LA PELL FREDA d’Albert Sánchez Piñol

PRONOMS FEBLES

CAPÍTOL 1

“Que el capità m’acompanyés a terra ferma s’havia d’entendre com una amabilitat gratuïta.
Res no l’hi obligava. Però al llarg del viatge havíem iniciat una d’aquestes intel·ligències que,
de vegades, apareixen entre homes de generacions diferents. Tenia els seus orígens als barris
portuaris de Hamburg, i després es va guanyar la pàtria danesa. Si alguna cosa el definia eren
els ulls. Quan mirava algú, no existia res més en tot el món. Ponderava els individus amb criteri
d’entomòleg i les situacions amb caràcter d’expert. N’hi ha que ho confondrien amb severitat.
Jo crec que aquella era la seva manera d’aplicar els ideals tolerants que amagava a la
recambra del seu esperit. Mai no confessaria el seu amor al proïsme amb paraules, però li
dedicava tots els actes. Sempre em va tractar amb la gentilesa del botxí per encàrrec. Si podia
fer alguna cosa per mi, la faria.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.7-8.

CAPÍTOL 2

“I quan només em quedaven dues caixes sense obrir, va aparèixer aquell sobre imprevist, la
carta.

M’agradaria dir que la vaig trencar sense llegir-la. No vaig poder. Dies després
recordaria l’ordre dels fets. ¿I per què? Perquè aquella estúpida carta em va crispar tant que
vaig oblidar-me de les dues caixes tancades. No vaig examinar-ne el contingut i poc després
això va estar a punt de provocar el meu assassinat.

Era dels meus correligionaris. El que més em va sulfurar va ser que la carta no deia res. Els
autors havien procurat que no hi aparegués cap esvoranc per a la veritat, tampoc cap
impertinència afegida. No volien donar-me raons per a l’odi, sense adonar-se que aquesta
postura era la més odiosa. Però el pitjor era la insistència i subtilesa amb què em demanaven
silenci. Només els amoïnava que continués fent, contra ells i en el futur, el que sempre havia
fet, amb ells i en el passat.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.27-28.

CAPÍTOL 3

“Les finestres tenien portes interiors. Volia tancar-la i barrar-la, però l’última urpa va aprofitar
per atacar-me el coll. A mi mateix em sorprèn la presència d’ànim que vaig tenir. En lloc de
combatre els canells del monstre, la meva reacció va ser agafar-li un dit. El vaig doblegar fins a
trencar-li l’os. Faig un bot enrere. Amb un sac buit recullo les brases de la llar de foc i les llanço
contra la finestra. Aquella pluja provoca uns renecs invisibles, i en la pausa que segueix tanco
la porta interior de fusta tan de pressa com m’és possible.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.53.

CAPÍTOL 4

“Li vaig llançar una paletada de terra a la cara:

- Tingui! ¿Li sembla prou compatible? Criminal!

Vaig sortir del sot. D’una puntada de peu vaig fer que el cubell i les mongetes volessin
pels aires. Aquell gest va aconseguir destarotar-lo més que qualsevol argument:

- No busco violències! Encara que no s’ho cregui, no li desitjo cap mal. No sóc un
assassí -va declarar, però al mateix temps es va treure l’arpó de l’esquena. No
m’amenaçava clarament, el sostenia amb totes dues mans entre ell i jo.
- Fora d’aquí!, fora d’aquí! – el vaig escridassar, estenent un braç, de la mateixa
manera que s’expulsen pobres d’un restaurant car. Encara no se n’anava.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.69.

CAPÍTOL 5

“¿I si fallava?¿I si només el feria, de gravetat o lleument? Si aconseguia refugiar-se a l’interior

ho perdria tot. Encara que morís després d’una llarga agonia, en Batís ja hauria tancat el
blidatge del balcó. Amb una corda i un ganxo podria escalar-lo, sí, però no aconseguiria forçar
les planxes de ferro, uns porticons afegits a les finestres del balcó. Em vaig dir tot això, i també
em vaig dir no, no, no és això i tu ho saps.

Senzillament no podia matar-lo. Jo no era un assassí, per bé que les circumstàncies m’hi
impelissin.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.78.

CAPÍTOL 6

“- Així, així es fa! -va bramar en Batís-, a la seva esquerra!

Una torre similar pujava per la meva banda. Jo en vaig haver d’abatre un parell per
ensorrar-la. Queien renillant com hienes ferides, rodolaven i petites multituds s’enduien els
cadàvers.

-No dispari contra els que fugen, estalviï bales -em va avisar en Batís-. Si els donem prou
carronya es devoraran entre ells.

I, efectivament, tenia raó. Quan una torre es desfeia, els monstres semblaven un formiguer
trepitjat. Entre cinc, sis, set o vuit agafaven els morts i se n’anaven.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.112.

CAPÍTOL 7

“11 de gener

Segons el filòsof japonès, són pocs els qui aprecien l’art de la guerra. En Batís Caffó n’és
un. Durant la nit fa la guerra, durant el dia fa l’amor. És difícil saber quina de les dues activitats
l’apassiona més. Ha descobert que al meu equipatge hi havia un parell de ceps per a llops. Uns
ferros cruels com mandíbules de tauró. Amb entusiasme, ha posat els paranys a distància de
blanc segur. Moderat atac nocturn. Un parell de monstres han quedat presos, els ha matat a
trets – fet innecessari si seguim al peu de la lletra la seva doctrina d’estalviar recursos-. Al matí
s’ha apropat fins als ceps. El guiava un desig inconfessable d’obtenir trofeus. Tanmateix els
monstres, en la seva fal·lera carnívora, s’han endut els cadàvers i amb ells els ceps.

Això l’ha frustrat molt.” La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.119.

CAPÍTOL 8

“Veient-la s’entenien les febleses d’instint d’en Batís. Aquesta vegada la meva curiositat no era
tan científica. Ella ho va copsar d’alguna manera, perquè ni fugia ni em temia. Li vaig recórrer
l’esquena amb una mà. Humida, la pell relliscava com si la cobrís una capa d’oli. La mascota no
es va moure. I el fet que aquell contacte no la immutés, curiosament, em va provocar un neguit
desconegut. Va venir una onada que la va cobrir d’escuma, que em disputava el cos, i aquell
llençol blanc em temptava i alhora m’avergonyia. Em vaig enretirar indignat amb mi mateix.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.147.

CAPÍTOL 9

“Vaig entrar-hi sense gaires dificultats. Només m’amoïnava que el tub, rere meu, seguís la
trajectòria d’una mena de canal inserit al ferro, un lloc òptim perquè no presentava punxes que
el poguessin perforar. Allò era la bodega, farcida de contenidors. En prenia un, li lligava la
corda grua i l’abocava fora del vaixell. Estirava un parell de vegades per indicar a en Batís que
hissés la càrrega i seguia amb el meu ofici.

Potser n’havia rescatat quinze, vint, o més. Cansat, vaig aturar tant de moviment automàtic.
La bodega estava il·luminada per la llum d’un crepuscle mínim. La sobreabundància de ferro
produïa un efecte claustrofòbic.” La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.171.

CAPÍTOL 10

“Un altre dia per poc assassino la mascota. No recordo com va anar, i en realitat no té cap
importància. Em sembla que carregava troncs de llenya. En duia tres, un li va caure. Quan volia
recuperar-lo de terra, maldestra, n’hi queia un altre. S’ajupia per agafar aquest segon tronc i
perdia el tercer. Totalment estúpida, l’operació es repetia fins a l’infinit. M’hi vaig apropar.
Agafa els troncs, li deia. Ho intentava i fracassava. Amb la mà oberta li picava el clatell. Agafa
els troncs. La meva pressió l’aterria. Agafa els troncs! Tremolava de por. La vaig capturar pel
coll.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.183.

CAPÍTOL 11

“- ¿Vol llibres? ¿Li cal alguna distracció? Vostè és jove. Potser hauríem de capturar una
granoteta viva.

I em va dedicar un rictus irònic profundament desagradable. ¿Sospitava alguna cosa?

No. Només pretenia insultar la meva sensibilitat. També m’estava dient que em retirés, que
sortís de l’estança, que volia fornicar amb la mascota. Jo no volia anar-me’n.

-L’última cosa que podia dir-se d’aquesta illa -vaig replicar- és que sigui un lloc avorrit.
¿Per què no fa l’intent de dignificar-la? Probablement tinguem davant dels nassos la solució a
les nostres desgràcies.

Va contenir un sarcasme:

. ¿De debò? -i va encreuar els braços, molt atent-.Expliqui’m, doncs. ¿Avancen els seus
esforços?¿Quines habilitats li ensenya, exactament?¿Cuina francesa?¿Cal·ligrafia xinesa?¿O en
té prou practicant jocs malabars amb quatre troncs?

S’enganyava. La qüestió no era el que podíem ensenyar-li, sinó el que podíem aprendre
d’ella. El més devastador de tot era que, de fet, res no havia canviat. Havíem estat paisatgistes
que pintaven la tempesta d’esquena a l’horitzó. Només ens calia girar el cap, res més.

Tots els ulls miren, pocs observen, molt pocs hi veuen. Ara la mirava buscant-hi
humanitat i trobava una dona.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.213.

CAPÍTOL 12

“La tractava amb una dolçor que mai no havia mostrat amb ella. La primera vegada que vaig
posseir-la va ser un acte purament casual, per desesperat. Abans que la toqués la seva olor em
repel·lia. Els buits capil·lars, el tacte i el color de la pell, sempre humida. Ara no em podia
creure que aquestes recances haguessin existit mai. També va succeir que ni jo mateix
controlava les meves tendreses. És innegable que al principi era premeditat: creia que
demostrant-li un afecte, estimant-la com ho faria amb qualsevol dona, s’iniciaria un
apropament mutu .Creia que si tenia un mínim de sensibilitat, copsaria l’enorme distància que
em separava d’un Batís Caffó. D’aquesta manera, pensava, la seva part més humana veuria la
llum com una papallona que surt del capoll. No va ser així. Sense voler-ho, jo li dedicava una
passió cada cop més sincera i ella no es commovia.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.217.

CAPÍTOL 13
“¿Per què hauria de seguir-lo en la seva guerra particular? No, ja no estava disposat a matar
més citauca, i només ho faria en una desesperada legítima defensa.

-¿D’on ve la seva tossuderia d’ase? Obri els ulls, Caffó! Crèiem que això era el setge de
Siracusa, i nosaltres, amb fusells i dinamita, uns Arquimedes del segle XX. Però tot ens indica
que lluiten per la seva terra, l’única terra que tenen. ¿Qui pot recriminar-los això?

-¿Alimenta el cervell amb mata-rates? -va replicar-me, ensenyant un puny tancat-. ¿Encara no
sap que en aquest lloc Déu no hi té drets? Vostè vol veure llums de catedrals on només hi ha
cendres. S’enganya, kollege! Si encara és viu és perquè li vaig obrir les portes del far! Si no els
matem, ells ens mataran a nosaltres. És així. Ajudi’m a baixar al vaixell! Jo ho vaig fer per
vostè. ¿Ara em nega l’auxili?”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.233.

CAPÍTOL 14

“Ell no ho sabia, però el cartutx de dinamita més inflamable que havia emergit del vaixell
portuguès era jo. Ara cada nit s’encenia la meva metxa, i jo no sabia quant temps podria bufar-
la abans que explotés -el meu apassionament per ella s’estava fent més gran que la mateixa
illa que el contenia-.

La virtut d’algunes músiques consisteix que no ens deixen pensar. Que l’Aneris
encarnava una d’aquestes músiques era segur. Només es podria discutir si hauria estat
possible resistir-s’hi. S’entenien els motius d’en Caffó per cobrir-la amb qualsevol drap: la seva
visió tornaria boig el monjo més cast.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.255.

CAPÍTOL 15

“Durant aquells dies havia fet els ulls grossos a la meva decisió d’adoptar el triangle. ¿On era?
A en Caffó el movien motius pràctics: que no fes cap bestiesa durant el combat. Però que fos ell
qui m’ho recordés era imperdonable.

Vaig baixar les escales a corre-cuita. No hi era. Vaig sortir del far amb la por al cos. Allà el
tenia, a la frontera del bosc. La llum del sol, ja baix, tacava la neu amb un color blavós. El
triangle tenia un dit a la boca. En veure’m va riure. Uns quants citauca estaven de genollons
rere seu, abraçant-lo per la cintura i parlant-li amicalment a cau d’orella. Entre la vegetació
n’hi havia d’altres, sis o set. D’aquests només en podia intuir uns ulls de fòsfor i les siluetes dels
cranis pelats.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.262

CAPÍTOL 16
“I tanmateix seria la nostra pàtria mentre hi visquéssim, ens agradés o no, i ens corresponia a
nosaltres fer-la habitable. Però per aconseguir-ho necessitava que en mi hi veiés alguna cosa
més que dues mans armades.

No sé en quin moment vaig deixar d’escridassar-la, i de sacsejar-li les galtes, per afegir-hi
mastegots.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.277

CAPÍTOL 17

“Però l’ebrietat m’oferia més avantatges que inconvenients. Sobretot: la sensació que desitjava
menys l’Aneris. També vaig vestir-la per tal d’estalviar-me aquella nuesa enlluernadora. Un
jersei de llana negra, amb grandiosos pedaços fets amb roba de sac. Les mànigues eren més
llargues que els braços, i la roba la cobria fins als genolls. Quan era prop meu, de vegades li
etzibava puntades de peu sense moure’m del seient.

I tanmateix, quines pretensions tan infructuoses. Els meus escarnis només afirmaven un poder
fals, més fràgil que el d’un imperi defensat per muralles de fum o soldadets de plom. Quan
estava massa borratxo, o massa poc, es fonien tots els artificis. Ella no s’oposava als meus
atacs. ¿Per què hauria de fer-ho? Com més aparentava un domini absolut, més lluïen les meves
misèries.”

La pell freda, Albert Sánchez Piñol, p.284