UNA

PLUJA
IRLANDESA

de
Josep Pere Peyró
PERSONATGES:

ELL

ELLA

2
1.

ELLA. El dia que el vaig conèixer, plovia. Una pluja clara en el meu record. Vaig
pensar que d'aquella manera devia ploure a Dublín. Sí, així devia ploure a Dublín.
Darrera el finestral del bar, mirava la gent fer passes a cap lloc. Ignorants de la pluja
deixaven que petites gotes s'enganxessin a la seva roba xopant-los del tot. Per l'altra
banda del carrer, entre el trànsit dels cotxes, veia com la gent entrava i sortia per les
portes d'uns grans magatzems. Notava aquella petita distensió en la musculatura dels
qui se sabien acollits per les primeres onades de calor i també la tensió provocada pels
que havien de tornar a la realitat del fred, en un gest involuntari, arrufaven el nas,
s'estiraven el coll de l'abric, i caminaven carrer avall. Davant meu, petites gotes
quedaven aferrades al vidre del finestral d'aquell bar, des d'on contemplava tot un món
fet de blancs, negres i grisos. Sí, així devia ploure a Dublín. Fora plovia i a dins estava
ocupada en fer allò que més m'agradava, mirar sense ser vista. Potser sembla fàcil, però
no ho és, no ho és. Per fer-ho cal tenir una qualitat especial que molt poca gent té: ser
del tot insubstancial, una absoluta falta de substància. Jo la tenia. Això em permetia
ocupar-me de mirar sense ser vista. Igual que el fotògraf, captava en la fugacitat del
moment la topada amb uns personatges, un moment únic, singular i irrepetible. Tan
punt l'escena s'havia format, es desfeia per composar-ne un altre. Però d'aquell fugaç
encontre, jo en treia el privilegi de ser-ne testimoni únic. I llavors demanava un desig:
que aquella gent fos com jo l'imaginava. Aquella tarda una pluja Irlandesa ho esfumava
tot. Aquell dia, jo havia perdut la perspectiva i el món se'm presentava deformat, com si
el mirés amb els ulls plens de llàgrimes. Era aquella pluja Irlandesa. Aquell dia pensava
que si jo fos a Dublín, veuria ploure així, justament així.

ELL. Perdona...

(Pausa.)

T'estava observant.

(Pausa.)

Et molesta?

ELLA. No.

(Pausa.)

ELL. M'agrada fer-ho. Observar. Sóc un gran observador. Només mirar. Mirar sense
pensar. Perquè em pregunto si de veritat veig el que estic veient, vull dir si el que veig
ho veig de veritat, realment. Vull dir... comprens?

ELLA. Sí.

(Pausa.)

3
ELL. Tu creus en... no em refereixo a poders sobrenaturals ni tot això, vull dir una cosa
científica... vull dir mesurable, comprovable. No un acte de fe i tot això. Tu hi creus?

(Pausa.)

ELLA. En què?

ELL. En la telepatia.

ELLA. No sé què és.

ELL. És la comunicació entre les ments, de pensament a pensament.

(Pausa.)

ELLA. Telepatia...

ELL. És el poder de la ment. Tu creus en el poder... Sabem que no està prou estudiada,
utilitzem només un deu per cent de les possibilitats del nostre cervell... Sí?

(Pausa.)

Per què no pot ser. Avui la genètica ens diu que només estudiant unes cèl·lules, podem
saber si l'individu patirà del cor o tindrà càncer o qualsevol altra malaltia, sí? Això és
ciència, però també és predicció, d'alguna manera, sí? Per què certes persones no poden
detectar mentalment, intuïtivament, allò que d'altres descobreixen amb el microscopi..
Sí?

(Pausa.)

Hi creus?

(Pausa.)

Jo crec que puc fer moltes coses que la gent normal no fa. Tinc una mena de
percepció... de percepció extrasensorial... Puc obrir la teva ment i llegir-la com qui
llegeix les lletres de la pàgina d'un llibre.

(Pausa.)

Tu ho creus?

(Pausa.)

ELLA. Sí.

(Pausa.)

ELL. Sé què estaves pensant?

4
ELLA. Quan?

ELL. Ara fa un moment, quan miraves per la finestra.

ELLA. Si?

ELL Sí

(Pausa.)

ELL. Vols comprovar-ho?

ELLA. Què?.

ELL. Si és veritat...
No vols saber si realment tinc aquest poder? El poder de llegir la teva ment.

(Pausa.)

ELLA. Si pots endevinar el que penso ara, en aquest moment?

ELL. No. Ara no, abans...

Quan miraves per la finestra.

(Pausa.)

Vols que et digui quins eren els teus pensaments?

(Pausa.)

ELLA. No.

(Pausa.)

ELL. Tu creus en Déu? Vull dir amb algun ésser superior, amb poders, amb poder
divins i tot això, sí? Creus que hi ha algú que ens mira? Alguna cosa sobrenatural, vull
dir? Déu, o Alà, o Buda o Mahoma, o Jesucrist, i tot això.

ELLA. No.

ELL. Jo tampoc. Crec en el que veig. No vull dir que no hi hagi un personatge a la
historia que es digui Mahoma, o Jesucrist, hi crec, no cal que el conegui, tampoc vaig
conèixer el meu besavi, però sé que va existir. Vull dir que crec que hi va haver un
Jesucrist real... real..., amb infeccions, diarrees i tot això. Sí?

ELLA. Sí.

ELL. Però no crec que pogués fer miracles.

5
Saps el que penso?

ELLA. Què?

ELL. Tenien... Tenia capacitat per fer funcionar la ment... Més del que la fan funcionar
la gent normal... potser en un quaranta o en un seixanta per cent... Simplement això.
Tenia més poder mental que no pas tu... Imagina't, si tu només fas servir el déu per cent
de les possibilitats del teu cervell, que no faria algú que n'aprofités un quaranta o un
cinquanta per cent, sí?

(Pausa.)

Quin temps fa?

ELLA. Plou.

ELL. I si jo et dic que no plou.

ELLA. Jo sé que plou.

ELL. Per què?

ELLA. Perquè ho veig.

ELL. Molt bé, tu ho veus. I si ara vénen deu persones i et diuen que no plou, què diries?

ELLA. Diria que no és veritat.

ELL. Per què?

ELLA. Perquè veig que plou.

ELL. I no dubtaries? ni per un moment? Ells són deu. Potser... potser no mires bé... Són
deu que et diuen que no plou i tu que dius que plou. Què fas?

(Pausa.)

ELLA. Els faig sortir a fora perquè es mullin.

ELL. D'acord, els fas sortir a fora i es mullen, però i si et diuen que no es mullen?

ELLA. Jo sé que es mullen.

ELL. Per què?

ELLA. Els toco i estan mullats.

ELL. Però ells es toquen i no ho noten.

6
ELLA. Estan mullats.

ELL. Molt bé. Doncs ara imagina que podem reunir tot la humanitat, just aquí, davant
teu. Milions i milions de persones aquí, totes aquí, al teu davant. Per una banda estàs tu
i per l'altra la resta de la humanitat. Plou?

ELLA Sí.

ELL. Doncs ells diuen que no plou, no els sents, milions i milions de persones cridant:
no plou, no plou, no plou. Tota la humanitat menys un, tu, diu que no plou.

(Pausa.)

Plou?

ELLA. Sí.

ELL. Potser estàs equivocada. Potser els teus sentits t’enganyen i et donen una
informació falsa. I si és una fantasia?

(Pausa.)

Pensa-ho bé, són milions i milions de persones. A totes aquestes persones que van pel
carrer tu els dius: estic mullada, i ells et miren com es mira a un boig. Per a ells no plou.

(Pausa.)

Què dius ara, plou?

(Pausa.)

ELLA. Sí.

ELL. Series capaç de deixar-te tancar per boja? potser... potser estàs equivocada, són
molts, són molts contra tu, tu ets l'única que diu que plou.

(Pausa.)

ELLA. Plou.

ELL. D'acord, plou.

(Pausa.)

Vindràs amb mi?

(Pausa.)

ELLA. Sí.

7
ELL. Tot comença i acaba aquí, en el nostre cervell...

ELLA. Sí

ELL. ... És el poder de la ment. No hi ha res, de veritat que no hi ha res, si?...

ELLA. Sí.

ELL. ... És tot mental... una ment entrenada... una ment amb capacitat... pot sentir,
percebre allò que ningú és capaç de veure, sí?...

ELLA Sí.

ELL. ... Tothom et diu: no és possible, però tu penses que és possible... ho veus... ho
tens aquí... no saps com explicar-ho... però pots sentir-ho, pots intuir-ho, sí?

ELLA. Sí.

ELL. I no hi ha cap misticisme en tot això... només que no es pot raonar, sí?

ELLA. Sí.

(Pausa.)

ELL. Vols saber què pensaves?... Abans, vull dir...

ELLA. No.

8
2.

ELLA. El dia que vaig saber que m'enganyava, plovia. Una pluja clara en el meu
record. Vaig pensar que d'aquella manera devia ploure a Dublín. Sí, així devia ploure a
Dublín. Darrera el finestral del bar, mirava la gent fer passes a cap lloc. Ignorants de la
pluja deixaven que petites gotes s'enganxessin a la seva roba xopant-los del tot. Per
l'altra banda del carrer, entre el trànsit dels cotxes, veia com la gent entrava i sortia per
les portes d'uns grans magatzems. Notava aquella petita distensió en la musculatura dels
qui se sabien acollits per les primeres onades de calor i també la tensió provocada pels
que havien de tornar a la realitat del fred, en un gest involuntari, arrufaven el nas,
s'estiraven el coll de l'abric, i caminaven carrer avall. Davant meu, petites gotes
quedaven aferrades al vidre del finestral d'aquell bar, des d’on contemplava tot un món
fet de blancs, negres i grisos. Sí, així devia ploure a Dublín. Afora plovia i a dins estava
ocupada en fer allò que més m'agradava, mirar sense ser vista. Potser sembla fàcil, però
no ho és, no ho és. Per fer-ho cal tenir una qualitat especial que molt poca gent té: ser
del tot insubstancial, una absoluta falta de substància. Jo la tenia. Això em permetia
ocupar-me de mirar sense ser vista. Igual que el fotògraf, captava en la fugacitat del
moment la topada amb uns personatges, un moment únic, singular i irrepetible. Tan
punt l'escena s'havia format, es desfeia per composar-ne un altre. Però d'aquell fugaç
encontre, jo en treia el privilegi de ser-ne testimoni únic. I llavors demanava un desig:
que aquella gent fos com jo l'imaginava. Aquella tarda una pluja Irlandesa ho esfumave
tot. Aquell dia, jo havia perdut la perspectiva i el món se'm presentava deformat, com si
el mirés amb els ulls plens de llàgrimes. Era aquella pluja Irlandesa. Aquell dia pensava
que si jo fos a Dublín, veuria ploure així, justament així.

ELL. L'inconscient s'estructura en llenguatge.

(Pausa.)

No ho dic jo, ho diu Lacan. Tu què en penses?

ELLA. No ho sé.

(Pausa.)

ELL. Saps qui era Lacan?

ELLA No.

(Pausa.)

ELL. Segons un estudi, el cent per cent dels nens, el primer so que fan comença per
"me" i les nenes per "pe"? Tu què creus?

ELLA. No ho sé.

ELL. Casualitat? Tu creus que és una casualitat?

9
ELLA. No ho sé.

ELL. Saps quin és el teu problema?

ELLA. No ho sé.

ELL. No tens opinió. No tens opinió. I l'opinió dona una identitat a la persona.
Identifica la persona. No podríem saber el que la gent pensa si no donessin la seva
opinió. No és així?

ELLA Sí.

(Pausa.)

ELL. El teu problema no és que no sàpigues les coses. Jo no ho sé tot, ningú no ho sap
tot, et penses que ho sé tot, doncs no, no ho sé tot. Però m'arrisco a fer-me una
composició de lloc de la situació i justament això em permet una opinió, i aquesta
opinió, una identitat. Sí?

ELLA. Sí.

(Pausa.)

ELL. Quina quantitat d'aigua penses que és necessari per omplir aquest got?

(Pausa.)

ELLA. No ho sé.

ELL. Calcula-ho.

(Pausa.)

ELLA. No ho sé. M'equivocaria.

ELL. Arrisca't.

(Pausa.)

ELLA. No ho sé.

ELL. No et demano que em cubiquis tota l'aigua del mar, simplement et demano que
em diguis la quantitat d'aigua necessària per omplir aquest got.

(Pausa.)

Dos litres?

10
(Pausa.)

Un?

ELLA. No... un litre, no.

(Pausa.)

ELL. Més... menys...

ELLA. Menys.

ELL. Quant?

(Pausa.)

ELLA. Mig litre.

ELL. Mig litre?

(Pausa.)

ELLA. Sí.

ELL. Mig litre. Veus, això és una opinió. És una opinió. Equivocada, però al cap i a la
fi, una opinió. Crec, penso, opino, que dins aquest got hi cap mig litre d'aigua, si?

ELLA. Sí.

ELL. Doncs això és una opinió. Una opinió que t'identifica. Tu pertanys al grup de gent
que pensa que en un got com aquest hi cap mig litre d'aigua, si?

ELLA Sí.

ELL. T'identifica i et permet saber amb qui has de solidaritzar-te. Quan en una
discussió, algú faci l'afirmació que en aquest got hi cap mig litre d'aigua, tu podràs dir:
jo també ho crec, penso com tu i per tant estic de la teva part, i tu entraràs a formar part
del grup que pensa que en aquest got hi cap mig litre d'aigua, si?

ELLA. Sí.

ELL. Aquesta opinió et situa inequívocament en el grup dels equivocats, sí?

(Pausa.)

ELLA. No ho sé.

ELL. Jo sí. Jo sí que ho sé..

11
ELLA. Com?

ELL. Què diu aquí?

ELLA. "Aquesta ampolla conté vint-i-cinc c. l."

ELL. (Vessa el contingut de l'ampolla al got i aquest queda ple) Just. Vint-i-cinc c. l.
Vint i cinc centilitres. Un quart de litre.

(Pausa.)

No n'hi ha prou en tenir una opinió. S'ha de tenir la bona. Tu has dit mig litre i no l'has
encertada, t'has compromès i has fracassat. Ara tens una identitat. Però estàs al grup
dels dolents, dels que no l'encerten, comprens? i això és perillós. Si t'equivoques molt,
si estàs molt temps en el grup dels equivocats, et costarà convèncer a la gent que
l'opinió que tu els dones, és la bona, comprens? O l'encertes o t'equivoques. És així. O
estàs sa o estàs malalt. O és blanc o és negre, no hi ha mitges tintes.

(Pausa.)

Què en penses?

ELLA. No ho sé.

12
3.

ELLA. El dia que vaig avortar, plovia. Una pluja clara en el meu record. Vaig pensar
que d'aquella manera devia ploure a Dublín. Sí, així devia ploure a Dublín. Darrera el
finestral del bar, mirava la gent fer passes a cap lloc. Ignorants de la pluja deixaven que
petites gotes s'enganxessin a la seva roba xopant-los del tot. Per l'altra banda del carrer,
entre el trànsit dels cotxes, veia com la gent entrava i sortia per les portes d'uns grans
magatzems. Notava aquella petita distensió en la musculatura dels qui se sabien acollits
per les primeres onades de calor i també la tensió provocada pels que havien de tornar a
la realitat del fred, en un gest involuntari, arrufaven el nas, s'estiraven el coll de l'abric, i
caminaven carrer avall. Davant meu, petites gotes quedaven aferrades al vidre del
finestral d'aquell bar, des d’on contemplava tot un món fet de blancs, negres i grisos. Sí,
així devia ploure a Dublín. Afora plovia i a dins estava ocupada en fer allò que més
m'agradava, mirar sense ser vista. Potser sembla fàcil, però no ho és, no ho és. Per fer-
ho cal tenir una qualitat especial que molt poca gent té: ser del tot insubstancial, una
absoluta falta de substància. Jo la tenia. Això em permetia ocupar-me de mirar sense ser
vista. Igual que el fotògraf, captava en la fugacitat del moment la topada amb uns
personatges, un moment únic, singular i irrepetible. Tan punt l'escena s'havia format, es
desfeia per composar-ne un altre. Però d'aquell fugaç encontre, jo en treia el privilegi de
ser-ne testimoni únic. I llavors demanava un desig: que aquella gent fos com jo
l'imaginava. Aquella tarda una pluja Irlandesa ho esfumave tot. Aquell dia, jo havia
perdut la perspectiva i el món se'm presentava deformat, com si el mirés amb els ulls
plens de llàgrimes. Era aquella pluja Irlandesa. Aquell dia pensava que si jo fos a
Dublín, veuria ploure així, justament així.

ELL. En què penses?

(Pausa.)

ELLA En res.

(Pausa.)

ELL. Quan pensem sabem què pensem, però no sabem com ni per què, i quan no
pensem estem a les fosques.

(Pausa.)

Digues una paraula.

ELLA. Una paraula?...

ELL. La primera que et vingui al cap.

Però ja. Ha de ser ràpid. No t'ho pensis.

ELLA. La primera?...

(Pausa.)

13
ELL. No t'ho pensis

ELLA. No penso.

(Pausa.)

ELL. Doncs què?

ELLA. No em ve res.

ELL. Bé tant se val... De totes maneres... no ho entendries...

Tant és...

(Pausa.)

ELLA. Per què?

ELL. Què?

ELLA. Per què no ho entendré?

(Pausa.)

ELL. És igual... Tant se val...

(Pausa.)

És un exercici de la psicoanàlisi. Dir una paraula la primera que et ve al cap.

ELLA. Per què?

ELL Per què?...

És igual, no ho entendries...

(Pausa.)

D'acord, tanca els ulls.

(Pausa.)

La cosa és... Tu dius, no ve cap paraula... no penso en res, si?

ELLA. Sí.

ELL. Tu saps que has pensat que no penses res, perquè ho has dit. Has dit justament: no
penso res, si?

ELLA. Sí.

14
ELL. D'acord. Tu entres a una habitació, si?

ELLA. Sí.

ELL. L'habitació és a les fosques. Digues, què hi ha a l'habitació?

ELLA. No ho sé.

ELL. Per què?

ELLA. Estic a les fosques.

ELL. D'acord, no ho saps. Però diries que és buida?

ELLA. No.

ELL. No ho diries.

ELLA. No.

ELL Per què?

ELLA. Per què no ho puc saber.

ELL Per què?

ELLA. Estic a les fosques

ELL. D'acord, no m'ho pots dir, perquè estàs a les fosques. Molt bé. Ara fem llum. No,
els ulls tancats. Ara fem llum a l'habitació, sí?

ELLA. Sí.

ELL. Molt bé, què veus?

Què veus?

ELLA. Els mobles.

ELL. Quin mobles?

ELLA. Els de la nostra habitació.

ELL. Anomena'ls.

(Pausa.)

Anomena'ls...

15
ELLA. El llit.

ELL. El llit...

(Pausa.)

Què més?

ELLA. Dues tauletes de nit.

ELL. Dues tauletes de nit...

(Pausa.)

Què...?

ELLA. Un armari.

ELL. Un armari...

ELLA. La clau de l'armari.

ELL. La clau de l'armari...

(Pausa.)

D'acord, ja n'hi ha prou. Ho entens?

(Pausa.)

Imagina't que l'habitació fosca ets tu quan no penses i l'habitació il·luminada ets tu,
quan tu dius que penses. Ara jo et pregunto, què hi ha a l'habitació?

(Pausa.)

El llum és apagat.

(Pausa.)

Què hi veus?

(Pausa.)

No hi veus. Però els mobles hi són o no hi són?

Quan el llum és apagat, hi ha pensaments o no hi ha pensaments?

(Pausa.)

Quan tu no penses, hi són o no hi són?

16
(Pausa.)

Hi són o no hi són?

ELLA. Eren dues...

ELL. Què?

ELLA. Dues paraules. Em venien al cap dues paraules.

ELL. Dues?

ELLA. Dues paraules.

(Pausa.)

Fill de puta.

(Pausa.)

ELL. Son tres.

ELLA. Sí, son tres.

17
4.

ELLA. El dia que el vaig abandonar, plovia. Una pluja clara en el meu record. Vaig
pensar que d'aquella manera devia ploure a Dublín. Sí, així devia ploure a Dublín.
Darrera el finestral del bar, mirava la gent fer passes a cap lloc. Ignorants de la pluja
deixaven que petites gotes s'enganxessin a la seva roba xopant-los del tot. Per l'altra
banda del carrer, entre el trànsit dels cotxes, veia com la gent entrava i sortia per les
portes d'uns grans magatzems. Notava aquella petita distensió en la musculatura dels
qui se sabien acollits per les primeres onades de calor i també la tensió provocada pels
que havien de tornar a la realitat del fred, en un gest involuntari, arrufaven el nas,
s'estiraven el coll de l'abric, i caminaven carrer avall. Davant meu, petites gotes
quedaven aferrades al vidre del finestral d'aquell bar, des d’on contemplava tot un món
fet de blancs, negres i grisos. Sí, així devia ploure a Dublín. Afora plovia i a dins estava
ocupada en fer allò que més m'agradava, mirar sense ser vista. Potser sembla fàcil, però
no ho és, no ho és. Per fer-ho cal tenir una qualitat especial que molt poca gent té: ser
del tot insubstancial, una absoluta falta de substància. Jo la tenia. Això em permetia
ocupar-me de mirar sense ser vista. Igual que el fotògraf, captava en la fugacitat del
moment la topada amb uns personatges, un moment únic, singular i irrepetible. Tan
punt l'escena s'havia format, es desfeia per composar-ne un altre. Però d'aquell fugaç
encontre, jo en treia el privilegi de ser-ne testimoni únic. I llavors demanava un desig:
que aquella gent fos com jo l'imaginava. Aquella tarda una pluja Irlandesa ho esfumave
tot. Aquell dia, jo havia perdut la perspectiva i el món se'm presentava deformat, com si
el mirés amb els ulls plens de llàgrimes. Era aquella pluja Irlandesa. Aquell dia pensava
que si jo fos a Dublín, veuria ploure així, justament així.

ELL. No ets cap secret, per a mi.

(Pausa.)

ELLA. No.

(Pausa.)

ELL. No.

(Pausa.)

Sé exactament el que penses.

ELLA Si?

ELL. Sí.

(Pausa.)

Vols que t'ho digui?

18
ELLA. No.

(Pausa.)

ELL No ets cap secret per a mi.

(Pausa.)

Vols que et digui què estàs pensant?

(Pausa.)

ELLA. No.

(Pausa.)

ELL. Sé exactament el que penses en cada moment, en cada instant, a cada segon. Puc
seguir els teus pensaments com un peix dins aigua clara. Sé exactament el que estàs
pensant.

ELLA. Si?

(Pausa.)

ELL. Vols que t'ho digui?

(Pausa.)

Penses que el món és massa complicat per a la gent com tu. Si?

ELLA. Sí?

(Pausa.)

ELL. Penses això, si?

ELLA. Sí.

(Pausa.)

ELLA. Tinc o no tinc raó.

(Pausa.)

La tinc?

ELLA. Sí.

(Pausa.)

19
ELL. I tens raó, el món és massa complicat per a la gent com tu.

(Pausa.)

Hi ha dues maneres de veure el món, una en blanc i negre i l'altra en colors.

(Pausa.)

Tu el veus en blanc i negre

(Pausa.)

Per a tu el món es divideix en bons i dolents, en gent sana i malaltissa, en blanc i negre.

(Pausa.)

Per a tu les coses són o no són. Si?

(Pausa.)

Si?

ELLA. Sí.

(Pausa.)

ELL. Segons tu, què son els números?

(Pausa.)

L'ú, el dos, el tres, el quatre...

(Pausa.)

Què son?

(Pausa.)

Què?

ELLA. No ho sé.

ELL. No ho saps?

(Pausa.)

Mmmm?

ELLA No, no ho sé.

20
(Pausa.)

ELL. I?

ELLA. Suposo que no volen dir res.

ELL. Suposes?

(Pausa.)

ELLA. No volen dir res.

ELL. Tu creus que no volen dir res?

ELLA. No ho sé.

(Pausa.)

ELL. Què en penses de mi?

ELLA. De tu?...

ELL. Aha...

(Pausa.)

Mai no n'hem parlat. Vivim junts, mengem junts, dormim junts...

Alguna opinió de mi tindràs, si?

(Pausa.)

On m'has col·locat? Al grup dels bons o dels dolents.

Mmmm?...
Dels sans o dels malalts?

(Pausa.)

Quin lloc ocupo en el teu món....

Estic a la part blanca o a la negra...

(Pausa.)

Mmmm?
No hi has pensat en això?

(Pausa.)

Mmmm?

21
ELLA. No.

ELL. Fes-ho ara.

(Pausa.)

ELLA. Te'n recordes quan ens vam conèixer...

ELL. Sí

ELLA. Va ser aquí, aquí mateix...

ELL. Sí.

ELLA. Jo estava asseguda aquí, on estic ara... i tu vas venir i em vas demanar si et
podies asseure... Perdona, vas dir, t'estava observant...
Te'n recordes?...

ELL. Sí...

ELLA. Plovia...

ELL. Saps per què vaig venir...

ELLA. ... Plovia com plou avui...

ELL. ... Saps per què vaig venir fins aquí?...

ELLA. ... La mateixa pluja...

ELL. ... En aquell moment no ho sabia, ara ho sé...

ELLA. ... Em vas dir, que havies llegit el meu pensament...

ELL. ... La teva total i absoluta falta de substància...

ELLA. Què pensava?

ELL. Tu no estaves al bar... tu no estaves al lloc... eres el lloc... el fum de les

cigarretes... l'olor de cafè... la pluja fora...

ELLA. Digues-m'ho.

ELL. Què?

ELLA. Vas dir que podies llegir els meus pensaments... em digueres: "sé en què estaves
pensant, ara, fa un moment, quan miraves per la finestra".

22
ELL. Si?

ELLA. Sí.

(Repetició exacta del moment de l'escena primera, els mateixos gests, la mateixa
llum,...)

ELL Vols saber si és veritat?

ELLA Què?

ELL. Si realment tinc aquest poder, el poder de llegir la teva ment.

ELLA. Si pots endevinar el que penso ara, en aquest moment?

ELL. No ara no, abans... quan miraves per la finestra.

ELLA. Vas mirar dintre meu i vares llegir.

(Pausa.)

ELL. Vols saber què?

(Pausa.)

ELLA. Sí

(Pausa.)

ELL. (Trencant l'encanteri.) De totes maneres ara ja és tard, si?

(Pausa.)

ELLA. Sí.

(Pausa.)

ELL. Sí, ja és tard.

(Pausa.)

Has estat mai a Dublín?

(Pausa.)

No has estat mai a Dublín?

(Pausa.)

23
ELLA. No.

(Pausa.)

ELL. A Dublín plou així.

Final.

24