LA NÚVOL ADA

(Un homenatge als Núvols, d’Aristòfanes)

PERSONATGES (per ordre d’aparició)

Joan Tancat
Alcidamant (fill)
Txitxarel·lo
Cap de Trànsit
Delegada Climàtica
Cap de colla rastafari
Estadística I
Estadística II
Actor entre el públic
Política Ideal
Política Real
Ada Colau (personatge mut)
Veïns

SINOPSI

El Joan es troba angoixat per la hipoteca. Treballa en precari i els impostos i multes no
el deixen viure. El seu fill Alcidamant és un ni-ni. Ha començat dues carreres, que ha
abandonat en primer curs. El pare creu que orientant-lo a la política la situació familiar
millorarà; però el fill no vol sentir ni parlar de començar Ciències Polítiques. El pare li
proposa llavors un aprenentatge pràctic: coneix a Txitxarel·lo, antic company d’escola
que ha triomfat en la política municipal de Barcelona. Davant la negativa del fill, el
pare en persona es decideix a intentar convertir-se en polític.

Txitxarel·lo el rep amablement i malda per introduir-lo en les tècniques polítiques.

Després de presentar-li diversos departaments municipals, apareixen les Estadístiques,
que li revelen amb cinisme els principis de la política. Davant les objeccions del Joan,
entren en escena dos nous personatges: la Política Real i la Política Ideal. Venç la
primera, però el Joan és incapaç d’assimilar els seus consells i fracassa en el seu discurs
d’examen davant d’Ada Colau.

Tornat a casa, el pare convenç el fill perquè visiti a Txitxarel·lo. Al cap de poc,
l’Alcidamant es presenta transformat en un jove sense escrúpols que pretén castigar el
pare per les incorreccions que ha comès. El Joan fuig i amb l’ajuda de veïns de la ciutat
enderroca l’Ajuntament.

1
 PRÒLEG

(Escenari fosc. Al davant, ben il·luminat, el Joan s’adreça al públic. Se senten roncs i
algun pet de l’Alcidamant, que jeu a les fosques).

JOAN: El nen m’ha sortit ni-ni! I jo beneit de mena. Si ja m’ho deia el pare: “Com el
Vallès no hi ha res! I per ser bona persona, no t’allunyis mai d’Osona”. En fi, que podia
haver-me quedat de masover al tros i potser acabar fent meves les terres de lloguer.
Jeure sota un freixe amb sol i lluna per llanternes, sentint l’aigua del rierol esmunyir-se
entre les pedres dringant com mil picarols de plata transparent... (Se senten tres pets
seguits)
Vet aquí el fruit de la meva desgràcia. Barcelona. Només a la ciutat seràs algú, em deia.
I cap aquí. Vaig comprar-me una furgoneta dièsel per fer de transportista autònom –
lliure, em pensava-. Al principi no va rutllar gens malament, anava pel món fent el
fatxenda i vaig conèixer l’Eris, una noia per perdre el senderi... I el vaig perdre... Vam
tenir l’Alcidamant. Tot era poc per a ella i per a ell. I per a ella tot era poc. Vaig allargar
horari i escurçar butxaca, pidolar als amics, que van passar a coneguts i en quatre dies
desconeguts... I el desastre: carrers impossibles (ara es diuen “oberts i pacificats”),
multes, normes, impostos al carboni, al nitrogen, a la taula periòdica i a qui la va parir.
L’Eris em va deixar. L’Alcidamant, ja el veieu. Carregant-me de deutes fins a les celles
ha anat a l’English Summit Academy in the Fields. L’anglès, parlar-lo, no el parla; però
diu que l’entén força. Fa dos anys va començar Història. No li va agradar. Massa
història. Després es va matricular de Dret. Per Nadal em va dir que no era just i va
deixar d’anar-hi... i jo de pagar el lloguer. Ara no dormo dues hores seguides pensant
en el desnonament.
(Se senten dos pets i roncs) Li he dit que s’apunti a Polítiques, perdó, a Ciències
Polítiques; però em diu que no és la seva vocació. Vocació ens donaran quan ens
convoquin per pagar els endarreriments...
Però vet aquí que n’és de bo obrir el cor als amics (fa un gest de complicitat al públic).
Acabo de tenir una pensada genial. L’Alcidamant no podrà dir que no i ja m’estic
fregant les mans d’engegar els deutes a dida: el nen farà Polítiques, perdó, Ciències
Polítiques; però començarà per les pràctiques. Tinc a l’Ajuntament un amic d’institut.
Que dic un amic, un germà, vaja un germà bessó, un autàdelfon, amb qui vaig
compartir pupitre. Sí, d’això fa quaranta anys, però segur que se’n recorda. Es deia...,
com es deia? Ah, sí, Txitxarel·lo!

(S’il·lumina l’escenari. El Joan s’acosta al fons de l’escenari, al llit on dorm l’Alcidamant

i amb veu exageradament dolça)

JOAN.- Alcidamant, Alcidamantet maco. Mantet, desperta! Sembles un barceloní!

ALCIDAMANT.- Què coi vols? No veus que dormo? Ja no es pot ni anar de festa.

2
JOAN.- Mira, he tingut una idea...

ALCIDAMANT.- Ves a pastar fang! (Dona l’esquena i fa un pet).

JOAN.- Alguna vegada t’he parlat del Txitxarel·lo, un noi extraordinari, situadíssim a
l’Ajuntament per propis mèrits. Segur que estaria encantat de ser el teu tutor de
pràctiques polítiques, perdó, de Ciències Polítiques. Comences així la carrera per la
porta gran de la Casa Gran i amb el que aprendràs s’acabaran els problemes en un tres
i no res. Els deutes de lloguer seran romanços. No has vist com per aquest camí en sis
mesos es passa a tenir xalet amb piscina? Mantet, em sents? Que dorms?
(L’Alcidamant es posa a roncar, remuga paraules inintel·ligibles i fa un pet. El Joan
dirigint-se al públic) Coratge! Les polítiques, perdó, les Ciències Polítiques, les faré jo
mateix. I veurà aquest manta de quina pasta estic fet. I l’Eris. I el Súrsum corda, que
vaig fer llatí... amb el Txitxarel·lo!

ACTE I

ESCENA I (És de nit. El Joan pica tres cops en una porta petita de l’Ajuntament).

JOAN.- Txitxarel·lo! Soc jo, el Joan Tancat, el qui t’ha trucat i t’ha recordat la seva
amistat que mai no ha oblidat malgrat el pas de l’edat. (Torna a picar) Txitxarel·lo!

TXITXAREL·LO.- (Obrint una mica la porta). Noi, quin escàndol! No saps que és zona
pacificada?

JOAN.- Perdona, m’ha vençut l’ànsia de fer-te una abraçada.

TXITXAREL·LO.- (Surt a fora) Tu diràs.

JOAN.- És el que t’he explicat per telèfon: tinc vocació política. Neguitejo per començar
a dedicar-me, a sacrificar-me, a immolar-me pels meus conciutadans... I qui millor que
tu per franquejar-me...

TXITXAREL·LO.- (Interrompent) Vigila les paraules, barrut!

JOAN.- Ui! Si ets un xoriguer... La veritat és que estic de deutes fins a les celles, que he
fracassat en tot i que tu i la política, perdó, la Ciència Política, sou el meu darrer port
de salvació.

TXITXAREL·LO.- No anava per aquí. Era per això de “franquejar”. Veig, però, bona base
per entrar en política. Sempre em vas caure bé. En un examen fins i tot em vas deixar
el Típpex amb les declinacions. La lletra era menudíssima i estaven malament, però la
intenció...

JOAN.- M’ajudaràs?

TXITXAREL·LO.- Fora millor començar de jove...

3
JOAN.- No em recordis el bandarra del meu fill. Estic disposat a tot, a tot!

TXITXAREL·LO.- Milloren les disposicions! Però passa, passa.

ESCENA II (Es fa fosc i es retira la porta. Simula l’interior de l’Ajuntament).

TXITXAREL·LO.- Primer hem de comprovar les teves competències. Després et

presentaré les encarregades i els encarregats dels negociats i negociades.

JOAN.- Això del negoci sí que ho entenc. I m’agrada...

TXITXAREL·LO.- Fora millor parlar en femení.

JOAN.- On has après això tan maco de “fora millor”?

TXITXAREL·LO.- Has de salpebrar el teu discurs amb expressions fabrianes, ben

nostrades i que s’entenguin el menys possible.

JOAN.- Anem bé. Coneixia un munt de dites ceballudes perquè soc més de poble que la
merda de cabra; però tants anys refinant-me a Barcelona veient TV3, no sé si me’n
recordaré.

TXITXAREL·LO.- No cal passar-se. Amb una mica de tevetrina n’hi haurà prou. Mira, el
cap de trànsit urbà, pacificació vial i convivència ciutadana.

ESCENA III (Es projecta al fons una vista aèria de l’Eixample. Sona música estrident i
apareix saltant i fent petar un fuet contra el terra el Cap de trànsit. El Joan se’l mira
astorat).

CAP DE TRÀNSIT.- Pacificar! (fa petar el fuet) Pacificar! (torna a fer petar el fuet. A la
imatge de l’Eixample es marca una ratlla ben visible, com una ferida, a cada cop de
fuet).

JOAN.- Jesús, quina fura!

TXITXAREL·LO.- Vigila què dius!

JOAN.- Jesús, quins baus!

TXITXAREL·LO.- Calla! No es pot dir la paraula prohibida!

CAP DE TRÀNSIT.- (Fa un xiscle esgarrifós). Porteu tanques per obrir carrers! Porteu-ne
a milers!

JOAN.- Perdó, però és que jo era transportista autònom...

4
CAP DE TRÀNSIT.- (Nou xiscle. Pica el terra amb el fuet i apareixen a la imatge
projectada dues noves ferides). Dos nous carrils bici! Dos carrils més! I una súper illa!

JOAN.- Entre això i els camions i camionets d’escombraries múltiples, de reg, de bicis,
de trastos...

CAP DE TRÀNSIT.- (S’atura i es mira al Joan). Els meus trombomòbils, els meus estimats
trombomòbils. Qui ets tu? Tens res a dir?

JOAN.- No, si jo... És que no hi havia manera d’acabar la feina, ni aturar-me un moment
pujant dues rodetes a la vorera sense embussar...

CAP DE TRÀNSIT.- Enfitonem! Enfitonem! (Peta el fuet i apareixen a la imatge un munt

de puntets).

JOAN.- Entenc que és vostè infatigable, com la grua, que mai no descansa, o els
multadors de zona. Li dono les gràcies...

CAP DE TRÀNSIT.- (Cridant) Fem Barcelona intransitable! Ben aviat invivible! Vinga, tots
a la cleda! És a tocar! Ho aconseguirem! Fora cotxe! Mori la llibertat egoista!
Enfitonem! Enfitonem! (Fa mutis petant el fuet).

ESCENA IV (Al mateix lloc sense imatges projectades)

TXITXAREL·LO.- Ho has esguerrat tot!

JOAN.- Però si no he dit res més que la veritat.

TXITXAREL·LO.- Per això mateix, ruc! Em pensava que estaves més madur. Has perdut
l’oportunitat d’entrar a Trànsit. I ho tenies bé: si es busca a fons, encara queden
aparcaments per suprimir i el projecte de carrils bici al Carmel i a la Baixada de la
Glòria. Llàstima! T’has d’estar calladet.

JOAN.- Estic avergonyit. No tornaré a dir la veritat.

TXITXAREL·LO.- Així està millor.

ESCENA V (Entra la Delegada Climàtica, una dona amb un gran termòmetre al cap).

TXITXAREL·LO.- Estàs de sort. La delegada de canvi climàtic antropogènic.

JOAN.- D’això, en sé un munt. Els pets de vaca eren mortals, sobretot a l’estable; com
els de l’Alcidamant.

TXITXAREL·LO.- I no pararàs de dir bestieses!

5
DELEGADA CLIMÀTICA.- (Parlant pel mòbil). Sí, sí, és una gran idea l’impost sobre la
respiració en àrees urbanes obertes qualificades... Que ja el tens ben estudiat i em
presentes el dossier demà. Perfecte... Sí, sí, la taxa sobre faves i llegums flatulents ja
està aprovada... Sí, si són cuits serà més alta... No, no crec que doni per cobrir la xarxa
d’ateneus, però sí per finançar les xerrades de concientitificacició climàtica a les
escoles de dos barris.

JOAN.- (A part). Heu sentit quina paraula sublim, concientitificacició? Ni en un segle

l’hauria pogut parir aquest (assenyala el seu cap). (A la Delegada) Senyora...

TXITXAREL·LO.- Calla! (A la Delegada) Camarada!

DELEGADA CLIMÀTICA.- Txitxi! Què hi ha de bo o de bona? Per salvar el planeta cap

sacrifici és prou gran. Avui porto divuit reunions, totes amb dieta, i demà crec que
arribaré a les vint.

JOAN.- (A part) S’assembla als de la parròquia, però, pobrets, sense dieta.

TXITXAREL·LO.- Et volia presentar un amic, ja saps...

DELEGADA CLIMÀTICA.- És clar. Ha fet cap curset de monitoratge i seguiment climàtic?

JOAN.- Quan podíem pagar llum i gas, sabia posar el termòstat –perdó, el termòstat- i
girar l’aixeta perquè sortís l’aigua calenta...

DELEGADA CLIMÀTICA.- Què dius? Has denunciat mai veïns, amics, germans o pares
per incompliment climàtic?

JOAN.- Per mi que cadascú passi com pugui mentre no em posi el dit a l’ull.

DELEGADA CLIMÀTICA.- Estàs molt verd, noi. Intervenció, supervisió, prohibició,

imposició. El planeta ho és tot. El planeta i jo. Adéu! Ens veiem, Txitxi. (La Delegada fa
mutis)

ESCENA VI

TXITXAREL·LO.- Ja has tornat a espifiar-la, nano. No et deia la mare que callat estaves
guapo?

JOAN.- No t’empipis. Pensava que la pregunta del curset era per a mi i que podia lluir-
me. Perdona’m. Veig que això de la política, perdó, de la Ciència Política és més
complicat del que creia...

TXITXAREL·LO.- Saps tocar l’ukulele?

6
JOAN.- Una mica. Per acompanyar cançonetes de foc de campament; però fa la pila
d’anys que no el toco...

TXITXAREL·LO.- No està malament. Podries incorporar-te al negociat de rastafaris. Els

falta secció de corda. Sovint els cauen subvencions, no tant com als cederres o als dels
tallers climàtics, però de tant en tant s’ha d’animar revolucionàriament el carrer.

JOAN.- Tu creus?

TXITXAREL·LO.- En res. Precisament arriba un cap de colla.

CAP DE COLLA.- (Tocant la flauta) Txitxi! Ara et buscava.

TXITXAREL·LO.- Quina casualitat! Et volia presentar un amic, amb llarga trajectòria

d’animador urbà: contenidors, manifes, talla-diagonals, embussa-meridianes, assetja-
parlaments... En els últims vuit anys no ha fallat a una assemblea de barri i sempre ha
votat per tallar carrers amb firetes de tota mena.

CAP DE COLLA.- (Mirant-se al Joan). No, no et conec. Vaja, som tantíssims i tantíssimes.
Ara, si el Txitxi et recomana, pots venir a la meva colla. Estem preparant l’aniversari de
Can Vies. Serà de puta mare. L’he de polir, però gairebé tinc l’himne. Tens ukulele?
No? No fa res, sempre portem un bon equip de so, però per a les imatges del
telenotícies va bé que sembli natural. El voleu sentir, és clar. Sereu els primers.
(S’aclareix la veu i sona música d’acompanyament).

El dissabte a la tarda
anirem a Can Vies
per muntar-la petarda
com tots aquests dies.

Hi haurà mil policies

per barrar-nos el pas,
quanta por de Can Vies
que té el xulo d’en Mas.

Ja surten per darrere,

fugen del Parlament,
som la força d’esquerra
on recolza el jovent.

I per ordre d’en Tries

paga l’Ajuntament,
defensem tots Can Vies,
la lluita és permanent!

7
JOAN.- (Aplaudint) Ets el nou Verdaguer! És com si un farbalà de foc llagotegés i em
corregués per les venes. Quina foguera!

CAP DE COLLA.- No ho saps prou bé!

JOAN.- 1917. 2017. Em friso per assaltar el Palau...

CAP DE COLLA.- (A part) Em penso que aquest ja l’han assaltat de soca-rel.

JOAN.- Vaig ara mateix a fer-me les rastes... (Tocant-se el cap) Les rastes! Però si soc
més calb que Sòcrates!

CAP DE COLLA.- Em sona. No va ser el fundador dels rastafaris de Gràcia?... Tio, la

norma és la norma, sense rastes no pots ser de la colla. Ho sento molt perquè tens
traça. Me’n vaig. (El Cap de Colla fa mutis).

ESCENA VII

TXITXAREL·LO.- Realment estàs de pega. Havíem trobat el teu lloc. Les rastes. Potser
amb el pèl que podríem prendre a aquests (assenyala al públic)... Però no, és
impossible que els en quedi si són barcelonins. No hi ha remei.

JOAN.- Què farem llavors? M’he buidat del tot...

TXITXAREL·LO.- Exacte! Cal omplir aquest buit de política...

JOAN.- Perdó, de Ciència Política.

TXITXAREL·LO.- Això mateix. T’ensenyaran les mestres irrefutables, les que s’enlairen
com una núvol Ada, les que van ensenyar secrets pregoníssims a la nostra alcaldessa,
les que superen boles inimaginables i les han fet empassar fins i tot als barcelonins...

JOAN.- Ben fàcil.

TXITXAREL·LO.- Dic als madrilenys.

JOAN.- Oh! Presenta-me-les!

(Teló)

8
 ACTE II

ESCENA I (Se senten uns trons de tempesta que es van fent cada vegada més forts.
Boira artificial. Apareixen dues noies vestides una de blanc i una altra de negre).

TXITXAREL·LO.- Ja són aquí.

JOAN.- Quina por! Sembla Zeus, el qui alt retruny.

TXITXAREL·LO.- Les Estadístiques!

JOAN.- Les estadístiques? No són coses de matemàtiques, les úniques que diuen la
veritat?

(Les dues estadístiques comencen a riure sense parar).

ESTADÍSTICA I.- Per favor! És boníssim.

ESTADÍSTICA II.- O boníssima.

ESTADÍSTICA I.- Encara queden dels que se’ns empassen.

TXITXAREL·LO.- Us he demanat que vinguéssiu per ajudar un bon amic a introduir-se en

la política, perdó (adreçant-se al públic fa que tots diguin: “La Ciència Política”). Ningú
millor que vosaltres sap capgirar arguments, obligar a acceptar impostos, justificar
dietes, canviar lleis i tancar la gent a caseta perquè tot s’enfonsi i surti un ordre nou on
podrem menjar grills i estiuejar al balcó.

ESTADÍSTICA I.- Ens coneixes bé. Només hem vingut dues, però som legió. La camarada
de l’IPC està sol·licitadíssima. Si la tracten bé, et fa veure que en l’últim any només ha
pujat el preu del torró d’Alacant i de la crema per depilar les cames.

JOAN I TXITXAREL·LO.- (Tocant-se les cames) Vaja!

ESTADÍSTICA II.- La de la COVID...

JOAN.- No me’n parlis, si us plau. Aquesta és de tragèdia i no toca avui.

ESTADÍSTICA I.- La d’inseguretat és de dretes i és millor no fer-ne cabal. Que si tants

cops detinguts, tants cops al carrer i com una rosa; que si augmenten les estrebades;
que si obren més cotxes; que si la ITV; que si s’enfilen per les façanes... Una murga ben
avorrida. Jo et porto les dades climàtiques, ben cuinades i esbiaixades. Podràs fer
meravelles: regar de subvencions, enfonsar diners a dojo en obres inútils que sempre
ajuden a fer rodar el sistema, controlar la gent -divertidíssim- i crear noves collonades
com la petjada de carboni. I espera, podràs col·locar amics, veïns i coneguts com a
experts en sostenibilitat, i reservar-te un cau en el consell de grans empreses. Tot
gràcies a mi.

JOAN.- Em deixes admirat, asmat, atordit, bocabadat, captivat, meravellat,

taumasmenos.

ESTADÍSTICA II.- Doncs encara veuràs l’insuperable superat.

9
JOAN.- Com?

ESTADÍSTICA II.- Tot el que ha dit la meva camarada quedaria als núvols si no fos per
mi.

JOAN.- Per tu?

ESTADÍSTICA II.- Per mi: l’estadística d’intenció de vot i... la del recompte de vots. La
primera, me l’ha de cuinar la mà d’un tres estrelles; la segona ha de ser d’encàrrec.
Com diuen en llatí: “Indra conis oculis fulget mors”.

JOAN.- Ai que m’he perdut!

ESTADÍSTICA II.- No t’amoïnis. Hi ha quaranta milions de camins per trobar-te.

JOAN.- Segueixo sense entendre res.

ESTADÍSTICA II.- Noi, ni que llegissis tres diaris cada matí. Fixa’t en un qualsevol...
aquell d’allà (assenyala cap a un actor situat entre el públic alhora que un focus
l’il·lumina). Oi que tu ho has entès?

ACTOR ENTRE EL PÚBLIC.- Mentre jo vagi calent, ja pot dir de mi la gent.

ESTADÍSTICA II.- Quina síntesi admirable destil·lada per la més alta filosofia! La nostra
alcaldessa n’és doctora inefable. Llàstima que avui no ens podrà donar lliçó. És en un
acte d’escolta i participació sobre el gènere dels àngels. És una pena perquè ens hauria
mostrat les vuit noves paraules per denunciar l’opressió heteropatriarcal que li vaig
sentir en la darrera sessió plenària en comú...
Què podem fer amb tu? Necessites...

JOAN.- Només un vernís de política, per pagar el lloguer...

ESTADÍSTICA I.- És així. T’ha d’ensenyar la Política Real. Nosaltres marxem per ara. (Les
Estadístiques fan mutis).

ESCENA II (Entra la Política Real escridassant i empenyent de mala manera la Política

Ideal).

POLÍTICA REAL.- Estic farta d’aguantar els teus sermons, que no es creu ningú: la llei
natural, el bé comú, l’equilibri de poders, la subsidiarietat (aquesta és bona!), la
participació, la supervisió independent, les oposicions neutres, bla, bla, bla... Tot
limitacions, limitacions i més limitacions. Tu, la Política Ideal, sempre fent la puta i la
Ramoneta. Ves a pastar. Després de fer mans i mànigues, de doblegar la consciència
fins a trencar-la, de no dormir, de no menjar, de cardar amb el monstre de Banyoles...
a la fi toques poder i llavors la teva sonsònia amargant en boca dels benpensants que
mai no s’han mullat el cul per res, que no saben què és la brega entre taurons, tacar-se
de veritat perquè el líder arribi al poder i faci almenys alguna cosa que li deixin els qui
de debò remenen les cireres.

10
POLÍTICA IDEAL.- (Allunyant-se una mica amb por) I tu, Política Real, et deixes la
llibertat, la justícia, la solidaritat, l’amor... la veritat!

POLÍTICA REAL.- Vine aquí que t’acabi d’estomacar. Encara no has tingut prou? Et fas
ara el periodista independent? Fins i tot els catalans saben que això ja no existeix (si és
que ha existit mai).

POLÍTICA IDEAL.- Déu...

POLÍTICA REAL.- Ai, que em moro de riure! Si ja no hi creuen ni el frares! Ja hem

esborrat arreu el seu record opressiu. Ja era hora que brillessin com estels els nebots
de Maquiavel, de Groci, de Hobbes, de Napoleó, de Pujol, de Colau i de Lenin. Quin
mestre aquest! “La mentida és una eina revolucionària”.

POLÍTICA IDEAL.- El Dret...

POLÍTICA REAL.- No, si avui rebràs més que un ateneu subvencions! T’ho deixaré ben
clar. El Dret amb què t’omples la boca –i més t’hi cabrà quan et deixi sense dents- és
tan sols un destorb per al qui mana. Sí, un destorb necessari perquè sempre s’han de
guardar les aparences i perquè no deixa de ser divertit amanyagar-lo, pressionar-lo,
retorçar-lo o escanyar-lo... i sentir les noves raons que donen la raó al qui mana.

POLÍTICA IDEAL.- La Veritat ens farà lliures!

POLÍTICA REAL.- (Tira a terra la Ideal a cops) No! La llibertat ens fa autèntics! Què és la
veritat sinó el voler del qui mana? No ho has sentit prou? El-qui-ma-na. Et donaré el
seu telèfon: acaba en 2030.

POLÍTICA IDEAL.- (Posant-se dreta) Els petits, lliures d’odi i d’enveja, es miraran un dia,
escoltaran el cor, reconeixeran el seny dels pares i dels avis...

POLÍTICA REAL.- I resaran un Parenostre. Vinga va! No tens ni idea de l’art política. Es
comença amb l’educació, segueix amb la manipulació fina comprant mitjans, creant
organismes pantalla i –aquesta és ja el súmmum- formant comissions d’experts, i
s’acaba amb cabres i jocs de llum la nit de cap d’any. A poc a poc tindràs el pensament
correcte, aquesta boirina que cala fins els ossos, i jugant amb la por, l’avarícia, l’enveja,
la mandra i l’orgull embolcallats en el teu mateix discurs pots portar el cavall allà on et
peti i fer-lo treballar fins que rebenti. Així que gràcies per la teva ajuda. Els desitjos
seran drets!

POLÍTICA IDEAL.- Ets una cínica. Et denunciaré als carrers, als teatres...

POLÍTICA REAL.- Fes-ho. És tan fort el soroll que ningú no t’escoltarà. Si algú t’escoltés,
no t’entendrà i si t’entengués, no farà res. Ben pensat, em fas pena. (La Política Ideal
es gira i la Real puja a cavallet) Apa, cavall fort! (Fan mutis)

11
ESCENA III (Queden sols el Joan i el Txitxarel·lo).

TXITXAREL·LO.- Joan, ja no se’t poden donar més lliçons. Ara toca l’examen.

JOAN.- Examen?

TXITXAREL·LO.- Vull dir prova evidencial d’avaluació sumativa.

JOAN.- Ah!

TXITXAREL·LO.- T’haurà d’avaluar evidencialment i sumativa la dona que ha après els

secrets més elevats de la política, la que ha arribat al cim de la incompetència, la que
amb un joc de mans prodigiós ha aconseguit triturar fent que els triturats se sentin
culpables de la seva trituració.

JOAN.- Tres cops tremolo emocionat!

TXITXAREL·LO.- Caldrà que pronunciïs davant d’ella... un discurs.

JOAN.- Jo?

TXITXAREL·LO.- Tu.

JOAN.- Ella s’hi avindrà?

TXITXAREL·LO.- Nosaltres (assenyalant al públic) et fem costat.

JOAN.- (Adreçant-se al públic) Vosaltres? Si mai no us heu compromès amb res més
que amb la cartera. Però, ben mirat, no hi ha lligam més fort. Ja m’hi podeu fermar.
Estic disposat.

ESCENA IV (Boira artificial. Des de dalt –pot ser un gronxador o una plataforma- fa
entrada Ada Colau, personatge mut, mentre sona la cançó següent).

Nostra Ada Colau

defensa la pau;
és dona valenta,
rebaixa la renda
del nostre lloguer
perquè visquem bé.

Abans va ser okupa,

prò ara xarrupa
d’aquesta mamella
com xai de l’ovella.
L’admira la gent
a l’Ajuntament.

TXITXAREL·LO.- És el teu moment. Ada és al núvol.

12
JOAN.- Senyora... Camarada, vós, que seieu damunt la nuvolada. Jo, un pobre
transportista, dic ciclista, canto l’excel·lència de la vostra ciutat. Quantes vegades
m’hauria mort d’avorriment si no haguéssiu pintat a la calçada més ratlles que les d’un
jeroglífic egipci. Més de dues hores em vaig estar resseguint les de Diagonal amb
Passeig de Gràcia. Gràcies! I què podré dir dels nous radars, de les insospitades
pilones, de la quantitat infinita de semàfors que ordenen la meva insana tirada a
moure’m amb llibertat. Gràcies en nom dels tallers mecànics per les plataformes
berlineses i per les múltiples rugositats i obstacles que desgasten, quan no peten,
nostres rodes. Gràcies en nom dels pàrquings. Gràcies perquè aviat només els rics –
com ja tocava- podran circular. Gràcies per rebentar l’Eixample, l’ocurrència d’un
venut a Madrid com Cerdà.
Com us ho agrairem? Per part meva, posaria als vostres peus un ram d’impostos
d’amazònica varietat.
(Després d’un minut de silenci, Ada Colau és retirada)

TXITXAREL·LO.- Noi, no hi ha res a fer.

JOAN.- Però si només he donat les gràcies des del fons del meu cor i, a més, he atacat
Madrid.

TXITXAREL·LO.- Llàstima! Adéu!

(Teló)

13
 ACTE III

ESCENA I (Habitació de l’inici. Alcidamant dorm)

JOAN.- Alcidamant, Mantet! (Al públic) I encara dorm el torracollons!

ALCIDAMANT.- Què dius d’en Torra? Em voldràs deixar dormir?

JOAN.- Alcidamant! No tenim un duro ni missals a Andorra. Les festes s’han acabat!

ALCIDAMANT.- (Incorporant-se de sobte) Què dius d’en Laporta?

JOAN.- Que s’han acabat les festes i que demà dormirem al carrer! Mira, he fet el que
he pogut. He intentat aclarir-me amb les estadístiques, els negociats, les negociades i
la teoria política; però a l’Ajuntament no m’han volgut ni en la comissió de festes...

ALCIDAMANT.- Festes?

JOAN.- En Txitxarel·lo t’ho explicaria bé.

ALCIDAMANT.- M’interessa.

JOAN.- Fill, fillet de les meves entranyes! (A part) Ui! M’ha sortit una expressió de
gènere.

ALCIDAMANT.- Hi vaig ara mateix. (Fa mutis)

ESCENA II (El Joan queda sol)

JOAN.- (Agafa el coixí i se’l mira. Parla concentrat) Ser o no ser. Dormir, morir. Deixar
que el temps passi, fent la viu-viu, i que el corrent et porti suaument al mar. O nedar
riu amunt intentant que els companys de camí s’adonin que som dins la caverna.
Cridar com un pallasso que avisa del foc que ja crema vora el poble i provoca només la
rialla. Dormir, morir. Qui ha robat el cor de l’Alcidamant? Potser va ser una tarda quan
em distreia, un dia més, amb el partit, i ell es capbussava dins pantalles de merda, o
quan deixava que a escola li donessin a beure filtres estranys. Dormir. Es va fer dur,
massa dur, aguantar la mossegada freda de la incomprensió, de la paraula policia que
excloïa, que aïllava a la feina, a la família, al veïnat; massa dur ser l’únic que... Massa
dur suportar el silenci on ressona la veritat traïda i la sang i la suor dels pares
malbaratades en una festa obscena que hauran de pagar els néts i els més pobres de la
terra. I vaig sumar-me a la rauxa dirigida, com un fill malcriat de la ira, abocant la
frustració d’una vida en l’odi al nou jueu, que impedia utopies ridícules. Dormir, morir.
Déu no dorm: espera sofrint amb paciència infinita per no ofendre una llibertat
embogida que serà finalment devorada per ella mateixa. Només ens queda la Mare.

(Sona un clàxon) M’he distret. Entre Shakespeare i els russos se’t pot girar el cervell.
Estic cansat. M’anirà bé una becaineta. (Seu en una cadira, acota el cap i comença a
roncar).

14
ESCENA III (L’Alcidamant fa amb força quatre cops dues vegades a la porta imitant les
primeres notes de la 5a de Beethoven).

JOAN.- (Es desperta tot d’una i va cap a la porta, a la dreta de l’escenari). S’ha fet
tardíssim, mare meva! Ja és ben fosc. (L’Alcidamant repeteix els trucs). Quines presses,
ni que fos la mort! (Obre la porta) Alcida... (rep una forta empenta de l’Alcidamant).
Però què et passa? No ha anat bé?

ALCIDAMANT.- Soc l’encarregat tercer de la comissió de festes i firetes dels carrers

pacificats de Gràcia. 3.000 euracos més dietes per reunió i un plus per horari en festiu.

JOAN.- Aquesta nit ens ha sortit el sol! Ho veus, beneitó? Ja t’ho deia el teu pare.

ALCIDAMANT.- Pare! Progenitor A, en tot cas. (Dona una bufetada al Joan) Això per
heteropatriarcal. I aquesta (es disposa a donar-li una altra) per registrar-me sense
esperar l’automanifestació de gènere.

JOAN.- (Agafa el coixí per protegir-se) Estàs boig?

ALCIDAMANT.- I t’estavellaré la cadira al cap per haver conduït un dièsel, crim climàtic
que aixeca el crit exasperat de la Terra i els pets més pudents de Greta Thunberg.

JOAN.- Però què t’han fet?

ALCIDAMANT.- M’han omplert la butxaca i m’han tancat la ment. A més, ets un

conspiranoic que critiques TV3 i tota la sèrie de nombres irracionals: 1, 2, 4, 5, 6, 8, 13 i
33.

JOAN.- Però si només miro els documentals de foques i ossos polars...

ALCIDAMANT.- Pou de crueltat, assassí, genocida! No has vist com el gel de l’Àrtic es
desfà?

JOAN.- A l’estiu i torna a l’hivern.

ALCIDAMANT.- Tu mateix et condemnes. Encaixa aquesta (li fa una puntada de peu i

comença a perseguir el Joan. Crits. Després d’un parell de voltes fan mutis).

ESCENA IV (Escenari fosc. Soroll de corredisses, confusió. Només se senten les veus).

VEU DEL JOAN.- Veniu, veïns! Ajudeu-me! El fill s’ha begut l’enteniment!

VEUS DE VEÏNS.- Els nostres fills també! És un malson!

VEU DEL JOAN.- Desperteu i veniu!... Ja fuig! Tots a Sant Jaume! Enderroquem la
Bastilla!

VEU DELS VEÏNS.- Vive la Vendée! Vive la Vendée!

VEU DEL JOAN.- Agafeu el penó de Santa Eulàlia! Brandeu-lo i baixem per Casanova i
Villarroel!

15
ESCENA V (Escenari il·luminat. Entra el Joan al capdavant del grup que acaba
d’enderrocar l’Ajuntament. Música)

JOAN.- Cantem i ballem per celebrar el dia de la llibertat.

TOTS.- Ballem una sardana... i una jota.

JOAN.- Agafem el cotxe, visitem els pares i portem-los al port a veure el mar i el cel i
els núvols per carrers oberts i humans; o al Tibidabo, lliure d’odi, de tanques i de
prohibicions, un altre cop amb Càdil·lacs solitaris. Sí, conversem amb els pares i els
avis, i fem nostre el seu seny, que potser encara no és tard.

TOTS.- Avui, Ara, en Vanguardia, fent País amb la Raó: és l’ABC del Món.

JOAN.- Sí. I fem amb totes aquestes galindaines una bona foguera per coure calçots!

TOTS.- La calçotada!

JOAN.- Per celebrar que, per fi, ha acabat...

TOTS.- la Núvol Ada!

TELÓ

16