CASMÒFIT

ESPAI: El curtmetratge es gravarà a dins l’escorxador. Totes les escenes

seran en espais interiors. Aquestes les formaran dos actors: En Billy i
l’Àlex.

Sinopsi argumental:

En Billy farà el paper més gran de la seva trajectòria quan encara està estudiant. A
causa de una sèrie de situacions, ell ha desenvolupat la seva professió des que era
ben petit, de forma inconscient, en el moment que li posa forma i consciència,
desenvolupa el que serà la seva millor obra ; “ Casmòfit”, la qual s’iniciarà a partir
del monòleg que un dia, quan encara era un estudiant, va recitar a l’Àlex, perquè
l’entengués una mica millor.

(Estirats davant els miralls que els envolten, en Billy i l’Alex parlen. La llum és tènue,
un migdia com qualsevol altre.)

Àlex: - Necessito que m'ajudis amb l'escena final. No hi ha manera! L'Anna em diu
que gesticulo massa, que no em surt natural, i jo ja no sé com fer-ho!

Billy: -I com t'he d'ajudar? Mmm, senzillament fes com si fos real.

Àlex: -Òstia gràcies! No hi havia caigut (diu irònicament). Tu ho fas tot molt fàcil.
Vas arribar el primer dia, i escena rere escena totes les claves. - (En Billy respon
arronsant les espatlles).

Àlex: -A vegades no t'entenc. No sé res de tu. De com has arribat aquí, de la teva
seguretat davant qualsevol escenari, de tan fàcil que sembla per tu!- (En Billy la mira
sense saber què dir). - Coi! Digues alguna cosa, no ho sé, per què vols fer teatre?-

Billy: -(Rumia durant una estona)- Doncs no m'ho havia plantejat mai. Senzillament,
he arribat a la conclusió que no puc fer res més, que sempre he fet el mateix.-

Àlex: -Com? Però has estudiat teatre?-

Billy: -No.-
Àlex: - Cinema? -
Billy: - no-
Àlex: - I doncs? Ets com un llibre ben tancat. -

(Tots dos es queden en silenci, pensant. A poc a poc en Billy s'aixeca i comença a
pujar a l'escenari de l'escorxador)

Àlex: -Què fas??-

(En Billy comença, i l’Àlex l’escolta atentament)

Billy: -Jo tenia només cinc anys, quan us buscava pel parc, desesperat, pensant
que o bé us havíeu amagat, o que potser se us havia fet tard. Sort de la Marta, la
meva germana. Sempre apareixia com un àngel caigut del cel, per cuidar-me.
M'eixugava les llàgrimes, que innocent! No hi havíeu sigut mai allà! Sempre
marxàveu. L'únic racó segur era, el menjador de casa la meva àvia, on jo podia
jugar i crear el futur que esperava, aquest al que ara m'enfronto. En un poble petit,
més val no destacar sabeu? T'aixafen, com a una formiga. No els importa qui siguis,
si després de tot encara seràs o si podràs continuar sent. I vosaltres ara no us
compadiu. Us penseu que amb un somriure em podeu enganyar? A mi tampoc
m'agradàveu, però el meu art floria amb vosaltres. Ho porto dins, de fet, gràcies.
Gràcies a tots, a totes, les que un dia em vau somriure i després, com si res, em
passàveu les vostres inseguretats. Gràcies. Sense tot això, ara no seria aquí. La
meva professió no ha estat una casualitat, no he tingut l'oportunitat d'escollir-la, ni el
plaer de gaudir-la, ni tan sols, l'he pogut descobrir. Me l'he trobat a poc a poc davant
meu. Primer era una barrera, per no patir, per no sentir el dolor. Després vaig
descobrir l'acceptació. I no cap a mi, no, cap al meu personatge, m'hi vaig agafar. El
vaig dur a l'extrem, us el vaig presentar i vosaltres, alegres, vau fer que fos més meu
que el meu propi cos. Ara sí que podia caminar tranquil o quedar, sense la
desesperació i la por, que un altre cop, em falléssiu. Com una planta casmòfit, la
qual necessita arrelar-se a les esquerdes d'un mur. A vegades penso en la idea, i
m'agrada. Sí, soc com una planta casmòfit. Pels qui no ho sapigueu, les plantes
casmòfits, són aquelles que creixen enmig de l'ordinari. Són aquelles a les que no
prestem atenció fins que creixen, i fortes, es mostren. Derivat del grec "Casmos", vol
dir, obertura. Aquestes plantes poden viure en ambients plens de restriccions.
Restriccions a l'hora d'accedir a l'aigua, als nutrients... Aquestes necessiten instal·lar
les seves arrels en fissures o esquerdes. D'aquesta metàfora en podem fer diferents
lectures. La més ingènua? Que he vingut a parlar-vos de plantes i de les seves
característiques. Els qui comenceu a lligar caps, doncs sí, aneu pel bon camí. El
meu poble, tancat, monòton, amb esquerdes i fissures a la ment de les persones qui
hi viuen, no han impedit que jo sigui aquí. Com una planta casmòfit, hi vaig aprendre
a conviure, hi vaig créixer. Amb restriccions. Amb la restricció a la disponibilitat de la
meva identitat, de la meva llibertat, de la meva sexualitat, del meu jo. Però no és
només això. Jo, en Billy, ple d'esquerdes, de fissures, que vosaltres m'heu obert, he
deixat que la necessitat es convertís en professió, en talent. Va començar a créixer
dins meu, de forma inconscient. A poc a poc va anar arrelant. Mostrant-vos el que jo
volia, descobrint aquesta planta que creixia intensament dins meu. Ara, ha crescut,
és una extensió del meu cos, la qual m'ha curat, i em cura, però també fa, que de
tant en tant, busqui el meu jo, enterrat per les arrels de la planta casmòfit, i no pugui
trobar-lo.

Àlex: (Dubta entre si aplaudir o quedar-se completament callada) - Billy...- (En Billy
riu, però s'apaga, s'enfosqueix).