te: Diries el mateix si jo fos una aspirant sense
possibles?

LAURA.— La hipòtesi que el teu marit hi aportés capital va sorgir espontàniament. Amb tota franquesa, la nostra
productora passa per un moment econòmic difícil; estem pendents de subvencions i del resultat de
taquilla de l’última estrena. Per tant, amb el teu fitxatge lligàvem perfectament la part artística amb la
crematística.

SERAFÍ.— He! D’un tret, dos pardals!

SALOMÉ.— D’acord! Els teus raonaments m’han acabat de convèncer. I el cert és que em fa tanta il·lusió actuar...!

LAURA.— Tenim un bon guió, i en Riberes té una gran habilitat per treure el màxim partit possible dels debutants.
I si, a més, hi sumem la teva imatge de persona popular, tantes vegades reproduïda a les revistes del
cor, puc assegurar-te que assolirem un gran èxit de públic.

SALOMÉ.— Convenceré en Lluís Patater! Trauré els meus millors arguments. Invertirà!

SERAFÍ.— No m’agrada, aquest negoci.

HUMBERT.— Tu, calla, que ja t’has cobrat els beneficis.

LAURA.— Tot aclarit, doncs! Si hi ha diners, el rodatge podrà començar d’aquí a un parell de setmanes.

HUMBERT.— Molt bé, amics! Com que ja no hi ha res més a discutir, s’aixeca la sessió... i bona nit!

LAURA.— Sí, Salomé. Evitem les complicacions. Emigra ben lluny d’aquest edifici.

SERAFÍ.— Jo t’acompanyo.

HUMBERT.— Prou de cerimònia. (Va cap a la porta del fons.) Tots a caseta i aquí pau i després, glòria!

SALOMÉ.— És el més sensat! Me’n vaig!

SERAFÍ.— Ens n’anem! Faré de guardaespatlles!

LAURA.— Doncs, vigila bé la nostra estrella.

SERAFÍ.— Ho faré! Com si fos una pedra mil·lenària.

SALOMÉ.— Quina galanteria! Comparar-me amb una pedra!

SERAFÍ.— Per mi, tant tu com la pedra sou coses molt preuades.

HUMBERT.— Bé, bé... Ja ho discutireu al carrer, camí de casa.

SALOMÉ.— (A la Laura.) Demà parlarem! (Va cap al fons, juntament amb en Serafí.) A reveure!

(Sona el timbre del telèfon.)

SERAFÍ.— El telèfon!
 (Sorpresa de tots, que resten un segon estàtics, amb les mirades al telèfon. l’Humbert trenca el silenci.)

HUMBERT.— A qui se li acut!

LAURA.— Jo no l’agafo! Podria ser en Valentí. I no he de donar-li explicacions per res.

HUMBERT.— En Valentí! Ell sap que jo hi sóc!

LAURA.— Contesta tu, doncs! I compte amb el que dius!

HUMBERT.— (Amb grans precaucions, despenja el telèfon i se l’apropa a l’orella.) Di... digui?... (Reacciona.) Ets tu?...
Com és que...? (Als altres.) És la Flora!... (Al telèfon.) Sí, sí... sí... Davant del nostre portal?... Maleït siga!
Són incansables! Sí, sí... Gràcies per avisar-nos... Adéu! (Penja el telèfon.) Només ens faltava aquesta!

(Els altres el pressionen amb preguntes.)

SALOMÉ.— Què passa?

SERAFÍ.— Que hi ha al portal?

LAURA.— Què ha vist, la Flora?

HUMBERT.— (A la Salomé.) T’han seguit, pubilla!

LAURA.— Parla! Què t’ha dit?

HUMBERT.— La Flora gairebé s’ha topat amb dos individus que estan palplantats prop del portal.

SERAFÍ.— Com uns estaquirots?

LAURA.— Bé! I què?

HUMBERT.— Deixeu-me acabar! Aquests individus van proveïts de càmeres fotogràfiques.

SALOMÉ.— Paparazzis! M’esperen a mi!

HUMBERT.— Sense cap dubte?

LAURA.— Canvi de plans! No pots sortir de l’edifici.

HUMBERT.— És empipador! Ni que fóssim en un camp de concentració.

SERAFÍ.— Home! Tu pots sortir.

HUMBERT.— No ho vull! He vingut a passar la nit aquí.

LAURA.— Jo, també!

SALOMÉ.— I amb en Serafí. Ho sento!

LAURA.— No t’hi amoïnis! Les parelles es fan i es desfan. Es lliga a primera vista i es deslliga a la segona.

HUMBERT.— Sempre hi deu haver excepcions... (La mira, amorós.)

LAURA.— (Tornant-li la mirada.) Sempre hi ha excepcions, és clar...

SERAFÍ.— Bé! Jo voldria saber què hem de fer, tots quatre.

HUMBERT.— Jugar a cartes, no!

LAURA.— Esperem fins demà. Potser els qui fan guàrdia a baix es cansaran d’esperar i marxaran. Si més no, a la
llum del dia serà més factible poder-los esquivar.

SERAFÍ.— Per tant, tenim tota la nit per nosaltres. Visca!

SALOMÉ.— Menys eufòria! Com li ho explicaré, això, a en Lluís?

HUMBERT.— Això, tu ho deus saber! M’imagino que no és la primera vegada que li fas el salt.

SALOMÉ.— En Lluís no pot complir amb els seus deures matrimonials com un de jove. Per tant, em perdona les
meves escapades sempre que no hi hagi escàndol.

LAURA.— Quin home més comprensiu!

SALOMÉ.— Li telefonaré i així no passarà ànsia.

(Va al telèfon. Marca unes xifres. Mentrestant La Laura va al bar i prepara unes begudes. En Serafí fa un gest de refús.)

SERAFÍ.— Per mi, no! Gràcies!

(La Laura prepara dos gots. Un per a l’Humbert i un altre per a ella.)

SALOMÉ.— (Al telèfon.) Robert... Sóc la senyora... Passa’m el senyor... Què?... No hi és?... I no ha dit on anava?...
Molt bé! Quan torni, li dius que avui no dormiré a casa... Assisteixo al sopar de clausura d’una convenció
de modistes i, com que finalitzarà molt tard, passaré la nit a l’hotel. (Els altres es miren somrient amb
complicitat.) Gràcies, Robert... Fins demà! (Penja el telèfon.)

LAURA.— Alça! Quina inventiva!

HUMBERT.— (Irònic.) I es pot saber a quin hotel és la convenció?

SALOMÉ.— Al Majèstic! (Els altres fan la rialleta.) No menteixo. És un simpòsium referent a la moda que se seguirà
al segle vint-i-u. Hi estic inscrita. He assistit a les conferències... però el sopar no em venia de gust.

HUMBERT.— T’agradaven més les postres que t’oferia el pintor, oi?

SALOMÉ.— No puc negar-ho. He caigut a la temptació.

SERAFÍ.— Qui és, aquest pintor?

SALOMÉ.— Un amb qui he començat la història d’aquesta nit.

LAURA.— I que heu continuat amb l’Humbert i que, segons les aparences, amb en Serafí s’hi ha posat fi. Han estat
unes postres molt difícils de pair.

SALOMÉ.— Però, al final, ben saboroses.

SERAFÍ.— Així... t’han agradat?

SALOMÉ.— Tant, que si et sembla bé, val més que no ho donem per acabat i que continuem. (Seductora, va cap a la
segona esquerra.) Véns?

SERAFÍ.— A l’armari i al llit, al primer crit. (Se li apropa fent un parell de salts.)

LAURA.— Espereu! La cambra del sobreàtic és la meva!

SERAFÍ.— No ens la deixes?... És tan acollidora...

LAURA.— Jo ho sé! Per això mateix no us la cedeixo.

SALOMÉ.— No et preocupis, cel! Tots els llits són bons, si saps com i amb qui deixar-t’hi caure! (Estirant-lo per la
corbata, se l’emporta cap a la segona dreta.)

SERAFÍ.— Ai! Com hi entens, en llits, preciositat!

(Mutis de La Salomé i en Serafí, per la segona dreta.)

LAURA.— Aquesta Salomé, la sap ben llarga.

HUMBERT.— El que sap és viure la vida.

LAURA.— A costa d’un vell milionari.

(Tots dos van bevent.)

HUMBERT.— I si variéssim de tema?

LAURA.— Girem full! (Amb picardia.) De què vols parlar?

HUMBERT.— De tu... i d’en Valentí.

LAURA.— Ara canviem el disc!

HUMBERT.— M’agrades, Laura! M’has agradat des que t’he vist amb el casc a la mà.

LAURA.— A mi, també em fas peça.

HUMBERT.— Ens atraiem l’un a l’altra, com els dos pols d’un imant. Estem predestinats a ser amants!

LAURA.— Para el carro! Que tu i jo tinguem una atracció mútua i que, per les circumstàncies, arribem a fer unes
quantes rebolcades, no vol dir que acabem essent amants.

HUMBERT.— En Valentí! Ja ha sorgit l’ombra d’en Valentí.

LAURA.— L’ombra i la persona. No et pensis que hi trencaré així com així. Fa massa temps que compartim pis i
ambicions. En canvi, tu i jo gairebé no ens coneixem. Si ni tan sols hem lligat!

HUMBERT.— Això no ho diguis!

LAURA.— No hem lligat! Ens hem trobat en un bescanvi de parelles.

HUMBERT.— Un bescanvi molt encertat.

LAURA.— Doncs oblidem-nos d’en Valentí i aprofitem els moments que estem junts. (Deixa la copa al bar.)

HUMBERT.— Aprofitem-los! (Deixa la copa al bar.) Coneguem-nos ben a fons. I sense perdre un minut! (L’abraça.)

LAURA.— (Somrient, l’aparta suaument.) Ui! Sí, que vas cremat!

HUMBERT.— I tu no?

LAURA.— També, però m’agrada assaborir els moments de plaer. Que no tot s’acabi com un foc d’encenalls.

HUMBERT.— No hi acabarà. Ho podràs comprovar, si ens deixen tranquils.

LAURA.— Bé! Comença la partida. (L’abraça i el besa apassionadament.)

HUMBERT.— Ai, festa! Ara sí, que anem pel bon camí! (Va per tornar-li la besada.)

LAURA.— (Esmunyint-se’n.) Ah, no, no! Com a preludi, ja és suficient. No cremem la falla a corre-cuita.

HUMBERT.— (Seguint-la, engrescat.) A què jugues ara, mestressa?

LAURA.— A fer l’amor, però no aquí, que és molt incòmode. Això, deixem-ho per als adolescents. (Va al fons i
apaga el llum de la sala. L’Humbert li va al darrere, intentant abraçar-la.)

HUMBERT.— On tu diguis, voluptuosa. M’has ben engrescat!

LAURA.— (Defugint-lo.) Doncs segueix-me, tocacampanes! (Jugant i rient inicia el mutis per la segona esquerra.)
Arribarem al cim.

(Mutis.)

HUMBERT.— Ara va de bo! Finalment! (Inicia el mutis, ben engrescat, per la segona esquerra. Però, a mig camí, es
pega un cop al front i es detura.) El maletí! (Corre cap al sofà i treu el maletí que havia deixat a sota.
L’obre per assegurar-se del seu contingut. Aparta les dues peces del pijama i cerca a dins fins a trobar
uns preservatius.)

LAURA.— (Dins.) Que no véns?

HUMBERT.— Ara mateix! M’oblidava les municions!

(Fica ràpidament el pijama i els preservatius al maletí i el tanca. Amb el maletí a la mà, fa mutis per la segona esquerra.
Petita pausa. Pel finestral del fons esquerra, la Bet treu el cap.)

BET.— (Parlant a l’exterior.) Estem de sort! S’han deixat aquest finestral obert! (Observa la sala amb cautela i
hi entra, finalment, fent un petit salt. Avança. Porta una llanterna. Mira cap als dos laterals, torna al
finestral i diu, en to baix:) Ja pots entrar! No hi ha ningú a primera línia!

(La Chris treu el cap pel finestral. En el transcurs de l’escena, ambdues parlaran en to baix.)

CHRIS.— Te n’has ben assegurat?

BET.— Com una professional! La sala està deserta.

CHRIS.— I la Laura?... I l’Humbert?

BET.— Al sobreàtic, dona! Entra!

(Situa una cadira prop del finestral i ajuda La Chris a entrar.)

CHRIS.— Uf! Quina aventura, noia!

BET.— Xxt! Hem d’encertir-nos de si La Salomé encara hi és.

CHRIS.— Que consti que ha estat idea teva.

BET.— Però ets tu qui l’ha ensumada.

CHRIS.— És que no hi havia més remei! Tan bon punt he obert l’armari, m’ha vingut a les narius el mateix perfum
del qual estava impregnat en Pere Pintor. La Salomé hi havia estat, i no era gaire lluny.

BET.— Però has sabut dissimular.

CHRIS.— Havia d’avisar els fotògrafs. Així n’hi haurà constància gràfica. Serà una escandalosa exclusiva!

BET.— Això, si la portadora del perfum no és ben lluny i no n’hem perdut el rastre.

CHRIS.— Bet! Tinc por de fer una planxa.

BET.— Som al ball i hem de ballar! Actuem de pressa i sense fer remor. Si ens arrepleguen, poden engarjolar-
nos per violació de domicili.

CHRIS.— Potser ens hem precipitat...

(Vol tornar al finestral i, amb la precipitació, fa caure una cadira... que torna a col·locar ràpidament.)

HUMBERT.— (Dins.) Què feu?

(La Chris i la Bet s’amaguen, emparades pel sofà, però a la vista del públic. Per la segona esquerra entra l’Humbert,
solament amb els pantalons i posant-se el cos del pijama.)

Què ha estat, aquest soroll? (Va al fons i obre el llum de la sala.) Serafí! (Va cap a la segona dreta.)
Serafí!

(Per la segona dreta entra en Serafí, embolcallat amb un llençol.)

SERAFÍ.— Són ganes de fastiguejar!

HUMBERT.— He sentit un cop fort... Com si hagués caigut una cadira...

SERAFÍ.— I per això tant d’aldarull? Mira! Totes les cadires són al seu lloc i amb les quatre potes tocant a terra.

HUMBERT.— No has estat tu?

SERAFÍ.— Jo? El llit encara és sencer! Allí dins no hem trencat res. I això que fem molta gresca... Re... renoi!

HUMBERT.— La Laura és a la dutxa, jo m’estava despullant... i de sobte, patapam!... He tingut un bon sobresalt.

SERAFÍ.— L’espera, que et fa estar impacient.

HUMBERT.— No ho entenc! (Fa una ullada a la sala.)

SERAFÍ.— Imaginacions teves! Nosaltres estem tan concentrats en el que fem que no hem oït res, ni volem oir el
que succeeix fora de la nostra cambra. Prou interrupcions, amic!

HUMBERT.— Ho sento!

SALOMÉ.— (Dins.) Què passa, cel?

SERAFÍ.— No res, estrella! Una falsa alarma.

(En sentir la veu de la Salomé, la Bet i La Chris fan gestos de victòria.)

CHRIS.— Ella! És ella!

BET.— Bingo!

HUMBERT.— Potser sí, que són imaginacions...

SERAFÍ.— Au! (Saluda com els romans i fa mutis per la segona dreta.)
HUMBERT.— Per si de cas... (Va cap a la primera dreta i mira a dins. Després va cap a la primera esquerra i fa el
mateix. Joc escènic. La Bet i la Chris, amagant-se de l’Humbert, a genollons o a la gatzoneta, fan la
volta al sofà. L’Humbert després de mirar pels dos laterals, va al fons. S’adona del finestral.) El
finestral! (Va al finestral i el tanca.) L’havíem deixat obert!

(Després, va per fer mutis per la segona esquerra. Però es repensa. Va a la porta del fons, es treu una clau de la butxaca
dels pantalons i tanca la porta fent un parell de voltes amb la clau. Satisfet, fa una última ullada a la cambra i fa mutis per
la segona esquerra. La Chris i la Bet surten del seu amagatall.)

CHRIS.— Uf! Quina situació més violenta!

BET.— (Anant ràpidament al fons.) Ara s’ha empitjorat! Ens ha tancat la sortida! (Forceja amb la porta i el
finestral.)

CHRIS.— L’hem feta bona! (També forceja amb el finestral.)

BET.— Calma! M’he evadit de situacions més complicades.

CHRIS.— Ja em diràs com! Som unes rates a la ratera.

BET.— Hem d’apoderar-nos de la clau!

CHRIS.— Però si la porta a la butxaca dels pantalons.

BET.— Quan se’ls tregui, perquè se’ls traurà... i quan dormi, perquè en una hora o altra s’adormirà... actuarem!

CHRIS.— Ai! Déu ens faci bones!

(Entra l’Humbert per la segona esquerra.)

HUMBERT.— El llum! Me l’he deixat encès!

(Així que senten la veu de l’Humbert, La Chris i la Bet fan corredisses cercant on amagar-se. Topen amb els mobles. Fan el
gran soroll... L’Humbert crida alarmat.)

Lladres!... Hi ha lladres!

CHRIS.— No!... No hi ha ningú...

BET.— No som pas lladres...

HUMBERT.— Chris!... Bet!... Què hi feu, aquí?

CHRIS.— No és el que et penses...

HUMBERT.— Pitjor! Us heu colat, fresques!

(Per la segona esquerra entren precipitadament en Serafí i la Salomé, cadascun embolcallat amb el seu llençol.)

SERAFÍ.— Què passa, ara?

SALOMÉ.— Què son, aquests crits?

(Tan bon punt La Salomé entra en escena, la Bet i La Chris canvien d’actitud i s’envalenteixen, triomfats.)

CHRIS.— La Salomé! Jo tenia raó!

BET.— I jo, també!

SERAFÍ.— Òndia! Les perdigueres!

SALOMÉ.— Es pot saber què voleu?

CHRIS.— Ja ho tenim! Serà l’exclusiva de l’any!

HUMBERT.— Us denunciaré! Heu entrat al pis amb nocturnitat i traïdoria!

CHRIS.— Bravates!

BET.— Calla, que també hi estàs implicat, en aquest escàndol! No ho compliqueu més!

SERAFÍ.— Pedres! Què penseu fer?

BET.— Donar publicitat a l’espectacle que tenim davant. La Salomé Patater compartint els llençols amb un
home que no és el seu marit.

SERAFÍ.— No ho publiqueu, si us plau! Seria la riota dels meus alumnes!

HUMBERT.— O l’admiració! Qui ho sap?

(Per la segona esquerra entra La Laura amb un barnús i una tovallola lligada al cap.)

LAURA.— Humbert! Què fas...? (S’adona de l’ambient.) Què feu tots? I elles?

HUMBERT.— Una visita inesperada. (Per la Bet i la Chris.) No han parat fins a trobar el que volien.

LAURA.— I tu els has obert la porta?

HUMBERT.— La porta és tancada, Laura. Han entrat a l’assalt!

CHRIS.— No hem forçat res! El finestral era obert. Ens ho heu posat fàcil. Un salt, i a dins!

LAURA.— I no us fa vergonya actuar com unes vulgars pispes?

BET.— Hem fet el fet, que era arribar fins al nostre objectiu: la Salomé!

CHRIS.— Una model ben compromesa! I ara ja disposarem de testimoni fotogràfic.

(Va al telèfon, però La Salomé s’hi interposa.)

SALOMÉ.— Ho feu per diners, oi? Doncs parlem-ne!

CHRIS.— Estem parlant de molta pasta. Uns quants milions!

SALOMÉ.— En Lluís us comprarà el reportatge. Té peles per a això i molt més.

CHRIS.— Però et veuràs obligada a explicar-li el motiu de la despesa. És un assumpte molt relliscós.

SALOMÉ.— Potser encara li farà gràcia. Si sap que em distrec, s’anima, pobrissó.

HUMBERT.— Ves per on!

SALOMÉ.— I a més, et prometo que tindràs un bon reportatge, de propina. Us deixaré fotografiar l’interior de la
nostra torre d’Eivissa. Fotos en exclusiva, i jo posant.

LAURA.— A cor què vols, Chris.

CHRIS.— M’agradaria que quedés tot ben formalitzat signant-ne un contracte. No voldria sorpreses.

HUMBERT.— Encara més?

SALOMÉ.— Em vesteixo en un moment, i anirem on tu vulguis a puntualitzar-ho. (Fa mutis per la segona dreta.)

SERAFÍ.— Jo també em vestiré de persona. (Fa mutis per la segona dreta.)

LAURA.— Doncs jo no seré menys! No porto la indumentària apropiada per rebre visites. (Fa mutis per la segona
esquerra.)

HUMBERT.— Laura, espera’t! No cal que et vesteixis... Si aquesta parella se’n van ara mateix! (A les altres.) Oi que
toqueu el dos, simpàtiques?

CHRIS.— Esperarem la Salomé. Aquesta dona val un tresor.

BET.— (A la Chris.) T’has deixat comprar! Per quatre miserables rals, oblides que la senyora s’ha ficat al llit amb
el teu marit?

CHRIS.— En Pere m’ha promès que no hi tornaria, i l’he perdonat.

BET.— Quin món més inconstant!

CHRIS.— Tu no pateixis. Tindràs la teva part.

HUMBERT.— D’això, jo en dic tafaneria productiva.

BET.— És una llàstima que no hagin pujat els fotògrafs. Hi havia material per un munt de fotos sensacionalistes.
I el reportatge s’hauria taxat a un preu força elevat.

CHRIS.— D’acord! Però m’hauria guanyat una enemiga per tota la vida. I La Salomé pot ser protagonista de molts
reportatges. No s’ha de munyir la vaca en un sol dia.

HUMBERT.— Ets molt llesta!

CHRIS.— En la meva activitat, he de pensar-me-les totes!

(Sona el porter automàtic. Sorpresa de tots.)

HUMBERT.— No són hores..!

CHRIS.— Vés a saber si són els de la premsa gràfica, que s’impacienten.

HUMBERT.— (Agafant el telèfon del porter electrònic.) Qui és?... Eh!... Flora!... Per què tornes?... Sí... sí... Ja t’obro. (I
penja el telèfon, preocupat.) Li tremola la veu... Està molt excitada... Li’n passa una de grossa.

CHRIS.— Qui és, aquesta Flora?

BET.— Sí, dona. La que estava citada amb ell. (Per l’Humbert.) I que era al pis mentre nosaltres fèiem el primer
registre a la recerca de la Salomé... La mateixa que hem controlat quan ha partit... La futura ajudant de
direcció d’en Valentí Riberes...

HUMBERT.— Caram! Tens la notícia al dia!

BET.— Us heu de conèixer, Chris. Te la presentaré. És llicenciada en Ciències de la Informació... i ha fet cursets
pràctics de cinema i televisió...

CHRIS.— Molt interessant! Precisament hi ha vacant una plaça d’ajudant de realització a l’emissora...
(L’Humbert va a la porta del fons, l’obre amb la clau, treu el cap a l’exterior, es retira ràpidament i deixa passar la Flora,
que entra apressada i neguitosa.)

FLORA.— És impressionant... No us podeu imaginar com m’ha afectat, el succés... (Es deixa caure al sofà. Els
altres se li apropen.)

HUMBERT.— Què t’ha passat, Flora?

FLORA.— Estic molt trasbalsada... És un cop fort!

HUMBERT.— Assossega’t i explica’t!

FLORA.— En Lluís Patater ha mort aquesta nit!

CHRIS.— Queeeeè?

HUMBERT.— D’on ho has tret?

FLORA.— La ràdio... Una notícia d’última hora... Ho he sentit al taxi, gairebé en arribar a casa... I amb el mateix taxi
he vingut... He pensat que La Laura havia de saber-ho com més aviat, millor.

CHRIS.— I nosaltres, també! És una mort que ens afecta a tots.

BET.— N’hi ha uns, que jo em sé, que encara en són més afectats!

FLORA.— Bet! Tu aquí, una altra vegada?

HUMBERT.— No se’n mou! Omple una enquesta molt enrevessada.

BET.— Hi sóc seguint la pista de La Salomé Patater.

FLORA.— Encara és al pis?

(Per la segona esquerra entra la Laura, ja vestida.)

CHRIS.— Sí, amiga meva! En aquella cambra hi ha la vídua Patater.

LAURA.— Vídua!... Què dius ara!

(En sentir-la, La Flora s’aixeca.)

FLORA.— El que sents. En Lluís Patater és mort... Segons el que deixava entendre el comunicat, no ha mort a casa
seva.

HUMBERT.— On, doncs?

FLORA.— No ho han dit. No sé res mes!

LAURA.— Ho sap ja, la Salomé? (Tots els de l’escena neguen amb el cap.) Se l’hi ha de dir i ràpidament!

(Per la segona dreta entra la Salomé, seguida d’en Serafí. Tots dos, ja vestits. Els de l’escena la miren amb cara de pomes
agres.)

SALOMÉ.— Ei! Ni que hi hagués una reunió familiar... Uix! Quines cares! Que s’ha mort algú?

(Tots s’ennueguen.)
HUMBERT.— Si ho sabessis...

LAURA.— Tranquil·litat...

CHRIS.— Ja se sap! Avui aquí i demà, allí! (Mira cap al cel.)

BET.— (Agafant La Salomé pel braç i fent-la seure al sofà.) No és cap bona notícia, precisament...

CHRIS.— Segons com es miri. (La Laura li dóna un cop de colze.)

SERAFÍ.— Ai! El que em temia! El seu marit s’ha assabentat de tot!

BET.— No n’ha tingut temps!

SALOMÉ.— Per què? Un accident! Ha tingut un accident!

CHRIS.— Calent, calent...

LAURA.— Més aviat, fred.

HUMBERT.— I ben fred!... És un rumor sense confirmar, Salomé, però ho has de saber.

SALOMÉ.— (Amb ànsia.) Què...?

HUMBERT.— Segons que sembla, el pobre ha fet el darrer sospir.

SALOMÉ.— Mort? En Lluís, mort? No m’ho puc creure! Si aquest matí estava ple de vida! D’on ho heu tret?

FLORA.— Ho han dit a la ràdio. Jo ho he sentit.

SALOMÉ.— Però, com és possible...? (Va al telèfon i marca unes xifres. Tots, pendents d’ella.) Robert?... Sí, m’ho
acaben de dir... Gràcies... Com ha estat?... Què?... No pot ser!... Quin fresc!... La policia?... Sí, sí, és clar...
Ho entenc, sí! Vinc immediatament! (Penja furiosa.) Lluís! Per què m’ho has fet, això?

SERAFÍ.— (Abraçant-la afectuosament.) Ho sento! La mort ve quan menys ho esperes.

SALOMÉ.— Però si la cerques, s’avança! I tot pel teu mal cap, Lluís! Morir així! Hip! (S’eixuga una llàgrima. En
Serafí, molt amable, li ofereix el seu mocador, que La Salomé ja no deixarà.) Hip! Quin destí, Lluís! Hip!

HUMBERT.— He sentit que hi ha intervingut la policia...

LAURA.— De què ha mort, Salomé?

SALOMÉ.— D’un atac de cor, segons que sembla...

HUMBERT.— Ha estat al carrer, oi?

SALOMÉ.— Ha! En un armari!

TOTS.— En un armari?

SALOMÉ.— Sí, en un armari! El mosqueta morta!

SERAFÍ.— Quina coincidència!

HUMBERT.— O sigui que es trobava en un llit aliè.

SALOMÉ.— Ho hem de suposar. A la seva edat i fer aquestes ximpleries!

LAURA.— Ho ha pagat car!

SALOMÉ.— I tan car! Ja no podrà fer més el viu!

CHRIS.— Quanta complicació! I tu, fora de casa!

BET.— Un moment d’atenció! Si algú insinua que La Salomé té alguna cosa a veure amb la mort del seu marit,
aquí hi ha prou testimonis per exculpar-la.

SERAFÍ.— Jo, el primer! Confessaré que he passat la nit amb...

BET.— Tu, mut! La Salomé es trobava en una reunió de negocis. Jo ho confirmaré!

TOTS.— Tu?

CHRIS.— I per què, tu?

FLORA.— Ja tenim la detectiva actuant!

HUMBERT.— Però que no fas enquestes, tu?

BET.— Em dedico a les investigacions privades. Seguia la Salomé per encàrrec dels fills d’en Patater. Ja us podeu
imaginar amb quina finalitat.

SALOMÉ.— Els fillastres! Cercaven l’escàndol i que en Lluís em desheretés!

BET.— Però ara, tal com estan les coses, ells no em donarien ni les gràcies. Em tens al teu costat per explicar a
la policia el que faci falta.

LAURA.— És la millor coartada, Salomé!

SALOMÉ.— Doncs com més aviat, millor! (Va cap al fons, seguida de la Bet.) Quina desgràcia! Hip! Li feia tanta
il·lusió, arribar a centenari! (S’eixuga les llàgrimes.)

BET.— La policia et farà moltes preguntes. Tu, plora i calla. Jo donaré les respostes adequades.

SALOMÉ.— Gràcies! Hip! Quin trasbals! Hip! Sort que el negre m’escau!

(Mutis de La Salomé i la Bet.)

CHRIS.— (Anant cap al fons i parlant amb elles.) Serà un funeral emocionant! Puc assegurar-te quinze pàgines de
fotografies a «Veinte segundos».

(Fa mutis, fons.)

FLORA.— (A la Laura.) Ja ens veurem per parlar de la pel·lícula. Adéu, Humbert! Que vagi bé!

(Fa mutis, fons.)

HUMBERT.— (Resignat.) Un dia o altre... espero.

SERAFÍ.— (Que s’havia quedat al marge, sense saber que fer.) I què faig, jo, ara?

HUMBERT.— A fer-li costat, home! Vés-li darrere. No deixis que el vostre amor es refredi.

LAURA.— Uns dies de paciència... i aquesta vídua alegre... jove i rica serà teva.

SERAFÍ.— Seguiré els teus consells! La Salomé és el meu despertar de la primavera!

 (Fa mutis, fons.)

HUMBERT.— Tots fora, finalment! Quina nit de vodevil!

LAURA.— No m’ho podia ni imaginar que tot acabaria tan bé! Per al senyor Patater no tant, és clar! Però anava
pels noranta-cinc! Ja havia tret prou suc a la vida!

HUMBERT.— Laura... Estem sols... Em sembla mentida. (Se li apropa i l’abraça.) No saps les ganes que en tenia... i
que en tinc!

LAURA.— Doncs a mi, després de tantes interrupcions, m’han passat! (L’esquiva.)

HUMBERT.— No fotis!

LAURA.— És broma, home! (Li fa unes carantoines i s’esmuny cap a la segona esquerra, iniciant el mutis.) Anem
al niu, amor!

HUMBERT.— No m’ho repetiràs dues vegades, reina! (Inicia el mutis darrere d’ella. Sona el timbre del telèfon.) Oh,
no!

LAURA.— Oh, sí! S’ha de contestar. Pot ser important per la Salomé. I ara no podem relliscar.

(L ‘Humbert va al telèfon, malhumorat. La Laura no es mou de la segona esquerra.)

HUMBERT.— Sí... Valentí!... A què es degut?... Bé... Sí i no... Què dius?... No, home, no! Havíem quedat... SÍ, és clar!...
Hi ha dues cambres... Tu a dalt... i jo a baix... No ho sé, què faré... Adéu! (Penja.)

LAURA.— Què li passa, a en Valentí?

HUMBERT.— Ve cap aquí amb companyia. Ha lligat!

LAURA.— El pocavergonya!

HUMBERT.— No sap que tu ets aquí. Què fem?

(La Laura fa mutis per la segona esquerra i torna a entrar portant l’americana de l’Humbert i el maletí.)

LAURA.— Tu te’n vas i jo em quedo!

HUMBERT.— No s’hi val!

(La Laura li dóna el maletí i l’ajuda a canviar-se la jaqueta del pijama per l’americana.)

LAURA.— L’esperaré com si jo hagués vingut per casualitat.

HUMBERT.— Però ell sap que sóc aquí.

LAURA.— Ja no hi seràs! Hauràs marxat amb la companya de la nit, poc abans de la meva arribada. No hem
coincidit, saps?

HUMBERT.— I si em quedava, Laura?

LAURA.— Ho has d’entendre. He de cantar-les-hi clares. Últimament en Valentí i jo anem massa per lliure. Potser
es hora de considerar si continuem la nostra relació com a parella. I amb tu davant no fóra possible.
(L’acompanya a la porta.) Alça el cap, home! I alegra la cara! (El besa a la galta.) Un altre dia serà! Ens
devem una nova oportunitat.

HUMBERT.— Però tots dos sols! I ben lluny d’aquest pis dels tripijocs!
LAURA.— No et queixis! Ha estat una nit ben entretinguda i molt positiva.

HUMBERT.— Pels altres! Per mi, tota una nit d’estira-i-arronsa! I després de tanta trifulga, quan ja tenia la mel als
llavis, en Valentí m’esguerra el final feliç! (Canvi.) I si em quedo amagat dins de l’armari o sota el llit?

LAURA.— (Obrint la porta i rient.) Fora d’aquí, poca-solta! S’ha acabat el vodevil!

TELÓ RÀPID